diumenge, 30 d’agost del 2026

ORRIOLS AL THE NEW YORK TIMES....


Her Movement Used to Fight Fascism. Now It Fights Globalism.

28.08.2026





A lot of politicians in Spain were disoriented this summer when more than 70,000 migrants overran the beachfront border that separates Morocco from the Spanish outpost of Ceuta. But not Sílvia Orriols. The mayor of Ripoll and a member of the Catalan regional legislature in Barcelona, she was on familiar ground: By fiercely opposing migration from North Africa, she has turned her small Catalan Alliance into one of the fastest-growing political parties in Europe, with the potential to disrupt Spanish politics on a much larger scale.

Ms. Orriols criticized the lack of an effective police presence in Ceuta and mocked the Spanish state’s priorities. She reminded her followers on X that in 2017, Catalonia’s attempt to stage a vote on independence from Spain led to a far more severe crackdown by the national police. “They beat Catalans with truncheons and fired rubber bullets at us for voting in a referendum,” she wrote. “Have you seen any truncheons or rubber bullets in Ceuta? It is urgent that we break with this state that allows repeated violations of its borders.”

In the stridency of her anti-immigration position, Ms. Orriols, 41, can sound like the staunchest kind of right-wing nationalist, a type familiar in European politics today. She wants a moratorium on immigration. She has called for deporting all immigrants who have broken the law in Catalonia, even those who have committed small crimes. She has campaigned to remove halal menus from public schools and argued that Islam is incompatible with Western values. She is the latest example of how anti-immigration fervor can galvanize voters in fast-changing societies.

But apart from her attitude toward migration, Ms. Orriols’s views are not particularly conservative. She has no objection to the constitutional innovations of the past century in women’s rights and gay rights. “I don’t believe in abortion,” she said when I interviewed her at Ripoll’s City Hall in June, “but I believe in the right to abortion.” She wears a cross but appears more comfortable talking about Catalonia’s Christian roots than about Christianity itself. Nor does she see herself or her party as wrapped up in any international movement of the right or in sympathy with other European parties.

This is not necessarily a contradiction. For most of the past century, the tradition that Ms. Orriols represents — Catalan nationalism — has been left-leaning, opposed to authoritarianism and associated with a cosmopolitan elite in Barcelona. Catalonia was a last redoubt of the second Spanish Republic against the military uprising of Gen. Francisco Franco, which triumphed with the backing of Nazi Germany and Fascist Italy in the late 1930s. Catalans chafed under his dictatorship for four decades, venerating their history of resistance and being venerated for it, thanks in large part to George Orwell’s “Homage to Catalonia.”

There is no question, however, that in her unwavering opposition to immigration, Ms. Orriols is fashioning a version of Catalan nationalism that is more populist, more rural and more confrontational. The people she represents are farmers and villagers in the Pyrenees, not professors and consultants in Barcelona. The main threat to the region, in her view, comes not from Madrid but from the Muslim world. She has shifted the question of Catalonia from one of political power to one of ethnic survival — and opened herself up to accusations of bigotry in the process.

Her outlook is built on familiar themes of culture and language. Catalonia’s history runs back to Charlemagne. Its language has less in common with Spanish than with the Occitan tongues of southern France. “Before Franco, 95 percent of the people spoke Catalan; with Franco, big waves of migration began,” Ms. Orriols said, referring to an influx of labor from poorer parts of Spain in the 1960s. “And now, thanks to immigration all over the world, we’re down to 30 percent — from 95 percent to 30 in less than a century.”

She added: “That’s our death knell as a nation. If we don’t reverse this, if we don’t manage to change this, our nation is dead.”

This message is gaining political momentum. Catalan Alliance took only 3.8 percent of the vote in regional elections in 2024, winning two seats in the regional assembly. But a June poll delivered a shock: It showed the party now has the backing of 15.1 percent of Catalans, enough for 25 seats if elections were held today — which would marginalize the region’s old center-right party, Junts, in the same way the National Front has done to the center-right Gaullists in neighboring France.

The political scientist Xavier Torrens, the author of a book on Ms. Orriols, told an interviewer for the Barcelona daily La Vanguardia that whereas Marine Le Pen had taken a “slow route” to power, Ms. Orriols and Catalan Alliance were more likely to take the “fast route.”

Many Spaniards have been shocked to see anti-immigration sentiment making such headway in progressive Catalonia. There may be a larger lesson here for the West. Immigration has helped bring a once-repudiated ex-president back to power in the United States, made nationalist parties the most popular in Germany and in France, driven Britain from the European Union and strengthened restrictive parties in Hungary and Poland. While Ms. Orriols’s magnetism and oratorical power have been indispensable to her success, her rise is further evidence that among electoral issues, limiting migration has a singular power to reshape politics and buoy up politicians, in any kind of society.

Ms. Orriols was born in 1984 in Vic, a city just south of Ripoll with a vast, picturesque plaza, and a meatpacking industry that has made it a magnet for immigrants. Today 30 percent of residents there are foreign born, and in 2022, more children had fathers born in Africa (35.1 percent) than fathers born in Spain (34.5 percent). Ripoll, which has a population of about 11,000, is also changing fast. There were few immigrants to speak of in its schools when Ms. Orriols was a student a quarter-century ago. Today immigrants account for 16 percent of Ripoll’s population and about 45 percent of its births.

Ms. Orriols read a lot of Catalan history in her youth and earned a library science degree in 2004. During our interview in Ripoll she described a political trajectory that took her from sympathy with the youth wing of the Republican Left of Catalonia (the present-day powerhouse of the nationalist left) to her present position.

In 2017, in her early 30s, she rallied to the movement for independence by referendum spearheaded by the Republican Left and the center-right party that would eventually become today’s Junts. The Spanish government deemed the referendum illegal. When the vote produced a low-turnout landslide and a Catalan declaration of independence, Madrid suspended parts of Catalonia’s autonomy and prepared sedition cases against the referendum organizers (many of whom were later convicted and sentenced). Ms. Orriols’s commitment to Catalan independence only intensified.

But something else happened in 2017 to affect Ms. Orriols’s nationalism. That August a group of young men carried out Spain’s worst terrorist attacks in more than a decade, including racing a van through Les Rambles, the iconic pedestrian street in Barcelona, killing 13 and wounding 130 others. The ringleader of the ISIS-linked plot turned out to be Abdelbaki Essati, a charismatic imam at Ripoll’s mosque who had recruited most of the plot’s operatives from young members of Ripoll’s Moroccan community. They spoke good Catalan and had struck their neighbors as well integrated.

Even today, Ms. Orriols’s social media accounts radiate an undiminished incredulity and rage. “A Moroccan tried to stab a 13-year-old girl to death,” she posted this month on X, referring to an assault in the Catalan town Puigcerdà allegedly by a North African man. “And yet there are still scoundrels who want to ‘welcome’ more of them.”

In May 2019, Ms. Orriols won a seat on the Ripoll City Council for the National Front of Catalonia, the name of an old party of the nationalist left. Her platform, however, was already so hostile to immigration that her rivals attacked her as a xenophobe and a rightist. The attacks hardly dented her popularity.

As late as the 1990s, Spain had little immigration to speak of. That changed with a vengeance. Starting the century with one of the lowest fertility rates in the world (1.2 children per woman) and roughly 40 million people, it now has close to 50 million, and about 10 million of these are foreign born. Most immigrants arrive from Latin America, sharing Spain’s language and its religious traditions.

