La República d’Irlanda impulsa per primera vegada un estudi oficial sobre la reunificació de l’illa (Vilaweb, 30-10-2026)

El primer ministre, Micheál Martin, anuncia la creació d'un organisme que analitzarà les possibilitats constitucionals, inclosa la integració del nord d'Irlanda en un estat unificat

Alexandre Solano
30.10.2026

La proposta desenvolupa una idea que Martin ja havia exposat en un discurs aquesta setmana, quan va defensar la necessitat d’adoptar una nova aproximació al debat sobre el futur constitucional de l’illa. Segons el primer ministre, cal construir una base de coneixement “independent i imparcial” que permeti de mantenir un debat creïble. Martin també ha expressat reserves sobre la manera com els partidaris d’un referèndum de reunificació han parlat de la qüestió aquests darrers anys: “D’aquesta pressió per a fer un referèndum d’ençà del Brexit, me n’ha preocupat que és partidista, és una defensa unilateral.”

Segons el primer ministre, alguns sectors presenten la reunificació com un procés fàcil i inevitable, o com una victòria del nacionalisme irlandès. En canvi, ha defensat una aproximació que permeti d’escoltar totes les sensibilitats polítiques, inclosos els unionistes partidaris de continuar formant part del Regne Unit.

L’Acord de Divendres Sant permet un referèndum

La possibilitat de reunificar l’illa és prevista a l’Acord de Divendres Sant del 1998, que va establir les bases del procés de pau al nord d’Irlanda després de dècades de conflicte. L’acord reconeix el dret dels habitants del nord d’Irlanda de decidir el futur constitucional. Segons la legislació que el desenvolupa, el govern britànic ha de convocar un referèndum si considera probable que una majoria dels votants és favorable a deixar el Regne Unit i integrar-se en una Irlanda unificada. Perquè la reunificació sigui efectiva, caldria també el consentiment majoritari dels votants de la República d’Irlanda.

Tanmateix, no hi ha un calendari establert per a convocar aquesta consulta. La decisió correspon al secretari d’estat britànic per a Irlanda del Nord, que ha de valorar si hi ha indicis suficients d’una majoria favorable al canvi constitucional. El Brexit ha donat un nou impuls al debat. En el referèndum del 2016, així com el conjunt del Regne Unit va votar en favor d’abandonar la Unió Europea, el 55,8% dels votants del nord d’Irlanda van optar per continuar-hi. Aquesta divergència ha reforçat les reivindicacions dels partits nacionalistes irlandesos, que consideren que la reunificació permetria de tornar a integrar tota l’illa en un mateix estat membre de la Unió Europea.

Malgrat això, els sondatges continuen mostrant una majoria favorable a mantenir el nord d’Irlanda dins el Regne Unit, encara que la distància respecte dels partidaris de la reunificació s’ha reduït aquests darrers anys. El Sinn Féin, principal força del nacionalisme irlandès, ha intensificat les demandes perquè es convoqui un referèndum. El partit defensa que cal començar a preparar la reunificació i establir un calendari per fer possible la consulta.

Un canvi en l’aproximació del govern irlandès

L’anunci de Martin representa un nou pas en la manera com els principals partits de govern de la República d’Irlanda aborden la qüestió de la unitat de l’illa. Tot i que la reunificació és un objectiu polític històric del nacionalisme irlandès, els governs de Dublín han mantingut tradicionalment una posició prudent sobre la convocatòria d’un referèndum. Amb la creació del nou organisme, l’executiu en vol començar a estudiar les conseqüències pràctiques sense comprometre’s encara amb un calendari.

La iniciativa arriba, a més, quan el Fine Gael, soci de govern del Fianna Fáil de Martin, es prepara per presentar un document amb propostes sobre el futur d’una Irlanda unificada. El partit preveu de fer-lo públic durant el congrés anual de la setmana vinent.

Fermí Rubiralta: “El que està en joc és la pervivència de la nació catalana mateixa”

Historiador dels moviments i les tensions independentistes

Vicent Sanchis

25/10/2026 19:03

Fermí Rubiralta ha dedicat tota una llarga vida d’investigació als moviments i les convulsions independentistes catalanes. El 1995 es va doctorar en Ciències Polítiques a la Universitat del País Basc i allà va fer niu acadèmic. N’ha espigolat el present i n’ha desbrossat el passat, de l’independentisme. Des dels orígens a Cuba, passant per Daniel Cardona i Miquel Badia, fins al PSAN i Esquerra Republicana. De les armes a les urnes. En sap molt, potser ho sap tot i quan en parla sembla que cull cireres i tot pren un aire d’articulació resolta. Si guaita el futur és categòric: el tsunami tornarà perquè les causes objectives que l’alimente es mantenen. Alguna cosa ha canviat ara, però. Alguna cosa que pot angoixar, perquè “el que està en joc ara és la pervivència de la nació catalana mateixa”.

Tota una vida acadèmica dedicada a estudiar l’independentisme. Quines conclusions n’ha tret?

Hi ha una frase que diu que darrere cada català hi ha un separatista en potència. A Madrid afirmen que tots els catalans són separatistes. Aquesta és la seva impressió en el fons. Això pensaven de Jordi Pujol, que fins als darrers anys no es va declarar obertament independentista. Abans no se n’havia declarat mai de manera conscient, tot i que crec que Jordi Pujol va fer molt més per l’independentisme que molta gent que se’n proclama obertament.

La història del catalanisme des que comença a articular-se políticament a finals del segle XIX és, l’una darrere l’altra, una sèrie de propostes. Josep Maria Solé i Sabaté en dona la quantitat exacta. I l’una darrere l’altra són rebutjades. A començament del segle XXI, arran de l’Estatut de Miravet, el catalanisme s’adona que n’havia fet tantes, de propostes, i ens havien enganyat tantes vegades, que això ja no valia. Si jo et faig una proposta per viure amb tu i tu me la rebutges dia rere dia, no tinc una altra sortida que la de marxar. Aquesta és la història del catalanisme. Per això l’independentisme, per la repressió o per aquesta situació, sempre ha viscut a l’ombra del catalanisme.

En l’independentisme hi ha una història, que dura dècades, minoritària i una altra, de fa poc, que pren en molta més gent…

L’independentisme, per culpa de la repressió i per culpa del context internacional, fins als anys vuitanta, que és quan s’ha pogut expressar lliurement, havia optat més pel trencament, per la insurrecció, que no per la pedagogia de la independència. Els independentistes ja donaven per fet que els catalans ja volien la independència i que, per tant, només calia tirar-la endavant. I l’única manera de fer-ho era mitjançant una insurrecció més o menys armada. En canvi, a partir dels anys 80, quan s’obre la possibilitat de donar compte d’aquesta alternativa, se n’ha fet pedagogia. A partir d’aquell moment no és només una cosa que surt del cor, sinó que es pot defensar amb les idees. És a dir, els Països Catalans, la nació catalana, es podran desenvolupar molt millor amb la independència, econòmicament, políticament, culturalment, que no continuant lligada més o menys a l’Estat espanyol o a l’Estat francès.

“Era insurreccional l’independentisme català, però també ho era l’extrema dreta, l’extrema esquerra, el socialisme i el comunisme”

L’independentisme de començament del segle XX sempre havia estat insurreccional. Sovint es basava en el model irlandès. L’actual durant el Procés ha estat tot pau i amor, ni un paper a terra… “La revolució dels somriures”, en deien…

Políticament, totes les alternatives que hi havia abans de la guerra, fins a la desaparició en els anys 60 i 70 de l’alternativa tercermundista, que també va tenir el seu moment de glòria en aquells anys, es muntaven d’aquesta manera. Tota la política es muntava d’aquesta manera. Era insurreccional l’independentisme català, però també ho era l’extrema dreta, l’extrema esquerra, el socialisme i el comunisme. Menys algunes alternatives diguem-ne d’ordre, que també recorrien en darrera instància a les armes. I penso en la Lliga de Cambó, per exemple. La política es feia d’aquesta manera. Qualsevol canvi revolucionari s’entenia sempre per mitjà de les armes. El principal canvi de l’independentisme històric a l’actual, de les dues darreres dècades, és el canvi de les armes per les urnes. Per concretar-ho en dos arquetips.

