ABEL RIU AL 3CAT INFO SOBRE RÚSSIA (MINUTS 7.30 A 39)

La présence de l’amiral Kuznetsov en Méditerranée : normal ou non ? Le ravitaillement par l’Espagne : légal ?

26.10.2016

Source

B2) Le passage du groupe naval russe constitué autour de l’unique porte-avions russe Amiral Kuznetsov, est suivi à la trace par les forces de l’OTAN (le commandement maritime allié) et a suscité quelque émois. Car ce groupe naval est équipé, cette fois, de son groupe aérien. Et sa direction face à la Syrie ne laisse pas d’inquiéter. Il est cependant nécessaire de garder la tête froide et de ne pas tomber dans le piège de la démonstration de force.

1° Le groupe naval russe peut-il naviguer en Méditerranée (Atlantique, Manche, etc). Est-ce légal ou légitime ?

Le passage du groupe naval est tout à fait légal et légitime. « La Russie a le droit d’opérer dans les eaux internationales » a d’ailleurs indiqué très clairement ce soir, le secrétaire général de l’OTAN, Jens Stoltenberg, lors de sa conférence de presse. NB : ce groupe ne peut pas normalement pénétrer dans les eaux territoriales (12 miles nautiques) d’un État sans son autorisation.

2° Est-ce nouveau ?

Non. Ce type de déploiement n’est pas rare ni vraiment nouveau. « Cela est arrivé avant. » confirme le secrétaire général de l’OTAN. « Nous avons vu le déploiement de navires de guerre russes et aussi du groupe naval en Méditerranée. Et nous avons aussi bien sûr vu également auparavant des visites portuaires des navires russes y compris vers des ports de pays de l’OTAN » note Stoltenberg.

NB : L’Amiral Kuznetsov a, en fait, déjà accompli sept missions en Méditerranée, la dernière fin 2013 / 2014 (détails sur le site). A cette occasion, il avait d’ailleurs fait deux escales successives, en février et avril 2014 à Limassol à Chypre. Régulièrement, d’ailleurs, la Russie déploie ses navires entre ses différentes bases maritimes faisant route du nord — Baltiisk (flotte de la mer Baltique) et Severomorsk (flotte duNord) ou Kaliliningrad — vers le sud — Sébastopol (mer noire) — ou vers l’Est —  Vladivostok (flotte du Pacifique). Elle utilise ainsi régulièrement les corridors maritimes internationaux : en Baltique, dans la Manche, à Gibraltar, dans le Bosphore ou dans le Canal du Suez. Des corridors qui sont non loin de pays membres de l’Alliance.

3° Est-ce connu ?

Oui. Un tel déploiement n’est pas discret. En général, c’est le but d’ailleurs. Le déplacement d’un groupe naval a des objectifs logistiques, militaires mais aussi politiques, de diplomatie publique, de propagande, de démonstration de force. La Russie utilise ce moyen aujourd’hui comme les Américains, et dans une moindre mesure les Français, les Britanniques ou les Chinois le font. Ce mouvement est d’ailleurs observé de très près par l’OTAN.

4° Qu’est-ce qui est différent ?

Ce qui fait la différence cette fois, c’est que le groupe naval de l’Amiral Kuznetsov part en Méditerranée au large de la Syrie dans une situation de guerre aggravée, où l’engagement russe aérien est majeur (vital pour le régime même). Il « peut être utilisé comme une plate-forme pour davantage d’attaques contre Alep et en Syrie » s’inquiète ainsi le secrétaire général de l’OTAN. Et il pourrait « aggraver la catastrophe humanitaire déjà en cours dans Alep et en Syrie ».

5° Les pays membres de l’OTAN (comme voulait le faire l’Espagne) ont-ils le droit de ravitailler ces navires ?

Oui en théorie, chaque Etat est souverain et peut décider d’accueillir ou de ravitailler n’importe quelle force qu’il souhaite. La décision de l’Espagne d’accueillir le groupe naval russe dans son port de la Ceuta (enclave espagnole au Maroc) n’est pas illégale. Jusqu’à nouvel ordre, il n’y a pas de guerre entre l’OTAN et la Russie. « Il appartient à chaque nation, chaque Allié, de décider individuellement s’il fournit un ravitaillement en carburant et des fournitures aux navires russes » si on écoute Jens Stoltenberg. S’il existe un problème, c’est d’ordre plus politique, souligne-t-on à l’OTAN (1).

