IDENTITAT DIGITAL REPUBLICANA (CONSELL PER LA REPÚBLICA)

LA VEU DE REAGRUPAMENT (NÚM. 109, MARÇ 2021)

 

LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 109 (MARÇ 2021)

Read more publications on Calaméo

DECLARACIÓ POLÍTICA DEL GOVERN DEL CONSELL PER LA REPÚBLICA (29 DE MARÇ DEL 2021)

Els membres del Govern del Consell per la República hem pogut constatar que, en els darrers dies i amb motiu de les negociacions per a assolir un acord de legislatura per part de la majoria independentista del 52% que conformen ERC, Junts i la CUP, el rol del Consell en l'actual etapa del procés d'independència està sent objecte d'un intens debat. En aquest context i amb la voluntat d'aportar elements que permetin fer avançar aquest debat de manera constructiva, volem fer públiques les següents reflexions polítiques i, per això, ens adrecem en primer lloc a totes les persones que s'han compromès amb el Consell mitjançant la seva inscripció al Registre ciutadà, així com als partits polítics independentistes i a les entitats de la societat civil, i als ciutadans de Catalunya en el seu conjunt:

• 1. El Consell per la República va ser creat per defensar la decisió presa per les nostres institucions de constituir una república independent a partir del resultat del referèndum de l'1 d'octubre de 2017. Troba, doncs, la seva legitimitat fundacional en el mandat de l'1-O i la Declaració d'independència del dia 27-O i, en coherència amb això, té com a missió impulsar les estratègies que permetin fer-los plenament efectius. El Consell sorgeix, doncs, de la necessitat de vehicular a través d'una institució republicana l'acció unitària per continuar l'embat democràtic fins al reconeixement de la República catalana.
   
• 2. És aquesta legitimitat originària del Consell i aquesta seva missió el que explica que el Consell, en la seva etapa fundacional, s'hagi construït al voltant dels membres del govern de la Generalitat a l'exili i del seu President, en tant que responsables últims d'aquell referèndum i d'aquella Declaració. Així es va determinar en el pacte entre Junts per Catalunya i ERC que va donar inici a la passada legislatura i en el qual es va acordar formalment la creació del Consell per la República.
   
• 3. El Consell té encara una segona legitimitat complementària, que és aquella que es deriva de la seva transversalitat. Posar-lo en marxa no ha estat senzill, però avui el Consell és l'espai estable amb la presència més plural i transversal de l'independentisme. L'òrgan permanent de Govern del Consell està compost per 12 persones d'una pluralitat i d'una transversalitat indiscutibles: membres del govern a l'exili, representants de partits independentistes amb representació parlamentària, representants de les dues principals entitats de la societat civil i persones referents del moviment independentista a títol personal. També ho és la seva acció: la feina dels Consells locals n'és una mostra. Aquesta és la riquesa i un dels valors de la institució republicana que anem enfortint cada dia i que entenem que cal preservar.
   
• 4. El Consell té encara una tercera legitimitat, que no és altra que la seva naturalesa democràtica. El desplegament institucional del Consell, que no ha deixat d'avançar des de la seva constitució, preveu l'elecció d'una Assemblea de Representants que -d'acord amb el que determina el Reglament del Consell aprovat per l'Assemblea Fundacional del passat 19 de desembre, formada pel conjunt dels diputats independentistes de l'anterior legislatura- és qui tindrà la potestat d'elegir la presidència del Consell, que és qui al seu torn nomena els membres de l'òrgan de Govern. És la voluntat de l'actual Govern del Consell que aquest procés electoral se celebri durant el pròxim mes de juny. A més, la voluntat que el Consell per la República sigui una institució construïda i participada des de la base es demostra també en la deliberació i validació del seu Pla de Govern per part de les persones inscrites al Registre ciutadà, en l'acció quotidiana dels Consells locals i també en l'exercici de la democràcia directa mitjançant les consultes -la norma reguladora de les quals ha de ser aprovada en les setmanes vinents.
   
• 5. Entenem que el Consell, a aquestes tres legitimitats, hi afegeix encara dos avantatges pràctics que faciliten notablement l'eficàcia de la seva acció política:

    a) és un ens que actua de manera sobirana i sense dependència de l'Estat espanyol ni de la seva política; com a institució autoconstituïda, no té cap limitació derivada de les lleis espanyoles i, pel fet que les seves persones jurídiques instrumentals estan a l'exili, està fora de l'abast de l'acció repressora de l'estat espanyol

    b) pel fet de tenir caràcter institucional, disposa d'uns òrgans de govern i de representació dels seus inscrits, així com d'una estructura tècnica, que en garanteixen l'estabilitat.

• 6. Avui el Consell és l'espai des d'on posen bases de la sobiranització de la societat catalana i sobretot on es parla, es debat i es treballa en la preparació de tot allò que considerem imprescindible per guanyar la confrontació inevitable amb l'estat espanyol. És a dir, per reprendre amb èxit el camí que ens van forçar a interrompre el dia 27 d'octubre de 2017.
   
• 7. El Consell, en aquests dos anys des de la seva fundació, ha anat teixint una proposta estratègica que es basa en la idea que és imprescindible preparar les condicions per a culminar el procés d'independència per mitjà d'un desbordament democràtic, en la perspectiva més que probable que l'estat espanyol es mantingui en la seva negativa a respectar i reconèixer el dret a l'autodeterminació de Catalunya. Un consens estratègic que parteix de la premissa que no podem condicionar indefinidament l'existència de la República a la voluntat de l'estat espanyol i que, per tant, és necessari assolir l'acumulació de forces necessària per guanyar el pols al qual aquest ens obliga, des de la convicció que tenim la força suficient per guanyar-lo pacíficament. El document estratègic "Preparem-nos", presentat públicament el proppassat 19 de desembre, és l'exposició més detallada d'aquesta proposta.
   
• 8. Creiem que aquest desbordament democràtic, per a ser exitós, requereix una direcció política, de la qual participin de manera col·legiada els principals partits i les principals entitats civils de l'independentisme. En aquest sentit, ens congratulem que totes les forces polítiques i socials del moviment independentista hagin expressat la necessitat que existeixi aquest espai de coordinació que les aplegui. Tanmateix, estem convençuts que aquesta direcció política col·legiada serà més legítima i més eficaç -és a dir, més forta- si s'insereix en un marc institucional legítim i eficaç. I entenem que el Consell, en virtut de les tres legitimitats i els dos avantatges operatives abans assenyalades, proporciona el millor marc institucional possible. Creiem, doncs, que el Consell per la República és la institució republicana des de la qual s'han d'acordar les estratègies per fer efectiu allò a què ens vam comprometre a partir del resultat del referèndum.
   
