ORRIOLS SOBRE LA NOVA LLEI DE CULTURA CATALANA (BRUTAAAL)

 

Sílvia Orriols culpa al govern per la regularització d'immigrants

SÍLVIA ORRIOLS I LA CRISI DE L'ASCENSOR SOCIAL (BRUTAAAAAL)

 

Prou! (article d'Imma Tubella a El Punt-Avui), 7.2.2026

Imma Tubella - Escriptora

Avui és un bon dia per recor­dar la defi­nició de colònia. N’hi ha per donar i per ven­dre, començant per la d’Adam Smith al seu lli­bre La riquesa de les naci­ons, publi­cat l’any 1776, on defi­neix les colònies com ter­ri­to­ris extrac­tius sub­or­di­nats als interes­sos del cen­tre. És a dir, que un ter­ri­tori pot estar ple­na­ment inte­grat en un estat i, alhora, ser trac­tat com una colònia si la relació és d’extracció i sub­or­di­nació. Aquest és clara­ment el cas de Cata­lu­nya, i qui ho dubti, que no es perdi la con­ferència de l’eco­no­mista David Ros orga­nit­zada pel Con­sell de la República el dia 12 de febrer a l’Ate­neu Bar­ce­lonès sobre el preu que paguem els cata­lans per con­ti­nuar al Regne d’Espa­nya i els efec­tes sobre la nos­tra qua­li­tat de vida. Les dades són esgar­ri­fo­ses i indig­nants.

“Si una colònia és un territori que paga però no decideix i que contribueix però no controla, Catalunya és una colònia sens cap mena de dubte."

Una colònia no es defi­neix només per ban­de­res o exèrcits. Es defi­neix per rela­ci­ons de poder. Cata­lu­nya té capa­ci­tat real de decisió sobre qüesti­ons estratègiques que l’afec­ten? No. Cata­lu­nya aporta més recur­sos dels que rep? Sí. On es pre­nen les grans deci­si­ons que ens afec­ten? A Madrid. I a Madrid neguen la con­dició colo­nial i ho pre­sen­ten com una qüestió de soli­da­ri­tat i d’equi­li­bri ter­ri­to­rial? Sí. Doncs si una colònia és un ter­ri­tori que paga però no deci­deix i que con­tri­bu­eix però no con­trola, Cata­lu­nya és una colònia sens cap mena de dubte. A més a més, Cata­lu­nya està sub­or­di­nada a un estat per dret de con­questa. No ho obli­dem. Al segle XXI, una colònia no neces­sita vir­reis, no neces­sita sol­dats, no neces­sita una admi­nis­tració sepa­rada. N’hi ha prou amb pres­su­pos­tos no exe­cu­tats, com­petències tute­la­des, capa­ci­tat fis­cal sense sobi­ra­nia i un cen­tre que deci­deix sense patir les con­seqüències.

Una colònia del Tercer Món? No, Catalunya, ara mateix (J.S.)

El col·lapse per­ma­nent de Roda­lies, la satu­ració estruc­tu­ral de la sani­tat pública i la nor­ma­lit­zació de les esco­les bar­racó no són acci­dents ni errors de gestió. Són el fun­ci­o­na­ment ordi­nari d’una relació colo­nial.

“El problema no és ideològic. És la lògica d’un Estat que permet que Madrid competeixi fiscalment a la baixa mentre utilitza Catalunya com a base recaptatòria"

Cata­lu­nya no només paga. Paga més que ningú. És la comu­ni­tat autònoma amb el tipus mar­gi­nal d’IRPF més alt de l’Estat, molt per sobre de la mit­jana i en l’extrem opo­sat del model madri­leny. Men­tre aquí es demana esforç fis­cal en nom dels ser­veis públics, a Madrid la pre­si­denta Ayuso anun­cia noves rebai­xes de l’IRPF i es pre­senta com a paradís de la “lli­ber­tat fis­cal”. El con­trast, doncs, no és anecdòtic, és estruc­tu­ral. Perquè men­tre Madrid pot abai­xar impos­tos sense que se li col·lapsin els trens, Cata­lu­nya, que recapta més, no pot garan­tir ser­veis bàsics en con­di­ci­ons. No perquè no vul­gui, sinó perquè no deci­deix. El resul­tat és per­vers. El ter­ri­tori amb més pressió fis­cal és també el que pateix més dèficit crònic d’inver­si­ons esta­tals. Paguem més, però rebem menys. Només a tall d’exem­ple, el que Cata­lu­nya envia a Espa­nya i no torna se situa entre 70 i 86 mili­ons d’euros al dia, o entre 3 i 3,6 mili­ons cada hora.

El tren que no arriba no és només una molèstia quo­ti­di­ana. És temps expro­piat, mobi­li­tat limi­tada, vides con­di­ci­o­na­des. Una sani­tat ten­si­o­nada no és només una llista d’espera. És retard diagnòstic, desi­gual­tat social i angoixa vital. Les esco­les en bar­ra­cons no són una solució tem­po­ral. Són la prova que el futur d’un país pot que­dar inde­fi­ni­da­ment ajor­nat sense con­seqüències polítiques per a qui deci­deix des de lluny.

Revolució i Independència dels Estats Units (JS)

A mit­jan segle XVIII, les 13 colònies nord-ame­ri­ca­nes no es van revol­tar con­tra Angla­terra perquè els impos­tos fos­sin exces­sius, sinó perquè eren impos­tos impo­sats per un par­la­ment aliè. No era una queixa econòmica, sinó una denúncia de domini colo­nial. Paga­ven, però no gover­na­ven. Con­tribuïen, però no deci­dien. Exac­ta­ment el mateix esquema que avui regeix la relació entre Cata­lu­nya i l’Estat espa­nyol

Qui no agafa Roda­lies no en pateix el caos. Qui no depèn del CAP no veu la urgència. Qui no porta els fills a bar­ra­cons esco­lars no veu la neces­si­tat d’inver­tir en esco­les dig­nes.

El pro­blema no és ideològic. És la lògica d’un Estat que per­met que Madrid com­pe­teixi fis­cal­ment a la baixa men­tre uti­litza Cata­lu­nya com a base recap­tatòria. Un ter­ri­tori útil per finançar el sis­tema, però pres­cin­di­ble a l’hora d’inver­tir-hi. I, això, tant ho defen­sen les esquer­res com les dre­tes espa­nyo­les i espa­nyo­lis­tes.

Quan el dete­ri­o­ra­ment és cons­tant, no estem davant una negligència, estem davant un model colo­nial ple­na­ment vigent. I la història és clara. Cap colònia accepta inde­fi­ni­da­ment pagar com una metròpoli i viure com una perifèria. La inde­pendència, tard o d’hora, arriba. Per dig­ni­tat.

"AVUI EM PASSA PEL CAP....", GRAN ARTICLE DE TERESA CASALS, REAGRUPADA I CREU DE SANT JORDI, PUBLICAT AL SEU COMPTE DE FACEBOOK (8.2.2026)

Avui em passa pel cap comentar les dues manifestacions convocades per avui, una al matí i l'altra a la tarda. La del matí l'han qualificada com "la dels independentistes" i la de la tarda com "la dels usuaris" Es veu que "els independentistes" NO som usuaris del transport públic, potser tots som milionaris i ens acompanya el xofer a la feina o som tant ecològics que anem a peu o en bicicleta de pedals per arribar "en forma" a les tasques diàries.

