ARA JA NI LA SENYERA S'ACCEPTA*

La regressió anticatalana, espanyolista i antidemocràtica a Espanya és un pou sense fons. La darrera atzagaiada la tenim en la censura a un anunci del Carnet Jove per part de l’Asociación para la Autoregulación de la Comunicación Comercial (Autocontrol). Segons un informe emès per aquest organisme, l’anunci té connotacions polítiques perquè hi apareix un pla amb la imatge d’una senyera i l’àudio “Nous desitjos, noves conquestes”. Segons autocontrol amb el context actual, l’anunci pot ser entès com un missatge de contingut polític. Tanmateix, cal tenir en compte que la senyera és la bandera oficial de Catalunya.

Fins ara, la repressió espanyola s’ha centrat en les banderes estelades, sobretot en esdeveniments esportius, argumentant que promocionaven la violència, quan de fet, també la bandera estelada pot ser exhibida legalment, segons una interlocutòria judicial recent.

Però ara s’ha anat un pas més endavant, o si es vol, enrere, i ja és la bandera oficial de Catalunya, la senyera, la que és objecte de prohibició.

Com se sap, el Carnet Jove, és un servei de la Generalitat de Catalunya que des de l’any 1986 té per objectiu contribuir a millorar la qualitat de vida dels joves catalans a través de l’oferiment i la promoció de serveis, propostes i descomptes en diferents àmbits, entre els quals destaquen la cultura i la mobilitat internacional. Inicialment gestionat per l’administració, des de finals del 2015, existeix un contracte amb Caixabank per la gestió pròpiament del carnet a partir d’un concurs públic. Així mateix, el contracte explicita que cada any hi haurà una campanya de difusió del Carnet Jove que se n’ocupa Caixabank, qui ha de sotmetre tota la seva publicitat a control d’un organisme de l’estat espanyol que controla la publicitat abans que s’emeti. Es calcula que actualment hi ha uns 500.000 titulars del Carnet Jove.

La Generalitat reacciona, Caixabank, no

La reacció de la part catalana ha vingut des de la Generalitat, i concretament de la Directora General de Joventut, Marta Vilalta que ha acusat Autocontrol de fer “una lectura política de l’anunci”. I ha afegit que “Creiem que no necessitaríem aquesta autorització per passar aquest anunci, però com que compartim la difusió amb La Caixa, això dificulta sortir d’aquest atzucac, perquè qualsevol publicitat que emeti La Caixa ha de tenir el vistiplau d’aquest organisme“. I és que Autocontrol és l’únic acreditat a l’Estat per fer aquest control publicitari previ a l’emissió dels anuncis.

A hores d’ara, no es té constància que Caixabank hagi reaccionat al veto.

*(NOTA: Post penjat a l'Unilateral, el 20.06.2017)

OPERACIÓ DIÀLEG O 7è DE CAVALLERIA AL RESCAT?

La nova operació Diàleg, llançada des de Madrid no és res més que una enganyifa de cara a la galeria, impulsada per tot l'aparell mediàtic habitual i amb la inestimable col.laboració dels mitjans catalans, i de forma ben especial, per TV3, com veurem més endavant.

La derrota de l'espanyolisme civil

First things first. Els enormes fracassos del 12O i del 6D, han certificat que l'espanyolisme civil que pretenia plantar cara al moviment cívic per la independència, ha estat derrotat amb total contundència. Aquí qui té el carrer és l'independentisme, Qui guanya a les urnes, democràticament, és l'independentisme. Els catalans i les catalanes que volem un país lliure, un país que no estigui sotmés i espoliat per una voluntat aliena. La derrota espanyola, una derrota democràtica, ha estat contundent. 

Per això, la gran operació d'estat que ha significat la reelecció de Rajoy com a President, amb el pacte entre PP, PSOE i C's té com a prioritat intentar capgirar aquesta dinàmica. I atesa la inutilitat de les forces espanyolistes sobre el terreny, és a dir, les delegacions catalanes d'aquests partits, s'ha recorregut a l'operació, diguem-ne, "7è de cavalleria", amb l'aterratge en paracaiguda de la vicepresidenta Sàenz de Santamaria a Barcelona, amb el seu despatxet de marres. 

Diguem-ho alt i clar: La sobrepresència de la vicepresidenta és una operació de rescat, a la desesperada, per evitar l'enfonsament moral, anímic, espiritual dels espanyolistes a Catalunya. És la demostració fefaent que, malgrat que voldríem que fos més imminent, estem guanyant la partida, que ja som al cap del carrer. Paradoxalment, el govern neo-fatxa del PP, amb la col·laboració plena del PSOE i dels palanganeros de C's, està seguint la mateixa lògica del govern republicà espanyol durant la guerra, particularment, quan es va traslladar a Barcelona, perquè temia que si no en perdria el control. 

