POT UN FLAMENC CAPGIRAR LA GUERRA A UCRAÏNA?

Lògicament no em refereixo a l'au coneguda com a flamenc, tal i com apareix en la foto adjunta. No, el flamenc que hipotèticament podria capgirar la guerra a Ucraïna, és un altre flamenc, però en aquest cas, no és un animal, ans una arma que fa uns mesos, concretament, el passat mes d'agost, Ucraïna, va fer parcialment pública. Es tracta concretament d'un míssil creuer que, segons sembla, ha entrat en periode de plena producció entre el passat mes de gener i l'actual mes de febrer.

Aquesta nova arma, té unes característiques que la fan molt perillosa per Rússia. Concretament porta una càrrega explosiva convencional de 1.150 kg, òbviament, força potent i que pot fer molt de mal a les infrastructures estratègiques civils i militars russes. Però probablement, el detall més rellevant és el seu abast. Aquest nou míssil creuer té un abast de 3.000 kms, que el fa capaç d'atacar ben endins de Rússia i lluny del propi front de guerra. Una amenaça, no cal dir, letal, i que pot colpejar teòricament, sense cap problema, la pròpia capital russa, és a dir, Moscou, i doncs, també on tots els edificis suprems civils o militars del país que hi tenen la seva seu. Això sí, si les defenses antiaèries locals, no aconsegueixen abatre'l.

I per què ens referim a un flamenc? Doncs perquè com es pot veure en la foto inferior, el seu color és el rosa, i per això se'l coneix com a Flamingo. La seva entrada en acció, sembla ser que serà immediata, si no ho ha estat ja. Val a dir que visualment aquest Flamingo recorda molt a les V-1 alemanyes de les darreries de la Segona Guerra Mundial, que van intentar, sense èxit, evitar la derrota final de Hitler i el nazisme, bombardejant ciutats britàniques, particularment, Londres.

Com se'ns informa darrerament cada dia, Ucraïna està patint ara mateix centenars d'atacs de míssils creuers i drons, sobretot contra edificis civils i infrastructures elèctriques que deixen els ucraïnesos sense calefacció i llum en ple hivern. Una situació doncs, ben complicada. Però la veritat és que Ucraïna respon també amb l'enviament corresponent de drons i míssils creuers cap a l'estat invasor. Entre els objectius atacats pels ucraïnesos destaquen bases de la flota aèria estratègica russa, destruint uns quants avions claus per a Rússia, o la flota naval russa al Mar Negre, que ja ha perdut, aproximadament una 34% dels seus efectius, i fins i tot ha renunciat a navegar per no perdre'n més, i prefereix no sortir dels seus ports en territori rus. Per altra banda, cal dir que les rodalies de la pròpia capital, Moscou, ha sofert atacs aeris, concretament, a un centenar de quilòmetres, amb armes d'abast menor del Flamingo. Ara, però, això pot canviar. La nova arma pot tocar-la de ple, amb unes consequències brutals, no només per als moscovites, ans també per al propi Putin, el suport al qual pot disminuir sobretot pels efectes de, segons algunes fonts, els prop d'1,2 milions de morts i ferits que han sofert els russos en les seves ofensives.

De fet, des del 2022, any de l'inici de la invasió russa, aquest conflicte ha revolucionat l'art (si se'm permet) de fer la guerra, i ha permès a Ucraïna resistir l'avanç rus, malgrat perdre a hores d'ara, el 20% del seu territori nacional.

Les pèrdues russes, ja esmentades, són difícilment reemplaçables per noves lleves pròpies, fins al punt que es recorren a combatents estrangers, com els nord-coreans, enviats pel seu propi govern, o a voluntaris d'arreu. 

El Flamingo és, el míssil creuer de més llarg abast construït, en principi, en la seva totalitat per una empresa ucraïnesa, creada precisament el 2022, poc després de l'inici de la invasió russa. Es tracta de Fire Point, fundada per un conjunt d'enginyers, arquitectes i dissenyadors de jocs, i que en els anys següents ja havia creat míssils creuers de menys abast que el Flamingo i que ja han estat utilitzats en moltes ocasions en el conflicte, sobretot contra objectius militars russos.

L'ús dels Flamingo pot fer molt de mal a Rússia, i sobretot a Moscou, i fins i tot, podria capgirar el conflicte, si la capital passa a ser un objectiu preferencial. Val a dir, que degut a les pressions dels aliats europeus, Ucraïna no centra els seus objectius en les centrals i infrastructures nuclears per motius obvis, ja que les consequències podrien expandir-se més enllà de les fronteres russes i afectar els estats veïns, però tot i això, si els Flamingo fan mal, serien potser decisius per fer que Rússia i, principalment, Putin, decidissin aturar els atacs i començar les negociacions de pau.

Moscou

L'episodi dels Flamingo, més enllà de la seva eficàcia, si la tenen, ens mostra com un estat amenaçat per una potència, en principi, molt superior en recursos humans i materials, pot resistir-la i fins i tot reeixir si recorre a la indústria militar com a política de reindustrialització. Val a dir, que si la pròpia capital de l'estat agressor pateix el conflicte directament, la dinàmica bèl·lica pot variar després d'anys de guerra i sofriment als fronts de guerra i a la reraguarda de l'estat agredit.

I, sense oblidar, naturalment, el suport dels aliats estratègics d'aquesta darrera, atès que cal tenir clar que una derrota d'Ucraïna, generaria un efecte dominó en estats com Moldàvia, Lituània, i ben probablement, Polònia, on ja va començar la Segona Guerra Mundial.

És una lliçó que altres nacions sotmesos a pressions constants per part de veïns indesitjables, haurien de prendre nota.

Hispanoamericanitzar Espanya per Joan Rovira

NOTA:

Navegant pel web de l'Institut Nova Història he trobat aquest article de Joan Rovira i m'ha semblat força interessant i ple d'actualitat, per això el reprodueixo íntegrament. És del passat mes d'octubre, concretament del 14.10.2025. Però plenament vigent. [JS]

Joan Rovira

"Va essent hora de mediterranejar, europeïtzar i blindar Catalunya amb urgència o de fer testament. En castellà, clar".

El 12 d’octubre sempre recarrega les piles del nacionalisme madrileny, amo i senyor de totes les espanyes, siguin assimilades o rebels. El dia de la Hispanidad o de la Raza, disfressat de Fiesta Nacional, (que en teoria són els toros, però sense majúscules), és una celebració racista, supremacista, militarista i imperialista. I, posats a fer, li afegirem també l’etiqueta masclista.

Llàstima que l’exèrcit espanyol sigui molt mascle però més aviat modest, per dir-ho sense ofendre, i més aviat pensat per controlar i reprimir els de casa que els de fora, perquè la deslluïda desfilada desmereix força en relació amb el fet universal, únic, espaterrant que se celebra: la cristianització i civilització dels salvatges indígenes americans. Un fet de la transcendència còsmica del tan glorificat descubrimiento mereixeria una parada militar com les de Moscou o Beijing. O les de Berlín i les del pare polític de l’actual monarquia, en aquells bons i vells temps…

Però prou fan intentant evitar, al preu que sigui, que s’acabi consolidant la idea que Colom era català i que la colonització d’Amèrica no va ser tan castellana com fa segles que ens volen fer creure. La confirmació de l’empremta catalana sobre el mite fundacional de l’Espanya imperial seria pitjor que el desastre de 1898: sense “la seva” Amèrica, l’Espanya no és res, ni hispanitat, ni raça, ni punyetes.

I en aquestes estàvem, resant perquè Trump s’obsessioni amb quedar-se Groenlàndia i no pensi en l’Amèrica del Sud, quan resulta que una riuada de sud-americans es va instal·lant a la madre patria, durant anys de forma força discreta, i cada dia més amb tots els honors i els braços oberts.