Madrid, where many restaurant workers and gardeners hail from Central and South America, will remind urban Americans of the Clinton years. So will the booming economy. Spain’s gross domestic product is the fastest growing in Western Europe (though many economists doubt the boom is a boom at all, if one measures G.D.P. per capita). Prime Minister Pedro Sánchez offered permanent residence to hundreds of thousands of immigrants last winter; more than a million have applied.

But Catalonia’s experience with immigration has been different from — and more disruptive than — the rest of Spain’s. Like the rest of the country, Catalonia has seen its population bulk up, from six million in 2000 to more than eight million now. But there, Spanish is not the ancestral language. In addition, more foreign-born arrivals come from Morocco than from any Latin American country. Longtime residents, particularly in Barcelona, feel their culture is being drowned. It is a worry of long standing: When Catalonia experienced migration from poorer parts of Spain in the 1960s, it led to a rising linguistic assertiveness among Catalans.

The stimulative effect of immigration has also been less evident in Catalonia than in Madrid. Greater Madrid’s G.D.P. blew past Catalonia’s in 2019. And with less upside, the downsides of the surging population are felt more acutely. Alleging that Ripoll’s immigrant minority collects nearly half of the town’s welfare benefits, Ms. Orriols has tightened scrutiny of the municipal procedure by which people register for services and benefits, excluding those who cannot document their residence.

Many Catalans have been left confused: They traditionally thought of their nationalism as an exceptional one, an underdog’s allegiance — not provincial and jealous but open and idealistic. Even before Catalonia’s opposition to Franco, urban progressivism was part of its national identity. Generally, Catalans can accept that their nationalism is a matter of soil but prefer not to consider it a matter of blood. Or so it seems in Barcelona.

But like other polities dominated by one big, glamorous city, Catalonia is provincial practically everywhere else, and it is the countryside that is now the driving force of its nationalism. Ms. Orriols’s electoral stronghold is in what journalists often call the “fuet corridor,” after the dry sausage that mountain residents gnaw on. In Parliament, with her bootleg jeans and her Dr. Martens, a print top with a blazer thrown over it and a visible silver cross, she not only represents rural Catalonia; she embodies it.

She is blunt. “I will keep speaking clar i català, no matter how much they rebuke and fine me,” she posted on Instagram — “clar i català” being the Catalan equivalent of “plain English.” When I asked at the end of our interview whether there was anything that might help people understand her better, she replied, “Just this: The key to our electoral success is that we’ve abandoned the political correctness they imposed on us and adopted the language of the people.”

That language has raised alarms. In 2024, a foundation filed a hate-crime complaint against Ms. Orriols in Barcelona that cited her heated statements and the restrictions she imposed on municipal registration. Last year, in a parliamentary debate over a burkini ban that Ms. Orriols imposed on her town’s public swimming pool, the president of Catalonia, Salvador Illa, accused her of practicing a “discourse of hate.” In July, the Catalan Parliament reprimanded Ms. Orriols for having said that a veil-wearing member “normalizes misogyny and Islamic fundamentalism.”

But the accusations of racism and intolerance routinely lobbed her way seem to have been dulled by overuse. Except as cynical attempts to shut her up, the words mean nothing to her. “This is not racism,” she told Le Monde in the spring. “This is survival.” And on Instagram recently, she posted, “The only ‘extreme right’ that threatens our rights, liberties and lives is Islam.”

What truly discomfits more traditional Catalan nationalists, however, is not Ms. Orriols’s radicalism; it’s that her nationalism and her radicalism are inseparable. Immigration policies are the responsibility of Madrid, and she has stated unambiguously that her party has no interest in taking part in the Spanish government. So without independence, her hard-line anti-immigration posture is just idle talk. It makes sense only as part of what Catalan nationalism is becoming.

The nationalist torch was once carried by those who feared fascism. It’s now carried by those who fear globalism. And not just in Catalonia.

dijous, 20 d’agost del 2026

LETTER TO ANGLO-QUEBECERS FROM PQ LEADER

Paul St-Pierre Plamondon: Anglo-Quebecers deserve better government

The PQ will solve Quebec's problems, for the benefit of English- and French-speakers

The following is an open letter written by Parti Québécois Leader Paul St-Pierre Plamondon to Quebec’s English-speaking population.

Foto de la Universitat McGill, anglòfona, de Montreal

To all English-speaking Quebecers,

I am writing to you today with a sense of hope and an open mind at the dawn of a pivotal election campaign.

While we may not always agree on Quebec’s constitutional future, we share something fundamental: a deep attachment to this nation, its democratic institutions and the quality of life we want to preserve and strengthen for future generations. That is why I believe the election ahead is of critical importance for our shared future.

Because Quebec certainly deserves better than what we’ve seen in the last eight years.

We must state it plainly and without hesitation: we’ve gone through one of the worst regressions in quality of life in Quebec’s recent history. Quebecers know it, and they see it in their daily lives. Their purchasing power has vanished, home ownership has become an increasingly distant dream for too many young people. Our health-care and education systems are struggling to provide the quality of services that our citizens have every right to expect. Security and tidiness have suddenly become major issues in our cities and the number of homeless people has exploded. Meanwhile, our infrastructure projects make headlines only because of soaring costs and endless delays. While the government neglected road maintenance, schools and hospitals, it has normalized the waste of public funds through scandals like SAAQclic and financial debacles such as Northvolt. A part of that decline is connected to the ideological beliefs at the federal level that brought uncontrolled and unlimited immigration during those eight years, yet the Coalition Avenir Québec (CAQ) chose to stand by as a resigned spectator, leading to the consequences we see today.

Quebecers were promised a wind of “change” by the CAQ. Instead, what we have witnessed is not even the status quo — it is decline. We cannot blame citizens for losing faith in the state when, year after year, they pay more and receive less.

I am convinced that we all share this assessment. Over the past months, many Anglo-Quebecers have told me they would vote for the Parti Québécois (PQ) for the first time in their lives, simply because they agree with our stances on a vast majority issues. Underneath that pledge is also the fact the Anglos don’t fear the PQ anymore, since Anglos and Francos share the same realities and concerns. Public discourse has too often encouraged the mistaken belief that the concerns of French-speaking and English-speaking Quebecers are fundamentally at odds. Nothing could be further from the truth. We are all in the same boat. We live under the same institutions. We pay the same taxes. We deserve the same high-quality public services and individual financial well-being.

Together, we have a shared responsibility to reject decline. We would be wrong to accept a Quebec that has grown accustomed to doubting itself, to distrusting its institutions or to settling for less. We would be wrong to allow our ambitions to shrink. Above all, we would be wrong to believe that our interests somehow diverge simply because of the language we speak at home.

The Parti Québécois is the party of all Quebecers. It believes Quebecers should govern themselves. But that project has never and will never be a project that excludes the English-speaking minority. On the contrary, its purpose is to build a new model founded on social harmony and the idea that we are all Quebecers. It seeks to give all Quebecers the ability to make their own decisions, to shape their own future and to build a government that is more effective, and more accountable.

As we clearly stated in our blue book, the country of Quebec that we are building is one where the rights of the historic English-speaking minority will be fully protected. Its institutions will continue to exist and be called on to play their essential role. The Parti Québécois will even ensure that the rights currently enjoyed by the English-speaking community are entrenched in the constitution.