• 9. Al mateix temps, considerem que per tal de fer possible aquesta inserció de la direcció política col·legiada en el marc institucional del Consell és necessari reformular la seva governança, per tal de definir de manera precisa i sense contradiccions les funcions específiques dels seus diferents òrgans. Manifestem doncs la nostra disponibilitat a debatre aquesta qüestió amb els actors cridats a formar part d'aquesta direcció política col·legiada i, a conseqüència d'aquest debat, modificar tot allò que convingui del que ara disposa el Reglament del Consell sobre la seva governança i la seva estructura institucional -amb el benentès que aquestes modificacions requeriran la corresponent validació democràtica que preveu el mateix Reglament.
   
• 10. Amb aquest ànim, convidem el president i la secretària general d'ERC, el secretari general de Junts, els màxims dirigents de la CUP, així com els màxims dirigents d'Òmnium Cultural i de l'ANC, a un diàleg bilateral amb el mateix Consell –representat en aquest cas pel seu Vicepresident i dos membres més del seu òrgan de Govern- per tal debatre, des de la lleialtat i la confiança, aquesta reformulació de la governança del Consell, que ha de facilitar la inserció de l'esmentada direcció col·legiada en la seva estructura institucional. I ens oferim a iniciar aquest diàleg de manera immediata.

En conclusió, ens anima la convicció que és més important per al país l'existència d'un acord per culminar el procés d'independència de manera efectiva -un acord al servei de la majoria independentista del 52% dels vots que s'ha assolit per primera vegada en unes eleccions al Parlament de Catalunya- que no pas les persones i els càrrecs que ocupin. Tots aquells que participem dels òrgans de govern del Consell, així com tots aquells que treballen incansablement des dels Consells locals i els milers de ciutadans que s'han inscrit des de la seva fundació al Registre ciutadà, assumim la nostra responsabilitat amb una única motivació: l'aportació de cadascun de nosaltres no només és útil, sinó imprescindible per poder vèncer de manera democràtica i pacífica, però determinada, l'actual pols amb l'estat espanyol.

Al mateix temps, entenem que el Consell és un instrument necessari per fer possible el desbordament democràtic, i que aquest desbordament és una condició necessària per fer possible la República. Per això, creiem que el Consell ha estat des del seu naixement -i ha de continuar sent- part de la solució, mai una part del problema. I que, per tant, la seva existència no només no hauria de ser un obstacle, sinó que hauria de facilitar el consens estratègic de tots aquells actors que tenen la constitució de la República com a objectiu prioritari.

CONTENT PER LA DERROTA DE L'ARAGONÈS

 

Primera derrota, i que no sigui l'única! Tots els col·laboradors del 155 han de ser castigats!

AVUI, TOCA VEURE.... LA VAMPIRA DE BARCELONA

ELECCIONS BRUTES, RES DE NET

 En aquest post reflexiono sobre la conjuntura política actual. Les eleccions del 14F va ser uns comicis bruts. Estic segur que amb el pas del temps es començaran a conèixer els escàndols que s'hi van produir. Fins i tot els delictes. No trigarem gaire, espero, en saber-ho.

Des del meu punt de vista, la justícia espanyola, en determinar la data, va condicionar-les clarament. Va ser un gol per tota l'esquadra. Si s'haguessin celebrat més tard, no tinc cap mena de dubte, el resultat hauria estat molt diferent, i sobretot, encara més favorable a l'independentisme. La taxa de participació hauria estat molt més elevada, com la del 2017.  

Probablement, algun dia sabrem les trampes en el vot per correu, on una empresa com Correos, clarament espanyolista, va tenir un protagonisme sobredimensionat. Serà difícil, però algun dia, algú badarà boca, i sabrem que es van manipular milers i milers de paperetes. Recordo que el vot per correu va créixer molt, moltíssim. També recordo la crida de Pedro Sánchez a fer-lo servir, pocs dies abans de la jornada electoral. Casualitat? Ni de conya.

I un clàssic. El vot exterior. On la diplomàcia espanyola va jugar, com sempre, un paper clau. Desincentivant-lo com sempre passa en les eleccions a Catalunya. Només una petitíssima fracció dels catalans que viuen fora de Catalunya i volien votar, ho van poder fer. Uns catalans, i catalanes, que voten majoritàriament partits independentistes, i que, de nou, no van poder fer-ho. Un escàndol majúscul, però que es torna a repetir. I no passa res.

Al marge d'aquests tres elements, considero que n'hi ha un quart que també va tenir una rellevància extraordinària. Em refereixo a la minorització informativa que TV3 va fer de la candidatura de Junts x Catalunya, i que va contrastar amb la sobreinformació del PDECAT, i de la seva candidata. Un altre escàndol de dimensions siderals. Quin paper més brut va fer la cadena, més autonòmica que mai. Fins i tot va arribar a posar al mateix nivell, en determinades ocasions el partit independentista amb el feixisme de VOX. Quina desgràcia!

Segurament podríem trobar altres elements per explicar els resultats electorals, i fins i tot alguns atribuïbles a errors propis. Però de lluny, els esmentats són ben principals.

Davant d'això i tot i haver aconseguit una majoria absoluta independentista en vots i escons, no puc deixar de pensar que, en condicions equitatives, aquestes haurien estat molt superiors. I sobretot, que JxCAT, hauria estat la candidatura molt més votada i doncs la que portaria la iniciativa i tindria a la Laura Borràs com a la primera presidenta de la Generalitat. Una situació ben diferent de l'actual.

Tot just quan escric aquestes línies, m'assabento que JXCAT s'abstindrà en la primera votació de la investidura del candidat erki. Totalment d'acord. 

De fet considero que el més intel·ligent, donades les circumstàncies actuals, i donada la determinació dels erkis, de negociar amb els espanyols, peti qui peti, és forçar unes noves eleccions, on aconseguim una victòria clara i plena. No podem quedar a la mercè d'aquesta gent que han actuat amb traïdoria en els darrers anys. Cal tenir una victòria clara i, sobretot, neta. 

REAGRUPAMENT JA ÉS OFICIALMENT MEMBRE DEL CONSELL PER LA REPÚBLICA!

El President en funcions de Reagrupament, Albert Aragonès, serà el representant de la formació com a nou membre del Consell de Govern Ampliat del Consell per la República.

Així li ha fet saber el President del Consell, el MH Carles Puigdemont, en una carta on s’afirma que el seu nomenament ha estat aprovat en la reunió del Consell de Govern del passat 26 de febrer.

Des de Reagrupament celebrem aquest fet i ens comprometem a treballar en aquest front unitari que, estem convençuts, serà clau en l’assoliment de la República Catalana.

