diumenge, 11 de febrer de 2018

REALISME (NOVA REFLEXIÓ)*

*Nota: aquest text és un esborrany (work in progress, que en diuen), però el penjo per si algú vol suggerir millores, constructivament.

Una tasca d'obligat compliment en tot procés polític en marxa, és el de sotmetre'l permanent a crítica, per tal de depurar-lo i millorar-lo, abandonant qualsevol temptació de panxacontentisme o de posar-se medalles, o com a mínim, no més de les estrictament necessàries.

Fins al moment actual hem arribat molt lluny. Hem passat de ser independentistes a ser republicans. Hem declarat la República i això és una fita històrica a nivell mundial, tot i que no ho sembla, per la nostra natural modèstia i senzillesa. No ens agrada anar de mil-homes i pressumir de tot plegat, perquè aquesta manera de ser l'associem als nostres enemics, i mai de la vida, els hem tingut com a models o de referents de res. Més aviat al contrari. 

Dos exemples demostren aquesta senzillesa i modèstia. El primer fa referència a un dels episodis més gloriosos de la nostra història. Em refereixo als Almogàvers. A diferència de molts altres exèrcits que se les donaven de ser supermegahiperultramaxitot i que gastaven uns aires de Màsters of the Universe, els nostres avantpassats, fins i tot quan desfilaven davant de l'Emperador de Bizanci, semblaven més aviat una colla d'arreplegats, tant pel que fa a la seva uniformitat, armament, presència física i capteniment poc marcial. Els bizantins s'exclamaven com podia ser que aquests fossin els mateixos que havien lluitat a Sicília contra el rei de França i abans contra els moros a la Península i la fama dels quals els precedia. Érem com érem.

El segon exemple, és molt actual i ben conegut. El Barça, és clar. Pels aires que gasta el nostre club, un observador marcià, diria que som el més important del món? Naturalment que no. Fins i tot el propi Messi, interioritza aquest capteniment modest i poc sobrat... fora del camp. El Barça i Messi i perquè no dir-ho, els almogàvers, on s'exhibeixen i humilien  és al camp, de joc, ara, de batalla, llavors. O en termes més comuns, els catalans i les catalanes, és en la feina, en el dia a dia on ho petem.

Disculpeu-me aquesta digressió històrica, un pèl llarga, però que penso que ajuda a entendre el que pretenc dir. I ara reprenc el fil: els catalans i les catalanes hem fet un pas endavant de ressò global amb la declaració de la Independència i hem passat a ser una República, això és, un Estat, que si bé encara no és reconegut internacionalment, ha dictat ja la fi de la seva submissió a Espanya. 

Abans que algú impugni aquesta afirmació, afegiré que en la història, hi ha molts casos que entre la declaració i l'assoliment efectiu de la independència, poden passar no hores, no dies, sinó setmanes i fins i tot anys. Començant pels Estats Units, per exemple. I també és cert, que a hores d'ara, ni controlem efectivament el territori, ni garantim que els atacs espanyols o altres no posin en perill la integritat física de les persones, ni tenim reconeixement exterior. Però tot i així, omplim telenotícies, piulades i portades d'arreu del món. Centenars, milers, milions, d'elles. Curiós, oi? Significatiu, per descomptat.

Però tot i que, ens en estem ensortint, que anem tirant milles a tota llet, com ho demostra les glorioses victòries de l'1-O i del 21-D, on en condicions dificilíssimes, sobretot si tenim en compte que formem part de la Unió Europea, hem derrotat l'autoritarisme espanyol i hem fet front als seus gossos rabiosos que amenacen pels carrers com mai s'havia vist en les darreres dècades, cal que, com deia a l'inici, fem un exercici de revisió crítica i ens preguntem si hem fallat en alguna cosa. 

Perquè devem haver fallat en alguna cosa, no? Si no, ara mateix, en el context de la Unió Europea, en haver guanyat democràticament, tothom ens hauria reconegut, fins i tot Espanya, i ara estaríem parlant civilitzadament amb ella, sobre el repartiment dels actius i els passius, sobre programes de cooperació en afers d'interès conjunt. O de la gestió compartida de l'Ebre, de la mateixa manera que es fa amb Portugal, amb el Tajo o el Duero.  I naturalment, de programes d'ajuda al desenvolupament per a les comunitats autònomes espanyoles més desafavorides, etc, etc. I no ho fem.

Des del meu, modest, punt de vista, hem de corregir l'excessiu esbiaixament ideològic que ha infestat el procés i que ha fet que més que voler construir un estat el més avançat possible i situat al capdavant de les democràcies desenvolupades, etc, etc., s'ha volgut construir una cosa nova, tan allunyada del moment present, que la resta dels estats del nostre entorn encara la busquen. Si em permeteu, hem trencat la nostra manera de fer històrica, ja esmentada, per una altra, excessivament fatxenda, de demostrar que a progres, no ens guanya ni Déu, ni ningú. I penso que això pot haver condicionat una mica, o potser una mica massa la reacció exterior.

