ABEL RIU AL 3CAT INFO SOBRE RÚSSIA (MINUTS 7.30 A 39)

Escandalosa declaració del Periodista letó @OttoOzols , per Xavier Cruzado

"Vam vendre vilment als catalans per la nostra tranquil·litat… Espanya ens amenaçava" 

Respecte a Catalunya, la UE està mostrant una doble moral i cinisme, de fet, està donant l'esquena a milions de ciutadans de la UE. El moment en el qual literalment van ser copejats, va ser un veritable xoc, la gent no ho entenia: com era possible trair-los així… La raó principal pot ser l'enorme influència d'Espanya a la UE, una diplomàcia agressiva i obertament refinada fomentada durant segles. 

Els catalans no tenen experiència en diplomàcia internacional, de fet van ser venuts, i els països bàltics van tenir un paper molt vergonyós en aquest assumpte: en realitat comprem una sensació de seguretat a través de l'assistència militar des d'Espanya, a canvi de la llibertat d'un altre poble. 

Espanya i Catalunya es parla obertament d'això i la nostra reputació és ara la que és. A Letònia, els mitjans de comunicació i els especialistes en relacions públiques controlats per l'ONG "Vienotība" elogien a Rinkēvičs com un bon diplomàtic. Però, de fet, ha passat molta vergonya, soscavant la imatge del nostre país. 

Una vegada vaig tenir una breu i dolorosa conversa amb un respectat periodista de Barcelona, ​​editor cap d'una gran publicació coneguda als països bàltics. 

Em va preguntar amb una brutal fredor: com vas poder tu, que vas lluitar amb tanta valentia per la llibertat en els anys 80 i 90, trair a altres persones amb tanta rudesa i fins i tot negociar a costa de la nostra llibertat? Va anar una pregunta retòrica. Dit això, es va acomiadar amb fredor i es va anar. Mai m'he sentit tan avergonyit del meu país i de la meva gent. 

Sé molt bé que editor no és l'únic a Catalunya i Espanya que pensa això. A Madrid, fins i tot es ridiculitza el tema, "quan vam posar als bàltics en el seu lloc, els vam fer tancar la boca". Rinkēvičs encara es va permetre mentir des del faristol de Saeima "nom del parlament unicameral de Letònia" com si res d'això hagués succeït. 

Encara que no era un secret per a cap dels entesos a Espanya o Letònia. Podem explicar llarga i tediosament per què vam fer això, però això no canviarà el succeït. Només podem viure amb aquesta vergonyosa situació que creguem. 

Els diplomàtics van parlar gairebé obertament sobre aquesta pressió i el tracte. Així ho va reconèixer també en una conversa privada amb un bon diplomàtic espanyol, expert relacionat professionalment amb l'OTAN, qui va assegurar que en diversos fòrums, Espanya estava amenaçant obertament als Estats bàltics si no mantenien la boca tancada i negaven el seu suport a Catalunya. 

Permetin-me recordar-los que l'OTAN es va fundar com una organització per a la protecció del món lliure i la democràcia, no com un mercat on països cínics duen a terme tractes diplomàtics bruts. 

Un bon amic d'Espanya, també relacionat amb l'OTAN, em va confirmar que Espanya va amenaçar als països bàltics si donaven el seu suport a Catalunya i deixar d'ajudar-los. (Cal recordar que Espanya proporcionava i encara ho fa, vigilància i protecció aèria amb avions de guerra als països del Bàltic). 

Això també va ser confirmat per altres fonts no relacionades i indirectament, però clarament també pel polític de l'ONG "Vienotība", (Unitat) el diplomàtic Ojārs Kalniņš en una discussió de la televisió letona LTV sobre aquest tema. 

Parlant de la comparació de Catalunya amb Bielorússia, cal entendre que Lukashenko coneix bé la veritable essència de la UE, que tard o d'hora preferirà els interessos comercials a les qüestions de democràcia. 

