dilluns, 6 de setembre de 2021

"Enfortir el Consell permet que no hi hagi cap excusa per preparar la manera de guanyar"

En poques setmanes commemorarem el quart aniversari del referèndum i la declaració d'independència de Catalunya, l'1 i el 27 d'octubre de 2017. Quatre anys després, el moviment independentista ha lluitat perquè la dura repressió de l'Estat espanyol no desdibuixés ni aigualís el que van representar aquelles fites i el caràcter fundacional de la República catalana que representen. Hem hagut de combatre la repressió de manera permanent, perquè la repressió ha esdevingut permanent; però hem hagut de dedicar molts esforços perquè aquella gran obra col·lectiva i que dóna sentit a les lluites que protagonitza la societat catalana des de fa anys es mantingués com el que és: una obra de tot el país, no pas de cap partit; una victòria rotunda i intel·ligent d'un poble organitzat i mobilitzat sobre un Estat violent i condicionat per l'herència franquista; l'inici del procés que ha de culminar amb el reconeixement de la República catalana.

Amb el Consell vam decidir que la lluita havia de continuar

El Consell per la República és la institució republicana que recull aquella legitimitat, la manté, la protegeix i la posa al servei del conjunt d'actors del moviment independentista per poder completar la tasca iniciada ara farà quatre anys. Vam decidir que la lluita havia de continuar, no pas aturar-se; vam decidir que faríem d'aquella victòria la base sobre la qual prepararíem les passes següents en el camí per al ple reconeixement internacional de la República catalana. És cert que en aquests quatre anys, sigui pels efectes de la repressió, pels càlculs partidistes o pels nostres desencerts, hi ha qui projecta sobre l'1 d'octubre i els seus efectes polítics una visió molt allunyada del que va ser i del que compartíem col·lectivament.

Sabem millor que mai quin és el camí pel reconeixement internacional de la República catalana

Hem fet un camí molt difícil i tanmateix necessari. Incomplet, és clar. Però indiscutiblement transcendent, amb capacitat determinant per al futur del país. I gràcies a tot el que hem fet, gràcies a tot el que hem pogut preservar malgrat la repressió, avui sabem millor que mai quin és el camí per al reconeixement internacional de la República catalana. Sabem, amb la claredat que dóna la història de les relacions pretèrites i recents entre Catalunya i Espanya, que només hi ha un camí per aconseguir-ho. I que no hi ha dreceres edulcorades, suaus, innòcues. Al davant hi tenim Espanya, no el Canadà ni el Regne Unit. I l'Espanya d'avui, en la relació amb Catalunya, s'assembla a l'Espanya de sempre. Negació i càstig; amenaça i punició. Sabem que en aquest cas no existeix, lamentablement, el camí que les democràcies sempre haurien de tenir per a la resolució dels conflictes polítics, i que la independència és una conquesta que s'ha de mantenir i defensar durant molt de temps. Mantenir i defensar per tots els mitjans possibles, amb el benentès que ni volem ni ens cal tampoc cap drecera que posi en dubte la radicalitat democràtica del país que volem bastir, el compromís insubornable amb els Drets Humans i, per tant, amb la pau.

La confrontació amb l'estat és una realitat inevitable si volem que Catalunya sigui reconeguda com a nació

Des del Consell per la República hem anat acumulant coneixement i anàlisi del procés d'independència que vam començar ara farà quatre anys. En la síntesi que vam compartir a través del document "Preparem-nos" dibuixem el fil per on cal continuar el camí per tal de culminar-lo amb èxit. El moviment independentista s'ha de preparar per a la fase en què la resposta de l'Estat torni a ser un "no" a tot, i mantingui la repressió i l'amenaça sobre milers de ciutadans de Catalunya. No podem dedicar més temps del que ja s'ha dedicat discutint banalitats partidistes: la confrontació amb l'Estat no es pot defugir, és una realitat inevitable per la qual hem de passar si volem que Catalunya sigui reconeguda com a nació sobirana i independent. No podem fer creure a la ciutadania catalana que, per alguna raó que desconeixem, vindrà un moment en què ens serà reconeguda la nació sense haver-la de lluitar des dels carrers, places i institucions del país. Pensem el que pensem i votem el que votem, les coses sabem que són d'aquesta manera. Els quatre anys que ens precedeixen ens han ensenyat moltes coses, algunes que intuíem i d'altres que desconeixíem. Avui tenim el deure de posar tot aquest aprenentatge en l'organització de la defensa de la independència de Catalunya per tots els mitjans democràtics i no-violents possibles. No ens en regalaran cap i,per això, ens els hem de construir. El Consell és la peça fonamental de la construcció d'aquests mitjans.