L’Espanya imperial necessita altra vegada els seus “panchitos”. Els rics, perquè aportin pasta al turbocapitalisme madrileny i de passada posin alguns calerons per finançar el gran canvi de règim que vol la ultradreta de sempre. Els més pobres, en tota la seva diversitat, perquè cobreixin forats al mercat laboral i consolidin el sistema general de sous de merda, a més d’escampar-se per les costes mediterrànies, sempre fotudament rebels i sedicioses, i anar canviant la seva demografia…

El 12 d’octubre és folklore patriòtic, sí, però ull amb riure més del compte, perquè l’estratègia d’ofegament està ben encaminada, no només envers els Països Catalans, sinó també envers qualsevol sensibilitat o temptació progressista o d’esquerres.

L’onada sud-americana és més espanyolització i més dretanització, que els descendents dels criollos (és a dir, dels espanyols d’ultramar, no dels indígenes massacrats) impulsaran amb entusiasme fins a la victòria final.

Si fa dècades l’estratègia es podia simplificar en un “antes roja que rota”, aviat no serà possible ni roja ni trencada. Un èxit històric que tenen a l’abast de la mà, a pocs anys vista, si tot continua com fins ara.

Per això, quan fem conya amb tota l’escenografia imperialista i la sempre sublim cabra de la Legió, que aquest any s’ha convertit en xai, faríem bé de seguir el rastre del nom de la bestiola. Baraka. Paraula àrab que més o menys significa bona sort, fortuna miraculosa, protecció divina… De què ens hauria de sonar Baraka? Res, anecdòtic si voleu: era el que tenia el comandant Franco, segons els seus legionaris, a la guerra del Marroc. Baraka. Deien que això el feia immortal…

Poca broma, doncs, amb la hispanoamericanització d’Espanya, que tindrà un accent claríssim de submissió a Trump i d’allunyament d’Europa, el dia que aconsegueixin fer fora Sánchez (que també té la seva baraka o una flor al cul) i imposar l’imperi de sempre. El vell/nou règim dels suposats hereus dels hidalgos conqueridors de les Amèriques tindrà aquests eixos: testosterona a dojo, trumpisme, militarisme, espanyolisme, autoritarisme i anticatalanisme.

Sense posar-nos nerviosos, però sense perdre ni un minut: va essent hora de mediterranejar, europeïtzar i blindar Catalunya amb urgència o de fer testament. En castellà, clar.

Joan Rovira

El Confidencial revela un pacte secret PSC-Junts per frenar Sílvia Orriols (E-notícies, 12.2.2026)

Un nou sistema electoral de circumscripció única perjudicaria les expectatives d'Aliança Catalana

12/02/2026 

Els partits de l'establishment polític a Catalunya fa dos anys que ho intenten tot desesperadament per frenar el creixement imparable d'Aliança Catalana. El PSC i Junts se les tenen cada dos per tres al Parlament, però s'entenen per anar contra el partit antiimmigració. Segons revela El Confidencial, socialistes i juntaires estarien negociant una reforma electoral per tallar les ales a Sílvia Orriols.

Totes les alarmes van saltar el mes de novembre passat amb una enquesta de La Vanguardia que deixava Sílvia Orriols a només dos escons de Junts. Altres sondejos han confirmat després l'acostament i fins i tot el sorpasso d'Aliança Catalana al partit de Carles Puigdemont.

Tot i que el creixement d'Aliança Catalana afecta sobretot Junts, la preocupació és compartida per la resta de l'esquerra i el processisme, des del PSC i els Comuns fins a ERC i la CUP. Aprofitant aquesta unió de forces, i que Catalunya és l'única regió d'Espanya sense una llei electoral pròpia, els socialistes haurien temptat Junts amb un sistema electoral de circumscripció única.

Per què el PSC vol canviar el sistema electoral

Les eleccions a Catalunya es regeixen pel sistema electoral espanyol, basat en la província com a circumscripció i la correcció proporcional. És a dir, que el vot a les províncies menys poblades té un pes més gran que el vot a les zones amb més densitat. El cas més significatiu és el de Lleida, que rep set diputats més dels que li correspondrien en un sistema de circumscripció única.

Girona rep tres diputats més que el seu pes real, i Tarragona també tres més. Són en total tretze diputats, gairebé un 10% del Parlament, que reben de més les zones menys poblades de Catalunya. Tot i que demogràficament Barcelona creix més ràpid que Lleida, un 9% davant d'un 6% l'últim any, un diputat a Barcelona costa 27.000 vots mentre que a Lleida en necessita només 11.200.

Una nova llei que instaurés el sistema de circumscripció única faria que tots els vots valgessin el mateix. Això perjudicaria les expectatives de vot d'Aliança Catalana, que té més dificultats per créixer a les zones més poblades.

Dels 20 escons que li dona l'últim CEO, almenys cinc, els tres de Lleida i els dos de Girona, es beneficiarien del sistema proporcional actual. És clar que el nou sistema perjudicaria Aliança Catalana. Però no és tan clar que interessi també Junts.

Junts no ho té tan clar

El PSC necessita dos terços de la cambra, 90 diputats, per aprovar la circumscripció electoral única. A la majoria de 68 diputats amb ERC i Comuns hauria de sumar altres 22 diputats. La qual cosa requereix comptar amb el suport de Junts, o sumar els suports de PP i Vox.

El problema és que si bé el sistema de circumscripció única frenaria el creixement de Vox al Parlament, també perjudicaria Junts. Els convergents s'han beneficiat tradicionalment d'aquest sistema perquè han tingut molt vot a la Catalunya interior. Just al contrari que PSC, ERC o Comuns, que en tenir molt vot a Barcelona s'han vist perjudicats.

Junts sempre ha recelat de la circumscripció única perquè equilibraria la balança amb ERC, el seu competidor natural. Però l'amenaça nova que representa l'orriolisme canvia les coses. D'aquí que el PSC hagi intensificat la seva ofensiva per convèncer Waterloo.

Sense drets lingüístics: La democràcia aragonesa ha impedit oficialitzar el català a la Franja (20.1.26)

El topònim de Tamarit de Llitera, acastellanat en una de les entrades a la població

 Quim Gibert i Font

20 de gener de 2026

Lo Reportatge

A Finlàndia, Suïssa o Bèlgica hi ha més d’una llengua d’Estat. A Espanya, l’única llengua estatal és el castellà. I a l’Aragó, també. La “llengua pròpia de l’àrea oriental” va ser un eufemisme per evitar dir que el català és la llengua de la Franja de Ponent

Un fenomen perifèric que es repeteix en la majoria d’estats és la presència de minories lingüístiques. Solen ser habitants d’uns confins, que hi resideixen des de fa generacions, també coneguts com a “franges”. Es tracta de traçats fronterers, fruit de disputes bèl·liques, accidents geogràfics, ànsies de posseir i altres arbitrarietats. Un pic els estats nació del XIX van decidir quina seria l’única llengua institucional (a Espanya, el castellà; als Estats Units, l’anglès; a Àustria, l’alemany; al Brasil, el portuguès…), les llengües vernacles restants van esdevenir un no tema: foren encriptades, inferioritzades. L’excepció europea és Islàndia (i els microestats), on només hi ha una llengua insular, l’islandès.

L’estat uniformitzador

La lingüista Yásnaya E. Aguilar Gil detalla que els estats monolingües actuen en contra de l’existència de més llengües: “Per l’estat nació la imposició de la llengua és important. El cor de la construcció de l’estat és la identitat homogènia i el nacionalisme, el qual converteix la ideologia en sentiments, de manera que quan els qüestiones, la gent se sent atacada”.

