Em sembla que ja he dedicat a aquesta qüestió altres posts en el passat. Però no puc evitar referir-m'hi de nou. I quantes vegades calgui.
Comencem pel que és bàsic. Què és el frontpopulisme? És l'estratègia emprada per Espanya, per dividir els catalans entre dretes i esquerres i evitar la consolidació d'un front patriòtic, transversal, que impulsi i consolidi la República de Catalunya.
Lògicament, des del 27 d'octubre del 2017, el frontpopulisme ha fracassat, arran la declaració d'Independència votada democràticament al Parlament de Catalunya. Però tot i aquest fracàs, intenta aprofitar tots els dubtes i vacil·lacions que en determinats sectors del país existeixen per consolidar un Estat Català com deu mana, amb tots els atributs propis d'un estat normal.
Estem assistint en aquestes setmanes a un festival discursiu que posa l'èmfasi en l'amenaça de la "dreta" i de l'"extrema dreta", com si l'esquerra (espanyola, per suposat) fossin germanetes de la caritat, ong o partidaris del reconeixement del dret a l'autodeterminació. I no ho són pas, per descomptat. Tot el discurset sobre el perill de l'extrema dreta, obvia que el més beneficiat de la situació actual és, per descomptat, el PSOE, que no para d'apujar en les intencions de vot, o això diuen.
L'estratègia és clara: fer que Catalunya assumeixi de nou, per enèsima vegada, el paper de baluard de l'esquerra espanyola, per aconseguir que aquesta es mantingui al poder a canvi de no res, perquè l'experiència ens demostra que quan això ha passat, el 1982, el 2004, el 2008, per no parlar del 1934 o el 1936, les esquerres espanyoles no agraeixen els serveis prestats. Encara pitjor, intenten fer-nos la pell.
L'esquerra és tant o més espanyola que la dreta. Felipe Gonzàlez, ZP i ara Pedro Sánchez, les han fetes de tots colors contra Catalunya. I ara, que aquest últim es troba entre l'espasa i la paret, intenta una nova ensarronada.
Ni cas. Tanmateix, hi ha sectors catalans que, moguts bé per un odi absolut, bé per una estultícia primària, encara cauen de quatre potes en l'ensarronada. I s'hi llancen de cap. Emprar, a aquestes alçades de la pel·lícula, el centre-dreta català per referir-se a determinades forces polítiques o a determinats líders polítics, per cert, els més votats pels catalans i catalanes, és d'una miopia, quant no una indecència, que fa caure d'esquena.
El camí a seguir, naturalment, el marca Waterloo. Com és lògic. Tenim un President amb plena legitimitat. Que va cometre un error. Cert. Però ho ha reconegut, i al marge d'ell, no hi ha ningú que tingui la mateixa legitimitat. Ni un. La resta, mindundis. Ha de quedar clar. Llavors cal jerarquia i organització, i decisió i empenta. I anar endavant. Si cadascú tira per una banda, tot costarà més. I deixem de donar peixet als frontpopulistes, que la història ens demostra que, així que poden, ens donen pel sac.
