dijous, 13 de juny del 2024

JA VAN 2 DE 2, L'ANTIGA CONVERGÈNCIA TORNA....

Ja ho vaig anunciar aquí i a Twitter, Junts no és més que. a hores d'ara, la reencarnació de l'antiga Convergència, autonomista i del peix al cove. I la demostració més fefaent d'això, la tenim en els càrrecs que es van nomenant en la nova legislatura.

A hores d'ara ja hi ha  un 2 de 2. És a dir, els dos càrrecs de pes que s'han nomenat recentment han anat a parar a .... convergents de tota la vida. Cap sorpresa, doncs.

El primer ha estat el de President del Parlament, que ha tocat a Josep Rull, convergent de pro, i que sempre ha estat ocupant càrrecs de responsabilitat, abans amb Convergència, ara amb Junts, cap novetat, doncs.

El segon ha estat el reelegit president del grup parlaamentari de Junts, al Parlament de Catalunya, l'Albert Batet, també conegut com Mr. 40.000. Aquí cal tenir en compte, el seu paper totalment decisiu en el descavalcament de Laura Borràs, com a Presidenta del Parlament, i en la seva substitució per Anna Erra. 

Rull i Batet representen dos polítics de l'antiga Convergència, que mantenen el seu protagonisme en la nova etapa política. I estic molt segur que en vindran molts més. I això, companys, no és cap bona notícia.

dimecres, 12 de juny del 2024

Editorial | La veritable fita de Sílvia Orriols, publicat a L'Alternatiu (11.6.2024)

Quan ni tan sols havia posat un peu al Parlament de Catalunya, Sílvia Orriols ja havia aconseguit sacsejar el panorama polític de casa nostra. Aquesta ripollesa, una ‘outsider’ de lèxic vernacle, ja havia esfondrat els murs de correcció política que durant dècades han eximit els responsables públics catalans d’haver d’abordar debats incòmodes. Problemàtiques socials que han crescut a l’ombra d’una ignorància deliberada fins a tornar-se fora de control i que, com va veure’s diumenge, han esdevingut prioritàries per a bona part de la ciutadania europea.

I, precisament, el dia en què s’estrenava com a diputada, es feia evident la segona gran fita assolida per Orriols. Fou durant l’emissió a la cadena espanyola La Sexta d’una entrevista que la líder d’Aliança Catalana havia concedit al programa vespertí d’El Intermedio. En pantalla es projectà un diàleg de poc més de sis minuts entre la periodista Andrea Portero i la batllessa de Ripoll, en què destaquen les reiterades rèpliques de l’entrevistadora a les respostes de la seva interlocutora.

Encara que aquesta actitud de confrontació cerqués únicament fer-se perdonar per l’audiència i els col·legues de professió pel fet de donar veu a l'”extrema dreta”, assistim a un espectacle tan gratificant com anòmal. Una periodista exercint com a tal i un polític català que compareix davant el “quart poder”. És l’estil incissiu que ara fa dos mesos també exhibí Gemma Nierga enfront de la mateixa Orriols i que anirà a més. La ripollesa genera interès, aporta audiència i augmenta les interaccions. Però cal justificar que se li dona espai, escenificant que se li està desmuntant el relat.

Sigui com sigui, Sílvia Orriols ha fet reviscolar per moments una professió moribunda. A Catalunya, ostatge de la subvenció. Li ha recordat a la premsa les funcions d’escrutini sobre el discurs públic i de contrapès respecte del poder que li són pròpies i havia abandonat. Un compromís envers la ciutadania que sembla haver recuperat, això sí, només en presència de la de Ripoll.

Portero rebatia una de les afirmacions d’Orriols, fent referència a què no pot vincular-se delinqüència amb immigració perquè les dades oficials de la policia no inclouen l’origen dels infractors. El retret l’adreçava contra l’entrevistada, en comptes de qüestionar-se l’absència d’aquesta variable a les estadístiques publicades per les autoritats. Una flagrant ocultació d’informació, que no només és contrària als principis de transparència que hauria d’observar qualsevol societat sanejada, sinó que també distorsiona la comprensió de la realitat, impedeix la formulació de diagnòstics acurats i condueix a intervencions públiques equivocades.

NOTA:  Negretes meves (JS)

dissabte, 8 de juny del 2024

6 i 7 d’octubre, Gaza i Israel, per Joan Carretero*

"Gaza era un territori dirigit, amb mà de ferro, per una organització que no té com a referència els drets humans, sinó la destrucció, l’aniquilació de l’Estat d’Israel"

31/05/2024 12:35

6 d’octubre del 2023
Si calgués explicar la situació de Gaza fins al proppassat 6 d’octubre, es podria ben dir que aquest territori, entre Israel –amb qui comparteix 51 km de frontera nord-est–, Egipte –11 km de frontera sud– i 40 km de costa mediterrània, estava absolutament controlat per una organització islamo-terrorista, Hamàs, sense que hi hagués la presència de cap persona jueva, ni civil ni militar, en aquest paratge des del 2005. Ll’any 2005, el primer ministre israelià Ariel Sharon va ordenar l’evacuació de totes les persones israelianes/jueves que hi vivien i que hi varen deixar, intactes, tots els mitjans de producció que fins llavors els havien servit per guanyar-se la vida en aquest lloc, com foren hivernacles i equipaments diversos. Una terra, doncs, completament, judenrein, il·lusió utòpica de tots els antisemites.

Quan parlem de Gaza, no podem parlar d’una democràcia, ni d’un règim mínimament acceptable en termes occidentals, sinó d’un règim medieval, on no es respecta cap llibertat individual, ni religiosa ni de cap altra mena, ni cap comportament que no s’atengui a una interpretació absolutament fonamentalista i rigorista de la xaria, que comporta execucions d’homosexuals, de dissidents, cap dret civil per a les dones, etc. Estem, per tant, en un territori dirigit, amb mà de ferro, per una organització que no té com a referència els drets humans més bàsics, sinó la destrucció, l’aniquilació de l’Estat d’Israel i l’assassinat de tots els jueus, allà on siguin i, també, de totes aquelles persones que no s’adaptin als seus codis de conducta.

Per tant, malgrat que s’ha repetit fins a no poder més, és obvi que no es podia parlar de “territori ocupat”, que no es podia parlar de “presó a l’aire lliure”, de “camp de concentració”, provocat per Israel: en tot cas, si ho era, ho era per Hamàs. Tampoc es pot dir que Israel tenia completament reclosa aquesta franja de terra: fins a aquest dia, passaven diàriament a treballar a Israel unes 20.000 persones de Gaza, moltes altres eren tractades de malalties de certa complexitat en hospitals israelians, pels passos fronterers d’Erez i Kerem Shalom entraven a Gaza milers de tones de queviures, benzina i béns de consum. I cal insistir-hi, atès l’etern oblit, que a més hi ha 11 km de frontera amb Egipte.

Tot això amanit pel llançament sovintejat de centenars de coets, des de Gaza cap a Israel, havent de ser protegits els ciutadans dels sud d’Israel per la tecnologia de la cúpula de ferro i havent de córrer a amagar-se a refugis. Això provocava la reacció, de tant en tant, de l’exèrcit de defensa d’Israel amb bombardejos i tancaments puntuals dels passos fronterers.

Ben segur que aquesta franja de terra no era el paradís, excepte per als jerarques de Hamàs, però no pas per les accions d’Israel, sinó pel capteniment de Hamàs, que ha destinat milers de milions d’euros a la construcció de túnels i a la fabricació de coets per atacar Israel, i a l’enriquiment dels seus sàtrapes, en lloc de destinar recursos al benestar dels seus ciutadans. Cal dir que, encara abans del 7 d’octubre una gran proporció de la població de Gaza vivia en camps de refugiats, i és de molt difícil comprensió que uns palestins en un territori sota uns dirigents palestins encara estiguin reclosos en aquests camps i no se’ls hagi ajudat a tenir habitatges mínimament dignes. Certament, amb una part del que s’ha destinat a preparar la guerra amb Israel s’hauria pogut ajudar a tenir una vida més pròspera a una ciutadania, que bé que ho mereix.

7 d’octubre del 2023
El dia 7 d’octubre s’esqueia en sàbat, un temps sagrat per al judaisme, dia de festa, lleure, repòs, oració, dedicació a la família, segons els costums de cadascú. S’havia acabat Sukkot i se celebrava, també, la festa de Simhat Torà, la joia pel lliurament de la Torà. La matinada d’aquell dia, sense prèvia declaració de guerra, es llancen centenars de coets des de Gaza cap a Israel i, tot seguit, es produeix una invasió d’uns 2.000 combatents de Hamàs, amb tota mena de vehicles, que trenquen les defenses israelianes i s’apoderen d’instal·lacions militars i poblacions civils, sobretot kibbutzim ubicats en zones frontereres, i de tot el que troben en la seva devastadora incursió.

Tothom que ha volgut ha pogut assabentar-se de la magnitud de la tragèdia: unes 1.200 persones assassinades, militars, civils, dones, homes, nens, nenes, vells i joves. I no només assassinades sinó, també, violades, esquarterades, criatures decapitades, persones cremades vives i mortes, embarassades que varen ser esbudellades i assassinats els fetus i un seguit infinit de perversions.

Fer esment del festival Supernova de música, per l’amor, la llibertat i la pau, que es feia al costat de la frontera i on varen ser massacrats i segrestats centenars de joves.

