Informe Fènix: els sectors amb sous baixos empobreixen tothom i "Catalunya es dessagna" (TV155, abans TV3)

Un grup d'economistes alerten que cal canviar el model econòmic i qualifiquen d'"altament subvencionats" els salaris per sota dels 27.500 euros perquè no generen prou ingressos fiscals per sostenir els serveis públics més bàsics

Redacció

15 maig 2026, 

"No és un al·legat antiturístic ni antiimmigració", ha assegurat Guillem López-Casasnovas en la presentació d'un informe que avisa que el model econòmic de Catalunya, basat en sectors amb sous baixos, és insostenible. Argumenta que calen canvis per dependre menys dels sectors poc qualificats, com el turisme o la indústria càrnia.

Es tracta de l'Informe Fènix, que ha estat coordinat per Xavier Roig i elaborat pels economistes Xavier Cuadras, Modest Guinjoan i Miquel Puig, amb assessorament de Jordi Galí, Guillem López-Casasnovas i Jaume Ventura.

L'han fet públic aquest divendres i les pròximes setmanes el presentaran a les institucions i als agents econòmics i socials.

"Les solucions al problema són dures, però requereixen mesures de bisturí, perquè el país s'està dessagnant", en paraules de Roig.

Sectors "altament subvencionats"

A l'informe es qualifica de "subvencionats" els sous per sota dels 29.000 euros bruts a l'any i d'"altament subvencionats" els que estan per sota dels 27.500 euros i que són majoritaris en determinats sectors. La idea és que contribueixen a l'empobriment de l'economia i de la societat, perquè impliquen una "transferència implícita" de recursos de la resta de teixit productiu per cobrir els serveis bàsics que proveeix la Generalitat.

"No estem en contra de vendre embotits o que es creïn hotels, però sí a favor que paguin els costos que tenen", ha assegurat Ventura. I Xavier Puig ha apuntat als empresaris:

Hi ha massa empresaris que creen massa llocs de treball que ens empobreixen.

Segons això, el creixement del turisme no aporta més benestar, sinó que resta recursos del sistema.

La paradoxa del PIB

L'informe constata que el PIB de Catalunya és superior al del seu entorn, però "cada vegada s'allunya més de l'europeu", com ha alertat Guinjoan, i a més "no s'ha traduït en una millora significativa" del PIB per càpita, que mesura el benestar de la població.

Fa 25 anys, el PIB per càpita estava 6 punts per sobre de la mitjana europea i ara, el 2025, està 6 punts per sota.

Presentació de l'Informe Fènix (ACN/Andrea Salazar)

El document ho atribueix a l'augment demogràfic excepcional (del 33% des del 2000), que, alhora, ha impactat en la productivitat, per la creació de feines ocupades gairebé exclusivament per la immigració.

Aragó pot superar Catalunya

Guinjoan ha explicat que el País Basc i Aragó han crescut en PIB per càpita, mentre la seva immigració ha estat, percentualment respecte a la població, una tercera part de la catalana.

L'economia catalana és tan poc productiva que, si no se'n canvia el model, en menys de 25 anys caurà al quart lloc de l'Estat i "si continuem com estem acabarem malament", com ha indicat l'economista Miquel Puig.

Aragó està a punt d'avançar-nos en PIB per càpita. El dia que passi ens sabrà molt greu i voldrà dir moltes coses.

"La immigració hauria de ser més selectiva", ha afegit Puig, que ha reivindicat que sigui obligatori l'aprenentatge del català entre els nouvinguts per ocupar llocs d'atenció al públic i de serveis de cura personal.

Augmentar el salari mínim

Entre les propostes, els autors de l'estudi també plantegen saber els números exactes del que aporta i el que gasta cada sector productiu, amb la publicació de la balança fiscal i el valor afegit de cadascun.

També defensen augmentar el salari mínim interprofessional a Catalunya per frenar l'expansió de llocs de treball poc qualificats.

En matèria fiscal, l'estudi diu que cal eliminar els avantatges fiscals que afavoreixen activitats de baixa productivitat i augmentar el mínim exempt de l'impost de patrimoni.

Reduir la capacitat turística és una altra idea cap a un model econòmic més sostenible, segons l'Informe Fènix, perquè no té sentit obrir més hotels si no hi ha gent per atendre'ls.

Un sanedrí d'economistes encén els llums d'alarma contra les apostes empobridores de Catalunya (ND)

15 de maig de 2026

El Producte Interior Brut català ha crescut en els darrers anys, però el PIB per càpita ho ha fet de forma molt lenta i per sota de la inflació. Això s'explica pel creixement de la població (Catalunya és el territori de la UE que més immigrants ha rebut el darrer quart de segle) i ajuda a entendre l'empobriment dels catalans el darrer quart de segle. Els sectors econòmics que han atret aquests nouvinguts i que són els que més han crescut no aporten prou valor afegit a la societat més enllà dels beneficis empresarials. En molts casos paguen salaris baixos que es poden considerar "altament subvencionats" i que fan que els sectors també ho siguin.

El turisme, les càrnies i els repartidors són els tres sectors que assenyala directament un sanedrí de set economistes sobiranistes que encén els llums d'alarma sobre el "deteriorament" del model econòmic del país i que aquest divendres al matí ha presentat a Barcelona l'Informe Fènix. El document, farcit de dades i exemples, fa una anàlisi crua i severa de l'economia catalana, la seva frenada i la seva deriva, i proposa solucions fiscals de tarannà liberal, regular millor el mercat laboral i la immigració, i decréixer turísticament.

L'estudi ha estat coordinat per Xavier Roig i elaborat pels també economistes Xavier Cuadras Morató, Modest Guinjoan i Miquel Puig, amb l’assessorament de Jordi Galí, Guillem López-Casasnovas i Jaume Ventura. Tots ells s'han implicat, des de l'opinió, la societat civil o la vida institucional, en el sobiranisme i ara fan una aportació "urgent i que es pot resoldre en l'àmbit català" per al debat no necessàriament coincident amb les seves visions personals. Roig ha afirmat que les solucions "no poden ser de bisturí" perquè el país "es dessagna". Entre els assistents hi havia el president de FemCat, Tatxo Benet, i diputats de Junts.

L'estudi -que podeu consultar íntegre al final del text- fa afirmacions i propostes a tenir en compte per l'impacte que tenen no només en la productivitat i el model industrial sinó també en matèria social, d'habitatge o de llengua. Fa una anàlisi purament econòmica i no pas humanista, cultural o territorial entorn l'aportació de cada col·lectiu o sector. Aquestes són les cinc claus de l'Informe Fènix:

1. Un PIB per càpita que creix poc i una població que creix molt

La població catalana ha experimentat un fort creixement, però el PIB per càpita –que mesura millor el benestar material– ho ha fet molt lentament. El model català és comparable a les Balears, el País Valencià, o les Canàries, territoris amb fort pes del turisme i un model demogràfic similar i contrasta amb el País Basc o l'Aragó, amb un creixement més moderat de la població i un creixement més qualitatiu del PIB. De fet, l'Aragó és en el camí de superar en PIB per càpita el nostre país. La immigració ha aportat un dividend demogràfic que ha compensat l’envelliment de la població, però les feines que han ocupat s'han concentrat en sectors amb un impacte negatiu.

Creixement del PIB total, del PIB per càpita i de la població en una comparativa

ND

Catalunya ha experimentat, segons l'informe, un procés d’especialització relativa cap a sectors de baixa productivitat i ha concentrat el seu creixement de forma molt binària, en sectors d’alta productivitat (química, farmacèutica, informació i comunicacions, serveis professionals i científics) i, per l’altra, en sectors de baixa productivitat (alimentació, serveis auxiliars i hostaleria). La forta immigració coexisteix amb un nivell d’atur excepcionalment elevat en el context europeu, amb jubilacions anticipades, amb l’èxode de joves formats i amb un insuficient reciclatge de treballadors afectats pel canvi tecnològic, constata l'informe. La tria de sectors i la reducció de les jornades horàries sense augmentar la productivitat, molt més alta al sector industrial que al dels serveis, sol·licita més mà d'obra. "Els necessitem com l'aire que respirem", deia la gran patronal Foment. Els economistes afirmen que no fan un "al·legat contra la immigració", que és conseqüència d'un model econòmic nociu.

