EL FRONT MEDIÀTIC (4a Part)*

Els darrers esdeveniments en la trinxera politicomediàtica van en la direcció que, modestament, es va assenyalar des d’aquesta columna ara fa unes setmanes. La importància del front mediàtic en la contraofensiva espanyola respecte la Transició Nacional catalana. A mesura que s’aproxima la data de l’esdeveniment, els espanyols estan molt nerviosos. Una suor freda els recorre el cos i veuen com Catalunya se’ls escapa de les mans. Ells que van triomfar en fer fracassar la victòria absoluta de Mas. Ells que van respirar fondo quan el Tribunal Constitucional va suspendre el Declaració de Sobirania. Ara veuen com s’acosta un altre tsunami, i aquest de proporcions gegantines i amb una idea molt clara: la Independència, i el més aviat possible. El proper dilluns abans del proper dimarts. El desembre que al gener. El 2013 abans que el 2014. El 2014 abans que el 2015…

L’esdeveniment a què em refereixo i que s’ha esdevingut aquesta darrera setmana és que el representant del Grup Planeta a Madrid, ha estat identificat com la persona clau que feia de pont entre el PP i Luís Bárcenas. Es diu Mauricio Casals i en ell es fusiona la dimensió mediàtica i la política. De manera que es fa molt difícil, quasi impossible, separar els dos àmbits.

No és d’estranyar, i potser em faig una mica pesat en reiterar-ho, que els espanyols tenen entre cella i cella fer callar TV3, atès que consideren que és la principal estructura d’estat que pot afavorir el vot a la Independència. Dit d’altra manera, els espanyols no poden permetre’s el risc que TV3 sigui el principal mitjà que informi sobre el procés referendari, per la qual cosa faran el possible per tancar-la o neutralitzar-la, si finalment té lloc la consulta -probabilitat, aquesta, dit sigui de passada, que jo veig cada cop més llunyana.

Al marge d’aquestes consideracions, tres són els grups mediàtics que ens queden per esmentar. Tots ells representen sectors profundament implicats en la lluita a matadegolla amb la Transició Nacional.

Probablement el més important de tots ells, si més no en aquests moments, és el Grup Unidad Editorial, que compta entre els seus mitjans més capdavanters el diari El Mundo, l’esportiu Marca i l’econòmic Expansión. Tots tres són pesos pesants en els seus respectius àmbits. El Mundo, dirigit per l’inefable Pedro J.Ramírez, ja ha demostrat la seva capacitat de fer mal i fins i tot de condicionar unes eleccions catalanes, com va passar el 25N. És un mitjà que té entre cella i cella carregar-se el procés independentista i que compta amb importants contactes en àmbits claus com són el policial, els serveis d’intel.ligència i militars entre d’altres. El Mundo ha desplaçat en gran mesura El Pais (PRISA) com a diari referencial. Per la seva banda, Marca, és la publicació diària amb més tiratge de tot l’estat espanyol, amb una influència que va molt més enllà de l’estrictament esportiva i que abasta amplis sectors socials. Paradoxalment, Unidad Editorial està sota el control, en més d’un 96%, d’una empresa italiana, RCS, que edita també un clàssic de la premsa europea com és Il Corriere della Sera.

Vocento, és un grup comunicacional que aplega alguns dels mitjans amb més tradició, com és el cas del diari ABC o el Correo, amb molta presència al País Basc. Naturalment, penso que és innecessari incidir en el paper que històricament ha jugat l’ABC contra el catalanisme. O també un altre dels diaris històrics que també forma part del grup, com és Las Províncias, punta de llança del blaverisme en els anys de plom de la transició i en els vuitanta. L’espanyolisme tronat, cutre, és a l’ordre del dia d’aquest grup, que no té cap tipus de complex de res, malgrat que sovint fa un ridícul espantós. Com a contrapartida, però, té un profund arrelament en l’Espanya profunda i en determinat sectors funcionarials i de la societat més conservadora i carca. També cal destacar el seu compromís insubornable amb la Corona, i el rebuig a qualsevol opció republicana. Un compromís, però, que no equival a ser joancarlista, precisament…

Malgrat que el seu punt fort és la premsa escrita, Vocento, també compta amb un peu en la televisió, amb canals com Intereconomía, Paramount Channel, Disney Channel, MTV. D’ells, sense cap mena de dubte, el canal que ha tingut més impacte ha estat el primer, que en certa mesura ha protagonitzat com una mini-revolució televisiva, sobretot per la seva agressivitat ideològica o per la contumàcia dels seus convidats. Òbviament, l’independentisme català, ha estat uns dels seus objectius predilectes.

