La mort de Jaume I

El dia 27 de juliol de 1276, dilluns, el rei Jaume I traspassà a València, ara fa d’això 750 anys. Morí desconsolat pels esdeveniments succeïts a Llutxent un mes abans, on el seu exèrcit fou desbaratat per un altre de sarraïns de la terra, amargat per l’animositat existent entre el seus dos fills successors i amoïnat per si els seus fets no eren suficients per a assolir la glòria eterna. Anava camí del monestir de Poblet, on vestint l’hàbit cistercenc volia que finís la seua vida. No pogué, però, complir aquest darrer anhel.

David Garrido
24/07/2026 21:30

Jaume I deixà una relació dels seus fets en vida, l’anomenat Llibre dels feits o crònica del seu periple vital i regnat. L’escrigué en el seu romanç català, amb el propòsit que arribara més fàcilment als seus successors futurs, a la manera d’un espill de prínceps, i a tot aquell interessat a conèixer l’època en què li tocà bregar. Monarca de catalans, d’aragonesos i fins i tot d’algunes senyories occitanes, nasqué a Montpeller el 2 de febrer de 1208. El seu naixement fou atzarós i ―diguem-ne― providencial, ell ho transmeté així, que el seu pare, el rei Pere I, i la seua mare, Maria de Montpeller, no se suportaven, no compartien tàlem, però ―miracle!― ell fou concebut. Fins i tot hi hagué qui atemptà contra la vida del nadó al poc de nàixer. Tot i això nasqué, sobrevisqué i es convertí en rei. Amb encerts i defectes, amb virtuts i ―ep!― també alguna vilesa, que ell dissimula o silencia a la seua crònica, fou un rei benaventurat per a la Corona que regí, perquè contribuí a engrandir-la i dotar-la nacionalment i institucional de cara i ulls. Parlant clar i català: Jaume I creà els Països Catalans. Hi ha, però, a qui hui dia, pels seus collons rojigualdos, li esgarrifa això, ja ho sé. Què voleu que us diga? Qui tinga ronya que es grati. De ronya, sobretot de ronya blavera, en aquest país nostre, malauradament, n’hi ha per a afartar.

A Espanya, a l’Espanya estat, l’originària de l’altiplà ibèric i bastida sobre la imposició del centre sobre les perifèries, no li agrada Jaume I. No li caigué bé mai, ni quan Espanya se circumscrivia únicament al regne de Castella ni després. En temps de Ferran III i Alfons X els espanyols feren la guitza a Jaume I tant com pogueren. Qui us penseu que animava ―posava els diners― el sarraí al-Azraq a fer la guerra al rei catalanoaragonès? Ja aleshores Catalunya i Castella entraven en col·lisió a València. Els castellans ambicionaven Xàtiva i àdhuc somniaren a fer-se amb Alzira. Finalment, però, als castellans no els isqué la jugada, en aquell moment, i el regne de València pogué ser. Hui dia, catalans i castellans (espanyols) tornen a col·lidir a València. I quan no? És una constant històrica sense solució de continuïtat. La catalanitat de València és una urticària incurable que embogeix els espanyols, als de dreta i als d’esquerra. No hi ha diferència entre ells quan es tracta d’atonyinar catalans, sobretot si són valencians, que fent-ho arriben a l’eretisme més abjecte.

En època de la casa Àustria, el rei Felip IV (seria III segons la numeració catalana, però deixeu-ho estar), pretengué convertir en sant un monarca «espanyol», a imitació del sant Lluís dels francesos, que encara que de sant no tenia un pèl fou beatificat en 1297. A Felip IV li passava que era un follador desenfrenat en una cort de beatífica hipocresia. Una cosa així com el Juanito de Borbó, el d’Abu Dhabi, però sense tant de frare entre bastidors. Beatificar era una manera de fer mèrits de cara a la galeria en aquella societat de puritanisme de pa sucat amb oli. La idea de canonitzar Jaume I se li acudí al noble català ―aragonès de vocació― Gaspar-Galceran de Castre-Pinós i Gurrea d’Aragó, primer comte de Guimerà, majordom del rei i descendent de la prole de Jaume I. La baronia de Castre la concedí Jaume I al seu fill bastard Ferran Sanxis de Castre, el mateix que liderà la rebel·lió aragonesa contra el pare en 1275 i que el seu germà, l’infant Pere, manà ofegar a les aigües del riu Cinca. El Gaspar-Galceran, un erudit barroc, reivindicà l’avantpassat comú de rei i ell i maniobrà perquè Felip IV sol·licitara la beatificació de Jaume I. Alhora, des del costat castellà, s’havia demanat la canonització de Ferran III, el pare d’Alfons X dit «el Savi». Dos candidats a sants, Felip IV n’hagué de triar un, perquè el papa li etzibà que dos no li beatificaria. Finalment, el procés que se substancià fou el del castellà, al català que el bomben, i d’això el sant Ferran ―san Fernando― conqueridor de Sevilla, beatificat definitivament en 1671.

Ferran III no era cap sant i Jaume I, òbviament, tampoc. El comte de Guimerà s’obstinà que sí ho era i arreplegà materials per a fer-ho possible, que arribaren a Roma en 1633. Fou debades. Jaume I no fou beatificat. Entre altres motius, la cúria romana recordà que havia estat excomunicat ―ostres!― per haver ordenat tallar-li la llengua al bisbe de Girona Berenguer de Castellbisbal en una data imprecisa. No se li aixecà l’excomunió fins a 1246. Com a penitència, el rei fundà l’abadia cistercenca de Santa Maria de Benifassà (Baix Maestrat), encara dempeus, hui dia habitada per monges cartoixanes. En fi ―vaja!―, tallar la llengua a un bisbe no és precisament un acte del qual enorgullir-se. Això, òbviament, no ix al Llibre dels feits. El rei se’n penedí ―és clar!― i s’afartà de fer obres pietoses (beateries a manta), però en 1633 no li ho perdonaren. Així que, ras i curt, es quedà sense santedat. Val a dir que encara hui els fets, la tallada de la llengua del bisbe, no estan el suficientment aclarits.

Jaume I quan s’enfadava ―ai, quan s’enfadava!― era temible, però no més ni menys que qualsevol altra testa coronada medieval. Segons sembla, li tallà la llengua a Berenguer de Castellbisbal perquè aquest havia faltat al secret de confessió i havia desvetllat els amors il·lícits del rei. Ara bé, Jaume I també era magnànim, quan tocava, fins i tot massa, i a vegades ―diguem-ne― càndid en demesia. No volia querelles amb Castella (els regnes de Castella i Lleó units) ni amb França i això li obligà a adoptar postures polítiques que difícilment entenien els seus súbdits, sobretot la seua noblesa. Precisament, les grans dissensions nobiliàries tingueren el seu origen en les ajudes militars prestades als castellans contra Múrcia primer i contra Granada després. Pel que fa a França, Jaume I decidí plegar veles a Occitània. El tractat de Corbeil (1258) acabà per sempre amb les aspiracions de la casa comtal barcelonina i reial aragonesa a regnar a Occitània, encara que Jaume I continuà sent un príncep occità com a senyor de la ciutat de Montpeller i baró de Carlat i Omelàs.

Sobretot, Jaume I era «el Conqueridor», per les conquestes de Mallorca (1229), València (1238) i Múrcia (1266). Prefigurà, doncs, el territori complet de la catalanitat: Principat, Illes i País Valencià. Múrcia la conquerí, sí, en 1266, i els territoris de la vall del Vinalopó, l’Alacantí i el Baix Segura que pel tractat d’Almisrà (1244) havien restat, d’antuvi, del costat castellà. El seu net, Jaume II, integrà aquestes terres en el nounat reialme valencià. No hi ha cap raó històrica per a minimitzar la figura de Jaume I al sud valencià actual, per molt que s’esforce l’espanyolisme local, oimés a Alacant, a reivindicar desaforadament Alfons X el Savi i el seu pare Ferran III. La història d’Espanya, ja ho assenyalà Joan Fuster, «és un gènere literari singular», fins i tot s’atreveix a definir-lo com a valleinclanesc, o siga un esperpento, susceptible de ser admirat per l’esbojarrada invectiva que vessa, que no per la veracitat de la història que explica. Embolica que fa fort, la història d’Espanya a la valenciana ―o si voleu, a l’alacantina i a la castellonenca també― és una reelaboració provinciana de la perversió decimonònica ―dit a la manera de Cánovas del Castillo― de sentir-se espanyol perquè no es pot ser una altra cosa. I, doncs, apa!, a ser muy españoles y mucho españoles (Rajoy dixit, maig de 2015). Bé, és el que faran, si fan alguna cosa, els cafres ensenyorits de les institucions valencianes des de 2023. Ja han anunciat quelcom, pense. Jaume I, però, per molt que bramen entre càntics d’amor i himnes de pau, no era espanyol, no era un Juanito ni un Felipito de Borbó, ni ganes.

