En un altre lliurament va rebatejar el PSC, com a Partit Sinistre Català, molt bo. Com també abans el PPC, era conegut com Pesta Porcina Clàssica, només cal mirar la cara de la Dolors Montserrat, per captar-ho.
dilluns, 6 d’abril del 2026
diumenge, 5 d’abril del 2026
Alonso-Cuevillas: “És possible que la jutgessa ara no sàpiga com aturar això de Sixena” (Vilaweb, 2.04.2026)
Entrevista a l'advocat que ha impulsat la querella de cinc ex-consellers de Cultura contra la jutgessa d'Osca pel trasllat de les pintures de Sixena
Josep Nualart
Hi havia una escletxa –i calia aprofitar-la– per a mirar d’aturar l’execució de la sentència que obliga a traslladar al monestir de Sixena les pintures murals exhibides al MNAC. Aquest és el propòsit de la querella que van presentar cinc ex-consellers de Cultura contra la jutgessa d’Osca encarregada d’executar-la: l’acusen d’un delicte contra el patrimoni històric i de prevaricació, per haver-ne impulsat l’execució malgrat els advertiments insistents dels principals experts en la matèria sobre l’elevat risc de destrucció de les pintures. L’advocat que impulsa la querella és Jaume Alonso-Cuevillas, que veu molt poc probable que el TSJ de l’Aragó l’admeti a tràmit. Però en aquesta entrevista explica per què cal lliurar aquesta batalla.
—Quan vau veure l’opció d’aprofitar aquesta escletxa?
—És una causa que fa molts anys que porto, amb la defensa del conseller Lluís Puig, durant tot aquest temps he tingut molt de contacte amb Xavier Muñoz Puiggròs, que és l’advocat de la Generalitat, un bon amic. N’hem parlat molt, estem molt al cas de totes les vicissituds de la causa civil. I quan vam veure que hi havia una primera sentència que s’executava durant el 155, van mirar de quina manera podríem paralitzar aquesta altra. Perquè la llei no preveu cap via d’inexecució de sentències, només hi ha prevista la via contenciosa administrativa.
—A quina conclusió vau arribar?
—Amb les pintures murals, a diferència de les obres petites, els informes tècnics deien que el trasllat implicaria amb seguretat la destrucció o uns danys irreversibles en unes peces qualificades de patrimoni, amb la màxima protecció espanyola i internacional, també. I veiem que arriba la sentència ferma del Suprem i que no se n’atura l’execució. Continuem donant-hi voltes i veiem que aquí no hi ha un incident tècnicament previst a l’ordenament processal per a aturar l’execució d’aquesta sentència, però sí que som davant un conflicte de béns jurídics i que resulta que l’execució d’aquesta sentència implicaria la comissió d’un delicte. Perquè els articles 321 a 325 del codi penal [delictes contra el patrimoni històric] són molt clars.
—Primer havíeu de veure què decidia la jutgessa d’Osca.
—Sí, havíem d’esperar que prengués una decisió. I després hem tingut un inconvenient pràctic, que és que nosaltres no som part en la causa. I al MNAC, que no tenia assessoria jurídica pròpia, sinó externa, els feia molta recança de passar-nos les coses. A més, el MNAC té un patronat complicat: tant el Ministeri de Cultura espanyol com la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona són socialistes. No hem tingut cap impediment del MNAC, però no hem tingut tampoc cap facilitat d’accés a la documentació. De fet, la querella és feta amb coses que hem anat obtenint per mitjà de la premsa. Però no en tenim ni tan sols totes les resolucions. Ho hem anat madurant, tot plegat, i havíem d’esperar que la jutgessa d’Osca s’hi pronunciés. És una querella de cocció lenta, que hem anat madurant, i ha calgut un temps perquè Lluís Puig pogués contactar amb tots els ex-consellers i veure qui la volia signar. Finalment, n’hi ha cinc que s’hi han avingut.
—Per què, dels nou ex-consellers que van signar un manifest contra el trasllat de les pintures el juliol de l’any passat, en són cinc els qui han acabat signant la querella?
—Tot això ho ha gestionat Lluís Puig. Però, per exemple, en el cas de Santi Vila està pendent de judici. Si jo fos el seu advocat –i he de dir que no hi he parlat–, li hauria aconsellat que no posés la querella, pendent d’un judici per desobediència. I els ex-consellers socialistes tampoc no hi són, com tampoc la consellera actual.
—S’ha incomodat amb aquesta querella, la consellera Sònia Hernàndez?
—Crec que tots s’han posat de perfil, en aquest tema. I el Ministeri de Cultura, també. Sobre això, cal dir que Espanya és signant del conveni de Nicòsia, que és un conveni de protecció del patrimoni històric, de manera que el ministre de Cultura espanyol hi hauria d’intervenir i trobar la manera d’intentar de preservar les pintures, encarregant informes i intentant de convèncer la jutgessa que aquesta execució implicaria una destrucció de patrimoni, una pèrdua irreversible, però també un incompliment de les obligacions internacionals de l’estat espanyol.
—Podria ser decisiva, la intervenció del Ministeri de Cultura?
—Sí. Bé, jo no ho hauria de dir, perquè he de creure en la independència judicial. Per tant, decisiva no seria la paraula.
—Però podria tenir molt de pes per a frenar-ho.
—Sí, per descomptat.
—I la Generalitat?
—Quan es dicta la sentència del Suprem, els advocats de la Generalitat (amb Xavier Muñoz, que és el lletrat que ho portava i que era a punt de jubilar-se) aconsellaven que es presentés el recurs d’empara al Tribunal Constitucional espanyol, i la Generalitat no el va presentar. I, mentrestant, l’ajuntament xiulant.
—Hi havia recorregut realment per a un recurs d’empara al TC?
—Si em demaneu pel pronòstic de probabilitats d’estimació del recurs, probablement eren baixes. Però presentar el recurs no era cap disbarat jurídic. I entenc que els advocats han d’exhaurir totes les vies de defensa, perquè allò que està en joc va molt més enllà d’un interès privat. És que no discutim sobre la titularitat material de les obres. I hi ha moltes coses incomprensibles, com ara la limitació de les facultats d’intervenció de la Generalitat: s’ordena al MNAC la devolució de les obres, tot i que el museu n’era jurídicament un posseïdor immediat, però no mediat, és a dir, que el museu posseeix les pintures per un títol que li concedeix la Generalitat, i no podia ser-ne part. I més coses, com ara la manera com es despatxa la qüestió de la validesa del contracte de compra-venda que havien fet les monges i com es despatxa la qüestió de la legitimació activa, és a dir, com les monges van cedir els seus drets al govern de l’Aragó… Al procés civil hi ha hagut moltes coses que podien ser objecte d’empara. Si s’haurien admès o no, no ho sé, però crec que l’obligació de les autoritats catalanes era intentar de fer tot allò possible per a preservar les obres, com han fet els ex-consellers que ja no tenen la responsabilitat formalment, però sí moralment, de preservar el patrimoni històric.
—Quina legitimació tenen ara aquests ex-consellers a l’hora de presentar la querella?
—La querella la justifiquem per la responsabilitat institucional que han tingut durant tot aquest procediment. Tots els ex-consellers de Cultura signants, fins a Àngels Ponsa, que és l’última que hi ha inclosa, han tingut aquesta carpeta al damunt, amb situacions diverses.
