GARCIA MARGALLO KO, NEXT PLEASE!*

El nou govern espanyol el podem considerar com un homenatge a l'èxit de la diplomàcia catalana des del 2012. Brutal. Els ministres d'Exteriors, de Defensa i d'Interior, carteres hard per definició, han estat rellevats de les seves funcions. Espanya, ha entomat una nova derrota.

En Garcia Margallo, des del primer moment va encapçalar l'ofensiva diplomàtica -lògicament-, però també mediàtica, amb les seves patètiques i siderals declaracions, que volien provocar el pànic dins de Catalunya, i que no han fet més que reforçar l'independentisme transversal, cívic, democràtic i compromès amb el procés.

La caiguda de Garcia Margallo, és en definitiva, i principalment, el fracàs de Rajoy, malgrat que ell continuï en el càrrec, gràcies a la traïció dels socialistes. Un Rajoy totalment desprestigiat a la Unió Europea, on no pinta res i on el bandegen quan per exemple Alemanya, França i Itàlia es reuneixen en petit comitè, per desencallar els grans temes. On Itàlia compta amb càrrecs claus al Banc Central Europeu (Mario Draghi, foto inferior) o a la Comissió Europea (Federica Mogherini), on fins i tot Polònia (Donald Tusk) i Holanda (Jeroen Dijsselbloem) pesen més. Espanya s'està convertint en un destorb per a Europa. Fa nosa a Kosovo, fa nosa i molt a Gibraltar. Representa un problema de seguretat europea a Ceuta i Melilla. I a les Canàries, també. I ara, per més inri, la seva deslleialtat amb l'OTAN, ajudant logísticament a la flota russa que es dirigeix al Mediterrani oriental a atacar la ciutat d'Alep, de manera que Espanya té tacades de sang siriana, kurda, les seves mans. Aquí, els Estats Units i els caps de l'OTAN, han dit que enough is enough i s'han plantat. I Espanya, lògicament, ha hagut de fer marxa enrere. La indignació i el menyspreu envers ella, de portes endins, és, ara sí, sideral. Espanya, per no ser, no és ni membre titular del G20, on sí que hi són, en un signe dels temps, Mèxic i Argentina, per exemple. Si hi assisteix és en condició d'special guest, normalment sota el paraigua humiliant de França o de la Unió Europea, perquè per ella mateixa no se'n surt. Podem dir que és una okupa.

Si hi ha una prova encara més convincent de l'obsessió espanyola amb impedir l'èxit diplomàtic català, és la tria del nou titular del Ministeri. Es tracta del fins ara Representant Permanent del Regne d'Espanya davant de la Unió Europea, Alfonso Dastis. És a dir l'antagonista directe del Representant Permanent de Catalunya davant de la Unió Europea, l'Amadeu Altafaj. Per entendre’ns, és l'anti-Altafaj, designat amb l'objectiu explícit d'anul·lar la política exterior catalana, en general, i l'europea en particular, d'on no seran absents temes com les conseqüències del Brexit i Escòcia, per exemple. I el fet que en els propers mesos tant Alemanya com França tindran eleccions, per la qual cosa l'agenda prioritària serà més domèstica que europea. I si tenim present, que Espanya sempre ha utilitzat aquests dos països com a primos de Zumosol per advertir del perill que una Catalunya independent quedi fora de la UE, doncs resulta clar que aquest nomenament, que mediàticament ha passat força desapercebut, està tant o més pensat en clau catalana que el propi relleu de l'antecessor.

Sorprèn, en aquest sentit, que els mèdia catalans i les tertúlies no hagin remarcat aquest detall. Possiblement perquè molts d’ells tenen un tarannà fatalista, que els fa incapaços de comprendre quan Catalunya obté una victòria, fins i tot quan aquesta es troba davant dels seus nassos.

Addenda: L'anàlisi de la victòria de Trump, i el seu impacte sobre el procés d'independència de Catalunya la faré en el proper article. Recordo també que Trump és d'ascendència escocesa (per part de mare), i aquest és un detall no precisament menor.

*(NOTA: Post penjat a La Veu de Reagrupament, núm. 61, Novembre 2016)

ENTREVISTA A L'UNILATERAL*

Josep Sort: “El nou ministre és la demostració fefaent de l’èxit de la política diplomàtica catalana” Referir-se a la “indissolubilitat” i “indivisibilitat” de la nació espanyola, és d'un arcaisme que tomba d'esquena, quan és ben evident, que si hi ha alguna cosa soluble i divisible en aquest món, són les nacions, com ho demostra el nombre d'estats que s'han creat en les darreres dècades.”

Per Mercè Feliu - 10 de novembre de 2016

Josep Sort, (Barcelona, 1964), doctor en Ciències Polítiques, historiador, professor associat de ciència política a l’UB. Militant independentista des de 1983. Publica el llibre Del soft al hard. Catalunya, la independència i els afers exteriors. Recull d’articles d’àmbit internacional publicats a la Veu de Reagrupament, durant els darrers anys, que presenta a Barcelona, dilluns 14 de novembre a les 19:15 a la Llibreria Claret, c/Roger de Llúria, 5.