En 1990, Alemanya i França van demanar públicament a Lituània que no s'oposés a l'URSS; en 1991, diplomàtics dels països nòrdics van aconsellar al ministre de Relacions Exteriors d'Islàndia, Hannibalsson, que tanqués la boca quan va voler secundar enèrgicament la lluita per la independència al Bàltic. Al gener de 1991, Europa va observar amb horror formal els sagnants successos de Vílnius i Riga. Durant el cop d'agost de 1991, les grans potències d'Europa van observar els esdeveniments des de l'exterior, i si els vells comunistes haguessin guanyat, Letònia seguiria ocupada. Val la pena recordar que durant la Guerra Freda, Letònia no es va esmentar en els llibres de text d'història suecs. Ha de recordar-se que en la dècada de 1990, l'ex Iugoslàvia va estar en guerra amb massacres i violacions durant 10 anys; Europa pràcticament no va fer res per a detenir-la de manera efectiva. La massacre de Srebrenica va matar a 8.000 persones, la força de manteniment de la pau holandesa va fugir i el general francès va sabotejar la resistència activa contra els bandits paramilitars serbis. 

El mateix ocorre amb el règim comunista de la Xina: no fa molt, Alemanya va acceptar una enorme estàtua de Karl Marx com a regal del govern xinès; La UE va decidir no pensar en la plaça de Tiananmen, el Tibet, Hong Kong i altres crims del règim. 

El mateix s'aplica a Rússia: agressió contra Ucraïna, un vaixell de passatgers derrocat, l'ocupació de Crimea, i res d'això va impedir que Alemanya i els països nòrdics permetessin la construcció de Nord Stream i continuessin alimentant al règim de Putin. Les sancions són només de naturalesa formal, i Rússia espera raonablement que Europa s'empassi un altre gripau, perquè la democràcia per a la UE és només una ficció quan es tracta de diners. I Lukashenko no és ximple, ho entén molt bé. I també veu que a l'Espanya europea en 2017 va ser possible copejar als votants pacífics, empresonar a polítics triats democràticament, difondre silenciosament mentides propagandístiques, fer xantatge i subornar a altres països. I la UE troba excuses legítimes per a això… Així que ja sabeu què s'hi "cou" a Europa.

#SalvemCatalunya

ENTREVISTA A SÍLVIA ORRIOLS A FET A ANDORRA (20.09.2026)

 

JOAN CARRETERO ANUNCIA QUE VOTARÀ ALIANÇA CATALANA

M'és una gran alegria saber que en Joan Carretero, fundador i anterior President de Reagrupament, ha declarat que votarà Aliança Catalana. Una persona que respecto, fins i tot admiro, i que representa la legitimació d'aquest partit com el receptor de molts antics militants independentistes de les darreres dècades, com entre d'altres en Frederic Bentanachs o l'Agustí Soler i d'altres, molts d'altres.

Jo aprofito aquesta oportunitat per cridar a aquells que encara no han fet, públicament, el pas, i anunciessin que també votaran AC i, si pot ser, que treballaran perquè no caigui en l'ensarronada dels partits processistes dels darrers vint o trenta anys, i especialment en la fastigosa madriditis.

No hem de deixar que s'impliqui en la política espanyola, i per contra hem de fomentar que desenvolupi una actuació integral a Catalunya, i per això les eleccions locals del 2027 són claus, hem de pintar Catalunya de color blau, amb el màxim de governs locals, de batllies, en les nostres mans i des del país entrar, primer en el govern nacional i empènyer, després una política internacional pel nostre reconeixement mundial com a un nou membre de la comunitat d'estats del planeta. 

I fer tot el possible per la defensa de la catalanitat a la resta de territoris històrics que, des de Perpinyà fins Alacant i des de Fraga fins a Maó estan patint els atacs catalanòfobs més furibunds des dels darrers temps.

Ni un pas enrere, companys! Salvem Catalunya! (Gràcies Joan Carretero i companyia)

Les propostes dels socialdemòcrates suecs que a Catalunya defensa Aliança Catalana (per Sergi Maranya)

El partit de Magdalena Andersson (foto), primera força amb el 28,1% en el recompte provisional, ha concorregut amb mesures com

-Una política migratòria estricta i limitada a la capacitat d’integració del país.  

