THE CATALAN INDEPENDENCE REFERENDUM : AN ASSESSMENT OF THE PROCESS OF SELF-DETERMINATION

THE CATALAN INDEPENDENCE REFERENDUM : AN ASSESSMENT OF THE PROCESS OF SELF-DETERMINATION

Read more publications on Calaméo

LE RÉFÉRENDUM SUR L’INDÉPENDANCE CATALANE : UNE ÉVALUATION DU PROCESSUS D’AUTODÉTERMINATION

LE RÉFÉRENDUM SUR L’INDÉPENDANCE CATALANE : UNE ÉVALUATION DU PROCESSUS D’AUTODÉTERMINATION

Read more publications on Calaméo

AMB EL PROFESSOR DANIEL TURP

Ahir, a la Plaça Catalunya, amb el Professor Daniel Turp de la Universitat de Montreal, un expert en dret constitucional i dret internacional. Va ser cap dels Observadors Internacionals durant les consultes municipals per la Independència. Un plaer retrobar-lo!

THINK TANK INDEPENDENTISTA AL QUEBEC*

El professor universitari i antic diputat del Bloc Quebequès i del Partit Quebequès, Daniel Turp, serà el nou president del Consell d’Administració de l’Institut de recerca sobre l’autodeterminació dels pobles i les independències nacionals (IRAI), que acaba de fer-se públic al Quebec. Turp, professor de Dret Públic de la Universitat de Montréal, és un profund coneixedor de la situació catalana, atès que ha actuat com a observador en les consultes per la Independència (2009-2012), i ha seguit d’aprop els darrers esdeveniments polítics a Catalunya.

El nou think tank, que entrarà en funcionament aquesta pròxima primavera, es defineix com una “intel·ligència col·lectiva al servei de la independència”. Cinc seran les funcions de l’Institut.

La primera elaborar i difondre estudis sobre l’autodeterminació dels pobles i les independències nacionals. Es tractarà d’estudis rigorosos sobre les qüestions econòmiques, socials i culturals relacionades amb la Independència del Quebec, tant des d’una perspectiva comparada i internacional.

També, a través del seu web, preveu rebre i estudiar tota la informació i els estudis susceptibles de ser d’interès per a la seva tasca, així com tot el referent a l’autodeterminació i a la independència.

En tercer lloc, l’IRAI oferirà un conjunt de dades estadístiques, econòmiques i sociodemogràfiques, per tal de no només donar suport als seus investigadors, sinó també per compartir-les amb la comunitat universitària i les persones interessades en aquestes qüestions. L’accés a aquestes dades serà obert i facilitarà la recerca que els mateixos ciutadans portin a terme.

Per altra banda, l’Institut pretén esdevenir una referència internacional en continguts sobre l’autodeterminació dels pobles i les independències nacionals, incloent-hi la del Quebec, a través d’oferir una extensa base de dades digital.

Finalment, realitzarà una tasca d’educació popular i ciutadà oferint cursos a través d’internet i organitzant conferències, seminaris, tallers i xerrades en institucions educatives.

Un Institut independent

Tot i que l’origen d’aquest Institut es remunta a una promesa feta, l’any passat, durant la cursa a la direcció del Partit Quebequès pel seu actual líder, Pierre Karl Péladeau, Daniel Turp ha deixat clar que l’IRAI no és una instància dependent del Partit Quebequès, i que està obert a investigadors amb sensibilitats més properes a altres formacions independentistes com poden ser Québec Solidaire (més altermundialista) o Option Nationale (declaradament independentista). També ha posat molt èmfasi en la rigorositat dels estudis que s’hi desenvoluparan.

Daniel Turp i altres observadors internacionals sobre les consultes a Barcelona

En aquest sentit, l’IRAI té la intenció de sol·licitar la seva inclusió en el registre d’entitat sense ànim de lucre, de manera que les donacions que rebi podran desgravar fiscalment. Això també evitarà que estigui sotmès a la llei electoral, que limita les contribucions dels ciutadans a instàncies partidistes a 100 dòlars canadencs. Una altra mostra de la seva independència és el fet que en l’actualitat s’ha encarregat a una empresa de caça-talents, la selecció de la persona que n’assumirà la direcció general.

*(NOTA: Post penjat a Geopolitica.cat, el 27.02.2016)

Addenda (01.03.2016)
El 29.02 s'ha fet públic que la persona triada per ocupar la direcció general de l'IRAI ha estat Geneviève Baril, politòloga i especialista en recerca i participació ciutadana, educació cívica i feminisme polític.

