dimecres, 31 de gener de 2018

POSAR-SE EN LA PELL DE L'ENEMIC

Catalunya té un dèficit quant a la comprensió del que implica tenir un Estat propi i actuar com a tal. És lògic i natural. Portem més de 300 anys lluitant contra un Estat que ens vol anihilar. Però hem arribat a un punt que aquesta mancança ha de ser subsanada.

Una primera lliçó que hem d'aprendre, que és de calaix, és que Espanya ens vol derrotar, perquè per ella és un deshonor davant la comunitat internacional que existim i que desprestigiem la Marca Espanya. Ens vol derrotar i fer-ho en termes militars. És allò del cautivo y desarmado. O per dir-ho en terminologia esportiva (que no deixa de ser un succedani de la militar), vol guanyar per 10-0. 

I això ho hauríem de tenir clar. Però sembla que no ho tenim clar. O com a mínim hi ha gent important que no ho té clar.
L'exemple més fefaent d'aquesta manca d'intel·ligència, és l'actitud de Teletubbie, que he batejat, modestament. Em refereixo a aquella actitud que consisteix a abraçar el teu enemic, com a mostra de fraternitat... quan el teu enemic ni vol que l'abracis, sino que vol liquidar-te. El teletubista està tan convençut dels seus arguments que té l'esperança que acabarà convencent el seu enemic amb la bondat d'aquells. Però no té en compte que a aquest l'importen un rave. I no ho té en compte perquè no fa cap esforç per conèixer què pensa aquest enemic. Dit en altres paraules, renuncia d'antuvi a posar-se en la pell de l'enemic. En conseqüència no té ni punyetera idea de com pensa ni de què vol. Amb aquesta manca d'informació, d'intel·ligència, el més probable és que la vessi.

Pels espanyols, el procés ha estat el perill més gran de les darreres dècades. Més gran que ETA i que el 23F. Però molt més gran, eh? Tinguem-ho clar. 

Ho ha dit avui -o ahir- el propi Borbó en el seu discurs adreçat al Cos Diplomàtic acreditat a Madrid. No ho doc jo. Ho diu ell.

Si no teniu clar aquesta perspectiva espanyola del procés, només fareu que equivocar-vos. Per això, intentar abraçar, estimar, pactar, negociar amb els espanyols... sense posar-los, eufemísticament, un ganivet al coll, o una pistola al cap, com podria ser una prima de risc a més de 500, o un Aeroport del Prat ocupat, o un Port bloquejat, per exemple, és literalment perdre el temps i fer el ridícul.

Els espanyols no negociaran per les bones. Perquè els hem fet un mal immens. El ridícul d'Espanya al món i el seu desprestigi és brutal. I tant els presidents Mas com Puigdemont han excel·lit, en aquest sentit. 

Per això el més lògic és que si poden, ens ho facin pagar. I a hores d'ara, aquells que tenen tots els números per rebre són els que estan en les seves mans, en presons espanyoles, als quals intentaran condemnar a molts anys de presó...

I dic intentaran, perquè depèn de nosaltres que ho facin. De nosaltres, vull dir del poble català, de la nostra capacitat de mobilització, ja més que acreditada.
Però per a ser efectius i eficients, hi ha una altra lliçó que tots els Estats tenen molt clara. Només lluites si vols guanyar i derrotar l'enemic. I la pregunta és, volem derrotar Espanya? O la volem reformar? Els no independentistes, lògicament, la volen reformar. Els republicans, volem derrotar-la i que deixi d'emprenyar dia sí i dia també. 

Per això l'única estratègia vencedora és la que parteix de la premissa que per desempallegar-nos de la mosca collonera espanyola, cal derrotar-la i que només des d'una posició com a mínim d'igual a igual, podem tenir oportunitat de negociar. Si a més a més aconseguim que la Unió Europea o els Estats Units pressionin els nostres enemics, llavors ho tindrem bastant apamat.

Però si algú es pensa que acceptant les mesures repressives espanyoles i fent de bons minyons, els espanyols ens respectaran més i els convencerem, s'equivoquen de mig a mig. Tot al contrari, ens menysprearan més i apretaran encara més fort i castigaran més a la gent que tenen a les seves mans. No podem oblidar això.

Només quan tinguem alguna cosa que considerin rellevant, hi haurà opcions de negociar. Mostrar submissió i obediència és la millor recepta per no aconseguir res, o per perdre-ho tot.