Si es projecta l'actual model fins a 2050, el PIB continuaria creixent a l'1,5% anual i el PIB per càpita el 0,4% i la població assoliria els 10,5 milions d’habitants. El creixement de la immigració resulta possible perquè és, pràcticament, il·limitat i representa una font inesgotable de personal, i el turisme –que és un dels principals sectors que l’atrau– té unes perspectives de creixement també il·limitades a mitjà termini. És possible, quant a densitat demogràfica, consum d'aigua o habitatge si hi ha polítiques clares. L'informe es pregunta si aquest creixement "té algun sentit" i si ha millorat el benestar i conclou que no ha estat el cas.

2. Salaris altament subvencionats: inferiors a 29.000 euros

Segons explica l'informe, el 2023 el 57% dels assalariats treballaven en subsectors en què el salari mitjà era inferior al salari mitjà del conjunt de l’economia catalana (uns 35.000 euros), i això es concentrava als serveis, on el percentatge s'enfilava fins al 62% en contrast amb el 37% a la indústria. Què és un salari subvencionat? Per sota d’un determinat nivell salarial, les aportacions a la seguretat social efectuades –pel treballador i per l’empresa– més els impostos directes i indirectes que paga el treballador no cobriran el cost dels serveis públics que ell i la seva família consumeixen. La resta, els que cobren més, hauran de compensar amb els seus impostos la diferència.

Comportament dels salaris del turisme dins i fora de Barcelona

ND

Els economistes arriben a la conclusió que cal qüestionar obertament els salaris altament subvencionats. Són llocs de treball que o bé no haurien d’existir, o bé haurien d’estar més ben retribuïts. Són els que se situaven per sota dels 27.500 euros bruts anuals el 2023 i que ara estarien per sota dels 29.000 euros. Hi ha dos candidats a un salari altament subvencionat: un resident que estaria a l’atur i el fet que treballi permet sufragar una part del salari social i, per tant, és positiu; i un no resident que s’instal·la al país i que es beneficia del baix salari que li paga l’empresari, que se'n beneficia, i del salari social. Entre 2006 i 2025, els del primer grup són 56.000 menys i els del segon grup 599.000 més.

3. Tres sectors assenyalats

Els salaris altament subvencionats poden tenir sentit si l'esforç col·lectiu repercuteix en el conjunt de la societat, com passaria per exemple en el cas de les cures. O de sectors altament subvencionats, que pesen en excés i creixement més ràpid que la resta. La seva existència, expliquen, té sentit en sectors com l'agricultura, que no creix i fixa la població al territori, però no en els repartidors, per exemple.

És cert que el turisme alimenta tota una indústria auxiliar i de proveïment, però el 80% dels turistes són estrangers. I la major part de la producció càrnia catalana s'exporta, especialment el porcí (75%). Aquest sector només pot incidir en el salari dels treballadors, però no en els preus de compra i venda que marquen les llotges. De la seva competitivitat gràcies als sous baixos se'n beneficien els empresaris d'aquests sectors, però representen un cost per al conjunt dels contribuents.

L'informe fa un càlcul de com funcionen, si es miren costos i ingressos, tres sectors subvencionats i que no fan una aportació a conjunt de l'economia. Un hotel 3 estrelles, amb 50 habitacions i 20 treballadors té un dèficit social de 108.760 euros. Un escorxador de 720 treballadors, en genera un de 883.440 euros. I una empresa d'economia de plataforma amb delivery amb repartidors, com pot ser Glovo, una subvenció de 3,5 euros per lliurament per poder ser competitiva. Segons l'estudi cada nit d'hotel se subvenciona amb sis euros i cada tona de carn produïda amb nou euros.

4. Fiscalitat més liberal, copagament i turisme sense premi

L'informe afirma que l'actual model econòmic "posa en perill la pròpia existència de Catalunya com a país i els trets fonamentals que l’han caracteritzat secularment", com ara la llengua o l’autoexigència com a tarannà col·lectiu. La "manca crònica de recursos" i el model triat per administracions i empresaris en els darrers anys dificulta que Catalunya sigui "un país que, mantenint les arrels pròpies, vulgui ser cohesionat, pròsper i democràtic".

Els economistes aposten per publicar la balança fiscal de cada sector productiu per mesurar-ne el valor i actuar a curt termini i en els àmbits que són competència catalana, encara que alguns aspectes que proposen ho són estatal si bé els partits sobiranistes en aquest moment tenen incidència al Congrés. Pel que a la fiscalitat plantegen reformes de tarannà liberal per dinamitzar l'economia. Per reduir el turisme es planteja revisar la figura del fix-discontinu en activitats turístiques estacionals i assimilables, normalitzar l’IVA a l’hostaleria, augmentar l’impost d’estàncies en establiments turístics (IEET) excepte en zones rurals i més taxes específiques.

Els economistes autors de l`informe Fènix durant la presentació de l`estudi

De forma més genèrica, es proposa una rebaixa de la pressió fiscal per atreure treballadors i directius qualificats, deflactar l'IRPF, recàrrec de l'IBI de segones residències, reduir impacte de l'impost de patrimoni per als de menys de 10 milions a canvi d'un impost grans fortunes, i implantar o recuperar taxes i copagaments en les autopistes i altres serveis en la línia del que fan altres països del nostre entorn.

5. Més competències per incidir en el model econòmic

Entre les competències que hauria de tenir Catalunya per poder incidir en el seu model econòmic n'assenyalen de determinants com ara tenir presència en les grans empreses d'infraestructures i poder decidir sobre aquestes. Però la que és més determinant és poder fixar un salari mínim interprofessional català per poder reduir el pes dels sectors més subvencionats i amb salaris més baixos. S'ha constatat que pujar-lo en els darrers anys no ha destruït ocupació.

També indiquen que cal assolir competències en immigració i que el català ha de ser, en tant que llengua oficial, obligat de cara al públic i a les cures. És necessari, afirmen, reduir les baixes (el govern Illa va retirar un pla per fer-ho), assegurar el compliment efectiu dels convenis col·lectius (un assumpte vinculat a la capacitat de la Inspecció de Treball i a la força sindical als centres de treball) i evitar fraus a l'atur.

Catalunya es dessagna: s’empobreix i es degraden els serveis públics, segons un informe econòmic (Vilaweb)

Xavier Roig, Xavier Cuadras Morató, Modest Guinjoan, Miquel Puig, Jordi Galí, Guillem López-Casasnovas i Jaume Ventura qüestionen el model de creixement actual, amb sous baixos i baixa productivitat, i demanen una intervenció urgent del govern, la diputació i els ajuntaments

Odei A.-Etxearte

15.05.2026 -

“Els temps són excepcionals i la situació de Catalunya és excepcional”, ha dit l’enginyer Xavier Roig, coordinador de l’Informe Fènix, per explicar la raresa d’haver reunit un grup d’economistes per redactar-lo. L’han presentat per llançar un crit d’alerta. En paraules de Roig: “El país es dessagna.” La conclusió a què han arribat és que el creixement econòmic actual empobreix Catalunya i que el govern de la Generalitat, les diputacions i els ajuntaments hi han d’actuar immediatament. Consideren que han d’establir unes noves regles del joc que frenin la creació de llocs de feina amb sous baixos i baixa productivitat, que posen en perill la sostenibilitat dels serveis públics de l’estat del benestar, com ara l’educació i la salut. L’informe ha estat coordinat per Roig i redactat pels economistes Xavier Cuadras Morató, Modest Guinjoan i Miquel Puig, amb un equip assessor format per Jordi Galí, Guillem López-Casasnovas i Jaume Ventura.

L’estudi punxa el discurs triomfalista del creixement econòmic. Els economistes avisen que un nombre elevat dels llocs de feina que s’han creat aquests últims anys ha estat en sectors que paguen sous baixos que no permeten de pagar el cost dels serveis públics més directes. És el cas, per exemple, del turisme i les indústries càrnies. Han qualificat de sectors altament subvencionats aquells en què la mitjana dels treballadors té sous d’aquestes característiques. Han situat el llindar en els 27.500 euros anuals de sou brut el 2023. Diuen que els sous per sota d’aquesta quantitat no compensen el cost dels serveis que reben com a ciutadans. “El 44% de la creació de llocs de feina d’aquests últims anys són en sectors altament subvencionats. Això ens sembla preocupant”, ha explicat Puig. És una tendència, a més, que creix, segons els seus càlculs. Representen el 35% de l’ocupació i creixen més de pressa que no pas la resta de l’ocupació. Segons Puig, és especialment greu en els sectors que creen molts llocs de feina especialment per a població no resident: “Si continuem com fins ara acabarem malament. Una manera de dir-ho és que l’Aragó és a punt d’avançar-nos en PIB per càpita i el dia que passi voldrà dir moltes coses.” Roig ha apuntat que, en les projeccions que havien fet, podria passar el 2050.

