UN SOUFLÉE ANOMENAT ARRIMADAS

Si en el post anterior m'he vist obligat, per higiene psicològica, a pentinar al mindundi del Domènech, en aquest m'ocupo d'aquest soufflé amb potes que va gallejant que és la Cap de l'Oposició. En tot cas de l'Oposició més feble, més insignificant que s'ha conegut mai al Parlament de Catalunya, amb tan sols 25 diputats, és una oposició de nyigui-nyogui, que de l'únic que viu és del  seu immens i exagerat sobredimensionament mediàtic, no només per part dels espanyols, sinó també dels catalans. Mai tan poc havia donat tant!

Doncs bé, aquesta persona, que de vegades sembla que més que està en un escó del Parlament, encara es pensa que està en una discoteca, fent posturetes, miradetes, gesticulacions adolescents, acaba de ser escollida novament, candidata a la Presidència de la Generalitat pel seu partit de cafres. Això, en principi, tot normal. Som tan demòcrates que deixem que fins i tot els cafres decideixin.

Ara, el que és realment rellevant, és que els vots que ha rebut, la pitiminí han estat, literalment, 792, fet que demostra que, la militància cafre està ben a les acaballes. Tant que podem dir que qui realment és un bluff, un soufflé, a Catalunya, és el partit taronja. Això sí que és un soufflé, com una casa de pagès. Ben bé que la podríem anomenar @Arrimadas792.

Però ella, inasequible al desaliento, fins i tot s'atreveix a oferir-se com a futura Presidenta de la Generalitat. Però criatura, que Déu et va fer i et va deixar estar, a què jugues? Ets la quintaessència del souflessisme, o del bluffisme, si es poden dir així. Quan penso en la postveritat, penso en tu, Inesita. Un personatge inflat fins a límits insospitats per uns mèdia que no són capaços d'entendre una societat que va directament cap a la Independència, i amb la marxa directa.

Mentrestant, tu, pitiminí, continua intentant treure de polleguera el President Puigdemont, i fracassa una, deu, mil, vegades en l'intent, Massa President, per tan poc bluff, ni que tot els Hernàndez, Carol, etc li donin corda. Res a fer. I molt que me n'alegro!

GOVERNAR CATALUNYA SENSE PASSAR PER LES URNES*

L’ofensiva judicial espanyola de les darreres setmanes, que aviat tindrà un nou episodi amb el judici a Francesc Homs al Tribunal Suprem, ha accelerat el ritme del procés. La resposta catalana ha estat la d’activar tots els mecanismes legals i logístics per fer possible la celebració del referèndum d’independència fins i tot abans de l’estiu. El maig, diuen alguns. El juny, matisen uns altres. Aquesta doble acceleració que fa que la dinàmica dels esdeveniments cremi etapes, pot generar, fins i tot contradiccions internes, que probablement estaven subjacents, però que ara emergeixen i criden l’atenció de l’opinió pública.

Pels polítics unionistes, no és cap secret que el seu objectiu és fer fora de la Generalitat el seu President, el govern i la pròpia majoria parlamentària independentista. I cada cop, alguns d’ells dissimulen menys llur ambició de ser-ne el relleu, això sí, amb el remarcable detall de no fer-ho a través de les urnes, si no gràcies, o bé a les sentències d’inhabilitació que donen per fet que es dictaran des de la justícia, o bé de la pròpia intervenció de l’autogovern català, que expliquen dia sí i dia també, que s’acabarà produint.

Aquesta finestra d’oportunitat, la d’ocupar sense passar per les urnes el govern d’una Catalunya intervinguda, esmola encara més les ambicions personals d’alguns d’aquests polítics i polítiques, tant que, i accentua les contradiccions internes que esmentàvem abans.

El pols Garcia Albiol-Millo

El cas més evident i més recent, és el dels populars Xavier Garcia-Albiol i Enric Millo, que es troben en aquests mateixos moments immersos en una guerra de declaracions sobre si existeixen o no contactes secrets amb els enemics independentistes. El primer, els nega. El segon, els confirma. És obvi que, a banda de fer públicament el ridícul, per aquest fet, es demostra que tots dos pugnen per ser el referent espanyolista i situar-se en la millor posició possible quan arribi el moment oportú.