- Anglicismes pel títol de llibre, Del soft al hard, què indica aquesta terminologia?

- En l’àmbit de la política internacional, enfront el model de la hard politics, que és la política dura, tradicional, la que es basa en la força i l’hegemonia, en la diplomàcia tradicional es va desenvolupar el model de la soft politics, basat en la seducció, l’atracció, les tècniques de relacions públiques i màrqueting, amb l’ús de referents mediàtics, esportius, artístics, per part d’un estat per convèncer un altre estat. És a dir, no en base als contactes entre diplomàtics i polítics respectius, sinó sobretot adreçant-se a l’opinió pública, a la ciutadania de l’estat objectiu.

- Concretant en el cas català…

- Catalunya, lògicament, en no tenir un estat propi, amb un servei diplomàtic reconegut, ni un exèrcit, ha hagut d’utilitzar de forma molt astuta, tot s’ha de dir, tècniques de soft politics, com per exemple l’anomenada diplomàcia pública, per arribar a l’opinió pública de molts estats, per tal de donar a conèixer la nostra voluntat d’exercir el dret a decidir de forma democràtica i cívica. I hem tingut un gran èxit! A ningú se li escapa, per exemple, que el Barça és un referent mundial de la catalanitat.

- Ara és l’hora de passar al hard?

- Per descomptat. El procés ja està arribant a un punt que considero que es fa necessari que Catalunya, el seu govern, el seu parlament, també comenci a parlar clar sobre aquells temes que són considerats cabdals pels estats, com és el de la seguretat, els compromisos internacionals, els tractats internacionals, etc., perquè ens agradi o no, seran aquests temes els que interessaran realment a la comunitat internacional, en general, i a les grans potències, en particular, a l’hora de posicionar-se d’una manera més o menys clara quan arribi el moment decisiu de decidir si ens reconeixen diplomàticament. És per això, que cal ser molt clars en aquests àmbits hard, sense deixar cap mena de dubte al respecte.

I òbviament, ho hem de fer deixant molt clar que la República de Catalunya serà un “peace-loving state” com exigeix l’ONU, també que la nostra Independència contribuirà a incrementar la seguretat, l’estabilitat del món en general, del nostre entorn geopolític, i dels nostres aliats, tant en l’àmbit de la Unió Europea, com en l’àmbit euromediterrani, com també de l’OTAN. D’aquí, en deÒnitiva, deriva el títol del llibre.

- Centrant-nos en la dimensió internacional del procés, quins han estat els moments clau en l’evolució diplomàtica del govern català?

- Catalunya sempre ha tingut una clara vocació internacional. Som realment un exemple de país que malgrat no tenir un estat propi, i tenint un estat en contra, com és l’espanyol, ha atret sempre un gran interès internacional. I la prova la tenim en el fet que Barcelona té una gran nombre de consolats internacionals. De fet és una de les ciutats amb més consolats d’arreu del món.

Naturalment, de moment, no tenim ambaixades, però el fet cert és que alguns consolats tenen una sobrerellevància. És el cas, per exemple, del d’Estats Units, amb rang de Consolat General, i amb un pes en l’àmbit mediterrani molt important. També, naturalment, França, Alemanya, Itàlia i la Gran Bretanya, històricament han tingut una important presència diplomàtica a Barcelona. Més recentment, la Xina, Japó, el Marroc, han esdevingut consolats importants per diversos motius.

Aquest context actual mostra que els successius governs catalans han desplegat una activitat para-diplomàtica molt ambiciosa, en gran part seguint l’exemple del Quebec, Flandes, Baviera, des dels anys vuitanta. La presència exterior catalana amb oficines comercials, lectorats de català en un gran nombre d’universitats d’arreu del món, l’èxit del programa Erasmus en les universitats catalanes, així ho acrediten. La novetat, però, és que en els darrers temps, s’ha reforçat el caràcter polític de les Delegacions del Govern, el nombre de les quals no para de créixer per a major indignació dels espanyols. I particularment, el nomenament d’un Representant Permanent a Brussel·les, davant de la Unió Europea, deixa ben clara la determinació del Catalunya d’anar a per totes, i d’això, en pren bona nota la comunitat internacional.

- Com valoraries la tasca actual d’en Raül Romeva?

- Tot i que fa pocs mesos que ocupa el càrrec, la valoració no pot ser més que positiva. En primer lloc, el sol fet que definitivament, el nou govern decidís crear una Conselleria d’Afers Exteriors, va ser una enorme pas endavant. Sempre recordo que ja en les eleccions del 2003, el llavors candidat Artur Mas, ja va anunciar el seu compromís de crear-la. Han hagut de passar tretze anys fins a fer-se realitat, durant els quals, també s’ha de reconèixer, també es van fer passos positius, entre els quals la creació del Diplocat, encarregat de la diplomàcia pública, a la que em referia abans. En segon lloc, la tria de Romeva, un polític jove, però amb deu anys d’experiència al Parlament Europeu, va ser molt encertada, com s’ha demostrat en el temps que porta en el càrrec. No només ha ajudat a fer més transversal el projecte independentista, sinó que ha introduït elements de modernitat, empenta, imatge, cosmopolitisme i capacitat.