Amb la Teresa, a l'Ateneu Barcelonès

Aquesta vegada no he pogut participar de la manifestació, la del matí, per descomptat perquè jo sóc usuària del transport públic i, independentista. Me'n faig creus de les justificacions d'aquells que es consideren, només usuaris quan proclamen que ells no volen confrontacions, ells, i elles, només volen SOLUCIONS.. Els independentistes fa més de 50 anys que sortim al carrer per defensar les llibertats i demanar solucions.... Malauradament una gran tragèdia ha permès actualitzar l' espoli continuat que patim any rere any els catalans. Inversions milionàries que es projecten però no s'executen , inspeccions que no es feien.... Com pot ser que, en el segle de la tecnologia, de la intelligència artificial del coneixement exhaustiu de les característiques d'altres planetes , quan , els treballadors d'Adif, vigilats pels maquinistes dels trens, analitzen els terrenys de la xarxa ferroviària troben més de 100 punts que suposen un perill real de descarrilament?

El desastre de RENFE, la tercermundialització de Catalunya

Usuaris, estem tutelats, espoliats i menystinguts per un estat en fallida. Catalunya ha estat un referent en molts aspectes : ensenyament, Sanitat, Recerca, intercanvis de talent. I mentre esperem "solucions" ens veiem arrossegats per un estat que cau i penja.

NOTA: Les fotos les he col·locades jo (JS)

Una activista veta Sílvia Orriols i la líder d’AC la deixa en ridícul: ‘Bon dia…’ (XCatalunya. 10.02.2026))

 

Anna Gómez va intentar vetar Orriols dels trens catalans en declaracions a NacióDigital

per Mireia Puig

10/02/2026

NacióDigital, un dels mitjans més adeptes al règim socialprocessista, va publicar una entrevista amb Anna Gómez, portaveu de la plataforma Dignitat a les Vies, el passat sis de febrer. L'activista no va dubtar a assenyalar directament Aliança Catalana i Vox amb una declaració que pretenia ser contundent però va resultar tremendament reveladora.

Segons Gómez, ambdues formacions polítiques no són benvingudes al transport públic català perquè suposadament volen decidir qui pot viatjar o no. La portaveu de Dignitat a les Vies va rematar la seva intervenció amb una frase que buscava presentar-se com a defensora de la inclusivitat davant del discurs identitari. Tanmateix, el que va aconseguir va ser exposar la profunda contradicció d'aquells que s'autodenominen tolerants mentre exerceixen censura política oberta contra representants electes.

La resposta demolidora que arrasa a les xarxes

Sílvia Orriols no va trigar ni vint-i-quatre hores a respondre amb la contundència que la caracteritza i que tant incomoda l'establishment processista. La líder d'Aliança Catalana va utilitzar el seu compte oficial a la xarxa social X per desmuntar punt per punt la pretensió autoritària de Gómez. Orriols va deixar clar que ningú no li pot dictar on és o no benvinguda, i molt menys una activista sense cap mena de mandat democràtic.

La diputada independentista va recordar que ni els carrers on es manifesten aquestes plataformes ni els trens que utilitza pertanyen a moviments concrets o activistes autoproclamats. La parlamentària va rematar el seu missatge amb una frase lapidària carregada d'ironia que ha fet la volta a internet en qüestió d'hores. El simple "Bon dia maca..." final ha ressonat com un cop certer contra aquells que pretenen exercir de censors de l'espai públic català.

 

Un fenomen viral sense precedents recents

Els números parlen per si sols i reflecteixen el cansament de milers de catalans davant del discurs progressista hegemònic imposat des de fa dècades. Les interaccions demostren que el missatge d'Aliança Catalana connecta amb una majoria silenciosa cansada de l'adoctrinament institucional i del "primer els altres".

Els comentaris sota la publicació d'Orriols reflecteixen majoritàriament suport a la seva postura davant de l'intent de veto polític exercit des de plataformes vinculades a l'ecosistema subvencionat. Aquest fenomen de viralitat massiva evidencia que el cordó sanitari mediàtic està fracassant estrepitosament en el seu intent de marginar la formació independentista. Mentre TV3 continua vetant sistemàticament Orriols tot i la seva representació parlamentària legítima, les xarxes socials amplifiquen exponencialment el seu missatge sense filtres ni censures.

El context que ningú no vol recordar

La polèmica sobre els trens a Catalunya no sorgeix del no-res sinó d'anys d'abandonament per part de l'Estat espanyol i complicitat autonòmica. Les Rodalies catalanes acumulen retards crònics, avaries constants i una inversió insuficient que reflecteix el menyspreu històric cap a les infraestructures del territori. Tanmateix, plataformes com Dignitat a les Vies han convertit legítimes reivindicacions ferroviàries en espais de militància progressista i assenyalament ideològic sistemàtic.

La contradicció és evident quan aquells que es manifesten per un tren per a tothom pretenen simultàniament vetar representants electes democràticament per milers de catalans. Orriols ha assenyalat aquesta hipocresia flagrant recordant que ella continuarà present en trens, carrers i urnes amb el mandat dels seus votants.

Aliança Catalana s’estructura internament a la primera Convenció Municipalista

 La formació nacionalista apunta a les municipals de 2027 en una jornada de treball intern

per Rubèn Novoa

07/02/2026

El Teatre Comtal de Ripoll ha estat aquest dissabte l’escenari d’un acte que consolida una realitat política cada cop més evident: Aliança Catalana (AC) ha deixat de ser una experiència local per convertir-se en un projecte nacional en fase d’estructuració de govern. Prop de 300 càrrecs i militants territorials s’han aplegat a la primera Convenció Municipalista del partit, una cita que marca formalment el tret de sortida cap a les eleccions municipals del 2027.

No ha estat una reunió orgànica més. Ha estat una operació de construcció política. Reglaments interns, arquitectura territorial i de partit i un programa marc municipal amb un objectiu explícit: exportar el model Ripoll —identitat, ordre, prioritat nacional i gestió eficient— als 947 municipis del país.

Tal com XCatalunya ha analitzat en peces prèvies —des del “Pacte de la Vergonya” que va intentar asfixiar AC al Parlament fins al balanç del 2025 com l’any de l’esfondrament del dic de contenció mediàtic i institucional—, el partit de Sílvia Orriols ha transformat la marginalitat imposada en contrahegemonia emergent. A Ripoll, aquesta evolució s’ha materialitzat en normes, fulls de ruta i una crida clara a la mobilització territorial que situa AC com l’únic projecte polític amb voluntat de reconstrucció nacional des de la base municipal.

La jornada ha estat conduïda per Eduard Berraondo, cap de premsa del partit, que ha donat pas a Aurora Fornos, responsable de Política Institucional. Fornos ha obert l’acte amb un missatge inequívoc: “Avui fem el tret de sortida de les municipals”.

