IMATGE INTERNACIONAL DE CATALUNYA, (DIPLOCAT, DESEMBRE 2019)

Resum Informe Imatge Internacional Catalunya

Read more publications on Calaméo

DIPLOCAT LAST DOCUMENT

DIPLOCAT LAST DOCUMENT (16.04.2018)

Read more publications on Calaméo

CATALUNYA A DINAMARCA*

Si només fa uns dies, el President Puigdemont es va referir a la Catalunya independent com una Dinamarca del Mediterrani, ara, és a aquest estat del nord d’Europa, que torna a demostrar el seu interès pel que passa a casa nostra. 

Així, una delegació catalana té previst explicar avui el referèndum al Folkemodet, el festival polític de Dinamarca. Concretament, s’hi farà un debat sobre Catalunya, organitzat pel Moviment Europeu danès (Europabevægelsen), i Diplocat. L’acte tindrà lloc a les 17 hores a l’estand de la primera de les organitzacions esmentades.

El títol és “Pot Catalunya esdevenir el proper Estat de la UE?” i un dels temes que s’hi tractaran és el del referèndum català. Hi participaran la presidenta de l’Europabevægelsen,Stine Bosse; el secretari general de Diplocat, Albert Royo; l’exministre socialista Joan Majó, que és membre del Consell Consultiu de Diplocat; i el diputat al Parlament danès Sjúrður Skaale. Es preveu que hi assisteixin representants polítics, acadèmics i dirigents de think tanks.

Més enllà del debat, Francesca Guardiola, delegada de la Generalitat als països nòrdics, i Albert Royo, secretari general de Diplocat, aprofitaran l’estada a Bornholm per fer contactes i reunions bilaterals. Hi ha reunions planificades amb ministres, diputats dels principals partits polítics i representants de think tanks de prestigi com el Dansk Institut for Internationale Studier (Institut Danès d’Estudis Internacionals), tots ells interessats a obtenir informació de primera mà sobre el referèndum que es farà a Catalunya el mes d’octubre.

El festival Folkemødet aplega cada estiu, durant quatre dies, els màxims representants polítics, econòmics, culturals i de la societat civil de Dinamarca, que es reuneixen en aquesta illa de la mar Bàltica per debatre sobre temes d’actualitat.

Catalunya va ser present per primera vegada al festival polític danès l’any passat, amb un debat sobre el procés d’autodeterminació en el qual van participar Jordi Solé, ex-Secretari d’Afers Exteriors i de la UE, Albert Royo, Nikolaj Villumsen, diputat al Parlament danès per l’Aliança Verda-Roja, i Jacob Lund, exdiputat del Parlament danès pel partit socialdemòcrata.

*(NOTA: Post penjat a l'Unilateral, el 16.06.2017)

DIES INTENSOS...

Presentació del llibre Del Soft al Hard a Badalona (1 de març)... gràcies per ser-hi!

Jornades de la FOCIR, amb Albert Royo, 

secretari general del Diplocat (3 de març)

US ESPERO A LES JORNADES DE LA FOCIR!

Aquests dijous i divendres que venen, se celebren les XVI Jornades de la FOCIR, dedicades a La Diplomàcia de la Catalunya Estat. Nous horitzons.

En aquestes jornades tindré el plaer de participar en una taula rodona on debatrem sobre casos de futurs estats, i concretament, una servidora parlarà del cas del Quebec. Aquesta taula es farà el divendres a les 11 hores, i comptarà també amb la participació de Nicola McEwen, d'Escòcia i de d'Albert Royo del Diplocat.

Les Jornades es faran a l'Institut d'Estudis Catalans.

ESCOLTANT ARTURO SARUKHÁN i CASAMITJANA

Aquest matí he tingut el luxe d'escoltar en directe l'Arturo Sarukhan i Casamitjana, ex-ambaixador de Mèxic als Estats Units, i que acaba de ser nomenat membre del nou consell consultiu del Diplocat.

De mare catalana, i catalanoparlant excel.lent, amb l'inevitable accent mexicà, Sarukhán ha fet una excel.lent reflexió sobre el futur de la diplomàcia en general, i de la diplomàcia pública, en particular. Va ser el primer diplomàtic que va emprar les eines digitals en la seva tasca professional, i molt concretament, el seu molt seguit compte de twitter que és una inesgotable font d'informació.