-Més expulsions de delinqüents estrangers i el retorn dels sol·licitants d’asil rebutjats.  

-Exigir llengua sueca, feina i integració per establir-se al país.

-Més policies, penes més dures i una llei antimàfia contra les bandes.

-Recuperar una indústria nacional forta

-Mantenir i ampliar l'energia nuclear.

Curiós com unes mateixes propostes poden ser considerades socialdemòcrates a Suècia mentre que aquí periodistes i mitjans subvencionats les titllen d’extrema dreta i feixistes. Que s’ho facin mirar.

Nota de JS:  També cal afegir reforçament de les Forces Armades i de la integració encara més intensa a l'OTAN

NOU LLIBRE DE JOSEP SALA I CULLELL

 

Avui he comprat aquest llibre d'en Josep Sala i Cullell. Lògicament no l'he llegit, encara, però les primeres pàgines són altament recomenables. Caldrà llegir-lo sencer abans de fer-ne una ressenya com cal. Del seu autor ja vaig fer una referència en aquest post de fa uns mesos, que vaig valorar molt satisfactòriament, per això he decidit comprar i llegir el seu nou llibre. Cal tenir en compte que l'autor ja fa anys que viu a Noruega i fins i tot ha adoptat la nacionalitat corresponent. Ha viscut tot el procés d'arrelament en aquest país i això ha fet que tingui l'experiència pròpia d'un migrant. 

El llibre, segons ja he llegir, tracta de reflexionar sobre el tema de la migració des d'una perspectiva socialdemòcrata escandinava i remarca que Catalunya no ha estat fins molt recentment que no aplicat aquesta perspectiva, sinó que sovint s'ha obviat i quan se n'ha parlat sempre qui ha gosat fer-ho ha estat titllat de feixista, nazi, etc. Fet sorprenent quan l'impacte de la migració a casa nostra representa un creixement de més del 31% de la població, mentre que països com França, Bèlgica i Àustria, l'impacte ha estat només del 15% i encara a Itàlia i Alemanya, del 3%. Són dades que impressionen i posen de manifest que en aquest tema, cal tenir present sempre que l'enginyeria demogràfica que porten a terme els estats és fonamental. 

La immigració a l'estat espanyol no és quelcom nou. Ja en els anys 20, sota la primera dictadura de Primo de Rivera, i per influència del règim feixista italià, aprofitant l'Exposició Universal de 1929, es va fomentar una onada migratòria espanyolitzadora, fins i tot emfatitzant l'arribada de criminals i delinqüents, particularment. Aquesta onada procedia sobretot de Múrcia i i d'altres províncies castellanes. Naturalment, durant la segona dictadura, la de Franco, també es tornà a fomentar una nova onada entre els anys 1950 i 1975, ara sobretot procedent d'Andalusia i Extremadura, majoritàriament. Per acabar-ho de complicar, a partir dels anys 90 del segle XX, Catalunya ha viscut una tercera onada migratòria sota els governs del PP i del PSOE i llurs respectius processos  de regularització de migrants procedents sobretot de Sudamèrica i de l'Àfrica, però també d'altres països i continents. Totes aquestes onades, han estat fonamentades per l'estat espanyol, amb l'objectiu de minoritzar la població catalana i particularment la llengua catalana. 

En aquest sentit, cal tenir molt en compte dos instruments estratègics que els governs espanyols estan emprant en aquest ptocés: els cens electoral i el padró, amb dades tan brutals, com l'empadronament de milers d'immigrants en edificis públics. Cal tenir en compte que l'empadronament és el que obre la porta a l'accés als drets socials, educatius, polítics, etc, i doncs té un profund impacte en la sanitat, l'educació i les eleccions (dret de vot). 

