ELS INFORMES DEL CATN (6): L'INFORME 10. EL PROCÉS CONSTITUENT

Reprenc l'anàlisi dels informes del CATN. Acabo de llegir, en mig de la tempesta desfermada per Jordi Pujol, l'infome núm. 10, dedicat al Procés Constituent. Aquest és un informe relativament breu, i que no planteja excessives observacions. Tanmateix, des d'Espanya estant se l´ha atacat amb ràbia i odi. Ja s´ho faran. 

De fet, es passa de moderat. La seva obsessió és  que la minoria espanyolista accepti el procés i no el deslegitimi de cara a lópinió pública internacional.  Debades. Encara que totes les tertúlies de TV3 fossin monopolitzades per gent de Fatxanet, és a dir per tots aquells tertulians i tertulianes espanyolistes que s´han fet homes i dones gràcies a la Transició Nacional, si continuessin percebent que tenen les de perdre, no dubtarien en proclamar als quatre vents que se'ls descrimina per no ser espanyolistes. Ja és el moment d'acabar amb la comèdia aquesta! Mai en tindran prou! Volen directament que els independentistes no tinguem accés als mitjans de comunicació. A ells sí que els importa un rave l'opinió contrària! Volen que només hi hagi una sola opinió: la seva!

Per això. quan llegeixo frases senceres dels informes que proclamen la sacrosanta protecció de les minories, em poso dels nervis. Però si és la minoria més protegida del món mundial, i encara en vol més. Que si el Tapas a Rac 1, que si la nena del Marhuenda, que si el fatxa del Fuster Fabra, que si tal que si qual. Algú no dubta que si fos a l'inrevès, ja ens haurien esborrat del mapa?

Llavors, ja ho veig a venir, apareix el típic catalanet que diu, però és que nosaltres som diferents, no hem de fer el mateix que fan ells, i immediatament t'escup una reflexió èticocivica, des d'una suposada superioritat moral. Bufff!

Però intentar evitar el que és inevitable, és un tonteria i una pèrdua de temps. No els podm donar més del que es mereixen. Mai en tindran pou. I el que per descomptat no hem de fer mai és sobredimensionar-los, entre d'altres raons perquè ells solets ja s'ho fan.

Bé, m´he anat una mica d'estudi. Però és que el tema s´ho val. Respecte a línforme. El punt que més m´ha cridat l'atenció és la rellevància que dóna a la Declaració Unilateral d'Independència (DUI). M'omple de satisfacció que, cada cop més, aquesta alternativa, fins no fa gaire maleïda i amagada per les principals forces polítiques, ara cada cop més assumeixi un més gran protagonisme. Des de sempre ha estat l'opció de Reagrupament, i també la meva personal. I cada cop la de més gent. Ja he escrit en múltiples ocasions que l'actual Parlament, amb l'actual correlació de forces, està perfectament legitimat per aprovar-la avui mateix. Ja m'agradaria que passés això, perquè el 9N encara el veig molt lluny, tot i que cada cop és més a prop. 

L'informe planteja la DUI com una possibilitat arribat el cas que els espanyols no col.laborin i no ens ho posin fàcil. Només cal veure el nou fenomenu del Pedro Sánchez, que el primer que fa és comparar els independentistes amb la violència de gènere i l'atur... Si se n´ha de cafre. I això és el futur que ve, a Espanya. I aquest és el que va de poli bo, de federal...

L'informe també proposa la presència d'observadors internacionals, fet que ho veig interessant... sobretot per controlar els elements espanyols que vindran a intoxicar, com ja han fet en les dues darreres eleccions, apoderats peperos de Bobadilla del Monte...

Pel que fa a una legislació de transició, que planteja el Consell, que podria incloure fins a una Constitució provisional, la veritat és que ho veig molt embolicat. La solució més pràctica fora mantenir la legislació espanyola mentre no s'aprovés una de catalana de substitució, i procedint als ajustaments institucionals corresponents. Però vaja, la proposta d'una Constitució provisional, tampoc no la veig del tot malament. Una Constitució que hauria de ser breu, i centrada sobretot en la protecció dels drets fonamentals, fins que es convoquin unes eleccions constituents i es formi el Parlament constituent encarregat d'elaborar la Constitució definitiva, en un procés altament participatiu amb tota la societat civil. I després ratificar-la en referèndum. 

Però vaja, això ja ens porta a l'etapa posterior a la proclamació de la Independència. Una etapa a la que no vull trigar a arribar.

ELS INFORMES DEL CATN (5): L'INFORME NÚM. 6*

L’informe núm. 6 del Consell Assessor per a la Transició Nacional que s’ha fet públic recentment, com no podia ser d’una altra manera, ha suscitat un intens debat. D’antuvi avanço que una servidora l’aplaudeix efusivament, atès que el seu contingut és una demostració escrita de pura lògica o, si voleu, més nostradament, de seny o sentit comú. 

Diguem-ho clar, les posicions que argumenten que la Catalunya independent quedarà fora de la UE, pels segles dels segles, o no saben de geografia, i no han vist mai un mapa d’Europa, o, més probablement, són els típics espanyols bocamolls, fatxendes, milhomes, que es pensen que encara no se ha puesto el sol, en el seu ja extingit imperio. Es tanta la tonteria que implica, que considero que ni tan sols plantejar-lo com a escenari o plantejar escenaris alternatius a la pertanyença a la UE, és una veritable pèrdua de temps, i de recursos públics. En aquest sentit, els dels CATN han treballat massa.

