PASSOS ENDAVANT, EN LA BONA DIRECCIÓ

Les darreres setmanes i fins i tot, els darrers dies, podem considerar-los clau en el procés cap a la Independència. Ja abans de l'acord del passat dia 14, la Generalitat havia pres alguns acords trascendentals.

Em refereixo, és clar, a l'aprovació, per part del Parlament de Catalunya, de la Llei d'Acció Exterior i de Relacions amb la Unió Europea, el passat 26 de novembre. Aquesta llei es proposa: 

a) La màxima projecció exterior de Catalunya i la màxima promoció a l’exterior dels seus interessos.

b) El posicionament de Catalunya a l’exterior com a actor internacional actiu amb relació a matèries que són competència de la Generalitat o d’interès per a Catalunya.

c) El posicionament de Catalunya davant la Unió Europea i la participació de la Generalitat en les institucions europees, de conformitat amb la normativa vigent.

Entre, altres aspectes, la llei regula les relacions de la Generalitat amb la UE i amb els organismes internacionals, la presència de les delegacions del govern i de les oficines sectorials a l'exterior, les relacions amb les Comunitats Catalanes arreu del món, la signatura d'acords de col.laboració i promou la diplomàcia pública, cultural, econòmica i esportiva de Catalunya, entre d'altres.

Amadeu Altafaj, Representant Permanent davant de la UE

De forma quasi simultània a l'aprovació d'aquesta llei, també es va fer pública l'obertura de dues noves delegacions del govern a llocs tan emblemàtics com Roma i Àustria. Aquesta també és una gran notícia, atès que reforçarà la presència en aquests països, així com amb el Vaticà i l'Europa Oriental (Hongria, Txèquia, Eslovàquia, Croàcia i Eslovènia, concretament).

Pocs dies després, una altra notícia, també excel,lent, ha estat la del reforçament de l'estratègica Delegació del Govern a Brussel.les, amb el nomenament d'un Representant Permanent del Govern de Catalunya davant la UE, pel qual càrrec s'ha nomenat un professional de llarga trajectòria a la UE, com és Amadeu Altafaj, podríem dir que és un insider, que ara passarà a jugar a favor de Catalunya, amb un coneixement enorme de les interioritats de la UE. No és d'estranyar, que els espanyols s'hagin posat dels nervis. Els recomano molta til.la, perquè tot just hem començat.

Martí Anglada, Delegat del Govern a França i Suïssa

Com per exemple, arran de la Manifestació per la Llibertat d'Expressió celebrada a París, que va comptar amb la presència del President de la Generalitat, Artur Mas, i que de ben segur va comptar amb la feina eficient i efectiva del nou delegat del govern a Paris, en Martí Anglada, nomenat el passat mes de setembre. El fet que el propi Primer Ministre francès, el català Manuel Valls, saludés i agraís personalment, la presència del President Català, trencant tot el protocol i segurament els obstacles posats per la diplomàcia espanyola, va posar en estat catatònic a tota la Brunete mediàtica i a la pròpia Moncloa.

El Primer Ministre Manuel Valls i el President de la Generalitat, Artur Mas

(Aquesta presència als carrers de París del President de la Generalitat, en un acte que va aplegar alguns dels principals líders mundials, és la que vam trobar a faltar, dit sigui de passada, el passat mes de juny, quan es commemorà el 70è aniversari del desembarcament de Normandia, sobretot per retre homenatge als milers de catalans que van lluitar o morir en aquell conflicte).

La darrera i podem dir que més trascendental notíca està encara calenta. Es tracta del projecte de crear la tan necessària i imprescindible Conselleria d'Afers Exteriors per tal d'impulsar encara amb més força aquest àmbit en els propers mesos davant la convocatòria electoral del 27 de setembre.

És una promesa electoral del 2003 (fa 12 anys!) del llavors candidat Artur Mas. Quan el 2010, va arribar al govern, se'n tornà a parlar, però llavors, l'argument de les retallades i la crisi de les finances públiques (i perquè no dir-ho, una manca de fermesa en la voluntat política de tirar-ho endavant) ho va impedir. 

Però la realitat és tossuda, i si hi ha una cosa clara des del 2012, és la rellevància que els Afers Exteriors, i més concretament, la internacionalització del procés, ha assolit. Aquest fet, exigeix que en els propers deu mesos l'activitat internacional sigui encara més intensa i cal un òrgan departamental (conselleria) específic per tal de gestionar-ho i promocionar-ho. Espero i sembla ben clar, que això finalment serà una realitat. Oimés quan el propi President de la Generalitat va afirmar que els Afers Exteriors és una de les àrees de priorització en l'acord entre CiU i ERC conclòs el passat dia 14. Això ens fa ser molt optimistes.

