BRUTAL VÍDEO, QUE NO CONEIXIA... FINS ARA!

https://historiasantcugat.wordpress.com/2016/12/05/documental/

REAGRUPAMENT HOMENATJA HERIBERT BARRERA

Aquest dilluns, 28 d’agost , farà sis anys de la mort del que el que va ser President del Parlament de Catalunya, el Molt Honorable Heribert Barrera i Costa, nascut, precisament, el 1917.

Per tot això des de Reagrupament hem decidit fer-li un homenatge.

Així us esperem aquest DILLUNS, 28 d'agost, a les 19.30 hores, a la nostra seu Nacional (c/ Roger de Llúria, 5, 2-2. Barcelona), a tocar de la Plaça Urquinaona.

L’acte comptarà amb la presència d'un dels seus successors, el Molt Honorable Joan Rigol, i també de l'editor Quim Torra.

En farà la presentació el President de Reagrupament, Josep Sort.

Qui va ser Heribert Barrera?

Heribert Barrera és una figura cabdal de la història del nostre país. 

Fill del conseller Martí Barrera, sindicalista de la CNT. El 1931, Martí entrà a ERC i fou Conseller de Treball i Obres Públiques entre 1933 i 1936, si bé la major part d'aquest període va estar empresonat, arran dels fets del 6 d'octubre, com tot el govern català, encapçalat pel President Companys.

Per la seva banda, l'Heribert, inicià el seu activisme a la FNEC (1934) i també de l'específic Bloc Escolar Nacionalista (BEN), on militaven els estudiants més compromesos. Poc després entrà a militar a les Joventuts d'Esquerra Republicana-Estat Català (JEREC) i al propi partit (ERC).

Soldat de Catalunya

Heribert Barrera, va participar en la Guerra dels Tres Anys, com a soldat d'artilleria, fet del qual sempre es va sentir molt orgullós, per haver "defensat Catalunya amb les armes a la mà", segons les seves pròpies paraules en una de les seves darreres compareixences, més de 70 anys després. Combaté als fronts d'Aragó i del Segre.

Marxà a l'exili amb la seva família el 1939 i s'establiren a Montpeller, amb gran part de la intel·lectualitat catalana. Hi romangué fins el 1952, quan tornà a Catalunya.

Durant l'exili va desenvolupar una exitosa carrera acadèmica: Llicenciat en Química i Matemàtiques i enginyer químic per la Universitat de Montpeller; doctor en ciències físiques per la Sorbona (1948). Fou professor d’electroquímica a la Universitat de Montpeller ( 1948-1951). També agregat de recerca del Centre National de la Recherche Scientifique de França, i becari postdoctoral a la Universitat de New Hampshire. Més endavant, entre 1970 i 1984, va ser catedràtic contractat de Química orgànica a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Quim Torra

Encara a l'exili, però sobretot, a partir del seu retorn, treballà intensament per reorganitzar ERC, sota el franquisme, arribant a ser el seu màxim dirigent a l'interior. Va treballar, lògicament, a l'Assemblea de Catalunya. El 1976, en va ser escollit Secretari General del partit, càrrec que ocuparà fins al 1987. 

En les eleccions del 1977, però, a diferència del PSUC, ERC no va poder participar-hi, per dir-se "republicana", de manera que es va veure obligada a fer una coalició, Esquerra de Catalunya, amb un partit d'extrema esquerra espanyola. Tot i això, Barrera va sortir escollit diputat, després d'obtenir 143.954 vots (un 4,72%). 

En el referèndum sobre la Constitució espanyola (6.12.1978), va advocar per l'abstenció. Per contra, en el referèndum sobre l'Estatut del 1979, va inclinar-se pel Sí, si bé n'era molt crític.

