Vuit punts per a complir el projecte del president Barrera per Quim Torra

Avui fa deu anys de la mort del Molt Honorable President Heribert Barrera. No cal fer-ne la biografia, és prou coneguda, de l’exili al retorn a Catalunya, la seva defensa aferrissada del dret d’autodeterminació en la discussió de la constitució espanyola i la seva digna presidència al parlament recuperat.

Barrera, militant d’ERC tota la vida, representa, com Víctor Torres, Jordi Carbonell i tants i tants altres, una tossuderia exemplar en una determinació vital per la causa justa de la llibertat de Catalunya.

Els últims anys, va patir la difamació més infame per part de l’unionisme i, de retruc, un cert “oblit” per part d’alguns companys de viatge independentistes, sempre atemorits pel què diran.

El seu “tenim pressa”, deu anys després, ressona potent i poderós com mai i s’alça per damunt de la mediocritat i l’anar passant com un crit que ens interpel·la i ens recorda la urgència de la independència o, si voleu, la imparable decadència d’una Catalunya dependent que decapita qualsevol possibilitat de redreçar la nació si no aconseguim la sobirania plena.

M’agradaria que el país homenatgés el president Barrera. I ho fes, més enllà d’un acte públic que volem organitzar pel dia 9 de setembre a l’Auditori Irla de Girona –del qual anunciarem més detalls els dies vinents–, actualitzant avui el seu missatge.

No em sembla agosarat pensar que, com a independentistes que volem culminar la creació d’una República Catalana independent i democràtica, som molts, la majoria, els que defensem que:

1. No hi ha cap raó objectiva per a esperar en el procés de concretar allò que la ciutadania va votar el primer d’octubre de 2017 en un referèndum convocat pel govern de la Generalitat d’acord amb les lleis aprovades legítimament pel Parlament de Catalunya.

2. El futur de la nació catalana és una qüestió que pertany exclusivament a la sobirania del poble català. La causa justa de la seva llibertat és la mateixa que ha portat els darrers segles a la majoria d’independències que avui el món reconeix.

3. El diàleg i la negociació s’han de produir per a garantir la minimització de danys en el procés de creació de l’estat independent i de separació de l’estat espanyol. Avui no hi ha les condicions per cap taula de diàleg, que ens afebleix i distorsiona el missatge d’una Catalunya constituent. Ni el dret d’autodeterminació ni la legitimitat del Primer d’Octubre no poden ser negociats amb cap govern aliè.

4. La força democràtica del poble català s’ha demostrat al llarg dels anys amb les més grans mobilitzacions de la història europea i amb la defensa obstinada i valenta de les urnes contra la violència d’estat en el referèndum d’octubre del 2017.

5. La repressió cerca d’afeblir les files de l’independentisme, les conviccions pròpies i instal·lar una por més o menys conscient entre els defensors de la democràcia. Per tant, l’única resposta que fa inútil la repressió és continuar avançant sobiranament per crear l’estat independent per a Catalunya.

6. No es pot esperar un any i mig més a tenir un programa d’acció que expliqui als catalans, als espanyols i a la comunitat internacional la causa justa de la independència de Catalunya, com també l’estratègia, basada en la voluntat democràtica i legalitat catalanes, per a fer-la efectiva. El precedent de la sentència del Tribunal Internacional de la Haia sobre el referèndum de Kossove és la via a seguir. No podem perdre més temps en un estat repressor, incomplidor, antidemocràtic i que perverteix el sentit de la justícia recaragolant les lleis amb motivació ideològica. Catalunya perd oportunitats i s’empobreix cada dia i cada hora que passa al regne d’Espanya.

7. La vida, la salut i el benestar dels catalans són els principals béns a protegir. Per això, cal disposar de tots els recursos que generem i de tota la sobirania que ens pertoca com a nació. Així mateix, hem de preservar el nostre entorn, el medi i el patrimoni natural que volem llegar en més bones condicions a les generacions pròximes.

8. La llengua, la cultura, la riquesa i la diversitat social, el dinamisme econòmic i la vitalitat del poble de Catalunya no mereixen la resignació ni la desídia. Cal fer amb urgència una nova casa democràtica i lliure que les protegeixi.

Perquè tenim molta pressa.

Gràcies, president Barrera.

https://www.vilaweb.cat/noticies/vuit-punts-projecte-president-barrera-article-quim-torra/

INFORME DELS SERVEIS JURÍDICS DEL PARLAMENT SOBRE LA INHABILITACIÓ DEL PRESIDENT DE LA GENERALITAT

INFORME SERVEIS JURÍDICS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA SOBRE LA INHABILITACIÓ DEL PRESIDENT DE LA GENERALITAT

Read more publications on Calaméo

NOTA DE PREMSA DE REAGRUPAMENT INDEPENDENTISTA (4.1.2020)

Reagrupament insta a defensar el President Torra i l'eurodiputat Junqueras davant un nou cop d'estat espanyol

• La inhabilitació d’un President de la Generalitat només la pot decidir el Parlament de Catalunya
• Espanya no obeeix la sentència del Tribunal de la Unió Europa de Luxemburg

Després de l'esperable decisió de la Junta Electoral Central espanyola(JEC) de suspendre l’acta de Diputat al President de la Generalitat, Quim Torra i, per tant, donar ales a la seva inhabilitació, des de Reagrupament instem els partits independentistes a fer front comú i recuperar el més aviat possible la Declaració d'Independència aprovada el 27 d'octubre del 2017.