Modest Guinjoan ha explicat que el PIB per càpita a Catalunya s’havia anat estancant i havia disminuït d’ençà del 2010 en comparació amb el d’Europa. Ha perdut 12 punts percentuals en relació amb la mitjana de la Unió Europea. És així perquè, tot i que el PIB ha crescut molt, la població també ha augmentat d’un 30%. La immigració ha cobert els nous llocs de feina en un moment d’envelliment i de natalitat baixa. El 90% del creixement ha estat per l’arribada de població immigrada. Xavier Cuadras ha afegit que la productivitat catalana, en comparació amb l’europea, era d’un 87%, tot i que havia estat del 92% l’any 2000. Jordi Galí ha subratllat l’aparent paradoxa que el nombre de treballadors hagi augmentat d’1,1 milions aquests últims vint anys, però que la desocupació no s’hagi reduït. Els promotors de l’estudi, tanmateix, han volgut remarcar que no estaven en contra ni de la immigració ni del turisme: “No és un problema d’anti-al·legat turístic. No és un al·legat contra la immigració. El problema és el model productiu”, ha afegit Guillem López-Casasnovas.

La situació actual pot beneficiar els nouvinguts que treballen i els empresaris que els paguen sous baixos, però té un cost fiscal alt, segons Jaume Ventura, que no s’ha mostrat partidari de limitar l’entrada de persones sinó que les empreses en paguin el cost real i no treguin rèdit de costs subvencionats: “Que paguin els costs reals que tenen.” Conclouen que el creixement no ha ajudat a millorar el benestar dels catalans. Ben al contrari, en molts segments de la població catalana ha baixat el nivell de vida que tenia a principi del mil·lenni.

Els autors de l’informe llancen propostes concretes per capgirar la situació actual. Per corregir-les, d’entrada, proposen d’apujar progressivament el sou mínim interprofessional a raó d’un percentatge anual significatiu per sobre de la inflació, la normalització de l’IVA a l’hostaleria, l’augment de l’impost d’estada en establiments turístics –excepte a les zones rurals–, la introducció de taxes específiques per a compensar externalitats negatives i la revisió de la figura del treballador fix-discontinu en activitats turístiques estacionals i assimilables. També demanen que un organisme independent sigui transparent amb les dades, que calculi periòdicament el balanç fiscal dels sectors de l’economia catalana per identificar els que representen una càrrega i un benefici més gran del punt de vista fiscal, que permeti de veure com evolucionen els equilibris en el temps i si els sectors deficitaris perden pes respecte dels que aporten recursos fiscals nets, com creuen que seria desitjable.

Defensen, a més, una gestió de l’arribada d’immigrants que afavoreixi l’entrada de persones qualificades d’acord amb les necessitats del model econòmic, i que aprofiti millor el talent dels locals formats i dels desocupats a llarg termini. Creuen que aquestes mesures incidirien positivament en el mercat d’habitatge i sobre la situació de la llengua i la cultura catalanes. En aquest sentit, voldrien fer obligatori el coneixement del català per a ocupar llocs de feina d’atenció al públic i serveis de cura personal. “En la majoria de països de la UE, el coneixement de l’idioma oficial és necessari per a obtenir el permís de residència definitiu”, subratlla l’informe.

Respecte del turisme, proposen l’eliminació de llicències d’habitatges d’ús turístic, excepte a les zones rurals, i l’adquisició d’edificis hotelers i de blocs d’apartaments a la costa per a convertir-los en espais públics i habitatges permanents. També demanen que s’afavoreixi la conversió de places que, incorporant-hi capital i tecnologia, aportin valor afegit als seus productes.

D’una altra banda, com a mesures d’estímul, defensen un increment del pressupost en innovació, crear un fons d’inversió públic per a ajudar al creixement d’empreses catalanes amb capital industrial i tecnològic, orientar la inversió estrangera en la creació de llocs de feina qualificats i que fomentin l’equilibri territorial, impulsar l’FP i que la Generalitat i les diputacions subvencionin els municipis que promoguin la instal·lació d’empreses de sectors no subvencionats.

En la carpeta d’iniciatives fiscals, hi inclouen una revisió completa del sistema fiscal, que consideren que ha tendit a pretendre combatre l’infrafinançament de Catalunya amb una estructura tributària que és poc amiga d’atraure el talent i no evita la deslleialtat fiscal d’uns altres territoris de l’estat espanyol i d’Europa. També defensen que es revisi el règim d’autònoms, amb una tributació sobre l’IRPF que els discrimina del sistema impositiu societari, que grava sobre els beneficis, i que s’elevi el mínim exempt de l’impost de patrimoni a 3 milions, que seria fins a 10 milions d’euros sempre que s’augmentés alhora l’impost a les grans fortunes, de competència estatal. Sostenen igualment que s’hauria d’establir un recàrrec a l’IBI dels habitatges que no siguin primera residència i que augmentin les taxes i els copagaments d’autopistes, serveis universitaris, sanitaris i socials, com passa a la majoria d’estats de la UE. Quant a les empreses, volen que es millori el tractament fiscal per als beneficis que es reinverteixin en l’empresa i distingir la petita i mitjana empresa de la resta en el tractament normatiu. Tot plegat, amb una administració tributària que fos més clara i deixés poc marge interpretatiu a les inspeccions.

Alerta econòmica: el model de Catalunya és insostenible i aboca el país a la fractura social

L'Informe Fènix destapa que el turisme i la indústria càrnia reben subvencions encobertes perquè els seus baixos salaris no paguen els serveis públics de la seva plantilla

Joan Puig

Divendres, 15 de maig de 2026

L’economia de Catalunya es troba en una cruïlla crítica. L’independent Informe Fènix, presentat avui divendres 15 de maig de 2026, conclou que el creixement actual és fictici. L’estudi ha estat coordinat per Xavier Roig. Els autors són Xavier Cuadras Morató, Modest Guinjoan i Miquel Puig. Han rebut l’assessorament de Jordi Galí, Guillem López-Casasnovas i Jaume Ventura.

La paradoxa de l’empobriment generalitzatDavallada del benestar: L’any 2000, el PIB per càpita català superava en sis punts la mitjana de la Unió Europea. Actualment se situa sis punts per sota. La pèrdua relativa és de 12 punts percentuals.

Ocupació precària: S’han creat llocs de treball basats en sous molt baixos. Aquests llocs s’han cobert gairebé exclusivament amb immigració. Això ha llastrat la productivitat global.

El llast dels “sectors altament subvencionats”

L’informe denuncia l’existència de sectors econòmicament i socialment deficitaris. [1]Dèficit fiscal intern: Els salaris d’aquestes activitats són tan baixos que els treballadors no generen prou impostos per pagar la sanitat o l’educació que consumeixen. La resta de la societat subvenciona indirectament aquests negocis.

Turisme de sol i platja: Cada pernoctació en un hotel de 3 estrelles a la costa rep una ajuda encoberta de 6 euros de diners públics.

Indústria càrnia: És l’altre gran sector assenyalat que només sobreviu gràcies a la mà d’obra barata.

Full de ruta per salvar l’economia

Els experts proposen un canvi radical amb mesures urgents:

• Frenar el turisme: Reduir de manera efectiva la capacitat turística del país.
• Pujar salaris: Apujar el salari mínim per destruir els llocs de treball poc qualificats.
• Immigració selectiva: Vincular l’arribada de treballadors a la qualificació i la demanda real.
• Exigència del català: Fer obligatori l’idioma per a feines de cara al públic i de cures.
• Fi dels privilegis fiscals: Eliminar els avantatges als sectors poc productius.

L’Informe Fènix assenyala un retrocés del 12% en el PIB per càpita de Catalunya respecte a la mitjana europea en 25 anys, passant d’un 6% per sobre a un 6% per sota, impulsat per l’ocupació de baixa qualificació. 

Paral·lelament, l’informe estima una subvenció encoberta de 6 euros per pernoctació en el sector hoteler, on el cost públic dels serveis als treballadors de baix sou supera els impostos aportats. Podeu consultar l’informe complet per a més detalls.