Ni armes ni urnes.

Ni armes ni urnes?

Ni van funcionar les armes ni han funcionat les urnes.

Bé. Quan dic urnes em refereixo evidentment al moviment de desobediència civil, moviment teòricament democràtic. Em penso que l’1 d’octubre ha estat a l’Europa occidental el moviment antisistema o per canviar coses d’aquest sistema més important des del Maig del 68. I a més, el que ha estat articulat políticament d’una manera més clara. Perquè el Maig del 68 va ser un poti-poti ideològic, mentre que el full de ruta ideològic de l’1 d’octubre almenys era concret i clar.

Una altra cosa serien les alternatives polítiques concretes. Un moviment nacional sempre és interclassista. Qui se n’oblidi es perd tota la visió del tema. L’1 d’octubre va ser precisament un model revolucionari, en el sentit del segle XXI no del segle XIX, de canvi real. Això va esporuguir molt les institucions europees a l’hora de donar-li un suport pràctic. Veien que això era una mostra de com es podia fer un canvi important en les nostres societats. És a dir, la desobediència civil, l’estratègia no de les armes, sinó una estratègia adaptada a la nova situació.

“L’1 d’Octubre ha estat a l’Europa Occidental el moviment antisistema o per canviar coses d’aquest sistema més important des del Maig del 68”

En fa vostè una lectura positiva? Tot plegat va tenir un sentit? Va servir per a res?

Evidentment. Hi ha una catarsi social i general del catalanisme. Estic convençut que la gent quan l’1 d’octubre anava a votar –i a votar majoritàriament independència– estava convençuda que aquella era l’única solució per canviar moltes coses.

Però no va solucionar-ne cap. Som on érem.

No va solucionar-ne cap perquè no va tirar endavant, però ara la gent té clar que la independència és l’única solució. I de fet, tot i que ja és un mantra repetit, cap dels independentistes d’aleshores ha deixat de ser-ne.

Això vostè s’ho creu?

Sí.

“Ara la gent té clar que la independència és l’única solució”

Conec molts independentistes que han passat a la reserva de la indiferència o l’escepticisme. Hi ha molta gent també, més tèbia, que es va apuntar al que creien una il·lusió i que ara l’han descartada totalment…

Aquesta és la gent que s’apunta a una onada quan tira endavant.

Poden ser-ne molts.

Perquè vivim en unes societats molt desmobilitzades políticament. No podem pretendre que tothom estigui mobilitzat políticament. Tota aquesta gent quan torni a tirar endavant l’onada s’hi apuntaran. Estic convençut que tornarà a formar-se aquest tsunami que es va crear aquells anys. De diferent manera, evidentment. I aquesta gent es tornarà a fer independentista. Perquè en el fons les causes objectives continuen mantenint-se.

L’estat no ha canviat l’actitud. Potser fins i tot l’ha empitjorada… I la pot empitjorar molt més…

Hi ha tres factors que van precipitar aquell moviment: una crisi econòmica, una crisi institucional i una crisi política. El catalanisme va entendre que el que està en joc és la pervivència de la nació catalana mateixa. I ara la gent n’està molt més conscienciada fins i tot que fa deu anys. Actualment qualsevol catalanista de debò, no d’aquests que utilitzen la carta del catalanisme per fer carrera pròpia individual, és independentista. No hi ha espai per a un catalanisme no independentista. El catalanisme no independentista és el que es veu a la Catalunya Nord, per exemple. El de la botifarra i les mongetes, la barretina i poca cosa més. Però això no és catalanisme polític, és un catalanisme folklòric.

El PSC és catalanista? Encara té catalanistes?

Jo crec que ja no hi són. El gran canvi, el gran tsunami, va ser precisament els catalanistes que hi havia en aquests dos sectors d’alternativa autonomista. D’un costat, la gent que votava en general Convergència i Unió, i de l’altre, la que votava socialista. Com molta gent que votava Iniciativa amb totes les seves variants, ara Comuns, abans PSUC. Els que eren realment catalanistes van fer el pas cap a l’independentisme.

En el cas de Catalunya Sí que es Pot, aquella patètica aparició el dia 7 de setembre de 2017 al Parlament ensenyant la papereta amb el no… Amb Joan Coscubiela aplaudit pels sectors més retrògrads de l’anticatalanisme… Allò va deixar ben clara aquesta separació. De fet, aquest espai es va trencar en dos corrents. La gent que era realment catalanista va votar independència i la que no n’era es va quedar a la trinxera espanyolista.

Però tots els partits han tornat a l’autonomisme. Tots els partits que es diuen independentistes: Esquerra, Junts i la CUP.

És una desorientació estratègica. No saben quin camí prendre per tornar a rearmar-se. Tot i que ara, si tornéssim a organitzar un 1 d’octubre, ja tenim clares diverses coses que caldria fer per traure el cap. Ocupar el país, fiar-nos menys d’Europa, no confiar en la pretesa democratització de l’Estat espanyol… Des de l’1 d’octubre en som molt conscients.

Potser convindria que la gent no es refiara tampoc dels seus líders…

Això passarà quan aquesta generació que va protagonitzar l’1 d’octubre s’aparti i en surti una altra. De fet, ja està sortint. L’independentisme està intentant renovar-se ideològicament. Una altra cosa és que les alternatives no siguin possiblement les que ens hi portaran. Però, havent-hi unes raons profundes que justifiquen aquesta opció, el tema tirarà endavant.

Catalunya serà independent?

Independent en els termes que siguin en el moment en què passi, sí. No és igual la independència el 2017 que la d’ara o que la de fa cent anys. Les coses van modificant-se. Serem amos de la nostra sobirania fins al punt que sigui possible ser amos de la pròpia sobirania en aquell moment.

“Les etiquetes ens poden perjudicar per entendre què és Aliança Catalana”

No hem parlat del partit independentista que ara despunta amb força. Què és Aliança Catalana? És extrema dreta?

No és feixisme. El feixisme és un moviment concret de les dècades del 1920, el 1930 i una part del 1940. Extrema dreta? En algunes coses, sí, i en altres, no. Genèricament podríem dir que és això? Sí. Però les etiquetes no ens serveixen de gaire. En aquest sentit, ens poden perjudicar per a entendre aquest moviment.

Qui escampa aquesta etiqueta políticament ho fa de manera interessada, instrumentalista?

Moltes vegades, sí. Donar garrotades a aquest ninot resulta molt interessant des de moltes posicions de l’espanyolisme. A l’hora de menysprear, d’atacar el que és l’independentisme, s’utilitza moltes vegades. Com s’utilitza Junts. És una catalanofòbia molt clara. Pel que fa a Aliança, en molts aspectes també funciona aquesta catalanofòbia. Tot i que Sílvia Orriols és una cardonista [de Daniel Cardona] de pedra picada, Aliança Catalana aporta un trencament en molts dels plantejaments de l’independentisme històric que no havia aportat l’independentisme del Procés, per exemple.

En quins punts concrets?