Reagrupament commina els grups parlamentaris de JuntsxCAT, Esquerra Republicana i la CUP, particularment, a defensar el President de la Generalitat, Quim Torra, en el ple d'aquesta tarda al Parlament de Catalunya.

Reagrupament alerta que qualsevol vacil·lació per part de membres del govern respecte la continuïtat de Quim Torra al capdavant de la Presidència, haurà de ser titllada com un acte de traïció i oportunament denunciada.

Finalment, Reagrupament considera que les victòries recents de l'independentisme en el camp de la justícia europea, són en la base de la reacció espanyola de les darreres hores, i en aquest sentit, caldrà denuncar les desobediència espanyola a les decisions dels tribunals belgues i europeu i preparar la denuncia del Regne d'Espanya al qual, si no canvia de capteniment, caldrà aplicar-li l'Article 7 del Tractat de la Unió Europea que implica la seva pèrdua de drets polítics.

Barcelona, 4 de gener de 2020.

AVUI, REAGRUPAMENT SERÀ REBUT PEL PRESIDENT TORRA A PALAU

Avui, podem dir que és un dia històric per a Reagrupament. I en conseqüència per a l'independentisme i el republicanisme. Perquè avui, una delegació de la nostra associació serà rebuda de forma oficial pel President de la Generalitat, el Molt Honorable Quim Torra. Certament, ho serà en el marc de la ronda que està fent amb partits i entitats independentistes. I ens honora. És, no cal dir-ho, un reconeixement als darrers anys de lluita que aquesta entitat ha menat, que, com sempre hem dit, no hem estat mai els principals protagonistes (bé, potser sí entre el 2007 i el 2010), però sempre n'hem estat els guionistes. I ho continuem sent, si voleu, de forma indirecta, o, tal i com canta en Lluís Llach, "potser amb timidesa, potser sense saber-ne", però l'hem feta tan grossa, que fins i tot hem col·locat, com aquell qui diu, tot un President de la Generalitat. Però abans, ja havíem parlat de l'unilateralisme, de la transversalitat, de la transparència... us sonen aquests conceptes? Sí són o formen part del nostre ADN. I ben orgullosos que n'estem.

Els tres reagrupats que d'aquí unes hores ens trobarem amb el President, representem no només els actuals membres de l'associació, que han tingut la gosadia de mantenir-se ferms, malgrat els tombs que fa la política a casa nostra, que fa que ara perdem una flassada per una banda, i ara per una altra. Això és normal. També representem els que han quedat pel camí, de forma tan injusta i salvatge, com la pròpia vida. I en tercer lloc, també aquells que, com passa sempre amb un arbre, en algun moment van formar part de les seves arrels, del seu tronc, de les seves branques, de les seves fulles. Sense ells i elles, no hauríem arribat on hem arribat, de manera que n'assumim la seva herència, i considerem que amb ells i elles hem fet part de la història d'aquest país, dels patriotes revolucionaris que estem acabant definitivament amb la Catalunya submissa.

Ara el President ens convoca, i assistirem per donar-li el parer del que cal fer. Com es preguntava el clàssic de la revolució. Tenim molt clar que, com tot just acaba d'afirmar el President Puigdemont, "el diàleg, la negociació i el referèndum acordat avui sabem que són fantasies". Perquè Espanya és una paret. Deixem-nos de fantasies. Els nostres enemics, cada cop estan vulnerant més les seves pròpies regles del joc, i això, més d'hora que tard, petarà, si no és que ja ho ha fet ja. 

I nosaltres, amb vosaltres, hi serem, amb els Presidents, amb els nostres electes, però sobretot, amb milions de compatriotes, que rebentarem la paret, i llavors, com digué el poeta, "i llavors ho podrem tot".

COMUNICAT DE PREMSA

DIEM NO A LA NOVA TRAÏCIÓ DELS LÍDERS

Reagrupament rebutja, en els termes més rotunds possibles, l’acord a la Diputació de Barcelona entre Junts per Catalunya i el PSC, partit del Bloc del 155 i responsable directe de la repressió que està patint el poble de Catalunya en els darrers mesos. Un partit responsable també de l’exili de part del govern i del President legítim, Carles Puigdemont, i de l’empresonament i realització d’un judici farsa a l’altra part del govern i a la Presidenta Forcadell i als líders de les organitzacions patriòtiques com són l’ANC i Òmnium Cultural.

Aquest acord provincial s’assoleix després d’un procés continuat d’acords previs on els partits republicans, com el propi Junts per Catalunya, però també ERC i la CUP, han anat signant acords de govern municipals i comarcals que estan escandalitzant la base republicana, que no ha deixat de mobilitzar-se quan ha estat necessari fer-ho, com es va demostrar el passat dia 2 de juliol a Estrasburg.

