Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris JOAN COSCUBIELA. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris JOAN COSCUBIELA. Mostrar tots els missatges

dissabte, 24 de juny del 2017

REPUGNÀNCIA, INDIGNITAT, PATETISME... CAL DIR RES MÉS????

Aquesta és l'Espanya de la que els Domènech, Colau, Coscus, Franco Rabell, dubten de marxar i l'equiparen a la República de Catalunya en tant que Estat independent

No sé pas, què dirien els seus estimadíssims referents internacionals, tipus Gramsci et cia....

Postcos... de què aneu?

divendres, 28 d’abril del 2017

NI CALCATS


Us queden quatre dies, mal comptats, xatos... 
perdó, camarades!

dissabte, 31 de desembre del 2016

2016: L'ANY QUE L'ESPANYOLISME CIVIL ES VA RENDIR

En aquest post, que escric mentre espero que es faci el sorteig de la Grossa, a veure si em canvia la vida, i si no, com a mínim, els diners jugats seran invertits íntegrament a Catalunya, no com d'altres, pretenc fer un balanç del 2016, naturalment des des la perspectiva política i nacional.

La derrota de l'espanyolisme civil
El titular que mereix aquest any 2016 és que hem derrotat de forma humiliant i clara l'espanyolisme civil. Els espanyols han renunciat a plantar cara a l'independentisme al carrer, com ho havien intentat, amb fracassos notables els dos anys anteriors. No se n'han ensortit, i enguany tant el 12O com el 6D han estat un desastre estrepitós. Espanyolisme és feixisme, i no hi ha res més a discutir ni a negociar. Ha estat patètic com fins i tot han fracassat en tenir una colla castellera pròpia, que ni saben carregar un pilar. L'espanyolisme, a Catalunya, és mediàtic, però al carrer ni se'l veu ni se l'espera.

El carrer, les places, són nostres i només nostres, perquè no som un muntatge, som una realitat ben viva, no som una invenció, som capaços d'omplir tots els espais públics quan i com volguem. L'únic que ens cal és desempallegar-nos de tot fatalisme i de tot pessimisme, que és el que intenten inocular-nos.

El fracàs de la Família Adams
La responsabilitat del fracàs de l'espanyolisme civil recau sobretot damunt el cap de la coneguda com a Família Adams, és a dir, els tres màxims dirigents polítics de l'espanyolisme polític, del bunker: la Inés Arrimadas, en Miquel Iceta i en Xavier Garcia Albiol. Tres bufons al servei d'Espanya, que per sort per nosaltres, han demostrat la seva perfecta inutil·litat, i per això esperem i desitgem que es mantinguin fins a la Independència al capdavant dels seus sequaços, que encara són més inútls.
El setè de cavalleria al rescat
I la prova més fefaent d'aquest fracàs, és l'arribada amb gran estrèpit i desplegament de mitjans, com sempre fan els espanyols, de la vicepresidenta a la delegació del govern, aprofitant que hi han posat un peó. A Madrid no tenen cap confiança amb la família Adams, veuen que ens els mengem amb patates, i que el soufflé lluny de desfer-se es fa cada cop més gran. Per això volen portar directament el tema. Fins i tot han reservat un despatxet per a la nena aquesta que va de Cleòpatra de pa sucat amb oli... 

La derrota exterior
Tanmateix, el govern espanyol no ha pogut pas dissimular que també ell ha fracassat. La crisi de govern de fa unes setmanes es va emportar per endavant els tres titulars de ministeris hard, és a dir, els més estratègics: afers exteriors, interior i defensa. Naturalment, els espanyols, que no són com els poca-penes de TV3, han estat prou hàbils per fer un discurs en positiu i amagar l'ou. L'ou de la derrota total i completa de l'estratègia diplomàtica d'acabar amb l'independentisme català a l'exterior. Han fracassat, no el ministre rellevat, sinó el propi Rajoy, un polític totalment desprestigiat arreu del món. Ha fracassat Espanya, com a estat, que no té cap pes a nivell mundial: ni a la UE, ni al G20, i ni tan sols ha sabut aprofitar el fet d'haver estat al Consell de Seguretat de l'ONU. Que se n'ha de ser d'inútil per no treure profit... però molt inútil. 