- Configuració de govern a l’estat espanyol, i vint-i-quatre hores després, un nou atac judicial a un representant polític català. Com es veuen des de l’exterior aquests atacs i com s’han de solucionar des de l’interior?

- Si hi ha alguna cosa positiva en la cultura política espanyola és la seva previsibilitat. No enganyen. És un clàssic això de començar marcant paquet, fent un avís per a navegants o, si es vol, un globus sonda per a veure quina és la resposta que hi ha. Segons les pròpies declaracions dels responsables d’afers exteriors catalans, des de l’exterior estan cada cop més astorats per la manca de cintura política del govern espanyol que es nega a dialogar amb el govern català. Consideren que enrocar-se en aquesta actitud contradiu el pragmatisme que sempre ha caracteritzat la forma d’actuar dels estats implicats en la integració europea, que sempre han avantposat la voluntat política de dialogar i de trobar solucions per desencallar els problemes per damunt de fonamentalismes legalistes. Les lleis sempre han d’estar al servei dels ciutadans, no a l’inrevès. Per altra banda, referir-se a la “indissolubilitat” i “indivisibilitat” de la nació espanyola, és d’un arcaisme que tomba d’esquena, quan és ben evident, que si hi ha alguna cosa soluble i divisible en aquest món, són les nacions, com ho demostra el nombre d’estats que s’han creat en les darreres dècades.

- Aleshores la DUI, Declaració Unilateral d’Independència, és fonamental?

- Naturalment. En el context de negació del diàleg per part d’Espanya, els parlamentaris catalans hauran de fer un pas endavant i aprovar-la si compten amb la majoria. Que la tenen. I un cop aprovada, ratificar-la per via referendària legalment, ben probablement seguint la legalitat catalana o internacional, si s’escau.

- En el pròleg del llibre parles que som més del 48%, en què et bases? -

- Concretament el que dic és que aquest discurs del 48% és una enganyifa. Aquest percentatge no es refereix als partidaris de la Independència, sinó als ciutadans que van votar partits independentistes en unes eleccions parlamentàries. N’hi va haver d’altres que van votar per opcions partidistes que no es van definir explícitament, però que, i només cal veure les enquestes, en una votació referendària, optarien en una proporció suficient per fer clarament majoritària l’opció independentista. També n’hi va haver que no van votar per ser eleccions d’un parlament autonòmic. La independència és clarament l’opció més preferida pels catalans i les catalanes, i és una tendència que va augmentant, però és inconscient anant allargant el procés. Mai, repeteixo, mai serem el 99% ni el 100% els independentistes. De fet, aquesta mania d’anar donant llargues amaga un element subconscient poc democràtic, atès que aspira a un utòpic unanimisme que eviti el conflicte, quan el conflicte, i la seva gestió, és el nucli de tota democràcia.

- El llibre mostra una visió optimista del suport exterior que rebrem, hi parles sovint del silenci eixordador de la comunitat internacional vers el procés independentista català, ens ho expliques?

- Claríssim. El fet que la comunitat internacional apliqui la política del wait and see en el procés d’independència que estem protagonitzant, demostra clarament que Espanya no compta amb els suport dels seus socis europeus i mundials. L’únic ambaixador que s’ha posicionat explícitament en contra de la independència de Catalunya és el de Palestina. L’únic. La resta o no han badat boca, o han recorregut al típic i tòpic llenguatge diplomàtic l’essència del qual és que tothom el pot interpretar a la seva manera, i així s’eviten tensions. Cal tenir en compte que la Independència de Catalunya serà un esdeveniment d’una gran transcendència, no debades, el seu pes econòmic supera al de Grècia, Portugal, Irlanda, per exemple. No estem parlant d’un país de dimensions balcàniques o bàltiques, amb tot el respecte. Contràriament al que sovint sentim, Catalunya, de petita, en té poc.

- En Garcia Margallo i el seu espai sideral han fracassat davant d’actituds més pausades com la d’Amadeu Altafaj?

