Sense projecte en política de defensa l’independentisme no és creïble
Aquesta setmana parlem amb en Pol Molas analista del CEEC del 2008-2013 (a twitter @PolMolas_SEM) i en Daniel Soler (a twitter @DaniSolerSEM) sobre el projecte en política de defensa que hauria de tenir Catalunya si vol esdevenir un estat reconegut. Són membres fundadors de la sectorial de defensa de l’ANC (2012) i de la Societat d’Estudis Militars (2014) (a twitter @estudismilitars)
Què és la SEM? Qui en forma part? Quins són els seus orígens?
La Societat d'Estudis Militars (SEM) és jurídicament una associació, tot i que la nostra vocació és la d’exercir de think-tank amb l’objectiu de generar idees i debat sobre política de defensa, al servei del país. En formen part persones de trajectòries professionals i acadèmiques molt diverses, però amb aquest objectiu compartit. Els orígens de la SEM vénen de la continuació de l’antiga sectorial de Defensa de l’ANC, tot i que prenem el nom de l’entitat històrica fundada el 1924.
Qui prepari la independència té la responsabilitat de tenir un projecte en política de defensa
Ens podrien explicar què va passar?
Exactament, vam estar treballant dins de l’ANC des de finals del 2012 fins al juliol del 2014. No volem entrar en polèmiques, però nosaltres no ens enganyem i entenem l’independentisme des de la realpolitik. Sense projecte en política de defensa l’independentisme no és creïble. Qui prepari la independència té la responsabilitat de tenir un projecte en política de defensa, defugir aquesta qüestió és una mena d’autoengany. Sense política de defensa no hi ha Estat.
Han rebut pressions d’algun tipus?
La SEM és una entitat independent, des dels inicis hem volgut finançar-nos al marge dels pressupostos de les administracions per una qüestió de principis. El fet de ser una entitat que no viu del diner públic, fa irrellevants les pressions.
Pensem que cal normalitzar el debat sobre política de defensa, perquè entenem que és cabdal per a Catalunya.
Tenen alguna relació amb el govern de Catalunya?
No, som una entitat independent. La nostra funció és posar sobre la taula obertament informació i idees per a que arribin a tothom, igual com fan think-tanks civils en altres països. Pensem que cal normalitzar el debat sobre política de defensa, perquè entenem que és cabdal per a Catalunya. Naturalment, si se’ns demana la nostra visió de les coses, l’aportem. Però convé deixar clar que la nostra agenda no va lligada a la de les institucions ni, encara menys, dels partits.
Entenc doncs que tampoc tenen relació ni amb l’ANC ni amb Òmnium. I amb els Mossos?
Amb les dues primeres entitats no hi ha cap relació estructurada, tot i que tampoc cap antagonisme. En el cas del Cos de Mossos d’Esquadra, convé entendre que nosaltres treballem en un àmbit diferent. En qualsevol estat democràtic les polítiques de defensa i les d’interior estan diferenciades i és bo que així sigui.
Malgrat els avenços, els partits polítics independentistes són encara lluny de generar projectes homologables internacionalment com va fer l’SNP a Escòcia.
Quina és la posició dels polítics catalans en els temes de defensa?
És una bona pregunta, nosaltres veiem una evolució important, positiva, en els nostres polítics. En el darrer any, el Procés ha incrementat el contacte entre la política catalana i la internacional, especialment l’europea. En moltes ocasions als catalans se’ls ha demanat què pensaven fer en el camp de la defensa, i això ha comportat un bany de realitat. Davant d’un francès o un nord-americà que en una trobada informal et pregunta sobre la defensa no es pot fer el ridícul dient que aquest tema no és important, que no pensem disposar de recursos militars, o bé que subcontractarem militars d’altres països o fins i tot, que farem que se n’encarregui la policia. Si fas això automàticament tens credibilitat zero i el teu interlocutor interpreta que el cas per la independència és un afer de política interna, electoral. Malgrat els avenços, els partits polítics independentistes són encara lluny de generar projectes homologables internacionalment com va fer l’SNP a Escòcia. Anant al detall, el PDECAT procedia del “zero absolut” en propostes sobre defensa, però en els darrers tres anys ha anat generant-ne, incloent-hi una comissió especialitzada i emmarcant el seu projecte en l’àmbit OTAN. En el cas d’ERC, que partia d’un rebuig frontal a qualsevol política de defensa, sabem que hi ha un debat intern obert. Caldrà veure com evoluciona, tot i que si el seu referent és la socialdemocràcia escandinava, fora lògic apropar-se al seu model de defensa. En el cas de la CUP, no ens consta que hi hagi debat, tot i que pels seus plantejament d’empoderament ciutadà, democràcia radical i oposició a enquadrar-se a l’OTAN i la UE, el seu referent hauria de ser Suïssa, on els agrada dir que no tenen soldats, sinó ciutadans amb uniforme.