GRAN DISCURS DEL PRESIDENT

dimarts, 30 de gener de 2018

ENDAVANT, SEMPRE ENDAVANT!*

L’abassagadora victòria dels partits republicans en les eleccions tramposes del 21D, ha deixat estabornits els partits colpistes i supremacistes espanyols. Hem tornat a donar una lliçó de democràcia. Però com era d’esperar, els nostres enemics no ho accepten i pretenen continuar mantenint l’intervencionisme del 155. No accepten que han perdut, i posen la pressió en les autoritats polítiques que sorgeixen de la nostra victòria. En el moment d’escriure aquestes línies, concretament, la pressió s’exerceix sobre el nou President del Parlament i la Mesa, que lògicament, és de majoria republicana. Les mateixes amenaces de sempre, la mateixa fatxenderia, el mateix menyspreu. En definitiva, el supremacisme espanyol de sempre, la catalanofòbia extrema. No ens passa pel cap, que després de més del 79% dels catalans i catalanes inclosos en el cens hagin votat clarament per la República de Catalunya, algú s’atreveixi a desvirtuar-ne els resultats. I què diuen, aquests resultats? Que els tres partits republicans volen que el President de Catalunya continuï sent el Molt Honorable President Carles Puigdemont. Qualsevol altre escenari seria donar per bo l’aplicació del 155 i els efectes de l’agressió policial de l’1-O.
Davant la més que descomptada reacció espanyola quan Puigdemont sigui investit President i reprengui el lideratge del país, hem de tenir molt clar que només hi ha un camí. El que tenim davant nostre. Hem d’anar endavant, sempre endavant. No hi ha lloc per a cap temptació d’arribar a cap tipus d’acord amb forces que volen la nostra destrucció. Certament, cal eixamplar el suport del republicanisme, quant més gran sigui, molt millor. Però s’ha d’assolir no rebaixant plantejaments, ben al contrari. S’ha d’assolir via convencent els que encara no estan convençuts que la Catalunya independent i republicana és el millor instrument per a gaudir d’un major benestar, d’una major seguretat i d’una més gran llibertat. L’Espanya de la qual ens vam separar el passat 27 d’octubre, després de la votació al Parlament, lògicament malda per intentar retenir-nos, ja que som allò que els anglosaxons diuen la cash-cow, és a dir, la vaca de la qual n’obtenen els recursos. Però la vaca ha dit que prou. I amb el nou Govern Puigdemont, no tenim cap mena de dubte que encara anirem més lluny del que hem anat fins ara.
Cal, però, aprendre de les lliçons dels darrers mesos. Algunes declaracions de determinats dirigents republicans assenyalen que no estan encara correctament posicionats en l’escenari actual. Catalunya ha de llançar un missatge claríssim a la comunitat internacional que vol ser un soci lleial i segur. Però aquesta obligació, sembla que no és entesa per aquests individus i s’entesten encara en fer el discurs de la seducció als espanyols. És un greu error. El nostre principal interlocutor ha de ser la comunitat internacional. Només ella pot pressionar Espanya perquè reconegui que Catalunya ja és una República independent, i que només si s’accepta aquesta realitat, serà factible una negociació multilateral. El bilateralisme Catalunya-Espanya, a hores d’ara, ja és un record del passat, impossible de refer. Només resta l’acord sobre el repartiment d’actius i passius i la sortida de l’administració espanyola. Un procés que no hauria de perllongar-se, en situació d’estabilitat, més enllà de dos anys. El desprestigi d’Espanya serà cada cop més gran a mesura que passi el temps. Per això, hem de ser ben contundents i ben decidits. Ben ferms en el nostre compromís, legitimat per les urnes. Després de tot el que hem patit, només hi ha una direcció. I aquesta és endavant!

*(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM.74, gener 2018)


divendres, 26 de gener de 2018

HEM REBENTAT EL RÈGIM DEL 78! NI UN PAS ENRERE!

Les darreres hores assenyalen clarament la crisi política espanyola. Dit clar i català: hem rebentat el règim del 78. Les declaracions kafkianes de la Triple S, l'actitud paranoica respecte el President Puigdemont, la tirada de manta judicial sobre la corrupció a València, que posa el partit en el poder al caire de la seva il·legalització com a organització criminal, tot plegat i més fan entreveure clarament que estem al punt culminant de tot el procés.

És el moment del tret de gràcia.
Ara, menys que mai, ni un pas enrere! Ara més que mai, la mobilització ha de ser brutal, enorme, imparable. Amb l'aplicació bestial del 155, el règim del 78 se n'ha anat en orris, ja no es pot parlar, seriosament, de democràcia, de divisió de poders, d'estat de dret al Regne d'Espanya. 

