“No participem en les eleccions espanyoles, italianes ni alemanyes”, Sílvia Orriols a La Vanguardia (19.10.2026)

Iñaki Pardo Torregrosa, Silvia Angulo

Sílvia Orriols (Vic, 1984) és alcaldessa de Ripoll i líder d’ Aliança Catalana. Els sondejos auguren que el seu partit creixerà. Atribueix en gran part a la immigració els problemes en àmbits com la seguretat, la sanitat o l’habitatge. Proposa una moratòria perquè no entrin més migrants i diu que només és viable amb la “restitució de l’estat català”.

Competència electoral

"Junts intenta plagiar en part el discurs d’Aliança, però no té credibilitat”

Per què no es presenten a les eleccions generals?

No hem vingut a condicionar la política dels espanyols i de la mateixa manera que no participem en les eleccions italianes o alemanyes, no participem en un país que no és el nostre, tot i que hi ha hagut debat.

El resultat de les eleccions té incidència en Catalunya.

Tot el que prometen a canvi d’investidures i de pressupostos no ho compleixen. Els partits catalans que es presenten van només per engreixar les arques pròpies.

Canviarà la situació a Catalunya si canvia el Govern central?

Qualsevol govern de Madrid atempta contra els drets i els interessos dels catalans, independentment de les sigles.

Junts ha tornat a posicions ideològiques que havia ocupat CiU i els confronten més. Jordi Pujol impugna el seu ideari i Carles Puigdemont tornarà. Tot això minva el seu creixement?

Hi ha moviments tàctics a Junts perquè les enquestes no els són favorables. Veuen que no sortir de la zona de confort i mantenir-se en l’ambigüitat per captar el màxim possible d’electors ja no funciona en una societat polaritzada i intenten plagiar en part el discurs d’ Aliança. Però han governat i no han aplicat les polítiques que ara defensen.

En què els plagien?

En immigració, per exemple. Persones que fa quatre dies defensaven el tancament dels CIE i la regularització ara diuen que hi ha descontrol migratori. Condicionem les polítiques i el discurs de tot l’arc parlamentari.

Poden pactar amb Junts? Va dir que preferien no governar si han de rebaixar el seu ideari.

Mantinc aquesta posició. Som aquí per desplegar un programa. Tot pacte que no inclogui les polítiques que considerem imprescindibles no es produirà.

S’hi incideix des dels governs.

Quan entres en negociacions amb determinades formacions, els ciutadans en paguen les conseqüències. La majoria dels pactes són per obtenir quotes de poder.

La crisi de l’habitatge és un dels principals problemes a Catalunya i marcarà la campanya.

No pots permetre que un país dimensionat per a sis milions de persones ara en tingui vuit milions i mig. La immigració ha condicionat tots els àmbits. La primera mesura és una moratòria per impedir que continuïn entrant persones. Ens hem col·lapsat i cal posar límits. A més, l’intervencionisme ferotge de les esquerres ha anat en detriment de l’oferta. Cal donar seguretat jurídica als propietaris­.

És veritat que hi ha hagut un increment demogràfic. Però quina responsabilitat hi tenen el mercat, l’especulació o els fons d’inversió?

El principal problema és la immigració. És cert que hi ha hagut especulació i s’ha deixat que es degradin els barris vells dels pobles i s’han creat urbanitzacions. S’hauria d’haver prioritzat la rehabilitació i ara són barris degradats on hi ha un índex d’immigració i un percentatge delictiu molt més alt.

Són zones més barates on es concentren col·lectius amb menys recursos. Què proposen perquè siguin més habitables aquests llocs?

S’ha de desregular el mercat. A Ripoll som una zona tensionada. La inversió que cal fer per rehabilitar el bloc no la pots recuperar perquè hi ha un límit en els lloguers. Es desincentiven les inversions.

Diuen que l’actual sistema de pensions s’ha de reformular.

És una estafa piramidal perquè no es reserven els diners dels contribuents i es fa servir per pagar les pensions actuals. Això genera un dèficit a l’ Estat que a la llarga serà inassumible. Cal adaptar-les a altres models europeus, amb una part pública i una altra de privada.

Defensen que el contribuent tingui els diners a la seva butxaca.

Durant la cotització si no pagues tants impostos tens més qualitat de vida i opcions per gestionar els teus recursos, per estalviar, per invertir i crear fons...

Després hi ha la crisi educa­tiva...

És gravíssim. No n’hi ha prou amb més recursos. El sistema fa aigües. Cal reconduir el model cap a l’excel·lència, la disciplina i l’esforç. No pot ser que no hi hagi puntuació de l’1 al 10 i cal tornar al principi d’autoritat i que l’aula no sembli un esplai.

En l’àmbit sanitari han dit que la sanitat pot ser “universal però no gratuïta”. Quin és el seu model­?

Un de pagament. Jo si vaig a Alemanya i tinc un accident, si no tinc assegurança, em toca pagar. Per tant, no és just que arribi algú del Marroc, de Colòmbia o d’ Alemanya i tingui accés il·limitat al nostre sistema sanitari.

L’oposició a Ripoll l’acusa d’irregularitats en la plaça que va guanyar la seva filla com a policia municipal.

Poden dir el que vulguin. Han presentat un informe que qualifiquen d’independent i ho ha fet una persona que fa 19 anys que està en la nòmina de Junts i les irregularitats no existeixen.

Ha parlat d’una moratòria per a la immigració.

Aliança defensa la restitució de l’estat català per controlar les fronteres. Mentre siguem a la mercè de les polítiques espanyoles, en patirem les conseqüències.

Les patronals defensen la regularització. Falta mà d’obra.

Hi ha llocs de treball que els autòctons no volen i falta real de mà d’obra. Això es resol. Ves a buscar deu persones per a una feina, però quan acabin han de tornar al seu país. És incomprensible que permetem reagrupaments familiars de gent que cobra 1.000 euros.

Són partidaris del traspàs de competències d’immigració?

Madrid sap que la clau és la immigració. Per això no ens transferirà mai del tot aquesta competència. Només és possible si restituïm l’estat català.