—La clau de la querella és que la jutgessa pren la decisió de tirar endavant l’execució forçosa de la sentència, instada pel govern de l’Aragó i l’Ajuntament de Vilanova de Sixena, tot i tenir damunt la taula un munt d’informes dels màxims experts mundials en aquesta qüestió que ho desaconsellaven vivament, per l’altíssim risc de destrucció. És a dir, una prevaricació.
—Sí, que és o bé dolosa (intencionadament) o bé culposa (per “ignorància inexcusable”). També és cert, com us deia, que l’ordenament processal civil no preveu específicament una fórmula d’inexecució de sentències. Però, al final, els principis generals del dret van al davant quan hi ha un conflicte entre dos béns jurídics protegits. És a dir, si executo aquesta sentència perquè m’hi obliga l’ordenament jurídic, perquè és del dret de la tutela judicial efectiva, resulta que cometo un delicte, perquè els articles del 321-325 del codi penal són fruit de la legislació internacional sobre la protecció del patrimoni. I, per tant, totes les autoritats espanyoles, també les judicials, estan obligades a respectar la legislació internacional.
—La jutgessa va demanar a final d’any que es constituís una comissió de pèrits per a poder dur a terme amb garanties el trasllat. Penseu que comença a rectificar?
—Evidencia que som davant una execució molt excepcional perquè, si fos una execució normal, no hi hauria aquests terminis, aquests cronogrames, aquestes coses: executi, compleixi i punt. I, si no compleix a les bones, emprarem mesures coactives. Això denota que efectivament tothom és conscient de la transcendència que té aquest cas.
—Té marge encara la jutgessa per a aturar-ho?
—Sí, hi ha un marge. També és possible que la jutgessa sigui conscient que això s’ha d’aturar i no sàpiga com fer-ho. Per tant, aquesta seria una via. L’altra via és que sigui el mateix Tribunal Superior qui li ho ordeni, d’acord amb l’article 13 de la LECRIM, que és l’article que preveu l’adopció de mesures cautelars per a evitar que el delicte es continuï desplegant.
—Això demaneu amb la querella, unes cautelars en cas d’admissió a tràmit. És curiós que en la querella invoqueu com a precedent la interlocutòria del 2017 del TSJC per a aturar el referèndum del Primer d’Octubre.
—Precisament, durant el procés va passar una cosa: totes les resolucions les anava dictant la fiscalia, i nosaltres vam provocar la judicialització del tema, per a treure’l de la fiscalia, que anava a sac. I quan es judicialitza és quan la magistrada instructora, Mercedes Armas, va dictar aquella interlocutòria. Per tant, la teníem molt fresca. En el cas del Primer d’Octubre, es va fer una interpretació tan extensiva com era possible d’aquest article 13 de la LECRIM. Ara demanem que, amb l’objectiu de protegir el patrimoni, es faci el mateix.
—Dieu que no compteu que aquesta querella sigui admesa a tràmit.
—Abans del 2017, quan creia molt més en la justícia, us hauria dit que l’haurien d’admetre a tràmit, perquè és un cas claríssim del punt de vista de l’anàlisi jurídica. És evident que s’ha d’admetre a tràmit. Però del 2017 ençà n’estem tots molt escaldats. I ja hem vist que en l’afer de Sixena hi ha una catalanofòbia innegable. És el primer factor que em fa ser no gaire optimista. El segon factor és que sabem, per experiència, que és la responsabilitat patrimonial de l’estat pel funcionament anormal de l’administració de justícia. Quan una querella contra un jutge l’ha de rebre un tribunal compost per jutges, l’experiència ens diu que és molt difícil que prosperi.
—La querella respon a aquella necessitat d’explorar tots els camins possibles.
—S’han d’explorar tots els camins i si amb això removem consciències… Quan, més enllà dels estirabots del primer moment, aquesta querella la rebi algú amb seny a l’Aragó, a Madrid i a Barcelona, hauria de rumiar si, en el fons, aquests ex-consellers no tenen raó. Ja no dic si és delicte o no, però que vegin que hi ha una alerta pública i amb publicitat segons la qual, si s’executa aquesta sentència, hi ha un risc enorme que aquestes obres del patrimoni històric i cultural de la humanitat es malmetin definitivament. Algú hi hauria de reaccionar.
—És un missatge per a la jutgessa.
—Per a la jutgessa i totes les autoritats. El ministeri no pot aturar-ho per la separació de poders, però pot instar que es facin informes, es poden cercar fórmules, algun acord polític entre les parts implicades per veure com es pot fer això.
—El conseller Puig deia que si no surt bé, l’última via que ens quedarà potser serà encadenar-nos al MNAC. És així?
—Queda una opció molt més efectiva, però més difícil, que és la independència. Mentre formem jurídicament part de l’estat espanyol, si al final la justícia determina que no tenen raó i que l’execució ha de tirar endavant, es farà de grat o per força. Hi enviaran aquella brigada especialista en art de la Guàrdia Civil i executaran la sentència. Llavors podrem fer protestes simbòliques, però no tindran recorregut.
—El MNAC és qui és obligat per la sentència a fer el trasllat. Quina mena de protecció tindrien els tècnics del MNAC?
—La consellera Laura Borràs va introduir un concepte que és l’objecció de consciència artística. Els tècnics del MNAC també podrien invocar-lo.
—Però la llei els empararia?
—És discutible, perquè tornarem a entrar en un conflicte… Les sentències judicials són de compliment obligat, és un principi bàsic de qualsevol estat de dret, i ha de ser així, però quan el compliment de la llei col·lideix amb un dret fonamental s’ha de ponderar. I aquí hi ha una col·lisió entre dos drets que hem de ponderar. Al final, l’estat espanyol podrà acabar perpetrant per la força aquest trasllat. Però si finalment, com temem, això passés i les obres es destruïssin, estan més que advertits d’allò que pot passar i hauran comès un delicte, pel qual probablement dins l’estat espanyol ningú no els denunciarà.
divendres, 3 d’abril del 2026
Stop brunch! How a rustic Catalan meal is taking the fight to bland food and overtourism
The Guardian, 3.04.2026
As Barcelona groans under a surfeit of generic cafes, a grassroots movement is reviving the traditional ‘fork breakfast’. Anyone for pigs’ trotters?Fri 3 Apr 2026
There are many worse ways to start your day than with eggs royale. The contrast in textures between a soft poached egg and a coarse, toasted English muffin is a thing of beauty, and the combination of smoked salmon and a lemony hollandaise sauce ties it together perfectly. The term “brunch” was coined in an essay in Hunter’s Weekly in 1895, and while you’re unlikely to find too many fans in foodie circles, or among those who have to work the shift (“nothing demoralises an aspiring Escoffier faster”, wrote Anthony Bourdain), they aren’t lacking in number. It clearly has its place. The problem is the place it currently occupies: in our gentrifying cities, brunch has acquired a symbolism that goes far beyond the food itself.
After the quieter winter months, Barcelona is one of many European cities gearing up for another holiday season of heightened tensions around tourism. Feeling increasingly embattled amid soaring rents and an overcrowded, blandified city centre, Barcelona residents have made their voices heard through increasingly voluble protests. Beyond the general “Tourist, go home!” slogan, you’ll see specific pain points addressed via placards, chants and graffiti across the Catalan capital: specifically, “Ban Airbnb”, and perhaps more surprisingly, “Stop brunch!”
A porró, a type of glass vessel that originates in Catalonia.
