11 DE SETEMBRE 1936. CATALUNYA EN COLOR

REAGRUPATS A LA DIADA NACIONAL DE CATALUNYA 2023. SEMPRE ENDAVANT!

DISCURS PRESIDENT CARLES PUIGDEMONT (TEXT), BRUSSEL·LES, 5.09.2023

DISCURS PRESIDENT CARLES PUIGDEMONT

SPEECH BY PRESIDENT CARLES PUIGDEMONT, BRUSSELS (5.09.2023)

CONFERÈNCIA DE CARLES PUIGDEMONT A BRUSSEL·LES, (5.09.2023)

 

UNA NOVA CULTURA MILITAR per POL MOLAS a la revista ESPIRIT, Any 4, Núm.89 (3 de setembre de 2023)

La progressiva erosió i pèrdua de la cultura militar catalana ens planteja el deure i l’oportunitat de crear-ne una de nova.

Any 4 Núm. 89

diumenge, 3 de setembre de 2023

Des de la derrota del 1714 fins a la del 1939 hi va haver una progressiva desaparició de la cultura militar catalana. La primera de les etapes va estar determinada per la pèrdua de la noblesa d’espasa. Sense una elit militar pròpia, les tradicions que enformen i cohesionen els exèrcits difícilment podien durar. Pensem en el cas escocès, en què no es va perdre pas la noblesa pròpia amb la unió amb Anglaterra el 1707: no és per casualitat que s’hagin mantingut els regiments escocesos històrics. Tanmateix, la combativitat i els costums de la cultura militar catalana encara eren lluny d’extingir-se. L’Avalot de les Quintes (1773), la Guerra Gran (1793-95) i la Guerra del Francès (1808-14) i les tres Guerres Carlines tenen un element comú: l’autoorganització. Des dels inicis de la nostra nació, la generació de dispositius d’autodefensa locals va ser una constant. Ara bé, sense un comandament propi institucionalitzat —impossible en tant que país ocupat— difícilment es podia assolir quelcom més enllà d’un empat. Tot i això, figures com Prim o Macià ens recorden la pervivència d'una tradició militar catalana. El cop definitiu, però, va venir amb la derrota del 1939: malgrat la combativitat i les passes per formar un cos d’oficials propis el resultat va ser tràgic. N’hem parlat en aquesta revista.

El problema actual, doncs, és doble: no només hem perdut la nostra cultura militar, sinó que el referent actual són les forces de l’Estat espanyol —que justament són l’antiexemple. No és difícil d’entendre que hi hagi un rebuig marcat a la institució militar per una part important de la societat catalana. Alhora, aquest rebuig ha estat instrumentalitzat per part del catalanisme/processisme per tal de mantenir l’status quo. No és gaire difícil entendre a quins interessos serveix aquest pacifisme en un país ocupat. Ara bé, tot plegat es pot i s’ha de revertir. I el millor de tot és que en tenim exemples d’èxit. Tal i com exposa Martin van Creveld a The Culture of War; el poble jueu va perdre la seva pròpia cultura de la guerra durant segles —caient-li al damunt tòpics pejoratius molt semblants als autoimposats, com ara que «som gent de pau»— i va saber desenvolupar-ne una de pròpia. Aquest exemple de fet, el vam analitzar al podcast sobre l’obra d’Anita Shapira, Land and Power: The Zionist Resort to Force. Així doncs, si en una situació molt més crítica que no pas la nostra, el poble jueu va poder recuperar i desenvolupar una cultura militar nova, no hi ha pas cap excusa per què els catalans no fem el mateix.

Amb el diagnòstic clar doncs, hem de plantejar en primer lloc, quins elements podem recuperar de la nostra cultura militar perduda. Un punt que considerem cabdal és que un gruix important de les futures Forces de Defensa de Catalunya (FDC) siguin d’adscripció territorial. Aquestes unitats podrien enquadrar-se en base a comarques i/o vegueries, tot teixint vincles en dues direccions. D’una banda entre elles mateixes: les tropes que ja tenen una familiaritat prèvia a l’enquadrament acostumen a ser més eficients. De l’altra amb la pròpia societat que les sustenta i a la qual protegeixen. En aquest aspecte, l’aversió catalana als uniformes es fondria com un terròs de sucre: quan els qui en porten són els teus, la cosa canvia.

Aquest tipus d’unitats territorials serien fornides majoritàriament per reservistes. Comptar alhora amb una reserva àmplia, comporta avantatges tant en l’aspecte militar com en la salut democràtica, tal i com hem exposat anteriorment. Això ens porta alhora a un segon punt a recuperar de la nostra cultura: el control popular/civil sobre la institució militar. És ben conegut l’usatge Princeps Namque, segons el qual els súbdits dels reis catalans només podien ésser obligats a anar a la guerra en cas d’atac exterior. Per qualsevol guerra a l’estranger, s’havien d’assolir pactes i compensacions tant sí com no. Aquest element va sobreviure en la memòria popular, amb l’Avalot de les Quintes del 1773 com a exemple —un fet que el pacifisme català ha provat d’apropiar-se grollerament. Recordem també que per aquest mateix usatge s’establia el dret i el deure de disposar d’armes. Quelcom amb el que podem establir alhora un cert paral·lelisme amb Suïssa, l’exemple paradigmàtic d’estat democràtic on cada ciutadà custodia l’arma reglamentària a casa durant tot el seu període a la reserva. Hom pot objectar que la tinença d’armes amb poques restriccions pot comportar més violència, però això s’esdevé en aquells països on només una ínfima part de la població ha passat per les forces armades i al mateix temps hi ha una desvertebració social marcadíssima. Efectivament, ens referim als Estats Units d’Amèrica.

Exposats doncs els elements a recuperar (vinculació territorial i control civil) passem ara a quins en podem incorporar. El primer d’aquests ha de ser una meritocràcia estricta. Els catalans patim el nepotisme per partida doble. D’una banda, qui més qui menys en coneixerà casos dins de les forces armades espanyoles —quan diem que són l’antiexemple, aquest n’és un punt principal. A més, veiem constantment la nocivitat d’aquest a les nostres institucions. Recuperar la sobirania passa per capgirar tant sí com no aquesta situació, i les FDC no n’han de restar al marge. És per això que proposem un sistema de porta única, independentment del rang que vulgui assolir cada individu, talment com passa a Finlàndia o Israel. En definitiva, unes forces construïdes de baix cap a dalt, en què soldats i mariners saben que generals i almiralls han arribat a les seves posicions sense cap avantatge de naixement o d'amistats, sinó per pur mèrit.

El segon element a incorporar és la porositat entre el món civil i el militar. Com que el terme pot semblar molt abstracte, en concretarem alguns exemples. En un món on la distància entre les tecnologies civils i militars s’ha escurçat moltíssim, que les innovacions sorgides a l’empresa es puguin transferir amb agilitat a la milícia és cabdal. El node lògic per què això s’esdevingui és, evidentment, la reserva. Si un treballador estalvia despeses addicionals tot resolent problemes de software i hardware a la seva empresa, quan estigui servint a la reserva, a més, pot salvar vides fent exactament el mateix. Un altre àmbit de porositat és el món de l’educació. Som fermament partidaris que tots aquells elements curriculars —siguin per tropa, sotsoficials o oficials— que es puguin cursar en centres civils, no es facin en militars.

La Universitat de Tartu (Estònia), per exemple, està situada a tocar del BALTDEFCOL, el centre on es formen els oficials superiors de les tres repúbliques bàltiques, tot cursant-hi un 40% del currículum acadèmic. Alhora, que els estudiants de formació professional o universitaris puguin realitzar pràctiques en projectes conjunts civils-militars els pot dotar d’una mentalitat més resolutiva. No cal inventar la roda: els estudiants d’enginyeria aeroespacial a França realitzen llançaments de coets (de dimensions i abast limitats) en bases militars. Un darrer àmbit de porositat no «pràctic» és el dels esdeveniments i cerimònies. La presència de representants militars en aquestes és quelcom habitual als països del nostre entorn. Veurem, doncs, com quelcom normal i necessari que, arribat el moment, hi hagi una guàrdia d’honor cada Sant Jordi al Palau de la Generalitat o quan reconvertim l’Onze de Setembre en una diada d’homenatge als caiguts per la llibertat de Catalunya i tractem el Fossar de les Moreres amb el respecte que es mereix, talment com els nord-americans fan amb el Cementiri Nacional d’Arlington.

La recuperació i modernització de la nostra cultura militar és quelcom imprescindible per un estat normal com al que aspira Catalunya. L’adscripció territorial dels nostres ciutadans d’uniforme, el control civil, la meritocràcia i la porositat social en seran les parets mestres a partir de la qual bastir-la. No assumir això és mutilar una part central de la nostra identitat. No cal que esperem dinou segles com ho va fer el poble jueu, oi?

NOTA: Pol Molas @polmolas_sem

Pol Molas és cofundador i president de la Societat d'Estudis Militars (SEM) i coautor de "Política de Defensa i Estat propi" (Editorial Base, 2017). La seva principal àrea d'estudi és la guerra naval.

PER LA INDEPENDÈNCIA! VIA FORA! ESPOT DE LA DIADA 2023

 

August Gil Matamala: “No entenc quina política ha seguit la CUP” (18.08.2023, Vilaweb)

Entrevista a l’advocat laboralista i activista pels drets humans, en el quart lliurament d’una sèrie de converses a militants històrics

A vuitanta-vuit anys, August Gil Matamala (Barcelona, 1934) parla amb una lucidesa franca i pausada. Durant dècades ha estat un activista pels drets humans influent ací i a Europa, una veu escoltada dins l’independentisme d’esquerra i un advocat laboralista de prestigi. Ara diu que tan sols reflexiona com “una persona ja al marge de tot, en plena etapa de jubilació definitiva”, i demana que les seves paraules s’entenguin així. Veu el país amb una mena de decepció trista als ulls força típica de la seva generació, que va somniar que veuria la independència en directe i ara es retira a poc a poc. Però diu que té “una esperança històrica” en Catalunya. Ens rep a casa seva, a Barcelona, un matí plujós d’agost. És la quarta conversa d’una sèrie d’entrevistes a veus independentistes que ja no són ben bé a primera fila.

—Amb quin estat d’ànim seguiu l’actualitat política?

—Amb una disconformitat absoluta. Amb pessimisme quant al resultat esperable. Amb la sensació que no arribaré a veure el final d’aquesta història. I amb una certa resignació, potser resultat d’una vida ja llarga: he viscut èpoques molt pitjors. Ara és moment d’anar sobrevivint. Sense entusiasme, però sense desesperació. De vegades les coses passen de manera sorprenent. Hem vist coses que no ens pensàvem que veuríem.

—Malgrat aquesta resignació, teniu esperança en el futur del país?