Tots els ciutadans republicans que feu possible el Consell sabeu que no ens ho posa fàcil ningú

Tots els ciutadans republicans que feu possible el Consell sabeu que no ens ho posa fàcil ningú. Ni els qui ja ens van apallissar amb extrema violència el dia del referèndum ni els qui, quatre anys després, actuen com si aquella victòria els fes nosa. Potser per això cal combatre també un cert corrent narratiu que intenta desconstruir l'enorme gesta de l'1 d'octubre i estendre un biaix derrotista d'un capítol sobre el qual la història en farà un judici unànime: vam votar i vam guanyar, malgrat la guerra repressiva desfermada per l'Estat. El record de l'odi que ens van dedicar amb aquell crit de guerra "¡a por ellos!" i el miserable discurs del rei espanyol no s'esborraran mai de la memòria col·lectiva.

Enfortir el Consell permet que no hi hagi cap excusa per preparar la manera de guanyar

Fer-se del Consell, reforçar el Consell, ajuda a mantenir la dignitat de l'1 d'octubre davant de tots aquells que voldrien girar full. Ajuda a recordar a l'Estat espanyol les seves vergonyes democràtiques, i que té un cap d'Estat que va criminalitzar i excloure milions de ciutadans. I permet que no hi hagi cap excusa per preparar la manera de guanyar la propera confrontació amb l'Estat. Perquè si volem la independència, l'Estat s'ha encarregat de fer que la confrontació sigui inevitable. 

President Carles Puigdemont
Waterloo, 06 de setembre de 2021



divendres, 27 d’agost de 2021

Vuit punts per a complir el projecte del president Barrera per Quim Torra

Avui fa deu anys de la mort del Molt Honorable President Heribert Barrera. No cal fer-ne la biografia, és prou coneguda, de l’exili al retorn a Catalunya, la seva defensa aferrissada del dret d’autodeterminació en la discussió de la constitució espanyola i la seva digna presidència al parlament recuperat.
Barrera, militant d’ERC tota la vida, representa, com Víctor Torres, Jordi Carbonell i tants i tants altres, una tossuderia exemplar en una determinació vital per la causa justa de la llibertat de Catalunya.

Els últims anys, va patir la difamació més infame per part de l’unionisme i, de retruc, un cert “oblit” per part d’alguns companys de viatge independentistes, sempre atemorits pel què diran.

El seu “tenim pressa”, deu anys després, ressona potent i poderós com mai i s’alça per damunt de la mediocritat i l’anar passant com un crit que ens interpel·la i ens recorda la urgència de la independència o, si voleu, la imparable decadència d’una Catalunya dependent que decapita qualsevol possibilitat de redreçar la nació si no aconseguim la sobirania plena.
M’agradaria que el país homenatgés el president Barrera. I ho fes, més enllà d’un acte públic que volem organitzar pel dia 9 de setembre a l’Auditori Irla de Girona –del qual anunciarem més detalls els dies vinents–, actualitzant avui el seu missatge.

No em sembla agosarat pensar que, com a independentistes que volem culminar la creació d’una República Catalana independent i democràtica, som molts, la majoria, els que defensem que:

1. No hi ha cap raó objectiva per a esperar en el procés de concretar allò que la ciutadania va votar el primer d’octubre de 2017 en un referèndum convocat pel govern de la Generalitat d’acord amb les lleis aprovades legítimament pel Parlament de Catalunya.

2. El futur de la nació catalana és una qüestió que pertany exclusivament a la sobirania del poble català. La causa justa de la seva llibertat és la mateixa que ha portat els darrers segles a la majoria d’independències que avui el món reconeix.

3. El diàleg i la negociació s’han de produir per a garantir la minimització de danys en el procés de creació de l’estat independent i de separació de l’estat espanyol. Avui no hi ha les condicions per cap taula de diàleg, que ens afebleix i distorsiona el missatge d’una Catalunya constituent. Ni el dret d’autodeterminació ni la legitimitat del Primer d’Octubre no poden ser negociats amb cap govern aliè.


4. La força democràtica del poble català s’ha demostrat al llarg dels anys amb les més grans mobilitzacions de la història europea i amb la defensa obstinada i valenta de les urnes contra la violència d’estat en el referèndum d’octubre del 2017.

5. La repressió cerca d’afeblir les files de l’independentisme, les conviccions pròpies i instal·lar una por més o menys conscient entre els defensors de la democràcia. Per tant, l’única resposta que fa inútil la repressió és continuar avançant sobiranament per crear l’estat independent per a Catalunya.