President del Parlament de Catalunya (1980-84)

En les eleccions del 1980 al Parlament de Catalunya, va encapçalar la llista d'ERC i obtingué uns resultats del tot inesperats, amb 14 diputats i el 8,90% dels vots. Això li permeté tenir un considerable protagonisme en les negociacions posteriors, fins al punt que, va aconseguir ser escollit President del Parlament, durant la primera legislatura del seu restabliment, Una legislatura que es va caracteritzar per l'aprovació d'algunes de les lleis que han influenciat Catalunya durant els darrers quaranta anys: la Llei de Normalització lingüística, la immersió lingüística, TV3 i els Mossos d'Esquadra, entre d'altres. Van ser lleis que van transformar la dinàmica d'un país que fins llavors estava en mans de partits espanyolistes i que sense el patriotisme de Barrera, no haurien prosperat mai. De lluny, aquesta primera legislatura va ser la més agosarada, nacionalment parlant, i no seria superada fins a la del 2012-15.

El 1984, va tornar a ser escollit diputat al Parlament, en la segona legislatura, fins al 1988. El 1987 abandona la Secretaria General d'ERC, però el 1991, és escollit President del partit, càrrec que havia estat vacant des del 1940. L'ocuparà fins al 1995. També va ser escollit eurodiputat en la coalició Per l'Europa dels Pobles.

Allunyament, sense trencament, d'ERC

Les relacions amb els dirigents que aniran encapçalant el partit s'aniran deteriorant progressivament: Joan Hortalà, Àngel Colom, Josep-Lluís Carod-Rovira, Joan Puigcercós i Joan Ridao, però tot i això, la fidelitat va fer que mai es decidís a estripar el carnet. El partit era la seva vida. 

Amb el President, en un dels sopars

Un exemple d'aquest  allunyament es va donar arran de les negociacions per a la resolució dels casos dels independentistes empresonats el 1992. Segons alguns d'ells,  si bé Heribert Barrera mai va formar part de la Comissió de Portaveus, gràcies a ell es va aconseguir una solució política col·lectiva i digna per als represaliats independentistes. I ho va fer a contracorrent dels criteris de la direcció d'ERC (criteris polítics d'Àngel Colom i jurídics de Joan Ridao, que propugnaven la reinserció com única via de sortida).

Societat Civil

En el camp de la societat civil, Barrera també destacà. Ja a finals dels 60 va ser un dels responsables de l'àrea científica de la Gran Enciclopèdia Catalana (GEC). Més endavant fou president de la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques i de la secció de ciències de l'Institut d'Estudis Catalans, de la qual esdevingué posteriorment membre emèrit. També era membre d'institucions científiques estrangeres, com la Societé Française de Chimie i l'American Chemical Society.

Tingué una activitat molt intensa a la societat catalana: fou president del Club d'Amics de la Unesco de Barcelona, president (1989-1997) i president d'honor de l'Ateneu Barcelonès i president de l'Associació d'Antics Diputats al Parlament de Catalunya (1997-2003). Als darrers anys, va ser membre del consell consultiu d'Òmnium Cultural. L'any 2000 va ser guardonat amb la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya

Els darrers anys: Barrera i Reagrupament

El distanciament de Barrera amb el seu partit de sempre, es va fer encara molt més evident arran de la campanya de desprestigi a la qual va ser sotmés des de l'espanyolisme i que va tenir un important impacte mediàtic, sense que el partit el defensés.

L'adveniment dels dos Tripartits (2003-2006 i 2006-2010), encara aprofundí més la distància. Mai, però, va fer el pas d'abandonar-lo.

Així, en els darrers anys de la seva vida, no va quedar-se, com mai havia fet, a segona fila. 

L'any 2009, Barrera va expressar públicament el seu allunyament de les posicions de la direcció del seu partit, ERC, per mitjà d'un article publicat el 20 de maig a l'Avui titulat Oportunitat i viabilitat de la proposta de Joan Carretero. 

En aquest article, l'històric dirigent d'ERC, considerava "oportuna i viable" la proposta que l'exconseller de Governació, Joan Carretero, va formular en un article al mateix diari publicat el 18 d'abril de 2009 titulat Patriotisme i dignitat, el qual va desencadenar que la direcció obrís expedient a Carretero i el suspengués de militància. 