There’s nothing inherently bad about wanting a late breakfast. However, the European city’s generic, placeless “brunch spot” – sibling to the globally generic hipster coffee shop – with its homogeneous menu, decor and background music, never varying regardless of where it is in the world – has seen the meal come under fire. These cafes have become emblematic of how overtourism erodes a city’s character, identity and culture: where bars, restaurants and shops serving local communities close down, to be replaced by these kinds of Identikit businesses, which heavily target tourists and can charge higher prices to service rising rents and costs. While some people disagree with the methods of Barcelona’s anti-tourism protesters – most notably when they made headlines for squirting tourists with water pistols – I find it hard to disagree with their rationale. When you, as a resident, feel you are no longer the answer to the question “Who is this city for?”, what else can you do?
This is where Albert Molins, a journalist at Catalonia’s leading newspaper, La Vanguardia, started something proactive and beautiful. It was the autumn of 2020, and Molins created a simple Google Maps listing, which unexpectedly grew into a movement to revive and promote the Catalan tradition of esmorzar de forquilla. Literally meaning “fork breakfast”, it refers to a hearty meal between breakfast and lunchtime, consisting of a main dish, wine, bread and a coffee – typically for less than €15.
While brunch was designed to be enjoyed on a leisurely day off, the esmorzar de forquilla is thought to have started in the 19th century as a labourers’ meal in rural Catalonia – fuel for powering through the afternoon after a morning of hard work. Nowadays, you can find it across the region, typically in charming, old-school, no-frills establishments that showcase the best of traditional Catalan cuisine.
The dishes themselves are a world apart from what you’d see on a brunch menu. The most well-known might be trinxat – a pan-fried hash of potatoes and cabbage, topped with a crispy rasher of pancetta. Other regional classics on offer include fricandó (stewed veal and mushrooms), bacallà amb samfaina (fried cod on a bed of stewed vegetables) and Catalan produce such as botifarra – a lightly spiced sausage, with or without blood. If you’re an offal lover like myself, this meal is paradise, offering you the opportunity to start your day with a steaming bowl of callos (tripe stew) or peus de porc (pigs’ feet). By far my favourite dish, and the one I ate for three consecutive days the last time I visited Barcelona, would be cap i pota – an incredibly rich, gelatinous stew of veal head and feet, sometimes with tripe thrown in for good measure.
A dish of cap i pota (stew of veal head and feet)
As happy as regional culinary experiences and animal trotters both make me, I don’t want to fall into the black-and-white argument of “esmorzar good, brunch bad”. Vegetarian and other alternative options are quite limited here, for example, and Molins himself said in a recent interview that the esmorzar isn’t necessarily “better or worse than brunch, but it’s our history”. And therein lies the key point: it’s a wonderful and tasty local tradition, its revival has been driven by a collaborative, community effort, and visitors can join in too. Here’s how.
dilluns, 30 de març del 2026
Sixena i la destrucció de la catalanitat a Aragó (i aviat a la resta de la Nació), per Lluís Buscató (Estat)
NOTA: Un article antic, però de plena actualitat (J.Sort)
3 de juny de 2025
Per Lluis Buscato
La confirmació per part del Tribunal Suprem espanyol que el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) ha de retornar les pintures murals que s’hi conserven procedents monestir de Sixena, d’on foren extretes l’any 1936 per evitar-ne la desaparició, és un nou cop -i malauradament em temo que no serà el darrer- contra la cultura catalana en el seu conjunt. A la pràctica, si una cosa queda clara en tot el procés de reivindicació fet per les autoritats aragoneses, amb l’ajut descarat de les institucions espanyoles, és que el tema patrimonial i la conservació d’aquests béns no té la més mínima importància. En cas contrari seria impossible entendre per quins set sous s’han malbaratat una ingent quantitat de diners públics perquè uns béns històrics, que eren de propietat pública i es trobaven custodiats en unes instal·lacions perfectament adequades per a la seva conservació, retornin a mans privades (la pràcticament desapareguda a Espanya branca femenina de l’orde de Sant Joan). I, alhora, passin a ubicar-se en un edifici encara en procés de restauració i, en conseqüència, amb evidents mancances. I, per a més Inri, el citat propietari simplement ha actuat a insistència de les autoritats aragoneses, atès que s’ha limitat a delegar en elles tot l’afer, aneu a saber a canvi de què…
A més, també sorprèn que únicament s’hagi actuat així amb les obres conservades en museus catalans, sense que s’hagi mogut ni un dit per recuperar les que es troben repartides per d’altres museus i col·leccions espanyoles o estrangeres. És a dir, la situació i destí de les citades obres no té la més mínima importància per aquests suposats defensors del patrimoni, l’únic que els hi dol és que aquestes es trobin conservades a institucions catalanes. Sens dubte una veritable bogeria o potser no?
A la pràctica tot aquest afer s’ha d’emmarcar dins d’una veritable guerra cultural que pretén no només menystenir i sotmetre les institucions catalanes, sinó fins i tot destruir el record de qualsevol comunitat cultural catalana que depassi les reixes imposades per les actuals comunitats autònomes. I per aconseguir-ho, si cal, estan disposats a falsejar la història amb una voluntat clarament política. És a dir, tot aquest afer només té com a objectiu aïllar les comarques de la Franja del seu tradicional marc cultural i econòmic i, alhora, eliminar-ne qualsevol rastre de catalanitat (no de catalanisme, que és molt diferent). Certament, aquesta manera d’actuar té una llarga tradició (grosso modo d’ençà de la Guerra de Successió), però s’ha potenciat enormement al llarg dels darrers anys, quan s’ha fet caure un veritable teló d’acer entre aquestes comarques i la resta de l’àmbit cultural català.
Personalment, vaig poder comprovar aquest fet fa només uns anys, quan després d’haver llegit el llibre que el gran Josep Maria Espinàs dedicà a la comarca del Matarranya, on descrivia uns territoris políticament aragonesos, però amb una catalanitat popular ben viva (a mitjans de la dècada dels noranta del segle XX), vaig decidir visitar-la. Certament, el viatge no em va decebre. Les poblacions de Nonasp i Maella (aquestes de la comarca històrica no de l’actual), Calaceit, Vall-de-roures, Beseit, La Feixneda, Queretes, Valljunquera i Lledó, per citar-ne només unes quantes, em sorprengueren per l’enorme patrimoni històric i monumental que conservaven. Alhora hi vaig trobar un paisatge d’una bellesa mediterrània meravellosa. El Salt de la Portella, els rius Tastavins i Matarranya, els Ports de Beseit, també per citar només uns quants, eren llocs meravellosos. Malauradament, en l’aspecte humà i cultural –tot i que sempre vaig ser ben tractat– ja foren figues d’un altre paner. La toponímia i nomenclatura de les poblacions, tot i ser de clara arrel catalana (fins i tot en poblacions castellanoparlants de fa temps com Valdealgorfa i Alcanyís), estava totalment castellanitzada i costava trobar cap text informatiu escrit en català. Els pocs que vaig tenir a les mans havien estat redactats per entitats culturals locals. Tampoc hi busquéssiu cartells de negocis o cartes de restaurant en el nostre idioma, però això ja m’ho esperava. Tanmateix, allò que no m’esperava era comprovar com en pocs anys l’idioma, veritable pal de paller de la nostra cultura, havia experimentat un terrible retrocés. Compte, no em vaig trobar amb ningú que reacciones violentament pel fet de dirigir-m’hi en català, però sí força gent que clarament no m’entenia (sobretot entre els joves). I si m’entenien se sorprenien que insistís a parlar en català quan ells em responien en castellà. De fet, l’única persona que em va dir clarament que el chapurriau i el català eren idiomes diferents era també un turista, però de Castella endins, el do de llengües del qual es limitava a la de Cervantes; i justet, tot sigui dit.