- El ministre Garcia Margallo, i amb ell el govern espanyol, i amb ell el propi Mariano Rajoy han fracassat miserablement. Espanya s’està convertint en un destorb per a Europa. Tenim el cas de Kosovo, el cas de Gibraltar, el cas de Ceuta i Melilla, i ara per més inri, la seva deslleialtat amb l’OTAN, ajudant logísticament la marina russa, i col·laborant amb la destrucció de la ciutat d’Alep. Tot això ha fet que cada cop tingui menys protagonisme a nivell de la Unió Europea, on per exemple Itàlia té un pes molt més gran, com ho demostra el fet que alts responsables de la UE són d’aquesta nacionalitat. Fins i tot Polònia i Holanda li passen la mà per la cara. Quan els grans de la UE decideixen reunir-se a banda, Alemanya, França i Itàlia ho fan, bandejant-la de forma humiliant. Espanya no és ni tan sols membre oficial del G20, com sí que ho són Mèxic i Argentina. Va de convidada, quasi podríem dir que d’okupa. I malgrat aquest desastre, continua assumint aires de gran potència, que sovint resulten ben patètiques i de vergonya aliena. Contràriament, i malgrat comptar amb uns recursos, humans i materials, molts més modestos, l’actuació de la Delegació del Govern a Brussel·les ha tingut grans encerts, com l’ajuda als catalans que es van veure afectats pels atemptats terroristes de fa uns mesos, a banda, és clar del profund coneixement de la burocràcia europea.

- Què en penses del nou ministre d’afers exteriors de l’estat espanyol, n’Alfonso Dastis? Si la caiguda de Garcia Margallo ja és significativa del fracàs espanyol, encara ho és més el nomenament del seu successor. Per entendre’ns és l’anti-Altafaj, vull dir amb això que està designat amb l’objectiu explícit d’anul·lar la política exterior catalana. El nou ministre ocupava, precisament, el càrrec de Representant Permanent del Regne d’Espanya davant de la UE, és a dir, era l’antagonista d’Altafaj, per voluntat pròpia, i amb la diferència de comptar amb uns recursos humans i materials immensament més importants. Només cal veure el web de la representació espanyola a Brussel·les per comprovar-ho. Centenars de funcionaris hi apareixen, i malgrat això han estat incapaços de neutralitzar la delegació catalana. Dit ras i curt, el nou ministre és la demostració fefaent de l’èxit de la política diplomàtica catalana al cor d’Europa. Sorprèn, en aquest sentit, que els mèdia catalans i les tertúlies no hagin remarcat aquest detall. Possiblement perquè molts d’ells tenen un tarannà fatalista, que els fa incapaços de comprendre quan Catalunya obté una victòria, fins i tot quan aquesta es troba davant dels seus nassos.

*(NOTA; Entrevista publicada a L'Unilateral, 10.11.2016)

DEL SOFT AL HARD O LA DERROTA D'ESPANYA*

Aprofito l’avinentesa de l’aparició del meu darrer llibre, que porta per títol Del Soft al Hard. Catalunya, la Independència i els Afers Exteriors, i que naturalment us convido a llegir i si s’escau a fer-me arribar els vostres comentaris, per reflexionar sobre els darrers esdeveniments que s’han succeït en la dimensió internacional del procés cap a la Independència de Catalunya.

Bàsicament, aquests darrers esdeveniments es concreten en el fet que Espanya, o si voleu el Govern espanyol -per cert, sabeu que l’acrònim que utilitza la CIA per a referir-s’hi és el de GOS, per Government of Spain? i que li escau d’allò més, si no fos que és un atemptat contra l’honor caní- ha reconegut de facto, naturalment mai no ho farà de iure, el seu total i absolut fracàs en la seva contraofensiva diplomàtica per impedir la promoció de la independència de Catalunya que s’ha fet d’ençà el 2012 sota els mandats dels presidents Mas i Puigdemont, i que s’ha concretat encara més des de l’establiment explícit de la Conselleria d’Afers Exteriors, que literalment ha aixecat ampolles a Espanya, i els ha posat dels nervis. Una conselleria que ja va anunciar que es crearia, si guanyava la presidència, el llavors candidat Artur Mas, l’any 2003! Tretze anys després, feta realitat, i després d’uns pocs mesos de funcionament, el resultat, no cal dir-ho, és excel·lent. Així com també la feina desenvolupada, al llarg dels darrers anys, pel Diplocat, exemple paradigmàtic de diplomàcia pública qu ha anat arreu del món fent actes d’explicació i sensibilització de l’argumentari català pel dret a decidir, havent d’entomar constantment les provocacions de la diplomàcia espanyola, que s’ha comportat ben poc diplomàticament per cert, arribant a fer el ridícul en nombroses ocasions.

El corolari d’aquest fracàs permanent i continu dels espanyols s’ha concretat, lògicament, en el relleu del Ministre de torn, que és la demostració fefaent que Espanya no se n’ha ensortit. En Garcia Margallo, des del primer moment va encapçalar l’ofensiva diplomàtica -lògicament-, però també mediàtica, amb les seves patètiques i siderals declaracions, que volien provocar el pànic dins de Catalunya, i que no han fet més que reforçar l’independentisme transversal, cívic, democràtic i compromès amb el procés.