L'espanyolisme ha estat derrotat electoralment, democràticament, civilment. I a Madrid desconfien totalment que els liders espanyolistes locals, l'Arrimadas, l'Iceta i en Garcia Albiol, siguin capaços de capgirar aquesta dinàmica. Possiblement, sí que tenen més confiança en els empresaris espanyolistes, tots sabem quins són, en la seva capacitat de fer xantatge i guerra psicològica. Però en els polítics, si més no, en els actuals, ni gota. Però els empresaris tenen diners, però, no tenen vots, o no suficients vots. Per això i només per això, la vicepresidenta espanyola, es disposa a fer servir el seu despatxet de marres com a contrapoder de la Generalitat sobre el terreny. 

La Declaració Unilateral d'Independència és la pedra angular

On la derrota espanyolista no s'ha produït, però, és en dos fronts claus. El front mediàtic i el front judicial. De fet, si encara respiren els espanyols és precisament perquè tenen aquests recursos al seu abast. Sobretot el segon, que el tenen quasi en monopoli, i dic quasi, perquè recordo que els fiscals de Catalunya es van oposar al processament de Mas i companyia, en el seu moment, i tots ells van ser liquidats, o se'ls va ignorar olímpicament. Però, si no és total, el seu control és pràcticament total. És el gran obstacle que cal superar, i, la veritat sigui dita, penso que és errònia l'estratègia de la desobediència que sembla imposar-se, i en la que la CUP sembla portar la veu cantant. Ho he dit milers de vegades i no em cansaré de dir-ho. Cal seguir l'estratègia de l'obediència al Poble Català i a les institucions catalanes, i no la de la desobediència a Espanya! I és que presentar com un atac a la democràcia el fet que es detingui un ciutadà o un càrrec electe perquè s'ha negat a comparèixer a una citació judicial, no s'entén, com a mínim d'entrada, i per això, es necessita explicar-ho, i això ho complica tot. Fins i tot, penso que ha arribat el moment que l'estratègia de l'obediència, faci un pas endavant i comenci a marcar paquet, i a marcar les línies vermelles, 

Per fer-ho però, hi ha una prèvia: els polítics no poden exigir obediència als ciutadans, és a dir, que es mullin per la independència, si ells abans, no són els primers en mullar-se. I l'instrument clau per a fer-ho és un i només un: l'aprovació al Parlament de Catalunya de la Declaració Unilateral d'Independència, acompanyada, si cal, de la signatura de tots els diputats i diputades que la votin amb expressa acceptació de la seva coresponsabilitat política. Només si hi ha aquest pas previ de trencament amb la legalitat espanyola, poden els polítics catalans independentistes exigir a la resta de catalans, inclosos els funcionaris, per descomptat, que obeeixin totes i cadascuna de les disposicions aprovades pel Parlament, el Govern i els Ajuntaments de Catalunya. I correlativament, procedir a la destitució, si s'escau, de tots aquells que es neguin a obeir les disposicions emanades de la nova legalitat i la nova legitimitat catalana, emanada de l'expressió democratica de les urnes. Punt.

La traïció de TV3 i els altres

L'altre front obert, i pel qual encara respiren els espanyols a Catalunya, és el mediàtic. Tot i només abastar una part petita de l'audiència catalana, que la podem situar entre el 15 i el 20%, TVC, amb els seus canals TV3 i 324, arriba a més del 30 o 40% pel que fa a la informació, als telenotícies, de manera que és la principal proveïdora de notícies, i particularment, de notícies polítiques a Catalunya. No pas l'única, naturalment, atès que tant la resta de cadenes de televisió, els diaris, les ràdios i Internet, també n'aporten. Doncs bé, en els darrers temps, i d'una manera descarada, estem presenciant en les seves tertúlies i en els seus telenotícies, un sobredimensionament de l'espanyolisme mediàtic que contrasta amb la seva presència real en la societat catalana. En moltes tertúlies de TV3 i el 324, fins i tot els espanyolistes tenen més presència no només que els independentistes, sinó també dels referendistes, és a dir, dels partidaris de fer un referèndum, siguin o no partidaris de la independència. És tan descarat, que cada cop fa més mandra seguir-les. 