És possible després del que va passar durant elprocés?

L’intent va fallar perquè no s’havia preparat l’escenari per a l’endemà i tampoc no estaven disposats els líders a assumir les conseqüències fins al final. Has de preparar el país per resistir els mesos posteriors a la declaració d’independència.

Si guanyen les eleccions, estan en condicions de fer tot això?

Home, estem per a això. Aquest és l’objectiu i el somni de la majoria de membres del comitè de govern d’ Aliança.

Ha dit que no es van voler assumir riscos... però hi va haver gent a la presó i Puigdemont continua a Bèlgica.

Van assumir les conseqüències dels seus actes, però no els riscos d’una declaració unilateral d’independència, perquè la proclamació va durar vuit segons i ells mateixos hi van renunciar. Han pagat la repressió posterior per no consolidar la independència.

En tot cas, el suport a la independència cau als sondejos.

Creiem que hi haurà una majoria del país que hi serà propensa si en resulta un nou estat capaç de garantir el benestar, la prosperitat, la seguretat i l’ occidentalitat de les futures generacions.

Ara s’adrecen també al votant castellà.

Durant molts anys hi ha hagut aquest intent de confrontació entre catalans i castellanoparlants. Tots, d’una manera o d’una altra, hem format part d’aquesta lluita. Jo recordo quan era petita que entre xarnegos i polacos hi havia baralles estèrils. Hem superat aquesta pantalla i si no lluitem plegats per restituir l’estat català, els nostres fills en pagaran les conseqüències.

Associen immigració i inseguretat. Quines dades tenen?

El 55% dels presos que hi ha ara mateix són estrangers.

I quina és la solució?

La moratòria per impedir que n’entrin més i fer fora els que no tenen mitjans per sostenir-se o han delinquit.

Però la moratòria, ha dit, no la poden aplicar sense un estat propi. Què faria durant l’impàs?

No tenim les competències i no podem exercir la moratòria des de la Generalitat. Només ens queda gestionar les males polítiques que rebem de Madrid.

Vostès donen suport a Ucraïna, però un dels partits els resultats dels quals celebren, AfD, és partidari de tallar el suport a Kíiv.

Felicitar un líder europeu no vol dir compartir el 100% de les seves polítiques, sinó que podem tenir coincidències puntuals.

Amb Israel hi tenen vincles? Es va especular fa mesos amb la possibilitat que vostè hi anés.

Tenim contactes internacionals amb diferents formacions, també amb l’ Estat d’Israel. Però no en faré públic el contingut. Ara no em plantejo anar-hi, però estaria encantada d’anar-hi. Estem disposats a asseure’ns amb qui sigui. Les nacions tenen interessos no amistats.

I amb el Partit Republicà?

Tenim contactes a escala internacional amb diverses formacions.

Amb quines?

Bon intent, però no l’hi diré.

TEXAS ÉS CASA, de Bruna Anfruns

 

LA VANGUARDIA TREMOLA, PER UNA CATALUNYA CATALANA!

 

QUIN DISCURS MÉS BRUTAL! GRAN, GRANDÍSSIMA SILVIA ORRIOLS

 

CAS COMPANYS, PER LA IAIA MARIA

 

ABEL RIU AL 3CAT INFO SOBRE RÚSSIA (MINUTS 7.30 A 39)

Escandalosa declaració del Periodista letó @OttoOzols , per Xavier Cruzado

"Vam vendre vilment als catalans per la nostra tranquil·litat… Espanya ens amenaçava" 

Respecte a Catalunya, la UE està mostrant una doble moral i cinisme, de fet, està donant l'esquena a milions de ciutadans de la UE. El moment en el qual literalment van ser copejats, va ser un veritable xoc, la gent no ho entenia: com era possible trair-los així… La raó principal pot ser l'enorme influència d'Espanya a la UE, una diplomàcia agressiva i obertament refinada fomentada durant segles. 

Els catalans no tenen experiència en diplomàcia internacional, de fet van ser venuts, i els països bàltics van tenir un paper molt vergonyós en aquest assumpte: en realitat comprem una sensació de seguretat a través de l'assistència militar des d'Espanya, a canvi de la llibertat d'un altre poble. 

Espanya i Catalunya es parla obertament d'això i la nostra reputació és ara la que és. A Letònia, els mitjans de comunicació i els especialistes en relacions públiques controlats per l'ONG "Vienotība" elogien a Rinkēvičs com un bon diplomàtic. Però, de fet, ha passat molta vergonya, soscavant la imatge del nostre país. 

Una vegada vaig tenir una breu i dolorosa conversa amb un respectat periodista de Barcelona, ​​editor cap d'una gran publicació coneguda als països bàltics. 

Em va preguntar amb una brutal fredor: com vas poder tu, que vas lluitar amb tanta valentia per la llibertat en els anys 80 i 90, trair a altres persones amb tanta rudesa i fins i tot negociar a costa de la nostra llibertat? Va anar una pregunta retòrica. Dit això, es va acomiadar amb fredor i es va anar. Mai m'he sentit tan avergonyit del meu país i de la meva gent. 

Sé molt bé que editor no és l'únic a Catalunya i Espanya que pensa això. A Madrid, fins i tot es ridiculitza el tema, "quan vam posar als bàltics en el seu lloc, els vam fer tancar la boca". Rinkēvičs encara es va permetre mentir des del faristol de Saeima "nom del parlament unicameral de Letònia" com si res d'això hagués succeït. 

Encara que no era un secret per a cap dels entesos a Espanya o Letònia. Podem explicar llarga i tediosament per què vam fer això, però això no canviarà el succeït. Només podem viure amb aquesta vergonyosa situació que creguem. 

Els diplomàtics van parlar gairebé obertament sobre aquesta pressió i el tracte. Així ho va reconèixer també en una conversa privada amb un bon diplomàtic espanyol, expert relacionat professionalment amb l'OTAN, qui va assegurar que en diversos fòrums, Espanya estava amenaçant obertament als Estats bàltics si no mantenien la boca tancada i negaven el seu suport a Catalunya. 