PRIMER DISCURS DE LAURA BORRÀS COM A PRESIDENTA DEL PARLAMENT DE CATALUNYA (12.03.2021)

"Molt Honorables Presidents de la Generalitat de Catalunya presidents Torra i Puigdemont, que no són en aquesta sala però ens estan sentint; Molt Honorables Presidents del Parlament que també són aquí presents; Honorables membres del govern, vicepresident i consellers; membres de la Mesa represaliats que també són aquí com el vicepresident del Parlament Pep Costa i Lluís Guinó, membres de la cambra, il·lustres diputats: El meu primer gest després d’haver comptat amb la vostra confiança per ser la màxima autoritat de la cambra que representa la sobirania del poble de Catalunya voldria que fos un minut de silenci per totes les víctimes d’aquesta pandèmia que estem patint, en reconeixement per les seves pèrdues, i també en homenatge als homes i dones d’aquest país que han fet possible que estiguem superant una situació tan greu.

No som dins de l’hemicicle, una mostra prou contundent de la insòlita situació en què es produeix la sessió de constitució d’aquesta cambra i l’inici de la nova legislatura. Una excepcionalitat que té un doble vessant. El primer, d’excepcionalitat sanitària, per la situació de pandèmia que viu el país i que, entre moltes altres conseqüències, ha impedit que la sessió d’avui es pugui celebrar en les circumstàncies i en l’escenari habituals. I el segon vessant, d’excepcionalitat democràtica, perquè no volem ni podem oblidar que la convocatòria de les eleccions que ens han portat a ser avui aquí va venir propiciada per l’arbitrària inhabilitació del Molt Honorable President Quim Torra, que justament avui fa un any va confinar perimetralment la conca d’Òdena i Igualada i va mostrar el seu lideratge en la lluita contra la Covid-19.

Permeteu-me, però, que comenci agraint l’immens honor que avui se m’atorga. Se’m fa confiança per presidir la cambra que encarna la voluntat sobirana del poble de Catalunya. Una cambra, vull recordar-ho, que és hereva del primer Parlament republicà, de 1932, que es va haver de dissoldre un primer d’octubre de 1938 davant de l’embat del feixisme. Com aquell ho era d’una llarga tradició parlamentària, la de les Corts Catalanes, que durant gairebé cinc-cents anys van ser pioneres del parlamentarisme europeu i que van quedar abolides, novament, per l’autoritarisme borbònic. El Parlament de Catalunya és la màxima expressió de la tossuda voluntat de ser i de persistir d’un poble que no es vol submís de ningú i que no necessita ni accepta tuteles de cap mena per decidir lliurement com ha de regir el seu destí col·lectiu. Els intents de laminar-lo, de controlar-lo i, fins i tot, d’abolir-lo no són, lamentablement, una realitat pretèrita. La legislatura que acabem de finalitzar va néixer d’un d’aquests intents: la il·legítima aplicació de l’article 155 de la Constitució Espanyola, que va suposar el cessament del nostre Govern i la dissolució d’aquesta cambra. Vull recordar, perquè no ho podem ni ho volem d’oblidar mai, que el nostre president legítim, el Molt Honorable Carles Puigdemont, en el dia d’avui pot circular lliurement per tots i cadascun dels països de la Unió Europea, però no pot posar els peus en aquesta democràcia consolidada i modèlica que representa que és l’Estat espanyol; que la Molt Honorable Sra. Carme Forcadell, a qui tinc el goig i l’honor de succeir en el càrrec, porta 1.086 dies privada de llibertat, complint una pena que ha estat reiteradament condemnada per nombrosos organismes internacionals neutrals i que hauria de fer enrogir qualsevol demòcrata; que els Honorables consellers legítims Dolors Bassa, Raül Romeva, Jordi Turull i Josep Rull n’hi porten 1.118; l’Honorable conseller Joaquim Forn i el vicepresident Oriol Junqueras, 1.227; i els senyors Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, 1.244 dies; que l’Honorable consellera Clara Ponsatí, l’Honorable conseller Toni Comín, l’Honorable conseller —i, des d’avui, il·lustre diputat— Sr. Lluís Puig (que recuperarà aviat el seu dret de vot) han de romandre encara avui exiliats a més de mil quilòmetres de casa seva per poder fer valer la seva causa, que és una causa justa, com entén qualsevol seu de justícia europea excepte l’espanyola, que no és seu de justícia, sinó seu de venjança. I permeteu-me que saludi de manera especial la il·lustra diputada Meritxell Serret, que ahir mateix va poder tornar a casa seva, com avui torna a aquesta casa de tots, després de gairebé tres anys i mig.

Tant de bo el seu sigui el primer de tots els retrobaments que han de venir, i que no voldríem haver de diferir ni un dia més. Faig un esment especial a la presidenta Forcadell, condemnada per permetre el debat en aquesta casa de la paraula, que és el que és un Parlament. La tasca que va fer com a presidenta del Parlament mereix tot el meu respecte i admiració. De fet, el meu objectiu és continuar la feina allà on ella la va deixar, perquè cap tribunal ni cap presó ens farà renunciar a les seves idees, a les nostres idees. Que la presidenta Carme Forcadell, que tan dignament va dirigir aquesta cambra, estigui avui complint pena de presó per haver permès que aquest Parlament pogués debatre qüestions tan essencials com els anhels nacionals del nostre país és una anomalia democràtica que no ens cansarem de denunciar.

“L’essència de la democràcia és que la paraula, al Parlament, ha de ser lliure. Al Parlament s’ha de poder parlar absolutament de tot”. Aquestes paraules que Carme Forcadell va pronunciar davant del tribunal que l’acabaria condemnant a onze anys i mig d’empresonament per un suposat delicte de sedició il·lustren l’esperit amb què els exhorto a encarar aquesta nova legislatura: treballar per recuperar la dignitat d’aquesta cambra, per concedir-li la rellevància política que li pertoca com a seu de la sobirania del poble i protegir-la perquè sigui una institució sobirana. Sense separació de poders no hi ha democràcia i és el nostre deure mantenir la inviolabilitat del Parlament, la seva independència, no permetent ingerències dels altres poders, ni de l’executiu, ni del judicial.

Quedi dit com a declaració d’intencions d’un Parlament que hem de voler fort, independent i lliure. Perquè sense un Parlament sobirà cap anhel de llibertat de la ciutadania serà respectat. Com ho formulava el President Macià: convertim-lo en “l’instrument polític de la seva llibertat col·lectiva”.

Aquest és el meu propòsit i el meu compromís: que aquesta casa, que és la casa de la sobirania del poble de Catalunya, preservi els drets de tots els diputats, que és la manera de preservar els drets dels seus electors, i s’oposi a la retallada de llibertats dels seus membres i, per extensió, de tota la ciutadania a què representem. Com a presidenta, faré que aquesta sobirania sigui respectada i defensada contra qualsevol ingerència exterior.

He acceptat sotmetre’m a la votació per presidir aquesta cambra amb plena consciència no només de l’alta dignitat que implica sinó, sobretot, de l’enorme responsabilitat que suposa presidir i representar una cambra que ha estat, és i probablement continuarà essent un dels principals objectius de la guerra bruta i antidemocràtica de l’Estat espanyol contra Catalunya.