En aquest sentit proposo, ser més realistes. La República de Catalunya, en la mesura que es vagi consolidant, i els espanyols que ja no manen (i recordo que Espanya va trigar 26 anys en reconèixer la de Xile), ha de fer un esforç de presentar-se davant la comunitat internacional, tenint sempre present què és el que aquesta espera d'ella, en termes generals, si bé lògicament això és producte de les correlacions de forces i tal, però oi que si la resta d'estats del món ho fan, nosaltres també ho podem fer, no? Doncs fem un esforç, sobretot perquè estem en una conjuntura més que complexa, des de tots els àmbits possibles: el polític, l'econòmic, el militar, el social, l'ecològic, el de gènere ...

Realisme, per exemple, i el poso perquè probablement és l'exemple més definitiu del que pretenc dir, és acceptar que una de les polítiques públiques més importants que ha d'entomar la nostra república, és el de la seguretat nacional, i dins d'ella, de la defensa nacional, de la qual és un dels components principals, però no únic, ni fins i tot principal. Algú sap quines eren les propostes oficials en termes de defensa nacional? No. 

I vés per on, als estats del món, aquest és un tema que els interessa de forma prioritària, fins i tot per davant d'altres temes que, àdhuc jo mateix, podria considerar-los més importants.

Però hi ha un petit detall, si volem ser reconeguts, i ho volem, per exemple, per l'Assemblea General de l'ONU, qui ens ha de votar no són les ONGDs del món mundial, si no aquests, 193, estats que, això sí, només ho fan si el candidat és un "peace-loving State".



D'AIXÒ SE'N DIU DIGNITAT

Lliçó de dignitat nacional del Vicepresident Primer del Parlament, en Josep Costa i Rosselló. Amb ell, no cal patir per les ocurrències del Calvin Klein català.
Per cert, us havia dit que amb en Costa som col·legues d'estudis... i de candidatura... Aquí a la nit electoral.

dimarts, 6 de febrer de 2018

QUI NO VULGUI ANAR A L'ESCORXADOR, QUE S'APARTI!

Escoltar a un partit suposadament d'esquerres, amb milers de màrtirs entre els seus militants històrics, dir que no volen anar a l'escorxador, és d'una baixesa moral, de covardia supina, és un insult a la memòria, que fa caure d'esquena, que fa venir basques, que produeix una reacció nauseabunda, sobretot ara que estem en el clímax per fer fora els espanyols, un cop proclamada la Independència i la República.
Fins i tot, escriure aquestes línies, que ho faig per obligació i per disciplina, fa mal. Per obligació, perquè no es pot deixar que els nostres compatriotes caiguin en l'engany. Per disciplina, per un motiu personal: no penso consentir que uns merdes se'n surtin.

No voleu anar a l'escorxador, oi? Doncs foteu el camp. Si us penseu que tot seran flors i violes i que podreu sortir nets com una patena, aparteu-vos, perquè féu nosa i sou uns irresponsables i uns inconscients. O és que penseu que pixeu colònia?

dilluns, 5 de febrer de 2018

IMPLEMENTEM LA REPÚBLICA AMB EL PRESIDENT PUIGDEMONT AL CAPDAVANT!

● La llibertat dels presos depèn de l’aprofundiment de la República i de la capacitat de negociació a nivell internacional
● L’estat espanyol, amb el President Rajoy al capdavant, estan al caire del col·lapse
● Exigim la dimissió del diputat Joan Tardà, per ser un element nociu pel correcte desenvolupament del procés


Nota de Premsa de Reagrupament, 5.02.2018


La Junta Directiva Nacional de Reagrupament Independentista, reunida a Barcelona, sota la presidència de Josep Sort, fa pública la següent Nota de Premsa:

Els esdeveniments dels últims dies, començant per l’ajornament del ple d’investidura i les declaracions de la Secretària General d’Esquerra, Marta Rovira ens semblen aberrants. Basar la investidura en que els diputats no corrin riscos penals, ens sembla del tot il·lús.
L'Estat espanyol continuarà aplicant la seva política de mà dura fent servir els tribunals al seu servei i esclafant-nos a cada pas que fem. És il·lús pensar que el govern espanyol deixi fer una investidura amb garanties, sense amenaces i alliberant els presos polítics.

Els presos polítics no sortiran de la presó fins que implementem la República, mai abans. És més, el cas ha d’anar en paral·lel al procés. No es poden fer passos enrere per intentar que els alliberin perquè això, per desgràcia, no passarà.
Ara és el moment de no tenir por. Acatar i tornar a un govern autonomista és el final del procés. Necessitem líders ferms. I el President Puigdemont ha demostrat que ho és. El fet que l’estat espanyol digui que no es pot investir demostra la por que li tenen i que saben que arribarà fins al final.

