Llibre comprat al Museu Etnogràfic de Ripoll, una gran obra
dimarts, 9 de juliol del 2024
diumenge, 7 de juliol del 2024
dimarts, 2 de juliol del 2024
diumenge, 30 de juny del 2024
dimecres, 26 de juny del 2024
dissabte, 22 de juny del 2024
dijous, 20 de juny del 2024
dimarts, 18 de juny del 2024
diumenge, 16 de juny del 2024
dijous, 13 de juny del 2024
JA VAN 2 DE 2, L'ANTIGA CONVERGÈNCIA TORNA....
Ja ho vaig anunciar aquí i a Twitter, Junts no és més que. a hores d'ara, la reencarnació de l'antiga Convergència, autonomista i del peix al cove. I la demostració més fefaent d'això, la tenim en els càrrecs que es van nomenant en la nova legislatura.
A hores d'ara ja hi ha un 2 de 2. És a dir, els dos càrrecs de pes que s'han nomenat recentment han anat a parar a .... convergents de tota la vida. Cap sorpresa, doncs.
El primer ha estat el de President del Parlament, que ha tocat a Josep Rull, convergent de pro, i que sempre ha estat ocupant càrrecs de responsabilitat, abans amb Convergència, ara amb Junts, cap novetat, doncs.
El segon ha estat el reelegit president del grup parlaamentari de Junts, al Parlament de Catalunya, l'Albert Batet, també conegut com Mr. 40.000. Aquí cal tenir en compte, el seu paper totalment decisiu en el descavalcament de Laura Borràs, com a Presidenta del Parlament, i en la seva substitució per Anna Erra.
Rull i Batet representen dos polítics de l'antiga Convergència, que mantenen el seu protagonisme en la nova etapa política. I estic molt segur que en vindran molts més. I això, companys, no és cap bona notícia.
dimecres, 12 de juny del 2024
Editorial | La veritable fita de Sílvia Orriols, publicat a L'Alternatiu (11.6.2024)
Quan ni tan sols havia posat un peu al Parlament de Catalunya, Sílvia Orriols ja havia aconseguit sacsejar el panorama polític de casa nostra. Aquesta ripollesa, una ‘outsider’ de lèxic vernacle, ja havia esfondrat els murs de correcció política que durant dècades han eximit els responsables públics catalans d’haver d’abordar debats incòmodes. Problemàtiques socials que han crescut a l’ombra d’una ignorància deliberada fins a tornar-se fora de control i que, com va veure’s diumenge, han esdevingut prioritàries per a bona part de la ciutadania europea.
I, precisament, el dia en què s’estrenava com a diputada, es feia evident la segona gran fita assolida per Orriols. Fou durant l’emissió a la cadena espanyola La Sexta d’una entrevista que la líder d’Aliança Catalana havia concedit al programa vespertí d’El Intermedio. En pantalla es projectà un diàleg de poc més de sis minuts entre la periodista Andrea Portero i la batllessa de Ripoll, en què destaquen les reiterades rèpliques de l’entrevistadora a les respostes de la seva interlocutora.
Encara que aquesta actitud de confrontació cerqués únicament fer-se perdonar per l’audiència i els col·legues de professió pel fet de donar veu a l'”extrema dreta”, assistim a un espectacle tan gratificant com anòmal. Una periodista exercint com a tal i un polític català que compareix davant el “quart poder”. És l’estil incissiu que ara fa dos mesos també exhibí Gemma Nierga enfront de la mateixa Orriols i que anirà a més. La ripollesa genera interès, aporta audiència i augmenta les interaccions. Però cal justificar que se li dona espai, escenificant que se li està desmuntant el relat.
Sigui com sigui, Sílvia Orriols ha fet reviscolar per moments una professió moribunda. A Catalunya, ostatge de la subvenció. Li ha recordat a la premsa les funcions d’escrutini sobre el discurs públic i de contrapès respecte del poder que li són pròpies i havia abandonat. Un compromís envers la ciutadania que sembla haver recuperat, això sí, només en presència de la de Ripoll.
Portero rebatia una de les afirmacions d’Orriols, fent referència a què no pot vincular-se delinqüència amb immigració perquè les dades oficials de la policia no inclouen l’origen dels infractors. El retret l’adreçava contra l’entrevistada, en comptes de qüestionar-se l’absència d’aquesta variable a les estadístiques publicades per les autoritats. Una flagrant ocultació d’informació, que no només és contrària als principis de transparència que hauria d’observar qualsevol societat sanejada, sinó que també distorsiona la comprensió de la realitat, impedeix la formulació de diagnòstics acurats i condueix a intervencions públiques equivocades.