6° L’Espagne a-t-elle le droit de ravitailler un navire russe ?

Non. Dans une situation de guerre en Syrie, où la Russie est un belligérant (reconnu officiellement comme tel par les 28, cf. les conclusions du dernier Conseil européen), l’Espagne n’a pas la marge de manœuvre décrite par le secrétaire général de l’OTAN. Au contraire. Elle doit se conformer à la réglementation européenne (décidée à l’unanimité). Je ne suis pas sûr ainsi que le ravitaillement d’un navire de guerre soit vraiment conforme à l’embargo décrété par l’Union européenne vis-à-vis de la Syrie en mai 2013. L’UE a ainsi notamment interdit toute exportation d’armes ou outils pouvant servir à la répression, à destination de la Syrie ainsi que toute aide d’ordre technique.

Le texte est assez complexe. Et de fins juristes pourraient peut-être y trouver des failles. Mais il est clair qu’en agissant ainsi, un gouvernement européen contourne la décision qu’il a lui-même contribuée à adopter. Selon moi, la décision européenne, même complexe, interdit réellement toute aide technique (le ravitaillement en est une) pouvant servir à la répression en Syrie (ce que pourraient faire les navires de guerre russes et leurs avions à bord).

« Sont interdits la vente, la fourniture, le transfert et l’ex­portation à destination de la Syrie, que ce soit par les ressortissants des États membres ou depuis le territoire des États membres (…) de certains équipements, biens et technologies susceptibles d’être utilisés à des fins de répression interne (…) qu’ils proviennent ou non de leur territoire. […] Il est interdit: a) de fournir, directement ou indirectement, une aide technique (…) ou d’autres services en rapport [avec cette interdiction] (…) aux fins d’une utilisation en Syrie (….). »

(Nicolas Gros-Verheyde)

(1) Devant les pressions, l’Espagne a finalement renoncé à accueillir les navires russes. Ou, plus exactement, les Russes ont modifié leur plan de navigation, renonçant à leur escale, après une demande d’information espagnole…

LES INDEPENDÈNCIES AL MÓN (10): JUNY

En la història de la Humanitat, els mesos calorosos, acostumen a ser d'una gran activitat. En tots els sentits. També en les declaracions o celebracions de les Independències i altres diades assenyalades. Així, a diferència dels mesos anteriors, el mes de juny és ple de celebracions. En concret, commemoren la seva independència o altra data assenyalada, els següents estats:

Samoa (1),  Itàlia (2), Tonga (4), Suècia (6), Portugal (10), Filipines (12), Rússia (12), Islàndia (17), Kuwait (19), Luxemburg (23),  Quebec (24), Croàcia (25), Eslovènia (25), Moçambic (25), Madagascar (26), Djibouti (27), Seychelles (29), República Democràtica del Congo (30).

De totes elles destaca el cas de Filipines i Portugal, no sé ben bé per què (eheheheh).El Dia de Portugal, de Camoes i de les Comunitats Portugueses, commemora la mort del gran literat Luis de Camoes, autor del poema èpic Os Lusiadas, sobre l'expansió portuguesa arreu del món.

Banderes filipines celebrant la Independència

Per la seva banda, en el cas de Filipines, celebra la Declaració d'Independència del Poble Filipí, signada a Cavite, i el contingut de la qual paga la pena de llegir, per comprendre els immensos greuges que va patir a mans dels espanyols.

Com sempre, felicitarem aquests països des del nostre compte de twitter.

BONA NOTÍCIA: MÈXIC SUPERA ESPANYA!