Impacte econòmic i demogràfic de la nacionalització massiva a l’exterior de l’Estat espanyol (xCATALUNYA.CAT)

Mireia Puig

Una família immigrant

La flexibilitat del cens electoral revoluciona les circumscripcions i alerta els mercats financers mundials immediatament

El mercat financer internacional analitza constantment la gran necessitat de rejovenir tota la força laboral espanyola. Durant aquest mes de maig del dos mil vint-i-sis, els analistes observen moviments demogràfics realment inusuals. El conegut actor argentí Ricardo Darín va obtenir la nacionalitat triant lliurement la bonica província andalusa. Ell no havia trepitjat mai aquella ciutat espanyola, però la decisió revela una profunda bretxa administrativa. Aquesta història aparentment inofensiva amaga una complexa realitat que afecta directament la distribució dels recursos públics.

Els mercats i les institucions bancàries vigilen atentament les múltiples conseqüències d’aquests canvis legislatius tan profunds. Molts prestigiosos economistes adverteixen que les variacions sobtades del cens alteren les projeccions d’inversió a llarg termini. Les dades d’ocupació més recents requereixen una anàlisi detallada per comprendre aquest fenomen migratori tan peculiar. Diverses circumscripcions electorals estan experimentant transformacions completament invisibles que podrien redefinir els futurs pressupostos generals de l’Estat. El fort impacte econòmic d’aquestes modificacions estructurals encara resulta molt difícil de quantificar per als inversors.

El col·lapse consular bloqueja la ràpida arribada de noves inversions i de nou capital humà vital.

La coneguda llei governamental ha generat un efecte crida espectacular a diversos països de tota Amèrica Llatina. Actualment hi ha prop de dos milions tres-centes mil persones que conformen aquest nou univers d’electors. Aquesta gran allau de sol·licituds internacionals ha provocat una paràlisi sense precedents en múltiples oficines diplomàtiques espanyoles. Les delegacions espanyoles ubicades a la capital argentina lideren aquest bloqueig administratiu amb gairebé mig milió d’expedients. La gran oficina de Buenos Aires rep desenes de milers de peticions que retarden absolutament qualsevol exportació.

Aquesta ineficiència burocràtica perjudica greument totes les relacions comercials bilaterals i frena la gran expansió de nombroses empreses. Les estadístiques oficials confirmen que cada dia dos-cents tretze ciutadans argentins demanen integrar-se al registre espanyol vigent. Altres grans grups poblacionals també mostren xifres molt contundents, com els cent cinquanta mil expedients oberts al Brasil. A la coneguda capital cubana es comptabilitzen més de cent trenta-set mil documents administratius pendents de validació. Aquest gran embús diplomàtic podria trigar moltes dècades a resoldre’s completament si no es destinen nous fons urgents. Els bancs espanyols segueixen amb extrema atenció la ràpida evolució d’aquests ciutadans per oferir-los nous productes financers específics.

La flexibilitat del padró distorsiona absolutament les estimacions de pura inversió pública i totalment privada actuals.

La controvertida normativa actual permet als nous espanyols adscriure’s a qualsevol municipi espanyol sense demostrar un vincle autèntic. Un ciutadà nord-americà resident a Miami pot triar lliurement una localitat gallega marcant una senzilla casella del formulari. Aquesta inusual pràctica legal dificulta enormement la complexa feina dels planificadors econòmics en projectar les noves infraestructures públiques.

La distribució dels anhelats fons europeus depèn fonamentalment d’unes dades poblacionals que ara mateix resulten realment poc fiables. Les províncies interiors menys poblades podrien rebre injeccions de capital molt desproporcionades gràcies a aquests empadronaments purament simbòlics. Aquest estrany desajust territorial preocupa força els diversos assessors financers que busquen maximitzar la rendibilitat dels projectes urbans.

L’impacte financer d’una integració demogràfica internacional completament massiva i absolutament inesperada per als grans mercats nacionals.

Més enllà dels drets purament electorals, molts d’aquests nous espanyols planegen traslladar-se físicament de manera permanent cap a Espanya. Aquest nou moviment migratori pot tensionar encara molt més el fràgil mercat immobiliari a les principals capitals espanyoles. La incorporació massiva d’aquests treballadors estrangers pot ajudar notablement a finançar el preocupant dèficit del nostre sistema de pensions. Tots aquests nous individus necessitaran obrir molts comptes bancaris i sol·licitar diversos crèdits per establir la seva nova residència. El percentatge actual de denegacions administratives només assoleix un escàs u per cent, facilitant una nacionalització gairebé totalment automàtica. Tot aquest gran volum de persones modificarà de manera molt estructural la demanda bancària durant els pròxims cinc anys.

Informe Fènix: el model econòmic “insostenible” de Catalunya empobreix la població

Entre els sectors més assenyalats hi ha el turisme i la indústria càrnia

Jose Díaz

15/05/2026 

La presentació de l’Informe Fènix’, coordinat l’enginyer i empresari Xavier Roig i assessorat pels economistes Jordi Galí, Guillem López-Casasnovas i Jaume Ventura, alerta que Catalunya es troba immersa en un atzucac economic en el qual el model economic imperant és totalment insostenible i està provocant que la població del país estigui abaocada a un “empobriment continuat”.

La presentació de l’informe, elaborat pels economistes Xavier Cuadras, Modest Guinjoan i Miquel Puig, ha volgut fer baixar el suflé de l’economia catalana i confrontar el “cert triomfalisme” imperant en la presentació de les xifres macroeconòmiques oficials dels últims anys. Una situació economica en la qual els experts assenyalen diversos sectors productius i economics del país als quals acusen d’estar “subvencionats” i que operen oferint salaris especialment baixos amb els quals no generen prou ingressos fiscals per sostenir els serveis públics més bàsics de què gaudeixen els mateixos treballadors. Entre els sectors més assenyalats hi ha el turisme i la indústria càrnia.

Els experts esconomistes assenyalen que malgrat que el PIB per càpita ha augmentat ho ha fet totalment desacompassat respecte com s’ha mogut el món i ha crescut lentament i allunyat de l’increment de preus que ha comportat la inflació. Un fet que segons els experts ve motivat per un model economic en el qual s’ha combinat un gran creixement de la població que ha fet que diversos sectors economics hagin optat per fer ús d’una mà d’obra extremadament barata pagant salaris especialment paixos i que es podria arribar a considerar que són “altament subvencionats”. Els economistes afegeixen que revertir aquesta situació és una prioritat totalment “urgent” i asseguren que se li pot donar la volta des de “l’àmbit català.

L’enginyer i empresari Xavier Roig, en declaracions recollides per l’ACN, ha assegurat que “els temps són excepcionals i la situació de Catalunya és excepcional”, uns temps que ha alertat que si no canvien pot posar en risc el futur de Catalunya, ja que el model de desenvolupament actual “amenaça la supervivència” de Catalunya i “posa en risc” l’estat del benestar i el model de democràcia social.

Sectors “subvencionats” amb una Catalunya que no creix

En l’informe s’alerta que la població que percep un salari per sota dels 29.000 bruts l’any 2025 pateixen una manca d'”equilibri” entre aportacions i salari social percebut pel treballador, un fet que en el document s’assenyala com a “salaris altament subvencionats”, ja que hi ha una “transferència implícita” de recursos de la resta de teixit econòmic productiu per cobrir els serveis bàsics que proveeix la Generalitat Uns salaris que segons l’economista Miquel Puig representen un 35% del total de llocs de feina i el 44% de l’ocupació creada entre el 2008 i el 2023.

Uns salaris subvencionats que arriben a una Catalunya que no creix. Els autors de l’estudi alerten que existeix una “paradoxa preocupant” perquè a Catalunya s’està produint un creixement del PIB superior al del seu entorn, un creixement, però, que “no s’ha traduït en una millora significativa” del PIB per càpita. De fet, alerten que l’augment poblacional ha fet que Catalunya hagi caigut sis punts per sota de la mitjana europea del PIB i que la productivitat de l’economia catalana sigui “manifestament inferior” a la de les economies europees regionals. “Si continuem com estem acabarem malament. Aragó està a punt d’avançar-nos en PIB per càpita”, ha sentenciat Puig.