No vull acabar aquest post sense mostrar la meva satisfacció per com evolucionen els fets. I més concretament pel fet que la reivindicació de la creació d'una Conselleria d'Afers Exteriors ha estat una constant en l'actuació de Reagrupament Independentista des de la seva fundació, com ja consta explícitament en el full de ruta d'Organitzant el nostre futur lliure (2010), i en la ponència Catalunya Lliure, un món millor, aprovada en la VI Assemblea (2013). Que Reagrupament com a associació patriòtica, hi hagi pogut contribuir a aquest procés és una excel.lent notícia. I que una servidora, conjuntament amb tots els companys i companyes del Grup de Treball d'Internacional, ni que sigui modestament, també, m'omple d'un enorme orgull.

ARA ÉS EL MOMENT

Tot i que m'agradaria més que portés per nom Ministeri, penso que ara és el moment de crear la Conselleria d'Afers Exteriors. Per cert, una proposta que ja va prometre el llavors candidat a la presidència de la Generalitat, Artur Mas, en les eleccions del... 2003. Després va passar el que va passar: set anys d'agonia tripartita, i quan, finalment va arribar a la Presidència, el 2010, amb l'excusa de la crisi i les retallades, es va deixar de banda. 

I perquè ara sí. Bàsicament per dos motius: el primer és que el procés ja ha fet tot el recorregut possible en clau espanyola. Ni el govern espanyol, ni els partits espanyols (Podemos inclòs, naturalment), no donaran el seu braç a tòrcer per facilitar que el poble català decideixi el seu futur lliurement. De manera que ara, sobretot després de l'èxit en tots els sentits, i particularment, en l'escena internacional, del 9N -només cal tenir present la cobertura mediàtica global que va rebre- s'imposa reforçar institucionalment el protagonisme de la diplomàcia en la captació de suports i aliances amb estats i organitzacions internacionals. I aquí, l'instrument lògic per executar aquesta tasca és un Ministeri d'Afers Exteriors com déu mana, a banda, és clar, del paper rellevant del propi President de la Generalitat. Senzillament, es tracta de ser normals, i de tenir aquells instruments normals que tots els estats del món tenen (una diplomàcia, com també una hisenda, un exèrcit, unes infrastructures, etc. pròpies). Només cal llegir la premsa internacional i com el 9N ha motivat que Artur Mas ja sigui considerat un polític a escala europea, Fins i tot el propi Oriol Junqueras, també ha guanyat una certa visibilitat internacional. Ara el món ja sap del cert que Catalunya vol la independència. És una situació impensable abans del 2009. Hem triomfat per terra, mar i aire, i, naturalment, per la xarxa també.

Això ens porta al segon motiu. Que és que no podem deixar d'afluixar i relaxar-nos. No hem guanyat res encara. Però estem a tocar. Cal un darrer assalt. Fixem-nos que l'embolic actual està sent aprofitat per l'espanyolada per crear xiringuitos diversos perquè ja es veuen a venir que ara va de bo. Qualsevol relaxament que tinguem pot ser aprofitat pels nostres enemics mortals, aquells que ens volen morts. Per això, la creació d'un Ministeri d'Afers Exteriors, exemplificaria l'aposta decidida per tirar endavant sense cap complex, per anar creant les estructures d'estat necessàries, tals com la d'hisenda, o la de la seguretat integral, entre moltes altres, La creació d'aquesta nova conselleria es podria emmarcar, tot i que això no té perquè ser obligatori, en una renovació del Govern de la Generalitat, on tal vegada hi ha alguns consellers i conselleres que ja estan amortitzats, bé per la seva incontinència verbal i vedettisme, bé pels esdeveniments darrers que els han posat en el focus mediàtic, ni que sigui de rebot. Aquests podrien ser rellevats per persones clarament compromeses amb el procés, que aportarien una nova empenta i un nou tremp, i d'aquesta manera no es perdria en cap cas la iniciativa política, que és la que marca l'agenda política.

En definitiva, això donaria un nou impuls al procés polític i tallaria en sec els intents espanyols de limitar el procés a la seva dimensió d'afer intern espanyol, de relació entre el gobierno de la Nación i una comunidad autònoma rebel o díscola, que és la seva estratègia de fons. Per cert, cada cop més fracassada als ulls de tot el món.