Segons un article periodístic, l'economia mexicana ja supera l'economia espanyola, i es converteix, doncs, en la primera economia hispana. Lògic. Mèxic és membre de ple dret del G20, i Espanya no. És un procés sense aturador: em refereixo a la progressiva periferització d'Espanya en el context de la Hispanitat o del món Iberoamericà. Naturalment, Brasil ja fa temps que l'havia superada... I aviat, vés a saber, si també Colòmbia ho farà. A nivell lingüístic, ja fa temps que Espanya cada cop pinta menys. De fet, la llengua espanyola és, avui en dia, una llengua bàsicament americana, i ho serà cada cop més. Comptant també amb el cas dels propis Estats Units. Madrid s'està convertint en una perifèria menor de la Hispanitat, en benefici de Nova York, Miami, Los Angeles, Mexico DF, Bogotá... Cada cop més, les grans empreses llatinoamericanes, i sobretot mexicanes, tenen més presència a Espanya, de manera que s'està invertint la suposada hegemonia històrica... 

Un altre senyal que ens indicia que aquells que somnien en fer de Barcelona una cocapital espanyola, la vessen, perquè aviat, relacionar-se amb Espanya de qualsevol manera serà com multiplicar per zero, és a dir, zero.

Un altre element interessant que destaca l'esmentat article, és que arran de la crisi, Espanya ha baixat en PIB sis posicions en el rànking mundial: ha estat superada per Canadà, Índia, Austràlia i Corea del Sud. I aviat ho serà o ho està sent ja per Rússia i Mèxic. I de cara al 2017, Turquia també li passarà la mà per la cara. A hores d'ara el gran objectiu espanyol de superar Itàlia, i de presentar-se com la quarta economia europea, és ja una utopia inabastable.

Amb la Independència de Catalunya, la patacada espanyola en l'esmentat rànking pot assolir dimensions, aquestes sí, siderals. Però que no es preocupin; la República de Catalunya serà solidària i estarà disposada a rescatar Espanya del forat on caurà irremeiablement. Per descomptat, la solidaritat amb els nostres veïns, que no falti.

A POLÒNIA, A LITUÀNIA, A LETÒNIA...

A Polònia

A Polònia

A Lituània

A Letònia

Una esquadra del model Stryker de vehicle de combat d'infanteria dels Estats Units participa en unes maniobres a Polònia i els països bàltics, cridant, naturalment, molt l'atenció dels ciutadans d'aquests països que estan més que preocupats per la feble resposta de la Unió Europea a l'expansionisme del President Putin. Sobretot per l'actitud de la cancellera Merkel que va de tova amb el mandatari rus. No cal dir que en aquesta actitud hi té molt a veure els enormes interessos empresarials entre Rússia i Alemanya, que els països bàltics i la pròpia Polònia (i Moldàvia i Geòrgia, i fins i tot els països escandinaus), veuen com una amenaça, davant el risc que es converteixin en una moneda de canvi. 

Per altra banda, aquesta actitud submissa de la Merkel amb Rússia, no deixa de contrastar amb l'actitud duríssima amb Grècia, la qual cosa resulta un exemple paradigmàtic de com la realpolitik encara gaudeix d'una mala salut de ferro a Europa.

WHY CHINA WILL RECLAIM SIBERIA?

Article entre interessant i provocador. Permeteu-me que hi destaqui dues frases:

"But like love, a border is real only if both sides believe in it."

"In fact, Beijing could use Russia's own strategy: hand out passports to sympathizers in contested areas, then move in militarily to "protect its citizens." The Kremlin has tried that in Transnistria, Abkhazia, South Ossetia and most recently the Crimea, all formally part of other post-Soviet states, but controlled by Moscow. "

Més clar, l'aigua.

OBAMA I EL NEW YORK TIMES DEIXEN EN RIDÍCUL ESPANYA I RAJOY

Dues dianes entre cella i cella de Rajoy. La primera, el discurs de Barack Obama ahir a Estònia. Genial. Posant la democràcia com la mesura de totes les coses. Un discurs històric, possiblement. 

"We’re stronger because we’re democracies.  We’re not afraid of free and fair elections, because true legitimacy can only come from one source -- and that is the people."

Un discurs que sembla inspirat en el missatge que fa uns dies va pronunciar el President Mas, posant la democràcia, com un referent substancial.

Per acabar-ho d'adobar l'editorial d'ahir del New York Times, deixa amb el cul enlaire Espanya, quan fa una comparació amb el cas escocès. Particularment, el darrer fragment és brutal.