A diferència de la resta de mitjans, Vocento és propietat quasi de forma absoluta d’un seguit de famílies basques i madrilenyes, sense que es compti amb una presència important, de capital estranger.

Finalment, el darrer grup mediàtic a analitzar és un altre dels clàssics, com és la COPE, de profund arrelament amb la doctrina conservadora de l’Església Catòlica. I no cal dir que en la mateixa línia catalanòfoba, sobretot a través de la seva emissora de ràdio, i més darrerament, del canal 13TV que ha aconseguit fins i tot que semblés que Intereconomia fos moderada. Alguns dels col.laboradors de 13TV, per exemple, no s’han estat de banalitzar el feixisme i el nazisme, i naturalment, d’interpretar el règim franquista com quelcom positiu.

Com es pot veure, el front mediàtic espanyol, al qual cal sumar, la part pública, és a dir, el Grup RTVE, és per arrencar a córrer, atès que juguen de forma descarada en contra de la Transició Nacional. De fet, són tan bèsties alguns d’ells que la seva credibilitat se’n ressent, fins i tot entre aquells sectors que podrien ser propers als seus plantejaments.

És evident que algunes invencions relatives a persecucions, agressions sistemàtiques, assetjament personal, familiar, escolar, laboral, etc., dels ciutadans espanyolistes a Catalunya són tan paranoiques que la gent del seu mateix pelatge ideològic que viuen a Catalunya no se les creuen, perquè és impossible creure-se-les, perquè només cal sortir al carrer i veure que és una invenció.

Però el problema d’aquestes ofensives mediàtiques és que van adreçades a pressionar l’aparell d’estat espanyol: el polític, el judicial, el policial, el militar, els serveis d’intel.ligència, etc. per tal que tallin d’una vegada per sempre el repte de la Transició Nacional. Tanmateix, la seva desesperació és immensa, perquè s’enfronten a una realitat quotidiana d’un poble català que sembla que està defintivament en Marxa cap a la Independència, i enfront el qual són incapaços de mobilitzar grans masses espanyolistes a Catalunya, per la senzilla raó que no existeixen. Entre d’altres raons, perque tant els uns com els altres, sabem amb total certesa, que en una Catalunya independent es veuria amb un nivell de vida més alt i un benestar més extens, enfront el tradicional oligarquisme espanyol.

EL FRONT MEDIÀTIC (3a part)•

L’altre conglomerat mediàtic de pes, de titularitat privada, és el que forma el Grup Atresmedia i que podem considerar que cada cop té una rellevància més gran, a nivell empresarial, i, allò que ens interessa més, més influència política. Constituït, al voltant del Grup Planeta, intervé en els mons de la televisió, la ràdio, el cinema, la publicitat i l’audiovisual. Concretament, en el món de la televisió, que ja vam dir que era el que més ens interessava, controla els següents canals: Antena3, la Sexta, Neox, Nova, Nitro, Xplora, la Sexta3 i Gol Televisió. El principal d’aquests canals, Antena3, és sense cap dubte el més implicat políticament, si més no de forma explícita. El seu nacionalisme espanyol desacomplexat l’ha portat a atacar sense deturador tot el que soni a Transició Nacional Catalana. Aquest estiu, per exemple, està quasi marcant l’agenda política del Govern espanyol pel que fa al tema de Gibraltar, no tolerant cap mena de marxa enrere al respecte.