En el tema del progressisme social i econòmic. L’independentisme històricament, encara que només sigui per oposició a l’espanyolisme, que ha abraçat les posicions més dretanes i més ultraconservadores, sempre ha ocupat la franja més progressista. I això ho trenca directament Aliança Catalana. Hi ha un element que no s’ha tingut prou en compte a l’hora d’analitzar aquest partit. Quan parlem de feixisme, quan parlem de nazisme, dels anys vint i trenta, el seu programa econòmic és un programa d’estatalització. Un estat molt fort que controla l’economia directament. N’hi ha moltes proves. CAMPSA o Telefónica naixen en un moment de dictadura d’extrema dreta a l’Estat espanyol. La mateixa posició del primer franquisme, sobretot, és una intervenció econòmica molt forta. Mentre que ara Aliança Catalana s’alimenta de les posicions de l’ultraliberalisme del capitalisme. Com tots aquests moviments, que el que fan és justificar un ultraliberalisme a ultrança.

Els seus crítics més declarats diuen que s’acabaran entenent amb VOX…

Obertament, no. Però, tàcitament, com ja s’ha vist alguna vegada, sí. Perquè el programa econòmic és igual o és molt semblant. Carregar-se l’estat del benestar és un dels punts principals d’Aliança Catalana, no?

Retrocedim en el temps. D’ara fins a començament de segle XX. En els anys seixanta i setanta tenim una sopa de partits, tots enfrontats. Els PSAN, el provisional i el permanent, Independentistes dels Països Catalans, els MDT… Eren pocs i molt corrosius. Sempre enfrontats.

Et refereixes evidentment a les disputes personals, a les escissions, als enfrontaments…

“Les disputes en l’independentisme es produeixen quan no hi ha un programa comú, una alternativa sòlida, viable”

Aquells partidets sembla que esperaven sumar deu militants més per barallar-se i escindir-se.

Això és una conseqüència, no la causa, de la debilitat. Les disputes es produeixen quan no hi ha un programa comú, una alternativa sòlida, viable. Això també passa ara. La divisió i els enfrontaments no són mai la causa. Sempre són la conseqüència de la situació del moviment. Però aquella etapa d’influència dels moviments d’alliberament nacional va suposar una modernització del discurs independentista. Si ens hi fixem, el discurs dels ideòlegs d’aquell independentisme d’alliberament nacional es van covar a recer del que era la realitat catalana.

He estudiat el fenomen a la meva tesi doctoral amb una comparació d’aquests moviments a Galícia, al País Basc i aquí. Al País Basc hi ha una etapa durant molt de temps en què es comparen amb una colònia. Com si el País Basc fos Gana, Mali o l’Índia. Per contra, els ideòlegs catalans s’adonaven que la situació catalana, almenys de la Catalunya del Sud, era una altra. A la Catalunya Nord el plantejament de Robert Lafont, que parlava de colonialisme intern, sí que anava bé. També a Galícia. Per contra, els ideòlegs d’aquí s’adonaven clarament que la situació dels Països Catalans no era assimilable a la d’una colònia. I per això parlaven més de colonialisme cultural. D’una espoliació, també, però diferent. Penso en Josep Ferrer o en els germans Castellanos, Carles i Rafael. En els anys setanta parlen d’espoliació, però dins aquest nou capitalisme que llavors es començava a desenvolupar.

Carles Castellanos ja es barallava llavors amb Josep Guia. Encara ho fa ara…

Es van barallar per quina havia de ser la via pràctica, no per l’objectiu final, que era socialisme, independència i, sobretot, Països Catalans. Per cert, a diferència d’altres posicions del catalanisme, l’independentisme històricament ha estat qui més ha defensat la nació completa, des dels seus orígens. A la diàspora del 39 els centres catalans escampats pel món tenen molt clar que català és “tot aquell fill de Catalunya, Balears i València”.

Els exiliats valencians no compartien majoritàriament aquesta idea.

Però formaven part d’aquests centres.

Alguns. sí. Molts altres, no. Ja que parla dels Països Catalans, què en queda ara? Són només un mapa del temps? Els independentistes a Catalunya se n’omplin la boca, però després això no té cap concreció pràctica.

Aquesta és una altra de les conseqüències de la colonització de la nació.

Però la realitat, colonitzada o no, és la que és…

Hi ha un esquarterament molt clar d’aquesta realitat, sí. Al País Basc, per exemple…

És diferent. Per al nacionalisme basc, per a l’independentisme, la integritat dels tres territoris és de credo.

Ho tenen molt més clar, certament. Però també hi ha aquesta ambivalència, aquesta hipocresia nacional, per dir-ne d’alguna manera, de no tirar-ho endavant.

En tot cas, a Navarra Bildu té una presència sòlida i important, i a Iparralde hi ha un nacionalisme basc que té una certa força.

Una certa força relativa…

Comparat amb Catalunya del Nord, diferent, molt més intensa.

Hi ha un basquisme actiu sobretot a pobles com Hendaia, que té un alcalde de Bildu. Ara, si ho recordes, en els anys del del Procés més actiu hi va haver també un creixement d’aquesta consciència unitària a la Catalunya Nord.

“Si Bildu veiés una independència amb etapes diferents entre els diversos territoris bascos, també l’acceptaria”

Mentre al sud l’independentisme no en volia saber res i proclamava que cadascun havia de tirar dret al seu territori… El Procés rebutja la idea de Països Catalans. Al País Basc Bildu no vol saber res de processos separats.

Crec que si Bildu veiés una arribada a la independència a diferents velocitats, també l’acceptaria. Irlanda marca el camí en aquest sentit. És l’oposició entre Michael Collins i Éamon de Valera. Què fem? Acceptem el que tenim i tirem endavant malgrat que els territoris del nord que en queden fora? O rebutgem la proposta, que va ser la posició Éamon de Valera que després es va haver d’empassar amb patates?

“Terra Lliure arriba tard; hi havia més condicions per a la lluita armada a començaments dels anys setanta”

Independentisme d’alliberament nacional dels anys seixanta i setanta… Ací hi ha un episodi que és un fiasco, que és Terra Lliure… Un fracàs total.

Mmmmmm… Jo tampoc penso que sigui un fracàs total. Va ser una via que es va experimentar massa tard. Això no vol dir que jo hi estigui necessàriament a favor. Intento situar el moment en què hauria estat apropiat tirar endavant l’acció de Terra Lliure. Terra Lliure arriba tard. Hi havia més condicions per a la lluita armada a començaments dels anys setanta. Entre els setanta i la mort de Franco. En aquell moment aquesta propaganda armada hauria tirat endavant amb molta més força. I hauria armat probablement una esquerra independentista de manera molt més potent. Molt més potent del que és actualment. Hi ha també un problema per part d’aquesta esquerra independentista, que no entén que el moviment independentista, com qualsevol moviment nacional, és interclassista. Pot haver-hi –com es diu de vegades de manera molt mecanicista des dels socialisme– un sector social que tiri endavant aquest procés, però això no ho farà el sector més extrem i més proletari de la societat catalana. Ho farà una classe mitjana en procés de desclassament.

“Els líders independentistes a l’exili l’any 39, malgrat que estaven barallats entre ells, es van entendre pel bé de la resistència”

Mirem ara l’independentisme d’abans de la guerra del 36…

T’has saltat una trajectòria important en la història de l’independentisme en la immediata postguerra, que és el Front Nacional. Tenim un gran problema amb la historiografia. La historiografia de l’independentisme no s’ha fet. I no sols això, sinó que dins el conjunt de la historiografia catalana ocupa un espai molt reduït. De vegades voluntàriament se l’ha volgut arraconar.

El Front Nacional de Catalunya és la primera organització que s’articula políticament a casa nostra després de l’ensulsiada. Abans de travessar la ratlla definitivament a començament del 39, les forces polítiques independentistes eren bàsicament tres: l’Estat Català de Jaume Cornudella, l’Estat Català de Vicenç Borrell i els seguidors de Daniel Cardona, que eren l’organització militar de Nosaltres Sols. Malgrat que aquestes forces veien la derrota militar, no s’hi van resignar i, encara que els seus líders es van exiliar, van deixar darrere tot el que fos possible per organitzar altra vegada el seu espai. Els líders d’aquestes forces, malgrat que estaven barallats entre ells, pel bé de la resistència del moviment, es van entendre.