6. No es pot esperar un any i mig més a tenir un programa d’acció que expliqui als catalans, als espanyols i a la comunitat internacional la causa justa de la independència de Catalunya, com també l’estratègia, basada en la voluntat democràtica i legalitat catalanes, per a fer-la efectiva. El precedent de la sentència del Tribunal Internacional de la Haia sobre el referèndum de Kossove és la via a seguir. No podem perdre més temps en un estat repressor, incomplidor, antidemocràtic i que perverteix el sentit de la justícia recaragolant les lleis amb motivació ideològica. Catalunya perd oportunitats i s’empobreix cada dia i cada hora que passa al regne d’Espanya.
7. La vida, la salut i el benestar dels catalans són els principals béns a protegir. Per això, cal disposar de tots els recursos que generem i de tota la sobirania que ens pertoca com a nació. Així mateix, hem de preservar el nostre entorn, el medi i el patrimoni natural que volem llegar en més bones condicions a les generacions pròximes.

8. La llengua, la cultura, la riquesa i la diversitat social, el dinamisme econòmic i la vitalitat del poble de Catalunya no mereixen la resignació ni la desídia. Cal fer amb urgència una nova casa democràtica i lliure que les protegeixi.

Perquè tenim molta pressa.

Gràcies, president Barrera.

divendres, 20 d’agost de 2021

ENTREVISTA A RAMON GROSFOGUEL

 

EL CINQUANTENARI DE L'ENCICLOPÈDIA CATALANA per AGUSTÍ BARRERA

Dijous 3 de desembre, amb un Palau de la Música Catalana ple de gom a gom, el Grup Enciclopèdia Catalana va conmemorar els 50 anys de l’inici de l’obra de la Gran Enciclopèdia Catalana (GEC). Al pati de butaques dos expresidents del Govern de la Generalitat, Jordi Pujol i José Montilla, i el President en funcions, Artur Mas, els tres separats físicament pels rengles de cadires. L’acte durà 90 minuts Antoni Bassas féu de presentador, Jordi Porta President de la Fundació Enciclopèdia Catalana, en el seu parlament destacà com, de la matriu de la GEC en naixeren tot un seguit d’obres sobre llengua, art, història, diccionaris. Ramon Folch amb la seva oratòria florida, gairebé jocfloralesca, ens parlà de l’esforç col·lectiu que representà l’obra.
Pensem que potser l’acte fou massa formal, un pèl encotillat per una litúrgia amb regust de naftalina, apte per a enyoradissos. En els dos parlaments vam trobar a faltar una reflexió sobre la història i les vicissituds de la GEC des del seu inici, el 1963, de la mà de Max Cahner i Enric Lluch, amb la constitució, el 1965, d’Enciclopèdia Catalana SA, (ECSA) fins al 15è volum de la primera edició completa, que sobrepassava els 140.000 articles redactats per més de 1.500 col·laboradors. I pensem que hauria estat interessant aquest trànsit en el temps, perquè ens hauria permès entendre l’època i les condicions socials i polítiques en les quals fou redactada la GEC i, per tant, els seus conflictes, contradiccions, i èxits.

La GEC va patir dos problemes d’origen: 

1.- Una manca de planificació sobre l’extensió de l’obra ja que, es va passar de la idea inicial dels 3 volums, als 8 volums, fins al 15è del redactat final.  

2.- Una dificultat de diàleg entre els responsables i finançadors de l’edició, primer edicions 62, i des del 1969 Banca Catalana, i els treballadors de la GEC.  

Jordi Pujol a les seves Memòries (1930-1980), editorial Proa, Barcelona 2009, a la página 249, explica: "La radicalitat i utopisme que de tant en tant ens afecten van florir amb molta ufana. Semblava que hi havia gent que preferien que la Gran Enciclopèdia Catalana naufragués engolida per la inviabilitat inicial, que no pas que tingués continuïtat d’una manera racional i assenyada". No crec que cap dels treballadors de la GEC volgués el que diu J.Pujol, entre d’altres raons perquè els hi anava el sou, la feina. Calia només establir canals de diàleg àgils entre els dos sectors, no es va voler fer per qui ho podía fer, resultava més còmode la condemna fácil centrada en la radicalitat i l’esquerranisme malaltís dels treballadors. Cal dir que el nucli inicial de la GEC estava format per Max Cahner, Josep Ferrer, Ramon Folch, Núria Aramon, Enric Lluch; després vingué Jordi Carbonell, Joan Carreras. 

