diumenge, 11 de febrer de 2018

REALISME (NOVA REFLEXIÓ)*

*Nota: aquest text és un esborrany (work in progress, que en diuen), però el penjo per si algú vol suggerir millores, constructivament.

Una tasca d'obligat compliment en tot procés polític en marxa, és el de sotmetre'l permanent a crítica, per tal de depurar-lo i millorar-lo, abandonant qualsevol temptació de panxacontentisme o de posar-se medalles, o com a mínim, no més de les estrictament necessàries.

Fins al moment actual hem arribat molt lluny. Hem passat de ser independentistes a ser republicans. Hem declarat la República i això és una fita històrica a nivell mundial, tot i que no ho sembla, per la nostra natural modèstia i senzillesa. No ens agrada anar de mil-homes i pressumir de tot plegat, perquè aquesta manera de ser l'associem als nostres enemics, i mai de la vida, els hem tingut com a models o de referents de res. Més aviat al contrari. 

Dos exemples demostren aquesta senzillesa i modèstia. El primer fa referència a un dels episodis més gloriosos de la nostra història. Em refereixo als Almogàvers. A diferència de molts altres exèrcits que se les donaven de ser supermegahiperultramaxitot i que gastaven uns aires de Màsters of the Universe, els nostres avantpassats, fins i tot quan desfilaven davant de l'Emperador de Bizanci, semblaven més aviat una colla d'arreplegats, tant pel que fa a la seva uniformitat, armament, presència física i capteniment poc marcial. Els bizantins s'exclamaven com podia ser que aquests fossin els mateixos que havien lluitat a Sicília contra el rei de França i abans contra els moros a la Península i la fama dels quals els precedia. Érem com érem.

El segon exemple, és molt actual i ben conegut. El Barça, és clar. Pels aires que gasta el nostre club, un observador marcià, diria que som el més important del món? Naturalment que no. Fins i tot el propi Messi, interioritza aquest capteniment modest i poc sobrat... fora del camp. El Barça i Messi i perquè no dir-ho, els almogàvers, on s'exhibeixen i humilien  és al camp, de joc, ara, de batalla, llavors. O en termes més comuns, els catalans i les catalanes, és en la feina, en el dia a dia on ho petem.

Disculpeu-me aquesta digressió històrica, un pèl llarga, però que penso que ajuda a entendre el que pretenc dir. I ara reprenc el fil: els catalans i les catalanes hem fet un pas endavant de ressò global amb la declaració de la Independència i hem passat a ser una República, això és, un Estat, que si bé encara no és reconegut internacionalment, ha dictat ja la fi de la seva submissió a Espanya. 

Abans que algú impugni aquesta afirmació, afegiré que en la història, hi ha molts casos que entre la declaració i l'assoliment efectiu de la independència, poden passar no hores, no dies, sinó setmanes i fins i tot anys. Començant pels Estats Units, per exemple. I també és cert, que a hores d'ara, ni controlem efectivament el territori, ni garantim que els atacs espanyols o altres no posin en perill la integritat física de les persones, ni tenim reconeixement exterior. Però tot i així, omplim telenotícies, piulades i portades d'arreu del món. Centenars, milers, milions, d'elles. Curiós, oi? Significatiu, per descomptat.

Però tot i que, ens en estem ensortint, que anem tirant milles a tota llet, com ho demostra les glorioses victòries de l'1-O i del 21-D, on en condicions dificilíssimes, sobretot si tenim en compte que formem part de la Unió Europea, hem derrotat l'autoritarisme espanyol i hem fet front als seus gossos rabiosos que amenacen pels carrers com mai s'havia vist en les darreres dècades, cal que, com deia a l'inici, fem un exercici de revisió crítica i ens preguntem si hem fallat en alguna cosa. 

Perquè devem haver fallat en alguna cosa, no? Si no, ara mateix, en el context de la Unió Europea, en haver guanyat democràticament, tothom ens hauria reconegut, fins i tot Espanya, i ara estaríem parlant civilitzadament amb ella, sobre el repartiment dels actius i els passius, sobre programes de cooperació en afers d'interès conjunt. O de la gestió compartida de l'Ebre, de la mateixa manera que es fa amb Portugal, amb el Tajo o el Duero.  I naturalment, de programes d'ajuda al desenvolupament per a les comunitats autònomes espanyoles més desafavorides, etc, etc. I no ho fem.

Des del meu, modest, punt de vista, hem de corregir l'excessiu esbiaixament ideològic que ha infestat el procés i que ha fet que més que voler construir un estat el més avançat possible i situat al capdavant de les democràcies desenvolupades, etc, etc., s'ha volgut construir una cosa nova, tan allunyada del moment present, que la resta dels estats del nostre entorn encara la busquen. Si em permeteu, hem trencat la nostra manera de fer històrica, ja esmentada, per una altra, excessivament fatxenda, de demostrar que a progres, no ens guanya ni Déu, ni ningú. I penso que això pot haver condicionat una mica, o potser una mica massa la reacció exterior.

En aquest sentit proposo, ser més realistes. La República de Catalunya, en la mesura que es vagi consolidant, i els espanyols que ja no manen (i recordo que Espanya va trigar 26 anys en reconèixer la de Xile), ha de fer un esforç de presentar-se davant la comunitat internacional, tenint sempre present què és el que aquesta espera d'ella, en termes generals, si bé lògicament això és producte de les correlacions de forces i tal, però oi que si la resta d'estats del món ho fan, nosaltres també ho podem fer, no? Doncs fem un esforç, sobretot perquè estem en una conjuntura més que complexa, des de tots els àmbits possibles: el polític, l'econòmic, el militar, el social, l'ecològic, el de gènere ...

