UNA DONA, NOVA PRIMERA MINISTRE DEL QUEBEC..... A VEURE SI CATALUNYA SEGUEIX L'EXEMPLE MÉS D'HORA QUE TARD!

 

CHRISTINE FRÉCHETTE, nova Primera Ministra del Quebec

SÍLVIA ORRIOLS, futura immediata Primera Ministra de Catalunya!

How a Fight With Trump Threw Spain’s Leader a Political Lifeline

To leftists abroad, Prime Minister Pedro Sánchez of Spain is a hero for standing up to President Trump. At home, Mr. Trump is seen as Mr. Sánchez’s political savior from thorny domestic challenges.

By Jason Horowitz

• April 18, 2026

For many on the global left, Pedro Sánchez, the prime minister of Spain, has emerged as a progressive superhero. He has not only championed liberal positions on immigration, renewable energy and civil rights, but he has also stood up to President Trump over tariffs, the abduction of Venezuela’s leader and now, most prominently of all, the war in Iran.

But as liberal leaders gather to venerate Mr. Sánchez at a global progressive summit in Barcelona, they are inhabiting an alternate Spanish universe where Mr. Trump is widely seen as coming to Mr. Sánchez’s rescue by engaging him in international quarrels that distract from the Spanish leader’s domestic problems.

Far from a political threat, Mr. Trump is seen here as a life preserver in a sea of Spanish scandals and setbacks aiding the political survival of Europe’s most accomplished escape artist.

Mr. Sánchez, Spain’s Socialist prime minister since 2018, is better known at home for his willingness to say and do anything to stay in power. His liberal backers applaud him for his deftness in wielding a political dagger — a skill that, they say, is in short global supply and is necessary to defy the rise of the right.

“He needs to be a great prime minister in this vital time,” said Carmen Calvo, Mr. Sánchez’s former deputy prime minister. With a general election due by next year, his aides said in interviews, he will go to any legitimate length to stay in power and prevent the country falling to the far right, 50 years after the end of the dictatorship of Francisco Franco. When it came to doing what was necessary to survive, Ms. Calvo called him “a very flexible leader.”

But for some, Mr. Sánchez has been too flexible.

He has gone back on his promise never to strike amnesty deals with separatist parties in order to secure a parliamentary majority. He has governed without a budget for three years despite once saying an inability to pass a budget should trigger elections. And most dangerously, his critics say, he has strategically picked fights with Spain’s surging far right — a move that helped to motivate exasperated liberals into voting for him again, but also bestowed the far right with a legitimacy that they previously did not have.

But the criticism that has perhaps most dogged Mr. Sánchez is his association with disgraced former Socialist party officials whom his enemies have termed the “Peugeot Gang.”

In October 2016, as Mr. Sánchez embarked on a primary campaign that began his remarkable ascent to the top of the Spanish government, he set out in his black Peugeot with three political allies. He cheerily promised in a social media post to “take my car to once again to travel to all corners of Spain and listen.”

The road trip became central to Mr. Sánchez’s political mythology.

Yet a decade later, with his travel buddies all facing corruption accusations and constant attacks from conservatives, the trip seems to have left him carsick.

One of the accused is José Luis Ábalos, a former infrastructure minister and top party official, who is currently jailed and on trial for receiving bribes, among other accusations that he denies. When officials raided his home, they said they found an external hard drive, containing possible evidence, hidden in the pants of a woman who had worked as a pornographic actress and who Mr. Ábalos had asked to walk his dog, according to a police report reviewed by The New York Times.

Mr. Ábalos’s right-hand man, Koldo García, a former bouncer and driver turned government fixer, is accused of accepting envelopes filled with bribes for the minister, and is also in jail. He also denies the charges.

Rounding out the Peugeot group is Santos Cerdán, who replaced Mr. Ábalos in 2021 as the party’s second in command and was the chief negotiator for Mr. Sánchez in cutting a deal with Catalan separatists that allowed him to form a government. Mr. Cerdán is under investigation by prosecutors on allegations of accepting kickbacks from a construction company — an accusation that he denies.

None of the accusations have personally implicated Mr. Sánchez, who came to power as an anticorruption crusader, though he has taken some responsibility for trusting his old associates.

“I apologize,” Mr. Sánchez said, during a somber news conference last June.

But that did not end Mr. Sánchez’s woes.

In December, the re-emergence of sexual harassment accusations against a top party official, which the official denied, threatened to alienate female voters pivotal for Mr. Sánchez’s chances of re-election. Then this past week, a judge requested formal charges against Mr. Sánchez’s wife, Begoña Gómez, in a long-running influence-peddling case.

His wife denies the charges, and Mr. Sánchez has denounced them as the product of a mudslinging operation, in which accusations from his right-wing opponents prompt investigations by sympathetic conservative judges, which are then amplified in conservative media. Mr. Sánchez once contemplated quitting in response to the accusations against his wife, lamenting in public that she was being targeted simply because she was his spouse. (“I am a man,” he said, “deeply in love.”).

The scandals all came amid an avalanche of other bad news, including a national electricity blackout, an erosion of Mr. Sanchez’s parliamentary majority, a housing crisis and deadly floods in Valencia, where angry mudslinging locals forced him to flee during his visit there.

Despite having the fastest-growing economy in the European Union, Spain has become increasingly polarized, with much of the animus centered on Mr. Sánchez. “Sánchez is a son of a bitch” is a common, and unprompted, chant at movie theaters, soccer stadiums and nightclubs populated by right-wing youth.

