Shaun Riordan és un ex-diplomàtic britànic que coneix bé com funcionen els serveis diplomàtics i quines febleses tenen, perquè hi va treballar en llocs tan diferents com ara els Estats Units, la Xina i l’ex-Iugoslàvia. Precisament per això fa temps que reflexiona i treballa en allò que anomena ‘nova diplomàcia’ (ja va escriure un llibre amb aquest nom, ‘The New Diplomacy‘, l’any 2003). Ara treballa de professor i assessor i és l’autor del primer volum de la col·lecció que ha estrenat la Federació d’Organitzacions Catalanes Internacionalment Reconegudes (FOCIR ) per a acostar el pensament emergent al nostre país.
Autor: Vicent Partal
—Insistiu que la diplomàcia i el servei diplomàtic, tal com el vau conèixer fa anys, és mort…
—El món ha canviat enormement i tot és tan diferent que el paper que es reservava abans a la diplomàcia ja no té gaire sentit. Avui tinc al meu mòbil més informació que la que puc arribar a processar. Però no és només això. Abans la diplomàcia era cosa dels estats i avui la diplomàcia és cosa de les societats, de tothom, dels estats, però també de les ciutats, de les regions, de les ONGs, de les empreses.
—En aquest context poseu l’accent en la diplomàcia pública i la diplomàcia digital. De què parlem?
—La diplomàcia pública, la que fan les societats en conjunt, ha crear les condicions polítiques i socials perquè les propostes específiques que puga fer un país reben un acolliment favorable. I evidentment l’ús de les eines digitals en un món com el que vivim ara pot ser d’una gran importància per a aconseguir aquest objectiu. Però no parle de tenir un Twitter! Ha de ser una cosa molt més consistent.
—Fa anys es va posar de moda el ‘soft power’: que en termes diplomàtics era més eficaç de tenir una bona imatge que no de tenir un bon exèrcit.
—Sempre que això no es confonga amb tenir marca. Els països seriosos no tenen marca, no creen marca. Espanya en això ha comès un enorme error amb aquesta ‘Marca España’ que fins i tot té un comissionat. La cosa important és el contingut, allò que tu pots oferir a la comunitat internacional. Si tens algun contingut, la cosa funciona i si no ja pots intentar fer una marca que això no val de res.
—No creieu, doncs, que la ‘Marca España’ ajude Espanya.
—Espanya no té política internacional d’ençà que va plegar Felipe González. Aleshores sabien què volien. Sabien que els seus camps prioritaris eren l’Amèrica Llatina i el nord d’Àfrica i sabien què volien fer. Ara hi ha marca, però darrere la marca no hi ha res. És ridícul.
—És un error, doncs, que la incipient diplomàcia catalana ha d’evitar.
—No estic gens segur que avui necessiteu un servei diplomàtic com el d’un estat. Molts estats voldrien poder-se llevar del damunt el servei diplomàtic que han heretat i que és una llosa.
—Quin consell donaríeu, doncs?
—Els catalans heu de saber què podeu oferir al món, en què sou bons. I no heu de tenir manies a l’hora d’actuar internacionalment. Si voleu ser un estat independent cal que us comporteu com un estat independent. D’eines per a fer treballar internacionalment, n’hi ha moltes!
—Què faríeu si poguésseu dirigir la política internacional catalana?
—Sobretot aportar possibles solucions a grans crisis. Per exemple, Catalunya té un paper claríssim a jugar en la crisi de l’emigració i en la Mediterrània. Hauríeu de desenvolupar polítiques en aquest sentit que ajudassen a trobar solucions. Si proposeu solucions tothom us escoltarà.
—Quins creieu que són els punts forts de Catalunya internacionalment?
—Catalunya pot contribuir a pensar en la Mediterrània com una sola àrea econòmica. Això interessa. Catalunya és una potència turística mundial i podria ajudar els altres països a desenvolupar aquest sector. Imagineu-vos, per exemple, que Catalunya ajuda Kossove en matèria turística. Espanya no us podria dir res, perquè no els reconeix, i Europa, que està molt enfadada amb Espanya per la seua actitud sobre Kossove, ho trobaria fantàstic. Si podeu ser part de la solució als problemes que tothom té us escoltaran segur.
—Fins i tot sense un cos diplomàtic propi?
—I tant! La societat catalana té actius molt poderosos. Tothom sap a Europa que la societat civil catalana és particularment activa. Això és un gran actiu. Tothom admira Barcelona. Això és un gran actiu. Teniu una gran oportunitat, perquè en aquests camps teniu una cosa que és real i que funciona. Feu-la treballar al món. Innoveu. Penseu en el futbol…
—Què voleu dir, en el futbol?
—En el Barça. El Barça és admirat arreu del món pels seus valors. Això de portar a la samarreta la Unicef, el gust de fer-ho bé, la manera com juga. Això ja ho teniu i si ho projecteu a l’exterior pot ajudar a millorar molt la imatge de Catalunya. Un problema que els europeus tenim és com contrarestar l’enorme poder cultural dels Estats Units. Ells tenen Hollywood, tenen la música rock, tenen Google, tenen la NBA… Què tenim els europeus? Futbol! Per exemple. El futbol posiciona Europa al món i el FC Barcelona és molt important per a aconseguir aquest impacte.
—I quins punts febles té Catalunya, en aquest context?
—Crec que en teniu dos de molt clars. El primer és que de vegades sembleu més preocupats per la forma que no pas pel contingut. I això és dolent. I el segon que, com més nacions sense estat, tendiu a copiar allò que fan els estats vells i, en canvi, l’època reclama idees noves i fresques.
—Hi ha cap model a copiar? Potser Noruega?
—Sí. És un bon exemple. Noruega és un país petit que ha aconseguit un respecte internacional enorme. Ha desenvolupat una manera de resoldre conflictes que és molt útil al món. No ha creat cap gran servei diplomàtic, però avui tothom sap que necessita de Noruega per a resoldre els problemes de Sri Lanka o de Palestina. Ells saben fer d’intermediaris i han bastit la seua política internacional entorn d’aquesta capacitat. Els catalans podríeu fer una cosa semblant amb el turisme o amb la Mediterrània. Si aneu a ajudar Kossove en matèria de turisme tindreu del vostre costat Alemanya, França, la Gran Bretanya, els Estats Units… I si Espanya s’enfada què? Si proposeu maneres d’entendre la Mediterrània, si ajudeu a resoldre l’enorme crisi dels emigrants i refugiats tothom us escoltarà. Avui el món és això: ja no és el moment de fer grans recepcions als salons de l’ambaixada.
(NOTA: Penjat a Vilaweb, el 17.04.2016)