NOTA: Negretes meves (JS)
dissabte, 8 de juny del 2024
6 i 7 d’octubre, Gaza i Israel, per Joan Carretero*
"Gaza era un territori dirigit, amb mà de ferro, per una organització que no té com a referència els drets humans, sinó la destrucció, l’aniquilació de l’Estat d’Israel"
31/05/2024 12:35
6 d’octubre del 2023
Si calgués explicar la situació de Gaza fins al proppassat 6 d’octubre, es podria ben dir que aquest territori, entre Israel –amb qui comparteix 51 km de frontera nord-est–, Egipte –11 km de frontera sud– i 40 km de costa mediterrània, estava absolutament controlat per una organització islamo-terrorista, Hamàs, sense que hi hagués la presència de cap persona jueva, ni civil ni militar, en aquest paratge des del 2005. Ll’any 2005, el primer ministre israelià Ariel Sharon va ordenar l’evacuació de totes les persones israelianes/jueves que hi vivien i que hi varen deixar, intactes, tots els mitjans de producció que fins llavors els havien servit per guanyar-se la vida en aquest lloc, com foren hivernacles i equipaments diversos. Una terra, doncs, completament, judenrein, il·lusió utòpica de tots els antisemites.
Quan parlem de Gaza, no podem parlar d’una democràcia, ni d’un règim mínimament acceptable en termes occidentals, sinó d’un règim medieval, on no es respecta cap llibertat individual, ni religiosa ni de cap altra mena, ni cap comportament que no s’atengui a una interpretació absolutament fonamentalista i rigorista de la xaria, que comporta execucions d’homosexuals, de dissidents, cap dret civil per a les dones, etc. Estem, per tant, en un territori dirigit, amb mà de ferro, per una organització que no té com a referència els drets humans més bàsics, sinó la destrucció, l’aniquilació de l’Estat d’Israel i l’assassinat de tots els jueus, allà on siguin i, també, de totes aquelles persones que no s’adaptin als seus codis de conducta.
Per tant, malgrat que s’ha repetit fins a no poder més, és obvi que no es podia parlar de “territori ocupat”, que no es podia parlar de “presó a l’aire lliure”, de “camp de concentració”, provocat per Israel: en tot cas, si ho era, ho era per Hamàs. Tampoc es pot dir que Israel tenia completament reclosa aquesta franja de terra: fins a aquest dia, passaven diàriament a treballar a Israel unes 20.000 persones de Gaza, moltes altres eren tractades de malalties de certa complexitat en hospitals israelians, pels passos fronterers d’Erez i Kerem Shalom entraven a Gaza milers de tones de queviures, benzina i béns de consum. I cal insistir-hi, atès l’etern oblit, que a més hi ha 11 km de frontera amb Egipte.
Tot això amanit pel llançament sovintejat de centenars de coets, des de Gaza cap a Israel, havent de ser protegits els ciutadans dels sud d’Israel per la tecnologia de la cúpula de ferro i havent de córrer a amagar-se a refugis. Això provocava la reacció, de tant en tant, de l’exèrcit de defensa d’Israel amb bombardejos i tancaments puntuals dels passos fronterers.
7 d’octubre del 2023
El dia 7 d’octubre s’esqueia en sàbat, un temps sagrat per al judaisme, dia de festa, lleure, repòs, oració, dedicació a la família, segons els costums de cadascú. S’havia acabat Sukkot i se celebrava, també, la festa de Simhat Torà, la joia pel lliurament de la Torà. La matinada d’aquell dia, sense prèvia declaració de guerra, es llancen centenars de coets des de Gaza cap a Israel i, tot seguit, es produeix una invasió d’uns 2.000 combatents de Hamàs, amb tota mena de vehicles, que trenquen les defenses israelianes i s’apoderen d’instal·lacions militars i poblacions civils, sobretot kibbutzim ubicats en zones frontereres, i de tot el que troben en la seva devastadora incursió.