In February, supporters of the famously dashing prime minister noted that he looked terrible — his face gaunt, his eyes sunken. “Eat a little something,” shouted an older woman he met while shaking hands in the southern city of Jaén. “You’re too skinny,” she added.

To escape political trouble in the past, Mr. Sánchez often turned to a scare tactic. For years, analysts say, he essentially picked fights with the rising right-wing nationalist party Vox — which opposes L.G.B.T.Q. rights, is hostile to Islam and wants to repatriate immigrants — on culturally explosive issues. By doing so, Mr. Sánchez sought to shake dormant left-wing supporters out of their slumber, but also to weaken the mainstream conservative Popular Party by diverting its harder-line members to Vox.

The tactics worked in 2023, when Mr. Sánchez, all but counted out, managed to keep power after national elections. But since then, and especially when the scandals broke, liberal voters have seemed less motivated, and more exasperated by Mr. Sánchez. Some former allies worried that in the long term, his push for survival would increase the chances of Spain one day turning to the far right.

But then, Mr. Trump appeared, extending insults like a lifeline. As the two engaged in a tit for tat over tariffs, NATO, Palestine, Greenland and Venezuela, Mr. Sánchez appeared to gain strength from each interaction, which helped to distract from his domestic crises. Mr. Sánchez’s advisers shrugged off Mr. Trump’s threats of punitive tariffs against Spain because the country, as a member of the European Union’s trading bloc, is difficult to single out. For Mr. Sánchez, the threats from Mr. Trump were all upside.

Then the war in Iran gave Mr. Sánchez an even greater platform upon which to stand up to Mr. Trump. He was, among Europe’s leaders, one of the first and most strident critics of Mr. Trump’s attacks on Iran. He accused the U.S. president of breaking with international law. He denied American bombers the right to use Spanish air bases to attack Iran. He did not think much of America’s declaration of a truce. “The Government of Spain,” he said, “will not applaud those who set the world on fire just because they show up with a bucket.”

Now, Mr. Sanchez’s poll numbers are up, and he appears to be reveling in the moment.

On the day of recent anti-Trump protests worldwide, he posted a video of himself, looking haler and biking in a Make Science Great Again cap.

He appears to be turning to new allies. President Xi Jinping of China said that China and Spain were on “the right side of history” when Mr. Sánchez visited Beijing this past week.

And when Pope Leo XIV recently got into it with Mr. Trump, Spain’s prime minister made sure he stayed in the fray, offering backup to the pontiff with a biblical reference that, some believed, could apply to Mr. Sánchez as well.

“For they have sown the wind,” he wrote, “and they shall reap the whirlwind.”

Carlos Barragán and José Bautista contributed reporting.

El fricandó, un clàssic català amb arrels medievals i literàries

 Aquest plat de vedella es troba documentat a Catalunya, on és ben popular, igual que a Mallorca, des del segle XVIII

Jaume Fàbrega

16/04/2026 07:00

Aquest plat de vedella, el fricandó, es troba documentat a Catalunya, on és ben popular, igual que a Mallorca, des del segle XVIII. És doncs, un dels plats clàssics. Un altre clàssic, Salvador Espriu, el cita més d’un cop en la seva obra. Així, a “Ronda de mort a Sinera” -una obra que, quan estudiava, em va produir una gran emoció- diu:

“Si la reina ens en dóna (…), tant de bo que ens l’acompanyi amb un saborós suquet de moixernons, com ho solien condimentar a Sinera, per a Salom, de petit, la sneyora Maria Castelló i les dues germanes Draper, i li surti tal com elles ho aconseguien: la cosa més bona del món”.

Vaig tenir l’ocasió de conèixer el poeta quan estava, d’estudiant, en una residència barcelonina, i em va causar un fort imapcte. De fet, ja l’admirava de feia temps, i fins i tot, havia guanyat un concurs de poesia a base de plagis fets a la seva manera… En contra de la imatge d’austeritat de peixopalo que si li atorga, parla, en la seva obra, d’una forma molt sensual del menjar.

El nom de “fricandó” es diu que podria procedir del francès “fricandeau”. No obstant, el mot francès més aviat procedeix de l’occità de frica, derivat del llatí frigere, fregir. De la mateixa família deuen ser els fricassés, nom tan occità com nord-caalà. Però cal dir que el fricandó en aquests països és un plat ben diferent. A Occitània és una preparació de xarcuteria a base de pilotes de carn de porc amb mantellina, una preparació veïna de les Pilotes amb mantellina de la Garrotxa o dels Figatells valencians. El clàssic fricandeau és una peça de carn sencera, entatxonada amb cansalada i se sol servir calent, amb una base d’espinacs o d’agrella, o fred. Malgrat la precarietat del nostre bestiar vacú- “una cuina sense bou”, diria Josep Pla-, sempre ha tingut fama la vedella del Pirineu (i ara del Berguedà), la vedella de Girona i fins i tot el bou o vedella de l’Horta de València. Hi ha diverses peces per guisar; segons el gust de Josep Pla, però, “la mitjana és més apropiada per guisar, i concretament, per fer fricandó”.

De fet el seu origen és medieval, i apareix una recepta molt similar al Llibre de Sent Soví del s. XIV, la “Vedella amb sosenga” (un sofregit de ceba). Justament, el Fricandó més clàssic es fa a base de ceba, i no sol tenir tomàquet, tot i que alguns cuiners i cuineres n’hi posen.