Aquesta clivella entre uns dirigents polítics abocats a acords amb els partits del 155, els nostres enemics declarats que propugnen la destrucció de la Nació Catalana, i una immensa base republicana que no para de créixer i que veu com la traeixen les cúpules dels partits esmentats, ens situa davant una nova Traïció dels líders, expressió que ja va emprar l’enyorat Lluís Maria Xirinachs, en referència als anys de la transició política, ara fa quaranta anys.

Davant doncs d’aquest escenari, Reagrupament diu NO i fa una crida als Presidents Carles Puigdemont i Quim Torra, a que actuïn de forma immediata per restablir la confiança del moviment republicà en els seus líders. També crida als dirigents dels partits esmentats, que corregeixin els acords assolits amb els nostres enemics espanyols, representats pels partits del 155 i, de forma molt especial, pel PSOE i el seu acòlit, el PSC, que intenta enganyar i distanciar-se de la dreta espanyola, quan són col·laboradors necessaris per a la repressió contra el Poble Català.

Reagrupament considerarà impossible el treball cooperatiu amb els partits republicans que no rectifiquin el seu col·laboracionisme amb l’espanyolisme repressor i, com no podia ser d’una altra manera, no cal dir que s’oposa de totes totes a cap mena de suport o abstenció a la investidura del líder socialista, Pedro Sánchez, al Congrés de Diputats.

Finalment, Reagrupament fa una crida a totes les organitzacions, sectors, col·lectius, a les bases patriòtiques i revolucionàries que se situen en la línia de la legitimitat de l’1 i del 27 d’octubre, a treballar conjuntament i a donar suport al Consell per la República, que en els darrers dies ha obtingut un espectacular triomf internacional on la qüestió catalana ha assolit un ressò global.

Barcelona, 8.7.2019

LA REPÚBLICA EN CONSTRUCCIÓ

Sense pausa, la nostra República Catalana es va construint, i aquest diumenge tenim l'oportunitat, molt important, de fer dos passos més. 

Un en el front internacional, o més aviat, europeu. Un front clau, que és on hem assolit, fins ara, les més grans victòries, sobretot, gràcies al paper dels Presidents Mas, Puigdemont i Torra. I on esperem assolir-ne més, fins i tot de definitives, quan es produeixi el seu reconeixement per part de la comunitat d'estats independents i de les organitzacions internacionals i multilaterals.

Les eleccions europees, seran, doncs, primordials per certificar un camí ple d'èxits i successos. A més, el fet que superarem, més del 50% dels vots, farà tremolar el govern espanyol, i farà veure a Europa, a la Unió Europea, que ha de prendre alguna iniciativa al respecte. Fins i tot, és probable que estats menys condicionats per la seva no pertanyença a la Unió, comencin a obrir el camí del reconeixement. Cal perseverar i reforçar el paper i la força d'una entitat que ja comença a destacar com és el Consell per la República, creat precisament per no estar supeditat a la legislació espanyola.

Les eleccions locals, també seran, no cal dir-ho, claus. Sobretot la joia de la corona, Barcelona, però també en tots i cadascun dels municipis. Que Barcelona torni a tenir un govern capdavanter en la consolidació de la República, que actuï i es comprometi com a Capital Nacional, sense subordinacions psicològiques a tercers, és estratègic. Qualsevol solució que impliqui que partits espanyols entrin en aquest govern, serà un perill mortal en aquest sentit. Cal foragitar, a Barcelona i a arreu, l'existència de governs locals espanyolistes, que sense cap mena de dubte, serien emprats com a trinxeres per oposar-se a la República i fomentarien estratègies de divisió territorial del país.

Però més enllà de les eleccions de demà, en les darreres setmanes, el país ha donat mostres de com, sense pausa, repetim-ho, la República es construeix, i qui no ho vegi, és realment idiota, aquest sí.

En l'àmbit sindical, per exemple, el creixement de la Intersindical-CSC, enfront l'oposició de Foment, i sobretot, de la màfia sindical representada per CC.OO. i UGT, és d'una importància cabdal. Literalment, el creixement del sindicalisme nacional i de classe, està fent trontollar el model social, econòmic i laboral que sorgeix dels Pactes de la Moncloa, i que té arrels clarament en la corrupció sindical franquista, no debades, els sindicats esmentats, no són més, històricament, que un negociat del Ministerio de Trabajo del govern de torn, del qual reben el principal finançament, i les instruccions polítiques corresponents. El creixement i consolidació del sindicalisme català, és una realitat, i el paper de collabo de la màfia sindical amb el Regne d'Espanya, no fa més que passar-li factura. En el sector públic, la I-CSC i altres sindicats, ja estan aconseguint bandejar els mafiosos. En el sector privat, en l'àmbit de les pimes, els èxit se succeeixen dies sí i dies també. Lògicament, la lluita més dura serà, no és cap sorpresa, en les empreses mitjanes i sobretot en les grans, on l'oposició espanyolista serà enorme, perquè si cauen bastions com la SEAT, Nissan o d'altres, implicaria la fi definitiva del model sindical post-franquista.