La caiguda de Garcia Margallo, és en definitiva, i principalment, el fracàs de Rajoy, malgrat que ell continuï en el càrrec, gràcies a la traïció dels socialistes. Un Rajoy totalment desprestigiat a la Unió Europea, on no pinta res i on el bandegen quan per exemple Alemanya, França i Itàlia es reuneixen en petit comité, per desencallar els grans temes. On Itàlia compta amb càrrecs claus al Banc Central Europeu (Mario Draghi) o a la Comissió Europea (Federica Mogherini), on fins i tot Polònia (Donald Tusk) i Holanda (Jeroen Dijsselbloem) pesen més que Espanya.

Tanmateix encara hi ha més. Si hi ha una prova encara més convincent de l’obsessió espanyola amb impedir l’èxit diplomàtic català, és la tria del nou titular del Ministeri. Es tracta del fins ara Representant Permanent del Regne d’Espanya davant de la Unió Europea, Alfonso Dastis. És a dir l’antagonista directe del Representant Permanent de Catalunya davant de la Unió Europea, l’Amadeu Altafaj. I és que el nomenament d’Altafaj va exaltar sobremanera Espanya, tant que la va portar al Tribunal Constitucional a fer el paripè. I és que aquesta tria, la del nou ministre, demostra ben a les clares, que els espanyols consideren que el camp de batalla se centrarà al cor de la Unió Europea, i d’on no seran absents temes com les conseqüències del Brexit i Escòcia, per exemple. I el fet que en els propers tant Alemanya com França tindran eleccions, per la qual cosa l’agenda prioritària serà més domèstica que europea. I si tenim present, que Espanya sempre ha utilitzat aquests dos països com a primos de Zumosol per advertir delperill que una Catalunya independent quedi fora de la UE, doncs resulta clar que aquest nomenament, que mediàticament ha passat força desapercebut, està tant o més pensat en clau catalana que el propi relleu de l’antecessor.

Per acabar, una Espanya derrotada per la diplomàcia catalana, s’ha vist obligada a canviar de titular d’Afers Exteriors. Paradoxalment, aquesta victòria no ha estat prou esbombada pels mèdia catalans, probablement perquè estan imbuïts del fatalisme dels que pensen que mai acabaran triomfant. Però el fet cert, és que anem pel bon camí. De victòria en victòria, fins a la victòria final. Naturalment.

*(NOTA: Post penjat al DGS, 8.11.2016)

CONGRATULATIONS CATALONIA PERMANENT REPRESENTATIVE IN EU

Spanish FA Minister Sacked 

unable to stop Catalonia Independence

EXCEL.LENT FEINA DE LA DELEGACIÓ DEL GOVERN A BRUSSEL.LES

La Delegació del Govern de Catalunya a Brussel.les, encapçalada per Amadeu Altafaj, ha ajudat als Catalans i les Catalanes afectades pels atemptats de Brussel.les i s'ha coordinat amb el Govern, a través del Conseller Raül Romeva. Una excel.lent feina.

ALTAFAJ À RADIO BELGIQUE

Écouter

ELS PRESIDENT MAS AMB ELS DELEGATS A L'ESTRANGER

Trobada del President Artur Mas amb la cúpula d'Afers Exteriors i els delegats del Govern a l'estranger. D'esquerra a dreta hi veiem:Andrew Davis, delegat del Govern als Estats Units, Canadà i Mèxic; Josep Manuel Suàrez Iborra, delegat al Regne Unit i Irlanda; Amadeu Altafaj, representant permanent de la Generalitat davant de la UE i delegat del Govern davant la UE; Francesc Homs, conseller de Presidència i Afers Exteriors; Artur Mas, President de la Generalitat; Roger Albinyana, Secretari d'Afers Exteriors i de la Unió Europea; Martí Anglada, delegat del Govern a França i Suïssa; Mar Ortega, delegada del Govern a Alemanya; Adam Casals, delegat del Govern a Àustria, Hongria, Txèquia, Croàcia, Eslovènia, Eslovàquia i Lucca Bellizzi, delegat del govern a Itàlia. 

Sense cap mena de dubte, la trobada no va ser només per fer-se una foto, per la qual cosa és de suposar que es va parlar de com reforçar la presència de Catalunya al món, i probablement també, de com fer front a les atzagaiades espanyoles que pretenen impedir-ho. 

Per altra banda, fa pocs dies, es va anunciar l'imminent obertura de dues noves delegacions, que es consideren claus: la del Vaticà i la del Marroc. Bon senyal.

EL PROBLEMA DE FONS*

Un dels problemes més importants, tal vegada el més important, el de fons, que es planteja a l'hora d'atraure l'atenció internacional envers la reivindicació independentista de Catalunya és la pura i simple insignificància mundial d'Espanya. Avui en dia, Espanya, malgrat les seves 130 ambaixades amb els seus titulars i subordinats, no pinta pràcticament res en el món. El servei diplomàtic espanyol, en la realitat, no és més que un veritable pou on s´hi aboquen literalment milions d'euros en despeses normalment sumptuàries, de protocol, i gastronòmiques. 