Els ingredients són en bistecs (mitjana, tapa plana, cap de mort, crostó, cuixa o palpís, etc.), 3 o 4 cullerades de farina,1 ceba grossa (de Figueres),1 copa de vi blanc,2 o 3 grans d’all (opcional), i un grapat de cama-secs, oli, sal, aigua. La salsa ha de quedar força concentrada i espessa. Hi ajuda la presència de la farina i, en alguns casos, d’una picada.

La salsa del fricandó no és un sofregit corrent i, per tant, o bé cal posar-hi molt poc tomàquet (millor concentrat o en puré, per donar-hi gust) o se’n pot prescindir, cosa preferible, com hem dit abans. Es pot aromatitzar amb pebre, canyella, clavell i alguna herba al gust (llorer, farigola, marduix, orenga). També hi va bé una mica de vi ranci, vi dolç.. Els cuiners hi solen afegir pastanaga i solen passar la salsa pel xinès o colar-la.

Una nota important: al mercat se solen confondre els veritables moixernons -dits també moixerons o bolets de Sant Jordi i, al País Basc, “perretxikos” (Calocybe gambosa), molt aromàtics, i dels qual en cal molt poca quantitat- amb els camasecs, carreretes, carreroles, cremalloles, carmanyoles, corrioles, renglerets, moixernons de prat, moixernons de tardor o “falsos moixernons” (Marasmius oreades). Els primers, més grossos, són exclusius del Pirineu; mentre que els segons es troben tant a la muntanya com, fins i tot, en prats arran de mar incloent Sinera (Arenys de Mar), el poble d’adopció de Salvador Espriu-. En ambdós casos, són bolets que s’assequen molt bé; abans de fer-los servir cal remullar-los tota la nit o un parell d’hores (o una mitja hora, si es tracta de camasec).

En la cuina dels Països Catalans tenim altres plats notables a base de vedella, com el tall rodó al forn, la vedella amb bolets, amb rovellons, amb múrgoles, els estofats, la vedella amb pèsols, amb salsafins o salsafis, les carns metxades de Morella, la falda farcida i, ja en el terreny del poderós bou, el Bou a l’adoba de la Cerdanya. També hi ha els notables Feixets menorquins o les Perdius de capellà de Mallorca, bistecs farcits que recorden plats similars d’altres cuines, com les Saltimboca allà romana, farcides de pernil i sàlvia. D’Itàlia també cal recordar el magnífic Vitello tonnato del Piemont, que es menja fred. I en la cuina provençal destaca la “blanqueta”. Ja cap al Nord hi dominen els plats de bou, com el Boeuf à la mode, el Boeuf bourguignon, etc.

Fricandó del restaurant Ca l’Ignasi 

Ingredients

1 kg, aproximadament, de vedella en bistecs (espatlla, mitjana, tapa plana, cap de mort, crostó, cuixa o palpís, etc.)

3 o 4 cullerades de farina

1 ceba grossa (de Figueres)

1 copa de vi blanc

2 o 3 grans d’all (opcional)

50 g de cama-secs

Oli, sal, aigua

Elaboració

Enfarineu els bistecs, tallats fins, com escalopes, saleu-los i fregiu-los. Guardeu-los, i en una cassola, poseu-hi oli (de fregir la carn, colat) i la ceba ratllada (això és important) i l’ all ben trinxat, els més finament possible; sofregiu-ho bé, a foc baix, i afegiu-hi una bona cullerada de farina, deixant-la coure bé; quan hagi agafat color, hi tireu una copeta de vi blanc.

Mulleu-ho amb una mica d’aigua o brou, tireu-hi els bistecs i els bolets, prèviament remullats (almenys una mitja hora) i deixeu-ho fent la xup-xup, provant-ho de sal. Hi ha d’estar una mitja hora; la salsa ha de quedar força concentrada i espessa. L’endemà, o al cap d’unes hores, encara és més bo.

Notes

La salsa del fricandó no és un sofregit corrent i, per tant, o bé cal posar-hi molt poc tomàquet (millor concentrat o en puré, per donar-hi gust) o se’n pot prescindir, cosa preferible, tot i que alguns cuiners o cuineres en fan servir.

Es pot aromatitzar amb pebre, clavell i alguna herba al gust (llorer, farigola, marduix, orenga).

També hi va bé una mica de vi ranci, vi dolç i fins i tot una picada.

Els cuiners hi solen afegir pastanaga i solen passar la salsa pel xinès o colar-la.

Hi va variants consistents a rostir en una cassola primerament la peça de vedella sencera (tapa plana), millor lligada. Es pot enfarinar una mica, se sofregeix i es guisa i després es talla a rodelles i se serveix amb la salsa, feta amb els ingredients afegits a la cassola (1 ceba o cebetes, 2 o 3 tomàquets petits, clavell, canyella).

Un plat similar és la Vedella amb rovellons o amb bolets.

HÒSTIA PUTA, QUIN GRANDÍSSIM RIDÍCUL DE JUNTS, QUIN FRACÀS MÉS ESPECTACULAR!!!!!

 

El Congrés tomba la llei de Junts per prohibir el burca i cedir competències en seguretat a Catalunya

El PSOE proposa una comissió d’estudi sobre el vel integral mentre PP i Vox descarten cedir més competències a la Generalitat

Llegir la resta de l'article del Nacional.

19 ABRIL: INAUGURACIÓ LOCAL D'ALIANÇA CATALANA A VILANOVA I LA GELTRÚ, AMB LA PRESÈNCIA DE SÍLVIA ORRIOLS!

 Us hi espero!