In the years ahead, if Quebecers so choose, we will collectively resume our reflection on the place Quebec wishes to occupy within Canada and within the world, and we will decide that question democratically. But that conversation should not put aside the numerous urgent issues before us in this upcoming election

Who can Quebecers trust to get our nation back on track? Who can embody the change in the way we govern that we so desperately need?

Can we trust the CAQ to restore our public services after they have deteriorated under its leadership? Can we trust the party to make us wealthier when life has never been more expensive? Can we seriously believe that a government that promised so much and delivered so little will suddenly solve the very problems it allowed to flourish?

The real ballot question this upcoming October is who can form a good government for Quebec: a competent government, an honest government, a government prepared to tell the truth about the challenges we face and then hit the ground running to solve them.

It is in that spirit that I extend my hand to you. Let us take an honest look at what we have in common. And when others once again seek to pit French-speaking and English-speaking Quebecers against one another, let us remember the simple, enduring truth that former premier Lucien Bouchard once expressed: “It’s good to know there is one unalterable truth we can cling onto: the knowledge that in the end we are all Quebecers. Nous sommes tous Québécois. We all love Québec --because Quebec is our home.”

NOTA DE J.S.:Cal tenir en compte que, a diferència de Catalunya, la comunitat anglòfona, existeix des la conquesta britànica, el 1763, establerta al Quebec. Els anglòfons del Quebec, fins al 1960s, van ocupar llocs preeminents a dins del Quebec, sobretot els procedents d'Anglaterra i Escòcia, i més modestos, els procedents d'Irlanda. Els irlandesos, en concret, en una part important, es van integrar més en la societat quebequesa, sobretot per la influència de l'Església catòlica, seguida també majoritàriament dels quebequesos francòfons. A partir de la dècada dels 60 del segle XX, però, la situació privilegiada dels anglòfons al Quebec va començar a decaure, a mesuria que el nou independentisme quebequès, i sobretot, la fundació del Partit Quebequès, el 1968, va començar a créixer i fins i tot va arribar al govern l'any 1976. En definitiva, els angloquebequesos fa 263 anys, moltes generacions, doncs que són presents al Quebec. Per contra, a Catalunya la presència d'espanyols, no va començar fins a les obres de l'exposició universal del 1929 i sobretot amb el règim franquista, en els anys cinquanta a setanta, en un intent de minorització demogràfica, molt més recent, inspirada clarament en les polítiques feixistes de la Itàlia mussoliniana dels anys 20, i que en les darreres dècades s'han vista reforçades per l'enginyeria demogràfica dels governs del PP i del PSOE, amb el foment de la regularització administrativa, sobretot de contingents de població llatinoamericana, arribada via aèria (on l'aerport de Barajas ha jugat un paper fonamental) i, de forma més minoritària, de població d'Àfrica i Àsia per via marítima. Es tracta doncs, de dues situacions totalment divergents.

dimarts, 18 d’agost del 2026

DÉCLARATION DU PRÉSIDENT DU PARTI QUÉBÉCOIS, PAUL ST-PIERRE PLAMONDON


Le Parti Québécois s’engage à ne pas tenir de référendum tant que DonaldTrump sera président

Je m’adresse à vous ce matin à titre de chef de parti qui travaille ardemment à trouver la voie qui permettra de remettre le Québec sur les rails au cours des prochaines années. Comme vous le savez, le Québec a connu des reculs et un déclin inquiétant au cours des dernières années: pensons à l’augmentation de l’itinérance, au recul du français et de notre culture québécoise, au recul du pouvoir d’achat d’une majorité d’entre nous, et en général à un recul de la confiance envers nos institutions après plusieurs scandales de dilapidation des fonds publics. Comme vous le savez également, bon nombre de ces reculs sont liés à des décisions d’un gouvernement fédéral qui n’est pas le nôtre et qui s’est moqué des protestations du gouvernement caquiste, notamment sur les questions de fiscalité, de français, de culture et de politiques migratoires.

Bref, nous sommes une vaste majorité à trouver que notre société ne va pas dans la bonne direction et il y a un large consensus au Québec voulant qu’après huit ans de gouvernement caquiste, le Québec a besoin d’un vrai changement. Les Québécoises et les Québécois ont besoin de retrouver confiance et de retrouver le goût du Québec, le goût de notre avenir. Le 5 octobre, le vote doit donc d’abord porter sur cette question fondamentale : à qui pouvons-nous faire confiance pour remettre le Québec sur la bonne voie ? 

C’est dans cet esprit que je veux clarifier aujourd’hui deux choses.

Oui, un gouvernement du Parti Québécois consultera les Québécois sur l’indépendance du Québec lors de son premier mandat s’il est élu.

Cet engagement de ma part est le même depuis maintenant six ans. Tout le monde est au courant. J’ai toujours été clair et constant sur le fait qu’un jour, les Québécois vont décider par eux-mêmes, et que ce jour approche. Je crois que l’indépendance est la seule solution pour que le Québec réalise son plein potentiel et échappe à un déclin culturel, linguistique et financier qui, si nous demeurons dans le Canada, est déjà en cours.

La deuxième chose que je veux clarifier concerne le moment précis de cette consultation. Au cours des derniers mois, je me suis déjà exprimé sur le fait que le Parti Québécois exercerait son jugement pour choisir le moment de la consultation – ce qui, pour moi, allait de soi – je ne m’étais toutefois pas encore exprimé formellement sur le point suivant. Un gouvernement du Parti Québécois ne tiendra pas de référendum tant que Donald Trump sera président des États-Unis. 

Pourquoi? 

Parce qu’un enjeu aussi crucial que celui de l’avenir politique du Québec exige des conditions qui permettent un débat éclairé et serein. Il ne doit pas être confisqué par les soubresauts de la politique américaine, ni par les coups d’éclat d’un président imprévisible, ni par des campagnes de peur.

Cette imprévisibilité de l’administration américaine nuira à notre processus ainsi qu’à la qualité du débat sur notre avenir comme nation. De plus, dans tous les cas, il demeure que, dans l’état actuel du Québec, un gouvernement appelé à ramasser les pots cassés de la CAQ aura amplement de défis et de tâches à accomplir dès le début de son mandat. Les défis sont nombreux et colossaux, il y a du pain sur la planche. 

J’ai donc choisi de désamorcer complètement l’argument selon lequel ce serait le pire moment pour réfléchir à notre avenir en raison de Trump, en écartant la possibilité de la tenue d’un référendum d’ici la fin de son deuxième mandat. Nous pourrons donc ainsi mener une campagne sur nos propositions pour aider les Québécois et relancer notre avenir, plutôt que sur des arguments de peur redondants et stériles. 

Formellement, cela signifie donc qu’un gouvernement du Parti Québécois ne tiendra pas de référendum avant le 20 janvier 2029, date de la fin du mandat de Trump à la Maison-Blanche

D’ici là, notre priorité demeure claire: gouverner le Québec avec constance et redonner confiance aux Québécoises et aux Québécois. 

Nous allons remettre de l’ordre dans nos services publics en réduisant la bureaucratie, nous attaquer avec efficacité à la crise du coût de la vie, répondre à la crise du logement, lutter contre l’itinérance, mettre fin au gaspillage éhonté de fonds publics, nous occuper de la santé physique et mentale de nos gens et redonner aux Québécois le goût du Québec. Le Parti Québécois vous présentera une équipe d’une qualité inégalée pour relever ce défi. 