És evident que caldria prevenir els riscos i dissuadir potencials agressors, però sense capacitats militars el principi de dissuasió no funcionaria i els riscos i amenaces, inevitablement, augmentarien.
Per tant, en una Catalunya independent unes forces armades son imprescindibles?
Sí. Si Catalunya esdevé un Estat haurà de ser capaç de controlar el seu espai aeri, marítim, terrestre i també les seves xarxes o espais cibernètics. Per a fer-ho calen unes forces de defensa amb capacitats militars. De no disposar-ne el nounat Estat tindria problemes davant d’actors, estatals o no que superessin la capacitat d’intervenció purament policial. És evident que caldria prevenir els riscos i dissuadir potencials agressors, però sense capacitats militars el principi de dissuasió no funcionaria i els riscos i amenaces, inevitablement, augmentarien. Es pot fer l’analogia amb les assegurances: no vols haver-les de fer servir mai, però està bé disposar-ne quan hi ha problemes, oi? Amb les forces de defensa passa el mateix: la dissuasió que et proporcionen potser no és mai una garantia al 100%, però sempre és bo comptar-hi, ja que ningú pot predir el futur.
Altrament, cap estat europeu voldrà tenir un “forat negre” de seguretat, un territori indefens prop de les seves fronteres. Pots adoptar diferents tipus de polítiques de defensa, però el que no pots fer és no tenir-ne cap. Una situació així seria una font de problemes que els altres estats es veurien obligats a solucionar. Si l’anticipen, podem dir adéu al reconeixement internacional. No voler disposar de forces de defensa essent independents és ja una contradicció en els termes. No és cap casualitat que no hi hagi cap país de la nostra dimensió demogràfica i marc geopolític que no disposi d’unes forces de defensa.
Saben si s’està treballant en aquest sentit?
Això no ens correspon de respondre-ho. El que és evident és que si no es deixa clara, si més no, la voluntat inequívoca de ser un soci fiable, amb unes polítiques –entre elles la de defensa– homologables a les dels estats del nostre entorn, no podem esperar reconeixements internacionals de cap mena.
Com es fa per tenir unes forces armades, què hauria de fer Catalunya? Qui ens pot ajudar en aquest sentit?
Anem per parts, com s’ha dit, cada procés d’independència té la seva pròpia casuística i el desenvolupament de la seva política de defensa no n’està pas desvinculat. No es van generar de la mateixa manera les forces de defensa de les repúbliques bàltiques que les d’Eslovènia, per posar dos exemples.
El primer que ens hem de demanar és en quin marc geopolític ens trobem, en aquest cas Europa occidental i la Mediterrània. Amb els seus riscos i amenaces. Al llibre “Política de Defensa i Estat propi” (Ed. Base, 2017) trobareu tot un capítol dedicat a aquesta anàlisi. Alhora, hi ha la subsidiarietat del tractats internacionals, els compromisos heretats de ser un Estat successor. Si s’assumeixen aquests compromisos, vol dir que som membres de l’OTAN i la UE. Aquestes organitzacions permeten compartir recursos, i per tant estalviar, en l’àmbit d’una política de defensa coordinada. Si pel que fos, s’optés per no formar-ne part, cal ser conscients que no podríem mancomunar la nostra defensa i es requeriria un model de defensa més ampli, similar al de Finlàndia o Suïssa.
Quin ens pot ajudar?
Catalunya té diverses opcions potencials, es poden discutir. Però cal ser conscients que sigui quin sigui el soci estratègic d’una Catalunya independent, la política de defensa serà vital en aquesta relació.
Pensen que pot ser un actiu diplomàtic?