No és d’estranyar, tot plegat, atès que la figura més representativa del Grup, és José Manuel Lara, procedent del Grupo Planeta. Lara ha estat possiblement la veu empresarial que més s’ha enfrontat a la Transició Nacional, i qui no té cap recança en mostrar públicament la seva oposició més profunda a tot el procés. Lara podem dir que té una enorme influència empresarial que s’estén des d’entitats de la societat civil, i les grans finances. Ell mateix i els seus col.laboradors més estrets, estenen les seves relacions des de l’Instituto de l’Empresa Familiar, el Cercle d’Economia, fins a la Caixa o al Banc de Sabadell, entre molts altres. El Grupo Planeta, a més a més, té una enorme influència editorial, que s’estén també en l’edició en català. Tampoc es pot oblidar que Planeta controla un diari especialment agressiu amb la Transició Nacional, com és La Razón, que dia sí i dia també l’ataca sense estalviar recursos sovint amb una total manca de vergonya, perquè les diu de l’alçada d’un campanar.

En l’àmbit de la ràdio, Atresmedia compta amb Onda Cero, la tercera en l’àmbit estatal i que compta entre els seus professionals a figures com Carlos Herrera, Júlia Otero o Isabel Gemio.

Un altre aspecte a destacar és que una part minoritària d’Atresmedia és controlada per RTL, que té la seu central a Luxemburg, tot i que pertany al totpoderós grup Bertelsmann, d’Alemanya.

Una demostració fefaent de l’obsessió del senyor Lara amb el nacionalisme català, és que en el seu moment va comprar l’antiga seu de Banca Catalana, a la Diagonal, convertint-la en la nova seu corporativa del Grup Planeta.

En definitiva, tal i com es pot constatar diàriament, Atresmedia, s’ha proposat potenciar el nacionalisme espanyol més exacerbat, que fins i tot depassa altres canals no menys compromesos, com poden ser els d’Intereconomia o 13 TV.

•(NOTA: Post penjat al DGS el 28.08.2013)

LA CHACÓN, DEIXEBLE AVANTATJADA DE L'AZNAR

A la Carme Chacón sembla que els seus coneixements de la política canadenca no li han fet el profit que seria d'esperar i tot fa indicar que ha optat per la via més fàcil d'echarse al monte, que és la resposta typical spanish, quan les coses pinten bastos.

Em refereixo, és clar, a les seves darreres declaracions, fetes a més a més, des del Baix Llobregat, segons les quals la Transició Nacional està fragmentant Catalunya. Deixeu-me que m'enrecordi... No va dir més o menys el mateix el senyor José Maria Aznar? Oi que sí. Aquesta idea guerracivilista de fragmentar Catalunya arran del seu accés a la Independència, demostra fins a quin punt la seva percepció de la cultura democràtica està sota mínims. 

Perquè una cosa és clara: segons el seu parer, el d'ella i el d'Aznar, que són idèntics, només hi ha fragmentació social si hi ha independència. En canvi, si no hi ha independència, llavors tot és bo i bonic. I és clar, els independentistes que es facin fotre. Que visquin, però que no emprenyin -atès que liquidar-los quedaria lleig.

Estem, clarament davant una demostració fefaent de doble estàndard. Hi ha uns ciutadans de primera, els que volen la submissió de Catalunya, i hi ha uns ciutadans de segona, els que volem la independència. Els segons poden respirar i poca cosa més. Però si se'ls acut intentar guanyar unes eleccions i declarar la independència, llavors esclatarà l'enfrontament, perquè hi ha ratlles vermelles que no es poden travessar.

Jo em pregunto que dirien els referents canadencs de la Chacón, els professors Stéphane Dion o Michael Ignatieff, d'aquesta manera tan particular de fomentar l'enfrontament civil com a estratègia anti-independentista. N'estarien d'acord. Jo penso que no. 

EL FRONT MEDIÀTIC (1a Part)*

Si hi ha una cosa que tinc clara és que el front mediàtic serà clau en el pols que tindrem amb Espanya en els propers mesos. Podem llegir centenars, fins i tot milers de pàgines referides als arguments jurídics i constitucionals, o apel.lant a l’ètica i als principis filosòfics, que això, en definitiva, serà marginal en el moment clau. Si encara algú no s’ha adonat, vivim en una societat mediàtica, i si no partim d’aquesta elemental constatació, correm el risc d’equivocar-nos d’estratègia. Podem tenir tota la raó del món, que la tenim. Però si no guanyem la batalla mediàtica, serà molt difícil, encara que no impossible, aconseguir la victòria final.