—Sí. Naturalment. Però és una esperança històrica. El país existeix. No s’ha rendit en el fons. No hi ha una rendició formal. Hi ha molta gent que val, amb idees, disposada a continuar lluitant. No veig un desert. No veig que s’hagi aniquilat la voluntat de construir un país independent i més just. Hi ha una massa crítica suficient, però les condicions internes i externes causen un bloqueig.

—La independència la veieu més factible o menys?

—Jo la vaig veure, la independència. La vaig viure, encara que fos un moment. Quan vaig votar l’U d’Octubre vaig sentir que vivia un acte d’absoluta ruptura, d’absoluta sobirania. Em vaig sentir independent.

- Us sentiu enganyat?

—No. La paraula no és ‘enganyat’. Decebut. Que un 43% de la població amb dret de vot fes un acte prohibit expressament per l’estat, amb la possibilitat de rebre represàlies, és un acte de tal importància que potser encara no n’hem digerit la significació. És un acte d’afirmació popular massiva, en contra de les lleis, de l’autoritat, de la justícia, de la policia, de l’exèrcit, del rei, de tot. Això és tan extraordinari que simplement haver-ho viscut ja em justifica bastant tot el que ha passat.

—Però després no es va mantenir res.

—A partir del 27 d’octubre es van cometre dos errors fonamentals. Primer, els líders polítics haurien d’haver plegat. Sobretot els que eren a la presó, però els que no, també. Potser exceptuant els qui se’n van anar a l’exili, perquè la seva lluita podia tenir un sentit. El fracàs va ser tan evident… No es va voler reconèixer la manca de previsió. Els bascos ho tenien molt claríssim: els qui anaven a la presó deixaven tots els càrrecs i totes les seves responsabilitats. El senyor Otegi ho va fer.

—Avui l’estratègia encara és condicionada per la repressió? Hi ha una hipoteca?

—Exacte, sí. Perquè, quan apareix la repressió, i aquest ha estat el segon error, tota la vida de l’independentisme gira al voltant de la lluita antirepressiva. Durant els anys que van ser a la presó, no recordo cap iniciativa en terreny social, cultural, etc. L’independentisme passa a girar al voltant de la lluita antirepressiva. Això és elemental. En la meva experiència com a advocat laboralista ho he viscut.

—En quin sentit?

—He viscut molts conflictes obrers. Vagues importants per a fer reivindicacions laborals: salaris millors, condicions millors. Això dóna lloc a una repressió: acomiadar els quatre o cinc dirigents més significats. Aleshores, tota la lluita que portava aquell col·lectiu obrer, encaminada a aconseguir unes millores, tothom se n’oblida, no se’n parla més, i l’única cosa és aconseguir la readmissió dels acomiadats. Això és el que hem vist en política. De les reivindicacions socials i culturals no se’n parla més. La lluita antirepressiva funciona i és un element de mobilització, però no pot ser l’única. Els empresaris ho tenen claríssim: primer es neguen a negociar, això causa el conflicte, el conflicte causa la vaga. Assenyales uns quants treballadors, en temps de Franco se’ls posava a la presó si el conflicte era important, i després els acomiades. I a partir d’aquí es negocien les condicions amb què aquesta gent serà reincorporada. I aquí s’acaba la història.

—Què us sembla el murmuri sobre una amnistia per als milers d’independentistes represaliats?

—Aconseguir una amnistia sí que és un èxit polític. Aconseguir uns indults vol dir simplement sotmetre’s a la bona voluntat del poder, que te’ls concedeix a canvi de tranquil·litzar la situació. Amb l’amnistia, el poder institucional reconeix la legitimitat de l’actuació que va donar lloc a la repressió. Això és una diferència molt important. L’indult, no. L’indult diu: “Vostès van cometre un delicte”, i el delicte i la culpa continuen existint. He defensat sempre la mobilització a favor de l’amnistia perquè sí que té un component molt fort de legitimació.

—Hi ha veus, com ara el jutge José Antonio Martín Pallín, que diuen que l’amnistia també hauria de ser per als membres de les forces i cossos de seguretat de l’estat espanyol. Això també legitimaria la resposta de l’estat.

—Això seria la repetició de l’amnistia del 1978, que va amnistiar tots els antifranquistes i tots els criminals franquistes. Es repetiria la jugada. No és escrit, com hauria de ser una amnistia. Naturalment, una amnistia que legitimés la repressió pot ser una curiosa manera de treure-li sentit a l’amnistia pròpiament dita.

—Creieu que hi ha un marge legal, constitucional, per a fer una amnistia?

—No hi ha cap prohibició de l’amnistia. I l’amnistia fiscal de Montoro l’any 2012? I quan el Montoro va amnistiar tots els defraudadors d’hisenda que havien comès delictes? Delictes del codi penal, eh? No administratius. Delictes del codi penal. Allò va ser una amnistia. No entenc aquesta mania de dir que l’amnistia està prohibida. La constitució espanyola no en parla. Ni la regula ni la prohibeix. La possibilitat de l’amnistia és del tot present des que l’any 1978 es va concedir. Allò que no està prohibit es pot fer, sempre que no hi hagi una llei concreta en contra. Però no hi ha cap llei que la prohibeixi.

—La constitució sí que prohibeix un indult general.

—Sí, però això no té res a veure amb l’amnistia. Els indults generals eren els que feia Franco: quan hi havia un papa nou, ell feia un indult general a bona part de la delinqüència comuna. Això no tenia cap justificació, era un acte populista i, sobretot, pràctic, perquè arribava un moment que a les presons del franquisme ja no s’hi cabia. I aleshores aprofitaven qualsevol festa patriòtica o religiosa per fer l’indult general. Però no té res a veure amb l’amnistia.

—Què haurien de fer els partits independentistes, que poden decantar la investidura de Pedro Sánchez?

—Reclamar l’amnistia.

—Amb això n’hi hauria prou?

—L’autodeterminació no entra a la constitució espanyola, això sí que és veritat. És impossible, cap govern no voldria. Alguns polítics proclamen que s’ha d’avançar cap a l’autodeterminació. No s’avança cap a l’autodeterminació. L’autodeterminació és: sí o no. Es té o no es té. Però no avances. “Avancem cap a l’autodeterminació a còpia de diàleg.” S’avança allò que es pot graduar, però aconseguir més autodeterminació o menys no té cap sentit.

—Creieu que ha funcionat aquesta mena de peix al cove que ha intentat ERC?

—No. No veig el peix enlloc, a part dels indults i de la modificació del codi penal, que encara vol dir viure del tema antirepressiu com a objectiu únic. No hi ha peix enlloc. No veig ni el cove. On és, el cove?

—Per tant, podríeu arribar a entendre que es bloqués la investidura de Pedro Sánchez?

—Em costa. Quina és la contrapartida? Guanyes? No, provoques una repetició de les eleccions. De moment, és el pitjor mal. Jo em conformaria a negociar uns altres aspectes de millores autonomistes, millores que afecten la vida real de la gent, i aconseguir l’amnistia.

—Com vau interpretar l’abstenció en les darreres eleccions municipals i espanyoles?

—Malament. Molt malament. No sé com ha millorat les coses, això de no votar. Les ha empitjorades. Ens ha afeblit. Amb una abstenció en massa, general, totes les forces independentistes podrien fer-ho servir com una eina d’enfrontament i deslegitimació. Això em semblaria probablement molt bé, però és impossible i a més no es plantejava així. Ha estat una abstenció minoritària.

—La CUP la veieu encara com un espai propi?

—La veig en una situació crítica. Que la CUP ha tingut un sentit positiu és evident. Últimament havia desaparegut. Per votar la CUP, en aquestes últimes eleccions, s’havia de tenir molta moral. No existia, no se l’ha vista enlloc. Una desaparició… Ara: és possible que tingui possibilitats de refundació. Sembla que ara té previst un congrés.

—Quin creieu que és l’error original que porta la CUP cap a aquesta mena de desaparició?

—No ho sé. Crec que és un error de direcció, de manca d’iniciatives, d’haver-ho reduït tot a un parell de frases que serveixen per a clausurar un míting. No entenc quina política ha seguit la CUP. Aparentment, al congrés dels diputats hi anaven a bloquejar el funcionament de les institucions. Aquest va semblar que era el programa. Però això no s’ha notat, perquè han fet un paper normal, discret. El paper que podien amb dos vots. Són gent vàlida. En Botran és una bona persona i un bon historiador, i segurament un bon polític, però a les pretensions de bloquejar institucions per si soles no els veig el sentit. I he trobat a faltar iniciativa en el dia a dia.

—Quins elements imprescindibles hauria de tenir, aquesta refundació?

—No limitar-se a l’activitat municipalista. En alguns municipis han funcionat; en uns altres, han fracassat. El problema del municipalisme de la CUP és que en alguns pobles no ho han fet bé. En el terreny estricte on es prenen les decisions. No han estat a l’altura, al meu entendre.

—On, per exemple?

—No voldria… Però hi ha hagut casos concrets on han fracassat. Com a organització de masses s’hauria de reforçar internament. Fer una formació de quadres. Han mostrat una insuficiència de quadres. És un problema de formació i direcció política. I en els moviments socials ningú no hi ha tingut cap paper. Em sento bastant incapaç de donar cap idea en aquest terreny, perquè no és el meu ni m’hi he dedicat. Em sembla que hi hauria d’haver una organització com la CUP, per a lligar l’independentisme amb una reivindicació social molt forta que es desenvolupi en el terreny municipal, en els moviments socials de base i en el terreny institucional. Això és el que jo trobo a faltar. I estaria molt content que se’n sortissin.

—A la lluita judicial dels exiliats, hi veieu possibilitats de victòria?

—Una victòria a Estrasburg seria un element molt positiu de legitimació, però molt limitat. Al Tribunal d’Estrasburg no se li pot donar un paper que no té. És un tribunal ple de contradiccions i que ha perdut categoria. El problema ha estat l’entrada d’un seguit de països on el nivell de drets humans deixa molt a desitjar. El tribunal europeu no ofereix garanties de criteri sòlid de defensa dels drets humans fonamentals. Durant uns anys ha estat un referent molt important, però que era basat en l’assistència d’unes magistratures nacionals de països democràtics consolidats, que havien creat una jurisprudència. Han aparegut països d’un nivell democràtic molt discutible que han rebaixat els plantejaments. En deu anys ha perdut prestigi i ha perdut garanties. No hi confiem gaire. Si s’hi obtenen victòries, seran relatives a la manca d’imparcialitat dels tribunals espanyols i a problemes processals i procedimentals, perquè s’han incomplert principis bàsics, com ara el dret del jutge pre-constituït. Crec que el Tribunal d’Estrasburg s’aferrarà a elements de procediment per condemnar Espanya. Això serà un èxit polític? Molt relatiu.

—Aleshores, de què depèn el retorn del president Puigdemont i de la resta d’exiliats?

—De l’amnistia.

—Solament de l’amnistia?

—Home, i d’una sentència. Allò que s’ha recorregut davant el tribunal europeu són les actes judicials de condemna, per a uns, i per als qui encara no han estat condemnats, les actes de processament. Això significaria l’alliberament total de tota responsabilitat penal.