L'altre èxit espectacular, que confirma que estem en plena fase de construcció de la República, és la victòria en les eleccions a la Cambra de Comerç de Barcelona. Brutal, senzillament. Aquest fet, a més, destaca perquè s'ha aconseguit des de la societat civil, i amb el suport únic, amb una aposta a tot o res, de l'Assemblea Nacional Catalana, encapaçalada per la seva presidenta Elisenda Paluziè, que representa un puntal en el manteniment de l'estratègia unilateral, davant qualsevol vacil·lació al respecte. La derrota de l'establishment empresarial espanyolista, monàrquic, autonomista, oligàrquic, etc. ha estat total i absoluta, i, per la seva novetat, representa, probablement, un pas definitiu en el canvi social, polític, econòmic en el país. A partir d'aquí, el control de la Fira de Barcelona, del Port de Barcelona i d'altres instàncies cabdals de l'economia del país és més proper. I la devaluació dels sospitosos habituals com són el Foment Nacional, el Cercle d'Economia, la Caixa, el Banc de Sabadell, et altri, que cada cop pinten menys en la societat catalana, no s'atura. Cal que les empreses capdavanteres en la construcció de la República, assumeixin el liderat que ja han abandonat aquelles que en les darreres dècades no han viscut més que del BOE i de l'IBEX 35, empreses que se centren en la tecnologia punta, el servei al país, i que de forma inexorable van abandonant sectors de poc valor afegit (turisme de baixa qualitat) i aposten per l'exportació i per una governança no hereva del model franquista.

Finalment, no podem deixar de remarcar el discurs que el President Quim Torra va fer en el lliurament de les Creus de Sant Jordi d'enguany. L'adreça va ser un elogi a la societat civil catalana, a la qual va definir com a estructura d'estat fonamental, en el sentit que ha estat imprescindible per a la resistència catalana en aquests darrers 300 anys. Quanta raó que té, el President, sense ella, i amb un estat-o dos- en contra, ara no existiríem. Amb aquest discurs, el President enllaça amb una tradició nostrada que ha fet de les entitats culturals, educatives, econòmiques, socials, incloent els sindicats, les cooperatives, les mútues, els ateneus, etc, l'autèntica columna vertebral que ha permès eixamplar el nostre país, la nostra cultura i la nostra llengua. I és que, molt sovint, ni sabem que és el que tenim per avançar i triomfar. Gràcies, President, per recordar-nos-ho!

CRIDA NACIONAL PER LA REPÚBLICA

Tots els pobles tenen dret a la llibertat. Totes les nacions tenen dret a l’autodeterminació. Catalunya no és una excepció. L’article primer del Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics de Nacions Unides proclama que “tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació”. El fet que el Regne d’Espanya hagi incomplert sistemàticament aquest precepte, incorporat al seu ordenament jurídic intern des del 1978, no fa decaure el dret del poble de Catalunya a exercir-lo. La vigència d’un dret no decau pel fet que qui hauria de respectar-lo no ho faci d’una manera reiterada.

Gran part del poble català ha protagonitzat al llarg dels darrers anys, i més concretament en la darrera dècada, una sostinguda mobilització social, pacífica i democràtica a traves de multitudinàries manifestacions i de consultes populars, com la del 9 de novembre del 2014, i molt singularment la del referèndum de l’1 d’octubre de 2017. Un referent que ens obliga a mantenir-nos fidels al mandat expressat a les urnes per més de 2.300.000 persones.

El poble de Catalunya va decidir en el referèndum del primer d’octubre de 2017 esdevenir un Estat independent en forma de República, decisió que va ser ratificada pel Parlament de Catalunya el 27-O, i que va tornar a ser validada el 21-D amb la majoria sobiranista sorgida de les eleccions imposades per l’Estat. Malgrat els impediments de l’Estat espanyol, que hauria hagut de garantir l’exercici del dret a l’autodeterminació en lloc de reprimir-lo amb una gran violència policial, el referèndum va expressar el desig majoritari dels catalans de decidir lliurement el seu futur.

Des de llavors, Catalunya viu en l’excepcionalitat política, social i institucional, que ha anat acompanyada d’una llarga i dolorosa repressió contra l’autogovern i el sobiranisme. La situació actual exigeix, per part nostra, definir unes noves estratègies, disposar de nous instruments i renovar aliances per avançar eficaçment en el compliment del compromís sorgit del referèndum de l’1-O i de les eleccions del 21-D, amb l’objectiu de fer efectiu l’exercici del dret a l’autodeterminació. La repressió i les circumstàncies que envolten l’exili i la presó dels polítics sobiranistes no ens han d’impedir ser conscients d’aquesta necessitat i fer-la efectiva.

Per tot això fem una crida pública i oberta per definir plegats les estratègies socials i polítiques que ens han de permetre en un futur proper assolir la república de dones i homes lliures, en una Catalunya nacionalment sobirana. Aquesta és una Crida a favor de la unitat sobiranista i republicana per constituir una organització d’acció política basada en la radicalitat democràtica, la transversalitat ideològica, la transparència en la presa de decisions i en la bona gestió del benestar públic.