També ha fracassat el ministre de l'Interior, que finalment hem aconseguit liquidar, autèntica bèstia negra, implicat en mil i un escàndols de guerra bruta. Ens l´hem carregat, encara que ens manca puteria per treure pit i posar-nos medalles (bé, a mi no).

Un règim en estat d'implosió
Tot plegat, Espanya es troba al caire del Big-Bang. Un règim a punt d'esclatar. Una monarquia que no s'aguanta per enlloc, un tribunal constitucional desprestigiat, una justícia corrupta i polititzada fins a límits insospitats, un parlament sense majoria i un govern feble. I sobretot uns partits polítics embolicats en lluites inter i intrapartidistes:

El PP sense majoria absoluta, cada cop més dividit entre aznaristes i rajoyistes, una divisió que a mesura que els segons vagin cedint a les demandes dels socialistes s'anirà eixamplant. L'ADN del PP és el feixisme pur i dur, i no hi haurà Rajoy ni Sorayita que ho pugui evitar.
Un PSOE ja directament dividit a mort entre susanistes i pedristes, que al llarg del 2017 veurem com es matadegollen. Caldrà comprar moltes crispetes, perquè serà un espectacle. I sense oblidar el big ban del PSC, que ben segur acabarà l'any sent una Federació del PSOE més.
Els C's, seran un partit més (0,0) que mai, la marca blanca de l'Íbex 35, un partit que ha fracassat totalment i que ja no representa res. Serà un partit-condó, d'usar i llençar a la paperera de la història. La paradoxa és que té un pecat de naixement: és un partit nascut a Catalunya, crescut gràcies al suport financer de La Caixa i el Banc de Sabadell, per oferir una tercera via (un cop liquidada l'opció duranista), i això a Madrid, i a Espanya en general, no es perdona. Els C's només té un cert futur a... Catalunya, on representarà els Torrentes que viuran a la Catalunya independent, tipus Carrizosa o Jordi Cañas, i que tindran com a força de xoc les Hermandades de Legionarios i altres fricades per l'estil. Quatre penjats que els neutralitzarem sense despentinar-nos.
Els podemites també estan a hòsties, entre els centralistes i els errejons. No cal dir que la sort ja està feta i guanyaran, naturalment els primers, de manera que el discurs reformista s'aturarà on s'atura sempre, en la santa unitat espanyola, això sí amb un discurs estil Negrin sobre el patriotisme espanyol, però que no anirà gaire més enllà. Pensar i sobretot intentar vendre'ns la moto que amb els podemites una altra Espanya és possible, com fan els Domènechs, els Rabell i els Coscubieles, de torn, és prendre'ns directament per imbècils.

Darrerament he llegit balanços molt negatius. No és pas casualitat. Jo, per contra, sóc optimista, perquè no tinc por. Els qui han de tenir por són ells. Se'ls acaba la mamella. Però de la situació pròpia me n'ocuparé el 2017.

dilluns, 7 de març del 2016

OXIGEN PELS QWERTY?

Dissabte pel matí vaig assistir a la Convenció Constituent Ciutadana de Catalunya. L'escenari va ser el magnífic Paranimf de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, que he de confessar que desconeixia i que em va agradar força. La companyia també va ser excel·lent, atès que vaig saludar molts companys de lluita de dècades passades i dels darrers anys i també col·legues de feina, molts dels quals, altament competents. 

L'objectiu de la trobada era el de bastir un moviment ciutadà potent, algú es va referir a l'exemple del Congrés de Cultura Catalana dels anys setanta, format pel màxim possible d'associacions i entitats presents arreu del territori nacional, que s'encarregués de redactar una proposta de Constitució de la República Catalana. Objectiu, no cal dir, del tot necessari i inajornable.

Malauradament, i em sap greu dir-ho, perquè conec a alguns dels seus impulsors i impulsores i els tinc per gent com cal, tres elements em van fer pujar la mosca al nas.

