divendres, 21 de setembre del 2012

FETS, NO PARAULES

Un cop el rei assassí d'elefants i agressor de xòfers ha badat la seva boqueta de pinyó, ja és el moment de passar als fets, als actes, i deixar els discursets.


I el primer fet que cal portar a terme, i que deixarà molt clar que no s'està prenent el pèl al personal, és que el senyor Mas anul.li unilateralment la reunió del dia 20 amb el president del govern espanyol. És a dir, que anuncïi que no hi assistirà, perquè el clima no és precisament el més adient per a la seva celebració.

Què en traurà de la reunió? Res de res. Només entomar més insults. Això està claríssim. No servirà de res celebrar-la i qui es pensi que el govern espanyol baixarà del carro és que és un somniatruites.

Per altra banda, i això és el realment important, l'anul.lació de la trobada seria un signe inequívoc per a tots els assistents a la manifestació d'avui fa una setmana, que el senyor Mas va de veres... encara que sigui incapaç d'articular la paraula IN-DE-PEN-DEN-CI-A, i mira que és fàcil fer-ho...


Una setmana després de la mani, i no tinc constància que el senyor Mas hagi sortit fora de l'estat espanyol per explicar què pensa fer. A Madrid sí que hi ha anat... a rebre calbotades o el menyspreu i l'odi dels espanyols. Massoca de mena que és el noi.

Com ja vaig dir en un post anterior, la lliçó més important que hem tret de la mani de l'11s2012, és que els nostres interlocutors ja no són els espanyols. La nostra independència s'ha de negociar amb el món, i no en exclusiva amb el Regne d'Espanya. Amb ells caldrà una negociació tècnica, però la política, amb els qui realment manen, que és la comunitat internacional.

Hem passat pàgina o -en termes de videojocs- hem passat pantalla. Espanya i el seu govern ja són història per Catalunya.

«Reagrupament apostarà perquè en les pròximes eleccions hi hagi una gran coalició a favor de l'Estat propi»


L'exconseller de Governació ressalta que per la Diada va sortir al carrer la classe mtijana, que és "la que fa avançar els països" 

15.09.2012

El Triangle

Autor: Àlex Romaguera


Com valoreu la marxa independentista de la Diada? Marca un procés de no-retorn en el camí cap a l’Estat propi?
Ningú no pot discutir que va ser la mobilització més important en la història de Catalunya, feta en positiu i no pas contra res ni ningú. La gent respirava optimisme i ganes de manifestar que la solució no és a Espanya sinó fora, la qual cosa també demostra que la immensa majoria de la població viu un procés de desconnexió mental de l’Estat. En resum: no va ser una marxa de queixa, sinó de voluntat d’iniciar el camí perquè el país avanci cap a la plena llibertat.

La crisi ha estat clau per al seu èxit?
Les dificultats econòmiques fan que la societat estigui més activa a causa de la incertesa pel seu futur i pel dels seus fills. És un factor que cal no oblidar, però no és clau per entendre la manifestació de la Diada, la qual ha palesat que l’Estat espanyol no sols té una crisi de dimensions econòmiques, sinó també de model i de manera de fer les coses. 

Ha fracassat com a projecte?
No se n’ha sortit, sobretot perquè ha estat poc intel·ligent a l’hora de resoldre la seva diversitat interna i de manera d’entendre el món. Avui tothom veu que no se’n pot esperar res, i els qui encara parlen de federalisme han perdut tota la credibilitat. Quan la majoria observa que les comunitats nacionals s’organitzen amb estats lliures, entenen que és lògic tenir-ne un de propi.

El president Mas ha manifestat que serà «coherent i conseqüent» amb la crida expressada a la Diada. Confieu que sigui així?
Segons amb quina proposta surti, pot quedar en evidència. D’entrada, la trobada que tindrà amb Mariano Rajoy el pròxim dia 20 a Madrid ha perdut el sentit inicial, una vegada la gent ha expressat que no vol un tros de sobirania, es digui pacte fiscal o recaptació dels impostos. El dia 11 no vaig escoltar que ningú reivindiqués coses parcials. La gent ho vol tot, i un Estat t’ho proporciona. Automàticament tens una Hisenda pròpia, les teves seleccions esportives poden competir en tornejos oficials i la teva llengua i la teva cultura estan protegides. Malgrat que algun polític pot mirar d’esprémer les seves tesis, la Marxa de la Diada representa un clam transversal a favor d’aquest Estat lliure.