Diguem-ho loud and clear, la Catalunya independent no estarà de facto, ni un microsegon fora de la Unió Europea des del moment que se’n declari. Punt. Dit d’una altra manera, els catalans i les catalanes, els ciutadans de la Unió Europea, no percebran cap canvi el dia I (I, d’Independència), respecte el dia I-1 i el dia I+1. Bé, sí que percebran un canvi: la gloriosa bandera catalana onejarà orgullosa en un màstil en companyia de la resta de 28 banderes. Punt.

Dit això, desenvolupem els arguments. En primer lloc, el projecte europeu consisteix en integrar totes les nacions europees a la Unió. Atès que Catalunya és una nació europea com la que més, plantejar una Unió Europea sense Catalunya, és una veritable bestiesa. Una altra cosa és que Catalunya no complís els criteris de Copenhagen.Però és evident que Catalunya no és Somaliland, encara que hi ha provocadors que ho diuen, i els compleix tots i de sobres, de manera que no hi ha excusa. Catalunya, com vol, no només serà lliure i independent, sinó que també serà un estat membre de la Unió Europea. És una obvietat que ja cansa escoltar-la. I avorreix.

La segona discussió és sobre el suposat vet que exercirà el Regne d’Espanya. Els espanyols es pensen que són algú a la Unió Europea, i que imposaran a la resta d’estats membre el vet a l’ingrès de Catalunya. Quin riure! Precisament, no sembla casualitat que al dia següent de fer-se públic l’informe, se sabés que el Regne d’Espanya genera, diàriament, 290 milions de deute! A veure, un país que deu un bilió d’euros, amb b de burro, el que ha de fer és pagar i callar. Punt. Els espanyols es pensen que són una gran potència mundial, quan de fet no són ni goliats, però sí que tenen els peus de fang. Ric quan escolto els espanyols dient que en els processos de secessió, sempre surt més perjudicat el país petit, respecte el país “gran”, com va fer no fa gaire el president del Banc d’Espanya. I naturalment, pressuposava que el país “gran” era Espanya. Però nen, Espanya només és gran en atur, en deute, en corrupció, en manca de mà d’obra qualificada, i en poca cosa més.

Jo, és que la veritat no ho puc entendre. De què van, aquesta gent? La millor manera de fer-los veure que van errats, és que d’una punyetera vegada fem el pas endavant i els deixem amb un pam de nas. El President Mas i el seu govern, les formacions partidàries de la sobirania, i per damunt de tot, la gran majoria dels ciutadans de Catalunya, hem de fer el pas endavant decisiu i de forma contundent, que no deixi cap dubte al respecte del que volem, perquè ho necessitem. I qui sigui tan enze com per comparar-nos amb Somalilàndia, Abkhazia o Ossètia del Sud, doncs és el seu fotut problema. Ja haurà de corregir la seva visió. Nosaltres, hem d’anar de cara a barraca, és a dir, cap a la Independència, i fer-ho el més aviat possible.

Fins i tot, dels tres escenaris plausibles que estableix l’informe, des del meu parer, jo eliminaria el de l’ingrés ordinari, perquè és evident que els catalans i les catalanes, ja som ciutadans europeus des de fa molts anys. I és evident que cada cop més la ciutadania europea assoleix una personalitat pròpia, al marge de la nacionalitat, i és impensable, en aquest sentit, que 7.5 milions de ciutadans europeus deixessin de ser-ho de la nit al dia. Això no s’aguanta per enlloc!

Ha de quedar clar que les amenaces d’exclusió de la UE que branden els espanyols, és només un arma llancívola per fer por en el context d’un referèndum o d’unes eleccions plebiscitàries, però que no té cap mena de connexió amb la realitat. Al dia següent de la victòria independentista, aquests arguments s’esfumaran i no se’n parlarà mai més. De fet, els més interessats en la pertanyença de Catalunya a la Unió Europea, seran els propis espanyols. I no en tingueu cap dubte, el canvi d’argument no els farà caure la cara de vergonya. Als representants catalans a Brussel.les, en la seva primera participació en les instàncies europees, els rebran donant-los un cop a l’esquena i els diran allò tan castís de “Hombre, Artur, no pareces catalán!”. I tal dia farà un any.

*(NOTA: Post penjat al DGS, amb el títol Les vies d'integració a la Unió Europea, el 16.04.2014)

ELS INFORMES DEL CATN (4): L'INFORME NÚM. 3

L'informe núm. 3 del Consell Assessor per a la Transició Nacional, du com a títol Les relacions de cooperació entre Catalunya i l'Estat espanyol. La primera reacció que tens quan el llegeixes per primer cop, aquest títol, és que ens trobem davant d'un nou exemple de voluntarisme bonista. Qui l'ha escrit, pressuposa que hi haurà relacions d'aquest tipus. De cooperació, vull dir. Donant per descomptat que des de la República de Catalunya no ens farà res cooperar amb Espanya i a ajudar-la a sortir de la seva crisi econòmica, és evident que la càrrega de la prova la tenen els espanyols. Voldran els espanyols cooperar d'igual a igual amb Catalunya? El seu orgull ferit per haver perdut la seva joia de la corona, se l'empassaran? Jo, la veritat, felicito els redactors de l'informe, pel seu optimisme, atès que sembla que donen per suposat que ho faran. 