Els espanyols, aquest plantejament, el de la rellevància del front mediàtic, el tenen claríssim. No debades han après que en la societat del segle XXI, la comunicació és clau. I per això consideren que per fer front a la Transició Nacional , és a dir a la Independència de Catalunya, impulsada per una part molt majoritària del Poble Català, i assumida com a pròpia pel President Mas i pel lider d’ERC, Junqueras, un objectiu principal a neutralitzar són els canals que depenen de la CCMA, i particularment TV3, i estan fent tot el possible per aconseguir-ho. Fins i tot, diria que una gran part de l’estratègia d’escanyament financer que practica el govern espanyol a la Generalitat, va adreçada, precisament, a aconseguir que se’n desfaci, bé per la via del tancament o de la seva privatització.  El que és claríssim és que, com l’experiència ho demostra, els espanyols no poden arriscar a que TV3 principalment, però també Catalunya Ràdio, juguin un paper actiu en l’hipotètic cas, que jo personalment veig cada cop més llunyà, que es convoqui una consulta per la independència.

Salvant les distàncies, els espanyols copien el model d’actuació militar dels Estats Units, en particular, quan han d’intervenir en un país estranger. El primer que neutralitzen són els seus mitjans de comunicació, particularment, les cadenes de televisió. Això sí, ells utilitzen els drones o les bombes de precisió. No sé si els espanyols arribarien a aquest extrem, tot i que segur que de ganes no els falta.

Naturalment, l’afebliment de l’adversari és correlatiu al reforçament propi. En aquest sentit, els grans grups mediàtics espanyols han jugat, juguen i, òbviament jugaran un paper capdavanter contra la Transició Nacional Catalana. Seran, més que mai, una brunete mediàtica, encarregada de torpedinar-la. De fet, ja es van apuntar un èxit més que notable, amb la campanya d’intoxicació que es va dur a terme durant les eleccions del 25N, amb els resultats per tots coneguts. Però això només era el començament. En els darrers mesos, personatges com José Manuel Lara Bosch, el gran referent mediàtic a escala catalana i fins i tot gosaria dir, espanyola, han esdevingut la punta de llança de l’espanyolisme. Lara Bosch, per qui no ho sàpiga, a més d’encapçalar el Grupo Planeta, és el màxim representant d’Atresmedia, el principal grup de comunicació espanyol, del qual Planeta posseeix  el 41,70%.

Però aquest no és l’únic grup mediàtic que jugarà a fons la campanya espanyolista. N’hi ha d’altres com són Mediaset, Vocento, i naturalment, tot l’entramat dels mitjans audiovisuals públics que depenen del govern espanyol (TVE, RNE…). La propera setmana ens detindrem en tots ells i n’analitzarem les seves connexions, i alguns dels seus principals referents i cares públiques.

Val a dir que hi ha altres grups mediàtics privats referencials, com són el Grup Godó i el Grup Zeta. Ambdós tenen una forta presència a Catalunya. Però a escala espanyola, a diferència del Grup Planeta, han perdut totes les guerres empresarials en les que han participat. Això no obstant, no vol dir que no tinguin una rellevància. De fet són grups que jugaran, a Catalunya, un paper clau en la formació de la decisió dels ciutadans a l’hora de posicionar-se en un sentit o en altre. Però en l’estratègia espanyolista, molt més contundent i dura, segur que tindran clarament un paper secundari, quant no sospitós. Encara que sembli impossible pensar-ho, des de Catalunya estant.