El primer va ser la total desvinculació de la Convenció respecte la situació política actual marcada pel termini que el Parlament ha establert per assolir la Independència. És a dir, els 18 mesos, que de fet ara ja són 16 i una mica més. Com es pot anar prescindir d'aquest petit detall? Com no hi ha un encaix entre aquest procés cívic i ciutadà i el procés polític i institucional? No és per ventura, obviar-lo, una declaració política amb tots els ets i uts, i de fet, un veritable menyspreu al nostre Parlament? O és que no tenen absolutament res a veure? Per favor, una mica de seriositat. Una iniciativa com aquesta, molt vàlida des d'un plantejament teòric, no pot desenvolupar-se per lliure, sense encaixar-se en el procés polític que estem vivint a hores d'ara! I aquest detall em fa posar en estat d'alerta.
Una alerta que es va incrementar més quan començaren a intervenir representants d'entitats que defensaren que la Convenció havia d'acollir tant partidaris de la independència, com partidaris de la continuïtat de la submissió de Catalunya a Espanya, per la via de la federació, i fins i tot per la via autonomista. De fet algun d'aquests representants va arribar a dir que la Convenció estava oberta a totes les sensibilitats que hi ha al Parlament de Catalunya! De manera que a què juguem? A fer el paripè. A veure si ho veiem clar: una convenció constituent ciutadana de Catalunya, només pot jugar una carta, que és la redacció d'una Constitució. I una Constitució, per definició, és la Carta Magna d'un estat independent (a no ser que volguem reviure el constitucionalisme iugoslau pretèrit i difunt, o bé ens fixem en propostes tan europees i pròpies del nostre entorn més immediat com són les de Bolívia, Veneçuela i Equador, és clar). He de reconèixer que aquí ja vaig perdre una mica la paciència (interna). Només em van faltar els de la Fundació Josep Irla parlant de jornades sobre Independència i Federació, com si fossin dues gotes d'aigua. Però aquesta gent sap res del cas del Quebec? I el que més m'emprenya és aquesta referència a que la defensa de la sanitat pública o el feminisme no pot permetre's cap descans, i naturalment que no, però es veu que la independència... la independència aquesta sí que pot esperar... a les calendes gregues, oi? Recordo que hi ha gent que diu que és molt d'esquerres, però que quan li pregunten, respon que el tema de la independència... mai se l'ha plantejat i que caldria rumiar-s'ho... però es pot ser més cretí?

I, last but not least, de seguida vaig veure que la cosa anava de mal borràs quan vaig detectar una sobrepresència de líders Qwerty que feia feredat. Hi eren tots, o quasi bé tots. Faltava el Coscu, probablement atrafegat amb les seves responsabilitats a Endesa o a Esade, com a bon activista obrer.. Però la resta, hi eren tots. I en primera línia. I no cal recordar quin ha estat el capteniment dels Qwerty al Parlament... I de fet no voldria pensar que aquesta iniciativa sigui aprofitada per donar oxigen a una determinada opció política que en comptes de fer pinya amb les forces per la independència i la llibertat, s'arrenglera, de facto, amb el búnquer espanyol, sovint amb una mala folla que tomba d'esquena.

Jo la veritat és que em vaig desencisar una mica. Una Convenció Constituent Ciutadana ha d'estar formada per ciutadans i entitats que volen construir una República Catalana lliure i independent. On s'és vist una República sense Independència.  No fotem conyes! I sobretot, fem que aquesta Convenció potenciï el procés polític i evitem de totes totes que hi posi pals a les rodes. Només així serà una aportació positiva.

dimarts, 9 de febrer del 2016

ÉS AIXÒ!

Francesc Vallès: ‘La CUP ja no és un partit d’esquerres si avala els pressupostos’

En Francesc Vallès sempre m'ha semblat un referent del sociata sense escrúpol, cínic, traïdor i espanyol hasta las cachas que deia Ortega y Gasset. Que aquest individu gosi entabanar la CUP, però, no és el més rellevant d'aquesta notícia. De fet, aquest pobre home fa la seva feina, es guanya el sou, per ofrenar noves glòries a Espanya.

No això no és el més rellevant, ni el més noticiable...

El més rellevant és que aquesta notícia recull la quintaessència de la campanya de bombardeig sistemàtic que Espanya llança damunt de la CUP, i no només de la CUP, val a dir-ho, que intenta contraposar Independència amb l'esquerra i la justícia social. 

I el més fort, és que això acomplexa els cupaires i a d'altres que van molt d'esquerranosos. El greu és que aquesta pantomima, aquesta manipulació, aquesta demagògia fa forat en la ment de persones sense fermesa, sense una fortalesa mental.