Si Jaume I alçara el cap, de segur que proferiria la cèlebre frase vergonya, cavallers, vergonya! Que s’ha fet d’aquella València, ufana, pàtria de reis, orgull de la catalanitat? Del Mazón, de la DANA guasón, hem passat al Mitjacalba, el llepaculs del montón. I així, sense solució de continuïtat, pas a la regió que avança en marxa triomfal!, els valencians, entre defecacions de caguerades blavoses, anem camí de l’extinció. Perquè els altres, els de l’esquerreta caviar i els de la wokera, també caguen, se’n fan un fart, i excreten, amb molt de pride, pandocades blaveres. Sempre ens quedarà, però, apel·lar a la història, al record de quan la catalanitat era lliure i València la seua joia. Recordar Jaume I és evocar la llibertat, rememorar ser país i no perdre l’esperança a tornar a ser-ho. Vet ací per què és tan important no oblidar l’heroi que liderà el naixement de la pàtria catalana completa. «Corre una veu d’Alacant al Conflent», escriu Josep Carner («Fi del rei Jaume», Llegendari). D’Alacant al Conflent corre la veu de la catalanitat, que adverteix al rei Jaume que «―si vas a partir per als fills terra i gent, / ara repensa’t en nou testament».

Jaume I, en fi, pensà en repartir les terres entre els fills i, potser, vet ací l’origen de la nostra catalanitat ―nacionalitat― partida. És un pecat d’origen. Jaume I prestà oïdes a les reclamacions de la segona muller, l’hongaresa Violant Árpád, que a colp de llàgrima exigia regnes per a cadascun dels seus fills. El resultat: constitució de lots territorials a repartir, els quals amb el temps esdevindrien entitats polítiques i generarien identitats autònomes. Ja ho he dit més amunt, Jaume I tingué defectes que no sabé o no li donà temps corregir. Als inicis de 1276, l’any del seu traspàs, ja tenia ben clar que la seua Corona seria repartida entre els dos fills d’ell i l’Árpád que li sobrevisqueren, Pere i Jaume. Per a Pere (nascut a València vers 1240) seria Aragó, el Principat de Catalunya de les Alberes a Ulldecona i el Regne de València. Per a Jaume (nascut a Montpeller en 1243) seria el Regne de Mallorques amb l’illa annexa d’Eivissa i la vassalla, encara sarraïna, de Menorca, els comtats nord-catalans del Rosselló i la Cerdanya, la ciutat llenguadociana de Montpeller i les baronies occitanes del Carladès i l’Omeladès. Pere no acceptava el repartiment i Jaume recelava de les intencions del germà. La mort del pare aquissà la discòrdia entre germans.

Procedent d’Alzira, afectat per la malaltia que limitava els seus moviments i encara acorat per la desfeta de Llutxent [https://www.diarilaveu.cat/cultura/la-desfeta-de-llutxent-639792/] (23 de juny de 1276) Jaume I arribà a València el vespre del 24 de juliol. La intenció era continuar el llarg camí que encara li restava fins al monestir de Poblet. No pogué ser. El 26, a València, encara signa tres documents, que s’han conservat. L’endemà, dilluns, traspassà. Fou enterrat, provisionalment, a la que fora gran mesquita de la capital del Guadalaviar, ara convertida en catedral. Dos anys després, en maig de 1278, finalitzada la guerra contra els sarraïns valencians, que tant de maldecap provocà a Jaume I, les seues despulles mortals foren traslladades al monestir de Poblet pel seu fill Pere, ara ja Pere II de Catalunya-Aragó. Jaume II de Mallorca, evidentment, no hi aparegué. Ningú el trobà a faltar. Pere II no el volia allà, al sepeli de llur pare, ni tampoc el volia regnant a les Illes, la Catalunya del Nord i Montpeller. Si en el passat havia estat un altre germà, Ferran Sanxis de Castre, l’objecte de la seua esquira, ara ho era el rei de Mallorca. Jaume I pressentia que això podia succeir, però no feu res ―o no pogué fer si ho volgué― per a evitar-ho. Començava així, parafrasejant el títol d’un llibre ben conegut de l’historiador Jesús Ernest Martínez i Ferrando, La tràgica història dels reis de Mallorca. Mort el rei, el Llibre dels feits conclou de la següent manera el relat dels feits: «Cuius anima per misericordiam Dei sine fine requiescat in pace».

L’ànima de Jaume I potser sí que descansà en pau, però la rossa, víctima de la incúria de l’Estat «liberal» espanyol decimonònic, no. Als espanyols de l’època els importava un rave què seria de les tombes dels reis catalans, als d’ara ―val a dir-ho― tampoc els importaria res. La comunitat monacal de Poblet fou exclaustrada en 1835, el monestir fou saquejat i les tombes reials que albergava foren profanades. El rector del poble veí de l’Espluga de Francolí, mossèn Antoni Serret, recollí les restes i les conservà a la parròquia de la localitat. La ciutat de València s’assabentà d’allò i demanà aleshores tenir els ossos de Jaume I, però per intervenció del Govern Civil de Tarragona, en 1843, la carcanada del rei Conqueridor no anà a València i fou traslladada a la catedral tarragonina. Quan fou restaurada la vida religiosa a Poblet en 1940, el govern franquista, en un acte de nacionalcatolicisme, decidí retornar-la al monestir, on arribà amb honors militars, el 4 de juny de 1952. Hi assistí en persona el dictador Francisco Franco. Fou dipositada en un bell sepulcre restaurat per l’escultor Frederic Marès. Si a Poblet aneu allí l’admirareu.

ENTREVISTA ORIOL GÈS, D'ALIANÇA CATALANA

 

Jordi Aragonès: “Si algun alcalde no investiríem, és un alcalde socialista”

Orriols designa Jordi Aragonès per intentar l’assalt a Barcelona el 2027

ENTREVISTA a l'alcaldable d'Aliança Catalana per a les municipals de Barcelona de maig del 2027


Jordi Subirana
16/07/2026 20:56

Jordi Aragonès és l’alcaldable d’Aliança Catalana (AC) per a les municipals de Barcelona. Nascut a Pineda de Mar el 1993, és historiador per la Universitat de Barcelona i professor d’educació secundària. Considerat l’ideòleg del partit que presideix Sílvia Orriols, va començar la seva relació amb Barcelona el 2010. Ha estat professor d’història i català en instituts i escoles del Poble-sec i el Poblenou, en centres amb “una realitat d’immigració molt elevada”. Des de l’any passat, Aragonès viu a la capital catalana. En aquesta entrevista, explica que la prioritat del seu partit és recuperar “la capitalitat i la catalanitat de Barcelona”, i vincula els delictes amb la immigració. “Tot i que els immigrants són un 17% o un 18% de la població total del Principat, són la meitat dels reclusos a les presons

Com arriba a ser el candidat d’Aliança Catalana a les municipals de Barcelona?

Va ser una proposta de la presidenta del partit, Sílvia Orriols. Em fa acceptar, sobretot, un sentit de responsabilitat amb la ciutat i amb Catalunya. Són dues realitats que no es poden separar l’una de l’altra. Barcelona és la capital del país. És la ciutat que té més relació amb la resta dels municipis de Catalunya. Un terç de les feines de tot el país són a Barcelona. El 60% de les feines de tot el país són a l’àrea metropolitana. El centre cultural, esportiu, artístic i polític és a Barcelona. El centre de totes les decisions a Catalunya és a Barcelona. Tinc una gran estima pel que és Catalunya i Barcelona. És una responsabilitat i un honor poder representar o servir Barcelona.

Barcelona com a capital del país serà un dels eixos del programa d’Aliança Catalana?

Efectivament. El primer eix del programa electoral és recuperar la capitalitat i la catalanitat de Barcelona com a ciutat, capital de Catalunya i capital de la Mediterrània.

Diria que en els darrers tres mandats, dos d’Ada Colau i un de Jaume Collboni, Barcelona no ha exercit de capital de Catalunya?

En absolut, no ha exercit la capitalitat. S’han despreocupat de la relació amb la resta del país i del seu sentit de capitalitat. Han fet servir la ciutat com un element més del seu poder a l’estat per arribar primer a la Moncloa i després a la Generalitat. Han menystingut tot el potencial de Barcelona com a ciutat. Ni s’han preocupat de la connexió de les infraestructures fèrries amb la resta del territori, ni de la connexió entre les empreses de la ciutat i les de la resta del territori. Tampoc s’han preocupat per facilitar aquesta connexió entre totes les ciutats de Catalunya i Barcelona, i totes les empreses de Catalunya i Barcelona.