Mons possibles

En el tractament de la diversitat lingüística hi ha precedents interessants, que coincideixen amb polítiques capdavanteres. A Bèlgica hi ha una discreta franja de parla alemanya, incorporada després de la Primera Guerra Mundial, on l’única llengua oficial és l’alemany. Els 79.500 germanòfons només són un 1%. I resideixen en nou municipis dels cantons d’Eupen i de Sankt-Vith, a l’est de Lieja, on és possible viure en alemany. La majoria dels belgues són d’expressió flamenca i francesa, llengües que gaudeixen d’exclusivitat a Flandes i a Valònia respectivament. No és una qüestió de quantitat, sinó de qualitat de vida. Les tres llengües d’estat de Bèlgica són l’alemany, el flamenc i el francès.

Per un 8% d’habitants

El 8% dels suïssos italianoparlants, uns 353.000, resideixen al Ticino, un cantó confederal sense la fisonomia de franja, on fer vida en italià és viable. Dels 24 cantons només el Ticino és d’expressió italiana. L’italià en el Ticino és l’única llengua oficial. Més de la meitat dels cantons helvètics són de parla alemanya. També n’hi ha de francesos i un altre de romanx. L’italià, el romanx, el francès i l’alemany, que conformen el trencaclosques lingüístic, són les quatre llengües d’estat de Suïssa.

La Finlàndia sueca

Les 80 illes poblades del Bàltic, que conformen les Aländ, tampoc s’assemellen a cap franja. Es tracta d’un arxipèlag finès de parla sueca, que ronda els 30.000 veïns, on l’única llengua oficial insular és el suec. El suec i el finès són les dues llengües d’estat de Finlàndia.

Un estatut inconstitucional?

Els esmentats models, de caràcter paritari, pareixen d’impossible aplicació a la Franja de Ponent, a la Terra Eo-Navia (Astúries), al Carxe (Múrcia) i altres indrets peninsulars. I és que hi ha governs autonòmics negligents: no segueixen l’ordenament estatutari de cara a preservar les llengües autòctones. També fan cas omís de les normatives, en matèria lingüística, de la Constitució espanyola de 1978 i de la Unió Europea.

L’expressió llengua catalana no consta ni en l’Estatut d’Aragó (2007) ni en la Llei de Llengües d’Aragó (2013). El castellà hi apareix a la primera de canvi

La Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, que va ratificar l’Estat espanyol el 2001, disposa d’un comitè d’experts. En l’informe públic de 2024, el comitè copsa una degradació de la nostra llengua entre els 68.000 habitants de la Franja. Òscar Palau, periodista d’‘El Punt Avui’, diu que el text recomana que s’inclogui la denominació de català a l’Estatut d’Aragó, “regió on reclama moltes més accions per al seu impuls i protecció, ja que denuncia que s’hi han paralitzat tots els programes públics i s’han reduït dràsticament els fons per a la seua promoció”. La Plataforma per la Llengua ha denunciat els incompliments, que es podrien “interpretar com a inconstitucionals”.

L’egoisme dels precursors

Napoleó ambicionava fer un Grand Midi, un nou sud francès, a Catalunya. En l’Alta Catalunya hi va quedar englobat al departament del Ter, amb capital a Girona, i el del Segre, amb capital a Puigcerdà. En la Baixa Catalunya, el departament de Montserrat, amb capital a Barcelona, i el de Boques de l’Ebre, amb capital a Lleida. En aquest darrer departament van quedar absorbides les viles que s’estenen de Fraga fins a Favara del Matarranya. Una hora en cotxe separa actualment Fraga de Favara. Tant el Baix Cinca com el Baix Matarranya van deixar de ser aragoneses i espanyoles per passar a ser catalanes i franceses.

Amb l’esmentat canvi de fronteres el fet diferencial que explica la Franja va assolir, de patac, un inesperat protagonisme. Allò que defineix la Franja, que Madrid i Saragossa històricament han ignorat, a París ho van tenir en compte. Tant és així que ha esdevingut l’embrió del que més tard s’ha conegut com a Franja de Ponent. L’objectiu dels gavatxos, en el fons, era sumar aliats i augmentar la llista d’afrancesats. Ben mirat, els de la Grande Armée van ser els pioners a reconèixer la singularitat d’aquesta franja, quan encara estava per inventar.

La incorporació del Principat català i gran part de la Franja a França fou un procediment “de facto”, de fet. Però no “de iure”: no de dret i, per tant, sense empara jurídica legal, atès que Napoleó va témer tenir discrepàncies serioses amb el rei espanyol Josep, el seu germà.

Fraga és a l’”Alto Aragón”

A hores d’ara la llengua és el patrimoni més important de la Franja de Ponent (Marques de Ponent i la Ratlla d’Aragó han estat altres denominacions), després de les persones. Ras i curt, és una franja sense la més mínima unitat lingüística. El Baix Cinca, posem per cas, és només una continuació dels límits de la Catalunya autonòmica fins als Monegres, la frontera medieval. I és que, a la pràctica, qui exerceix de capital natural de Fraga, Tamarit de Llitera, Benavarri… és Lleida. Però a efectes politicoadministratius, Osca és la referència provincial. Aleshores, Fraga és l’Alto Aragón. Com si fos una ciutat del Pirineu, serralada a dues hores en cotxe aproximadament (és la mateixa distància que hi ha de Fraga a Barcelona).

José Luis Soler, vinculat culturalment al Matarranya, constata que després dels 40 anys de la Declaració de Mequinensa i de més de 20 de la Llei de Llengües d’Aragó, la utilització del català és en un clar retrocés: “Llengua i política comparteixen un espai de tensions, que ha erosionat encara més el català i ha comportat que polítics aragonesos l’utilitzin amb objectius partidistes”. Afegeix Soler que existeix el dret d’ús de la llengua pròpia, reconegut a la Constitució espanyola.

Dir-ne català és inconcebible

La Carta Magna espanyola, en l’article 3.2., explicita que les altres llengües espanyoles, a banda del castellà, seran també oficials en les respectives comunitats autònomes, d’acord amb els seus estatuts. Alhora, el nou Estatut aragonès apunta, en l’article 7, que hi ha llengües pròpies, a part de la castellana. I en el punt 7.2. esmenta que es regularà el règim jurídic de les llengües d’Aragó. Així com l’ensenyament i els drets d’ús dels parlants en els respectius territoris.

La contaminació acústica infantil i les espècies invasores tenen preferència davant d’un patrimoni humà autòcton: la llengua catalana

L’expressió llengua catalana no consta ni en l’Estatut d’Aragó (2007) ni en la Llei de Llengües d’Aragó (2013). El castellà hi apareix a la primera de canvi. A fi i efecte d’esquivar el català, la inconcreció és absoluta en el primer document: “llengües i modalitats lingüístiques pròpies d’Aragó”. I en el segon, prossegueix la indefinició amb l’eufemisme: “la llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental de la Comunitat Autònoma”.

El sí dels reials acadèmics

Dámaso Alonso, Camilo J. Cela, Miguel Delibes i altres especialistes en llengua i literatura, van signar el 1975, que “el valencià és una variant dialectal del català. És a dir un idioma parlat a les Illes Balears, a la Catalunya francesa i espanyola, en una franja d’Aragó, en la major part del País Valencià, en el Principat d’Andorra i en la ciutat sarda de l’Alguer”. El document fou ratificat per la Real Academia Española (RAE) i per la Real Academia de la Historia (RAH) el 1980.