Sarukhán ha definit Catalunya com una autèntica superpotència en el camp de la diplomàcia pública, i de la política soft. També ha alertat del fet que des de determinats sectors mediàtics llatinoamericans volen equiparar el procés independentista amb un acte de tancament i ha fet una crida a actuar per contrarestar-lo.

A pregunta d'una servidora, ha admès que el tema de la seguretat i la defensa ha de ser també una preocupació de Catalunya de primer ordre.

La seva intervenció s'ha fet en el marc del Setè Esmorzar de la FOCIR. 

En la foto superior, Arturo Sarukhan, acompanyat de Mònica Sabata (FOCIR) i de Víctor Tarradellas (Fundació Catmón)

DEL SOFT AL HARD O LA DERROTA D'ESPANYA*

Aprofito l’avinentesa de l’aparició del meu darrer llibre, que porta per títol Del Soft al Hard. Catalunya, la Independència i els Afers Exteriors, i que naturalment us convido a llegir i si s’escau a fer-me arribar els vostres comentaris, per reflexionar sobre els darrers esdeveniments que s’han succeït en la dimensió internacional del procés cap a la Independència de Catalunya.

Bàsicament, aquests darrers esdeveniments es concreten en el fet que Espanya, o si voleu el Govern espanyol -per cert, sabeu que l’acrònim que utilitza la CIA per a referir-s’hi és el de GOS, per Government of Spain? i que li escau d’allò més, si no fos que és un atemptat contra l’honor caní- ha reconegut de facto, naturalment mai no ho farà de iure, el seu total i absolut fracàs en la seva contraofensiva diplomàtica per impedir la promoció de la independència de Catalunya que s’ha fet d’ençà el 2012 sota els mandats dels presidents Mas i Puigdemont, i que s’ha concretat encara més des de l’establiment explícit de la Conselleria d’Afers Exteriors, que literalment ha aixecat ampolles a Espanya, i els ha posat dels nervis. Una conselleria que ja va anunciar que es crearia, si guanyava la presidència, el llavors candidat Artur Mas, l’any 2003! Tretze anys després, feta realitat, i després d’uns pocs mesos de funcionament, el resultat, no cal dir-ho, és excel·lent. Així com també la feina desenvolupada, al llarg dels darrers anys, pel Diplocat, exemple paradigmàtic de diplomàcia pública qu ha anat arreu del món fent actes d’explicació i sensibilització de l’argumentari català pel dret a decidir, havent d’entomar constantment les provocacions de la diplomàcia espanyola, que s’ha comportat ben poc diplomàticament per cert, arribant a fer el ridícul en nombroses ocasions.

El corolari d’aquest fracàs permanent i continu dels espanyols s’ha concretat, lògicament, en el relleu del Ministre de torn, que és la demostració fefaent que Espanya no se n’ha ensortit. En Garcia Margallo, des del primer moment va encapçalar l’ofensiva diplomàtica -lògicament-, però també mediàtica, amb les seves patètiques i siderals declaracions, que volien provocar el pànic dins de Catalunya, i que no han fet més que reforçar l’independentisme transversal, cívic, democràtic i compromès amb el procés.

La caiguda de Garcia Margallo, és en definitiva, i principalment, el fracàs de Rajoy, malgrat que ell continuï en el càrrec, gràcies a la traïció dels socialistes. Un Rajoy totalment desprestigiat a la Unió Europea, on no pinta res i on el bandegen quan per exemple Alemanya, França i Itàlia es reuneixen en petit comité, per desencallar els grans temes. On Itàlia compta amb càrrecs claus al Banc Central Europeu (Mario Draghi) o a la Comissió Europea (Federica Mogherini), on fins i tot Polònia (Donald Tusk) i Holanda (Jeroen Dijsselbloem) pesen més que Espanya.