*(NOTA: Post penjat al DGS, 14.08.2013)

QUANT MÉS INTERNACIONAL, MILLOR*

Les paraules del President Artur Mas eren ben encertades. Enfront la visió apocalíptica que els espanyols tracten de difondre sobre el futur d'una Catalunya independent, és precisament en els darrers mesos, coincidint amb l'impuls cap a la Transició Nacional, que el sector exterior de l'economia catalana actua com a motor del conjunt. Les inversions estrangeres són cada cop més importants. Els turisme estranger s'incrementa, mentre que el procedent d'Espanya ocupa un lloc cada cop més residual. Per altra banda, les empreses catalanes, davant un panorama catalanòfob més irrespirable a l'estat espanyol, opten, com ja fa anys, per sortir a l'exterior i invertir en els mercats en creixement.

Cal tenir en compte, que a hores d'ara, la crisi és un fenomen estrictament europeu, no mundial. Fora d'Europa, l'economia creix. I dins d'Europa, qui no engega és Espanya.

La conclusió és clara, la perspectiva de la Independència de Catalunya no espanta  l'economia global, més aviat al contrari. Sembla engrescar-la. Moltes empreses i molts estats, es posicionen per al futur immediat. Volen ocupar una posició destacada per quan, un cop superat el destorb espanyol, l'economia catalana creixi de forma important, lliure de l'espoli fiscal, lliure de l'intervencionisme espanyol, i es beneficiï d'un efecte multiplicador que vindrà de la mà de la construcció de les infrastructures que realment necessitem, i sobretot, d'una caiguda dràstica de l'atur. Hom ha calculat que, amb la independència, en poc temps l'atur pot baixar en 10 punts, i situar-se, doncs, entre el 14 i el 15%. Una taxa encara elevada, però a anys llum de l'actual.

 A banda de les infrastructures, la construcció d'estructures d'estat que actualment no tenim, serà  un altre dels elements que actuaran com a dinamitzadors de la societat catalana en tots els sentits: la xarxa diplomàtica, la creació d'un exèrcit i la indústria i la recerca que requereix, les polítiques socials (sanitat, serveis socials), una marina mercant que satisfaci les nostres necessitats de productes, una recerca amb cara i ulls, l'energia, etc.

En aquest sentit, quant més internacional i global esdevingui Catalunya, més senzill o més suau serà la transició cap a la Independència. Els interessos internacionals actuaran com una camisa de força que evitarà que els espanyols vulguin castigar l'economia catalana, perquè castigant-la, castigaran també els interessos econòmics de les principals potències mundials. I amb això no s'hi juga.

I no parlo només de la Unió Europea, que també, sinó de les economies emergents, com poden ser la Xina, el Brasil, Rússia o l'Índia, que també juguen un paper capdavanter. Cal pensar en el món i situar Espanya allà on realment li correspon, cap al fons i a la dreta, que, com se sap, és on acostumen a situar-se, en els bars, els wàters.

*(NOTA: Publicat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, núm. 27, juliol-agost 2013)

EGIPTE, I TURQUIA, COM A EXEMPLES

El cop d'estat a Egipte ha aixecat la moral de molts espanyols. No han trigat ni una micronèssima de segon en traçar els paral.lelismes corresponents. "El dret a decidir", és a dir, les urnes, la democràcia, té uns límits, Pedro Jota dixit. I quan se superen aquests límits, l'exèrcit ha d'intervenir per restablir l'ordre. I punt. Sigui a Egipte, o sigui a Catalunya. Queda clar?

Salvant les distàncies, aquesta situació recorda a la prèvia del cop d'estat del 23F del 1981. Pocs mesos abans, el mes de setembre, i més en concret, entre la nit de l'11 i el 12 de setembre del 1980 -que ja és casualitat, per altra banda- els generals turcs van decidir acabar amb la democràcia existent al seu país i van protagonitzar un cop d'estat amb el suport dels Estats Units, o si més no, d'alguns dels seus elements, de les seves agències. Eren temps de Guerra Freda, encara, però ja s'apuntaven nous elements: la Revolució Islàmica a l'Iran, la presa d'ostatges a l'ambaixada dels Estats Units, la invasió soviètica de l'Afganistan, les revoltes de Solidarnosc a Polònia, la victòria sandinista a Nicaragua...