Ombres fantasmals

L’esmentada indeterminació onomàstica (no reconèixer el català) i la consegüent indeterminació jurídica (manca de drets lingüístics), converteix els catalanoparlants de la Franja en una mena d’espectres. Gran part de la societat del Baix Cinca, Matarranya, la Llitera i Ribargorça Occidental és analfabeta en la llengua autòctona. A més, bona part dels ensenyants i del personal de la funció pública, des de fa anys i panys, són de Saragossa i d’Espanya endins. La majoria mostren indiferència envers la realitat lingüística. I, sovint, una hostilitat desacomplexada. Per postres, gairebé totes les regidories de cultura són, de fet, de cultura castellana.

És admirable que la regidoria de festes de Fraga, a ran de la festa major de 2025, promogue “‘ferietas sin ruido’, para hacerlas accesibles a todos aquellos niños con sensibilidad a los estímulos sonoros”. És encara més admirable que l’executiu de Saragossa habiliti estacions fluvials de desinfecció, a Mequinensa (Baix Cinca) i Faió (Matarranya), en la “lucha contra la invasión del mejillón cebra”. La contaminació acústica infantil i les espècies invasores tenen preferència davant d’un patrimoni humà autòcton: la llengua catalana.

Un centre de gravetat tòxic

Els estralls lingüístics no s’han fet esperar. Mercè Gimeno Giner, de la llibreria De bat a bat de Calaceit, al Matarranya, s’adona d’un abandonament la llengua en la transmissió familiar: “Conec jóvens catalanoparlants, que es parlen entre ells en castellà. Només parlen en català en adreçar-se als pares i a la gent gran”. “Hi hem treballat molts anys, en favor de la llengua. Al principi ho vam aconseguir”, afegeix la llibretera. El que descriu Gimeno no és un fet puntual.

Haver orbitat vers Aragó, durant mig segle de postfranquisme, ha estat lingüísticament devastador en “una franja d’Aragó”.

Peça 1: Carlemany

L’imperi napoleònic (1804-1814) va convertir en departaments francesos territoris de l’actual Alemanya, Suïssa, Bèlgica, Croàcia, Holanda, Itàlia… Catalunya i bona part de la Franja també foren annexionats a França (1812-13) amb el pretext d’haver estat una marca carolíngia. Tant l’Espanya de Josep I (sense part de la Franja ni de la Catalunya estricte) com la Confederació del Rin, la República Helvètica, Dalmàcia… van esdevenir estats vassalls de França.

Peça 2: De malfiar

El mariscal Argereau va oficialitzar el català i el francès en els departaments catalans. L’oficialitat del castellà fou suprimida, el Decret de Nova Planta derogat i la bandera espanyola prohibida, a favor de la quadribarrada i de la francesa. Es va crear la primera gramàtica catalana, el ‘Diari de Barcelona’ es va editar en català i francès. I es va encunyar moneda pròpia. Van ser gestos interessats. La França contemporània gairebé ha extingit el català del Rosselló.

ORRIOLS SOBRE LA NOVA LLEI DE CULTURA CATALANA (BRUTAAAL)

 

Sílvia Orriols culpa al govern per la regularització d'immigrants

SÍLVIA ORRIOLS I LA CRISI DE L'ASCENSOR SOCIAL (BRUTAAAAAL)

 

Prou! (article d'Imma Tubella a El Punt-Avui), 7.2.2026

Imma Tubella - Escriptora

Avui és un bon dia per recor­dar la defi­nició de colònia. N’hi ha per donar i per ven­dre, començant per la d’Adam Smith al seu lli­bre La riquesa de les naci­ons, publi­cat l’any 1776, on defi­neix les colònies com ter­ri­to­ris extrac­tius sub­or­di­nats als interes­sos del cen­tre. És a dir, que un ter­ri­tori pot estar ple­na­ment inte­grat en un estat i, alhora, ser trac­tat com una colònia si la relació és d’extracció i sub­or­di­nació. Aquest és clara­ment el cas de Cata­lu­nya, i qui ho dubti, que no es perdi la con­ferència de l’eco­no­mista David Ros orga­nit­zada pel Con­sell de la República el dia 12 de febrer a l’Ate­neu Bar­ce­lonès sobre el preu que paguem els cata­lans per con­ti­nuar al Regne d’Espa­nya i els efec­tes sobre la nos­tra qua­li­tat de vida. Les dades són esgar­ri­fo­ses i indig­nants.

“Si una colònia és un territori que paga però no decideix i que contribueix però no controla, Catalunya és una colònia sens cap mena de dubte."

Una colònia no es defi­neix només per ban­de­res o exèrcits. Es defi­neix per rela­ci­ons de poder. Cata­lu­nya té capa­ci­tat real de decisió sobre qüesti­ons estratègiques que l’afec­ten? No. Cata­lu­nya aporta més recur­sos dels que rep? Sí. On es pre­nen les grans deci­si­ons que ens afec­ten? A Madrid. I a Madrid neguen la con­dició colo­nial i ho pre­sen­ten com una qüestió de soli­da­ri­tat i d’equi­li­bri ter­ri­to­rial? Sí. Doncs si una colònia és un ter­ri­tori que paga però no deci­deix i que con­tri­bu­eix però no con­trola, Cata­lu­nya és una colònia sens cap mena de dubte. A més a més, Cata­lu­nya està sub­or­di­nada a un estat per dret de con­questa. No ho obli­dem. Al segle XXI, una colònia no neces­sita vir­reis, no neces­sita sol­dats, no neces­sita una admi­nis­tració sepa­rada. N’hi ha prou amb pres­su­pos­tos no exe­cu­tats, com­petències tute­la­des, capa­ci­tat fis­cal sense sobi­ra­nia i un cen­tre que deci­deix sense patir les con­seqüències.

Una colònia del Tercer Món? No, Catalunya, ara mateix (J.S.)

El col·lapse per­ma­nent de Roda­lies, la satu­ració estruc­tu­ral de la sani­tat pública i la nor­ma­lit­zació de les esco­les bar­racó no són acci­dents ni errors de gestió. Són el fun­ci­o­na­ment ordi­nari d’una relació colo­nial.

“El problema no és ideològic. És la lògica d’un Estat que permet que Madrid competeixi fiscalment a la baixa mentre utilitza Catalunya com a base recaptatòria"

Cata­lu­nya no només paga. Paga més que ningú. És la comu­ni­tat autònoma amb el tipus mar­gi­nal d’IRPF més alt de l’Estat, molt per sobre de la mit­jana i en l’extrem opo­sat del model madri­leny. Men­tre aquí es demana esforç fis­cal en nom dels ser­veis públics, a Madrid la pre­si­denta Ayuso anun­cia noves rebai­xes de l’IRPF i es pre­senta com a paradís de la “lli­ber­tat fis­cal”. El con­trast, doncs, no és anecdòtic, és estruc­tu­ral. Perquè men­tre Madrid pot abai­xar impos­tos sense que se li col·lapsin els trens, Cata­lu­nya, que recapta més, no pot garan­tir ser­veis bàsics en con­di­ci­ons. No perquè no vul­gui, sinó perquè no deci­deix. El resul­tat és per­vers. El ter­ri­tori amb més pressió fis­cal és també el que pateix més dèficit crònic d’inver­si­ons esta­tals. Paguem més, però rebem menys. Només a tall d’exem­ple, el que Cata­lu­nya envia a Espa­nya i no torna se situa entre 70 i 86 mili­ons d’euros al dia, o entre 3 i 3,6 mili­ons cada hora.

El tren que no arriba no és només una molèstia quo­ti­di­ana. És temps expro­piat, mobi­li­tat limi­tada, vides con­di­ci­o­na­des. Una sani­tat ten­si­o­nada no és només una llista d’espera. És retard diagnòstic, desi­gual­tat social i angoixa vital. Les esco­les en bar­ra­cons no són una solució tem­po­ral. Són la prova que el futur d’un país pot que­dar inde­fi­ni­da­ment ajor­nat sense con­seqüències polítiques per a qui deci­deix des de lluny.