La GEC fou una gran i reixida obra d’infraestructura cultural. Obeïa a la idea pujolista de “ Fer País”, i en aquest aspecte cal reconèixer en la història del pujolisme l’encert i l’èxit de la seva idea, i no només culturalment, sinó fins i tot econòmicament, d’una primera aproximació sobre els subscriptors que es podrien aconseguir uns 10.000, es passà als 62.000 reals, es recuperà amb escreix la inversió inicial. 

L’esforç de la GEC amb els seus equips de redactors, lexicògrafs, correctors, maquetistes, il·lustradors, va fer possible realitzar una eina cabdal per a l’elaboració d’una cultura autocentrada en la nostra realitat nacional de Països Catalans, la construcció d’una història nacional, una ciència nacional, una llengua nacional, i com aquestes àrees de la nostra cultura, esdevenien aportacions a la cultura universal. 

En l’elaboració de neologismes, en la tasca de depuració de l’idioma, recuperàvem el significat d’antics mots oblidats pel procés de substitució cultural. El meu amic i insigne químic, Salvador Alegret, redactà l’acepcció bugada, quan vaig llegir el text vaig recordar la meva àvia Quima fent la bugada, ara, pels carrers veiem rètols amb el nom de bugaderia, salvant els mots, que digué el poeta sinerenc, construïm cultura nacional. 

Dels treballadors de la GEC recordo amb estima el professor Heribert Barrera, d’ERC, els bessons Carles i Rafel Castellanos, les germanes Eva i Blanca Serra, aleshores, anys 1974-1979, militants del PSAN provisional, en Feliu Formosa, proper al PSUC, Raimon Obiols, encara als rengles del Moviment Socialista de Catalunya (MSC), el meu amic, en Jaume Costa, provinent del FNC i aleshores com jo al PSANp, un nucli molt actiu de Bandera Roja, el nucli anarcoindependentista de l’OLLA, un aiguabarreig de sigles, utopies, projectes, idees i lluita política. 

Desconec quants treballadors de la GEC coneixien l’obra de Frantz Fanon (1925-1961), el psiquiatre martiniquès teòric de la lluita anticolonial, en el seu llibre de referència Els damnats de la Terra, escriu: "Sense un Estat que li doni suport , la llengua nacional, la cultura nacional es decandeix, només amb la independència la cultura nacional podrá desplegar totes les seves potencialitats". La GEC fou una estructura cultural de resistència i suplència d’un Estat Català que no teníem, tingué també la funció d’actuar com a baula de connexió, de recuperació, entre el model cultural del període de la Generalitat Republicana i el procés d’espanyolització franquista de després del 1939. 

En el camí cap a la construcció de la República catalana, la GEC seguirà essent un referent valuós en el procés de reconstrucció nacional dels Països Catalans. Ara, els antics treballadors de la GEC podem explicar que nosaltres hi érem, que estimàrem l’obra perquè ens permeté anar refent les estructures culturals de la nació.

LAURA BORRÀS I QUIM TORRA A LA UNIVERSITAT CATALANA D'ESTIU

 

diumenge, 13 de juny de 2021

MANIFEST SOBRE L'1-O del CONSELL PER LA REPÚBLICA (12.06.2021)

El dia 1 d'octubre de 2017 el poble de Catalunya va assolir la victòria democràtica més gran que hagi pogut protagonitzar des del retorn de l'exili del president Tarradellas. 2,3 milions de persones van sortir al carrer per fer possible el primer referèndum d'autodeterminació, convocat i organitzat pel Govern de la Generalitat i aprovat per llei del Parlament de Catalunya. Un referèndum proposat per les institucions legítimes dels ciutadans de Catalunya, dipositàries de la sobirania popular.

La victòria no és només la celebració en si del referèndum sinó la superació de totes les circumstàncies adverses que la poderosa maquinària de l'Estat espanyol va construir per tal de fer-lo impossible. És una victòria de radicalitat democràtica, feta realitat no només per la determinació i suport de les institucions sinó molt especialment per la participació, des de la base, de milions de persones que es van autodeterminar de manera conscient. No parlem de dificultats burocràtiques; parlem de dificultats molt greus que estaven pensades per trencar la convivència de Catalunya i provocar enfrontaments. El seny dels catalans es va imposar a la fúria arrauxada de l'Estat espanyol, que va enviar milers de policies i guàrdies civils a intentar impedir, per tots els mitjans possibles, la celebració pacífica i normal de la jornada. El seny dels catalans es va imposar a la ràbia dels qui volien convertir el referèndum en un fracàs tant d'organització com de participació.