De fet, Barrera donà suport al corrent Reagrupament Independentista en la seva campanya per assumir el lideratge d'ERC i també en mostrà les simpaties quan aquest es va convertir en una associació, fora ja del partit.

Tenim molta pressa!

El 10 de juliol de 2010, Barrera va encapçalar la manifestació "Som una nació. Nosaltres decidim" juntament amb els altres presidents i ex-presidents de la Generalitat i del Parlament encara vius llavors, en protesta per la sentència del Tribunal Constitucional i que es reconvertí en un clam massiu per la Independència.

Heribert Barrera i Joan Rigol, votant a les Consultes pel dret a decidir

El 2011, poc abans del seu traspàs, Barrera va participar intensament, malgrat l'edat, en les consultes pel Dret a Decidir. La seva aparició en un dels vídeos de la campanya, afirmant que Tenim Pressa! era de les més colpidores i commovedores.

També ho fou en el mateix sentit, la que per molts va ser la seva darrera actuació pública. Enfilat dalt d'un camió, perquè l'Ajuntament no havia cedit cap espai, i acompanyat pel Doctor Moisès Broggi, un altra patriota exemplar, Barrera va ser contundent: 

"Deixem-nos d’eufemismes, no val la pena parlar més del dret a decidir. Tots sabem que mentre siguem a l’Estat espanyol els únics que decidiran seran sempre ells. Nosaltres no decidirem mai res i decidiran sempre en contra nostra."

PROPOSTA

Proposo que el Parlament de la República de Catalunya instauri el toc de sirenes a les 6.30 hores de tots els 15 d'octubre i l'obligació cívica de guardar 1 minut en posició de respecte o fermesa, cessant tota activitat o desplaçament durant aquest moment.

PER CATALUNYA!

N'APRENDREM MAI?

SECOND CATALAN POLICE OFFICER KILLED IN A MONTH

On January 31st, a Catalan Police (Mossos d'Esquadra) Officer was killed in a hit-and-run incident. This was the second Catalan Police Officer killed in action. On December 31st, 2014, another police officer was also killed in a traffic control.

Both events took place in the middle of a full-spectrum media and political offensive carried out by unionist media outlets and political parties against the Independence of Catalonia. One of the key targets of this is to de-legitimize Mossos d'Esquadra, a body under the orders of Catalonia Government, headed by President Artur Mas, supporting Independence. Spaniards want to snatch it and put it under Madrid Government control in order to use it as repressive body against pro-independence supporters, the case may be.

Mossos d'Esquadra, a 17.000 officers strong body, are permanently targeted in social media, and negative news about them are disseminated regularly and professionally, trying to frame an atmosphere opposite to them.

This time, a Spanish Soldier 

To make things worst, once arrested, the hit-and-run driver, turn out to be a professional spanish soldier, 24. In the last weeks, spanish soldiers have been involved in a number of incidents related to the process towards Catalonia Independence, such as attacking Catalonia flags, maneuvering in public places obstructing citizens daily life, and so on. 

President Mas and Lieutenant General Alvarez

Top military commander in Catalonia, Lieutenant-General Ricardo Alvarez Espejo recently caused a controversy when he proposed to open a Military Museum in Barcelona in order to reinforce the  links between the Army and the Catalans. The idea was firmly rejected by Barcelona City Council.

Former President of Catalonia, Mr. Lluís Companys, was extradited from occupied France by nazi Gestapo to Spain, court-martialed, condemned by a Military Court and executed by Spanish military units on October, 15th, 1940. No apology has been given so far.

PER CATALUNYA!