"It is testimony to democratic values in Britain and in Spain, where a vote on Catalonia’s independence is scheduled for November, that the question can be put to the people peacefully — in stark contrast to Russia’s armed campaign to punish and dismember Ukraine for trying to break out of the Kremlin’s orbit. In Scotland, there is no threat of reprisals for either choice, and the only pressure is the complexity and fatefulness of that simple question."

Tot i que l'editorial va dedicada al referèndum d'Escòcia, afirma que és un testimoni (exemple) de valors democràtics que a la Gran Bretanya i a Espanya, on s´ha programat una votació "per la independència de Catalunya" al mes de novembre, es pugui fer de forma pacífica,en contrast amb la campanya armada russa per castigar i desmembrar Ucraïna per intentar alliberar-se de l'òrbita del Kremlin. I afegeix, que a Escòcia no hi ha cap amenaça de represàlies surti el resultat que surti...

És a dir. Primer: dóna per suposat que es podrà fer la consulta a Catalunya el mes de novembre. És més se'n mostra favorable i ho considera un fet plenament normal. 

Segon: Ho contrasta amb el cas rus, que recorre a la campanya armada en contra la voluntat d'una nació, per tal de castigar-la i desmembrar-la (i aquí no he pogut evitar recordar les paraules d'Aznar sobre la divisió de Catalunya).

Tercer (i més important): El NYT acaba dient que "A Escòcia" no hi ha perill de represàlies, quan en bona lògica argumental respecte la frase anterior també hauria d'haver dit "A Escòcia i a Catalunya",però no ho fa. De manera que llança un avís per a navegants, dirigit naturalment a Espanya, al govern espanyol, respecte el possible recurs a represàlies en general, pel referèndum català, i particularment respecte el recurs a la força armada. 

No hem d'oblidar, que va ser precisament el NYT qui va titllar de troglodytes els militars espanyols que van amenaçar els catalans durant el procés de negociació de l'infaust Estatut del 2006. I que entre aquests militars hi havia el general Felix Sanz, que en l'actualitat és ni més ni menys que el director del CNI,organisme que està dedicant milions d'euros a fer guerra psicològica contra la independència de Catalunya, com bé se sap.

En defintiva,dues notícies, la del discurs d'Obama, i la de l'editorial del NYT, que ens donen força per encarar aquestes properes setmanes. La Independència és al nostre abast, i la guanyarem amb fermesa i determinació.

RESERVOIR DOGS REDUX

Brutal foto que recorda a la de Reservoir Dogs de Tarantino. Els presidents d'Armènia, Bielorússia, Kazakhstan, Kyrgyzstan, Rússia i Tadjikistan (d'esquerra a dreta), caminen plegats el 2012.

Per cert, Bielorússia, l'únic país d'Europa on s'aplica la pena de mort, i que viu sota el règim autoritari de Lukaixenko, és l'estat del continent que més ha crescut econòmicament des del 2007. Casualitat?

LA XARLOTADA DE LA REPÚBLICA POPULAR DEL DONETSK

La proclamació, ara fa uns dies, de la República Popular del Donetsk, és una veritable xarlotada. Dient-ho de manera directa, és un pas més en la política de sudetització que està emprenent el màxim dirigent rus, Vladimir Putin, en la seva política de crear un bloc euroasiàtic, on Rússia esdevindria la frontissa clau, i on els Estats Units quedarien marginats a la perifèria. Punt.

Anem a pams. Per sudetització em refereixo a la política de fer servir les minories russòfones o russòfiles com a actius polítics per influir en els estats veïns, d'una manera semblant a la que Hitler va emprar a l'Europa Central en els anys 30. Aquesta política ha tingut un èxit momentani, ja veurem quant dura, a Crimea. I ara mateix també a l'est d'Ucraïna, on s'ha constituït la frikada aquesta de la República Popular del Donetsk, de la qual en parlaré amb més detall més avall. 

Però les ànsies d'expansió no s'acaben aquí. Transnístria, els països bàltics i les repúbliques ex-soviètiques de l'Àsia Central, són els altres objectius que té fixat Moscou. Com es pot veure, reconstruir l'antiga Unió Soviètica,  Països com Polònia, Finlàndia, Geòrgia, Moldàvia, fins i tot Noruega, veuen aquesta política amb molta preocupació. Àdhuc el govern canadenc, arran dels darrers esdeveniments, ha ordenat un replantejament de la seva defensa a la zona de l'Àrtic. 

