diumenge, 24 de gener de 2021

ACTE DE PRESENTACIÓ DE LA CANDIDATURA DE JUNTS X CATALUNYA (24.01.2021)

 

PREPAREM-NOS!*

S’acosta el 14F, i doncs les eleccions al Parlament de Catalunya. Fa uns dies s’ha aprovat el document Preparem-nos! Pel Consell per la República. Ambdós esdeveniments són d’una gran transcendència, i hem de preparar-nos-hi.

Les primàries de JxCAT ens han donat una llista de candidats brutal, i tot i que encara no s’ha aprovat la llista definitiva, no tinc cap dubte que incorporaran també al President Puigdemont i espero que també a en Josep Costa, com a candidat a la presidència del Parlament, i a la Clara Ponsatí i el Toni Castellà entre d’altres. Conjuntament amb la Laura Borràs, el Joan Canadell, conformarem un equip potent. Precisament, en el moment de redactar aquestes línies, les enquestes ja ens situen ben a prop del primer partit, i tot sembla indicar que quan tinguem tot tancat i accelerem la campanya, l’embranzida serà tan brutal, que deixarem tothom enrere.

Cal una victòria absoluta, la necessitem com l’aire que respirem. Hem d’evitar la possibilitat d’un tripartit espanyolista. Com diu la Laura, cal un govern i un parlament nítidament independentistes. Únicament així podrem tirar endavant. Europa i el Món han de veure que anem a per totes i que s’ha acabat la comèdia amb Espanya.

L’altre dia, quan escoltava el President Puigdemont presentar el Preparem-nos! vaig sentir una forta emoció. Cal aplicar-lo fil per randa, i aconseguir desbancar Espanya en tots els fronts. També cal bastir una estructura digital republicana que quedi al marge de la repressió espanyola. Com va passar amb els 17.000 atacs digitals espanyols que van fracassar contra l’Assemblea de Representants. No podran amb nosaltres.

Bastir un «estat al marge», tal i com en el seu moment va exigir en Joan Carretero, és el que estem fent amb el Consell per la República. Cal incrementar-ne el cens de membres individuals i d’entitats, i des de Reagrupament estem col·laborant a fer-ho, des dels seus inicis.

Que s’acosten moments èpics i cal obtenir-ne victòries contundents es demostra també amb el triomf en les eleccions al rectorat de la Universitat de Barcelona. Després de setmanes d’una campanya duríssima per part de sectors espanyolistes a favor del fins ara rector, que s’ha desentès totalment de la defensa de professors i estudiants propis represaliats per Espanya, finalment ha estat derrotat per un candidat amb el ferm suport de l’independentisme! Quina extraordinària notícia que demostra que la societat civil està cada cop més en línia amb ell.

Cal ara fixar-se en altres institucions civils que estan en mans espanyolistes, particularment el Col·legi d’Advocats de Barcelona, veritable catau catalanòfob, que hem de netejar el més aviat possible.

Des de Reagrupament fem una crida a la mobilització, a la victòria, a la unió independentista. Guanyem i fem de les institucions i del carrer les nostres avantguardes de la Catalunya Lliure!

*(NOTA: Publicat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, Núm. 106, Desembre 2020)

dimecres, 13 de gener de 2021

A LA LLISTA DE JUNTS X CAT, AMB EL PRESIDENT PUIGDEMONT I LA LAURA BORRÀS!

M'omple d'orgull tornar a anunciar-vos que formaré part de la llista de JuntsxCatalunya de la demarcació per Barcelona en les properes eleccions al Parlament de Catalunya, com ja va passar en els anteriors comicis del 2017.