—La situació de la llengua us preocupa?

—Molt. Sobretot quan sento la ràdio i la televisió catalanes. El nivell de la llengua s’ha deteriorat d’una manera espantosa. A l’administració de justícia és absolutament residual. I al País Valencià i les Illes pot ser dramàtic.

—Creieu que hi ha marge per a defensar la immersió lingüística per la via judicial?

—Sí, és clar. Ara, vol dir ensopegar amb el problema de la justícia espanyola, i és políticament molt difícil de tractar, perquè és evident que la magistratura espanyola en el seu conjunt va a la seva. Per més disposat que hi estigui cap govern espanyol, no hi ha res a fer. La magistratura s’ha convertit en un agent polític real, amb criteris propis vinculats a instàncies d’extrema dreta, i és molt difícil de lluitar-hi en contra sense una reforma molt a fons del poder judicial.

NOTA: Els subratllats són meus (J.S.)

Josep Costa: “L’oficialitat del català a Europa no és bufar i fer ampolles com ens han venut” (vILAWEB, 18.08.2023)

Entrevista a Josep Costa per a parlar de l'acord entre Junts i el PSOE perquè el català sigui llengua oficial a la Unió Europea

Txell Partal

Aquests dies, l’ex-vice-president del parlament Josep Costa ha estat molt crític amb el pacte entre Junts i el PSOE perquè el català, l’èuscar i el gallec siguin llengües oficials de la Unió Europea. “No és bufar i fer ampolles com ens han venut.” El politòleg reclama de no oblidar-nos de la història: “Qui oblida la història, és condemnat a repetir-la. Ja ens ho van prometre i avui no tenim el català a la Unió Europea.” Costa recorda que el Consell Europeu ja va aprovar un memoràndum al respecte: “L’estat espanyol va signar acords amb les institucions europees per poder-hi fer servir el català i els altres idiomes. I no es van aplicar. De fet, s’incompleixen, per culpa d’Espanya, perquè no hi posa els recursos.” Per això ara es mostra desconfiat que la proposta tiri endavant.

—Ahir no us mostràveu gaire satisfet amb l’acord entre Junts i el PSOE perquè el català sigui llengua oficial a la Unió Europea.

—Hi ha un problema de filosofia sobre negociar amb el PSOE i arribar a acords amb un candidat a la investidura espanyola. Creia que teníem un debat estratègic dins l’independentisme entre aquells que pensaven que si investien governs espanyols feien alguna cosa correcta en el camí cap a la independència, i aquells que diem que negociar investidures espanyoles ens n’allunya. És un entrebanc des del punt de vista de blanquejar l’estat, del relat internacional, o de la legitimació del Primer d’Octubre. Per tant, hi ha un problema de concepte. La qüestió no era negociar bé o malament. El problema amb Esquerra no era que hi hagués uns incompetents negociant, que ho són. Junts ha demostrat ser més bo negociant, però ja sabíem que no era gaire difícil de fer-ho més bé. Però el camí del Primer d’Octubre no és negociar. L’independentisme no ha decidit de fer-se enrere de la via unilateral que era el Primer d’Octubre i recular a una via negociada amb l’estat. Aquesta era la discrepància que teníem, i la que tinc amb qualsevol negociació amb l’estat.

—Junts diu que és diferent negociar per decidir la mesa del congrés espanyol que la investidura. I que aquest acord no vol dir que n’arribin a un altre per a la investidura.

—És cert, però és que els acords que es van fer ahir, si no hi ha investidura, no serveixen de res. N’hi ha quatre, i dos són comissions d’investigació. Les comissions d’investigació són per a una legislatura. Si no hi ha investidura, no hi ha legislatura, i les comissions d’investigació no existiran. El català diuen que es podrà parlar, però és amb aquesta presidenta. D’això també n’hauríem de discutir molt…

—Digueu.

—Què vol dir “poder parlar català”? Només es podrà parlar i no es podrà escriure? No es podran fer propostes en català? No es podran fer esmenes en català? Es traduirà perquè ho entengui tothom? O si es volen fer entendre hauran de parlar castellà? Si el que diuen és que ens deixaran llegir poemes en català, doncs escolti’m, ja ho va fer la presidenta Armengol ahir. Molt bé, va recitar Salvador Espriu… És això el que demanen? I quan hi hagi una altra presidència, què passarà? És a dir, si es dissolen les corts espanyoles i es convoquen eleccions, se n’anirà la presidenta que tolera el català i n’hi pot haver una altra. Per tant, la tolerància amb la llengua caduca amb la dissolució del congrés espanyol, si no hi ha legislatura. I el català a Europa, evidentment, abans de la investidura no entrarà en vigor.

—Esteu convençut que no?

—L’irlandès va tardar divuit anys a estar plenament en vigor. Divuit anys de tramitació, de moratòries, d’adaptació… No hi havia traductors. És veritat que el procés es pot fer més de pressa, de fet no tothom ha tardat divuit anys. Però abans de la investidura segur que el català no estarà en vigor a Europa. I, si no hi ha investidura, no hi haurà continuïtat en la negociació amb la Unió Europea. De debò, tota aquesta legitimació de la via negociada, tota aquesta expectativa que es pot arribar a un acord, de què serveix? En positiu, no s’hi guanya res, en negatiu, s’hi perd.

—Què voleu dir?

—Per entendre’ns, la legitimitat del Primer d’Octubre es basa en moltes coses: en el projecte d’autodeterminació, en la voluntat democràtica dels catalans… Però, en l’àmbit del relat, es construeix sobre dues premisses: que Espanya és irreformable i que la via del diàleg és esgotada i no porta enlloc. Ara es crea una expectativa i es dóna credibilitat al fet que Espanya es pot reformar, perquè ara deixa parlar català i en demana l’oficialitat a Europa. Per cert, la paraula oficialitat no es diu explícitament, és a dir, no és en la petició. Generem un relat en què negociar amb Espanya pot donar algun fruit i que Espanya pot canviar. Desconstruïm el discurs de l’1-O, que es basa sobre les premisses que Espanya és irreformable i que negociant no es pot exercir l’autodeterminació.

—Junts defensa que el fet de portar-ho a la reunió del 19 de setembre farà que Espanya ho defensi, atès que encara no s’haurà arribat a un acord d’investidura.

—El reglament de llengües de la Unió Europea s’ha d’aprovar per unanimitat, no n’hi ha prou només amb Espanya. Seria la primera vegada que s’aprova una cosa per unanimitat el primer dia que es discuteix. I més una cosa tan complexa com el multilingüisme a Europa. S’ha intentat unes altres vegades, i és costós. Si algú es pensa que el 19 de setembre s’aprovarà la reforma del reglament de llengües de la Unió Europea és que no viu en el mateix món que jo. Em sembla impossible. A més, el procediment legislatiu té uns altres tràmits. No portes una proposta un dia i s’aprova. S’han de fer consultes, informes. En el procediment d’adopció de reglaments, hi ha d’opinar el Parlament Europeu. És un acte legislatiu, que té fases de consulta, de discussió, negociació. En la carta, Espanya proposa d’introduir-hi tres llengües noves. N’hi ha vint-i-quatre, introduir-ne tres de noves en el sistema de la Unió Europea, d’un dia per l’altre, no és tan fàcil. Òbviament, rectificaré si m’equivoco, però no ho veig.

—No ho veieu per les despeses?

—És un dels motius. Però també per les discussions que hi haurà. El català és llengua pròpia en més estats, igual que l’èuscar. El gallec, quina relació té amb el portuguès? I no solament a la Unió Europea. Què passa, al País Valencià? Ho he seguit poc, però la dreta blavera ja posa el crit al cel perquè no es parla del valencià.

—Sí, ara estan preocupats perquè el valencià és en perill per això… Surrealista.

—Exacte. El 2004, quan Zapatero va prometre el català a la Unió Europea, ja va ser un problema. Qui oblida la història, és condemnat a repetir-la. Ja ens ho van prometre, i avui no tenim el català a la Unió Europea. No es va complir. Va ser un engany. Molt poca gent se’n recorda, però van passar moltes coses. El Consell Europeu va aprovar un memoràndum. L’estat espanyol va signar acords amb les institucions europees per poder-hi fer servir el català i els altres idiomes. I no es van aplicar. De fet, s’incompleixen per culpa d’Espanya, perquè no hi posa els recursos. N’havia de pagar tots els costos i no ho fa. Per què tenim aquesta confiança que no tornarà a passar igual? Espanya va demanar que el català fos una llengua d’ús limitat en les institucions europees i es va aprovar. Es van generar expectatives i, de fet, es va allargar moltíssim. Vam aconseguir que hi hagués una versió en català del Tractat de la Unió, de la constitució europea, que al final no es va aprovar. La realitat de tot plegat és que el català, a les institucions europees, no hi és. Sabent aquesta història, em sembla que hi ha unes expectatives absolutament irreals. Però, tal com he dit, hi ha un problema d’enfocament de la qüestió. La manera de negociar i de reformar les institucions existents ara és vàlida? Hem decidit que allò que vàrem assumir el Primer d’Octubre ja no és vàlid? És a dir, quan tots, col·lectivament, com a poble, vam assumir que l’única via perquè el català fos oficial a la UE era la independència, estàvem equivocats? Hi havia una via per a tenir el català a la Unió Europea sense la independència? Ens vam autoenganyar l’1-O quan vam assumir que només amb la independència tindríem el català a la UE? Aquesta és una reflexió que hem de fer. Perquè, al final, si tot això no acaba en res, aquesta carta que s’ha enviat a la Unió Europea sí que queda.

—I què implica?

—Permeteu-me que sigui escèptic. No tenim cap garantia que el català serà oficial a la Unió Europea. Però tinc una certesa, que és que aquesta carta que va enviar el ministre espanyol l’exhibiran cada vegada que als tribunals internacionals al·leguem que som una minoria nacional perseguida, que som un grup objectivament identificable al qual vulneren els drets fonamentals. Cada vegada que ho al·leguem en els tribunals internacionals, aquesta carta serà exhibida per desmentir-nos. Per demostrar que no som una minoria nacional perseguida i que no es vulneren els nostres drets fonamentals. Que això acabi amb l’oficialitat del català, cap garantia. L’única garantia que tenim és l’altra.

—Puigdemont va dir que això ja no eren pas promeses, sinó fets.

—La carta és un fet. I el memoràndum Moratinos del 2005 és un acord publicat al Diari Oficial de la Unió Europea que va quedar en res. Si la presumpció és que el 2005 quan es va enredar amb tot això no es va fer res, és que hem oblidat el que va passar. Hi ha un acord del Consell Europeu sobre el català. És cert que no en demanava l’oficialitat, en demanava l’ús en convenis bilaterals, però que podien preveure un ús ampli del català si Espanya ho hagués pactat bilateralment amb cada institució, i n’hagués pagat les despeses, cosa que no ha fet. Per tant, sí, això és un fet. Però per mi no és un fet més concloent que el memoràndum Moratinos que es va publicar al Diari Oficial de la UE.