És de tothom sabut que vaig concórrer a les darreres eleccions no pas amb l’objectiu de presidir el Parlament, sinó el Govern de la Generalitat. Però el poble de Catalunya, que és l’únic a qui es deu qualsevol càrrec públic, de la mateixa manera que ha concedit per primera vegada una majoria en vots i en escons netament independentistes a aquesta cambra, també ha concedit la prelació a un grup que no és el meu. Entrar novament a formar part del Govern del meu país, com ja vaig fer, hauria estat, no cal dir-ho, un honor immens. Potser, fins i tot, personalment, una opció més confortable. Però no vaig abandonar la meva vida acadèmica i la dedicació a les lletres i vaig decidir fer el pas de presentar-me a unes eleccions a aquest Parlament buscant, precisament, el confort. Va ser el context excepcional de l’aplicació de l’article 155 i la convicció que tenia el deure cívic i moral de posar-me a disposició del meu país per contribuir a posar fi a la repressió i completar el camí cap a l’alliberament nacional. Ha estat aquesta convicció la que ha guiat tots i cadascun dels passos que he fet des d’aleshores. Si avui tinc l’honor de poder-me adreçar a aquesta cambra és, novament, perquè durant les darreres setmanes he procurat fer una lectura honesta i rigorosa dels resultats dels comicis i he arribat a la conclusió que, ara més que mai, aquesta cambra ha de tenir un paper clau en el desplegament del futur polític del nostre país. I tant la majoria de la mesa com, especialment, la seva presidència estem cridats a fer nostre un compromís insubornable amb el missatge que el poble de Catalunya ens ha volgut adreçar.

La legislatura que avui encetem ha de marcar un punt d’inflexió en l’avenç cap a la independència de Catalunya. Perquè així ho han volgut i decidit més de la meitat dels ciutadans. Tanmateix, sabem perfectament que allò que l’Estat espanyol no aconsegueix guanyar a les urnes intenta guanyar-ho als tribunals. La judicialització de la política, que Espanya ha convertit en la seva única resposta des de fa deu anys, és la demostració més gran d’impotència política.

Si no hi ha diàleg, no hi pot haver política. I l’Estat espanyol no només ha renunciat a dialogar: està disposat a decidir sobre què i sobre què no poden dialogar els altres. Especialment, està disposat a decidir sobre què i sobre què no es pot dialogar en aquesta cambra, qui ho pot fer i qui no. De quina manera i de quina no. Vull deixar ben clar des d’aquest primer moment que, mentre sigui presidenta d’aquesta cambra, això no passarà. Els diputats del Parlament de Catalunya no tindran altres limitacions que aquelles que imposen els principis democràtics.

El que no té cabuda en una democràcia ni en un Parlament són la xenofòbia i el racisme, el masclisme i qualsevol mena d’opressió personal o nacional. Malauradament, cap societat occidental està vacunada contra aquestes xacres, però Catalunya ha estat sempre un exemple de llibertat i aquesta Mesa vetllarà perquè així continuï sent. Com a presidenta, seré tolerant amb la diversitat i la discrepància, però seré també implacable contra el masclisme i la xenofòbia. Les dones i espero que tots els diputats d’aquest Parlament serem un mur contra el masclisme, un mur en defensa de la democràcia.

Voldria remarcar que, per primera vegada, la presidenta i les dues vicepresidències són dones. 65 dels 135 electes són diputades, un percentatge que creix en més de 4 punts respecte de la legislatura anterior. Continuarem des del Parlament desenvolupant el pla d’igualtat a través d’un pla d’acció que aconsegueixi erradicar les discriminacions de gènere i assolir la igualtat efectiva, combatent, també, el feixisme polític que vol retallar els drets de les dones. Mai no hi ha hagut tantes dones a l’hemicicle, un reflex tardà del que està passant, socialment, i del que encara ha de passar més. Que mai n’hi hagi hagut tantes, de dones, és el reflex que durant massa temps n’hi ha hagut massa poques.

Aquesta legislatura ha de ser, igualment, la de la represa de la nostra vida cívica, cultural, comercial, professional amb plenitud després de la pandèmia. I per assolir aquesta plenitud i pal·liar els efectes devastadors que aquesta crisi sanitària ha tingut en tots els àmbits, serà crucial no només l’orientació i voluntat política del Govern, sinó també l’impuls legislatiu d’aquesta cambra. La garantia del progrés econòmic i social d’una societat és directament proporcional a la seva capacitat legislativa, perquè les lleis que tindrem encomanades de fer, companys diputats, són les eines amb les quals garantim, protegim i anticipem el nostre futur.

Som al 2021 però no tenim un Parlament del segle XXI que serveixi per protegir, millorar i actualitzar els drets polítics. Treballaré perquè sigui un Parlament capdavanter, tan útil, digital i avançat com sigui possible. Avui fa 32 anys que Tim Berners-Lee va redactar el primer esborrany que va definir conceptes tan importants com la web o el concepte d’hipertext: una proposta que havia de marcar les bases de la xarxa global de coneixement col·lectiu. En aquest sentit, aprofito l’avinentesa perquè hem de fer des del Parlament també una aposta decidida per la modernització d’aquesta institució i dels seus procediments. En el tram final de la legislatura anterior la pandèmia ens ha demostrat l’absurditat de les limitacions tecnològiques que van pervertir la seva arrencada, perquè es dona la paradoxa que avui constatem que els debats i les gestions telemàtiques no només són possibles, sinó que actualment són imprescindibles.

No tinc cap dubte que tots i cadascun de nosaltres treballarem des d’avui mateix per fer possible la recuperació econòmica i social del país. Que ho farem des de la consciència que totes les crisis, també aquesta, colpegen amb una duresa especial els sectors més vulnerables de la nostra societat. I precisament per això l’impuls legislatiu d’aquesta cambra ha de tenir com a principal preocupació la protecció dels qui no tenen sinó les institucions públiques per protegir-los.

Treballaré per fer que aquest Parlament sigui exemplar i transparent, auster i íntegre. Si totes les institucions públiques al servei de la ciutadania han de ser exemplars, el Parlament ho ha de ser encara més perquè no és fiscalitzat per ningú, atès que la seva independència és sagrada. Per això la seva exemplaritat i la transparència de tots els processos han de ser màximes.

I, en temps de crisi i de dificultats econòmiques severes, l’austeritat ha de ser un mandat i la integritat, una raó de ser.

Aquest, doncs, és l’esperit amb què els convido a treballar i a legislar per donar resposta a les necessitats de la ciutadania i a les aspiracions democràtiques representades per la majoria dels diputats del Parlament constituït arran del que el poble de Catalunya ha expressat a les urnes.