Tanmateix encara hi ha més. Si hi ha una prova encara més convincent de l’obsessió espanyola amb impedir l’èxit diplomàtic català, és la tria del nou titular del Ministeri. Es tracta del fins ara Representant Permanent del Regne d’Espanya davant de la Unió Europea, Alfonso Dastis. És a dir l’antagonista directe del Representant Permanent de Catalunya davant de la Unió Europea, l’Amadeu Altafaj. I és que el nomenament d’Altafaj va exaltar sobremanera Espanya, tant que la va portar al Tribunal Constitucional a fer el paripè. I és que aquesta tria, la del nou ministre, demostra ben a les clares, que els espanyols consideren que el camp de batalla se centrarà al cor de la Unió Europea, i d’on no seran absents temes com les conseqüències del Brexit i Escòcia, per exemple. I el fet que en els propers tant Alemanya com França tindran eleccions, per la qual cosa l’agenda prioritària serà més domèstica que europea. I si tenim present, que Espanya sempre ha utilitzat aquests dos països com a primos de Zumosol per advertir delperill que una Catalunya independent quedi fora de la UE, doncs resulta clar que aquest nomenament, que mediàticament ha passat força desapercebut, està tant o més pensat en clau catalana que el propi relleu de l’antecessor.

Per acabar, una Espanya derrotada per la diplomàcia catalana, s’ha vist obligada a canviar de titular d’Afers Exteriors. Paradoxalment, aquesta victòria no ha estat prou esbombada pels mèdia catalans, probablement perquè estan imbuïts del fatalisme dels que pensen que mai acabaran triomfant. Però el fet cert, és que anem pel bon camí. De victòria en victòria, fins a la victòria final. Naturalment.

*(NOTA: Post penjat al DGS, 8.11.2016)

Del Soft al Hard. Catalunya, la Independència i els Afers Exteriors*

En aquest llibre recullo la major part dels articles que he publicat des del 2011 fins a l’estiu del 2016 en la secció d’Internacional de La Veu de Reagrupament. En la secció d’Internacional de tota publicació política, el més habitual és parlar, lògicament de l’actualitat en altres estats o nacions diferents de la pròpia. Així, quan vaig assumir la responsabilitat d’aquesta secció el 2011, vaig començar a escriure peces sobre els casos flamenc i escocès.

Però aviat se’m va fer evident que en el context del procés cap a la Independència de Catalunya, la dimensió internacional agafava cada cop més i més volada. Amb els antecedents de la manifestació a Brussel·les (2009), i l’esclat de les consultes independentistes municipals, començant per la d’Arenys (2009), així com, naturalment, les manifestacions del 10 de juliol (2010), i les de les Diades que va organitzar l’Assemblea Nacional Catalana, el ressò internacional que assolí Catalunya no tenia precedents. Això féu que el front internacional esdevingués un dels principals escenaris d’enfrontament amb el govern espanyol.

En aquest sentit, no deixava de ser significatiu que del nou govern espanyol (2011), el ministre que més directament assumís l’oposició al procés independentista era, és, el d’afers exteriors. Tota una declaració d’intencions.

Va ser llavors que vaig comprendre que, per primera vegada, el focus de la secció d’internacional era, precisament, Catalunya i la seva Independència, perquè era, conjuntament amb el cas escocès (fins a la celebració del referèndum del 2014), l’objecte de seguiment de molts dels grans mitjans de comunicació globals. Per això vaig centrar el meu interès en aquesta dimensió. Això implicava, naturalment explorar les connexions entre el procés independentista i actors claus com eren, com són, la Unió Europea, els Estats Units o l’ONU i seguir com el govern català treballava aquestes dimensions.

Precisament, un dels avantatges de l’estructura cronològica del llibre és que el lector podrà copsar com la valoració que faig de la política exterior dels governs de la Generalitat, evoluciona en sentit positiu. Així, des d’una percepció clarament crítica de l’etapa entre el 2010 i el 2012, on els Afers Exteriors van caure en mans de persones properes a la figura de Duran i Lleida, i en conseqüència molt poc decidits a assumir uns plantejaments no ja independentistes, sinó tan sols sobiranistes, es passa al període entre el 2012 i els inicis del 2016, és a dir, el segon govern Mas, on certament es fa un pas endavant, però no s’opta, encara per a la formació d’una Conselleria d’Afers Exteriors pròpia. I això que, aquesta promesa ja havia estat esmentada pel llavors candidat a la Presidència de la Generalitat, Artur Mas, ja el 2003**! És en aquests anys que té lloc l’aparició del Diplocat, que actuarà com un element de diplomàcia pública, recorrent a una estratègia de diplomàcia pública i de diplomàcia digital, molt en línia amb les transformacions globals de les maneres d’actuar dels serveis d’afers exteriors o cossos diplomàtics.