Tothom que ha volgut ha pogut assabentar-se de la magnitud de la tragèdia: unes 1.200 persones assassinades, militars, civils, dones, homes, nens, nenes, vells i joves. I no només assassinades sinó, també, violades, esquarterades, criatures decapitades, persones cremades vives i mortes, embarassades que varen ser esbudellades i assassinats els fetus i un seguit infinit de perversions.
Fer esment del festival Supernova de música, per l’amor, la llibertat i la pau, que es feia al costat de la frontera i on varen ser massacrats i segrestats centenars de joves.
Per augmentar el patiment de la societat israeliana es van endur, com a ostatges centenars de persones, algunes fins i tot mortes o malferides. Alguns d’aquests ostatges ja són de retorn a casa, però encara n’hi ha molts que no s’han pogut alliberar.
No hi va haver pietat per a ningú. No hi va haver misericòrdia, tothom, fos quin fos el seu estat, fou torturat i assassinat. No es va salvar ningú per cap acte d’humanitat per part d’aquests terroristes.
No cal dir que molts governs, partits, organitzacions, varen donar les seves condolences a l’estat d’Israel i varen condemnar aquests actes abominables. D’altres governs, partits i organitzacions, sobretot vinculats a l’esquerra, encara no han condemnat aquestes matances o ho han fet de manera molt lleugera o fins i tot ho han justificat com uns actes de “resistència”. La paradoxa més absurda és veure “organitzacions feministes” que no condemnen les violacions de dones jueves o organitzacions LGTBI que donen suport a Hamàs, que lapida homosexuals.
Tot i aquesta terrorífica matança, l’exèrcit de defensa d’Israel ha procurat combatre intentant evitar les morts de civils, fins on és possible en una guerra urbana. I cal tenir en compte que lluita contra uns terroristes mimetitzats en civils, fins i tot disfressats de sanitaris, que interposen civils davant seu, que s’amaguen en hospitals, escoles i qualsevol equipament públic, local o internacional. L’EDI pateix més baixes pròpies pel fet de tractar de minimitzar el patiment de civils. L’EDI ha obert corredors humanitaris i ha proporcionat queviures.
És evident que en una guerra sempre hi ha patiment. Tanmateix, és ben segur que l’EDI és un exèrcit on prevalen els comportaments ètics i el respecte pels drets humans.
NOTA: Publicat a El Món, 7.6.2024 (fotos meves, JS)
dijous, 6 de juny del 2024
dissabte, 1 de juny del 2024
L’antisemitisme, germen de la nació espanyola, per Salvador Lleonart*
Barcelona. Dijous, 30 de maig de 2024. 05:30
Irlanda va adoptar també una posició "neutral" en el conflicte. Tanmateix, la postura de l’Església catòlica i d’organitzacions afins, com les Camises blaves i el Front Nacional Irlandès (partidaris del general Franco), van instaurar una atmosfera antijueva que va frenar qualsevol intent de rescatar diplomàticament cap jueu de la dictadura nazi, tot i les bones relacions que es mantenien. Especialment punyent fou el cas del jueu irlandès Robert Briscoe, que desplegà un paper cabdal en el subministrament d’armes per contraban per a la Revolució irlandesa i que no va poder salvar part de la família per la negativa del govern irlandès a salvar ni una sola vida jueva d’Alemanya.
Noruega, Irlanda i Espanya han ordit una mena d’alligança per tal de reconèixer plegats l’Estat de Palestina, de moment inexistent. El primer ministre espanyol no s’ha estat, fins i tot, d’assenyalar com ha de ser geogràficament aquest estat (un corredor entre "Cisjordània" i Gaza; la divisió d’una ciutat, Jerusalem; la capitalitat del nou estat, i, fins i tot, per on han d’anar les fronteres). Tot plegat fa un tuf de colonialisme tronat que pretén exercir des de la capital imperial de Madrid per damunt d’allò que puguin acordar les parts, si és que poden acordar res semblant.
L’alligança, tanmateix, no és tan estranya i contra natura com sembla. La tríada d’aquests països, avui tan proactius respecte a Palestina, comparteixen un passat contemporani de "passiva neutralitat" al llarg del conflicte de la Segona Guerra Mundial. Els tres països es van declarar formalment "neutrals", Noruega, a més a més, "pacifista"; això sí, els tres amb una picada d’ullet a favor del nazisme.