Acatar i intentar negociar amb l’estat espanyol no serveix de res. L’única solució és investir el President i el Govern legítim i implementar la República. Pel nostre futur, per dignitat, per obeir el poble i perquè hi tenim tot el dret. L’autonomia, a Catalunya, ja és història.

No volem presidències simbòliques. Volem el que ha votat la gent. Un President que faci efectiu el mandat popular i que faci el desplegament de la nostra República.
Qualsevol persona que no vulgui que Carles Puigdemont sigui el President, està obeint la dictadura del 155 i, per tant, fent el joc a l’estat espanyol.

Finalment, instem el diputat Joan Tardà a dimitir per haver-se convertit en un destorb per al correcte desenvolupament del procés. Tardà, que ocupa un escó al Congrés de Diputats espanyol des del 2004, i percep 118.000 euros anuals (dels quals quasi 26.000 lliures d’impostos), intenta afeblir la figura del President Puigdemont i això és totalment intolerable. Diputat Tardà, dimiteixi!

dimecres, 31 de gener de 2018

POSAR-SE EN LA PELL DE L'ENEMIC

Catalunya té un dèficit quant a la comprensió del que implica tenir un Estat propi i actuar com a tal. És lògic i natural. Portem més de 300 anys lluitant contra un Estat que ens vol anihilar. Però hem arribat a un punt que aquesta mancança ha de ser subsanada.

Una primera lliçó que hem d'aprendre, que és de calaix, és que Espanya ens vol derrotar, perquè per ella és un deshonor davant la comunitat internacional que existim i que desprestigiem la Marca Espanya. Ens vol derrotar i fer-ho en termes militars. És allò del cautivo y desarmado. O per dir-ho en terminologia esportiva (que no deixa de ser un succedani de la militar), vol guanyar per 10-0. 

I això ho hauríem de tenir clar. Però sembla que no ho tenim clar. O com a mínim hi ha gent important que no ho té clar.
L'exemple més fefaent d'aquesta manca d'intel·ligència, és l'actitud de Teletubbie, que he batejat, modestament. Em refereixo a aquella actitud que consisteix a abraçar el teu enemic, com a mostra de fraternitat... quan el teu enemic ni vol que l'abracis, sino que vol liquidar-te. El teletubista està tan convençut dels seus arguments que té l'esperança que acabarà convencent el seu enemic amb la bondat d'aquells. Però no té en compte que a aquest l'importen un rave. I no ho té en compte perquè no fa cap esforç per conèixer què pensa aquest enemic. Dit en altres paraules, renuncia d'antuvi a posar-se en la pell de l'enemic. En conseqüència no té ni punyetera idea de com pensa ni de què vol. Amb aquesta manca d'informació, d'intel·ligència, el més probable és que la vessi.

Pels espanyols, el procés ha estat el perill més gran de les darreres dècades. Més gran que ETA i que el 23F. Però molt més gran, eh? Tinguem-ho clar. 

Ho ha dit avui -o ahir- el propi Borbó en el seu discurs adreçat al Cos Diplomàtic acreditat a Madrid. No ho doc jo. Ho diu ell.

Si no teniu clar aquesta perspectiva espanyola del procés, només fareu que equivocar-vos. Per això, intentar abraçar, estimar, pactar, negociar amb els espanyols... sense posar-los, eufemísticament, un ganivet al coll, o una pistola al cap, com podria ser una prima de risc a més de 500, o un Aeroport del Prat ocupat, o un Port bloquejat, per exemple, és literalment perdre el temps i fer el ridícul.

Els espanyols no negociaran per les bones. Perquè els hem fet un mal immens. El ridícul d'Espanya al món i el seu desprestigi és brutal. I tant els presidents Mas com Puigdemont han excel·lit, en aquest sentit. 

Per això el més lògic és que si poden, ens ho facin pagar. I a hores d'ara, aquells que tenen tots els números per rebre són els que estan en les seves mans, en presons espanyoles, als quals intentaran condemnar a molts anys de presó...

I dic intentaran, perquè depèn de nosaltres que ho facin. De nosaltres, vull dir del poble català, de la nostra capacitat de mobilització, ja més que acreditada.
Però per a ser efectius i eficients, hi ha una altra lliçó que tots els Estats tenen molt clara. Només lluites si vols guanyar i derrotar l'enemic. I la pregunta és, volem derrotar Espanya? O la volem reformar? Els no independentistes, lògicament, la volen reformar. Els republicans, volem derrotar-la i que deixi d'emprenyar dia sí i dia també. 

Per això l'única estratègia vencedora és la que parteix de la premissa que per desempallegar-nos de la mosca collonera espanyola, cal derrotar-la i que només des d'una posició com a mínim d'igual a igual, podem tenir oportunitat de negociar. Si a més a més aconseguim que la Unió Europea o els Estats Units pressionin els nostres enemics, llavors ho tindrem bastant apamat.