Comme les gouvernements de René Lévesque et de Jacques Parizeau l’ont fait avant nous, nous voulons redonner aux Québécois confiance en eux-mêmes, comme nation. 

La CAQ de Christine Fréchette devra rendre des comptes sur huit ans d’inaction et de mauvaise gestion. Nous ne les laisserons pas nous distraire pour tenter de tromper la volonté de changement réelle des Québécois. J’ai confiance en notre capacité comme peuple de se relever et de décider par nous-mêmes de notre avenir.

D’ici là, notre priorité demeure claire: gouverner le Québec avec constance et redonner confiance aux Québécoises et aux Québécois.

Je ferai avec plaisir une tournée d’entrevues aujourd’hui pour répondre aux questions, et avec encore plus de plaisir que j’irai à votre rencontre au cours de cette campagne.

dilluns, 17 d’agost del 2026

ESCÒRIA A ELIMINAR, POLÍTICAMENT, EN LES PROPERES ELECCIONS MUNICIPALS




Dissortadament, no són els únics, però aquestes tres són els principals que hem d'eliminar, políticament, en les properes eleccions municipals. I, millor encara, si els substitueixen els candidats d'Aliança Catalana. Endavant! Salvem Catalunya (i Barcelona, Lleida i Tarragona!)

dimarts, 28 de juliol del 2026

Anàlisi: la geografia electoral d’Aliança Catalana

El contrast entre les dades del CEO i les enquestes municipals dibuixa un patró clar: com més petita i més allunyada de l'àrea metropolitana és una ciutat, més fort hi és el vot d'Aliança Catalana.

24 de juliol de 2026


La Catalunya interior, motor del creixement
Les dades més recents confirmen que Aliança Catalana (AC) no creix de manera uniforme arreu del territori. Segons les microdades del baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de juliol de 2026, el partit de Sílvia Orriols seria la força més votada a les províncies de Girona (24,5%) i Lleida (23,3%), superant Junts i ERC en tots dos casos. A Tarragona empataria pràcticament amb el PSC (18,3%), mentre que a la província de Barcelona encara es quedaria en un modest 9%.

Aquest eix interior-litoral (cinturó del fuet) no és nou. Ja el 2025, El País constatava que la simpatia per AC a la «Catalunya menys poblada» (comarques que no limiten amb Barcelona) s’havia disparat del 2,1% al 4,7% en un any, més que cap altra formació. AC va néixer a Ripoll, i el seu creixement continua concentrant-se al Ripollès, la Garrotxa, la Cerdanya i l’Empordà, comarques on Junts havia estat hegemònic durant dècades.

Ciutats mitjanes: el nou camp de batalla
L’anàlisi per grandària de municipi, extreta del mateix baròmetre del CEO, és encara més reveladora. AC obtindria un 18% als pobles de menys de 10.000 habitants (segona força), un 13,1% als d’entre 10.000 i 50.000, i un 13,4% (tercera força) als 19 municipis d’entre 50.000 i 150.000 habitants, un grup on entren precisament la majoria de capitals de comarca: Girona, Tarragona, Lleida, Reus, Manresa o Vilafranca del Penedès. En canvi, el suport cau fins al 6% a les grans ciutats metropolitanes (l’Hospitalet, Terrassa, Badalona, Sabadell) i fins al 8,9% a Barcelona ciutat.

Les enquestes municipals conegudes aquesta setmana ho corroboren amb xifres concretes. A Lleida, EncuestaAlDia26 situa AC en un 23,3% i vuit regidors, molt per sobre de la mitjana de la seva franja de població. A Barcelona, en canvi, el sondeig de Taktikom per a Metrópoli li dóna un 12,4%, i el baròmetre oficial de l’Ajuntament només un 3,3%: la capital continua sent, amb diferència, el territori més resistent al partit.

El component socioeconòmic i ideològic
El creixement d’AC no s’explica només per geografia, sinó també per transvasaments de vot. Segons el propi CEO, citat per El Periódico, la transferència de votants de Junts cap a Aliança ha passat del 21% al 28% en pocs mesos, i el partit també capta el 23% de l’electorat que va votar Vox el 2024. Es tracta, per tant, d’un electorat que combina l’independentisme desencantat amb Junts i el vot de dretes dur que abans es repartia amb Vox, un perfil més present a comarques envellides i amb menys immigració recent que a les grans ciutats.

L’exemple més clar d’aquesta dinàmica és Girona, on el creixement d’AC ha estat tan ràpid que Junts va abandonar el govern municipal el 14 de juliol, segons El Mundo, deixant ERC i la CUP en minoria. A Tarragona i Reus, projeccions anteriors del CEO ja apuntaven l’entrada d’AC amb dos i tres regidors respectivament, segons La Ciutat.

Conclusió
El potencial de creixement d’Aliança Catalana de cara al 2027 es concentra, doncs, en un eix molt definit: capitals de comarca i ciutats mitjanes de l’interior i el nord-est del país, allà on Junts ha estat tradicionalment fort i on l’envelliment demogràfic afavoreix un discurs identitari i antiimmigració. Les grans ciutats metropolitanes, amb Barcelona al capdavant, continuen sent el mur més difícil de trencar per al partit de Sílvia Orriols.

dissabte, 25 de juliol del 2026

La mort de Jaume I

El dia 27 de juliol de 1276, dilluns, el rei Jaume I traspassà a València, ara fa d’això 750 anys. Morí desconsolat pels esdeveniments succeïts a Llutxent un mes abans, on el seu exèrcit fou desbaratat per un altre de sarraïns de la terra, amargat per l’animositat existent entre el seus dos fills successors i amoïnat per si els seus fets no eren suficients per a assolir la glòria eterna. Anava camí del monestir de Poblet, on vestint l’hàbit cistercenc volia que finís la seua vida. No pogué, però, complir aquest darrer anhel.


David Garrido
24/07/2026 21:30


Jaume I deixà una relació dels seus fets en vida, l’anomenat Llibre dels feits o crònica del seu periple vital i regnat. L’escrigué en el seu romanç català, amb el propòsit que arribara més fàcilment als seus successors futurs, a la manera d’un espill de prínceps, i a tot aquell interessat a conèixer l’època en què li tocà bregar. Monarca de catalans, d’aragonesos i fins i tot d’algunes senyories occitanes, nasqué a Montpeller el 2 de febrer de 1208. El seu naixement fou atzarós i ―diguem-ne― providencial, ell ho transmeté així, que el seu pare, el rei Pere I, i la seua mare, Maria de Montpeller, no se suportaven, no compartien tàlem, però ―miracle!― ell fou concebut. Fins i tot hi hagué qui atemptà contra la vida del nadó al poc de nàixer. Tot i això nasqué, sobrevisqué i es convertí en rei. Amb encerts i defectes, amb virtuts i ―ep!― també alguna vilesa, que ell dissimula o silencia a la seua crònica, fou un rei benaventurat per a la Corona que regí, perquè contribuí a engrandir-la i dotar-la nacionalment i institucional de cara i ulls. Parlant clar i català: Jaume I creà els Països Catalans. Hi ha, però, a qui hui dia, pels seus collons rojigualdos, li esgarrifa això, ja ho sé. Què voleu que us diga? Qui tinga ronya que es grati. De ronya, sobretot de ronya blavera, en aquest país nostre, malauradament, n’hi ha per a afartar.