In memoriam Blanca Serra i Puig (1943-2026), per Agustí Barrera i Puigví

Numquam destiterit

animo bellare cum Romanis.

( Corneli Nepos, Hannibal ( 1,3)

No s’aturarà mai de combatre

en el fons del seu cor,

contra els romans.

Al principi 

No vaig tenir molt de tracte personal amb ella, però durant quaranta anys vam militar a les mateixes organitzacions independentistes, primer al FNC, després del 1968 al PSAN, i més tard al PSANp del (1974- 1979). La Blanca Serra era Llicenciada en Filologia Clàssica per la Universitat de Barcelona (UB), formà part del nucli universitari del FNC que recollí les experiències teòriques i pràctiques de les lluites anticolonials, la Revolució Xinesa el 1949, la Cubana el 1959, l’Algeriana el 1963, i la guerra del Vietnam deu anys més tard, interpretats aquests moviments en clau marxista, una lectura de la història que permetia extreure’n ensenyaments aplicables a la nostra realitat.

Jo des de la meva posició de soldat disciplinat, sempre he vist a la Blanca com a una dirigent política lliurada en cos i ànima a la lluita política, tot i que era una persona afable i dialogant, intentant sempre acostar posicions. L’estiu del 1976 es celebrà per primera vegada una extensió de la UCE a l’interior a Vic, allí vaig llegir un article a la revista “Zutik”, on parlava de la importància dels sindicats nacionals se’n va encendre la bombeta, el moviment independentista no tenia cap sindicat nacional com tenien bascos, gallecs, bretons, i corsos, era una mancança que no ens podíem permetre políticament. A l’endemà vaig convocar una assemblea per exposar el problema i aportar solucions, l’acte tingué més èxit del que en principi jo suposava, em vaig trobar desbordat, vaig trucar a la Blanca demanant ajut ella vingué i varem fer una presentació més endreçada, fou l’embrió dels Col·lectius d’Obrers en Lluita (COLL).

El mateix any 1976, els dies 9,10, i 11 d’octubre es celebraren les Jornades de debat sobre els Països Catalans, dins el marc del Congrés de Cultura Catalana, la Blanca Serra va presentar una ponència cosignada amb la Carme Travesset, jo una altre sense signar en nom dels COLL, sobre el sindicalisme nacional i de classe.

Tinc un record nítid de la Blanca Serra quan va venir amb la seva germana Eva, un dia fred i plujós del 4 de febrer del 1996 a Arenys de Mar de l’enterrament de Fèlix Cucurull i Tey (1919-1996), van ésser les dues úniques persones foranes que vingueren al soterrament de l’il·lustre patriota, historiador i, novel·lista.

La causa obrera és la causa d’Irlanda i,

la causa d’Irlanda és la causa obrera.

James Connolly (1868-1916)

La Blanca Serra és un model de coherència entre els seus plantejaments teòrics, i la seva trajectòria militant.

• Exili a la Catalunya Nord el 1975, on treballa en el Congrés de Cultura Catalana.
• Detenció el 1976, per suposades converses amb militants d’ETA pm.
• Empresonament el 1980 per contactes amb Terra Lliure (TL).
• Detenció el 1982 per apologia de la rebel·lió.

És tota una línia d’anar-hi, anar-hi, com deia el bergadà Antoní Massaguer(1947-2000) constància en la lluita. El 2012 és membre del secretariat de l’ANC, sempre al servei de l’alliberament nacional i de classe. Per sort ha pogut veure editat el llibre que ha redactat junt amb el seu amic i col·laborador en Carles Benítez, La revolució pendent, que és la història del PSANp publicat per edicions del 1979.

Només desitjar-li com diu el poeta que: bon viatge al guerrer que al seu poble fou fidel. 

Record i homenatge. 

Adéu amb el puny clos.

Agustí Barrera. abril del 2026

(NOTA: Fotos triades per J. Sort)

“La discriminació lingüística institucional a Aragó requeriria un bon equip jurídic”

 

Quim Gibert i Font

14 de febrer de 2026

Pep Espluga Trenc (Alcampell, la Llitera, 1964) és professor del Departament de Sociologia de la UAB i autor de ‘Com embolicar la Franja amb la fulla de pi’ (Iniciativa Cultural de la Franja, 2008) i d’altres recerques sobre conducta lingüística a la Franja de Ponent

.

Pep Espluga Trenc. Lo Pregó de la Franja

A ‘Planeta Franja. El trencaclosques del català a l’Aragó’ (Pagès editors, 2005) apuntes que el món és al revés a la Franja de Ponent.

La reivindicació del català a l’Aragó hauria de ser assumida per totes les institucions i moviments socials. Una societat democràtica exigeix no discriminar ningú per motiu dels seus trets culturals, reconèixer el dret de les persones a ser com són. Vivim molt lluny d’aquella normalitat ideal i, a Aragó, allò que predomina són els esforços per negar-la.

Per què el català a cassapenes ha fet avenços legals?

Les institucions polítiques aragoneses (Govern d’Aragó, Parlament, diputacions, ajuntaments, etc.) sempre han procurat evitar donar suports clars al català. Caldria fer més fluides les relacions amb totes les entitats de l’àmbit de la llengua aragonesa, així com amb altres col·lectius i moviments socials aragonesos. Això ajudaria a intentar guanyar la batalla mediàtica i de l’opinió pública.

Quines són les forces actives de la Franja en favor a la dignificació de la llengua?