Per augmentar el patiment de la societat israeliana es van endur, com a ostatges centenars de persones, algunes fins i tot mortes o malferides. Alguns d’aquests ostatges ja són de retorn a casa, però encara n’hi ha molts que no s’han pogut alliberar.

No hi va haver pietat per a ningú. No hi va haver misericòrdia, tothom, fos quin fos el seu estat, fou torturat i assassinat. No es va salvar ningú per cap acte d’humanitat per part d’aquests terroristes.

No cal dir que molts governs, partits, organitzacions, varen donar les seves condolences a l’estat d’Israel i varen condemnar aquests actes abominables. D’altres governs, partits i organitzacions, sobretot vinculats a l’esquerra, encara no han condemnat aquestes matances o ho han fet de manera molt lleugera o fins i tot ho han justificat com uns actes de “resistència”. La paradoxa més absurda és veure “organitzacions feministes” que no condemnen les violacions de dones jueves o organitzacions LGTBI que donen suport a Hamàs, que lapida homosexuals.
En qualsevol cas, des d’aquest tràgic jorn, el que més s’anava insistint era que la resposta d’Israel fos “proporcionada”. La meva pregunta era i és: davant d’aquesta carnisseria inhumana, quina pot ser una resposta proporcionada? Quina és la mesura? Quina és la reacció adient? Com s’hi ha de tornar una societat quan veu aquest infern? Quina nació no vol recuperar els seus fills segrestats? Quin poble no es defensa dels que el volen eliminar i fer desaparèixer de la terra?

Tot i aquesta terrorífica matança, l’exèrcit de defensa d’Israel ha procurat combatre intentant evitar les morts de civils, fins on és possible en una guerra urbana. I cal tenir en compte que lluita contra uns terroristes mimetitzats en civils, fins i tot disfressats de sanitaris, que interposen civils davant seu, que s’amaguen en hospitals, escoles i qualsevol equipament públic, local o internacional. L’EDI pateix més baixes pròpies pel fet de tractar de minimitzar el patiment de civils. L’EDI ha obert corredors humanitaris i ha proporcionat queviures.

És evident que en una guerra sempre hi ha patiment. Tanmateix, és ben segur que l’EDI és un exèrcit on prevalen els comportaments ètics i el respecte pels drets humans.

NOTA: Publicat a El Món, 7.6.2024 (fotos meves, JS)

dissabte, 1 de juny del 2024

L’antisemitisme, germen de la nació espanyola, per Salvador Lleonart*

Barcelona. Dijous, 30 de maig de 2024. 05:30


Noruega, Irlanda i Espanya han ordit una mena d’alligança per tal de reconèixer plegats l’Estat de Palestina, de moment inexistent. El primer ministre espanyol no s’ha estat, fins i tot, d’assenyalar com ha de ser geogràficament aquest estat (un corredor entre "Cisjordània" i Gaza; la divisió d’una ciutat, Jerusalem; la capitalitat del nou estat, i, fins i tot, per on han d’anar les fronteres). Tot plegat fa un tuf de colonialisme tronat que pretén exercir des de la capital imperial de Madrid per damunt d’allò que puguin acordar les parts, si és que poden acordar res semblant.

L’alligança, tanmateix, no és tan estranya i contra natura com sembla. La tríada d’aquests països, avui tan proactius respecte a Palestina, comparteixen un passat contemporani de "passiva neutralitat" al llarg del conflicte de la Segona Guerra Mundial. Els tres països es van declarar formalment "neutrals", Noruega, a més a més, "pacifista"; això sí, els tres amb una picada d’ullet a favor del nazisme.

Noruega va lliurar-se a la invasió germànica amb força complaença. Va establir-s’hi un règim col·laboracionista que va perseguir i lliurar als nazis els pocs milers de jueus noruecs, que foren assassinats a Auschwitz. La resistència noruega contra els nazis no va tenir bases pròpies fins a l’estiu de 1944, poc temps abans de la Capitulació alemanya el maig de 1945. Entremig, la glòria literària nacional noruega i Premi Nobel Knut Hamsun fou un acèrrim abanderat i propagandista del nazisme arreu d’Europa amb accés directe a les màximes jerarquies. Alhora, una altra "glòria nacional" fou la passió de milers de dones noruegues de participar en el programa Lebensborn de reproducció de la raça ària entre voluntàries de "sang vikinga" (sic) i oficials de les SS. El nombre de criatures que van criar-se als 15 centres escampats per Noruega foren un mínim de 10.000 i les dones empresonades després de la guerra per col·laborar amb els nazis foren 14.000 (d’una població total de 2,9 milions de persones).


Irlanda va adoptar també una posició "neutral" en el conflicte. Tanmateix, la postura de l’Església catòlica i d’organitzacions afins, com les Camises blaves i el Front Nacional Irlandès (partidaris del general Franco), van instaurar una atmosfera antijueva que va frenar qualsevol intent de rescatar diplomàticament cap jueu de la dictadura nazi, tot i les bones relacions que es mantenien. Especialment punyent fou el cas del jueu irlandès Robert Briscoe, que desplegà un paper cabdal en el subministrament d’armes per contraban per a la Revolució irlandesa i que no va poder salvar part de la família per la negativa del govern irlandès a salvar ni una sola vida jueva d’Alemanya.

Per acabar-ho d’adobar, Éamon de Valera, primer ministre d’Irlanda, una vegada mort Hitler el 30 d’abril de 1945, va visitar l’ambaixada alemanya el 3 de maig per presentar el condol d’Irlanda per la mort del Führer.

Als temps moderns, països musulmans com el Iemen i Algèria serviren de camps d’entrenament per a l’Exèrcit Republicà Irlandès (IRA) instruït pel Front d’Alliberament de Palestina.

El comportament d’Irlanda dol a Israel per una raó especial. A la I Guerra Mundial es van formar diverses unitats de combat de jueus sota el Mandat Britànic de Palestina. El nom no oficial era el de la Jewish Legion i fou una iniciativa de Zeev Jabotinsky, el cap del sionisme revisionista que fou l’alma mater de Benzion Netanyahu, pare del primer ministre d’Israel actual. La Jewish Legion va participar en nombrosos combats per tot l’Orient Proper i, en l’ànim de Jabotinsky, era un instrument de formació militar per al futur exèrcit de la nació jueva. Arran de l’Alçament de Pasqua irlandès de 1916, els britànics van ordenar a la unitat Zion Mule Corps desplaçar-se a Irlanda per reprimir la revolta nacionalista. Jabotinsky i la resta d’integrants van negar-se a "reprimir la lluita d’un poble per a la llibertat". La unitat fou dissolta ràpidament el maig de 1916.

La "neutralitat" espanyola l’hem coneguda de ben a prop. Des de la División Azul al subministrament d’aliments, suport logístic, minerals... Fins i tot acabada la guerra mundial, Espanya va ser un refugi de nazis coneguts i no tan coneguts, així com el camí de pas obligat per a la fugida d’Europa cap a altres països, especialment a Llatinoamèrica per mitjà de la xarxa nazi Ratlines. La protecció espanyola als assassins nazis va continuar més enllà del franquisme i així criminals tan coneguts com Léon Degrelle i Simons De Aerschot van morir tranquil·lament a Espanya, el 1989 i 1994, protegits per Felipe González, que es va negar a extradir-los a Bèlgica.


La protecció espanyola als assassins nazis va continuar més enllà del franquisme i així criminals tan coneguts com Léon Degrelle i Simons De Aerschot van morir tranquil·lament a Espanya protegits per Felipe González

La pulsió antisemítica dels territoris que conformen l’Espanya d’avui fa feredat i ve de molt antic. Ja en el segle VI els reis catòlics visigots van establir un conjunt de lleis antisemítiques que no tenien parangó a tot Europa per la seva crueltat. Uns mil anys més tard, els Reis Catòlics van reviure aquelles lleis i, per part de Ferran el Catòlic, es va establir el Tribunal del Santo Oficio de la Inquisición que va perdurar des de 1478 a 1834.

És en aquest Tribunal del Santo Oficio on Pedro Sánchez té una mala peça al teler, nogensmenys la referència acadèmica mundial per a l’estudi de la Inquisició espanyola, creada per ordre de la Corona, ha estat l’erudit Benzion Netanyahu (1910-2012). Benzion, fill d’un rabí sionista, va néixer a Varsòvia, que aleshores es trobava sota control rus. El 1920, la família va fer l’aliyà cap a Ertz Israel (el Mandat britànic de Palestina) on va estudiar Història a la Universitat Hebrea.

Acadèmicament, Benzion va desplegar una activitat intensa al llarg de la vida, especialment als Estats Units, a les universitats de Denver i de Cornell. Fou l’editor, també, de l’Enciclopèdia Hebraica. Benzion va guanyar-se un gran prestigi acadèmic pels estudis que va realitzar sobre la Inquisició espanyola.

El més cabdal dels seus treballs fou The Origins of the Inquisition in Fifteenth Century Spain, on canvia molts paradigmes sobre les motivacions de la creació d’aquest organisme al servei de la Corona. D’entre els raonaments, val la pena fixar-se en dos.