L'organització i la participació van ser un èxit sense precedents. Una victòria de la democràcia, i alhora una derrota de la violència. Va ser una jornada que va ensenyar al món les dues cares d'un conflicte històric, que malda per ser resolt de l'única manera en què es poden resoldre aquests conflictes, que és donar la veu als ciutadans. Una cara, la d'un poble mobilitzat, il·lusionat i esperançat, que venç tots els obstacles per fer possibles les urnes, les paperetes, els col·legis electorals, el cens i el recompte. Una altra, la d'un Estat que reprimeix amb una violència insòlita els ciutadans que volien anar a votar, amb imatges de violència extrema que farien la volta al món i provocarien malestar en moltes cancelleries europees.


Aquell dia vam posar oficialment i democràtica les bases de la república catalana. És el que les institucions van decidir i és el que el poble va refrendar. Per això es va desencadenar una repressió cruel, colossal, inhumana; la repressió dels perdedors, que tenen el poder suficient per fer efectiva una venjança en nom de la pàtria ofesa.

Avui, molts dels nostres municipis tenen una plaça, un carrer o un espai que porta el nom de l'1 d'octubre de 2017. És el dia en què ens vam autodeterminar i vam decidir constituir un estat independent en forma de república. El referèndum va atorgar plens poders al Govern i al Parlament per declarar la independència, que es va fer el dia 27 d'octubre, i per desplegar els efectes d'aquesta declaració. El camí que cal recórrer comença precisament en aquest punt, que és on les institucions no van poder continuar: desplegar els efectes de la declaració d'independència.


Hi ha diversos camins que podem recórrer per tornar a situar-nos en aquell punt. L'independentisme parlamentari s'ha posat d'acord, de manera unànime, a intentar la via d'una negociació amb l'Estat espanyol que habiliti la manera per la qual Catalunya transitarà cap a una república independent. Cal respectar honestament aquest camí, perquè és el resultat d'un acord democràtic de tot l'independentisme amb representació parlamentària. Però l'independentisme en el seu conjunt s'ha de posar d'acord, com ja va ser capaç de fer abans de l'octubre de 2017, per acordar les altres vies que també poden portar-nos al punt on vam deixar les coses si la via de negociació amb l'Estat esdevé una via morta per a aquest propòsit. Igual que en l'octubre de 2017, la via unilateral és legítima i eficaç si se sap construir-la i defensar-la. Una via que cal preparar per fer-la forta i eficaç.


En aquest sentit, el Consell per la República, institució republicana que recull el fil de l'octubre del 2017, insta tots els partits polítics independentistes que tenen representació i responsabilitat institucional a actuar en conseqüència i coherència, i a no malbaratar la victòria de l'1 d'octubre de 2017. Insta els partits i també al Parlament i el Govern a honorar els ciutadans de Catalunya que van fer possible, amb la seva determinació i valentia, desafiant amenaces i violències, si cal posant el seu propi cos com a escut protector de les urnes, una victòria que és la base fundacional que legitima la construcció de la República Catalana per totes les vies democràtiques possibles.

diumenge, 30 de maig de 2021

«Ara mateix, el procés català és poc creïble portes enfora»

Abel Riu i Rosa Cabús són part de l’equip impulsor de Catalonia Global Institute, una entitat dedicada a analitzar els afers internacionals «per dotar la societat catalana de pensament propi en política global». Impulsat des d’àmbits aliens als partits polítics, aquest organisme dona importància a les relacions internacionals que ha d’establir Catalunya de cara al projecte d’emancipació nacional. Parlem amb Abel Riu, president del CGI, i amb Rosa Cabús, cap de comunicacions.



-Com sorgeix la idea de muntar el Catalonia Global Institute?

-Aquesta és la història d’una frustració compartida i col·lectiva, tant per la gent que impulsa el projecte com per molta altra en relació a allò que va ser, i encara és, la visió internacional del projecte independentista. Especialment en relació amb els esdeveniments de l’octubre del 2017, però també amb el que hi va haver abans i després. Hi ha una visió molt naïf, tant des del món de la política com de les institucions i dels mitjans. Una visió molt innocent, poc basada en els fets i en saber quins són els interessos dels estats. I per tant, una visió que no té en compte com es pot projectar l’objectiu en base a aquests interessos. A partir d’aquí, un cop identificades les mancances, mirem de fer la nostra petita aportació per contribuir a un canvi de mentalitat i de cultura política pel que fa al vessant internacional del procés i també al debat que es genera als mitjans. Cal intentar col·locar elements de realisme polític en relacions internacionals. Sempre pensant en el que és el procés històric d’alliberament nacional d’aquest país.

-Personalment, com es van arribar a preocupar per la internacionalització del conflicte català?

