RAJOY, ARA MATEIX

"THE SHAME OF SPAIN"

Intervenció de l'eurodiputat Steven Woolfe... Absolutament brillant! 

Traducció ràpida: 

Diumenge, 1 d'octubre, serà per sempre recordat, a Espanya i arreu del món, com el dia de la brutalitat de l'estat espanyol sobre la seva gent. 

Vaig veure amb horror una àvia amb la cara ensangonada, després de ser agredida per la policia espanyola. 

Vaig veure joves amb les mans enlaire, pacíficament, ser esclafats per tropes d'assalt armades vestides de negre amb les seves porres. 

La vergonya d'Espanya rau principalment damunt de Rajoy i ara també en el Rei d'Espanya, no només per permetre la brutalitat de la seva policia sinó també, vergonyantment per culpar de la violència a aquells violats, i per menystenir l'abús sent-ne els responsables. 

I, en relació a la resposta de la Unió Europea. La primera resposta hauria d'haver estat condemnar completament la violència. Però no. A diferència del que hauria fet qualsevol persona amb seny (criteri), va romandre silenciosa en la crítica, de la violència. Han preferit desviar el tema envers el trencament de l'estat de dret (rule of law) fet pels catalans. 

Això ho diu la Unió Europea que reconeix la independència de Kosovo sense referèndum? O que reconeix Palestina com un estat-nació, malgrat que els tractats de la UE no ho permeten? 

Fa 25 anys, Barcelona va celebrar els Jocs Olímpics. La cançó de comiat va ser "Amics per Sempre". Era escrita pel britànic Lloyd Webber i cantada pel català Josep Carreras. Significava amics per sempre. Bé, doncs, jo dic al Poble català que aquells que s'oposen a la violència contra vosaltres són amics per sempre, però si la UE continua ingorant la violència contra la vostra gent, sabreu que ella mai serà la vostra amiga. 

Moltes gràcies.

ACAV!

REFLEXIONS (2): NIVELL 5*

Un simple cop d’ull als digitals espanyols, en referència a la notícia del manteniment del nivell 4 d’alerta antiterrorista, permet llegir, en l’apartat de comentaris, una enorme tirallonga d’insults, desqualificacions, menyspreus envers els dos considerats responsables d’aquesta decisió: Mariano Rajoy i el Ministre de l’Interior, Juan Ignacio Zoido.

La indignació a la xarxa espanyola és immensa. Molts dels comentaristes esperaven que la comissió d’avaluació del risc terrorista decidís, després dels atemptats de Barcelona i Cambrils dels dies anteriors, apujar el nivell d’alerta al màxim, el nivell 5.

La declaració del nivell 5 es dóna quan el risc d’atemptat és imminent, i comporta el desplegament de l’Exèrcit en instal·lacions considerades sensibles (infraestructures estratègiques, de transport, etc.), així com en zones de gran afluència de públic (grans àrees comercials, urbanes, turístiques, etc.).

L’esclat d’indignació dels comentaristes en saber-se la notícia del manteniment del nivell 4, tot i que es va decidir reforçar-lo amb algunes mesures, contrasta amb les expectatives que es tenien en les hores prèvies a la decisió, quan molts dels digitals editats a Espanya explicaven amb pèls i senyals com es desenvoluparia la implementació del nivell 5, un cop s’aprovés.

Alguns d’aquests mitjans explicaven que la planificació militar contempla, per actuacions immediates, en territori espanyol, el desplegament de 5.000 efectius. A aquests, es podrien afegir uns 8.000 que en principi estan reservats per actuacions a l’exterior, però que lògicament serien emprats en una conjuntura d’alerta local.

Així, un cop el Ministeri de l’Interior informés el Ministeri de Defensa que s’havia declarat el nivell 5 d’alerta, aquest traslladaria l’ordre al cap de l’Estat Major de la Defensa, el poderós JEMAD (actualment el general Fernando Alejandre). A continuació, aquest donaria les instruccions corresponents al cap del Comandament d’Operacions (CMOPS), el general Fernando José López del Pozo, que és qui s’encarregaria de dirigir el desplegament de les tropes.

Cal afegir que, ben probablement, el desplegament dels efectius militars es complementaria amb els de la Guàrdia Civil, fet que incrementaria en uns quants milers més els efectius encarregats de garantir la seguretat.

Com es pot comprovar, doncs, semblava tot preparat per al cas que es decretés l’esmentat nivell màxim d’alerta.