A Espanya, a l’Espanya estat, l’originària de l’altiplà ibèric i bastida sobre la imposició del centre sobre les perifèries, no li agrada Jaume I. No li caigué bé mai, ni quan Espanya se circumscrivia únicament al regne de Castella ni després. En temps de Ferran III i Alfons X els espanyols feren la guitza a Jaume I tant com pogueren. Qui us penseu que animava ―posava els diners― el sarraí al-Azraq a fer la guerra al rei catalanoaragonès? Ja aleshores Catalunya i Castella entraven en col·lisió a València. Els castellans ambicionaven Xàtiva i àdhuc somniaren a fer-se amb Alzira. Finalment, però, als castellans no els isqué la jugada, en aquell moment, i el regne de València pogué ser. Hui dia, catalans i castellans (espanyols) tornen a col·lidir a València. I quan no? És una constant històrica sense solució de continuïtat. La catalanitat de València és una urticària incurable que embogeix els espanyols, als de dreta i als d’esquerra. No hi ha diferència entre ells quan es tracta d’atonyinar catalans, sobretot si són valencians, que fent-ho arriben a l’eretisme més abjecte.

En època de la casa Àustria, el rei Felip IV (seria III segons la numeració catalana, però deixeu-ho estar), pretengué convertir en sant un monarca «espanyol», a imitació del sant Lluís dels francesos, que encara que de sant no tenia un pèl fou beatificat en 1297. A Felip IV li passava que era un follador desenfrenat en una cort de beatífica hipocresia. Una cosa així com el Juanito de Borbó, el d’Abu Dhabi, però sense tant de frare entre bastidors. Beatificar era una manera de fer mèrits de cara a la galeria en aquella societat de puritanisme de pa sucat amb oli. La idea de canonitzar Jaume I se li acudí al noble català ―aragonès de vocació― Gaspar-Galceran de Castre-Pinós i Gurrea d’Aragó, primer comte de Guimerà, majordom del rei i descendent de la prole de Jaume I. La baronia de Castre la concedí Jaume I al seu fill bastard Ferran Sanxis de Castre, el mateix que liderà la rebel·lió aragonesa contra el pare en 1275 i que el seu germà, l’infant Pere, manà ofegar a les aigües del riu Cinca. El Gaspar-Galceran, un erudit barroc, reivindicà l’avantpassat comú de rei i ell i maniobrà perquè Felip IV sol·licitara la beatificació de Jaume I. Alhora, des del costat castellà, s’havia demanat la canonització de Ferran III, el pare d’Alfons X dit «el Savi». Dos candidats a sants, Felip IV n’hagué de triar un, perquè el papa li etzibà que dos no li beatificaria. Finalment, el procés que se substancià fou el del castellà, al català que el bomben, i d’això el sant Ferran ―san Fernando― conqueridor de Sevilla, beatificat definitivament en 1671.

Ferran III no era cap sant i Jaume I, òbviament, tampoc. El comte de Guimerà s’obstinà que sí ho era i arreplegà materials per a fer-ho possible, que arribaren a Roma en 1633. Fou debades. Jaume I no fou beatificat. Entre altres motius, la cúria romana recordà que havia estat excomunicat ―ostres!― per haver ordenat tallar-li la llengua al bisbe de Girona Berenguer de Castellbisbal en una data imprecisa. No se li aixecà l’excomunió fins a 1246. Com a penitència, el rei fundà l’abadia cistercenca de Santa Maria de Benifassà (Baix Maestrat), encara dempeus, hui dia habitada per monges cartoixanes. En fi ―vaja!―, tallar la llengua a un bisbe no és precisament un acte del qual enorgullir-se. Això, òbviament, no ix al Llibre dels feits. El rei se’n penedí ―és clar!― i s’afartà de fer obres pietoses (beateries a manta), però en 1633 no li ho perdonaren. Així que, ras i curt, es quedà sense santedat. Val a dir que encara hui els fets, la tallada de la llengua del bisbe, no estan el suficientment aclarits.

Jaume I quan s’enfadava ―ai, quan s’enfadava!― era temible, però no més ni menys que qualsevol altra testa coronada medieval. Segons sembla, li tallà la llengua a Berenguer de Castellbisbal perquè aquest havia faltat al secret de confessió i havia desvetllat els amors il·lícits del rei. Ara bé, Jaume I també era magnànim, quan tocava, fins i tot massa, i a vegades ―diguem-ne― càndid en demesia. No volia querelles amb Castella (els regnes de Castella i Lleó units) ni amb França i això li obligà a adoptar postures polítiques que difícilment entenien els seus súbdits, sobretot la seua noblesa. Precisament, les grans dissensions nobiliàries tingueren el seu origen en les ajudes militars prestades als castellans contra Múrcia primer i contra Granada després. Pel que fa a França, Jaume I decidí plegar veles a Occitània. El tractat de Corbeil (1258) acabà per sempre amb les aspiracions de la casa comtal barcelonina i reial aragonesa a regnar a Occitània, encara que Jaume I continuà sent un príncep occità com a senyor de la ciutat de Montpeller i baró de Carlat i Omelàs.

Sobretot, Jaume I era «el Conqueridor», per les conquestes de Mallorca (1229), València (1238) i Múrcia (1266). Prefigurà, doncs, el territori complet de la catalanitat: Principat, Illes i País Valencià. Múrcia la conquerí, sí, en 1266, i els territoris de la vall del Vinalopó, l’Alacantí i el Baix Segura que pel tractat d’Almisrà (1244) havien restat, d’antuvi, del costat castellà. El seu net, Jaume II, integrà aquestes terres en el nounat reialme valencià. No hi ha cap raó històrica per a minimitzar la figura de Jaume I al sud valencià actual, per molt que s’esforce l’espanyolisme local, oimés a Alacant, a reivindicar desaforadament Alfons X el Savi i el seu pare Ferran III. La història d’Espanya, ja ho assenyalà Joan Fuster, «és un gènere literari singular», fins i tot s’atreveix a definir-lo com a valleinclanesc, o siga un esperpento, susceptible de ser admirat per l’esbojarrada invectiva que vessa, que no per la veracitat de la història que explica. Embolica que fa fort, la història d’Espanya a la valenciana ―o si voleu, a l’alacantina i a la castellonenca també― és una reelaboració provinciana de la perversió decimonònica ―dit a la manera de Cánovas del Castillo― de sentir-se espanyol perquè no es pot ser una altra cosa. I, doncs, apa!, a ser muy españoles y mucho españoles (Rajoy dixit, maig de 2015). Bé, és el que faran, si fan alguna cosa, els cafres ensenyorits de les institucions valencianes des de 2023. Ja han anunciat quelcom, pense. Jaume I, però, per molt que bramen entre càntics d’amor i himnes de pau, no era espanyol, no era un Juanito ni un Felipito de Borbó, ni ganes.