-Cadascú té la seva especialització dins de l’equip. La internacionalització del conflicte català és fonamental perquè culmini, i des d’aquest punt de vista hi ha hagut mancances evidents. Per això cal emfatitzar en aquest sentit. Les nostres especialitzacions professionals i acadèmiques ens han fet tenir relacions, privades o institucionals, en aquest procés d’internacionalització del conflicte. I ens han permès veure quins eren els marcs analítics, qui prenia les decisions, i és amb aquesta evidència empírica que constatem la necessitat d’un espai que produeixi idees amb la mirada posada en la geopolítica.

-El president Carles Puigdemont va reconèixer que el seu Govern no va demanar el reconeixement internacional a cap Estat després de la proclamació del 27 d’octubre del 2017. Què va passar en aquell moment? Hi havia innocència al si del govern català? Hi havia el convenciment que no s’arribaria enlloc en l’àmbit de les relacions internacionals?

-Segurament hi havia una barreja dels diferents elements que vostè ha comentat. Pel que fa a la innocència, molta gent, també als més alts nivells, es creia l’argument aquell que «Europa ens salvarà». Hi havia el convenciment que si l’Estat espanyol reaccionava de manera violenta, les institucions europees actuarien per qüestió pura de principis democràtics. Ja s’ha comprovat que això no era així. Però aquesta creença hi era. D’altra banda, també és cert que hi ha qui va concebre o plantejar l’1 d’octubre com una operació per empentar l’Estat espanyol a negociar no sabem ben bé què.

-Per què pensen que el procés no va tindre tant en compte les relacions internacionals? Què ha faltat en la política catalana per veure la necessitat de treballar en el relat a l’estranger?

-D’alguna manera, s’ha menystingut l’Estat espanyol, que no és l’Estat més fort del món, però que mai no ha deixat de tenir les eines d’un Estat. Per tant, Catalunya no es va equipar de la manera necessària. Hi ha molts més factors, però menystenir l’Estat espanyol en va ser un de molt important.

-Al manifest fundacional del Catalonia Global Institute hi ha la signatura de molta gent. Però no el signa cap dels membres del Govern català del 2017.

-La veritat és que no vam pensar en aquests termes. Volíem que hi hagués una representació el más àmplia possible de tot l’espectre polític i ideològic.

-Segons la vostra experiència, el procés català és creïble portes enfora?

-Ara mateix molt poc. Ho va ser in crescendo a partir del 2010 fins el 2017, concretament fins l’1 d’octubre, quan va adquirir un gran grau de credibilitat internacional. Però a partir dels dies 3 o 4 d’octubre, quan comencen les incoherències, els moviments en fals, allò de dir una cosa i fer la contrària per part de les institucions, es va generar una perplexitat i una desorientació en els interlocutors internacionals. Interlocutors, per cert, que seguien amb molt d’interès tot el que estava passant a Catalunya, perquè era molt important i molt greu alhora. Estava passant una cosa tan important com l’organització d’un referèndum d’independència per part de les institucions i de la societat civil, i l’Estat no va ser capaç d’impedir-ho. El missatge que arribava cap a fora és que estava passant una cosa molt important i que pagava la pena seguir-la amb atenció. I no només a nivell europeu, sinó a tot el món. Però llavors es va dir que es complirien les lleis de Desconnexió i Transitorietat, que hi hauria una declaració d’independència al Parlament, i automàticament, a partir del dia 1, el mateix Govern català es va desdir de tot allò que s’havia aprovat al Parlament. Allò que va passar el dia 10 d’octubre, amb la declaració d’independència retirada, i les incoherències posteriors, van projectar una imatge del Govern català i del moviment independentista molt poc seriosa i molt poc creïble. Tot quan hi havia alguns governs i alguns estats que estaven disposats a mullar-se per Catalunya i que en van quedar ben decebuts. Perquè en alguns d’aquests estats hi ha la tradició de donar suport a aquest tipus de moviments. I s’ho pensaran molt a l’hora de donar confiança a un moviment que no ha demostrat que en mereix cap, de confiança. Això requereix molta feina per al moviment independentista català. Cal reconstruir un procés seriós a nivell intern i extern.

-L’Estat espanyol era conscient que, com diu, hi havia Estats disposats a donar suport a la independència de Catalunya?

-És difícil de saber. Però tenint en compte la seva xarxa diplomàtica i sabent que estaven atents al que ocorria... No sé fins a quin punt l’Estat espanyol tenia certeses del possible suport d’altres països a la independència de Catalunya. Segur que, com a mínim, en tenia intuïcions.

-De quins països estaríem parlant?

