Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ESCÒCIA. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ESCÒCIA. Mostrar tots els missatges
diumenge, 21 d’agost del 2022
dijous, 30 de juny del 2022
dimarts, 14 de juny del 2022
dijous, 29 de març del 2018
diumenge, 26 de febrer del 2017
US ESPERO A LES JORNADES DE LA FOCIR!
Aquests dijous i divendres que venen, se celebren les XVI Jornades de la FOCIR, dedicades a La Diplomàcia de la Catalunya Estat. Nous horitzons.
En aquestes jornades tindré el plaer de participar en una taula rodona on debatrem sobre casos de futurs estats, i concretament, una servidora parlarà del cas del Quebec. Aquesta taula es farà el divendres a les 11 hores, i comptarà també amb la participació de Nicola McEwen, d'Escòcia i de d'Albert Royo del Diplocat.
Les Jornades es faran a l'Institut d'Estudis Catalans.
dijous, 9 de febrer del 2017
dissabte, 24 de desembre del 2016
divendres, 16 de desembre del 2016
DISCURS D'ÀLEX SALMOND/ALEX SALMOND SPEECH
Europe must see Scotland’s Brexit fate as unacceptable
THERE have been two fundamental shocks, turn-ups or surprises in European history in the last 1,000 years. The first was Leicester City winning the English Premier League last season. And the second was in 1297 when a rag-tag and bobtail army of Scottish peasants laid low the might of Plantagenet chivalry at Stirling Bridge.
This, it should be said, was not absolutely unique. The Flemish peasants did much the same to the French a handful of years later at Courtrai. However there is no doubt that Stirling Bridge was a turn-up for the books and the reverberations from it whistled around mediaeval Europe.
Rather like Leicester City, William Wallace came down to earth with a bump the following season at Falkirk. However, in the meantime how did he and his co-Guardian of Scotland, Andrew De Moray, celebrate their historic victory? I can see you are thinking a giant ceilidh is coming on. Well, no – they actually wrote a letter to Lübeck, the headquarters of the Hansiatic League and here I paraphrase from the Latin: “There has been a change, we are back in charge. Could we have our trading concessions back and, listen, be nice to our two merchants who are carrying this letter.”
The Hansiatic League was the mediaeval equivalent of the single marketplace and the Lubeck letter is the equivalent of the Scottish First Minister saying to today’s European Commission: “Look, we don’t like the idea of full English Brexit, we didn’t vote for it and we are not having it. We hope to be in charge soon.”
Wind the European time clock forward some 450 years, and we find a Scots gentleman, bored out of his mind tutoring a Scots nobleman, writing from Toulouse in France to his friend saying that he was starting to write a new book. The bored Scot was Adam Smith, the friend was David Hume and the book was the Wealth of Nations.
The point is that in the 18th century Scotland was at the centre of the development of European thought and the age of rationality represented by the Scottish Enlightenment ushered in both the French and American revolutions.
Wind that clock forward another century and a half. We find Scotland, 100 years ago, at the centre of European conflict. Our losses as a percentage of the population from the carnage of the Great War are only matched by those of Germany and France.
There are villages in the North East and the Highlands of Scotland where of young men of fighting age no less than half were killed or seriously injured.
And therefore more than most, we have huge interest in the peace to which Europe has contributed over the last 65 years.
The purpose of these three separate stories is to emphasis that Scotland has for a millennium been a European country. In trade, in cultural and scientific advance and development. In peace and in war Scotland has been at the heart of Europe.
Therefore to be told now that against the wishes of the Scottish people that these connections are to be severed, that we are to be reduced to the role of at best a bystander, is not just democratically unacceptable – it flies in the face of our history.
It should not just be unacceptable to Scotland – it should be unacceptable to Europe.
There are many negative things about the Brexit process. It will be intensely damaging to the United Kingdom. Brexit offers nothing but salt and vinegar, as President Tusk memorably put it.