Ha anunciat la modificació dels estatuts per crear agrupacions locals sota el Reglament Orgànic Territorial (ROT), un instrument clau per estructurar candidatures sòlides arreu del territori en un context dominat pel clientelisme del “país oficial” —PSC, Junts, ERC, Comuns i CUP.

Jordi Coma ha situat l’horitzó estratègic del moment: “Som aquí per reconstruir el país i fer un pas més”

En aquesta línia, ha presentat el Reglament del Consell Nacional, un òrgan de decisió que es reunirà cada tres mesos, i que actuarà com a centre de gravetat política del partit. Jordi Aragonès ha exposat el programa marc municipal i el pla de formacions previst, mentre que Oriol Gès ha aportat les dades d’arrelament territorial i els presents a la jornada: 204 persones actives procedents de 34 comarques diferents.

Aquesta és la trinxera que sosté el territori”, ha afirmat Gès, destacant les parades actives a Blanes, Vic, Manresa, Vilafranca i altres municipis, amb una nova convocatòria prevista dimarts 10 a Santpedor, amb la incorporació d’un nou regidor al projecte. En un país amb una realitat municipal diversa i recursos limitats, el secretari d’organització d’AC ha defensat la necessitat de maximitzar l’impacte amb responsabilitat i sentit comú. “No amagarem les sigles”, ha advertit, descartant qualsevol estratègia de dilució identitària.

El procés de selecció de candidats ha estat un dels punts clau de la Convenció. Als municipis de menys de 30.000 habitants, les candidatures seran proposades pels comitès locals o comarcals; als municipis de més població, pel comitè de govern.

“Busquem bones candidatures”, ha insistit Gès, reiterant que AC és “l’únic projecte polític capaç de salvar Catalunya de l’extinció cultural i demogràfica”. També ha posat sobre la taula un repte intern: dels 2.500 militants al corrent de pagament, només el 19% són dones, un desequilibri que el partit assumeix com a objectiu a revertir.

Abans de la cloenda, Lluís Areny ha recordat que “el 2023 Ripoll és una lliçó que cal replicar a tots els municipis de Catalunya”. “Avui som una resposta. Som els de la batllessa de Ripoll”, ha afirmat, reclamant implicació constant, coherència política i capacitat de resistència davant un ecosistema mediàtic hostil.

La cloenda ha anat a càrrec de Sílvia Orriols, que ha elevat el to polític i simbòlic de l’acte amb un discurs de caràcter fundacional. “Som a Ripoll, bressol de Catalunya”, ha afirmat, situant la Convenció en una dimensió nacional. Orriols ha interpel·lat directament militants i simpatitzants: “Tots som cridats a canviar el destí que volen imposar-nos, a assegurar la continuïtat nacional del nostre poble i la prosperitat de les futures generacions”.

La presidenta d’AC ha subratllat el caràcter col·lectiu del projecte: “Aliança som tots. És tota Catalunya aixecant-se amb valentia i determinació per salvar el nostre llegat i garantir el futur”. Mirant ja explícitament al calendari electoral, ha fixat l’horitzó amb claredat: “El maig de l’any vinent, Catalunya es tenyirà de blau i posarem els catalans al centre”.

Orriols ha concretat un dels eixos centrals del programa municipalista: “Aturarem l’efecte crida immigratori i recuperarem el control del país des dels ajuntaments”. I ha rebutjat el marc imposat pels adversaris polítics i mediàtics: “Defensar el que som no és radicalisme. És normalitat”.

Ha tancat la intervenció amb una apel·lació directa a l’orgull i a la legitimitat històrica del projecte: “Amb el cap ben alt: visca Ripoll i visca Catalunya”.

Aquesta primera Convenció Municipalista certifica el pas definitiu d’Aliança Catalana de la resistència a la governança. Mentre l’elit política persevera en el cordó sanitari per blindar privilegis, AC construeix des de la base. El 2027 no serà anecdòtic. Serà municipal. I Ripoll, un cop més, n’és el laboratori.

Si no volen pactar amb Aliança per fer la independència és que no volen fer la independència per Fèlix Rabassa

1 de febrer de 2026

PerFelix Rabassa

He volgut escriure aquest article després de llegir l’enèsim tuit d’independentistes (o suposats independentistes) d’esquerres que afirmen que Aliança Catalana trenca l’independentisme i és un escull molt important per a arribar a la independència perquè, és clar, com que és “ultradreta” i tal els altres partits (suposadament) independentistes no hi voldran pactar. El tuit en qüestió deia: “Aquí hi ha tot de gent celebrant uns 71 escons suposadament independentistes, quan la realitat és que la majoria independentista operativa és de 52. AC és un escull CONTRA l’independentisme. La seva existència condemna el nostre moviment a la minoria parlamentària”.

Durant anys, una part important de l’independentisme institucional ha repetit una idea fins a convertir-la en un dogma: la independència de Catalunya només es pot fer amb uns partits que tinguin uns límits ideològics molt concrets, amb uns actors polítics determinats i amb uns vetos previs que, curiosament, sempre acaben paralitzant qualsevol pas real. La negativa de Junts, ERC i la CUP a pactar amb Aliança Catalana per mor del “cordó sanitari” a qui beneficia és a Espanya. Cal dir-ho sense embuts: aquesta negativa és l’excusa perfecta per no fer la independència perquè, senzillament, no la volen fer.

Si l’objectiu fos realment assolir l’Estat català, la pregunta clau seria una de molt simple: tenim majoria per fer-ho i voluntat de fer-ho? Tota la resta —sigles, etiquetes morals, cordons sanitaris i escenificacions— és secundari. La història de tots els processos d’alliberament nacional demostra que els fronts amplis són imprescindibles i que les diferències ideològiques es deixen aparcades quan l’objectiu nacional, la independència, es troba per damunt de qualsevol altra consideració. A Catalunya, en canvi, passa just el contrari: es fa servir les diferències ideològiques i l’espantall infantil de la “ultradreta” com a coartada per a no avançar.

La pregunta que ens hauríem de fer és: Com és que Aliança Catalana estaria disposada a pactar amb Junts, ERC i CUP per assolir la independència i aquests tres partits processistes no estan disposats a pactar amb Aliança Catalana per aconseguir aquest anhelat objectiu?

El 2017 és el millor exemple de fins on arriba aquesta contradicció. Aquell any, Junts i ERC van demanar confiança, unitat i sacrificis a la població. Van apel·lar a la transversalitat, a la suma de sensibilitats i a la legitimitat democràtica del mandat de l’1 d’Octubre. Però quan va arribar l’hora decisiva, van demostrar que no estaven disposats a assumir el conflicte amb Espanya fins al final. La declaració simbòlica, la renúncia a defensar el mandat popular i la fugida cap al tacticisme autonòmic van definir aquella traïció. I els artífexs d’aquella traïció són els que ara tenen els sants pebrots de no voler fer la independència perquè són uns senyorets i no es volen arremangar i embrutar-se les mans per restituir l’Estat català.