LLUÍS COMPANYS i JOVER 

EL DECLIVI D'ESPANYA A CATALUNYA*

De forma inexorable, imparable, indiscutible, Espanya, l’espanyolitat, està de baixa a Catalunya. És un procés que es veu a ulls clucs. S’ensuma. Es constata. El freakisme, en el pitjor sentit d’aquesta paraula, dels espanyols que certifiquen com el seu món d’una Catalunya idealment espanyola s’escola com si d’una hemorràgia es tractés, està arribant a límits de paroxisme. Ahir, els dos personatges espanyols que sortiren a la palestra a donar la nota van ser la Belén Esteban i la vice Soraya, personatges dignes de figurar en qualsevol quadre de Velázquez.

En efecte, en ple escenari de fi de règim, els comportaments d’aquells que ho veuen tot perdut s’extremen, i arriben a situacions de tipus quasi paranoic. L’odi espanyol és tan immens com la seva frustració. Saben del cert que recórrer a les velles estratàegies no és una opció en el context de la Unió Europea, i això els corseca, els crema per dins. Els desespera. Escolten en el seu interior com els seus avantpassats els insulten i els menyspreen perquè encara no han tingut cojones per acabar amb el procés cap a la Independència de Catalunya de manera contundent. Els recorden, aquelles veus, que Macià aguantà només 72 hores, que Companys menys de la meitat… i en canvi, en Mas ja porta massa temps tocant el que no sona. Els crits retronen dins llurs caps “Nenazas, que sois unas nenazas”, “la vergüenza de Espanya” … i clar el seu dessassossec és enorme.

I és que la veritat és que el procés s’està portant prou bé, des de la perspectiva catalana. L’acord del passat mes de desembre, no cal dir-ho, va ser cabdal i va permetre visualitzar el seu tret més important: la seva transversalitat. Res de plans Ibarretxe, que és el que els espanyols voldrien. I també el paper del propi President, que, és una obvietat, cada dia que passa guanya punts, sobretot un cop ha anul.lat el seu principal adversari, que no era altre que en Duran i Lleida. Van ser sublims les respostes a aquesta qüestió que feu a l’entrevista, històrica, al nou canal de televisió del Punt-Avui. Primer va dir, que no es podia oblidar mai que hi havia hagut militants d’Unió Democràtica de Catalunya, que van ser assassinats per defensar el dret a l’autodeterminació de Catalunya -i que, afegeixo jo, eren clarament partidaris de la Independència. Per acabar-ho d’arrodonir, i conscient de la seva victòria total i absoluta, va perdonar la vida al Duran, tractant-lo quasi com un terminal, amb el qual cal ser indulgent, i va venir a dir allò que “cal ser comprensiu, el Sr. Duran ha acceptat (en realitat hauria d’haver dit s’ha empassat, però va voler ser diplomàtic) la data, la pregunta i la pròpia consulta…”, de manera que cal deixar que tot plegat ho digereixi… i que no se’l burxi més, que ara només és un actor perifèric.

Hi ha un altre element clau que no es pot obviar en aquest conducció positiva del procés per part del President, a banda de la transversalitat, i que penso que només ell el pot garantir. Em refereixo al fet que no ha caigut en la trampa de l’arrenglerament del procés amb una de les Dos Espanyas. És a dir, amb el de la ideologització bé amb l’Espanya blava, bé amb l’Espanya roja (és un dir). Aquesta és l’estratègia que sempre han intentat portar a terme els socialistes, lligar les reivindicacions catalanes (sense arribar mai a la Independència, naturalment) amb els plantejaments de l’esquerra (és un dir) espanyola. Aquest perill d’arrenglerament, i que faria que, com ja ha passat en altres ocasions, el conflicte nacional Catalunya-Espanya, se subordinés al conflicte ideològic Espanya dretana versus Espanya esquerrana (és un dir), s’ha evitat fins ara, i el President Mas, per tal d’evitar-lo ha dit, amb tota la raó del món que qualsevol proposta espanyola de negociació ha de venir avalada pels dos partits espanyols (PP i PSOE), conscient com és que això serà impossible, entre d’altres raons perquè la catalanofòbia que es respira a Madrid ho impedirà de totes totes. Sincerament no tinc la certesa que cap altre polític català sigui capaç de no caure en la trampa de l’arrenglerament ideològic espanyol.