Vull ajudar a la Independència de Catalunya i també vull que la Laura Borrràs sigui la nova, i primera, Presidenta de la Generalitat. Lògicament, com he fet aquests tres darrers anys, dono tot el meu suport al President Carles Puigdemont, que està encapçalant una campanya internacional de denúncia de la repressió espanyola del Poble Català. No ens derrotaran, ben al contrari, anem sempre endavant!
Agrair els companys de Reagrupament que sempre m'han donat suport en aquest procés i per descomptat als associats de la comarca de l'Alt Penedès i del conjunt de la Vegueria del Penedès, que estan fent també una gran tasca patriòtica per assegurar la llibertat, la seguretat i el benestar de tots els compatriotes. Sempre endavant!

dilluns, 28 de desembre de 2020

LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 106 (DESEMBRE 2020)

LA REPÚBLICA DE CATALUNYA COMPRARÀ 100 TANCS MERKAVA IV A ISRAEL

Una de les primeres decisions que prendrà la nova República de Catalunya, un cop proclamada de nou, en base a la votació del 27 d'octubre del 2017, serà la creació de la Força de Defensa de Catalunya (FDC). 

Avui s'ha sabut que, pel que fa al seu component de Terra, comptarà amb 100 tancs israelians Merkava IV, de gran potència i que estan perfectament adaptats a un terreny desèrtic o semi-desèrtic, com són els Monegros. 

L'adquisició d'aquest tanc formarà part d'una acord militar secret que a hores d'ara ja s'estaria negociant entre Israel i l'autoritat nacional catalana en formació i que també inclouria sistemes d'armament aeris, navals, digitals i d'intel·ligència. 

Amb aquest acord, el nou exèrcit català es convertiria en una força de xoc de les més avançades en els propers anys. També posarà les bases per una potent indústria de defensa catalana.

divendres, 18 de desembre de 2020

FER HISTÒRIA, AMB LA LAURA*

Quan es llegeixin aquestes línies, probablement ja sabrem si hem fet història. Espero i desitjo que sí. Perquè això voldrà dir que la Laura Borràs haurà guanyat les primàries per ser la candidata efectiva a a Presidència de la Generalitat per part de Junts per Catalunya. Lògicament, encara caldrà imposar-se a les eleccions del 14 de febrer, bé mitjançant una majoria absoluta, bé mitjançant una nova coalició independentista. Llavors sí que haurem fet història, perquè entre altres esdeveniments, significarà que tindrem, per primera vegada, «una» presidenta de la Generalitat, després de 131 presidents.¿I no seria especial que fos, precisament, amb una dona presidenta que assolíssim definitivament la Independència? 

Aquestes darreres setmanes hem assistit a unes primàries en el sí de Junts per Catalunya que han estat exemplars i que marcaran un abans i un després. Diguem-ho clar i sense embuts. Reagrupament ha fet públic el seu suport a Laura Borràs. Perquè considerem que és una persona eficient, intel·ligent, patriota, compromesa. Amb una enorme capacitat de feina i de raonament. Amb una retòrica excel·lent. Perquè amb ella es poden sentir molt identificades moltes persones, homes i dones. I perquè pot assolir un triomf rotund enfront els partits espanyolistes i ètnics, que pretenen acabar amb Catalunya com a nació. 

La victòria de Junts per Catalunya serà definitiva, també, per que compta amb el President legítim, Carles Puigdemont, que cada cop està assumint un protagonisme en la política europea, en el Parlament Europeu, flanquejat de forma convincent per la Clara Ponsatí i el Toni Comin. 

Tot plegat dibuixa un escenari d’optimisme i de victòria, en un context de repressió espanyola, de catalanofòbia extrem, cada cop més desaforat. I malgrat això, no fem més que avançar. Però cal tenir en compte que mai no n’hi ha prou. Les eleccions del 14F poden esdevenir claus per al futur immediat del nostre poble i no podem deixar-nos ensarronar. Hem de guanyar i hem de guanyar de forma convincent, sense discussió, de forma abassagadora i que ens permeti afirmar que no necessitem el permís de ningú altre per la independència que el del poble català. De nosaltres mateixos, de nosaltres sols, per emprar una expressió ben coneguda. 