En aquest sentit, el suport americà al cop d'Estat turc, va ser interpretat pels colpistes espanyols com un senyal. Va ser un element que va influir poderosament en la decisió de tirar endavant el 23F. Pels colpistes, la situació política i socioeconòmica espanyola era insostenible i calia que els militars fessin alguna cosa al respecte. Si a Turquia, els colpistes havien comptat amb la connivència dels Estats Units, perquè no havia de passar el mateix a Espanya?

Doncs bé, pot l'exemple egipci esdevenir un nou senyal per als militars espanyols que volen intervenir políticament davant el repte de la Transició Nacional Catalana? En el seu dia, el New York Times, ja va titllar els militars que amenaçaven Catalunya de troglodytes, entre ells l'actual màxim responsable del CNI, Félix Sanz. Tot sembla indicar que sí.

Fèlix Sanz, cap del CNI espanyol

Naturalment, però, hi ha una diferència fonamental. Catalunya forma part de la Unió Europea, la qual institució no contempla de cap de les maneres que un estat no democràtic, en formi part. 

Es quedarà de mans plegades la UE, si un dels estats membres, prohibeix un referendum o unes eleccions democràtiques? Em fa l'efecte que no. 

La Unió Europea no compta actualment amb cap mecanisme institucional que determini que si un nou estat es constitueix separant-se d'un estat membre, aquell esdevé o no automàticament un nou estat membre, si aquesta és la seva voluntat és clar.

Amb el que sí compta la UE, i això és inqüestionable, és un mecanisme sancionador per aquell estat membre que vulneri els seus, diguem-ne, principis fundacionals o rectors. 

La Unió es fonamenta en els valors del respecte a la dignitat humana, de la llibertat, de la democràcia, de la igualtat, de l’estat de dret i del respecte als drets humans, inclosos els drets de les persones pertanyents a minories. Aquests valors són comuns als estats membres en una societat caracteritzada pel pluralisme, la no- discriminació, la tolerància, la justícia, la solidaritat i la igualtat entre dones i homes.

L'Estat Membre que violi aquests principis se'l pot arribar a privar dels seus drets polítics, és a dir, del seu dret de participació i de vot dins de la Unió. Si persisteix en la seva actitud, a ningú se li escapa que es pot arribar molt més lluny, encara.

Per altra banda, l'absència d'una normativa aplicable que abans deia, és cada cop menys rellevant atès que cada cop hi ha més precedents, alguns de caràcter jurídic i d'altres polítics, que permeten gestionar el conflicte i evitar que es violin els valors al.ludits.

Sintèticament, aquests precedents són:

a. L'opinió de la Cort Suprema del Canadà, que declara que el govern federal haurà de negociar amb una província del Canadà, si aquesta es pronuncia de forma clara a una pregunta clara a favor de la separació. No existeix, doncs, el dret a no negociar, altrament dit, el negacionisme, fet que atempta contra la dignitat humana, perquè pressuposa un no reconeixement de l'altri. Tota comunitat humana que s'autodetermina i cerca la seva llibertat, de forma democràtica i sense cap discriminació, ha de tenir el dret de ser reconeguda com a interlocutora per l'autoritat de la qual es vol separar. Un cop assolit aquest reconeixement, s'inicia la negociació bé de forma bilateral, bé amb la intermediació de tercers. En cap cas és de rebut, benentès, una actitud supremacista, en el sentit que un dels interlocutors es consideri superior o per damunt de l'altra interlocutor, negant, doncs, el valor de la igualtat i a l'hora de la diferència. 

b. La Llei que va regular el referèndum d'autodeterminació de Montenegro, que es va elaborar en gran part sota la inspiració de la pròpia Unió Europea, i que va evitar un nou conflicte als Balcans. De fet, va ser un dels grans èxits de la UE en la seva dimensió de prevenció de conflictes. La llei montenegrina establia que la Independència s'assoliria si en  la votació participava un mínim del 50% del cens electoral i el vot favorable a la Independència, arribava a un mínim del 55%. La Unió Europea, per la seva part, només reconeixeria el nou estat si es complien les dues condicions esmentades. Naturalment, aquí hi ha algunes consideracions a fer, com per exemple, què passaria si el resultat favorable era entre el 50%+1 però no arribava al 55% esmentat. El no reconeixement de la independència atemptaria clarament contra un dels valors de la UE, com és el de la igualtat, atès que amb aquesta mesura, no hi ha una igualtat entre el vot d'un partidari de la  independència, que pot perdre tot i guanyar, i el vot d'un partidari de l'unitarisme, que pot guanyar tot i perdre. En aquest sentit, cal tenir en compte que quan es va aprovar la llei referendària, Montenegro no formava part de la Unió Europea. En cas de formar-ne part, difícilment aquesta llei hauria encaixat en el marc de la normativa europea.