D’aleshores ençà, el relat ha canviat, però el fons és el mateix. ERC ha optat obertament per la gestió autonòmica i pels pactes amb el PSOE, a Madrid i a Barcelona, a canvi de quotes de poder i promeses sempre ajornades. Junts, tot i tenir un discurs més dur, ha acabat seguint un camí semblant: negociacions amb el PSOE i estabilitat del règim del 78 a canvi de càrrecs per als militants. I la CUP,els que havien d’anar a poc a poc per arribar lluny, han quedat avariats al marge de la carretera, han diluït l’independentisme i s’han amagat darrere l’omnipresent bandera palestina i la seva malaltissa islamofília.

Aliança Catalana és el nen que veu que el rei passeja nu i ens fa veure que si hi ha una majoria independentista possible i no s’articula perquè alguns es neguen a construir-la, el problema no és la ideologia d’un partit, sinó la voluntat de fer la independència. Dir que no es pot pactar amb Aliança Catalana és, en realitat, dir que no es vol assumir un procés d’independència. És una rebequeria infantil.

Curiosament, els mateixos partits que no tenen cap problema a pactar amb el PSOE —un partit que ha avalat el 155, la repressió judicial i la persecució de l’independentisme— es mostren escandalitzats davant la possibilitat de pactar amb Aliança, una força independentista catalana. Aquesta doble vara de mesurar és surrealista: amb el PSOE s’hi pot pactar perquè no qüestiona l’Estat espanyol; amb Aliança Catalana no, perquè sí que el posa en qüestió.

En fi, si Junts, ERC i la CUP no volen pactar amb Aliança Catalana per fer la independència, és que no volen fer la independència. Tot el que ve després són excuses que maquillen la inacció, la por i la renúncia. L’independentisme no necessita més relats ni més terminis indeterminats i tampoc necessita la superioritat moral dels covards. Necessita coratge, coherència i voluntat real de poder. I això, avui, brilla per la seva absència en els tres partits processistes.

VIES DIFERENTS, SALVEM CATALUNYA!

REFLEXIÓ I CONCLUSIONS DE LA III CONFERÈNCIA SOBRE POLÍTICA INTERNACIONAL I DEFENSA

LA GUERRA RUSSA-UCRAÏNESA I LES SEVES IMPLICACIONS PER A LA GUERRA MODERNA, DAVID BETZ

 

ELS DOS MÉS GRANS ENEMICS D'ESPANYA, A HORES D'ARA, SENSE CAP MENA DE DUBTE!

 

INTERESSANT

 

DOCUMENTAL MOLT INTERESSANT SOBRE EL TEMPS HISTÒRIC EN L'ÈPOCA MEDIEVAL......

 

ENTREVISTA A SÍLVIA ORRIOLS (NO A TV155, PER DESCOMPTAT)

Entrevista a Sílvia Orriols, no a TV155, per descomptat, en plena orgia woke...

ANUNCI DEL MEDIEVAL III

 

PRIMER BUTLLETÍ D'ALIANÇA CATALANA DE L'ALT PENEDÈS, BENVINGUT I PER MOLTS MÉS!!!!

 Acaba d'aparèixer el primer butlletí d'Aliança Catalana de l'Alt Penedès, només desitjar-li que duri molts anys i tingui molts lectors!

El podeu llegir aquí

JA S'ENSUMAVA, I HA PASSAT.

NOTA PRÈVIA DE JOSEP SORT: Publico l'article de comiat de Joan Ramon Resina a Vilaweb. Es veia venir de feia temps. I ja ha passat. Precisament, en l'anterior post d'aquest bloc, reproduïa l'excel·lent article de Josep Sala i Cullell, i ja llavors vaig estar temptat d'escriure que a en Sala i a en Resina, els quedava dos TN dins de Vilaweb. Finalment, vaig esborrar l'esment al Resina, i mira per on, pocs dies després s'esdevé que Resina plega de Vilaweb en protesta per una crítica a la seva col·laboració a Vilaweb.... Vés per on. Res més, ara podeu llegir, si encara no ho heu fet, la carta de comiat de Resina a Vilaweb. Gaudiu-ne, paga la pena. Per cert, com acostumo a fer, he emfatitzat algunes de les afirmacions més genials de Resina, segurament me'n deixo alguna... Les il·lustracions, tret de la primera, són meves.

"Senyor director,

Confesso que estava temptat d’escriure “Monsieur le directeur” a l’adreça, perquè m’ha vingut al cap el vostre emmirallament en Albert Camus i la influència que en el vostre diari té l’exemple de Combat. Sols que aquesta volta us trobeu en la posició de Jean-Paul Sartre com a fundador i ànima de la publicació que dirigiu. No cal dir que el paral·lelisme és estrictament formal. No tinc ni la vanitat de comparar-me amb l’autor de L’home revoltat ni la ingenuïtat de comparar-vos amb l’editor de Les Temps Modernes. Tanmateix, amb la resposta que m’heu fet arribar mitjançant l’editora de VilaWeb, m’heu recordat el gest de Sartre cap al seu vell amic, quan Camus va cometre la indiscreció de publicar un assaig que impugnava la variant marxista de l’existencialisme propagada per la revista. Amb la vostra resposta heu fet aflorar, i m’obligueu a fer-ho a mi també, la manca de sintonia que alguns lectors ja havien observat, però que restava tàcita amb bon criteri d’una banda i de l’altra. Però, havent decidit de fer-vos solidari d’un ultratge, m’aboqueu a dir, com Martí Luter en l’ocasió que recordàveu fa poc: “No puc fer cap altra cosa; ¡aquesta és la meva postura!”

Hauria pogut començar aquesta carta amb els mots de Camus: “Prendré pretext de l’article que sota un títol irònic m’ha consagrat la vostra revista per a sotmetre als vostres lectors algunes observacions sobre el mètode intel·lectual i l’actitud de què és testimoni aquest article.” Camus es referia a la recensió hostil que un membre de l’equip editorial de Les Temps Modernes, Francis Jeanson, havia fet del seu llibre. Darrere d’aquest escriptor de segona fila s’amagava Sartre, i Camus, obviant l’intermediari, responia directament al responsable. Permeteu-me doncs que jo també bandegi les formalitats i ignori la comunicació de l’editora del vostre diari informant-me que la decisió de validar el dicteri d’un lector l’havia presa tot l’equip directiu. Si jo prenc pretext d’aquest fet per a sotmetre als vostres lectors algunes observacions sobre el mètode intel·lectual i l’actitud que revela aquesta comunicació, és perquè vós heu pres pretext de l’exabrupte d’un lector per fer-me saber quin és l’encaix de la meva col·laboració en el diari.

Al vostre decàleg editorial hi ha una norma de decòrum per als comentaris amb l’obligació de basar la crítica, qualsevol crítica, en arguments. La setmana passada vaig alertar-vos d’un “comentari” que em titllava d’islamòfob sense cap aparença d’argumentació. Per poc objectiu que sigui, qualsevol lector convindrà que la intenció del comentari no és interpretable. Ni obria cap espai de debat ni tenia cap més voluntat que desacreditar la persona. Perquè sí, gratuïtament. Vós heu determinat que el comentari s’ajustava a la deontologia del diari i d’aquesta manera us poseu al nivell de l’infamador.