Si Jaume I alçara el cap, de segur que proferiria la cèlebre frase vergonya, cavallers, vergonya! Que s’ha fet d’aquella València, ufana, pàtria de reis, orgull de la catalanitat? Del Mazón, de la DANA guasón, hem passat al Mitjacalba, el llepaculs del montón. I així, sense solució de continuïtat, pas a la regió que avança en marxa triomfal!, els valencians, entre defecacions de caguerades blavoses, anem camí de l’extinció. Perquè els altres, els de l’esquerreta caviar i els de la wokera, també caguen, se’n fan un fart, i excreten, amb molt de pride, pandocades blaveres. Sempre ens quedarà, però, apel·lar a la història, al record de quan la catalanitat era lliure i València la seua joia. Recordar Jaume I és evocar la llibertat, rememorar ser país i no perdre l’esperança a tornar a ser-ho. Vet ací per què és tan important no oblidar l’heroi que liderà el naixement de la pàtria catalana completa. «Corre una veu d’Alacant al Conflent», escriu Josep Carner («Fi del rei Jaume», Llegendari). D’Alacant al Conflent corre la veu de la catalanitat, que adverteix al rei Jaume que «―si vas a partir per als fills terra i gent, / ara repensa’t en nou testament».

Jaume I, en fi, pensà en repartir les terres entre els fills i, potser, vet ací l’origen de la nostra catalanitat ―nacionalitat― partida. És un pecat d’origen. Jaume I prestà oïdes a les reclamacions de la segona muller, l’hongaresa Violant Árpád, que a colp de llàgrima exigia regnes per a cadascun dels seus fills. El resultat: constitució de lots territorials a repartir, els quals amb el temps esdevindrien entitats polítiques i generarien identitats autònomes. Ja ho he dit més amunt, Jaume I tingué defectes que no sabé o no li donà temps corregir. Als inicis de 1276, l’any del seu traspàs, ja tenia ben clar que la seua Corona seria repartida entre els dos fills d’ell i l’Árpád que li sobrevisqueren, Pere i Jaume. Per a Pere (nascut a València vers 1240) seria Aragó, el Principat de Catalunya de les Alberes a Ulldecona i el Regne de València. Per a Jaume (nascut a Montpeller en 1243) seria el Regne de Mallorques amb l’illa annexa d’Eivissa i la vassalla, encara sarraïna, de Menorca, els comtats nord-catalans del Rosselló i la Cerdanya, la ciutat llenguadociana de Montpeller i les baronies occitanes del Carladès i l’Omeladès. Pere no acceptava el repartiment i Jaume recelava de les intencions del germà. La mort del pare aquissà la discòrdia entre germans.

Procedent d’Alzira, afectat per la malaltia que limitava els seus moviments i encara acorat per la desfeta de Llutxent [https://www.diarilaveu.cat/cultura/la-desfeta-de-llutxent-639792/] (23 de juny de 1276) Jaume I arribà a València el vespre del 24 de juliol. La intenció era continuar el llarg camí que encara li restava fins al monestir de Poblet. No pogué ser. El 26, a València, encara signa tres documents, que s’han conservat. L’endemà, dilluns, traspassà. Fou enterrat, provisionalment, a la que fora gran mesquita de la capital del Guadalaviar, ara convertida en catedral. Dos anys després, en maig de 1278, finalitzada la guerra contra els sarraïns valencians, que tant de maldecap provocà a Jaume I, les seues despulles mortals foren traslladades al monestir de Poblet pel seu fill Pere, ara ja Pere II de Catalunya-Aragó. Jaume II de Mallorca, evidentment, no hi aparegué. Ningú el trobà a faltar. Pere II no el volia allà, al sepeli de llur pare, ni tampoc el volia regnant a les Illes, la Catalunya del Nord i Montpeller. Si en el passat havia estat un altre germà, Ferran Sanxis de Castre, l’objecte de la seua esquira, ara ho era el rei de Mallorca. Jaume I pressentia que això podia succeir, però no feu res ―o no pogué fer si ho volgué― per a evitar-ho. Començava així, parafrasejant el títol d’un llibre ben conegut de l’historiador Jesús Ernest Martínez i Ferrando, La tràgica història dels reis de Mallorca. Mort el rei, el Llibre dels feits conclou de la següent manera el relat dels feits: «Cuius anima per misericordiam Dei sine fine requiescat in pace».

L’ànima de Jaume I potser sí que descansà en pau, però la rossa, víctima de la incúria de l’Estat «liberal» espanyol decimonònic, no. Als espanyols de l’època els importava un rave què seria de les tombes dels reis catalans, als d’ara ―val a dir-ho― tampoc els importaria res. La comunitat monacal de Poblet fou exclaustrada en 1835, el monestir fou saquejat i les tombes reials que albergava foren profanades. El rector del poble veí de l’Espluga de Francolí, mossèn Antoni Serret, recollí les restes i les conservà a la parròquia de la localitat. La ciutat de València s’assabentà d’allò i demanà aleshores tenir els ossos de Jaume I, però per intervenció del Govern Civil de Tarragona, en 1843, la carcanada del rei Conqueridor no anà a València i fou traslladada a la catedral tarragonina. Quan fou restaurada la vida religiosa a Poblet en 1940, el govern franquista, en un acte de nacionalcatolicisme, decidí retornar-la al monestir, on arribà amb honors militars, el 4 de juny de 1952. Hi assistí en persona el dictador Francisco Franco. Fou dipositada en un bell sepulcre restaurat per l’escultor Frederic Marès. Si a Poblet aneu allí l’admirareu.

divendres, 17 de juliol del 2026

Jordi Aragonès: “Si algun alcalde no investiríem, és un alcalde socialista”


ENTREVISTA a l'alcaldable d'Aliança Catalana per a les municipals de Barcelona de maig del 2027


Jordi Subirana
16/07/2026 20:56


Jordi Aragonès és l’alcaldable d’Aliança Catalana (AC) per a les municipals de Barcelona. Nascut a Pineda de Mar el 1993, és historiador per la Universitat de Barcelona i professor d’educació secundària. Considerat l’ideòleg del partit que presideix Sílvia Orriols, va començar la seva relació amb Barcelona el 2010. Ha estat professor d’història i català en instituts i escoles del Poble-sec i el Poblenou, en centres amb “una realitat d’immigració molt elevada”. Des de l’any passat, Aragonès viu a la capital catalana. En aquesta entrevista, explica que la prioritat del seu partit és recuperar “la capitalitat i la catalanitat de Barcelona”, i vincula els delictes amb la immigració. “Tot i que els immigrants són un 17% o un 18% de la població total del Principat, són la meitat dels reclusos a les presons

Com arriba a ser el candidat d’Aliança Catalana a les municipals de Barcelona?
Va ser una proposta de la presidenta del partit, Sílvia Orriols. Em fa acceptar, sobretot, un sentit de responsabilitat amb la ciutat i amb Catalunya. Són dues realitats que no es poden separar l’una de l’altra. Barcelona és la capital del país. És la ciutat que té més relació amb la resta dels municipis de Catalunya. Un terç de les feines de tot el país són a Barcelona. El 60% de les feines de tot el país són a l’àrea metropolitana. El centre cultural, esportiu, artístic i polític és a Barcelona. El centre de totes les decisions a Catalunya és a Barcelona. Tinc una gran estima pel que és Catalunya i Barcelona. És una responsabilitat i un honor poder representar o servir Barcelona.

Barcelona com a capital del país serà un dels eixos del programa d’Aliança Catalana?
Efectivament. El primer eix del programa electoral és recuperar la capitalitat i la catalanitat de Barcelona com a ciutat, capital de Catalunya i capital de la Mediterrània.

