EL FRONT MEDIÀTIC (4a Part)*

Els darrers esdeveniments en la trinxera politicomediàtica van en la direcció que, modestament, es va assenyalar des d’aquesta columna ara fa unes setmanes. La importància del front mediàtic en la contraofensiva espanyola respecte la Transició Nacional catalana. A mesura que s’aproxima la data de l’esdeveniment, els espanyols estan molt nerviosos. Una suor freda els recorre el cos i veuen com Catalunya se’ls escapa de les mans. Ells que van triomfar en fer fracassar la victòria absoluta de Mas. Ells que van respirar fondo quan el Tribunal Constitucional va suspendre el Declaració de Sobirania. Ara veuen com s’acosta un altre tsunami, i aquest de proporcions gegantines i amb una idea molt clara: la Independència, i el més aviat possible. El proper dilluns abans del proper dimarts. El desembre que al gener. El 2013 abans que el 2014. El 2014 abans que el 2015…

L’esdeveniment a què em refereixo i que s’ha esdevingut aquesta darrera setmana és que el representant del Grup Planeta a Madrid, ha estat identificat com la persona clau que feia de pont entre el PP i Luís Bárcenas. Es diu Mauricio Casals i en ell es fusiona la dimensió mediàtica i la política. De manera que es fa molt difícil, quasi impossible, separar els dos àmbits.

No és d’estranyar, i potser em faig una mica pesat en reiterar-ho, que els espanyols tenen entre cella i cella fer callar TV3, atès que consideren que és la principal estructura d’estat que pot afavorir el vot a la Independència. Dit d’altra manera, els espanyols no poden permetre’s el risc que TV3 sigui el principal mitjà que informi sobre el procés referendari, per la qual cosa faran el possible per tancar-la o neutralitzar-la, si finalment té lloc la consulta -probabilitat, aquesta, dit sigui de passada, que jo veig cada cop més llunyana.

Al marge d’aquestes consideracions, tres són els grups mediàtics que ens queden per esmentar. Tots ells representen sectors profundament implicats en la lluita a matadegolla amb la Transició Nacional.

Probablement el més important de tots ells, si més no en aquests moments, és el Grup Unidad Editorial, que compta entre els seus mitjans més capdavanters el diari El Mundo, l’esportiu Marca i l’econòmic Expansión. Tots tres són pesos pesants en els seus respectius àmbits. El Mundo, dirigit per l’inefable Pedro J.Ramírez, ja ha demostrat la seva capacitat de fer mal i fins i tot de condicionar unes eleccions catalanes, com va passar el 25N. És un mitjà que té entre cella i cella carregar-se el procés independentista i que compta amb importants contactes en àmbits claus com són el policial, els serveis d’intel.ligència i militars entre d’altres. El Mundo ha desplaçat en gran mesura El Pais (PRISA) com a diari referencial. Per la seva banda, Marca, és la publicació diària amb més tiratge de tot l’estat espanyol, amb una influència que va molt més enllà de l’estrictament esportiva i que abasta amplis sectors socials. Paradoxalment, Unidad Editorial està sota el control, en més d’un 96%, d’una empresa italiana, RCS, que edita també un clàssic de la premsa europea com és Il Corriere della Sera.

Vocento, és un grup comunicacional que aplega alguns dels mitjans amb més tradició, com és el cas del diari ABC o el Correo, amb molta presència al País Basc. Naturalment, penso que és innecessari incidir en el paper que històricament ha jugat l’ABC contra el catalanisme. O també un altre dels diaris històrics que també forma part del grup, com és Las Províncias, punta de llança del blaverisme en els anys de plom de la transició i en els vuitanta. L’espanyolisme tronat, cutre, és a l’ordre del dia d’aquest grup, que no té cap tipus de complex de res, malgrat que sovint fa un ridícul espantós. Com a contrapartida, però, té un profund arrelament en l’Espanya profunda i en determinat sectors funcionarials i de la societat més conservadora i carca. També cal destacar el seu compromís insubornable amb la Corona, i el rebuig a qualsevol opció republicana. Un compromís, però, que no equival a ser joancarlista, precisament…

Malgrat que el seu punt fort és la premsa escrita, Vocento, també compta amb un peu en la televisió, amb canals com Intereconomía, Paramount Channel, Disney Channel, MTV. D’ells, sense cap mena de dubte, el canal que ha tingut més impacte ha estat el primer, que en certa mesura ha protagonitzat com una mini-revolució televisiva, sobretot per la seva agressivitat ideològica o per la contumàcia dels seus convidats. Òbviament, l’independentisme català, ha estat uns dels seus objectius predilectes.

A diferència de la resta de mitjans, Vocento és propietat quasi de forma absoluta d’un seguit de famílies basques i madrilenyes, sense que es compti amb una presència important, de capital estranger.

Finalment, el darrer grup mediàtic a analitzar és un altre dels clàssics, com és la COPE, de profund arrelament amb la doctrina conservadora de l’Església Catòlica. I no cal dir que en la mateixa línia catalanòfoba, sobretot a través de la seva emissora de ràdio, i més darrerament, del canal 13TV que ha aconseguit fins i tot que semblés que Intereconomia fos moderada. Alguns dels col.laboradors de 13TV, per exemple, no s’han estat de banalitzar el feixisme i el nazisme, i naturalment, d’interpretar el règim franquista com quelcom positiu.

