dissabte, 13 d’octubre de 2018

LA INDEPENDÈNCIA DE GUINEA EQUATORIAL FA 50 ANYS

Ahir va fer 50 anys de la Independència de Guinea Equatorial. Una de les darreres pèrdues colonials d'Espanya. Lògicament l'efemèride ha passat totalment desapercebuda per part dels espanyols. Però no hauria de ser així per part dels catalans.

Ja fa mesos que estudio el cas, i em sembla més que interessant. Tant que fins i tot és susceptible de fer-se un estudi comparat, entre el cas guineà i el cas català. Lògicament hi ha grans diferències, com l'aspecte geogràfic, el context històric i polític, la sociodemografia, l'economia, etc. Però l'interessant és que també hi ha elements que ens poden ser útils pel nostre cas.

En aquesta independència hi va haver un motor central, val a dir. L'ONU, que va pressionar a la descolonització. Una pressió que, lògicament, Espanya no va poder aturar. No va ser l'únic factor, és clar. També les pròpies forces independentistes van tenir un paper important. Tanmateix, cal tenir en compte la complexitat geogràfica i ètnica del territori.

Resultat d'imatges de colonialisme espanyol guinea
Esquemàticament, podem dir que l'evolució dels fets va ser la següent:

El primer pas va ser quan Guinea Equatorial va passar de ser una colònia (1926) a ser una província, el 1956. Per cert, en aquest any va ser quan es va proclamar la independència del Marroc. Ja llavors la pressió anticolonial era ben potent i els independentistes comptaven amb complicitats externes.

El 1959, es va crear la Regió Equatorial Espanyola, dividida en dues províncies: Fernando Poo i Riu Muni

Aquest mateix any, els espanyols van assassinar dos dels líders independentistes guineans, l'any 1959. Acacio Mañé, llençant-lo d'un vaixell en alta mar, i Enrique Nvo, tot just quan anava a viatjar a l'ONU per protestar pel nou estatus del territori que, lògicament, considerava insuficient.

El 1963, per fer front a la pressió independentista i internacional, el govern franquista va convocar un referèndum d'autonomia, en virtut del qual es va aprovar la Llei d'Autonomia de Guinea Equatorial. Un 62,52% votaren a favor i un 37,48% en contra, resultats que s'expliquen en gran mesura per les diferències que hi havia de tipus geogràfic i ètnic, fomentades descaradament pels funcionaris colonials espanyols.

Fixem-nos que el cas guineà, va ser una repetició del cas cubà i puerto-riqueny, territoris que van ser els primers que Espanya va concedir-los un estatut (carta) d'autonomia, l'any 1897, en un desesperat i, fracassat, intent d'evitar la Independència.
Resultat d'imatges de independence of guinea ecuatorial
També a Guinea Equatorial, l'autonomia va fracassar. Pocs anys després, el 1967, es celebrà una Conferència Constitucional amb la participació d'autoritats espanyoles i representants guineans, de la qual sorgí una Constitució de Guinea Equatorial. Aquest document va ser sotmés a un nou referèndum, el 1968, organitzat pel règim franquista, però sota la supervisió de l'ONU.

Amb una participació del més del 91% del cens, el Sí guanyà pel 64,32% i el No obtingué el 35,68%. 

Això va fer que el 12 d'octubre de 1968, Guinea Equatorial accedís a la Independència. 

Per cert, en l'acte de signatura d'aquesta, el cap de la delegació espanyola, i doncs, qui la va signar, no va ser un altre que Manuel Fraga Iribarne (foto)

Quines voltes que fa la vida, oi? Franquistes espanyols signant independències, mentre que cinquanta anys després, "demòcrates" espanyols reprimint-ne d'altres.

dijous, 4 d’octubre de 2018

BRUTAL VÍDEO, QUE NO CONEIXIA... FINS ARA!

https://historiasantcugat.wordpress.com/2016/12/05/documental/

L’Escola Militar de Barcelona (1639)*

Com tot poble derrotat, Catalunya ha hagut de veure com es reescrivia la seva història, amb l’objectiu d’esborrar qualsevol mena de rastre d’un passat que l’homologués a les nacions lliures que són aquelles que es consideren les úniques amb dret de presumir, elaborar i reinventar, quan cal i sense cap mena de pudor, el seu passat.

En aquesta reelaboració del passat ha tingut una importància especial l’ocultació de la història militar dels catalans, tema sensible per tal com, en l’imaginari popular, els afers militars estan reservats a les nacions-estat, la qual cosa significa que només tenen exèrcits els estats: les nacions, els clans, les tribus (o qualsevol altre fenòmen infraestatal i paranormal), tenen colles de bandolers, sometents o milícies gremials però no tenen, ni han tingut mai, exèrcits ni cap de les institucions que li són associades.

Cal dir que, en aquest cas concret, l’operació d’extirpació de la memòria històrica ha tingut èxit. Ja hem comentat alguna vegada la percepció, absolutament interioritzada pels catalans, de ser una nació de gent pacífica, sense cap interès per les qüestions militars; un país “sense místics ni grans capitans” que diria, amb orgull, la cançó.

De ben segur que, a l’assumpció d’aquesta percepció, hi han ajudat les derrotes militars i les posteriors repressions sagnants patides en els darrers tres-cents anys de la nostra història. De la imatge, anterior al 1714, dels catalans com a gent feréstega, amant de les armes i orgullosa del seu passat militar, de conquestes i fets d’armes, s’ha anat passant a una imatge de poble sense esperit militar, pacífic i pacifista, fins i tot covard (en trobem testimonis en les acusacions que alguns historiadors han fet per justificar les derrotes del bàndol republicà durant la guerra del 1936-1939).