Diria que en els darrers tres mandats, dos d’Ada Colau i un de Jaume Collboni, Barcelona no ha exercit de capital de Catalunya?
En absolut, no ha exercit la capitalitat. S’han despreocupat de la relació amb la resta del país i del seu sentit de capitalitat. Han fet servir la ciutat com un element més del seu poder a l’estat per arribar primer a la Moncloa i després a la Generalitat. Han menystingut tot el potencial de Barcelona com a ciutat. Ni s’han preocupat de la connexió de les infraestructures fèrries amb la resta del territori, ni de la connexió entre les empreses de la ciutat i les de la resta del territori. Tampoc s’han preocupat per facilitar aquesta connexió entre totes les ciutats de Catalunya i Barcelona, i totes les empreses de Catalunya i Barcelona.

“El primer eix del programa electoral és recuperar la capitalitat i la catalanitat de Barcelona com a ciutat, capital de Catalunya i capital de la Mediterrània”

Què faria Aliança per potenciar l’ús del català a Barcelona des de l’àmbit municipal?
Barcelona és una peça clau per explicar Catalunya, la catalanitat i el català al món. Quan Barcelona fa un gran acte com la visita del Papa, com una exposició universal, com el Congrés Internacional d’Arquitectes o qualsevol altre esdeveniment, el món posa el focus en Barcelona i tothom mira Barcelona. És un moment clau perquè Barcelona faci brillar la catalanitat i el català. I perquè l’Ajuntament actuï de forma proactiva en la presentació, amb la presència del català en aquests esdeveniments. Creiem que aquest paper no s’ha de limitar a l’Ajuntament, sinó que cal que totes les grans empreses que participen d’aquests esdeveniments puguin ser puntes de llança de la catalanitat.

Més enllà de la catalanitat i la llengua, quins altres eixos del programa seran prioritaris?
Els mateixos eixos que preocupen la ciutadania de Barcelona. El primer, l’habitatge, i el segon, gairebé en igualtat d’importància, la seguretat. Són dos eixos que tenen punts en comú i que tenen fonts comunes en l’origen del problema. Per una banda, l’augment brutal de la immigració en els últims anys. Barcelona cada any rep 50.000 persones de fora. Hi ha unes 400.000 persones compartint habitació a l’àrea metropolitana. El Principat, com a país, rep cada any 300.000 persones, de les quals 150.000 marxen i 150.000 es queden, però en tot cas venen 300.000 persones de fora cada any. Això fa que, per l’estructura econòmica del país, amb la major part de les feines a Barcelona; per les polítiques en els topalls del lloguer; per l’obligatorietat de construir un 30% d’habitatge de protecció oficial en les noves promocions i pel fet que les polítiques han deixat abandonat el propietari en la defensa de la propietat privada, ni es construeix, ni es lloga. Hi ha una por molt gran entre els propietaris de posar el seu pis per a llogar. No es troba habitatge. Cada vegada ve més gent de fora i tampoc troba habitatge, la qual cosa tensiona encara més el mercat de l’habitatge. Això està vinculat al fet que hi ha una dependència de la mà d’obra barata i el país està immers en un sistema productiu que no paga salaris alts. Es potencien sectors com l’hoteler o la càrnia, que no paguen salaris alts. Creiem que s’ha d’apostar per sectors productius que paguin salaris alts. Cal aprofundir en la industrialització, la digitalització, les feines de valor afegit. Fins que els catalans no cobrin més i tinguin un sistema productiu que pagui salaris dignes i equiparables a la mitjana europea, no podran competir amb els ciutadans del centre i el nord d’Europa que venen a Barcelona i compren els pisos més atractius. Tampoc podrem competir amb els milers d’immigrants que estan compartint pis a la ciutat, amb 14 persones per pagar-lo.

La seguretat continua sent una de les principals preocupacions de la ciutadania. Portem uns mesos amb moltes agressions amb armes blanques i tirotejos. Com afrontaria Aliança Catalana aquesta situació?
El primer que cal dir és que el govern menteix quan diu que baixen els delictes.

La Generalitat o l’Ajuntament?
Els dos. Però en el cas de Barcelona, menteixen quan diuen que han baixat els delictes. Han baixat els furts. Però, en canvi, han augmentat un 30% els tirotejos i un 35% els homicidis o les temptatives d’homicidi. Primer de tot, s’ha de dir la veritat.

Cal més policia?
Sí, necessiten més unitats de policia. Però cal una policia que estigui ben formada, que estigui ben acompanyada i preparada i que tingui un coneixement i una estima pel país i per Barcelona. El país ha passat de sis a vuit milions d’habitants i la ciutat ha crescut molt. Les unitats de policia han de créixer i adaptar-se a la realitat de la població. Però no només és una qüestió de tenir més policia, sinó que aquesta policia estigui ben formada, preparada i ha de ser coneixedora de Catalunya, Barcelona i les últimes innovacions tècniques i de treball de la policia. L’Ajuntament i la Generalitat no s’han de convertir en elements que persegueixin la policia o la posin en dubte. L’administració ha d’ajudar la policia que se senti segura, que pugui treballar correctament i que sàpiga que si hi ha un dia de problemes, l’ajudarà en tot allò que calgui. Pressuposem que l’actuació de la policia serà correcta i d’acord amb les normatives vigents. També creiem que la policia necessita tots els instruments disponibles que hi hagi en el mercat per treballar amb garanties.

“L’objectiu final ha der ser que hi hagi una Taser per cada agent de la Guàrdia Urbana. L’única cosa que ens pot allunyar d’aquest objectiu és el tema pressupostari”

Parla de les pistoles Taser.
A la llarga, cada agent de policia hauria de tenir una Taser. A més, creiem que la policia hauria de disposar dels últims softwares en detecció, per exemple, de crims en temps real, d’ús de dades que puguin filtrar els delictes o puguin fer una predicció d’on es cometran els delictes i avançar-se al fet delictiu. Això és una realitat que passa als Estats Units, també, perquè hi ha unes regulacions que permeten a la policia i als softwares de la policia accedir a moltes més dades que no pas aquí. Aliança Catalana aposta per uns canvis normatius i legals iguals aquí. És fonamental per avançar-se no només a aquests delictes, sinó a les màfies cada vegada més organitzades i més potents que patim a la nostra ciutat.

Precisament, aquest juliol s’ha aprovat dotar la Guàrdia Urbana de pistoles Taser. Si tinguessin representació ara, hi haurien votat a favor?
Per descomptat. L’objectiu final ha de ser que cada policia en pugui tenir una, no que n’hi hagi només una per cada unitat, sinó una per cada policia.

Està parlant de comprar més de 3.000 pistoles Taser per a la Guàrdia Urbana.
L’única cosa que ens pot allunyar d’aquest objectiu és el tema pressupostari. Creiem que a la llarga s’ha d’anar avançant, primer, per grup d’unitats i després, finalment, una per a cada policia.

Per què Aliança Catalana vincula immigració amb delinqüència?
No és Aliança. Són dades públiques. Tot i que els immigrants són un 17% o un 18% de la població total del Principat, són la meitat dels reclusos a les presons. Per tant, hi ha una relació evident entre població immigrant i delicte. La persona que van matar al carrer de Balmes era de Montenegro. Podem parlar de les maras, de les màfies. Hi ha una relació evident de relació entre màfies i crim i població immigrant.