En preguntar a alguns dels meus interlocutors sobre el perquè d’aquesta situació se’m van aclarir força els motius. En primer lloc, l’escola aplicava una veritable immersió lingüística, no com aquí. Allí totes les assignatures eren en castellà i les escasses classes que es feien en català eren voluntàries (tots sabem què vol dir això). Certament, no era una situació nova, havia estat així d’ençà que s’instaurà l’ensenyament obligatori, però una cosa havia canviat. Abans els nens, tots, arribaven monolingües de casa i, en conseqüència, conservaven l’idioma en les seves interrelacions. Ara molts d’ells eren fills d’immigrants, de manera que la llengua de la classe era la del pati i, en conseqüència, serà aquella amb què es relacionaran entre ells la resta de la vida. A més, en l’àmbit institucional (menys alguna meritòria excepció) tot era posar traves a qualsevol mena de comunicació en català. De fet, l’idioma era vist com una nosa, com quelcom que els podria provocar problemes amb les institucions autonòmiques. No oblidem que es tracta de municipis petits i amb escassos recursos, la qual cosa fa dependre les seves economies de la bona voluntat de les institucions amb seu a Saragossa o les altres capitals provincials, les quals són clarament combatives contra les llengües no castellanes. Finalment, un darrer cop de gràcia venia del seu propi particularisme. La gent amb qui vaig relacionar-me se sentia totalment aragonesa, tot i ser de parla catalana. Aquesta doble vinculació no havia estat un problema fins que les institucions del país desfermaren la seva particular croada contra Catalunya. Ara qualsevol indici de catalanitat, per lleu que sigui, és assenyalat quasi com un pecat mortal i esdevé motiu d’ostracisme públic i social.
En definitiva una situació ben galdosa, on el patrimoni i la llengua són el menys important. De fet, en relació amb això, em va sorprendre la mala conservació de molts dels monuments que vaig visitar com: el santuari de Montserrat a Fórnols de Matarranya, el de la Mare de Déu de Gràcia a la Freixneda o nombroses capelles rurals, veritables joies de l’arquitectura religiosa. Aquests, suposo, no cal preservar-los ni restaurar-los perquè ja són plenament aragonesos i és innecessari protegir-los dels malvats catalans. En definitiva, anem amb compte, perquè això que passa al Matarranya, sens dubte, aviat passarà a d’altres territoris de parla catalana. Les malalties terminals sempre comencen per les extremitats i el nostre enemic, Espanya, incapaç d’assolir la nostra alçada està decidit a rebaixar-nos políticament i culturalment a la seva.
Sic transit gloria mundi
LE LABORATOIRE CATALAN DE LA DROITE IDENTITAIRE
29 mars 2026
Dans ses pages internationales, « Le Monde » décrit l’irruption d’Alliance catalane comme celle d’un petit parti séparatiste devenu, en quelques mois, un véritable aiguillon islamophobe pour toute la scène politique catalane. Le quotidien parisien souligne comment cette formation, présidée par la députée Silvia Orriols, a fait de la dénonciation de « l’immigration » son unique carburant électoral, transformant chaque séance parlementaire en procès permanent de la gauche indépendantiste accusée de « trahir » la nation catalane.
Un discours d’exclusion assumé
Selon « Le Monde », la rhétorique d’Alliance catalane coche toutes les cases du national‑populisme européen: obsession migratoire, vocabulaire de la « menace » civilisationnelle, désignation des musulmans comme boucs émissaires commodes d’un malaise social profond. Silvia Orriols cible tour à tour la Gauche républicaine de Catalogne, accusée « d’encourager l’importation de semi‑esclaves », et le gouvernement espagnol, soupçonné d’organiser l’« invasion » de travailleurs étrangers. Cette radicalité verbale lui vaut une attention médiatique disproportionnée par rapport à son poids parlementaire, mais c’est précisément ce déséquilibre qui lui permet d’imposer ses thèmes à l’agenda.
Le politologue Xavier Torrens, cité par « Le Monde », résume la situation d’une phrase glaçante: aujourd’hui, ce qui rapporte le plus de voix, c’est « le vote anti‑immigration ». Pour lui, Alliance catalane offre un débouché politique à des militants déçus par l’indépendantisme classique, fatigués des querelles de stratégie mais sensibles à la promesse d’un retour à l’ordre identitaire. Ce déplacement du centre de gravité, du projet d’État propre vers la chasse à l’« étranger », illustre la mutation d’une partie du séparatisme en nationalisme ethnique.
Une sociologie électorale révélatrice
Le reportage du Monde montre qu’Alliance catalane prospère surtout dans des territoires périphériques, petites villes et zones rurales où l’arrivée récente de travailleurs immigrés bouscule un tissu social déjà fragilisé par la désindustrialisation et la crise du logement. Loin de Barcelone, la formation de Silvia Orriols apparaît comme la voix de ceux qui se sentent oubliés par la métropole, méprisés par les partis traditionnels et noyés dans un récit indépendantiste qui ne parle plus de leurs factures mais d’idéaux abstraits.
Le parti joue habilement sur ce sentiment de déclassement: il oppose les « Catalans de souche » à une figure fantasmée de l’« envahisseur » musulman, tout en dénonçant l’« élite » indépendantiste accusée de pactiser avec Madrid et Bruxelles. Dans ce schéma, les migrants deviennent l’écran sur lequel se projettent frustrations sociales, colère économique et ressentiment territorial, ce qui permet à Alliance catalane d’agréger un électorat composite, du petit entrepreneur aux salariés précaires, sous la bannière d’un même ressentiment.
Le tournant identitaire du séparatisme
Pour « Le Monde », la progression d’Alliance catalane marque un tournant: l’indépendantisme catalan, jadis porté par un discours civique et inclusif, se voit concurrencé par une offre politique qui assume la hiérarchie des appartenances et la fermeture culturelle. Cette droitisation s’inscrit dans un contexte plus large, où la fatigue du « procès » de 2017, la répression judiciaire et les compromis institutionnels ont laissé un goût amer chez de nombreux militants.
Au lieu d’un projet collectif centré sur les droits et les institutions, Alliance catalane propose une revanche sociale et identitaire, avec un ennemi clairement désigné: le musulman, l’immigré, l’« autre ». Le risque, souligne le quotidien français, est que les grands partis indépendantistes, obsédés par la peur de perdre encore du terrain, se laissent aspirer par cette spirale xénophobe en durcissant leur propre discours migratoire.
Ce que cela dit de l’Europe – et de nous
Vu depuis la Suisse romande, le cas catalan résonne étrangement familier. La mécanique décrite par « Le Monde » – sentiment de trahison des élites, colère périphérique, obsession identitaire – est la même qui alimente, chez nous aussi, les succès électoraux des formations qui vivent de la peur de l’« autre ». La Catalogne joue ici le rôle de laboratoire: ce qui s’expérimente aujourd’hui dans les vallées pyrénéennes ou les petites villes industrielles pourrait très bien se décliner demain dans les vallées alpines ou les périphéries lémaniques, avec un vocabulaire légèrement adapté mais la même architecture de ressentiment.