El primer és sobre la causa de la persecució dels jueus conversos, que defineix com a racial i no pas religiosa, com es considerava fins feia poc. Benzion explica que el gruix dels jueus ja havien fugit dels regnes peninsulars quan es fundà la Inquisició (1478-1481) i reben una estocada definitiva el 1492. La majoria dels jueus que es convertiren al cristianisme, els "marranos", ho feren de bon grat i no van practicar una doble vida religiosa. En canvi, allò que coïa a la resta de la societat era el seu ascens social (que va apartar els "cristianos viejos" de molts llocs de poder), fruit de la seva formació, capacitat d’escriure i llegir, experiència en negocis, etc. Amb la possibilitat d'accés i estudi d'una munió de documents en llengua hebrea de l’època, fins aleshores desconeguts, conservats a les comunitats jueves del Magrib, va establir que l’enveja, la cobdícia i el ressentiment cap a la "raça" jueva foren les causes reals de la persecució dels "marranos", i no pas la motivació religiosa, que en fou tan sols l’excusa.

El segon raonament interessant escollit de l’obra magna de Benzion és el fet que la persecució contra els "marranos", on convergien els "cristianos viejos", els habitants de les ciutats, les oligarquies, la noblesa i els anticonversos cristians, va suposar l’emersió "d’una certa idea d’Espanya" (sic), d’una consciència nacional incipient que fins aleshores no existia. L’odi generalitzat contra els jueus, que fou racial i no religiós —la majoria dels "marranos" foren bons cristians—, és un factor important de la formació de la incipient "nació espanyola" als segles XV-XVI i successius. Respecte a Espanya, a Benzion se li atribueix la frase: "Ni oblit ni perdó".


Els treballs erudits de Benzion han capgirat el paradigma establert sobre la Inquisició i han tingut una importància significativa per a l’estudi del moviment d’assimilació emprès pels jueus a Centreeuropa, conegut com l’Haskalà (Il·lustració) a partir de finals del segle XVIII, quan nombrosos jueus van abandonar el judaisme per a integrar-se plenament i de manera voluntària a la societat alemanya. Tanmateix, tot i aquesta integració, foren igualment diferenciats per motius racials al llarg dels segles, exactament com s’havia produït amb els "marranos", fins a l’extermini portat a terme per la "Solució Final" implantada pel nazisme.

De l’experiència fracassada d’ambdós processos d’integració jueva voluntària, portats a terme a la Península i a Alemanya, amb l’abandonament fins i tot de la religió, tant Benzion com el sionisme en general en van treure la conclusió que la integració no és cap salvaguarda per a la persecució racial contra els jueus i que, per tant, és imprescindible la creació d’una pàtria on els jueus puguin defensar-se de l’antisemitisme, l’odi més antic de la humanitat, o com bé deia el pensador alemany Theodor Mommsen (s. XIX): "L’odi al jueu i la incitació contra ell és tan antic com la mateixa Diàspora".

La resposta a aquest odi racial arrelat al llarg dels segles i arreu del món, és la creació d’un Estat jueu, on mai no fossin minoria, per salvaguardar-se tant de l’assimilació com de l’extermini, o discriminació. Aquest estat, alhora, havia de ser fort, militarment preparat i sempre vigilant, sense il·lusions que l’amenaça d’extermini desaparegués. Benzion, jueu laic, recordava sovint un paràgraf que es llegeix a la nit pasqual: "En cada generació un enemic s’aixecarà per destruir el poble jueu. Però, el Sant, Beneït sigui Ell, ens alliberarà de les seves mans". D’ell és també la frase: “Qui no coneix el passat, no pot entendre el present i, qui no entén el present, no pot preveure el futur. La condició necessària per a l’existència dels éssers vius, i de la nació, és la identificació a temps del perill”.

Benzion, tot i ser la mà dreta de Zeev Jabotinsky, el pare del sionisme revisionista enfrontat amb Ben-Gurion i l’elit asquenazita socialista, es va allunyar sempre de qualsevol càrrec públic i va desplegar una carrera universitària important a les universitats de Denver i de Cornell, d’on va ser professor emèrit. Alhora, va ser l’editor de l’Enciclopèdia Hebraica. En canvi, fou refusat com a professor a la Universitat Hebrea de Jerusalem per les seves posicions polítiques revisionistes.

Netanyahu sap que el foment de l’antisemitisme és una manera ben espanyola d’aglutinar el sentiment nacional d’Espanya, al segle VI, als segles XV-XX i al segle XXI

Benzion fou el pare de Jonathan Netanyahu, el comandant en cap de l’Operació Entebbe a Uganda que va permetre el rescat dels passatgers de l’avió d’Air France segrestat, el 1976. El seu fill va morir en aquesta acció de combat i a ell li va dedicar el llibre sobre Els orígens de la Inquisició. Al seu fill Benjamin li va dedicar un altre llibre, The Marranos of Spain, però, sobretot, li va deixar tot un pensament polític fonamentat en la desconfiança envers el món àrab, la necessitat d’una majoria jueva a la pàtria per assegurar-ne la identitat, la creació d’un estat fort i militarment preparat i la vigilància permanent contra el perill d’extermini (avui dia, Iran).

Molt probablement, Benjamin Netanyahu coneix i sap més sobre el caràcter profund d’Espanya d’allò que s’imagina el primer ministre espanyol, i l’opinió que en té, de ben segur, que no n’és gens favorable, i sap que el foment de l’antisemitisme és una manera ben espanyola d’aglutinar el sentiment nacional d’Espanya, al segle VI, als segles XV-XX i al segle XXI. No falla mai, l’antisemitisme uneix Espanya. Llàstima que molts catalans hi caiguin de quatre potes.

*NOTA: Publicat a El Nacional

dilluns, 20 de maig del 2024

Joan Carretero: “ERC té una dissonància greu entre els dirigents i els electors” (publicat a El Món, 19.5.2024)

 



ENTREVISTA a l'exdirigent i exconseller d'ERC i fundador de Reagrupament, que trenca un silenci d'anys per analitzar els paral·lelismes entre l'actual crisi republicana i la que ell va viure

Sílvia Barroso
19/05/2024 20:28


Joan Carretero (Tremp, 1955) és una de les veus més combatives que han sorgit d’ERC en les últimes dècades. Combatives amb l’Estat espanyo, però també amb el que va ser el set partit durant dues dècades. Com a representant dels republicans, va ser alcalde de Puigcerdà i conseller de Governació i Administracions Públiques durant el primer govern tripartit de la Generalitat, el de Pasqual Maragall, d’on va sortir després d’una polèmica per unes declaracions sobre Rodríguez Zapatero, poques setmanes abans que tots els consellers d’ERC en fossin expulsats pel president. Creador de la famosa expressió que definia el tripartit com “un govern instal·lat al Dragon Khan”, després encara va passar uns anys d’agitació amb la creació de Reagrupament com a corrent intern d’ERC i després com a escissió i partit independent. Ara fa anys que viu apartat dels focus. Continua treballant de metge i trenca el silenci en aquesta entrevista sobre la situació del seu antic per la seva antiga formació.

Vostè va viure des de dins la gestació de l’anterior gran crisi d’ERC, després d’uns anys al Govern. És comparable amb la d’ara o són diferents?
És comparable, però aquesta vegada les posicions d’ERC encara han anat més enllà del que s’havia vist a l’època del tripartit. I això els passa factura perquè ERC té una dissonància greu entre el que pensen els seus dirigents i el que voten els seus electors. O una bona part d’aquests electors. Quan els dirigents ensenyen què pensen i el que volen fer, molts electors els giren l’esquena.

“El que no volen veure mai els dirigents d’ERC, des que van defenestrar Àngel Colom, és que ells volen ser d’esquerres i els seus electors volen ser molt catalans”

En què considera que han anat més enllà aquesta vegada?
L’altra vegada tant el sector Carod com el sector Puigcercós volien aparcar la qüestió nacional, dedicar-se a les polítiques socials, sobretot en l’època del tripartit de José Montilla. I això els va castigar durament. El que no volen veure mai els dirigents d’ERC, des que van defenestrar Àngel Colom, és que ells volen ser d’esquerres i els seus electors volen ser molt catalans. I aquesta vegada ha sigut encara més acusat, fins al punt de presentar les tradicions catalanes com una tonteria. Juguen a ser més d’esquerres que ningú i deixen de banda la part, ja no de la independència, sinó fins i tot la nacional. Abandonen la llengua, abandonen la cultura, fins i tot la menyspreen. I pretenen que la gent s’ho empassi. I els seus votants això no s’ho empassen. Ells volen tenir votants de la mena que els té el PSC, i ERC té una altra mena de votants, i aquest és el seu dilema de sempre. Des que hi ha aquesta mena de dirigents.

Però aquesta vegada els dirigents són uns altres. Alguns han passat per la presó i, en el cas de Marta Rovira, és a l’exili. Per una qüestió nacional.
Però pensen el mateix. El que pensen Pere Aragonès i Oriol Junqueras és que per damunt de tot s’ha de ser d’esquerres. El seu somni humit és atreure els votants del PSC i dels Comuns. I d’això no se’n sortiran. Perquè ja hi són el PSC i els Comuns. Els votants que volen això ja tenen l’original.

Vostè hi va creure molts anys en aquest partit. Fins a ser-ne conseller.
Hi vaig creure gairebé vint anys, hi vaig militar gairebé vint anys. Però és que jo vivia lluny [a Puigcerdà] i no havia vist els dirigents nacionals de tan a prop. Pensava que eren d’una altra manera. La decepció va començar quan els vaig veure en directe, en el dia a dia. I com més a prop hi era, més ganes tenia de sortit corrents. En tot cas, durant el primer tripartit, del qual mai n’he explicat ‘les glòries’, es va intentar no menystenir la part nacional. Es va intentar fer un Estatut, que després va sortir com va sortir, però es volia fer un Estatut més potent. Quan es trenca això és amb el segon tripartit, moment en què es deixa de parlar del tema nacional. Amb això no vull dir que el primer tripartit fos una meravella, però nacionalment no era tant un zero com el segon, o com el govern d’ara.