Revolució i Independència dels Estats Units (JS)

A mit­jan segle XVIII, les 13 colònies nord-ame­ri­ca­nes no es van revol­tar con­tra Angla­terra perquè els impos­tos fos­sin exces­sius, sinó perquè eren impos­tos impo­sats per un par­la­ment aliè. No era una queixa econòmica, sinó una denúncia de domini colo­nial. Paga­ven, però no gover­na­ven. Con­tribuïen, però no deci­dien. Exac­ta­ment el mateix esquema que avui regeix la relació entre Cata­lu­nya i l’Estat espa­nyol

Qui no agafa Roda­lies no en pateix el caos. Qui no depèn del CAP no veu la urgència. Qui no porta els fills a bar­ra­cons esco­lars no veu la neces­si­tat d’inver­tir en esco­les dig­nes.

El pro­blema no és ideològic. És la lògica d’un Estat que per­met que Madrid com­pe­teixi fis­cal­ment a la baixa men­tre uti­litza Cata­lu­nya com a base recap­tatòria. Un ter­ri­tori útil per finançar el sis­tema, però pres­cin­di­ble a l’hora d’inver­tir-hi. I, això, tant ho defen­sen les esquer­res com les dre­tes espa­nyo­les i espa­nyo­lis­tes. 

Quan el dete­ri­o­ra­ment és cons­tant, no estem davant una negligència, estem davant un model colo­nial ple­na­ment vigent. I la història és clara. Cap colònia accepta inde­fi­ni­da­ment pagar com una metròpoli i viure com una perifèria. La inde­pendència, tard o d’hora, arriba. Per dig­ni­tat.

"AVUI EM PASSA PEL CAP....", GRAN ARTICLE DE TERESA CASALS, REAGRUPADA I CREU DE SANT JORDI, PUBLICAT AL SEU COMPTE DE FACEBOOK (8.2.2026)

Avui em passa pel cap comentar les dues manifestacions convocades per avui, una al matí i l'altra a la tarda. La del matí l'han qualificada com "la dels independentistes" i la de la tarda com "la dels usuaris" Es veu que "els independentistes" NO som usuaris del transport públic, potser tots som milionaris i ens acompanya el xofer a la feina o som tant ecològics que anem a peu o en bicicleta de pedals per arribar "en forma" a les tasques diàries.

Amb la Teresa, a l'Ateneu Barcelonès

Aquesta vegada no he pogut participar de la manifestació, la del matí, per descomptat perquè jo sóc usuària del transport públic i, independentista. Me'n faig creus de les justificacions d'aquells que es consideren, només usuaris quan proclamen que ells no volen confrontacions, ells, i elles, només volen SOLUCIONS.. Els independentistes fa més de 50 anys que sortim al carrer per defensar les llibertats i demanar solucions.... Malauradament una gran tragèdia ha permès actualitzar l' espoli continuat que patim any rere any els catalans. Inversions milionàries que es projecten però no s'executen , inspeccions que no es feien.... Com pot ser que, en el segle de la tecnologia, de la intelligència artificial del coneixement exhaustiu de les característiques d'altres planetes , quan , els treballadors d'Adif, vigilats pels maquinistes dels trens, analitzen els terrenys de la xarxa ferroviària troben més de 100 punts que suposen un perill real de descarrilament?

El desastre de RENFE, la tercermundialització de Catalunya

Usuaris, estem tutelats, espoliats i menystinguts per un estat en fallida. Catalunya ha estat un referent en molts aspectes : ensenyament, Sanitat, Recerca, intercanvis de talent. I mentre esperem "solucions" ens veiem arrossegats per un estat que cau i penja.

NOTA: Les fotos les he col·locades jo (JS)

Una activista veta Sílvia Orriols i la líder d’AC la deixa en ridícul: ‘Bon dia…’ (XCatalunya. 10.02.2026))

 

Anna Gómez va intentar vetar Orriols dels trens catalans en declaracions a NacióDigital

per Mireia Puig

10/02/2026

NacióDigital, un dels mitjans més adeptes al règim socialprocessista, va publicar una entrevista amb Anna Gómez, portaveu de la plataforma Dignitat a les Vies, el passat sis de febrer. L'activista no va dubtar a assenyalar directament Aliança Catalana i Vox amb una declaració que pretenia ser contundent però va resultar tremendament reveladora.

Segons Gómez, ambdues formacions polítiques no són benvingudes al transport públic català perquè suposadament volen decidir qui pot viatjar o no. La portaveu de Dignitat a les Vies va rematar la seva intervenció amb una frase que buscava presentar-se com a defensora de la inclusivitat davant del discurs identitari. Tanmateix, el que va aconseguir va ser exposar la profunda contradicció d'aquells que s'autodenominen tolerants mentre exerceixen censura política oberta contra representants electes.

La resposta demolidora que arrasa a les xarxes

Sílvia Orriols no va trigar ni vint-i-quatre hores a respondre amb la contundència que la caracteritza i que tant incomoda l'establishment processista. La líder d'Aliança Catalana va utilitzar el seu compte oficial a la xarxa social X per desmuntar punt per punt la pretensió autoritària de Gómez. Orriols va deixar clar que ningú no li pot dictar on és o no benvinguda, i molt menys una activista sense cap mena de mandat democràtic.

La diputada independentista va recordar que ni els carrers on es manifesten aquestes plataformes ni els trens que utilitza pertanyen a moviments concrets o activistes autoproclamats. La parlamentària va rematar el seu missatge amb una frase lapidària carregada d'ironia que ha fet la volta a internet en qüestió d'hores. El simple "Bon dia maca..." final ha ressonat com un cop certer contra aquells que pretenen exercir de censors de l'espai públic català.

 

Un fenomen viral sense precedents recents

Els números parlen per si sols i reflecteixen el cansament de milers de catalans davant del discurs progressista hegemònic imposat des de fa dècades. Les interaccions demostren que el missatge d'Aliança Catalana connecta amb una majoria silenciosa cansada de l'adoctrinament institucional i del "primer els altres".

Els comentaris sota la publicació d'Orriols reflecteixen majoritàriament suport a la seva postura davant de l'intent de veto polític exercit des de plataformes vinculades a l'ecosistema subvencionat. Aquest fenomen de viralitat massiva evidencia que el cordó sanitari mediàtic està fracassant estrepitosament en el seu intent de marginar la formació independentista. Mentre TV3 continua vetant sistemàticament Orriols tot i la seva representació parlamentària legítima, les xarxes socials amplifiquen exponencialment el seu missatge sense filtres ni censures.

El context que ningú no vol recordar

La polèmica sobre els trens a Catalunya no sorgeix del no-res sinó d'anys d'abandonament per part de l'Estat espanyol i complicitat autonòmica. Les Rodalies catalanes acumulen retards crònics, avaries constants i una inversió insuficient que reflecteix el menyspreu històric cap a les infraestructures del territori. Tanmateix, plataformes com Dignitat a les Vies han convertit legítimes reivindicacions ferroviàries en espais de militància progressista i assenyalament ideològic sistemàtic.

La contradicció és evident quan aquells que es manifesten per un tren per a tothom pretenen simultàniament vetar representants electes democràticament per milers de catalans. Orriols ha assenyalat aquesta hipocresia flagrant recordant que ella continuarà present en trens, carrers i urnes amb el mandat dels seus votants.

Aliança Catalana s’estructura internament a la primera Convenció Municipalista

 La formació nacionalista apunta a les municipals de 2027 en una jornada de treball intern

per Rubèn Novoa

07/02/2026

El Teatre Comtal de Ripoll ha estat aquest dissabte l’escenari d’un acte que consolida una realitat política cada cop més evident: Aliança Catalana (AC) ha deixat de ser una experiència local per convertir-se en un projecte nacional en fase d’estructuració de govern. Prop de 300 càrrecs i militants territorials s’han aplegat a la primera Convenció Municipalista del partit, una cita que marca formalment el tret de sortida cap a les eleccions municipals del 2027.