DES DEL QUEBEC*

Le triste décès de la grande dame catalane Muriel Casals

J'ai appris hier avec consternation le décès de Muriel Casals i Couturier. Née le 6 avril 1945 à Avignon en France, celle-ci a succombé aux blessures résultant d'un accident de vélo qu'elle conduisait à Barcelona. Élue sur la liste de Junts pel Si le  27 septembre 2015, la nouvelle élue et ancienne présidente d'Omnium cultural s'était récemment vu confiée par le Parlement catalan la responsabilité de présider la Commission chargée d'élaborer la Constitution de la future République catalane indépendante.

Le peuple catalan est en deuil de cette grande dame qui aura lutté pour l'émancipation linguistique et culturelle ainsi que pour l'indépedance de son peuple. J'ai eu rencontrer Muriel Casals lors des deux missions d'observation du Parti Québécois sur la consultation popualire du 9 novembre 2015 et l'élection plébiscitaire du 27 septembre 2015. Elle était une francophile et une amie du Québec.

Sa nation soeur est aussi en deuil et je transmets aux Catalans et Catalans, et aux proches de Muriel Casals, les condoléances de notre peuple québécois.

Muriel Casals
(1945-2016)

*(NOTA: Extret del web de Daniel Turp, professor universitari i conseller del líder del Partit Quebequès)

ELS INFORMES DEL CATN (1): EL NUM. 4

Amb aquest post començo una sèrie que consistirà en comentar els diversos informes que el Consell Assessor de la Transició Nacional ha fet i anirà fent públics. Com és ben sabut, a hores d'ara ja en coneixem cinc. Al mes de juliol vaig dedicar un post a l'informe Num. 1, però sense haver-lo llegit, per la qual cosa, no el compto en aquesta sèrie. Certament com podeu veure no he optat per seguir l'ordre. He começat per aquest perquè és el que m'atreia més i em moria de ganes de llegir-lo. No vol dir, naturalment que sigui el més important. Era senzillament que no podia esperar a llegir els anteriors per llegir aquest. Dit això passem a la seva anàisi o, si voleu, comentari. Dic comentari, o crítica, perquè no valoraré tan el seu contingut des d'una perspectiva acadèmica, perquè els membres que l'han elaborat tenen una solvència contrastada (amb alguna mediàtica excepció, és clar), i de fet alguns han estat professors m-eus i amb d'altres he col.laborat en recerques acadèmiques, si nó clarament, des d'una perspectiva política -que no politològica, repeteixo.

Un informe que va de menys a més

L'Informe núm. 4, porta per títol Internacionalització de la consulta i del procés d'autodeterminació de Catalunya. El seu objectiu és justificar el procés d'autodeterminació davant dels actors internacionals i establir una política de comunicació respecte aquests actors internacionals tant per explicar aquest procés com per preparar el reconeixement de Catalunya com a Estat Independent. 

Una primera afirmació sorprenent, si més no des del meu punt de vista, és quan, en la pàgina 8, es diu que "el Govern de Catalunya ha decidit mantenir-se neutral sobre l'estatus final de Catalunya i la possibilitat de crear un Estat independent". Jo, és que al.lucino! Des de quan un Govern es declara neutral en res? El govern es declara "neutral" davant l'atur? I davant la delinqüència? I davant la degradació mediambiental? Què vol dir que es declara "neutral"? Què és un casal d'avis? Un cau excursionista? O tal vegada un grup de batuca o de country dance? Hi ha coses que no entenc, de debò. Ara va i es declara neutral. Doncs sembla que el tonto del Rajoy diu que farà tot el possible per impedir-ho. Goita com de "neutral" és el govern espanyol. Més passerells i no neixen.

En fi, continuem. Per sort, el document va de menys a més. L'informe esmenta tres etapes en el procés: a) La legitimació, b) el reconeixement internacional i c) la integració en les organitzacions internacionals. La primera, que podríem dir que ja ens hi trobem, consisteix en argumentar les raons per les quals el poble català vol exercir l'autodeterminació i assolir la independència. La segona, seria aquella immediata a la seva declaració, i pressuposa el reconeixement per part d'altres estats, de fet del major nombre possible d'estats, de Catalunya, de la República de Catalunya, com a nou estat independent. I la tercera, la de la integració als Organismes Internacionals (OO.II), tals com l'ONU, la UE, l'OMC, FMI, BM, OTAN, Consell d'Europa, etc, que també hauria de ser ràpida.