Lògicament, Garcia-Albiol representa l’aposta més populista, fatxenda, demagògica, que compta amb un cert suport al cinturó metropolità, però no dels sectors tradicionals de la dreta social i empresarial conservadora catalana. Per la seva banda, Millo, en el fons només es representa a ell, no té cap sector al seu darrere, i la seva força només depèn del suport que rebi de Madrid, i en aquest cas, particularment, de la vice-presidenta Soraya Sáenz de Santamaria.

Hi ha però altres destacats unionistes que també aspiren a entrar en les travesses.

Inés Arrimadas, s’autodeclara interlocutora

El cas més clar és la de l’actual Cap de l’Oposició al Parlament de Catalunya, Inés Arrimadas, que en les darreres setmanes ha intensificat la seva ofensiva per presentar-se com el relleu de l’actual President de la Generalitat. Concretament, va ser arran de la negativa d’aquest d’assisitir a la Conferència de Presidents Autonòmics, la l’Arrimadas no va perdre temps per demanar una entrevista amb, novament, la vice-presidenta Sáenz de Santamaria, per tal que es visualitzés que ella sí que es preocupa pels “problemes que realment preocupen als catalans“. Assumint així, autodeclarant-se, el rol d’interlocutora de Catalunya, amb el govern de Madrid. Val a dir, però, que la seva força parlamentària com a Oposició oficial és la més fluixa que ha existit mai, i es troba a menys de la meitat del primer grup, de manera que ja es pot escarrassar-se tant com vulgui, que parteix d’una feblesa més que evident, malgrat una cobertura mediàtica més que generosa, sovint proporcionada, sorprenentment, pels mitjans públics catalans, a banda, és clar dels espanyols (públics i privats, en aquest cas).

Dos gats vells treuen el nas

Darrerament, però, dos polítics veterans, han aparegut a les notícies com aquell qui no vol la cosa. Ens referim, concretament, a Josep Piqué i a Josep Antoni Duran i Lleida. Tots dos, lògicament, per malparlar del procés, i deixar d’aquesta manera la seva tarja de visita, per si algú se’n recorda d’ells, en els temps que s’acosten.

Lògicament, el primer té una carta guanyadora respecte el segon. No carrega la creu, mai millor dit, que porta el segon d’un partit condemnat per corrupció i en vies de liquidació de forma vergonyant, i que embruta la memòria de gent que va donar la vida per Catalunya. Piqué, compta amb un pedigree de gestor eficaç que pot atraure als sectors tradicionals i també a les generacions més joves d’emprenedors, però tampoc té una xarxa que li doni un suport estable, i per altra banda, té poc de populista, la qual cosa no vol dir que no pugui gastar, si s’escau, racions de demagògia necessàries. Lògicament, una Generalitat, encapçalada per en Duran i Lleida, a molts els faria mal als ulls, i ben probablement, al primer seria ell mateix, però, no es pot oblidar que la política deixa ferides profundes i de vegades, el desig de revenja no coneix límits.

Lògicament, l’escenari d’un autogovern intervingut i al capdavant del qual figuren polítics nomenats a dit i sense legimitat popular, pressuposa una incapacitat de la majoria social i política independentista actualment existent, de respondre a aquests embats. Una pressuposició que, vist com l’independentisme ha monopolitzat el carrer, l’espai públic, i les urnes els darrers anys,  no sembla, precisament, molt realista, ni possible, ni probable.

*(NOTA: Post penjat a l'Unilateral, el 21.02.2017)

FUTURES CREUS DE SANT JORDI

 

(EP, SENSE TÍTOL PÒSTUM) NO FOTEM!

QUE HAN DE VIURE I VEURE LA INDEPENDÈNCIA

2016: L'ANY QUE L'ESPANYOLISME CIVIL ES VA RENDIR

En aquest post, que escric mentre espero que es faci el sorteig de la Grossa, a veure si em canvia la vida, i si no, com a mínim, els diners jugats seran invertits íntegrament a Catalunya, no com d'altres, pretenc fer un balanç del 2016, naturalment des des la perspectiva política i nacional.