Són partidaris de fer una moratòria en l’àmbit de la immigració?
Ho portem al nostre programa electoral. Com a partit independentista, considerem que Catalunya hauria d’aplicar una moratòria en immigració. Però, en tot cas, fins que Catalunya sigui un estat independent, també s’hauria de defensar aquesta moratòria igualment. L’hauria d’aplicar Europa. Fa un mes, el govern de Macron ja va posar sobre la taula la idea de la moratòria. Pensem que hauria de ser en l’àmbit europeu. La UE hauria de dir que no accepta més immigració econòmica fins que, en el cas de Catalunya, per exemple, els salaris dels catalans no s’equiparin a la mitjana europea. I també, amb relació a Catalunya, fins que el català no sigui la llengua majoritària al país.

Quins són els eixos fonamentals que volen treballar en l’àmbit de Catalunya?
Som un partit nacionalista català. El nostre primer punt és la restitució de l’estat català. Apostem perquè aquesta Catalunya tingui un control estricte de les seves fronteres, bàsicament perquè totes les polítiques que se’n deriven -habitatge, seguretat, llengua, model productiu- van vinculades amb el control de la immigració. No només cal controlar estrictament els fluxos migratoris sinó que s’ha d’apostar obertament per una moratòria en immigració. I defensem l’economia productiva i la reindustrialització de Catalunya. És un partit que aposta per ajudar les empreses catalanes a tirar endavant, a produir més, a tenir llocs de feina ben remunerats i que Catalunya sigui una potència industrial.

Com defineix la figura de Sílvia Orriols?
És una figura transcendental per a la història del nacionalisme català. Si no hagués aparegut Sílvia Orriols, no estaríem parlant d’Aliança Catalana. Sense Orriols, no hi hauria cap actor polític que generés il·lusió entre la població després d’aquests anys de derrota i pessimisme arran del procés. Qui ens pot fer superar el trauma del Procés és Sílvia Orriols.

“Qui ens pot fer superar el trauma del procés és Sílvia Orriols”

Aliança Catalana s’ha marcat alguna fita pel que fa a aconseguir un nombre determinat de regidors?
Amb els regidors que pugui treure Aliança, farem el màxim servei a la ciutat, als catalans i al teixit productiu català. No ens hem fixat cap xifra i tampoc m’agradaria fer-ho.

Investirien Jaume Collboni?
No, en cap cas. Si algun alcalde no investiríem, seria un alcalde socialista d’un partit espanyol com el PSC.

Com valora la gestió de Collboni al capdavant de la ciutat?
Nefasta. És una continuació de les polítiques de Colau. Pels resultats el podem conèixer. No hi ha hagut una situació mai tan dramàtica com l’actual. Els catalans no troben habitatge i, encara que puguin tenir els diners per pagar un lloguer, no hi ha pisos al mercat de lloguer. Hi ha 60.000 pisos tancats per por que els llogaters no paguin o se’t converteixin en llogaters ocupes. D’altra banda, els tirotejos dels últims dies al carrer, l’augment d’aquest nou pistolerisme, parlen per si sols. Barcelona és insegura, Barcelona té un problema d’habitatge gravíssim i Barcelona té també un problema que no està fent valdre prou la seva catalanitat com a capital de Catalunya i com a capital de la Mediterrània.

Farà una llista de partit o té previst incorporar alguna persona de la societat civil?
Segurament una llista de partit. Tenim gent molt vàlida, molt preparada, amb molta estima pel país i per la ciutat. Farem una llista del planter.

“No hi ha hagut cap oferta de la direcció d’Aliança a cap de les persones que han sortit, excepte la que es va dir en el seu dia que va renunciar per raons de salut”

Ja té clar qui serà la número dos?
No li puc dir encara. Ho estem valorant.

Han aparegut alguns noms per ser alcaldables, cas del Sandro Rosell o Jaume Giró. A aquestes persones, Aliança els va fer una oferta?
No. No hi ha hagut cap oferta de la direcció d’Aliança a cap de les persones que han sortit, excepte la que es va dir en el seu dia, que va renunciar per raons de salut. No es va dir el nom per discreció. A la resta, la direcció d’Aliança no li ha fet cap oferta seriosa o formal.

A Lluís Carrasco, tampoc? Fa un any es va parlar amb ell per fer la campanya.
Prefereixo no dir el nom de la persona a la qual se li va oferir per discreció i respecte.

Està a favor de la connexió del tramvia per la Diagonal?
Sí, em sembla que tot el que sigui millorar la connectivitat de la ciutat és positiu.

“Tot i que va ser una proposta molt criticada inicialment, creiem que el resultat ha estat positiu. A la ciutadania li agrada la superilla, li agrada caminar per aquests carrers que han modificat”

Com valora la superilla de Colau?
Tot i que va ser una proposta molt criticada inicialment, creiem que el resultat ha estat positiu. A la ciutadania li agrada la superilla, li agrada caminar per aquests carrers que han modificat. Malgrat el que es pugui dir de nosaltres, no som el partit del no a tot. Això sí, considerem que la proposta hauria d’haver inclòs l’opinió de molts més actors. També caldria haver previst una millora del transport públic dins la ciutat i del que la connecta amb l’àrea metropolitana. Perquè les superilles funcionin bé, necessitaríem un sistema de transport públic tan eficient com el dels Països Baixos, i vies per garantir correctament la circulació del vehicle privat. Conscients tant de l’oposició inicial de molts partits com la bona acollida entre molts barcelonins, creiem que cal mantenir aquest eix per a vianants, sense oblidar les millores en transport que hem esmentat.

“A la ciutadania li agrada la superilla, li agrada caminar per aquests carrers que han modificat. Cal mantenir aquest eix per a vianants”

Per a vostè, quina és la prioritat en l’àmbit de la mobilitat que ha d’afrontar la ciutat?
La connexió amb la resta del territori. Ampliar, modificar, fer que funcionin bé i acabar les obres de totes les línies de metro, FGC, Rodalies i altres infraestructures amb la resta de municipis més propers a Barcelona. Parlo de Maresme, les comarques del Vallès, el Baix Llobregat.

Diuen que vostè és l’ideòleg d’Aliança Catalana.
És un terme que mai he fet servir. Crec que es deu al fet que la meva tasca dintre del partit és la del secretari de formació, estudis i programes. Em dedico a fer el programa electoral del partit i, per tant, suposo que el terme surt d’aquí. Faig el programa de Barcelona, Catalunya i la coordinació dels diversos programes municipals.

A quants municipis es presentaran a les municipals?
No està decidit. Aliança farà poques llistes i ben fetes. Aliança el que ha de fer és no voler créixer molt ràpidament. És un partit que ha nascut tot just fa pocs anys i ningú li exigeix que faci moltes llistes. Barcelona és un cas molt important, però no correrem per fer més llistes de les que hem de fer.

A l’àrea metropolitana, pot concretar una mica més?
Ara com ara, no hi ha cap llista concretada a l’àrea metropolitana.

Presentar-se a Barcelona és un termòmetre per a Aliança de cara a les eleccions catalanes del 2028?
Sens dubte, malgrat que sempre el vot municipal i el vot català pot divergir, el nombre d’electors que té la ciutat és molt determinant pel nombre d’electors que té la província de Barcelona de cara a les eleccions catalanes. Sí que hi ha una relació. Un bon resultat a les municipals pot ajudar molt a fer un bon resultat a les catalanes.