No ha estat una reunió orgànica més. Ha estat una operació de construcció política. Reglaments interns, arquitectura territorial i de partit i un programa marc municipal amb un objectiu explícit: exportar el model Ripoll —identitat, ordre, prioritat nacional i gestió eficient— als 947 municipis del país.

Tal com XCatalunya ha analitzat en peces prèvies —des del “Pacte de la Vergonya” que va intentar asfixiar AC al Parlament fins al balanç del 2025 com l’any de l’esfondrament del dic de contenció mediàtic i institucional—, el partit de Sílvia Orriols ha transformat la marginalitat imposada en contrahegemonia emergent. A Ripoll, aquesta evolució s’ha materialitzat en normes, fulls de ruta i una crida clara a la mobilització territorial que situa AC com l’únic projecte polític amb voluntat de reconstrucció nacional des de la base municipal.

La jornada ha estat conduïda per Eduard Berraondo, cap de premsa del partit, que ha donat pas a Aurora Fornos, responsable de Política Institucional. Fornos ha obert l’acte amb un missatge inequívoc: “Avui fem el tret de sortida de les municipals”.

Ha anunciat la modificació dels estatuts per crear agrupacions locals sota el Reglament Orgànic Territorial (ROT), un instrument clau per estructurar candidatures sòlides arreu del territori en un context dominat pel clientelisme del “país oficial” —PSC, Junts, ERC, Comuns i CUP.

Jordi Coma ha situat l’horitzó estratègic del moment: “Som aquí per reconstruir el país i fer un pas més”

En aquesta línia, ha presentat el Reglament del Consell Nacional, un òrgan de decisió que es reunirà cada tres mesos, i que actuarà com a centre de gravetat política del partit. Jordi Aragonès ha exposat el programa marc municipal i el pla de formacions previst, mentre que Oriol Gès ha aportat les dades d’arrelament territorial i els presents a la jornada: 204 persones actives procedents de 34 comarques diferents.

Aquesta és la trinxera que sosté el territori”, ha afirmat Gès, destacant les parades actives a Blanes, Vic, Manresa, Vilafranca i altres municipis, amb una nova convocatòria prevista dimarts 10 a Santpedor, amb la incorporació d’un nou regidor al projecte. En un país amb una realitat municipal diversa i recursos limitats, el secretari d’organització d’AC ha defensat la necessitat de maximitzar l’impacte amb responsabilitat i sentit comú. “No amagarem les sigles”, ha advertit, descartant qualsevol estratègia de dilució identitària.

El procés de selecció de candidats ha estat un dels punts clau de la Convenció. Als municipis de menys de 30.000 habitants, les candidatures seran proposades pels comitès locals o comarcals; als municipis de més població, pel comitè de govern.

“Busquem bones candidatures”, ha insistit Gès, reiterant que AC és “l’únic projecte polític capaç de salvar Catalunya de l’extinció cultural i demogràfica”. També ha posat sobre la taula un repte intern: dels 2.500 militants al corrent de pagament, només el 19% són dones, un desequilibri que el partit assumeix com a objectiu a revertir.

Abans de la cloenda, Lluís Areny ha recordat que “el 2023 Ripoll és una lliçó que cal replicar a tots els municipis de Catalunya”. “Avui som una resposta. Som els de la batllessa de Ripoll”, ha afirmat, reclamant implicació constant, coherència política i capacitat de resistència davant un ecosistema mediàtic hostil.

La cloenda ha anat a càrrec de Sílvia Orriols, que ha elevat el to polític i simbòlic de l’acte amb un discurs de caràcter fundacional. “Som a Ripoll, bressol de Catalunya”, ha afirmat, situant la Convenció en una dimensió nacional. Orriols ha interpel·lat directament militants i simpatitzants: “Tots som cridats a canviar el destí que volen imposar-nos, a assegurar la continuïtat nacional del nostre poble i la prosperitat de les futures generacions”.

La presidenta d’AC ha subratllat el caràcter col·lectiu del projecte: “Aliança som tots. És tota Catalunya aixecant-se amb valentia i determinació per salvar el nostre llegat i garantir el futur”. Mirant ja explícitament al calendari electoral, ha fixat l’horitzó amb claredat: “El maig de l’any vinent, Catalunya es tenyirà de blau i posarem els catalans al centre”.

Orriols ha concretat un dels eixos centrals del programa municipalista: “Aturarem l’efecte crida immigratori i recuperarem el control del país des dels ajuntaments”. I ha rebutjat el marc imposat pels adversaris polítics i mediàtics: “Defensar el que som no és radicalisme. És normalitat”.

Ha tancat la intervenció amb una apel·lació directa a l’orgull i a la legitimitat històrica del projecte: “Amb el cap ben alt: visca Ripoll i visca Catalunya”.

Aquesta primera Convenció Municipalista certifica el pas definitiu d’Aliança Catalana de la resistència a la governança. Mentre l’elit política persevera en el cordó sanitari per blindar privilegis, AC construeix des de la base. El 2027 no serà anecdòtic. Serà municipal. I Ripoll, un cop més, n’és el laboratori.

Si no volen pactar amb Aliança per fer la independència és que no volen fer la independència per Fèlix Rabassa

1 de febrer de 2026

PerFelix Rabassa

He volgut escriure aquest article després de llegir l’enèsim tuit d’independentistes (o suposats independentistes) d’esquerres que afirmen que Aliança Catalana trenca l’independentisme i és un escull molt important per a arribar a la independència perquè, és clar, com que és “ultradreta” i tal els altres partits (suposadament) independentistes no hi voldran pactar. El tuit en qüestió deia: “Aquí hi ha tot de gent celebrant uns 71 escons suposadament independentistes, quan la realitat és que la majoria independentista operativa és de 52. AC és un escull CONTRA l’independentisme. La seva existència condemna el nostre moviment a la minoria parlamentària”.

Durant anys, una part important de l’independentisme institucional ha repetit una idea fins a convertir-la en un dogma: la independència de Catalunya només es pot fer amb uns partits que tinguin uns límits ideològics molt concrets, amb uns actors polítics determinats i amb uns vetos previs que, curiosament, sempre acaben paralitzant qualsevol pas real. La negativa de Junts, ERC i la CUP a pactar amb Aliança Catalana per mor del “cordó sanitari” a qui beneficia és a Espanya. Cal dir-ho sense embuts: aquesta negativa és l’excusa perfecta per no fer la independència perquè, senzillament, no la volen fer.

Si l’objectiu fos realment assolir l’Estat català, la pregunta clau seria una de molt simple: tenim majoria per fer-ho i voluntat de fer-ho? Tota la resta —sigles, etiquetes morals, cordons sanitaris i escenificacions— és secundari. La història de tots els processos d’alliberament nacional demostra que els fronts amplis són imprescindibles i que les diferències ideològiques es deixen aparcades quan l’objectiu nacional, la independència, es troba per damunt de qualsevol altra consideració. A Catalunya, en canvi, passa just el contrari: es fa servir les diferències ideològiques i l’espantall infantil de la “ultradreta” com a coartada per a no avançar.

La pregunta que ens hauríem de fer és: Com és que Aliança Catalana estaria disposada a pactar amb Junts, ERC i CUP per assolir la independència i aquests tres partits processistes no estan disposats a pactar amb Aliança Catalana per aconseguir aquest anhelat objectiu?