La defensa i promoció de la llengua i cultura catalanes descansa en uns pocs moviments socials formats per parlants sensibilitzats, una part dels quals sovent viu a fora del territori.

I entre els partits polítics?

PAR, PP, Vox i altres tendeixen a negar la pròpia existència de la llengua i cultura catalanes a l’Aragó, en fan bandera i sempre que poden no perden ocasió de mostrar-hi el seu menyspreu.

El català de la Franja només troba suports explícits i conseqüents en alguns grups minoritaris enclavats en certs partits d’esquerres (tradicionalment Chunta, IU, Podemos i poca cosa més), que acostumen a obtenir una representació parlamentària molt reduïda i, per tant, escassa capacitat per a prendre decisions. Aquests són els aliats clars, si bé no sempre entusiastes.

Caldria fer un esforç per a reduir les ambigüitats del PSOE. Aquest seria un element clau.

Aragó reconeix que hi ha “llengües pròpies”. No diu quines són ni en proclama la cooficialitat

Quines han estat les ambigüitats del PSOE aragonès?

El PSOE tradicionalment ha escenificat una certa defensa del català a l’Aragó, si bé no sempre de manera prou convençuda ni conseqüent. Però cal reconèixer que ha estat durant els seus mandats quan s’han produït els minsos avanços pel reconeixement dels drets dels catalanoparlants. Cosa que no deixa de ser sorprenent, ja que en el context mediàtic i polític aragonès qualsevol decisió per a promoure el català és com sacsejar un vesper. En les seues èpoques de govern, el PSOE ha permès prendre algunes decisions per afavorir-lo, però amb molta precaució, temorosos de la ira de l’opinió pública (millor “publicada”) i sovent a contracor de bona part dels líders i de les bases del partit.

La Carta Magna espanyola de 1978 obliga a reconèixer la cooficialitat del català a la Franja?

La Constitució espanyola estableix que les llengües pròpies que es parlen a Espanya, diferents del castellà, han de ser oficials en les respectives comunitats autònomes. I que així ho han de recollir els seus estatuts d’autonomia. El nostre estatut d’autonomia reconeix que a Aragó hi ha diverses “llengües pròpies”, però no esmenta quines són ni en proclama la cooficialitat. Se’n podria concloure que tenim un Estatut anticonstitucional.

Per què ens quedem de braços plegats davant d’una negligència, d’una deixadesa de funcions, d’un desemparament en política lingüística institucional?

Afrontar la discriminació lingüística institucional que es produeix a Aragó requeriria un bon equip jurídic. D’uns quants advocats ben finançats i, sobretot, amb un ampli suport dels partits polítics afins i dels moviments socials aragonesos que poden simpatitzar amb la defensa dels drets civils. No s’entén per què encara no s’ha dut a terme una acció legal ambiciosa i de llarg recorregut. Suposo que perquè en el fons a ningú li importa massa la qüestió lingüística.

I els drets lingüístics dels catalanoparlants de la Franja?

Els drets lingüístics no existeixen de manera formal i el maltractament és la situació normal. Les institucions, que són les que tenen el deure de respectar els drets de les persones i donar exemple, rarament ho fan.

Com afrontar aquesta vulnerabilitat de caire lingüístic?

A títol individual podem plantejar el debat i intentar guanyar-lo. Aquest tipus de conflictes es mouen més per factors emocionals (irracionals) que per arguments lògics (racionals). L’únic que podem fer és argumentar bé la nostra postura i preparar-nos a perdre. I després cercar consol en les associacions de defensa del català, que mos recorden que no estem sols.

Autor

Quim Gibert i Font

Quin teatre, teniu entre tots muntat, quin teatre! (JUNTS per la pela i el Partit SINISTRE de Catalunya)

• En 26 ajuntaments: Junts ha obtingut l'alcaldia gràcies al suport del PSC.
• En 24 ajuntaments: PSC ha estat investit alcalde amb l'ajuda de Junts. 
• Total: 50 municipis.
• Junts, ha pactat amb el PSC en 11 consells comarcals. 
• Pedro Sánchez, governa espanya, gràcies als vots de Junts 
•  Junts ha registrat grup propi al congrés espanyol amb quatre diputats prestats del PSOE 
• Junts han pactat amb PSOE la col·locació de desenes de càrrecs en institucions espanyoles. 

• Criticar, parlar de confrontació i dir que fas una negociació forta, mentre pactes favors amb el partit del 155 no és gens coherent i afegir, a més, que calen dimissions mentre els sustentes és completament contradictori. 
• Perquè els favors, per més sopars de duro que ens vulgueu explicar, es cobren, sempre s'acaben cobrant. 
• Penseu fer-ho durar molt més el fet de continuar tractant la gent de rucs? 
• Gairebé 9 anys de fer la puta i la Ramoneta, de jugades mestres, enganys i pactes. 
• La traïció a la lluita de tot un poble que s'ho va jugar tot l'1-O i al país, és esgarrifosa i cada dia que passa repugna més! 
• De debò, no sentiu vergonya, d'haver posat com a escut tot un poble i ara haver-vos de baixar els pantalons contínuament? 
• Quin teatre, teniu entre tots muntat, quin teatre!