—L’oficialitat tindria més avantatges que solament l’ús del català, no?

—I qui ens diu que al reglament de les llengües de la Unió Europea no s’hi afegirà un article que digui que hi pot haver llengües de segona amb acords bilaterals amb els estats? La carta no diu que s’inclourà el català com a oficial a l’article 1 del reglament, en peu d’igualtat amb les altres llengües. Diu que s’inclourà el català al reglament. Si hi ha un text pactat, no he dit res. Però si no hi és, al reglament, jurídicament, se li pot posar un article que legalitzi el memoràndum Moratinos del 2005, que no va servir de res. Poses un article que digui que els estats poden fer acords amb les administracions europees a càrrec de cada estat, amb els traductors de cada estat i amb els diners de cada estat, a fi que els ciutadans puguin fer servir el català per relacionar-se amb la Unió Europea. De moment sóc escèptic respecte del resultat, sobretot quan requereix unanimitat dels vint-i-set països de la Unió Europea. Per tant, pactar-ho amb Espanya està molt bé i és important, però els irlandesos van tenir molta resistència per a fer oficial el gaèlic.

—Hi ha gent que diu que, en aquest cas, l’estat francès pot tenir un paper clau perquè no s’aconsegueixi…

—França, Itàlia… Vés a saber. Portugal potser posa alguna trava amb el gallec. A la Unió Europea hi ha qüestions geopolítiques i, simplement, pot haver-hi una qüestió econòmica. Que algú faci un càlcul econòmic de quant costa i digui que ho ha de pagar Espanya amb una retallada dels fons europeus Next Generation. Això ho complicaria tot. No és bufar i fer ampolles com ens han venut.

—No creieu que s’acabi aprovant, però, si s’aconsegueix, serà una millora per al català?

—Tècnicament, és clar! Cap nacionalista no pot estar en contra de l’oficialitat del català a la Unió Europea. I per això havíem arribat a la conclusió que la manera més fàcil i efectiva que ho fos era la independència i ser un estat de ple dret. Jo vull que el català sigui oficial a la Unió Europea. Crec que la independència és la manera d’obtenir-ho. I si no hi hagués dèficit fiscal a Catalunya, estaria més bé. Per tant, seria bo que tinguéssim un concert econòmic com els bascos? I tant que sí! El tindrem? El Primer d’Octubre vàrem assumir que ho tindríem amb la independència. Si ara hem canviat d’idea i pensem que podem tenir uns altres camins per a assolir coses, és un canvi d’estratègia molt substancial, que com a moviment no hem discutit.

—Creieu que dijous Junts es va fer enrere en l’estratègia de la confrontació?

—Has esmentat una paraula que fa temps que no sento dir a ningú de Junts. Evidentment, això d’aquesta setmana no té res a veure amb la confrontació. Això és la via dialogada, la via pactada. I tenia entès que Junts estava en contra de deslegitimar l’1-O per una incerta via dialogada que ja havíem descartat. Havíem quedat que el problema era que la via negociada era la via equivocada. Ningú no m’havia dit que el problema fos que no es negociava bé i que calia canviar els negociadors. Ningú no m’ha explicat que la via negociada tindrà èxit i ens portarà a la independència perquè ara posaran negociadors més competents. Si aquesta era la història, ens ho haurien d’haver explicat. El meu desacord fonamental amb tota l’estratègia de la rendició d’Esquerra Republicana és haver abandonat el Primer d’Octubre per tirar-se els braços del PSOE sota la premissa falsa que es poden fer acords amb Espanya que ens acostin a la independència. Si aquesta premissa ara resulta que no era falsa, sinó que simplement els d’Esquerra eren uns inútils i que hi havíem de posar els vells convergents perquè en sabien més, doncs ens ho haurien d’haver explicat més bé. No ho vaig entendre així.

—La conclusió és que negociant no s’arribarà mai a la independència?

—Que Junts sabria negociar millor que Esquerra no es dubtava. El llistó era tan baix que era molt fàcil de demostrar que es podia negociar més bé. El repte, realment, és demostrar que negociant amb Espanya s’avança cap a la independència. I això ho vaig dir irònicament, encara que alguns no ho han entès. Jo ho tinc clar: que negociant s’arriba a la independència ho vàrem descartar quan vàrem decidir fer el Primer d’Octubre. Tornar a obrir vies de diàleg amb la presumpció que podem avançar cap a la independència és deslegitimar el Primer d’Octubre.

—No es pot negociar i voler treballar cap a la independència?

—El problema de tot plegat és que Junts defensa totes dues coses alhora. Defensa que són més bons negociant, que el problema és que Esquerra són mals negociadors, i que ells ho farien més bé. Però hi ha una altra part del partit que diu que el problema és la via negociada. M’imagino que per mantenir la cohesió d’aquesta dualitat has de fer totes dues coses. És a dir, negociar per una banda i per una altra defensar que no s’ha d’investir un president espanyol. Tinc la intuïció que els acords de dijous són per a satisfer la negociadora i que després, quan s’hagi de negociar la investidura, prevaldrà l’ànima de plantar-se i no investir.

NOTA: Subratllats meus (JS)

Intervenció del president Puigdemont a la UCE Prada 2023

 

SÍLVIA ORRIOLS, LÚLTIM TREN? per MIQUEL DE PALOL (Avui, 11.08.2023)

Com tenim les balances d’opinió pública del que fa uns anys, i encara ara, més aviat d’inèrcia, se’n diu dreta i esquerra? El bon amic Manolo Vázquez Montalbán deia que quan un diu que ja no hi ha dretes ni esquerres, és que és de dretes. Ho podria mantenir, avui? L’opinió pública cada dia és menys interessant i significativa, perquè el grau de manipulació en totes les etapes del fet, tant en la sobrecàrrega d’informació prèvia com en el tediós relat final, és tan impune i salvatge que ja només serveix per constatar que el gruix de la ciutadania està infantilitzat del tot, a càrrec d’uns publicistes en un grau diferent igual d’infantilitat: uns són criatures de vuit anys, i els altres, de catorze.

Què hi diuen els filòsofs? Permetin-me un brevíssim tast d’alguns de recents: “Els retrets dels pròcers del Sistema no s’adrecen als extremistes, sinó als moderats. És la suma total dels liberals respectables i dels reformistes moderats el que amenaça el Sistema. (…) S’ha iniciat una guerra dels rics contra els pobres.” (Marco d’Eramo); “Ja és insostenible la distinció entre proletariat i burgesia. Cadascú és un treballador que s’explota a si mateix en la seva pròpia empresa. Avui estem tots dominats per una dictadura del capital.” (Byung-Xul Han); “Aristòtil defineix la finalitat de la comunitat perfecta a partir de l’oposició entre el simple fet de viure i la vida políticament qualificada, (…) essencialment de cara al viure bé.” (Giorgio Agamben).

La batlle de Ripoll, Sílvia Orriols, és una figura en alça, però en curiosa tessitura. Apareix als mitjans més per la canya dels partits del règim que per les seves idees. Quin és el seu crim? Assenyalar que el rei va despullat. Diluir per la immigració ja ho va intentar el franquisme en la postguerra. L’exòtica aliança entre burgesia i esquerra filomarxista va evitar l’enfrontament i va propiciar una integració de força èxit. No és el cas actual. El flux d’immigrants és enorme, divers i fora de gestió (la paraula control se’m fa sospitosa). Orriols diu que cal regular la immigració. Em sembla evidentíssim, diàfan i urgent. El contrari no va a favor de ningú, començant pels immigrants mateixos. És una obvietat d’ordre social, polític i moral.

Tot i que fins i tot això no seria més que un tractament simptomàtic, perquè les causes del problema són molt més profundes, globals i fora de l’abast no tan sols de Catalunya, sinó d’Europa, d’Occident gairebé. És el resultat de cinc-cents anys d’explotació indecent i massiva del que ara en diuen Tercer Món, d’haver actuat, i en massa casos continuar fent-ho, com si els habitants de les terres arrasades fossin animals, subjectes d’esclavitud i de barbàries que ara no cal detallar. El desastre no és que hi hagi immigrants, sinó que n’hi hagi d’haver. L’origen del mal són les condicions en què continuen vivint als seus països els qui estan obligats a fugir-ne per sobreviure, i la solució és en mans dels grans propietaris mundials, que no tenen cap interès a posar-s’hi perquè els faria caure alguns punts del percentatge de beneficis. Aquests són els criminals, i els mafiosos sense escrúpols que avaren les pasteres, no pas els immigrants.

Dit això, que em titllin d’extrema dreta, si arribés el cas, ja em faria riure. Potser tots els qui vivim en la més o menys ufanosa opulència occidental ho som, ateses les penosíssimes condicions en què viuen quatre de cada cinc habitants del món, i que no fem gran cosa per revertir-ho.

Dispensin; m’autocito: “Si tant s’espera no tindrà sentit exigir la sobirania, perquè aleshores Madrid la concedirà, igual com fa cinquanta anys l’hauria concedit a Las Hurdes si Las Hurdes l’haguessin demanat. Si els diferencials de progrés i creixement segueixen el ritme actual, Catalunya aviat serà tan pobra que ja valdrà més continuar lligats a Espanya” (MdP., Meditacions, § 9.12.4, 2011).

La figura en alça de Sílvia Orriols presenta llums i ombres. El seu discurs actual, fins on l’he seguit, sembla bàsicament defensiu i contraatacador a partir de la llenya rebuda per la seva posició en qüestions concretes d’ordre social. Desconec les seves intencions de futur polític, però vist el que hi ha, sospito que amb un pla de realització de la sobirania realista, valent, consistent, creïble i ben articulat podria arribar lluny. I vehicular o contribuir de forma substancial que Catalunya sortís de l’indigne forat on és ara, i fos el país que podria ser, amb expectatives d’anar també més lluny.

LAURA BORRÀS EXPLICA LA SENTÈNCIA DEL TSJC

CAP A LA CERDANYA: RUTA MULTIESTANYS ALS PEUS DEL CARLIT

ENTRETIEN AVEC LAURA BORRÀS À FRANCE 3 TV

Carles Puigdemont, le fugitif catalan qui tient le pays en haleine, (LE POINT, 03,08,2023)

OPPENHEIMER, LA PEL·LÍCULA: EL POLÍTIC I EL CIENTÍFIC

Ahir vaig veure la pel·lícula Oppenheimer, sobre el "pare de la bomba atòmica". Gran film, amb un munt d'actors coneguts. L'escena, però, que em va agradar més va ser l'entrevista entre el protagonista i el president dels Estats Units de l'època, Harry S. Truman, interpretat magníficament per Gary Oldman. Es va celebrar al Despatx Oval de la Casa Blanca, el 25 d'octubre del 1945. Truman volia conèixer personalment el científic, però la trobada no va anar gaire bé, sobretot quan "Oppie" li va dir que considerava que tenia sang a les seves mans, en referència a la mortaldat que les dues bombes atòmiques van provocar, milers de morts. La rèplica de Truman va ser típica d'un polític, primer li va oferir el mocador que tenia a la butxaca superior de la seva americana per que s'aixogués les mans. Després va afegir que era ell, Truman, qui havia ordenat el llançament dels artefactes nuclears, mentre que Oppie "només" els havia creat. Naturalment, amb això volia dir que el polític no tenia cap problema moral amb la decisió que havia pres, entre d'altres raons, perquè havia salvat milers de vides de soldats americans que haurien caigut en la conquesta de les cinc principals illes japoneses, sobretot tenint en compte el precedent que va suposar la conquesta d'Iwo Jima, on van morir més de 25.000 soldats americans.