Amb el Carles, amb la Laura, amb la Clara, amb el Toni i amb centenars, milers i milions de catalans podem guanyar i restablir la República Catalana. Hem de parar els peus als espanyols que no deixen de reprimir-nos i hem de fer que els europeus, i el món sencer, ens reconegui com un poble lliure i amant de la pau. Perquè ni ens aturarem, ni ens aturaran. Volem la victòria i l’obtindrem. Per això cal treballar i treballar sense pausa. No hi ha marxa enrera. És una crida pel triomf i la República, per obtenir tots els recursos que ens permetin fer front a fenomen com la pandèmia sanitària, la crisi econòmica i social, per millorar les condicions de vida dels catalans i les catalanes i no caure mai més en els ridículs que provoca l’autonomia. Ja han mort 15.000 compatriotes, i tothom sap que haurien estat molts menys si haguéssim tingut a les nostres mans els recursos que generem amb el nostre esforç. I no puc deixar de recordar la figura del President Quim Torra que va trencar-se el pit per evitar-ho i que tant el trobem a faltar unes poques setmanes després de la seva inhabilitació vergonyant. 

En definitiva, fem una crida a seguir endavant, sempre endavant. Per Catalunya, per tots nosaltres, per fer, junts història, és a dir, República!

*(NOTA: Post publicat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, núm. 105, Desembre 2020)

dimarts, 8 de desembre de 2020

XERRADA VIRTUAL D'AVUI AMB EN JAUME ALONSO CUEVILLAS, EN JOSEP SORT I REAGRUPATS



Agreements with the State and magical pactism[1]

 Carles Puigdemont



Experience shows us that the important thing about agreements reached with the State in relation to Catalonia is not their signature and the details that accompany them, but rather their respect and compliance, so that verifying compliance with previous agreements is a necessary condition to resolve the convenience of signing new ones.

The Spanish State is above all a machinery of power that acts as an expert system; the concrete ideology or power of the people who fleetingly represent it doesn't matter. It is a large interactive repository of knowledge about power and administration, enriched by each regime and each generation of politicians and senior civil servants of the three powers, which provides the necessary respònses to each situation in which any particular person in charge may find himself. That is to say: in the negotiation with the Spanish Government on Catalan issues, one is not only or chiefly negotiating with the minister or prime minister, but with all those who have preceded them and have poured their knowledge and experience into this expert system. With regard to Catalonia, the red lines that the Spanish interlocutor is well aware of are not those set by its government programme, nor are they the ideological framework of its political formation – usually more generous than the electoral programme –, but rather those drawn by all their predecessors who have had the responsibility to deal with it. In the debate on the national condition of Catalonia, the weight of the legacies of the Count-Duke of Olivares, king Felipe V, Primo de Rivera and Franco - to put some names under which there is a whole host of ministers and civil servants, judges and servants of the State, laws and decrees - determines even the position of political spaces that are placed ideologically at the antipodes.


For us, this is catalanphobia. For them, that is patriotism. It is the duty that they feel they have as servants of the State, over and above their ideologies that have catapulted them to power. When a judge issues a judgment, he does not do so only by making use of a legal protection, forced or otherwise; he does so with the endorsement of a complete system that has refined the persecution of a minority nation to make this persecution fit within the standards required of a liberal democracy.
 
Under these conditions, it is extremely risky and dangerous to enter the area of ​​agreements with the Spanish State without taking due precautions. The probability that the power machinery will engulf you before you realise is very high.

This is where Catalanism, as a whole, has always failed. We have gone to all the negotiations with Spain, ignoring the fact that, in the culture of Spanish power, conjunctural opportunities do not open the door to structural reforms. A given government's loss of an outright majority does not prejudge that the power of the State has lost a single shred of its strength or that it feels compelled to review its position.

Attempting to resolve structural, fundamental issues taking advantage of the parliamentary weakness of a government is dangerously naive, which ignores the true power of the State. It is an exercise in self-deception that may allow one to move forward peacefully from one election to the next, but it contributes to the chronification of the conflict, which is the scenario where the strong side always wins.


By being rigourous and self-demanding, and with a large dose of realism, we reach the conclusion that the few improvements that may be obtained will never mean weakening the power of the State, so that any devolution of self-government is jeopardised and subject to the permanent vigilance and suspicion of the three powers of the State. This is what has happened hitherto.