El Parlament de Catalunya és la representació de tots els catalans i la seva labor ha de ser feta per a tots els catalans.

El meu compromís, que també faig extensiu a la resta de membres de la Mesa, és treballar incansablement perquè la veu de la ciutadania sigui present a cadascuna de les nostres actuacions. I, en aquest sentit, els convido a fer política en la sala de plens, però els demano que no converteixin aquesta institució en una casa tancada en ella mateixa, sinó que l’obrim, que potenciem la seva funció d’espai per al debat social, intel·lectual, cultural. Faré ús de prerrogatives que només sé que hagi dut a terme un president d’aquesta casa, Ernest Benach, convidant una personalitat del món científic o cultural a adreçar unes paraules als diputats. Va ser el mestre Joan Solà i vaig tenir el gran privilegi d’acompanyar-lo. En aquella ocasió, va exhortar els diputats dient-los: “Afortunadament, el nostre país té voluntat inequívoca de tirar endavant, de fer-ho malgrat tot. Té un potencial humà, tècnic i científic de primera categoria per aconseguir-ho. Aprofitem, senyors diputats, vostès i tots els altres responsables de la societat, aquest enorme potencial, aixequem el nostre país, defensem inequívocament la seva múltiple personalitat.” I parlant de la seva especialitat, la llengua, la llengua dels Països Catalans, hi va afegir: “Aquesta és una tasca de tots els catalanoparlants, però vostès, com a parlamentaris elegits pel poble i com a legisladors, hi tenen una responsabilitat més gran.” Tinguem-lo present, també, en la responsabilitat que tenim envers la columna vertebral del país, la llengua pròpia: el català al Principat, la llengua de signes catalans, així com l’occità, aranès, a l’Aran. Deia abans que la composició d’aquesta cambra és el reflex de l’opinió expressada pels ciutadans a les urnes i deia i sostinc que en aquesta casa la paraula ha de ser lliure, però els representants de les forces democràtiques ens hem de conjurar també per no donar ressò a les idees totalitàries que s’escarrassen per estendre’s perillosament entre la nostra societat. El feixisme és incompatible amb la democràcia, no el podem normalitzar en el nostre escenari polític. Tenim també el repte col·lectiu de parar atenció a les causes del seu creixement.

Els ciutadans han escollit, amb la força inapel·lable del seu vot, un Parlament que s’ha de mantenir ferm en la defensa dels valors democràtics i que ha de tenir el coratge per plantar cara a la repressió. Aquest és l’encàrrec sorgit de les urnes i que no podem defugir. Com a presidenta, penso defensar el compliment del mandat electoral del 14 de febrer. En democràcia, és la llei la que s’ha d’adaptar a la voluntat popular i no al revés. Estem en una cambra legislativa i hem de poder i podrem legislar sobre tot allò que la seva majoria decideixi. Perquè l’únic límit que té aquest Parlament és l’aspiració dels ciutadans de Catalunya que nosaltres representem i arribarem fins on ells, democràticament, ens portin.

Fem nostres les paraules que Simone de Beauvoir va deixar escrites: “Que res no ens limiti. Que res no ens defineixi. Que res no ens subjecti. Que la llibertat sigui la nostra pròpia substància.”

Diputats i diputades, els convido a no posar límits a la democràcia i a fer possible que la llibertat de Catalunya arribi fins allà on els seus ciutadans vulguin decidir. Els electors han dipositat en nosaltres la seva confiança per contribuir a convertir Catalunya en un país més lliure, més pròsper i més just. Que no sigui decebuda la seva esperança. Que no sigui escarnida la seva confiança.

Queda constituïda la XIII legislatura. Visca la Catalunya democràtica, justa i lliure que des d’avui representem."nya presidents Torra i Puigdemont, que no són en aquesta sala però ens estan sentint; Molt Honorables Presidents del Parlament que també són aquí presents; Honorables membres del govern, vicepresident i consellers; membres de la Mesa represaliats que també són aquí com el vicepresident del Parlament Pep Costa i Lluís Guinó, membres de la cambra, il·lustres diputats: El meu primer gest després d’haver comptat amb la vostra confiança per ser la màxima autoritat de la cambra que representa la sobirania del poble de Catalunya voldria que fos un minut de silenci per totes les víctimes d’aquesta pandèmia que estem patint, en reconeixement per les seves pèrdues, i també en homenatge als homes i dones d’aquest país que han fet possible que estiguem superant una situació tan greu.

BUFFFF!

 

LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 108, FEBRER 2021

 

LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 108 (FEBRER 2021)

Read more publications on Calaméo

JOSEP SORT I LA COVARDIA NACIONAL*

La desqualificació de Josep Sort (Reagrupament) de la llista electoral de Junts x Catalunya per al proper 14 de febrer (si no hi ha sorpreses) ha estat fulminant. La recerca per les xarxes dels carronyaires a sou de l’estat espanyol ha donat els seus fruits. Unes piulades al Twitter i unes entrades al Facebook l’han deixat fora de la cursa pels escons. Exabruptes més o menys irònics han estat presentats com a mostra fefaent de “xenofòbia”, i això ho diuen aquells que no accepten la democràcia per resoldre afers polítics, aquells que aproven la repressió violenta d’un referèndum i que estan cofois pel fet que els líders independentistes catalans vagin camí dels quatre anys d’empresonament i d’exili. Davant d’aquestes aberracions, en plena Europa “democràtica”, què ens queda als catalans? Ni tan sols el dret a queixar-nos i a alçar la veu, ni que sigui de manera discordant i gutural. No ens podem queixar, no podem insultar, no podem amenaçar (figuradament), no podem descarregar la nostra ànima contra els animals que exerceixen la força del seu poder vers el legítim dret d’autodeterminació de la majoria d’un poble.

Però allò que és més greu: la repressió ens l’exercim nosaltres mateixos seguint les indicacions de l’enemic. A Puigdemont, a Torra, a la Borràs els han dit de tot, també a Mas. “Supremacistes!”, “colpistes!”, “anitidemòcrates!”, “nazis!”… ens els han posat a parir, i a aquells que som independentistes per extensió. I nosaltres no podem dir res d’aquells que pacten amb feixistes per mantenir l’Ajuntament de Barcelona, ni podem esbravar-nos amb aquells veïns que estan disposats a fer com els “txetniks” si arriba el moment d’atacar les banderes estelades i a qui les branden. No es deixa cap escletxa, cap vàlvula d’escapament, es castra la televisió local de qualsevol catalanisme, perquè es consideren els símbols de la nació com manifestacions d’un bàndol… i només s’accepten les expressions de bàndol castrador. Uns s’afanyen a indicar els radicalismes catalanistes i els altres a submergir-los en lleixiu per tal que, blanquejats, siguin més presentables per a aquells que volen votar un partit independentista però sense ullals, sense urpes, esdentegat.