Reconeixement de Kosovo pels Estats Units i la Unió Europea

c. L'opinió del Tribunal Internacional de Justícia de La Haia, una institució que depèn de l'ONU, sobre la declaració de sobirania de Kosovo. En aquesta opinió, es deixa clar que les declaracions de sobirania, en tant que declaracions polítiques, no van en contra del dret internacional, si no que representen un parer d'una comunitat en funció d'una determinada correlació de forces, sempre i quan, naturalment, aquesta hagi estat el producte d'un procés democràtic. Igualment, la declaració de sobirania d'un territori que forma part d'un estat sobirà no atempta contra el dret a la integritat territorial que contempla el dret internacional, perquè aquest dret afecta a les relacions entre estats sobirans, no entre un estat sobirà i una part de la seva població, que es vol separar. En definitiva, el TIJ deixa clara la naturalesa política d'una declaració de sobirania democràtica, per la qual cosa no pot ser portada davant de cap tribunal, perquè òbviament, no es pot judicialitzar les ideologies polítiques que no atemptin contra els drets humans. Un extrem que al Tribunal Constitucional espanyol li costa entendre, i que encara entendrà menys amb la renovació de membres que s'ha produït darrerament.

d. L'acord entre el Govern del Regne Unit de la Gran Bretanya i el Govern d'Escòcia, en virtut del qual el primer accepta que el segon pugui organitzar un referèndum d'autodeterminació, és un exemple fefaent d'una actitud oberta i favorable al dret a decidir, és a dir, a l'exercici de la democràcia, concretada en la frase que recentment, el propi Primer Ministre Cameron va pronunciar Let the People decide. Òbviament, el Regne Unit és un estat membre que ha acceptat que els ciutadans que viuen en una part del seu territori estatal decideixin el seu futur polític. 

Cal afegir, que des d'aquesta perspectiva, també podem aportar el cas de Groenlàndia, que en tant que part del territori de Dinamarca, va aprovar en el seu moment sortir de la Unió Europea, un altre exemple, doncs, de dret a decidir exercit per una part de la ciutadania d'un Estat Membre. Un procés que, tot ho sembla indicar, tot i que no es pot avançar esdeveniments, en la plena independència de Groenlàndia.

En definitiva, com podem veure, tenim tot un conjunt de casos que, per molt que responen a casos particulars, és del tot òbvi que marquen unes fites que han de permetre legitimar no només el dret, sinó sobretot l'exercici de l'autodeterminació del Poble Català. 

La unificació d'Alemanya la va encapçalar el Poble, no els polítics

L'exercici del dret a l'autodeterminació també s'ha invocat en altres casos recents que no són per a l'accessió a la Independència, però que tenen en comú l'element central del dret a decidir per part dels ciutadans: em refereixo, entre d'altres, a l'acord d'unificació del poble alemany, que es fa al.ludint explícitament al dret d'autodeterminació. I l'acord de pau al nord d'Irlanda, en el qual a banda de les dues comunitats enfrontades secularment, van participar com a mediadors, tres estats més: el del Regne Unit, el de la República d'Irlanda i el dels Estats Units. Aquí també es va al.ludir explícitament al dret a l-autodeterminació dels nordirlandesos, posant d'aquesta manera fi a dècades de violència, o en tot cas disminuint-la a uns nivells molt inferiors.