Aquesta visió ha estat molt útil per justificar i perpetuar una explicació determinista de la història segons la qual, un poble amb qualitats guerreres, valent i ardit (el castellà) estaria predestinat, gairebé per voluntat divina, a imposar-se, dominar i dirigir els destins de pobles mancats d’aquelles qualitats (catalans, indis, etc.). L’acceptació d’una realitat així fonamentada justificaria una actitud natural de submissió per part dels pobles conquerits.

Precisament per això, per continuar justificant una visió determinista del passat i del present, és perquè als pobles vencedors els cal reelaborar la història dels vençuts. Perquè si els vençuts recuperessin la seva història, potser trontollaria alguna cosa més que els manuals d’història que es fan servir a les escoles i a les universitats.

Prenem, com a exemple, els darrers grans enfrontaments entre Castella i Catalunya: la Guerra de Separació o dels Segadors (1640-1652), la Guerra de Successió (1702-1714) o la Guerra d’Espanya o Guerra Civil (1936-1939). En els dos darrers casos, la victòria castellana no s’hauria produït sense la intervenció decisiva d’aliats poderosos (França, Alemanya i Itàlia), acompanyada per l’abandonament o la inexistència d’un ajut d’aquesta mena a favor dels catalans. En el cas de la Guerra de Separació, la manca de suport exterior va fer palesa la ineficàcia dels castellans per sotmetre els catalans (amb la famosa victòria a la batalla de Montjuïc pel mig) i va dur a un final negociat del conflicte militar, no pas en el terreny polític en què els pactes posteriors entre França i Castella durien a la mutilació territorial de Catalunya (1659). O prenem l’exemple de l’administració i el control de l’imperi colonial, des del moment que esdevé un afer exclusivament castellà, durant el regnat de Felip I (II de Castella). És el moment en què s’assoleix el màxim apogeu amb la incorporació de Portugal i el seu imperi el 1580 i, al mateix temps, l’inici d’un declivi imparable, fruit de la incompetència política i militar que convertirà el que havia estat una potència europea i mundial, en un actor secundari de la política internacional, que anirà sumant fracàs rere fracàs fins a la dissolució més ignominiosa Així, assistim a les independències del Països Baixos i de Portugal i del seu imperi, a la pèrdua progressiva del control del comerç colonial, que començarà amb la ineficàcia en la lluita contra la pirateria, continuarà amb la cessió de drets de comerç amb Amèrica, com a conseqüència dels pactes de Felip V amb els anglesos, a canvi d’abandonar la causa catalana, i finalitzarà amb la independència dels diversos estats americans. O el trist paper en la Guerra del Francès, en què la conquesta de la península va ser un passeig per a l’exèrcit napoleònic que només va abandonar la colònia espanyola obligat per la derrota contra els aliats europeus. Sembla bastant evident que el mite de l’eficàcia militar castellana no té una base gaire sòlida.

Una altra prova de l’escassa tradició militar castellana la trobem en la història de les escoles militars, concretament de la desconeguda per la majoria de catalans Escola Militar de Barcelona.

L’Escola Militar de Barcelona és, possiblement, una de les més antigues d’Europa. Hi ha molt poques escoles militars anteriors al segle XVIII, moment en què la complexitat dels exèrcits europeus va fer veure als estats la necessitat de patrocinar escoles per formar oficials entrenats per dirigir-los.

Les notícies sobre escoles militars a Barcelona es remunten al segle XVI, quan tenim notícies de l’existència d’escoles d’artilleria. El 1575 es va crear una escola per a artillers al costat de les Drassanes, similar a l’Escola d’Artilleria de Milà, fundada per Carles I, el 1543, que continuava funcionant a l’inici del segle XVI sense cap mena de subsidi. I, des del 1626, tenim notícia de l’Escola Militar de Barcelona, vulgarment anomenada Laucata, que es trobava, almenys des del 1639, a l’indret on avui s’aixeca el vestíbul de l’estació de França. La Guerra de Separació va potenciar l’escola que uns anys abans havia absorvit l’Escola d’Esgrima, documentada des del segle XVI i que es trobava darrera la Taula de Canvi. 

És en aquella època que es publiquen obres destinades a la formació de tècnics militars com els Preludis Militars de Domènec Moradell (1640) o el Breu tractat d’artilleria de Francesc Barra (1642). Després , la bona fama dels estudis militars a Barcelona es va mantenir fins al punt que, l’any 1697, Carles II va fundar a Barcelona, seguint el model de l’Acadèmia Militar de Brusel·les, la Reial i Militar Acadèmia de Matemàtiques. Un experiment similar que s’havia intentat a Madrid havia estat un fracàs i, malgrat els recels de la Corona, es va optar per acceptar la realitat i es va escollir Barcelona per la seva sòlida tradició militar. L’escola va existir fins al 1705, tot i l’intent per part de Felip IV (V de Castellà) de tancar-la, l’any 1702. Acabada la Guerra de Successió,el 1720, la dinastia borbònica la va tornar a reobrir, obviant inexplicablement!!!, la sòlida tradició castellana.

De l’Escola Militar de Barcelona, només en queda l’escut i la inscripció que hi havia a la part superior de la porta d’entrada i que, avui, dorm el son dels justos al costat de la resta de la col·leció del difunt Museu d’Història de Barcelona, en un magatzem de la Zona Franca de Barcelona. Però aquest és un altre tema del qual ja tindrem ocasió de parlar.

Armand Sanmamed
*http://www.histocat.cat/index.html?msgOrigen=6&CODART=ART00559

diumenge, 30 de setembre de 2018

FEM-HO!*

Les properes setmanes, els propers mesos, seran claus. No podem deixar-nos entabanar per les trampes saducees dels espanyols. Que si nova reforma constitucional, que si tal que si qual. Res ens ha de desviar del nostre únic camí: la consolidació i el desplegament de la República de Catalunya proclamada el 27 d’octubre i ratificada per una àmplia majoria en les eleccions del 21 de desembre.

Ara és el moment de fer-ho. Després de la massiva demostració del darrer 11 de setembre. I sobretot, després dels fracassos sonors dels nostres enemics espanyolistes, en les seves concetracions sobremediatizades, després de les seves ofensives de pa sucat amb oli. De les enèsimes derrotes en el front internacional i judicial. Unes derrotes que demostren la seva feblesa social i política. L’únic que els garanteix visibilitat és l’ús de la violència feixista, de l’amenaça, però tot i aixó, però tot i l’ampli ressò mediàtic que mitjans com TV3 els concedeix, de forma totalment desproporcional, no se’n surten. I els partits colpistes espanyols cada cop es van empetitint, convertint-se en plataformes d’agit-prop… i d’organitzacions promotores de l’odi i la violència catalanòfoba.

Per una simple raó de dignitat i patriotisme, no podem aguantar més aquesta situació. Hem de fer, ja, el pas endavant. Tots i totes les que no volem passar més temps sota aquesta situació intolerable.

Des de Reagrupament exigim que la Consellera de Justícia ordeni l’alliberament dels presos, peti qui peti.

Des de Reagrupament exigim que el President del Parlament de Catalunya deixi de fer-se el suec amb les seves responsabilitats i que actuï amb dignitat en defensa dels diputats empresonats i de l’intent de desvirtuar la majoria parlamentària.

Des de Reagrupament exigim que els diputats republicans al Congrés dels Diputats deixin de fer xarlotades i declaracions extemporànies que soscaven la unitat a Catalunya.

Des de Reagrupament exigim el Partit Demòcrata apliqui sense reticències molts dels acords que es van aprovar en la darrera Assemblea Nacional. I que si hi ha membres de l’execuitva que no els van agradar, que n’hi ha, que dimiteixin.

I des de Reagrupament, esperem la concreció de la Crida Nacional per la República, que tantes esperances ha desfermat.

Reagrupament dona i donarà suport inquebrantable al President Puigdemont i al President Torra… i a tot el moviment republicà que cada dia surt al carrer, i que espera el mot d’ordre per reforçar la República i elaborar una nova Constitució que ofereixi més seguretat, més benestar i més democràcia als catalans i catalanes.

Fem-ho!

*(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 81, SETEMBRE 2018)

AVUI US ESPERO ALS MONJOS!

dimarts, 21 d’agost de 2018

SUÈCIA ES PREPARA PEL CAS DE GUERRA O CRISI

Aquest document ha estat distribuït pel govern de Suècia entre els seus ciutadans. Es tracta d'una informació pública sobre què fer en cas que es produeixi una situació d'agressió militar o de crisi. Denota, lògicament, la creixent preocupació que en aquest país es té respecte les amenaces externes (per exemple, des de Rússia) o internes (per exemple, terrorisme). Com és sabut, els suecs aposten per l'estratègia de Defensa Total, que implica la mobilització de recursos militars i civils adreçats a fer front a l'agressió en concret.

Penso que és interessant fer-hi un cop d'ull, sobretot en el nostre context actual, on és obvi que l'aposta d'Espanya per encetar una guerra híbrida contra Catalunya és ja un fet. La multiplicació d'atacs nocturns per escamots armats acabarà, més d'hora que tard, amb un incident greu, àdhuc sense marxa enrere, i hem d'estar preparats.


dimecres, 15 d’agost de 2018

AVANCEM*

Les properes setmanes, els propers mesos, seran decisius per a la definitiva consolidació de la República. Les contínues victòries en el front internacional assenyalen clarament el camí a seguir. El ritme és tan vertiginós que genera un doble efecte.

Per una banda, hi ha catalans que són víctimes del vertigen. No saben gestionar, literalment, el ritme brutal dels esdeveniments, i per això fins i tot intenten alentir el procés, perquè tenen la sensació que es descontrola. Però no poden. I acaben superats pel procés. Com li ha passat a la Marta Pascal, que ha estat descavalcada. És una demostració fefaent que les bases ja no combreguen amb rodes de molí. És el mateix que li passarà, n'estic segur, a en Roger Torrent, una persona que ja ha esgotat la paciència de moltes persones. A aquestes alçades de la pel·lícula, poca broma, qui no vagi a per totes, qui només aposti pel postureig, millor que s'aparti. De debò, no hi ha lloc per als qui vacil·len, per als qui no estan disposats a anar fins a la victòria.
L'altre efecte ha estat sobre els espanyols. Se saben derrotats, humiliats, rebutjats, per Europa. I d'aquí, d'aquest ensorrament, no fan més que sorgir reaccions desesperades, pròpies de gent que ha perdut el seny, que busquen, desesperadament, la provocació, la bronca, la violència física. Els seus representants polítics, no tenen el valor de parar-los els peus, ben al contrari, els donen barra lliure. Es pensen que el terrorisme espanyol ens aturarà. Van ben equivocats. No són conscients que tenen les mans lligades per la Unió Europea.... i per la determinació dels patriotes catalans. Les actituds paranoiques de l'Arrimadas, de l'Iceta i del Garcia Albiol, o les de Casado, Rivera, per no parlar dels Borbons, o de tota la colla socialista, amb els Sànchez, Borrell, la Susana Díaz, l'Alfonso Guerra, sense oblidar l'intervencionisme cada cop més descarat del govern aragonès, i del qual, algun dia, haurem de parlar i decidir què fem, assenyalen, clarament, que estan dels nervis. Fins i tot la Colau s'apunta al carro dels desesperats, premiant a una periodista que incita cada dia a l'odi des de la televisió...

I malgrat tot, avancem.

Avancem amb el President Puigdemont, que ha sortit victoriós contra la justícia feixista espanyola. I ho ha fet amb classe. L'impacte internacional de la seva estratègia ha estat enorme, i ha demostrat que la seva actuació era la correcta, enfront la d'aquells que van apostar per l'estratègia espanyola, de vol gallinaci, i que es pensaven que no patirien les consqüències dels seus actes, perquè en el fons, com s'ha demostrat, no se'ls creien, i pensaven que els espanyols no se'ls prendrien seriosament. És la diferència entre els que s'ho juguen tot, i els que van de farol.

Ara el President Puigdemont, conjuntament amb el President Torra, i en Jordi Sànchez, han impulsat la Crida Nacional per la República. Un moviment transversal de persones, no d'organitzacions, que té per objectiu rematar la jugada. No podem no ser-hi. Des de Reagrupament, ja hem donat suport a la iniciativa, i anunciem que hi participarem com el primer. Cal superar les estructures caduques dels partits tradicionals, tinguin dos o més de vuitanta anys.
L'estudi comparat dels moviments independentistes reeixits, demostren que cal una unitat, que adquireixi l'hegemonia i es converteixi en el referent i l'interlocutor vàlid tant a nivell internacional com amb l'enemic, espanyol en aquest cas. Un enemic que s'ha de derrotar i obligar-lo a negociar, no per voluntat pròpia, sinó perquè no té més remei.

Intentar assumir una interlocució des de la feblesa amb l'objectiu de deslegitimar l'organització hegemònica, no només és patètic, irresponsable i penós. És també una estratègia que aposta per la continuïtat del patiment de la nostra gent. I això, tard o d'hora, s'ha de pagar.

*(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 80, Juliol-Agost 2018)

dissabte, 4 d’agost de 2018

CATALAN BEACH (FROM WIKIPEDIA)

In 1704, during the capture of Gibraltar by an Anglo-Dutch combined operation, an expedition landed there of around 350 Catalans followers of Charles of Austria and commanded by Prince Georg von Hessen Darmstadt (Catalonia's deputy and delegate of Charles of Austria) and general Joan Baptista Basset. They most likely came to Gibraltar in at least five ships, as among the lists of Catalan expeditionaries there are five vessel owners (from Arenys de MarBarcelonaCubellesMataró, and Sant Feliu de Guixols). The Catalans formed two companies, an artillery company (called "Catalan Battery") and an infantry company of mountain fusiliers (called "Catalan Company of Miquelets",commanded by captain Jaume Burguy). Both protected the isthmus of Gibraltar and attacked mountain areas of the Rock against Spanish grenadiers. Some of the surnames of the Catalans who participated in the conquest are: Andreu, Armenter, Auger, Basset, Bertran, Besart, Boix, Bonavida, Bosch, Burguy, Canovas, Caramany, Carreras, Casamitjana, Castells, Cateura, Clavell, Constans, Corrons, Cortès, Esplugas, Estanyol, Estaper, Esteve, Fabregas, Ferrer, Fonollós, Fontanet, Freixes, Frutó, Gil, Goy, Llofriu, Llopis, Martí, Massana, Matalonga, Mulet, Navarro, Nebot, Oliver, Ortas, Pausà, Pi, Pons, Pujol, Rabassa, Ribas, Roca, Rossell, Roset, Rovira, Ruaix, Salvat, Sanromà, Serrallonga, Siurana, Soler, Trebó, Trias, Trullàs, Vidal, Virolà, Viudes.
Subsequently, the conquest, some of these Catalan soldiers settled in Gibraltar, after the departure of the majority of troops used in the conquest, and helped establish the first military checkpoint of Gibraltar. The Catalan Alfons de la Capella, lawyer of the Royal Council of Catalonia, became a judge in Gibraltar. The Catalan Josep Corrons was appointed Alcaide of the Sea (responsible for the harbour) and later was appointed Sergeant Major of Gibraltar. The Catalan Andreu Martí (one of the first to take the stronghold of the port in the conquest of the Rock) was responsible for directing the work of the prisoners after the conquest. The Catalan Jeroni Fàbregas was responsible for the distribution of ammunition.
In the 1705 siege, the Catalan soldiers fought again in defence of Gibraltar, especially in an area then called "Catalan Guard" or "Catalan Post" in Wolf's Leap (Johann Argathelu map at first third of the eighteenth century, Gabriel Bodenehr map 1720, Johann Bowles brothers map 1727, etc.).
In 1709, Catalan Josep Valls, a Gibraltar resident, collaborating with Catalan traders Salvador Feliu de la Penya, Joan Verivol, Josep Grasses, and Josep Boigues, created a commercial company called "Companyia Nova de Gibraltar" (New Company of Gibraltar), in order to replace the monopoly of Cádiz in ocean trade, that would endure until 1723

divendres, 3 d’agost de 2018

DESPRÉS DE L'ASSEMBLEA DEL PDECAT*

Un cop el PDECAT ha celebrat la seva Primera Assemblea Nacional, Reagrupament Independentista en fa la següent valoració:

 Primer.  Els acords presos en l'esmentada assemblea ofereixen un balanç ambivalent. De forma molt positiva cal valorar la dimissió de la fins llavors Coordinadora General, Marta Pascal. Si no s'hagués produït, hauria posat el partit en una situació de desaparició quasi segura.
 Positives van ser també les declaracions del nou President, David Bonvehí, en el sentit que “si ets del PDECAT has de formar part de la Crida (Nacional per la República)”, fet que demostra un clar arrenglerament amb el President Puigdemont, tal i com sempre hem defensat des de Reagrupament.
 En canvi, en el passiu de l'Assemblea, cal esmentar que es va constatar que una part significativa de la militància del PDECAT encara no s'ha desfet del “gen convergent” ni ha assumit el canvi de xip que implica el “gen pdecat”. El rebuig a la “immediatesa”, el pacte entre “famílies convergents” o la referència als 40 anys feta per la dimissionària coordinadora general, representen un marc mental d'aquell que no és conscient del moment en què es viu.
 Segon.  Pel que fa al pacte per l'executiva nacional, entre les “famílies convergents”, famílies totalment enfrontades ideològicament, no augura un futur tranquil a la formació. Cal recordar que s'han produït episodis tan lamentables com la no expulsió de Santi Vila, el vot al candidat espanyol Sànchez en la moció de censura o el menyspreu reiterat als diputats de Junts per Catalunya i al propi President legítim. Episodis protagonitzats per un sector que, lamentablement, continuarà en la nova executiva.
 El pacte entre les “famílies convergents” ha deixat fora a Reagrupament, atès que no només no n'és una, sinó que el seu objectiu és acabar amb les restes del neo-autonomisme i del possibilisme que encara pretenen, inútilment, capgirar la direcció de la història. Així, per exemple, l'aposta per un nou govern espanyol, és tornar a caure en la trampa del poli bo i el poli dolent i no ser conscient que sense el PSOE no hauria estat possible l'aplicació del 155 i l'onada de terrorisme espanyol que actualment es dona a Catalunya.

 Tercer.  Valorem com a molt positiu i significatiu el resultat obtingut per la candidatura a l'executiva encapçalada per David Torrents i Lola Mata. Si en l'assemblea de fundació del PdeCAT, la llista d'RCAT va obtenir un 12%, la presentada per aquests dos companys va aconseguir-ne el 29%, tendència que assenyala una progressiva presa de consciència de les bases del partit i una resposta als sectors més reaccionaris. Cal tenir en compte, també, que un 22% de la militància del partit, no procedeix de l'antiga CDC. Enhorabona companys!
 Quart.  Atesos els resultats de l'Assemblea del PDECAT i el nou escenari polític, Reagrupament obrirà un procés de reflexió que culminarà amb la celebració de la seva XII Assemblea Nacional, cap a la tardor, on a banda de confirmar la seva plena integració en la Crida Nacional per la República, es valorarà la continuïtat de la seva associació amb el PdeCAT.
*(NOTA: Comunicat emès el 23 de juliol del 2018)

dimarts, 17 de juliol de 2018

VÍDEO DE LA CRIDA NACIONAL PER LA REPÚBLICA

CRIDA NACIONAL PER LA REPÚBLICA

Tots els pobles tenen dret a la llibertat. Totes les nacions tenen dret a l’autodeterminació. Catalunya no és una excepció. L’article primer del Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics de Nacions Unides proclama que “tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació”. El fet que el Regne d’Espanya hagi incomplert sistemàticament aquest precepte, incorporat al seu ordenament jurídic intern des del 1978, no fa decaure el dret del poble de Catalunya a exercir-lo. La vigència d’un dret no decau pel fet que qui hauria de respectar-lo no ho faci d’una manera reiterada.
Gran part del poble català ha protagonitzat al llarg dels darrers anys, i més concretament en la darrera dècada, una sostinguda mobilització social, pacífica i democràtica a traves de multitudinàries manifestacions i de consultes populars, com la del 9 de novembre del 2014, i molt singularment la del referèndum de l’1 d’octubre de 2017. Un referent que ens obliga a mantenir-nos fidels al mandat expressat a les urnes per més de 2.300.000 persones.
El poble de Catalunya va decidir en el referèndum del primer d’octubre de 2017 esdevenir un Estat independent en forma de República, decisió que va ser ratificada pel Parlament de Catalunya el 27-O, i que va tornar a ser validada el 21-D amb la majoria sobiranista sorgida de les eleccions imposades per l’Estat. Malgrat els impediments de l’Estat espanyol, que hauria hagut de garantir l’exercici del dret a l’autodeterminació en lloc de reprimir-lo amb una gran violència policial, el referèndum va expressar el desig majoritari dels catalans de decidir lliurement el seu futur.
Des de llavors, Catalunya viu en l’excepcionalitat política, social i institucional, que ha anat acompanyada d’una llarga i dolorosa repressió contra l’autogovern i el sobiranisme. La situació actual exigeix, per part nostra, definir unes noves estratègies, disposar de nous instruments i renovar aliances per avançar eficaçment en el compliment del compromís sorgit del referèndum de l’1-O i de les eleccions del 21-D, amb l’objectiu de fer efectiu l’exercici del dret a l’autodeterminació. La repressió i les circumstàncies que envolten l’exili i la presó dels polítics sobiranistes no ens han d’impedir ser conscients d’aquesta necessitat i fer-la efectiva.
Per tot això fem una crida pública i oberta per definir plegats les estratègies socials i polítiques que ens han de permetre en un futur proper assolir la república de dones i homes lliures, en una Catalunya nacionalment sobirana. Aquesta és una Crida a favor de la unitat sobiranista i republicana per constituir una organització d’acció política basada en la radicalitat democràtica, la transversalitat ideològica, la transparència en la presa de decisions i en la bona gestió del benestar públic.
És una Crida compromesa amb els valors republicans de solidaritat entre persones i pobles per lluitar contra les desigualtats i les discriminacions, ja siguin individuals, ja siguin col·lectives o socials. És una crida a qui vulgui viure en un país de llibertats i no de repressió; d’inclusió i no de rebuig; de pau i no de violència; de prosperitat per a tothom i no de privilegis per uns pocs. Un país en el qual la paraula i el debat democràtic prevalguin sempre per damunt de les agressions, les amenaces i la censura, i on la pauta de conducta sigui l’imperatiu democràtic, amb cap límit més enllà del que determinen els Drets Humans.
És una crida que adrecem a tota aquella gent que comparteix la necessitat d’unir estratègies i esforços, de fer-ho des de la generositat i la pluralitat, renunciant als personalismes o a les estratègies de part, per tal que la nació catalana disposi d’un moviment sobiranista d’ampli espectre i transversal. És una crida a favor de la unitat per constituir un moviment per la república que esdevingui el veritable punt de trobada dels actors polítics i cívics del sobiranisme. És, per tant, una crida per aglutinar tantes sensibilitats polítiques i socials com sigui possible en una eina d’acció política que pugui participar en totes i cadascuna de les cites electorals que es produeixin fins a la plena instauració de la república.
  1. Per això, fem aquesta crida i proposem:
  2. Desplegar una estratègia destinada a convertir Catalunya en un Estat independent, en forma de república, nacionalment lliure.
  3. Constituir un moviment que cristal·litzi en un instrument polític organitzat que aplegui aquelles persones que comparteixin l’objectiu de proclamar la República Catalana mitjançant mètodes exclusivament pacífics i democràtics.
  1. Vertebrar aquest instrument polític a partir de la pluralitat ideològica i els valors de la llibertat, el benestar, la prosperitat, l’equitat, la justícia, la solidaritat, la sostenibilitat, la igualtat, la cultura, l’educació, el coneixement, la transparència, la participació i el compromís cívic.
  2. Propiciar els grans acords de país a nivell nacional i local, tant de tipus sectorial com electoral, per apoderar la ciutadania de Catalunya.
  3. Adquirir el compromís de dissoldre’s un cop assolit l’objectiu d’instauració de la República Catalana.
Per poder assolir aquest propòsit, emplacem aquelles persones que hi tinguin interès i vulguin participar directament en la definició d’aquestes fites a unir-se a aquesta crida, que culminarà la tardor vinent amb la celebració d’una convenció nacional constituent durant la qual s’acordarà la forma i el contingut d’aquest nou espai polític.
Barcelona, 16 de juliol de 2018

diumenge, 15 de juliol de 2018

GRAN ENTREVISTA, I SOBRETOT, GRANS RESPOSTES, A LA SEM!*

Sense projecte en política de defensa l’independentisme no és creïble



Aquesta setmana parlem amb en Pol Molas analista del CEEC del 2008-2013 (a twitter @PolMolas_SEM) i en Daniel Soler (a twitter @DaniSolerSEM) sobre el projecte en política de defensa que hauria de tenir Catalunya si vol esdevenir un estat reconegut. Són membres fundadors de la sectorial de defensa de l’ANC (2012) i de la Societat d’Estudis Militars  (2014) (a twitter @estudismilitars)
Què és  la SEM? Qui en forma part? Quins són els seus orígens?
La Societat d'Estudis Militars (SEM) és jurídicament una associació, tot i que la nostra vocació és la d’exercir de think-tank amb l’objectiu de generar idees i debat sobre política de defensa, al servei del país. En formen part persones de trajectòries professionals i acadèmiques molt diverses, però amb aquest objectiu compartit. Els orígens de la SEM vénen de la continuació de l’antiga sectorial de Defensa de l’ANC, tot i que prenem el nom de l’entitat històrica fundada el 1924. 
Qui prepari la independència té la responsabilitat de tenir un projecte en política de defensa
Ens podrien explicar què va passar?
Exactament, vam estar treballant dins de l’ANC des de finals del 2012 fins al juliol del 2014. No volem entrar en polèmiques, però nosaltres no ens enganyem i entenem l’independentisme des de la ​realpolitik​. Sense projecte en política de defensa l’independentisme no és creïble. Qui prepari la independència té la responsabilitat de tenir un projecte en política de defensa, defugir aquesta qüestió és una mena d’autoengany. Sense política de defensa no hi ha Estat.
Han rebut pressions d’algun tipus?
La SEM és una entitat independent, des dels inicis hem volgut finançar-nos al marge dels pressupostos de les administracions per una qüestió de principis. El fet de ser una entitat que no viu del diner públic, fa irrellevants les pressions. 
Pensem que cal normalitzar el debat sobre política de defensa, perquè entenem que és cabdal per a Catalunya.
 Tenen alguna relació amb el govern de Catalunya?
No, som una entitat independent. La nostra funció és posar sobre la taula obertament informació i idees per a que arribin a tothom, igual com fan think-tanks civils en altres països. Pensem que cal normalitzar el debat sobre política de defensa, perquè entenem que és cabdal per a Catalunya. Naturalment, si se’ns demana la nostra visió de les coses, l’aportem. Però convé deixar clar que la nostra agenda no va lligada a la de les institucions ni, encara menys, dels partits.

Entenc doncs que tampoc tenen relació ni amb l’ANC ni amb Òmnium. I amb els Mossos?
Amb les dues primeres entitats no hi ha cap relació estructurada, tot i que tampoc cap antagonisme. En el cas del Cos de Mossos d’Esquadra, convé entendre que nosaltres treballem en un àmbit diferent. En qualsevol estat democràtic les polítiques de defensa i les d’interior estan diferenciades i és bo que així sigui. 
Malgrat els avenços, els partits polítics independentistes són encara lluny de generar projectes homologables internacionalment com va fer l’SNP a Escòcia.
 Quina és la posició dels polítics catalans en els temes de defensa?
És una bona pregunta, nosaltres veiem una evolució important, positiva, en els nostres polítics. En el darrer any, el Procés ha incrementat el contacte entre la política catalana i la internacional, especialment l’europea. En moltes ocasions als catalans se’ls ha demanat què pensaven fer en el camp de la defensa, i això ha comportat un bany de realitat. Davant d’un francès o un nord-americà que en una trobada informal et pregunta sobre la defensa no es pot fer el ridícul dient que aquest tema no és important, que no pensem disposar de recursos militars, o bé que subcontractarem militars d’altres països o fins i tot, que farem que se n’encarregui la policia. Si fas això automàticament tens credibilitat zero i el teu interlocutor interpreta que el cas per la independència és un afer de política interna, electoral. Malgrat els avenços, els partits polítics independentistes són encara lluny de generar projectes homologables internacionalment com va fer l’SNP a Escòcia. Anant al detall, el PDECAT procedia del “zero absolut” en propostes sobre defensa, però en els darrers tres anys ha anat generant-ne, incloent-hi una comissió especialitzada i emmarcant el seu projecte en l’àmbit OTAN. En el cas d’ERC, que partia d’un rebuig frontal a qualsevol política de defensa, sabem que hi ha un debat intern obert. Caldrà veure com evoluciona, tot i que si el seu referent és la socialdemocràcia escandinava, fora lògic apropar-se al seu model de defensa. En el cas de la CUP, no ens consta que hi hagi debat, tot i que pels seus plantejament d’empoderament ciutadà, democràcia radical i oposició a enquadrar-se a l’OTAN i la UE, el seu referent hauria de ser Suïssa, on els agrada dir que no tenen soldats, sinó ciutadans amb uniforme. 
És evident que caldria prevenir els riscos i dissuadir potencials agressors, però sense capacitats militars el principi de dissuasió no funcionaria i els riscos i amenaces, inevitablement, augmentarien.
Per tant, en una Catalunya independent unes forces armades son imprescindibles?
Sí. Si Catalunya esdevé un Estat haurà de ser capaç de controlar el seu espai aeri, marítim, terrestre i també les seves xarxes o espais cibernètics. Per a fer-ho calen unes forces de defensa amb capacitats militars. De no disposar-ne el nounat Estat tindria problemes davant d’actors, estatals o no que superessin la capacitat d’intervenció purament policial. És evident que caldria prevenir els riscos i dissuadir potencials agressors, però sense capacitats militars el principi de dissuasió no funcionaria i els riscos i amenaces, inevitablement, augmentarien. Es pot fer l’analogia amb les assegurances: no vols haver-les de fer servir mai, però està bé disposar-ne quan hi ha problemes, oi? Amb les forces de defensa passa el mateix: la dissuasió que et proporcionen potser no és mai una garantia al 100%, però sempre és bo comptar-hi, ja que ningú pot predir el futur.
Altrament, cap estat europeu voldrà tenir un “forat negre” de seguretat, un territori indefens prop de les seves fronteres. Pots adoptar diferents tipus de polítiques de defensa, però el que no pots fer és no tenir-ne cap. Una situació així seria una font de problemes que els altres estats es veurien obligats a solucionar. Si l’anticipen, podem dir adéu al reconeixement internacional. No voler disposar de forces de defensa essent independents és ja una contradicció en els termes. No és cap casualitat que no hi hagi cap país de la nostra dimensió demogràfica i marc geopolític que no disposi d’unes forces de defensa.
Saben si s’està treballant en aquest sentit?
Això no ens correspon de respondre-ho. El que és evident és que si no es deixa clara, si més no, la voluntat inequívoca de ser un soci fiable, amb unes polítiques –entre elles la de defensa– homologables a les dels estats del nostre entorn, no podem esperar reconeixements internacionals de cap mena.
Com es fa per tenir unes forces armades, què hauria de fer Catalunya? Qui ens pot ajudar en aquest sentit?
Anem per parts, com s’ha dit, cada procés d’independència té la seva pròpia casuística i el desenvolupament de la seva política de defensa no n’està pas desvinculat. No es van generar de la mateixa manera les forces de defensa de les repúbliques bàltiques que les d’Eslovènia, per posar dos exemples.

El primer que ens hem de demanar és en quin marc geopolític ens trobem, en aquest cas Europa occidental i la Mediterrània. Amb els seus riscos i amenaces. Al llibre “Política de Defensa i Estat propi” (Ed. Base, 2017) trobareu tot un capítol dedicat a aquesta anàlisi. Alhora, hi ha la subsidiarietat del tractats internacionals, els compromisos heretats de ser un Estat successor. Si s’assumeixen aquests compromisos, vol dir que som membres de l’OTAN i la UE. Aquestes organitzacions permeten compartir recursos, i per tant estalviar, en l’àmbit d’una política de defensa coordinada. Si pel que fos, s’optés per no formar-ne part, cal ser conscients que no podríem mancomunar la nostra defensa i es requeriria un model de defensa més ampli, similar al de Finlàndia o Suïssa.

Quin ens pot ajudar? 
Catalunya té diverses opcions potencials, es poden discutir. Però cal ser conscients que sigui quin sigui el soci estratègic d’una Catalunya independent, la política de defensa serà vital en aquesta relació.
Pensen que pot ser un actiu diplomàtic?
No ho pensem, ho és. No hi ha cap país amb un capital diplomàtic elevat sense política ni forces de defensa, cap. Suïssa, Suècia, països capaços de mediar internacionalment en situacions complexes des de fa temps ho poden fer perquè la seva política de defensa els blinda d’influències de tercers. Altres països utilitzen intensament les seves forces armades com un actiu diplomàtic en operacions de pau, com Irlanda o en intervencions multinacionals, com Dinamarca, país que des del final de la Guerra Freda va enfocar les seves forces permanents cap a missions expedicionàries. 
Caldria esperar doncs, que qualsevol govern independentista establís alguna institució on es poguessin cursar estudis sobre defensa, geopolítica, etc. en el sentit de la veritable preparació d’estructures que són al nucli del que és un Estat.
Es poden seguir estudis militars a Catalunya?
Aquesta és una molt bona pregunta, ja que ens permet disseccionar el marc mental de l’autonomisme. L’oferta acadèmica en matèria de defensa al Principat la cobreixen: A – Organismes al servei de l’interès nacional espanyol B – Pacifistes que fan una esmena a la totalitat a qualsevol tipus de política de defensa homologable. Respecte als primers no cal ni entrar-hi, però en el cas dels segons, convé preguntar-se com és que els successius governs han donat cobertura a un discurs que mina la credibilitat de Catalunya a l’exterior.
Caldria esperar doncs, que qualsevol govern independentista establís alguna institució on es poguessin cursar estudis sobre defensa, geopolítica, etc. en el sentit de la veritable preparació d’estructures que són al nucli del que és un Estat.
L’exèrcit espanyol no sembla que tingui gaires partidaris a Catalunya, com haurien de ser les forces armades de l’estat català?
En qualsevol país, els seus militars acostumen a ser un bon reflex dels vicis i virtuts de les seves societats. Un dels principals problemes amb què ens topem, encara avui, és que molta gent associa “forces de defensa” a “exèrcit espanyol”. Això també ha estat molt nociu alhora de bastir el discurs independentista. De fet, ha estat explotat de forma irresponsable per bona part de la classe política catalanista durant molt de temps. Som capaços de dir que volem ser “com Àustria o com Dinamarca”, però desentenent-nos dels seus models de defensa.
Quin paper hi tindrien les dones?
El mateix que el dels homes, la nostra societat no entendria altra cosa. 
Mentre depenguem del comerç internacional i especialment del trànsit marítim per abastir les necessitats més bàsiques, caldrà disposar d’una força naval que permeti a Catalunya exercir la seva sobirania en les aigües territorials que li són pròpies, alhora que col·labori a mantenir segures les aigües internacionals.

Quins són els punts més importants perquè Catalunya estigui ben protegida?
La política de defensa s’ha de desenvolupar partint del nostre marc geopolític, i alhora assumint que no es pot predir el futur. D’una banda caldrà protegir els interessos vitals i estratègics. Per exemple, som deficitaris en la producció d’aliments i produïm un 40% dels que consumim, per tant cal tenir en compte que cereals i proteaginoses ens arriben principalment per via marítima. Respecte del subministrament energètic, el gas i el petroli suposen tres quartes parts de les fonts d’energia que emprem, i també entren majoritàriament per mar. Així, mentre depenguem del comerç internacional i especialment del trànsit marítim per abastir les necessitats més bàsiques, caldrà disposar d’una força naval que permeti a Catalunya exercir la seva sobirania en les aigües territorials que li són pròpies, alhora que col·labori a mantenir segures les aigües internacionals.
Catalunya també depèn fortament del trànsit aeri. Una potència turística ha d’assegurar a empreses i estats que exerceix un control estricte del seu espai aeri, pel que caldria una petita però professional força aèria combinada amb un eficient sistema de control basat en terra.
D’altra banda, estem veient com proliferen conflictes asimètrics i híbrids, on agents no-estatals (patrocinats o no per Estats), poden causar perjudicis greus de forma inesperada. Cal disposar de forces de caràcter convencional que permetin reduir aquest risc a zero i alhora aportar tropes en operacions internacionals. Ser recíprocs amb socis i aliats, és un factor en l’equació de la pròpia seguretat.
Quins són els passos que hauria de seguir el govern, en matèria de defensa, si realment es creuen que serem un estat?
En el context actual, el pas més important és estar ben informat i disposar de la capacitat de generar les idees necessàries per bastir un projecte sòlid i homologable en política de defensa. Sense aquest projecte la independència no és creïble i no obtindrà suports internacionals. Per a desplegar aquesta política de defensa calen eines d’Estat, de les que ara no disposem, i aquest serà un context molt diferent.
*(NOTA: Entrevista penjada a CANAL REPÚBLICA, l'11 de juliol del 2018)