Josep Sala i Cullell

Com explica Cullell en les primeres pàgines que ja he llegit, a Noruega no s'ha aplicat el model espanyol, sinó que "havia decidit de no donar permisos de residència ni de treball als immigrants (...) per evitar que competissin a la baixa en salaris i condicions laborals amb els autòctons" (pg. 14). Això naturalment ens porta a la reflexió que els empresaris i els sindicats oficials són els més beneficiats en aquesta expamsió demogràfica, i, en el cas de Catalunya, tenim la patronal del Foment del Treball Nacional, i pel que fa als sindicats, la UGT i CC.OO. que tenen una forta dependència econòmica dels govern espanyol, i particularment del Ministeri de Treball, sigui del PSOE i del PP. Per cert, parlant de la UGT, en concret, només cal recordar que els dos regidors triats pel PSOE per cobrir les baixes dels regidors socialistes electes al municipi de Ripoll, procedeixen, sense cap sorpresa, de l'esmentat sindicat, a més que un d'ells, sino vaig errat, és d'origen argentí o uruguaià, per acabar-ho de lligar.

En definitiva, quan acabi la lectura, prometo fer-ne una reflexió més desenvolupada. Abans, però d'acabar, deixeu-me que recordi que l'autor, tot sembla indicar que la seva col·laboració amb Vilaweb, o si voleu, Vilawoke (eheheh), penja d'un fil. Ja veurem com acaba.

SHITTY JEW, SON OF A BITCH, per RUBÈN NOVOA

#Catalonia - ANTIFA called her Sílvia Orriols —@orriolsderipoll, a “shitty Jew, son of a bitch”.

Antisemitic abuse shouted at Catalan MP Sílvia Orriols on the eve of Catalonia’s National Day —under Palestinian flags, after a declared campaign to ban her from a public memorial

BARCELONA (Catalan National Day, 11/09/2026).— On the evening of 10 September 2026, at the Fossar de les Moreres — the square that marks the fallen defenders of Catalan Kingdom sovereignity in 1714 — a lawful floral offering by a party seated in the Catalan Parliament had to be ringed by riot police. Paint-filled eggs were thrown at the speaker. Stones and bottles followed her exit toward Pla de Palau. Three people were arrested. Officers were injured. That much is already in the Spanish and Catalan record.

What should now enter the international record is the insult that accompanied the Palestinian flags. Witnesses at the scene, including this correspondent, heard protesters shout at Sílvia Orriols — mayor of Ripoll, member of the Parliament of Catalonia, president of Aliança Catalana@ForeignOfficeAC — “jueva de merda, filla de puta”: “shitty Jew, son of a bitch.” Orriols is not Jewish. The slur did not need her to be. It needed a Jew to exist as a curse.

A memorial, a veto, a flag.

The Fossar is not a private chapel. For weeks, the antifa movement conglomerade: OJS, Arran, Endavant, Alerta Solidària, SEPC, Intersindical and COS advertised “antifascist unity” with one aim: keep Aliança Catalana out of the square. They failed to enter. Three to five hundred AC supporters held it first. Orriols arrived bandaged, was received as “presidenta,” spoke, and left under escort. Outside: Palestinian flags, “fascist rat,” praising terror organisations. Two infiltrators threw paint. The crowd that could not win the argument tried to win it with glass.

Her line that night was not an ethnic insult. It was a refusal: the loudspeaker the Catalan people gave her will not be snatched by “a handful of dropouts with Palestinian flags.” Hours earlier: the party does not go to Ithaca, Switzerland or Waterloo. It goes “straight to a free, prosperous, safe and Western Catalonia.” That last adjective is what the square could not forgive.

Not a slip of the tongue.

Catalonia’s far left has spent two years treating support for Israel as original sin. Orriols has been open about that support. Rahola, the other public Catalan voice that refused to recant, was doused in red paint by the same family. Both women filed complaints after threats that named “Zionists” who should “live in terror.”

When the same milieu then screams “Jew” at a woman who is not Jewish, the mechanism is older than the flag. “Zionist” is the licensed word. “Jew” is the ancestral one. Using it as a projectile against a Catalan mayor at a tomb of 1714 is not a critique of Netanyahu. It is the oldest European hatred, wearing a keffiyeh and calling itself antifascism. The people who shouted it spend their weeks calling everyone to their right a Nazi. They then reached for a word Nazis made industrial.