Jaume Alonso-Cuevillas: “Sense catalanofòbia, ja hi hauria solució per a Sixena” (El Món, 6.04.2026)

ENTREVISTA a l'advocat que ha dirigit la querella de cinc exconsellers de Cultura contra el retorn dels murals i que va impulsar la reforma de la Llei d'Enjudiciament Criminal que ara boicoteja Marchena

Quico Sallés

06/04/2026

Jaume Alonso-Cuevillas (Barcelona, 1961) és catedràtic de Dret Processal a la Universitat de Barcelona, però sobretot, és un advocat que gaudeix de la seva feina. Ha dirigit la querella de cinc exconsellers de Cultura contra la jutgessa que ha d’executar la sentència de Sixena. En aquesta entrevista, la comenta i la glossa. També posa al dia la seva idea sobre els atemptats del 17-A i analitza el fet que part de la judicatura espanyola intenti tallar les ales a la reforma de l’article 324 de la Llei d’Enjudiciament Criminal coneguda com a llei Cuevillas, que ha servit per arxivar causes com la Volhov o Tsunami Democràtic i que ara una sentència de la qual va ser ponent Manuel Marchena ha començat a limitar.

Primer de tot, la querella per Sixena, Déu-n’hi-do, cinc consellers advertint una jutgessa que podria delinquir si fa executar una sentència… sembla inèdit.

Sí, és que, d’entrada, el que ja és inèdit és demanar la inexecució d’una sentència civil. En el contenciós administratiu sí que hi ha una previsió d’inexecució de sentències, en casos en què, per exemple, s’hauria de demolir una construcció si s’executés i després hi ha un nou pla d’ordenació urbanística que ho pot permetre. En canvi, en la jurisdicció civil no està previst. Però hi vaig aprofundir i, amb Xavier Muñoz Puiggrós, que és bon amic i l’advocat que seguia l’execució civil per part de la Generalitat i que ja m’havia fet alguna consulta, vam concloure que, en principi, la sentència no té cap escapatòria, però resulta que és delicte complir-la. Si tots els informes ens diuen que això comportarà la destrucció de les obres, és un delicte contra el patrimoni. I això es pot plantejar.

Dos drets en conflicte?

Hi ha dos drets en conflicte. Dos drets fonamentals, a més. D’una banda, hi ha un dret a la tutela judicial efectiva, que, com el Tribunal Constitucional ha anat desenvolupant i no podia ser d’una altra manera, inclou el dret a l’execució de la sentència. El que obté una sentència favorable té dret al fet que s’executi, perquè, si no, la tutela no seria efectiva. Però és que, en aquest cas, l’efectivitat de la tutela comporta la comissió d’un delicte. Un delicte regulat per la política criminal del legislador espanyol a través del Codi Penal, i també en compliment d’obligacions internacionals del conveni de Nicòsia del 19 de maig del 2017.

“Aquí hi ha un conflicte polític, hi ha una catalanofòbia latent. Aquí les pintures poden ser destruïdes abans que catalanes”

L’obligació de preservar el patrimoni.

Quan l’Estat és el judiciari, és l’executiu, està obligat, per sentit comú a més, a preservar patrimoni històric que, en aquest cas, és de la humanitat, més que espanyol. Per tant, si l’execució d’una sentència, que és una obligació interna, comporta la comissió d’un delicte en relació amb totes les obligacions internacionals, tens un conflicte entre dos béns jurídics i has de prioritzar. I és clar, aquí, que s’ha de prioritzar la preservació del patrimoni històric.

La querella és la darrera bala, com diria Lluís Puig, abans d’encadenar-se al MNAC? Quines vies queden si decau la querella?

Poca cosa. És a dir, la hipòtesi d’inadmissió no la contemplem com a probable, sinó com la més probable. Poques querelles per prevaricació s’admeten contra jutges. Hi ha alguna cosa que no quadra. Més o menys, hi ha un milió d’assumptes judicials anuals a Espanya, i hi ha moltes resolucions injustes. Vull pensar que dolorosament poques, però per negligència segurament n’hi ha unes quantes. Els advocats ja ens autocensurem i posem poques querelles en aquests casos, perquè sabem que és molt difícil que prosperin. Som conscients que hi ha una probabilitat altíssima que la querella no s’admeti a tràmit, però algú s’haurà de pronunciar.

Tot i això, l’han presentada.

Malgrat això, vam pensar amb els consellers que s’havia d’interposar, perquè s’han de remoure consciències. El primer que farem serà enviar-ho als organismes internacionals. Hem publicitat i hem alertat tothom que l’execució d’aquesta sentència pot comportar la destrucció d’aquestes obres, que, a més, és la comissió d’un delicte. Per tant, a partir d’ara, les institucions que s’han posat de perfil, com el Ministeri de Cultura, la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona, ja no es poden continuar posant de perfil.

Per tant, és que és un crit d’alerta, no? Perquè vostès, en aquesta querella, també demanen l’informe de l’Institut del Patrimoni Cultural d’Espanya (IPCE), del Ministeri de Cultura, que podria aturar l’execució. Què està passant? Per què les administracions es posen de perfil?

Perquè, com que aquí hi ha un conflicte polític, hi ha una catalanofòbia latent. Aquí les pintures poden ser destruïdes abans que catalanes, no? I això és el que subjau. A més, com que Espanya no és una democràcia, sinó una partitocràcia, i els partits estan tot el dia mirant la demoscòpia, amb por que qualsevol decisió els pugui fer pujar o baixar intenció de vot. Tots de perfil. En aquest cas, el PSOE, però si fossin del PP seria exactament igual.

Hi ha una certa interpretació general que vostès han fet una feina que li pertocava fer al Govern.