Frustració i culpabilització

Però com que no s’ha decretat, la frustració d’aquests sectors ha estat immensa. I també la culpabilització de per què no es va decretar. I en aquest sentit, no cal dir que la situació política a Catalunya ha estat la principal causa al·ludida. És a dir, els comentaristes consideren que Rajoy, en darrer terme, no ha tingut el suficient coratge per decretar el nivell 5, perquè això suposava el desplegament de l’exèrcit a Catalunya —i també al País Basc— i això portaria a un risc d’inestabilitat política sense precedents, particularment en la conjuntura catalana, poques setmanes abans de la celebració del referèndum d’autodeterminació de l’1-O.

Cal tenir en compte les contundents declaracions del mateix President de la Generalitat,Carles Puigdemont, en el sentit que de cap de les maneres s’havia previst un canvi en la política de seguretat pública.

Un Puigdemont, per altra banda, molt reforçat per l’excel·lent reacció dels Mossos d’Esquadra en les hores immediatament posteriors als atemptats, que li ha fet mereixedor del reconeixement internacional i, de passada, ha posat en una situació compromesa el govern espanyol per haver negat la presència dels Mossos en les organitzacions europees i internacionals de col·laboració policial. No debades, les víctimes dels atemptats pertanyen a 35 nacionalitats diferents, la qual cosa vol dir que Madrid haurà de donar moltes explicacions.

La vicepresidenta, a favor

A més, la presa de decisió de mantenir el nivell 4 va anar precedida, segons alguns mitjans de comunicació, d’unes hores d’un profund pols dins del govern espanyol, sobretot protagonitzat per la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaria, que es mostrava clarament partidària de decretar el nivell 5, mentre que el mateix Rajoy s’hi oposava. La vicepresidenta va buscar el suport del PSOE per pressionar Rajoy, però no se’n sortí.

Paradoxalment, des del Ministeri de Defensa tampoc es veia amb excessius bons ulls, atesos els costos econòmics que suposaria el desplegament.

D’aquesta forma, el tàndem que formen el president i la vicepresidenta va trontollar, fet que explicaria l’absència durant moltes hores de la vicepresidenta a Barcelona, mentre que Rajoy hi arribà, això sí, set hores després dels atemptats. Tenint present que ella havia assumit, en els darrers mesos, la “carpeta catalana”, va ser una tardança que no va passar precisament desapercebuda.

*(NOTA: Penjat a l'Unilateral, 21.08.2017)

NO PARO DE RIURE!

PUIGDEMONT REBUTJA RAJOY COM A INTERLOCUTOR A PARTIR DEL 2-O*

Carles Puigdemont, va afirmar que “el 2-O caldran nous interlocutors per gestionar la situació que els ciutadans decidirem”. Declaracions en un diàleg amb el diputat del Partit Demòcrata al Congrés i secretari general de la JNC, Sergi Miquel,  a l’Escola d’Estiu de la Joventut Nacionalista de Catalunya. El president de la Generalitat ha preguntat si, després de superar dificultats, plantant cara i desemmascarant la guerra bruta, desmentin pronòstics i profecies, a dos mesos de referèndum “algú creu que ara pararem i ens quedarem clavats”.

El president afirmà que “avui tothom té en el seu imaginari el referèndum, en  la política espanyola i també en la internacional. Tothom en parla, tothom sap que Catalunya proposa fer un referèndum d’autodeterminació” i que s’ha aconseguit amb escassos recursos diplomàtics perquè “el que hi ha darrera és una petició molt sòlida i està molt arrelada”.  “No ho fem només pel passat, si té solidesa és perquè darrera la reivindicació, hi ha la gent més jove, que vol i reclama tenir oportunitat de fer el seu país”

El president de la Generalitat criticà l’actitud del govern espanyoll, que a dos mesos i amb arrogància, segueix afirmant que no hi haurà referèndum  l’1-O. “Potser ho fan perquè en tots aquests anys no s’han assabentat de res del què passava a Catalunya, no és un  senyal d’ignorància sinó d’indiferència”. Per al president “si s’admetés que han fet les coses malament, que s’han comès errors històrics, haurien de posar solucions sobre la taula”.

El 2 d’octubre, assenyalà, les coses canviaran molt, i més a la política espanyola, i per això “caldrà nous interlocutors perquè els que no han proposat res per abans de l’1-O seran els menys indicats per gestionar la inevitable negociació que s’ha de produir l’endemà”.

“No és un procés antiespanyol”, segons Puigdemont, “és un procés que vol reentendre’s amb Espanya per això caldran nous interlocutors, tant si surt un si o un no,  per gestionar la situació que els ciutadans decidirem, perquè això va de poder decidir”.