La derrota de l'espanyolisme civil

El titular que mereix aquest any 2016 és que hem derrotat de forma humiliant i clara l'espanyolisme civil. Els espanyols han renunciat a plantar cara a l'independentisme al carrer, com ho havien intentat, amb fracassos notables els dos anys anteriors. No se n'han ensortit, i enguany tant el 12O com el 6D han estat un desastre estrepitós. Espanyolisme és feixisme, i no hi ha res més a discutir ni a negociar. Ha estat patètic com fins i tot han fracassat en tenir una colla castellera pròpia, que ni saben carregar un pilar. L'espanyolisme, a Catalunya, és mediàtic, però al carrer ni se'l veu ni se l'espera.

El carrer, les places, són nostres i només nostres, perquè no som un muntatge, som una realitat ben viva, no som una invenció, som capaços d'omplir tots els espais públics quan i com volguem. L'únic que ens cal és desempallegar-nos de tot fatalisme i de tot pessimisme, que és el que intenten inocular-nos.

El fracàs de la Família Adams

La responsabilitat del fracàs de l'espanyolisme civil recau sobretot damunt el cap de la coneguda com a Família Adams, és a dir, els tres màxims dirigents polítics de l'espanyolisme polític, del bunker: la Inés Arrimadas, en Miquel Iceta i en Xavier Garcia Albiol. Tres bufons al servei d'Espanya, que per sort per nosaltres, han demostrat la seva perfecta inutil·litat, i per això esperem i desitgem que es mantinguin fins a la Independència al capdavant dels seus sequaços, que encara són més inútls.

El setè de cavalleria al rescat

I la prova més fefaent d'aquest fracàs, és l'arribada amb gran estrèpit i desplegament de mitjans, com sempre fan els espanyols, de la vicepresidenta a la delegació del govern, aprofitant que hi han posat un peó. A Madrid no tenen cap confiança amb la família Adams, veuen que ens els mengem amb patates, i que el soufflé lluny de desfer-se es fa cada cop més gran. Per això volen portar directament el tema. Fins i tot han reservat un despatxet per a la nena aquesta que va de Cleòpatra de pa sucat amb oli... 

La derrota exterior

Tanmateix, el govern espanyol no ha pogut pas dissimular que també ell ha fracassat. La crisi de govern de fa unes setmanes es va emportar per endavant els tres titulars de ministeris hard, és a dir, els més estratègics: afers exteriors, interior i defensa. Naturalment, els espanyols, que no són com els poca-penes de TV3, han estat prou hàbils per fer un discurs en positiu i amagar l'ou. L'ou de la derrota total i completa de l'estratègia diplomàtica d'acabar amb l'independentisme català a l'exterior. Han fracassat, no el ministre rellevat, sinó el propi Rajoy, un polític totalment desprestigiat arreu del món. Ha fracassat Espanya, com a estat, que no té cap pes a nivell mundial: ni a la UE, ni al G20, i ni tan sols ha sabut aprofitar el fet d'haver estat al Consell de Seguretat de l'ONU. Que se n'ha de ser d'inútil per no treure profit... però molt inútil. 

També ha fracassat el ministre de l'Interior, que finalment hem aconseguit liquidar, autèntica bèstia negra, implicat en mil i un escàndols de guerra bruta. Ens l´hem carregat, encara que ens manca puteria per treure pit i posar-nos medalles (bé, a mi no).

Un règim en estat d'implosió

Tot plegat, Espanya es troba al caire del Big-Bang. Un règim a punt d'esclatar. Una monarquia que no s'aguanta per enlloc, un tribunal constitucional desprestigiat, una justícia corrupta i polititzada fins a límits insospitats, un parlament sense majoria i un govern feble. I sobretot uns partits polítics embolicats en lluites inter i intrapartidistes:

El PP sense majoria absoluta, cada cop més dividit entre aznaristes i rajoyistes, una divisió que a mesura que els segons vagin cedint a les demandes dels socialistes s'anirà eixamplant. L'ADN del PP és el feixisme pur i dur, i no hi haurà Rajoy ni Sorayita que ho pugui evitar.