Noruega va lliurar-se a la invasió germànica amb força complaença. Va establir-s’hi un règim col·laboracionista que va perseguir i lliurar als nazis els pocs milers de jueus noruecs, que foren assassinats a Auschwitz. La resistència noruega contra els nazis no va tenir bases pròpies fins a l’estiu de 1944, poc temps abans de la Capitulació alemanya el maig de 1945. Entremig, la glòria literària nacional noruega i Premi Nobel Knut Hamsun fou un acèrrim abanderat i propagandista del nazisme arreu d’Europa amb accés directe a les màximes jerarquies. Alhora, una altra "glòria nacional" fou la passió de milers de dones noruegues de participar en el programa Lebensborn de reproducció de la raça ària entre voluntàries de "sang vikinga" (sic) i oficials de les SS. El nombre de criatures que van criar-se als 15 centres escampats per Noruega foren un mínim de 10.000 i les dones empresonades després de la guerra per col·laborar amb els nazis foren 14.000 (d’una població total de 2,9 milions de persones).
Irlanda va adoptar també una posició "neutral" en el conflicte. Tanmateix, la postura de l’Església catòlica i d’organitzacions afins, com les Camises blaves i el Front Nacional Irlandès (partidaris del general Franco), van instaurar una atmosfera antijueva que va frenar qualsevol intent de rescatar diplomàticament cap jueu de la dictadura nazi, tot i les bones relacions que es mantenien. Especialment punyent fou el cas del jueu irlandès Robert Briscoe, que desplegà un paper cabdal en el subministrament d’armes per contraban per a la Revolució irlandesa i que no va poder salvar part de la família per la negativa del govern irlandès a salvar ni una sola vida jueva d’Alemanya.
Per acabar-ho d’adobar, Éamon de Valera, primer ministre d’Irlanda, una vegada mort Hitler el 30 d’abril de 1945, va visitar l’ambaixada alemanya el 3 de maig per presentar el condol d’Irlanda per la mort del Führer.
Als temps moderns, països musulmans com el Iemen i Algèria serviren de camps d’entrenament per a l’Exèrcit Republicà Irlandès (IRA) instruït pel Front d’Alliberament de Palestina.
El comportament d’Irlanda dol a Israel per una raó especial. A la I Guerra Mundial es van formar diverses unitats de combat de jueus sota el Mandat Britànic de Palestina. El nom no oficial era el de la Jewish Legion i fou una iniciativa de Zeev Jabotinsky, el cap del sionisme revisionista que fou l’alma mater de Benzion Netanyahu, pare del primer ministre d’Israel actual. La Jewish Legion va participar en nombrosos combats per tot l’Orient Proper i, en l’ànim de Jabotinsky, era un instrument de formació militar per al futur exèrcit de la nació jueva. Arran de l’Alçament de Pasqua irlandès de 1916, els britànics van ordenar a la unitat Zion Mule Corps desplaçar-se a Irlanda per reprimir la revolta nacionalista. Jabotinsky i la resta d’integrants van negar-se a "reprimir la lluita d’un poble per a la llibertat". La unitat fou dissolta ràpidament el maig de 1916.
La "neutralitat" espanyola l’hem coneguda de ben a prop. Des de la División Azul al subministrament d’aliments, suport logístic, minerals... Fins i tot acabada la guerra mundial, Espanya va ser un refugi de nazis coneguts i no tan coneguts, així com el camí de pas obligat per a la fugida d’Europa cap a altres països, especialment a Llatinoamèrica per mitjà de la xarxa nazi Ratlines. La protecció espanyola als assassins nazis va continuar més enllà del franquisme i així criminals tan coneguts com Léon Degrelle i Simons De Aerschot van morir tranquil·lament a Espanya, el 1989 i 1994, protegits per Felipe González, que es va negar a extradir-los a Bèlgica.
La protecció espanyola als assassins nazis va continuar més enllà del franquisme i així criminals tan coneguts com Léon Degrelle i Simons De Aerschot van morir tranquil·lament a Espanya protegits per Felipe González
La pulsió antisemítica dels territoris que conformen l’Espanya d’avui fa feredat i ve de molt antic. Ja en el segle VI els reis catòlics visigots van establir un conjunt de lleis antisemítiques que no tenien parangó a tot Europa per la seva crueltat. Uns mil anys més tard, els Reis Catòlics van reviure aquelles lleis i, per part de Ferran el Catòlic, es va establir el Tribunal del Santo Oficio de la Inquisición que va perdurar des de 1478 a 1834.