Per acabar-ho d'adobar, l'escena conclou quan, en sortir del despatx presidencial, Oppenheimer sent que Truman comenta a un dels seus homes (Dean Atchenson, potser?) que "no vol veure mai més a aquest ploramiques (cry baby)". Brutal.

Un altre detall interessant de la foto superior és el quadre que apareix al fons de la paret. Es tracta ni més ni menys que d'un retrat de José San Martín (1778-1850), el general argentí que va alliberar Argentina, Xile i Perú de l'ocupació espanyola. Un bonic detall.

PIULADA DEL PRESIDENT CARLES PUIGDEMONT

He escrit que Espanya és més una percepció de la realitat que no pas una realitat contrastada. Avui us en donaré un exemple del que vull dir amb aquesta afirmació. És un exemple dolorós, pel que significa de manipulació històrica i de menyspreu cap a la societat catalana per part del mateix Govern espanyol (sí, el del PSOE+Podemos). Delata quina mena de gent tenim al davant, capaços de tergiversar la història d'una forma vergonyosa sense parpellejar.

Avui @elisabeni escriu un article interessant a @eldiarioes precisament advertint que si es desitja "aconseguir una aproximació a allò que passa o pot passar, els suggeriria llegir la realitat, sense por, perquè conèixer-la i assumir-la, per més que et resulti odiosa, és l'única manera de bregar-hi". Però fa temps que la realitat és, en el si de la cultura política espanyola, un bé escàs i amb poc prestigi social. Es prestigia la murrieria narrativa, la suplantació dels fets per la percepció. En l'informe que el ministre de Justícia va elevar al Consell de Ministres espanyol per la concessió dels indults als presos polítics em va cridar molt l'atenció un punt. El vaig haver de llegir dues vegades per si m'havia passat per alt alguna cosa, perquè el que es desprenia era tan fort que no podia creure que un informe oficial, adoptat al més alt nivell i que constarà en els arxius oficials per a la història, fos capaç d'una omissió tan flagrant. 

En l'explicació dels fets que han provocat la ruptura profunda entre Catalunya i Espanya (entesos com a subjectes polítics diferents), el Govern espanyol ignora l'element més disruptiu de tots: la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut de Catalunya, dictada l'any 2010. 

El fet més rellevant, sense el qual no es pot explicar ni en termes polítics ni en termes històrics tot el que s'ha esdevingut després, és ignorat de manera conscient. Llegiu la captura del text original i poseu-vos en la pell d'un historiador d'aquí a cent anys, examinant aquesta part de la història. Vénen a dir que, "tras diversas vicisitudes" els catalans vam perdre la xaveta. 

És el relat que han imposat els mitjans espanyols (i algun de català) segons el qual als catalans se'ls ha rentat el cervell de tant mirar TV3 o escoltar les ràdios en català (cosa que demostra que tampoc no saben què diuen ni TV3 ni les ràdios). L'ofensa més gran a tot un poble, inclosos els no independentistes del PSC amb el president Montilla al front, és ignorada pel Govern espanyol.

El fet més determinant de la política catalana en la seva relació amb Espanya abans del referèndum de l'1 d'octubre --que ens anul·lin l'Estatut que vam votar seguint de manera escrupolosa allò que marca la seva Constitució-- és esborrat de la història. No existeix. De debò que algú pot defensar això? De debò que algú pot creure que un govern que és capaç de manipular la realitat i la història de manera tan vergonyosa és de fiar? Mai no han sentit la necessitat de corregir aquesta greu distorsió de la realitat? Ahir era el catedràtic de Dret Constitucional Javier Pérez Royo el que recordava precisament el que va representar la sentència del 2010, en aquest article que també recomano: https://eldiario.es/contracorriente/imponer-idea-franquista-unidad-espana-elecciones_132_10406885.html. 

No és tan difícil llegir bé la realitat. Encara que no els agradi, perquè certament l'episodi de la sentència del TC és un dels més foscos i tristos de la política espanyola. No poden explicar a ningú que un text aprovat pels dos Parlaments (el català i l'espanyol) i després validat en referèndum, acabi essent anul·lat per un tribunal tan altament polititzat que exercia de tercera cambra parlamentària, on el PP hi tenia mà llarga. Si no assumeixen la realitat, és difícil que puguin bregar-hi, en efecte.

ESTÒNIA I EL DIA "D" CONTRA RÚSSIA per Marc Guerrero (30.06.2023)

Estònia, un petit país fronterer amb Rússia, ha posat la seva economia en peu de guerra. En una societat mobilitzada contra l'espectre d'una invasió, la primera ministra Kaja Kallas no ha patit a les urnes ( per l'escalada de preus, a causa de la brusca interrupció de les importacions de gas rus i l'augment vertiginós de la despesa militar). Fora del seu país, atrau als qui tenen una línia més bel·ligerant amb Moscou.

Des de la invasió russa d'Ucraïna a Estònia regna una atmosfera enrarida. Per començar, a la cúspide de l'Estat. La seva primera ministra defineix el conflicte en terres ucraïneses com a "existencial" per al seu país. El Parlament d’Estònia (el Riigikogu) va aprovar, l’octubre de 2022, una declaració que qualificava de règim terrorista a Rússia. Tallinn ha invertit més de l'1% del seu producte interior brut (PIB) en ajuda militar a Kiev, una de les contribucions més elevades del món en proporció a la riquesa nacional, just per darrere de la de Letònia i per davant de la de Lituània.

La defensa d'aquest petit territori d'1,3 milions d'habitants descansa en gran part en l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN). Des de febrer de 2022, l'Aliança Atlàntica no deixa de reconèixer la necessitat de reforçament del seu flanc oriental. Des del 2008, després d'una onada de ciberatacs contra institucions privades i públiques del país, Estònia, que s'havia unit a l'organització quatre anys enrere, compta amb un Centre de Ciberdefensa creat pels membres de l'Aliança i qualificat com "d'excel·lència".

El país ha emprès un camí vigorós de rearmament, multiplicant aquest any el pressupost militar per dos i dedicant una partida inèdita de 1.200 milions d'euros a la compra de dispositius d'artilleria. Al mes de febrer, Hanno Pevkur, ministre de Defensa, va expressar la seva voluntat de doblar els efectius de les forces terrestres del país, per passar, a finals del 2024, de 9500 a 20.000 combatents, a sumar als 35.000 reservistes i la "lliga de defensa civil" composta per prop de 30.000 ciutadans comuns (una institució creada dies abans del començament de la guerra d'Independència el 1918, i de la qual va ser cofundador el besavi de l'actual primera ministra). Amb Letònia també estan considerant l'adquisició d'un sistema de defensa aeri Iris-T SLM, desenvolupat pel grup alemany Diehl Defence. A finals de l'any passat també van comprar sis sistemes de llançacoets estatunidencs HIMARS.

A Estònia, el temor al gegant rus s'ha de fer als pupitres de les escoles, i els de més edat recorden l'època soviètica. En tota la seva història moderna, la jove república només ha conegut 42 anys d'independència.

L'1 d'abril de 2022, els tres Estats bàltics van anunciar de manera coordinada que posaven fi a les importacions de gas rus. Una decisió espectacular per a Estònia que depenia en un 90% del subministrament rus. L'ús del port de metà de la veïna Lituània, ha suposat una solució substitutòria que permet rebre gas liquat d'origen principalment noruec i estatunidenc, mentre es construeix el primer port de metà del país a Paldiski. La conseqüència ha estat que Estònia va registrar l'agost del 2022 la taxa d'inflació més elevada de la zona euro, amb un 23% en l'índex de consum. Actualment, la inflació anual s'ha reduït al 8,99% (segons dades del mes passat).

Però, aquest impacte econòmic i social no ha impedit que el Partit Reformista Estonià, al qual pertany la primera ministra, guanyés novament les eleccions legislatives del 5 de març del 2023. Un país de per si liberal en l'econòmic que compta amb un tipus impositiu únic no progressiu (o flat tax) del 20%. Tot i que es calcula que el dèficit pressupostari s'acostarà al 5% a finals d'any, la primera ministra s'ha compromès a posar-lo per sota del llindar fixat a Maastricht (3%) a partir de l’any vinent.

El nom de Kaja Kallas sona intensament a la premsa i cercles governamentals com a possible successora de Jens Stoltenberg en el lloc de secretari general de l'Aliança Atlàntica. L’actual secretari general de l'OTAN continuarà un any més al capdavant de l'organització militar, d’acord amb la decisió de la darrera cimera celebrada fa unes setmanes a Vilnius. L'ex primer ministre noruec seguirà en la responsabilitat fins a la cimera de líders prevista als Estats Units l'any que ve, coincidint amb el 75è aniversari de l'Organització. Els aliats porten mesos amb el debat de la successió, i tot sembla indicar que per primera vegada una dona serà la nova cap de l'organització militar. Conjuntament amb la primera ministra d'Estònia, Kaja Kallas, també sona amb força la primera ministra danesa, Mette Frederiksen.

Acabar la feina per Pol Molas (Societat d'Estudis Militars)

Els instruments de l’ocupació romanents després de la independència han de ser eliminats metòdicament

Any 4 Núm. 88 — Especial d'Estiudiumenge, 30 de juliol de 2023

Durant anys hem hagut d’escoltar consignes com ara «la independència no es fa contra ningú» o «això va de democràcia». Ambdues, fins i tot sense processisme pel mig, denoten un desconeixement notable del que és ser un estat i del que implica. Evidentment, la independència es fa contra algú —l’Estat espanyol i els seus delegats d’ocupació— i això va d’existència, les consideracions democràtiques tot i ser importants, van darrera d’això. Alhora, cal recordar altre cop que el conflicte entre Catalunya i Espanya no es resoldrà amb la independència. El seu currículum històric, així com la por —fonamentada— que la resta dels Països Catalans segueixin el mateix camí, comportaran topades i interferències periòdiques.