The silence that matters.

Salvador Illa, acting as president of the region (a former Health Minister of Pedro Sánchez during COVID crisis spoke the same evening of a Catalonia where “hatred has no place.” He did not name the party that needed umbrellas and a police corridor to leave a public square. He did not name the stones, the paint, or the word “Jew.” A government that studies hate-speech files against Orriols for talking about Maghrebi crime found no urgency in a crowd that used Jewishness as a weapon.

That asymmetry is now a diplomatic fact. Embassies in Madrid and Barcelona, the Israeli mission, Jewish organisations, and any capital that still claims a doctrine against antisemitism after 7 October can read the local press and file this as “another clash between independentists.” It was not. It was a test of whether a legal force that defends Western alignment, borders and Israel’s right to exist may commemorate its own dead without being hunted through the old city.

What should happen next.

The slur belongs in a hate-crime file, not in folklore. Audio and video exist. Witnesses exist. A democracy that prosecutes “hate” from a municipal lectern and looks away when it is screamed under a foreign flag is not applying the law. It is applying a caste.

Allies who still think in terms of the Mediterranean, jihadist pipelines and the American security umbrella should notice the signal. The networks that treat Israel as the enemy treat a Catalan party that refuses Islamist entryism as the enemy. When that liturgy is staged on National Day, in front of the police of a NATO country, it is no longer campus fashion. It is a governance problem.

Orriols will not leave the square. That is the only sentence the night settled. The grave of 1714 does not belong to those who brought Palestinian flags to spit “Jew” across it. It belongs to a people that lost a war and kept a language. Anyone who needs a Jew to insult that people has already told Europe who they are.

— Rubèn Novoa is parliamentary correspondent in Barcelona and author of

La Colònia. He was at the Fossar on 10 September 2026.

TOTHOM A LA MANIFESTACIO D'ALIANÇA CATALANA DE L'11 DE SETEMBRE!

BRUNA ANFRUNS: CATALANA I DEL COUNTRY ..... M'AGRADA!

 

Pol Molas, expert militar: "Fa temps que a Catalunya patim atacs com els de Ceuta, però per part de l'Estat" (El Nacional, 5.09.2026)

Entrevistem el president de la Societat d'Estudis Militars per entendre millor la crisi de seguretat

Berto Sagrera

Barcelona. Dissabte, 5 de setembre de 2026. 

Pol Molas, expert militar: "Fa temps que a Catalunya patim atacs com els de Ceuta, però per part de l'Estat"

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, continua exonerant públicament el Marroc de cap responsabilitat en l'entrada massiva de migrants a Ceuta els passats dies 30 i 31 de juliol, però la resta del Congrés dels Diputats té molt clar que Rabat és rere la crisi. Encara més, dimecres es va conèixer un informe de la policia espanyola que responsabilitza els gendarmes marroquins de l'allau, mentre que un altre document parla de l'alta probabilitat de noves accions hostils a l'anomenada zona grisa, un concepte relacionat amb la idea de guerra híbrida i que es caracteritza per ser una mena d'espai ambigu entre la pau i la guerra en el qual és difícil atribuir l'autoria de l'agressió.

El president de la Societat d'Estudis Militars, Pol Molas (Barcelona, 1982), posa molt d'èmfasi en aquesta idea de zona grisa a l'hora de parlar de la crisi i recorda que no es tracta d'un concepte nou. Té clar que "a Catalunya fa temps que patim atacs a la zona grisa (com els de Ceuta), però per part de l'Estat", fent referència al dèficit fiscal i a la manca d'inversions. A ElNacional.cat l'entrevistem per videotrucada per intentar entendre una mica millor aquesta crisi de seguretat a Espanya, però també parlem del tema que més li interessa: el coneixement en matèria de política de defensa al servei de l'interès nacional català. Precisament, aquest estiu es va publicar l'últim número de la Revista de Catalunya, dedicat a aquesta qüestió i que ell ha coordinat.