Però no és fins al 2016, que amb la formació del govern Puigdemont, finalment es fa realitat l’establiment d’una Conselleria d’Afers Exteriors, i el nomenament d’un responsable polític de primera línia, ni més ni menys que el cap de llista de la formació abassagadorament més votada en les eleccions parlamentàries de setembre de l’any anterior. I encara es fa més: es reforça la rellevància política del Delegat del Govern a Brussel·les, i s’eixampla la xarxa d’oficines exteriors arreu del món. Ambdues iniciatives van indignar el govern espanyol i els seus acòlits mediàtics, però el fet cert és que s’ha anat endavant, sense cap tipus de dubte, i d’aquí la valoració positiva a la qual em referia més amunt.

Això no obstant, el llibre també vol deixar clar que si volem ser un Estat, i ho volem, ens hem de comportar com un Estat, seguint les declaracions fetes per un alt diplomàtic britànic en mitjans de comunicació catalans. D’aquí el títol. Cal transitar del soft al hard, entenent per aquesta darrera expressió, la construcció d’un Estat amb tots els atributs normals de qualsevol estat del nostre entorn immediat: des d’un servei diplomàtic eficient, passant naturalment, per una defensa, una intel·ligència, una justícia pròpies i una implicació en les estructures internacionals tals com la Unió Europea, l’OTAN o les Nacions Unides entre moltes altres.

Perquè és en la predisposició a bastir aquestes en les que es fixarà la comunitat internacional, i particularment els estats a l’hora de decidir si, en el moment donat, ens reconeixeran o no. Ras i curt, es fixaran què pot aportar una Catalunya independent a la llibertat, la seguretat i al benestar col·lectius, entesos en sentit molt ampli, però també concret.

I si hi ha una cosa clara, és que si bé la feina principal per assolir la Independència és dels catalans i les catalanes, el fet que es compti amb el suport internacional, pot escurçar o accelerar molt el procés, i sobretot anul·lar qualsevol temptació espanyola de contrarestar-lo. Però per a comptar-hi cal que al món percebin la nostra determinació per anar fins al final. Només que un estat, per exemple, dels 193 que formen l’ONU, posi la qüestió damunt la taula, ja haurem guanyat.

En definitiva, el llibre pretén ser una aportació a clarificar i a elaborar una estratègia que ajudi a donar una imatge de determinació total en l’objectiu que volem, per tal que els estats del món no tinguin ni el més mínim dubte sobre què volem i cap a on anem.

Espero que sigui del vostre interès.

* Article penjat a Geopolitica.cat, el 07/11/2016

** "Mas repta el Govern amb la promesa de crear una conselleria d'Exteriors" (El Peródico de Catalunya, 03/02/2003)

FRANCESC VENDRELL, UN AMBAIXADOR CATALÀ AL MÓN

Aquest divendres, dia 12 de juny, a les 12 h a l'Auditori de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna de la Universitat Ramon Llull, tindrà lloc l'acte d'investidura de doctor honoris causa per la Universitat Ramon Llull al diplomàtic, advocat i alt funcionari de les Nacions Unides,Francesc Vendrell i Vendrell. 

Durant l'acte, l'homenatjat parlarà de “la funció de les terceres parts en la negociació i l'execució d'acords intraestatals: una aproximació basada en l'experiència d'intervenció de l'ONU en conflictes intraestatals”.

Penso que és un gran encert aquesta tria. Francesc Vendrell és un ambaixador català al món. És el català que sempre he pensat que més lluny ha arribat en la Diplomàcia. I ho ha fet sense renunciar a res, i per descomptat, sense canviar, espanyolitzant-se'l, el seu nom de pila.

La comparació entre Vendrell i the gang of four, és inevitable. Em refereixo, és clar, als quatre pàjarus, tots ells diplomàtics franquistes, que no paren de tocar el que no sona en contra de la Independència de Catalunya, a l'hora que es fan un tip, fins al ridícul, d'ofrendar nuevas glorias a Espanya. Com ridícul és el de fer-se dir Raimundo, diplomàtic franquista des del 1954(!), Fernando, diplomàtic franquista des del 1965 (!), Eudaldo i Eugenio, tots dos diplomàtics franquistes des del 1971.