Un PSOE ja directament dividit a mort entre susanistes i pedristes, que al llarg del 2017 veurem com es matadegollen. Caldrà comprar moltes crispetes, perquè serà un espectacle. I sense oblidar el big ban del PSC, que ben segur acabarà l'any sent una Federació del PSOE més.

Els C's, seran un partit més (0,0) que mai, la marca blanca de l'Íbex 35, un partit que ha fracassat totalment i que ja no representa res. Serà un partit-condó, d'usar i llençar a la paperera de la història. La paradoxa és que té un pecat de naixement: és un partit nascut a Catalunya, crescut gràcies al suport financer de La Caixa i el Banc de Sabadell, per oferir una tercera via (un cop liquidada l'opció duranista), i això a Madrid, i a Espanya en general, no es perdona. Els C's només té un cert futur a... Catalunya, on representarà els Torrentes que viuran a la Catalunya independent, tipus Carrizosa o Jordi Cañas, i que tindran com a força de xoc les Hermandades de Legionarios i altres fricades per l'estil. Quatre penjats que els neutralitzarem sense despentinar-nos.

Els podemites també estan a hòsties, entre els centralistes i els errejons. No cal dir que la sort ja està feta i guanyaran, naturalment els primers, de manera que el discurs reformista s'aturarà on s'atura sempre, en la santa unitat espanyola, això sí amb un discurs estil Negrin sobre el patriotisme espanyol, però que no anirà gaire més enllà. Pensar i sobretot intentar vendre'ns la moto que amb els podemites una altra Espanya és possible, com fan els Domènechs, els Rabell i els Coscubieles, de torn, és prendre'ns directament per imbècils.

Darrerament he llegit balanços molt negatius. No és pas casualitat. Jo, per contra, sóc optimista, perquè no tinc por. Els qui han de tenir por són ells. Se'ls acaba la mamella. Però de la situació pròpia me n'ocuparé el 2017.

COL·LABORA-HI, SEMPRE

OPERACIÓ DIÀLEG O 7è DE CAVALLERIA AL RESCAT?

La nova operació Diàleg, llançada des de Madrid no és res més que una enganyifa de cara a la galeria, impulsada per tot l'aparell mediàtic habitual i amb la inestimable col.laboració dels mitjans catalans, i de forma ben especial, per TV3, com veurem més endavant.

La derrota de l'espanyolisme civil

First things first. Els enormes fracassos del 12O i del 6D, han certificat que l'espanyolisme civil que pretenia plantar cara al moviment cívic per la independència, ha estat derrotat amb total contundència. Aquí qui té el carrer és l'independentisme, Qui guanya a les urnes, democràticament, és l'independentisme. Els catalans i les catalanes que volem un país lliure, un país que no estigui sotmés i espoliat per una voluntat aliena. La derrota espanyola, una derrota democràtica, ha estat contundent. 

Per això, la gran operació d'estat que ha significat la reelecció de Rajoy com a President, amb el pacte entre PP, PSOE i C's té com a prioritat intentar capgirar aquesta dinàmica. I atesa la inutilitat de les forces espanyolistes sobre el terreny, és a dir, les delegacions catalanes d'aquests partits, s'ha recorregut a l'operació, diguem-ne, "7è de cavalleria", amb l'aterratge en paracaiguda de la vicepresidenta Sàenz de Santamaria a Barcelona, amb el seu despatxet de marres. 

Diguem-ho alt i clar: La sobrepresència de la vicepresidenta és una operació de rescat, a la desesperada, per evitar l'enfonsament moral, anímic, espiritual dels espanyolistes a Catalunya. És la demostració fefaent que, malgrat que voldríem que fos més imminent, estem guanyant la partida, que ja som al cap del carrer. Paradoxalment, el govern neo-fatxa del PP, amb la col·laboració plena del PSOE i dels palanganeros de C's, està seguint la mateixa lògica del govern republicà espanyol durant la guerra, particularment, quan es va traslladar a Barcelona, perquè temia que si no en perdria el control. 