Hi ha una fricció entre ministeris. És lògic que el govern espanyol no vulgui entrar en un xoc diplomàtic

Aquesta setmana ha estat notícia un informe de la policia espanyola segons el qual l’entrada massiva de migrants a Ceuta va ser cosa de gendarmes marroquins. L'informe afegeix que l’objectiu d’aquests gendarmes no era migratori, sinó més aviat de desestabilització. Creu que el Marroc és al darrere d'aquesta crisi?

És una hipòtesi força plausible. De la mateixa manera que hem vist que Turquia el 2015 i, posteriorment, Rússia i Bielorússia han fet de la immigració una eina de pressió en l'àmbit de la zona grisa, el govern del Marroc ho podria haver fet perfectament. I quadra, en el sentit que tot es desenvolupa de forma molt ràpida. La gendarmeria marroquina directament desapareix i, de sobte, comença a entrar tot de gent convocada per les suposades xarxes socials espontàniament. És força sospitós.

Entén les reticències que del govern espanyol a l'hora d'assenyalar el Marroc?

El govern espanyol es troba en una disjuntiva. Més que el govern espanyol, l'aparell de l'Estat i tres ministeris concretament. D'una banda, tenim el Ministeri de l'Interior, que depèn molt dels serveis de seguretat marroquins per proporcionar informació respecte a crim organitzat i jihadisme. D'una altra, tenim el Ministeri de Defensa i el d'Afers Exteriors, que també són ben coneixedors de les intencions hostils i potencialitats del Marroc. Per tant, hi ha una fricció entre ministeris. I és lògic que no vulguin entrar en un xoc diplomàtic, ja que el primer problema el tenen dins de l'aparell de l'Estat.

L'acció dels dies 30 i 31 de juliol podria haver estat un exercici de cara a quan facin l'entrada gran

Esmentaves la zona grisa. Recentment, ha sortit un altre informe sobre la probabilitat de noves accions hostils a Ceuta i Melilla dins d'aquesta zona grisa. Què podem esperar en els següents mesos?

En els pròxims mesos no esperaria gaire, però hi ha una hipòtesi més que plausible: que l’acció dels dies 30 i 31 de juliol fos un exercici de cara a quan facin l'entrada gran. És a dir, amb aquesta acció han aconseguit tres coses. D'una banda, informació de les forces disponibles per part de l’aparell de seguretat. No dels militars, que ja saben quants n’hi ha, sinó de les forces policials. D'una altra, informació dels temps de reacció. I, finalment, de les reaccions internes i externes a favor o en contra d'Espanya. Un cop tens tota aquesta informació pots preparar amb més garanties la següent acció, en cas que vulguis actuar. Fixa't: si el Marroc hagués volgut consolidar la posició, ja sigui una operació en la zona grisa o una acció militar, hi hauria hagut l’aspecte de la logística; en aquest cas, la gent que hi van enviar no anava amb gens de proveïments, de manera que el Marroc no pretenia controlar la posició. Si l'haguessin volgut aguantar, haurien enviat la gent amb proveïments, però anaven tots amb espardenyes, no tenien menjar per aguantar uns quants dies ni aigua. Aleshores, el que podem esperar és que en aquests moments l’aparell de seguretat de l’Estat marroquí estigui fent la seva revisió post acció de cara a futures accions.

De quina mena d'accions parlem? L'informe descarta una acció militar…

D'una acció similar, però més a gran escala, com la Marxa Verda. En el cas d’una acció militar, hi ha un aspecte molt delicat, que és que l’estret de Gibraltar és un espai molt transitat. Posar-s’hi a disparar pot tenir conseqüències que vagin més enllà dels dos potencials bel·ligerants. Imaginem que hi ha intercanvis de foc amb míssils contra objectius terrestres o antiaeris… És fàcil que, en un espai tan estret, algun impactés contra algun vaixell mercant. Per tant, ràpidament hi hauria una intervenció internacional per tal d’apaivagar la situació, tot i que Ceuta no entri en el marc de garanties de l’OTAN. El Marroc és conscient d'això, de manera que els és més pràctic atacar des de la zona grisa.