És en aquest Tribunal del Santo Oficio on Pedro Sánchez té una mala peça al teler, nogensmenys la referència acadèmica mundial per a l’estudi de la Inquisició espanyola, creada per ordre de la Corona, ha estat l’erudit Benzion Netanyahu (1910-2012). Benzion, fill d’un rabí sionista, va néixer a Varsòvia, que aleshores es trobava sota control rus. El 1920, la família va fer l’aliyà cap a Ertz Israel (el Mandat britànic de Palestina) on va estudiar Història a la Universitat Hebrea.
Acadèmicament, Benzion va desplegar una activitat intensa al llarg de la vida, especialment als Estats Units, a les universitats de Denver i de Cornell. Fou l’editor, també, de l’Enciclopèdia Hebraica. Benzion va guanyar-se un gran prestigi acadèmic pels estudis que va realitzar sobre la Inquisició espanyola.
El més cabdal dels seus treballs fou The Origins of the Inquisition in Fifteenth Century Spain, on canvia molts paradigmes sobre les motivacions de la creació d’aquest organisme al servei de la Corona. D’entre els raonaments, val la pena fixar-se en dos.
El primer és sobre la causa de la persecució dels jueus conversos, que defineix com a racial i no pas religiosa, com es considerava fins feia poc. Benzion explica que el gruix dels jueus ja havien fugit dels regnes peninsulars quan es fundà la Inquisició (1478-1481) i reben una estocada definitiva el 1492. La majoria dels jueus que es convertiren al cristianisme, els "marranos", ho feren de bon grat i no van practicar una doble vida religiosa. En canvi, allò que coïa a la resta de la societat era el seu ascens social (que va apartar els "cristianos viejos" de molts llocs de poder), fruit de la seva formació, capacitat d’escriure i llegir, experiència en negocis, etc. Amb la possibilitat d'accés i estudi d'una munió de documents en llengua hebrea de l’època, fins aleshores desconeguts, conservats a les comunitats jueves del Magrib, va establir que l’enveja, la cobdícia i el ressentiment cap a la "raça" jueva foren les causes reals de la persecució dels "marranos", i no pas la motivació religiosa, que en fou tan sols l’excusa.
El segon raonament interessant escollit de l’obra magna de Benzion és el fet que la persecució contra els "marranos", on convergien els "cristianos viejos", els habitants de les ciutats, les oligarquies, la noblesa i els anticonversos cristians, va suposar l’emersió "d’una certa idea d’Espanya" (sic), d’una consciència nacional incipient que fins aleshores no existia. L’odi generalitzat contra els jueus, que fou racial i no religiós —la majoria dels "marranos" foren bons cristians—, és un factor important de la formació de la incipient "nació espanyola" als segles XV-XVI i successius. Respecte a Espanya, a Benzion se li atribueix la frase: "Ni oblit ni perdó".
Els treballs erudits de Benzion han capgirat el paradigma establert sobre la Inquisició i han tingut una importància significativa per a l’estudi del moviment d’assimilació emprès pels jueus a Centreeuropa, conegut com l’Haskalà (Il·lustració) a partir de finals del segle XVIII, quan nombrosos jueus van abandonar el judaisme per a integrar-se plenament i de manera voluntària a la societat alemanya. Tanmateix, tot i aquesta integració, foren igualment diferenciats per motius racials al llarg dels segles, exactament com s’havia produït amb els "marranos", fins a l’extermini portat a terme per la "Solució Final" implantada pel nazisme.
De l’experiència fracassada d’ambdós processos d’integració jueva voluntària, portats a terme a la Península i a Alemanya, amb l’abandonament fins i tot de la religió, tant Benzion com el sionisme en general en van treure la conclusió que la integració no és cap salvaguarda per a la persecució racial contra els jueus i que, per tant, és imprescindible la creació d’una pàtria on els jueus puguin defensar-se de l’antisemitisme, l’odi més antic de la humanitat, o com bé deia el pensador alemany Theodor Mommsen (s. XIX): "L’odi al jueu i la incitació contra ell és tan antic com la mateixa Diàspora".