“El primer eix del programa electoral és recuperar la capitalitat i la catalanitat de Barcelona com a ciutat, capital de Catalunya i capital de la Mediterrània”

Què faria Aliança per potenciar l’ús del català a Barcelona des de l’àmbit municipal?

Barcelona és una peça clau per explicar Catalunya, la catalanitat i el català al món. Quan Barcelona fa un gran acte com la visita del Papa, com una exposició universal, com el Congrés Internacional d’Arquitectes o qualsevol altre esdeveniment, el món posa el focus en Barcelona i tothom mira Barcelona. És un moment clau perquè Barcelona faci brillar la catalanitat i el català. I perquè l’Ajuntament actuï de forma proactiva en la presentació, amb la presència del català en aquests esdeveniments. Creiem que aquest paper no s’ha de limitar a l’Ajuntament, sinó que cal que totes les grans empreses que participen d’aquests esdeveniments puguin ser puntes de llança de la catalanitat.

Més enllà de la catalanitat i la llengua, quins altres eixos del programa seran prioritaris?

Els mateixos eixos que preocupen la ciutadania de Barcelona. El primer, l’habitatge, i el segon, gairebé en igualtat d’importància, la seguretat. Són dos eixos que tenen punts en comú i que tenen fonts comunes en l’origen del problema. Per una banda, l’augment brutal de la immigració en els últims anys. Barcelona cada any rep 50.000 persones de fora. Hi ha unes 400.000 persones compartint habitació a l’àrea metropolitana. El Principat, com a país, rep cada any 300.000 persones, de les quals 150.000 marxen i 150.000 es queden, però en tot cas venen 300.000 persones de fora cada any. Això fa que, per l’estructura econòmica del país, amb la major part de les feines a Barcelona; per les polítiques en els topalls del lloguer; per l’obligatorietat de construir un 30% d’habitatge de protecció oficial en les noves promocions i pel fet que les polítiques han deixat abandonat el propietari en la defensa de la propietat privada, ni es construeix, ni es lloga. Hi ha una por molt gran entre els propietaris de posar el seu pis per a llogar. No es troba habitatge. Cada vegada ve més gent de fora i tampoc troba habitatge, la qual cosa tensiona encara més el mercat de l’habitatge. Això està vinculat al fet que hi ha una dependència de la mà d’obra barata i el país està immers en un sistema productiu que no paga salaris alts. Es potencien sectors com l’hoteler o la càrnia, que no paguen salaris alts. Creiem que s’ha d’apostar per sectors productius que paguin salaris alts. Cal aprofundir en la industrialització, la digitalització, les feines de valor afegit. Fins que els catalans no cobrin més i tinguin un sistema productiu que pagui salaris dignes i equiparables a la mitjana europea, no podran competir amb els ciutadans del centre i el nord d’Europa que venen a Barcelona i compren els pisos més atractius. Tampoc podrem competir amb els milers d’immigrants que estan compartint pis a la ciutat, amb 14 persones per pagar-lo.

La seguretat continua sent una de les principals preocupacions de la ciutadania. Portem uns mesos amb moltes agressions amb armes blanques i tirotejos. Com afrontaria Aliança Catalana aquesta situació?

El primer que cal dir és que el govern menteix quan diu que baixen els delictes.

La Generalitat o l’Ajuntament?

Els dos. Però en el cas de Barcelona, menteixen quan diuen que han baixat els delictes. Han baixat els furts. Però, en canvi, han augmentat un 30% els tirotejos i un 35% els homicidis o les temptatives d’homicidi. Primer de tot, s’ha de dir la veritat.

Cal més policia?

Sí, necessiten més unitats de policia. Però cal una policia que estigui ben formada, que estigui ben acompanyada i preparada i que tingui un coneixement i una estima pel país i per Barcelona. El país ha passat de sis a vuit milions d’habitants i la ciutat ha crescut molt. Les unitats de policia han de créixer i adaptar-se a la realitat de la població. Però no només és una qüestió de tenir més policia, sinó que aquesta policia estigui ben formada, preparada i ha de ser coneixedora de Catalunya, Barcelona i les últimes innovacions tècniques i de treball de la policia. L’Ajuntament i la Generalitat no s’han de convertir en elements que persegueixin la policia o la posin en dubte. L’administració ha d’ajudar la policia que se senti segura, que pugui treballar correctament i que sàpiga que si hi ha un dia de problemes, l’ajudarà en tot allò que calgui. Pressuposem que l’actuació de la policia serà correcta i d’acord amb les normatives vigents. També creiem que la policia necessita tots els instruments disponibles que hi hagi en el mercat per treballar amb garanties.

“L’objectiu final ha der ser que hi hagi una Taser per cada agent de la Guàrdia Urbana. L’única cosa que ens pot allunyar d’aquest objectiu és el tema pressupostari”

Parla de les pistoles Taser.

A la llarga, cada agent de policia hauria de tenir una Taser. A més, creiem que la policia hauria de disposar dels últims softwares en detecció, per exemple, de crims en temps real, d’ús de dades que puguin filtrar els delictes o puguin fer una predicció d’on es cometran els delictes i avançar-se al fet delictiu. Això és una realitat que passa als Estats Units, també, perquè hi ha unes regulacions que permeten a la policia i als softwares de la policia accedir a moltes més dades que no pas aquí. Aliança Catalana aposta per uns canvis normatius i legals iguals aquí. És fonamental per avançar-se no només a aquests delictes, sinó a les màfies cada vegada més organitzades i més potents que patim a la nostra ciutat.

Precisament, aquest juliol s’ha aprovat dotar la Guàrdia Urbana de pistoles Taser. Si tinguessin representació ara, hi haurien votat a favor?

Per descomptat. L’objectiu final ha de ser que cada policia en pugui tenir una, no que n’hi hagi només una per cada unitat, sinó una per cada policia.

Està parlant de comprar més de 3.000 pistoles Taser per a la Guàrdia Urbana.

L’única cosa que ens pot allunyar d’aquest objectiu és el tema pressupostari. Creiem que a la llarga s’ha d’anar avançant, primer, per grup d’unitats i després, finalment, una per a cada policia.

Per què Aliança Catalana vincula immigració amb delinqüència?

No és Aliança. Són dades públiques. Tot i que els immigrants són un 17% o un 18% de la població total del Principat, són la meitat dels reclusos a les presons. Per tant, hi ha una relació evident entre població immigrant i delicte. La persona que van matar al carrer de Balmes era de Montenegro. Podem parlar de les maras, de les màfies. Hi ha una relació evident de relació entre màfies i crim i població immigrant.

Són partidaris de fer una moratòria en l’àmbit de la immigració?

Ho portem al nostre programa electoral. Com a partit independentista, considerem que Catalunya hauria d’aplicar una moratòria en immigració. Però, en tot cas, fins que Catalunya sigui un estat independent, també s’hauria de defensar aquesta moratòria igualment. L’hauria d’aplicar Europa. Fa un mes, el govern de Macron ja va posar sobre la taula la idea de la moratòria. Pensem que hauria de ser en l’àmbit europeu. La UE hauria de dir que no accepta més immigració econòmica fins que, en el cas de Catalunya, per exemple, els salaris dels catalans no s’equiparin a la mitjana europea. I també, amb relació a Catalunya, fins que el català no sigui la llengua majoritària al país.

Quins són els eixos fonamentals que volen treballar en l’àmbit de Catalunya?

Som un partit nacionalista català. El nostre primer punt és la restitució de l’estat català. Apostem perquè aquesta Catalunya tingui un control estricte de les seves fronteres, bàsicament perquè totes les polítiques que se’n deriven -habitatge, seguretat, llengua, model productiu- van vinculades amb el control de la immigració. No només cal controlar estrictament els fluxos migratoris sinó que s’ha d’apostar obertament per una moratòria en immigració. I defensem l’economia productiva i la reindustrialització de Catalunya. És un partit que aposta per ajudar les empreses catalanes a tirar endavant, a produir més, a tenir llocs de feina ben remunerats i que Catalunya sigui una potència industrial.

Com defineix la figura de Sílvia Orriols?

És una figura transcendental per a la història del nacionalisme català. Si no hagués aparegut Sílvia Orriols, no estaríem parlant d’Aliança Catalana. Sense Orriols, no hi hauria cap actor polític que generés il·lusió entre la població després d’aquests anys de derrota i pessimisme arran del procés. Qui ens pot fer superar el trauma del Procés és Sílvia Orriols.