El problema és que quan acabes de llegir l'informe, per poc coneixement que tinguis del nacionalisme espanyol, condició que una servidora compleix, no pots deixar de pensar que la perspectiva d'una Espanya civilizada que tracta d'igual a igual a una seva antiga possessió, és una prova de wishful thinking, és pensar que els espanyols es comportaran com a europeus, de forma lògica i racional. I això és d'un optimisme que voreja el comportament naif. Vull que se m'entengui: l'informe eleva la categoria moral dels espanyols, els fa més bons, de manera que tornem a trobar un voluntarisme. Ells voldrien que els espanyols fossin com un poble europeu se suposa que ha de ser. Però això és demanar massa. És com en una relació de parella, que un dels membres s'entossudeix en canviar la manera de ser de l'altre. I ja se sap que, sobretot si l'intent es fa amb mala traça o directament amb mala folla, la cosa acaba com el rosari de l'aurora.

En definitiva, i com comentari general del text és que es tracta d'un document que des d'una perspectiva europea, culta, civilitzada, moderna, és perfecte. El problema és que és més una desiderata que un document que se situï en la realitat on vol actuar. I això el fa de poca aplicabilitat. 

Entrant més en el detall, el document pretén, explorar futures fórmules de cooperació. La inspiració, és clar bé d'Europa. Vull dir que les fonts d'inspiració són exemples europeus. I és clar el referent és el Consell Nòrdic. I d'aquí apareix el Consell Ibèric. Jo és que la veritat, això de l'iberisme em treu de polleguera. 

Primer, és posar-se de cul Portugal que, més conscient que ningú, per raons òbvies, que la torna de la seva Independència, va ser la submissió dels territoris catalans, no vol saber res, excepte honrades excepcions, de la Independència de Catalunya. I de cap mena de relació al mateix nivell entre les dues nacions, perquè automàticament suposa una degradació, cap a l'avern dels no-estats. Però no podeu deixar els portuguesos en pau? No els emprenyeu, que després es reboten i són més espanyolistes que l'Aznar i la Rosa Díez plegats, oi Durao Barroso?

I és que a més a més Catalunya té com a àrees de relació naturals França i Itàlia, i el Magrib. Històricament ha estat així, i sempre serà així. No entendre això, és no entendre res. 

Pel que fa al consell Catalanoespanyol, més val no dir, perquè simplement no s'aguanta per enlloc. Bé excepte en un tema, que paradoxalment no s'esmenta en l'informe, o jo no l'he sabut veure. La qüestió de la gestió de la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre. I no és una qüestió menor, atès que una part molt important del territori català del Principat s'hi troba inclòs. Amb la Independència, òbviament, la CHE passarà a ser un organisme internacional i no únicament espanyol. Això vol dir que el seu estatus jurídic haurà de canviar de dalt a baix. Caldrà adaptar-se al model existent en els casos del Tajo, del Duero (Espanya-Portugal) o per exemple al del Rin o el Danubi entre d'altres. M'aposto un pèsol que els directius de la CHE els costarà moltíssim de canviar el xip, però ho hauran de fer de grat o de grat.

Tres. Hi ha un apartat que realment el trobo força depriment. Em refereixo és clar al del futbol. És quan realment em queda un gust de franquisme sociològic en tot plegat. Realment algú es pensa que el futbol pot condicionar un país? Que el Barça i els equips catalans que juguen en les categories, professionals o no, espanyoles sigui un cas que mereixi l'estudi d'uns consellers em sembla excessiu. Jo ho tinc claríssim. Lliga catalana de futbol, i convidant els equips de la resta de la nació a participar-hi i avall que fa baixada. És que no mereix cap comentari més.

Quatre. Una altra decepció és l'adopció per part de l'informe de terminologia blavera. Això no és només frustrant sinó que és sobretot indignant. Què vol dir parlar de pancatalanisme? Pancatalanisme seria per exemple ocupar Saragossa i annexionar-la a Cataunya perquè la minoria catalana resident en aquesta ciutat així ho demanés al Govern de la República Catalana. Però parlar de pancatalanisme referint-se als territoris històrics catalans, només té un nom. Pur i dur blaverisme. Punt.

Això ens porta, naturalment al darrer punt de l'informe que és el referent a les relacions de la República Catalana amb els territoris de llengua i cultura catalana que romandran, inicialment, sota sobirania espanyola. Aquí tornem a caure en el wishful thinking bonista. Només cal veure com estan prement l'accelerador els espanyols en el seu procés de lingüicidi al País Valencià i a les Illes. La millor cooperació serà, òbviament la integració d'aquests territoris a la República Catalana el més aviat possible. Jo, particularment, estic convençut que als pocs anys de rutllar la independència de Catalunya i quan es vegi els primeres efectes, els ciutadans d'aquests territoris es bolcaran massivament cap a la Independència, com si es tractés d'una fruita madura. Naturalment, nosaltres hem de fer tot el possible per facilitar-ho i en cap cas posar-hi obstacles imbècils en nom d'una legalitat estatal. 

Finalment, i en coherència amb el que he dit més amunt, aprovo de totes totes, i felicito els redactors de l'informe per incloure la demanda d'ingrés a la francofonia de la República de Catalunya.

En definitiva, un informe voluntarista, ben intencionat, però que cau en una cert plantejament naif, que limita de forma molt considerable, excepte en alguns casos concrets, la seva hipotètica aplicabilitat.