Permetin-me recordar-los que l'OTAN es va fundar com una organització per a la protecció del món lliure i la democràcia, no com un mercat on països cínics duen a terme tractes diplomàtics bruts. 

Un bon amic d'Espanya, també relacionat amb l'OTAN, em va confirmar que Espanya va amenaçar als països bàltics si donaven el seu suport a Catalunya i deixar d'ajudar-los. (Cal recordar que Espanya proporcionava i encara ho fa, vigilància i protecció aèria amb avions de guerra als països del Bàltic). 

Això també va ser confirmat per altres fonts no relacionades i indirectament, però clarament també pel polític de l'ONG "Vienotība", (Unitat) el diplomàtic Ojārs Kalniņš en una discussió de la televisió letona LTV sobre aquest tema. 

Parlant de la comparació de Catalunya amb Bielorússia, cal entendre que Lukashenko coneix bé la veritable essència de la UE, que tard o d'hora preferirà els interessos comercials a les qüestions de democràcia. 

En 1990, Alemanya i França van demanar públicament a Lituània que no s'oposés a l'URSS; en 1991, diplomàtics dels països nòrdics van aconsellar al ministre de Relacions Exteriors d'Islàndia, Hannibalsson, que tanqués la boca quan va voler secundar enèrgicament la lluita per la independència al Bàltic. Al gener de 1991, Europa va observar amb horror formal els sagnants successos de Vílnius i Riga. Durant el cop d'agost de 1991, les grans potències d'Europa van observar els esdeveniments des de l'exterior, i si els vells comunistes haguessin guanyat, Letònia seguiria ocupada. Val la pena recordar que durant la Guerra Freda, Letònia no es va esmentar en els llibres de text d'història suecs. Ha de recordar-se que en la dècada de 1990, l'ex Iugoslàvia va estar en guerra amb massacres i violacions durant 10 anys; Europa pràcticament no va fer res per a detenir-la de manera efectiva. La massacre de Srebrenica va matar a 8.000 persones, la força de manteniment de la pau holandesa va fugir i el general francès va sabotejar la resistència activa contra els bandits paramilitars serbis. 

El mateix ocorre amb el règim comunista de la Xina: no fa molt, Alemanya va acceptar una enorme estàtua de Karl Marx com a regal del govern xinès; La UE va decidir no pensar en la plaça de Tiananmen, el Tibet, Hong Kong i altres crims del règim. 

El mateix s'aplica a Rússia: agressió contra Ucraïna, un vaixell de passatgers derrocat, l'ocupació de Crimea, i res d'això va impedir que Alemanya i els països nòrdics permetessin la construcció de Nord Stream i continuessin alimentant al règim de Putin. Les sancions són només de naturalesa formal, i Rússia espera raonablement que Europa s'empassi un altre gripau, perquè la democràcia per a la UE és només una ficció quan es tracta de diners. I Lukashenko no és ximple, ho entén molt bé. I també veu que a l'Espanya europea en 2017 va ser possible copejar als votants pacífics, empresonar a polítics triats democràticament, difondre silenciosament mentides propagandístiques, fer xantatge i subornar a altres països. I la UE troba excuses legítimes per a això… Així que ja sabeu què s'hi "cou" a Europa.

#SalvemCatalunya

ENTREVISTA A SÍLVIA ORRIOLS A FET A ANDORRA (20.09.2026)

 

JOAN CARRETERO ANUNCIA QUE VOTARÀ ALIANÇA CATALANA

M'és una gran alegria saber que en Joan Carretero, fundador i anterior President de Reagrupament, ha declarat que votarà Aliança Catalana. Una persona que respecto, fins i tot admiro, i que representa la legitimació d'aquest partit com el receptor de molts antics militants independentistes de les darreres dècades, com entre d'altres en Frederic Bentanachs o l'Agustí Soler i d'altres, molts d'altres.

Jo aprofito aquesta oportunitat per cridar a aquells que encara no han fet, públicament, el pas, i anunciessin que també votaran AC i, si pot ser, que treballaran perquè no caigui en l'ensarronada dels partits processistes dels darrers vint o trenta anys, i especialment en la fastigosa madriditis.

No hem de deixar que s'impliqui en la política espanyola, i per contra hem de fomentar que desenvolupi una actuació integral a Catalunya, i per això les eleccions locals del 2027 són claus, hem de pintar Catalunya de color blau, amb el màxim de governs locals, de batllies, en les nostres mans i des del país entrar, primer en el govern nacional i empènyer, després una política internacional pel nostre reconeixement mundial com a un nou membre de la comunitat d'estats del planeta. 

I fer tot el possible per la defensa de la catalanitat a la resta de territoris històrics que, des de Perpinyà fins Alacant i des de Fraga fins a Maó estan patint els atacs catalanòfobs més furibunds des dels darrers temps.

Ni un pas enrere, companys! Salvem Catalunya! (Gràcies Joan Carretero i companyia)

Les propostes dels socialdemòcrates suecs que a Catalunya defensa Aliança Catalana (per Sergi Maranya)

El partit de Magdalena Andersson (foto), primera força amb el 28,1% en el recompte provisional, ha concorregut amb mesures com

-Una política migratòria estricta i limitada a la capacitat d’integració del país.  

-Més expulsions de delinqüents estrangers i el retorn dels sol·licitants d’asil rebutjats.  

-Exigir llengua sueca, feina i integració per establir-se al país.

-Més policies, penes més dures i una llei antimàfia contra les bandes.

-Recuperar una indústria nacional forta

-Mantenir i ampliar l'energia nuclear.

Curiós com unes mateixes propostes poden ser considerades socialdemòcrates a Suècia mentre que aquí periodistes i mitjans subvencionats les titllen d’extrema dreta i feixistes. Que s’ho facin mirar.