“Qui ens pot fer superar el trauma del procés és Sílvia Orriols”

Aliança Catalana s’ha marcat alguna fita pel que fa a aconseguir un nombre determinat de regidors?

Amb els regidors que pugui treure Aliança, farem el màxim servei a la ciutat, als catalans i al teixit productiu català. No ens hem fixat cap xifra i tampoc m’agradaria fer-ho.

Investirien Jaume Collboni?

No, en cap cas. Si algun alcalde no investiríem, seria un alcalde socialista d’un partit espanyol com el PSC.

Com valora la gestió de Collboni al capdavant de la ciutat?

Nefasta. És una continuació de les polítiques de Colau. Pels resultats el podem conèixer. No hi ha hagut una situació mai tan dramàtica com l’actual. Els catalans no troben habitatge i, encara que puguin tenir els diners per pagar un lloguer, no hi ha pisos al mercat de lloguer. Hi ha 60.000 pisos tancats per por que els llogaters no paguin o se’t converteixin en llogaters ocupes. D’altra banda, els tirotejos dels últims dies al carrer, l’augment d’aquest nou pistolerisme, parlen per si sols. Barcelona és insegura, Barcelona té un problema d’habitatge gravíssim i Barcelona té també un problema que no està fent valdre prou la seva catalanitat com a capital de Catalunya i com a capital de la Mediterrània.

Farà una llista de partit o té previst incorporar alguna persona de la societat civil?

Segurament una llista de partit. Tenim gent molt vàlida, molt preparada, amb molta estima pel país i per la ciutat. Farem una llista del planter.

“No hi ha hagut cap oferta de la direcció d’Aliança a cap de les persones que han sortit, excepte la que es va dir en el seu dia que va renunciar per raons de salut”

Ja té clar qui serà la número dos?

No li puc dir encara. Ho estem valorant.

Han aparegut alguns noms per ser alcaldables, cas del Sandro Rosell o Jaume Giró. A aquestes persones, Aliança els va fer una oferta?

No. No hi ha hagut cap oferta de la direcció d’Aliança a cap de les persones que han sortit, excepte la que es va dir en el seu dia, que va renunciar per raons de salut. No es va dir el nom per discreció. A la resta, la direcció d’Aliança no li ha fet cap oferta seriosa o formal.

A Lluís Carrasco, tampoc? Fa un any es va parlar amb ell per fer la campanya.

Prefereixo no dir el nom de la persona a la qual se li va oferir per discreció i respecte.

Està a favor de la connexió del tramvia per la Diagonal?

Sí, em sembla que tot el que sigui millorar la connectivitat de la ciutat és positiu.

“Tot i que va ser una proposta molt criticada inicialment, creiem que el resultat ha estat positiu. A la ciutadania li agrada la superilla, li agrada caminar per aquests carrers que han modificat”

Com valora la superilla de Colau?

Tot i que va ser una proposta molt criticada inicialment, creiem que el resultat ha estat positiu. A la ciutadania li agrada la superilla, li agrada caminar per aquests carrers que han modificat. Malgrat el que es pugui dir de nosaltres, no som el partit del no a tot. Això sí, considerem que la proposta hauria d’haver inclòs l’opinió de molts més actors. També caldria haver previst una millora del transport públic dins la ciutat i del que la connecta amb l’àrea metropolitana. Perquè les superilles funcionin bé, necessitaríem un sistema de transport públic tan eficient com el dels Països Baixos, i vies per garantir correctament la circulació del vehicle privat. Conscients tant de l’oposició inicial de molts partits com la bona acollida entre molts barcelonins, creiem que cal mantenir aquest eix per a vianants, sense oblidar les millores en transport que hem esmentat.

“A la ciutadania li agrada la superilla, li agrada caminar per aquests carrers que han modificat. Cal mantenir aquest eix per a vianants”

Per a vostè, quina és la prioritat en l’àmbit de la mobilitat que ha d’afrontar la ciutat?

La connexió amb la resta del territori. Ampliar, modificar, fer que funcionin bé i acabar les obres de totes les línies de metro, FGC, Rodalies i altres infraestructures amb la resta de municipis més propers a Barcelona. Parlo de Maresme, les comarques del Vallès, el Baix Llobregat.

Diuen que vostè és l’ideòleg d’Aliança Catalana.

És un terme que mai he fet servir. Crec que es deu al fet que la meva tasca dintre del partit és la del secretari de formació, estudis i programes. Em dedico a fer el programa electoral del partit i, per tant, suposo que el terme surt d’aquí. Faig el programa de Barcelona, Catalunya i la coordinació dels diversos programes municipals.

A quants municipis es presentaran a les municipals?

No està decidit. Aliança farà poques llistes i ben fetes. Aliança el que ha de fer és no voler créixer molt ràpidament. És un partit que ha nascut tot just fa pocs anys i ningú li exigeix que faci moltes llistes. Barcelona és un cas molt important, però no correrem per fer més llistes de les que hem de fer.

A l’àrea metropolitana, pot concretar una mica més?

Ara com ara, no hi ha cap llista concretada a l’àrea metropolitana.

Presentar-se a Barcelona és un termòmetre per a Aliança de cara a les eleccions catalanes del 2028?

Sens dubte, malgrat que sempre el vot municipal i el vot català pot divergir, el nombre d’electors que té la ciutat és molt determinant pel nombre d’electors que té la província de Barcelona de cara a les eleccions catalanes. Sí que hi ha una relació. Un bon resultat a les municipals pot ajudar molt a fer un bon resultat a les catalanes.

Presentació de la base de dades “Milícies Antifeixistes de Catalunya”

El Memorial Democràtic posa a l’abast de la ciutadania i de la comunitat investigadora 37.002 complets de milicians i milicianes

Amb motiu del 90è aniversari de l’inici de la Guerra Civil (1936-2026), el Memorial Democràtic presenta una nova base de dades sobre les Milícies Antifeixistes de Catalunya. El projecte recull actualment informació de  37.002 milicians i milicianes que van participar en la lluita contra les forces sollevades entre el 24 de juliol de 1936 i el 30 d’abril de 1937.

Un recurs per aprofundir en el coneixement històric

La base de dades inclou informació com el nom i cognoms, el gènere, el lloc de residència, l’adscripció política i sindical, les dates d’ingrés la columna o unitat, el front de destí, entre d’altres dades rellevants. Aquest recurs contribueix a aprofundir en el coneixement de la trajectòria dels combatents i s’integra dins el Banc de la Memòria Democràtica, accessible per a la ciutadania i la comunitat investigadora.

La recerca ha estat realitzada per l’historiador Gonzalo Berger Mulatteri, doctor en història contemporània per la Universitat de Barcelona i especialista en l’estudi de les Milícies Antifeixistes. El projecte posa en relleu el paper de milers de catalans en aquest episodi clau de la Guerra Civil.

Les Milícies Antifeixistes de Catalunya és una iniciativa oberta i en actualització permanent. La incorporació de noves fonts documentals i l’avanç de les recerques permetran ampliar progressivament el nombre de registres i aprofundir en el coneixement d’aquest fenomen cabdal de la història contemporània de Catalunya.

Presentació pública i col·laboració institucional

La presentació tindrà lloc al juliol a l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC). La base de dades s’ha desenvolupat amb diversos fons,  especialment dels fons relacionats amb el Comitè Central de Milícies Antifeixistes i la Generalitat de Catalunya, que es conserven aquesta institució. L’acte inclourà parlaments institucionals, una presentació dels fons documentals, l’exposició dels resultats de la recerca i una demostració pràctica del funcionament de la base de dades.

La presentació es farà en streaming des del compte de Youtube de l'Arxiu Nacional de Catalunya

Data17.07.2026 - 17.07.2026

Hora10 h

Dades d'interès

Dia

17 de juliol de 2026

Hora

10 h

Lloc

Arxiu Nacional de Catalunya

Carrer de Jaume I, 33. Sant Cugat del Vallès

ENTRE EL CARISME I L'ENTUSIASME: NO US LA PERDEU!

El Centre Municipal de Cultura de la Bisbal del Penedès acull durant aquest mes de juliol l’exposició “Entre el carisma i l’entusiasme: les visites oficials del president Macià a les viles i ciutats de Catalunya (1931-1933)”, elaborada per l’Arxiu Nacional de Catalunya.

A través d’una selecció d’imatges del fons fotogràfic de l’Arxiu Nacional de Catalunya, permet descobrir el carisma personal, l’expectació i les mostres d’adhesió popular que despertava el president Francesc Macià durant les seves visites institucionals arreu del país.