‘Informe Fènix’: economistes catalans consideren urgent abandonar l’actual model basat en immigració massiva i baixa productivitat

 16/05/2026

L'alternatiu

Un grup d’economistes i acadèmics catalans ha presentat l’Informe Fènix, un document de més de 120 pàgines que exposa una diagnosi preocupant sobre l’evolució de l’economia catalana durant els darrers vint-i-cinc anys. Coordinat per Xavier Roig i amb la participació d’economistes com Jordi Galí, Guillem López Casasnovas i Jaume Ventura, l’informe sosté que Catalunya ha substituït un model basat en l’augment de la productivitat per un altre sustentat en el creixement demogràfic i els sectors de baix valor afegit.

Els autors consideren que aquest canvi està deteriorant progressivament el nivell de vida, tensionant els serveis públics i generant una dependència creixent d’una immigració poc qualificada. D’acord el document, el problema no és que l’economia catalana creixi poc, sinó que el creixement de la població ha estat tan intens que el PIB per càpita -l’indicador que mesura la prosperitat individual- ha evolucionat molt més lentament que en altres economies europees.

Més habitants no comporta més prosperitat

L’estudi identifica un punt d’inflexió a partir de l’any 2000. Durant el període 1955-2000, Catalunya va combinar immigració i creixement econòmic amb una forta millora del nivell de vida. Però, a parer dels autors, això ha canviat en les darreres dècades. Entre el 2000 i el 2024, la població catalana ha superat els vuit milions d’habitants a causa principalment de la immigració procedent de Llatinoamèrica i el Magrib, mentre que el PIB per càpita ha quedat estancat en comparació amb Europa.

El document compara Catalunya amb territoris com les Balears, el País Valencià, les Canàries o Andorra, que comparteixen un patró similar: fort creixement demogràfic vinculat al turisme i rendiment mediocre del PIB per càpita. En canvi, regions com el País Basc o l’Aragó presenten un model diferent, amb menys immigració i una evolució més favorable de la renda per habitant.

Els autors rebutgen la idea que la immigració sigui inevitable per a sostenir l’economia. Assenyalen que diverses comunitats autònomes espanyoles han mantingut o reduït la població sense col·lapsar econòmicament i remarquen que el cas del País Basc, que registra una immigració molt inferior a la catalana, però amb millors indicadors de prosperitat.

Productivitat baixa i sectors de poc valor afegit

El nucli de la crítica econòmica de l’informe se centra en la productivitat. Els autors sostenen que Catalunya no només té una productivitat inferior a la mitjana europea, sinó que aquesta distància s’ha agreujat en les darreres dues dècades: mentre l’any 2000 la productivitat catalana era un 8% inferior a la mitjana europea, avui és un 13% més baixa.

La recerca defensa que l’economia catalana ha generat ocupació de manera “binària”: d’una banda, sectors d’alta productivitat com la indústria farmacèutica, la química o els serveis tecnològics; de l’altra, activitats de baixa productivitat com l’hostaleria, la indústria alimentària o els serveis auxiliars.

Els autors descarten que el problema sigui una desindustrialització general. De fet, remarquen que Catalunya ha mantingut el pes industrial en comparació amb el País Basc. El problema, afirmen, és el creixement desproporcionat dels serveis de baix valor afegit vinculats sobretot al turisme massiu.

L’impacte dels sectors subvencionats

Un dels conceptes més controvertits de l’Informe Fènix té a veure amb el concepte de “salari subvencionat”. Els autors argumenten que hi ha sectors econòmics on els salaris són tan baixos que els treballadors no generen prou impostos i cotitzacions per a sufragar els serveis públics bàsics que utilitzen al llarg de la seva vida.

Segons els càlculs de l’informe, aquest llindar se situaria en uns 29.000 euros bruts anuals. Per sota d’aquesta xifra, asseguren, la diferència acaba essent assumida indirectament per la resta de contribuents i sectors més productius.

Els sectors més assenyalats són el turisme de sol i platja, la indústria càrnia i els serveis de repartiment a domicili. L’informe estima, per exemple, que un hotel de tres estrelles de la costa catalana rep una “subvenció implícita” de sis euros per pernoctació; un escorxador porcí, nou euros per tona de carn produïda; i els riders, tres euros per entrega.

Els investigadors remarquen que aquestes activitats tenen un impacte especialment negatiu quan el beneficiari final és extern. En el cas del turisme, gran part dels costos socials -infraestructures, sanitat, seguretat o habitatge- serien bàsicament assumits pels residents, mentre que bona part del benefici econòmic resulta exportat.

Pressió sobre habitatge i serveis públics

En paral·lel, l’informe adverteix que el model actual genera problemes estructurals cada vegada més difícils de sostenir. Entre les conseqüències principals destaca la dificultat d’accés a l’habitatge, la pressió sobre recursos com l’aigua i l’energia i el deteriorament dels serveis públics.

Els autors alerten que l’augment de població no ha anat acompanyat d’un increment equivalent de la productivitat ni dels recursos disponibles per mantenir la qualitat dels serveis. Consideren igualment que el model dificulta els objectius de descarbonització i alimenta tensions socials i polítiques creixents.

El document arriba a afirmar que Catalunya s’enfronta a una disjuntiva entre “redreçar el patró de creixement” o afrontar una “fractura social” derivada de la precarització i la saturació dels serveis col·lectius.

Menys dependència turística i immigració més selectiva

Per tal de revertir la situació, l’Informe Fènix planteja un conjunt de mesures. Entre les més urgents hi hauria la reducció de la capacitat turística, l’augment del salari mínim per a frenar l’expansió dels llocs de treball poc qualificats i una reforma fiscal adreçada a penalitzar menys les rendes altes del treball i atraure activitat empresarial de més valor afegit.

En matèria migratòria, els autors defensen la necessitat d’una política orientada a la qualificació professional i a l’augment de la productivitat. També proposen exigir el coneixement del català en feines d’atenció al públic. 

L’informe suggereix igualment incrementar la fiscalitat turística, revisar els contractes fixos discontinus i ampliar alguns copagaments amb l’objectiu de garantir el finançament dels serveis públics.

Malgrat el to alarmista, els autors insisteixen que Catalunya encara conserva sectors innovadors i capacitat industrial suficient per a redreçar de rumb. Alerten, tanmateix, que s’esgota el temps per a corregir el model.

Informe Fènix alerta: Catalunya s’empobreix i anirà a pitjor malgrat créixer en població i turisme

El document també avisa que perilla la cohesió social a mitjà termini

Economia

15.05.2026

Els economistes Xavier Cuadras, Modest Guinjoan, Miquel Puig, Jordi Galí, Guillem López Casasnovas, Xavier Roig i Jaume Ventura, han elaborat un diagnòstic dur sobre l’economia catalana i proposant mesures contundents per revertir el que consideren un declivi del model.

'L'Informe Fènix' posa damunt la taula una realitat incòmoda que fa anys que s’intueix, però que poques vegades s’ha analitzat amb tanta cruesa: l’economia catalana està perdent pistonada des de fa un quart de segle. Malgrat un creixement aparent del PIB per l'augment de la població, el benestar real dels catalans —mesurat pel PIB per càpita— avança a pas de tortuga, mentre la productivitat cau en picat en comparació amb Europa.

El document, que es pot consultar al web informefenix.cat, constata que el model actual, basat en un creixement demogràfic explosiu (1% anual) impulsat per la immigració i en sectors de baixa productivitat, està posant en risc el nivell de vida i la cohesió social del país. "Un deteriorament que posa en risc la tradició productiva del país i, per tant, el manteniment del nivell de vida", afirmen els autors.

Creixement aparent, benestar estancat

Els economistes reconeixen que el PIB global ha crescut, però subratllen que aquest augment ha anat acompanyat d’un "augment rapidíssim de la població". El resultat és clar: el PIB per càpita ha evolucionat molt per sota de les economies comparables. Catalunya ha entrat en un grup problemàtic juntament amb les Illes Balears, País Valencià o les Canàries, on l’explosió demogràfica per immigració i el turisme de masses han diluït la riquesa per habitant.

La productivitat, el gran maldecap, no només és baixa respecte a Europa (13% per sota de la mitjana), sinó que va camí d'empitjorar encara més. L’informe compara Catalunya amb regions similars (petits estats del centre i nord d’Europa, regions industrials sense ser capital d’estat, etc.) i en surt malparat. Només en alguns sectors d’alta tecnologia (química, farmacèutica, TIC) es manté el nivell, mentre que el creixement d’ocupació s’ha concentrat en activitats de baixa productivitat: hostaleria, comerç minorista, serveis auxiliars i indústria càrnia.