Nota de JS:  També cal afegir reforçament de les Forces Armades i de la integració encara més intensa a l'OTAN

NOU LLIBRE DE JOSEP SALA I CULLELL

 

Avui he comprat aquest llibre d'en Josep Sala i Cullell. Lògicament no l'he llegit, encara, però les primeres pàgines són altament recomenables. Caldrà llegir-lo sencer abans de fer-ne una ressenya com cal. Del seu autor ja vaig fer una referència en aquest post de fa uns mesos, que vaig valorar molt satisfactòriament, per això he decidit comprar i llegir el seu nou llibre. Cal tenir en compte que l'autor ja fa anys que viu a Noruega i fins i tot ha adoptat la nacionalitat corresponent. Ha viscut tot el procés d'arrelament en aquest país i això ha fet que tingui l'experiència pròpia d'un migrant. 

El llibre, segons ja he llegir, tracta de reflexionar sobre el tema de la migració des d'una perspectiva socialdemòcrata escandinava i remarca que Catalunya no ha estat fins molt recentment que no aplicat aquesta perspectiva, sinó que sovint s'ha obviat i quan se n'ha parlat sempre qui ha gosat fer-ho ha estat titllat de feixista, nazi, etc. Fet sorprenent quan l'impacte de la migració a casa nostra representa un creixement de més del 31% de la població, mentre que països com França, Bèlgica i Àustria, l'impacte ha estat només del 15% i encara a Itàlia i Alemanya, del 3%. Són dades que impressionen i posen de manifest que en aquest tema, cal tenir present sempre que l'enginyeria demogràfica que porten a terme els estats és fonamental. 

La immigració a l'estat espanyol no és quelcom nou. Ja en els anys 20, sota la primera dictadura de Primo de Rivera, i per influència del règim feixista italià, aprofitant l'Exposició Universal de 1929, es va fomentar una onada migratòria espanyolitzadora, fins i tot emfatitzant l'arribada de criminals i delinqüents, particularment. Aquesta onada procedia sobretot de Múrcia i i d'altres províncies castellanes. Naturalment, durant la segona dictadura, la de Franco, també es tornà a fomentar una nova onada entre els anys 1950 i 1975, ara sobretot procedent d'Andalusia i Extremadura, majoritàriament. Per acabar-ho de complicar, a partir dels anys 90 del segle XX, Catalunya ha viscut una tercera onada migratòria sota els governs del PP i del PSOE i llurs respectius processos  de regularització de migrants procedents sobretot de Sudamèrica i de l'Àfrica, però també d'altres països i continents. Totes aquestes onades, han estat fonamentades per l'estat espanyol, amb l'objectiu de minoritzar la població catalana i particularment la llengua catalana. 

En aquest sentit, cal tenir molt en compte dos instruments estratègics que els governs espanyols estan emprant en aquest ptocés: els cens electoral i el padró, amb dades tan brutals, com l'empadronament de milers d'immigrants en edificis públics. Cal tenir en compte que l'empadronament és el que obre la porta a l'accés als drets socials, educatius, polítics, etc, i doncs té un profund impacte en la sanitat, l'educació i les eleccions (dret de vot). 

Josep Sala i Cullell

Com explica Cullell en les primeres pàgines que ja he llegit, a Noruega no s'ha aplicat el model espanyol, sinó que "havia decidit de no donar permisos de residència ni de treball als immigrants (...) per evitar que competissin a la baixa en salaris i condicions laborals amb els autòctons" (pg. 14). Això naturalment ens porta a la reflexió que els empresaris i els sindicats oficials són els més beneficiats en aquesta expamsió demogràfica, i, en el cas de Catalunya, tenim la patronal del Foment del Treball Nacional, i pel que fa als sindicats, la UGT i CC.OO. que tenen una forta dependència econòmica dels govern espanyol, i particularment del Ministeri de Treball, sigui del PSOE i del PP. Per cert, parlant de la UGT, en concret, només cal recordar que els dos regidors triats pel PSOE per cobrir les baixes dels regidors socialistes electes al municipi de Ripoll, procedeixen, sense cap sorpresa, de l'esmentat sindicat, a més que un d'ells, sino vaig errat, és d'origen argentí o uruguaià, per acabar-ho de lligar.

En definitiva, quan acabi la lectura, prometo fer-ne una reflexió més desenvolupada. Abans, però d'acabar, deixeu-me que recordi que l'autor, tot sembla indicar que la seva col·laboració amb Vilaweb, o si voleu, Vilawoke (eheheh), penja d'un fil. Ja veurem com acaba.

SHITTY JEW, SON OF A BITCH, per RUBÈN NOVOA

#Catalonia - ANTIFA called her Sílvia Orriols —@orriolsderipoll, a “shitty Jew, son of a bitch”.

Antisemitic abuse shouted at Catalan MP Sílvia Orriols on the eve of Catalonia’s National Day —under Palestinian flags, after a declared campaign to ban her from a public memorial

BARCELONA (Catalan National Day, 11/09/2026).— On the evening of 10 September 2026, at the Fossar de les Moreres — the square that marks the fallen defenders of Catalan Kingdom sovereignity in 1714 — a lawful floral offering by a party seated in the Catalan Parliament had to be ringed by riot police. Paint-filled eggs were thrown at the speaker. Stones and bottles followed her exit toward Pla de Palau. Three people were arrested. Officers were injured. That much is already in the Spanish and Catalan record.

What should now enter the international record is the insult that accompanied the Palestinian flags. Witnesses at the scene, including this correspondent, heard protesters shout at Sílvia Orriols — mayor of Ripoll, member of the Parliament of Catalonia, president of Aliança Catalana@ForeignOfficeAC — “jueva de merda, filla de puta”: “shitty Jew, son of a bitch.” Orriols is not Jewish. The slur did not need her to be. It needed a Jew to exist as a curse.

A memorial, a veto, a flag.

The Fossar is not a private chapel. For weeks, the antifa movement conglomerade: OJS, Arran, Endavant, Alerta Solidària, SEPC, Intersindical and COS advertised “antifascist unity” with one aim: keep Aliança Catalana out of the square. They failed to enter. Three to five hundred AC supporters held it first. Orriols arrived bandaged, was received as “presidenta,” spoke, and left under escort. Outside: Palestinian flags, “fascist rat,” praising terror organisations. Two infiltrators threw paint. The crowd that could not win the argument tried to win it with glass.