Però si algú es pensa que acceptant les mesures repressives espanyoles i fent de bons minyons, els espanyols ens respectaran més i els convencerem, s'equivoquen de mig a mig. Tot al contrari, ens menysprearan més i apretaran encara més fort i castigaran més a la gent que tenen a les seves mans. No podem oblidar això.

Només quan tinguem alguna cosa que considerin rellevant, hi haurà opcions de negociar. Mostrar submissió i obediència és la millor recepta per no aconseguir res, o per perdre-ho tot.

GRAN DISCURS DEL PRESIDENT

dimarts, 30 de gener de 2018

ENDAVANT, SEMPRE ENDAVANT!*

L’abassagadora victòria dels partits republicans en les eleccions tramposes del 21D, ha deixat estabornits els partits colpistes i supremacistes espanyols. Hem tornat a donar una lliçó de democràcia. Però com era d’esperar, els nostres enemics no ho accepten i pretenen continuar mantenint l’intervencionisme del 155. No accepten que han perdut, i posen la pressió en les autoritats polítiques que sorgeixen de la nostra victòria. En el moment d’escriure aquestes línies, concretament, la pressió s’exerceix sobre el nou President del Parlament i la Mesa, que lògicament, és de majoria republicana. Les mateixes amenaces de sempre, la mateixa fatxenderia, el mateix menyspreu. En definitiva, el supremacisme espanyol de sempre, la catalanofòbia extrema. No ens passa pel cap, que després de més del 79% dels catalans i catalanes inclosos en el cens hagin votat clarament per la República de Catalunya, algú s’atreveixi a desvirtuar-ne els resultats. I què diuen, aquests resultats? Que els tres partits republicans volen que el President de Catalunya continuï sent el Molt Honorable President Carles Puigdemont. Qualsevol altre escenari seria donar per bo l’aplicació del 155 i els efectes de l’agressió policial de l’1-O.
Davant la més que descomptada reacció espanyola quan Puigdemont sigui investit President i reprengui el lideratge del país, hem de tenir molt clar que només hi ha un camí. El que tenim davant nostre. Hem d’anar endavant, sempre endavant. No hi ha lloc per a cap temptació d’arribar a cap tipus d’acord amb forces que volen la nostra destrucció. Certament, cal eixamplar el suport del republicanisme, quant més gran sigui, molt millor. Però s’ha d’assolir no rebaixant plantejaments, ben al contrari. S’ha d’assolir via convencent els que encara no estan convençuts que la Catalunya independent i republicana és el millor instrument per a gaudir d’un major benestar, d’una major seguretat i d’una més gran llibertat. L’Espanya de la qual ens vam separar el passat 27 d’octubre, després de la votació al Parlament, lògicament malda per intentar retenir-nos, ja que som allò que els anglosaxons diuen la cash-cow, és a dir, la vaca de la qual n’obtenen els recursos. Però la vaca ha dit que prou. I amb el nou Govern Puigdemont, no tenim cap mena de dubte que encara anirem més lluny del que hem anat fins ara.
Cal, però, aprendre de les lliçons dels darrers mesos. Algunes declaracions de determinats dirigents republicans assenyalen que no estan encara correctament posicionats en l’escenari actual. Catalunya ha de llançar un missatge claríssim a la comunitat internacional que vol ser un soci lleial i segur. Però aquesta obligació, sembla que no és entesa per aquests individus i s’entesten encara en fer el discurs de la seducció als espanyols. És un greu error. El nostre principal interlocutor ha de ser la comunitat internacional. Només ella pot pressionar Espanya perquè reconegui que Catalunya ja és una República independent, i que només si s’accepta aquesta realitat, serà factible una negociació multilateral. El bilateralisme Catalunya-Espanya, a hores d’ara, ja és un record del passat, impossible de refer. Només resta l’acord sobre el repartiment d’actius i passius i la sortida de l’administració espanyola. Un procés que no hauria de perllongar-se, en situació d’estabilitat, més enllà de dos anys. El desprestigi d’Espanya serà cada cop més gran a mesura que passi el temps. Per això, hem de ser ben contundents i ben decidits. Ben ferms en el nostre compromís, legitimat per les urnes. Després de tot el que hem patit, només hi ha una direcció. I aquesta és endavant!

*(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM.74, gener 2018)


divendres, 26 de gener de 2018

HEM REBENTAT EL RÈGIM DEL 78! NI UN PAS ENRERE!

Les darreres hores assenyalen clarament la crisi política espanyola. Dit clar i català: hem rebentat el règim del 78. Les declaracions kafkianes de la Triple S, l'actitud paranoica respecte el President Puigdemont, la tirada de manta judicial sobre la corrupció a València, que posa el partit en el poder al caire de la seva il·legalització com a organització criminal, tot plegat i més fan entreveure clarament que estem al punt culminant de tot el procés.