És una Crida compromesa amb els valors republicans de solidaritat entre persones i pobles per lluitar contra les desigualtats i les discriminacions, ja siguin individuals, ja siguin col·lectives o socials. És una crida a qui vulgui viure en un país de llibertats i no de repressió; d’inclusió i no de rebuig; de pau i no de violència; de prosperitat per a tothom i no de privilegis per uns pocs. Un país en el qual la paraula i el debat democràtic prevalguin sempre per damunt de les agressions, les amenaces i la censura, i on la pauta de conducta sigui l’imperatiu democràtic, amb cap límit més enllà del que determinen els Drets Humans.

És una crida que adrecem a tota aquella gent que comparteix la necessitat d’unir estratègies i esforços, de fer-ho des de la generositat i la pluralitat, renunciant als personalismes o a les estratègies de part, per tal que la nació catalana disposi d’un moviment sobiranista d’ampli espectre i transversal. És una crida a favor de la unitat per constituir un moviment per la república que esdevingui el veritable punt de trobada dels actors polítics i cívics del sobiranisme. És, per tant, una crida per aglutinar tantes sensibilitats polítiques i socials com sigui possible en una eina d’acció política que pugui participar en totes i cadascuna de les cites electorals que es produeixin fins a la plena instauració de la república.

1. Per això, fem aquesta crida i proposem:
2. Desplegar una estratègia destinada a convertir Catalunya en un Estat independent, en forma de república, nacionalment lliure.
4. Constituir un moviment que cristal·litzi en un instrument polític organitzat que aplegui aquelles persones que comparteixin l’objectiu de proclamar la República Catalana mitjançant mètodes exclusivament pacífics i democràtics.

1. Vertebrar aquest instrument polític a partir de la pluralitat ideològica i els valors de la llibertat, el benestar, la prosperitat, l’equitat, la justícia, la solidaritat, la sostenibilitat, la igualtat, la cultura, l’educació, el coneixement, la transparència, la participació i el compromís cívic.
2. Propiciar els grans acords de país a nivell nacional i local, tant de tipus sectorial com electoral, per apoderar la ciutadania de Catalunya.
3. Adquirir el compromís de dissoldre’s un cop assolit l’objectiu d’instauració de la República Catalana.

Per poder assolir aquest propòsit, emplacem aquelles persones que hi tinguin interès i vulguin participar directament en la definició d’aquestes fites a unir-se a aquesta crida, que culminarà la tardor vinent amb la celebració d’una convenció nacional constituent durant la qual s’acordarà la forma i el contingut d’aquest nou espai polític.

Barcelona, 16 de juliol de 2018

VOLEN UN ULSTER*

Malgrat tots els 155 que es fan i es desfan, ningú no pot negar que l'1-O, el 27-O i el 21-D, van colpejar durament l'espanyolisme, que va recórrer a la suspensió de l'autogovern i a diverses onades repressives i d'assetjament que, també, s'han demostrat debades. Ara sabem que va ser la pressió internacional la que va evitar un bany de sang, l'1-O.

Però, a mesura que la República es refà de l'atzagaiada, l'histerisme espanyol es desferma cada cop més. No només no retrocedim, sinó que cada cop som més i més forts. Com ho demostra el fet que ara no tenim un sol President, sinó com aquell qui diu, en tenim dos. I ambdós ben conjuntats i en harmonia. No vols caldo...

La prova més fefaent, és que el govern espanyol ha saltat pels aires. No ha resistit la pressió internacional de regenerar-se, que sorgia de la necessitat de presentar-se com una democràcia avançada, sobretot arran de l'ofensiva catalana a Europa, a l'ONU, que deixava Espanya com un drap brut. Que és el que és.

Ja fa uns anys, sota la presidència d'Artur Mas, ens vam carregar el seu cap de l'estat, Joan Carles de Borbó, que va tirar milles quan va veure la que se li apropava. De pressa i corrents, va abdicar en el seu fill, que ni s'ho esperava, ni probablement ho desitjava.

Ara, sota la “co-presidència” de Puigdemont i Torra, ens hem carregat el president del govern espanyol. L'individu que es feia el milhomes així que podia, d'haver-nos derrotat. Anava pavonejant-se i lliurant medalles i doctorats honoris causa a aquells que considerava que l'havien ajudat a anul·lar l'enèsima “revolta catalana”. Tan cregudet ho tenia, que de cop i de sobta, s'ha vist escombrat per una situació que la seva supèrbia havia provocat. Bon vent!

L'ensorrament del règim, lògicament, s'ha vist en gran part accelerat per les sentències contundents dels tribunals de Bèlgica, Alemanya, Suïssa, Escòcia. També per la pròpia ONU i pel Consell d'Europa. Fins i tot el sancta sanctorum dels seus aliats, la Comissió Europea, ha començat a arrufar el nas. I això que encara no s'ha pronunciat el Tribunal Europeu de Drets Humans.... Serà un Big Bang espectacular.

Per això, des de les seves entranyes ja n'hi ha que comencen a reprendre la idea de muntar un Ulster, que ja en el seu moment havia proposat un tarat considerable, el cognom del qual comença per Ca i acaba per ñas.