Her line that night was not an ethnic insult. It was a refusal: the loudspeaker the Catalan people gave her will not be snatched by “a handful of dropouts with Palestinian flags.” Hours earlier: the party does not go to Ithaca, Switzerland or Waterloo. It goes “straight to a free, prosperous, safe and Western Catalonia.” That last adjective is what the square could not forgive.

Not a slip of the tongue.

Catalonia’s far left has spent two years treating support for Israel as original sin. Orriols has been open about that support. Rahola, the other public Catalan voice that refused to recant, was doused in red paint by the same family. Both women filed complaints after threats that named “Zionists” who should “live in terror.”

When the same milieu then screams “Jew” at a woman who is not Jewish, the mechanism is older than the flag. “Zionist” is the licensed word. “Jew” is the ancestral one. Using it as a projectile against a Catalan mayor at a tomb of 1714 is not a critique of Netanyahu. It is the oldest European hatred, wearing a keffiyeh and calling itself antifascism. The people who shouted it spend their weeks calling everyone to their right a Nazi. They then reached for a word Nazis made industrial.

The silence that matters.

Salvador Illa, acting as president of the region (a former Health Minister of Pedro Sánchez during COVID crisis spoke the same evening of a Catalonia where “hatred has no place.” He did not name the party that needed umbrellas and a police corridor to leave a public square. He did not name the stones, the paint, or the word “Jew.” A government that studies hate-speech files against Orriols for talking about Maghrebi crime found no urgency in a crowd that used Jewishness as a weapon.

That asymmetry is now a diplomatic fact. Embassies in Madrid and Barcelona, the Israeli mission, Jewish organisations, and any capital that still claims a doctrine against antisemitism after 7 October can read the local press and file this as “another clash between independentists.” It was not. It was a test of whether a legal force that defends Western alignment, borders and Israel’s right to exist may commemorate its own dead without being hunted through the old city.

What should happen next.

The slur belongs in a hate-crime file, not in folklore. Audio and video exist. Witnesses exist. A democracy that prosecutes “hate” from a municipal lectern and looks away when it is screamed under a foreign flag is not applying the law. It is applying a caste.

Allies who still think in terms of the Mediterranean, jihadist pipelines and the American security umbrella should notice the signal. The networks that treat Israel as the enemy treat a Catalan party that refuses Islamist entryism as the enemy. When that liturgy is staged on National Day, in front of the police of a NATO country, it is no longer campus fashion. It is a governance problem.

Orriols will not leave the square. That is the only sentence the night settled. The grave of 1714 does not belong to those who brought Palestinian flags to spit “Jew” across it. It belongs to a people that lost a war and kept a language. Anyone who needs a Jew to insult that people has already told Europe who they are.

— Rubèn Novoa is parliamentary correspondent in Barcelona and author of

La Colònia. He was at the Fossar on 10 September 2026.

TOTHOM A LA MANIFESTACIO D'ALIANÇA CATALANA DE L'11 DE SETEMBRE!

BRUNA ANFRUNS: CATALANA I DEL COUNTRY ..... M'AGRADA!

 

Pol Molas, expert militar: "Fa temps que a Catalunya patim atacs com els de Ceuta, però per part de l'Estat" (El Nacional, 5.09.2026)

Entrevistem el president de la Societat d'Estudis Militars per entendre millor la crisi de seguretat

Berto Sagrera

Barcelona. Dissabte, 5 de setembre de 2026. 

Pol Molas, expert militar: "Fa temps que a Catalunya patim atacs com els de Ceuta, però per part de l'Estat"

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, continua exonerant públicament el Marroc de cap responsabilitat en l'entrada massiva de migrants a Ceuta els passats dies 30 i 31 de juliol, però la resta del Congrés dels Diputats té molt clar que Rabat és rere la crisi. Encara més, dimecres es va conèixer un informe de la policia espanyola que responsabilitza els gendarmes marroquins de l'allau, mentre que un altre document parla de l'alta probabilitat de noves accions hostils a l'anomenada zona grisa, un concepte relacionat amb la idea de guerra híbrida i que es caracteritza per ser una mena d'espai ambigu entre la pau i la guerra en el qual és difícil atribuir l'autoria de l'agressió.

El president de la Societat d'Estudis Militars, Pol Molas (Barcelona, 1982), posa molt d'èmfasi en aquesta idea de zona grisa a l'hora de parlar de la crisi i recorda que no es tracta d'un concepte nou. Té clar que "a Catalunya fa temps que patim atacs a la zona grisa (com els de Ceuta), però per part de l'Estat", fent referència al dèficit fiscal i a la manca d'inversions. A ElNacional.cat l'entrevistem per videotrucada per intentar entendre una mica millor aquesta crisi de seguretat a Espanya, però també parlem del tema que més li interessa: el coneixement en matèria de política de defensa al servei de l'interès nacional català. Precisament, aquest estiu es va publicar l'últim número de la Revista de Catalunya, dedicat a aquesta qüestió i que ell ha coordinat.

Hi ha una fricció entre ministeris. És lògic que el govern espanyol no vulgui entrar en un xoc diplomàtic

Aquesta setmana ha estat notícia un informe de la policia espanyola segons el qual l’entrada massiva de migrants a Ceuta va ser cosa de gendarmes marroquins. L'informe afegeix que l’objectiu d’aquests gendarmes no era migratori, sinó més aviat de desestabilització. Creu que el Marroc és al darrere d'aquesta crisi?

És una hipòtesi força plausible. De la mateixa manera que hem vist que Turquia el 2015 i, posteriorment, Rússia i Bielorússia han fet de la immigració una eina de pressió en l'àmbit de la zona grisa, el govern del Marroc ho podria haver fet perfectament. I quadra, en el sentit que tot es desenvolupa de forma molt ràpida. La gendarmeria marroquina directament desapareix i, de sobte, comença a entrar tot de gent convocada per les suposades xarxes socials espontàniament. És força sospitós.

Entén les reticències que del govern espanyol a l'hora d'assenyalar el Marroc?