No ho pensem, ho és. No hi ha cap país amb un capital diplomàtic elevat sense política ni forces de defensa, cap. Suïssa, Suècia, països capaços de mediar internacionalment en situacions complexes des de fa temps ho poden fer perquè la seva política de defensa els blinda d’influències de tercers. Altres països utilitzen intensament les seves forces armades com un actiu diplomàtic en operacions de pau, com Irlanda o en intervencions multinacionals, com Dinamarca, país que des del final de la Guerra Freda va enfocar les seves forces permanents cap a missions expedicionàries.
Caldria esperar doncs, que qualsevol govern independentista establís alguna institució on es poguessin cursar estudis sobre defensa, geopolítica, etc. en el sentit de la veritable preparació d’estructures que són al nucli del que és un Estat.
Es poden seguir estudis militars a Catalunya?
Aquesta és una molt bona pregunta, ja que ens permet disseccionar el marc mental de l’autonomisme. L’oferta acadèmica en matèria de defensa al Principat la cobreixen: A – Organismes al servei de l’interès nacional espanyol B – Pacifistes que fan una esmena a la totalitat a qualsevol tipus de política de defensa homologable. Respecte als primers no cal ni entrar-hi, però en el cas dels segons, convé preguntar-se com és que els successius governs han donat cobertura a un discurs que mina la credibilitat de Catalunya a l’exterior.
Caldria esperar doncs, que qualsevol govern independentista establís alguna institució on es poguessin cursar estudis sobre defensa, geopolítica, etc. en el sentit de la veritable preparació d’estructures que són al nucli del que és un Estat.
L’exèrcit espanyol no sembla que tingui gaires partidaris a Catalunya, com haurien de ser les forces armades de l’estat català?
En qualsevol país, els seus militars acostumen a ser un bon reflex dels vicis i virtuts de les seves societats. Un dels principals problemes amb què ens topem, encara avui, és que molta gent associa “forces de defensa” a “exèrcit espanyol”. Això també ha estat molt nociu alhora de bastir el discurs independentista. De fet, ha estat explotat de forma irresponsable per bona part de la classe política catalanista durant molt de temps. Som capaços de dir que volem ser “com Àustria o com Dinamarca”, però desentenent-nos dels seus models de defensa.
Quin paper hi tindrien les dones?
El mateix que el dels homes, la nostra societat no entendria altra cosa.
Mentre depenguem del comerç internacional i especialment del trànsit marítim per abastir les necessitats més bàsiques, caldrà disposar d’una força naval que permeti a Catalunya exercir la seva sobirania en les aigües territorials que li són pròpies, alhora que col·labori a mantenir segures les aigües internacionals.
Quins són els punts més importants perquè Catalunya estigui ben protegida?
La política de defensa s’ha de desenvolupar partint del nostre marc geopolític, i alhora assumint que no es pot predir el futur. D’una banda caldrà protegir els interessos vitals i estratègics. Per exemple, som deficitaris en la producció d’aliments i produïm un 40% dels que consumim, per tant cal tenir en compte que cereals i proteaginoses ens arriben principalment per via marítima. Respecte del subministrament energètic, el gas i el petroli suposen tres quartes parts de les fonts d’energia que emprem, i també entren majoritàriament per mar. Així, mentre depenguem del comerç internacional i especialment del trànsit marítim per abastir les necessitats més bàsiques, caldrà disposar d’una força naval que permeti a Catalunya exercir la seva sobirania en les aigües territorials que li són pròpies, alhora que col·labori a mantenir segures les aigües internacionals.
Catalunya també depèn fortament del trànsit aeri. Una potència turística ha d’assegurar a empreses i estats que exerceix un control estricte del seu espai aeri, pel que caldria una petita però professional força aèria combinada amb un eficient sistema de control basat en terra.
D’altra banda, estem veient com proliferen conflictes asimètrics i híbrids, on agents no-estatals (patrocinats o no per Estats), poden causar perjudicis greus de forma inesperada. Cal disposar de forces de caràcter convencional que permetin reduir aquest risc a zero i alhora aportar tropes en operacions internacionals. Ser recíprocs amb socis i aliats, és un factor en l’equació de la pròpia seguretat.
Quins són els passos que hauria de seguir el govern, en matèria de defensa, si realment es creuen que serem un estat?
En el context actual, el pas més important és estar ben informat i disposar de la capacitat de generar les idees necessàries per bastir un projecte sòlid i homologable en política de defensa. Sense aquest projecte la independència no és creïble i no obtindrà suports internacionals. Per a desplegar aquesta política de defensa calen eines d’Estat, de les que ara no disposem, i aquest serà un context molt diferent.