Degudament esporgada de “males bèsties”, la llista ja queda més polida, desintoxicada, desinfectada (com deia aquell), no hem de posar-nos a l’alçada dels que ens voldrien a tots a la presó, o millor, davant d’un escamot d’afusellament, nosaltres som bons i civilitzats, i mai fem un pet en públic. Mesells, submisos, educats, ben parlats, representant la comèdia independentista als hemicicles, però dins d’un ordre, no fos cas que els milers de gossos que ens vigilen detectin algun forat per on clavar-nos l’espasa dels seus retrets: “insolidaris!”, “colpistes!”, “terroristes!”. I com que ningú vol que la sang arribi al riu, val més separar d’aquesta cursa de nines de porcellana aquells que, com Josep Sort, porten anys ensenyant les dents.

*(NOTA: Article de Fèlix Villagrasa, publicat el 30 de gener al BLOC GRAN DEL SOBIRANISME)

RAMON GROSFOGUEL PARLA, I PARLA BÉ

 

EL 28 DE FEBRER: ENDAVANT, SEMPRE ENDAVANT!

 

NOTA DE PREMSA DE REAGRUPAMENT (15.02.2021)

La majoria independentista en vots i escons ha de portar a l’aixecament de la DUI

Demanem responsabilitat a Esquerra per fer possible un govern nítidament independentista

Les eleccions d’aquest 14F han demostrat altra vegada que els catalans no renunciem a la independència del nostre país. 

Com a membres de la candidatura de Junts per Catalunya, des de Reagrupament felicitem el partit pels resultats obtinguts, sobretot tenint en compte els pocs recursos amb els que comptàvem pel fet de ser un partit nou i, pel mateix fet, la poca presència als mitjans públics. 

Des de Reagrupament demanem ara a Esquerra un acte de responsabilitat i que faci possible un govern nítidament independentista i que compleixi amb el mandat de l’1 d’octubre. 

Tenim més del 51% de vots independentistes, per tant ja estem legitimats per esdevenir un estat independent. 

Ha quedat demostrat per activa i per passiva que les taules de diàleg no funcionen amb el govern de l’estat espanyol i ha arribat el moment d’aixecar la suspensió de la República Catalana. 

El poble català no tolerarà 4 anys més de vies mortes. 

Prou submissió a un estat antidemocràtic que avui mateix ja ha tolerat la suspensió del tercer grau dels presos polítics. 

Prou aguantar repressió i autoritarisme. 

Prou. 

Tenim l'oportunitat de ser i no podem esperar més. 

Per tant, repetim: responsabilitat i obediència al poble de Catalunya. 

Els ciutadans ens han donat una altra oportunitat. 

No la malbaratem.

Oficina de Premsa de Reagrupament

Concentracions per la llibertat dels presos polítics i exiliats (pel CONSELL PER LA REPÚBLICA), 9.02.2021

Com ja sabreu, la Junta Electoral Provincial ha prohibit fer actes en favor dels presos polítics, exiliats i represaliats per l’Estat espanyol durant la campanya electoral.

Davant aquest nou atac a la llibertat d'expressió i llibertat política, el Consell per la República ha donat suport a les concentracions convocades per l'Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural i que s'han produït triomfants els dilluns 1 i 8 de febrer a diferents poblacions i ciutats de Catalunya.

L’èxit de les convocatòries ha quedat plasmat en aquestes imatges amb les diferents trobades on hi han participat desenes de Consells Locals.

MOSUL, GRAN PEL·LÍCULA

 

El núcleo duro de Puigdemont crispa a ERC y complica las alianzas independentistas

CANDIDATOS COMO CANADELL O JOSEP COSTA

Son cargos de confianza de Carles Puigdemont que con sus declaraciones o el uso que dan a las redes sociales están generando una tensión sin precedentes en el bloque soberanista

Por

Antonio Fernández. Barcelona El Confidencial

02/02/2021 - 05:00

El ambiente entre independentistas se está crispando aceleradamente en la campaña electoral catalana. Apenas comenzados los 15 días anteriores a las urnas, los dardos entre las principales formaciones soberanistas son cada vez más potentes. “Esta es una campaña muy crispada, eso se vio en el debate del domingo”, admite una fuente independentista a El Confidencial. Pero hay dos motivos principales para ese aumento de la tensión: el primero es la presión, especialmente sobre ERC, que ejercen algunos de los fichajes de Carles Puigdemont, pues a través de las redes calientan la campaña para captar voto soberanista. El otro punto de fricción es qué hacer si el independentismo obtiene más del 50% de los votos el 14-F.

Frases y consignas lanzadas por los candidatos de Puigdemont han puesto en alerta a otros partidos independentistas. “De la ‘war room’ del Parlament salió un grupo al que Puigdemont intentó neutralizar con fichajes muy personales que le pueden causar problemas”, explica una fuente a este diario. La ‘war room’ o ‘habitación de la guerra’ era el despacho que compartían Quim Torra —antes de ser ‘president’—, Laura Borràs, Francesc de Dalmases y Josep Costa, actual vicepresidente del Parlament. “En un momento determinado, Puigdemont se dio cuenta de que el grupo de la ‘war room’ tenía vida propia y quiso ponerle remedio”, subrayan las fuentes.

De ese grupo inicial, solo Josep Costa siguió siendo fiel escudero de Puigdemont. Torra intentó, en los últimos meses de su mandato, ‘volar’ solo y logró imponer a Laura Borràs como candidata para el 14-F. Tras las primarias, hubo trampa en las listas: Dalmases, miembro de la ‘war room’, apareció como por arte de magia en el número 15 de Barcelona, adelantando a candidatos que habían obtenido más votos que él. Pero tenía una gran ventaja: era amigo de la presidenciable, por eso debía ir en un puesto de elección segura. Jordi Pesarrodona, por ejemplo, que obtuvo 331 votos (Dalmases se quedó en 248), ocupa el puesto 33 de la lista.

Para entonces, Puigdemont había trufado las listas con lugartenientes dispuestos a todo. Uno de ellos era precisamente Josep Sort, presidente de Reagrupament, que dimitió hace pocos días después de llamar “puta histérica española” a Ada Colau.

Reagrupament: la reserva espiritual de la que salieron Torra y Canadell

Marcos Lamelas. Barcelona

"Limpieza de españoles"

Era el mismo personaje que escribía hace poco más de un año: “Haremos limpieza de españoles, ¡‘promise’!”, un mensaje con espeluznante trasfondo. O que cotidianamente califica a los dirigentes de partidos constitucionalistas de “ratas”, “perros” o “animales”. Hace escasos días, recordaba: “Va, españolarros ñordos, salid a la calle. Os hemos derrotado en la UB [el candidato independentista ganó el rectorado de la Universidad de Barcelona] y os derrotaremos el 14-F. Y asaltaremos el Colegio de Abogados. No os comeréis un ‘kiko’. ¡Padeceréis, promesa!”.