La resposta a aquest odi racial arrelat al llarg dels segles i arreu del món, és la creació d’un Estat jueu, on mai no fossin minoria, per salvaguardar-se tant de l’assimilació com de l’extermini, o discriminació. Aquest estat, alhora, havia de ser fort, militarment preparat i sempre vigilant, sense il·lusions que l’amenaça d’extermini desaparegués. Benzion, jueu laic, recordava sovint un paràgraf que es llegeix a la nit pasqual: "En cada generació un enemic s’aixecarà per destruir el poble jueu. Però, el Sant, Beneït sigui Ell, ens alliberarà de les seves mans". D’ell és també la frase: “Qui no coneix el passat, no pot entendre el present i, qui no entén el present, no pot preveure el futur. La condició necessària per a l’existència dels éssers vius, i de la nació, és la identificació a temps del perill”.
Benzion, tot i ser la mà dreta de Zeev Jabotinsky, el pare del sionisme revisionista enfrontat amb Ben-Gurion i l’elit asquenazita socialista, es va allunyar sempre de qualsevol càrrec públic i va desplegar una carrera universitària important a les universitats de Denver i de Cornell, d’on va ser professor emèrit. Alhora, va ser l’editor de l’Enciclopèdia Hebraica. En canvi, fou refusat com a professor a la Universitat Hebrea de Jerusalem per les seves posicions polítiques revisionistes.
Netanyahu sap que el foment de l’antisemitisme és una manera ben espanyola d’aglutinar el sentiment nacional d’Espanya, al segle VI, als segles XV-XX i al segle XXI
Benzion fou el pare de Jonathan Netanyahu, el comandant en cap de l’Operació Entebbe a Uganda que va permetre el rescat dels passatgers de l’avió d’Air France segrestat, el 1976. El seu fill va morir en aquesta acció de combat i a ell li va dedicar el llibre sobre Els orígens de la Inquisició. Al seu fill Benjamin li va dedicar un altre llibre, The Marranos of Spain, però, sobretot, li va deixar tot un pensament polític fonamentat en la desconfiança envers el món àrab, la necessitat d’una majoria jueva a la pàtria per assegurar-ne la identitat, la creació d’un estat fort i militarment preparat i la vigilància permanent contra el perill d’extermini (avui dia, Iran).
Molt probablement, Benjamin Netanyahu coneix i sap més sobre el caràcter profund d’Espanya d’allò que s’imagina el primer ministre espanyol, i l’opinió que en té, de ben segur, que no n’és gens favorable, i sap que el foment de l’antisemitisme és una manera ben espanyola d’aglutinar el sentiment nacional d’Espanya, al segle VI, als segles XV-XX i al segle XXI. No falla mai, l’antisemitisme uneix Espanya. Llàstima que molts catalans hi caiguin de quatre potes.
*NOTA: Publicat a El Nacional
dilluns, 20 de maig del 2024
Joan Carretero: “ERC té una dissonància greu entre els dirigents i els electors” (publicat a El Món, 19.5.2024)
ENTREVISTA a l'exdirigent i exconseller d'ERC i fundador de Reagrupament, que trenca un silenci d'anys per analitzar els paral·lelismes entre l'actual crisi republicana i la que ell va viure
Sílvia Barroso
19/05/2024 20:28
Joan Carretero (Tremp, 1955) és una de les veus més combatives que han sorgit d’ERC en les últimes dècades. Combatives amb l’Estat espanyo, però també amb el que va ser el set partit durant dues dècades. Com a representant dels republicans, va ser alcalde de Puigcerdà i conseller de Governació i Administracions Públiques durant el primer govern tripartit de la Generalitat, el de Pasqual Maragall, d’on va sortir després d’una polèmica per unes declaracions sobre Rodríguez Zapatero, poques setmanes abans que tots els consellers d’ERC en fossin expulsats pel president. Creador de la famosa expressió que definia el tripartit com “un govern instal·lat al Dragon Khan”, després encara va passar uns anys d’agitació amb la creació de Reagrupament com a corrent intern d’ERC i després com a escissió i partit independent. Ara fa anys que viu apartat dels focus. Continua treballant de metge i trenca el silenci en aquesta entrevista sobre la situació del seu antic per la seva antiga formació.
Vostè va viure des de dins la gestació de l’anterior gran crisi d’ERC, després d’uns anys al Govern. És comparable amb la d’ara o són diferents?
És comparable, però aquesta vegada les posicions d’ERC encara han anat més enllà del que s’havia vist a l’època del tripartit. I això els passa factura perquè ERC té una dissonància greu entre el que pensen els seus dirigents i el que voten els seus electors. O una bona part d’aquests electors. Quan els dirigents ensenyen què pensen i el que volen fer, molts electors els giren l’esquena.