L’objecte d’aquest article, doncs, és deixar clar que no es pot deixar marge d’actuació a cap serrell de l’aparell de l’Estat espanyol romanent a la Catalunya independent. El propòsit d’això és doble. En primer lloc cal assenyalar de forma inequívoca que no hi ha marxa endarrere. Més de tres segles d’ocupació requereixen fer net. El segon motiu és evitar qualsevol conat d’insurgència dirigit per aquests elements. Ara bé, això ha de ser acomplert de forma freda i metòdica, placant qualsevol intent de fúria venjativa. Dit d’una altra manera, això no serà com les 48 hores de «barra lliure» que Charles De Gaulle va autoritzar després que França fos alliberada dels nazis. Hi ha dues raons per operar d’aquesta manera. La repressió —sí, la paraula és repressió— indiscriminada acaba antagonitzant aquells elements que per caràcter no serien proclius a la insurgència. En segon lloc, ens interessa que en aquest conflicte no hi apareixin tercers actors que obliguin a una solució de compromís, que l’únic que aconseguirien seria perpetuar-lo. Hi ha d’haver guanyadors i perdedors.

Descrits doncs el propòsit i els principis rectors, hem de radiografiar els diferents components de l’ocupació espanyola a Catalunya, que podem dividir en tres grups: operatiu, socioeconòmic i polític. El primer d’aquests el formen elements de l’espanyolisme violent —grups d’extrema dreta i ultres del futbol— que són els instruments predilectes per les accions en la zona grisa, aquella que queda sota del llindar de la guerra i on l’estat pot negar qualsevol mena d’implicació. Cal sumar-hi també tots aquells comandaments de les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat (FCSE) al Principat, especialment aquells amb més coneixement d’aquest. El segon grup, els elements socioeconòmics, comprèn tots aquells dirigents de patronals, sindicats i mitjans de comunicació unionistes. No cal aturar-nos a enumerar el seguit d’accions de tots ells tant per legitimar l’ocupació, així com beneficiar-se’n. Finalment tenim el grup dels polítics unionistes. En aquest hi englobem tots aquells que s’hagin ocupat un càrrec institucional des de l’1 d’octubre del 2017 ençà.

Entenent que tots aquests grups tenen la seva pròpia naturalesa i funció, se’n desprèn que cal elaborar solucions a mida per cadascun d’ells. Anem doncs per ordre. El cas dels elements operatius és el que possiblement requerirà menys recursos. D’una banda, tots ells estan perfectament identificats i territorialitzats des de fa dècades. Cal tenir present alhora que l’unionisme violent i els ultres del futbol no són un grup monolític, sinó que tendeixen a rivalitzar per qüestions menors, i aquest és un punt que pot i ha de ser explotat. Un cop assolida la independència, ja no tindran la cobertura policial i jurídica, de forma que fins i tot sense ser il·legalitzats —quelcom recomanable— podran ser processats per la més mínima acció. Més enllà d’això, les mesures que emprengui l’aparell de seguretat de la República Catalana les deixem a la seva discrecionalitat i diligència.

Respecte als comandaments de les FCSE ens trobarem que, com la resta de funcionaris de l’Estat, es trobaran en un territori en el qual ja no tenen feina. És previsible que una part d’aquests marxi. Respecte als qui es quedin, per pura precaució hem de contemplar-los a tots com a una possibles operatius d’un veí hostil, i per això caldrà monitoritzar-los. Aquí aplica un mètode universal: «follow the money». En cas que aquests trobin feina en un període inferior a dotze mesos, hem de donar com a possible que segueixin cobrant de l’aparell de l’estat mitjançant empreses pantalla. En cas, però, que segueixin residint aquí i el seu tren de vida hagi baixat substancialment, pot interpretar-se que els han abandonat. Com en el cas del subgrup anterior, l’aparell de seguretat de l’estat tindrà marge d’actuació per fer el que més s’escaigui. Només un apunt: recordem la relativa facilitat amb la qual els comandaments espanyols poden ser comprats —recordem l’episodi en que la diplomàcia i la intel·ligència britànica va evitar que Espanya entrés a la IIGM subornant figures clau.

Passem ara al grup socioeconòmic, dins el qual hi agrupem patronals, sindicats, mitjans de comunicació unionistes. Com a punt de partida bàsic apostem per una eliminació general de qualsevol mena de subvenció, mitjançant una llei anticlientelisme. Una mesura que també liquidarà de pas tots aquells qui han viscut del catalanisme/processisme. Això però, no és suficient. És aquí on proposem una Comissió de Responsabilitats que assenyali què va fer cadascun dels actors socioeconòmics des de l’1 d’Octubre del 2017, data que emprem com a moment fundacional —hi va haver un referèndum i el vam guanyar. La Comissió de Responsabilitats elaborarà un informe exhaustiu a partir del qual se n’hauran de determinar les mesures pertinents. Però el principi general que les sobrevolarà en tot moment serà aquest: «el col·laboracionisme no us sortirà de franc.» En cas de no acudir a aquestes compareixences, el patrimoni dels directius d’aquestes organitzacions serà embargat i es presentaran ordres de detenció internacionals contra ells. Capítol apart mereix l’RCDE Espanyol. De la mateixa manera que a Polònia no hi ha cap club esportiu que es digui «Grossdeustchland», l’existència de l’Espanyol només s’entén com a instrument de la ocupació. La seva cobertura reiterada a grups d’ultradreta unionistes és suficient per a decretar-ne la dissolució.

Finalment ens queden els elements polítics. El mateix sistema de la Comissió de Responsabilitats hi és aplicable. Ara bé, no som partidaris d’il·legalitzar partits unionistes. Això és més per una qüestió pràctica que no pas democràtica. Qualsevol procediment contrainsurgent ha de comptar amb una «cartografia» de la població potencialment procliu a donar suport als insurgents. L’oficial i teòric contrainsurgent francès David Galula plantejava una divisió en tres «colors»: blanc per les zones pacificades, rosa per les que hi estiguessin en curs i vermell per les pendents. Repetim el que hem dit al principi: s’han d’evitar embats de fúria cega i operar de forma metòdica. En definitiva, una adaptació del sistema proposat per Galula.

La Guàrdia Civil fugint de Montroig del Camp

(1.10.2017)

En aquest article hem procurat exposar un objectiu —fer net dels instruments de l’ocupació— i uns principis rectors —fer-ho de forma sistemàtica i freda. Aquesta actuació s’emmarca també dins una estratègia nacional que cerqui garantir una dissuasió consistent. Tenint present que la carta de protegir les minories nacionals a l’exterior ha estat una excusa per l’agressió, no hem de descartar que l’Estat espanyol la jugui. Així doncs, desarticular qualsevol conat d’insurgència és cabdal. Aquesta estratègia però, s’ha de conduir amb la combinació de fermesa i finesa descrita. Per descomptat això corre en paral·lel amb la generació de la nostra dissuasió militar convencional, però no podem oblidar que aquesta s’empra contra les amenaces exteriors. No entendre-ho no només seria antidemocràtic, sinó maldestre i contraproduent.

Pol Molas @polmolas_semPol Molas és cofundador i president de la Societat d'Estudis Militars (SEM) i coautor de "Política de Defensa i Estat propi" (Editorial Base, 2017). La seva principal àrea d'estudi és la guerra naval.

NOTA: Fotos posades per J.S.

Laura Borràs: “El problema, si de cas, el té Pedro Sánchez si vol ser president”

Entrevista a la presidenta de JxCat avui que fa un any que va ser suspesa com a diputada i presidenta del parlament

Odei A.-Etxearte

27.07.2023 - 21:40

Avui fa un any que la mesa del Parlament de Catalunya va suspendre Laura Borràs com a diputada, en aplicació de l’article 25.4 del reglament. Després, va ser condemnada a presó i inhabilitació pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per prevaricació i falsedat en document públic per la gestió al capdavant de la Institució de les Lletres Catalanes i va ser definitivament rellevada com a presidenta del parlament. En aquesta entrevista, la presidenta de Junts insisteix que no hauria estat condemnada si no fos qui és. Mira enrere i, sobretot, endavant: avisa que és Pedro Sánchez qui ha de moure fitxa si vol negociar de debò, el situa com a responsable últim del que passi, i argumenta que Junts no ha de tenir por d’una repetició electoral si és coherent amb els fets.

—En una entrevista a VilaWeb, vau dir que el foc amic és el que fa més mal. Les ferides del 25.4 encara són obertes?

—És difícil de pair el que va passar ara fa un any i el que ha passat després. Si em preguntes si ho he digerit, és que és indigerible, i de fet és insostenible i estèril en termes de moviment polític, liquidar-nos entre nosaltres. És aprofitar dreceres que l’estat obre per a transitar un camí que ens divideix en lloc de fer-nos més forts. La lawfare ha estat la principal arma que ha utilitzat l’estat dins la seva política repressiva contra l’independentisme català. Amb el que va passar fa un any, la lawfare no ens la fan, ens la fem. Això és dolorós en termes de moviment i, naturalment, quan t’afecta personalment, això hi és. El foc amic és el que fa més mal, certament, i hi ha ferides que, perquè afecten qüestions molt importants de cadascun de nosaltres com a persona, és complicat que es puguin curar. Molta gent diu: ERC ha fet el que ha fet. I és veritat. Com deia la Maria Aurèlia Capmany –i jo ho vaig dir en el meu al·legat final– la veritat necessita ser dita perquè, si no es diu, no existeix. Però el que cal és treballar per aconseguir l’objectiu col·lectiu. Per tant, quan he de treballar en favor del moviment independentista, les ferides queden a un costat.

—Us heu sentit acompanyada per Junts? Hi va haver declaracions, per exemple, de Magda Oranich, qüestionant que el vostre cas fos lawfare.

—Les declaracions de tots els representants de JxCat, del president Puigdemont fins al secretari general, el president del consell nacional, el portaveu del partit, la portaveu del grup parlamentari, el president del grup parlamentari, les vice-presidències del partit, la candidata a Madrid… En tots els àmbits de representació de JxCat on s’ha parlat de la qüestió en relació amb el judici i la sentència, el missatge ha estat inequívoc i unànime. I és que és un cas de lawfare.

—El TSJC us va condemnar a quatre anys i mig de presó, tretze d’inhabilitació i més de 36.000 euros de multa. Ara esteu pendents del recurs al Suprem. Penseu en la presó?

—La condemna de presó ja s’ha fet, per inversemblant que sigui, i confirma la direcció en què l’estat ha volgut anar sempre, que és fer servir aquell auguri que va fer Soraya Sáenz de Santamaría: escapçar el moviment independentista. És una sentència de presó que el mateix tribunal considera desproporcionada. Si és tan desproporcionada, potser l’haurien haguda de proporcionar, però, és clar, és feta amb un interès determinat: un vot particular ho diu molt clar, que és que hi hagi penes de presó. Demanen un indult. És a dir, que si algú podia dubtar del caràcter polític de la sentència, la mateixa sentència els dóna tots els arguments. La presó és l’escenari on l’estat espanyol vol molts independentistes. S’acaba d’acabar també un judici on es demanen penes desmesurades de presó per a joves activistes. Si jo no fos qui sóc, tothom sap que no hauria tingut el judici ni la sentència que he tingut. La presó és l’escenari on em vol l’estat espanyol. Vol tancar-me, però jo em sento lliure. I mentre jo em senti lliure, dins o fora de la presó, voldrà dir que no m’han vinclat. Aquesta és la meva força, és la força de la indignació, és la força de la veritat i la d’aspirar que un tribunal superior i just, on la prioritat no sigui política sinó jurídica, tingui en compte totes les proves que aquest tribunal va deixar fora perquè hi havia un interès a condemnar-me.