Un altre sobredimensionament de l'espanyolisme a TV3 es dóna en la cobertura dels patètics actes celebrats per les seves organitzacions polítiques i civils que, malgrat convocar un nombre irrisori de torrentes gaudeixen de cobertures mediàtiques brutals en els TNs. Si per cada acte independentista on assisteixen 50, 100, 200 persones, els TNs dediquessins els 2 o 3 minuts que dediquen als actes espanyolistes amb aquests nombres, els TN haurien de durar 3 o 4 hores com a mínim.

No cal dir que la situació de sobredimensionament mediàtic de l'espanyolisme és encara més gran en la resta de canals, ràdios, diaris, excepte, potser a Internet. 

No vull acabar aquesta reflexió sense referir-me a altres actors claus en la societat catalana com són el Barça, la Caixa i el Banc de Sabadell. 

Pel que fa al primer, és públic i notori que l'actual Junta és plena d'espanyolistes i, no en tinc cap dubte, d'agents del CNI. El Barça és la marca catalana més global. Això li dóna una dimensió estratègica que a més es va associar amb la de la catalanitat desacomplexada de la mà del President Joan Laporta (2003-2010). Això va aixecar totes les alarmes, i es va portar a terme una campanya d'assetjament i enderrocament, amb la col·laboració entusiasta dels poders mediàtics tradicionals (La Vanguardia, El Periódico). De totes maners, el caràcter eminentment popular del club, el fet que no s'hagi convertit en una societat anònima, ha impedit, que hagi esdevingut una eina contra la independència. Però les juntes post-Laporta, han aconseguit mantenir un perfil baix en la seva catalanitat.

Pel que fa a les dues entitats financeres, és públic i notori el seu borbonisme desacomplexat, sobretot en el cas de la primera, i en el suport que la segona ha donat a la consolidació dels C's, des dels seus primers anys. No hem d'oblidar que el seu actual cap de comunicació, relacions institucionals i subdirector general, és el periodista Ramon Rovira, que durant la seva etapa com a conductor del programa d'anàlisi i debat polític Àgora, al Canal 33, entre els anys 2002 i 2007, ja destacava per sobredimensionar mediàticament els impulsors d'aquesta, llavors naixent, formació.

LA FARAONA NO FA BROMA

La faraona Díaz no fa broma. Les seves declaracions recents, pretenen ni més ni menys que implicar la Caixa en el debat polític sobre la Independència. Vol que la Caixa es mulli... encara més. Com si no s'hagués mullat prou, ja a hores d'ara. La Faraona, però no en té prou. 

No en té prou amb el fet que, a hores d'ara, el partit que té el cor robat a la Caixa i al Banc Sabadell no és altre que Ciudadanos, al qual li plouen favors per totes bandes. El missatge reformista que pretén encarnar Rivera i la seva troupe, però és de bastant pa sucat amb oli. No arriba ni a la cantonada. Ja és públic i notori que de reformistes, no en tenen res. Pur feixisme i supremacisme espanyol, igual que els sectors més ultres. I tot i així, reben l'ajut de la gran oligarquia financera espanyola. És això el que no entén la CUP, que és més curta que no veu tres en un burro. L'infantilisme revolucionari, és aquell que centra el seu odi contra el veí que, com en el vídeo de la campanya electoral, va amb un Audi ... mentre no veu el gran capital que va amb un jet privat que li passa a 3.000 metres per damunt del cap. És el de sempre, l'enemic és el conegut, l'assequible. El que te'l trobes cada dia... o quasi. Aquell que està una mica més per damunt de tu en quant a la seva capacitat de consum. Però el veritable enemic de classe, ni el coneixes, ni l'ensumes. Pitjor encara, en el teu odi cap al conegut, el desconegut t'ofereix avantatges per a matxacar-lo... que així li neteges una mica el camí. Li treus la brossa.

Salvant la distància... o no, es torna a repetir el primitivisme revolucionari de liquidar els capellans, perquè eren els més a l'abast, mentre que els grans capitans d'indústria, van salvar la pell. És tan elemental, que va mandra fins i tot escriure-ho.

M'encanta

Ara allò que m'ha encantat es veure la cutrada del C's posant la pantalleta per veure el partidet de futbol. En unes poques paraules: és l'assumció, la interiorització, de la derrota que van patir el 27S, que han de recórrer a aquests happenings, perquè saben que són minoria, encara que no ho reconeixen públicament.

Aquest anar contra les autoritats, és el que fèiem sempre nosaltres. I ara ho fan ells. És la prova palmària que la truita s'ha girat. Nosaltres manem, i vosaltres, espanyols, us toca fer les pallassades. 

Això sí, amb el suport d'en Fainé i de l'Oliu. No us podeu queixar, doncs. 