L'espanyolisme ha estat derrotat electoralment, democràticament, civilment. I a Madrid desconfien totalment que els liders espanyolistes locals, l'Arrimadas, l'Iceta i en Garcia Albiol, siguin capaços de capgirar aquesta dinàmica. Possiblement, sí que tenen més confiança en els empresaris espanyolistes, tots sabem quins són, en la seva capacitat de fer xantatge i guerra psicològica. Però en els polítics, si més no, en els actuals, ni gota. Però els empresaris tenen diners, però, no tenen vots, o no suficients vots. Per això i només per això, la vicepresidenta espanyola, es disposa a fer servir el seu despatxet de marres com a contrapoder de la Generalitat sobre el terreny. 

La Declaració Unilateral d'Independència és la pedra angular

On la derrota espanyolista no s'ha produït, però, és en dos fronts claus. El front mediàtic i el front judicial. De fet, si encara respiren els espanyols és precisament perquè tenen aquests recursos al seu abast. Sobretot el segon, que el tenen quasi en monopoli, i dic quasi, perquè recordo que els fiscals de Catalunya es van oposar al processament de Mas i companyia, en el seu moment, i tots ells van ser liquidats, o se'ls va ignorar olímpicament. Però, si no és total, el seu control és pràcticament total. És el gran obstacle que cal superar, i, la veritat sigui dita, penso que és errònia l'estratègia de la desobediència que sembla imposar-se, i en la que la CUP sembla portar la veu cantant. Ho he dit milers de vegades i no em cansaré de dir-ho. Cal seguir l'estratègia de l'obediència al Poble Català i a les institucions catalanes, i no la de la desobediència a Espanya! I és que presentar com un atac a la democràcia el fet que es detingui un ciutadà o un càrrec electe perquè s'ha negat a comparèixer a una citació judicial, no s'entén, com a mínim d'entrada, i per això, es necessita explicar-ho, i això ho complica tot. Fins i tot, penso que ha arribat el moment que l'estratègia de l'obediència, faci un pas endavant i comenci a marcar paquet, i a marcar les línies vermelles, 

Per fer-ho però, hi ha una prèvia: els polítics no poden exigir obediència als ciutadans, és a dir, que es mullin per la independència, si ells abans, no són els primers en mullar-se. I l'instrument clau per a fer-ho és un i només un: l'aprovació al Parlament de Catalunya de la Declaració Unilateral d'Independència, acompanyada, si cal, de la signatura de tots els diputats i diputades que la votin amb expressa acceptació de la seva coresponsabilitat política. Només si hi ha aquest pas previ de trencament amb la legalitat espanyola, poden els polítics catalans independentistes exigir a la resta de catalans, inclosos els funcionaris, per descomptat, que obeeixin totes i cadascuna de les disposicions aprovades pel Parlament, el Govern i els Ajuntaments de Catalunya. I correlativament, procedir a la destitució, si s'escau, de tots aquells que es neguin a obeir les disposicions emanades de la nova legalitat i la nova legitimitat catalana, emanada de l'expressió democratica de les urnes. Punt.

La traïció de TV3 i els altres

L'altre front obert, i pel qual encara respiren els espanyols a Catalunya, és el mediàtic. Tot i només abastar una part petita de l'audiència catalana, que la podem situar entre el 15 i el 20%, TVC, amb els seus canals TV3 i 324, arriba a més del 30 o 40% pel que fa a la informació, als telenotícies, de manera que és la principal proveïdora de notícies, i particularment, de notícies polítiques a Catalunya. No pas l'única, naturalment, atès que tant la resta de cadenes de televisió, els diaris, les ràdios i Internet, també n'aporten. Doncs bé, en els darrers temps, i d'una manera descarada, estem presenciant en les seves tertúlies i en els seus telenotícies, un sobredimensionament de l'espanyolisme mediàtic que contrasta amb la seva presència real en la societat catalana. En moltes tertúlies de TV3 i el 324, fins i tot els espanyolistes tenen més presència no només que els independentistes, sinó també dels referendistes, és a dir, dels partidaris de fer un referèndum, siguin o no partidaris de la independència. És tan descarat, que cada cop fa més mandra seguir-les. 