“El que pensen Pere Aragonès i Oriol Junqueras és que per damunt de tot s’ha de ser d’esquerres. El seu somni humit és atreure els votants del PSC i dels Comuns. I d’això no se’n sortiran”

Ara som de dirigents que han anat tan lluny com per anar a la presó per un referèndum d’independència…
Hi ha vegades que la gent fa malament els càlculs. Cap dels que es van lliurar a les autoritats espanyoles pensava que s’estaria quatre anys a la presó. I aquell referèndum es va fer i es pensaven que la gent no aniria a votar. Es pensaven que podrien dir que no s’havia pogut fer el referèndum perquè Espanya no és un país democràtic. La sorpresa va ser que la gent va aguantar i va votar. Aleshores no sabien què fer. I van fer riure. Ni van proclamar la independència ni van fer res del que havien promès mil vegades que farien.

Joan Carretero, quan era líder de Reagrupament com a corrent intern d’ERC, l’any 2007 / ACN

En aquest cas també hi havia Junts, i la CUP, des de fora del Govern…
És que parlo de tots aquests. No parlo només d’ERC. I el màxim responsable n’era Carles Puigdemont. Si parlem del referèndum, hem de parlar de tots els implicats, i cap d’ells esperava que la gent aguantés. Cap.

En tot cas, després de tot això ERC torna al mateix punt de trencadissa que vostè va viure directament, tot i la renovació de lideratges que es va fer en aquell moment. Els tornarà a passar?
Si tornen a fer el mateix que aleshores, sí. En aquell moment el lideratge canvia quan en les eleccions del 2010 ERC aconsegueix deu diputats, que en perd onze. Els que manaven aleshores al partit, encapçalats per Joan Puigcercós, pleguen. Però qui tria Oriol Junqueras? Joan Puigcercós. No és que es renovés el lideratge amb un gran canvi, sinó que impulsen perfils com els seus. I ara faran el mateix. ERC fa sempre el mateix. Quan estan enfonsats, tornen a treure l’independentisme i el nacionalisme català. Fins que remunten i es tornen a veure valents, tot això va fora i tornen a ser només d’esquerres. Fins i tot al logo, només hi diu Esquerra o Esquerra Republicana, no Esquerra Republicana de Catalunya. I als mítings no hi posen ni la senyera, ja no dic l’estelada. Això té un risc, que és que la gent catalanista o independentista els deixa de votar.

“Cap dels que es van lliurar a les autoritats espanyoles pensava que s’estaria quatre anys a la presó. I aquell referèndum es va fer i es pensaven que la gent no aniria a votar. Es pensaven que podrien dir que no s’havia pogut fer el referèndum perquè Espanya no és un país democràtic”

Però ara hi ha una sacsejada evident, fins i tot s’ha trencat el tàndem Oriol Junqueras-Marta Rovira. I el segon cop que s’hi troben en menys de 15 anys.
Si trien els mateixos perfils una altra vegada, el que faran serà dissimular una temporada per tornar a remuntar. I després tornarà a sortir el que pensen els que manen de debò. Que només volen ser d’esquerres, i de l’esquerra woke que no serveix per a res. Quan es va fer el congrés de 2008, que jo em vaig presentar per a president del partit [el que va guanyar Joan Puigcercós per rellevar Josep-Lluís Carod-Rovira], un periodista va fer una mena d’enquesta als quatre candidats [Carretero, Puigcercós, Ernest Benach i Jaume Renyer]. La pregunta era ‘defineixi Esquerra Republicana de Catalunya’. I un altíssim dirigent que es presentava, Benach, va dir una cosa que ningú el va contradir. Va dir que ‘esquerra’ era el substantiu, que ‘republicana’ era l’adjectiu i que ‘de Catalunya’ era el complement circumstancial de lloc. I per a mi, el que era substancial era ‘Catalunya’, i per a ell, que formava part dels que manaven [era president del Parlament], la part substantiva era ‘esquerra’. I això està molt allunyat del que pensa una bona part de l’electorat. Per això contínuament es claven patacades. Sempre que són al poder eliminen la part de Catalunya.

Aquesta crisi està dins de la crisi de l’independentisme, o és simultània.
L’independentisme no està en crisi. Estan en crisi aquests partits. Perquè hi ha molts independentistes, jo mateix, que no hem anat a votar. No és que ja no siguem independentistes, és que no votem aquesta gent. Qui ho ha vist clar és l’alcalde Badalona, Xavier García Albiol, que precisament perquè ell no n’és ha advertit que l’independentisme continua. Ser independentista imprimeix caràcter. Ningú deixa de ser independentista. Una vegada ets independentista ho ets per sempre. Una altra cosa és el que votes o si votes.

ERC fa sempre el mateix. Quan estan enfonsats, tornen a treure l’independentisme i el nacionalisme català. Fins que remunten i es tornen a veure valents, tot això va fora i tornen a ser només d’esquerres”

Té el convenciment que tothom que va fer un vot independentista en el moment més àlgid i que va anar al referèndum és independentista, o hi va haver una part de febrada?
Clar qui hi són tots aquests independentistes. D’acord que hi va haver un moment de sensació d’‘ara sí que ho aconseguirem’, que animava molta gent a anar a Brussel·les o on fos, però la gent no deixa de ser independentista. Una altra cosa és que estiguin farts de polítics que els han enganyat o els han manipulat. Ara només faltava Artur Mas deixant decaure la seva demanda a Estrasburg. Aquestes notícies indignen, però no per això deixes de ser independentista. Si hi ha independentistes, necessiten partits per vehicular els seus anhels. I no se’n surten. Perquè els que diuen que ho faran, no ho fan.

Però l’independentisme té un problema crònic d’escissionisme. Vostè mateix es va escindir d’ERC, i altres exdirigents també.
Perquè, com més lluny estàs del poder, més faccions i més escissions tens, i més problemes. El que més cohesiona és el poder. I estem lluny del poder. I no podem oblidar que l’enemic intenta per damunt de tot dividir l’independentisme.

NOTA: Subratllat meu (JS)

dilluns, 6 de maig del 2024

EL RÈGIM DE VICHY

 

 

PROGRAMA ELECTORAL D'ALIANÇA CATALANA: DEFENSA


En els darrers anys, els debats sobre política de defensa en una Catalunya independent han mostrat que una majoria dels catalans voldrien que el Principat tingués unes forces armades en cas d’independència. L’any 2023, a l’enquesta del GESOP encarregada per la Societat d’Estudis Militars, un 49,2% n’era favorable mentre que els detractors representaven el 40,8%. Aliança Catalana defensa que Catalunya sigui un Estat homologable als del conjunt europeu i promourà un exèrcit adaptat als reptes i mida del país. 

Ser independents significa assumir els reptes de la sobirania. Aliança Catalana vol que Catalunya assumeixi amb maduresa tots els debats propis d’una nació independent. El dia que Catalunya assumeixi el control del seu territori haurà de demostrar als socis europeus que mantindrà la pau i la seguretat a la seva terra.

diumenge, 5 de maig del 2024

PRESIDENT QUIM TORRA, US ACOMPANYO EN EL SENTIMENT


President @QuimTorraiPla , us acompanyo en el sentiment, avui és un dia trist, però serem al vostre costat i en el seu record

dimecres, 1 de maig del 2024

Sílvia Orriols: “Supeditarem el suport a Puigdemont al control de la immigració” (entrevista a El Món)

ENTREVISTA a la candidata a la presidència de la Generalitat per Aliança Catalana


Vicent Sanchis
Ripoll
30/04/2024 19:22

Qui coneix Sílvia Orriols? Una de les dirigents polítiques que desperta més prevenció, discrepància i ira és, alhora, una de les més desconegudes. Diu que pateix dos “cordons sanitaris”: el dels grups de l’oposició a Ripoll i el de la premsa catalana. En realitat, n’aguanta tres. El tercer és el dels partits polítics que no hi volem comptar de cap manera l’endemà de les eleccions al Parlament. Així ho han deixat ben clar Esquerra, la CUP i els Comuns. Salvador Illa ha estat més explícit i ho porta gravat al frontispici del cartell electoral: ni Vox ni Aliança Catalana. Mentrestant, Carles Puigdemont manté una certa ambigüitat i ella li respon amb condicions molt poc ambigües. Si hi ha majoria independentista, només investirien el candidat de Junts condicionant el vot a l’acceptació d’una declaració unilateral d’independència i a l’aplicació de les mesures de control immigratori i en seguretat que ells reivindiquen. Arribem a l’Ajuntament de Ripoll, “bressol de Catalunya”, a la vesprada i no hi ha ningú. Només una persona a la porta, que ens reps amb una certa alarma. El cordó limita l’assistència i les visites són una sorpresa.

No l’entrevista ningú?
M’han fet diferents entrevistes, però mitjans catalans, no. Només mitjans estrangers.

Mitjans estrangers deu incloure els espanyols…
N’hi ha hagut d’espanyols, n’hi ha hagut d’altres països europeus i n’hi ha hagut fins i tot de països sud-americans.