És el moment del tret de gràcia.
Ara, menys que mai, ni un pas enrere! Ara més que mai, la mobilització ha de ser brutal, enorme, imparable. Amb l'aplicació bestial del 155, el règim del 78 se n'ha anat en orris, ja no es pot parlar, seriosament, de democràcia, de divisió de poders, d'estat de dret al Regne d'Espanya. 

Per això, no podem tolerar cap mena d'auto-censura com la practicada per algú darrerament. Ni un pas enrere, repeteixo! Ara anar sempre endavant!

Una darrera mobilització massiva en suport a la democràcia catalana és imperativa. Hem de petar-ho.

És el moment de sortir al carrer i de no deixar-lo fins que fem net. Jo calculo que amb 72 hores en tindrem prou, però el cert és que mai se sap. Siguin 72 o les que siguin, ja hem arribat al cap del carrer.

Ni un pas enrere! Endavant, sempre endavant! A sac!

dimarts, 9 de gener de 2018

REFLEXIÓ (1a part)

Estic llegint un llibre sobre la OSS, és a dir l'Oficina de Serveis Estratègics, que va ser la primera agència d'intel·ligència dels Estats Units, creada durant la 2a Guerra Mundial, el 1942, i dissolta el 1945. De fet, va ser el precedent del que després seria la CIA, creada el 1947, però amb unes característiques ben diferents, sobretot pel que fa a la seva vocació, que no era en cap cas l'anti-comunista, sinó la de guanyar la guerra al feixisme.
La importància de la OSS a Catalunya és considerable, atès que molts catalans hi van col·laborar durant aquests anys, i fins i tot hi va haver una proposta de desembarcament de tropes aliades a les platges catalanes, per obrir un nou front entre el 1942 i el 1943, però que finalment es féu a Algèria i al Marroc. No cal dir que si la proposta catalana als americans hagués reeixit, ben probablement hauria significat la caiguda del Règim Franquista, i la història dels darrers setanta anys hauria estat ben diferent.

En el llibre que llegeixo, he trobat un fragment sublim, que reprodueixo a continuació:

"The fall of France was a tragic case. The French nation cracked morally, and a new set of defeatist leaders sought to purchase the German's mercy, if not his respect, by supine submission to France's conquerors. High-ranking officers of the French Army, wealthy industrialists, and prominent politicians had ceased  to believe in freedom, democracy, or any of the slogans  which alone could galvanize the entire country. While not exactly pro-fascist (and certainly not pro German) they were hostile to the Third Republic; many had come to believe that an authoritarian regime like that of Italy and Germany was really preferable; it would , they thought, save  the position of the privileged classes, and really save France from the disagreeable necessity of defending itself. If there was a war, them let  it be against the abominable Bolsheviks. In other words, at least half and perhaps the majority of influential French citizens had come to believe exactly what Hitler wanted them to believe" (36-37)

La major part de la cita va ser escrita per un periodista de Xicago que exercia de corresponsal a la França de Vichy, i que l'autor del llibre reprodueix.

Si fem un exercici de traslació històrico-geogràfica, és evident que es podria aplicar a la Catalunya actual, a la Catalunya que vol el 155, als col·laboracionistes com en Fainé, Oliu, Bonet, Godó, etc. Per ells la democràcia i la república catalanes són un horror i prefereixen estar sota el domini espanyol. Prefereixen mil vegades la submissió supina a Espanya, a deixar que el poble català s'expressiu lliurement.

És una demostració fefaent que l'única manera que els Catalans i les Catalanes podem viure en democràcia, és amb la Independència, en forma de República, és clar. Tot el que sigui submissió a Espanya és no-democràcia.

Per sort, el 27 d'octubre ja vam declarar la Independència. Ara només hem d'aplicar-la i el 21 de desembre vam fer un gran pas en aquest sentit. 

La brutal i incontestable victòria independentista del 21D no es pot convertir ara en un enèsim intent de pactar amb els espanyols. Primer perquè no s'ho mereixen. I després perquè la nostra referència ha de ser l'àmbit internacional. Ara la Catalunya independent i republicana es troba en l'agenda internacional i els espanyols ja només els queda una repressió cada cop més animal i irracional, com ho demostra les accions de la Justícia espanyola. Però això ja era previsible, que mossegarien, sobretot després de l'1-O, on ja es van saltar tots els límits. 