Euràsia

Fer d'Euràsia el centre del món, és una doctrina geopolítica que ja té uns quants anys. Però ara, amb Putin, torna a una nova joventut. Bàsicament Euràsia pressuposa que Àsia i Europa formen el centre del món, atès que és la principal massa terrestre del Planeta, on hom es pot desplaçar des de l'Atlàntic i el Mediterrani fins al Pacífic i a l'Índic, o viceversa, de forma ininterrompuda. Això implica un revitalització de la lògica terrestre, en detriment de les lògiques navals, que són les que en els darrers segles han predominat, tant sota l'Imperi Britànic, com en els plantejaments atlantistes del segle XX, com les tesis del Pacífic com a nou centre del món.

Els més beneficiats del plantejament euroasiàtic serien aquelles potències que ocupen llocs claus en aquesta massa terrestre. Per una banda, naturalment, Rússia, que exerceix de pont entre Europa i Àsia. Per altra banda, Alemanya, que podem dir que exerceix de potència regional europea, l'Iran, que ho fa de l'Asia occidental, i en una situació de competència permanent, l'Índia, i, naturalment, la Xina.

Els més perjudicat, no cal dir-ho, d'aquest plantejament, són els Estats Units, que queden com un element marginat o perifèric, com un intrús que ha de ser foragitat en els seus intents de crear bases a l'interior d'aquest espai. Però també ho són, el Regne Unit, el Japó, Indonèsia, Filipines, Oceania, Amèrica Llatina. Pel que fa a l'Àfrica, no deixa de ser considerat un element secundari, fàcilment (en teoria) controlable o explotable.

La República Popular del Donetsk

En aquest esquema, Ucraïna ocupa un lloc estratègic. És una terra de pas per a les relacions econòmiques i de tot tipus entre Rússia i el seu soci preferent, Alemanya. No debades, ha estat al llarg del segle XX, un dels territoris que més ha patit les guerres i les desgràcies que s'hi esdevingueren. Per això el seu control és estratègic. 

Tanmateix, la Ucraïna actual, estat independent des del 1991, es troba dividit entre l'Oest més pro-europeu i l'est més pro-rus. I Putin ha aprofitat aquesta divisió per intentar decantar el conjunt del país cap a la seva àrea d'influència -de la mateixa manera que Occident ha intentat fer el mateix en benefici propi, òbviament, 

A banda de Crimea, la zona més russòfila d'Ucraïna és la que forma part del Donbass, que té uns estrets lligams econòmics i culturals amb el sudoest de Rússia, concretament amb la regió de Rostov. Les províncies ucraïneses més vinculades són Donetsk, Dnipropetrovsk i Luhansk. Totes elles comparteixen un passat d'explotació minera, que ha deixat una forta impremta identitària, en contraposició a altres provínicies més de component rural d'Ucraïna. Una activitat econòmica, la minera, no cal dir-ho, actualment en franca decadència i que ha impactat molt negativament en el nivell de vida dels seus habitants.

Amb la transició cap a l'economia de mercat, aquesta zona ha viscut l'auge dels oligarques i les màfies, fins i tot de manera més intensa que a la resta d'Ucraïna. Com a botó de mostra, l'auge d'equips de futbol, que com és sabut, amaguen sovint fortunes de dubtós origen, que en pocs anys han passat de ser uns desconeguts a figurar, sorprenentment, en l'èlit del futbol europeu. Rere aquesta realitat, màfies compostes per centenars d'homes que controlen la vida local, regional, i que tenen interessos amb altres grups igualment mafiosos de Rússia, d'Europa, d'Israel i fins i tot dels Estats Units.

Per acabar-ho d'adobar, la presència, que pot semblar folklòrica, però no ho és de cap de les maneres, de cossacs del Don i fins i tot de membres txètniks serbis, no fan més que confirmar la mà de Moscou al darrere de tot plegat.