Joan Cornudella havia expulsat d’Estat Català Daniel Cardona i li va fer un article editorial al Diari de Barcelona acusant-lo de nazi. Es fotia del seu bigotet. I tots dos, malgrat tot, es van entendre i van fundar el Front Nacional de Catalunya. Perquè a l’interior els joves que havien deixat per continuar en l’organització es van posar d’acord sense saber ni tenir en compte les diferències –evidentment, personals– dels seus líders. Borrell no se’n va voler saber res i per això el seu Estat Català va quedar fora del tauler polític.

"Per copsar la força del Front Nacional de Catalunya hem de tenir en compte que el 1943 detenen setanta o vuitanta persones” 

Aquella va ser una unitat excepcional. Però quan entren a Catalunya a organitzar una resistència armada acaben caient tots en mans de la policia franquista…

Per copsar la força del Front Nacional de Catalunya –en un moment en què evidentment no hi havia eleccions–, hem de tenir en compte que en la caiguda del novembre de 1943 detenen setanta o vuitanta persones. Això vol dir que era un moviment molt important. En aquella situació que hi hagués compromeses setanta o vuitanta persones, a part els col·laboradors esporàdics, vol dir que era un moviment molt potent. Feien una sèrie d’activitats, com ja havia fet l’independentisme abans, de caire propagandístic. Pel que fa a la lluita armada oberta, no tenien prou forces per fer-la. Jaume Martínez Vendrell tenia al cap un atemptat contra Franco que no va tirar endavant perquè ni la situació ni la força del Front Nacional ho permetien.

En tot cas, els van detenir a tots.

Els fan desaparèixer en una circumstància política concreta molt fotuda. En el moment en què les grans potències per a les quals havia treballat el Front Nacional els donen l’esquena. Comença la guerra freda i la divisió entre els dos pols, capitalista i socialista.

Quina va ser la importància numèrica real d’Estat Català i Nosaltres Sols en l’escena política catalana?

La numèrica de Nosaltres Sols era molt petita, perquè no pretenia ser un partit de masses. Daniel Cardona tenia molt clar que ell volia un partit milícia. Un partit de quadres ben formats amb el sempitern exemple irlandès. Pel que fa a Estat Català, a partir de l’any 31, quan Macià tira endarrere la proclamació de la república catalana, hi ha una trencadissa. L’independentisme no estava preparat, perquè no havia actuat mai en una situació de participació política. El règim no li havia permès participar en unes eleccions. L’independentisme havia tingut molt d’èxit sota una dictadura, però només havia conegut la situació de treballar en les catacumbes. I aquella va ser la seva època més daurada. Prats de Molló, etcètera.

Per això quan arriba la república i, sobretot, la marxa enrere de l’avi, l’independentisme es trenca en quatre opcions: les JEREC, que continuen, malgrat això, dins Esquerra Republicana i que comencen a desenvolupar una estratègia com la que es desenvolupa al final del franquisme; és a dir, despleguem totes les possibilitats que dona un estat autonòmic per fer el que ja deia l’independentisme de començament de segle XX, que era nacionalitzar el país. Els grans capitostos de l’independentisme –Vicenç Ballester, el mateix Macià…– veien que, després de 200 anys, només hi havia hagut una cosa tan petita com era la Mancomunitat, tot i que la seva tasca va ser importantíssima, i aposten per portar l’autonomisme a les darreres conseqüències. Això mateix ha fet ara el Procés.

“Allò que criticava Daniel Cardona de Francesc Macià era la via Rufián”

Anàvem per les JEREC, la primera opció independentista. La segona?

Nosaltres Sols es diu que va ser la traducció directa del Sinn Féin, però, sobretot, el que diu Daniel Cardona quan li dona aquest nom és que ells, la lluita nacional, la farien sols. Sense pactes amb les forces de l’Estat espanyol. En les mateixes dates, el setembre de 1930, s’havia signat el Pacte de Sant Sebastià. Ara tiraré una mica fort. [Somriu]. Allò que critica Cardona de Macià és la via Rufián. Pactar amb l’esquerra espanyola. Cardona hi és totalment contrari: “Només nosaltres sols podem portar endavant aquesta lluita nacional”.

El tercer?

El tercer va ser el Partit Nacionalista Català. Per entendre per què Aliança Catalana no es presenta a les eleccions, no he vist ningú que citi enlloc el Partit Nacionalista Català, que és la primera alternativa de l’independentisme històric que intenta participar del joc polític que s’obre de manera diferent. Els historiadors el menyspreen posant-li l’etiqueta de dretes. Allà hi havia la gent que se n’havia anat d’Estat Català quan pacta amb Esquerra Republicana. Esquerra Republicana durant els primers anys era un poti-poti de denúncies, de tupinada electoral, de caciquisme… El Partit Nacionalista Català se n’aparta i diu que ells es presentaran a les conteses electorals, però no a les de l’Estat espanyol. Això és una visió nacional.

I el quart?

És el sector obrerista de Jaume Compte, que intenta fer una mica el que serà després el PSAN. Unir les lluites dels treballadors amb l’independentisme. Hi ha un treball a punt de publicar-se de Marc Santasusana que estudia el trencament dins Estat Català després de Prats de Molló. A partir d’aquell moment apareixen al seu entorn organitzacions o persones que reivindiquen un independentisme socialista. Coses d’aquestes com el Partit Comunista Català. Obrerisme més independentisme. Jaume Compte, per exemple, que acaba com un màrtir el 6 d’octubre del 34, i que a començament d’aquell any forma el Partit Català Proletari, el qual després ingressarà al PSUC l’any 36.

Tanta sigla i tant remolí… Si compares tot aquell moviment amb la CNT, la FAI, el POUM, la mateixa Esquerra Republicana o, després, el PSUC, són ben poca cosa…

Aquesta debilitat és la debilitat de la mateixa opció política i d’una nova situació, la república, que canvia les cartes del joc polític.

Així, arribem al 6 d’octubre, que és una autèntica desfeta per a l’independentisme insurreccional… Per què fracassa d’aquella manera la insurrecció? Pels enfrontaments entre Lluís Companys i el seu conseller de Governació, Josep Dencàs?

El millor llibre des del punt de vista independentista, que resumeix millor la situació del 6 d’octubre, és el de Manuel Cruells. Segons Cruells, Companys es pensava que sortiria al balcó del Palau de la Generalitat i passaria com va passar el 14 d’abril, que tothom l’aplaudiria i immediatament la república tornaria a tenir el biaix progressista que havia tingut abans. I això no va passar.

“L’exemple de la Pasqua de Sang era sempre present en tots els aixecaments independentistes d’aquella època”

Tan incaut era Companys?

Confiava en la força dels comunistes i dels socialistes a l’Estat espanyol. I que això produiria un aixecament, que no es va fer, tret d’Astúries, on hi va haver una carnisseria total. Si no, no s’explica que ell expliqués que volia preparar un aixecament armat i que qui havia de fer-lo, que era Dencàs, no se’n sortia perquè cada vegada que demana pressupost i armes Companys mateix li deia que no. Josep Dencàs va pagar moltes armes de la seva butxaca. Ja saps que n’he fet la biografia i m’he trobat amb això.