El govern espanyol es troba en una disjuntiva. Més que el govern espanyol, l'aparell de l'Estat i tres ministeris concretament. D'una banda, tenim el Ministeri de l'Interior, que depèn molt dels serveis de seguretat marroquins per proporcionar informació respecte a crim organitzat i jihadisme. D'una altra, tenim el Ministeri de Defensa i el d'Afers Exteriors, que també són ben coneixedors de les intencions hostils i potencialitats del Marroc. Per tant, hi ha una fricció entre ministeris. I és lògic que no vulguin entrar en un xoc diplomàtic, ja que el primer problema el tenen dins de l'aparell de l'Estat.

L'acció dels dies 30 i 31 de juliol podria haver estat un exercici de cara a quan facin l'entrada gran

Esmentaves la zona grisa. Recentment, ha sortit un altre informe sobre la probabilitat de noves accions hostils a Ceuta i Melilla dins d'aquesta zona grisa. Què podem esperar en els següents mesos?

En els pròxims mesos no esperaria gaire, però hi ha una hipòtesi més que plausible: que l’acció dels dies 30 i 31 de juliol fos un exercici de cara a quan facin l'entrada gran. És a dir, amb aquesta acció han aconseguit tres coses. D'una banda, informació de les forces disponibles per part de l’aparell de seguretat. No dels militars, que ja saben quants n’hi ha, sinó de les forces policials. D'una altra, informació dels temps de reacció. I, finalment, de les reaccions internes i externes a favor o en contra d'Espanya. Un cop tens tota aquesta informació pots preparar amb més garanties la següent acció, en cas que vulguis actuar. Fixa't: si el Marroc hagués volgut consolidar la posició, ja sigui una operació en la zona grisa o una acció militar, hi hauria hagut l’aspecte de la logística; en aquest cas, la gent que hi van enviar no anava amb gens de proveïments, de manera que el Marroc no pretenia controlar la posició. Si l'haguessin volgut aguantar, haurien enviat la gent amb proveïments, però anaven tots amb espardenyes, no tenien menjar per aguantar uns quants dies ni aigua. Aleshores, el que podem esperar és que en aquests moments l’aparell de seguretat de l’Estat marroquí estigui fent la seva revisió post acció de cara a futures accions.

De quina mena d'accions parlem? L'informe descarta una acció militar…

D'una acció similar, però més a gran escala, com la Marxa Verda. En el cas d’una acció militar, hi ha un aspecte molt delicat, que és que l’estret de Gibraltar és un espai molt transitat. Posar-s’hi a disparar pot tenir conseqüències que vagin més enllà dels dos potencials bel·ligerants. Imaginem que hi ha intercanvis de foc amb míssils contra objectius terrestres o antiaeris… És fàcil que, en un espai tan estret, algun impactés contra algun vaixell mercant. Per tant, ràpidament hi hauria una intervenció internacional per tal d’apaivagar la situació, tot i que Ceuta no entri en el marc de garanties de l’OTAN. El Marroc és conscient d'això, de manera que els és més pràctic atacar des de la zona grisa.

L'Estat marroquí no necessita per a res ni a Rússia ni a Israel per a una acció d'aquesta mena

Les accions a la zona grisa poden ser executades per Estats, però també per agents no estatals. Descarta que hi hagi algun agent d'aquesta mena?

Quin agent no estatal hi pot tenir interès? Un agent no estatal en aquella zona seria un grup jihadista, i els grups jihadistes es dediquen a altres coses bastant més directes. Jo ho descartaria.

Sánchez evita assenyalar el Marroc, però sí que ha disparat contra Rússia i contra Israel. Hi juguen res?

Més enllà de les declaracions, diria que hi juguen ben poc. És a dir, l'Estat marroquí no necessita per a res ni a Rússia ni a Israel per a una acció d'aquesta mena. Una altra cosa és que l'Estat espanyol s'hagi antagonitzat amb Israel, però el Marroc no els necessita per a res. I Rússia està per a altres coses en aquest moment.

La zona grisa sempre ha existit i aquí no som aliens a un conflicte com aquest

Un mes després, quina lectura fa en matèria de defensa i seguretat del que va passar a Ceuta?

Els van agafar bastant per sorpresa. No des de la perspectiva de defensa, perquè en aquest aspecte tant Ceuta com Melilla disposen de guarnicions prou ben equipades per la dimensió que tenen, a banda dels reforços que arribarien ràpidament des de la Península en cas d’un conflicte obert. Però en l’aspecte d'accions de la zona grisa, no hi havia prou agents per respondre. Per la banda marroquina es van retirar els elements de seguretat auxiliar, així com la gendarmeria, i tant el Cos Nacional de Policia com la Guàrdia Civil es van veure desbordats. És un dels punts que suposo que reforçaran.

I Catalunya, què en pot aprendre?

A Catalunya, els atacs a la zona grisa fa temps que els patim, però directament per part de l'Estat. Quan es parla del dèficit fiscal, no es tracta d'una qüestió recaptatòria, sinó que és una eina per designar el poder econòmic que ha tingut el país, el pes que ha tingut des del segle XIX i fins ben entrat el XX. Tot això forma part d'una estratègia, la zona grisa sempre ha existit i aquí no som aliens a un conflicte com aquest.

La idea és que els catalans tinguem una visió i veu pròpia sobre defensa, que no estigui mediada per altres

Creu que aquest conflicte pot fer que a Catalunya ens replantegem tot un seguit de qüestions sobre defensa i seguretat?

No, això ja ve d'abans. Des de la Societat d'Estudis Militars encarreguem des del 2017 el baròmetre sobre política de defensa i preguntem sobre això, sobre si la gent estaria d’acord a tenir unes forces de defensa com les d'altres països d’Europa, sobre la pertinença o no a l'OTAN, sobre la participació en missions internacionals de les Nacions Unides… I la gent té una resposta normalitzada. Tot i que el context internacional s’ha endurit i la guerra convencional ha vingut a Europa amb la guerra russo-ucraïnesa, amb una influència clara, el cas és que la societat catalana ja tenia una visió més normalitzada del que sembla.