L’exposició se centra en els desplaçaments oficials que Macià va fer a diferents poblacions de Catalunya entre el maig de 1931 i els darrers mesos de la seva vida, abans del seu traspàs el dia de Nadal de 1933.

Els esdeveniments d’abril de 1931 —les eleccions municipals i la posterior proclamació de la República— van convertir el dirigent catalanista Francesc Macià, fins aleshores conegut per la seva oposició a la monarquia espanyola, en una de les figures polítiques més populars i carismàtiques del moment. Els seus darrers dos anys i mig com a president de la Generalitat de Catalunya van contribuir decisivament a la construcció del seu llegat polític i simbòlic.

Tal com el mateix Macià afirmava, aquests viatges, que habitualment es programaven durant els caps de setmana, tenien l’objectiu de “seguir els pobles de Catalunya per a fer-me càrrec del sentir del poble català”.

L’exposició s’ha complementat amb una aportació dels serveis de cultura de l’Ajuntament de la Bisbal del Penedès, que han incorporat un recull de les visites que Francesc Macià va fer a la comarca del Baix Penedès. Entre aquest material destaca una fotografia de la visita a Llorenç del Penedès, recuperada gràcies a la tasca d’investigació que va dur a terme la directora de l’Arxiu Comarcal del Baix Penedès, Nati Castejón.

La mostra es podrà visitar fins al 30 de juliol en l’horari següent: els dimecres de 10.30 a 13.30 hores i de dilluns a divendres, a les tardes, de 16.30 a 20 hores.

MAI TANT, NO BLANQUEGEM ELS SOCIATES

 

MANIFEST ORRIOLISTA per Ramon Cotarelo (8 de juny 2026)

Manifest Orriolista

8 de juny de 2026

Ramón Cotarelo

Actualització del començament del cèlebre Manifest Comunista de Karl Marx i Friedrich Engels, de febrer de 1848. El best-seller més gran del món, després de la Bíblia:

«Un fantasma recorre Catalunya – el fantasma de l’orriolisme. Tots els poders de la vella Catalunya s’han aliat en un cordó sanitari contra aquest fantasma, el virrei espanyol i l’exiliat de Waterloo, Junqueras «amoespaña» i la neocomunista Albiac, els periodistes venuts i els policies de la CUP».

Front tancat de totes les forces vives i mortes de Catalunya contra la batllessa de Ripoll, a qui pretenen silenciar i aïllar com si fos una leprosa a l’estil de l’Edat Mitjana. Orriols és objecte de tota mena d’atacs, retòrics, judicials, demagògics, difamadors, físicament violents. Per part de tots els centres de poder polític i mediàtic del país.

Difícil veure un cas semblant de fustigació i persecució d’una persona des del govern català, la presidència del Parlament, la partitocràcia nostrada, la premsa, la televisió i la ràdio del règim. I, per descomptat, la murga fripalestain finançada pels petrodòlares i els governs europeus. Coincidència total de gent molt diversa que només té en comú l’antiorriolisme com ara Jordi Borràs, Lluís Llach, Xavier Antich, Vicent Partal, Mònica Terribas, Ricard Ustrell, Jordi Basté, etc. Realment, un espectacle que recorda la conjunció de totes les instàncies espirituals i seculars, angleses, borgonyones i franceses contra Joana d’Arc al seu dia.

Tots ells saben que aquesta vergonyosa cacera és contraproduent, que aconsegueix el contrari del que pretén, que apuja la popularitat d’Orriols i les seves expectatives de vot. Però no poden fer una altra cosa, en part perquè qui els paga els ho exigeix ​​i en part perquè la batllessa de Ripoll els ha desposseït de les seves disfresses, ha desmentit els seus enganys i n’ha demostrat la corrupció moral.

Orriols té en contra tot l’establishment mediàtic català que, no només impedeix la seva presència i veu als mitjans, sinó que és una maquinària d’agressió tous azimuts contra una persona per raó de les seves idees, un infame atac ad feminam. Que aquí tothom presumeix de feminisme, però part de l’odi que suscita Orriols entre la pintoresca fauna de sipais de la colònia deriva de la seva condició de dona.

L’auge d’AC, que aquests conjurats proespanyols no poden evitar, s’ha aconseguit a les xarxes. AC és un partit nascut i criat al Twitter, i el seu triomf electoral serà la prova més contundent del poder de les xarxes davant de la maquinària corrupta dels mitjans tradicionals.

El programa d’AC és una proposta senzilla, clara, breu, com si ho haguessin redactat a l’uníson Occam i Gracián: Independència, estat català democràtic, control de la immigració, lluita contra la islamització i govern honrat.

- Publicitat -

El vot per Orriols és un vot per la independència de Catalunya.

L’únic.

SÍLVIA ORRIOLS A LA CATALUNYA WOKE, GAUDIU-LA!

 

Informe Fènix: els sectors amb sous baixos empobreixen tothom i "Catalunya es dessagna" (TV155, abans TV3)

Un grup d'economistes alerten que cal canviar el model econòmic i qualifiquen d'"altament subvencionats" els salaris per sota dels 27.500 euros perquè no generen prou ingressos fiscals per sostenir els serveis públics més bàsics

Redacció

15 maig 2026, 

"No és un al·legat antiturístic ni antiimmigració", ha assegurat Guillem López-Casasnovas en la presentació d'un informe que avisa que el model econòmic de Catalunya, basat en sectors amb sous baixos, és insostenible. Argumenta que calen canvis per dependre menys dels sectors poc qualificats, com el turisme o la indústria càrnia.

Es tracta de l'Informe Fènix, que ha estat coordinat per Xavier Roig i elaborat pels economistes Xavier Cuadras, Modest Guinjoan i Miquel Puig, amb assessorament de Jordi Galí, Guillem López-Casasnovas i Jaume Ventura.

L'han fet públic aquest divendres i les pròximes setmanes el presentaran a les institucions i als agents econòmics i socials.

"Les solucions al problema són dures, però requereixen mesures de bisturí, perquè el país s'està dessagnant", en paraules de Roig.

Sectors "altament subvencionats"

A l'informe es qualifica de "subvencionats" els sous per sota dels 29.000 euros bruts a l'any i d'"altament subvencionats" els que estan per sota dels 27.500 euros i que són majoritaris en determinats sectors. La idea és que contribueixen a l'empobriment de l'economia i de la societat, perquè impliquen una "transferència implícita" de recursos de la resta de teixit productiu per cobrir els serveis bàsics que proveeix la Generalitat.

"No estem en contra de vendre embotits o que es creïn hotels, però sí a favor que paguin els costos que tenen", ha assegurat Ventura. I Xavier Puig ha apuntat als empresaris:

Hi ha massa empresaris que creen massa llocs de treball que ens empobreixen.

Segons això, el creixement del turisme no aporta més benestar, sinó que resta recursos del sistema.

La paradoxa del PIB

L'informe constata que el PIB de Catalunya és superior al del seu entorn, però "cada vegada s'allunya més de l'europeu", com ha alertat Guinjoan, i a més "no s'ha traduït en una millora significativa" del PIB per càpita, que mesura el benestar de la població.

Fa 25 anys, el PIB per càpita estava 6 punts per sobre de la mitjana europea i ara, el 2025, està 6 punts per sota.

Presentació de l'Informe Fènix (ACN/Andrea Salazar)

El document ho atribueix a l'augment demogràfic excepcional (del 33% des del 2000), que, alhora, ha impactat en la productivitat, per la creació de feines ocupades gairebé exclusivament per la immigració.

Aragó pot superar Catalunya

Guinjoan ha explicat que el País Basc i Aragó han crescut en PIB per càpita, mentre la seva immigració ha estat, percentualment respecte a la població, una tercera part de la catalana.

L'economia catalana és tan poc productiva que, si no se'n canvia el model, en menys de 25 anys caurà al quart lloc de l'Estat i "si continuem com estem acabarem malament", com ha indicat l'economista Miquel Puig.

Aragó està a punt d'avançar-nos en PIB per càpita. El dia que passi ens sabrà molt greu i voldrà dir moltes coses.

"La immigració hauria de ser més selectiva", ha afegit Puig, que ha reivindicat que sigui obligatori l'aprenentatge del català entre els nouvinguts per ocupar llocs d'atenció al públic i de serveis de cura personal.

Augmentar el salari mínim

Entre les propostes, els autors de l'estudi també plantegen saber els números exactes del que aporta i el que gasta cada sector productiu, amb la publicació de la balança fiscal i el valor afegit de cadascun.

També defensen augmentar el salari mínim interprofessional a Catalunya per frenar l'expansió de llocs de treball poc qualificats.