Els que entenien realment d’estratègia militar, que eren bàsicament Josep Maria Batista i Roca i Daniel Cardona, ja veien que aquest aixecament fracassaria. Però tenien l’esperança, que sempre hi era, de la Pasqua de Sang irlandesa del 1916. Aquest exemple és sempre present en tots els aixecaments de l’època. Quatre eixelebrats volien carregar-se l’imperi britànic el 1916, quan l’imperi britànic era el més poderós del planeta. Malgrat això, aquell sacrifici de sang va provocar l’aixecament del poble irlandès. I l’any 1921-22 va arribar l’estat lliure irlandès. Això sempre ho tenien al cap.

Aquella sopa de sigles de què parlàvem abans s’acaba amb el 6 d’octubre. Tot l’independentisme pràcticament, tret del més obrerista, que era també el més minoritari, va darrere de Dencàs, perquè veuen que és l’opció que pot donar lloc a allò que no va ser el 14 d’abril: una nova proclamació de la república catalana.

Quin escàs coneixement de la realitat del país…

El problema del 6 d’octubre és que hi ha un intent de revolució al camp, un intent de revolució a la ciutat, un intent de revolució independentista… Si ens hi fixem durant el segle XX hi va haver el 14 d’abril del 31 i el 6 d’octubre del 34. I ja en el XXI, l’1 d’octubre del 2017. Només el del 14 d’abril no va ser reprimit. Per què? Perquè el rei, en comptes de plantejar directament la repressió, va tocar el dos. Però la dreta més reaccionària es va recuperar i també va tenir temps des d’aleshores per reorganitzar-se. Les forces de l’estat es van reorganitzar en contra del gran  espantall que era el separatisme.

.

“A nivell historiogràfic mai s’ha donat als independentistes la força que tenien” / 

Tots els intents, tot l’independentisme insurreccional, de les primeres dècades del segle XX són desconeguts perquè eren poc importants o perquè han estat menystinguts o amagats de manera interessada?

Una mica de les dues coses. En l’àmbit historiogràfic això és prou evident. No se’ls ha donat mai la importància que tenien. Demà mateix vaig a un congrés que estudia els fets de Prats de Molló. De vegades llegeixes els llibres d’història del país i dius: “Escolta, que tot allò ho va impulsar un líder independentista que es deia separatista. I qui ho va tirar endavant va ser Estat Català, una organització que, amb tots els seus problemes, el que pretenia era quan travessessin la frontera i arribessin a Olot proclamar la república catalana i la independència”. Gràcies a això el 14 d’abril de 1931 és un líder de l’independentisme qui proclama la república catalana. Poc abans havia sortit al balcó de l’Ajuntament de Barcelona Lluís Companys i havia proclamat la república a Catalunya, que no és la mateixa cosa.

Macià es cabreja amb Companys i ell ho fa de l’altra manera.

S’enfada… I a més, hi havia problemes de personalisme. Però, en tot cas, és un líder independentista qui tira endavant la unió d’Esquerra Republicana. I no el posen endavant perquè sigui maco, sinó perquè és el més conegut. És el líder evident de l’oposició antimonàrquica.

Per tant, els intents fallits de Prats de Molló i d’assassinar Alfons XIII amb el complot de Garraf desemboquen en el liderat d’un independentista que proclama la república catalana el 14 d’abril. I aquest és el seu èxit…

Jo crec que sí. Si ens mirem amb perspectiva l’independentisme anterior a la guerra, el moment més important, quan té una certa anomenada, és en aquest període. Sota la dictadura de Primo de Rivera, aquest independentisme ja fa anys que lluita a les catacumbes. I a més, hi ha una excitació nacional al país molt gran. Primo de Rivera prohibeix la senyera, la llengua i tanca la Mancomunitat. Els escamots d’Estat Català se n’aprofiten i hi ha una efervescència nacional. Aquests escamots comencen amb poca tropa. L’any 1924 fan una reunió i diuen que en són 54, una xifra exagerada. Però vol dir que allò és la llavor. I fan una sèrie d’accions i van creixent. Per això intenten el complot de Garraf, un regicidi que no podia sortir bé, perquè no hi havia les condicions necessàries a la mateixa organització. El qui havia de disparar al rei, el seu pare el tanca i no el deixa sortir de casa. Això és una organització de pa sucat amb oli. En tot cas, hi ha un caldo de cultiu que va tirant endavant.

“A l’Estat espanyol no trobarem cap aliat; hem de fer una proposta nacional des d’aquí”

Tornem a l’actualitat. Diu vostè que el tsunami tornarà. Què es va fer malament i que ara s’hauria de fer bé perquè tot no acabe com ha acabat?

El primer punt és que cal ser conscients que l’Estat espanyol, no només no regalarà res, sinó que farà tots els impossibles perquè això no funcioni. La composició, el futur, de l’Estat espanyol, tal com està estructurat actualment, depèn d’una manera molt important de la presència catalana. Tots en som conscients. Hem de partir d’una consciència nacional pròpia. No podem anar fora a buscar aliats. A l’Estat espanyol no en trobarem cap, si no són les altres minories nacionals sense estat, com la gallega o la basca. Hem de fer una proposta nacional des d’aquí i hem de ser conscients que ens hi juguem el futur de la nació catalana.

Amb uns graus de compromís personal, més enllà dels líders, més intens? No hi va haver gaire desobediència civil efectiva durant el Procés…

Som en una societat en què aquesta mena d’accions, en lloc d’impulsar, tiren enrere. La diferència entre el que estaven disposats a jugar-se els líders catalanistes d’abans de la guerra –o en els anys 40, 50 i 60– i els d’ara és molt gran. No voldria generalitzar, perquè sí que hi ha gent que ho dona tot pel país, però la societat en general no fabrica aquestes persones. Però quan vegem les castanyes al foc, crec que la gent reaccionarà com cal. Perquè no hi ha més remei. Si no és que volem l’anorreament nacional total.

CARTA DEL PRIMER MINISTRE DEL QUEBEC A LA UNIÓ EUROPEA, ALGUNS KINKIS N'HAURIEN D'APRENDRE

Aquesta és la carta que el nou Primer Ministre del Quebec, Paul Saint Pierre Plamondon, ha enviat als representants de la Unió Europea que assistiran a la 21ena Cimera Canadà-UE, per explicar perquè no hi assistirà, en protesta pel fet que el govern federal, i particularment el seu Primer Ministre, Mark Carney, li ha prohibit intervenir per donar-los la benvinguda, tenint present que la trobada es fa a Montreal, és a dir a la metròpoli quebequesa.

És un gest que l'honora i demostra el seu orgull de representar el Poble del Quebec, al qual recentement ha jurat fidelitat (i no al rei estranger, Carles III d'Anglaterra), davant la pretensió canadenca de fer-lo callar- Quin gran exemple de qui ha promès celebrar un nou referèndum d'autodeterminació a partir del mes de febrer del 2029. Carney i compannyia pretenia que el Primer Ministre del Quebec es conformés en rentar el seu cotxe oficial o que vengués mocadors en els semàfors de Monttréal. com si fos un immigrant qualsevol, però mai parlar als representants europeus en nom del seu poble que l'ha escollit com a Primer Ministre!

I dit per altra banda, quin exemple davant el patètic cas del kinki i 155è President de la Generalitat de Catalunya, Salvador Illa, que no perd cap oportunitat per fer reverències i mostrar una submissió  indigna i humiliant a les autoritats espanyoles. sigui el Borbó o al seu estimat President del Govern indigne, Pedro Sanchez.

Quina diferència, entre el patriota quebequès, Paul Saint-Pierre Plamondon, i el kinki i espanyol, Salvador Illa....