ELS INFORMES DEL CATN (3): LA INSIGNIFICANÇA D'ESPANYA*

En l’informe número 4 que ha elaborat el Consell Assessor per a la Transició Nacional, s’insisteix en una idea força. Concretament al fet que l’independentisme català no ha de ser antiespanyol. Hi estic totalment d’acord. Bàsicament perquè és com preocupar-se d’una realitat que és totalment perifèrica en el món mundial. Dit d’una altra manera, qui es preocupa d’una realitat que és irrellevant o insignificant?

Espanya, fins i tot, si hi comptem Catalunya en el seu interior, és un estat que no compta en el món mundial per a res. Imagineu-vos després de la imminent independència de Catalunya. No va ser membre fundador de la ONU, perquè en aquell moment era un estat pària, arrenglerat amb les potències feixistes que acabaven de ser derrotades, i ocupades militarment per les potències aliades. Destí que malauradament no vam compartir. Conseqüentment, no ocupa cap cadira permanent en el Consell de Seguretat de l’ONU. Tampoc va participar en els inicis de la integració europea, ni tampoc ha aconseguit formar part del G-6, ni de les seves ampliacions posteriors. I, per més inri, no és un membre oficial del G-20, que aplega els països més desenvolupats conjuntament amb els anomenats països emergents, on sí que en són membres, l’Argentina i Mèxic, per exemple.

Les seves iniciatives internacionals es compten per fracassos. El més gran de tots ells és el de les Cimeres Iberoamericanes, la darrera de les quals celebrada recentment al Panamà, les ha deixades en un estat quasi catatònic. I és que cada cop més, el paper d’Espanya dins del muntatge iberoamericà, és menys rellevant, en benefici de Mèxic, de Colòmbia, d’Argentina, i naturalment, del Brasil.

L’altre àmbit tradicional, el del Mediterrani i el Magreb, els espanyols només pinten allò que França els deixa que pintin, i res més, atès que en el repartiment estratègic de les àrees d’influència entre Paris i Berlín, és territori d’hegemonia francesa. I punt. Als espanyols només els queda les engrunes… Algunes altres iniciatives, com el de l’Aliança de les Civilitzacions o el Fòrum de les Cultures, han tingut un ressò més aviat modest, sent magnànims. Naturalment, a dins de la UE, bàsicament, la seva funció és la parar la mà a veure què cau.

En definitiva, Catalunya, un cop independent, proposo que destini una partida d’ajuda solidària –aquesta sí que ho serà de debò- per tal que la societat espanyola no hagi de patir la inutilitat dels seus governs, la seva corrupció i la seva ineficàcia.

*(NOTA: Post penjat al ND, el 06.01.2014)

ELS INFORMES DEL CATN (2): NO SOBREDIMENSIONEM ESPANYA, SI US PLAU!*

En un post recent, he fet una crítica política, no acadèmica, a l’informe núm. 4 que el Consell Assessor per a la Transició Nacional ha fet públic darrerament. Recordo que és el que estudia la internacionalització del procés de transició i de l’establiment d’un estat català independent. És a dir, com explicar aquests dos processos als grans actors polítics, mediàtics, etc. internacionals, per tal que els recolzin i que ens ajudin en el reconeixement de la nova República de Catalunya com a estat, per part de la comunitat internacional, és a dir, de la resta d’estats, i en el seu accés a totes les organitzacions internacionals, tals com la ONU, la UE, l’OMC, el FMI, el BM, l’OTAN, el Consell d’Europa, l'OSCE, etc.

En aquest post, però vull tractar algun tema que vaig deixar verge en l’anteriorment esmentat. Concretament, en l’informe hi veig un detall que acostuma a ser recurrent en moltes anàlisis que des de Catalunya estant es fan d’Espanya. I sobretot d’una Espanya sense Catalunya, com si això no tingués cap rellevància en el seu pes econòmic a nivell mundial. Em refereixo, és clar, al seu sobredimensionament. Vull dir que se li dóna més rellevància de la que realment té. He de recordar que el Regne de Espanya no forma part del nucli de grans potències mundials. No només no té un lloc permanent al Consell de Seguretat de l’ONU, ni tampoc forma part del G8, és que ni tan sols és un membre del G20, on sí que hi són països com Mèxic o Argentina.

Naturalment aquest sobredimensionament del pes espanyol al món, és un fenomen exclusivament català, producte de dècades dècades de colonització mediàtica. Fins i tot penso que els mitjans madrilenys, com a mínim alguns d’ells, són molt més conscients de la realitat, encara que, per descomptat, l’intentin maquillar amb les seves fatxenderies habituals.

En l’informe 4, s’alerta de tres fonts d’inestabilitat que pot suposar el procés català d’autodeterminació. En totes tres hi és ben present aquest sobredimensionament espanyol.

El primer és el de la suposada exclusió de Catalunya de la UE, s’entén com a conseqüència del veto espanyol al seu ingrés, un cop assolida la independència. Aquest és un tema que ja avorreix. En la seva situació actual, amb un bilió d’euros de deute, el Regne d’Espanya, ja ho he dit moltes vegades, no té cap mena de capacitat de vetar res de res. Encara dic més, Espanya votarà entusiàsticament, o si més no, per necessitat, l’ingrés de Catalunya a la UE. I això tenint present que Catalunya no estarà fora de la UE, ni tan sols una mil.lèssima de segon, perquè és del tot inconcebible que la UE expulsi 7,5 milions de ciutadans europeus, quan fa mans i mànigues per aconseguir la integració de tots els europeus. I més en el cas català que es tracta d’un aportador net d’euros. Seria com disparar-se al seu propi peu, o com es diu ara, fer-se un Froilan.