Per això, no podem tolerar cap mena d'auto-censura com la practicada per algú darrerament. Ni un pas enrere, repeteixo! Ara anar sempre endavant!

Una darrera mobilització massiva en suport a la democràcia catalana és imperativa. Hem de petar-ho.

És el moment de sortir al carrer i de no deixar-lo fins que fem net. Jo calculo que amb 72 hores en tindrem prou, però el cert és que mai se sap. Siguin 72 o les que siguin, ja hem arribat al cap del carrer.

Ni un pas enrere! Endavant, sempre endavant! A sac!

dimarts, 9 de gener de 2018

REFLEXIÓ (1a part)

Estic llegint un llibre sobre la OSS, és a dir l'Oficina de Serveis Estratègics, que va ser la primera agència d'intel·ligència dels Estats Units, creada durant la 2a Guerra Mundial, el 1942, i dissolta el 1945. De fet, va ser el precedent del que després seria la CIA, creada el 1947, però amb unes característiques ben diferents, sobretot pel que fa a la seva vocació, que no era en cap cas l'anti-comunista, sinó la de guanyar la guerra al feixisme.
La importància de la OSS a Catalunya és considerable, atès que molts catalans hi van col·laborar durant aquests anys, i fins i tot hi va haver una proposta de desembarcament de tropes aliades a les platges catalanes, per obrir un nou front entre el 1942 i el 1943, però que finalment es féu a Algèria i al Marroc. No cal dir que si la proposta catalana als americans hagués reeixit, ben probablement hauria significat la caiguda del Règim Franquista, i la història dels darrers setanta anys hauria estat ben diferent.

En el llibre que llegeixo, he trobat un fragment sublim, que reprodueixo a continuació:

"The fall of France was a tragic case. The French nation cracked morally, and a new set of defeatist leaders sought to purchase the German's mercy, if not his respect, by supine submission to France's conquerors. High-ranking officers of the French Army, wealthy industrialists, and prominent politicians had ceased  to believe in freedom, democracy, or any of the slogans  which alone could galvanize the entire country. While not exactly pro-fascist (and certainly not pro German) they were hostile to the Third Republic; many had come to believe that an authoritarian regime like that of Italy and Germany was really preferable; it would , they thought, save  the position of the privileged classes, and really save France from the disagreeable necessity of defending itself. If there was a war, them let  it be against the abominable Bolsheviks. In other words, at least half and perhaps the majority of influential French citizens had come to believe exactly what Hitler wanted them to believe" (36-37)

La major part de la cita va ser escrita per un periodista de Xicago que exercia de corresponsal a la França de Vichy, i que l'autor del llibre reprodueix.

Si fem un exercici de traslació històrico-geogràfica, és evident que es podria aplicar a la Catalunya actual, a la Catalunya que vol el 155, als col·laboracionistes com en Fainé, Oliu, Bonet, Godó, etc. Per ells la democràcia i la república catalanes són un horror i prefereixen estar sota el domini espanyol. Prefereixen mil vegades la submissió supina a Espanya, a deixar que el poble català s'expressiu lliurement.

És una demostració fefaent que l'única manera que els Catalans i les Catalanes podem viure en democràcia, és amb la Independència, en forma de República, és clar. Tot el que sigui submissió a Espanya és no-democràcia.

Per sort, el 27 d'octubre ja vam declarar la Independència. Ara només hem d'aplicar-la i el 21 de desembre vam fer un gran pas en aquest sentit. 

La brutal i incontestable victòria independentista del 21D no es pot convertir ara en un enèsim intent de pactar amb els espanyols. Primer perquè no s'ho mereixen. I després perquè la nostra referència ha de ser l'àmbit internacional. Ara la Catalunya independent i republicana es troba en l'agenda internacional i els espanyols ja només els queda una repressió cada cop més animal i irracional, com ho demostra les accions de la Justícia espanyola. Però això ja era previsible, que mossegarien, sobretot després de l'1-O, on ja es van saltar tots els límits. 