El que hem d'evitar és cridar "Mama pupa!", i continuar endavant allò que es va aturar poc després de la declaració, per una excessiva prudència, la qual, més d'hora que tard, haurem de superar, costi el que costi.

dijous, 4 de gener de 2018

REAGRUPAMENT AMB EL PRESIDENT PUIGDEMONT*

En aquestes eleccions del 21D, Reagrupament dona un suport tancat a la llista del President. Del President Puigdemont, naturalment. Sense cap dubte i hesitació. Anem a per totes, convençuts que guanyarem, malgrat els intents de sabotatge per part dels espanyols. No ens aturaran. Ben al contrari. Cal tenir en compte que, per una banda, la Independència ja ha estat proclamada i votada pel Parlament. De manera que feina feta no fa destorb. Ja no cal proclamar-la de nou, mai més. De fet, continuar auto-identificar-nos com a independentistes és una incongruència. Ara som republicans. La República ja ha estat proclamada, i no pensem fer ni un pas enrere. I cal tenir en compte que la història ens ensenya que hi ha múltiples casos que entre la declaració/proclamació d’una república i la seva execució fàctica, poden passar dies, setmanes i fins i tot anys. Que som una República queda demostrat amb la sobrepresència massiva de tropes de xoc espanyoles a Catalunya, en una tasca de força d’ocupació. A ningú no se li escapa que si se n’anessin, els espanyols perdrien el control de la situació i l’onada de feixisme violent, d’agressions impunes, d’atacs covards, desapareixerien tot d’una. Perquè si hi ha una cosa clara és que el 155 ha estat la portada d’entrada d’un feixisme desacomplexat, violent, agressiu, terrorista. I per això, més d’hora que tard, els seus responsables hauran de passar comptes. Ni les agressions de l’1-O quedaran impunes, ni les agressions posteriors, beneïdes pel discurs del cap de l’estat espanyol, quedaran sense càstig. Ha de quedar molt clar. Ho pagaran.
El retorn del President Puigdemont es farà per la porta gran. No tenim cap dubte. Amb la victòria a la butxaca, els espanyols no gosaran ni tocar-lo. D’això se n’encarragarà la comunitat internacional. Hi ha un gran pessimisme entre molts republicans sobre el paper de la Unió Europea en el nostre procés d’alliberament. No el comparteixo en absolut. Els estats membres fan el paper que els pertoca de fer. Ells no faran la feina per nosaltres. I, si bé hem demostrat que la nostra voluntat d’assolir la independència ha estat total, com ho prova la declaració del 27-O, també és cert que, per acomplir tots els tràmits hem de demostrar que controlem el territori. I aquí és on encara tenim feina a fer. No podem anar més amb el lliri a la mà. Les jornades de vaga del 3 d’octubre i del 8 de novembre van ser una prova fefaent que podem paralitzar el país si ens ho proposem, i per molta policia espanyola que hi hagi. L’ocupació d’estacions van ser un gran exemple, també. Qui dubta que també ho podem fer, si ens ho proposem, amb El Prat o el Port de Barcelona? A aquestes alçades, ningú. I els primers, els espanyols.

Tornant, però, a Europa. Quan proclamem a tots els vents la nostra victòria, la nit del 21D, Espanya s’haurà posat la corda al seu coll. L’haurem tornada a derrotar democràticament, i si es pensa que Europa no entendrà què implica aquesta victòria, s’equivoca de mig a mig. Lògicament, serem més forts, més intel·ligents, i sabrem que ser un Estat implica no anar amb el lliri a la mà. Caldrà prendre mesures contundents. La primera, obrir una investigació parlamentària sobre els atacs de l’1-O, per depurar-ne les responsabilitiats. Però, sobretot, caldrà que els nostres enemics es treguin del cap la idea de tornar a intervenir-nos. L’opció electoral ja estarà cremada com un misto. I el que s’imposarà és una negociació a tres bandes. Una negociació per a negociar la Independència, naturalment. I, si cal, els socis europeus, lligaran a la taula el rebel espanyol, que encara no s’ha assabentat que ens trobem en el segle XXI, i que anar de milhomes ja no s’estila, sobretot quan a més ets un mort de gana, endeutat fins a les celles.

I en aquest procés negociador, per descomptat, el referent català, a escala global, no és altre que el President Puigdemont. Europa estarà amatent al seu resultat. I només al seu resultat. Això està claríssim. El President ha estat un crack en internacionalitzar el procés. La seva aposta belga li ha sortit d’allò més rodona. La humiliació d’Espanya d’haver de retirar l’euro-ordre, és de les que fa època. Però no serà res comparada amb el gripau que s’empassaran amb el reconeixement d’una Independència, la de Catalunya, proclamada el passat 27 d’octubre.

*(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, Núm.73, Desembre 2017)

divendres, 29 de desembre de 2017

COM AL QUEBEC (2): L'ESTRATÈGIA PARTICIONISTA

Els espanyols es caracteritzen per (a) no tenir cap mena d'originalitat, (b) bé, tenir-ne una, la previsibilitat. 

En l'anterior post ja vaig esmentar la referència al Quebec. El vot ètnic espanyol, és un vot nacionalista, que obvia l'eix ideològic de dreta i esquerra. Ara ja sabem qui són els nacionalistes al Parlament de Catalunya. Com al Quebec en el referèndum del 1995, quan els anglòfons votaren en bloc contra la Independència. Ara, els espanyols han votat en bloc a favor del que des del primer moment es va establir que havia de ser el cavall guanyador espanyolista, i es van sacrificar els altres dos. Cal reconèixer que han actuat amb una disciplina prussiana.