La segona font d’inestabilitat que identifica l’informe seria la provocada pel propi govern espanyol que crearia per entendre’ns, mal rotllo. Bé, en aquest cas, això ja és més improbable que que el catalanòfob del Rouco Varela arribi a Papa de Roma. Espanya no té ni audàcia per esdevenir un bad boy a escala internacional, com en el seu moment va passar amb Sèrbia, fins que va provar el xarop de bastó, o el cas de Líbia o Síria. A més qui seria el seu primo de Zumosol? Xina? Rússia? França? No home no. Cap d’aquests tres estats consideren Espanya realment un aliat valuós com per mullar-se per ell. Què faria, aliar-se amb Al-Qaeda? No, per favor, acudits dolents no.

La darrera és la intensificació de la inestabilitat econòmica i política d’Espanya, sobretot si aquesta es nega a negociar. Aquí s’entén que això passarà ara el 2014. Aquest és el factor més probable, sobretot si la brunete mediàtica i els aznaristes van a per totes. De totes maneres ja hem vist com els espanyols s’han empassat la Doctrina Parot i els membres d’ETA afectats han començat a sortir de la presó. Això és un element indicatiu que, com molt bé diu l’informe, la pròpia Unió Europea ha d’implicar-se en apaivagar les enrabiades infantils dels espanyols, i deixar de banda aquesta actitud irresponsable de dir que el que passa ara és un afer intern espanyol. És un afer europeu, i la UE ha de fer complir al Regne d’Espanya els principis establerts en l’article 2 del Tractat de la Unió Europea, o si no que afronti les conseqüències, tot i que ben probablement no serà necessari. 

En definitiva, un cop els catalans decidim per una majoria abassagadora la nostra Independència, a través de procediments pacífics i democràtics, no hi haurà Espanya que ens deturi. Ben al contrari, voldrà que l’ajudem, d’igual a igual, a sortir del forat on es trobarà.

Bon i Lliure Any 2014!

*(NOTA: Post penjat al DGS, 01.01.2014)

ELS INFORMES DEL CATN (1): EL NUM. 4

Amb aquest post començo una sèrie que consistirà en comentar els diversos informes que el Consell Assessor de la Transició Nacional ha fet i anirà fent públics. Com és ben sabut, a hores d'ara ja en coneixem cinc. Al mes de juliol vaig dedicar un post a l'informe Num. 1, però sense haver-lo llegit, per la qual cosa, no el compto en aquesta sèrie. Certament com podeu veure no he optat per seguir l'ordre. He começat per aquest perquè és el que m'atreia més i em moria de ganes de llegir-lo. No vol dir, naturalment que sigui el més important. Era senzillament que no podia esperar a llegir els anteriors per llegir aquest. Dit això passem a la seva anàisi o, si voleu, comentari. Dic comentari, o crítica, perquè no valoraré tan el seu contingut des d'una perspectiva acadèmica, perquè els membres que l'han elaborat tenen una solvència contrastada (amb alguna mediàtica excepció, és clar), i de fet alguns han estat professors m-eus i amb d'altres he col.laborat en recerques acadèmiques, si nó clarament, des d'una perspectiva política -que no politològica, repeteixo.

Un informe que va de menys a més

L'Informe núm. 4, porta per títol Internacionalització de la consulta i del procés d'autodeterminació de Catalunya. El seu objectiu és justificar el procés d'autodeterminació davant dels actors internacionals i establir una política de comunicació respecte aquests actors internacionals tant per explicar aquest procés com per preparar el reconeixement de Catalunya com a Estat Independent. 

Una primera afirmació sorprenent, si més no des del meu punt de vista, és quan, en la pàgina 8, es diu que "el Govern de Catalunya ha decidit mantenir-se neutral sobre l'estatus final de Catalunya i la possibilitat de crear un Estat independent". Jo, és que al.lucino! Des de quan un Govern es declara neutral en res? El govern es declara "neutral" davant l'atur? I davant la delinqüència? I davant la degradació mediambiental? Què vol dir que es declara "neutral"? Què és un casal d'avis? Un cau excursionista? O tal vegada un grup de batuca o de country dance? Hi ha coses que no entenc, de debò. Ara va i es declara neutral. Doncs sembla que el tonto del Rajoy diu que farà tot el possible per impedir-ho. Goita com de "neutral" és el govern espanyol. Més passerells i no neixen.

En fi, continuem. Per sort, el document va de menys a més. L'informe esmenta tres etapes en el procés: a) La legitimació, b) el reconeixement internacional i c) la integració en les organitzacions internacionals. La primera, que podríem dir que ja ens hi trobem, consisteix en argumentar les raons per les quals el poble català vol exercir l'autodeterminació i assolir la independència. La segona, seria aquella immediata a la seva declaració, i pressuposa el reconeixement per part d'altres estats, de fet del major nombre possible d'estats, de Catalunya, de la República de Catalunya, com a nou estat independent. I la tercera, la de la integració als Organismes Internacionals (OO.II), tals com l'ONU, la UE, l'OMC, FMI, BM, OTAN, Consell d'Europa, etc, que també hauria de ser ràpida.

Respecte a la legitimació, s'aporten tres tipus d'arguments. a) el democràtic, b) el del dret a l'autodeterminació i, finalment, c) el del dret a la secessió com a últim recurs o com es diu en anglès el remedial right. De tots tres, és el darrer el que es prioritza, si bé això no vol dir que els dos primers es descartin. 