-Països com ara Eslovènia o Islàndia, per les seves tradicions històriques i per les seves relacions amb l’Estat espanyol, en serien dos exemples paradigmàtics.

-Què conduiria, estats com aquests, a contravenir els interessos de l’Estat espanyol?

-És una barreja de factors. La qüestió de la tradició històrica i del suport a l’autodeterminació d’alguns països en segons quins moments històrics ha estat una realitat. Islàndia va ser, per exemple, un dels catalitzadors en la independència dels països bàltics, atès que va ser un dels primers Estats a reconèixer-los. Això va trencar el gel. Sovint no cal tenir 15 o 20 suports explícits, sinó dos o tres suports que esdevinguin catalitzadors. El reconeixement internacional es dona quan passen una sèrie d’esdeveniments que ho permeten. N’hi ha oportunitats. L’Estat espanyol també té enemics geopolítics. I cal entendre quines són les regles del joc per preparar els nous embats que es puguin plantejar d’aquí a un temps. Però cal saber llegir tot això.

-Com pensen que es generen les condicions per obtenir més reconeixement i més suport portes enfora?

-Allò principal per fer-se creïble és alterar la realitat i que els altres se sentin interpel·lats a posar-se del teu costat. Però si abans no s’altera la realitat, si abans no es fan les coses des d’aquí, ningú no les farà per nosaltres.

-Sabrien posar algun exemple concret sobre com s’altera la realitat? Caldria un nou 1 d’octubre o no cal anar tan lluny?

-És una qüestió que, bàsicament, paraules i fets han d’anar de la mà. I si es diu que es farà una cosa cal acabar fent-la. La naturalesa de l’Estat espanyol és de greus mancances democràtiques en la qüestió territorial. L’única manera manera d’avançar és la unilateralitat, amb la desobediència civil massiva i també amb la institucional. Això s’ha de construir. I sigui quin sigui el plantejament, allò que es digui s’ha d’intentar fer fins al final. Si a la mínima te’n fas enrere, perds possibilitats ja no de rebre suports, sinó fins i tot que et despengin el telèfon. A part d’actes com l’1 d’octubre, cal utilitzar totes les eines que tenim fins al límit. Que no són suficients, per descomptat, però s’han d’utilitzar.

-Instruments com ara el Consell per la República estan pensats, també, per internacionalitzar el conflicte. Què en pensen?

-El Consell per la República té molt de potencial per esdevenir un altaveu internacional del moviment independentista. Però hi ha el problema de sempre: falta la unitat estratègica que recolzi això. És evident que no tothom veu el Consell de la mateixa manera ni li dona la mateixa legitimitat. Cal un acord de consens en aquesta matèria i que es compleixi. I llavors, si això passa, el Consell per la República podrà aprofitar tot el gran potencial que té i que ara mateix no pot aprofitar.

-El Catalonia Global Institute té contacte amb el Consell per la República?

-A nivell informal sí.

-D’altra banda, hi ha molta tendència a establir comparacions entre Catalunya i països com ara Eslovènia. És correcte, això? O hi ha la tendència a caure en massa tòpics?

-Cal destriar el gra de la palla. Hi ha uns contextos geopolítics que no tenen res a veure amb el nostre actual. És cert que a finals dels vuitanta i inicis dels noranta hi va haver uns canvis que van sacsejar el continent europeu. Ara estem en un moment de canvis, però llavors aquells països recentment independentizats partien d’un estat matriu amb unes crisis internes i externes molt més profundes i importants que les que té ara l’Estat espanyol. Obviar això és fer-nos un flac favor. També és veritat que en el cas dels països bàltics, des del punt de vista del moviment popular i de les decisions que es van prendre a nivell institucional de forma unilateral, i des d’aspectes com ara la desobediència civil, hi ha molts aprenentatges a fer. El cas dels bàltics comptava amb una situació més favorable, perquè una part dels estats occidentals mai no va reconèixer l’annexió d’aquests territoris a la Unió Soviètica, en tant que la URSS venia de pactes anteriors que no es van reconèixer. Són qüestions que no tenen res a veure amb la nostra. Però, en canvi, hi ha alguns elements, especialment endògens, dels quals sí que se’n poden extreure aprenentatges.

-Com per exemple?

-Per exemple, en les primeres eleccions lliures que es van produir a les exrepúbliques soviètiques l’any 1990, als bàltics van guanyar els fronts independentistes. I a Lituània no van tardar ni tres setmanes a declarar la independència. Per la via dels fets la van posar a la pràctica aplicant legislació, aprovant-la, etc. Les paraules i els fets anaven junts. Les majories es feien operatives. A nivell institucional, a la mínima que l’independentisme es va fer amb les institucions, va tirar pel dret. Fins i tot davant l’oposició militar de l’exèrcit soviètic. Però conscients i determinats, van avançar en els seus objectius. A diferència d’aquí, on la repressió ha aconseguit aturar el moviment.