PRESIDENT MAS ENTREVISTAT PER BLOOMBERG TV

 La primera pregunta fa referència a La Caixa i al sr. Fainé... significatiu

LLEIALTATS

El panorama es comença a clarificar. O no. Com a mínim ja sabem que el 18 de setembre del 2014, Escòcia votarà. Ja és un gran pas endavant. També sabem que les eleccions europees se celebraran entre el 22 i el 25 de maig del mateix any, en principi. Tenim, doncs, un calendari a curt/mig termini establert, amb el qual podem projectar diferents escenaris.

O no. Passa que en la situació actual no ens podem permetre el luxe de pensar amb 12, 15 o 18 mesos vista. Quan el govern de Catalunya ha de suar sang, literalment, cada mes, per pagar les nòmines dels seus funcionaris, fer les transferències dels serveis a les entitats que els presten, proporcionar les ajudes socials compromeses, portar a terme les infrastructures necessàries per a que la locomotora no s’aturi,  això vol dir que no hi ha cap mena de possibilitat de fer projeccions a tants mesos vista. Això vol dir que estem amb l’aigua al coll. Això vol dir que, com ja vaig escriure aquí mateix fa dos mesos, estem en una situació d’emergència nacional.

En situacions d’emergència nacional, tots els components d’una societat democràtica, han de posar-se a treballar colze a colze per ensortir-se’n. Això, si més no, és el que passa en els països normals. Els governs, els principals partits, els sindicats, els empresaris, les entitats financeres, les grans empreses, la societat civil, les organitzacions religioses, el món de l’educació i les universitats, els serveis públics essencials (incloent-hi la seguretat i la defensa, naturalment), etc., fan pinya, perquè saben que si no se’n surten tothom hi acabarà perdent. Encara que uns perdin més que uns altres, és clar.

Però en una societat no normalitzada, com en el cas de Catalunya, la situació no és ben bé la mateixa. Les condicions concretes que es donen a Catalunya, i que fan que no sigui una societat normalitzada, i que en conseqüència actuï com a tal, tenen a veure amb la seva manca d’estructures d’estat, que es diu ara, i sobretot amb la seva subordinació i espoliació per part de l’estat espanyol. Aquest actor és, des de fa temps, un autèntic depredador que xucla la nostra sang i ens intenta collar el màxim possible per tal de convertir-nos en un actor subsidiari del seu projecte nacional, que no és altre que fer de Catalunya una font d’ingressos, aparentment, inesgotables. I fins ara se n´ha sortit més que bé.

Aquesta subordinació, però, porta aparellada un pols per esdevenir el marc referencial en el qual s’ha d’exercir la solidaritat. I aquí és on ens trobem amb problemes seriosos. Posem un exemple.

Els partits polítics estan clarament dividits al respecte. N’hi ha que tenen molt clar que es referencien a Catalunya i d’altres que ho fan a Espanya. Hi ha, doncs, dos projectes de nation building i d’state building antagònics. Aquest fenomen no passa en la majoria de Parlaments del món. I això ja és un problema seriós. Naturalment, que hi hagi aquesta dualitat indica que qui té la majoria són els partits de lleialtat catalana, que encara tenen escrúpols en no acabar amb els seus adversaris (escrúpols que es disfressen rere la típica o tòpica frase de “nosaltres no som com ells, som una altra cosa”). Ja us dic jo, que si la situació fos a l’inrevès, els partits de lleialtat catalana tindrien les hores comptades, perquè els espanyols ja haurien fet tot el possible per esborrar-los del mapa: foment de les identitats provincials, barreres electorals infranquejables, pèrdua de pes de la Catalunya comarcal, per entendre’ns, fins i tot separació de Barcelona de la resta del pais, etc. etc. Fixem-nos per exemple amb el que passa a les Corts Valencianes o al Parlament Balear.

Hi ha, però, un àmbit, on aquesta divisió de lleialtats no es dóna. No es dóna perquè només hi ha una referencialitat: Espanya. Em refereixo, és clar, al sector financer. Es tracta, no cal dir-ho, d’un sector estratègic per a l’economia del país, per al seu benestar i la seva projecció futura. Doncs bé, el sector financer català es troba totalment captiu i referenciat envers el govern espanyol. I això que compta pel cap baix, amb dues entitats de dimensions més que considerables: La Caixa (Caixabanc), sobretot, i el Banc Sabadell. Són entitats financeres amb uns recursos notables, particularment la primera. Fins i tot superiors als que disposa el govern català.