Per què creu que l’entrevisten els mitjans espanyols?
Hi ha un interès evident, no?

Quin interès?
Bàsicament, crec que perceben que hi ha una part de la població que em fa costat i que, en canvi, els mitjans catalans obvien aquesta realitat o intenten no parlar-ne.

A quins mitjans es refereix?
N’hi ha hagut de diferents. Hi ha hagut Okdiario, hi ha hagut La Razón, també l’Abc…

Creu de debò que l’entrevisten perquè els mitjans catalans no ho fan? No deu ser que volen agafar-ne una part pel tot? “Mireu, així és tot l’independentisme català!”.
La seva voluntat sempre ha set criminalitzar l’independentisme català. Han criminalitzat també les altres formacions polítiques catalanes acusant-les falsament amb etiquetes d’extremisme i supremacisme, i dient unes altres bestieses. És només una etiqueta més que ens poden posar.

“Em preocupa la banalització del terme extrema dreta” / Mireia Comas

Quan li diuen que el seu és un partit d’extrema dreta li sembla just? Què sent?
A mi em preocupa aquesta banalització del terme i aquesta frivolitat, aquesta lleugeresa amb què s’etiqueten les persones que ideològicament poden pensar diferent. Crec que tothom té dret a dir-hi la seva, a pensar com pensa. S’han de combatre les idees amb altres idees i amb altres arguments. I no pas amb aquesta mena d’etiquetes, banalitzant règims totalitaris que al llarg de la història han fet mal a molta gent.

Vostè hi ajuda.
Per què?

Perquè quan li pregunten i contesta literalment “potser soc islamòfoba” ho posa molt fàcil.
Qui és que no ha de tenir por d’una ideologia politicoreligiosa que arreu del món actua tal com ho fan? Crec que és legítim tenir por de l’avenç d’aquesta ideologia politicoreligiosa.

A parer seu, això inclou tota la ideologia musulmana o només persones i organitzacions extremistes, fonamentalistes?
És tota la religió musulmana. Evidentment, hi ha fidels d’aquesta religió que són persones moderades, persones que accepten les lleis civils i que estan disposades a acatar les lleis civils europees i els valors occidentals. És obvi que no tothom és radical i fanatitzat, però sí que en l’àmbit d’ideologia politicoreligiosa té una tendència clara cap al fonamentalisme.

No creu que a Catalunya la gent que practica la religió musulmana és majoritàriament una gent com vostè diu, moderada i que accepta les lleis civils?
No ho crec. Crec que és una minoria la que realment és moderada i que són els radicals els que controlen les associacions islàmiques d’aquest país i els que gestionen les mesquites.
“Crec que és una minoria la que realment és moderada i que són els radicals els que controlen les associacions islàmiques d’aquest país”

Li ho torne a dir. Després no es pot estranyar quan els titlen d’extrema dreta amb aquest discurs…
La coherència no pot ser mai extremista.

Li han fet un cordó sanitari…
No. Ara són dos.

Doncs, ara ja en té dos. L’un a l’Ajuntament? Com és aquest cordó?
Oficialment ara ja no hi cordó sanitari a l’Ajuntament de Ripoll. Me’l van fer durant el primer mandat, en què vaig ser regidora a l’oposició, però…

Li aproven els pressuposts, per exemple?
No. Oficialment, no hi ha cordó sanitari, però extraoficialment l’apliquen.

No li aproven res.
Han aprovat amb comptagotes diferents iniciatives, sí, suposo que més per la por a la reacció del propi electorat que no pas per la voluntat de facilitar les coses al govern que encapçalo.

El segon cinturó?
Me l’apliquen els mitjans de comunicació a Catalunya, és obvi. Se’m nega la possibilitat de participar en qualsevol debat, se’m neguen entrevistes, contínuament es publiquen articles difamant-me, però sense donar-me l’opció de rèplica i, per tant, no es respecten els meus drets de poder dir-hi la meva… Em sembla que és clar que hi ha un cordó generalitzat per impedir que un projecte polític com el meu pugui arribar a l’electorat.

L’altre dia els Comuns, Esquerra i la CUP van subscriure un acord que rebutja qualsevol pacte amb vostès i Vox. També Salvador Illa va afirmar en aquest diari que la línia roja que s’havia marcat eren Vox i Aliança Catalana? Vostè creu que les dues opcions són comparables?
Evidentment que no.“Vox és un projecte a anys vista del meu”

 

Què en pensa, de Vox?
Crec que és un projecte a anys vista del meu.

En quin sentit?
En tots els sentits. Sí que és cert que podem coincidir en alguns trets ideològics i, com dic sempre, també en alguns trets nacionals.

En alguns trets nacionals?
Sí. [Somriu]. Tots dos som aquí per eliminar l’autonomia catalana. En el nostre cas per restituir l’Estat català i en el seu, per assimilar Catalunya a la nació castellana. Però les nostres posicions són molt distants.

“Nosaltres volem salvar Catalunya i Vox pretén destruir-la; la diferència és abismal”

Diga’m alguna diferència bàsica que allunye el seu projecte polític del de Vox.
Nosaltres volem salvar Catalunya i ells pretenen destruir-la. Em sembla que és una diferència abismal.

Vull dir alguna diferència ideològica; no nacional, que ja queda ben clara.
Ells, per exemple, sí que ataquen certs grups immigrants, però en canvi avalen l’arribada d’altres que tenen el castellà com a llengua mare. Nosaltres no som favorables a cap tipus d’invasió demogràfica, independentment del país d’origen d’on provinguin.

Vostè demana una moratòria en la immigració.
Sí, perquè crec que hem acollit per damunt de les nostres possibilitats. És evident, circulant pels nostres carrers, que n’hem fet un gra massa, d’acollir immigració.
“S’ha de vigilar quin passat penal tenen totes aquestes persones que entren”

Què pensa vostè de la immigració en general?
Jo no soc contrària a la immigració. Qualsevol país necessita un percentatge d’immigrants per ocupar llocs de treball que potser són vacants per part de la població que ja hi ha establerta. Per tant, no hi soc contrària, però sí que considero que s’ha de filtrar aquesta immigració quan entra, que s’ha de vigilar quin passat penal tenen totes aquestes persones, que s’ha de valorar si realment venen aquí a treballar i a guanyar-se les garrofes o venen aquí a viure de subsidis i del contribuent català. Això és inadmissible. Per tant, jo el que defenso és una regulació, un filtratge i un control estricte d’aquesta immigració. Ara mateix? Una moratòria. Per què? Perquè ja n’hem assumit per damunt de les nostres possibilitats i perquè abans de rebre’n més convé que assimilem els que ja tenim aquí a casa nostra i que puguem identificar tots els que han entrat irregularment per poder-los repatriar.


Aquest discurs a Catalunya o a Espanya només el fa l’extrema dreta. N’és conscient?
Vostè sap que a Europa hi ha partits que no són ‘d’extrema dreta’ -entre cometes, com ho diuen vostès-, sinó que són fins i tot d’esquerres, que fan aquest mateix discurs, perquè s’han adonat, després d’anys d’immigracions massives invasives, que això és contraproduent per garantir el grau de civilització que hem obtingut fins ara.

Expressant-se d’aquesta manera fomenta l’odi a l’estranger.
No. Crec que és precisament tot el contrari. Considero que aquell immigrant que ha vingut aquí a guanyar-se la vida, a integrar-se, a acceptar les normatives i les lleis d’aquest país i que respecta els valors d’Occident, també es veu afectat per aquests corrents immigratoris que creen contracomunitats, que intenten d’alguna manera modificar la nostra realitat social. Garantint els drets dels ciutadans catalans també es tem garantint els drets d’aquells immigrants que realment han vingut aquí per esdevenir catalans de ple dret.

Diu el seu programa textualment: “La meitat dels presoners a Catalunya són immigrants”. Jo li podria dir que el 95 per cent o més són pobres.
Nosaltres hem d’assumir la part de delinqüents que ens pertoquen com a nació. Evidentment, els catalans no som diferents de la resta del món i tenim també un percentatge propi de persones que són malfactors, que són delinqüents, assassins, violadors, lladres, el que sigui. I evidentment nosaltres hem d’assumir aquesta quota com qualsevol altra nació del món. El que no se’ns pot és imposar la quota delinqüencial d’altres països. El que no ha de fer el català és, a sobre de patir o ser víctima d’aquell delinqüent estranger, és pagar-li la pensió completa dins les presons catalanes. No es pot obligar el contribuent català a assumir el cost que suposen tots aquests immigrants que cometen delictes.
“Em sembla que les estadístiques demostren claríssimament que hi ha una correlació entre immigració i delinqüència”

Quan diu això identifica clarament immigració amb delinqüència.
És que hi ha una clara correlació. Em sembla que les estadístiques demostren claríssimament que hi ha una correlació entre immigració i delinqüència.

Si ho afirma d’aquesta manera, després no es pot estranyar quan la titlen de ser d’extrema dreta.
Manifestar la realitat no és extremista. S’ha de poder parlar de tot. No es poden imposar temes tabús o correccions polítiques perquè llavors acaben esclatant conflictes. S’ha d’abordar la realitat, i la realitat és que hi ha una clara correlació entre immigració i delinqüència.

I entre immigració i pobresa, no?
És probable.

