"INSCRIT EN LA MEMÒRIA HISTÒRICA", D'AGUSTÍ BARRERA

Fa uns quants mesos, algú va dir,  penso que era un catedràtic d'universitat, que "ara és el moment de la independència, no dels independentistes". Una frase dura. Molt dura. La interpretació és molt clara. Per entendre'ns, cal que la puta infanteria s'aparti i que no faci nosa en el moment de la victòria, per tal que surtin ben pentinadets i clenxinats aquells que fins fa quatre dies eren autonomistes, federalistes, regionalistes i tot el que volgueu, però que tenen l'olfacte d'un rosegador per saber on és el formatge. És probablement el destí del patriota sincer, honrat, que fa de la lluita una causa ètica i moral, i no una menjadora. Tant és així, que fins i tot no sortint a la foto, ben pentinadet i ben clenxinadet, ell o ella, n'estarà content, perquè podrà mirar-se i saber, encara que només ho sàpiga ell, que la feina l'ha feta bé i a més no ha pagat cap peatge per fer-la. La victòria, íntima, serà seva, tota ella, i això l'omplirà i justificarà molts sacrificis, penes, maldecaps, etc.

Acaba de sortir publicat el llibre Inscrit en la memòria històrica, de l'Agustí Barrera i Puigví. Qui em coneix de fa temps, sap que l'Agustí és el meu amic, de manera que possiblement se suposarà que jo no puc dir res més que benaurances i lloar l'obra. I, naturalment, no s'equivocarà. Fa molts anys que ens coneixem, i encara que pequi d'egoista, goso dir que conèixer l'Agustí, m'ha estat una de les coses millor que m'han succeït. Amb ell he conegut tot l'entorn històric de l'independentisme, o una part molt notable del qual. I amb ell, també he madurat i m'ha ensenyat com és la naturalesa humana, amb els seus aspectes positius i els seus aspectes negatius. Amb ell he rigut molt, i també hem passat moments menys alegres. 

Per mi l'Agustí representa sense cap mena de dubte la puta infanteria de l'independentisme de sempre, si bé amb una diferència cabdal. Es tracta d'un guerrer-savi, d'un mestre en el sentit oriental del terme, d'una persona que fa de la lluita no una simple destrucció de l'adversari, que també, naturalment, si no una manera de conèixer-se un mateix, per saber fins on es pot arribar, quins són els límits. Qui coneix l'Agustí, sap perfectament que no suporta que hi hagi algú més situat en una posició més extrema que ell, i això, naturalment es paga. 

Per mi, i també per centenars, per milers d'independentistes que han escoltat les centenars de conferències, cursos, xerrades que ha fet des de fa dècades, l'Agustí és el mestre que t'ensenya que les coses no es fan a la babalà, que la raó ha de guiar els teus actes, i que cal explicar, contextualitzar l'acció política, fugint dels comportaments cecs, acrítics, de ramat, que no exigeixen respostes. Que cal ser dur, si cal com una roca. I que qui la fa, naturalment, la paga.

L'Agustí, probablement, no sortirà a la foto de la victòria. Però la petja que ha deixat, com ho prova aquest llibre, del qual encara no m'he llegit una sola línia, ja és ben permanent i ben fonda. I encara no només no s'ha rendit, sinó que ara, al caire de la victòria total i definitiva del nostre poble, ell continuarà burxant, perquè com a bon guerrer-savi, la victòria només és total i definitiva quan s'han assolit tots els objectius establerts. I per l'Agustí, el nostre guerrer-savi, encara hi ha moltes coses que cal transformar.

El llibre ha estat publicat per Edicions del 1979.