Donald Tusk, President del Consell Europeu

Una demostració fefaent la tenim a Europa, i més en concret, a la Unió Europea. Malgrat que sempre gallegen de ser-ne una de les grans potències econòmiques, a l´hora de la veritat, és a dir, a l´hora de repartir els grans càrrecs dirigents, als espanyols ni se'ls compta, ni se'ls espera. Fixem-nos que, recentment, un polonès i una italiana, han estat els triats per ocupar els dos càrrecs claus de la Unió Europea. Donald Tusk, com a President del Consell Europeu, i Federica Mogherini,com a Alt representant de la Unió Europea per als Afers Exteriors i la Política de Seguretat. Casualment, Itàlia i Polònia, un per raons geoestratègiques i l'altre per raons demogràfiques,són els dos estats més equiparables a l'espanyol. 

Federica Mogherini, Alta representant de la UE per als Afers Exteriors i Seguretat

Tampoc hi ha cap espanyol al capdavant de la Comissió Europea, ni del Parlament Europeu ni del Banc Central Europeu -on tornem a trobar un altre italià. En definitiva, un zero a l'esquerra. Naturalment és lògic pensar que això ens pot afavorir. Quant menys presència internacional espanyola millor, se suposa. Però hi ha una derivada d'aquesta constatació que no ens és tan favorable. I és que quant menys rellevància internacional d'Espanya, menys interès genera allò que hi passa. I això, lògicament, afecta Catalunya. No es tracta que ara plantegi que Espanya s'ha de convertir en una superpotència per tal que la reivindicació catalana assoleixi una visibilitat internacional potent. Entre altres raons perquè és metafísicament impossible que la primera condició sigui realitat. Del que es tracta, i el que proposo, és que més que abastar tota la comunitat internacional, la política exterior de l'independentisme català s´ha de centrar en els actors claus que siguin susceptibles, naturalment perquè els interessa, de mostrar una predisposició cap a la nostra reivindicació. 

Salutació del Primer Ministre francès, Manuel Valls, al President Mas

Entre aquests actors claus, jo n'identifico alguns. Els Estats Units, per començar, per raons òbvies. França, sense cap mena de dubte, entre d'altres raons perquè som el seu pati del darrere. És altament significatiu, en aquest sentit, el gest que el Primer Ministre francès, el català de naixement, Manuel Valls, va protagonitzar en anar a saludar expressament el President de la Generalitat, Artur Mas, el dia de la manifestació per la llibertat d'expressió celebrada a París, aquest 11 de gener. Un gest que va posar histèrics els espanyols. Altres estats que també han mostrar una especial sensibilitat pel cas català han estat Israel, els països bàltics, els escandinaus... Per raons estrictament econòmiques, és obvi que la Xina i Rússia, amb una presència a Catalunya cada cop més important, a banda és clar, del seu pes en el context mundial, també haurien de formar part d'aquesta llista. D'altres, serien els casos de Mèxic, Marroc o Brasil. Finalment, tres estats que es veurien directament molt beneficiats a escala global de la Independència de Catalunya serien els ja esmentats Itàlia i Polònia, i també el Canadà.

Amadeu Altafaj, representant permanent de Catalunya davant la UE

No vull acabar aquest article sense fer un reconeixement a les darreres iniciatives que el President de la Generalitat ha impulsat en l'àmbit dels afers exteriors. El nomenament d'un representant permanent a Brussel.les, en la persona del senyor Amadeu Altafaj, i la decisió d'obrir dues noves oficines a l'exterior, a Roma i a Viena, sub-seu de l'ONU, recordem-ho, són tres excel.lents notícies que demostren la voluntat efectiva d'internacionalitzar el procés. A banda, és clar, de clavar uns mastegots monumentals a la diplomàcia espanyola, del dret i del revès. President Mas, no pari, i, si té un moment acompleixi la promesa que ja va fer en la campanya electoral del 2003 (fa 12 anys!) de crear la Conselleria d'Afers Exteriors, quant abans millor.  

*(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 43, GENER 2014)

PASSOS ENDAVANT, EN LA BONA DIRECCIÓ

Les darreres setmanes i fins i tot, els darrers dies, podem considerar-los clau en el procés cap a la Independència. Ja abans de l'acord del passat dia 14, la Generalitat havia pres alguns acords trascendentals.

Em refereixo, és clar, a l'aprovació, per part del Parlament de Catalunya, de la Llei d'Acció Exterior i de Relacions amb la Unió Europea, el passat 26 de novembre. Aquesta llei es proposa: 

a) La màxima projecció exterior de Catalunya i la màxima promoció a l’exterior dels seus interessos.

b) El posicionament de Catalunya a l’exterior com a actor internacional actiu amb relació a matèries que són competència de la Generalitat o d’interès per a Catalunya.

c) El posicionament de Catalunya davant la Unió Europea i la participació de la Generalitat en les institucions europees, de conformitat amb la normativa vigent.