Pot haver-hi alguna sorpresa en la reunió entre Mas i Rajoy, atès el fet que la Generalitat està intervinguda i no té liquiditat per afrontar les nòmines?
Si algú intenta aigualir i desvirtuar l’anhel independentista, les urnes li passaran factura. Encara més, quan la gent no agafa l’autobús o el tren i està hores palplantat al bell mig d’un carrer sense poder avançar perquè sí. Qualsevol «peix al cove», a partir d’ara, és peix podrit.

Quin és l’escenari lògic a partir d’ara?
Ens ha de conduir a unes eleccions anticipades, perquè no és un tema menor que un país s’estigui plantejant la seva forma de relacionar-se amb el món. S’ha fet una interpel·lació directa que els partits ofereixin les seves maneres d’encarar aquesta qüestió, no pas de quin color ha de ser el Govern. I és que, per sort o per desgràcia, la ciutadania sap que avui tant és com es digui el conseller de Salut, el de Treball o el d’Economia. Si no es disposa de capacitat normativa ni de recursos, no serveix per a res. En lloc d’això, la gent vol decidir com ens autogovernem. 


La catarsi de l’11-S ha fet canviar el paradigma de la política catalana?
Exacte. Recordo perfectament quan, en l’etapa del segon tripartit, es pretenia que es parlés bàsicament de qüestions socials. Doncs bé: això ha volat pels aires. Ara la gent vol que es discuteixi del tema nacional, conscient que això ens porta a tenir pressupostos i capacitat de gestió. La millor manera d’aclarir-ho és mitjançant unes eleccions. 




Aposteu per una confluència d’opcions independentistes en una sola llista o perquè cadascú inclogui en el seu programa l’exercici del dret a decidir?
L’ideal seria que hi hagués dos blocs ben diferenciats: els qui volem la independència i els qui aposten per continuar units a Espanya. Dos pols que, sense renunciar als matisos ideològics dels seus respectius membres, plantegin aquestes dues sortides, perquè, hi insisteixo: tant és si un conseller és d’esquerres o de dretes quan no hi pots fer res. Si Convergència i Unió aposta clarament per l’Estat propi, haurà de liderar aquesta coalició de partits i de persones que estem pel mateix.



Alguns sectors de CiU parlen de la Hisenda pròpia com a estadi intermedi de la secessió. Això faria inviable aquesta llista?
La Hisenda pròpia no és la solució perquè s’ha de negociar amb l’Estat, l’únic amb capacitat de fer pagar impostos. De manera que tenir-la sense disposar d’un Estat propi amb el qual exercir el poder de recaptar-los i gestionar-los no serveix per a res. Anem a buscar allò que ens ho resol tot abans de buscar coses per a les quals necessitem un altre que ho permeti. És absurd continuar amb aquest cercle viciós. I un president de la Generalitat que té darrere la força del poble, com s’ha vist en la Diada, ha de ser prou valent per trencar-lo definitivament. 



En aquest context on les postures tendeixen a polaritzar-se, què pot passar dins les formacions federalistes. Hauran de moure fitxa i triar?
Hauran de fer el que ha passat en molts països. He vist generals de l’Exèrcit iugoslau amb responsabilitats de Govern a Croàcia, fet que demostra com, quan s’inicia el procés, alguns canvien de postura. El PSC, que ha viscut molt bé mentre es parlava de dretes i d’esquerres i la qüestió nacional només era una remor de fons, es troba en la tessitura de pronunciar-s’hi, perquè el federalisme no se’l creu ningú. I, quant a Unió, el mateix. Les coses han canviat tant que qui s’oposi políticament a la independència serà minoritari. 