—Confieu en la justícia europea?

—Dins l’estat espanyol costa d’imaginar que hi hagi cap instància judicial que no sigui al servei de la unitat d’Espanya.

—Veieu l’indult viable políticament?

—L’indult no és una opció que jo hagi previst mai. Perquè implica reconèixer uns delictes que jo no he comès.

—Però el demana el tribunal mateix: un indult parcial.

—Això és surrealista si no fos que passa en el context polític que passa, en què es fa política des dels tribunals de justícia i que s’utilitza la lawfare com a eina per a intentar d’eliminar el conflicte polític.

—Ara que Junts afronta una negociació amb el PSOE, el vostre indult hauria de ser sobre la taula?

—Si jo hagués volgut una solució personal, hauria pactat amb la fiscalia. Em sembla que hem estat extraordinàriament clars, tant jo mateixa com el president Puigdemont: treballem per solucions polítiques globals, col·lectives. La nostra feina és al servei del moviment i de totes les persones que són en processos judicials, que són extraordinàriament lesius també per a tots els seus entorns, les seves famílies. Parlem de xifres esfereïdores: són més de 4.000 persones. L’amnistia ha de ser per al conjunt dels represaliats per l’estat.

—Si entreu a la presó, continuareu fent política com a presidenta de Junts?

—L’estat té la capacitat de condemnar-me i d’empresonar-me: la té, perquè té força. Si jo em mantinc internament lliure i forta, no aconsegueixen el seu objectiu. I jo no col·laboraré mai amb la repressió, justament perquè he criticat tant que uns altres ho fessin. Em sembla tan lesiu per al conjunt del moviment independentista, que no ho faré en primera persona.

—Per què creieu que ERC, Junts i la CUP heu perdut uns 700.000 vots el 23-J?

—En les eleccions municipals hi va haver un gruix de pèrdua de vots que s’ha vist incrementat també en les eleccions del 23-J. Que a nosaltres ens afecti considerablement menys que a unes altres formacions polítiques independentistes, com Esquerra o la CUP, no fa que no ens preocupi. La força del moviment independentista català ha estat la seva gent, el fet d’anar de baix cap a dalt tots units. Hem d’atendre aquests missatges, analitzar-los i treballar per corregir-ho i poder obtenir la màxima força de la gent, que és la força de la democràcia, que és d’on l’independentisme català ha tret tota la seva legitimitat.

—Què castiga, l’electorat? La falta d’unitat, el fet de no haver culminat el procés, la incapacitat de tenir un projecte conjunt?

—És una anàlisi que ens hem encarregat de fer amb profunditat. És complexa. Però hi ha una primera impressió que és molt clara. Si el 2019 l’independentisme català a Madrid tenia 23 diputats i ara en té 14, és evident que no és una bona notícia. També és cert que no importa el nombre, sinó la capacitat que aquesta xifra tingui per a incidir. Ara 7 diputats poden ser decisius, com ho haurien pogut ser 23 el 2019 amb unitat, al servei d’un projecte col·lectiu que és avançar cap a la independència del nostre país. El missatge que s’emet de desafecció, desànim, de desmobilització, és fruit de moltes circumstàncies. Si som en una legislatura en què la nit electoral havia guanyat les eleccions el PSC, i intentem d’articular una majoria, que és psicològicament rellevant perquè superem el 50% dels vots, i els compromisos que adquirim es veuen decebuts en una acció política amb què no s’avança cap a la independència… Era l’objectiu del president de la Generalitat: em presento per culminar la independència de Catalunya. La falta de credibilitat del moviment independentista per a fer efectiu allò que diu, quan demana el vot a la gent, és un dels motius de l’abstenció. També el fet que no siguem capaços de posar per damunt allò que ens uneix i ens centrem molt en allò que ens separa, perquè llavors no avancem. No hi ha una direcció estratègica, no hi ha una manera de treballar conjunta.

—Dieu que els 7 diputats de Junts són decisius a Madrid. Pere Aragonès remarcava dimecres que són 14.

—Si llegeixes els mitjans de comunicació, donen 7 vots descomptats cap a un determinat cantó i, en canvi, n’hi ha uns altres que no els poden donar per descomptats. Entenc que la capacitat de decisió és quan uns altres no poden donar per descomptat els teus vots.

—Té sentit, aleshores, cercar una unitat amb ERC per a fer palanca al congrés?

—Hi ha tanta gent que diu: “Però com podeu anar amb Esquerra amb el que us han fet? Escolta, ara mira les diputacions. Com és possible, si en la campanya del 2019 tot era la Diputació de Barcelona? I ara resulta que en campanya diuen que no faran un pacte, i l’endemà entren al govern de la Diputació de Barcelona, quan tothom sap que això no es va negociar l’endemà de la campanya”. Evidentment, això no ajuda a la credibilitat ni de qui pren la decisió, ni al conjunt del moviment independentista. Però fins on jo sé, la independència la farem amb els independentistes, no la farem amb els unionistes. Per tant, faria malament de no pensar sempre que hi ha d’haver l’oportunitat de refer una direcció estratègica independentista. La nostra voluntat en aquest sentit ha estat sempre inequívoca.

—Pedro Sánchez envia el missatge que està molt tranquil amb la seva investidura, confiat que se’n sortirà.

—Visca la tranquil·litat de Pedro Sánchez! Més tranquils estem nosaltres. Qui aspiri a ser president del govern espanyol serà qui haurà d’estar nerviós. Si ell està tranquil, nosaltres encara ho estem més.

—Heu tingut algun contacte amb el PSOE?

—Tothom parla d’aquests contactes com si hi hagués negociacions. Tothom va enviant coloms missatgers i se sent la remor que podríem parlar. Però nosaltres som gent seriosa, que treballa d’una manera rigorosa. Si la vol tenir, Pedro Sánchez té una responsabilitat i sabrà perfectament com ha d’exercir-la, no amb coloms missatgers o amb missatges als marges o d’una manera informal. Nosaltres ens prenem molt seriosament el concepte de negociació. Justament, parlàvem que hi havia d’haver una taula de negociació, no de diàleg, perquè donem molt de valor a la paraula negociació. Això s’ha de fer pels conductes rigorosos, al més alt nivell i de manera molt seriosa.

—Carles Puigdemont també ha de participar en aquesta negociació? La presidenta de Junts sou vós.

—Jo sóc la presidenta de Junts, però el president Puigdemont és el president legítim de Catalunya. Va molt més enllà de Junts per Catalunya. És el president que les maneres poc democràtiques de l’estat espanyol van foragitar del lloc on els ciutadans l’havien ubicat amb les urnes. A la premsa li donen aquest paper, sobretot perquè l’han volgut menystenir d’una manera que està per sobre de les seves possibilitats, dient fins i tot que era una anècdota. I, en aquests moments, d’anècdota res, perquè hi ha un paper fonamental de qui se’n va anar a l’exili per mantenir aquesta legitimitat democràtica que l’estat espanyol va arrabassar-nos amb l’aplicació de l’article 155, i tot el que hi ha hagut després. La lluita de l’estat espanyol contra el president Puigdemont no s’ha acabat. És una lluita per terra, mar i aire.

—Estaríeu oberts a parlar de més coses, a banda de l’amnistia i l’autodeterminació?

—No delimitem cap marc de les negociacions. Hi ha un resultat electoral. Hi ha algú que vol aspirar a la presidència de l’estat espanyol, d’un estat que manté un conflicte polític amb Catalunya. Un estat que, el governi qui el governi –sigui el PSOE amb Podem o el PP–, amb Catalunya es comporten d’una manera molt similar. Per tant, caldrà veure i analitzar si hi ha la voluntat de resoldre el conflicte polític entre Espanya i Catalunya. Fins ara negaven el conflicte, deien que ja s’havia girat full, que ja érem en un altre escenari. Meritxell Batet deia, encara en campanya: Catalunya ja no és un problema. Ara l’estat espanyol veu que el fet de no deixar-nos fer el que el poble de Catalunya vota també incideix en allò que el poble espanyol vol que es faci quan vota. Aquest és el canvi de rasant que tenim. És important: els que volen governar l’estat hauran d’entendre’s amb l’independentisme català i, de manera decisiva, amb JxCat. En l’esfera internacional també és molt important perquè es negava un problema, l’existència d’un conflicte. El conflicte no s’ha acabat. És ben viu, perquè el mantenen viu amb tota aquesta repressió.

—Si la proposta que fes el PSOE fos, per exemple, el traspàs de Rodalia i una millora del sistema de finançament, Junts s’asseuria en una taula a parlar-ne?

—Jo intentaria no insultar la intel·ligència de la gent. El que ha passat estructuralment de l’estat cap a nosaltres és conegudíssim. No farem un Turó de l’Home permanent. Quan et donen allò que et correspon, no t’estan donant res. Pretenen que seiem a negociar perquè ens donin alguna cosa que ja ens correspon? Llavors vol dir que no entenen què significa la negociació. El que ha passat en aquest país d’ençà de l’octubre del 2017 és molt important. Hi ha gent que ha anat a la presó, hi ha gent que ha anat a l’exili, hi ha una repressió absoluta. De debò? Nosaltres parlem d’independència i ens poden posar Rodalia al costat? És un insult en la mateixa formulació dels conceptes. Nosaltres no volem ser insultats, i no insultem perquè no ens insultin.

—Parleu de cobrar per avançat. Com es concretaria, això?

—No hi ha cap govern espanyol que tingui cap credibilitat respecte de Catalunya, i als fets ens remetem. El pressupost general de l’estat és un compromís que l’estat adquireix amb tot el seu territori nacional i ja en saben, de complir-lo, però segons on i amb segons qui. Amb Catalunya, és inequívoc que no es compleix mai. Un govern de Podemos amb el PSOE o, naturalment, un govern del PP, no té cap credibilitat. Aquest pagar per avançat és una manera de dir que hi ha d’haver mecanismes que garanteixin que tot allò que normalment queda com a paper mullat no ho pugui ser.

—Voleu que el govern en funcions faci alguna cosa abans de la investidura?

—Serà Pedro Sánchez qui mourà fitxa quan vulgui moure fitxa. Perquè el problema, si de cas, el té Pedro Sánchez si vol ser president de l’estat. Nosaltres no en tenim cap, de problema. Som on érem, tothom sap on som i el que hem fet, el que hem dit, i el que hem dit és el que ja hem fet. I, per tant, és el millor auguri a l’hora de pensar què és el que farem.