“El que no volen veure mai els dirigents d’ERC, des que van defenestrar Àngel Colom, és que ells volen ser d’esquerres i els seus electors volen ser molt catalans”
En què considera que han anat més enllà aquesta vegada?
L’altra vegada tant el sector Carod com el sector Puigcercós volien aparcar la qüestió nacional, dedicar-se a les polítiques socials, sobretot en l’època del tripartit de José Montilla. I això els va castigar durament. El que no volen veure mai els dirigents d’ERC, des que van defenestrar Àngel Colom, és que ells volen ser d’esquerres i els seus electors volen ser molt catalans. I aquesta vegada ha sigut encara més acusat, fins al punt de presentar les tradicions catalanes com una tonteria. Juguen a ser més d’esquerres que ningú i deixen de banda la part, ja no de la independència, sinó fins i tot la nacional. Abandonen la llengua, abandonen la cultura, fins i tot la menyspreen. I pretenen que la gent s’ho empassi. I els seus votants això no s’ho empassen. Ells volen tenir votants de la mena que els té el PSC, i ERC té una altra mena de votants, i aquest és el seu dilema de sempre. Des que hi ha aquesta mena de dirigents.
Però aquesta vegada els dirigents són uns altres. Alguns han passat per la presó i, en el cas de Marta Rovira, és a l’exili. Per una qüestió nacional.
Però pensen el mateix. El que pensen Pere Aragonès i Oriol Junqueras és que per damunt de tot s’ha de ser d’esquerres. El seu somni humit és atreure els votants del PSC i dels Comuns. I d’això no se’n sortiran. Perquè ja hi són el PSC i els Comuns. Els votants que volen això ja tenen l’original.
Vostè hi va creure molts anys en aquest partit. Fins a ser-ne conseller.
Hi vaig creure gairebé vint anys, hi vaig militar gairebé vint anys. Però és que jo vivia lluny [a Puigcerdà] i no havia vist els dirigents nacionals de tan a prop. Pensava que eren d’una altra manera. La decepció va començar quan els vaig veure en directe, en el dia a dia. I com més a prop hi era, més ganes tenia de sortit corrents. En tot cas, durant el primer tripartit, del qual mai n’he explicat ‘les glòries’, es va intentar no menystenir la part nacional. Es va intentar fer un Estatut, que després va sortir com va sortir, però es volia fer un Estatut més potent. Quan es trenca això és amb el segon tripartit, moment en què es deixa de parlar del tema nacional. Amb això no vull dir que el primer tripartit fos una meravella, però nacionalment no era tant un zero com el segon, o com el govern d’ara.
“El que pensen Pere Aragonès i Oriol Junqueras és que per damunt de tot s’ha de ser d’esquerres. El seu somni humit és atreure els votants del PSC i dels Comuns. I d’això no se’n sortiran”
Ara som de dirigents que han anat tan lluny com per anar a la presó per un referèndum d’independència…
Hi ha vegades que la gent fa malament els càlculs. Cap dels que es van lliurar a les autoritats espanyoles pensava que s’estaria quatre anys a la presó. I aquell referèndum es va fer i es pensaven que la gent no aniria a votar. Es pensaven que podrien dir que no s’havia pogut fer el referèndum perquè Espanya no és un país democràtic. La sorpresa va ser que la gent va aguantar i va votar. Aleshores no sabien què fer. I van fer riure. Ni van proclamar la independència ni van fer res del que havien promès mil vegades que farien.
Joan Carretero, quan era líder de Reagrupament com a corrent intern d’ERC, l’any 2007 / ACN
En aquest cas també hi havia Junts, i la CUP, des de fora del Govern…
És que parlo de tots aquests. No parlo només d’ERC. I el màxim responsable n’era Carles Puigdemont. Si parlem del referèndum, hem de parlar de tots els implicats, i cap d’ells esperava que la gent aguantés. Cap.
En tot cas, després de tot això ERC torna al mateix punt de trencadissa que vostè va viure directament, tot i la renovació de lideratges que es va fer en aquell moment. Els tornarà a passar?
