20 d'agost de 2025
Per Felix Rabassa
Les declaracions recents de Carles Puigdemont a la Universitat Catalana d’Estiu, en què afirmava que si no hagués estat per la victòria de Franco el català avui seria llengua oficial a la Unió Europea gràcies a la política de la Generalitat Republicana mereixen una reflexió.
Puigdemont ha dit exactament això: “No tinc cap dubte que de no haver estat per la victòria de Franco i de no haver-se estroncat la política empresa per la Generalitat Republicana, el català s’hauria introduït com a llengua oficial de ple dret des de la incorporació de l’estat espanyol a la Unió Europea. Impedir que el català recuperi la normalitat de què hauria de gaudir és, per tant, perpetuar la victòria de Franco sobre la nostra llengua.”
Aquestes declaracions serveixen per emblanquinar la República Espanyola, de la mateixa manera que ho faria l’esquerra lerrouxista anticatalana del PSUC, ICV i ara Podemos i Sumar. Puigdemont idealitza la Segona República Espanyola com si hagués estat un règim plenament respectuós amb la llengua i la nació catalanes. Res més lluny de la realitat. La mateixa República que Puigdemont enalteix va ser, també, un règim profundament anticatalà en molts aspectes. I si no que llegeixi les memòries de Josep Benet (Memòries. De l’esperança a la desfeta 1920-1936, Edicions 62, 2008).
Cal recordar que la Constitució republicana de 1931 establia de manera taxativa la supremacia del castellà com a llengua de l’Estat, i només permetia tímides concessions a les llengües “regionals”. L’Estatut de Núria, aprovat pel poble de Catalunya, fou retallat i desnaturalitzat a Madrid, limitant severament les competències de la Generalitat. I no oblidem que la República també va enviar l’exèrcit contra Catalunya el 1934, quan Lluís Companys va proclamar l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola. Per molt que la Generalitat hagués maldat per defensar el català no se n’hauria sortit pas sota la bota castellana de la República Espanyola.
Puigdemont dóna per fet, en les seves declaracions, primer de tot, que sense la victòria de Franco i en una Espanya republicana, amb l’entrada de l’estat espanyol a la UE el català hagués estat acceptat automàticament en tant que llengua espanyola a Europa. Com pot ser que un polític que es diu a ell mateix independentista sigui capaç de pronunciar tal reguitzell de disbarats?
És cert que el franquisme va suposar la repressió més ferotge contra la llengua i la cultura catalanes, però això no eximeix la República dels seus propis pecats contra Catalunya. Presentar-la com un paradís perdut on el català hauria assolit la plenitud institucional és falsejar la història i perpetuar una dependència mental: la de pensar que la nostra llibertat i la nostra llengua només poden sobreviure sota la benevolència d’Espanya, sigui monàrquica, republicana o dictatorial. Aquesta és la dependència mental que Puigdemont perpetua amb aquestes declaracions. Cosa que, d’altra banda, tampoc és tant estrany, després de la rendició de 2017 i el pacte incondicinal del seu partit, beneït per ell mateix, amb els anticatalans del PSOE.
Catalunya no necessita falses esperances ni comparacions que ens releguin sempre a l’ombra d’un Estat espanyol que, sota totes les seves formes, ha tingut com a objectiu destruir-nos. El que necessita és creure en les pròpies forces, trencar definitivament amb aquesta mirada espanyolitzadora i assumir que la normalitat del català només vindrà amb la independència i l’exercici ple de la sobirania.
Puigdemont, amb les seves paraules, contribueix a reforçar la idea que el futur del català depèn del bon cor d’Espanya, quan la història ens ensenya justament el contrari.
NOTA: Publicat a Estat, 20.8.2025.
NOTA 2: Les negretes són meves" (J.S.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada