dilluns, 16 d’abril de 2018

REAGRUPAMENT EXIGEIX MODIFICAR LA LLEI DE PRESIDÈNCIA I INVESTIR CARLES PUIGDEMONT COM A PRESIDENT DE LA REPÚBLICA CATALANA

La Junta Directiva Nacional de Reagrupament Independentista, reunida aquest dissabte a Lleida, arran dels darrers esdeveniments que s'han esdevingut en el país i a l'estranger recentment, fa públic el seu posicionament al respecte.
En primer lloc, RCAT reconeix com a President legítim a Carles Puigdemont i Casamajó, escollit en el seu moment pel Parlament de Catalunya, i ratificat clarament en les eleccions del darrer 21 de desembre, al capdavant de la candidatura Junts per Catalunya.
En conseqüència, exigim la modificació de la llei de Presidència al Parlament i la seva immediata investidura com a President de la República catalana.
En el mateix sentit demanem que s'implementi al més aviat possible la formació del Consell de República en l'anomenat Espai Lliure de Brussel·les i format pel President i pels representants dels tres partits republicans i que actuarà en un context de plena llibertat, com a referent polític en la construcció de la República de Catalunya. També en aquest sentit, considerem que la formació de l'Assemblea de Representants, constituïda pels càrrecs electes, és de summa importància, perquè comptarà amb plena llibertat per a la vertebració de la República.
També felicitem les autoritats judicials alemanyes per decretar l’alliberament del President Puigdemont i agraïm el posicionament de molts polítics i mitjans de comunicació alemanys per donar suport a aquesta decisió. També a gran part dels ciutadans alemanys que han demostrat el seu suport al nostre President.
Per descomptat, exigim l'alliberament de la resta de presos polítics catalans i el lliure retorn dels exiliats. No podem més que felicitar  les autoritats escoceses, belgues i suïsses per la seva actuació en favor dels drets polítics i civils dels patriotes catalans assetjats judicialment per Espanya. Fem una crida a la comunitat internacional perquè aturi l’ofensiva jurídico-judicial espanyola.
RCAT es congratula també de les decisions preses per organismes de defensa dels drets humans de l'ONU a favor dels drets polítics i civils de Jordi Sànchez i que representen una desqualificació en tota regla del sistema polític i judicial espanyol. I també, en la mateixa línia, de les sentències recents emeses pel Tribunal Europeu dels Drets Humans, que revisen les sentències emeses tant pel Tribunal Suprem com pel Tribunal Constitucional espanyols.
RCAT crida també a les forces polítiques catalanes a consolidar la República declarada el passat 27 d'octubre pel Parlament de Catalunya, i més concretament, fa una apel·lació directa a les formacions republicanes en el següent sentit:
Al Partit Demòcrata Europeu Català (PDECAT), a no separar-se ni un mil·límetre del suport al President Puigdemont. Qualsevol dubte al respecte el convertirà en part del problema i no de la solució. Com a organització associada, RCAT considera que el PDECAT ha de demostrar una lleialtat total i completa al President legítim.
A Esquerra Republicana de Catalunya, la comminem a deixar d'escoltar les propostes espanyolistes de creació de fronts d'esquerres, que no són més que cants de sirena de l'espanyolisme. L'experiència demostra que les propostes espanyolistes adreçades a trencar la transversalitat ideològica del moviment republicà (abans independentista) acaben sempre en fracàs, perquè les formacions espanyolistes no estan disposades a reconèixer l'autodeterminació del Poble de Catalunya.
A la CUP-CC, felicitem per la seva decisió d'implicar-se finalment en les institucions nacionals, amb la seva predisposició de ser present a la Mesa del Parlament i de mostrar-se desacomplexadament partidària de tornar a investir el President Puigdemont. Igualment l'engresquem a aprofundir en aquesta línia, tenint sempre present el seu pes en l'actual bloc republicà, fet que no vol dir que renunciï a res, però sí que tingui en compte de forma desacomplexada i sincera, l'actual correlació de forces.
RCAT també vol fer pública la seva satisfacció per l'elecció d'Elisenda Paluziè, com a nova Presidenta de l'Assemblea Nacional Catalana. Es tracta d'una patriota de pedra picada, amb una militància independentista que es remunta a molts anys enrere, i una persona altament capacitada i qualificada, amb una formació global i que no genera cap dubte sobre el seu compromís polític fins a les darreres conseqüències.
Reagrupament ha celebrat avui la Junta Directiva Nacional a Lleida, on hem visitat el museu de la ciutat i l'exposició dels presos polítics de Santiago Sierra i hem fet una fotografia a la bifurcació de la via del tren de Sant Llorenç de Montgai, escenari del cartell de promoció del referèndum de l'!-O.
Lleida, 14 d'abril 2018
Aniversari de la Proclamació de la República Catalana pel President Francesc Macià

dijous, 5 d’abril de 2018

CREAR UN ESTAT AL MARGE*

En una conferència pronunciada al Born Centre Cultural, el mes de gener del 2015, el llavors President i fundador de Reagrupament, Joan Carretero, va proposar la creació d'un “estat al marge”. Carretero entenia per aquest concepte el fet que un cop declarada la sobirania ja no es podien reconèixer mai més les institucions i les lleis espanyoles com a pròpies i que els actes realitzats per l'estat espanyol ja no podien vincular els ciutadans catalans.
Salvant les distàncies entre aquella data i l'actual, podem traçar un cert paral·lelisme entre aquella proposta i l'actual, formulada pel President Puigdemont i el grup parlamentari de Junts per Catalunya, que respon al nom de l'Espai Lliure de Brussel·les. Aquest és una de les tres potes que conformen les vies d'acció per al desplegament de la República.
Concretament, aquesta fórmula té la virtut de desenvolupar-se fora de l'àmbit d'actuació de l'estat espanyol, per la qual cosa no pot ser objecte d'assetjament com sí que ho són les institucions ubicades a l'interior.
Tal i com s'ha explicat en moltes mitjans de comunicació, l'Espai Lliure de Brussel·les està compost per la Presidència, naturalment, exercida pel propi President legítim, Carles Puigdemont.
També el composa un Consell de la República, compost pel president i per cinc membres: 2 de Junts per Catalunya, dos d'Esquerra i 1 de la CUP. Es reunirà cada setmana marcarà les iniciatives polítiques que haurà de seguir el govern de la Generalitat format a l'interior. Personalment, penso que l'òrgan hauria de denominar-se Govern de la República, i els seus membres rebre el tractament de Ministres de la República. Lògicament, aquest òrgan es reunirà a Brussel·les o, en tot cas, fora de l'estat espanyol
Finalment, el tercer òrgan de l'Espai és l'Assemblea de Representants, compost pels parlamentaris independentistes i probablement també pels diputats, eurodiputats, senadors independentistes, així com per representacions dels ajuntaments, consells comarcals i fins i tot diputacions. El propòsit és que esdevingui un òrgan de control del consell i també de dinamització en el territori i en les respectives institucions. Naturalment, quan es reuneixi en sessió plenària, ho farà també a Brussel·les.
D'entre les tasques assignades a l'Espai Lliure hi ha l'estratègia i la direcció política; la primacia i coordinació amb les estructures organitzades a l'interior; la internacionalització i denúncia de la repressió; l'impuls del procés constituent i el desplegament del projecte e-Estat, consistent en construir un “Estat a la xarxa” que inclourà des d'una “identitat digital catalana”, una moneda digital pròpia, és a dir, un bitcoin català, un model fiscal bascat en “l'smartTax”, o crear aplicacions per poder oferir una xarxa d'assistència mèdica i social. I, naturalment, un sistema de democràcia digital, inspirat en el model estonià, i un model de democràcia i ciutadania activa seguint, en aquest cas, el model suís.

Podem veure, doncs, que aquest seguit d'iniciatives s'inspira en la filosofia de l'estat al marge, que consisteix en evitar, impedir l'intervencionisme sistemàtic de les autoritats espanyoles que, havent fracassat en impedir la declaració d'independència del 27 d'octubre, fan l'impossible per evitar el que ja és inevitable, la seva progressiva pèrdua de presència i rellevància a l'interior de la Catalunya lliure i republicana. Un procés que s'anirà escolant al llarg dels propers temps.

*(NOTA: Editorial de LA VEU DE REAGRUPAMENT, Núm. 76, Març 2018)

dimarts, 27 de febrer de 2018

PRESIDENT, PRESIDENT, PRESIDENT!*

A aquestes alçades de la pel·lícula, no podem cometre errors imperdonables. I centrar-se en la reivindicació d’un govern, com darrerament està tan de moda, és un error. O una trampa, vés a saber. I dic un trampa perquè es veu el llautó de lluny. Es reivindica un «govern» per obviar la reivindicació principal que és la del President. No és gens innocent, això. Per alguns, la figura presidencial ha esdevingut un destorb, i la intenten bescantar centrant-se en la reivindicació del govern, com si aquest fos prioritari. I no ho és. Primer, el President, després, el govern. Aquest és l’ordre lògic de les coses.
A veure si ens entenem. Qui és investit, qui rep l’encàrrec de governar és el President. Això és de calaix. Només un cop aquest ha estat investit, es procedeix a la tria, per part del President, dels membres del govern: dels seus ministres. De manera que els ministres -parlem d’una República, no ja d’una comunitat autònoma- deuen el seu càrrec a la voluntat presidencial, que així com els tria, els pot destituir en qualsevol moment.

Per altra banda, en totes les democràcies avançades, la figura del President és cada cop més rellevant, mentre que els ministres tenen un paper més aviat secundari. Fins i tot en els governs de coalició. El presidencialisme ha estat una constant en la nostra història. Els nostres Presidents Macià, Companys, (Irla en seria l’excepció), Tarradellas, Pujol, Maragall, (Montilla no compta), Mas i el propi Puigdemont han tingut una preeminència respecte els seus consellers. Com s’explica que ara, precisament ara, que estem en la construcció de la República, s’opti per donar més protagonisme als ministres que al President?

És així com volem presentar-nos al món? Quan el presidencialisme (real o de facto) triomfa a tutti pleni arreu del món, va i hi ha gent que opta per prioritzar els membres del govern... Quin error més majúscul. Per no dir quina traïció al President que està protagonitzant un pols amb els espanyols i internacionalitzant la causa catalana com quasi bé ningú ho havia fet abans!

Cal dir-ho clarament, la priorització del govern sobre el President, que algun partit ha decidit impulsar és tornar a l’autonomisme més tronat, a les polítiques sectorials, a les menjadores espanyoles, a anar a les conferències sectorials on Catalunya es desdibuixa enmig de setze altres comunitats autonòmes.
Per contra, emfasitzar el President, és esdevenir un actor global, amb un reconeixement internacional sense precedents. Ven el President, el govern no ven. El govern ha de seguir les instruccions del President, de manera que deixem de fer el ridícul. Tot aquell que prioritzi el govern respecte el President, és un col·laboracionista dels espanyols que vol afeblir el protagonisme del President, com passa en tots els estats del món.

A veure si aprenem d’una vegada què vol dir construir un estat. Hem de corregir l'excessiu esbiaixament ideològic que ha infestat el procés i que ha fet que més que voler construir un estat el més avançat possible i situat al capdavant de les democràcies desenvolupades, etc, etc., s'ha volgut construir una cosa nova, tan allunyada del moment present, que la resta dels estats del nostre entorn encara la busquen.

Des de Reagrupament, donem tot el nostre suport al President Carles Puigdemont, que és el President legítim i que ha donat una dimensió global a la nostra República. Qualsevol intent d’apartar-lo no pot ser més que titllada com una traïció. Que quedi clar i així ho denunciarem. Peti qui peti.

*(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 75, FEBRER 2018)

diumenge, 25 de febrer de 2018

LA CARA DE LA DERROTA

Se saben derrotats. Lògicament, no ho diran explícitament, però el posat, el llenguatge del cos, ho diu tot. Us hem derrotat i sabeu que mai més us tindrem respecte. Heu fet molt mal i ho pagareu. No sou ningú aquí i no us volem. Esteu derrotats i millor que ho accepteu més d'hora que tard per deixar de fer el ridícul. L'únic president legítim és el President Puigdemont, i mai sereu capaços de desplaçar-lo, ni podeu ni en teniu ganes. Fora de Catalunya!

diumenge, 11 de febrer de 2018

REALISME (NOVA REFLEXIÓ)*

*Nota: aquest text és un esborrany (work in progress, que en diuen), però el penjo per si algú vol suggerir millores, constructivament.

Una tasca d'obligat compliment en tot procés polític en marxa, és el de sotmetre'l permanent a crítica, per tal de depurar-lo i millorar-lo, abandonant qualsevol temptació de panxacontentisme o de posar-se medalles, o com a mínim, no més de les estrictament necessàries.

Fins al moment actual hem arribat molt lluny. Hem passat de ser independentistes a ser republicans. Hem declarat la República i això és una fita històrica a nivell mundial, tot i que no ho sembla, per la nostra natural modèstia i senzillesa. No ens agrada anar de mil-homes i pressumir de tot plegat, perquè aquesta manera de ser l'associem als nostres enemics, i mai de la vida, els hem tingut com a models o de referents de res. Més aviat al contrari. 

Dos exemples demostren aquesta senzillesa i modèstia. El primer fa referència a un dels episodis més gloriosos de la nostra història. Em refereixo als Almogàvers. A diferència de molts altres exèrcits que se les donaven de ser supermegahiperultramaxitot i que gastaven uns aires de Màsters of the Universe, els nostres avantpassats, fins i tot quan desfilaven davant de l'Emperador de Bizanci, semblaven més aviat una colla d'arreplegats, tant pel que fa a la seva uniformitat, armament, presència física i capteniment poc marcial. Els bizantins s'exclamaven com podia ser que aquests fossin els mateixos que havien lluitat a Sicília contra el rei de França i abans contra els moros a la Península i la fama dels quals els precedia. Érem com érem.

El segon exemple, és molt actual i ben conegut. El Barça, és clar. Pels aires que gasta el nostre club, un observador marcià, diria que som el més important del món? Naturalment que no. Fins i tot el propi Messi, interioritza aquest capteniment modest i poc sobrat... fora del camp. El Barça i Messi i perquè no dir-ho, els almogàvers, on s'exhibeixen i humilien  és al camp, de joc, ara, de batalla, llavors. O en termes més comuns, els catalans i les catalanes, és en la feina, en el dia a dia on ho petem.

Disculpeu-me aquesta digressió històrica, un pèl llarga, però que penso que ajuda a entendre el que pretenc dir. I ara reprenc el fil: els catalans i les catalanes hem fet un pas endavant de ressò global amb la declaració de la Independència i hem passat a ser una República, això és, un Estat, que si bé encara no és reconegut internacionalment, ha dictat ja la fi de la seva submissió a Espanya. 

Abans que algú impugni aquesta afirmació, afegiré que en la història, hi ha molts casos que entre la declaració i l'assoliment efectiu de la independència, poden passar no hores, no dies, sinó setmanes i fins i tot anys. Començant pels Estats Units, per exemple. I també és cert, que a hores d'ara, ni controlem efectivament el territori, ni garantim que els atacs espanyols o altres no posin en perill la integritat física de les persones, ni tenim reconeixement exterior. Però tot i així, omplim telenotícies, piulades i portades d'arreu del món. Centenars, milers, milions, d'elles. Curiós, oi? Significatiu, per descomptat.

Però tot i que, ens en estem ensortint, que anem tirant milles a tota llet, com ho demostra les glorioses victòries de l'1-O i del 21-D, on en condicions dificilíssimes, sobretot si tenim en compte que formem part de la Unió Europea, hem derrotat l'autoritarisme espanyol i hem fet front als seus gossos rabiosos que amenacen pels carrers com mai s'havia vist en les darreres dècades, cal que, com deia a l'inici, fem un exercici de revisió crítica i ens preguntem si hem fallat en alguna cosa. 

Perquè devem haver fallat en alguna cosa, no? Si no, ara mateix, en el context de la Unió Europea, en haver guanyat democràticament, tothom ens hauria reconegut, fins i tot Espanya, i ara estaríem parlant civilitzadament amb ella, sobre el repartiment dels actius i els passius, sobre programes de cooperació en afers d'interès conjunt. O de la gestió compartida de l'Ebre, de la mateixa manera que es fa amb Portugal, amb el Tajo o el Duero.  I naturalment, de programes d'ajuda al desenvolupament per a les comunitats autònomes espanyoles més desafavorides, etc, etc. I no ho fem.

Des del meu, modest, punt de vista, hem de corregir l'excessiu esbiaixament ideològic que ha infestat el procés i que ha fet que més que voler construir un estat el més avançat possible i situat al capdavant de les democràcies desenvolupades, etc, etc., s'ha volgut construir una cosa nova, tan allunyada del moment present, que la resta dels estats del nostre entorn encara la busquen. Si em permeteu, hem trencat la nostra manera de fer històrica, ja esmentada, per una altra, excessivament fatxenda, de demostrar que a progres, no ens guanya ni Déu, ni ningú. I penso que això pot haver condicionat una mica, o potser una mica massa la reacció exterior.

En aquest sentit proposo, ser més realistes. La República de Catalunya, en la mesura que es vagi consolidant, i els espanyols que ja no manen (i recordo que Espanya va trigar 26 anys en reconèixer la de Xile), ha de fer un esforç de presentar-se davant la comunitat internacional, tenint sempre present què és el que aquesta espera d'ella, en termes generals, si bé lògicament això és producte de les correlacions de forces i tal, però oi que si la resta d'estats del món ho fan, nosaltres també ho podem fer, no? Doncs fem un esforç, sobretot perquè estem en una conjuntura més que complexa, des de tots els àmbits possibles: el polític, l'econòmic, el militar, el social, l'ecològic, el de gènere ...

Realisme, per exemple, i el poso perquè probablement és l'exemple més definitiu del que pretenc dir, és acceptar que una de les polítiques públiques més importants que ha d'entomar la nostra república, és el de la seguretat nacional, i dins d'ella, de la defensa nacional, de la qual és un dels components principals, però no únic, ni fins i tot principal. Algú sap quines eren les propostes oficials en termes de defensa nacional? No. 

I vés per on, als estats del món, aquest és un tema que els interessa de forma prioritària, fins i tot per davant d'altres temes que, àdhuc jo mateix, podria considerar-los més importants.

Però hi ha un petit detall, si volem ser reconeguts, i ho volem, per exemple, per l'Assemblea General de l'ONU, qui ens ha de votar no són les ONGDs del món mundial, si no aquests, 193, estats que, això sí, només ho fan si el candidat és un "peace-loving State".



D'AIXÒ SE'N DIU DIGNITAT

Lliçó de dignitat nacional del Vicepresident Primer del Parlament, en Josep Costa i Rosselló. Amb ell, no cal patir per les ocurrències del Calvin Klein català.
Per cert, us havia dit que amb en Costa som col·legues d'estudis... i de candidatura... Aquí a la nit electoral.

dimarts, 6 de febrer de 2018

QUI NO VULGUI ANAR A L'ESCORXADOR, QUE S'APARTI!

Escoltar a un partit suposadament d'esquerres, amb milers de màrtirs entre els seus militants històrics, dir que no volen anar a l'escorxador, és d'una baixesa moral, de covardia supina, és un insult a la memòria, que fa caure d'esquena, que fa venir basques, que produeix una reacció nauseabunda, sobretot ara que estem en el clímax per fer fora els espanyols, un cop proclamada la Independència i la República.
Fins i tot, escriure aquestes línies, que ho faig per obligació i per disciplina, fa mal. Per obligació, perquè no es pot deixar que els nostres compatriotes caiguin en l'engany. Per disciplina, per un motiu personal: no penso consentir que uns merdes se'n surtin.

No voleu anar a l'escorxador, oi? Doncs foteu el camp. Si us penseu que tot seran flors i violes i que podreu sortir nets com una patena, aparteu-vos, perquè féu nosa i sou uns irresponsables i uns inconscients. O és que penseu que pixeu colònia?

dilluns, 5 de febrer de 2018

IMPLEMENTEM LA REPÚBLICA AMB EL PRESIDENT PUIGDEMONT AL CAPDAVANT!

● La llibertat dels presos depèn de l’aprofundiment de la República i de la capacitat de negociació a nivell internacional
● L’estat espanyol, amb el President Rajoy al capdavant, estan al caire del col·lapse
● Exigim la dimissió del diputat Joan Tardà, per ser un element nociu pel correcte desenvolupament del procés


Nota de Premsa de Reagrupament, 5.02.2018


La Junta Directiva Nacional de Reagrupament Independentista, reunida a Barcelona, sota la presidència de Josep Sort, fa pública la següent Nota de Premsa:

Els esdeveniments dels últims dies, començant per l’ajornament del ple d’investidura i les declaracions de la Secretària General d’Esquerra, Marta Rovira ens semblen aberrants. Basar la investidura en que els diputats no corrin riscos penals, ens sembla del tot il·lús.
L'Estat espanyol continuarà aplicant la seva política de mà dura fent servir els tribunals al seu servei i esclafant-nos a cada pas que fem. És il·lús pensar que el govern espanyol deixi fer una investidura amb garanties, sense amenaces i alliberant els presos polítics.

Els presos polítics no sortiran de la presó fins que implementem la República, mai abans. És més, el cas ha d’anar en paral·lel al procés. No es poden fer passos enrere per intentar que els alliberin perquè això, per desgràcia, no passarà.
Ara és el moment de no tenir por. Acatar i tornar a un govern autonomista és el final del procés. Necessitem líders ferms. I el President Puigdemont ha demostrat que ho és. El fet que l’estat espanyol digui que no es pot investir demostra la por que li tenen i que saben que arribarà fins al final.

Acatar i intentar negociar amb l’estat espanyol no serveix de res. L’única solució és investir el President i el Govern legítim i implementar la República. Pel nostre futur, per dignitat, per obeir el poble i perquè hi tenim tot el dret. L’autonomia, a Catalunya, ja és història.

No volem presidències simbòliques. Volem el que ha votat la gent. Un President que faci efectiu el mandat popular i que faci el desplegament de la nostra República.
Qualsevol persona que no vulgui que Carles Puigdemont sigui el President, està obeint la dictadura del 155 i, per tant, fent el joc a l’estat espanyol.

Finalment, instem el diputat Joan Tardà a dimitir per haver-se convertit en un destorb per al correcte desenvolupament del procés. Tardà, que ocupa un escó al Congrés de Diputats espanyol des del 2004, i percep 118.000 euros anuals (dels quals quasi 26.000 lliures d’impostos), intenta afeblir la figura del President Puigdemont i això és totalment intolerable. Diputat Tardà, dimiteixi!

dimecres, 31 de gener de 2018

POSAR-SE EN LA PELL DE L'ENEMIC

Catalunya té un dèficit quant a la comprensió del que implica tenir un Estat propi i actuar com a tal. És lògic i natural. Portem més de 300 anys lluitant contra un Estat que ens vol anihilar. Però hem arribat a un punt que aquesta mancança ha de ser subsanada.

Una primera lliçó que hem d'aprendre, que és de calaix, és que Espanya ens vol derrotar, perquè per ella és un deshonor davant la comunitat internacional que existim i que desprestigiem la Marca Espanya. Ens vol derrotar i fer-ho en termes militars. És allò del cautivo y desarmado. O per dir-ho en terminologia esportiva (que no deixa de ser un succedani de la militar), vol guanyar per 10-0. 

I això ho hauríem de tenir clar. Però sembla que no ho tenim clar. O com a mínim hi ha gent important que no ho té clar.
L'exemple més fefaent d'aquesta manca d'intel·ligència, és l'actitud de Teletubbie, que he batejat, modestament. Em refereixo a aquella actitud que consisteix a abraçar el teu enemic, com a mostra de fraternitat... quan el teu enemic ni vol que l'abracis, sino que vol liquidar-te. El teletubista està tan convençut dels seus arguments que té l'esperança que acabarà convencent el seu enemic amb la bondat d'aquells. Però no té en compte que a aquest l'importen un rave. I no ho té en compte perquè no fa cap esforç per conèixer què pensa aquest enemic. Dit en altres paraules, renuncia d'antuvi a posar-se en la pell de l'enemic. En conseqüència no té ni punyetera idea de com pensa ni de què vol. Amb aquesta manca d'informació, d'intel·ligència, el més probable és que la vessi.

Pels espanyols, el procés ha estat el perill més gran de les darreres dècades. Més gran que ETA i que el 23F. Però molt més gran, eh? Tinguem-ho clar. 

Ho ha dit avui -o ahir- el propi Borbó en el seu discurs adreçat al Cos Diplomàtic acreditat a Madrid. No ho doc jo. Ho diu ell.

Si no teniu clar aquesta perspectiva espanyola del procés, només fareu que equivocar-vos. Per això, intentar abraçar, estimar, pactar, negociar amb els espanyols... sense posar-los, eufemísticament, un ganivet al coll, o una pistola al cap, com podria ser una prima de risc a més de 500, o un Aeroport del Prat ocupat, o un Port bloquejat, per exemple, és literalment perdre el temps i fer el ridícul.

Els espanyols no negociaran per les bones. Perquè els hem fet un mal immens. El ridícul d'Espanya al món i el seu desprestigi és brutal. I tant els presidents Mas com Puigdemont han excel·lit, en aquest sentit. 

Per això el més lògic és que si poden, ens ho facin pagar. I a hores d'ara, aquells que tenen tots els números per rebre són els que estan en les seves mans, en presons espanyoles, als quals intentaran condemnar a molts anys de presó...

I dic intentaran, perquè depèn de nosaltres que ho facin. De nosaltres, vull dir del poble català, de la nostra capacitat de mobilització, ja més que acreditada.
Però per a ser efectius i eficients, hi ha una altra lliçó que tots els Estats tenen molt clara. Només lluites si vols guanyar i derrotar l'enemic. I la pregunta és, volem derrotar Espanya? O la volem reformar? Els no independentistes, lògicament, la volen reformar. Els republicans, volem derrotar-la i que deixi d'emprenyar dia sí i dia també. 

Per això l'única estratègia vencedora és la que parteix de la premissa que per desempallegar-nos de la mosca collonera espanyola, cal derrotar-la i que només des d'una posició com a mínim d'igual a igual, podem tenir oportunitat de negociar. Si a més a més aconseguim que la Unió Europea o els Estats Units pressionin els nostres enemics, llavors ho tindrem bastant apamat.

Però si algú es pensa que acceptant les mesures repressives espanyoles i fent de bons minyons, els espanyols ens respectaran més i els convencerem, s'equivoquen de mig a mig. Tot al contrari, ens menysprearan més i apretaran encara més fort i castigaran més a la gent que tenen a les seves mans. No podem oblidar això.

Només quan tinguem alguna cosa que considerin rellevant, hi haurà opcions de negociar. Mostrar submissió i obediència és la millor recepta per no aconseguir res, o per perdre-ho tot.

GRAN DISCURS DEL PRESIDENT

dimarts, 30 de gener de 2018

ENDAVANT, SEMPRE ENDAVANT!*

L’abassagadora victòria dels partits republicans en les eleccions tramposes del 21D, ha deixat estabornits els partits colpistes i supremacistes espanyols. Hem tornat a donar una lliçó de democràcia. Però com era d’esperar, els nostres enemics no ho accepten i pretenen continuar mantenint l’intervencionisme del 155. No accepten que han perdut, i posen la pressió en les autoritats polítiques que sorgeixen de la nostra victòria. En el moment d’escriure aquestes línies, concretament, la pressió s’exerceix sobre el nou President del Parlament i la Mesa, que lògicament, és de majoria republicana. Les mateixes amenaces de sempre, la mateixa fatxenderia, el mateix menyspreu. En definitiva, el supremacisme espanyol de sempre, la catalanofòbia extrema. No ens passa pel cap, que després de més del 79% dels catalans i catalanes inclosos en el cens hagin votat clarament per la República de Catalunya, algú s’atreveixi a desvirtuar-ne els resultats. I què diuen, aquests resultats? Que els tres partits republicans volen que el President de Catalunya continuï sent el Molt Honorable President Carles Puigdemont. Qualsevol altre escenari seria donar per bo l’aplicació del 155 i els efectes de l’agressió policial de l’1-O.
Davant la més que descomptada reacció espanyola quan Puigdemont sigui investit President i reprengui el lideratge del país, hem de tenir molt clar que només hi ha un camí. El que tenim davant nostre. Hem d’anar endavant, sempre endavant. No hi ha lloc per a cap temptació d’arribar a cap tipus d’acord amb forces que volen la nostra destrucció. Certament, cal eixamplar el suport del republicanisme, quant més gran sigui, molt millor. Però s’ha d’assolir no rebaixant plantejaments, ben al contrari. S’ha d’assolir via convencent els que encara no estan convençuts que la Catalunya independent i republicana és el millor instrument per a gaudir d’un major benestar, d’una major seguretat i d’una més gran llibertat. L’Espanya de la qual ens vam separar el passat 27 d’octubre, després de la votació al Parlament, lògicament malda per intentar retenir-nos, ja que som allò que els anglosaxons diuen la cash-cow, és a dir, la vaca de la qual n’obtenen els recursos. Però la vaca ha dit que prou. I amb el nou Govern Puigdemont, no tenim cap mena de dubte que encara anirem més lluny del que hem anat fins ara.
Cal, però, aprendre de les lliçons dels darrers mesos. Algunes declaracions de determinats dirigents republicans assenyalen que no estan encara correctament posicionats en l’escenari actual. Catalunya ha de llançar un missatge claríssim a la comunitat internacional que vol ser un soci lleial i segur. Però aquesta obligació, sembla que no és entesa per aquests individus i s’entesten encara en fer el discurs de la seducció als espanyols. És un greu error. El nostre principal interlocutor ha de ser la comunitat internacional. Només ella pot pressionar Espanya perquè reconegui que Catalunya ja és una República independent, i que només si s’accepta aquesta realitat, serà factible una negociació multilateral. El bilateralisme Catalunya-Espanya, a hores d’ara, ja és un record del passat, impossible de refer. Només resta l’acord sobre el repartiment d’actius i passius i la sortida de l’administració espanyola. Un procés que no hauria de perllongar-se, en situació d’estabilitat, més enllà de dos anys. El desprestigi d’Espanya serà cada cop més gran a mesura que passi el temps. Per això, hem de ser ben contundents i ben decidits. Ben ferms en el nostre compromís, legitimat per les urnes. Després de tot el que hem patit, només hi ha una direcció. I aquesta és endavant!

*(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM.74, gener 2018)


divendres, 26 de gener de 2018

HEM REBENTAT EL RÈGIM DEL 78! NI UN PAS ENRERE!

Les darreres hores assenyalen clarament la crisi política espanyola. Dit clar i català: hem rebentat el règim del 78. Les declaracions kafkianes de la Triple S, l'actitud paranoica respecte el President Puigdemont, la tirada de manta judicial sobre la corrupció a València, que posa el partit en el poder al caire de la seva il·legalització com a organització criminal, tot plegat i més fan entreveure clarament que estem al punt culminant de tot el procés.

És el moment del tret de gràcia.
Ara, menys que mai, ni un pas enrere! Ara més que mai, la mobilització ha de ser brutal, enorme, imparable. Amb l'aplicació bestial del 155, el règim del 78 se n'ha anat en orris, ja no es pot parlar, seriosament, de democràcia, de divisió de poders, d'estat de dret al Regne d'Espanya. 

Per això, no podem tolerar cap mena d'auto-censura com la practicada per algú darrerament. Ni un pas enrere, repeteixo! Ara anar sempre endavant!

Una darrera mobilització massiva en suport a la democràcia catalana és imperativa. Hem de petar-ho.

És el moment de sortir al carrer i de no deixar-lo fins que fem net. Jo calculo que amb 72 hores en tindrem prou, però el cert és que mai se sap. Siguin 72 o les que siguin, ja hem arribat al cap del carrer.

Ni un pas enrere! Endavant, sempre endavant! A sac!

dimarts, 9 de gener de 2018

REFLEXIÓ (1a part)

Estic llegint un llibre sobre la OSS, és a dir l'Oficina de Serveis Estratègics, que va ser la primera agència d'intel·ligència dels Estats Units, creada durant la 2a Guerra Mundial, el 1942, i dissolta el 1945. De fet, va ser el precedent del que després seria la CIA, creada el 1947, però amb unes característiques ben diferents, sobretot pel que fa a la seva vocació, que no era en cap cas l'anti-comunista, sinó la de guanyar la guerra al feixisme.
La importància de la OSS a Catalunya és considerable, atès que molts catalans hi van col·laborar durant aquests anys, i fins i tot hi va haver una proposta de desembarcament de tropes aliades a les platges catalanes, per obrir un nou front entre el 1942 i el 1943, però que finalment es féu a Algèria i al Marroc. No cal dir que si la proposta catalana als americans hagués reeixit, ben probablement hauria significat la caiguda del Règim Franquista, i la història dels darrers setanta anys hauria estat ben diferent.

En el llibre que llegeixo, he trobat un fragment sublim, que reprodueixo a continuació:

"The fall of France was a tragic case. The French nation cracked morally, and a new set of defeatist leaders sought to purchase the German's mercy, if not his respect, by supine submission to France's conquerors. High-ranking officers of the French Army, wealthy industrialists, and prominent politicians had ceased  to believe in freedom, democracy, or any of the slogans  which alone could galvanize the entire country. While not exactly pro-fascist (and certainly not pro German) they were hostile to the Third Republic; many had come to believe that an authoritarian regime like that of Italy and Germany was really preferable; it would , they thought, save  the position of the privileged classes, and really save France from the disagreeable necessity of defending itself. If there was a war, them let  it be against the abominable Bolsheviks. In other words, at least half and perhaps the majority of influential French citizens had come to believe exactly what Hitler wanted them to believe" (36-37)

La major part de la cita va ser escrita per un periodista de Xicago que exercia de corresponsal a la França de Vichy, i que l'autor del llibre reprodueix.

Si fem un exercici de traslació històrico-geogràfica, és evident que es podria aplicar a la Catalunya actual, a la Catalunya que vol el 155, als col·laboracionistes com en Fainé, Oliu, Bonet, Godó, etc. Per ells la democràcia i la república catalanes són un horror i prefereixen estar sota el domini espanyol. Prefereixen mil vegades la submissió supina a Espanya, a deixar que el poble català s'expressiu lliurement.

És una demostració fefaent que l'única manera que els Catalans i les Catalanes podem viure en democràcia, és amb la Independència, en forma de República, és clar. Tot el que sigui submissió a Espanya és no-democràcia.

Per sort, el 27 d'octubre ja vam declarar la Independència. Ara només hem d'aplicar-la i el 21 de desembre vam fer un gran pas en aquest sentit. 