Sectors "subvencionats" pel conjunt de la societat

Un dels conceptes més radicals de l’informe és el de salari altament subvencionat. Els autors calculen que, amb dades de 2024-2025, un salari inferior a uns 29.000 euros bruts anuals no genera prou impostos i cotitzacions per finançar els serveis públics bàsics (sanitat, educació, seguretat, etc.) que consumeix el treballador i la seva família. La diferència l’acaben pagant la resta d’activitats econòmiques.

L’anàlisi sectorial és demolidora. El turisme de sol i platja, la indústria càrnia i els serveis de baix valor afegit (com els riders) en surten assenyalats. Exemples concrets:

Un hotel de 3 estrelles a la costa rep una subvenció implícita d’uns 6 euros per pernoctació (80% de clients estrangers).

Un escorxador porcí, uns 9 euros per tona de carn (75% consumida fora de Catalunya).

Un rider, l’equivalent a 3 euros per lliurament.

"El beneficiari últim és sovint algú que no resideix a Catalunya, cosa que implica una pèrdua neta de recursos per a la societat catalana", afirmen.

L’informe no es queda en el diagnòstic. Reclama actuacions "contundents i immediates" al Govern de la Generalitat. Publica la balança fiscal real de cada sector. Proposa eliminar avantatges fiscals al turisme (normalitzar l’IVA, apujar fort l’impost d’estades), acompanyat d'una reducció significativa de la capacitat turística, especialment al litoral. És partidari d'apujar el salari mínim interprofessional per frenar la creació de llocs de treball poc qualificats. Reclama que es gestioni la immigració per qualificació i exigència de català en atenció al públic. Aposta per reformes fiscals per atraure i retenir talent altament qualificat (reduir pressió sobre rendes altes del treball i patrimoni, compensant amb més fiscalitat sobre segones residències i turisme). Finalment, demana reorientar les polítiques d’ocupació cap a models europeus més exigents en formació i control d’absentisme.

Un avís de fractura social

Els autors alerten que continuar amb aquest patró és "tan perillós com probable" i pot derivar en una "perillosa fractura social". Problemes d’habitatge, recursos (aigua, energia), qualitat dels serveis públics i viabilitat de la descarbonització són només alguns dels riscos.

CLAUDE MORIN, MOR (1929-2026)

NOTA PRÈVIA (per J.S.).- La mort de Claude Morin ha commocionat el Quebec, una persona que entre els anys 70 i 80 del segle XX, va tenir un enorme protagonisme i que durant la redacció de la meva tesi doctoral, vaig tenir molt present. I no obstant això, la seva col·laboració com a informador de la Policia Muntada del Canadà (en francès, de la Gendarmeria Reial del Canadà, o GRC), va enfonsar el seu prestigi i la seva revellància totalment. Va ser una veritable operació d'infiltració dels serveis d'informació canadencs a l'interior del sobiranisme quebequès (i val a dir que no va ser l'única), fet que en comparació amb els intents dels serveis d'informació espanyols en el seus intents de penetrar l'independentisme català, els deixa com uns autèntics aprenents de bruixot, per no dir, unes criatures d'estar per casa, Claude Morin, va fer el possible per recuperar la seva biografia i el seu honor, en les darreres dècades de la seva vida, i no s'acabà de sortir-se'n, però tot i això, la seva petja en l'independentisme quebequès continua existint, malgrat que mai més recuperà el prestigi d'aquells anys.

A continuació, reprodueixo íntegrament, i en francès, naturalment, una article biogràfic publicat a Le Devoir que explica la seva vida política, els seus èxits i la seva caiguda en desgràcia. Resulta molt interessant i demostratiu de com els serveis d'intel·ligència dels estats moderns, en aquest cas el Canadà, s'infiltren en els moviments independentistes democràtics, en aquest cas el quebequès, i de les lliçons que podem deduir, en aquest cas, l'independentisme català, sobretot en una conjuntura com l'actual, en la qual tot sembla indicar que Aliança Catalana està a punt de fer saltar la banca, de l'independentisme català i dels acòlits processistes, que juguen les cartes de l'etapisme in saecula saecolorum, precisament la mateixa acusació que va rebre Morin des de les files de l'independentisme quebequès. Bona lectura.

NOTA PRÈVIA 2 (per J.S.): He emfatitzat amb negreta, algunes de les frases més rellevants de l'article.

Claude Morin (1929-2026)

Autor; David Noel

5 de maig 2026

Claude Morin, «le Sphinx», s’éteint

L’ancien ministre péquiste est l’une des figures marquantes de la Révolution tranquille.

L’ancien ministre péquiste Claude Morin est décédé mardi à Québec à l’âge de 96 ans. Jusqu’à son dernier souffle, l’éminence grise des cinq premiers ministres de la Révolution tranquille aura défendu sa réputation, entachée par sa collaboration avec la Gendarmerie royale du Canada (GRC).

Claude Morin est né en 1929 dans le village ouvrier de Montmorency, à proximité des chutes du même nom, dans la région de Québec. En dépit de la crise économique, ce fils de médecin passe une enfance heureuse au pied de la côte de Courville avec son ami Fernand Dumont, le futur sociologue.

Après des études en sciences sociales à Québec et à New York, Morin est embauché par l’Université Laval en 1956. Son plan de carrière est bouleversé quatre ans plus tard par la victoire des libéraux de Jean Lesage. Le jeune professeur devient rédacteur de discours pour le premier ministre. Il touche 200 $ par texte.

À l’aube de la Révolution tranquille, Morin emménage dans un bungalow typique de Sainte-Foy avec son épouse, Mary. Le passionné d’histoire y passe de longues heures à confectionner des maquettes de navires scandinaves du XVIIe siècle ou à assembler des casse-tête géants qu’il transforme en tableaux. Lecteur vorace, il tapisse de bibliothèques les murs de son sous-sol. S’il apprécie les romans policiers de Simenon, Morin préfère de loin la science-fiction et les biographies.

Mandarin

En 1963, Claude Morin cède aux pressions de Jean Lesage en acceptant le poste de sous-ministre des Affaires intergouvernementales du Québec. Le trentenaire s’installe dans l’édifice B de la colline Parlementaire, à une soixantaine de mètres seulement du bureau du premier ministre libéral. Il conservera son poste sous les gouvernements unionistes de Daniel Johnson père et de Jean-Jacques Bertrand, avant de repasser sous les libéraux de Robert Bourassa en 1970.

Le haut fonctionnaire est au cœur d’un cycle de conférences constitutionnelles qui se termine abruptement en juin 1971 avec le rejet de la Charte de Victoria par Bourassa. Morin quitte son poste de sous-ministre en octobre de la même année, après avoir refusé à deux reprises de se présenter sous la bannière libérale dans la circonscription de Chauveau.

En 1972, l’ancien mandarin, de retour à l’enseignement, prend sa carte de membre du Parti québécois (PQ). Son reçu de 3 $ est signé par nul autre que René Lévesque pour marquer le coup devant la presse parlementaire. En dépit de sa notoriété, la recrue vedette du PQ est défaite dans la circonscription de Louis-Hébert aux élections de 1973, qui reportent les libéraux au pouvoir avec une majorité écrasante.

Marqué par ce revers, Morin réfléchit au mode d’accession à l’indépendance lors d’un séjour sur l’île d’Orléans, dans la maison de son beau-frère Félix Leclerc. De retour sur la terre ferme, il prône désormais la tenue d’un référendum, l’élection d’une majorité d’élus souverainistes n’ayant pas la légitimité pour faire sécession, selon lui. Le concept, qui sera connu sous le nom d’« étapisme », remporte les deux tiers des voix au cinquième congrès du parti de novembre 1974. Il rendra possible la prise du pouvoir par le PQ deux ans plus tard.

French Minuet

À l’été de 1974, le professeur Morin reçoit un appel inattendu de l’agent de la GRC Léo Fontaine. Le vétéran des services de sécurité veut établir un canal de communication avec lui pour discuter des risques d’infiltration du PQ par les services secrets français, qui seraient eux-mêmes infiltrés par les Soviétiques ! Fontaine s’engage à ne pas poser de questions sur la gestion interne de la formation souverainiste.

Après avoir hésité un moment, Morin accepte l’offre de la GRC au début de 1975 afin, dit-il, de prévenir les « coups fourrés » du fédéral à l’endroit du PQ. Il compte également grappiller des informations à son contrôleur en usant des tactiques apprises dans les films d’espions.