-En la presentació de la vostra entitat s'insistia molt en el perill que comportaven països com ara Rússia. Es pot aprofitar la necessitat d'aquest país per desestabilitzar la UE per aconseguir l’objectiu de la independència?

-És evident que Catalunya s’ha alineat clarament amb el respecte pels drets humans. Però si del que es tracta és d’interlocutar amb els Estats, s’ha de parlar amb tothom. I evidentment, cal explorar totes les eines que puguin ser ofertes des de l’altra part. Parlar no implica comprometre’s a res. Renunciar a la interlocució i mantenir-la només amb estats democràtics és una decisió. És important no comprometre’s a res amb Rússia. Més encara en aquest context de tensió geopolítica creixent. No ens faríem cap favor si ens comprometem amb Rússia o amb països dels quals no et pots fiar. Això generaria anticossos en la resta d’Estats envers les intencions de Catalunya.

-D’altra banda, tal com estan les coses, Escòcia pot ser un aliat?

-Com a mínim és un fenomen interessant. I qui parla d’Escòcia ho fa també d’Irlanda, de Gal·les i del Brexit, que pot desencadenar fenòmens polítics de primer ordre. Cal estar-hi atents i aprofitar les oportunitats, si es donen.

-Per últim, coneixen la nova consellera d’Exteriors, Victòria Alsina?

-Va estar de delegada del Govern als Estats Units. De moment no en sabem molt més. Hi estarem atents i tindrem interès a col·laborar i fer seguiment de les seves polítiques, així com de formular-li les nostres propostes.

dissabte, 24 d’abril de 2021

DESTRUINT L'OFENSIVA ESPANYOLA!

El 14F va ser un parany espanyol. Recordem que va ser la justícia espanyola qui va fixar la data. I també qui va fer que Junts per Catalunya hi participés amb una ma lligada a l'esquena, en franca inferioritat de condicions respecte les altres forces polítiques, especialment respecte Esquerra. Per acabar-ho d'adobar, el paper de TV3, va ser descaradament favorable a aquest darrer partit. En definitiva, unes eleccions ben brutes que, no obstant això, van resultar amb un 52% del vot a favor de la independència. 

Però no ens enganyem, Esquerra no té la més mínima intenció d'implementar la Independència. Ben al contrari. Es vol mantenir amb l'statu quo actual, que els proporciona una situació ben còmoda, amb l'inexplicable suport de la CUP. 

És per això que Junts ha de fer tot el possible per destrossar els efectes perversos d'aquest parany espanyol. I concretament ha de desentortolligar l'estratègia acomodatícia dels dirigent erkis. Una estratègia, que sembla no desagradar, també a alguns dirigents de Junts. I això és molt preocupant. No ho podem permetre. Ja durant les primàries de Junts, va quedar ben clar que les bases no acceptarien candidats acomodaticis, com aquell que va declarar que la Independència la calculava a una generació vista. Per això s'imposa destrossar l'estratègia espanyola.

I per fer-ho, cal evitar qualsevol acord que signifiqui una posada en qüestió dels resultats del referèndum de l'1-O i de la declaració d'independència del 27 d'octubre del 2017. Ben al contrari, cal reprendre els efectes d'aquestes dues dates. Tota renúncia a ells no és més que un acte de derrotisme.

Qualsevol pacte entre Junts i Esquerra que no signifiqui una posada al dia dels efectes de la Declaració i del Referèndum és inacceptable. Van ser dues victòries catalanes  incontestables i dues derrotes espanyoles ben clares.

Així, el que cal és que Junts obligui Esquerra a canviar d'estratègia. I, atès el meu escepticisme que Esquerra canviï en el moment actual, Junts només pot fer que forçar unes noves eleccions, al mes de maig o juny. Estic ben convençut que amb una taxa d'abstenció molt més baixa que la del 14F, la victòria independentista encara serà més contundent, tenint en compte que Junts ja gaudirà de drets electorals plens. Això l'afavorirà i evitarà haver d'esperar un mínim de dos anys per a reemprendre la ruta del 2017, que és el marge de temps que la CUP ha donat a Esquerra, pel diàleg amb Espanya. Ben al contrari, una victòria de Junts als nous comicis, acabarà amb l'estratègia acomodatícia del erkis i obrirà la porta a la Independència, en un marge de 2 a 4 mesos.