El poder econòmic acabarà inclinant-se a favor de l’Estat propi?
A tot arreu el diner acostuma a tenir por i certa covardia. Però cada vegada més, els empresaris i els qui inverteixen els calés a Catalunya es miren d’una manera diferent la reivindicació nacional, quan abans era l’unionisme l’expressió del rigor i de la seriositat. Hi ha molts que pateixen l’espoli i la manca d’infraestructures mentre veuen com l’Estat ajuda les grans corporacions financeres i els especuladors, no pas els petits emprenedors. Quan la base social partidària de la independència es vagi eixamplant i sigui majoria social, no dubto que s’hi decantaran a favor. Com també ho faran els bisbes i altres estaments. En tot cas, a la Diada va sortir al carrer la classe mitjana, que és la que fa avançar els països. 


Les declaracions contradictòries sobre la secessió entre Durão Barroso i altres mandataris de la UE són el símptoma que la qüestió catalana és en l’agenda europea? 
La resposta de la Comissió Europea a una interpel·lació de la qual vaig participar cita expressament que una part de la ciutadania de la UE és secundària a un nou Estat membre, però també que la solució és en l’àmbit internacional. Això vol dir que, quan hi ha una partició d’un Estat, aquella part que se separa se subroga a totes les obligacions i tractats establerts a escala europea. Estic convençut que espantalls als quals estarem sotmesos no canviaran les aspiracions expressades en la manifestació de la Diada.

El pròxim mes d’octubre Reagrupament celebra la cinquena assemblea. Preveieu continuar col·laborant amb ERC? 
Amb ERC vam ser capaços de bastir una sèrie d’aliances que en les eleccions espanyoles van anar molt bé. Ens agradaria que aquesta experiència es repetís i, si fos possible, s’ampliés a altres forces, sent capaç cadascú de ser generós des de la seva idiosincràsia. Ho reitero: nosaltres apostarem perquè hi hagi una gran coalició a favor de l’Estat propi. 


En aquest pròxim cicle, els ajuntaments han de ser decisius altra vegada o ara el futur pivota en el Parlament?
La clau de volta està a aconseguir una majoria parlamentària. Dit això, ajuda molt que, en aquelles esferes de poder més pròximes al ciutadà, ja siguin els consistoris o les associacions de veïns, es continuïn les iniciatives per a la sobirania nacional. Això ho va demostrar el procés de les consultes populars, en establir una relació directa entre democràcia i capacitat de decidir sobre la independència. En tot cas, el proper referèndum ha de ser vinculant. S’han acabat els entrenaments. Ara volem disputar el partit.

divendres, 14 de setembre del 2012

AL.LUCINO


Jo al.lucino.

És a dir, el primer que fa l'Artur Mas després de figurar Catalunya com mai als mass media globals, no és anar a Nova York, a l'ONU, no. No a Washington, a la Casa Blanca, no. Ni tan sols a Brussel.les, que com aquell qui diu, és a la cantonada, un cop d'avió i ja hi ets.  A parlar amb la gent de la Comissió, o amb el President o amb els Parlament Europeu. No.

El primer que fa el sòmines de l'Artur Mas, després d'haver sortit entre 1,5 i 2 milions de catalans al carrer, en una manifestació independentista històrica, és anar ... és anar a on? Sí, és anar a fer un cocido a Madrid, a fer el bufó ...

Comencem malament. Haurem d'apretar molt més. No se´ns pot escapar.... Si es pensa que ens aixecarà la camisa... va bé per anar a Queralt

JA SOM A DIA 12, I ARA QUÈ?


Estic baldat i escric aquest post a misses dites, vull dir més tard de la mitja nit que és quan en teoria s’ha de penjar el post en aquest diari digital. Segons els mèdia, entre 1,5 i 2 milions de catalans i catalanes ens hem trobat avui pels carrers de Barcelona, més capital de Catalunya que mai.