However one of the worst aspects is how the time and effort of Europe will be preoccupied in dismantling part of the European project. What a waste when Europe’s eye should be on the challenges of the present and the future. Europe should be galvanising to repair the weaknesses in the project – a project which Robert Schuman pointed out 66 years ago will not be made all at once or in a single plan.
However, there is an aspect of Scotland’s story which should bring hope to the rest of the continent. We hear a great deal about how the established order is under siege from the forces of right-wing populism. How liberal values, progressive politics and respect for the judiciary are on the retreat across Europe, and indeed the planet.
However, in Scotland it is progressive pro-European forces who are in the ascendency. The protest against the establishment is expressed in liberal values, and the European Union for all its faults is regarded as a positive thing.
As President Juncker said himself, Scotland has earned the right to be heard. And, as he mentioned to me today, to be listened to in Brussels.
Scotland is not unique in this. In a number of countries forces of change have also emerged from the autonomist left. And yet how have European institutions responded? The answer is not well. When the reactionary vandals are at the gates of the Treaty of Rome then help from all progressive Europeans should be treasured and valued.
We need a Europe where dissent is channelled into fresh hope. We need to lift again the tattered flag of a social Europe. We need to fuel once again the idealist vision that propelled Maurits Coppieters himself – where self-determination of peoples, linguistic and cultural diversity, peace and democracy, could all find a home in a united Europe.
In the coming weeks, the Government of Scotland will be publishing a paper on Scotland’s way forward. How we can maintain our European connections, how the UK could accommodate this without countermanding to the Brexit process across England.
What we need now from the rest of this continent is not just goodwill and encouragement. We need vocal support and the realisation that we have to turn the tide away from all that Brexit represents if we are to build a European home with room for all its nationalities.
Or as Hamish Henderson once put it, in his great anthem, Freedom Come All Ye:
So come all ye at hame wi Freedom
Never heed whit the hoodies croak for doom
In your hoose a’ the bairns o Adam
Can find breid, barely-bree and painted room.
divendres, 28 d’octubre del 2016
SPEAK ENGLISH, MR. PRESIDENT!*
El front internacional continua jugant un paper cabdal en el procés independentista. Oimés amb els esdeveniments que succeeixen a Escòcia, i que ens obliguen a fer-ne un seguiment ben proper. Pràcticament diari.
Naturalment, els escocesos recorren a l'estratègia kosovar, que és aquella que consisteix en presentar-se com un cas únic, irrepetible, per tal de no veure's condicionat per actors externs. I en el cas d'Escòcia, no cal dir que actors externs són Catalunya i Espanya. Nosaltres perquè hem d'estar a l'aguait per intentar treure el màxim de profit de la porta que han obert els escocesos, amb la seva aposta per continuar al preu que sigui dins de la Unió Europea, un cop es produeixi el Brexit. No debades, a Escòcia va guanyar àmpliament l'opció de mantenir-s'hi. I els espanyols, perquè farolegen amb exercir un dret de vet a qualsevol intent d'Escòcia d'esdevenir un Estat Membre de la UE. I dic farolegen, perquè quan arribi el moment, si arriba abans de la Independència de Catalunya, se l'embeinaran quan la Merkel i la resta els ho ordenin. Abans, però, això sí, hauran fet tot de declaracions estrafolàries i de cara a la galeria, per tal de crear la típica i tòpica por escènica que sempre utilitzen per acoquinar aquells que no els coneixen gaire. Però que amb nosaltres ja no funciona, lògicament.
Que els independentistes escocesos utilitzin l'estratègia kosovar, no ens ha d'emprenyar. No ho hem de considerar com un acte d'egoisme que perjudiqui els nostres interessos i que posi en qüestió la solidaritat entre els dos pobles. De fet, penso que en tenen l'obligació, d'emprar-la. I encara diria més, fins i tot, és possible que Catalunya la utilitzi abans que Escòcia. No debades, tenim uns actius potencialment més favorables que ells. Per exemple, l'euro. Clar que ells tenen el petroli... poca conya!