El remedial right

Aquest concepte del dret a la secessió com a dret de darrer recurs, ha estat difós en els darrers temps des del camp de la teoria i la filosofia polítiques. Alguns dels seus principals inspiradors han estat Allen Buchanan i el quebequès Michel Seymour (foto), amb el qual fa uns anys vaig sopar a Barcelona, en compamyia d'un altre destacat acadèmic, com és Daniel Turp, per cert. Bàsicament consisteix en afirmar que quan un poble, ha esgotat totes les vies possibles de diàleg amb l'estat del qual es vol separar, i es veu abocat a la seva pròpia desaparició, per la negació al seu reconeixement com a tal per part d'aquest estat, es veu legitimat per aconseguir la independència, sempre que ho faci d'una manera pacífica i democràtica. 

És interessant assenyalar que en la pàgina 32, es diu literalment, que "El recurs a l'autodeterminació com a últim recurs defensat en aquest informe està dirigit precisament a particularitzar el cas de Catalunya, i a auto-imposar-se i imposar un nivell d'exigència molt alt en tot el procés de selecció". És a dir s'utilitza aquest argument per fer del cas català un cas particular i no aplicable a altres casos, com per exemple el cas flamenc o el cas basc (recordem que tenen la hisenda pròpia). D'aquesta manera es pretén neutralitzar l'argument de l'efecte dominó que podria generar la independència de Catalunya a escala europea o fins i tot global (que, permeteu-me que ho digui, em sembla un pèl exagerat). Un argument, el de l'efecte dominó, que apunta a la creació d'inestabilitat en la regió mundial on s'esdevingui, en aquest cas, naturalment, Europa. I de passada per denunciar la inflexibilitat del govern espanyol que es nega sistemàticament a negociar sobre la sobirania (a diferència del govern del Regne Unit amb el cas d'Escòcia).

Aquest argument d'intentar esgotar tots els camins de diàleg possible abans d'optar per l'exercici de l'autodeterminació i, si s'escau -i en el cas català s'escau com a enlloc més- per la Independència, però, presenta una feblesa, des del meu punt de vista. Sembla que l'opció independentista sigui la darrera opció possible, és a dir, que accedim a la independència perquè no podem accedir a res més dins d'Espanya, que és el que realment voldríem. És el darrer cartutx. I l'utilitzem per què els espanyols són tan cabuts que no ens deixen cap altra opció. I naturalment, això no és cert. Molts de nosaltres, no som independentistes perquè no podem ser catalans dins d'Espanya. Ho som perquè volem ser lliures i ho continuaríem sent encara que Espanya ens oferís tot l'or del món, per entendre'ns. No hi ha un projecte espanyol bo per Catalunya! 

Doncs bé, algú podria considerar que aquesta voluntat, fracassada, d'empaitar algun tipus d'acord amb els espanyols, és un signe que en el fons els catalans estimem el projecte espanyol, atès els enèsims casos de propostes catalanes de reformar Espanya i no de separar-se'n. I només faltaria això.

Ignorar el supremacisme, la Catalanofòbia i els mitjans de l'odi

Per altra banda, és ignorar que l'actitud supremacista i la Catalanofòbia és consubstancial al nacionalisme espanyol, que a més està atiada pels mitjans de l'odi (hate media), que cada dia que passa en fan una demostració fefaent que hauria de ser denunciada de forma contundent a les instàncies internacionals, per tal que activessin els sistema d'alerta immediata (early warning systems) que vigilen potencials casos de conflictes immediats en el món contemporani. No debades, el propi govern espanyol empra l'espoli fiscal com a instrument per infringir dolor i patiment al poble català, com no es cansa de fatxendejar el ministre d'Hisenda, dia sí i dia també, amb el total vist-i-plau del seu president i del cap de l'estat. Un comportament que hauria de ser denunciat davant les instàncies internacionals com a crim contra la Humanitat. També la consideració, manta vegades, repetida que hi ha una llengua de primera i una llengua de segona, no pot ser més que considerat una actitud supremacista equiparable a aquells que fan el mateix en referència al gènere, la raça o la religió, entre d'altres.

Aportacions interessants

Al marge d'aquestes consideracions, si és que es poden deixar al marge, l'informe evoluciona positivament en altres aspectes. 

M'ha agradat especialment les propostes que fa en l'apartat f) a les pàgines 35 i 36, cap al final. Totes elles les considero genials.

M'ha agradat moltíssim també la reflexió que fa sobre el patriotisme constitucional, que, originat a Alemanya, ha estat adaptat amb entusiasme pels espanyolistes. Demostra amb encert que en tots dos casos l'experiència traumàtica del nazisme i el franquisme, genera respostes semblants,. I així com la depuració de nazis a Alemanya va ser, únicament parcial, tot i que bastant cridanera, a l'Estat espanyol ni això. La negació de l'existència d'un nacionalisme espanyol, que fan la majoria de partits espanyols, és quelcom que voreja la malaltia psicològica o directament psiquiàtrica, que nega fins i tot, això ho dic jo, la realitat quan afirma, monòtonament i avorrida, per exemple, la indissoluble unitat de la nació espanyola... precisament la nació que ha vist com fins a vint-i-tres estats es separaven d'ella en els darrers segles. 