Com es pot veure, el front mediàtic espanyol, al qual cal sumar, la part pública, és a dir, el Grup RTVE, és per arrencar a córrer, atès que juguen de forma descarada en contra de la Transició Nacional. De fet, són tan bèsties alguns d’ells que la seva credibilitat se’n ressent, fins i tot entre aquells sectors que podrien ser propers als seus plantejaments.

És evident que algunes invencions relatives a persecucions, agressions sistemàtiques, assetjament personal, familiar, escolar, laboral, etc., dels ciutadans espanyolistes a Catalunya són tan paranoiques que la gent del seu mateix pelatge ideològic que viuen a Catalunya no se les creuen, perquè és impossible creure-se-les, perquè només cal sortir al carrer i veure que és una invenció.

Però el problema d’aquestes ofensives mediàtiques és que van adreçades a pressionar l’aparell d’estat espanyol: el polític, el judicial, el policial, el militar, els serveis d’intel.ligència, etc. per tal que tallin d’una vegada per sempre el repte de la Transició Nacional. Tanmateix, la seva desesperació és immensa, perquè s’enfronten a una realitat quotidiana d’un poble català que sembla que està defintivament en Marxa cap a la Independència, i enfront el qual són incapaços de mobilitzar grans masses espanyolistes a Catalunya, per la senzilla raó que no existeixen. Entre d’altres raons, perque tant els uns com els altres, sabem amb total certesa, que en una Catalunya independent es veuria amb un nivell de vida més alt i un benestar més extens, enfront el tradicional oligarquisme espanyol.

HEU PENSAT EN L'INDA I EN PJ?*

Mentiria si digués que m'he llegit de “pe a pa” tot el document que el Consell Assessor de la Transició Nacional de Catalunya va fer a mans del president Mas el darrer dijous. N'he llegit fragments a l'hora de redactar aquest article. Sobretot m'he fixat, potser per deformació professional en la seva estructura, en el seu índex. 

Des d'una perspectiva estrictament cívica, és un document que fa patxoca. Que fa produir orgull que els nostres savis tinguin la ment preclara. Ens fa sentir orgullosos de ser catalans, perquè és d'una rigorositat i d'un bon presentar sense cap defecte. La feina ben feta no té fronteres. I amb aquest document podem anar, ben cofoi i orgullosos arreu del món. Fins i tot diria que ufans.  

També, des d'una perspectiva acadèmica, em sembla un treball excel·lent, cum laude, encara que curiosament no disposi d'un apartat específic de bibliografia i webgrafia. Precisament perquè no es tracta d'un treball acadèmic, sinó d'un encàrrec del Govern a un comitè de savis. No ens trobem, doncs, davant d'una tesi, ni d'un manual, ni tan sols d'un article acadèmic. I cada gènere té el seu format, i probablement la comissió no ha volgut fer un text farregosament acadèmic amb tot el que això comporta. 

Ara bé, paradoxalment, una de les primeres preguntes que m'ha vingut al cap en llegir-lo en diagonal, ha estat la següent: què en diran del document individus com l'Eduardo Inda o el PJ? I la meva resposta és que probablement saltaran d'alegria, perquè en termes generals és un text de la vella escola. Amb això vull dir que es fonamenta en plantejaments jurídics, ètics, legals, etc, però no té en compte que vivim en una societat mediàtica, on allò que abans representaven els militars i la seva parafernàlia armamentística, ara ho representen determinats comunicadors que han demostrat abastament la seva capacitat de condicionar un procés electoral, com va passar en el del darrer 25N. Encara més. L'estudi parteix d'una visió de la política antiquada, aquella que era un afer de cavallers (gentlemen agreement) on la dignitat de l'adversari es respectava com un bé sagrat. 

Molt em temo que no ens trobem en aquesta conjuntura. Vaja, n'estic segur. El darrer tram de la transició nacional serà a cara de gos i els espanyols no estalviaran recursos per impedir el que sembla una derrota, la seva, cantada. Naturalment, hauran de fer equilibris, per impedir que els europeus els toquin el crostó, però em jugo un pèsol, que no s'estaran de practicar les corresponents operacions psicològiques (psyops) per atemorir el vot dubitatiu o per reforçar els partidaris del “no”. Amb això vull dir, que la dimensió mediàtica del procés, que serà clau, n'és totalment absent. I això que en la comissió hi ha gent que s'hi dedica a aquest tema, però potser en algun cas, l'encàrrec li va massa gran... 

Si limitem el procés als seus components jurídics, ètics, i ens omplim la boca de legitimitats i tota el que penja, probablement serem elogiats des d'una perspectiva cívica. Però el que realment compta, és saber no com ha de ser un procés cap a la transició nacional, sinó com és de debò. Sovint aquesta dualitat, diferencia la ciència jurídica, que tracta del primer, de la ciència política, que tracta del segon. I és important aquest matís, perquè el més decisiu de tot, és que finalment el guanyem. No hi ha cap altra alternativa. O el guanyem o el guanyem.

*(NOTA: Post penjat al Nació Digital, el 29.07.2013)