Son solo algunos mensajes extremistas. Sort es, según su página de LinkedIn, profesor asociado de la UB y de Eserp School Business & Social Sciences, que decidió hacer desaparecer la página del perfil de su polémico colaborador y marca distancia con él: “El señor Sort no pertenece al claustro de profesores desde el año 2016”, advertía esta prestigiosa escuela el pasado 25 de enero. Las fuentes consultadas indican que este tono responde a una directriz estratégica: “Lo que existe es un estilo de aplicar el insulto directo a los rivales. Puigdemont buscó a gente con discursos ultrarradicales para equilibrar la lista electoral”.

Sería el caso de Joan Canadell, al que las bases de JxCAT eligieron de número tres por Barcelona. También crea polémica por sus tuits xenófobos, hasta el punto de definir a los españoles y a los catalanes no independentistas de “colonos”. El tema de Canadell es una piedra en el zapato de JxCAT, porque en el caso de que Laura Borràs fuese inhabilitada por corrupción (está imputada desde hace años), él podría ser el relevo.

“¿Aceptaría usted, si llega a ‘president’, en su Gobierno a un señor que, como Canadell, ha lanzado tuits con tintes xenófobos?”, fue interpelado el candidato de ERC, Pere Aragonès, este lunes. La pregunta fue demoledora y dejó descolocado al candidato. Aragonès echó balones fuera y apeló a que ERC es un partido que condena la xenofobia y el racismo. “No me gustaría tener a nadie xenófobo al lado”, admitió para zanjar el asunto. Pero no se negó en redondo que si ERC gana las elecciones —y gana con los votos de JxCAT—, se tenga que tragar ese sapo.

Personajes que se esconden entre sí

Canadell es un plato que no es del gusto de Esquerra ni tampoco de un sector de JxCAT. Desde Esquerra, de acuerdo con la explicación de sus fuentes, subrayan que “da la sensación de que Junts per Catalunya es un espacio en desbandada. Así como ERC es un partido cohesionado y coherente, con propuestas que todos defienden, en Junts da la sensación de que cada uno va por su lado y de que se defienden ideas personales. Por eso, acaban escondiendo a sus personajes. Por ejemplo, ha salido Joan Canadell diciendo cosas y, acto seguido, Laura Borràs contradiciéndolo. Además, Borràs y Canadell, números dos y tres, se esconden entre sí”.

Lo que está claro es que la campaña de imagen que Canadell comenzó con una tremenda fuerza justamente hace un par de semanas ha sufrido un parón, ya que el número tres tenía más protagonismo en los medios que la propia Laura Borràs. Y eso es algo que la candidata no está dispuesta a tolerar.

“ERC y JxCAT saben que se necesitan y la sangre no llegará al río”, explica una fuente del PDeCAT, otra formación independentista. “Puigdemont ha visto que Laura Borràs no es obediente como Torra y por eso fichó a gente como Canadell, que la pueden desgastar y hacer un cierto contrapeso en las listas. Pero la finalidad de todo es poner contra las cuerdas a ERC, mientras que Oriol Junqueras entra al trapo a todas las provocaciones”.

Esta fuente añade a esos nombres otros candidatos molestos cuya labor es incendiar el ambiente, como Aurora Madaula y el propio Dalmases. Pero también Josep Costa, que tiene la particularidad de sacar de sus casillas a ERC casi a diario. “Costa es un activista nato, pero confunde nabos y coles”, admite la fuente. De hecho, el vicepresidente ha sido uno de los escuderos de Puigdemont más beligerantes con los republicanos e intentó en varias ocasiones dejar en evidencia —cuando no denunciar abiertamente— al presidente del Parlament, Roger Torrent (ERC).

Pero los ‘francotiradores’ de Puigdemont son muchos más. Albert Donaire, candidato por Barcelona, es otro radical confeso. “Un día os encontraremos a cada uno de vosotros. No reiréis tanto. Entonces habrá justicia real. La justicia existirá con la república. Ya podéis correr”, amenazaba a los no independentistas Donaire hace pocos meses. Portavoz de Mossos per la Independència, ha sido expedientado en diversas ocasiones por sus mensajes y tuits xenófobos e insultantes hacia todo lo que sea español o lo que no sea independentista.

Uno de sus grandes amigos, Salvador Vergés, es también el número tres por Girona, cuyo estilo es similar al de Canadell. “Vergés es un emprendedor y activista que, como Joan Canadell, representa un tipo de perfil que hace falta en la política”, advertía un portal afín a Puigdemont el pasado 13 de diciembre. En un discurso pronunciado en Olot este diciembre, Vergés calificó a los españoles de “torturadores y represores”, aseguró que le da vergüenza “tener que seguir llevando el DNI español” y que “España nos roba 16.000 millones cada año”.

Desde ERC, prefieren obviar a estos activistas. “Esos personajes, más que ser un problema para nosotros, acabarán siendo una molestia para JxCAT. Fueron fichados después de que los miembros de la ‘war room’ tomasen posiciones y lo que hacen ahora es ponerse de acuerdo para atacar al rival. A veces provocan crispación, pero al final el problema acaba revolviéndose contra Junts, por lo que es un asunto suyo y a ver cómo lo gestionan”, explican a El Confidencial fuentes republicanas. El hecho de que algunos de estos ‘francotiradores’ vayan dejando su huella en las redes sociales, para Esquerra, “no es que sea ni siquiera una cosa organizada, sino que forma parte del caos en que vive ese partido”.

Desacuerdo por los votos para la independencia

El otro punto que crea tensión es el hecho de que JxCAT y la CUP son partidarios de forzar la situación y de realizar una declaración unilateral de independencia (DUI) o de reactivar la declaración de independencia que se hizo en el Parlament en octubre de 2017. El PDeCAT rechaza la vía unilateral y ERC es partidaria de intentar un referéndum pactado.

Este sábado, Borràs aseguraba que activará la DUI si la suma de votos independentistas supera el 50% de los sufragios emitidos. Canadell describía la hoja de ruta: “1: ganar por el 50%, prácticamente indispensable; 2: que haya 68 diputados [o sea, mayoría absoluta] dispuestos a activar la declaración de independencia, ya que solo con Junts no llegaremos; 3: que la sociedad civil lo defienda”. Se trata, pues, de llevar el reloj de la historia al día antes del 1-O.

Un alto dirigente de ERC reconocía a El Confidencial que “el 50% de los votantes a favor de la república no es suficiente. A partir de un 70 o un 75%, se podría pensar en el inicio de un proceso para cambiar el estatus, pero por debajo de ese porcentaje, corres el riesgo de fracturar la sociedad”. De ahí que el machacón eslogan de ERC después de las últimas elecciones autonómicas fuese el de que primero hay que “ensanchar la base” y luego iniciar el proceso hacia la independencia.