I sobretot m'ha agradat molt, perquè fins i tot em veig reivindicat (vull dir que jo mateix em reivindico a mi mateix, és clar) quan llegeixo en la pàgina 35 que "cal renunciar a qualsevol referència a l'Europa dels Pobles". En acabat de fer-ho, quasi he arribat a un estat d'èxtasi per no dir una expressió poc noucentista. Exacte!, com ja he dit milers de vegades ... o unes quantes... els catalans no podem intentar canviar el món, per tal que el món s'adapti a la singularitat catalana, que fins no fa gaire era la de ser aeternitas aeternitatis una nació sense estat. Això és el que es va intentar fer al llarg dels 80 i dels 90 des del govern català de llavors, i va fracassat totalment. I ara no vull assenyalar responsables. Això no toca! 

Per això trobo demencial que ara de cara a les properes eleccions europees, quan el que toca es fer un cop de puny electoral i enviar el màxim d'eurodiputats independentistes a Brussel.les, algú mínimament seriós es plantegi aliances electorals totalment depassades, i que l'experiència històrica ens demostra que no han servit per res o per ben poca cosa. Espero que aquest algú se n'adoni.

Per acabar

Quan es parla de modular la política comunicativa en funció de les realitats estatals, una qüestió de calaix, trobo a faltar que en els casos italià i polonès, per exemple, no es digui que aquests tres estats sortirien clarament beneficiats de la independència de Catalunya i de la correlativa pèrdua de rellevàcia econòmica i demogràfica d'Espanya en el context de la Unió Europea. Fins i tot, els propis holandesos podrien somniar en superar els espanyols (sense els catalans) com a potència econòmica, sobretot en l'etap depressiva que els espanyols, inevitablement patiran. 

I això em porta, finalment, al darrer punt, que potser caldria que fos el primer. El dels efectes psicològics. L'informe en parla en referència al que patiran els espanyols quan vegin que la seva Catalunya se n'ha anat for good. No veure-la en el mapa del temps dels telediarios, segurament serà un xoc. Però tal i com ja ha dit algú, ara no recordo exactament qui, a Catalunya, el principal efecte psicològic que s'ha donat darrerament, no l'han tingut els espanyols, sinó els catalans. Concretament, es pot dir sense por a equivocar-se que psicològicament parlant, Catalunya ja és independent, atès que a la immensa majoria de catalans i catalanes no se li passa pel cap, tornar a la situació del 22 de gener del 2013, el dia abans d'aprovar la Declaració de Sobirania el Parlament, o la del 10 de setembre del 2012, o fins i tot a la del 12 de setembre del 2009, el dia anterior a la Consulta per la Independència d'Arenys de Munt. Com ja vaig escriure en un post anterior, de forma no tan acadèmica, els catalans ja hem passat pantalla amb Espanya. Game over. O com digué no fa gaire en Joan Carretero, "el futur a Espanya és el passat". 

Realment, algú s'ho imagina?

LA DUI I EL DRET A DECIDIR SÓN PERFECTAMENT COMPATIBLES!

Avui a la tertúlia de RAC1, l’Andreu Mayayo l’ha tornada a dir ben grossa. Obcecat en contra de la possibilitat, contemplada pel propi Consell Assessor de la Transició Nacional, que el Parlament de Catalunya, opti per aprovar la Declaració Unilateral d’Independència, ha dit una gran barrabassada. Concretament que els partidaris de la DUI volen evitar el dret a decidir dels ciutadans. És a dir, que si s’aprovés, els parlamentaris el que estarien fent és privar els ciutadans que exercissin el seu dret a decidir… Si se n’ha de ser d’animal o de mala persona per dir això!

Plantejar que la DUI vol privar els ciutadans del seu dret a decidir és literalment fals. Fals de tota falsedat. És ben bé el contrari. No conec cap partidari de la DUI que no sigui favorable a que un cop aprovada, es pugui portar a terme un referèndum ratificatori d’ella. De fet, ben mirat, és el procediment lògic.

Primer els polítics, que per això estan, són els que donen el pas i aproven una DUI, perquè és obvi que amb l’actual correlació de forces parlamentàries, s’aprovaria. I després, en el marc d’una legislació catalana sobirana, es realitza el referèndum ratificatori, que assenyalarà clarament si els ciutadans aproven o rebutgen el pas donat pels polítics, que són els que s’han de jugar el tipus, o dedicar-se  a altres negocis. De manera que amb la DUI no només els ciutadans tenen plenament el dret a decidir, sinó que a més a més, poden jutjar amb el seu vot allò que els legisladors han aprovat prèviament.

Potser, aquesta mena d’enfant terrible que és en Mayayo, martell de separatistes per excel.lència, pensa que fer un referèndum sota una legislació espanyola és més democràtic que fer-ho sota una legislació catalana. Si fos així, el nen quedaria ben retratat, i no caldria dir res més.

Però vaja, cal respondre sempre a les intoxicacions i manipulacions, i aquesta n’era una i per això he dedicat uns minuts a escriure aquestes ratlles, el contingut de les quals és d’una obvietat que només poden posar en dubte aquells que actuen amb mala fe. 

NO ES POT AMAGAR L'OU ETERNAMENT*

Aquestes setmanes i dies caniculars està avançant amb força la constatació d’allò que alguns ja dèiem fa uns quants anys, i que d’altres han fet l’impossible per evitar-ho. Cada cop és més clar que l’accessió a la Independència de Catalunya és un afer primordialment dels … catalans i catalanes. Una obvietat, oi? Però això traduït políticament, només vol dir, que l’única via per assolir la independència és la declaració unilateral d’independència –DUI. Una declaració que ha de ser aprovada pel Parlament de Catalunya, el qual passarà a convertir-se en el representant de la sobirania nacional i popular de Catalunya.