LA COLÒNIA DE RUBÈN NOVOA, CAL LLEGIR-LA

 

Assaig molt interessant que es llegeix d'una tirada i que toca tots els temes claus sobre la traïció del 2017 i la rendició del processisme. Amb una prosa clara i denunciativa. Hi ha moltes cites a fer i a remarcar, però particularment m'ha cridat molt l'atenció l'apartat "El wokisme com a arma de desnacionalització" (pgs.120-122), que ens porta al debat totalment vigent a França en aquests moments, amb obres com les de Pierre Valentin, però iniciada als Estats Units, arran de la campanya Black Lives Matter!, si bé amb el pas dels anys s'ha anat degradant com una reacció de les minories contra les majories i fins i tot ha tingut un fortíssim impacte al món universitari anglo-saxó (Estats Units, Regne Unit, Canadà) i per extensió arreu. 

També són molt interessants algunes expressions utilitzades par l'autor, d'entre les que destaco: "Tecnologia de la Immigració" o l'Economia del Botiflerisme" (Capítol 3).

Val a dir, i això és molt significatiu, que el llibre es compra per Amazon i ha estat imprès a Torrazza Piemont, a Itàlia.... no fa falta afegir més.

“No participem en les eleccions espanyoles, italianes ni alemanyes”, Sílvia Orriols a La Vanguardia (19.10.2026)

Iñaki Pardo Torregrosa, Silvia Angulo

Sílvia Orriols (Vic, 1984) és alcaldessa de Ripoll i líder d’ Aliança Catalana. Els sondejos auguren que el seu partit creixerà. Atribueix en gran part a la immigració els problemes en àmbits com la seguretat, la sanitat o l’habitatge. Proposa una moratòria perquè no entrin més migrants i diu que només és viable amb la “restitució de l’estat català”.

Competència electoral

"Junts intenta plagiar en part el discurs d’Aliança, però no té credibilitat”

Per què no es presenten a les eleccions generals?

No hem vingut a condicionar la política dels espanyols i de la mateixa manera que no participem en les eleccions italianes o alemanyes, no participem en un país que no és el nostre, tot i que hi ha hagut debat.

El resultat de les eleccions té incidència en Catalunya.

Tot el que prometen a canvi d’investidures i de pressupostos no ho compleixen. Els partits catalans que es presenten van només per engreixar les arques pròpies.

Canviarà la situació a Catalunya si canvia el Govern central?

Qualsevol govern de Madrid atempta contra els drets i els interessos dels catalans, independentment de les sigles.

Junts ha tornat a posicions ideològiques que havia ocupat CiU i els confronten més. Jordi Pujol impugna el seu ideari i Carles Puigdemont tornarà. Tot això minva el seu creixement?

Hi ha moviments tàctics a Junts perquè les enquestes no els són favorables. Veuen que no sortir de la zona de confort i mantenir-se en l’ambigüitat per captar el màxim possible d’electors ja no funciona en una societat polaritzada i intenten plagiar en part el discurs d’ Aliança. Però han governat i no han aplicat les polítiques que ara defensen.

En què els plagien?

En immigració, per exemple. Persones que fa quatre dies defensaven el tancament dels CIE i la regularització ara diuen que hi ha descontrol migratori. Condicionem les polítiques i el discurs de tot l’arc parlamentari.

Poden pactar amb Junts? Va dir que preferien no governar si han de rebaixar el seu ideari.

Mantinc aquesta posició. Som aquí per desplegar un programa. Tot pacte que no inclogui les polítiques que considerem imprescindibles no es produirà.

S’hi incideix des dels governs.

Quan entres en negociacions amb determinades formacions, els ciutadans en paguen les conseqüències. La majoria dels pactes són per obtenir quotes de poder.

La crisi de l’habitatge és un dels principals problemes a Catalunya i marcarà la campanya.

No pots permetre que un país dimensionat per a sis milions de persones ara en tingui vuit milions i mig. La immigració ha condicionat tots els àmbits. La primera mesura és una moratòria per impedir que continuïn entrant persones. Ens hem col·lapsat i cal posar límits. A més, l’intervencionisme ferotge de les esquerres ha anat en detriment de l’oferta. Cal donar seguretat jurídica als propietaris­.

És veritat que hi ha hagut un increment demogràfic. Però quina responsabilitat hi tenen el mercat, l’especulació o els fons d’inversió?

El principal problema és la immigració. És cert que hi ha hagut especulació i s’ha deixat que es degradin els barris vells dels pobles i s’han creat urbanitzacions. S’hauria d’haver prioritzat la rehabilitació i ara són barris degradats on hi ha un índex d’immigració i un percentatge delictiu molt més alt.

Són zones més barates on es concentren col·lectius amb menys recursos. Què proposen perquè siguin més habitables aquests llocs?

S’ha de desregular el mercat. A Ripoll som una zona tensionada. La inversió que cal fer per rehabilitar el bloc no la pots recuperar perquè hi ha un límit en els lloguers. Es desincentiven les inversions.

Diuen que l’actual sistema de pensions s’ha de reformular.

És una estafa piramidal perquè no es reserven els diners dels contribuents i es fa servir per pagar les pensions actuals. Això genera un dèficit a l’ Estat que a la llarga serà inassumible. Cal adaptar-les a altres models europeus, amb una part pública i una altra de privada.

Defensen que el contribuent tingui els diners a la seva butxaca.

Durant la cotització si no pagues tants impostos tens més qualitat de vida i opcions per gestionar els teus recursos, per estalviar, per invertir i crear fons...

Després hi ha la crisi educa­tiva...

És gravíssim. No n’hi ha prou amb més recursos. El sistema fa aigües. Cal reconduir el model cap a l’excel·lència, la disciplina i l’esforç. No pot ser que no hi hagi puntuació de l’1 al 10 i cal tornar al principi d’autoritat i que l’aula no sembli un esplai.

En l’àmbit sanitari han dit que la sanitat pot ser “universal però no gratuïta”. Quin és el seu model­?

Un de pagament. Jo si vaig a Alemanya i tinc un accident, si no tinc assegurança, em toca pagar. Per tant, no és just que arribi algú del Marroc, de Colòmbia o d’ Alemanya i tingui accés il·limitat al nostre sistema sanitari.

L’oposició a Ripoll l’acusa d’irregularitats en la plaça que va guanyar la seva filla com a policia municipal.

Poden dir el que vulguin. Han presentat un informe que qualifiquen d’independent i ho ha fet una persona que fa 19 anys que està en la nòmina de Junts i les irregularitats no existeixen.

Ha parlat d’una moratòria per a la immigració.

Aliança defensa la restitució de l’estat català per controlar les fronteres. Mentre siguem a la mercè de les polítiques espanyoles, en patirem les conseqüències.

Les patronals defensen la regularització. Falta mà d’obra.

Hi ha llocs de treball que els autòctons no volen i falta real de mà d’obra. Això es resol. Ves a buscar deu persones per a una feina, però quan acabin han de tornar al seu país. És incomprensible que permetem reagrupaments familiars de gent que cobra 1.000 euros.

Són partidaris del traspàs de competències d’immigració?

Madrid sap que la clau és la immigració. Per això no ens transferirà mai del tot aquesta competència. Només és possible si restituïm l’estat català.

És possible després del que va passar durant elprocés?

L’intent va fallar perquè no s’havia preparat l’escenari per a l’endemà i tampoc no estaven disposats els líders a assumir les conseqüències fins al final. Has de preparar el país per resistir els mesos posteriors a la declaració d’independència.

Si guanyen les eleccions, estan en condicions de fer tot això?

Home, estem per a això. Aquest és l’objectiu i el somni de la majoria de membres del comitè de govern d’ Aliança.

Ha dit que no es van voler assumir riscos... però hi va haver gent a la presó i Puigdemont continua a Bèlgica.

Van assumir les conseqüències dels seus actes, però no els riscos d’una declaració unilateral d’independència, perquè la proclamació va durar vuit segons i ells mateixos hi van renunciar. Han pagat la repressió posterior per no consolidar la independència.