Una servidora que, orgullosament, no va assistir a la mani del 10J i que, per tant, no va experimentar la decepció del que va passar després, ha tingut unes sensacions més que positives i optimistes de cara no al futur, si no, al dia d’avui, 12, i el de demà, 13 , i el 14 i el 15, etc.
Vull dir que, com ja vaig escriure en aquest mateix diari fa uns mesos, ara està més clar que mai, que som majoria de carrer, i ens hem de comportar com a tal. I quan dic “som” em refereixo, naturalment, als independentistes.
I què vol dir comportar-se com a majoria? Vol dir marcar el ritme de l’escenari polític. Ser els que diem què es fa, com es fa i quan es fa. I si s’escau, el perquè es fa. I punt.
Hi ha una cosa que ha quedat clara avui. I és que els espanyols ja no són els nostres interlocutors immediats. Ho seran, sí, el dia que ens reunim per dividir-nos els actius i els passius. Per exemple, els tancs Leopard2, els F18, les fragates, quants ens correspon als Catalans? El 16%, el 18%, més o menys?

Però aquesta negociació tècnica serà precedida d’una negociació política amb la Unió Europea i amb la comunitat internacional en general. Són a ells que ens hem d’adreçar, que ja ens hem adreçat sense cap mena de complex. Són ells que ens diran o suggeriran per on hem de tirar. Però els espanyols seran uns convidats de pedra.
És el món, estúpids! podríem sintetitzar el nostre pensament. Efectivament. És el món.
Els espanyols han quedat superats per les circumstàncies, i pel ridícul immens que han fet els darrers dies, i que em temo que faran en els propers dies i setmanes.
Per això l’akelarre d’en Mas amb en Rajoy del dia 20, ja no té cap mena d’importància. És el passat cutre, caspós, pudent.

Així doncs, i ara què? Doncs ara pressionar a qui s’ha de pressionar. Per exemple als poders financers catalans: la Caixa, el Banc de Sabadell, per començar. Per exemple a les organitzacions empresarials i a les sindicats perquè facin l’única retallada que ens convé, que és la seva sobiranització respecte les instàncies estatals.
Per exemple, òbviament, als polítics. No els hem de deixar passar una. Res de marxa enrere. Ara sempre cap endavant, sempre mirant el món. Som un poble pacífic, i, efectivament, hem de deixar de ser imbècils. Cal reforçar els mecanismes internacionals, per tal que una diplomàcia catalana es prepari per promoure el reconeixement internacional de Catalunya, un cop el Parlament de Catalunya aprovi la Declaració Unilateral d’Independència. Perquè, n’estic convençut, l’aprovarà més d’hora que tard. Perquè després de la manifestació d’avui, i a diferència de la del 10J, ja no hi ha marxa enrere: o s’aprova la Declaració Unilateral d’Independència en un termini immediat o curt, o engeguem els polítics que avui han perdut el cul per figurar, però que després es pensen que continuem sent idiotes i fan el que els sembla.

No, aquesta història ja l’hem vista, i l’heu patida, els que us vau quedar amb cara de tontos després del 10J. No es pot repetir, i no es repetirà.

Som majoria, una immensa majoria, i ens hem de comportar com a tal. La minoria espanyolista només pot treure profit dels dubtes que algú pugui tenir d’actual desacomplexadament. Però si no hi ha dubtes, la seva derrota serà total, absoluta i definitiva.
I encara us diré alguna altra cosa. Hi hauran pinyes per ser el primer estat en reconèixer-nos com a independents. Tothom sap, que no només som perfectament viables en tots els sentits, no només l’econòmic, sinó que també som un gran negoci o si ho voleu més fi, una gran oportunitat. I no se la volen perdre. I fins i tot no m’estranyaria gens, fixeu-vos el que us dic, que qui primer ens reconegués com a estat independent, fos França. I la raó és ben òbvia: l’efecte backyard o pati del darrere, que és una llei de ferro de la política i la diplomàcia internacionals. I és que ens hem de començar a acostumar a canviar el xip, i a entendre que la política internacional, les relacions diplomàtiques, fan estranys companys de viatge, o de llit.
Vaig a jaure, que no m’aguanto i demà, de fet avui, toca escoltar a un ex-president, que ha hagut d’esperar a ser ex-president per sortir de l’armari i promoure la Independència. Espero i desitjo que l’actual inquilí de la Plaça Sant Jaume no esperi a ser ex per promoure-la.
NOTA: Post penjat al DGS el 12.09.2012



SI EN SÓN D'HORTERES ELS ESPANYOLISTES...