D’entrada, lamentem molt que el Govern no hagi interposat un recurs d’empara al Tribunal Constitucional contra la sentència del Suprem. Sabem que el marge és petit, com amb aquesta querella, però creiem que s’havien d’exhaurir totes les possibilitats. Però, més enllà de l’acció jurídica, hauria de desplegar tota l’activitat política, buscar una solució. De fet, l’exconseller de Cultura Ferran Mascarell em va explicar que amb el president Pasqual Maragall i l’aragonès Marcel·lí Iglesias [PSC] van estar a punt d’arribar un acord.

Per entendre’ns, existeix jurídicament la figura d’una sentència d’impossible aplicació?

Bé, el compliment és possible, però és que el compliment de la sentència provoca la comissió d’un delicte, i un delicte irreparable, i per tant s’ha de buscar una solució. I, a més, el dret no preveu explícitament la no execució d’una sentència civil, però pot fer una aplicació analògica de la regulació del contenciós administratiu. És evident que no s’ha d’executar aquesta sentència. Aquí la lògica seria una solució política. Si l’Estat veiés que aquesta execució no tingués aquest component de catalanofòbia, ja haurien trobat la solució política. Sense catalanofòbia, ja haurien trobat una solució política per a Sixena.

Passem del contenciós civil, dels òrgans contenciosos del civil, al penal. El 26 de febrer, el magistrat Manuel Marchena va dictar una nova sentència que matisa el que es coneix com a llei Cuevillas, la reforma de l’article 324 de la Llei d’Enjudiciament Criminal, que ha estat una veritable revolució en el procés penal.

Sí. La quantitat de causes que s’han hagut de tancar, que s’han hagut d’arxivar, perquè es dilataven en el temps… Volhov, Tsunami Democràtic… No només que afecten aquí, sinó arreu. La reforma que vaig promoure era pensant en les investigacions prospectives que s’estaven fent contra els independentistes catalans, però valdria contra els dissidents polítics en general. He rebut trucades i correus d’advocats de tot Espanya fent-me consultes sobre el tema.

Però ara sembla que ho volen matisar.

Bé, el senyor Marchena es creu que és legislador. Quan decideix, per exemple, no aplicar l’amnistia amb arguments insostenibles absolutament contra legem. En aquest cas ha fet una reinterpretació, fent-li dir a la llei una cosa que no diu, perquè ell dona per fet que l’esperit de la llei, la finalitat d’aquesta llei, era evitar dilacions indegudes. I No, no, la finalitat d’aquesta llei és una garantia del dret de defensa dels justiciables. El preàmbul és ben clar.

Com afecta la llei la sentència de Marchena, però?

Des de l’inici de l’aprovació de la llei, com passa amb tantes altres reformes processals, el sistema ha intentat reinterpretar-la i adaptar-la per seguir fent el que ja feien. Això ens ho hem trobat en multitud de reformes processals. He de dir, també, que si ara tornés a haver d’aprovar la llei, hi ha una cosa que crec que no vam fer bé, com és que les pròrrogues fossin de sis mesos. Les hauríem d’haver fet d’un any, també. Perquè l’experiència pràctica ens demostra que amb el col·lapse que tenen els jutjats… Un any ja està bé, sis mesos passen massa volant. Malgrat això, l’esperit de la llei era molt clar, i ja fa temps que diversos tribunals, el Suprem també, han anat fent interpretacions correctores. Aquesta sentència és un pas més en intentar minimitzar-ne els efectes de forma important.

“El senyor Marchena es creu que és legislador. Quan decideix, per exemple, no aplicar l’amnistia amb arguments insostenibles absolutament ‘contra legem'”

Aquest article va ser una revolució.

Sí, perquè en dret processal parlem de terminis propis, que són els que afecten les parts. Si un advocat té 10 dies per fer un recurs i ho presenta el dia 11, no li admetran. Diem que és un recurs de termini fatal, que provoca, doncs, la caducitat, la preclusió, i, per tant, la pèrdua de l’expectativa processal. Mentre hem dit sempre que els terminis que afecten els tribunals són terminis impropis. Si no els compleixen, no passa res. Només si l’incompliment és molt salvatge podria donar lloc a una responsabilitat disciplinària, que rarament s’aplica en el context que tenim. I amb la reforma del 324 és la primera vegada que es crea un termini propi que afecta els tribunals, i va agafar molts juristes amb el pas canviat. És un tema d’organització i obliga a un canvi d’hàbits, com ara presentar les querelles sol·licitant les diligències d’instrucció. El canvi va ser que abans es deixava la petició de pròrroga en mans de la fiscalia, arran d’una reforma del PP que es va batejar com llei del punt final i que va provocar l’arxivament de moltes causes per corrupció. En quedar en mans del ministeri fiscal, només cal recordar la famosa frase ‘de qui depèn la fiscalia?’.

Vostè va participar com a advocat en el judici dels atemptats del 17 d’agost a Barcelona i Cambrils. La comissió d’investigació del Congrés encara continua treballant en el cas, n’està satisfet?

