6 i 7 d’octubre, Gaza i Israel, per Joan Carretero*

"Gaza era un territori dirigit, amb mà de ferro, per una organització que no té com a referència els drets humans, sinó la destrucció, l’aniquilació de l’Estat d’Israel"

Joan Carretero

31/05/2024 12:35

6 d’octubre del 2023

Si calgués explicar la situació de Gaza fins al proppassat 6 d’octubre, es podria ben dir que aquest territori, entre Israel –amb qui comparteix 51 km de frontera nord-est–, Egipte –11 km de frontera sud– i 40 km de costa mediterrània, estava absolutament controlat per una organització islamo-terrorista, Hamàs, sense que hi hagués la presència de cap persona jueva, ni civil ni militar, en aquest paratge des del 2005. Ll’any 2005, el primer ministre israelià Ariel Sharon va ordenar l’evacuació de totes les persones israelianes/jueves que hi vivien i que hi varen deixar, intactes, tots els mitjans de producció que fins llavors els havien servit per guanyar-se la vida en aquest lloc, com foren hivernacles i equipaments diversos. Una terra, doncs, completament, judenrein, il·lusió utòpica de tots els antisemites.

Quan parlem de Gaza, no podem parlar d’una democràcia, ni d’un règim mínimament acceptable en termes occidentals, sinó d’un règim medieval, on no es respecta cap llibertat individual, ni religiosa ni de cap altra mena, ni cap comportament que no s’atengui a una interpretació absolutament fonamentalista i rigorista de la xaria, que comporta execucions d’homosexuals, de dissidents, cap dret civil per a les dones, etc. Estem, per tant, en un territori dirigit, amb mà de ferro, per una organització que no té com a referència els drets humans més bàsics, sinó la destrucció, l’aniquilació de l’Estat d’Israel i l’assassinat de tots els jueus, allà on siguin i, també, de totes aquelles persones que no s’adaptin als seus codis de conducta.

Per tant, malgrat que s’ha repetit fins a no poder més, és obvi que no es podia parlar de “territori ocupat”, que no es podia parlar de “presó a l’aire lliure”, de “camp de concentració”, provocat per Israel: en tot cas, si ho era, ho era per Hamàs. Tampoc es pot dir que Israel tenia completament reclosa aquesta franja de terra: fins a aquest dia, passaven diàriament a treballar a Israel unes 20.000 persones de Gaza, moltes altres eren tractades de malalties de certa complexitat en hospitals israelians, pels passos fronterers d’Erez i Kerem Shalom entraven a Gaza milers de tones de queviures, benzina i béns de consum. I cal insistir-hi, atès l’etern oblit, que a més hi ha 11 km de frontera amb Egipte.

Tot això amanit pel llançament sovintejat de centenars de coets, des de Gaza cap a Israel, havent de ser protegits els ciutadans dels sud d’Israel per la tecnologia de la cúpula de ferro i havent de córrer a amagar-se a refugis. Això provocava la reacció, de tant en tant, de l’exèrcit de defensa d’Israel amb bombardejos i tancaments puntuals dels passos fronterers.

Ben segur que aquesta franja de terra no era el paradís, excepte per als jerarques de Hamàs, però no pas per les accions d’Israel, sinó pel capteniment de Hamàs, que ha destinat milers de milions d’euros a la construcció de túnels i a la fabricació de coets per atacar Israel, i a l’enriquiment dels seus sàtrapes, en lloc de destinar recursos al benestar dels seus ciutadans. Cal dir que, encara abans del 7 d’octubre una gran proporció de la població de Gaza vivia en camps de refugiats, i és de molt difícil comprensió que uns palestins en un territori sota uns dirigents palestins encara estiguin reclosos en aquests camps i no se’ls hagi ajudat a tenir habitatges mínimament dignes. Certament, amb una part del que s’ha destinat a preparar la guerra amb Israel s’hauria pogut ajudar a tenir una vida més pròspera a una ciutadania, que bé que ho mereix.

7 d’octubre del 2023

El dia 7 d’octubre s’esqueia en sàbat, un temps sagrat per al judaisme, dia de festa, lleure, repòs, oració, dedicació a la família, segons els costums de cadascú. S’havia acabat Sukkot i se celebrava, també, la festa de Simhat Torà, la joia pel lliurament de la Torà. La matinada d’aquell dia, sense prèvia declaració de guerra, es llancen centenars de coets des de Gaza cap a Israel i, tot seguit, es produeix una invasió d’uns 2.000 combatents de Hamàs, amb tota mena de vehicles, que trenquen les defenses israelianes i s’apoderen d’instal·lacions militars i poblacions civils, sobretot kibbutzim ubicats en zones frontereres, i de tot el que troben en la seva devastadora incursió.

Tothom que ha volgut ha pogut assabentar-se de la magnitud de la tragèdia: unes 1.200 persones assassinades, militars, civils, dones, homes, nens, nenes, vells i joves. I no només assassinades sinó, també, violades, esquarterades, criatures decapitades, persones cremades vives i mortes, embarassades que varen ser esbudellades i assassinats els fetus i un seguit infinit de perversions.

Fer esment del festival Supernova de música, per l’amor, la llibertat i la pau, que es feia al costat de la frontera i on varen ser massacrats i segrestats centenars de joves.

Per augmentar el patiment de la societat israeliana es van endur, com a ostatges centenars de persones, algunes fins i tot mortes o malferides. Alguns d’aquests ostatges ja són de retorn a casa, però encara n’hi ha molts que no s’han pogut alliberar.

No hi va haver pietat per a ningú. No hi va haver misericòrdia, tothom, fos quin fos el seu estat, fou torturat i assassinat. No es va salvar ningú per cap acte d’humanitat per part d’aquests terroristes.

No cal dir que molts governs, partits, organitzacions, varen donar les seves condolences a l’estat d’Israel i varen condemnar aquests actes abominables. D’altres governs, partits i organitzacions, sobretot vinculats a l’esquerra, encara no han condemnat aquestes matances o ho han fet de manera molt lleugera o fins i tot ho han justificat com uns actes de “resistència”. La paradoxa més absurda és veure “organitzacions feministes” que no condemnen les violacions de dones jueves o organitzacions LGTBI que donen suport a Hamàs, que lapida homosexuals.

En qualsevol cas, des d’aquest tràgic jorn, el que més s’anava insistint era que la resposta d’Israel fos “proporcionada”. La meva pregunta era i és: davant d’aquesta carnisseria inhumana, quina pot ser una resposta proporcionada? Quina és la mesura? Quina és la reacció adient? Com s’hi ha de tornar una societat quan veu aquest infern? Quina nació no vol recuperar els seus fills segrestats? Quin poble no es defensa dels que el volen eliminar i fer desaparèixer de la terra?

Tot i aquesta terrorífica matança, l’exèrcit de defensa d’Israel ha procurat combatre intentant evitar les morts de civils, fins on és possible en una guerra urbana. I cal tenir en compte que lluita contra uns terroristes mimetitzats en civils, fins i tot disfressats de sanitaris, que interposen civils davant seu, que s’amaguen en hospitals, escoles i qualsevol equipament públic, local o internacional. L’EDI pateix més baixes pròpies pel fet de tractar de minimitzar el patiment de civils. L’EDI ha obert corredors humanitaris i ha proporcionat queviures.

És evident que en una guerra sempre hi ha patiment. Tanmateix, és ben segur que l’EDI és un exèrcit on prevalen els comportaments ètics i el respecte pels drets humans.

NOTA: Publicat a El Món, 7.6.2024 (fotos meves, JS)