Què vol dir muntar un Ulster? Molt senzill: fomentar l'enfrontament civil, per tal de crear la percepció que s'està en una guerra civil, i llavors desplegar l'exèrcit espanyol i altres forces paramilitars, en missió de preservar “la pau” i separar els “bàndols” en conflicte. I així posar-se la medalla de ser un exèrcit apaivagador i humanista.

Naturalment, tot és fals. I com sempre, els espanyols no inventen res de nou. Ja es va utilitzar al nord d'Irlanda, per part del Regne Unit i també s'ha utilitzat a Ossètia i a Crimea, en aquest cas per part de Rússia.

No hi ha “enfrontament civil”, sinó una continuada i pura agressió violenta per part dels espanyolistes, que intenten provocar la societat catalana amb atacs cada cop més desacomplexats. Tant que ja apareixent pintades als carrers on es demana que se superi l'única línia roja que encara no han travessat: la de matar.

No tinc cap mena de dubte que, a mesura que el nostre triomf sigui encara més contundent, més la seva paranoia s'incrementarà. I l'apel·lació a la intervenció militar no serà, lògicament, per preservar la pau, sinó per intentar acabar amb la República. D'això, no en tinc cap mena de dubte. No faran d'apaivagadors, ni de bon tros. Aniran a per nosaltres, tal i com ja cridaven el passat mes d'octubre.

Per això, és necessari fer una crida a plantar cara. No farem cap pas enrere. I, ben al contrari, anirem cap endavant, peti qui peti. És una crida que faig a tots els patriotes. I que també fa Reagrupament, lògicament. Tenim una jove república i cal protegir-la de totes totes. Però sobretot cal consolidar-la i fer-la arrelar-se en tots els pobles i viles d'aquest país nostre. Som-hi?

*(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM 79, JUNY 2018)

EL GEN REAGRUPAMENT*

Deixeu-me que les primeres paraules d'aquest editorial les adreci al President Quim Torra, que acaba de ser investit nou President de la Generalitat. Amic Quim, reagrupat Quim, moltes felicitats per aquest esdeveniment. Et desitgem molta sort i molts èxits en aquest mandat que ara encetes. I deixeu-me també que feliciti el President legítim Carles Puigdemont, que des del cor d'Europa estant, encapçala una veritable ofensiva internacional que està fent trontollar els fonaments de l'estat espanyol. Ambdós plegats, Puigdemont i Torra, estan cridats a consolidar la República i a derrotar  l'enemic espanyol. No cal dir que Reagrupament es posa al servei de tots dos, comprometent-se a denunciar els intents, ja en marxa, d'obrir una bretxa entre ells.

Fetes aquestes consideracions prèvies, no puc deixar de referir-me a una expressió que en les darreres setmanes s'ha reproduït en diversos mitjans. Em refereixo, és clar, al gen reagrupament. El fet que Quim Torra sigui un reagrupat ha posat dels nervis a més d'un i a més de cinquanta-un. I això que ell mai ha assumit un protagonisme al respecte, més aviat al contrari, sobretot en els darrers anys, on la seva activitat reagrupada es limitava a participar com orador en alguns actes, com el que en el passat mes d'agost, Reagrupament va realitzar en Homenatge al President Heribert Barrera i en el qual també intervingué el President Joan Rigol.

Paradoxalment, l'única vegada que es va relacionar amb una certa intensitat el seu nom amb Reagrupament, va ser quan la gent d'ERC de les comarques gironines van vetar el seu nom com a cap de llista en les eleccions al Congreso de Diputados del 2011, imposant una mossa de Ripoll que s'ha passat els següents anys res més que fent-se selfies amb els seus col·legues parlamentaris, i que ara, diuen que la faran consellera d'agricultura... suposo que per continuar fent-se selfies, amb les vaques i altre bestiar.

Patetismes al marge, sembla evident que el fet que un reagrupat arribi a la Presidència de la Generalitat, cou. Molt. La típica brometa de si encara existim, queda congelada en la boca dels poca-soltes que no poden resistir la temptació de verbalitzar-la.

Redéu que existim! I més que existirem. Us ho prometo!

*(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, Núm. 78, Maig 2018)

VISCAAA!

EL DISCURS D'INVESTIDURA DE QUIM TORRA (12.05.2018)

DISCURS INVESTIDURA QUIM TORRA, 12.05.2018

Read more publications on Calaméo

L'ESPERIT DE MANUEL CARRASCO I FORMIGUERA ARRIBA A LA PRESIDÈNCIA INTERIOR DE CATALUNYA!

Estem amb vosaltres, Presidents Puigdemont i Torra!

VÍDEO HOMENATGE PRESIDENT BARRERA

Un acte ple de tendresa i amor envers la figura del Molt Honorable President Heribert Barrera i Costa, amb la presència de la seva vídua, Misericòrdia Pellicer, així com també del Molt Honorable President Joan Rigol, i de l'editor i expresident d'Òmnium Cultural, Quim Torra.

Veure el vídeo de  l'Acte d'Homenatge al President Barrera, fet per Reagrupament fa unes hores.