I entre delinqüència i pobresa, no?
L’altra pregunta és: Catalunya és una ONG i ha d’anar assumint tota aquesta població immigrada de baix nivell laboral, poc qualificada? Hem d’anar assumint contínuament obrers poc qualificats? Hem d’anar assumint contínuament immigrants que representen una càrrega social per al contribuent del país? Som una ONG o aspirem a ser un estat pròsper? Jo tinc molt clara la resposta.

Creu que el principal problema per a un estat pròsper, si Catalunya se’n convertira, seria la immigració?
Sí. Jo crec que sí. De fet, molts països estan regulant en aquest sentit. Hi ha molts països on no pot entrar un estranger sense acreditar que té prou ingressos dins el seu compte corrent per mantenir-se un cop arribat i per pagar-se el bitllet de tornada en el cas que no trobi feina en aquell país. I ningú els acusa de ser països supremacistes. Per què quan ho demanem els catalans som supremacistes?

No ho demanen tots els catalans, això.
De moment.

De moment, només ho demanen algunes opcions polítiques i qui ho demana amb més força és el seu partit.
Això no em converteix en extrema dreta. El fet que siguem els primers a plantejar aquesta problemàtica que altres països ja han detectat i estan intentant abordar no ens converteix en extremistes.

Segons el discurs i el to, sí.
No, no és veritat. Jo no ho veig així. En absolut.

“La independència s’aconsegueix amb una proclamació unilateral”

Molt bé. El primer punt del programa d’Aliança Catalana és la independència. Com s’aconsegueix la independència?

Amb una proclamació unilateral un cop aconseguida una majoria democràtica a les urnes que avali aquesta decisió.

“Si Aliança catalana entra al Parlament, serà la primera formació independentista que hi faci irrupció” / Mireia Comas

Hi ha més partits independentistes a Catalunya a part Aliança Catalana?
Crec que han demostrat abastament que són processistes, que no han sabut culminar aquesta independència. O no s’hi han vist amb cor per diferents raons o realment no han tingut la intenció mai d’arribar fins al final. Considero que, si Aliança Catalana entra finalment al Parlament, serà la primera formació independentista que hi faci irrupció.

Això vol dir ser coherent. Vostès seria coherents fins al final assumint el risc d’acabar a la presó o a l’exili?
No s’ha de valorar el risc que ens suposa aconseguir la independència, sinó els riscos que ens comporta no fer-la. De fet ho hem vist. L’Estat espanyol vulnera la pròpia llei d’estrangeria i per tant ens aboca tot de violència i de barbàrie als carrers. Això sí que és un risc que estem assumint en formar part d’aquest Estat espanyol i que podríem estalviar-nos un cop independents. S’ha de valorar molt fermament què suposa un cost més elevat per als catalans. Si continuar formant part de l’Estat o assumir el risc que suposa fer el procés real d’independència.

Quants anys costarà que la majoria dels partits que es diuen independentistes tornen a reclamar la unilateralitat?
Molt pocs. Si som capaços d’engrescar una altra vegada la població, les altres formacions polítiques aniran convergint cap al nostre discurs.

Creu que la gent que vota opcions independentistes estaria disposada a arriscar-se personalment?
Crec que sí. Ara mateix hi ha un desencís general. Ja es veu als balcons, que abans eren plens d’estelades i ara no se’n veuen pràcticament. Però això no vol dir que la gent hagi deixat de ser independentista o de ser conscients que la independència milloraria i molt la seva qualitat de vida. Repescar tota aquesta població que en algun moment va donar un suport claríssim a la independència és relativament fàcil si davant del Parlament de Catalunya hi ha algú que mostri determinació i valor per arribar fins al final.

Si només la defensen vostès d’aquesta manera, tot això trigarà molt.
Jo només li puc dir que fa quatre anys a Ripoll jo era regidora en solitari a l’oposició i ara soc batllessa. La realitat pot canviar molt dràsticament i en només un mandat. Si som capaços d’engrescar un altre cop la població civil i de convèncer-los que aquest és el camí, tenim possibilitats d’augmentar exponencialment els suports.

Veig que no hi ha la bandera espanyola al balcó de l’ajuntament.
És que per la diada del patró de Catalunya, per sant Jordi, la vam dur a la bugaderia.

Costarà gaire temps de rentar?
No sé. Era molt bruta. [Riu]. S’haurà de veure quant de temps els costa de fer-la neta.

Utilitza vostès els mateixos recursos, els mateixos eufemismes, que feia servir el processisme.
No, en absolut. Jo he dit des del minut zero que, si m’obliguen a penjar la bandera espanyola, ho faré.

Això és el que fan els partits que segons vostè no són independentistes. Quan els obliguen, cedeixen.
No. Al contrari. Ells s’han deixat inhabilitar per un símbol, per una pancarta o per una bandera. Els catalans no estem en condició de renunciar a líders que estiguin disposats realment a executar el procés d’independència per un símbol.

Però això també pot ser una excusa per no jugar-se-la i ajornar les decisions arriscades.
Si jo no hagués acatat l’ordre del tribunal espanyol que m’obligava a posar aquesta bandera sota pena d’inhabilitació, avui dia no hauria pogut ser candidata a la presidència de Catalunya. Hauria estat un suïcidi polític. El meu projecte polític no hagués tingut opcions de concórrer al Parlament i els vilatans de Catalunya no ens haguessin pogut fer confiança.

“Torra es va equivocar, no es pot sacrificar el futur d’un poble per un símbol”

Es va equivocar el president Torra quan no va voler retirar la pancarta?
Crec que sí. Crec que no es pot sacrificar el futur d’un poble per un símbol. Els símbols sempre els pots recuperar. El que hem d’aconseguir és arribar fins al final en el procés d’independència.

Es mira les enquestes?
Poc.

Hi creu?
No.

Quants diputats creu que traurà el seu partit en aquestes eleccions. N’ha fet algun càlcul?
No puc fer càlculs perquè la incertesa és absoluta. No sabem més enllà de Ripoll si realment tenim o no el suport de la gent. A Ripoll vam evidenciar que hi havia un vot ocult bastant massiu, que no sabem si existeix al llarg del territori o només existia al nostre municipi. Per tant, és molt difícil de valorar i de saber. Però jo sí que penso que tenim opcions reals d’entrar al Parlament, no només pel que es llegeix a les xarxes socials, que evidentment podem ser una bombolla, sinó perquè, quan hem fet desplaçaments als altres territoris catalans, se’ns ha reconegut, se’ns ha identificat i han vingut a animar-nos a continuar endavant.

“Aragonès està completament invalidat; ha estat un vassall a l’Estat espanyol”

Suposem que vostès entren al Parlament i suposem també que hi ha majoria independentista. Farien costat a un president “no independentista”, que és com els veuen, si Aragonès o Puigdemont necessitaren el seu vot?
Aragonès està completament invalidat per a encapçalar qualsevol projecte independentista perquè ha demostrat subordinació absoluta a l’Estat espanyol. Ha estat un vassall a l’Estat espanyol i no li faríem confiança perquè encapçalés absolutament res, ni cap govern català ni cap procés d’independència. En el cas de Puigdemont, podríem valorar-ho.

És l’únic que ha estat ambigu sobre un acord postelectoral amb vostès…
Sap que és contraproduent, perquè hi ha una part dels seus votants que combreguen amb part de la ideologia que nosaltres professem. Suposo que se n’està, de criticar-ho massa, perquè entraria a criticar part del seu electorat.

També potser es pensa que això limitaria les seues possibilitats de ser investit…
No ho sé. Això li ho hauria de preguntar a ell. [Riu].

Ho farem. En tot cas, vostè sí que es plantejaria de donar-li suport.
Des del minut zero el que hem dit nosaltres és que el nostre vot no seria gratuït i que estaria condicionat a l’acceptació d’aquesta declaració unilateral d’independència i també a l’aplicació d’aquestes mesures de control immigratori i en seguretat i en altres termes que considerem cabdals per capgirar la situació actual de Catalunya. Si no hi ha cap partit que accepti anar cap a aquest camí o cap a aquest model d’Estat, difícilment podrem donar-li el nostre vot.

Si Junts és el partit majoritari entre els independentistes i vostès rebutgen investir Puigdemont, quina és l’alternativa?
Parlem d’un escenari que en aquest moment és desconegut. Les possibilitats són infinites. No podem avançar-nos fins aquest grau. Molta gent té por que hi hagi un president espanyolista, però és que el que hem tingut fins ara ja n’era, d’espanyolista. Pot ser gaire pitjor? No ho sé. S’hauria de veure.
“S’està legislant contra la policia i contra les víctimes”

Ara s’ha referit a la seguretat. Com ha de ser la seguretat a Catalunya? Pot dir dues mesures urgents que vostès prendrien en aquest àmbit?
Crec que s’han de votar els cossos policials de més recursos i també de seguretat per a ells mateixos, perquè estan assumint ara mateix un risc important, per a la seva integritat física, per defensar els drets i els interessos dels ciutadans. S’ha de dotar de recursos aquestes policies locals i aquest cos de mossos d’esquadra. En segon lloc, s’ha de legislar perquè aquesta reincidència s’acabi. El que no pot ser és que un policia arrisqui la pròpia vida per detenir tots aquests que circulin amb matxets i amb ganivets pel carrer ,i que al cap de cinc minuts ja els hagin deixat anar i ja tornin a córrer pels carrers. Això és inaudit, inacceptable.