En matèria fiscal, l'estudi diu que cal eliminar els avantatges fiscals que afavoreixen activitats de baixa productivitat i augmentar el mínim exempt de l'impost de patrimoni.

Reduir la capacitat turística és una altra idea cap a un model econòmic més sostenible, segons l'Informe Fènix, perquè no té sentit obrir més hotels si no hi ha gent per atendre'ls.

Un sanedrí d'economistes encén els llums d'alarma contra les apostes empobridores de Catalunya (ND)

15 de maig de 2026

El Producte Interior Brut català ha crescut en els darrers anys, però el PIB per càpita ho ha fet de forma molt lenta i per sota de la inflació. Això s'explica pel creixement de la població (Catalunya és el territori de la UE que més immigrants ha rebut el darrer quart de segle) i ajuda a entendre l'empobriment dels catalans el darrer quart de segle. Els sectors econòmics que han atret aquests nouvinguts i que són els que més han crescut no aporten prou valor afegit a la societat més enllà dels beneficis empresarials. En molts casos paguen salaris baixos que es poden considerar "altament subvencionats" i que fan que els sectors també ho siguin.

El turisme, les càrnies i els repartidors són els tres sectors que assenyala directament un sanedrí de set economistes sobiranistes que encén els llums d'alarma sobre el "deteriorament" del model econòmic del país i que aquest divendres al matí ha presentat a Barcelona l'Informe Fènix. El document, farcit de dades i exemples, fa una anàlisi crua i severa de l'economia catalana, la seva frenada i la seva deriva, i proposa solucions fiscals de tarannà liberal, regular millor el mercat laboral i la immigració, i decréixer turísticament.

L'estudi ha estat coordinat per Xavier Roig i elaborat pels també economistes Xavier Cuadras Morató, Modest Guinjoan i Miquel Puig, amb l’assessorament de Jordi Galí, Guillem López-Casasnovas i Jaume Ventura. Tots ells s'han implicat, des de l'opinió, la societat civil o la vida institucional, en el sobiranisme i ara fan una aportació "urgent i que es pot resoldre en l'àmbit català" per al debat no necessàriament coincident amb les seves visions personals. Roig ha afirmat que les solucions "no poden ser de bisturí" perquè el país "es dessagna". Entre els assistents hi havia el president de FemCat, Tatxo Benet, i diputats de Junts.

L'estudi -que podeu consultar íntegre al final del text- fa afirmacions i propostes a tenir en compte per l'impacte que tenen no només en la productivitat i el model industrial sinó també en matèria social, d'habitatge o de llengua. Fa una anàlisi purament econòmica i no pas humanista, cultural o territorial entorn l'aportació de cada col·lectiu o sector. Aquestes són les cinc claus de l'Informe Fènix:

1. Un PIB per càpita que creix poc i una població que creix molt

La població catalana ha experimentat un fort creixement, però el PIB per càpita –que mesura millor el benestar material– ho ha fet molt lentament. El model català és comparable a les Balears, el País Valencià, o les Canàries, territoris amb fort pes del turisme i un model demogràfic similar i contrasta amb el País Basc o l'Aragó, amb un creixement més moderat de la població i un creixement més qualitatiu del PIB. De fet, l'Aragó és en el camí de superar en PIB per càpita el nostre país. La immigració ha aportat un dividend demogràfic que ha compensat l’envelliment de la població, però les feines que han ocupat s'han concentrat en sectors amb un impacte negatiu.

Creixement del PIB total, del PIB per càpita i de la població en una comparativa

ND

Catalunya ha experimentat, segons l'informe, un procés d’especialització relativa cap a sectors de baixa productivitat i ha concentrat el seu creixement de forma molt binària, en sectors d’alta productivitat (química, farmacèutica, informació i comunicacions, serveis professionals i científics) i, per l’altra, en sectors de baixa productivitat (alimentació, serveis auxiliars i hostaleria). La forta immigració coexisteix amb un nivell d’atur excepcionalment elevat en el context europeu, amb jubilacions anticipades, amb l’èxode de joves formats i amb un insuficient reciclatge de treballadors afectats pel canvi tecnològic, constata l'informe. La tria de sectors i la reducció de les jornades horàries sense augmentar la productivitat, molt més alta al sector industrial que al dels serveis, sol·licita més mà d'obra. "Els necessitem com l'aire que respirem", deia la gran patronal Foment. Els economistes afirmen que no fan un "al·legat contra la immigració", que és conseqüència d'un model econòmic nociu.

Si es projecta l'actual model fins a 2050, el PIB continuaria creixent a l'1,5% anual i el PIB per càpita el 0,4% i la població assoliria els 10,5 milions d’habitants. El creixement de la immigració resulta possible perquè és, pràcticament, il·limitat i representa una font inesgotable de personal, i el turisme –que és un dels principals sectors que l’atrau– té unes perspectives de creixement també il·limitades a mitjà termini. És possible, quant a densitat demogràfica, consum d'aigua o habitatge si hi ha polítiques clares. L'informe es pregunta si aquest creixement "té algun sentit" i si ha millorat el benestar i conclou que no ha estat el cas.

2. Salaris altament subvencionats: inferiors a 29.000 euros

Segons explica l'informe, el 2023 el 57% dels assalariats treballaven en subsectors en què el salari mitjà era inferior al salari mitjà del conjunt de l’economia catalana (uns 35.000 euros), i això es concentrava als serveis, on el percentatge s'enfilava fins al 62% en contrast amb el 37% a la indústria. Què és un salari subvencionat? Per sota d’un determinat nivell salarial, les aportacions a la seguretat social efectuades –pel treballador i per l’empresa– més els impostos directes i indirectes que paga el treballador no cobriran el cost dels serveis públics que ell i la seva família consumeixen. La resta, els que cobren més, hauran de compensar amb els seus impostos la diferència.

Comportament dels salaris del turisme dins i fora de Barcelona

ND

Els economistes arriben a la conclusió que cal qüestionar obertament els salaris altament subvencionats. Són llocs de treball que o bé no haurien d’existir, o bé haurien d’estar més ben retribuïts. Són els que se situaven per sota dels 27.500 euros bruts anuals el 2023 i que ara estarien per sota dels 29.000 euros. Hi ha dos candidats a un salari altament subvencionat: un resident que estaria a l’atur i el fet que treballi permet sufragar una part del salari social i, per tant, és positiu; i un no resident que s’instal·la al país i que es beneficia del baix salari que li paga l’empresari, que se'n beneficia, i del salari social. Entre 2006 i 2025, els del primer grup són 56.000 menys i els del segon grup 599.000 més.

3. Tres sectors assenyalats

Els salaris altament subvencionats poden tenir sentit si l'esforç col·lectiu repercuteix en el conjunt de la societat, com passaria per exemple en el cas de les cures. O de sectors altament subvencionats, que pesen en excés i creixement més ràpid que la resta. La seva existència, expliquen, té sentit en sectors com l'agricultura, que no creix i fixa la població al territori, però no en els repartidors, per exemple.

És cert que el turisme alimenta tota una indústria auxiliar i de proveïment, però el 80% dels turistes són estrangers. I la major part de la producció càrnia catalana s'exporta, especialment el porcí (75%). Aquest sector només pot incidir en el salari dels treballadors, però no en els preus de compra i venda que marquen les llotges. De la seva competitivitat gràcies als sous baixos se'n beneficien els empresaris d'aquests sectors, però representen un cost per al conjunt dels contribuents.

L'informe fa un càlcul de com funcionen, si es miren costos i ingressos, tres sectors subvencionats i que no fan una aportació a conjunt de l'economia. Un hotel 3 estrelles, amb 50 habitacions i 20 treballadors té un dèficit social de 108.760 euros. Un escorxador de 720 treballadors, en genera un de 883.440 euros. I una empresa d'economia de plataforma amb delivery amb repartidors, com pot ser Glovo, una subvenció de 3,5 euros per lliurament per poder ser competitiva. Segons l'estudi cada nit d'hotel se subvenciona amb sis euros i cada tona de carn produïda amb nou euros.

4. Fiscalitat més liberal, copagament i turisme sense premi

L'informe afirma que l'actual model econòmic "posa en perill la pròpia existència de Catalunya com a país i els trets fonamentals que l’han caracteritzat secularment", com ara la llengua o l’autoexigència com a tarannà col·lectiu. La "manca crònica de recursos" i el model triat per administracions i empresaris en els darrers anys dificulta que Catalunya sigui "un país que, mantenint les arrels pròpies, vulgui ser cohesionat, pròsper i democràtic".