En tot cas, el suport a la independència cau als sondejos.

Creiem que hi haurà una majoria del país que hi serà propensa si en resulta un nou estat capaç de garantir el benestar, la prosperitat, la seguretat i l’ occidentalitat de les futures generacions.

Ara s’adrecen també al votant castellà.

Durant molts anys hi ha hagut aquest intent de confrontació entre catalans i castellanoparlants. Tots, d’una manera o d’una altra, hem format part d’aquesta lluita. Jo recordo quan era petita que entre xarnegos i polacos hi havia baralles estèrils. Hem superat aquesta pantalla i si no lluitem plegats per restituir l’estat català, els nostres fills en pagaran les conseqüències.

Associen immigració i inseguretat. Quines dades tenen?

El 55% dels presos que hi ha ara mateix són estrangers.

I quina és la solució?

La moratòria per impedir que n’entrin més i fer fora els que no tenen mitjans per sostenir-se o han delinquit.

Però la moratòria, ha dit, no la poden aplicar sense un estat propi. Què faria durant l’impàs?

No tenim les competències i no podem exercir la moratòria des de la Generalitat. Només ens queda gestionar les males polítiques que rebem de Madrid.

Vostès donen suport a Ucraïna, però un dels partits els resultats dels quals celebren, AfD, és partidari de tallar el suport a Kíiv.

Felicitar un líder europeu no vol dir compartir el 100% de les seves polítiques, sinó que podem tenir coincidències puntuals.

Amb Israel hi tenen vincles? Es va especular fa mesos amb la possibilitat que vostè hi anés.

Tenim contactes internacionals amb diferents formacions, també amb l’ Estat d’Israel. Però no en faré públic el contingut. Ara no em plantejo anar-hi, però estaria encantada d’anar-hi. Estem disposats a asseure’ns amb qui sigui. Les nacions tenen interessos no amistats.

I amb el Partit Republicà?

Tenim contactes a escala internacional amb diverses formacions.

Amb quines?

Bon intent, però no l’hi diré.

TEXAS ÉS CASA, de Bruna Anfruns

 

LA VANGUARDIA TREMOLA, PER UNA CATALUNYA CATALANA!

 

QUIN DISCURS MÉS BRUTAL! GRAN, GRANDÍSSIMA SILVIA ORRIOLS

 

CAS COMPANYS, PER LA IAIA MARIA

 

ABEL RIU AL 3CAT INFO SOBRE RÚSSIA (MINUTS 7.30 A 39)

Escandalosa declaració del Periodista letó @OttoOzols , per Xavier Cruzado

"Vam vendre vilment als catalans per la nostra tranquil·litat… Espanya ens amenaçava" 

Respecte a Catalunya, la UE està mostrant una doble moral i cinisme, de fet, està donant l'esquena a milions de ciutadans de la UE. El moment en el qual literalment van ser copejats, va ser un veritable xoc, la gent no ho entenia: com era possible trair-los així… La raó principal pot ser l'enorme influència d'Espanya a la UE, una diplomàcia agressiva i obertament refinada fomentada durant segles. 

Els catalans no tenen experiència en diplomàcia internacional, de fet van ser venuts, i els països bàltics van tenir un paper molt vergonyós en aquest assumpte: en realitat comprem una sensació de seguretat a través de l'assistència militar des d'Espanya, a canvi de la llibertat d'un altre poble. 

Espanya i Catalunya es parla obertament d'això i la nostra reputació és ara la que és. A Letònia, els mitjans de comunicació i els especialistes en relacions públiques controlats per l'ONG "Vienotība" elogien a Rinkēvičs com un bon diplomàtic. Però, de fet, ha passat molta vergonya, soscavant la imatge del nostre país. 

Una vegada vaig tenir una breu i dolorosa conversa amb un respectat periodista de Barcelona, ​​editor cap d'una gran publicació coneguda als països bàltics. 

Em va preguntar amb una brutal fredor: com vas poder tu, que vas lluitar amb tanta valentia per la llibertat en els anys 80 i 90, trair a altres persones amb tanta rudesa i fins i tot negociar a costa de la nostra llibertat? Va anar una pregunta retòrica. Dit això, es va acomiadar amb fredor i es va anar. Mai m'he sentit tan avergonyit del meu país i de la meva gent. 

Sé molt bé que editor no és l'únic a Catalunya i Espanya que pensa això. A Madrid, fins i tot es ridiculitza el tema, "quan vam posar als bàltics en el seu lloc, els vam fer tancar la boca". Rinkēvičs encara es va permetre mentir des del faristol de Saeima "nom del parlament unicameral de Letònia" com si res d'això hagués succeït. 

Encara que no era un secret per a cap dels entesos a Espanya o Letònia. Podem explicar llarga i tediosament per què vam fer això, però això no canviarà el succeït. Només podem viure amb aquesta vergonyosa situació que creguem. 

Els diplomàtics van parlar gairebé obertament sobre aquesta pressió i el tracte. Així ho va reconèixer també en una conversa privada amb un bon diplomàtic espanyol, expert relacionat professionalment amb l'OTAN, qui va assegurar que en diversos fòrums, Espanya estava amenaçant obertament als Estats bàltics si no mantenien la boca tancada i negaven el seu suport a Catalunya. 

Permetin-me recordar-los que l'OTAN es va fundar com una organització per a la protecció del món lliure i la democràcia, no com un mercat on països cínics duen a terme tractes diplomàtics bruts. 

Un bon amic d'Espanya, també relacionat amb l'OTAN, em va confirmar que Espanya va amenaçar als països bàltics si donaven el seu suport a Catalunya i deixar d'ajudar-los. (Cal recordar que Espanya proporcionava i encara ho fa, vigilància i protecció aèria amb avions de guerra als països del Bàltic). 

Això també va ser confirmat per altres fonts no relacionades i indirectament, però clarament també pel polític de l'ONG "Vienotība", (Unitat) el diplomàtic Ojārs Kalniņš en una discussió de la televisió letona LTV sobre aquest tema. 

Parlant de la comparació de Catalunya amb Bielorússia, cal entendre que Lukashenko coneix bé la veritable essència de la UE, que tard o d'hora preferirà els interessos comercials a les qüestions de democràcia. 

En 1990, Alemanya i França van demanar públicament a Lituània que no s'oposés a l'URSS; en 1991, diplomàtics dels països nòrdics van aconsellar al ministre de Relacions Exteriors d'Islàndia, Hannibalsson, que tanqués la boca quan va voler secundar enèrgicament la lluita per la independència al Bàltic. Al gener de 1991, Europa va observar amb horror formal els sagnants successos de Vílnius i Riga. Durant el cop d'agost de 1991, les grans potències d'Europa van observar els esdeveniments des de l'exterior, i si els vells comunistes haguessin guanyat, Letònia seguiria ocupada. Val la pena recordar que durant la Guerra Freda, Letònia no es va esmentar en els llibres de text d'història suecs. Ha de recordar-se que en la dècada de 1990, l'ex Iugoslàvia va estar en guerra amb massacres i violacions durant 10 anys; Europa pràcticament no va fer res per a detenir-la de manera efectiva. La massacre de Srebrenica va matar a 8.000 persones, la força de manteniment de la pau holandesa va fugir i el general francès va sabotejar la resistència activa contra els bandits paramilitars serbis. 

El mateix ocorre amb el règim comunista de la Xina: no fa molt, Alemanya va acceptar una enorme estàtua de Karl Marx com a regal del govern xinès; La UE va decidir no pensar en la plaça de Tiananmen, el Tibet, Hong Kong i altres crims del règim. 