Pel que fa a la qüestió judicial, hem demanat la reconsideració de l’arxivament que va fer el Tribunal Europeu de Drets Humans a la nostra demanda, però hi tenim molt poques esperances. Pel que fa a la comissió, cal dir que s’ha aconseguit més del que era esperable en un primer moment. Ens ha permès descobrir coses que no sabíem, però sobretot crec que ha servit de forma molt clara per constatar que quedarà molta veritat per saber. D’aquí al final de la comissió, espero que aconseguim acreditar alguna cosa més, però seguiran quedant moltes nebuloses. Per això, ja en el seu moment vam decidir, amb el Javier Martínez [el seu client] i la gent que li dona suport, crear l’associació 17-A Volem Saber la Veritat, perquè nosaltres volem seguir investigant més enllà del que es pugui obtenir a la comissió d’investigació. Creiem que hem de ser capaços de posar sobre la taula totes aquestes nebuloses, tots aquests fils que queden per estirar. Creiem que la forma més efectiva de fer-ho seria mitjançant la difusió als mitjans de comunicació. Potser podem escriure un llibre entre els periodistes i els advocats que hem treballat més en el cas. No sé si arribaríem a saber la veritat, però com a mínim podríem deixar en evidència el que ara com ara no s’ha sabut i que el judici ha estat un judici voluntàriament de perfil baix per tapar tot allò que no s’ha volgut investigar.

–Vostè porta la querella per Sixena, va reformar l’article 324 de la Llei d’Enjudiciament Criminal que alguns jutges volen limitar, ha portat el cas de l’activista Albert Forcades o el 17-A, però també va fer política… Què es troba en guaret o no té ganes de tornar a la política més activa?

La meva vocació política ve de molt lluny, perquè jo, ja molt jove, vaig tenir càrrecs corporatius. Vaig ser president internacional dels advocats joves, president europeu… Vull dir que he tingut molts càrrecs institucionals, que és una forma de fer política no partidista. El que no m’havia plantejat mai, fins que me’n van venir a buscar, era fer política partidista. Va ser una experiència molt interessant, la de ser legislador. Però sempre estic expectant al que passa.

-Està tan atent que fins i tot sap que es prepara una expectativa electoral, és a dir, si res no canvia, han de venir les eleccions municipals… Per cert, Junts sembla que no té gaire clar qui ha d’encapçalar la llista…

Jo soc militant de Junts. De fet, soc fundador i militant, he estat a l’executiva nacional. Soc de Junts. Vull dir, jo vaig plegar com a diputat, però no he estripat el carnet. Continuo militant i en plena sintonia amb el partit, com amb qualsevol militància de qualsevol partit i amb el president Carles Puigdemont per descomptat.

-Perdoni la gosadia, però no s’animaria, per exemple, a una candidatura a l’Ajuntament de Barcelona? Com alcaldable?

El partit i el president Puigdemont saben que jo estic disponible. De fet, jo he tingut converses amb el president sobre aquest tema, però és un tema molt complex, la candidatura a l’alcaldia de Barcelona, i em consta que el partit està madurant i contemplant totes les hipòtesis.

-Li faria gràcia ser un alcalde per Junts, a la capital de Catalunya?

Home, Barcelona, capital de Catalunya, ciutat on he nascut i he viscut tota la vida, perquè a la meva època, quan jo era jove, no hi havia Erasmus, eh? He viscut sempre, sempre, a Barcelona, i ara necessita una revolució, perquè els dos últims mandats ho han fet molt malament. Barcelona era una ciutat de Champions, en tots els sentits. Avui ho hem perdut, amb molts problemes, ara. Hi ha zones de Barcelona que semblen un parc temàtic. S’ha perdut la catalanitat. Barcelona, ha d’exercir també, de capital amb una catalanitat desacomplexada. Jo crec que hi ha molta feina a fer a Barcelona, i per descomptat seria un repte apassionant, poder liderar aquest projecte.

-Parla de catalanitat, però també té altres problemes, com ara l’habitatge.

L’habitatge és un dels grans problemes. És un problema, a més, que jo conec i he estudiat. Ja fa molts anys vaig publicar un llibre sobre arrendaments urbans, és a dir, que és una matèria que he conegut. Vaig ser, durant molts anys, advocat del Col·legi d’Agent de la Propietat Immobiliària. Conec molt bé la problemàtica. Ara, fa poc, el Col·legi d’Economistes m’ha nomenat president de l’Observatori Econòmic del Dret i la Justícia. Un dels objectius que tenim des del Col·legi d’Economistes és estudiar l’impacte de la regulació dels lloguers, per una banda, del dret, i de l’amplitud dels processos judicials d’una altra, en el mercat immobiliari. Crec que les administracions poden fer coses. Òbviament, la solució implica tenir un parc d’habitatge molt més gran, i d’habitatge públic. No és una solució ràpida, que a curt termini es puguin fer solucions miraculoses, però hi ha molta cosa a fer i no s’està fent. Per tant, aquest és un dels grans problemes que té… L’àrea metropolitana en general, però Barcelona molt en particular, i que s’ha de ser valent amb les decisions per abordar-lo.

–Aleshores vostè faria el pas?

Jo estic a disposició del partit, i això ho he traslladat tant al partit com, principalment, al president Puigdemont. A partir d’aquí, si creuen que jo puc ser una bona opció, jo, estaria encantat de ser alcaldable, em va la marxa.

-Les expectatives també són les que són…

Les expectatives són les que són, però, clar, les expectatives són poc fiables, perquè, entre altres coses, quan es fan ara enquestes d’intenció de vot, ningú té encara clar qui és el candidat de Junts per Barcelona, no? I, malgrat això, no s’ha tocat fons. Per tant, hi ha marge. Doncs som-hi, endavant.

JANET, JANET

@menjometre Barcu & Cherokee feat Janet - Menjòmetre Records Cançó dedicada a tots els que financeu la festa. #portesgiratòries #subvencions #flow #catalunya ♬ original sound - Menjoflawas