Ja els vaig pentinar ara fa unes setmanes, amb motiu del seu segon atemptat intel.lectual a, naturalment, La Vanguardia.

Francesc Vendrell en una entrevista a la BBC

Per contra, en Francesc -Francesc, sempre, aquí i a la Xina popular- va ingressar al cos diplomàtic de l'ONU, el 1968. Tota una declaració d'intencions, mentre els altres servien a Franco i als seus botxins. I hi ha desenvolupat una tasca diplomàtica ingent al llarg de més de quaranta anys. Estratosfèrica. 

Potser el seu currículum més detallat el trobem en el web de la prestigiosa John Hopkins University,on continua impartint docència, concretament en la més que destacadíssima The Paul Nitze School of Advanced International Studies. Concretament, hi diu:

Adjunct Professor of International Relations Mediator-in-Residence, UN Department of Political Affairs, 2014-15; Senior Visiting Fellow, LSE, London since 2011; Chair of the Board of the Afghanistan Analysts Network since 2010; and Senior Adviser, Inter-Mediate, London since 2012 

Background and Education: Special Representative of the European Union for Afghanistan (2002-2008); Personal Representative of the Secretary-General and Head of the United Nations Special Mission for Afghanistan (2000- 2002). In a diplomatic career spanning forty years, thirty-four with the UN and over six with the EU, has been involved in mediating a variety of conflicts; EU special representative for Afghanistan; UN Special Envoy for Afghanistan, Bangladesh, East Timor, Cambodia, Papua New Guinea, Myanmar, Armenia, Azerbaijan and Central America; has served as director of the Asia and Pacific Division at the UN Department of Political Affairs and as director for Europe and Americas in the Office of the UN Secretary-General; previously an appointed diplomat-in-residence and visiting professor at the Woodrow Wilson School at Princeton University; a lecturer of Constitutional Law at the University of Papua New Guinea, director of studies at the Hague Academy of International Law and adjunct professor at Yale University and Rutgers University; Companion of the Order of St. Michael and St. George; holds the Order of Wazir Akhbar Khan of Afghanistan; M.A., University of Cambridge; LL.B., King's College London; Bachelor in law, Barcelona University

Vendrell i Catalunya

Però encara hi ha més. Francesc Vendrell, naturalment, és un diplomàtic internacional, i això marca. Però també és català. I això també marca. De manera que quan se li ha preguntat pel procés, ha respost com tot un diplomàtic... català. Fixem-nos-hi.

Francesc Vendrell entrant al Palau de la Generalitat

En una entrevista al dia Ara (17.11.2012), es mostrava així de contundent,

"El Regne Unit és un exemple de com encarar un problema de nacionalitat des de la maduresa democràtica respectant la voluntat dels escocesos. En canvi, la immaduresa democràtica d'Espanya es mou per un sentiment, que no és compartit en altres països europeus, que nega que un territori pugui decidir sobre el seu futur."

Brutal, i fet des del coneixement profund del món diplomàtic internacional i europeu.

Més. En una entrevista a Vilaweb (23.02.2014), Vendrell, referint-se a la nul.la voluntat del govern espanyol de negociar afirmava que,

"El que sí que cal dir és que hi ha pocs casos on un govern democràtic elegit democràticament no vulgui acceptar en absolut qualsevol tipus de consulta en una part del seu territori. És poc corrent que un estat democràtic (els EUA, Canadà, Europa) diguin que ho impediran. I no crec que ho impedeixen, al final. Tampoc no crec que utilitzin la força."

I reblava,

"Per què el punts de vista del poble català no pot ser pres en compte? I no em faci parlar més, que ja són les sis passades"

La veritat, no calia que parlés més...

Lògicament, el govern català ha demanat consell i el parer en diverses ocasions a l'Ambaixador Vendrell. I de ben segur que ell ha respost afirmativament. 

Princeton University

No és sobrer recordar que està vinculat a dues organitzacions amb les quals el govern Mas, a través del Diplocat, està treballant o col.laborant de forma intensa en els darrers mesos.

Em refereixo, per una banda, al grup de consultoria diplomàtica Independent Diplomat, del qual és membre del seu Consell Assessor, conjuntament amb rellevants diplomàtics americans, britànics, australians, com Gareth Evans, fundador de l'International Crisis Group (ICG) i també amb l'ex-President d'Eslovènia, Danilo Turk. 