L’enjeu, pour les forces progressistes comme pour les indépendantistes sincèrement démocrates, est de ne pas laisser le terrain social et sécuritaire aux entrepreneurs de haine. Tant que la précarité, la crise du logement et les services publics en berne resteront gérés par des éléments de langage plutôt que par des politiques concrètes, les Silvia Orriols d’Europe auront beau jeu de désigner des coupables et de gagner des voix sur le dos des plus vulnérables – migrants compris.
diumenge, 29 de març del 2026
En Catalogne, Alliance catalane, une formation séparatiste et islamophobe, bouscule le jeu politique (Le Monde, 28.03.2026)
 |
| Sílvia Orriols i Ramon Abad, |
Portée par sa dirigeante Silvia Orriols, la petite formation indépendantiste a imposé en deux ans ses thèmes, immigration et insécurité, au cœur du débat catalan. Dans un contexte de reflux de l’élan séparatiste, son ascension rapide redessine les équilibres politiques, de Barcelone à Madrid.
Par Isabelle Piquer (Barcelone, envoyée spéciale)
Per llegir l'article sencer, cal estar abonat a Le Monde (JS)
dissabte, 28 de març del 2026
diumenge, 22 de març del 2026
Josep Nualart: “El monstre judicial s’ha regirat contra Pedro Sánchez i ara el vol devorar” (Vilaweb, 21.03.26)
Entrevista al cap de redacció de VilaWeb, que ha publicat 'El monstre judicial', en què, a partir de nombroses veus de juristes, fa una anatomia del sistema judicial espanyol per mostrar-ne les febleses i la cara més fosca
21.03.2026
Conèixer l’anatomia de la bèstia per saber on atacar-la. La repressió de què ha estat objecte l’independentisme aquests darrers anys ha posat de manifest que el sistema judicial espanyol és capaç d’anar molt més lluny que no esperava la majoria. Entendre’l en profunditat, saber-ne les debilitats, pot servir per a respondre-hi, però segurament això demana una perspectiva que fins no fa gaire era difícil de tenir. Josep Nualart Casulleras va començar a endinsar-s’hi fa anys gràcies a interlocutòries críptiques, converses llargues amb jutges, acadèmics i advocats, i hores i hores de sessions judicials. Tot ho ha anat deixant escrit, perquè no es pugui dir mai que allò no va passar.
Ara el cap de redacció de VilaWeb ha editat El monstre judicial, en què, a partir d’una vintena d’entrevistes a juristes de primer nivell, retrata una cúpula judicial embogida que ha fet miques l’estat de dret i que, amb una lògica d’estat dual, té reservades unes normes a part per als independentistes. El volum, amb pròleg de Gonzalo Boye, aplega veus com les de Joaquim Bosch, José Antonio Martín Pallín, Wolfgang Schomburg, Olga Tubau, Josep Casadevall, Aamer Anwar i Neus Torbisco. Parlem amb ell sobre aquest nou llibre, el primer títol de la col·lecció del 2026 dels Llibres de VilaWeb. A l’acte de presentació hi participaran també Boye i l’editora de VilaWeb, Txell Partal, i es farà el dilluns, 23 de març, a les 19.00 a les Cotxeres de Sants de Barcelona. Per a assistir-hi, heu d’enviar un correu a inscripcions@vilaweb.cat tot indicant quantes places voleu reservar.
—Al llibre es fa referència al fenomen dels advocats famosos i al concepte de “advocat heroi”. Fa anys que parleu amb juristes, que tenen el seu llenguatge i diverses maneres de fer. Què n’heu après, d’aquest acostament a ells i al món del dret?
—M’hi vaig començar a endinsar el 2017-2018, amb les interlocutòries de Llarena i Lamela. Van decapitar el lideratge de l’independentisme i hi havia desemparament i desconcert. Com que la batalla judicial, sobretot a l’exili, va començar a demostrar que la repressió es podia frenar, aquests advocats es van erigir en figures gairebé heroiques que substituïen la manca de lideratges. Vam tenir advocats estrella producte d’aquell moment i he anat veient com, involuntàriament, els seus egos s’inflaven. Hi va haver moments en què alguns van tenir mig milió de persones aclamant-los –per la Diada, per exemple– perquè feien una feina primordial, contenir l’onada repressiva de l’estat. Aquests egos, de vegades, han dificultat l’entesa entre alguns d’ells. La meva primera aproximació al món jurídic és en aquesta situació extrema, d’excepció.
—Tot i ser una situació d’excepció, Gonzalo Boye diu al pròleg que la impunitat, a Espanya, no és cap accident: és una estructura.
—Els jutges, els tribunals de més poder i la cúpula judicial anterior a la mort de Franco són els mateixos que després de la seva mort. Les dinàmiques de funcionament s’arrosseguen des de llavors i el sistema judicial té una idiosincràsia reaccionària que fa que, quan es troba amb fenòmens que considera perillosos, activi el patriotisme i prengui decisions des d’una de les dues cares d’aquest estat dual que és l’estat espanyol.
—El concepte d’estat dual l’explica molt bé Josep M. Vilajosana. En què consisteix, exactament?
—L’entrevista a Vilajosana és una de les més importants del llibre. Va publicar un article acadèmic importantíssim en què explicava que, sobretot durant el 155, es va aplicar l’esquema d’estat dual. És un concepte d’Ernst Fraenkel, que va desenvolupar la teoria a partir d’allò que va veure durant el nazisme. L’estat tenia dues cares. Un estat normatiu que funcionava bé, amb normes i garanties, i un de completament diferent per als considerats enemics, l’estat arbitrari. Això els poders de l’estat i una part molt important de la societat ho veien acceptable: “Com que són els enemics, no passa res”, “Si ha patit tortures, com que és un terrorista, li està bé”. Com diu Boye, l’activació, quan convé, de l’estat arbitrari, no és excepcional, ve de lluny: la repressió contra independentistes als noranta, contra anarquistes, al País Basc… Tothom sap que la justícia es comporta arbitràriament amb els considerats enemics, però és consentit i fins i tot benvist. Això permet d’entendre la lawfare, el desplegament de tots els poders de l’estat contra un enemic comú.
“Tothom sap que la justícia es comporta arbitràriament amb els considerats enemics, però és consentit i fins i tot benvist”
—L’arbitrarietat és la gran característica de la repressió? Si són aleatòries les víctimes, les penes, els processos, encara és més efectiu l’efecte dissuasiu. Demà pots ser tu i no saps exactament què et passarà.
—Sí, tot és molt calculat. Per exemple, per a reprimir el referèndum creant por, la Guàrdia Civil i la policia espanyola havien de triar a quins col·legis anaven, no podien anar a tots… Van seleccionar, per una banda, els simbòlics –el de Forcadell, Puigdemont…– i, per una altra, d’aleatoris, per transmetre la sensació que podien aparèixer en qualsevol lloc i moment. És el mateix modus operandi per a reprimir l’independentisme durant anys. Escollir molt bé un colla de dirigents o activistes –gent representativa i amb força dins el moviment– i alhora triar víctimes aleatòriament per crear la sensació que podria ser qualsevol, com ha passat amb els CDR.
—També hi ha aleatorietat en les conseqüències: causes similars que tenen peticions de pena o sentències molt diferents.
—Que un sistema judicial no pugui ser previsible és una anomalia. El principi de legalitat marca que, en cas d’un comportament determinat, tu pots rebre’n unes conseqüències determinades. És una de les bases d’un estat de dret, però amb l’independentisme això s’ha fet miques. Al llibre, Guillem Soler ho explica molt bé: el llistó perquè una cosa sigui punible en el cas dels independentistes és molt baix, molt més que en els qui no ho són.