Respecte a la legitimació, s'aporten tres tipus d'arguments. a) el democràtic, b) el del dret a l'autodeterminació i, finalment, c) el del dret a la secessió com a últim recurs o com es diu en anglès el remedial right. De tots tres, és el darrer el que es prioritza, si bé això no vol dir que els dos primers es descartin. 

El remedial right

Aquest concepte del dret a la secessió com a dret de darrer recurs, ha estat difós en els darrers temps des del camp de la teoria i la filosofia polítiques. Alguns dels seus principals inspiradors han estat Allen Buchanan i el quebequès Michel Seymour (foto), amb el qual fa uns anys vaig sopar a Barcelona, en compamyia d'un altre destacat acadèmic, com és Daniel Turp, per cert. Bàsicament consisteix en afirmar que quan un poble, ha esgotat totes les vies possibles de diàleg amb l'estat del qual es vol separar, i es veu abocat a la seva pròpia desaparició, per la negació al seu reconeixement com a tal per part d'aquest estat, es veu legitimat per aconseguir la independència, sempre que ho faci d'una manera pacífica i democràtica. 

És interessant assenyalar que en la pàgina 32, es diu literalment, que "El recurs a l'autodeterminació com a últim recurs defensat en aquest informe està dirigit precisament a particularitzar el cas de Catalunya, i a auto-imposar-se i imposar un nivell d'exigència molt alt en tot el procés de selecció". És a dir s'utilitza aquest argument per fer del cas català un cas particular i no aplicable a altres casos, com per exemple el cas flamenc o el cas basc (recordem que tenen la hisenda pròpia). D'aquesta manera es pretén neutralitzar l'argument de l'efecte dominó que podria generar la independència de Catalunya a escala europea o fins i tot global (que, permeteu-me que ho digui, em sembla un pèl exagerat). Un argument, el de l'efecte dominó, que apunta a la creació d'inestabilitat en la regió mundial on s'esdevingui, en aquest cas, naturalment, Europa. I de passada per denunciar la inflexibilitat del govern espanyol que es nega sistemàticament a negociar sobre la sobirania (a diferència del govern del Regne Unit amb el cas d'Escòcia).

Aquest argument d'intentar esgotar tots els camins de diàleg possible abans d'optar per l'exercici de l'autodeterminació i, si s'escau -i en el cas català s'escau com a enlloc més- per la Independència, però, presenta una feblesa, des del meu punt de vista. Sembla que l'opció independentista sigui la darrera opció possible, és a dir, que accedim a la independència perquè no podem accedir a res més dins d'Espanya, que és el que realment voldríem. És el darrer cartutx. I l'utilitzem per què els espanyols són tan cabuts que no ens deixen cap altra opció. I naturalment, això no és cert. Molts de nosaltres, no som independentistes perquè no podem ser catalans dins d'Espanya. Ho som perquè volem ser lliures i ho continuaríem sent encara que Espanya ens oferís tot l'or del món, per entendre'ns. No hi ha un projecte espanyol bo per Catalunya! 

Doncs bé, algú podria considerar que aquesta voluntat, fracassada, d'empaitar algun tipus d'acord amb els espanyols, és un signe que en el fons els catalans estimem el projecte espanyol, atès els enèsims casos de propostes catalanes de reformar Espanya i no de separar-se'n. I només faltaria això.

Ignorar el supremacisme, la Catalanofòbia i els mitjans de l'odi

Per altra banda, és ignorar que l'actitud supremacista i la Catalanofòbia és consubstancial al nacionalisme espanyol, que a més està atiada pels mitjans de l'odi (hate media), que cada dia que passa en fan una demostració fefaent que hauria de ser denunciada de forma contundent a les instàncies internacionals, per tal que activessin els sistema d'alerta immediata (early warning systems) que vigilen potencials casos de conflictes immediats en el món contemporani. No debades, el propi govern espanyol empra l'espoli fiscal com a instrument per infringir dolor i patiment al poble català, com no es cansa de fatxendejar el ministre d'Hisenda, dia sí i dia també, amb el total vist-i-plau del seu president i del cap de l'estat. Un comportament que hauria de ser denunciat davant les instàncies internacionals com a crim contra la Humanitat. També la consideració, manta vegades, repetida que hi ha una llengua de primera i una llengua de segona, no pot ser més que considerat una actitud supremacista equiparable a aquells que fan el mateix en referència al gènere, la raça o la religió, entre d'altres.