Entre, altres aspectes, la llei regula les relacions de la Generalitat amb la UE i amb els organismes internacionals, la presència de les delegacions del govern i de les oficines sectorials a l'exterior, les relacions amb les Comunitats Catalanes arreu del món, la signatura d'acords de col.laboració i promou la diplomàcia pública, cultural, econòmica i esportiva de Catalunya, entre d'altres.

Amadeu Altafaj, Representant Permanent davant de la UE

De forma quasi simultània a l'aprovació d'aquesta llei, també es va fer pública l'obertura de dues noves delegacions del govern a llocs tan emblemàtics com Roma i Àustria. Aquesta també és una gran notícia, atès que reforçarà la presència en aquests països, així com amb el Vaticà i l'Europa Oriental (Hongria, Txèquia, Eslovàquia, Croàcia i Eslovènia, concretament).

Pocs dies després, una altra notícia, també excel,lent, ha estat la del reforçament de l'estratègica Delegació del Govern a Brussel.les, amb el nomenament d'un Representant Permanent del Govern de Catalunya davant la UE, pel qual càrrec s'ha nomenat un professional de llarga trajectòria a la UE, com és Amadeu Altafaj, podríem dir que és un insider, que ara passarà a jugar a favor de Catalunya, amb un coneixement enorme de les interioritats de la UE. No és d'estranyar, que els espanyols s'hagin posat dels nervis. Els recomano molta til.la, perquè tot just hem començat.

Martí Anglada, Delegat del Govern a França i Suïssa

Com per exemple, arran de la Manifestació per la Llibertat d'Expressió celebrada a París, que va comptar amb la presència del President de la Generalitat, Artur Mas, i que de ben segur va comptar amb la feina eficient i efectiva del nou delegat del govern a Paris, en Martí Anglada, nomenat el passat mes de setembre. El fet que el propi Primer Ministre francès, el català Manuel Valls, saludés i agraís personalment, la presència del President Català, trencant tot el protocol i segurament els obstacles posats per la diplomàcia espanyola, va posar en estat catatònic a tota la Brunete mediàtica i a la pròpia Moncloa.

El Primer Ministre Manuel Valls i el President de la Generalitat, Artur Mas

(Aquesta presència als carrers de París del President de la Generalitat, en un acte que va aplegar alguns dels principals líders mundials, és la que vam trobar a faltar, dit sigui de passada, el passat mes de juny, quan es commemorà el 70è aniversari del desembarcament de Normandia, sobretot per retre homenatge als milers de catalans que van lluitar o morir en aquell conflicte).

La darrera i podem dir que més trascendental notíca està encara calenta. Es tracta del projecte de crear la tan necessària i imprescindible Conselleria d'Afers Exteriors per tal d'impulsar encara amb més força aquest àmbit en els propers mesos davant la convocatòria electoral del 27 de setembre.

És una promesa electoral del 2003 (fa 12 anys!) del llavors candidat Artur Mas. Quan el 2010, va arribar al govern, se'n tornà a parlar, però llavors, l'argument de les retallades i la crisi de les finances públiques (i perquè no dir-ho, una manca de fermesa en la voluntat política de tirar-ho endavant) ho va impedir. 

Però la realitat és tossuda, i si hi ha una cosa clara des del 2012, és la rellevància que els Afers Exteriors, i més concretament, la internacionalització del procés, ha assolit. Aquest fet, exigeix que en els propers deu mesos l'activitat internacional sigui encara més intensa i cal un òrgan departamental (conselleria) específic per tal de gestionar-ho i promocionar-ho. Espero i sembla ben clar, que això finalment serà una realitat. Oimés quan el propi President de la Generalitat va afirmar que els Afers Exteriors és una de les àrees de priorització en l'acord entre CiU i ERC conclòs el passat dia 14. Això ens fa ser molt optimistes.

No vull acabar aquest post sense mostrar la meva satisfacció per com evolucionen els fets. I més concretament pel fet que la reivindicació de la creació d'una Conselleria d'Afers Exteriors ha estat una constant en l'actuació de Reagrupament Independentista des de la seva fundació, com ja consta explícitament en el full de ruta d'Organitzant el nostre futur lliure (2010), i en la ponència Catalunya Lliure, un món millor, aprovada en la VI Assemblea (2013). Que Reagrupament com a associació patriòtica, hi hagi pogut contribuir a aquest procés és una excel.lent notícia. I que una servidora, conjuntament amb tots els companys i companyes del Grup de Treball d'Internacional, ni que sigui modestament, també, m'omple d'un enorme orgull.

WHY DON'T YOU SHUT UP, DUCH?*

 (Dedicat a la memòria d’en Jordi-Carles Burillo i Roig) 

JOSEP SORT. L’èxit apoteòsic de la Via Catalana, ha desfermat una ofensiva full spectrum del govern i sobretot de la diplomàcia espanyola. Estan acollonits, literalment. Que una mobilització tingui èxit, com va ser la Manifestació del 2012, pot ser casual o atribuïble fins i tot a la sort, la fortuna o l’atzar. Però que passin dotze mesos, i el nou repte superi amb nota l’anterior, això ja no és cap casualitat. Això ja és una cosa seriosa. Ara va de bo.