És per tot plegat, bastant al.lucinant, tot i que ja comença a ser repetitiu que des de posicions d'esquerra es defensi aquest invent de República Popular, que no deixa de ser una instància mafiosa, artificialment promoguda per un país veí i que més enllà de la demagògia populista no pot ser considerada més que una veritable xarlotada. Tot i que també pot arribar a esdevenir una tragèdia.

RÚSSIA, UCRAÏNA I CRIMEA*

Els espanyols, en plena desesperació perquè veuen que perden Catalunya a marxes forçades, s’agafen a qualsevol cosa que pensen que els fa servei, com un clau roent. Intenten evitar, naturalment, l’inevitable. La nostra independència. Ara, s’han abocat al tema de Crimea. Els pobres es fan un embolic. No saben ben bé com enfocar-ho, si bé això no és el que més importa. Ells volen perllongar la seva estratègia de fer por. Però la veritat és que van molt perduts: no saben si donar suport als uns o als altres. El cos, naturalment, els demana donar suport als russos. Paradoxalment, són els russòfons de Crimea els qui han convocat un referèndum d’autodeterminació. De manera, que els espanyols queden descol.locats. Per variar.

I és que el conflicte aquest té poc a veure amb el que està passant a l’Estat espanyol.  Allà, bàsicament, hi ha el conflicte entre dos estats sobirans: Rússia i Ucraïna, dos estats veïns i membres de l’ONU. És un conflicte formalment simètric, malgrat la disparitat de forces militars. Aquí es tracta d’un procés clar d’autodeterminació d’un poble respecte un estat que no només no els respecta, sinó que els va en contra en tots els sentits. Per això, és un conflicte asimètric, malgrat que Catalunya té un pes econòmic semblant, o superior en alguns casos, a Xile, Egipte, Portugal, Grècia, Finlàndia, Irlanda, Filipines o Israel, no és, encara, un estat i en conseqüència, no forma part, encara, de l’ONU. Per contra, Espanya sí, però només des del 1955, que és quan foren admesos els països nazi-feixistes derrotats deu anys abans, en la segona guerra mundial, per cert.

Per entendre la diferència entre els dos casos, cal remetre’s a la famosa opinió emesa pel Tribunal Internacional de Justícia de les Nacions Unides sobre el cas de Kosovo del 2010. En aquella opinió, el TIJ va deixar molt clar que la defensa de la integritat territorial dels estats que consagra el dret internacional, ateny exclusivament els conflictes entre estats sobirans, és a dir, el que he anomenat conflictes simètrics. Dit més planerament, el dret internacional prohibeix taxativament que un estat sobirà intenti envair o quedar-se una part d’un altre estat sobirà, que és el que exactament està passant a hores d’ara a Crimea, i molt probablement a altres zones d’Ucraïna, per part de Rússia. És innegable, doncs, que des d’una perspectiva estrictament jurídica, del dret internacional, Rússia està cometent una il.legalitat. I n’és tan conscient que intenta dissimular-ho fent que els seus soldats no portin elements identificatius en els seus uniformes. Naturalment, constatada aquesta il.legalitat, una altra cosa molt diferent, és si políticament (i econòmicament) interessa denunciar-ho.

Per contra, l’opinió del TIJ va deixar molt clar que els processos d’autodeterminació, com el cas català, naturalment, que es donen a l’interior d’un estat sobirà, no van en contra del dret internacional. La raó és que el dret internacional públic regula les relacions entre dos o més estats sobirans, i aquí, a Catalunya, hi ha un conflicte entre un únic estat sobirà, el Regne d’Espanya, i una part de la seva ciutadania que ha arribat a la conclusió que vol decidir crear el seu propi estat, exercint el dret a l’autodeterminació dels pobles, que sí que és un principi fonamental de les Nacions Unides.

En definitiva ens trobem en dos escenaris totalment diferents i qui els vulgui equiparar, de fet el que busca és alimentar la confusió o la por.

En aquest sentit, si ja existís una República Catalana, constituïda com a estat sobirà i membre de l’ONU, és evident que, si seguís la lògica del dret internacional, el govern català hauria de condemnar l’agressió russa a la integritat territorial ucraïnesa

Quant al tema de Crimea, és evident que les autoritats regionals tenen tot el dret a convocar un referèndum d’autodeterminació. Fins abans de la caiguda del govern de Ianukóvitx, semblava clar, però, que el que es pretenia era únicament, incrementar l’autonomia dins d’Ucraïna, opció ben vista, per cert, per la minoria tàtara, l’autòctona de Crimea.