Si tornen a fer el mateix que aleshores, sí. En aquell moment el lideratge canvia quan en les eleccions del 2010 ERC aconsegueix deu diputats, que en perd onze. Els que manaven aleshores al partit, encapçalats per Joan Puigcercós, pleguen. Però qui tria Oriol Junqueras? Joan Puigcercós. No és que es renovés el lideratge amb un gran canvi, sinó que impulsen perfils com els seus. I ara faran el mateix. ERC fa sempre el mateix. Quan estan enfonsats, tornen a treure l’independentisme i el nacionalisme català. Fins que remunten i es tornen a veure valents, tot això va fora i tornen a ser només d’esquerres. Fins i tot al logo, només hi diu Esquerra o Esquerra Republicana, no Esquerra Republicana de Catalunya. I als mítings no hi posen ni la senyera, ja no dic l’estelada. Això té un risc, que és que la gent catalanista o independentista els deixa de votar.
“Cap dels que es van lliurar a les autoritats espanyoles pensava que s’estaria quatre anys a la presó. I aquell referèndum es va fer i es pensaven que la gent no aniria a votar. Es pensaven que podrien dir que no s’havia pogut fer el referèndum perquè Espanya no és un país democràtic”
Però ara hi ha una sacsejada evident, fins i tot s’ha trencat el tàndem Oriol Junqueras-Marta Rovira. I el segon cop que s’hi troben en menys de 15 anys.
Si trien els mateixos perfils una altra vegada, el que faran serà dissimular una temporada per tornar a remuntar. I després tornarà a sortir el que pensen els que manen de debò. Que només volen ser d’esquerres, i de l’esquerra woke que no serveix per a res. Quan es va fer el congrés de 2008, que jo em vaig presentar per a president del partit [el que va guanyar Joan Puigcercós per rellevar Josep-Lluís Carod-Rovira], un periodista va fer una mena d’enquesta als quatre candidats [Carretero, Puigcercós, Ernest Benach i Jaume Renyer]. La pregunta era ‘defineixi Esquerra Republicana de Catalunya’. I un altíssim dirigent que es presentava, Benach, va dir una cosa que ningú el va contradir. Va dir que ‘esquerra’ era el substantiu, que ‘republicana’ era l’adjectiu i que ‘de Catalunya’ era el complement circumstancial de lloc. I per a mi, el que era substancial era ‘Catalunya’, i per a ell, que formava part dels que manaven [era president del Parlament], la part substantiva era ‘esquerra’. I això està molt allunyat del que pensa una bona part de l’electorat. Per això contínuament es claven patacades. Sempre que són al poder eliminen la part de Catalunya.
Aquesta crisi està dins de la crisi de l’independentisme, o és simultània.
L’independentisme no està en crisi. Estan en crisi aquests partits. Perquè hi ha molts independentistes, jo mateix, que no hem anat a votar. No és que ja no siguem independentistes, és que no votem aquesta gent. Qui ho ha vist clar és l’alcalde Badalona, Xavier García Albiol, que precisament perquè ell no n’és ha advertit que l’independentisme continua. Ser independentista imprimeix caràcter. Ningú deixa de ser independentista. Una vegada ets independentista ho ets per sempre. Una altra cosa és el que votes o si votes.
“ERC fa sempre el mateix. Quan estan enfonsats, tornen a treure l’independentisme i el nacionalisme català. Fins que remunten i es tornen a veure valents, tot això va fora i tornen a ser només d’esquerres”
Té el convenciment que tothom que va fer un vot independentista en el moment més àlgid i que va anar al referèndum és independentista, o hi va haver una part de febrada?
Clar qui hi són tots aquests independentistes. D’acord que hi va haver un moment de sensació d’‘ara sí que ho aconseguirem’, que animava molta gent a anar a Brussel·les o on fos, però la gent no deixa de ser independentista. Una altra cosa és que estiguin farts de polítics que els han enganyat o els han manipulat. Ara només faltava Artur Mas deixant decaure la seva demanda a Estrasburg. Aquestes notícies indignen, però no per això deixes de ser independentista. Si hi ha independentistes, necessiten partits per vehicular els seus anhels. I no se’n surten. Perquè els que diuen que ho faran, no ho fan.
Però l’independentisme té un problema crònic d’escissionisme. Vostè mateix es va escindir d’ERC, i altres exdirigents també.
Perquè, com més lluny estàs del poder, més faccions i més escissions tens, i més problemes. El que més cohesiona és el poder. I estem lluny del poder. I no podem oblidar que l’enemic intenta per damunt de tot dividir l’independentisme.
NOTA: Subratllat meu (JS)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)