Entre els assistents a l'Homenatge, cal esmentar la presència de M. Carme Carmona, Presidenta de l'Associació d'Amics d'Heribert Barrera.

Misericòrdia Pellisser (dreta), vídua d'Heribert Barrera, acompanyada de M. Carme Carmona, presidenta de l'Associació d'Amics d'Heribert Barrera

AVUI, US HI ESPERO!

  HOMENATGE AL MOLT HONORABLE PRESIDENT 

HERIBERT BARRERA i COSTA

Dilluns, 28 d'agost, a les 19.30 h

Seu Nacional de Reagrupament: c. Roger de Llúria, 5, 2n 2a

(Metro: Urquinaona)

Intervencions de:

JOAN RIGOL

Molt Honorable President del Parlament de Catalunya 

QUIM TORRA

Editor, Ex-President d'Òmnium Cultural

Presentació a càrrec de JOSEP SORT, President de Reagrupament

Us hi esperem!

REAGRUPAMENT HOMENATJA HERIBERT BARRERA

Aquest dilluns, 28 d’agost , farà sis anys de la mort del que el que va ser President del Parlament de Catalunya, el Molt Honorable Heribert Barrera i Costa, nascut, precisament, el 1917.

Per tot això des de Reagrupament hem decidit fer-li un homenatge.

Així us esperem aquest DILLUNS, 28 d'agost, a les 19.30 hores, a la nostra seu Nacional (c/ Roger de Llúria, 5, 2-2. Barcelona), a tocar de la Plaça Urquinaona.

L’acte comptarà amb la presència d'un dels seus successors, el Molt Honorable Joan Rigol, i també de l'editor Quim Torra.

En farà la presentació el President de Reagrupament, Josep Sort.

Qui va ser Heribert Barrera?

Heribert Barrera és una figura cabdal de la història del nostre país. 

Fill del conseller Martí Barrera, sindicalista de la CNT. El 1931, Martí entrà a ERC i fou Conseller de Treball i Obres Públiques entre 1933 i 1936, si bé la major part d'aquest període va estar empresonat, arran dels fets del 6 d'octubre, com tot el govern català, encapçalat pel President Companys.

Per la seva banda, l'Heribert, inicià el seu activisme a la FNEC (1934) i també de l'específic Bloc Escolar Nacionalista (BEN), on militaven els estudiants més compromesos. Poc després entrà a militar a les Joventuts d'Esquerra Republicana-Estat Català (JEREC) i al propi partit (ERC).

Soldat de Catalunya

Heribert Barrera, va participar en la Guerra dels Tres Anys, com a soldat d'artilleria, fet del qual sempre es va sentir molt orgullós, per haver "defensat Catalunya amb les armes a la mà", segons les seves pròpies paraules en una de les seves darreres compareixences, més de 70 anys després. Combaté als fronts d'Aragó i del Segre.

Marxà a l'exili amb la seva família el 1939 i s'establiren a Montpeller, amb gran part de la intel·lectualitat catalana. Hi romangué fins el 1952, quan tornà a Catalunya.

Durant l'exili va desenvolupar una exitosa carrera acadèmica: Llicenciat en Química i Matemàtiques i enginyer químic per la Universitat de Montpeller; doctor en ciències físiques per la Sorbona (1948). Fou professor d’electroquímica a la Universitat de Montpeller ( 1948-1951). També agregat de recerca del Centre National de la Recherche Scientifique de França, i becari postdoctoral a la Universitat de New Hampshire. Més endavant, entre 1970 i 1984, va ser catedràtic contractat de Química orgànica a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Quim Torra

Encara a l'exili, però sobretot, a partir del seu retorn, treballà intensament per reorganitzar ERC, sota el franquisme, arribant a ser el seu màxim dirigent a l'interior. Va treballar, lògicament, a l'Assemblea de Catalunya. El 1976, en va ser escollit Secretari General del partit, càrrec que ocuparà fins al 1987. 

En les eleccions del 1977, però, a diferència del PSUC, ERC no va poder participar-hi, per dir-se "republicana", de manera que es va veure obligada a fer una coalició, Esquerra de Catalunya, amb un partit d'extrema esquerra espanyola. Tot i això, Barrera va sortir escollit diputat, després d'obtenir 143.954 vots (un 4,72%). 

En el referèndum sobre la Constitució espanyola (6.12.1978), va advocar per l'abstenció. Per contra, en el referèndum sobre l'Estatut del 1979, va inclinar-se pel Sí, si bé n'era molt crític.

President del Parlament de Catalunya (1980-84)

En les eleccions del 1980 al Parlament de Catalunya, va encapçalar la llista d'ERC i obtingué uns resultats del tot inesperats, amb 14 diputats i el 8,90% dels vots. Això li permeté tenir un considerable protagonisme en les negociacions posteriors, fins al punt que, va aconseguir ser escollit President del Parlament, durant la primera legislatura del seu restabliment, Una legislatura que es va caracteritzar per l'aprovació d'algunes de les lleis que han influenciat Catalunya durant els darrers quaranta anys: la Llei de Normalització lingüística, la immersió lingüística, TV3 i els Mossos d'Esquadra, entre d'altres. Van ser lleis que van transformar la dinàmica d'un país que fins llavors estava en mans de partits espanyolistes i que sense el patriotisme de Barrera, no haurien prosperat mai. De lluny, aquesta primera legislatura va ser la més agosarada, nacionalment parlant, i no seria superada fins a la del 2012-15.