I de l'altra, al Liechenstein Institute on Selfdetermination at Princeton University (LISD), del qual Vendrell va ser professor no resident, i on el 2013 encara va pronunciar una conferència. El LISD, segons el seu web,

"...supports teaching, research, and publication about issues related to and emerging from self-determination, especially pertaining to the state, self-governance, sovereignty, security, and diplomacy with particular consideration of socio-cultural, ethnic, and religious issues involving state and non-state actors."

Precisament, el passat 16 de març, el LISD, en col.laboració amb el Diplocat, va organitzat una taula rodona sobre The Political Future of Catalonia. Views from a Global Perspective”, on es va discutir sobre el procés d’autodeterminació de Catalunya i analitzar el futur polític del país des d’una perspectiva global. La taula rodona comptà amb Carles Boix (Universitat de Princeton), Wolfgang Danspeckgruber (Liechtenstein Institute on SelfDetermination), Albert Royo (DIPLOCAT) i, naturalment, Francesc Vendrell (Johns Hopkins University).

Vendrell amb A. Royo i C. Boix, a l'acte al LISD (16.03.2015)

Un President de la República

Francesc Vendrell seria un candidat ideal per ocupar el càrrec de President de la República de Catalunya, si aquest càrrec assumeix un paper eminentment protocolari o representatiu, a l'estil del President d'Alemanya. Seria la culminació d'una carrera dedicada tota la vida al diàleg, la mediació i la resolució del conflicte arreu del món. Però sempre amb Catalunya al cap i al cor.

BRUTAL MENYSPREU EUROPEU A ESPANYA!

Aquesta imatge i totes les notícies que s'hi refereixen, són un testimoni fefaent de fins a quin punt Espanya és menyspreada per la Unió Europea. En la cimera de Brussel.les d'aquests dies, els grans estats de la UE semblen decidits a negociar directament amb Grècia, per tal d'assolir un acord. Fixem-nos però, que a la taula hi ha polítics alemanys, francesos, italians, polonesos, no sé si n'hi ha d'anglesos (no seria lògic, atès que no formen part de l'eurozona), a banda, és clar, de grecs... Però els que no hi són, segur, són els espanyols. Tanta fatxenderia de pressumir que són una de les principals potències europees, i a l'hora de la veritat, a l'hora de tallar el bacallà, no només Itàlia, sinó que fins i tot la pròpìa Polònia, la de veritat, els passa la mà per la cara. Voleu algun exemple més paradigmàtic de menyspreu i bandejament?

Que aquesta reflexió sigui utilitzada pel President Mas, o la gent d'Afers Exteriors o del Diplocat, amb tota llibertat, si ho consideren necessari. O pels eurodiputats a Brussel.les i a Estrasburg. Que se senti que els espanyols, no pinten res de res a escala europea, ni, menys encara a escala mundial. Són un zero a l'esquerra. I Catalunya ha de desconnectar-hi el més aviat possible, perquè no podem continuant fent el ridícul d'estar espoliats per aquesta gentola. Com diu en Titot, més que solidaritat, despertem compassió. I ja n'hi ha prou, d'aquest color!

PODEMOS MADE IN FAES*

La Catalunya del post 9-N està assistint a un seguit d'esdeveniments que cal analitzar-los amb molta atenció. Abans de fer-ho, però, cal partir de la base que la consulta va ser un èxit absolut, sobretot amb un impacte internacional que, naturalment, s´ha intentat minimitzar des de posicions espanyolistes. Però la veritat és que ens va situar políticament al mapa mundial, a l'agenda dels dirigents globals, i va ser un avís per a navegants, que aquí anem a per totes.