Justament, la crisi de Ceuta ha coincidit amb la publicació de l’últim número de la Revista de Catalunya, sobre la política de defensa, que vostè ha coordinat.

Aquest número de la Revista de Catalunya et dona una visió de 360 graus sobre la política de defensa. Arrels històriques, models comparats europeus i diferents àmbits concrets, com el de la indústria, el dels drons, les tecnologies de l'espai… Et dona una panoràmica general. La recomano a tothom, perquè hi tens de tot. Hi hem estat treballant durant un any i ha sortit un gran número. En paraules del mateix Frederic Porta, el número més ambiciós que s'ha fet fins ara. L'element subjacent a aquest número és que els catalans tinguem una visió i veu pròpia sobre defensa, que no estigui mediada per altres. Perquè si nosaltres no la tenim, algú la tindrà per nosaltres, i no necessàriament a favor dels nostres interessos.

ORRIOLS AL THE NEW YORK TIMES....

Her Movement Used to Fight Fascism. Now It Fights Globalism.

28.08.2026

By Christopher Caldwell

A lot of politicians in Spain were disoriented this summer when more than 70,000 migrants overran the beachfront border that separates Morocco from the Spanish outpost of Ceuta. But not Sílvia Orriols. The mayor of Ripoll and a member of the Catalan regional legislature in Barcelona, she was on familiar ground: By fiercely opposing migration from North Africa, she has turned her small Catalan Alliance into one of the fastest-growing political parties in Europe, with the potential to disrupt Spanish politics on a much larger scale.

Ms. Orriols criticized the lack of an effective police presence in Ceuta and mocked the Spanish state’s priorities. She reminded her followers on X that in 2017, Catalonia’s attempt to stage a vote on independence from Spain led to a far more severe crackdown by the national police. “They beat Catalans with truncheons and fired rubber bullets at us for voting in a referendum,” she wrote. “Have you seen any truncheons or rubber bullets in Ceuta? It is urgent that we break with this state that allows repeated violations of its borders.”

In the stridency of her anti-immigration position, Ms. Orriols, 41, can sound like the staunchest kind of right-wing nationalist, a type familiar in European politics today. She wants a moratorium on immigration. She has called for deporting all immigrants who have broken the law in Catalonia, even those who have committed small crimes. She has campaigned to remove halal menus from public schools and argued that Islam is incompatible with Western values. She is the latest example of how anti-immigration fervor can galvanize voters in fast-changing societies.

But apart from her attitude toward migration, Ms. Orriols’s views are not particularly conservative. She has no objection to the constitutional innovations of the past century in women’s rights and gay rights. “I don’t believe in abortion,” she said when I interviewed her at Ripoll’s City Hall in June, “but I believe in the right to abortion.” She wears a cross but appears more comfortable talking about Catalonia’s Christian roots than about Christianity itself. Nor does she see herself or her party as wrapped up in any international movement of the right or in sympathy with other European parties.

This is not necessarily a contradiction. For most of the past century, the tradition that Ms. Orriols represents — Catalan nationalism — has been left-leaning, opposed to authoritarianism and associated with a cosmopolitan elite in Barcelona. Catalonia was a last redoubt of the second Spanish Republic against the military uprising of Gen. Francisco Franco, which triumphed with the backing of Nazi Germany and Fascist Italy in the late 1930s. Catalans chafed under his dictatorship for four decades, venerating their history of resistance and being venerated for it, thanks in large part to George Orwell’s “Homage to Catalonia.”

There is no question, however, that in her unwavering opposition to immigration, Ms. Orriols is fashioning a version of Catalan nationalism that is more populist, more rural and more confrontational. The people she represents are farmers and villagers in the Pyrenees, not professors and consultants in Barcelona. The main threat to the region, in her view, comes not from Madrid but from the Muslim world. She has shifted the question of Catalonia from one of political power to one of ethnic survival — and opened herself up to accusations of bigotry in the process.

Her outlook is built on familiar themes of culture and language. Catalonia’s history runs back to Charlemagne. Its language has less in common with Spanish than with the Occitan tongues of southern France. “Before Franco, 95 percent of the people spoke Catalan; with Franco, big waves of migration began,” Ms. Orriols said, referring to an influx of labor from poorer parts of Spain in the 1960s. “And now, thanks to immigration all over the world, we’re down to 30 percent — from 95 percent to 30 in less than a century.”

She added: “That’s our death knell as a nation. If we don’t reverse this, if we don’t manage to change this, our nation is dead.”

This message is gaining political momentum. Catalan Alliance took only 3.8 percent of the vote in regional elections in 2024, winning two seats in the regional assembly. But a June poll delivered a shock: It showed the party now has the backing of 15.1 percent of Catalans, enough for 25 seats if elections were held today — which would marginalize the region’s old center-right party, Junts, in the same way the National Front has done to the center-right Gaullists in neighboring France.

The political scientist Xavier Torrens, the author of a book on Ms. Orriols, told an interviewer for the Barcelona daily La Vanguardia that whereas Marine Le Pen had taken a “slow route” to power, Ms. Orriols and Catalan Alliance were more likely to take the “fast route.”

Many Spaniards have been shocked to see anti-immigration sentiment making such headway in progressive Catalonia. There may be a larger lesson here for the West. Immigration has helped bring a once-repudiated ex-president back to power in the United States, made nationalist parties the most popular in Germany and in France, driven Britain from the European Union and strengthened restrictive parties in Hungary and Poland. While Ms. Orriols’s magnetism and oratorical power have been indispensable to her success, her rise is further evidence that among electoral issues, limiting migration has a singular power to reshape politics and buoy up politicians, in any kind of society.

Ms. Orriols was born in 1984 in Vic, a city just south of Ripoll with a vast, picturesque plaza, and a meatpacking industry that has made it a magnet for immigrants. Today 30 percent of residents there are foreign born, and in 2022, more children had fathers born in Africa (35.1 percent) than fathers born in Spain (34.5 percent). Ripoll, which has a population of about 11,000, is also changing fast. There were few immigrants to speak of in its schools when Ms. Orriols was a student a quarter-century ago. Today immigrants account for 16 percent of Ripoll’s population and about 45 percent of its births.