Probablement, arran dels darrers esdeveniments, i atesa la majoria russòfona en el territori, no es pot descartar ni que es busqui l’annexió directa a Rússia –opció amb poca lògica, perquè seria subordinar-se a un poder més llunyà encara que el de Kíev, i que tindria uns costos molt alts per a la pròpia Rússia, i particularment, per Putin. O bé la formació d’un estat independent, que més aviat seria un estat titella, semblant els casos d’Abkhàzia o Ossètia del Sud, que no deixen de ser simples peons de Moscou. 

*(NOTA: Text publicat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, Núm. 34, Març 2014)

UCRAÏNA, RÚSSIA, AMB POLÒNIA AL FONS A L'ESQUERRA

L'intervencionisme rus a Crimea és una flagrant violació del dret internacional, que protegeix la integritat territorial d'un estat sobirà contra la intervenció d'un o d'uns altres estats sobirans. De manera que els fets que estan passant ara mateix a Crimea, que forma part d'Ucraïna, no poden ser acceptats des d'un punt de vista jurídic. És evident que Rússia està instrumentalitzant els russos que viuen a Crimea en benefici propi.

És una situació que, no cal dir-ho, és totalment diferent de la que passa a Catalunya, tal i com ha remarcat amb tota la raó del món, el propi New York Times, recentment. En el nostre cas, el principi de la integritat territorial que preval en el dret internacional, no és d'aplicació, perquè no hi ha un estat sobirà que atempta contra la integritat d'un altre estat sobirà. Aquí, per contra, s'invoca el dret a decidir, és a dir, la democràcia en base al dret a l'autodeterminació dels pobles, que, per dir-ho clarament, és un dels principis fundacionals de les Nacions Unides, des de la seva formació, l'any 1945. En el cas català, doncs, una part de la ciutadania ha decidit engegar un procés d'autodeterminació des de dins d'un estat sobirà (el Regne d'Espanya), sense la participació o influència de cap altre estat sobirà. El dret a l'autodeterminació ha permès a dotzenes de pobles esdevenir estats sobirans en les darreres dècades,per la qual cosa no és quelcom excepcional, sinó, que cada cop és més habitual. En conseqüència, el govern espanyol no pot al.legar res des de la perspectiva del dret internacional, perquè, repeteixo, aquest només regula les relacions -els conflictes- entre estats sobirans. No entre un estat sobirà i una part de la seva pròpia ciutadania.

Més enllà del que passarà demà amb el referendum pro-rus, estic convençut que Putin utilitzarà Crimea com una titella, i tard o d'hora, deixarà tirades les autoritats regionals, quan li convingui fer-ho. És impensable que l'annexió de Crimea a Rússia sigui irreversible i definitiva.

Si això passa, Europa tindrà un problema enorme. Hi hauria un efecte dominó de conseqüències imprevisibles. I qui se situaria al bell mig de la tempesta seria Polònia i probablement, els països bàltics i fins i tot Romania. 

Polònia, particularment, se sentiria, si no se sent ja, directament amenaçada per l'expansionisme rus. I actuarà en conseqüència. És a dir, plena de desconfiança envers la Unió Europea, i en especial, envers Alemanya, pels seus lligams estratègics cada cop més forts amb Rússia, buscarà un aliat segur en els Estats Units. El mateix probablement faran els països bàltics, fet que pot arrossegar, de retop els països escandinaus.

Però, remarco, Polònia serà la peça clau. Una història farcida de pugnes amb Rússia, i també d'una certa amistat amb Ucraïna, fa que si Rússia se'n surt amb l'ocupació i annexió de Crimea, Polònia farà sonar totes les alarmes i posarà en perill l'estabilitat de la pròpia Unió Europea. I és que als polonesos, heure-se-les amb els russos no els ve de nou, i no tenen cap mena mania si cal fer-ho. Tenen molt clar el que si juguen i no s'acoquinaran ni a la primera, ni a la segona, ni a l'enèsima.