Fixeu-vos en el glamour de les sabates esportives que porta el xaval (i segur que valen una pasta!).... cap comentari?

R2P


Previsiblement, quan aquest article es publiqui, estarem a poques hores de la que pot ser la manifestació més massiva per la independència de Catalunya. 

Per que malgrat els intents de manipulació, la manifestació serà per la independència, i res més que per la independència. En aquest sentit, he de reconèixer la fermesa dels dirigents de l'Assemblea Nacional Catalana, que han sabut plantar cara als intents de capgirar el sentit de l'esdeveniment. 

Una actitud que contrasta amb la fluixesa que exhibiren els organitzadors de la manifestació del 10-J que arribaren quasi al punt de vendre´s la dignitat per tal que hi assistís el llavors president de la Generalitat. Un individu que ara no deixa de ser més que un senador, és a dir, el càrrec més inútil i prescindible del sistema polític espanyol, però que representa un cost intolerable, en els moments actuals. A l'actual manifestació no hi assistirà finalment, el seu successor. Tampoc se´l trobarà a faltar. 

Un individu que demana 5 miliards d'euros, al lladre que li ha robat, segons alguns 22 miliards i segons uns altres, 16 miliards, és un individu que té problemes. I seriosos. 

Els que sí que assistirem, si abans no ens cau el cel damunt dels nostres caps, ho farem sabent del cert que quan reclamem un nou estat a Europa, sabem el que volem. No ens estem per romanços, ni per mitges tintes. Ho volem tot. I ho volem ara! Quan si no? 

La conjuntura, ens és favorable. La Unió Europea ja ha dit, per boca del president de la Comissió Europea, que la independència d'un territori d'un estat membre, cal resoldre'l dins el marc de l'ordenament legal internacional. 

Res de “respecte als afers interns” d'un estat, que era la resposta típìca i tòpica de l'etapa de la Guerra Freda. Ara preval, el principi de R2P, acrònim de l'anglès Responsibility to Protect, i que justifica la intervenció de la comunitat internacional quan un estat ataca a la seva pròpia població –i, dit sigui de passada, amenaça amb estendre la crisi als estats veïns, o al conjunt de la regió mundial on es troba.


Naturalment no estic preveient un escenari d'enfrontament a l'estil balcànic (i que dit sigui de passada, sempre he considerat com un joc de nens en comparació als de l'estil ibèric, i a la història em remeto, tot i que sovint s'intenta amagar i manipular).

També tenim el referèndum d'Escòcia, el canvi de la truita al Quebec, i el més que previsible canvi a la Comunitat Autònoma Basca, que pot tenir un impacte enorme, a nivell d'estat. I fins i tot l'estat lliure de Baviera, sembla que ja en té prou i diu que fins aquí ha arribat.

Si amb tot aquest escenari, els catalans i les catalanes, només quedem embadalits, i no gosem tirar endavant el nostre plet, és que potser no ens la mereixem, la independència. Però jo penso que sí, Que han estat moltes lluites, molts patiments, molts sacrificis, per arribar on ara estem arribant, però que encara ens falta una mica.

Per això, tot i sabent que més que manifestacions i happenings diversos, el que realment compta és formar una majoria parlamentària que aprovi una Declaració Unilaterlal d'Independència, i passem a la següent casella, us convido a participar i a fer que les vostres amistats, si encara no ho tenen decidit hi assisteixin també.

 Com ho deia un company de la facultat, sempre proper als sectors socialistes però catalanistes: “No si al final haurem de votar tots independència...”, i em preguntava, “t'ho passes bé, oi?”. Sí, com una batucada... 

NOTA: Penjat al Nació Digital, el 10.09.2012

UNA VICTÒRIA EUROPEA





Gràcies a l’esforç i el treball de molts associats i simpatitzants de Reagrupament, hem aconseguit una victòria d’aquelles que es recordaran. Em refereixo òbviament, a les declaracions del President de la Comissió Europea, Durao Barroso, que va fer la setmana passada. En elles reconeixia que la independència d’una territori d’un estat membre de la Unió Europea s’havia de resoldre d’acord amb l’ordenament legal internacional.