AFERS EXTERIORS, PRIMERA ANÀLISI

La política exterior del nou govern Mas, el govern Mas II, és una de les àrees que més ha canviat respecte la de l'anterior legislatura, la del govern Mas I. Aquesta darrera va estar totalment subordinada a la voluntat d'un home que treballa fent d'espanyol, com és en Duran i Lleida. Van ser dos anys nefastos, tant per les persones que n'assumiren la responsabilitat, com per les polítiques que executaren. Quant a les persones, eren gent clarament contràries al desenvolupament d'una diplomàcia catalana amb un alt contingut polític. Eren gent que volien caure bé a les autoritats espanyoles, que havien participat entusiàsticament en la diplomàcia espanyola, fins i tot en episodis tan lamentables i condemnables com la guerra d'Iraq, sota la presidència de José María Aznar. Pel que fa a les polítiques, es limitaren a l'anomenada diplomàcia econòmica, és a dir, a esdevenir una simple gestoria de les empreses catalanes a l'exterior, una activitat necessària, no cal dir-ho, però que no és suficient. Van ignorar olímpicament el Pla d'Acció Exterior que havia impulsat l'administració anterior, la del tripartit, i que era una de les escasses accions positives que s'havia portat a terme. També s'aturaren en sec, i fins i tot es va fer alguna marxa enrere, en la política d'establiment de delegacions exteriors.

Amb el govern Mas II, les expectatives eren totes unes altres. S'han complert? Jo diria que a mitges. Certament no es va començar gaire bé. El President Mas no ha complert la promesa de crear una Conselleria d'Afers Exteriors específica, i ni tan sols ha incorporat aquest concepte a la denominació oficial de la Conselleria que s'encarrega del tema. A major satisfacció dels espanyolistes que van pressionar de totes les maneres possibles per evitar-ho. Finalment els Afers Exteriors van anar a raure a la Conselleria de Presidència, solució intermitja, però que no deixa de tenir un regust amarg. Sense cap mena de dubte hauria estat molt millor complir la promesa electoral i fer que el propi President n'assumís directament la responsabilitat. Hauria donat un missatge inequívoc de la rellevància que els Afers Exteriors tenien en la nova etapa política marcada per la implementació de la Transició Nacional al dret a decidir i la necessitat d'internacionalitzar-la davant l'actitud clarament obstruccionista de Madrid.

Malgrat aquests inicis dubitatius, els esdeveniments posteriors semblen clarament marcar una tendència a progressar adequadament. Per una banda, els homes d'en Duran, han anat desapareixent, i sent substituïts per polítics que realment estan compromesos amb una Catalunya lliure. I això és positiu, òbviament. En segon lloc, s'ha fet front de forma contundent a l'ofensiva mediàtica que el govern espanyol va llançar en capçaleres com el Wall Street Journal, el Financial Times o el The Economist, entre d'altres, tractant de culpabilitzar de la crisi espanyola “les autonomies,” eufemisme per a referir-se, naturalment, i exclusivament, a Catalunya. De fet, és ben evident que en els darrers mesos els atacs i contraatacs mediàtics han estat constants, i es pot ben dir que per primera vegada, la Generalitat i també determinades inciatives civils, han plantat cara a l'ofensiva espanyola, fins al punt que en alguns moments aquesta ha tingut un efecte boomerang que ha acabat perjudicant al propi govern espanyol, començant pel seu President, i continuant per l'inefable Ministre Garcia Margalló i a la diplomàcia espanyola que no ha deixat perdre cap oportunitat per fer el ridícul.

La conseqüència d'aquest pols ha estat, naturalment, una reacció histèrica espanyola per terra, mar, aire, i per internet, contra les embajadas de la Generalitat, que s'han convertit en el pim, pam, pum de les crítiques al suposat malbaratament econòmic i que n'han demanat el seu tancament, quasi bé per via manu militari.

Una de les respostes a aquesta ofensiva ha estat la creació d'un organisme, el Diplocat (Diplomàcia Pública Catalana), que ha tingut la virtut d'obtenir, arran d'una de les seves primeres iniciatives, un semàfor vermell per part de La Vanguardia. Senyal que es va pel bon camí, que és el totalment oposat al d'en Duran i Lleida. Però del Diplocat en parlarem en el proper article.

(NOTA: Article publicat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, Núm. 25, maig 2013)