—Heu recollit converses del 2018 fins ara. Com ens poden orientar per al present i el futur immediat?
—Aquests darrers anys l’independentisme ha dedicat moltes energies a combatre la repressió i ha deixat més de banda el projecte polític. Això Aamer Anwar ho advertia el 2018, deia que la repressió era una distracció per a allunyar l’independentisme dels seus objectius. Però lluitar contra el monstre té l’avantatge de conèixer-lo millor. La batalla judicial contra la justícia espanyola ha servit per a veure’n els límits, quina capacitat de confrontació hi ha… I per posar-ne en evidència les mancances democràtiques, amb el mirall europeu al davant. Hem fet una anatomia del monstre que pot servir per a entendre com reaccionarà i de què és capaç quan s’hi hagi de tornar. Posar en contradicció la seva estratègia repressiva també ha servit per a inocular un virus al cor de l’estat, que ara es descompon.
—Aquell “ara es maten entre ells” de Gonyalo Boye.
—Aquesta batalla ha tibat les costures dels poders dins l’estat espanyol fins al punt de causar gairebé un cisma a Madrid. La dreta judicial més reaccionària i l’estat profund lliura una batalla brutal contra Pedro Sánchez i el seu entorn per l’amnistia. Com que l’independentisme ha assenyalat i combatut contradiccions de la repressió, ha forçat alguns poders de l’estat a frenar.
“Hem fet una anatomia del monstre que pot servir per a saber com reaccionarà i de què és capaç quan s'hi hagi de tornar”
—El PSOE pensava que podria domesticar el monstre i el monstre se l’acabarà menjant?
—Exacte. Jorge Cagiao diu que, quan l’estat veu que la unitat d’Espanya perilla, tothom fa pinya, també el PSOE; però quan hi ha un moment en què, per necessitat, el PSOE es despenja de la llopada, llavors van contra ell. Se’n va acabar despenjant quan des del Consell d’Europa es deia que no era tolerable tenir presos polítics. Va ser una de les pressions que va tenir Sánchez per a aprovar els indults. També va tenir necessitats internes, per a ser investit. Hi ha un moment en què la seva supervivència política el fa desmarcar de la versió més radical de la repressió, i el monstre es llança contra ell. El monstre judicial s’ha regirat contra Pedro Sánchez i ara el vol devorar. Un monstre que ell ha alimentat. Va dir que la sentència del Suprem era exemplar, va lloar Marchena i va reprimir les protestes. A banda les infiltracions de la policia i el cas més gran d’espionatge en massa documentat a Europa. Sánchez ha alimentat el monstre fins a fer-lo enorme.
—Què podem esperar d’Europa?
—Com que l’independentisme ha estat ineficaç políticament durant els anys de repressió i la batalla judicial va donar fruits a Alemanya, Bèlgica, Escòcia o Itàlia, es van posar les esperances aquí per resoldre qüestions que s’han de resoldre políticament. L’independentisme ha tingut unes expectatives excessives sobre la justícia europea. Hem de diferenciar entre el Tribunal d’Estrasburg (TEDH) i el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), dos àmbits molt diferents.
—La darrera sentència d’Estrasburg que responia a les demandes sobre la presó preventiva de Sànchez, Turull i Junqueras, va ser sorprenent.
—Pel to i sobretot pel relat que es feia sobre els fets de l’1-O, que no apareixia ni tan sols a les interlocutòries més dures de Llarena. Hi ha una magistrada espanyola que té una capacitat d’influència molt gran, María Elósegui, i és evident que ha estat capaç d’introduir el seu relat. Sembla evident que Estrasburg és permeable a les pressions espanyoles. Ja veurem en què es tradueix això en la sentència important, però aquesta en vaticina una altra de dolenta.
“Sembla evident que Estrasburg és permeable a les pressions espanyoles”
—Però hi ha més escletxes…
—Poden considerar que el judici no es va fer de manera imparcial o que es va vulnerar el dret del jutge predeterminat per llei. Si això darrer es constatés, implicaria la nul·litat no tan sols del judici, sinó de totes les actuacions, hauria de fer caure també la causa dels exiliats. D’una altra banda, el TJUE sí que ha donat eines per a aturar la repressió i ha fet impossible les extradicions. Però no pot anar més lluny. Hi ha gent que pensa que es pot pronunciar sobre el dret d’autodeterminació, i no, simplement diu si hi ha decisions que són compatibles amb el dret de la Unió. Va avantposar drets fonamentals i va introduir el concepte del GOIP, el Grup Objectivament Identificable de Persones sobre qui no s’havia d’aplicar aquest estat arbitrari. Quant a l’amnistia, dirà si és compatible amb el dret de la Unió, però poca cosa més.
—A l’epíleg dieu que aquesta resposta repressiva té el vent a favor de l’onada reaccionària mundial. Hi ha un contrast clar entre la resposta judicial espanyola i la d’alguns altres països, però també és veritat que a Europa veiem derives preocupants, com la de la normativa europea antiterrorista, que és ambigua, i reaccions autoritàries d’alguns països. Com creieu que pot complicar encara més tot això, aquesta onada?
—Ens havíem construït expectatives sobre el fet que Europa ens salvaria, i és matisable. A sobre el context europeu ha canviat. Els vents cada vegada més autoritaris a tot el món poden explicar, en part, aquesta posició sorprenent d’Estrasburg. El TEDH existeix perquè els estats del Consell d’Europa volen que existeixi i el financen, en modulen les normes. El dilema està entre donar més protecció als drets dels estats o als drets dels ciutadans. Amb aquest context internacional tan complex, s’han anat blindant cada vegada més els drets dels estats. Cada vegada és més complicat que s’admetin demandes contra estats al TEDH i, si a sobre posen en qüestió els fonaments de l’estat, se les miren molt. En canvi, el TJUE sembla que encara hi ha un cert espai de protecció dels drets dels ciutadans, una mica més impermeable a ingerències.
—A partir de les converses amb juristes, creieu que es pot concloure o vaticinar res sobre l’amnistia?
—No és l’amnistia que volia l’independentisme, que anava vinculada a l’exercici del dret d’autodeterminació i a un reconeixement per part de l’estat de les vulneracions dels drets humans. Com que l’amnistia no diu això en l’exposició de motius, per aquesta raó concreta no podran caure les demandes a Estrasburg, perquè no hi ha un reconeixement explícit de vulneracions de drets i molt menys una voluntat de reparació. Hi ha, això sí, un pacte “per la convivència”. Així i tot, l’amnistia aconsegueix portar tensió al cor de l’estat i crear contradiccions interessants, com explica August Gil Matamala, que la defensa. Però com que l’aplicació depèn dels jutges, hem vist com s’amnistiaven ràpidament policies mentre molta gent tenia moltes dificultats. Això demostra que el poder judicial s’ha rebel·lat i és antidemocràtic. Per això jo no veig clara l’amnistia de Puigdemont, Puig i Comín ni a curt termini ni a mitjà termini.
“No veig clara una amnistia de Puigdemont, Puig i Comín ni a curt termini ni a mitjà termini”
—Ni a partir del pronunciament del TJUE?