Ms. Orriols read a lot of Catalan history in her youth and earned a library science degree in 2004. During our interview in Ripoll she described a political trajectory that took her from sympathy with the youth wing of the Republican Left of Catalonia (the present-day powerhouse of the nationalist left) to her present position.

In 2017, in her early 30s, she rallied to the movement for independence by referendum spearheaded by the Republican Left and the center-right party that would eventually become today’s Junts. The Spanish government deemed the referendum illegal. When the vote produced a low-turnout landslide and a Catalan declaration of independence, Madrid suspended parts of Catalonia’s autonomy and prepared sedition cases against the referendum organizers (many of whom were later convicted and sentenced). Ms. Orriols’s commitment to Catalan independence only intensified.

But something else happened in 2017 to affect Ms. Orriols’s nationalism. That August a group of young men carried out Spain’s worst terrorist attacks in more than a decade, including racing a van through Les Rambles, the iconic pedestrian street in Barcelona, killing 13 and wounding 130 others. The ringleader of the ISIS-linked plot turned out to be Abdelbaki Essati, a charismatic imam at Ripoll’s mosque who had recruited most of the plot’s operatives from young members of Ripoll’s Moroccan community. They spoke good Catalan and had struck their neighbors as well integrated.

Even today, Ms. Orriols’s social media accounts radiate an undiminished incredulity and rage. “A Moroccan tried to stab a 13-year-old girl to death,” she posted this month on X, referring to an assault in the Catalan town Puigcerdà allegedly by a North African man. “And yet there are still scoundrels who want to ‘welcome’ more of them.”

In May 2019, Ms. Orriols won a seat on the Ripoll City Council for the National Front of Catalonia, the name of an old party of the nationalist left. Her platform, however, was already so hostile to immigration that her rivals attacked her as a xenophobe and a rightist. The attacks hardly dented her popularity.

As late as the 1990s, Spain had little immigration to speak of. That changed with a vengeance. Starting the century with one of the lowest fertility rates in the world (1.2 children per woman) and roughly 40 million people, it now has close to 50 million, and about 10 million of these are foreign born. Most immigrants arrive from Latin America, sharing Spain’s language and its religious traditions.

Madrid, where many restaurant workers and gardeners hail from Central and South America, will remind urban Americans of the Clinton years. So will the booming economy. Spain’s gross domestic product is the fastest growing in Western Europe (though many economists doubt the boom is a boom at all, if one measures G.D.P. per capita). Prime Minister Pedro Sánchez offered permanent residence to hundreds of thousands of immigrants last winter; more than a million have applied.

But Catalonia’s experience with immigration has been different from — and more disruptive than — the rest of Spain’s. Like the rest of the country, Catalonia has seen its population bulk up, from six million in 2000 to more than eight million now. But there, Spanish is not the ancestral language. In addition, more foreign-born arrivals come from Morocco than from any Latin American country. Longtime residents, particularly in Barcelona, feel their culture is being drowned. It is a worry of long standing: When Catalonia experienced migration from poorer parts of Spain in the 1960s, it led to a rising linguistic assertiveness among Catalans.

The stimulative effect of immigration has also been less evident in Catalonia than in Madrid. Greater Madrid’s G.D.P. blew past Catalonia’s in 2019. And with less upside, the downsides of the surging population are felt more acutely. Alleging that Ripoll’s immigrant minority collects nearly half of the town’s welfare benefits, Ms. Orriols has tightened scrutiny of the municipal procedure by which people register for services and benefits, excluding those who cannot document their residence.

Many Catalans have been left confused: They traditionally thought of their nationalism as an exceptional one, an underdog’s allegiance — not provincial and jealous but open and idealistic. Even before Catalonia’s opposition to Franco, urban progressivism was part of its national identity. Generally, Catalans can accept that their nationalism is a matter of soil but prefer not to consider it a matter of blood. Or so it seems in Barcelona.

But like other polities dominated by one big, glamorous city, Catalonia is provincial practically everywhere else, and it is the countryside that is now the driving force of its nationalism. Ms. Orriols’s electoral stronghold is in what journalists often call the “fuet corridor,” after the dry sausage that mountain residents gnaw on. In Parliament, with her bootleg jeans and her Dr. Martens, a print top with a blazer thrown over it and a visible silver cross, she not only represents rural Catalonia; she embodies it.

She is blunt. “I will keep speaking clar i català, no matter how much they rebuke and fine me,” she posted on Instagram — “clar i català” being the Catalan equivalent of “plain English.” When I asked at the end of our interview whether there was anything that might help people understand her better, she replied, “Just this: The key to our electoral success is that we’ve abandoned the political correctness they imposed on us and adopted the language of the people.”

That language has raised alarms. In 2024, a foundation filed a hate-crime complaint against Ms. Orriols in Barcelona that cited her heated statements and the restrictions she imposed on municipal registration. Last year, in a parliamentary debate over a burkini ban that Ms. Orriols imposed on her town’s public swimming pool, the president of Catalonia, Salvador Illa, accused her of practicing a “discourse of hate.” In July, the Catalan Parliament reprimanded Ms. Orriols for having said that a veil-wearing member “normalizes misogyny and Islamic fundamentalism.”

But the accusations of racism and intolerance routinely lobbed her way seem to have been dulled by overuse. Except as cynical attempts to shut her up, the words mean nothing to her. “This is not racism,” she told Le Monde in the spring. “This is survival.” And on Instagram recently, she posted, “The only ‘extreme right’ that threatens our rights, liberties and lives is Islam.”

What truly discomfits more traditional Catalan nationalists, however, is not Ms. Orriols’s radicalism; it’s that her nationalism and her radicalism are inseparable. Immigration policies are the responsibility of Madrid, and she has stated unambiguously that her party has no interest in taking part in the Spanish government. So without independence, her hard-line anti-immigration posture is just idle talk. It makes sense only as part of what Catalan nationalism is becoming.

The nationalist torch was once carried by those who feared fascism. It’s now carried by those who fear globalism. And not just in Catalonia.