Les rendez-vous donnés par l’agent Fontaine se déroulent le plus souvent dans des chambres d’hôtel de Québec, comme le Hilton, l’Auberge des gouverneurs ou le Concorde de la Grande-Allée, reconnaissable à son restaurant pivotant. Les entretiens, qui s’étirent parfois sur plus de deux heures, vont bien au-delà des questions d’infiltration étrangère.

Morin reçoit un « dédommagement » de 500 $ à 1000 $ par rencontre. « J’y ai pensé, à ne pas être rémunéré, dira-t-il un demi-siècle plus tard, mais je trouvais que, dans la logique, c’était mieux pour la plausibilité du supposé rôle que je jouais que je le fasse ». Par acquit de conscience, il remet l’ensemble des sommes au PQ et aux bonnes œuvres de sa paroisse.

Les liasses de 20 $ finissent toutefois par s’accumuler dans le petit coffre-fort installé au sous-sol de son bungalow. Au terme de sa collaboration avec la GRC, Morin aura reçu près de 20 000 $, soit l’équivalent de 92 000 $ en dollars d’aujourd’hui. Contrairement à ce qu’il avait d’abord décidé de faire, il « emprunte » une partie de cette somme à la fin de 1975 pour acheter une Renault 5 d’occasion.

Le statut de Claude Morin change radicalement après la victoire électorale du PQ de novembre 1976. Sans surprise, le spécialiste des questions constitutionnelles est nommé ministre des Affaires intergouvernementales par René Lévesque. Le nom de code qui lui est accolé par la GRC passe alors de « Q1 » à « French Minuet ».

Les rencontres avec la police fédérale se poursuivent sur une base mensuelle jusqu’à l’automne 1978, lorsque le remplaçant de l’agent Fontaine, Jean-Louis Gagnon, y met un terme par un simple appel téléphonique. « Pour Ottawa, c’était trop dangereux », dira Morin.

Longs couteaux

Le ministre péquiste des Affaires intergouvernementales est une figure populaire auprès de la presse parlementaire, qui lui donne son surnom de « Sphinx » en raison de ses formulations énigmatiques.

Chargé de la stratégie référendaire, Morin participe avec d’autres à la rédaction de la question qui sera posée aux Québécois le 20 mai 1980. Il devra toutefois attendre sa lecture au salon Bleu par le premier ministre pour découvrir la version définitive du texte, entrecoupé de points-virgules. Le Non l’emporte aisément, avec 59 % des voix.

Reporté au pouvoir en 1981, le gouvernement Lévesque est plongé dans la tourmente du rapatriement de la Constitution orchestré par le fédéral. Claude Morin est aux premières loges du naufrage du front commun des provinces au lendemain de la nuit des longs couteaux du 4 novembre 1981.

Claude Morin amb René Lévesque, el 1974

Ébranlé par le « coup de force » du fédéral, Morin commet une imprudence en révélant à Loraine Lagacé, la directrice du bureau du Québec à Ottawa, sa collaboration passée avec la GRC. Cette dernière s’empresse de prévenir le premier ministre René Lévesque, dont le teint tourne au gris cendré. Plusieurs y ont vu les signes d’un infarctus.

Morin remet sa démission en prétextant l’échec des négociations constitutionnelles. Il faudra attendre près de dix ans avant que les véritables causes de son départ ne soient révélées au grand public. L’ancien ministre consacre le reste de la décennie à l’écriture d’essais d’histoire politique. Il publie d’abord L’art de l’impossible (1987) et Lendemains piégés (1988), puis Mes premiers ministres (1991), son plus grand succès de librairie. Les ventes vont toutefois s’effondrer brusquement l’année suivante…

Bombe

La réputation de Claude Morin est à son sommet en 1992 lorsque le journaliste Normand Lester de Radio-Canada révèle son passé d’informateur rémunéré pour la GRC. La nouvelle suscite la stupeur, certains souverainistes allant jusqu’à prétendre que l’ancien bras droit de Lévesque aurait été manipulé par la GRC pour ralentir la marche vers l’indépendance, que ce soit par l’étapisme ou par la rédaction d’une question référendaire alambiquée.

Morin multiplie les entrevues pour justifier sa conduite. « Je fais ce que je peux pour me défendre, seul », dit-il les yeux rougis à Radio-Canada. « Ce que j’ai fait là, ce sera peut-être dans l’avenir considéré comme quelque chose qui était à la fois original et nécessaire dans les circonstances. »

Le Sphinx déchu reprend la plume pour tenter de laver sa réputation dans Les choses comme elles étaient (1994), L’affaire Morin (2006) et Je le dis comme je le pense (2014), où il révèle également sa « certitude de l’existence de Dieu ». Il refusera jusqu’à la toute fin de reconnaître qu’il s’est trompé en collaborant avec la GRC.

« Je me sens en parfait calme et [en] paix avec moi-même, avait déclaré l’ancien ministre dans le documentaire Claude Morin. Un jeu dangereux (2023), parce que j’ai écrit ce que j’avais à écrire, j’ai tout dit ce que j’avais à dire, et puis il n’y a personne qui a démontré ma mauvaise foi. »

La classe politique réagit

En fin de journée mardi, plusieurs politiciens ont réagi au décès de l’ancien ministre péquiste et ont adressé leurs condoléances à ses proches.

Pour Paul St-Pierre Plamondon, Claude Morin a laissé « une marque indélébile sur la société québécoise ». « Il serait inutile de cacher que des zones d’ombre demeurent quant à l’héritage de Claude Morin au sein du Parti québécois. Mais je tiens à saluer celui qui a accompagné René Lévesque dans son quotidien durant de nombreuses années », a écrit le chef du Parti québécois sur X.

Le chef du Parti libéral du Québec, Charles Milliard, a souligné « un personnage marquant d’une grande époque de notre histoire politique ».

« Membre du gouvernement de René Lévesque, il a été un homme de tête, une éminence grise derrière de grandes réformes qui ont bâti la société dans laquelle nous avons la chance de nous épanouir », a déclaré la première ministre, Christine Fréchette, dans une publication sur X.

SÍLVIA ORRIOLS A RÀDIO 4, MOOOLT GRAN

 https://rneaudio.rtve.es/a/17050746

Moolt gran! N'ha dit moltes, però potser la frase més genial és quan acusa de blanquejar el PSOE, quan es denuncia el perill de l'entesa entre el PP i VOX. En d'altres paraules: PSOE, PP I VOX són iguals d'espanyols i, en conseqüència, anti-catalans o catalanòfobs.

Una altra frase genial ha estat que cal alliberar la Franja de Ponent de l'Aragó. Brutal... I així, moltes.

ARRIBADA DE MACRON A ANDORRA, CONCRETAMENT AL PAS DE LA CASA

 

TORNEM AL 10% D'ATUR, FÀSTIC D'ESPANYA!

Les darreres dades de l'atur fetes públiques recentment, ens confirmen que Catalunya ha tornat al 10% d'atur. És a dir, ha assolit el terrible  double digit que diferencia la civilització de la barbàrie. I aquest drama es dona en ple govern del presidentet del 155 i dels seus acòlits processistes que li donen suport. A ell i al seu amo, en Sànchez, a Madrid.

Durant molts mesos, Catalunya havia registrat entre el 8 i el 9% d'atur, mentre que Espanya estava entre l'11 i el 12%, Però ara, aquesta diferència s'ha escurçat, i, a Catalunya, s'ha assolit el ja esmentat 10%. Una tragèdia. I encara pujarà més amb la regularització de centenars de milers de població tercermundista que s'instal·larà a casa nostra en els propers mesos.

De tot plegat, cal concloure que hem de Salvar Catalunya el més aviat possible. Salvar-la, naturalment, d'Espanya, i fer-ho de la mà d'Aliança Catalana i de Sílvia Orriols, per descomptat. Espanya ens vol destruir i assimilar i nosaltres hem de fer-hi front. Ni un pas enrere, sempre Endavant!

SÍLVIA ORRIOLS I MORI EL DRAC!

 

Un discurs brutal, emotiu, engrescador i que deixa processistes i espanyolistes a l'alçada del betum. Proposo la creació, si no existeix encara, de l'Orde Militar de Sant Jordi (o pels no catòlics, de Caçadors de Dracs) format pels que jurin lleialtat militar a la República Catalana.