Albert Camus i Jean Paul Sartre

Em vau proposar magnànimament, és cert, de discutir sobre el significat de la paraula “islamòfob”. Senyor director, em perdonareu que no accepti de discutir sobre el sexe dels àngels. Sartre també volgué fer jocs de mans semàntics per acusar Camus de terrorista, precisament quan aquest acabava de condemnar la violència que Sartre defensava en nom de la dialèctica de la història. Terrorista, islamòfob… La terminologia importa menys que la intenció d’aclaparar per guanyar el debat. Cada època delimita el terreny de lliça d’acord amb la cultura dominant, i Sartre jugava, com ara vós, la carta progressista quan acusava Camus d’escorar-se a la dreta. El pecat, mortal a l’ambient parisenc dels anys cinquanta, era haver-se distanciat del marxisme, cosa que convertia Camus en un pària als cenacles de l’esquerra benpensant. Avui el marxisme ha estat rellevat per la correcció política. Aquest catecisme farcit de generalitats és la cobertura ideològica d’una esquerra òrfena de doctrina i sumida en contradiccions.

Camus retreia a Sartre que el seu home de palla era incapaç de veure la frontera entre una persona de dreta i un crític del marxisme dogmàtic. Ara la incapacitat de distingir entre la crítica de la teocràcia i la política de l’extrema dreta ha esdevingut un tret del progressisme que es creu legitimat per a llançar excomunions democràtiques. Sartre, en la seva croada contra el burgès, es comprometia defensant la Unió Soviètica quan ja era impossible d’ignorar el Gulag. A vegades, llegint els vostres editorials m’he preguntat si no patiu una fixació similar fent de la batllessa de Ripoll una dona del sac mentre acluqueu els ulls davant la càrrega política d’una religió que aspira a imposar les seves jerarquies (especialment la de gènere) i els seus costums, si cal amb violència.

Així com Camus recordava a Sartre que ell no compartia el llit amb la dreta francesa, em veig obligat a cridar-vos l’atenció sobre l’error de dedicar-me el qualificatiu d’islamòfob avui associat a l’extrema dreta i el neofeixisme. Per pulcritud intel·lectual i joc net democràtic, em sembla inexcusable recordar-vos que el tret més identificador i condició necessària del feixisme és el recurs a la violència. Si la distància física i la migradesa d’informació directa no m’indueixen a engany, jo diria que fins ara Aliança Catalana ha estat més objecte de violència que no pas subjecte. Passa que l’actitud anti és el revers de la moneda. Tesi i antítesi són la cara i la creu de la polarització.

Que la religió islàmica entri a les institucions i reorganitzi la vida de la col·lectivitat hauria de preocupar qui ha viscut sota el nacionalcatolicisme, una síntesi relativament innòcua comparada amb la dels països on ha triomfat la revolució islàmica. L’aprensió pot semblar exagerada, perquè les societats generalment es transformen a un ritme més lent que el de la vida humana. Però, com ja és evident amb l’escalfament del planeta, negar el canvi no aconsegueix res més que augmentar el risc. Aviat farà vint anys que Walter Laqueur, un dels historiadors més eminents sobre l’Europa de postguerra, va advertir del futur musulmà d’Europa a The Last Days of Europe. Epitaph for an Old Continent. D’ençà de la publicació del llibre s’han islamitzat barris sencers de les principals ciutats d’Europa i com un subproducte d’aquesta transformació s’han perpetrat assassinats i atemptats, alguns tan espectaculars com els de París, Madrid, Barcelona o Brussel·les. No hi ha cap dubte, i és fal·laç pretendre el contrari, que la gran majoria dels residents musulmans a Europa viuen pacíficament, però també és veritat que molts hi viuen sense voluntat d’integrar-se. L’afluència continuada i la natalitat superior a la dels autòctons transforma el paisatge urbà i també el rural d’àrees cada vegada més extenses. August Compte, el pare de la sociologia moderna, va dir que la demografia és el destí. Ignorar aquesta obvietat en un país amb un dels índexs de natalitat més baixos del món i on els habitants d’arrel autòctona ja són minoria és una inconsciència que sols s’explica pel doctrinarisme.

A principi del segle, Xavier Rubert de Ventós criticava que algú volgués la força de treball dels immigrants però no el seu ADN. Cap país no està obligat a acceptar immigrants, però per coherència si importa treballadors no pot rebutjar-ne l’herència biològica. El racisme no és mai admissible, car la humanitat és comuna a tothom. Però enlloc no és escrit que amb la força de treball també s’hagin d’assumir els costums, la idiosincràsia i els prejudicis dels qui canvien de país per voluntat pròpia.

Una lectura honesta del meu article podria donar peu a titllar-me d’ateu o de racionalista, és a dir, d’antireligiós, cosa que no sóc en el sentit literal del prefix. Hi criticava l’agressivitat històrica del cristianisme amb igual vehemència que la de l’islam. Si no esmentava el judaisme és perquè no és una fe proselitista, però es pot incloure en la crítica en la mesura que en l’antiguitat i també actualment religió i estat conflueixen en la política d’Israel. Això mateix val per a altres creences, com el budisme, l’hinduisme o el sikhisme. En aquest punt paga la pena de llegir el llibre de Mark Juergensmeyer Terror in the Mind of God. Al meu article deia que si els musulmans d’Occident es comportessin amb la mateixa indiferència que els catòlics envers les prescripcions canòniques i els dogmes de fe, no hi hauria cap motiu per a inquietar-se. Pel que fa a la doctrina agressiva que s’imparteix a moltes mesquites, trobo el vostre diari força deficitari en informació. A VilaWeb, més que el raonament inductiu a partir de la informació disponible, sovinteja el procediment deductiu amb cites i opinions triades per a autoritzar la tesi beneïda d’antuvi. Hi trobo a faltar, per exemple, una reflexió sobre l’avís d’Amin Maalouf sobre el perill d’un islam ressentit pel triomf històric d’Occident, o les conclusions de l’historiador de l’Orient Mitjà Bernard Lewis. I en un pla més personal, les reflexions d’Irshad Manji per una reforma de l’islam que ara com ara no sembla que hagin fet gaire camí. O les denúncies d’Ayaan Hirsi Ali, refugiada somali i ex-diputada al parlament neerlandès, d’on hagué de fugir amenaçada de mort per haver col·laborat en el documentari Submissió amb Theo van Gogh, qui fou assassinat en represàlia per la pel·lícula. Traslladada als Estats Units, hi creà la Fundació AHA per a donar suport als apòstates de l’islam i combatre la mutilació genital, que va patir en la seva persona, els matrimonis forçats i en general per defensar les llibertats occidentals de l’extremisme islàmic. No cal dir que ha estat titllada d’islamòfoba.