Escòcia, ha aconseguit situar-se al bell mig del debat europeu. Polítics alemanys, francesos, polonesos, han deixat clara la seva posició favorable a la continuïtat d'Escòcia dins la Unió Europea. Per la seva banda, el govern del Regne Unit sembla decidit a impedir-ho. La pròpia Primera Ministra, Theresa May, acaba de declarar que no contempla cap “sortida del Brèxit”, és a dir, que Escòcia no continuarà a la UE, malgrat la voluntat de més del 60% dels seus ciutadans. La indignació ha estat màxima, lògicament, i segur que Nicola Sturgeon no es quedarà de braços creuats. Clarament és una violació d'uns dels principis més sagrats del parlamentarisme, com és el consentiment dels ciutadans, i una demostració fefaent de l'intent de minoritzar el parlament escocès, per part del govern de Londres.
Tal i com he dit més amunt, des de Catalunya estant, a banda de potenciar, com s'està fent de forma més que excel.lent, la nostra presència a l'exterior, amb l'anunci de noves delegacions i una potenciació de la diplomàcia pública (i segur que també de l'altra) que posa dels nervis, ocupa i preocupa als ambaixadors espanyols i tots els seus subordinats, hem de seguir d'aprop els esdeveniments.
Però també hem de procurar afavorir als mitjans internacionals que parlin de nosaltres. I un dels elements que, si se'm permet, trobo a faltar és l'ús sistemàtic de la llengua anglesa en els discursos claus del President Puigdemont. Sota el seu antecessor, se'n féu un ús quasi regular, i això va obrir moltíssimes portes a nivell global. I no és que l'actual sigui precisament incapaç de parlar-lo, ben al contrari, com demostra la seva trajectòria professional prèvia, com un dels fundadors del Catalonia Today, una excel.lent iniciativa. Però trobo, que es perden excel.lents oportunitats per incloure algunes frases triades, en discursos com el de la qüestió de confiança o el debat de polític general, per exemple, per adreçar-se al món mundial i fer-ho directament en llengua anglesa. I si cal, també, en la francesa (m'estranyaria que no la parlés, sent de Girona), i perquè no, en espanyol (sobretot pensant en clau llatinoamericana, lògicament).
Estem en moments claus i no podem perdre cap oportunitat, tant en l'àmbit exterior com en l'interior. Per això s'imposa actuar amb fermesa i desacomplexament. Amb intel·ligència i audàcia.
*(NOTA: Post penjat a La Veu de Reagrupament, núm. 60, octubre 2016)
Estem en moments claus i no podem perdre cap oportunitat, tant en l'àmbit exterior com en l'interior. Per això s'imposa actuar amb fermesa i desacomplexament. Amb intel·ligència i audàcia.
*(NOTA: Post penjat a La Veu de Reagrupament, núm. 60, octubre 2016)
dilluns, 24 d’octubre del 2016
dilluns, 25 de juliol del 2016
dimarts, 5 de juliol del 2016
UNES ELECCIONS DE SEGONA*
Les eleccions espanyoles cada cop importen menys als catalans i les catalanes. Es va comprovar el mes de desembre. I s'ha reconfirmat, si calia, en les eleccions de juny. Una participació molt a la baixa, a molta distància de les eleccions al Parlament de Catalunya. A anys llum. Aquesta és, sense cap mena de dubte, la dada més rellevant. I que representa el nivell de desconnexió creixent que tenim respecte la política espanyola. És una gran notícia. Si a Escòcia la desconnexió ja és abismal, no anem pas enrere a Catalunya respecte la resta de l'Estat.
Resulta veritablement patètic els discursos espanyolistes dels comuns que es pensen que han guanyat no se què. Mireu, només cal comparar el 1,6 milions de catalans i catalanes que vam votar Junts pel Sí amb els 0,8 milions que han votat a aquest artefacte podemita. I recordo que han baixat quasi 80.000 vots respecte el desembre, o sigui, que sent generosos, s'estanquen. I cal tenir present que, desgraciadament, una part no petita d'aquests votants, són independentistes d'extrema esquerra, que en un referèndum, probablement votarien "sí", a diferència del que faria en Xavier Domènech.