Aquestes declaracions van ser motivades com a resposta una pregunta que una eurodiputada vèneta havia adreçat a la Comissió Europea, demanant explicacions per la no admissió a tràmit de la iniciativa ciutadana europea impulsada per un comitè de ciutadans de la UE, i amb el suport de Reagrupament. Sembla que anteriorment, una pregunta del mateix tema havia estat feta per una altra eurodiputada, en aquest cas galesa. És curiós, dit sigui de passada, que siguin eurodiputats d’altres nacions que exigeixin explicacions, i en canvi, els de Catalunya, no moguin un dit, al respecte. Però, vaja, tots ja sabem en quin país vivim…

Petiteses i misèries al marge, la notícia de les declaracions de Durao Barroso, va omplir les capçaleres de molts diaris i l’inici de molts telenotícies i butlletins de ràdio. Naturalment, les interpretacions que se´n van fer van ser per a tots els gustos. Algunes de ben il.lusionants, i d’altres més aviat estrambòtiques. No va faltar l’intent barroer de vincular el fet amb la figura d’Artur Mas, com ho va fer un diari, on i.lustrava la notícia amb una foto de Mas abraçant-se a Durao. Patètic. Però és el joc de la política politiquera.
Potser allò que em va atraure més l’atenció és que les declaracions eren el resultat d’una actitud desacomplexada per part de Catalunya. Efectivament, el desacomplexament, és el que ens caracteritza i ens diferencia d’aquells que fins i tot abans de moure un full es pregunten “I si el moc, què dirà Madrid?“.
També que va convertir-se en una autèntica victòria europea. Els independentistes catalans ens hem convertit en l’avantguarda de la internacionalització del plet català. Molt més que el senyor Duran i Lleida, i les seves amistats perilloses (com el dictador de Guinea Equatorial), entre d’altres raons, perquè ell sempre que viatja, ho fa en la seva condició (orgullosa) de diputat espanyol, i més encara, de president de la comissió d’exteriors.
Cada cop, Catalunya és més coneguda i reconeguda a escala mundial. I això és positiu, francament positiu. Fins i tots els mitjans de comunicació globals ja denuncien la jugada bruta dels espanyols d’aprofitar la crisi per fer neteja del règim autonòmic, és a dir, i més en concret, de l’escàs, ridícul i patètic autogovern de la CAC.
Aquest cas, demostra que més enllà de les dimensions quantitatives que un projecte polític pot assolir, si es treballa amb solidesa, compromís i seriositat, és a dir, si es té una qualitat contrastada, es poden fer molts avenços i molts serveis al país que es vol lliure.
No ens aturarem aquí, naturalment. Hi ha encara molta, moltíssima, feina a fer. I com se sol dir, tothom és necessari, però ningú és imprescindible.

NOTA: Post penjat al DGS, el 04.09.2012

TOT ESPERANT EL GRAN DIA DE DEMÀ



Als 80 tacos, el meu pare no perd els nervis pel dia de demà. Ja fa uns anys que s`ha pres la vida com un savi grec. Sempre de cara al mar, encara que avui, la bandera li privava del blau immens que s'estén davant de casa seva. Quin millor lloc per que et toqui el solet ...

dilluns, 10 de setembre del 2012

EL MOMENT S'ACOSTA, ÉS L'HORA DE SER FORTS

Aviat tindrem la greu responsabilitat de decidir per nosaltres mateixos. Benvinguda sigui. Serà el moment en què llibertat, patriotisme o dignitat deixaran de ser conceptes per passar a esdevenir fets. Serà l’hora de ser valents i de no tenir por. Serà l’hora també de construir una nova ciutadania que no deixi ningú al marge.