El 1984, va tornar a ser escollit diputat al Parlament, en la segona legislatura, fins al 1988. El 1987 abandona la Secretaria General d'ERC, però el 1991, és escollit President del partit, càrrec que havia estat vacant des del 1940. L'ocuparà fins al 1995. També va ser escollit eurodiputat en la coalició Per l'Europa dels Pobles.

Allunyament, sense trencament, d'ERC

Les relacions amb els dirigents que aniran encapçalant el partit s'aniran deteriorant progressivament: Joan Hortalà, Àngel Colom, Josep-Lluís Carod-Rovira, Joan Puigcercós i Joan Ridao, però tot i això, la fidelitat va fer que mai es decidís a estripar el carnet. El partit era la seva vida. 

Amb el President, en un dels sopars

Un exemple d'aquest  allunyament es va donar arran de les negociacions per a la resolució dels casos dels independentistes empresonats el 1992. Segons alguns d'ells,  si bé Heribert Barrera mai va formar part de la Comissió de Portaveus, gràcies a ell es va aconseguir una solució política col·lectiva i digna per als represaliats independentistes. I ho va fer a contracorrent dels criteris de la direcció d'ERC (criteris polítics d'Àngel Colom i jurídics de Joan Ridao, que propugnaven la reinserció com única via de sortida).

Societat Civil

En el camp de la societat civil, Barrera també destacà. Ja a finals dels 60 va ser un dels responsables de l'àrea científica de la Gran Enciclopèdia Catalana (GEC). Més endavant fou president de la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques i de la secció de ciències de l'Institut d'Estudis Catalans, de la qual esdevingué posteriorment membre emèrit. També era membre d'institucions científiques estrangeres, com la Societé Française de Chimie i l'American Chemical Society.

Tingué una activitat molt intensa a la societat catalana: fou president del Club d'Amics de la Unesco de Barcelona, president (1989-1997) i president d'honor de l'Ateneu Barcelonès i president de l'Associació d'Antics Diputats al Parlament de Catalunya (1997-2003). Als darrers anys, va ser membre del consell consultiu d'Òmnium Cultural. L'any 2000 va ser guardonat amb la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya

Els darrers anys: Barrera i Reagrupament

El distanciament de Barrera amb el seu partit de sempre, es va fer encara molt més evident arran de la campanya de desprestigi a la qual va ser sotmés des de l'espanyolisme i que va tenir un important impacte mediàtic, sense que el partit el defensés.

L'adveniment dels dos Tripartits (2003-2006 i 2006-2010), encara aprofundí més la distància. Mai, però, va fer el pas d'abandonar-lo.

Així, en els darrers anys de la seva vida, no va quedar-se, com mai havia fet, a segona fila. 

L'any 2009, Barrera va expressar públicament el seu allunyament de les posicions de la direcció del seu partit, ERC, per mitjà d'un article publicat el 20 de maig a l'Avui titulat Oportunitat i viabilitat de la proposta de Joan Carretero. 

En aquest article, l'històric dirigent d'ERC, considerava "oportuna i viable" la proposta que l'exconseller de Governació, Joan Carretero, va formular en un article al mateix diari publicat el 18 d'abril de 2009 titulat Patriotisme i dignitat, el qual va desencadenar que la direcció obrís expedient a Carretero i el suspengués de militància. 

De fet, Barrera donà suport al corrent Reagrupament Independentista en la seva campanya per assumir el lideratge d'ERC i també en mostrà les simpaties quan aquest es va convertir en una associació, fora ja del partit.

Tenim molta pressa!

El 10 de juliol de 2010, Barrera va encapçalar la manifestació "Som una nació. Nosaltres decidim" juntament amb els altres presidents i ex-presidents de la Generalitat i del Parlament encara vius llavors, en protesta per la sentència del Tribunal Constitucional i que es reconvertí en un clam massiu per la Independència.

Heribert Barrera i Joan Rigol, votant a les Consultes pel dret a decidir

El 2011, poc abans del seu traspàs, Barrera va participar intensament, malgrat l'edat, en les consultes pel Dret a Decidir. La seva aparició en un dels vídeos de la campanya, afirmant que Tenim Pressa! era de les més colpidores i commovedores.

També ho fou en el mateix sentit, la que per molts va ser la seva darrera actuació pública. Enfilat dalt d'un camió, perquè l'Ajuntament no havia cedit cap espai, i acompanyat pel Doctor Moisès Broggi, un altra patriota exemplar, Barrera va ser contundent: 

"Deixem-nos d’eufemismes, no val la pena parlar més del dret a decidir. Tots sabem que mentre siguem a l’Estat espanyol els únics que decidiran seran sempre ells. Nosaltres no decidirem mai res i decidiran sempre en contra nostra."