La pregunta és, quant de temps marcarà paquet Putin? Quan deixi de fer-ho, què passarà amb Crimea? 

I, tot i que en un nivell molt inferior, quan trigarà la Unió Europea en afartar-se de les continuades sortides de to d'Espanya, que intenta embolicar la troca i barrejar allò que no es pot barrejar?

NO DIGUIS EL PERIÓDICO, DIGUES CNI!!

Disculpeu-me si semblo reiteratiu, però és que estem vivint moments molt intensos, encara que soni a tòpic.

L'ofensiva desfermada per terra, mar, aire, i, també per la xarxa, d'Espanya contra Catalunya, està a punt d'arribar als límits de la ciberagressió russa a Estònia de l'any 2007, amb l'agreujant que llavors Estònia ja era un estat independent i va poder demanar ajuda internacional per superar-la. En el nostre cas, la independència encara està per fer, i això ens situa en una posició molt precària, que només podrem superar, i superarem, amb l'enginy i la fermesa de la nostra gent. No debades portem 300 anys resistint, i no estem ni de lluny, en un dels moments més crítics.

A veure si ens entenem. Tal i com ho veig jo la cosa va així. Els espanyols volen atacar el punt clau de l'estratègia cap a la Transició Nacional. I quin és aquest punt clau? Naturalment la credibilitat i la confiança del President de la Generalitat, principalment, i del govern, i de la política catalana en general.

És sabut que en els processos de transició política, el rol de la credibilitat i de la confiança que assumeixen els lideratges és clau. Sense un referent, sense una cara que generi seguretat i que sigui referencial, el procés pot néixer coix, o afeblit. I la seva culminació és molt més problemàtica, tot i que no impossible.

En aquest sentit, els resultats electorals darrers, amb la no consecució de la majoria absoluta, ja va ser rebuda pels ecspanyols com una victòria (de la mateixa manera que ara qualsevol equip ecspanyol, i els merengues els primers, celebren els empats a casa amb el Barça com una victòria). 

Aprofitant aquest regal que molts vau fer a Espanya, Madrid va clavar una falca en l'atac al President Mas i a tot aquell que arreplegués pel camí. Estic més que segur que si Mas hagués obtingut una majoria absoluta, res d'això no passaria, i a més el penques d'en Duran i Lleida ja seria història, i no com ara, que va de més fatxenda que mai.

En els darrers dies, l'ofensiva mediàtico-político-judicial no ha fet més que incrementar-se fins a límits increïbles. De debò que l'histerisme ecspanyol s´ha desvetllat molt abans del que jo calculava, la qual cosa demostra que estan molt, però que molt acollonits. Quant més borden, és que més por tenen.

I com ja he dit en altres posts, aquí els serveis d'intel.ligència, bé directament, bé a través dels seus col.laboradors civils, estan treballant a preu fet.

L'objectiu, matxacar la credibilitat i la confiança en el President de la Generalitat i en els seus col.laboradors més estrets. Segons pensen a Madrid, només d'aquesta manera poden tenir una oportunitat d'evitar la Independència de Catalunya, atès que la solució militar no és de rebut en el context internacional. 

Només si el poble català deixa de confiar en els seus dirigents, es podrà desmuntar la Transició Nacional. I per aconseguir-ho, naturalment, tiren de tots els casos de corrupció que saben que hi ha, perquè van ser ells mateixos qui van teixir les teranyines al llarg dels darrers 30 anys, i on els els espavilats s'han quedat enganxats.

Tampoc m'estanyaria que tota l'onada indignada, en tant que qüestionament de la classe política catalana -per cert, s'han manifestat mai davant del despatx de Llanos de Luna?- també anés en la mateixa direcció, inspirada per la mà invisible del CNI.

Però de qui no tinc cap dubte, ni un de sol, és que, atenent al tractament informatiu que està portant a terme el diari El Periódico de Catalunya, en els darrers dies, és que segueixen fil per randa les instruccions dels serveis d'informació i d'intel.ligència. Del CNI, vaja. Un organisme que compta amb centenars d'agents a Catalunya ara mateix, i segurament que també amb molts col.laboradors entusiastes en la societat catalana.

De manera que no no diguis El Periódico, digues CNI. És més curt. I és veritat.