S’acosta el moment de crear un nou país, una nova llibertat, una nova democràcia. Un país en què els nostres homes i dones puguin sentir-se amb iguals drets i obligacions, amb les mateixes possibilitats de desenvolupament individual i com a poble que qualsevol altre ciutadà europeu. Una llibertat en la qual la nostra identitat no esdevingui resistència sinó creativitat, prosperitat i justícia. Una democràcia en què la ciutadania sigui responsabilitat, honestedat i convivència; servir sense servir-se.
I aquest camí de llibertat que volem seguir, que fa temps que molts seguim, té un pas molt important aquest proper dimarts 11 de setembre de 2012, un pas en el que el clam d’un poble per la seva llibertat esdevindrà ja inajornable.
És per això que, amb aquestes breus paraules, us encoratjo a participar en els actes de la propera diada i especialment a la marxa per la reivindicació d’aquest nou Estat de dret, lliure, democràtic i social, integrat a la Unió Europea i que es diu Catalunya.
Joan Carretero, 
President de Reagrupament Independentista
(RCAT)

Actes 11 de setembre
Sant Boi de Llobregat 
08:00 h Ofrena floral a la tomba de Rafael Casanova
Desfilada de banderes i acompanyants des de la Plaça de l'Ajuntament de Sant Boi fins a l'església de Sant Baldiri

Barcelona 
10:00 h Ofrena floral al monument de Rafael Casanova
Punt de concentració a la Ronda de Sant Pere / Bruc 

13:00 h Homenatge al General Moragues
Pla de Palau

13:30 h Dinar de Reagrupament Independentista
Pla de Palau
Menú: Amanida "capritxosa", fideuà (amb o sense all i oli), macedònia, aigua i pa.
Preu: 10 euros
Hi haurà servei de bar

- 16:00 h Sortida de Pla de Palau cap a la Manifestació 11s
Després dels parlaments anirem tots junts cap al punt de concentració de Reagrupament de la manifestació unitària.

-17:00 h  Manifestació unitària 11 de setembre : CATALUNYA, NOU ESTAT D'EUROPA 
Punt de concentració de Reagrupament : Passeig de Gràcia / València.  Busqueu el globus de Reagrupament.

dissabte, 8 de setembre del 2012

DURAN, EL COVARD, PUJA AL CARRO


El canvi de camisa d'en Duran i Ecspanya ha estat espectacular. Ja ho diu la dita, ja: "Si no els pots derrotar, afegeix-t'hi", i en Duran ha fet precisament això. Ha vist que no podia derrotar l'embranzida de la manifestació IN-DE-PEN-DEN-TIS-TA del proper 11 de setembre i ha decidit, sense cap problema, afegir-s'hi, o altrament dit, pujar-se al carro.


És això el que tenen els covards, que no tenen complexos en canviar de camisa, per sempre trobar-se al bàndol dels vencedors.

Això, sí, abans ha esperat a deixar en Mas, amb el cul enlaire, i ben retratat. Ja et fotarem, ja, un joc de criatures, Arturet. Si et penses que aniràs a la Moncloa dient, tot això és meu, vas bé per anar a Queralt...

I a tu, Duran, recorda com va sortir el teu enyorat Montilla d'una altra mani.

No manipulis, i no intoxiquis.

EL SENYOR MAS HA TRIAT


En el moment d’escriure -o més aviat escopir- aquestes ratlles, sembla definitiu que el senyor Mas, 129è president de la Generalitat, no assistirà a la manifestació de l’11S. Això, naturalment, és la seva mort política. I de fet, és la confirmació que ja tenim un nou president de la Generalitat, el 130è, i que es diu Cristobal Ricardo Montoro Romero. El règim autonòmic ha passat a pitjor vida, perquè mai l´havia tinguda bona. Una final del cagaelàstics.
El senyor Artur Mas, farà el mateix que faran en Pere Navarro, la Sànchez Camacho, i tot l’espanyolam de pelatge variat. El senyor Mas ha escollit a quin bàndol ofereix els seus serveis. I ha triat Espanya. Ha triat, de fet, la pitjor de les opcions que tenia davant seu. Sotmetre´s a la discreció espanyola. Hauria estat mil vegades més preferible ser intervinguts directament per Brussel.les…
Però ara que penso, potser el senyor Mas ens ha fet un favor, als independentistes. Ara la fabricació d’independentistes anirà a velocitat sideral. Potser el més lògic és agrair-li la seva sinceritat. Ara les coses són clares. I pels espanyols està claríssim que el futur només és més Espanya. I sans se acabó.
Els independentistes, doncs, hem d’agrair que s’hagi tret la careta. Proposo dues coses: El dia 11, portar una gran pancarta que digui, “Gràcies senyor Mas, per ajudar tant la Independència”. I la segona, de seguida que veiem un convergent a la mani, i abans que ell ens saludi dient-nos “Què tal patriota?”, quan de fet, el que ens volen dir és “Què fas idiota?”, abans, repeteixo, li escopim a la cara, “On t’és l’Arturu Mas?” on és el Wally Mas?
L’únic però, i és un gran però, és el següent: ¿És absolutament necessari putejar els catalans per tal que s’adonin que la Independència és el camí? ¿No seria fins i tot més èpic posar-se al capdavant de l’exèrcit independentista i caure a les primeres ràfegues de l’enemic?
No, no és possible. No m’estranyaria que un convergent, en ple atac psiquiàtric, arribi a justificar sacrifici de Mas per a fer créixer en pocs dies, encara més, la Independència.
L’únic que és del cert, a hores d’ara, és que no hi serà.
I no se’l trobarà a faltar.