L'Estat marroquí no necessita per a res ni a Rússia ni a Israel per a una acció d'aquesta mena

Les accions a la zona grisa poden ser executades per Estats, però també per agents no estatals. Descarta que hi hagi algun agent d'aquesta mena?

Quin agent no estatal hi pot tenir interès? Un agent no estatal en aquella zona seria un grup jihadista, i els grups jihadistes es dediquen a altres coses bastant més directes. Jo ho descartaria.

Sánchez evita assenyalar el Marroc, però sí que ha disparat contra Rússia i contra Israel. Hi juguen res?

Més enllà de les declaracions, diria que hi juguen ben poc. És a dir, l'Estat marroquí no necessita per a res ni a Rússia ni a Israel per a una acció d'aquesta mena. Una altra cosa és que l'Estat espanyol s'hagi antagonitzat amb Israel, però el Marroc no els necessita per a res. I Rússia està per a altres coses en aquest moment.

La zona grisa sempre ha existit i aquí no som aliens a un conflicte com aquest

Un mes després, quina lectura fa en matèria de defensa i seguretat del que va passar a Ceuta?

Els van agafar bastant per sorpresa. No des de la perspectiva de defensa, perquè en aquest aspecte tant Ceuta com Melilla disposen de guarnicions prou ben equipades per la dimensió que tenen, a banda dels reforços que arribarien ràpidament des de la Península en cas d’un conflicte obert. Però en l’aspecte d'accions de la zona grisa, no hi havia prou agents per respondre. Per la banda marroquina es van retirar els elements de seguretat auxiliar, així com la gendarmeria, i tant el Cos Nacional de Policia com la Guàrdia Civil es van veure desbordats. És un dels punts que suposo que reforçaran.

I Catalunya, què en pot aprendre?

A Catalunya, els atacs a la zona grisa fa temps que els patim, però directament per part de l'Estat. Quan es parla del dèficit fiscal, no es tracta d'una qüestió recaptatòria, sinó que és una eina per designar el poder econòmic que ha tingut el país, el pes que ha tingut des del segle XIX i fins ben entrat el XX. Tot això forma part d'una estratègia, la zona grisa sempre ha existit i aquí no som aliens a un conflicte com aquest.

La idea és que els catalans tinguem una visió i veu pròpia sobre defensa, que no estigui mediada per altres

Creu que aquest conflicte pot fer que a Catalunya ens replantegem tot un seguit de qüestions sobre defensa i seguretat?

No, això ja ve d'abans. Des de la Societat d'Estudis Militars encarreguem des del 2017 el baròmetre sobre política de defensa i preguntem sobre això, sobre si la gent estaria d’acord a tenir unes forces de defensa com les d'altres països d’Europa, sobre la pertinença o no a l'OTAN, sobre la participació en missions internacionals de les Nacions Unides… I la gent té una resposta normalitzada. Tot i que el context internacional s’ha endurit i la guerra convencional ha vingut a Europa amb la guerra russo-ucraïnesa, amb una influència clara, el cas és que la societat catalana ja tenia una visió més normalitzada del que sembla.

Justament, la crisi de Ceuta ha coincidit amb la publicació de l’últim número de la Revista de Catalunya, sobre la política de defensa, que vostè ha coordinat.

Aquest número de la Revista de Catalunya et dona una visió de 360 graus sobre la política de defensa. Arrels històriques, models comparats europeus i diferents àmbits concrets, com el de la indústria, el dels drons, les tecnologies de l'espai… Et dona una panoràmica general. La recomano a tothom, perquè hi tens de tot. Hi hem estat treballant durant un any i ha sortit un gran número. En paraules del mateix Frederic Porta, el número més ambiciós que s'ha fet fins ara. L'element subjacent a aquest número és que els catalans tinguem una visió i veu pròpia sobre defensa, que no estigui mediada per altres. Perquè si nosaltres no la tenim, algú la tindrà per nosaltres, i no necessàriament a favor dels nostres interessos.