Finalment, el president, a poc més de dos mesos per l’1-O, demanà als joves presents mantenir “la serenor i fer front a tots els atacs que ens plouran i no desviar-nos de l’objectiu d’estar fent una cosa històrica”. “Si ho fem l’1-O1, sigui quin sigui el resultat, haurem guanyat, guanyar el referèndum per poder prendre les decisions que com a país ens pertoquin. Compto amb vosaltres!”.

*(NOTA: Publicat a l'UNILATERAL, 31.07.2017)

PALLUSSES, ESCOLTEU EL MINUT 21!

Ja feia temps que volia veure aquests episodis sobre la Guerra del Vietnam. Avui, he tingut una mica de temps i m'hi he decidit. Sobretot, ho he fet després d'escoltar les declaracions d'en Margallo. Penso que ja està tot dit. Fins i tot, em qüestiono si cal seguir amb la comèdia del referèndum. Una Declaració Unilateral de la Independència i avall que fa baixada. Clar que també es pot tractar d'una fatxenderia d'aquest bocamoll. Jo tinc el convenciment que els espanyols no gosaran enviar els seus gossos a requisar urnes i tancar col·legis electorals. Això no es fa a l'Europa Occidental del segle XXI. L'objectiu és acollonir i acoquinar, per tal que siguem nosaltres qui ens autocensurem, per terror. Però això no passarà. El màxim és que a les últimes intentin alguna provocació, com el cas Scala, però res més. Si ho fan, hauran perdut, perquè la guerra bruta ja no té sentit. Ja no som en els vuitanta, amb els GAL. Ara qualsevol imbècil prem el gallet, o fa un click en un teclat, i tot déu se n'assabenta en trenta segons. I no aquí, si no a l'altra punta del món. I el que menys voldran els aliats d'Espanya, és tenir una baula feble al cor d'Europa, en una ciutat visitada per milions de turistes cada any. 

En definitiva, cal continuar ferms, sense pausa, acumulant forces. Els espanyols acabaran perdent els nervis, sobretot ara que Rajoy ja està al caire de l'abisme. De fet és la seva situació crítica la que el porta a apretar més contra el procés, perquè és l'únic que li permet agafar oxigen per respirar. Però li durarà poc. Un PP a la deriva, un PSOE en plena guerra civil, els Podemites, quatre gats (és a dir, cinc milions). Un govern basc que ha signat ser espanyol durant quinze anys més (si se n'ha de ser d'animal!). Un estat totalment desprestigiat. 

Només depenem de nosaltres i de la nostra habilitat en les relacions diplomàtiques (sí diplomàtiques). No podem cedir, hem d'anar fins al final.

Per cert, el vídeo del Vietnam, recomanaria a les nostres revolucionàries soviètiques de pa sucat amb oli, que escoltin molt atentament, el minut 21, en compte d'anar a televisions espanyoles de crios superenrotllats a fer el paripè. Igual aprendrien alguna cosa útil, que la vergonya aliena és infinita. 

L’IMPERIALISME ESPANYOL S'ESTÉN A ANDORRA I ENUTJA FRANÇA*

Un col·lectiu de policies, militars i guàrdies civils espanyols, representat per l’advocat sevillà Fernando Osuna, ha demanat la recusació del jutge del Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH), l’andorrà Pere Pastor Vilanova, després que aquest, l’1 de desembre passat, no admetés a tràmit una demanda que va presentar que sol·licitava que s’eliminés el límit imposat a les seves pensions vigent des de fa 33 anys en la legislació espanyola.

Les raons que expliquen aquesta recusació, però, han aixecat una forta polèmica a Andorra i fins i tot han incomodat de forma notable França, que veu amb preocupació el progressiu intervencionisme espanyol en els afers interns andorrans, i més concretament, el paper de l’ambaixada espanyola.