Aquesta galàxia filocolauista, doncs, va de baixa. Que ho tinguin molt clar i que no s'atreveixin a parlar en nom de tots els catalans i les catalanes. Farts i tips de les seves pocasoltades. L'altre tema, òbviament, són les forces independentistes. ERC ha continuat practicant el joc de posar-se de perfil, que tants rèdits li està donant. Totes les guitzes judicials li cauen a CDC, i les mediàtiques i de les xarxes socials, ben merescudament, a la CUP. Mentre que ella, ERC, queda més neta que una patena. S'ha tornat a demostrar que la seva força rau en la indefinició de CDC.
I és que CDC ha tornat a fer “un Trias”, en el sentit que la seva aposta per assajar d'anar per primera vegada en solitari i amb les seves sigles de partit, s'ha demostrat que no engresca la gent, més aviat al contrari. La seva negativa a fer una candidatura transversal i tancar-se en ella mateixa, només es pot valorar tenint present que era la darrera oportunitat que tenien per fer-ho després de quaranta anys d'història.
Bé, ara que s'han esbravat, és el moment de fer les coses bé i amb seriositat. La construcció d'un nou partit independentista i transversal. De fet, això era el realment important. Les eleccions espanyoles, una nosa, que feliçment ja han passat. Des del meu punt de vista, els invents “à la Trias” s'han d'acabar d'una vegada, perquè han donat uns resultats terribles. Sobretot els que van permetre ocupar el govern local de Barcelona, a una política que té l'objectiu de carregar-se el procés independentista.
Bé, ara que s'han esbravat, és el moment de fer les coses bé i amb seriositat. La construcció d'un nou partit independentista i transversal. De fet, això era el realment important. Les eleccions espanyoles, una nosa, que feliçment ja han passat. Des del meu punt de vista, els invents “à la Trias” s'han d'acabar d'una vegada, perquè han donat uns resultats terribles. Sobretot els que van permetre ocupar el govern local de Barcelona, a una política que té l'objectiu de carregar-se el procés independentista.
Als qui no som militants de CDC, la llagrimeta per la seva desaparició, realment, ens rellisca. No estem per a aquestes comèdies. Estem per crear una força de xoc electoral que culmini el procés independentista d'una vegada, i si pot ser, per sempre. I en aquesta força, naturalment, els que procedeixen de CDC hi tenen un lloc rellevant, però en cap cas, de monopolització. Per dir-ho més clarament, en el nou partit hi han de cabre tant els que procedim de Reagrupament, com els de Solidaritat i, naturalment els Demòcrates, que estan fent una feina excel.lent, per cert. Si no es dóna aquesta confluència, tindrem un problema. I per que això passi, no hi ha d'haver ni una engruna de processisme, és a dir, de voluntat d'allargar innecessàriament el procés cap a la independència (com per exemple esperar que el 100% de catalans hi votaran a favor). I per descomptat, no rebutjar el recurs a la unilateralitat, conscients com suposo que som, a aquestes alçades, que els espanyols mai acceptaran cap mena d'acord o de pacte. També ha de quedar clar que l'aposta és per la Independència, i res de mitges tintes o de sobiranismes de pa sucat amb oli.
Cal tenir clar que, paradoxalment, els esdeveniments al Regne Unit, poden fer accelerar tot plegat. Escòcia ja ha demanat una interlocució directa amb la Unió Europea i aquesta porta, no podem deixar que es tanqui als nostres morros. Amb això vull dir, que no podem perdre el temps. No es tracta de ser un hiperventilat, es tracta d'aprofitar el moment. I ara, se'ns presenta un escenari que no podem desaprofitar, i que cal emprar-lo al nostre favor. Cal ser-ne conscients. I actuar en conseqüència.