El 2017 és el millor exemple de fins on arriba aquesta contradicció. Aquell any, Junts i ERC van demanar confiança, unitat i sacrificis a la població. Van apel·lar a la transversalitat, a la suma de sensibilitats i a la legitimitat democràtica del mandat de l’1 d’Octubre. Però quan va arribar l’hora decisiva, van demostrar que no estaven disposats a assumir el conflicte amb Espanya fins al final. La declaració simbòlica, la renúncia a defensar el mandat popular i la fugida cap al tacticisme autonòmic van definir aquella traïció. I els artífexs d’aquella traïció són els que ara tenen els sants pebrots de no voler fer la independència perquè són uns senyorets i no es volen arremangar i embrutar-se les mans per restituir l’Estat català.

D’aleshores ençà, el relat ha canviat, però el fons és el mateix. ERC ha optat obertament per la gestió autonòmica i pels pactes amb el PSOE, a Madrid i a Barcelona, a canvi de quotes de poder i promeses sempre ajornades. Junts, tot i tenir un discurs més dur, ha acabat seguint un camí semblant: negociacions amb el PSOE i estabilitat del règim del 78 a canvi de càrrecs per als militants. I la CUP,els que havien d’anar a poc a poc per arribar lluny, han quedat avariats al marge de la carretera, han diluït l’independentisme i s’han amagat darrere l’omnipresent bandera palestina i la seva malaltissa islamofília.

Aliança Catalana és el nen que veu que el rei passeja nu i ens fa veure que si hi ha una majoria independentista possible i no s’articula perquè alguns es neguen a construir-la, el problema no és la ideologia d’un partit, sinó la voluntat de fer la independència. Dir que no es pot pactar amb Aliança Catalana és, en realitat, dir que no es vol assumir un procés d’independència. És una rebequeria infantil.

Curiosament, els mateixos partits que no tenen cap problema a pactar amb el PSOE —un partit que ha avalat el 155, la repressió judicial i la persecució de l’independentisme— es mostren escandalitzats davant la possibilitat de pactar amb Aliança, una força independentista catalana. Aquesta doble vara de mesurar és surrealista: amb el PSOE s’hi pot pactar perquè no qüestiona l’Estat espanyol; amb Aliança Catalana no, perquè sí que el posa en qüestió.

En fi, si Junts, ERC i la CUP no volen pactar amb Aliança Catalana per fer la independència, és que no volen fer la independència. Tot el que ve després són excuses que maquillen la inacció, la por i la renúncia. L’independentisme no necessita més relats ni més terminis indeterminats i tampoc necessita la superioritat moral dels covards. Necessita coratge, coherència i voluntat real de poder. I això, avui, brilla per la seva absència en els tres partits processistes.

VIES DIFERENTS, SALVEM CATALUNYA!

REFLEXIÓ I CONCLUSIONS DE LA III CONFERÈNCIA SOBRE POLÍTICA INTERNACIONAL I DEFENSA

LA GUERRA RUSSA-UCRAÏNESA I LES SEVES IMPLICACIONS PER A LA GUERRA MODERNA, DAVID BETZ

 

ELS DOS MÉS GRANS ENEMICS D'ESPANYA, A HORES D'ARA, SENSE CAP MENA DE DUBTE!

 

INTERESSANT

 

DOCUMENTAL MOLT INTERESSANT SOBRE EL TEMPS HISTÒRIC EN L'ÈPOCA MEDIEVAL......

 

ENTREVISTA A SÍLVIA ORRIOLS (NO A TV155, PER DESCOMPTAT)

Entrevista a Sílvia Orriols, no a TV155, per descomptat, en plena orgia woke...

ANUNCI DEL MEDIEVAL III

 

PRIMER BUTLLETÍ D'ALIANÇA CATALANA DE L'ALT PENEDÈS, BENVINGUT I PER MOLTS MÉS!!!!

 Acaba d'aparèixer el primer butlletí d'Aliança Catalana de l'Alt Penedès, només desitjar-li que duri molts anys i tingui molts lectors!

El podeu llegir aquí

JA S'ENSUMAVA, I HA PASSAT.

NOTA PRÈVIA DE JOSEP SORT: Publico l'article de comiat de Joan Ramon Resina a Vilaweb. Es veia venir de feia temps. I ja ha passat. Precisament, en l'anterior post d'aquest bloc, reproduïa l'excel·lent article de Josep Sala i Cullell, i ja llavors vaig estar temptat d'escriure que a en Sala i a en Resina, els quedava dos TN dins de Vilaweb. Finalment, vaig esborrar l'esment al Resina, i mira per on, pocs dies després s'esdevé que Resina plega de Vilaweb en protesta per una crítica a la seva col·laboració a Vilaweb.... Vés per on. Res més, ara podeu llegir, si encara no ho heu fet, la carta de comiat de Resina a Vilaweb. Gaudiu-ne, paga la pena. Per cert, com acostumo a fer, he emfatitzat algunes de les afirmacions més genials de Resina, segurament me'n deixo alguna... Les il·lustracions, tret de la primera, són meves.

"Senyor director,

Confesso que estava temptat d’escriure “Monsieur le directeur” a l’adreça, perquè m’ha vingut al cap el vostre emmirallament en Albert Camus i la influència que en el vostre diari té l’exemple de Combat. Sols que aquesta volta us trobeu en la posició de Jean-Paul Sartre com a fundador i ànima de la publicació que dirigiu. No cal dir que el paral·lelisme és estrictament formal. No tinc ni la vanitat de comparar-me amb l’autor de L’home revoltat ni la ingenuïtat de comparar-vos amb l’editor de Les Temps Modernes. Tanmateix, amb la resposta que m’heu fet arribar mitjançant l’editora de VilaWeb, m’heu recordat el gest de Sartre cap al seu vell amic, quan Camus va cometre la indiscreció de publicar un assaig que impugnava la variant marxista de l’existencialisme propagada per la revista. Amb la vostra resposta heu fet aflorar, i m’obligueu a fer-ho a mi també, la manca de sintonia que alguns lectors ja havien observat, però que restava tàcita amb bon criteri d’una banda i de l’altra. Però, havent decidit de fer-vos solidari d’un ultratge, m’aboqueu a dir, com Martí Luter en l’ocasió que recordàveu fa poc: “No puc fer cap altra cosa; ¡aquesta és la meva postura!”

Hauria pogut començar aquesta carta amb els mots de Camus: “Prendré pretext de l’article que sota un títol irònic m’ha consagrat la vostra revista per a sotmetre als vostres lectors algunes observacions sobre el mètode intel·lectual i l’actitud de què és testimoni aquest article.” Camus es referia a la recensió hostil que un membre de l’equip editorial de Les Temps Modernes, Francis Jeanson, havia fet del seu llibre. Darrere d’aquest escriptor de segona fila s’amagava Sartre, i Camus, obviant l’intermediari, responia directament al responsable. Permeteu-me doncs que jo també bandegi les formalitats i ignori la comunicació de l’editora del vostre diari informant-me que la decisió de validar el dicteri d’un lector l’havia presa tot l’equip directiu. Si jo prenc pretext d’aquest fet per a sotmetre als vostres lectors algunes observacions sobre el mètode intel·lectual i l’actitud que revela aquesta comunicació, és perquè vós heu pres pretext de l’exabrupte d’un lector per fer-me saber quin és l’encaix de la meva col·laboració en el diari.

Al vostre decàleg editorial hi ha una norma de decòrum per als comentaris amb l’obligació de basar la crítica, qualsevol crítica, en arguments. La setmana passada vaig alertar-vos d’un “comentari” que em titllava d’islamòfob sense cap aparença d’argumentació. Per poc objectiu que sigui, qualsevol lector convindrà que la intenció del comentari no és interpretable. Ni obria cap espai de debat ni tenia cap més voluntat que desacreditar la persona. Perquè sí, gratuïtament. Vós heu determinat que el comentari s’ajustava a la deontologia del diari i d’aquesta manera us poseu al nivell de l’infamador.