Aportacions interessants

Al marge d'aquestes consideracions, si és que es poden deixar al marge, l'informe evoluciona positivament en altres aspectes. 

M'ha agradat especialment les propostes que fa en l'apartat f) a les pàgines 35 i 36, cap al final. Totes elles les considero genials.

M'ha agradat moltíssim també la reflexió que fa sobre el patriotisme constitucional, que, originat a Alemanya, ha estat adaptat amb entusiasme pels espanyolistes. Demostra amb encert que en tots dos casos l'experiència traumàtica del nazisme i el franquisme, genera respostes semblants,. I així com la depuració de nazis a Alemanya va ser, únicament parcial, tot i que bastant cridanera, a l'Estat espanyol ni això. La negació de l'existència d'un nacionalisme espanyol, que fan la majoria de partits espanyols, és quelcom que voreja la malaltia psicològica o directament psiquiàtrica, que nega fins i tot, això ho dic jo, la realitat quan afirma, monòtonament i avorrida, per exemple, la indissoluble unitat de la nació espanyola... precisament la nació que ha vist com fins a vint-i-tres estats es separaven d'ella en els darrers segles. 

I sobretot m'ha agradat molt, perquè fins i tot em veig reivindicat (vull dir que jo mateix em reivindico a mi mateix, és clar) quan llegeixo en la pàgina 35 que "cal renunciar a qualsevol referència a l'Europa dels Pobles". En acabat de fer-ho, quasi he arribat a un estat d'èxtasi per no dir una expressió poc noucentista. Exacte!, com ja he dit milers de vegades ... o unes quantes... els catalans no podem intentar canviar el món, per tal que el món s'adapti a la singularitat catalana, que fins no fa gaire era la de ser aeternitas aeternitatis una nació sense estat. Això és el que es va intentar fer al llarg dels 80 i dels 90 des del govern català de llavors, i va fracassat totalment. I ara no vull assenyalar responsables. Això no toca! 

Per això trobo demencial que ara de cara a les properes eleccions europees, quan el que toca es fer un cop de puny electoral i enviar el màxim d'eurodiputats independentistes a Brussel.les, algú mínimament seriós es plantegi aliances electorals totalment depassades, i que l'experiència històrica ens demostra que no han servit per res o per ben poca cosa. Espero que aquest algú se n'adoni.

Per acabar

Quan es parla de modular la política comunicativa en funció de les realitats estatals, una qüestió de calaix, trobo a faltar que en els casos italià i polonès, per exemple, no es digui que aquests tres estats sortirien clarament beneficiats de la independència de Catalunya i de la correlativa pèrdua de rellevàcia econòmica i demogràfica d'Espanya en el context de la Unió Europea. Fins i tot, els propis holandesos podrien somniar en superar els espanyols (sense els catalans) com a potència econòmica, sobretot en l'etap depressiva que els espanyols, inevitablement patiran. 

I això em porta, finalment, al darrer punt, que potser caldria que fos el primer. El dels efectes psicològics. L'informe en parla en referència al que patiran els espanyols quan vegin que la seva Catalunya se n'ha anat for good. No veure-la en el mapa del temps dels telediarios, segurament serà un xoc. Però tal i com ja ha dit algú, ara no recordo exactament qui, a Catalunya, el principal efecte psicològic que s'ha donat darrerament, no l'han tingut els espanyols, sinó els catalans. Concretament, es pot dir sense por a equivocar-se que psicològicament parlant, Catalunya ja és independent, atès que a la immensa majoria de catalans i catalanes no se li passa pel cap, tornar a la situació del 22 de gener del 2013, el dia abans d'aprovar la Declaració de Sobirania el Parlament, o la del 10 de setembre del 2012, o fins i tot a la del 12 de setembre del 2009, el dia anterior a la Consulta per la Independència d'Arenys de Munt. Com ja vaig escriure en un post anterior, de forma no tan acadèmica, els catalans ja hem passat pantalla amb Espanya. Game over. O com digué no fa gaire en Joan Carretero, "el futur a Espanya és el passat". 

Realment, algú s'ho imagina?