Els economistes aposten per publicar la balança fiscal de cada sector productiu per mesurar-ne el valor i actuar a curt termini i en els àmbits que són competència catalana, encara que alguns aspectes que proposen ho són estatal si bé els partits sobiranistes en aquest moment tenen incidència al Congrés. Pel que a la fiscalitat plantegen reformes de tarannà liberal per dinamitzar l'economia. Per reduir el turisme es planteja revisar la figura del fix-discontinu en activitats turístiques estacionals i assimilables, normalitzar l’IVA a l’hostaleria, augmentar l’impost d’estàncies en establiments turístics (IEET) excepte en zones rurals i més taxes específiques.

Els economistes autors de l`informe Fènix durant la presentació de l`estudi

De forma més genèrica, es proposa una rebaixa de la pressió fiscal per atreure treballadors i directius qualificats, deflactar l'IRPF, recàrrec de l'IBI de segones residències, reduir impacte de l'impost de patrimoni per als de menys de 10 milions a canvi d'un impost grans fortunes, i implantar o recuperar taxes i copagaments en les autopistes i altres serveis en la línia del que fan altres països del nostre entorn.

5. Més competències per incidir en el model econòmic

Entre les competències que hauria de tenir Catalunya per poder incidir en el seu model econòmic n'assenyalen de determinants com ara tenir presència en les grans empreses d'infraestructures i poder decidir sobre aquestes. Però la que és més determinant és poder fixar un salari mínim interprofessional català per poder reduir el pes dels sectors més subvencionats i amb salaris més baixos. S'ha constatat que pujar-lo en els darrers anys no ha destruït ocupació.

També indiquen que cal assolir competències en immigració i que el català ha de ser, en tant que llengua oficial, obligat de cara al públic i a les cures. És necessari, afirmen, reduir les baixes (el govern Illa va retirar un pla per fer-ho), assegurar el compliment efectiu dels convenis col·lectius (un assumpte vinculat a la capacitat de la Inspecció de Treball i a la força sindical als centres de treball) i evitar fraus a l'atur.

Catalunya es dessagna: s’empobreix i es degraden els serveis públics, segons un informe econòmic (Vilaweb)

Xavier Roig, Xavier Cuadras Morató, Modest Guinjoan, Miquel Puig, Jordi Galí, Guillem López-Casasnovas i Jaume Ventura qüestionen el model de creixement actual, amb sous baixos i baixa productivitat, i demanen una intervenció urgent del govern, la diputació i els ajuntaments

Odei A.-Etxearte

15.05.2026 -

“Els temps són excepcionals i la situació de Catalunya és excepcional”, ha dit l’enginyer Xavier Roig, coordinador de l’Informe Fènix, per explicar la raresa d’haver reunit un grup d’economistes per redactar-lo. L’han presentat per llançar un crit d’alerta. En paraules de Roig: “El país es dessagna.” La conclusió a què han arribat és que el creixement econòmic actual empobreix Catalunya i que el govern de la Generalitat, les diputacions i els ajuntaments hi han d’actuar immediatament. Consideren que han d’establir unes noves regles del joc que frenin la creació de llocs de feina amb sous baixos i baixa productivitat, que posen en perill la sostenibilitat dels serveis públics de l’estat del benestar, com ara l’educació i la salut. L’informe ha estat coordinat per Roig i redactat pels economistes Xavier Cuadras Morató, Modest Guinjoan i Miquel Puig, amb un equip assessor format per Jordi Galí, Guillem López-Casasnovas i Jaume Ventura.

L’estudi punxa el discurs triomfalista del creixement econòmic. Els economistes avisen que un nombre elevat dels llocs de feina que s’han creat aquests últims anys ha estat en sectors que paguen sous baixos que no permeten de pagar el cost dels serveis públics més directes. És el cas, per exemple, del turisme i les indústries càrnies. Han qualificat de sectors altament subvencionats aquells en què la mitjana dels treballadors té sous d’aquestes característiques. Han situat el llindar en els 27.500 euros anuals de sou brut el 2023. Diuen que els sous per sota d’aquesta quantitat no compensen el cost dels serveis que reben com a ciutadans. “El 44% de la creació de llocs de feina d’aquests últims anys són en sectors altament subvencionats. Això ens sembla preocupant”, ha explicat Puig. És una tendència, a més, que creix, segons els seus càlculs. Representen el 35% de l’ocupació i creixen més de pressa que no pas la resta de l’ocupació. Segons Puig, és especialment greu en els sectors que creen molts llocs de feina especialment per a població no resident: “Si continuem com fins ara acabarem malament. Una manera de dir-ho és que l’Aragó és a punt d’avançar-nos en PIB per càpita i el dia que passi voldrà dir moltes coses.” Roig ha apuntat que, en les projeccions que havien fet, podria passar el 2050.

Modest Guinjoan ha explicat que el PIB per càpita a Catalunya s’havia anat estancant i havia disminuït d’ençà del 2010 en comparació amb el d’Europa. Ha perdut 12 punts percentuals en relació amb la mitjana de la Unió Europea. És així perquè, tot i que el PIB ha crescut molt, la població també ha augmentat d’un 30%. La immigració ha cobert els nous llocs de feina en un moment d’envelliment i de natalitat baixa. El 90% del creixement ha estat per l’arribada de població immigrada. Xavier Cuadras ha afegit que la productivitat catalana, en comparació amb l’europea, era d’un 87%, tot i que havia estat del 92% l’any 2000. Jordi Galí ha subratllat l’aparent paradoxa que el nombre de treballadors hagi augmentat d’1,1 milions aquests últims vint anys, però que la desocupació no s’hagi reduït. Els promotors de l’estudi, tanmateix, han volgut remarcar que no estaven en contra ni de la immigració ni del turisme: “No és un problema d’anti-al·legat turístic. No és un al·legat contra la immigració. El problema és el model productiu”, ha afegit Guillem López-Casasnovas.

La situació actual pot beneficiar els nouvinguts que treballen i els empresaris que els paguen sous baixos, però té un cost fiscal alt, segons Jaume Ventura, que no s’ha mostrat partidari de limitar l’entrada de persones sinó que les empreses en paguin el cost real i no treguin rèdit de costs subvencionats: “Que paguin els costs reals que tenen.” Conclouen que el creixement no ha ajudat a millorar el benestar dels catalans. Ben al contrari, en molts segments de la població catalana ha baixat el nivell de vida que tenia a principi del mil·lenni.

Els autors de l’informe llancen propostes concretes per capgirar la situació actual. Per corregir-les, d’entrada, proposen d’apujar progressivament el sou mínim interprofessional a raó d’un percentatge anual significatiu per sobre de la inflació, la normalització de l’IVA a l’hostaleria, l’augment de l’impost d’estada en establiments turístics –excepte a les zones rurals–, la introducció de taxes específiques per a compensar externalitats negatives i la revisió de la figura del treballador fix-discontinu en activitats turístiques estacionals i assimilables. També demanen que un organisme independent sigui transparent amb les dades, que calculi periòdicament el balanç fiscal dels sectors de l’economia catalana per identificar els que representen una càrrega i un benefici més gran del punt de vista fiscal, que permeti de veure com evolucionen els equilibris en el temps i si els sectors deficitaris perden pes respecte dels que aporten recursos fiscals nets, com creuen que seria desitjable.

Defensen, a més, una gestió de l’arribada d’immigrants que afavoreixi l’entrada de persones qualificades d’acord amb les necessitats del model econòmic, i que aprofiti millor el talent dels locals formats i dels desocupats a llarg termini. Creuen que aquestes mesures incidirien positivament en el mercat d’habitatge i sobre la situació de la llengua i la cultura catalanes. En aquest sentit, voldrien fer obligatori el coneixement del català per a ocupar llocs de feina d’atenció al públic i serveis de cura personal. “En la majoria de països de la UE, el coneixement de l’idioma oficial és necessari per a obtenir el permís de residència definitiu”, subratlla l’informe.

Respecte del turisme, proposen l’eliminació de llicències d’habitatges d’ús turístic, excepte a les zones rurals, i l’adquisició d’edificis hotelers i de blocs d’apartaments a la costa per a convertir-los en espais públics i habitatges permanents. També demanen que s’afavoreixi la conversió de places que, incorporant-hi capital i tecnologia, aportin valor afegit als seus productes.

D’una altra banda, com a mesures d’estímul, defensen un increment del pressupost en innovació, crear un fons d’inversió públic per a ajudar al creixement d’empreses catalanes amb capital industrial i tecnològic, orientar la inversió estrangera en la creació de llocs de feina qualificats i que fomentin l’equilibri territorial, impulsar l’FP i que la Generalitat i les diputacions subvencionin els municipis que promoguin la instal·lació d’empreses de sectors no subvencionats.