—El Tribunal Constitucional (TC) haurà de prendre una decisió sobre els recursos dels exiliats, i hauria de ser molt i molt taxatiu amb el Suprem per forçar-lo a arxivar la causa. Ja veurem si passa. El TC és segurament l’eina més poderosa que té el PSOE en les seves relacions amb els independentistes; el controla la Moncloa, és Cándido Conde-Pumpido. Ara com ara, només ens podem guiar per les al·legacions del fiscal del TC, i, si la cosa va per aquí, no anirà gaire bé. Reconeix que s’han vulnerat drets, però diu a Llarena que ha de retrotraure les actuacions al dia abans de dir que no els amnistiava i prendre una decisió respectuosa amb la tutela judicial efectiva. Això dóna un marge de maniobra al Suprem molt gran per a fonamentar-ho millor, però igualment no amnistiar-los. El fiscal no diu “els has d’amnistiar, fes-ho així”, simplement que tirin enrere i prenguin la decisió ben presa.
—Molta gent es demana com és que els jutges poden continuar incomplint la llei sense conseqüències…
—Pensar que els jutges podran ser condemnats per prevaricació és somniar truites. La fiscalia hauria de procedir contra ells i només això ja seria una declaració de guerra. Ja hem vist quines conseqüències ha tingut el fiscal general per haver declarat la guerra als jutges i fiscals del Suprem. La seva inhabilitació va ser una operació judicial per una pràctica que segurament és molt irregular –no sé si justifica una sanció penal o una inhabilitació–, però li va passar just un any després d’enfrontar-se al Suprem imposant-li l’acceptació de l’amnistia. Hi va haver un cisma dins la fiscalia. Més enllà d’això, si s’activés un procediment contra un jutge, l’haurien de resoldre els mateixos jutges del Suprem, i hi ha un acord sobre com rebregar el dret contra els independentistes. Jorge Cagiao diu que el delicte de prevaricació requereix que el jutge ho hagi fet amb intencionalitat clara de prevaricar i que ells no en són conscients. Són uns jutges-Déu que renoven els principis legals segons les necessitats per salvar l’estat.
—Llavors potser sí que saben que prevariquen.
—És una discussió sobre si pensen que vulneren els principis del dret o si els porten al màxim compliment. Aquesta cúpula judicial es creu l’últim bastió de la unitat d’Espanya. Com si fossin empesos a la missió històrica a què els cridava Carlos Lesmes, l’anterior president del Consell General del Poder Judicial, que deia que s’havia d’avantposar la unitat d’Espanya a la defensa dels drets fonamentals. També encoratjats per Felipe VI el 3 d’octubre…
“Pensar que els jutges podran ser condemnats per prevaricació és somniar truites”
—Dieu que el monstre judicial tornarà a envestir. Cal tenir consciència que ho va fer fa dècades –amb casos com el de Núria Cadenes– i que ho ha fet fa poc, per no prendre aquesta consciència de continuïtat, aquesta idea que no és un fet aïllat?
—És la voluntat del llibre, connectar diverses experiències amb una constant de funcionament anòmal de la justícia. La raó d’estat ho justifica tot: els GAL, l’operació Garzón, Intxaurrondo, Urquinaona… Hi ha un fil conductor i el llibre vol ser un advertiment que això es projecta en el futur. Els ressorts de l’estat de dret no han funcionat per als ciutadans del Grup Objectivament Identificable dels independentistes, i hi ha el perill que això s’intensifiqui.
dimecres, 11 de març del 2026
SALVADOR ILLA, EL IANUKÒVITX CATALÀ
Salvador Illa no és res més que el Ianukòvitx català. Com aquest a Ucraïna, Illa acabarà foragitat pel poble català, i ben probablement es refugirà en algun lloc de les espanyes, Madrid amb molta seguretat.
Hem de fer tot el possible perquè aquest individu deixi vacant el Palau de la Generalitat i que el poble, liderat per la Sílvia Orriols declari unilateralment la independència per a garantir el benestar de Catalunya i la fi del seu procés, a hores d'ara imparable, de tercermondialització. I amb ell, tota la morralla processista, espanyolista, la del 155 i la del 250. No podem perdre més temps.
Som-hi!
dissabte, 28 de febrer del 2026
LA TERCERMUNDIALITZACIÓ DE LA CATALUNYA AUTONÒMICA, BORBÒNICA, SOCIATA,......
Processista, erky, comuna, cuparra, en definitiva, bruta, pobra, criminal, marginal, desgraciada, tot el pitjor que ens podem imaginar. 
Només amb la Sílvia Orriols com a Presidenta podrem capgirar aquest drama. Endavant!
dimecres, 25 de febrer del 2026
Le PQ reprend Chicoutimi avec Marie-Karlynn Laflamme (Le Devoir, 23.2.2026)
Les électeurs de la circonscription envoient un nouveau message de «changement», a soutenu Paul St-Pierre Plamondon.
 |
| Paul St-Pierre Plamondon et Marie-Karlynn Laflamme célèbrent leur victoire lors de l’élection partielle dans Chicoutimi, le lundi 23 février 2026. |
Sept ans après la rupture, le Parti québécois (PQ) a regagné le cœur des électeurs de Chicoutimi. Ceux-ci ont choisi, lundi, la candidate péquiste Marie-Karlynn Laflamme pour les représenter à l’Assemblée nationale jusqu’au prochain scrutin, accordant à la formation souverainiste une quatrième victoire d’affilée dans une élection partielle.
Ancienne vice-rectrice intérimaire aux affaires administratives et aux ressources de l’Université du Québec à Chicoutimi (UQAC), Mme Laflamme est ainsi devenue la septième députée du PQ. Environ sept mois avant l’élection générale, le choix des gens de Chicoutimi envoie un nouveau message de « changement », a soutenu son chef, Paul St-Pierre Plamondon, dans un discours livré peu après 21 h.
« [Le] message est tellement limpide : “il faut que ça bouge” », a-t-il lancé. « Il faut qu’on tourne la page sur ce gouvernement usé et très brouillon de la CAQ [Coalition avenir Québec]. »
De passage dans la circonscription pour dresser un bilan de l’élection partielle, jeudi, le chef du PQ avait émis le souhait de refaire du PQ « le parti du Saguenay ». Le parti politique indépendantiste a détenu la circonscription de Chicoutimi pendant environ 45 ans, de 1973 — avec l’élection de celui qui allait devenir ministre de la Justice, Marc-André Bédard — à 2018.
Depuis 2018, c’est la caquiste Andrée Laforest qui avait occupé ce siège. Elle l’a quitté en septembre afin de tenter sa chance à la mairie de Saguenay, sans succès.
Chicoutimi revient au PQ
« En 1973, Chicoutimi avait fait le choix audacieux d’élire l’un des premiers députés du Parti québécois et de prendre part à un cycle politique qui définirait notre avenir. Ce soir, 53 ans plus tard, huit ans de caquisme plus tard, après une longue campagne auprès des gens de Chicoutimi, voilà : notre circonscription revient dans la grande famille du Parti québécois », s’est réjouie Marie-Karlynn Laflamme lundi soir, devant des partisans de la formation politique.
Aux dernières élections générales, la ministre Andrée Laforest avait été réélue avec un taux d’appuis de 62,3 %, la plus importante majorité pour une candidate caquiste. Le PQ s’était classé au deuxième rang, mais avec 14 930 voix en moins.