Aquesta foto no hi pinta res, en el post... però fa de bon veure, sempre

No voldria pas abusar de la vostra paciència ni de la dels lectors. M’acomiado recordant amb agraïment que la primera vegada que em vau publicar un article vau dir-me que era un honor per a vós. En justa correspondència, us asseguro que per a mi ha estat un honor col·laborar amb el vostre diari, no tant per allò que he pogut dir amb més o menys encert seguint el fil dels esdeveniments, car la rellevància dels temes periodístics és extremament efímera, com per haver pogut dir-ho procurant no abusar de la prolixitat acadèmica però sense descurar l’exigència formal. Acabo confiant que, fent honor a la condescendència que heu tingut no censurant els meus articles, tal com em recordàveu adés, tampoc no tindreu cap inconvenient a publicar aquesta carta.

UN ALTRE ARTICLE EXCEL·LENT!

Fa unes setmanes vaig penjar en aquest bloc un article excel·lent d'en Fèlix Rabassa, que em sembla que no tinc el gust de conèixer. Doncs bé, avui en penjo un altre d'igualment excel·lent d'un columnista de Vilaweb, en Josep Sala i Cullell, que he llegit aquesta matinada. Brutal, repeteixo. I, atès que no és el primer que m'agrada de les seves col·laboracions, preveig que a Can Partal, durarà poc. M'hi jugo un pèsol. Per cert, al seu autor. em sembla que tampoc el conec. 

Llegiu-lo i ja direu! 

També he emfatitzat frases clau del text, sempre segons el meu parer, és clar. (Ah, per cert, una de les fotos que apareix en el post, l'he triada jo, a veure si l'endevineu....

Dos minuts de TV3 expliquen el terratrèmol electoral que viurem

El ‘Telenotícies Comarques’ mostra el cas d’una família sense permís de residència i condemnada per ocupar un habitatge destinat a estudiants, i tria presentar-la com una víctima del sistema

Josep Sala i Cullell

6.11.2025

La peça es va emetre al Telenotícies Comarques del 29 d’octubre. La presentadora, Núria Solé, introdueix així la notícia: “A Salt, al Gironès, desnonament d’una família amb quatre fills menors que ocupa un pis municipal des de fa un any. Tot i l’extrema vulnerabilitat, no tenen papers i l’ajuntament ha optat per la via penal per fer-los fora i donar el pis a una altra família de la Borsa Municipal d’Habitatge.”

Josep Sala i Cullell

La crònica, signada per Eva Rodríguez i Judit Fernández, comença amb imatges de la família, i la veu en off ens explica això: “Van venir del Marroc buscant atenció mèdica per al pare de família que pateix diverses malalties, però davant la dificultat de poder llogar i de regularitzar la seva situació, van optar per ocupar i avui els desnonen. L’ajuntament tenia destinat aquest pis a lloguer per a estudiants i en comprovar que estava ocupat, segons expliquen des del consistori i assessorats pels serveis jurídics, van optar per la via penal per intentar fer-ne fora la família i recuperar-lo. A més del desnonament, la sentència també preveu una multa de gairebé 1.000 euros i els dificultarà poder obtenir papers.” L’informatiu ens ofereix les declaracions de Tarek Cheriba, del Sindicat de l’Habitatge de Salt: “Hauran de pagar la multa econòmica i a partir d’aquí esperar un temps fins a cancel·lar els antecedents penals i poder regularitzar la seva situació. I per tant no podran entrar en el sistema per a accedir a habitatge de protecció oficial i un seguit de drets.” Finalment les periodistes ens expliquen que “des de l’ajuntament argumenten que al juny ja es va aturar el desnonament perquè la família es va comprometre a marxar i que en no fer-ho el procediment ha tirat endavant”.

D’aquesta peça informativa no sé què m’impacta més, si la història que presenta o el tractament informatiu que se’n fa. Que consti que dic que m’impacta i no que em sorprèn, perquè ja n’he vist de tots colors i sé que quan a Catalunya es parla d’immigració el punt de vista oficial sol situar-se a l’extremíssima esquerra. Vaig preguntar als pares si havien vist la crònica en directe i em van dir que sí, i que van apagar el televisor per a evitar que se’ls ennuegués el dinar.

Anem a pams. Com he explicat diverses vegades en aquesta columna, hi ha dos tipus d’immigrants no europeus: els refugiats, que fugen d’una persecució o d’un conflicte i demanen asil per l’article 14 de la Declaració Universal de Drets Humans; i la resta, que no té el dret automàtic d’anar-se’n a viure a un altre país. Com que al Marroc no hi ha cap guerra, és evident que aquesta família correspon al segon grup, i per tant qualsevol discurs sobre els refugiats és totalment aliè a aquesta notícia.

Si m’hagués de jugar un pèsol sobre com la majoria dels ciutadans rep la història, diria una cosa així: una família marroquina de sis persones agafa el cotxe, es planta a Salt, ocupa un habitatge (amb ajuda de no sabem qui), i automàticament rep una targeta sanitària, atenció mèdica i escolaritza els fills. Tot plegat sense que cap membre hagi treballat mai al nostre país ni hagi aportat un sol euro al nostre estat del benestar. Això és possible per una norma legal espanyola que ve del 1985 i és una anomalia a Europa: el dret d’empadronar-se malgrat no tenir un permís de residència. De fet, a Espanya fins i tot està permès d’empadronar-se en una adreça fictícia que indiqui l’ajuntament, en una caravana o en un habitatge ocupat. És a partir de l’empadronament que s’obtenen drets com l’assistència sanitària pública o les ajudes d’urgència social.

Evidentment, no tinc res en contra d’aquesta família concreta, però a la majoria de països europeus no hauria pogut accedir a cap dels serveis socials, de la mateixa manera que nosaltres no podem plantar-nos a Alemanya, el Japó o el Canadà i exigir una atenció mèdica continuada o rebre ajuts municipals. La conseqüència inevitable en cas de no abandonar el país és una ordre d’expulsió. Totes les nacions occidentals saben que l’estat del benestar és limitat i no es pot regalar al primer que passa.

Ara analitzem el tractament que en fa TV3, que clarament presenta la família com a víctima d’una injustícia. La presentadora ens diu que “tot i l’extrema vulnerabilitat, no tenen papers”, com si la pobresa hagués de ser un motiu suficient i automàtic per a obtenir el permís de residència a Catalunya. També sentim que “davant la dificultat de poder llogar i de regularitzar la seva situació, van optar per ocupar”, una frase que implica que cometre un delicte (recordem que han estat condemnats per la via penal) estava justificat per la poca generositat de la nostra societat. Tota la resta de la peça està enfocada a parlar de les dificultats que tindran per a aconseguir l’arrelament social, una altra figura totalment anòmala a Europa i que permet obtenir papers al cap de només dos anys (la majoria d’estats prefereixen aprovar regularitzacions puntuals i no crear un mecanisme automàtic). I què n’hem de dir, de l’únic testimoni “expert” que recullen, el d’un fals sindicat que no representa gairebé ningú?