Tanmateix, el govern espanyol ja ha fet tot el possible per crear un marc legal que li garanteixi el control competencial del sector financer. Això, però, no pot servir per excusa per part dels actuals gestors d’aquestes dues entitats. Si realment aquests sentissin com a propi el malestar que pateix la societat catalana, s’haurien posat al seu servei i treballarien colze a colze amb el govern català per ajudar-lo a superar les dificultats de financer que troba a nivell exterior -motivades per les polítiques d’ofec financer espanyol, d’altra banda. Però no ho fan. Més aviat juguen a amagar l’ou, tot i que de vegades, ni l’amaguen i ensenyen clarament les cartes, espanyoles, és clar. D’exemples recents n´hi ha a cabassos.

Però probablement, aquests gestors actuen d’aquesta manera perquè no hi ha ningú que els posi el ganivet al coll, dient-ho en paraules planeres. Què espera el govern català per implicar directament aquestes entitats en l’emergència nacional en què ens trobem? Què esperen els partits catalans per, si s’escau, que s’escau, denunciar l’anacionalitat d’aquests gestors financers que semblen que no siguin d’eixe món?

Ens calen entitats financeres compromeses amb el país, amb la seva gent. No debades, la immensa major part dels seus clients són catalans.

Per això, naturalment, la pregunta amb què acabo aquest post és del tot adient: Què esperem els clients catalans d’aquestes entitats a convèncer els seus gestors que cal que es mullin per Catalunya i la seva gent?

(NOTA: Post penjat al DGS el 27.03.2013)

DOS ARTICLE REFERENCIALS

S'acaben de publicar dos articles de caire econòmic, però on també es refereixen a la Independència que són de lectura obligatòria.

El primer que he llegit és el del senyor Miquel Puig, i porta per títol Independència i multinacionals, i el trobareu al diari Ara. Sosté un argument que, modestament, jo també he defensat des d'aquest mateix bloc i en altres àmbits digitals. Bàsicament, que a banda dels estats, és evident que les multinacionals amb presència arrelada a Catalunya, pressionaran d'allò més per impedir qualsevol veleïtat d'expulsar una Catalunya independent de la Unió Europea, que és el que borden, dia sí i dia també, els espanyols. Però que és evident que no té cap mena de sentit.

Concretament, el senyor Puig, el qual vaig entrevistar fa una pila d'anys, poc després d'abandonar la direcció de la llavors anomenada CCRTV, diu:

"Em semblaria extremadament ingenu pensar que, en la hipòtesi d'una secessió, Volkswagen, Renault i BASF, entre altres moltíssimes empreses industrials, no farien mans i mànigues per evitar que això posés el més mínim entrebanc físic, regulatori o fiscal al flux de productes entre les seves factories i les dels seus proveïdors. Volkswagen, Renault i BASF pesen molt a Europa, potser més que alguns estats atribolats."

Exacte. I per no parlar de moltes altres multinacionals. En aquest sentit, la interdependència entre Catalunya i el mercat mundial, és a dir, el no espanyol, ens pot ajudar molt en el nostre procés d'independència. Quant més global sigui l'economia catalana, més fàcil serà la independència.

L'altre article que m´ha agradat molt és la de l'Ernest Sena, penjat a Vilaweb. Amb l'Ernest hi vaig treballar a la dècada dels 90, i darrerament hem tornat a reprendre el contacte gràcies al Linkedin. En l'article, "Independència i coeficients", Sena es mostra perplex perquè el govern català no recorre al sistema bancari català, com sí que ho fa el govern espanyol amb el seu propi. Amb una exquisida elegància, la deixa anar amb contundència, quan diu,

"La segona font, la que correspondria ara al proclamat sistema bancari català, no existeix; això es dedueix de les informacions disponibles. I no per la inexistència d’aquest sistema. De tot el procés anihilador, almenys semblen haver sobreviscut dues entitats d’una dimensió no gens menyspreable (prop de 350.000 milions d’euros de recursos totals de clients), però d’una vocació social, de suport al país de naixença, que travessa greus dificultats, desconeguda més enllà de les accions de màrqueting corporatiu, de caire caritatiu quan no és purament propagandístic."

Quina castanya! que diria aquell. Una servidora, com que no és en Sena, ni té les seves formes quasi versallesques d'escriure, dic que es refereix clarament a La Caixa i al Banc de Sabadell, els dos supervivents del "procés anihilador". S'han mullat per salvar el país? Més enllà de l'addicció borbònica que totes dues tenen?

Bé d'aquest tema en parlaré en un altre post. De moment, llegiu Puig i Sena, i altres articles d'economistes rellevants que estan posant els punts sobre les ís.