Perquè si la tinguessin, escupirien a la cara d'aquest individu perfectament menyspreable, que deixaria en calces, quant a demagògia al propi Coscubiela, que ja és dir. 

Perquè si la tinguessin li dirien al tal Vallès "de quina esquerra parles, nen?", de l'espanyola que vol mantenir els treballadors catalans espoliats i sense recursos, o de la catalana que vol una República on els catalans tinguem tots els nostres recursos a l'abast per proveir benestar i seguretat a la nostra gent? Perquè això de les "esquerres", així, a seques, què vol dir, exactament? 

En definitiva, sembla el súmmum de la hipocresia, de la presa de pèl, de l'enganyabobos, que un espanyol com una casa de pagès, pretengui donar lliçons a la CUP de res. Però elles, embogides, igual hi cauen en l'ensarronada. I aquest, lamentablement, és el veritable drama.

EL TUMOR

Diguem-ho clar i sense embuts. Ada Colau és el tumor de la política catalana. Un autèntic frankenstein, en el sentit que és un personatge de laboratori, dissenyat especialment per intentar fer fracassar la Independència. El seu ni-nisme és només comparable al seu odi envers el projecte de fer lliure el poble català. Com sempre, l'espanyolisme utilitza Barcelona per anar contra Catalunya. Ja ho van fer a principis del segle XX amb els lerrouxistes, després els franquistes, amb el porciolisme i més endavant els sociates amb el maragallisme olímpic. Ara ho intenten de nou amb el colauisme, que fa del noubarrisme, per entendre'ns, la seva referència ideològica. 
El més increïble de tot és la feblesa sobre la que governa. I el fàcil que seria desmuntar-la d'una vegada. Però vés per on els partits d'esquerra catalans, és a dir, ERC i la CUP, li riuen les gràcies. Arriben en alguns casos a límits de vergonya aliena. I ella, dia sí i dia també, els menysprea, els margina, els insulta. I ells es queden tan panxos, com si sentissin ploure.

Més preocupant encara és que la pròpia Generalitat també li doni cove i la tractin com una persona civilitzada, quan de fet és una fera ferotge que si en té la possibilitat, acabaria amb ella.

Ara, embogida pels resultats de les eleccions espanyoles, ja planifica una candidatura per a tot Catalunya. Naturalment, no triomfarà, si entenem per triomf, guanyar, però sí que pot fer mal. Per això és fonamental parar-li els peus en sec.
I a hores d'ara, l'únic polític que ho ha dit, clar i català, és, per descomptat, Artur Mas. Ho va dir en el seu discurs davant el darrer Consell Nacional de CDC. Ho podeu veure en aquest mateix bloc, uns posts més enrere. 

Concretament, va emprar les paraules adients, les que una servidora hagués emprat si m´ho haguessin preguntat.

Per això és tan important preparar una projecte polític desacomplexadament independentista. I això és el que proposa Mas. I això és el que, a hores d'ara, són incapaços d'oferir ERC i la CUP, atrapats en la trampa de l'engrunisme i dels flower-power. 

Cal ser durs i a l'hora, sobretot, intel.ligents. I no deixar-nos ensarronar pels discursos bonistes que, de fet, són malignes, perquè intenten contraposar independència amb justícia social. Com ho fa l'impresentable d'en Coscubiela, el qual no ha dubtat fins i tot a emprar la seva pobra mare com a carn de canó propagandista. Aquests estalinistes reciclats, no enganyen ni al tato. 

Colau és un tumor, i cal extirpar-la abans que sigui massa tard i s'estengui per teixits sans però a l'abast del discurs bonista i engrunaire. És una necessitat i un deure el fer-ho. I el farem.

dilluns, 8 de febrer del 2016

S'HA DE SER MOLT MISERABLE!

...Per fer servira una mare malalta com a carn de canó de la política més baixa

dissabte, 21 de novembre del 2015

FÀSTIC

Ei, rata contrainsurgent. Quan Merkel intervé Grècia, la lies. 
Quan Espanya intervé Catalunya, calles com una puta. Fàstic que fots!

dilluns, 9 de novembre del 2015