Ara, també com al Quebec, els unionistes supremacistes tornen a la càrrega. Amb un nou recurs: el particionisme. És que no inventen res, els xavals! 

Tornen a copiar els anglòfons del Quebec, que també en el seu moment van jugar al particionisme, exigint la divisió de l'illa de Montreal: la part occidental pel Canadà i l'oriental pel Quebec Sobirà. 

I no es conformaven amb això, també demanaven l'Outaouais (regió quebequesa que limita amb Ontàrio, i més concretament amb la capital federal, Ottawa, on viuen molts funcionaris federals procedents de la resta de províncies canadenques) i l'Estrie, una altra regió quebequesa fronterera amb els Estats Units i on històricament els anglòfons han tingut un cert pes, i la capital de la qual és Sherbrooke.

Fins i tot n'hi ha que exigien una franja territorial que travessés el Quebec d'oest a est per tal de connectar Ontàrio amb les províncies atlàntiques.

Com podem veure, ja estava tot inventat. Però els espanyols, enrabiats com estan de les hòsties que els fotem cada 2 per 3, han tret la pols a una frikada que ja feia anys que corria amb més pena que glòria per la xarxa, i han decidit, en una operació perfectament coordinada, donar-li una empenta mediàtica i digital. Només així s'explica que la mateixa notícia aparegués en tots els mitjans de la brunete el mateix dia. El Mediastorm en estat pur.

Lògicament, no perdré ni un segon, en debatre la frikada, ni tan sols en esmentar-la. No sóc idiota. 

Però penso que l'episodi és rellevant, perquè demostra que no han pogut pair la derrota i que empraran tot el que sigui al seu abast per intentar fer-nos mal.

De fet, l'anècdota haurà de servir perque els partits republicans, prenguem consciència, que la possibilitat d'un diàleg amb aquesta gent, és impossible, si no tenen un ganivet al coll. O un revòlver al cap. No hi ha res a fer.

L'important: la Mesa del Parlament

Una resposta immediata és procedir a l'elecció d'una Mesa del Parlament purament republicana, amb la Presidenta Forcadell al capdavant si es veu amb cor de continuar. Ni un sòmines espanyol ha d'embrutar aquest òrgan. Penso que la proporció adient seria 2 membres del JxCAT, 2 membres d'ERC, 1 membre dels QWERTY i 1 de la CUP.

El dels QWERTY no ho acabo de tenir clar. Lògicament, no són de fiar. I malgrat l'hòstia electoral que han rebut, encara van de gallets. Alternativament, es podria substituir per un altre del JxCAT.

Pel que fa a la CUP, haurien de deixar d'anar de purs i celestials i assumir tasques de gestió parlamentària. Penso que aquest cop no es cauria en purismes estètics i acceptarien el repte.

Ara, els espanyols, ni en pintura, a la Mesa. Ha de quedar molt clar. I si es cedeix en això, serà un molt mal senyal. Penso que a aquestes alçades de la pel·lícula, fer-ho seria un enorme error que, atès el que ens hi juguem, i sobretot, el que es juguen els presos, no ens ho podem permetre.

La integritat de Catalunya és una realitat que està a prova de campanyes mediàtiques. De fet, allò que ens ha d'ocupar, és assolir una Pàtria completa, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Com diuen els clàssics.

dissabte, 23 de desembre de 2017

COM AL QUEBEC: VOT ÈTNIC ESPANYOL, VOT REPUBLICÀ CATALÀ

Quan els fet et donen la raó, una vegada, i una altra, al final cansa. Però quin remei! És el que hi ha...

Hem derrotat els espanyols. Tant de dretes com d'esquerres. A tots ells. I ho hem fet, no perquè siguem collonuts, que ho som. Més aviat perquè pensem i actuem racionalment. I perquè ens hi va la vida!
I mira que fa anys que una servidora ho deia. I estic fart d'aguantar mestrestites, que gràcies a la seva obediència de ramat, han anat ascendint i ascendint, mentre que una servidora ho passava putes. Però, què cony, a cagar a la via! Al final qui guanya és qui guanya, i aquest és una servidora. Tot el radicalisme social de pa sucat amb oli, tot el dogmatisme filosòfic que no arriba ni a la sola de les sabates dels referents del pacifisme universal (Gandhi els penjaria!), tot el paternalisme social dels pobres-obrers-dels-barris-oblidats-que-acaben-votant-l'extrema-dreta, tota aquesta faramalla fastigosa i repugnant ha saltat pels aires. Voleu que repassem els resultats del cinturó roig? Ho voleu? Idiotes! L'herència del PSUC de marres... en tot cas serà del Frutos. O parlem de cinturó taronja? Ahahahah, la cara dels nens i nenes d'esquerres de tota la vida era una poema. Però no tingueu esperança, no n'aprendran mai, i mai dels mais demanaran perdó. És literalment impossible.