Un altre sobredimensionament de l'espanyolisme a TV3 es dóna en la cobertura dels patètics actes celebrats per les seves organitzacions polítiques i civils que, malgrat convocar un nombre irrisori de torrentes gaudeixen de cobertures mediàtiques brutals en els TNs. Si per cada acte independentista on assisteixen 50, 100, 200 persones, els TNs dediquessins els 2 o 3 minuts que dediquen als actes espanyolistes amb aquests nombres, els TN haurien de durar 3 o 4 hores com a mínim.

No cal dir que la situació de sobredimensionament mediàtic de l'espanyolisme és encara més gran en la resta de canals, ràdios, diaris, excepte, potser a Internet. 

No vull acabar aquesta reflexió sense referir-me a altres actors claus en la societat catalana com són el Barça, la Caixa i el Banc de Sabadell. 

Pel que fa al primer, és públic i notori que l'actual Junta és plena d'espanyolistes i, no en tinc cap dubte, d'agents del CNI. El Barça és la marca catalana més global. Això li dóna una dimensió estratègica que a més es va associar amb la de la catalanitat desacomplexada de la mà del President Joan Laporta (2003-2010). Això va aixecar totes les alarmes, i es va portar a terme una campanya d'assetjament i enderrocament, amb la col·laboració entusiasta dels poders mediàtics tradicionals (La Vanguardia, El Periódico). De totes maners, el caràcter eminentment popular del club, el fet que no s'hagi convertit en una societat anònima, ha impedit, que hagi esdevingut una eina contra la independència. Però les juntes post-Laporta, han aconseguit mantenir un perfil baix en la seva catalanitat.

Pel que fa a les dues entitats financeres, és públic i notori el seu borbonisme desacomplexat, sobretot en el cas de la primera, i en el suport que la segona ha donat a la consolidació dels C's, des dels seus primers anys. No hem d'oblidar que el seu actual cap de comunicació, relacions institucionals i subdirector general, és el periodista Ramon Rovira, que durant la seva etapa com a conductor del programa d'anàlisi i debat polític Àgora, al Canal 33, entre els anys 2002 i 2007, ja destacava per sobredimensionar mediàticament els impulsors d'aquesta, llavors naixent, formació.

CIUDADANOS NECESSITARÀ ESCORTA... A MADRID!

Ahir es va veure de nou com els compatriotes de la diputada pokemon Arrimadas, estimen el seu partit. No contents amb no votar-los a Galícia i al País Basc, on van obtenir un significatiu 0,0, ara, repeteixo, els seus propis compatriotes, els empaiten pels carrers, els insulten i els assetgen. 

Sra. Arrimadas, sí que necessita escorta, sí. Però quan es passegi pels carrers de Madrid...

DIPUTADA, MASSATGISTA I POKÉMON GIRL

Després de la pèrdua de papers, amb gestos típics d'adolescents inclosos, ja friso per seguir el Debat de Política General de la propera setmana. No tinc cap dubte, que l'Arrimadas serà novament arrassada pel President Puigdemont! Fins i tot, temo que se'n planyi i rebaixi contundència. Greu error, fóra (ep, homenatge als diacrítics, tot i que aquesta tòtila, no sabrà de què parlo). Als enemics, ni aigua!

(LITTLE) OPPOSITION CHIEF: CATALONIA DOESN'T NEED TO EXPORT MORE

Ms. Inés Arrimadas, Opposition Chief in the Parliament of Catalonia, a staunch adversary of Catalonia Independence, believes that Catalonia doesn't need to export more to the rest of the World. As a consequence, she asks to the President of Catalonia, Carles Puigdemont, to shut down all Catalonia Commercial Delegations network around the World.

Ms. Arrimadas, who heads a 25 strong members caucus, that, by the way, is the weaker official opposition caucus ever (not counting the previous one, since there was a legislative agreement between the then two main parties), is a clear example of the Catalanophobia paranoia well rooted in Spanish political parties. 

Advocating for less exports is nonsense, is against more workplaces, more growth, more welfare. But for die hard Spaniards, as Ms. Arrimades, everything that can be used against Catalonia Independence is welcomed.

As the Guardia Civil motto says "Todo por la patria". And Ms. Arrimadas agrees, even if it is against her countrymen and countrywomen's well being. 