El que hem d'evitar és cridar "Mama pupa!", i continuar endavant allò que es va aturar poc després de la declaració, per una excessiva prudència, la qual, més d'hora que tard, haurem de superar, costi el que costi.

dijous, 4 de gener de 2018

REAGRUPAMENT AMB EL PRESIDENT PUIGDEMONT*

En aquestes eleccions del 21D, Reagrupament dona un suport tancat a la llista del President. Del President Puigdemont, naturalment. Sense cap dubte i hesitació. Anem a per totes, convençuts que guanyarem, malgrat els intents de sabotatge per part dels espanyols. No ens aturaran. Ben al contrari. Cal tenir en compte que, per una banda, la Independència ja ha estat proclamada i votada pel Parlament. De manera que feina feta no fa destorb. Ja no cal proclamar-la de nou, mai més. De fet, continuar auto-identificar-nos com a independentistes és una incongruència. Ara som republicans. La República ja ha estat proclamada, i no pensem fer ni un pas enrere. I cal tenir en compte que la història ens ensenya que hi ha múltiples casos que entre la declaració/proclamació d’una república i la seva execució fàctica, poden passar dies, setmanes i fins i tot anys. Que som una República queda demostrat amb la sobrepresència massiva de tropes de xoc espanyoles a Catalunya, en una tasca de força d’ocupació. A ningú no se li escapa que si se n’anessin, els espanyols perdrien el control de la situació i l’onada de feixisme violent, d’agressions impunes, d’atacs covards, desapareixerien tot d’una. Perquè si hi ha una cosa clara és que el 155 ha estat la portada d’entrada d’un feixisme desacomplexat, violent, agressiu, terrorista. I per això, més d’hora que tard, els seus responsables hauran de passar comptes. Ni les agressions de l’1-O quedaran impunes, ni les agressions posteriors, beneïdes pel discurs del cap de l’estat espanyol, quedaran sense càstig. Ha de quedar molt clar. Ho pagaran.
El retorn del President Puigdemont es farà per la porta gran. No tenim cap dubte. Amb la victòria a la butxaca, els espanyols no gosaran ni tocar-lo. D’això se n’encarragarà la comunitat internacional. Hi ha un gran pessimisme entre molts republicans sobre el paper de la Unió Europea en el nostre procés d’alliberament. No el comparteixo en absolut. Els estats membres fan el paper que els pertoca de fer. Ells no faran la feina per nosaltres. I, si bé hem demostrat que la nostra voluntat d’assolir la independència ha estat total, com ho prova la declaració del 27-O, també és cert que, per acomplir tots els tràmits hem de demostrar que controlem el territori. I aquí és on encara tenim feina a fer. No podem anar més amb el lliri a la mà. Les jornades de vaga del 3 d’octubre i del 8 de novembre van ser una prova fefaent que podem paralitzar el país si ens ho proposem, i per molta policia espanyola que hi hagi. L’ocupació d’estacions van ser un gran exemple, també. Qui dubta que també ho podem fer, si ens ho proposem, amb El Prat o el Port de Barcelona? A aquestes alçades, ningú. I els primers, els espanyols.

Tornant, però, a Europa. Quan proclamem a tots els vents la nostra victòria, la nit del 21D, Espanya s’haurà posat la corda al seu coll. L’haurem tornada a derrotar democràticament, i si es pensa que Europa no entendrà què implica aquesta victòria, s’equivoca de mig a mig. Lògicament, serem més forts, més intel·ligents, i sabrem que ser un Estat implica no anar amb el lliri a la mà. Caldrà prendre mesures contundents. La primera, obrir una investigació parlamentària sobre els atacs de l’1-O, per depurar-ne les responsabilitiats. Però, sobretot, caldrà que els nostres enemics es treguin del cap la idea de tornar a intervenir-nos. L’opció electoral ja estarà cremada com un misto. I el que s’imposarà és una negociació a tres bandes. Una negociació per a negociar la Independència, naturalment. I, si cal, els socis europeus, lligaran a la taula el rebel espanyol, que encara no s’ha assabentat que ens trobem en el segle XXI, i que anar de milhomes ja no s’estila, sobretot quan a més ets un mort de gana, endeutat fins a les celles.

I en aquest procés negociador, per descomptat, el referent català, a escala global, no és altre que el President Puigdemont. Europa estarà amatent al seu resultat. I només al seu resultat. Això està claríssim. El President ha estat un crack en internacionalitzar el procés. La seva aposta belga li ha sortit d’allò més rodona. La humiliació d’Espanya d’haver de retirar l’euro-ordre, és de les que fa època. Però no serà res comparada amb el gripau que s’empassaran amb el reconeixement d’una Independència, la de Catalunya, proclamada el passat 27 d’octubre.

*(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, Núm.73, Desembre 2017)