La prova més fefaent d'això que dic ens la dóna la reacció furibunda del govern espanyol. Ofensiva dels ambaixadors espanyols intentant boicotejar els actes del Diplocat arreu del món. Naturalment, ofensiva judicial contra el president de la Generalitat (l'odien a mort), la vicepresidenta (per cert, d'Unió), i la consellera d'Educació (li tenen jurada), als quals volen empresonar (ja que no poden executar-los, no seria estètic). I darrerament, també, ofensiva des de l'Audiència Nacional, que s'ha tret de la màniga l'Operació Pandora, contra col·lectius anarquistes, una acció totalment esbojarrada, que pretén estendre un cert terror entre la població que encara conserva la imatge que el franquisme i la transició va donar a aquest moviment contestatari (recordem el cas Scala, per cert). Es tracta, és clar que posar la por al cos, i donar la imatge que Catalunya és ingovernable, tret de si es governa directament des de Madrid. En aquest tipus de polítiques del terror, cal remarcar-ho, sempre s'implica a algun tonto útil (per ser benèvol), tal com el conseller d'Interior, que va perdre una bona ocasió o bé per callar o bé per no entendre de què va tot plegat.

Per cert, tampoc m'estranyaria que en les properes setmanes, el Ministeri de l'Interior, o la pròpia Audiència Nacional,  es despengés amb una, diguem-ne, operació Mohamed, que difongués arreu del món que Catalunya, a més de ser el centre de la corrupció, de l'anarquisme del món mundial, també ho és del jihadisme en totes les seves diverses branques: des de l'Isis, a Al-Qaeda, als talibans pakistanesos i si m'apures, també del Front Moro, de Boko Haram i de Hamas. De manera que fem atenció, que no trigarà gaire en donar-se.

Però potser l'operació que fins ara ha aixecat més butllofes, és la de Podemos. Tots recordem les paraules d'Aznar a la FAES (recordo que aquestes sigles també concorden amb les de Falange Española, per cert), el mes d'octubre del 2012, quan va dir que una ruptura d'Espanya només seria possible si abans Catalunya patís una pròpia ruptura interna. Bé, doncs ja som al cap del carrer. El missatge de Podemos, més de dos anys després, intenta precisament això, la ruptura interna de Catalunya. En aquest sentit, Podemos és un producte de laboratori de la FAES. No cal dir que els interessos del PP i de Podemos es reforcen mútuament. Uns assumeixen el monopoli de l'espanyolisme, i els altres el monopoli de la suposada revolta antisistema, que, naturalment, és una pura enganyifa, perquè a les primeres de canvi ja s´ha vist que la seva rebaixa de plantejaments és brutal.

En un déjà-vu que tomba d'esquena, amb els anys vint i trenta, quan es parlava de la Torrassa, ara sentim a parlar de Nou Barris, com el referent de la Catalunya de Podemos, fins i tot, es compara amb Vallecas o altres barris populars, de Madrid, naturalment. D'on si no? Roda el món i torna al Born, però en versió neoespanyolista.

Per acabar de treure's la careta, el gran dirigent Messies del tema, s'exclama contra l'abraçada més famosa de la història recent de Catalunya. Una foto que a les persones ben parides, per cert, ens va omplir d'orgull i de satisfacció. I és que Espanya té terror a la unitat del poble català, al seu potencial transversal que ja ha sacsejat, en els darrers tres anys, els mitjans de comunicació globals, i naturalment ha cridat l'atenció de molts governs i dirigents d'arreu del món.

Podemos ha nascut intel·lectualment del laboratori d'idees que es la FAES, i naturalment comparteixen objectius, a l´hora que han de fer veure que no es poden veure. Però això ja ho hem vist abans. No hi ha res que s'assembli més a un espanyols de dretes, que un espanyol d'esquerres. I encara que no s'abracin en públic, sí que ho fan en la intimitat dels seus caus.

*(NOTA: Post penjat al ND, el 29.12.2014)

PRIMERA PROMOCIÓ DEL MDAE

Llegeixo en el twitter de l'amic, i antic company del Bloc d'Estudiants Independentistes (BEI), Martí Estruch, que avui s'ha graduat la primera promoció del Màster Execuitu en Diplomàcia i Acció Exterior (MDAE). És una gran notícia que ja tenim funcionaris superiors especialitzats en aquest àmbit.

I encara és més bona notícia que ja s'està coent la segona promoció. 

El MDAE està dirigit acadèmicament pel Professor Carles Boix, col.laborador habitual amb Reagrupament, i probablement, el politòleg català més internacional que tenim.

Per més info, cliqueu aquí.

Un detall

Em permeto destacar un detall de la programació del MDAE

Sense complexos, com ha de ser!

"WHAT'S UP WITH CATALONIA: THE AWAKENING OF AN ANCIENT NATION"