El context de la notícia, allò que les periodistes no ens diuen però que explica el sentit de la crònica, és la posició ideològica que tots i cadascun dels habitants del planeta Terra que així ho desitgin tenen el dret de venir a viure al nostre país, i que quan arriben han de ser capaços d’accedir automàticament al nostre estat del benestar. Sembla com si els catalans, imbuïts d’un sentit elevat de la moral, tinguéssim l’obligació de salvar amb els nostres impostos tots els pobres del món. Això sí, vist l’estat actual de la sanitat pública catalana la notícia de TV3 sembla dissenyada per a enviar les classes mitjanes cap a les mútues privades.

Les periodistes tenen la llibertat de presentar la notícia com vulguin, però em sembla que la majoria de catalans –fora de la petita bombolla ideològica barcelonina– no compateix la seva visió. Molta gent tindrà present aquestes històries a l’hora de votar a les properes eleccions al Parlament, i cridar “que ve l’extrema dreta!” no servirà de res davant de la percepció que hi ha un abús del sistema fomentat per les lleis i justificat pels mitjans públics. I no és només pel cas que explica el Telenotícies Comarques, sinó també l’escàndol de la DGAIA, les famílies estrangeres que simulen l’abandonament dels fills menors per a cobrar ajuts, el frau del padró o les dificultats per a expulsar els immigrants que delinqueixen.

Al final, els grans oblidats de tota aquesta història són els estudiants que havien d’accedir al pis amb un lloguer assequible, i que van haver d’espavilar-se sols. Per a TV3 la seva situació és irrellevant.

VilaWeb amaga que l’independentista Parti Québécois és antiimmigració (21.10.2025) per Fèlix Rabassa

L’auge recent del Parti Québécois (PQ), encapçalat pel seu líder Paul St.-Pierre Plamondon, ha estat motiu de sorpresa i debat al Québec i fora d’ell. Un partit que semblava condemnat a la marginalitat política ha tornat a ser rellevant, especialment entre els joves. A Catalunya, el portal VilaWeb li ha dedicat un article signat per Xavier Solano que intenta explicar les claus d’aquest ressorgiment. Però en fer-ho, el mitjà ha passat per alt —o ha volgut amagar— una part fonamental d’aquesta història: el gir antiimmigració del PQ, que s’ha convertit en un dels pilars centrals del seu discurs actual.

L’article de VilaWeb descriu el nou impuls del partit sobiranista com el resultat d’una modernització: un lideratge més fresc, una comunicació més eficaç i una connexió emocional renovada amb la idea de nació quebequesa. Tot això és cert, però l’anàlisi és incompleta.

El text no aborda el que, objectivament, ha estat un dels motors del creixement del PQ: una agenda nacionalista que vincula la preservació de la identitat i de la llengua francesa amb la reducció dràstica de la immigració.

Aquesta omissió no és menor. En un moment en què molts mitjans internacionals assenyalen que el partit de Paul St.-Pierre Plamondon ha fet un gir clar cap a posicions molt restrictives sobre la immigració, sorprèn (o no) que un digital català com VilaWeb prefereixi no entrar-hi.

D’ençà del 2023, el PQ ha construït un discurs segons el qual el nivell actual d’immigració “posa en perill” la cohesió social, la llengua i el model quebequès. En el seu document Un Québec libre de ses choix, el partit proposa:

-Reduir dràsticament la immigració temporal, limitant-la a la meitat en quatre anys.

-Rebaixar el nombre d’immigrants permanents a uns 35.000 anuals, molt per sota de les xifres federals.

-Seleccionar preferentment immigrants francòfons o provinents d’estades temporals al Québec.

-I fins i tot, en declaracions públiques, substituir mà d’obra immigrant per robots i automatització.

Relacionat amb l’agenda antiimmigracionista del partit, cal afegir que el PQ no s’amaga de defensar la laïcitat del Québec, però no ho fa contra l’Església Catòlica sinó contra l’islamisme que s’ha introduït les darreres dècades en aquesta nació francòfona de l’Amèrica del Nord a través de la immigració. Sense anar més lluny, el líder del PQ fa retuits de publicacions a X de l’antropòloga francesa Florence Bergeaud-Blackler, coneguda per posar al descobert els plans dels Germans Musulmans per islamitzar Occident.

Aquesta agenda no és una anècdota. És el nucli del nou missatge del PQ, que presenta la immigració com una amenaça al “model nacional quebequès” i justifica la seva reducció com una mesura “de supervivència lingüística”. El discurs, doncs, no és simplement cultural: és identitari i restrictiu, en la línia de la nova dreta europea i occidental. Que el principal partit indepedentista quebequès adopti aquest discurs és una alenada d’aire fresc que serveix per renovar les idees dels partits independentistes occidentals.

Per què VilaWeb ho amaga?

Hi ha diverses possibles explicacions per aquest silenci calculat:

1. VilaWeb ha estat històricament un mitjà alineat amb l’independentisme d’esquerres. Exposar que un dels principals partits independentistes del món occidental -que a més està demostrant ser exitós- ha girat radicalment cap a la dreta i ha abraçat una línia dura antiimmigració seria reconèixer una contradicció incòmoda dins el mateix marc ideològic.

2. Tal com hem dit abans, explicar que el PQ ha crescut gràcies a un discurs antiimigració trencaria aquest relat romàntic i obligaria a fer una lectura més autocrítica del propi independentisme.

3. VilaWeb, com altres mitjans d’esquerra, ha criticat l’auge de la dreta identitària a Europa. Reconèixer que un partit sobiranista pot compartir elements d’aquest discurs posaria en risc el seu relat de “progrés i obertura” vinculat a la causa nacional.

El discurs del PQ ja no és el del Québec “progre” dels anys noranta. Ara parla de “protegir el francès”, de “reduir la pressió demogràfica” i de “restituir el control sobre qui entra”. És un canvi de paradigma molt important. Ara el multiculturalisme naíf del passat ha estat substituït per un discurs de reducció dràstica de la immigració i de tancament de fronteres.

En el ressorgiment del Parti Québécois hi ha diversos factors en joc. Però ignorar-ne un d’essencial i clau —el seu radical gir contra la immigració massiva— és enganyar el lector. VilaWeb, en el seu afany per presentar el PQ com un exemple d’èxit independentista, ha optat per silenciar el nítid antiimigracionisme del seu discurs.

NOTA: Primer publicat aquí.

"ELS NOIS DE RIPOLL", L'ANÀLISI MALÈVOLA

Les darreres setmanes d'aquest estiu, vaig fer una marató de lectures sobre els recents canvis en la política catalama i, concretament, en l'aparició de nous partits polítics. En un dels quals, declaro obertament que milito, per tal que tot quedi clar des del principi d'aquest text. Concretament, vaig llegir els llibres del politòleg Xavier Torrens, Salvar Catalunya. La gestació del nacionalpopulisme català (2024) i el del periodista Xavier Rius i Sant, Aliança Catalana: els nostres ultres (2025).

Abans de continuar aquest post, també he de declarar que a en Xavier Torrens el conec de la nostra etapa com a estudiants de ciència política a la UAB, on vam competir en les eleccions d'estudiants, ell en una candidatura del que avui diríem que són de l'univers dels comuns i jo, lògicament, com a membre del Bloc d'Estudiants Independentistes (BEI), del qual, mal m'està el dir-ho, vaig ser fundador i president. Més endavant, també vam coincidir ambdós com a professors en el Departament de Ciència Política de la UB. 