Also a few weeks ago she ostensibly showed no respect at all towards Catalonia National Anthem, Els Segadors. 

European and World politicians and leaders must take good note of this Ms. Arrimadas statement and behavior. 

DUES QUE VAN FUMADES (BÉ, DE FET SÓN 3, PERÒ DEIXEM-HO EN 2, NO REMENEM MÉS LA MERDA)

En els darrers dies dues polítiques semblen que van fumades, en el sentit de sobrades. Vull dir que gasten uns fums que déu n'hi do. Em refereixo als casos de la Fada Colau i de l'Arrambadas. Segurament també en trobaríem algun altre, però, millor deixar-ho i no remenar la merda, que ja se sap que fa pudor. Anem a pams.

Algú se'n recorda del cartell electoral de l'Artur Mas que apareixia com un Moisès, de manera, certament, força desafortunada? Oi que sí? Oi que va ser motiu de conya, befa i fins i tot d'escarni? Què diuen ara tots i totes aquelles de la foteta de la batllessa ni-ni, marcant paquet al Saló de Cent de la Casa Gran per a més gran deshonor dels barcelonins i les barcelonines? Callen. Fins i tot la ni-ni se les dóna d'angelical. 

Però bé, el que realment on anava és que el seu càrrec polític penja, literalment d'un fil. I tot i així gasta uns fums que ni un rei absolut. Es pensa que és la reina del mambo, i que totes li ponen. Jo és que realment, no puc entendre com hi ha gent amb responsabilitat política que hauria d'actuar i posar-la d'una vegada entre l'espasa catalana i la paret espanyola, i que es deixi de tonteries, que ja els tenim ben bé plens. Costa tant? Com deia en l'anterior post, a més ara, es permet el luxe de menysprear els partits de l'esquerra catalana i vol muntar un xiringuito de l'esquerra a seques, és a dir, engrunes, més engrunes, tantes engrunes que fa feredat. De debò que no hi ha voluntat política de parar-li el peus?

L'altra fumada és la que va pavonejant que és la Cap de l'Oposició al Parlament de Catalunya. Però a veure, criatura, ets conscient que ets la Cap de l'Oposició més feble, més patètica de tota la història del Parlament des del 1932? Tret del cas d'en Junqueras, en el 2012, que, acceptem-ho, va ser un cap de l'Oposició especial, tu ets la Cap de l'Oposició amb menys diputats, de manera que no vagis tan sobrada. Jo realment penso que caldria reservar aquest càrrec no a la segona força amb més diputats, sinó a la segona força que sigui clarament una alternativa al govern, i està clar que C's, en l'actual Parlament, no ho és, de manera que no hauria de rebre aquest reconeixement que li permet gaudir d'una sobrerepresentació institucional i mediàtica que no es correspon amb la realitat. 

És tan difícil entendre-ho?

AIXÍ ÉS COM ELS HEM DE TRACTAR!

Carles Puigdemont a Inés Arrimadas por vilawebtv

Lliçó magistreal de com tractar-los. Sense por i sense pietat. Un catalanòfob, un feixista!. (Per cert, fixeu-vos com els engrunes no aplaudeixen... molt significatiu)

HATE AND RAGE IN HER LOOK....

Yesterday was a very important day. A new President of the Parliament of Catalonia was elected. You can read about (1,2,3,4,5,6). 

But a detail has attracted criticisms. You can see the disrespect that the new Opposition Head, Ms Inés Arrimadas, a staunch oppositor to Independence, has to Catalonia's National Anthem.

While most MPs are singing, Ms. Arrimadas doesn't limit to be quiet, but she also opts to cross her arms. 

But what is even worst, look her eyes, and you can see hate and rage. Spaniards have not yet accepted that they were defeated in last month election. 

It's time to European Union to move in the Catalonia process to Independence. Catalans have voted a clear majority of parliament to go ahead. Spain keeps its total opposition to talk about it. Democracy will prevail. And peace and good government too. Europe has a problem, and it's call Spain.

(By the way, this pic was taken by photojournalist Jordi Borràs, recently under threat by far-right spaniards)