La brutal i incontestable victòria independentista del 21D no es pot convertir ara en un enèsim intent de pactar amb els espanyols. Primer perquè no s'ho mereixen. I després perquè la nostra referència ha de ser l'àmbit internacional. Ara la Catalunya independent i republicana es troba en l'agenda internacional i els espanyols ja només els queda una repressió cada cop més animal i irracional, com ho demostra les accions de la Justícia espanyola. Però això ja era previsible, que mossegarien, sobretot després de l'1-O, on ja es van saltar tots els límits. 

El que hem d'evitar és cridar "Mama pupa!", i continuar endavant allò que es va aturar poc després de la declaració, per una excessiva prudència, la qual, més d'hora que tard, haurem de superar, costi el que costi.

dijous, 4 de gener de 2018

REAGRUPAMENT AMB EL PRESIDENT PUIGDEMONT*

En aquestes eleccions del 21D, Reagrupament dona un suport tancat a la llista del President. Del President Puigdemont, naturalment. Sense cap dubte i hesitació. Anem a per totes, convençuts que guanyarem, malgrat els intents de sabotatge per part dels espanyols. No ens aturaran. Ben al contrari. Cal tenir en compte que, per una banda, la Independència ja ha estat proclamada i votada pel Parlament. De manera que feina feta no fa destorb. Ja no cal proclamar-la de nou, mai més. De fet, continuar auto-identificar-nos com a independentistes és una incongruència. Ara som republicans. La República ja ha estat proclamada, i no pensem fer ni un pas enrere. I cal tenir en compte que la història ens ensenya que hi ha múltiples casos que entre la declaració/proclamació d’una república i la seva execució fàctica, poden passar dies, setmanes i fins i tot anys. Que som una República queda demostrat amb la sobrepresència massiva de tropes de xoc espanyoles a Catalunya, en una tasca de força d’ocupació. A ningú no se li escapa que si se n’anessin, els espanyols perdrien el control de la situació i l’onada de feixisme violent, d’agressions impunes, d’atacs covards, desapareixerien tot d’una. Perquè si hi ha una cosa clara és que el 155 ha estat la portada d’entrada d’un feixisme desacomplexat, violent, agressiu, terrorista. I per això, més d’hora que tard, els seus responsables hauran de passar comptes. Ni les agressions de l’1-O quedaran impunes, ni les agressions posteriors, beneïdes pel discurs del cap de l’estat espanyol, quedaran sense càstig. Ha de quedar molt clar. Ho pagaran.
El retorn del President Puigdemont es farà per la porta gran. No tenim cap dubte. Amb la victòria a la butxaca, els espanyols no gosaran ni tocar-lo. D’això se n’encarragarà la comunitat internacional. Hi ha un gran pessimisme entre molts republicans sobre el paper de la Unió Europea en el nostre procés d’alliberament. No el comparteixo en absolut. Els estats membres fan el paper que els pertoca de fer. Ells no faran la feina per nosaltres. I, si bé hem demostrat que la nostra voluntat d’assolir la independència ha estat total, com ho prova la declaració del 27-O, també és cert que, per acomplir tots els tràmits hem de demostrar que controlem el territori. I aquí és on encara tenim feina a fer. No podem anar més amb el lliri a la mà. Les jornades de vaga del 3 d’octubre i del 8 de novembre van ser una prova fefaent que podem paralitzar el país si ens ho proposem, i per molta policia espanyola que hi hagi. L’ocupació d’estacions van ser un gran exemple, també. Qui dubta que també ho podem fer, si ens ho proposem, amb El Prat o el Port de Barcelona? A aquestes alçades, ningú. I els primers, els espanyols.

Tornant, però, a Europa. Quan proclamem a tots els vents la nostra victòria, la nit del 21D, Espanya s’haurà posat la corda al seu coll. L’haurem tornada a derrotar democràticament, i si es pensa que Europa no entendrà què implica aquesta victòria, s’equivoca de mig a mig. Lògicament, serem més forts, més intel·ligents, i sabrem que ser un Estat implica no anar amb el lliri a la mà. Caldrà prendre mesures contundents. La primera, obrir una investigació parlamentària sobre els atacs de l’1-O, per depurar-ne les responsabilitiats. Però, sobretot, caldrà que els nostres enemics es treguin del cap la idea de tornar a intervenir-nos. L’opció electoral ja estarà cremada com un misto. I el que s’imposarà és una negociació a tres bandes. Una negociació per a negociar la Independència, naturalment. I, si cal, els socis europeus, lligaran a la taula el rebel espanyol, que encara no s’ha assabentat que ens trobem en el segle XXI, i que anar de milhomes ja no s’estila, sobretot quan a més ets un mort de gana, endeutat fins a les celles.

I en aquest procés negociador, per descomptat, el referent català, a escala global, no és altre que el President Puigdemont. Europa estarà amatent al seu resultat. I només al seu resultat. Això està claríssim. El President ha estat un crack en internacionalitzar el procés. La seva aposta belga li ha sortit d’allò més rodona. La humiliació d’Espanya d’haver de retirar l’euro-ordre, és de les que fa època. Però no serà res comparada amb el gripau que s’empassaran amb el reconeixement d’una Independència, la de Catalunya, proclamada el passat 27 d’octubre.

*(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, Núm.73, Desembre 2017)