Per contra, amb el Xavier Rius i Sant, no hi he parlat mai, i l'única referència que tinc d'ell són els seus articles periodístics, que llegeixo si em vaga, i les seves repetides entrevistes que li fan a la TV, concretament a TV 155 (abans TV3), on sempre se'l presenta com a especialista en l'anàlisi de la política ultra.

Pel que fa al llibre d'en Torrens, resulta interessant sobretot per la bibliografia que aporta, i per les preguntes que planteja, però hi trobo un detall preocupant. Malgrat ser un politòleg reconegut, penso que parteix d'un error metodològic sorprenent. Qualsevol treball acadèmic solvent, comença amb la definició exacta del fenomen que estudia. I en aquesta cas, aquest fenomen és el concepte "nacionalpopulisme" i, feta la definició se l'aplica al cas estudiat, en aquest llibre al partit Aliança Catalana. Doncs bé, en aquest llibre, no se segueix aquest esquema, no hi ha un capítol dedicat a la definició exacta del concepte en qüestió, sinó que es va definint de tastet en tastet al llarg de l'obra, i fins i tot sovint es dona per obvi moltes qüestions, com si ja es donessin per sabudes. Certament no es tracta d'un llibre estrictament acadèmic, de ciència política, sinó més aviat, com reconeix el propi autor és un llibre de "periodisme d'investigació" (pàg, 196), atès que bàsicament parteix d'entrevistes als dirigents del partit en qüestió. Dit això, reconec que incorpora una bibliografia politològica considerable, si bé en algun cas, de caràcter woke, en el pitjor sentit del concepte. Hi ha però, vull destacar, dos punts que m'han cridat l'atenció particularment, Un en sentit positiu i un altre en sentit molt negatiu.

El positiu és que Torrens, reconeix sense cap mena de dubte, que Aliança Catalana no és un partit neofeixista, sinó més aviat nacionalpopulista, si bé aquesta etiqueta no acaba d'estar ben definida en el llibre, com ja he dit anteriorment. Però el posicionament de Torrens es ben clar, així que contradiu totes les acusacions de neofeixisme que es llancen des de l'acadèmia, els partits del règim de Vichy, i sobretot des dels mass mèdia, començant, naturalment per TV155 (abans TV3). És claríssim, penso jo, que Aliança Catalana no fa un ús de la violència política, com sí que fan els partits neofeixistes, ni compta amb forces de xoc i d'assalt, com feien els nazis alemanys, els feixistes italians i els falangistes espanyols, entre molts d'altres. Més aviat és el contrari. N'és la víctima dels atacs de les esquadres cupaires en ple carrer, en un intent desesperat d'evitar el naufragi electoral que estan a punt de patir i de la seva desaparició parlamentària i municipal, afegeixo jo. En aquest sentit, cal reconèixer que Torrens no cau en el maniqueisme demagògic, tot i que en algunes frases, sovint s'hi acosta molt.

En el negatiu, i això m'ha sorprès molt, venint d'un politòleg consolidat, és la part dedicada a la figura, sempre polèmica, de Carl Schmitt (pgs.133 i ss). Sincerament, és una falta de delicadesa, per dir-ho suaument, no fer cap referència a l'impacte que el nazi Schmitt ha tingut en la "politologia" espanyola franquista, des dels anys quaranta, sobretot en base al paper de l'Instituto de Estudios Políticos, creat el 1939, en plena etapa totalitària i pro-nazi i pro-feixista, i que es va anar desenvolupant al llarg de la dictadura franquista, i que va comptar entre els seus directors, al propi Manuel Fraga Iribarne, que al seu torn va tenir un gran protagonisme en la transició postfranquista, com a autor principal d'una de les Leyes Fundamentales del règim dictatorial, concretament, la Ley Orgànica del Estado, de l'any 1967, i que va tenir un impacte en l'elaboració de la Constitució de 1978, alguns articles de la qual són pràcticament calcats a l'anterior. Com per exemple, la que es refereix a l'Exèrcit espanyol com a garant de la unitat de l'Estat. En aquest sentit, la ditxosa Constitució espanyola té més de neonazi, però, molt més, diria que unes 250 vegades més, per entendre'ns, que la pròpia Aliança Catalana, que no en té gens.

Pel que fa al llibre de Xavier Rius Sant, és tota una altra història. És un exemple claríssim d'Old School, és a dir de la vella escola periodística que ha crescut en els diaris del règim de les darreres dècades. Certament, és un treball periodístic, amb molta informació detallada, producte d'un periodista de raça, però com tots els de la seva classe, amb una mala llet que tomba d'esquena, i sobretot, escrita des de l'odi a l'independentisme, de la mateixa manera que també passa amb la historiografia, on persones com Enric Ucelay da Cal ha dedicat tota la seva obra a malparlar-ne i a sobredimensionar la importància d'una felació rebuda per uns dels capdavanters independentistes en els anys 30.

És un llibre que traspua odi, i no s'està de titllar Aliança Catalana de neonazi, des del començament fins al final. Per acabar-ho d'adobar, barreja AC amb altres formacions polítiques com Plataforma par Catalunya, CEDADE, VOX, o fins i tot amb plataformes esquifides com el MIC, i fins i tot amb els Boixos Nois més polèmics. Un calaix de sastre considerable. En definitiva, no es pot esperar d'aquest llibre la més mínima rigorositat acadèmica. I és que no la vol tenir pas. Vol malparlar d'Aliança Catalana i ho fa sense embuts.

Per acabar-ho d'adobar, Rius Sant incorpora una anàlisi malèvola, en referència a un fet cabdal que va condicionar la dinàmica política i social catalana dels darrers anys. Em refereixo, és clar, als atemptats islamistes de Barcelona i Cambrils del mes d'agost del 2017, pocs dies abans del Referèndum d'Autodeterminació de l'1 d'octubre que va ser àmpliament guanyat per l'independentisme, malgrat la repressió espanyola que va donar la volta al món mediàtic. Doncs, bé, en el context d'aquests atemptats, crida l'atenció que Rius Sant es refereix, sistemàticament, als seus autors, amb el qualificatiu tendre i fins i tot un pèl paternalista, dels "nois de Ripoll" (pàg. 147, entre moltes d'altres)... Us imagineu un analista de les SS, i dels camises negres feixistes, definint-los com a "nois de les SS", o "nois de camises negres"? Oi que no? Doncs es veu que en Rius Sant, sent com un tendresa pels individus que van fer una carnisseria en aquells atemptats, tu! De fet, és la típica anàlisi que els considera com una mena de gent, bona gent, però una mica passada de voltes, però bona gent... Em sembla que analitzar aquest episodi des d'aquesta perspectiva, ja ho diu tot del seu autor, que per altra banda, no perd ocasió de defensar els partits del règim i fins i tot, en la darrera frase del llibre, dedicar un calbot a la figura benemèrita de Daniel Cardona, patriota exemplar i gran referent de la pròpia Sílvia Orriols....