La majoria dels que detenen pels carrers no van amb matxets i ganivets. Es dediquen a furtar mòbils i bosses.
Sí, però fins i tot furtant bosses han mort senyores i hi ha hagut conseqüències greus en aquests furts.

La policia hauria de ser més contundent?
El que no s’hauria de fer és la fiscalització que s’exerceix sobre la policia. És que s’està legislant contra la policia i contra les víctimes en comptes de contra els delinqüents. Els delinqüents mereixen penes molt més dures.

Fins a quin punt?
Fins a tots els punts. Algú que atempta contra la integritat d’altres persones no pot ser que li surti de franc o que tingui una pena lleu o que… És que entren per una porta i surten per l’altra. És que surt de franc. Fer mal a les persones surt de franc i, en canvi, ciutadans que actuen correctament tota la seva vida, que paguen les seves contribucions, per altres assumptes que són menys greus són encausats més greument.

Els únics que ni arriben a entrar-hi són els petits delinqüents.

Hem vist sentències contra violadors i contra assassins de sis, de set i de vuit anys. Això és inacceptable. Això és riure’s de la víctima. No pot ser. No pot ser que sigui tan barat fer mal a algú.

Hi ha un detall que em crida l’atenció del seu programa. Diuen vostès que la família és el primer pilar de la societat, que hi estan al costat, “siguin tradicionals, monoparentals o d’homosexuals”…
Crec en els drets de totes les persones independentment de la seva sexualitat. No faig diferències en aquest sentit.

El seu partit és laic, confessional? Què opina sobre la religió catòlica?
Jo soc cristiana, però no he entrat en política ni per imposar la meva fe ni per defensar-la des de les institucions. Crec en la separació entre església i estat. És com concebo el món occidental. En aquest sentit, considero que la religió està molt bé individualment i a la llar privada, però que des de les institucions no es poden fomentar religions, ni la religió ha d’adquirir poder polític.

Li està bé com funciona el sistema democràtic al món occidental? No parle d’Espanya, parle del món occidental.
Fa bé de diferenciar Espanya. [Riu]. Suposo que tot és millorable, però, si ho comparem amb altres països d’altres continents, ens podem sentir bastant afortunats.
“El que no podem fer és pagar l’electricitat al preu que ho fem a l’estranger”

Estan vostès a favor de les energies renovables, però també de les centrals nuclears. Deu ser un dels únics partits que ho constatar de manera explícita al programa.
Nosaltres som favorables a la sobirania energètica de Catalunya. No pot ser que proclamen la independència i l’endemà depenguem d’Aragó o depenguem de França. Hem d’assegurar-nos i garantir-nos que siguem autosuficients en aquest sentit, i això no és possible si no es combinen diversos tipus d’energia; en aquest cas, també la nuclear.

S’ha d’allargar la vida de les centrals ara en funcionament? Se n’han de fer de noves?
Això ho haurien de valorar els tècnics, però crec que les centrals que tenim ara funcionen i funcionen bé. Si se n’ha d’implementar una altra, s’ha de fer. El que no es pot fer és tenir por per si passa res quan en tenim aquí a tocar, a l’Estat francès. Si hi ha cap accident, també rebríem de retruc nosaltres. El que no podem fer és pagar l’electricitat als preus que ho fem a l’estranger quan nosaltres seríem capaços de produir-la.

Què pensa d’aquest país on no es poden desplegar energies renovables perquè tothom no vol res que moleste al costat? És la societat que ho rebutja tot o és el govern que no actua amb més decisió?
Potser és la combinació de totes dues característiques, no? Tampoc hi ha hagut aquesta decisió governamental per implementar-ho i suposo que també hi ha reticències per part de la població. S’hauria de fer polítiques de sensibilització per mirar que s’hi afegissin.

Sempre que es proposa un equipament o ampliar-ne un d’antic hi ha veus que s’hi oposen amb contundència…
Sí, és possible. És difícil d’acontentar a tothom.

Com es pot ser sobirans energèticament en aquest context?
Tots volem comoditats, però tenir-ne també suposa un preu i hem de ser capaços d’assumir-lo. El que no pot ser és que vulguem tots tenir llum quan encenem l’interruptor, però que, en canvi, no vulguem centrals nuclears per poder produir aquesta llum. Hem de ser conscients que tot té un cost i l’hem d’assumir.

Defensen l’escola en català, però la volen molt diferent de l’actual. Reivindiquen fomentar el Mètode Singapur, la meritocràcia, l’excel·lència…
Els professors han perdut tota l’autoritat dins les escoles catalanes. Estan en risc, no només pels mateixos alumnes, sinó també fins i tot pels pares dels alumnes. Han perdut aquell principi d’autoritat. Crec que l’han de recuperar. Crec que el professor ha de prendre aquí un paper rellevant en aquest sentit. I sí, cal caminar cap a l’esforç i l’excel·lència. El que no pot ser és que passis de curs sense aprovar els exàmens o que les notes que es posin avui dia no siguin de l’un al deu, sinó suficient, bé… Per què? Perquè això desmotiva els estudiants. S’ha de motivar l’estudiant perquè incentivi el seu esforç i tregui moltes més bones notes. Els informes Pisa alerten d’aquesta davallada en els coneixements de l’alumnat català. Ens donen bastant la raó.

Els nous mètodes pedagògics no van per aquest camí de fa dècades.
Totes les persones que havíem estudiat a la vella escola som conscients que l’esforç que s’hi requeria i el coneixement que s’hi adquiria en aquells temps no són els mateixos que ara.

Vostès són uns nostàlgics.
No es pot negar, sí. [Riu].

Aliança Catalana està a favor de la Unió Europea?
Jo personalment no hi estic a favor. La permanència o no en la Unió Europea s’hauria de votar en referèndum per part dels catalans. Valorant sempre els nostres interessos. Si en sortim beneficiats o si, per contra, ens perjudica. La Unió Europea el que acaba fent és imposar unes quotes en tots els termes. T’imposa unes quotes en immigració, t’imposa unes quotes en determinats sectors o mercats, ha fet plegat molts pagesos que tenien vaques de llet… Ha tingut un efecte negatiu també sobre la societat catalana. S’hauria de valorar si ens perjudica o si ens beneficia i en un referèndum la voluntat majoritària dels catalans hauria de ser respectada.

“El principal problema que té la humanitat és la pèrdua de valors” / Mireia Comas

Acabem, si li sembla. El principal perill que ara mateix la societat catalana quin és des del seu punt de vista?
El principal problema que ara té la societat catalana és la colonització per part de l’Estat espanyol, que la priva de fer ús dels seus propis recursos i que la sotmet a la voluntat de l’imperi espanyol. Tornant una mica a la qüestió immigratòria, som vulnerables a les polítiques immigratòries que aplica l’Estat espanyol.

El principal problema que té la humanitat?
En té molts, però crec que és la pèrdua de valors, que ens condueix cap a una societat molt egoista, cap a uns model de societat on s’esfondren els valors, la família, les amistats, l’empatia… Desapareixen tots aquests valors que d’alguna manera garantien el nostre grau de civilització.

Autoritat i ordre.
Seny i ordre, sí.

Seny és autoritat?
De vegades, sí.

Em permet que li comente una petitíssima contradicció? Vostès reivindiquen al seu programa la recuperació dels accents diacrítics…
Jo no els he deixat de posar mai.

D’acord. I on deixa això l’autoritat de l’Institut d’Estudis Catalans? Si hem de recuperar la disciplina a l’escola…
Crec que es van equivocar. Era un fet diferencial de l’ortografia catalana.

I vostè desobeeix l’autoritat de l’Institut, la institució que ha de marcar com hem d’escriure en aquest país i que ja té prou maldecaps…
És una autoritat provisional d’ara. Quan canvien aquestes persones poden canviar les idees. No ve per voluntat divina, tot això. Ho han decidit unes persones que d’aquí a cinc, dis o set anys no en formaran part. És una autoritat una mica elàstica.

Sí que anem bé. Pateix per totes aquestes idees que m’ha anat desgranant?
No.

Potser a Ripoll, no, i per això la voten, però en altres punts de Catalunya ho tindria molt més difícil.
En quin sentit?

Les seues idees poden tenir suport ací, però en altres zones -diguem-ne més urbanes o més poblades- em fa l’efecte que no.
Evidentment, tenim persones que ens fan confiança i ens donen suport i evidentment tenim molts detractors. Persones que són molt bel·ligerants.

No la desgasta, aquesta bel·ligerància?
Al contrari. Em reafirma encara més en els meus principis i en el meu projecte polític.

Per què es retiraria vostè de la política?
Perquè hagués aconseguit els meus objectius.

Com definiria el que acaba de fer Pedro Sánchez?
Crec que la paraula que s’hi escau és infantilisme.

dimarts, 23 d’abril del 2024

‘Sine ira et studio’ de Joan Ramon Resina, publicat a Vilaweb (on li queden 2 TN)

Per a molts jutges i fiscals espanyols els independentistes ja fa temps que ens hem graduat de terroristes



D’ençà que Aliança Catalana va aconseguir els avals per a concórrer a les eleccions del 12 de maig s’han multiplicat les desqualificacions de caràcter urgent. Dilluns passat el president Puigdemont responia a una pregunta sobre la possibilitat d’un pacte postelectoral amb aquest partit assegurant que no pactaria mai amb l’extrema dreta. Mai és molt de temps, però allò que més crida l’atenció és la unanimitat amb què la resta dels partits catalans s’han conjurat per estampar la marca infamant sobre l’alcaldessa de Ripoll. Puigdemont potser no tenia cap més sortida davant la pregunta insidiosa, car els mitjans han gravat en la ment popular la imatge del mal radical personificat. El cordó sanitari per a aïllar Sílvia Orriols és útil a tothom. Als espanyolistes, perquè rebla la confusió de nacionalisme amb feixisme, sempre que el nacionalisme sigui català; i als altres, perquè retalla les ales d’un partit que podria enlairar-se sobre les runes del miracle autonòmic. El boc expiatori els convé a tots per a guarir una societat dislocada, car els uneix contra un excedent molest i per tant prescindible. La dinàmica en joc no és tant que els agitadors aprofitin les crisis per fer forat en la societat, com que les societats en crisi miren d’estabilitzar-se endossant les xacres a un portador simbòlic i enviant-lo al desert.