Qualsevol altra opció, que impliqui la participació dels espanyols, ens la podem treure del cap. Els espanyols i les espanyoles no estan per la tasca de legitimar políticament el procés de transició nacional de Catalunya. Hi posaran tots els pals a les rodes que siguin possibles i els impossibles, també. No els cap al cap deixar anar la seva principal font d’ingressos via espoli fiscal. En aquest sentit, l’anunciat relleu al capdavant de la Junta d’Andalusia, ja pronostico que portarà cua. La nova Presidenta, Susana Díaz, ja ha donat mostres de ser una espanyola totalment desacomplexada i que no filarà prim a l’hora d’intervenir en als afers del que alguns anomenen la novena província d’Andalusia.

Però tornem a la DUI. La resta d’opcions alternatives, són una via morta, perquè els espanyols no hi posaran de la seva part: ni la reforma constitucional, ni la reforma estatutària, ni cap mena de consulta popular, ni tan sols les eleccions plebiscitàries, que segurament boicotejarien cridant a la no participació.

Fins ara l’estratègia era ignorar la possibilitat d’una DUI. Ara, però fins i tot el primer report del Consell Assessor per la Transició Nacional en parla i el té en compte. Fet que fa posar dels nervis al sector més espanyolista d’Unió Democràtica de Catalunya i també d’Iniciativa.

L’única hipotètica possibilitat d’usar una via alternativa seria la pressió internacional, particularment dels EEUU i d’Alemanya, d’Obama i de Merkel. Però Espanya és tan insignificant en el context internacional, que dubto que moguin fitxa en condicions normals.

En definitiva, deixem-nos d’històries, no amaguem més l’ou i preparem-nos per a l’escomesa, que serà dura, però  no insalvable, I és que la Independència no pot esperar.

*(NOTA: Post penjat al DGS, 31.07.2013)

HEU PENSAT EN L'INDA I EN PJ?*

Mentiria si digués que m'he llegit de “pe a pa” tot el document que el Consell Assessor de la Transició Nacional de Catalunya va fer a mans del president Mas el darrer dijous. N'he llegit fragments a l'hora de redactar aquest article. Sobretot m'he fixat, potser per deformació professional en la seva estructura, en el seu índex. 

Des d'una perspectiva estrictament cívica, és un document que fa patxoca. Que fa produir orgull que els nostres savis tinguin la ment preclara. Ens fa sentir orgullosos de ser catalans, perquè és d'una rigorositat i d'un bon presentar sense cap defecte. La feina ben feta no té fronteres. I amb aquest document podem anar, ben cofoi i orgullosos arreu del món. Fins i tot diria que ufans.  

També, des d'una perspectiva acadèmica, em sembla un treball excel·lent, cum laude, encara que curiosament no disposi d'un apartat específic de bibliografia i webgrafia. Precisament perquè no es tracta d'un treball acadèmic, sinó d'un encàrrec del Govern a un comitè de savis. No ens trobem, doncs, davant d'una tesi, ni d'un manual, ni tan sols d'un article acadèmic. I cada gènere té el seu format, i probablement la comissió no ha volgut fer un text farregosament acadèmic amb tot el que això comporta. 

Ara bé, paradoxalment, una de les primeres preguntes que m'ha vingut al cap en llegir-lo en diagonal, ha estat la següent: què en diran del document individus com l'Eduardo Inda o el PJ? I la meva resposta és que probablement saltaran d'alegria, perquè en termes generals és un text de la vella escola. Amb això vull dir que es fonamenta en plantejaments jurídics, ètics, legals, etc, però no té en compte que vivim en una societat mediàtica, on allò que abans representaven els militars i la seva parafernàlia armamentística, ara ho representen determinats comunicadors que han demostrat abastament la seva capacitat de condicionar un procés electoral, com va passar en el del darrer 25N. Encara més. L'estudi parteix d'una visió de la política antiquada, aquella que era un afer de cavallers (gentlemen agreement) on la dignitat de l'adversari es respectava com un bé sagrat. 

Molt em temo que no ens trobem en aquesta conjuntura. Vaja, n'estic segur. El darrer tram de la transició nacional serà a cara de gos i els espanyols no estalviaran recursos per impedir el que sembla una derrota, la seva, cantada. Naturalment, hauran de fer equilibris, per impedir que els europeus els toquin el crostó, però em jugo un pèsol, que no s'estaran de practicar les corresponents operacions psicològiques (psyops) per atemorir el vot dubitatiu o per reforçar els partidaris del “no”. Amb això vull dir, que la dimensió mediàtica del procés, que serà clau, n'és totalment absent. I això que en la comissió hi ha gent que s'hi dedica a aquest tema, però potser en algun cas, l'encàrrec li va massa gran... 

Si limitem el procés als seus components jurídics, ètics, i ens omplim la boca de legitimitats i tota el que penja, probablement serem elogiats des d'una perspectiva cívica. Però el que realment compta, és saber no com ha de ser un procés cap a la transició nacional, sinó com és de debò. Sovint aquesta dualitat, diferencia la ciència jurídica, que tracta del primer, de la ciència política, que tracta del segon. I és important aquest matís, perquè el més decisiu de tot, és que finalment el guanyem. No hi ha cap altra alternativa. O el guanyem o el guanyem.

*(NOTA: Post penjat al Nació Digital, el 29.07.2013)