(NOTA: Post penjat al DGS, el 29.08.2012)

DOS ARTICLE REFERENCIALS


S'acaben de publicar dos articles de caire econòmic, però on també es refereixen a la Independència que són de lectura obligatòria.

El primer que he llegit és el del senyor Miquel Puig, i porta per títol Independència i multinacionals, i el trobareu al diari Ara. Sosté un argument que, modestament, jo també he defensat des d'aquest mateix bloc i en altres àmbits digitals. Bàsicament, que a banda dels estats, és evident que les multinacionals amb presència arrelada a Catalunya, pressionaran d'allò més per impedir qualsevol veleïtat d'expulsar una Catalunya independent de la Unió Europea, que és el que borden, dia sí i dia també, els espanyols. Però que és evident que no té cap mena de sentit.

Concretament, el senyor Puig, el qual vaig entrevistar fa una pila d'anys, poc després d'abandonar la direcció de la llavors anomenada CCRTV, diu:

"Em semblaria extremadament ingenu pensar que, en la hipòtesi d'una secessió, Volkswagen, Renault i BASF, entre altres moltíssimes empreses industrials, no farien mans i mànigues per evitar que això posés el més mínim entrebanc físic, regulatori o fiscal al flux de productes entre les seves factories i les dels seus proveïdors. Volkswagen, Renault i BASF pesen molt a Europa, potser més que alguns estats atribolats."

Exacte. I per no parlar de moltes altres multinacionals. En aquest sentit, la interdependència entre Catalunya i el mercat mundial, és a dir, el no espanyol, ens pot ajudar molt en el nostre procés d'independència. Quant més global sigui l'economia catalana, més fàcil serà la independència.

L'altre article que m´ha agradat molt és la de l'Ernest Sena, penjat a Vilaweb. Amb l'Ernest hi vaig treballar a la dècada dels 90, i darrerament hem tornat a reprendre el contacte gràcies al Linkedin. En l'article, "Independència i coeficients", Sena es mostra perplex perquè el govern català no recorre al sistema bancari català, com sí que ho fa el govern espanyol amb el seu propi. Amb una exquisida elegància, la deixa anar amb contundència, quan diu,

"La segona font, la que correspondria ara al proclamat sistema bancari català, no existeix; això es dedueix de les informacions disponibles. I no per la inexistència d’aquest sistema. De tot el procés anihilador, almenys semblen haver sobreviscut dues entitats d’una dimensió no gens menyspreable (prop de 350.000 milions d’euros de recursos totals de clients), però d’una vocació social, de suport al país de naixença, que travessa greus dificultats, desconeguda més enllà de les accions de màrqueting corporatiu, de caire caritatiu quan no és purament propagandístic."

Quina castanya! que diria aquell. Una servidora, com que no és en Sena, ni té les seves formes quasi versallesques d'escriure, dic que es refereix clarament a La Caixa i al Banc de Sabadell, els dos supervivents del "procés anihilador". S'han mullat per salvar el país? Més enllà de l'addicció borbònica que totes dues tenen?

Bé d'aquest tema en parlaré en un altre post. De moment, llegiu Puig i Sena, i altres articles d'economistes rellevants que estan posant els punts sobre les ís.