Albert Camus i Jean Paul Sartre

Em vau proposar magnànimament, és cert, de discutir sobre el significat de la paraula “islamòfob”. Senyor director, em perdonareu que no accepti de discutir sobre el sexe dels àngels. Sartre també volgué fer jocs de mans semàntics per acusar Camus de terrorista, precisament quan aquest acabava de condemnar la violència que Sartre defensava en nom de la dialèctica de la història. Terrorista, islamòfob… La terminologia importa menys que la intenció d’aclaparar per guanyar el debat. Cada època delimita el terreny de lliça d’acord amb la cultura dominant, i Sartre jugava, com ara vós, la carta progressista quan acusava Camus d’escorar-se a la dreta. El pecat, mortal a l’ambient parisenc dels anys cinquanta, era haver-se distanciat del marxisme, cosa que convertia Camus en un pària als cenacles de l’esquerra benpensant. Avui el marxisme ha estat rellevat per la correcció política. Aquest catecisme farcit de generalitats és la cobertura ideològica d’una esquerra òrfena de doctrina i sumida en contradiccions.

Camus retreia a Sartre que el seu home de palla era incapaç de veure la frontera entre una persona de dreta i un crític del marxisme dogmàtic. Ara la incapacitat de distingir entre la crítica de la teocràcia i la política de l’extrema dreta ha esdevingut un tret del progressisme que es creu legitimat per a llançar excomunions democràtiques. Sartre, en la seva croada contra el burgès, es comprometia defensant la Unió Soviètica quan ja era impossible d’ignorar el Gulag. A vegades, llegint els vostres editorials m’he preguntat si no patiu una fixació similar fent de la batllessa de Ripoll una dona del sac mentre acluqueu els ulls davant la càrrega política d’una religió que aspira a imposar les seves jerarquies (especialment la de gènere) i els seus costums, si cal amb violència.

Així com Camus recordava a Sartre que ell no compartia el llit amb la dreta francesa, em veig obligat a cridar-vos l’atenció sobre l’error de dedicar-me el qualificatiu d’islamòfob avui associat a l’extrema dreta i el neofeixisme. Per pulcritud intel·lectual i joc net democràtic, em sembla inexcusable recordar-vos que el tret més identificador i condició necessària del feixisme és el recurs a la violència. Si la distància física i la migradesa d’informació directa no m’indueixen a engany, jo diria que fins ara Aliança Catalana ha estat més objecte de violència que no pas subjecte. Passa que l’actitud anti és el revers de la moneda. Tesi i antítesi són la cara i la creu de la polarització.

Que la religió islàmica entri a les institucions i reorganitzi la vida de la col·lectivitat hauria de preocupar qui ha viscut sota el nacionalcatolicisme, una síntesi relativament innòcua comparada amb la dels països on ha triomfat la revolució islàmica. L’aprensió pot semblar exagerada, perquè les societats generalment es transformen a un ritme més lent que el de la vida humana. Però, com ja és evident amb l’escalfament del planeta, negar el canvi no aconsegueix res més que augmentar el risc. Aviat farà vint anys que Walter Laqueur, un dels historiadors més eminents sobre l’Europa de postguerra, va advertir del futur musulmà d’Europa a The Last Days of Europe. Epitaph for an Old Continent. D’ençà de la publicació del llibre s’han islamitzat barris sencers de les principals ciutats d’Europa i com un subproducte d’aquesta transformació s’han perpetrat assassinats i atemptats, alguns tan espectaculars com els de París, Madrid, Barcelona o Brussel·les. No hi ha cap dubte, i és fal·laç pretendre el contrari, que la gran majoria dels residents musulmans a Europa viuen pacíficament, però també és veritat que molts hi viuen sense voluntat d’integrar-se. L’afluència continuada i la natalitat superior a la dels autòctons transforma el paisatge urbà i també el rural d’àrees cada vegada més extenses. August Compte, el pare de la sociologia moderna, va dir que la demografia és el destí. Ignorar aquesta obvietat en un país amb un dels índexs de natalitat més baixos del món i on els habitants d’arrel autòctona ja són minoria és una inconsciència que sols s’explica pel doctrinarisme.

A principi del segle, Xavier Rubert de Ventós criticava que algú volgués la força de treball dels immigrants però no el seu ADN. Cap país no està obligat a acceptar immigrants, però per coherència si importa treballadors no pot rebutjar-ne l’herència biològica. El racisme no és mai admissible, car la humanitat és comuna a tothom. Però enlloc no és escrit que amb la força de treball també s’hagin d’assumir els costums, la idiosincràsia i els prejudicis dels qui canvien de país per voluntat pròpia.

Una lectura honesta del meu article podria donar peu a titllar-me d’ateu o de racionalista, és a dir, d’antireligiós, cosa que no sóc en el sentit literal del prefix. Hi criticava l’agressivitat històrica del cristianisme amb igual vehemència que la de l’islam. Si no esmentava el judaisme és perquè no és una fe proselitista, però es pot incloure en la crítica en la mesura que en l’antiguitat i també actualment religió i estat conflueixen en la política d’Israel. Això mateix val per a altres creences, com el budisme, l’hinduisme o el sikhisme. En aquest punt paga la pena de llegir el llibre de Mark Juergensmeyer Terror in the Mind of God. Al meu article deia que si els musulmans d’Occident es comportessin amb la mateixa indiferència que els catòlics envers les prescripcions canòniques i els dogmes de fe, no hi hauria cap motiu per a inquietar-se. Pel que fa a la doctrina agressiva que s’imparteix a moltes mesquites, trobo el vostre diari força deficitari en informació. A VilaWeb, més que el raonament inductiu a partir de la informació disponible, sovinteja el procediment deductiu amb cites i opinions triades per a autoritzar la tesi beneïda d’antuvi. Hi trobo a faltar, per exemple, una reflexió sobre l’avís d’Amin Maalouf sobre el perill d’un islam ressentit pel triomf històric d’Occident, o les conclusions de l’historiador de l’Orient Mitjà Bernard Lewis. I en un pla més personal, les reflexions d’Irshad Manji per una reforma de l’islam que ara com ara no sembla que hagin fet gaire camí. O les denúncies d’Ayaan Hirsi Ali, refugiada somali i ex-diputada al parlament neerlandès, d’on hagué de fugir amenaçada de mort per haver col·laborat en el documentari Submissió amb Theo van Gogh, qui fou assassinat en represàlia per la pel·lícula. Traslladada als Estats Units, hi creà la Fundació AHA per a donar suport als apòstates de l’islam i combatre la mutilació genital, que va patir en la seva persona, els matrimonis forçats i en general per defensar les llibertats occidentals de l’extremisme islàmic. No cal dir que ha estat titllada d’islamòfoba.

Aquesta foto no hi pinta res, en el post... però fa de bon veure, sempre

No voldria pas abusar de la vostra paciència ni de la dels lectors. M’acomiado recordant amb agraïment que la primera vegada que em vau publicar un article vau dir-me que era un honor per a vós. En justa correspondència, us asseguro que per a mi ha estat un honor col·laborar amb el vostre diari, no tant per allò que he pogut dir amb més o menys encert seguint el fil dels esdeveniments, car la rellevància dels temes periodístics és extremament efímera, com per haver pogut dir-ho procurant no abusar de la prolixitat acadèmica però sense descurar l’exigència formal. Acabo confiant que, fent honor a la condescendència que heu tingut no censurant els meus articles, tal com em recordàveu adés, tampoc no tindreu cap inconvenient a publicar aquesta carta.