Dans son discours, Paul St-Pierre Plamondon s’est félicité d’avoir opéré « un renversement complet de la situation ».
 |
| De gauche à droite: les députés du Parti québécois Joël Arseneau, Alex Boissonneault, Pascal Bérube, Catherine Gentilcore, Pascal Paradis et la porte-parole nationale Megan Perry Mélançon |
Pour y parvenir, Marie-Karlynn Laflamme a battu la candidate conservatrice, Catherine Morissette, propriétaire d’un salon de coiffure et ancienne mairesse de Saint-David-de-Falardeau. À 21h35, celle-ci détenait 26,2 % des voix, contre 45,2 % pour la candidate du PQ. Le taux de participation s’élevait à 35 %.
« On a triplé le chiffre qu’on avait eu en 2022 », s’est réjouie la candidate du Parti conservateur du Québec (PCQ), sur les ondes de TVA Nouvelles, lundi soir. C’est signe, d’après elle, que « les idées conservatrices commencent à bien entrer dans la tête des gens ».
Pour le chef du PCQ, Éric Duhaime, cette deuxième position, ainsi que celle obtenue dans la dernière élection complémentaire, dans Arthabaska-l’Érable, solidifient la place de la formation politique en vue du scrutin du 5 octobre 2026. « Quand est-ce que vous avez vu ça, un parti qui n’a aucun député […] qui bat le gouvernement et l’opposition officielle à plate couture ? » a-t-il demandé.
La CAQ effacée de la carte
La Coalition avenir Québec (CAQ) subit d’ailleurs une dégringolade dans Chicoutimi.
Le candidat de la CAQ à cette élection partielle, Francis Tremblay, n’a pas pu répéter les exploits de sa prédécesseure. Il obtenait, au moment où ces lignes étaient écrites, 12 % des voix.
Il subit à peu près le même sort que le candidat caquiste au dernier scrutin complémentaire, celui d’Arthabaska-L’Érable, l’été dernier. Keven Brasseur s’était alors arrogé 7,2 % des votes, soit presque 45 points de pourcentage de moins que le candidat caquiste à l’élection générale, Eric Lefebvre.
Il reste environ sept mois avant les prochaines élections générales, mais le gouvernement de François Legault avait l’obligation, de par la loi, de déclencher cette élection partielle.
dissabte, 21 de febrer del 2026
L’histoire militaire est de retour dans les universités québécoises
Un groupe de chercheurs veut restaurer l’étude du fait militaire dans les universités québécoises.
Domaine public La capture du roi François 1er à la bataille de Pavie de 1525 par l’artiste Bernard anv Orley
Dave Noël
21.2.2026
L’histoire militaire est de retour dans les universités québécoises sous forme de balados, de ciné-clubs et même de wargames. Les activités du Groupe de recherche en histoire de la guerre (GRHG), dont le quartier général est établi à l’Université du Québec à Montréal, témoignent de la vivacité de ce champ d’études qui a longtemps fait l’objet de mépris, voire de suspicion de la part du milieu universitaire.
L’historien du fait militaire est souvent perçu comme un amateur de « soldats de plomb » et un passionné d’uniformes, déplore Benjamin Deruelle, le fondateur du GRHG. « C’est un objet sale qui est moins bien vu que les thématiques en vogue », constate le spécialiste de l’idéal chevaleresque du XVIe siècle.
S’il est boudé par une partie du milieu universitaire, le fait militaire suscite l’intérêt des étudiants québécois, comme l’a constaté l’historien français à son arrivée à Montréal, en 2016. « J’ai tout de suite eu des étudiants à la maîtrise et au doctorat », dit-il. C’était bien avant l’invasion russe de l’Ukraine, le bombardement de Gaza et le retour en force de l’expansionnisme américain. « L’actualité a entraîné des interrogations nouvelles, malheureusement… »
Benjamin Deruelle a fondé le GRHG en 2018 pour fédérer les chercheurs isolés. « C’est un champ d’études qui est encore très émietté au Québec », constate l’historien. Les deux tiers de ses membres sont concentrés au Québec et au Canada, le tiers restant étant éparpillé dans le reste des Amériques, en Europe et en Afrique.
En plus des colloques formels, le groupe a lancé le mois dernier ses Actualités des guerres du passé, où un spécialiste répond aux questions d’un étudiant en journalisme. « Toutes nos activités sont ouvertes au public », rappelle Benjamin Deruelle.
 |
| Le Groupe de recherche en histoire de la guerre organise notamment des «wargames», ces jeux de table développés par l'état-major prussien dans les années 1820 pour exercer les jeunes officiers de l'armée. |
Les préjugés entourant l’histoire militaire n’ont pas empêché le GRHG d’organiser des wargames, ces jeux de table développés dans les années 1820 par l’état-major prussien pour que les jeunes officiers de l’armée puissent s’exercer. Le Kriegsspiel consiste à faire manœuvrer des troupes à coups de dés sur une grille d’octogones représentant des plaines, des forêts ou des cours d’eau.
« Leur objet est de faire comprendre aux étudiants ce que sont le commandement et l’action sur le terrain dans les conditions de l’époque, explique Benjamin Deruelle. Il s’agit de les faire réfléchir sur les biais des sources, la valeur des témoignages et la nécessité d’embrasser l’analyse de la guerre comme fait social global. »
Le dernier wargame, tenu en novembre, a ainsi revisité les paramètres tactiques et logistiques de la bataille de Pavie de 1525, au terme de laquelle le roi François 1er a été capturé par les troupes impériales de Charles Quint, à une trentaine de kilomètres de Milan.
Glissement sémantique
Benjamin Deruelle veut dépoussiérer les perceptions entourant l’histoire militaire, que l’on associe encore au culte des généraux. Le spécialiste préfère d’ailleurs parler d’histoire de la guerre, un glissement sémantique offrant une perspective élargie.
Le GRHG s’inscrit dans le sillage des travaux de l’historien français André Corvisier, qui a renouvelé l’étude du fait militaire en l’abordant à travers le prisme de l’histoire sociale dès le tournant des années 1960. L’étude du profil sociodémographique des soldats par les pionniers de ce renouveau a fait place ces dernières années aux questions du genre et à l’expérience sensorielle des combattants. En témoigne le premier numéro de la revue numérique du GRHG, Bellica (décembre 2024), portant sur le tabou de la honte.
« On touche désormais à des choses très sensibles, ce qui peut créer des tensions avec d’anciens militaires qui ne comprennent pas qu’on puisse, par exemple, introduire l’histoire du genre dans celle de la guerre, constate Benjamin Deruelle. Certains de mes étudiants se sont d’ailleurs fait interpeller lorsqu’ils utilisaient des notions comme l’intersectionnalité dans des colloques. »
En dépit de son évolution, l’écosystème militaire est demeuré hanté par les stéréotypes machistes. « S’investir dans l’histoire de la guerre en tant qu’universitaire, c’est aussi lutter contre ça. »
Pour certains vétérans, il faut être allé au front pour parler de la guerre en connaissance de cause. « Je l’ai moins ressenti au Canada qu’en Europe, mais il y a des militaires qui considèrent que ce qu’on écrit n’a aucune valeur. »
Benjamin Deruelle appartient à la première cohorte de Français qui n’a pas eu à faire son service militaire. La seule arme à feu qu’il a eue entre les mains est une reproduction d’arquebuse du XVIe siècle tirant à la poudre noire. « Nous avions fait des relevés d’intensité sonore pour comprendre la perception et les émotions qui étaient rapportées dans les sources », dit-il en évoquant cette application pratique du renouveau de l’histoire de la guerre.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)