Per això el nacionalisme espanyol ha passat al Mode 2 de la seva estratègia. Seguint la dita clàssica de la lluita anti-colonial: l-opressor primer ignora i menysprea l’enemic que vol alliberar-se (Mode 1). Quan aquest demostra fortalesa i empenta, tremp i audàcia, llavors l’opressor l’ataca (Mode 2). I ara, som en aquest mode: l’atac. Fins i tot ja perdent les formes i recorrent perillosament a la violència física, com va passar a la Delegació de Madrid, en un episodi molt fosc, com acostuma a passar sempre que estan implicats els serveis d’intel.ligència espanyols, i fins i tot el propi Ministeri de Defensa. Per cert, que entre el públic assistent, hi havia representants diplomàtics, segons sempre d’algun país bàltic, d’Irlanda, i fins i tot sembla que també dels Estats Units, tot i que aquest extrem sembla que no s’ha confirmat oficialment. I algun altre. Uns cracks, els espanyols.

Aquest atac ja cada cop més desfermat té lloc, per descomptat, a través del front mediàtic, tal i com he intentat explicar en les darreres setmanes. Però els sis dies posteriors a l’11S, l’histerisme mediàtic espanyols està batent tots els rècords. L’assimiliació de l’independentisme al nazisme ja és quotidiana i descarada. Estan perdent els papers.

És interessant assenyalar quins són els objectius que semblen triar. Per una banda, naturalment, TV3. De l’altra, el tema internacional, i més concretament, de la Unió Europea. Entre d’altres.

Respecte el tema de TV3, ja he escrit per activa i per passiva, que l’objectiu d’Espanya és impedir que TV3 sigui la televisió de referència del procés de Transició Nacional, com ho està sent fins ara. Els espanyols saben que amb TV3 no controlada, les possibilitats de derrota pròpia es multipliquen exponencialment. De manera que no m’estranyaria que forcessin algun tipus de control o fins i tot tancament per part de Madrid.

Però la batalla dels darrers dies també s’ha centrat en el reconeixement internacional de la Catalunya Independent, i molt particularment, en si formaria part de la Unió Europea. Cada cop les mostres de simpatia, comprensió, complicitat de polítics i analistes europeus cap a una Catalunya independent es multipliquen. Això fa que el govern espanyol mobilitzi tot els seus recursos diplomàtics, encara molt tocats després de la duríssima pallissa rebuda a Buenos Aires, i de l’enfrontament amb el Regne Unit pel tema del penyal.

En aquest sentit, el tema estrella, naturalment, és la suposada exclusió de la UE de la Catalunya independent. Insistir en aquest punt és totalment inútil. No hi ha cap precedent que justifiqui aquesta suposada exclusió. Ans ben al contrari, la UE sempre s’ha caracteritzat per trobar solucions pragmàtiques quan ha hagut de resoldre problemes, unes solucions que sempre han anat en la direcció d’incorporar més i més estats a la Unió. Seria una casualitat que precisament fos Catalunya la primera que trenqués aquesta dinàmica.

Però els espanyols, conscients que si no exhibeixen el papu de l’exclusió de la UE, ho tenen cru, han activat els seus peons a Brussel.les. Es diguin Almúnia o fins i tot un personatge nefast, patètic, que actua com a Portaveu del Parlament Europeu i que respon al nom de Jaume Duch. Sí, català de naixement, però espanyolhasta las cachas. En Duch no ha mogut ni un dit en tots els anys que porta al càrrec per fer possible el reconeixement del català com a llengua del Parlament, més aviat ha posat tots els obstacles possibles. I ara, aquest full de serveis a favor d’Espanya, l’acaba d’incrementar amb unes declaracions extemporànies que naturalment van en la direcció de rebutjar la pertanyença de Catalunya a la UE… Però tu qui ets per badar boca sobre aquest tema, Duch? No és la teva feina dictaminar sobre aquesta qüestió… i a més fer-ho amb mala llet, amb la conyeta d’entrar per la finestra… Més respecte al poble català, home! Jo penso que després d’aquestes declaracions caldria destituir-lo immediatament perquè ha trencat totes les normes sobre el comportament d’un funcionari europeu. Senyor Martin Schultz, a què espera a destituir-lo? O és que vol que els energúmens feixistes espanyols assaltin també la Delegació de Catalunya a Brussel.les?

Clar que ben pensat, la cosa seria més humana. Fins a l’aparició de la figura d’Amadeu Altafaj com a portaveu del Comissari Europeu d’Afers Econòmics i Monetaris, Jaume Duch semblava ser el més famós dels eurofuncionaris catalans a Brussel.les. Ara aquest reconeixement el té, sense cap mena de dubte, el jove periodista. Oimés quan es va saber que assistiria a la Via Catalana que es va fer a Zurich. Segur que això no li va agradar al senyor Duch.

*(NOTA: Post penjat al DGS, el 18.09.2013)