El mateix s'aplica a Rússia: agressió contra Ucraïna, un vaixell de passatgers derrocat, l'ocupació de Crimea, i res d'això va impedir que Alemanya i els països nòrdics permetessin la construcció de Nord Stream i continuessin alimentant al règim de Putin. Les sancions són només de naturalesa formal, i Rússia espera raonablement que Europa s'empassi un altre gripau, perquè la democràcia per a la UE és només una ficció quan es tracta de diners. I Lukashenko no és ximple, ho entén molt bé. I també veu que a l'Espanya europea en 2017 va ser possible copejar als votants pacífics, empresonar a polítics triats democràticament, difondre silenciosament mentides propagandístiques, fer xantatge i subornar a altres països. I la UE troba excuses legítimes per a això… Així que ja sabeu què s'hi "cou" a Europa.

#SalvemCatalunya

ENTREVISTA A SÍLVIA ORRIOLS A FET A ANDORRA (20.09.2026)

 

JOAN CARRETERO ANUNCIA QUE VOTARÀ ALIANÇA CATALANA

M'és una gran alegria saber que en Joan Carretero, fundador i anterior President de Reagrupament, ha declarat que votarà Aliança Catalana. Una persona que respecto, fins i tot admiro, i que representa la legitimació d'aquest partit com el receptor de molts antics militants independentistes de les darreres dècades, com entre d'altres en Frederic Bentanachs o l'Agustí Soler i d'altres, molts d'altres.

Jo aprofito aquesta oportunitat per cridar a aquells que encara no han fet, públicament, el pas, i anunciessin que també votaran AC i, si pot ser, que treballaran perquè no caigui en l'ensarronada dels partits processistes dels darrers vint o trenta anys, i especialment en la fastigosa madriditis.

No hem de deixar que s'impliqui en la política espanyola, i per contra hem de fomentar que desenvolupi una actuació integral a Catalunya, i per això les eleccions locals del 2027 són claus, hem de pintar Catalunya de color blau, amb el màxim de governs locals, de batllies, en les nostres mans i des del país entrar, primer en el govern nacional i empènyer, després una política internacional pel nostre reconeixement mundial com a un nou membre de la comunitat d'estats del planeta. 

I fer tot el possible per la defensa de la catalanitat a la resta de territoris històrics que, des de Perpinyà fins Alacant i des de Fraga fins a Maó estan patint els atacs catalanòfobs més furibunds des dels darrers temps.

Ni un pas enrere, companys! Salvem Catalunya! (Gràcies Joan Carretero i companyia)

Les propostes dels socialdemòcrates suecs que a Catalunya defensa Aliança Catalana (per Sergi Maranya)

El partit de Magdalena Andersson (foto), primera força amb el 28,1% en el recompte provisional, ha concorregut amb mesures com

-Una política migratòria estricta i limitada a la capacitat d’integració del país.  

-Més expulsions de delinqüents estrangers i el retorn dels sol·licitants d’asil rebutjats.  

-Exigir llengua sueca, feina i integració per establir-se al país.

-Més policies, penes més dures i una llei antimàfia contra les bandes.

-Recuperar una indústria nacional forta

-Mantenir i ampliar l'energia nuclear.

Curiós com unes mateixes propostes poden ser considerades socialdemòcrates a Suècia mentre que aquí periodistes i mitjans subvencionats les titllen d’extrema dreta i feixistes. Que s’ho facin mirar.

Nota de JS:  També cal afegir reforçament de les Forces Armades i de la integració encara més intensa a l'OTAN

NOU LLIBRE DE JOSEP SALA I CULLELL

 

Avui he comprat aquest llibre d'en Josep Sala i Cullell. Lògicament no l'he llegit, encara, però les primeres pàgines són altament recomenables. Caldrà llegir-lo sencer abans de fer-ne una ressenya com cal. Del seu autor ja vaig fer una referència en aquest post de fa uns mesos, que vaig valorar molt satisfactòriament, per això he decidit comprar i llegir el seu nou llibre. Cal tenir en compte que l'autor ja fa anys que viu a Noruega i fins i tot ha adoptat la nacionalitat corresponent. Ha viscut tot el procés d'arrelament en aquest país i això ha fet que tingui l'experiència pròpia d'un migrant. 

El llibre, segons ja he llegir, tracta de reflexionar sobre el tema de la migració des d'una perspectiva socialdemòcrata escandinava i remarca que Catalunya no ha estat fins molt recentment que no aplicat aquesta perspectiva, sinó que sovint s'ha obviat i quan se n'ha parlat sempre qui ha gosat fer-ho ha estat titllat de feixista, nazi, etc. Fet sorprenent quan l'impacte de la migració a casa nostra representa un creixement de més del 31% de la població, mentre que països com França, Bèlgica i Àustria, l'impacte ha estat només del 15% i encara a Itàlia i Alemanya, del 3%. Són dades que impressionen i posen de manifest que en aquest tema, cal tenir present sempre que l'enginyeria demogràfica que porten a terme els estats és fonamental. 

La immigració a l'estat espanyol no és quelcom nou. Ja en els anys 20, sota la primera dictadura de Primo de Rivera, i per influència del règim feixista italià, aprofitant l'Exposició Universal de 1929, es va fomentar una onada migratòria espanyolitzadora, fins i tot emfatitzant l'arribada de criminals i delinqüents, particularment. Aquesta onada procedia sobretot de Múrcia i i d'altres províncies castellanes. Naturalment, durant la segona dictadura, la de Franco, també es tornà a fomentar una nova onada entre els anys 1950 i 1975, ara sobretot procedent d'Andalusia i Extremadura, majoritàriament. Per acabar-ho de complicar, a partir dels anys 90 del segle XX, Catalunya ha viscut una tercera onada migratòria sota els governs del PP i del PSOE i llurs respectius processos  de regularització de migrants procedents sobretot de Sudamèrica i de l'Àfrica, però també d'altres països i continents. Totes aquestes onades, han estat fonamentades per l'estat espanyol, amb l'objectiu de minoritzar la població catalana i particularment la llengua catalana. 

En aquest sentit, cal tenir molt en compte dos instruments estratègics que els governs espanyols estan emprant en aquest ptocés: els cens electoral i el padró, amb dades tan brutals, com l'empadronament de milers d'immigrants en edificis públics. Cal tenir en compte que l'empadronament és el que obre la porta a l'accés als drets socials, educatius, polítics, etc, i doncs té un profund impacte en la sanitat, l'educació i les eleccions (dret de vot). 

Josep Sala i Cullell

Com explica Cullell en les primeres pàgines que ja he llegit, a Noruega no s'ha aplicat el model espanyol, sinó que "havia decidit de no donar permisos de residència ni de treball als immigrants (...) per evitar que competissin a la baixa en salaris i condicions laborals amb els autòctons" (pg. 14). Això naturalment ens porta a la reflexió que els empresaris i els sindicats oficials són els més beneficiats en aquesta expamsió demogràfica, i, en el cas de Catalunya, tenim la patronal del Foment del Treball Nacional, i pel que fa als sindicats, la UGT i CC.OO. que tenen una forta dependència econòmica dels govern espanyol, i particularment del Ministeri de Treball, sigui del PSOE i del PP. Per cert, parlant de la UGT, en concret, només cal recordar que els dos regidors triats pel PSOE per cobrir les baixes dels regidors socialistes electes al municipi de Ripoll, procedeixen, sense cap sorpresa, de l'esmentat sindicat, a més que un d'ells, sino vaig errat, és d'origen argentí o uruguaià, per acabar-ho de lligar.

En definitiva, quan acabi la lectura, prometo fer-ne una reflexió més desenvolupada. Abans, però d'acabar, deixeu-me que recordi que l'autor, tot sembla indicar que la seva col·laboració amb Vilaweb, o si voleu, Vilawoke (eheheh), penja d'un fil. Ja veurem com acaba.