Catalanism has too lightly neglected the construction of its own expert system. After more than 100 years of political confrontation with the State, this system should hhave been very robust by now. Perhaps this is the real difference with the Basque system, and not whether one party here more or less resembles the successful party over there. All our experience and knowledge accumulated over time have not been taken advantage of by the political leaders of the moment, who have tried to invent or innovate in relations with the State in the ingenuous hope of being the ones who can solve the grievances for a generation or more. By not feeling part of this secular chain, by not believing themselves to be the heirs of the various traditions of Catalanism that have had the opportunity to deal with the State, an extraordinary potential has been wasted that would have saved us mistakes. One of the reasons for foregoing feeling thesmelves to be the heirs to those who have preceded us is the Cainite struggle that tends to take place within oppressed and persecuted peoples, often expressed by partisan mistrust that has developed to paroxysmal levels.
 
Part of the Catalanists felt the obsessive need to kill Jordi Pujol's political and government work legacy because they believed that this would help them win the elections, instead of understanding that on that legacy, becoming its logical heirs, they could add their own bases of the relationship with the State, and they would thus have delivered to the subsequent generation an even more solid foundation than it had received. Instead, even today enormous efforts are devoted to deconstructing and stigmatizing the “convergents”, and it is felt necessary to tear down the stones of their legacy in order to achieve electoral hegemony. And this happens every time. It also happened with the legacy of Pasqual Maragall, which the other Catalanists tried to stigmatize simply because they had not been protagonists.


On the other side, the same interlocutor has always waited for us. The person in charge of saying "No" has change, and will change in the future. But it is always the same "No", a "No" that comes from way back and that is conceived of and designed to go far. On the other hand, at each change of era, whether due to a change of government or of the regime, we change our interlocutors, we change the language and sometimes also the objectives, with the foolish caution of erasing the merits of our predecessors to prevent their political heirs from obtaining part of the hypothetical benefits of a future agreement with the State.
 
The logic with which we have hitherto faced relations with the State condemns us to permanent defeat. In this field, shortcuts can be a mirage and a trap, and whoever sees in the agreements with the State a shortcut to make the effective achievement of independence easier to tread, and painless, is not telling the truth.

Paradoxically, the critics of "we're in a hurry" - some of whom are directly responsible for this line of reasoning when it came to discrediting the traditional Catalan "pactism" - are right now in an exaggerated hurry to reach an agreement with the State, as if everything relied on this tactical action.


Paradoxically, the critics of the so-called "magical independence movement" - some of whom are also directly responsible for this line of reasoning when it came to contesting the hegemony of autonomist Catalanism - are now fervent defenders of "magical pactism". A pactism that is far from demonstrating, in comparative terms, the efficacy of its predecessors, but that is advertised as a remedy that predisposes the cure of almost all our ills. Nobody explains the why and wherefore of this cure. But the product has already been enthusiastically received ... by the Spanish expert system.

We have to put into practice the strategy for the achievement of our own State. A strategy that is not linked to the temporary majorities in the Spanish Congress, nor to its correlation of ideological forces. Neither the survival of a left-wing government in Spain nor the fight against the extreme right justify any strategic postponement. It is the political milestones that it lays down as a political movement, always endorsed by large and growing electoral majorities, that have to guide the independence movement towards the attainment of its objectives. 
 
Every organization, and every country too, has to keep in mind what preceded, the experience, the lessons learned. Learning from past and recent experience is key to preparing the political confrontation with the State, and to consolidate victories like those of October 1. Because it was not mourning, it was a flood of hope that changed the country and its relations with the Spanish state.

[1] In Catalan, "pactisme" refers to the pragmatic negotiating strategy traditionally attributed to the Catalan people, as a means of solving disputes and problems.
 
 

AVUI, A LES 13 HORES, CONVERSA VIRTUAL DE JAUME ALONSO CUEVILLAS I JOSEP SORT

 

08/12/2020

⏰

13.00h

💻

Zoom: us02web.zoom.us/j/84504293147 pic.twitter.com/1jn676Z10A

Us hi espero!