Desde los círculos radicales, eso casi suena a traición. El propio Canadell afirmaba en TV3 que un verdadero independentista no dejaría para dentro de unos años la proclamación de la república: "Los verdaderos independentistas la quieren mañana mismo”, sentenciaba. Ese es el principal caballo de batalla del soberanismo. Marta Vilalta, portavoz de ERC, en una píldora envenenada, le devolvió la pelota a Canadell: la vía de ERC “es tan amplia que se contrapone a aquellos que defienden una vía estrecha, que renuncian a crecer y que prefieren ser pocos y puros”.

En ERC, hay un cierto temor a la utilización política que Junts pueda hacer de ese tema. Los republicanos se conforman con que el independentismo saque más del 50% de los sufragios para “tejer grandes alianzas” y poder “forzar al Estado español a aceptar la amnistía y el referéndum como únicas vías democráticas para resolver el conflicto del Estado con Cataluña”. Pero ERC teme la ‘pinza’ de JxCAT con la CUP y movimientos cívicos como la ANC y Òmnium Cultural. La presidenta de la Asamblea Nacional Catalana, Elisenda Paluzie, no ha dejado de presionar para que todos los partidos independentistas aceptasen que se proclamará la república si el independentismo logra el 50% más uno de los votos.

Un decálogo elaborado por la ANC exige que los partidos soberanistas adopten “una política de bloqueo de las instituciones españolas, no compartir actos institucionales y ejercer la desobediencia institucional”. También exige “una Administración catalana fiel al mandato del 1-O, la planificación de un marco jurídico legal posindependencia, buscar financiación fuera del Estado español, crear una Agencia Nacional de Inteligencia, fortalecer el Diplocat y practicar una acción exterior independentista”. Un brindis al sol inasumible, pero útil a un sector del independentismo para criticar al sector más moderado.

La clave es cómo conseguir la independencia: “Los pasos que estamos haciendo nos dan muchas pistas: No conseguiremos que el Estado español se avenga a negociar. No tiene ningún aliciente para negociar nada. Por tanto, no conseguiremos la independencia facilitando investiduras, aprobando Presupuestos o garantizando la estabilidad de ningún Gobierno español.”, alertó Borràs. A JxCAT, pues, le queda intentar la independencia por las bravas. O por la DUI.

Reagrupament: la reserva espiritual de la que salieron Torra y Canadell

Joan Canadell, número tres de la lista de JxCAT, militó en Reagrupament. Y el 'expresident' Quim Torra presumía que en toda su vida solo había militado en un partido: Reagrupament

Por 

Marcos Lamelas. Barcelona

El Confidencial

31/01/2021 - 05:00

Reagrupament lleva años marcando la política catalana. En España, sin embargo, muchos solo han conocido Reagrupament cuando esta semana su presidente, Josep Sort, fue obligado a dimitir de la lista de JxCAT por numerosos tuits ofensivos contra Ada Colau, en particular, y contra los españoles en general; a Rosa María Sardà, una vez muerta; y hasta atacó a la periodista de TV3 Lídia Heredia, que pasaba por allí.

Sort, profesor de la Universidad de Barcelona, tuvo que dimitir del puesto 65 de la lista de JxCAT. No iba a salir de todos modos, pero después borró su cuenta de Twitter. Lo que pasa es que Reagrupament no es anecdótico. Joan Canadell, número tres de la lista de JxCAT, militó en Reagrupament. Quim Torra presumía de que en toda su vida solo había militado en Reagrupament. Y Laura Borràs, cuando presentó su candidatura a las primarias de JxCAT, que ganó, recibió el respaldo entusiasta de… Reagrupament.

El pasado 14 de noviembre, esta plataforma emitía un comunicado en el que daba su "pleno apoyo" a Borràs como candidata. La aún diputada en el Congreso había sido impulsada a dicha candidatura por Quim Torra. "Ánimos, Laura, haremos historia todos juntos", acababa la nota de esta formación, tan minoritaria como influyente. Su candidata ganó. Reagrupament es algo más que un grupúsculo esencialista. Buena parte de las cosas que han pasado en Cataluña solo se entienden en esa clave. Sort ha salido de la lista, pero Reagrupament sigue.

Nació en 2009, cuando el 'exconseller' de Gobernació Joan Carretero pilotó una escisión de una corriente de opinión de ERC, situada la derecha en el seno de esta formación. En estos doce años Reagrupament ha tenido influencia no solo en colectivos como la ANC o los referéndums como el de Arenys de Munt. También ha impactado de manera importante en diversas formaciones, con numerosas idas y venidas, ahora como partido, ahora como movimiento político. Pero no hay que dejarse engañar. Un exmiembro de Reagrupament, Quim Torra, llegó a presidente de la Generalitat. La caída de Sort ha sido un revés, pero Reagrupament continúa siendo una constante en la política del 'procés'.

En contra de lo que se pensó en un inicio, Reagrupament con su marcha nunca debilitó de verdad a los republicanos. En la ERC de Gabriel Rufián no tenía sentido ese espacio de derecha conservadora, radical en su independentismo y que hacía guiños al antiguo carlismo. El propio grupo siempre fue propicio a las escisiones y batallas internas. Pero ha sabido mantener su influencia pese a todas las tensiones.

Puñalada a Bonvehí

Reagrupament no ha ganado nunca unas elecciones, pero en las disputas internas brilla. Así lo hizo cuando Puigdemont decidió romper el PDeCAT. Tras diversos bandazos —llegaron a coaligarse de nuevo con ERC— Reagrupament había recabado en el PDeCAT con el que mantenía un convenio de colaboración. Fue en ese justo momento, el pasado mes de julio, cuando Reagrupament decidió romper con el partido que preside David Bonvehí. En la ruptura hicieron un llamamiento a la militancia del PDeCAT para que se sumasen a JxCAT. De ese nuevo giro nació la integración de Reagrupament en JxCAT y la posición de Josep Sort en la lista que encabeza Puigdemont.

La posición se perdió cuando los Comunes, encabezados por el ex secretario general de CCOO, Joan Carles Gallego, descubrieron el tuit contra Colau —la llamaba puta— y, a partir de aquí, un perfil de Twitter que no aguantaba la mínima mirada humana. Comunes 1 - JxCAT 0.

Ideología

Reagrupament ha defendido desde su origen la proclamación de la independencia y ha denunciado lo que a su juicio ha sido siempre "la inoperancia de los gobiernos españoles”. Como La Crida y como JxCAT, Reagrupament siempre ha luchado contra las etiquetas de "izquierda y derecha", que considera superadas.

También han sido siempre unos teóricos de la internacionalización del conflicto catalán, justo el principal objetivo de Puigdemont en Waterloo. Hay mucho más de Reagrupament en JxCAT que al revés. No viene de un nombre más o menos en la lista.