Realisme, per exemple, i el poso perquè probablement és l'exemple més definitiu del que pretenc dir, és acceptar que una de les polítiques públiques més importants que ha d'entomar la nostra república, és el de la seguretat nacional, i dins d'ella, de la defensa nacional, de la qual és un dels components principals, però no únic, ni fins i tot principal. Algú sap quines eren les propostes oficials en termes de defensa nacional? No. 

I vés per on, als estats del món, aquest és un tema que els interessa de forma prioritària, fins i tot per davant d'altres temes que, àdhuc jo mateix, podria considerar-los més importants.

Però hi ha un petit detall, si volem ser reconeguts, i ho volem, per exemple, per l'Assemblea General de l'ONU, qui ens ha de votar no són les ONGDs del món mundial, si no aquests, 193, estats que, això sí, només ho fan si el candidat és un "peace-loving State".



D'AIXÒ SE'N DIU DIGNITAT

Lliçó de dignitat nacional del Vicepresident Primer del Parlament, en Josep Costa i Rosselló. Amb ell, no cal patir per les ocurrències del Calvin Klein català.
Per cert, us havia dit que amb en Costa som col·legues d'estudis... i de candidatura... Aquí a la nit electoral.

dimarts, 6 de febrer de 2018

QUI NO VULGUI ANAR A L'ESCORXADOR, QUE S'APARTI!

Escoltar a un partit suposadament d'esquerres, amb milers de màrtirs entre els seus militants històrics, dir que no volen anar a l'escorxador, és d'una baixesa moral, de covardia supina, és un insult a la memòria, que fa caure d'esquena, que fa venir basques, que produeix una reacció nauseabunda, sobretot ara que estem en el clímax per fer fora els espanyols, un cop proclamada la Independència i la República.
Fins i tot, escriure aquestes línies, que ho faig per obligació i per disciplina, fa mal. Per obligació, perquè no es pot deixar que els nostres compatriotes caiguin en l'engany. Per disciplina, per un motiu personal: no penso consentir que uns merdes se'n surtin.

No voleu anar a l'escorxador, oi? Doncs foteu el camp. Si us penseu que tot seran flors i violes i que podreu sortir nets com una patena, aparteu-vos, perquè féu nosa i sou uns irresponsables i uns inconscients. O és que penseu que pixeu colònia?

dilluns, 5 de febrer de 2018

IMPLEMENTEM LA REPÚBLICA AMB EL PRESIDENT PUIGDEMONT AL CAPDAVANT!

● La llibertat dels presos depèn de l’aprofundiment de la República i de la capacitat de negociació a nivell internacional
● L’estat espanyol, amb el President Rajoy al capdavant, estan al caire del col·lapse
● Exigim la dimissió del diputat Joan Tardà, per ser un element nociu pel correcte desenvolupament del procés


Nota de Premsa de Reagrupament, 5.02.2018


La Junta Directiva Nacional de Reagrupament Independentista, reunida a Barcelona, sota la presidència de Josep Sort, fa pública la següent Nota de Premsa:

Els esdeveniments dels últims dies, començant per l’ajornament del ple d’investidura i les declaracions de la Secretària General d’Esquerra, Marta Rovira ens semblen aberrants. Basar la investidura en que els diputats no corrin riscos penals, ens sembla del tot il·lús.
L'Estat espanyol continuarà aplicant la seva política de mà dura fent servir els tribunals al seu servei i esclafant-nos a cada pas que fem. És il·lús pensar que el govern espanyol deixi fer una investidura amb garanties, sense amenaces i alliberant els presos polítics.

Els presos polítics no sortiran de la presó fins que implementem la República, mai abans. És més, el cas ha d’anar en paral·lel al procés. No es poden fer passos enrere per intentar que els alliberin perquè això, per desgràcia, no passarà.
Ara és el moment de no tenir por. Acatar i tornar a un govern autonomista és el final del procés. Necessitem líders ferms. I el President Puigdemont ha demostrat que ho és. El fet que l’estat espanyol digui que no es pot investir demostra la por que li tenen i que saben que arribarà fins al final.

Acatar i intentar negociar amb l’estat espanyol no serveix de res. L’única solució és investir el President i el Govern legítim i implementar la República. Pel nostre futur, per dignitat, per obeir el poble i perquè hi tenim tot el dret. L’autonomia, a Catalunya, ja és història.

No volem presidències simbòliques. Volem el que ha votat la gent. Un President que faci efectiu el mandat popular i que faci el desplegament de la nostra República.
Qualsevol persona que no vulgui que Carles Puigdemont sigui el President, està obeint la dictadura del 155 i, per tant, fent el joc a l’estat espanyol.

Finalment, instem el diputat Joan Tardà a dimitir per haver-se convertit en un destorb per al correcte desenvolupament del procés. Tardà, que ocupa un escó al Congrés de Diputats espanyol des del 2004, i percep 118.000 euros anuals (dels quals quasi 26.000 lliures d’impostos), intenta afeblir la figura del President Puigdemont i això és totalment intolerable. Diputat Tardà, dimiteixi!