*(NOTA: Post penjat al Nació Digital, 27.06.2016)
dimecres, 29 de juny del 2016
dimecres, 1 d’octubre del 2014
DIA D, HORA H*
Aquests darrers dos mesos hem assistit a una acceleració de tot el procés cap a la Independència. Fins i tot hem hagut d’entomar una sorpresa desagradable,una píndola amarga que, tanmateix,ens ha fet més forts. La dimensió internacional hi ha jugat, i encara jugarà més, a mesura que ens apropem al 9N, que ja el tenim a tocar,un paper clau. Hem vist com com en pobles germans també s´han produït fets extraordinaris.
Al Kurdistan, les potències mundials han acabat cedint a les exigències kurdes d’armament i d’ajuda militar. Potser encara no som conscients del simbolisme que representa el fet que un actor no estatal, com és el govern del Kurdistan Meridional (per entendre’ns, el govern del Kurdistan iraquià), hagi esdevingut un protagonista de la política mundial. I, encara més rellevant, no només no ha renunciat a res, sinó que cada cop es mostra més decidit a donar el pas definitiu cap a la Independència. Produeix un plaer excitant assistir al fet que Espanya es comprometi a armar els independentistes kurds, en contradicció total amb el discurs monòton del Ministre d’Exteriors que mai deixa de passar l’oportunitat per recordar la defensa a ultrança de la integritat dels Estats. Un discurs caspós, avorrit, desmentit en múltiples ocasions i que fastigueja els seus interlocutors, que ja n’estan ben tips.
L’altre escenari privilegiat de les darreres setmanes ha estat, sense cap mena de dubte, Escòcia. En el moment d’escriure aquestes ratlles, Europa, i fins i tot el Món sencer, es troba perplexa per l’evolució de les enquestes d’intenció de vot dels escocesos. Per primera vegada el Sí a la Independència agafa avantatge. Un terratrèmol, un tsunami. Probablement quan es pengi a la xarxa aquest número de La Veu, o ja se sabrà el resultat o estarem a poques hores de conèixer-lo. El xoc ha estat monumental. Si finalment, es dóna un resultat favorable a la Independència, viurem un moment històric. I l’impacte a Catalunya serà estratosfèric. De fet, ja a hores d’ara ja ho està sent.
La mobilització interior i exterior del Poble Català guanya cada cop més rellevància mundial. A hores d’ara, el 9N ja es troba en l’agenda global. La política mediàtica internacional del Govern Català, i molt especialment del President Artur Mas, s’està demostrant d’una eficàcia total. Catalunya és a hores d’ara, i ho serà més en les properes setmanes, un actor polític a tenir en compte. Aquells que parlaven del soufflé, o que apostaven per una humiliant retirada, comprenen que això no passarà. Els de la tercera via dimiteixen, els del federalisme amb més pa que formatge, no saben com posar-s´hi quan llegeixen editorials com les del New York Times, o escolten discursos com el del President Obama on situa per damunt de tot la democràcia.
Aquest 11S que estem a les portes de celebrar, ha estat definit com a decisiu. Hi estic d’acord. Decisiu a Catalunya. Però també al Món. Siguem-ne conscients.
Aquest 11S que estem a les portes de celebrar, ha estat definit com a decisiu. Hi estic d’acord. Decisiu a Catalunya. Però també al Món. Siguem-ne conscients.
*(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM.39,Setembre 2014)
dilluns, 22 de setembre del 2014
divendres, 19 de setembre del 2014
dijous, 18 de setembre del 2014
FET HISTÒRIC
Aquest anunci ha substituït per un dia la mítica Pàgina 3 del The Sun, rellegant-la a la pàgina 20. Fet sense precedents. Estic segur que a la noia no li farà molta gràcia.
LET'S DO THIS!
Andy Murray on Scottish Independence vote:
"LET'S DO THIS!"
Wimbledon champions endorses YES vote in referendum, criticising "negativity" of the no side
Subscriure's a:
Missatges (Atom)