Concretament, les raons esgrimides per Osuna, parteixen de la premissa que Andorra és una extensió d’Espanya, atès que, segons el seu parer, és coneguda la relació d’Andorra amb l’Estat espanyol i la seva “dependència administrativa en diverses qüestions”, tals com l’educació, la defensa o el fet que un dels dos co-prínceps, el Bisbe de la Seu d’Urgell, tingui la nacionalitat espanyola. També afegeix que el jutge recusat forma part de la Tercera Secció del TEDH, presidida pel jutge espanyol Luís López Guerra. (Això no obstant, en elweb del TEDH, consta com a presidenta de l’esmentada secció la sueca Helena Jäderblom). En conseqüència, l’advocat Osuna pretén convèncer el TEDH que el jutge Pastor, en la pràctica és un jutge espanyol, malgrat que és de naixement andorrà i va ser proposat per Andorra i no per Espanya. Cal tenir en compte que les normes de funcionament del TEDH no permeten que un jutge intervingui en casos on estiguin implicats connacionals. En definitiva Osuna considera que “el principi d’independència i imparcialitat judicial del TEDH respecte al poder polític quedaria qüestionat“, i sol·licita l’anul·lació de la declaració de no admissió a tràmit.

Lògicament, aquesta demanda, pressuposa una percepció d’Andorra com un estat subordinat a Espanya, fet que és una veritable barbaritat.

La venjança com a raó de fons

Tanmateix, també hi ha una altra explicació. Que es tracta d’una venjança per part de l’Estat espanyol pel fet que el jutge Pastor va formar part de la Sala que va condemnar l’Estat espanyol el passat mes de maig, per no investigar suficientment les denúncies de tortures a un activista basc. La sentència va ser per unanimitat. A més a més, recordava que ja en anteriors ocasions Espanya havia estat condemnada per aquest mateix motiu. Una sentència, doncs, que la deixava davant la comunitat internacional i pel que fa al respecte als drets humans, en una posició més que delicada.

Reunió dels ministres, cimera de presidents

Aquest dijous passat, els dos ministres d’afers exteriors es van reunir a Madrid. L’espanyol Alfonso Dastís i l’andorrà Gilbert Saboya, van parlar, oficialment, de temes com l’acord d’Associació d’Andorra amb la Unió Europea, de l’aeroport de la Seu i de la propera cimera entre els dos presidents, Toni Martí i Mariano Rajoy. La valoració que es va fer és que les relacions entre ambdós estats passen per uns bons moments. Tanmateix, aquesta percepció no és compartida per altres fonts, que es mostren preocupats pel creixent intervencionisme espanyol en els afers andorrans, sobretot en temes com el cas Pujol o el procés independentista català. En aquest sentit, consideren que França hauria de tenir més protagonisme per contrabalancejar.

Alumne de l’ENA

El jutge Pere Pastor Vilanova, nascut el 1968, compta amb un prestigiós currículum desenvolupat bàsicament a França. Va estudiar Ciències Polítiques a Tolosa de Llenguadoc, va fer un Màster en Finances i Empresa a la Universitat de Montpeller i un Master en Administració Pública a la prestigiosa École nationale d’Administration (ENA). Finalment té un doctorat en dret públic per la Université Toulouse 1 Capitole. Posteriorment ha impartit classes a la Universitat d’Andorra i a la univeristat tolosana. Entre el 2005 i el 2015 va ser membre del Comitè de Bioètica del Consell d’Europa.

Entre el 1995 i 1998 va ser Ministre d’interior d’Andorra, per després passar a ser Jutge de Primera Instància i entre el 2011 i el 2015 Jutge del Tribunal Suprem d’Andorra. El mes de novembre del 2015, va ser escollit membre del TEDH.

Casat amb l’actual ministra andorrana de Medi Ambient, Sostenibilitat i Agricultura, Sílvia Calvó, algunes fonts consideren que aquest fet podria ocasionar-li alguns problemes mentre ella continuï en el càrrec, atès que podria haver-se d’inhibir o corre el risc de tornar a ser recusat.

*(NOTA: Post penjat a l'Unilateral, el 06.02.2017)

"THERE WON'T BE REFERENDUM (IN CATALONIA)...

...'CAUSE SPAIN IS A DEMOCRACY"
(Spanish Deputy President, Soraya Sáenz de Santamaria)

WHAT?

HER BOSS

FRACÀS TOTAL DE LA CONFERÈNCIA DE PRESIDENTS AUTONÒMICS*

La conferència de presidents autonòmics amb el president del govern espanyol es va celebrar ahir amb les ja anunciades absències dels presidents català i basc. Malgrat l’enorme pressió exercida des de tots els nivells, sobretot polítics i mediàtics, el President Puigdemont es va mantenir ferm en la seva negativa a assistir a una reunió on Catalunya era tractada com una comunitat autònoma més, en el més pur estil del cafè per a tothom, que ha estat l’estratègia emprada des de fa anys pels successius governs espanyols (socialistes o populars) per a aigualir les demandes catalanes.