AFERS EXTERIORS, PRIMERA ANÀLISI

La política exterior del nou govern Mas, el govern Mas II, és una de les àrees que més ha canviat respecte la de l'anterior legislatura, la del govern Mas I. Aquesta darrera va estar totalment subordinada a la voluntat d'un home que treballa fent d'espanyol, com és en Duran i Lleida. Van ser dos anys nefastos, tant per les persones que n'assumiren la responsabilitat, com per les polítiques que executaren. Quant a les persones, eren gent clarament contràries al desenvolupament d'una diplomàcia catalana amb un alt contingut polític. Eren gent que volien caure bé a les autoritats espanyoles, que havien participat entusiàsticament en la diplomàcia espanyola, fins i tot en episodis tan lamentables i condemnables com la guerra d'Iraq, sota la presidència de José María Aznar. Pel que fa a les polítiques, es limitaren a l'anomenada diplomàcia econòmica, és a dir, a esdevenir una simple gestoria de les empreses catalanes a l'exterior, una activitat necessària, no cal dir-ho, però que no és suficient. Van ignorar olímpicament el Pla d'Acció Exterior que havia impulsat l'administració anterior, la del tripartit, i que era una de les escasses accions positives que s'havia portat a terme. També s'aturaren en sec, i fins i tot es va fer alguna marxa enrere, en la política d'establiment de delegacions exteriors.

Amb el govern Mas II, les expectatives eren totes unes altres. S'han complert? Jo diria que a mitges. Certament no es va començar gaire bé. El President Mas no ha complert la promesa de crear una Conselleria d'Afers Exteriors específica, i ni tan sols ha incorporat aquest concepte a la denominació oficial de la Conselleria que s'encarrega del tema. A major satisfacció dels espanyolistes que van pressionar de totes les maneres possibles per evitar-ho. Finalment els Afers Exteriors van anar a raure a la Conselleria de Presidència, solució intermitja, però que no deixa de tenir un regust amarg. Sense cap mena de dubte hauria estat molt millor complir la promesa electoral i fer que el propi President n'assumís directament la responsabilitat. Hauria donat un missatge inequívoc de la rellevància que els Afers Exteriors tenien en la nova etapa política marcada per la implementació de la Transició Nacional al dret a decidir i la necessitat d'internacionalitzar-la davant l'actitud clarament obstruccionista de Madrid.

Malgrat aquests inicis dubitatius, els esdeveniments posteriors semblen clarament marcar una tendència a progressar adequadament. Per una banda, els homes d'en Duran, han anat desapareixent, i sent substituïts per polítics que realment estan compromesos amb una Catalunya lliure. I això és positiu, òbviament. En segon lloc, s'ha fet front de forma contundent a l'ofensiva mediàtica que el govern espanyol va llançar en capçaleres com el Wall Street Journal, el Financial Times o el The Economist, entre d'altres, tractant de culpabilitzar de la crisi espanyola “les autonomies,” eufemisme per a referir-se, naturalment, i exclusivament, a Catalunya. De fet, és ben evident que en els darrers mesos els atacs i contraatacs mediàtics han estat constants, i es pot ben dir que per primera vegada, la Generalitat i també determinades inciatives civils, han plantat cara a l'ofensiva espanyola, fins al punt que en alguns moments aquesta ha tingut un efecte boomerang que ha acabat perjudicant al propi govern espanyol, començant pel seu President, i continuant per l'inefable Ministre Garcia Margalló i a la diplomàcia espanyola que no ha deixat perdre cap oportunitat per fer el ridícul.

La conseqüència d'aquest pols ha estat, naturalment, una reacció histèrica espanyola per terra, mar, aire, i per internet, contra les embajadas de la Generalitat, que s'han convertit en el pim, pam, pum de les crítiques al suposat malbaratament econòmic i que n'han demanat el seu tancament, quasi bé per via manu militari.

Una de les respostes a aquesta ofensiva ha estat la creació d'un organisme, el Diplocat (Diplomàcia Pública Catalana), que ha tingut la virtut d'obtenir, arran d'una de les seves primeres iniciatives, un semàfor vermell per part de La Vanguardia. Senyal que es va pel bon camí, que és el totalment oposat al d'en Duran i Lleida. Però del Diplocat en parlarem en el proper article.

(NOTA: Article publicat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, Núm. 25, maig 2013)