—El fet que el PSOE us facilités de tenir grup propi al congrés dels diputats seria un primer acostament?

—De debò, és com quan parlàvem de Rodalia i la independència. “Hola! Grup propi, i amnistia i autodeterminació!” És que, de debò, siguem seriosos. No hi ha negociacions en aquest àmbit. No treballarem a aquest nivell en aquest moment. Qui vulgui negociar sap com fer-ho, en quins termes, per quins canals i a quin nivell. És evident que disposar de grup propi és una anècdota en aquest escenari que es pot albirar. Un escenari en el qual Catalunya pugui ser escoltada i respectada, que la força dels vots que ens ha donat la ciutadania pugui ser decisiva al nivell d’aquesta estabilitat que el govern de l’estat busca.

—Us fa por una repetició de les eleccions?

—A nosaltres no ens fa por res. Sempre parlem amb màxim respecte i amb màxima prudència per a tothom. L’escenari és el que és. Qui estigui en disposició de voler res, s’haurà de començar a moure i haurà de plantejar els termes d’aquesta hipotètica negociació. Per l’escenari d’una repetició electoral ja hi hem transitat. Pot passar? Sí. I depèn de qui s’hi jugui alguna cosa. I qui s’hi juga alguna cosa, si vol ser president de l’estat espanyol, és Pedro Sánchez.

—Hi ha qui pensa que us pot convenir una repetició electoral si bloqueu el congrés.

—És molt important ubicar el marc mental en què mirem les coses. El que volem és desblocar el conflicte polític a Catalunya, resoldre’l, i això vol dir respectar el que voten els ciutadans i aconseguir la independència d’aquest país. Per tant, el blocatge o no el decidirà qui està en la disposició de fer-ho. A nosaltres, anar a eleccions mantenint-nos amb el nostre discurs, i amb els fets que reforcen el nostre discurs, no ens ha de fer por, naturalment. Si anem a una repetició electoral, serà perquè qui té les regnes de la situació ens hi mena. No vols una repetició electoral? Doncs ja saps perfectament en quins termes, com i de quina manera, s’ha de negociar. No mourem la nostra posició, la fermesa que sempre hem volgut fer valer en les conteses electorals. Qui decideix és qui té alguna cosa a perdre-hi, aquí. No és el nostre cas.

—Si hi ha eleccions, la culpa serà de Pedro Sánchez?

—No es tracta de culpa, es tracta de qui té la responsabilitat. En volem dir culpa? Diguem-ne culpa. Pedro Sánchez va voler repetir eleccions i ho va fer. Ara hem de veure si hi voldrà tornar. La responsabilitat és de qui té la capacitat d’oferir i ser mòbil, flexible o inflexible, sabent què passa si no vols entrar a aconseguir, per la via de la negociació política, allò que vols.

—Es parla molt de la divisió amb què Junts afronta aquesta negociació. Veieu aquesta divisió a l’executiva?

—No afrontem aquesta negociació amb cap divisió, perquè les persones que han de formar part del nucli de decisió estem completament alineades. Males notícies per als que busquin divisió dins de Junts. Hem mantingut una campanya electoral amb un marc discursiu que no s’ha mogut en absolut del que havíem fet el 2019.

—Si sou coherents, en campanya vau dir que no investiríeu Pedro Sánchez.

—Vam dir-hi “a canvi de res”. Veníem d’una situació en què sí que s’havia permès la investidura de Pedro Sánchez sense obtenir cap mena de benefici col·lectiu per al conjunt del país, que és el que nosaltres sempre procurem. Per tant, això és un fet, efectivament: no investirem Pedro Sánchez a canvi de res.

—Qui prendrà la decisió sobre la investidura, a Junts? Quan dieu que el nucli de decisió està alineat, us referiu a vós, Jordi Turull i Carles Puigdemont? Ho ha de decidir l’executiva? S’ha de consultar els militants?

—És evident que el secretari general i la presidenta han de tenir una capacitat directiva del partit. I, naturalment, en un afer d’aquestes característiques, el president tothom l’ubica al centre, i només faltaria que no hi fos. També la nostra candidata a Madrid, que és qui ha estat defensant la posició. Nosaltres estem alineats. En qualsevol cas, sempre treballem buscant el màxim consens. I això passa per l’executiva i, eventualment, quan hem pres decisions que han hagut de ser consultades amb la militància (penso en l’entrada del govern perquè hi havia un determinat acord, o en la sortida perquè no es complia) també hi ha participat.

—Però s’hauria de consultar la militància en aquest cas?

—Avancem unes situacions que en aquest moment són absolutament hipotètiques. És inútil d’avançar una hipotètica consulta davant uns fets que encara no s’han esdevingut. Veurem com van els esdeveniments i com hem d’arribar a la presa de decisions.

—Es parla d’una possible entrada d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona.

—Això ho haurà d’explicar ERC: per què diu una cosa en campanya electoral i després diu la contrària, que, a més a més, és la que ens perjudica a nosaltres. Ho hauran de decidir els que prenen aquestes decisions dins d’ERC i suposo que ho hauran d’explicar també a les seves bases, que darrerament s’han fet sentir respecte de l’entrada a la Diputació de Barcelona. Nosaltres mantenim el mateix que hem dit sempre, que és buscar aquesta unitat independentista perquè els fets ens demostren que quan hem anat junts és quan hem avançat més en relació amb la independència. Unitat per a aconseguir la independència, no perquè ens agradi més anar amb els uns o amb els altres. Quan és possible s’ha de materialitzar en totes les instàncies, especialment a les de més alt nivell. Podent pactar amb JxCat a les diputacions de Tarragona i Lleida, han preferit de pactar amb el PSC. Podent-nos fer forts a la Diputació de Barcelona, on l’aritmètica ho feia possible a l’expectativa del que decidís fer el PP, no ho ha estat. I ara sí que entren en aquest govern. Voler fer mal a JxCat és fer mal al conjunt de l’independentisme, perquè ens necessitem tots i ens necessitem forts. Sempre és una mala notícia que l’independentisme s’afebleixi.

—El malestar de batlles i regidors a Junts per haver-vos quedat fora de la Diputació de Barcelona és un mal menor?

—No m’agrada gaire parlar de mal menor. També em deien que Pedro Sánchez era un mal menor, i jo he llegit Hannah Arendt i el mal menor és mal, al cap i a la fi. Puc entendre perfectament que la força i la legitimitat que et donen els teus vots per a exercir la teva influència i transformar, la vulguis exercir, perquè jo participo d’aquesta lògica. Puc entendre perfectament que hi hagi gent que volgués ser-hi per damunt de tot, però nosaltres posem sempre els interessos del país per damunt dels interessos d’alguns alcaldes o d’alguns municipis.

—ERC diu que teníeu dotze diputats i de seguida us vau quedar amb deu.

—Nosaltres teníem dotze diputats i negociàvem amb dotze diputats. Quan tu negocies amb algú i et diu “voleu dir que sou dotze? Perquè sou deu”, els dius: “Negociem com si fóssim dotze perquè som dotze, i serem dotze. I més onze, vint-i-tres; i més un, vint-i-quatre”. Les xifres són les que són. Cadascú ha de respondre de les decisions que pren. Nosaltres vam prioritzar pactes amb ERC abans que amb el PSC. Esquerra ha prioritzat pactes amb el PSC abans que amb JxCat.

—Veieu viable un acostament amb ERC que a mitjà termini permeti que Junts doni suport, des de fora, a Pere Aragonès? O fins i tot tornar a entrar al govern?

—Vam sortir del govern amb uns arguments sòlids i no ha canviat res perquè es pugui plantejar una situació com la que es descriu, d’una entrada hipotètica al govern. La coherència també implica ser responsable dels teus actes. Els vots que ha obtingut ERC demostren que la seva estratègia no ha estat positiva ni per a ERC ni per al conjunt del país. Nosaltres apostem per una estratègia de país. En aquests moments no n’hi ha. El 2017 hi va ser per a aconseguir el referèndum. Nosaltres el que hem dit sempre –i ho vam posar sobre la taula de l’acord per a entrar a govern– era: direcció estratègica de l’independentisme, front unitari a Madrid, taula de negociació on hi hagués respecte del dret d’autodeterminació que ja hem exercit i amnistia. Perquè l’amnistia és gairebé com un pas previ: és aturar les hostilitats quan seus de tu a tu a dialogar amb l’estat. Tots els processos de resolució de conflictes, tots els processos de pau que coneixem, participen d’aquesta lògica.

—A Catalunya li convindrien unes eleccions anticipades?

—El que li convindria és que fóssim conscients de quin és el procés que vam iniciar l’octubre del 2017, com hem de treballar per culminar el que vam endegar, fer-ho tots amb la màxima ambició, amb la màxima capacitat, amb tots els talents que puguin ajudar, en lloc d’anar-nos matant entre nosaltres.

—No heu demanat eleccions anticipades malgrat que Aragonès se sustenta en una minoria de trenta-tres diputats.

—Una minoria escarransidíssima i que va perdent suports i credibilitat, que genera aquest desconcert i desafecció, i que, naturalment, no convida a ser optimistes amb el futur nacional. Mentre competim entre nosaltres, serà molt difícil que es puguin posar els objectius col·lectius, amb generositat, davant els individuals. Jo això ho visualitzo amb una anècdota. Quan vaig entrar en política el 2017 em vaig imaginar el vot independentista com una bústia. Cada vot que va a parar-hi la recull una única saca: la saca dels vots per la independència. N’estava absolutament convençuda. Amb tot el que he vist i he viscut al llarg d’aquest temps, ja no ho puc dir. No tots els vots que van a partits independentistes després s’acaben traduint amb força per a avançar cap a la independència. I per això és molt important mantenir aquesta fermesa, aquesta credibilitat, aquesta confiança amb la gent. Perquè si la perdem tots, serà molt difícil que ens puguem tornar a activar com a país. Des de la tardor del 2017, hi ha moltes converses pendents en el si de l’independentisme. Com més aviat les abordem, més aviat estarem en disposició d’afrontar amb força i unitat el camí que ens ha d’acabar portant a la independència.

—Esteu inhabilitada. Creieu que Josep Rull seria un bon candidat de Junts per a les pròximes eleccions catalanes?

—Si el Suprem ens ofereix una sorpresa in extremis, i fa cas de la barbaritat de sentència que tenim, en circumstàncies normals no hi hauria d’haver inhabilitacions polítiques per a cap demòcrata que no ha comès cap delicte. En el principi de realitat espanyola, tots nosaltres estem inhabilitats. Ara en Josep Rull no ho està, cosa que és una magnífica notícia. Algú com el conseller Josep Rull és un actiu de primera. En el nostre partit, qui decideix qui fa política i qui no en fa no són les togues, sinó els vots de la militància en un exercici de radicalitat democràtica com ho són les primàries.