En la carpeta d’iniciatives fiscals, hi inclouen una revisió completa del sistema fiscal, que consideren que ha tendit a pretendre combatre l’infrafinançament de Catalunya amb una estructura tributària que és poc amiga d’atraure el talent i no evita la deslleialtat fiscal d’uns altres territoris de l’estat espanyol i d’Europa. També defensen que es revisi el règim d’autònoms, amb una tributació sobre l’IRPF que els discrimina del sistema impositiu societari, que grava sobre els beneficis, i que s’elevi el mínim exempt de l’impost de patrimoni a 3 milions, que seria fins a 10 milions d’euros sempre que s’augmentés alhora l’impost a les grans fortunes, de competència estatal. Sostenen igualment que s’hauria d’establir un recàrrec a l’IBI dels habitatges que no siguin primera residència i que augmentin les taxes i els copagaments d’autopistes, serveis universitaris, sanitaris i socials, com passa a la majoria d’estats de la UE. Quant a les empreses, volen que es millori el tractament fiscal per als beneficis que es reinverteixin en l’empresa i distingir la petita i mitjana empresa de la resta en el tractament normatiu. Tot plegat, amb una administració tributària que fos més clara i deixés poc marge interpretatiu a les inspeccions.

Alerta econòmica: el model de Catalunya és insostenible i aboca el país a la fractura social

L'Informe Fènix destapa que el turisme i la indústria càrnia reben subvencions encobertes perquè els seus baixos salaris no paguen els serveis públics de la seva plantilla

Joan Puig

Divendres, 15 de maig de 2026

L’economia de Catalunya es troba en una cruïlla crítica. L’independent Informe Fènix, presentat avui divendres 15 de maig de 2026, conclou que el creixement actual és fictici. L’estudi ha estat coordinat per Xavier Roig. Els autors són Xavier Cuadras Morató, Modest Guinjoan i Miquel Puig. Han rebut l’assessorament de Jordi Galí, Guillem López-Casasnovas i Jaume Ventura.

La paradoxa de l’empobriment generalitzatDavallada del benestar: L’any 2000, el PIB per càpita català superava en sis punts la mitjana de la Unió Europea. Actualment se situa sis punts per sota. La pèrdua relativa és de 12 punts percentuals.

Ocupació precària: S’han creat llocs de treball basats en sous molt baixos. Aquests llocs s’han cobert gairebé exclusivament amb immigració. Això ha llastrat la productivitat global.

El llast dels “sectors altament subvencionats”

L’informe denuncia l’existència de sectors econòmicament i socialment deficitaris. [1]Dèficit fiscal intern: Els salaris d’aquestes activitats són tan baixos que els treballadors no generen prou impostos per pagar la sanitat o l’educació que consumeixen. La resta de la societat subvenciona indirectament aquests negocis.

Turisme de sol i platja: Cada pernoctació en un hotel de 3 estrelles a la costa rep una ajuda encoberta de 6 euros de diners públics.

Indústria càrnia: És l’altre gran sector assenyalat que només sobreviu gràcies a la mà d’obra barata.

Full de ruta per salvar l’economia

Els experts proposen un canvi radical amb mesures urgents:

• Frenar el turisme: Reduir de manera efectiva la capacitat turística del país.
• Pujar salaris: Apujar el salari mínim per destruir els llocs de treball poc qualificats.
• Immigració selectiva: Vincular l’arribada de treballadors a la qualificació i la demanda real.
• Exigència del català: Fer obligatori l’idioma per a feines de cara al públic i de cures.
• Fi dels privilegis fiscals: Eliminar els avantatges als sectors poc productius.

L’Informe Fènix assenyala un retrocés del 12% en el PIB per càpita de Catalunya respecte a la mitjana europea en 25 anys, passant d’un 6% per sobre a un 6% per sota, impulsat per l’ocupació de baixa qualificació. 

Paral·lelament, l’informe estima una subvenció encoberta de 6 euros per pernoctació en el sector hoteler, on el cost públic dels serveis als treballadors de baix sou supera els impostos aportats. Podeu consultar l’informe complet per a més detalls.

Impacte econòmic i demogràfic de la nacionalització massiva a l’exterior de l’Estat espanyol (xCATALUNYA.CAT)

Mireia Puig

Una família immigrant

La flexibilitat del cens electoral revoluciona les circumscripcions i alerta els mercats financers mundials immediatament

El mercat financer internacional analitza constantment la gran necessitat de rejovenir tota la força laboral espanyola. Durant aquest mes de maig del dos mil vint-i-sis, els analistes observen moviments demogràfics realment inusuals. El conegut actor argentí Ricardo Darín va obtenir la nacionalitat triant lliurement la bonica província andalusa. Ell no havia trepitjat mai aquella ciutat espanyola, però la decisió revela una profunda bretxa administrativa. Aquesta història aparentment inofensiva amaga una complexa realitat que afecta directament la distribució dels recursos públics.

Els mercats i les institucions bancàries vigilen atentament les múltiples conseqüències d’aquests canvis legislatius tan profunds. Molts prestigiosos economistes adverteixen que les variacions sobtades del cens alteren les projeccions d’inversió a llarg termini. Les dades d’ocupació més recents requereixen una anàlisi detallada per comprendre aquest fenomen migratori tan peculiar. Diverses circumscripcions electorals estan experimentant transformacions completament invisibles que podrien redefinir els futurs pressupostos generals de l’Estat. El fort impacte econòmic d’aquestes modificacions estructurals encara resulta molt difícil de quantificar per als inversors.

El col·lapse consular bloqueja la ràpida arribada de noves inversions i de nou capital humà vital.

La coneguda llei governamental ha generat un efecte crida espectacular a diversos països de tota Amèrica Llatina. Actualment hi ha prop de dos milions tres-centes mil persones que conformen aquest nou univers d’electors. Aquesta gran allau de sol·licituds internacionals ha provocat una paràlisi sense precedents en múltiples oficines diplomàtiques espanyoles. Les delegacions espanyoles ubicades a la capital argentina lideren aquest bloqueig administratiu amb gairebé mig milió d’expedients. La gran oficina de Buenos Aires rep desenes de milers de peticions que retarden absolutament qualsevol exportació.

Aquesta ineficiència burocràtica perjudica greument totes les relacions comercials bilaterals i frena la gran expansió de nombroses empreses. Les estadístiques oficials confirmen que cada dia dos-cents tretze ciutadans argentins demanen integrar-se al registre espanyol vigent. Altres grans grups poblacionals també mostren xifres molt contundents, com els cent cinquanta mil expedients oberts al Brasil. A la coneguda capital cubana es comptabilitzen més de cent trenta-set mil documents administratius pendents de validació. Aquest gran embús diplomàtic podria trigar moltes dècades a resoldre’s completament si no es destinen nous fons urgents. Els bancs espanyols segueixen amb extrema atenció la ràpida evolució d’aquests ciutadans per oferir-los nous productes financers específics.

La flexibilitat del padró distorsiona absolutament les estimacions de pura inversió pública i totalment privada actuals.

La controvertida normativa actual permet als nous espanyols adscriure’s a qualsevol municipi espanyol sense demostrar un vincle autèntic. Un ciutadà nord-americà resident a Miami pot triar lliurement una localitat gallega marcant una senzilla casella del formulari. Aquesta inusual pràctica legal dificulta enormement la complexa feina dels planificadors econòmics en projectar les noves infraestructures públiques.

La distribució dels anhelats fons europeus depèn fonamentalment d’unes dades poblacionals que ara mateix resulten realment poc fiables. Les províncies interiors menys poblades podrien rebre injeccions de capital molt desproporcionades gràcies a aquests empadronaments purament simbòlics. Aquest estrany desajust territorial preocupa força els diversos assessors financers que busquen maximitzar la rendibilitat dels projectes urbans.

L’impacte financer d’una integració demogràfica internacional completament massiva i absolutament inesperada per als grans mercats nacionals.

Més enllà dels drets purament electorals, molts d’aquests nous espanyols planegen traslladar-se físicament de manera permanent cap a Espanya. Aquest nou moviment migratori pot tensionar encara molt més el fràgil mercat immobiliari a les principals capitals espanyoles. La incorporació massiva d’aquests treballadors estrangers pot ajudar notablement a finançar el preocupant dèficit del nostre sistema de pensions. Tots aquests nous individus necessitaran obrir molts comptes bancaris i sol·licitar diversos crèdits per establir la seva nova residència. El percentatge actual de denegacions administratives només assoleix un escàs u per cent, facilitant una nacionalització gairebé totalment automàtica. Tot aquest gran volum de persones modificarà de manera molt estructural la demanda bancària durant els pròxims cinc anys.