Tot això al marge, preparem-nos per assistir a episodis patètics d’espanyols esquinçant-se la roba i esgarrapant-se la pell, melodramàticament, en un intent d’excitar les passions més bàsiques i elementals, però davant d’aquestes mostres d’irracionalisme tronat, cal continuar pel camí traçat, que ens porta a la victòria.

* (NOTA: Post penjat al DGS, 24.04.2014)

83è ANIVERSARI DE LA REPÚBLICA CATALANA

Avui és el vuitanta-tresè aniversari de la República Catalana proclamada per Francesc Macià des del balcó del Palau de la Generalitat. Ara podria fer una reflexió històrica sobre el seu significat, que de fet ja he escrit en anteriors ocasions. Per això no ho faré. No. Avui vull mirar no cap enrere, sinó cap als propers 80 anys, si em permeteu. 

L'acte de Francesc Macià ha d'inspirar el President Mas a actuar sense vacil.lacions. Els espanyols han deixat ben clar que no consideren que existeixi cap Poble Català, subjecte de sobirana. Per ells, nosaltres no existim. Si ens fixem bé, el que ells volen de Catalunya, no som nosaltres, és el territori. Les persones els importa un rave. És una actitud típicament nacionalista. La terra conquerida és el que és rellevant. Perquè és permanent i, quasi bé, immutable. Les persones, òbviament, neixen, viuen i moren. La terra, roman. I els espanyols tenen molt clar que la terra, l'objecte, és seu. 

El President Mas, penso que fins i tot ja ha traspassat les línies marcades pels Presidents Macià i pel propi President Companys. I ho ha fet a la seva manera. A diferència del primer, es mostra obsessionat per assolir una transició recolzada en una base legal. Macià no va tenir tantes manies. Va tirar pel dret, el 14, tot i que després, el 17, va fer una marxa enrere, per alguns, imperdonable. El seu agosarament, però, un veritable acte de sobirania, va marcar la història de Catalunya. De fet si som on som ara, va ser per l'acció del President Macià. 

El President Macià, flanquejat per Ventura Gassol i Joan Casanovas.
Aquest li aconsellà no renunciar a la República Catalana.
Darrere, un màrtir de Catalunya, en Manuel Carrasco i Formiguera.

A diferència del President Companys, no està recorrent, òbviament, a la revolta armada, i, potser el fet més rellevant, ha apostat clarament per una transversalitat independentista, que l'allunya de qualsevol subordinació ideològica o sucursalisme respecte els partits espanyols. Dit d'una altra manera, així com Companys plantejà el 6 d'Octubre com una revolta en clau espanyola, i al servei dels interessos dels socialistes i dels republicans d'esquerra espanyols, raó per la qual, ni els independentistes ni els anarquistes, van jugar a fons aquesta carta, Mas ha aconseguit que la transició cap a la Independència, rebi el suport des dels sectors de l'extrema esquerra, fins als sectors de la democràcia cristiana, malgrat les estridències, cada cop més patètiques d'en Duran i Lleida, personatge en declivi, que no sap com morir dignament. Fins i tot, he llegit que els carlins, o les seves escorrialles, n'estan a favor. 

Dit amb altres paraules, Mas no ha sucursalitzat la independència al joc polític espanyol. La prova més fefaent són els 299 vots en contra al Parlament (covard) espanyol. Procedents tant de la dreta, com del centre, com de l'esquerra espanyoles. No estic en condicions de dir que altres ho haurien aconseguit. Per això, els espanyols l'odien i el volen obviar com a interlocutor.

La victòria que assolirem el 9 de novembre, ha d'obrir un període de reconstrucció nacional sense precedents. Tenim la responsabilitat de bastir un país digne, republicà i de progrés. I dedicar la victòria tant a aquells que fa una vuitantena d'anys ens obriren el camí, com a aquells que d'aquí a una vuitantena d'anys, en gaudiran dels beneficis, als nostres fills, néts i besnets.