És veritat que el malestar social emmena canvis de tot signe. Força analistes han explicat el procés català per la crisi econòmica del 2009 i la política d’austeritat. Aquesta tempesta d’origen extern descarregà al parlament amb l’acte reflex de la CUP de blocar la investidura d’Artur Mas. La resta fou un seguit de pulsions i compulsions encadenades. Però si acceptem la tesi que les crisis representen oportunitats per al populisme, caldrà  preguntar-se si la coincidència del procés amb el malestar per les retallades pressupostàries en fa un fenomen de dreta o d’extrema dreta. Evidentment, dependrà de qui avança la resposta. Per a molts jutges i fiscals espanyols els independentistes ja fa temps que ens hem graduat de terroristes. No hi fa res que les performances del Tsunami fossin pacífiques i singularment endreçades; a còpia de martellejar-lo, el clau acaba entrant per la cabota.

Limitant l’horitzó dels electors amb cordons sanitaris informatius, els mitjans acoten el perímetre de la democràcia. Qui traspassi el cordó s’arrisca a anar a parar a la cistella dels deplorables. El tabú és tan fort que per si sol explica la contundència amb què Puigdemont negà qualsevol possibilitat de pacte, mal que li costi la investidura. Traduït en pragmàtic: abans Illa que Orriols.

Amenaçar amb la cucurulla qui desafiï l’anatema em recorda una escena que contribuí a la meva sortida del país. El curs 1975-76, a la Universitat de Barcelona les classes pràcticament cessaren a final de novembre. A partir d’aquell mes esdevingueren aleatòries i mai no se sabia si n’hi hauria. A uns estudiants que reclamaven que se’n fes, un energumen, que probablement era allà per a impedir-ho, els foragità amb crits de “feixistes” sense que ningú s’atrevís a enfrontar-s’hi. El desprestigi del franquisme era absolut i ningú no volia ser titllat de copartícip. Jo també vaig callar, però aquell energumen restà per a mi la imatge viva del feixisme.

Els epítets els carrega el dimoni… i el context. Ara i aquí, “extrema dreta” i “racista” s’encavalquen. Però la relació no sempre ha estat unívoca. L’antisemitisme, que Sartre considerava la forma primordial del racisme, també ha estat una passió de l’esquerra. Ho fou a la Unió Soviètica i ho és avui a molts països amb el pretext de la guerra d’Israel contra Hamàs. Ja ho era abans del 7 d’octubre. Als Estats Units, a banda la Goyim Defense League, grup suprematista blanc, la Nation of Islam de Louis Farrakhan sempre ha destacat per la virulència antisemita. Aquesta “nació”, de la qual fou membre Malcolm X abans de separar-se’n i ser assassinat per sicaris del grup, és una organització separatista negra que, entre més coses, prohibeix els matrimonis interracials, assegura que Déu és negre i que enviarà ovnis per castigar els Estats Units i venjar la gent d’aquesta raça.

En deixar de regir-se per una definició rigorosa i diferir el sentit, els epítets amplien el camp semàntic a conveniència de l’usuari. Quan ballen els significants, els significats es desplacen sinecdòquicament, per contagi. O per dissociació profilàctica, que és típica de la por del contagi i explica reaccions extremes, com ho sembla tractar Sílvia Orriols com un leprós. Diferint el sentit dels mots o blindant-lo amb una tautologia –el racisme és racisme i és racista qui no ho vol veure–, hom assimila cada vegada més temes i persones a la part maleïda que fa rutllar la maquinària política. D’aquí ve la novetat esbalaïdora, per ignorant, de titllar Jordi Graupera de filòsof d’ultradreta, com ho ha fet un enfant terrible dels comuns. O com abans ho feren els qui penjaren la llufa de racista al president Torra.

De tant abusar-ne, “racisme”, “feixisme”, “populisme” i més “ismes” ja no denoten res concret. Han esdevingut pejoratius de més o menys intensitat segons el context i les circumstàncies. Com en la classe boicotada amb crits de “feixistes”, el dicteri de “racista” sovint s’aplica a tapar una qüestió que no es vol abordar. Als anys vuitanta, a la universitat americana emergí l’afrocentrisme, una doctrina amb pretensions epistèmiques que cercava de desplaçar l’eix de la història amb la palanca moral de l’esclavatge i la colonització. Als departaments de clàssiques, considerats com el fonament ideològic de l’eurocentrisme, el mite dels orígens africans de la cultura occidental hi entrà gràcies a obres com Black Athena, de Martin Bernal, i propostes encara més controvertides. Els adeptes del nou dogma professaven que la cultura grega era d’origen africà o estava molt influïda per les cultures d’aquest continent. Passà temps abans que ningú s’atrevís a protestar per la tergiversació de la història. Ho féu la classicista Mary Lefkowitz en un llibre de títol explícit: Not Out of Africa.

A la introducció l’autora explica que l’any 1993, Wellesley College va encarregar la conferència en honor de Martin Luther King Jr. a Yosef A. A. Ben-Jochannan, a qui la rectora presentà com un “egiptòleg distingit” malgrat no reunir els requisits professionals.  Durant la conferència el convidat afirmà, entre més perles, que la civilització grega era una espoliació de l’africana i que Aristòtil havia tret la seva filosofia dels llibres que havia robat de la biblioteca d’Alexandria. Durant la roda de preguntes, Lefkowitz preguntà a l’orador en què es fundava per afirmar tal cosa, atès que la biblioteca d’Alexandria s’havia construït després de la mort del filòsof, qui, a més a més, no va visitar mai Egipte. Ben-Jochannan sols fou capaç de dir que no li agradava el to de la pregunta. Però per haver cridat l’atenció al fet que el rei, o més ben dit el suposat egiptòleg, anava nu, algunes estudiants abordaren la professora titllant-la de racista i d’estar manipulada pels historiadors blancs. No fou cap reacció aïllada. La major part dels crítics i recensionadors de Not Out of Africa van defugir els arguments del llibre per centrar-se en la raça, aspecte perifèric que, diu l’autora, tenia poca importància en el món antic. Però en l’actualitat acusar-la de racista servia per a desviar l’atenció de les proves que aportava i de les conclusions que en treia. De conspiradora amb grups suprematistes i d’aliada amb poderosos grups de la dreta, fins a voler “reesclavitzar l’Àfrica”,  Lefkowitz fou acusada de tota mena de malvestats i sotmesa a atacs a la personalitat. Tot plegat, una drecera per a estalviar-se d’analitzar els arguments i debatre’ls en l’únic terreny legítim: el de la recerca, l’erudició i la metodologia.

Proclamar que el rei va nu no es fa mai sense conseqüències. Sigui forassenyada o no l’alarma per l’auge d’una immigració subjecta a una doctrina molt prescriptiva, fortament expansiva, refractària a immergir-se en la secularitat ambiental i amb un potencial de radicalització que s’ha manifestat precisament a Ripoll, Sílvia Orriols té el mèrit d’assenyalar que el rei multicultural va nu i el valor de sostenir-ho contra una multitud que sols veu meravelles. No conec el programa polític d’Acció Catalana amb prou detall per a judicar-lo, i encara conec menys l’acció del govern municipal de Ripoll; per tant, de cap manera no subscric aquell ni abono aquesta. Però, en vista de l’acorralament generalitzat, em sembla necessari de denunciar algunes fal·làcies que comencen per l’abús dels mots i inclouen, pel cap baix, la fal·làcia de l’home de palla, la fal·làcia ad populum, la fal·làcia de la generalització apressada i la fal·làcia del fals dilema, que bandeja la complexitat, les posicions intermèdies i els grisos.

Les persones no són les doctrines, però en són el vehicle i l’instrument. La desconfiança, el desassossec, fins i tot la por, si ho voleu dir així, per l’expansió en una societat políticament afeblida i moralment desarmada d’una doctrina tan inexorable en el control de la comunitat com ho és l’islam, que a més tendeix a prescriure les condicions de convivència, no tenen res a veure amb raça i sí molt a veure amb l’opi del poble, com Marx anomenava la religió. Tenen a veure no amb superficials característiques somàtiques, sinó amb la ideologia i els seus efectes socials. Les ideologies es poden circumscriure i emmotllar democràticament amb la llei, les institucions, la pressió social i per descomptat el debat d’idees i la persuasió. Però el debat no pot ni tan sols començar quan hom tapa la boca al minyó que assenyala la nuesa del rei. Tampoc quan, fent com els psicoanalistes que decideixen què vol dir realment allò que diu el pacient, hom afirma triomfant que la prova que algú és racista rau justament en el fet de negar-ho.