CALDRÀ REFER EL FRONT D'ARAGÓ, MÉS ENLLÀ DE LA FRANJA, LA NOSTRA LÍNIA GROGA CONTRA ESPANYA!

 

NO US HO PODEU PERDRE: HOMENATGE A MIQUEL BADIA, 23 DE MAIG A VILAFRANCA DEL PENEDÈS

 

UNA DONA, NOVA PRIMERA MINISTRE DEL QUEBEC..... A VEURE SI CATALUNYA SEGUEIX L'EXEMPLE MÉS D'HORA QUE TARD!

 

CHRISTINE FRÉCHETTE, nova Primera Ministra del Quebec

SÍLVIA ORRIOLS, futura immediata Primera Ministra de Catalunya!

How a Fight With Trump Threw Spain’s Leader a Political Lifeline

To leftists abroad, Prime Minister Pedro Sánchez of Spain is a hero for standing up to President Trump. At home, Mr. Trump is seen as Mr. Sánchez’s political savior from thorny domestic challenges.

By Jason Horowitz

• April 18, 2026

For many on the global left, Pedro Sánchez, the prime minister of Spain, has emerged as a progressive superhero. He has not only championed liberal positions on immigration, renewable energy and civil rights, but he has also stood up to President Trump over tariffs, the abduction of Venezuela’s leader and now, most prominently of all, the war in Iran.

But as liberal leaders gather to venerate Mr. Sánchez at a global progressive summit in Barcelona, they are inhabiting an alternate Spanish universe where Mr. Trump is widely seen as coming to Mr. Sánchez’s rescue by engaging him in international quarrels that distract from the Spanish leader’s domestic problems.

Far from a political threat, Mr. Trump is seen here as a life preserver in a sea of Spanish scandals and setbacks aiding the political survival of Europe’s most accomplished escape artist.

Mr. Sánchez, Spain’s Socialist prime minister since 2018, is better known at home for his willingness to say and do anything to stay in power. His liberal backers applaud him for his deftness in wielding a political dagger — a skill that, they say, is in short global supply and is necessary to defy the rise of the right.

“He needs to be a great prime minister in this vital time,” said Carmen Calvo, Mr. Sánchez’s former deputy prime minister. With a general election due by next year, his aides said in interviews, he will go to any legitimate length to stay in power and prevent the country falling to the far right, 50 years after the end of the dictatorship of Francisco Franco. When it came to doing what was necessary to survive, Ms. Calvo called him “a very flexible leader.”

But for some, Mr. Sánchez has been too flexible.

He has gone back on his promise never to strike amnesty deals with separatist parties in order to secure a parliamentary majority. He has governed without a budget for three years despite once saying an inability to pass a budget should trigger elections. And most dangerously, his critics say, he has strategically picked fights with Spain’s surging far right — a move that helped to motivate exasperated liberals into voting for him again, but also bestowed the far right with a legitimacy that they previously did not have.

But the criticism that has perhaps most dogged Mr. Sánchez is his association with disgraced former Socialist party officials whom his enemies have termed the “Peugeot Gang.”

In October 2016, as Mr. Sánchez embarked on a primary campaign that began his remarkable ascent to the top of the Spanish government, he set out in his black Peugeot with three political allies. He cheerily promised in a social media post to “take my car to once again to travel to all corners of Spain and listen.”

The road trip became central to Mr. Sánchez’s political mythology.

Yet a decade later, with his travel buddies all facing corruption accusations and constant attacks from conservatives, the trip seems to have left him carsick.

One of the accused is José Luis Ábalos, a former infrastructure minister and top party official, who is currently jailed and on trial for receiving bribes, among other accusations that he denies. When officials raided his home, they said they found an external hard drive, containing possible evidence, hidden in the pants of a woman who had worked as a pornographic actress and who Mr. Ábalos had asked to walk his dog, according to a police report reviewed by The New York Times.

Mr. Ábalos’s right-hand man, Koldo García, a former bouncer and driver turned government fixer, is accused of accepting envelopes filled with bribes for the minister, and is also in jail. He also denies the charges.

Rounding out the Peugeot group is Santos Cerdán, who replaced Mr. Ábalos in 2021 as the party’s second in command and was the chief negotiator for Mr. Sánchez in cutting a deal with Catalan separatists that allowed him to form a government. Mr. Cerdán is under investigation by prosecutors on allegations of accepting kickbacks from a construction company — an accusation that he denies.

None of the accusations have personally implicated Mr. Sánchez, who came to power as an anticorruption crusader, though he has taken some responsibility for trusting his old associates.

“I apologize,” Mr. Sánchez said, during a somber news conference last June.

But that did not end Mr. Sánchez’s woes.

In December, the re-emergence of sexual harassment accusations against a top party official, which the official denied, threatened to alienate female voters pivotal for Mr. Sánchez’s chances of re-election. Then this past week, a judge requested formal charges against Mr. Sánchez’s wife, Begoña Gómez, in a long-running influence-peddling case.

His wife denies the charges, and Mr. Sánchez has denounced them as the product of a mudslinging operation, in which accusations from his right-wing opponents prompt investigations by sympathetic conservative judges, which are then amplified in conservative media. Mr. Sánchez once contemplated quitting in response to the accusations against his wife, lamenting in public that she was being targeted simply because she was his spouse. (“I am a man,” he said, “deeply in love.”).

The scandals all came amid an avalanche of other bad news, including a national electricity blackout, an erosion of Mr. Sanchez’s parliamentary majority, a housing crisis and deadly floods in Valencia, where angry mudslinging locals forced him to flee during his visit there.

Despite having the fastest-growing economy in the European Union, Spain has become increasingly polarized, with much of the animus centered on Mr. Sánchez. “Sánchez is a son of a bitch” is a common, and unprompted, chant at movie theaters, soccer stadiums and nightclubs populated by right-wing youth.

In February, supporters of the famously dashing prime minister noted that he looked terrible — his face gaunt, his eyes sunken. “Eat a little something,” shouted an older woman he met while shaking hands in the southern city of Jaén. “You’re too skinny,” she added.

To escape political trouble in the past, Mr. Sánchez often turned to a scare tactic. For years, analysts say, he essentially picked fights with the rising right-wing nationalist party Vox — which opposes L.G.B.T.Q. rights, is hostile to Islam and wants to repatriate immigrants — on culturally explosive issues. By doing so, Mr. Sánchez sought to shake dormant left-wing supporters out of their slumber, but also to weaken the mainstream conservative Popular Party by diverting its harder-line members to Vox.

The tactics worked in 2023, when Mr. Sánchez, all but counted out, managed to keep power after national elections. But since then, and especially when the scandals broke, liberal voters have seemed less motivated, and more exasperated by Mr. Sánchez. Some former allies worried that in the long term, his push for survival would increase the chances of Spain one day turning to the far right.

But then, Mr. Trump appeared, extending insults like a lifeline. As the two engaged in a tit for tat over tariffs, NATO, Palestine, Greenland and Venezuela, Mr. Sánchez appeared to gain strength from each interaction, which helped to distract from his domestic crises. Mr. Sánchez’s advisers shrugged off Mr. Trump’s threats of punitive tariffs against Spain because the country, as a member of the European Union’s trading bloc, is difficult to single out. For Mr. Sánchez, the threats from Mr. Trump were all upside.

Then the war in Iran gave Mr. Sánchez an even greater platform upon which to stand up to Mr. Trump. He was, among Europe’s leaders, one of the first and most strident critics of Mr. Trump’s attacks on Iran. He accused the U.S. president of breaking with international law. He denied American bombers the right to use Spanish air bases to attack Iran. He did not think much of America’s declaration of a truce. “The Government of Spain,” he said, “will not applaud those who set the world on fire just because they show up with a bucket.”

Now, Mr. Sanchez’s poll numbers are up, and he appears to be reveling in the moment.

On the day of recent anti-Trump protests worldwide, he posted a video of himself, looking haler and biking in a Make Science Great Again cap.

He appears to be turning to new allies. President Xi Jinping of China said that China and Spain were on “the right side of history” when Mr. Sánchez visited Beijing this past week.

And when Pope Leo XIV recently got into it with Mr. Trump, Spain’s prime minister made sure he stayed in the fray, offering backup to the pontiff with a biblical reference that, some believed, could apply to Mr. Sánchez as well.

“For they have sown the wind,” he wrote, “and they shall reap the whirlwind.”

Carlos Barragán and José Bautista contributed reporting.