Com al Quebec

Ja ho he dit als darrers anys en les conferències que m'han convidat a fer. I he estat objecte de crítica. Que tampoc és dolent. Però sobretot, he estat objecte de silenci. Que és el pitjor. Però les noves generacions de politòlegs, ells tan progres i guais, tan mediàtics.... Patètics.
A veure, si ho tenim clar. Hem assistit a un Referèndum del Quebec 2, posat al dia, i amb final feliç. Hem estat a punt de caure en un abisme. I de fet, el risc encara existeix. No confio gens en els dirigents d'una força política que es pensava destinada a la glòria, i que ha fet el joc als serveis d'intel·ligència espanyols. Gens. Però sí que confio en la seva gent de carrer, perquè són normals. I per això, again, sóc optimista, tot i que penso que ja triga alguna a deixar pas a gent que no hagi fet el ridícul més espantós, en plena bombolla electoral.
Però, hi ha hagut final feliç. Suposo perquè hem vist les orelles al llop i la gent pot ser il·lusa, però idiota del tot, no. Que algú sortís amb un ciri trencat, seria un terrabastall de dimensions còsmiques. I he sentit algunes declaracions que em preocupen. Però penso que no gosaran (ai!, però han gosat a tantes coses, ja!).

Però tornem al Quebec. Com allà al 1995, fa un grapat d'anys, ja! Uns han votat en clau ètnica, i els altres en clau republicana. Ja ho va dir el gran patriota Jacques Parizeau, en un discurs pel qual els progres el van condemnar per la resta de la seva vida. 
Diguem-ho clar: a la Catalunya del 2017, els espanyols han votat en clau ètnica, res de tonteries ideològiques... esquerra? dreta? Connais pas!, ells a sac i sense manies, seguint les instruccions d'Aznar, de Gonzalez, de Monedero i de qui calgui. Sense complexos. Amb la inestimable i imprescindible col·laboració d'Antena 3, La Sexta, Cuatro, TVE, i tota la brunete mediàtica, com ja se sap. I el Borbó, beneint-ho tot, responsable de l'onada de violència feixista més bèstia de les darreres dècades, després del seu discurset donant barra lliure. Que els espanyols s'han comportat com a colons, i han intentat destruir-nos, espero que ja ningú no tingui mai més cap dubte. Tot i que tampoc tinc cap dubte que els missioners de la catalanitat telettubie continuaran fent el ridícul un cop més. Però com es pot confraternitzar amb el teu torturador i, en ple debat electoral, tractar-lo de "Miquel"?  Aquest "Miquel" de marres li va donar tants vots, al filo-GAL que li ha evitat una ensulsiada encara més gran. Si se n'ha de ser d'imbècil per tenir tanta poca dignitat, després de més de 1.000 ferits! I no poso l'exemple fàcil perquè encara muntaria un cristo.

Els espanyols han votat en termes ètnics, no democràtics. De guerra colonial. De contrainsurgència. Està clar.
I els catalans, en termes republicans, democràtics. Tenim els catalanets d'esquerres (moooolt d'esquerres, exageradament d'esquerres), i els suposats catalanets de dretes (més aviat poc o no gens, tret de quatre ximpleries). En una divisió que ha permès l'única alegria, pírrica, espanyola: afirmar que un partit espanyol ha estat el més votat en unes eleccions (trampa) al Parlament de Catalunya. Una alegria que dura el que dura la farra nocturna post-electoral. Hem actuat com si la República, proclamada el 27 d'octubre, i vigent de totes totes, no tingués enemics interiors. Som així de guais i cumbes! La manca de sentit d'estat és brutal. I no ens ho podem permetre.

Mai més

Tindrem ara la suficient intel·ligència per no tornar a cometre errors? La primera reacció espanyola ha estat la d'ampliar la repressió judicial. Què farem ara? No ensopegarem amb la mateixa pedra, espero. Hem de ser contundents. Hem de castigar els responsables colpistes. Una comissió sobre l'1 d'octubre per començar. Una presidència i una mesa del Parlament com cal, sense espanyols. I espero que ningú no tingui gaires manies. Tothom és necessari per fer efectiva la República, ja proclamada. Amb un President més que legitimat, i amb un govern amb ministres (res de consellers!) que saben quin pa es dona quan es va a per totes. Res de tikismiquis.

Per fi, al Parlament
I una darrera delicatessen. Per fi tenim un reagrupat al Parlament. Deixeu-me practicar una mica l'inside looking, m'ho he guanyat. Ha costat molt i estic segur que farà una tasca al servei del poble català, perquè s'ho val. Enhorabona, Quim!