Puigdemont, en les hores prèvies a la seva celebració, va adreçar-se per partida doble a Rajoy. Per una banda, li va fer arribar una contundent carta, on exposava les raons de la seva no assistència. Una carta que ha estat objecte de comentari des de tots els punts de vista. Puigdemont considerava que aquest tipus de cimeres no són més que una posada en escena, com s’havia demostrat en anteriors ocasions, i que no donaven lloc a cap resultat productiu, ni satisfactori.

Per altra banda, en la seva conferència pronunciada diumenge al vespre, Puigdemont també va deixar molt clar que enguany, el 2017, acabarà l’actual legislatura i començarà una nova “era”. També parlà de la conferència i tornà a justificar la seva absència pel fet que en l’ordre del dia no figurava cap punt referit a la reivindicació catalana, i principalment, a la convocatòria acordada d’un referèndum. En aquest sentit, va recordar que el propi Mariano Rajoy, havia declarat durant la seva darrera investidura, que el procés sobiranista era el repte més gran al qual calia donar resposta.

En definitiva, Puigdemont considera que Catalunya, per la seva evolució política, social, electoral dels darrers anys, s’ha “guanyat” una relació bilateral amb el govern espanyol.

Una cimera deslluïda

Amb aquests precedents, efectivament, la cimera de Rajoy amb els presidents autonòmics assistents ha estat decididament deslluïda. Fins i tot la meteorologia ha volgut emfasitzar-ho, fent que el vent tombés totes les banderes del decorat exterior de l’acte.

En la seva intervenció, Rajoy no ha fet ni un sol esment de referència als absents, ni tampoc a les reivindicacions catalanes, i ha optat per posar l’accent en el tema del nou sistema de finançament autonòmic, atès que l’actual ja porta anys caducat. La conferència va decidir que abans d’acabar aquest any n’hi haurà un de nou. En aquest sentit, es va acordar nomenar una comissió d’experts per a elaborar-lo. Això no obstant, la consellera Neus Munté, es va apressar a replicar que Catalunya no participarà en aquesta comissió.

Per acabar-ho de complicar més, entre els assistents es van manifestar importants diferències respecte algunes de les decisions preses recentment. Seria el cas de les deduccions fiscals de Madrid, o dels ajuts financers anunciats per Extremadura.

*(NOTA: Post penjat a l'Unilateral, el 18.01.2017)

S'ACABEN ELS DILLUNS AL SOL?

Per la Xarxa (per on, si no) m'arriba que hi ha travesses que diuen que el nostre aturat de luxe, pot ser Ministre del nou govern espanyol... Naturalment, sovint quan es difonen aquests rumors és per cremar l'al·ludit, però no m'estranyaria gens. Cal però, tractar aquesta notícia amb una dosi saludable d'escepticisme. No perque l'al·ludit no li agradi, que segur que sí que li agrada, sinó perquè segur que la caverna saltarà a la jugular d'en Rajoy...

Com també ho faran en Luis i en Javier, que naturalment ja estan al cas... M'aposto un pèsol que no el deixaran escapar i s'arraparan a ell per tal que els doni alguna menjadoreta a Madrid... Clar que llavors, el mar, se l'hauran de pintar a l'oli... amb el permís de la Cifuentes de marras, que les diu ben grosses. és clar...

DECLARACIÓ DE GUERRA, NI MÉS NI MENYS

MILOSEVIC, 1989

RAJOY, 2016

SET MILIONS D'ESPANYOLS AL PRINCIPAT?

AL.LUCINA!

ELS TRES OBJECTIUS DEL CNI

L'estratègia del govern Rajoy contra el procés independentista ha estat prou intel·ligent per no caure en l'ús de la força bruta... si més no fins ara. Per contra, ha utilitzat altres recursos més civilitzats:

- El front mediàtic

- El front judicial/constitucional

- El front diplomàtic

- L'escanyament financer i econòmic

- La intel.ligència (guerra psicològica)

Sense oblidar, és clar, el front estrictament polític.  I les gotetes de militars, policies i guàrdies civils, que dia sí i dia també, es despengen amb declaracions, maniobres o cremes d'estelades. Tots ells mereixeren una anàlisi detinguda, que en alguns casos ja s'ha fet, si més no, parcialment. 

Però ara em vull centrar en els que penso que han estat els tres objectius del CNI, en els darrers mesos. Recordo que fa unes setmanes, el seu actual director, el troglodita Félix Sanz Roldán, va dir que el CNI a Catalunya no tenia pas més agents que a Castella La Manxa... I es va quedar tan panxo. Lògicament, no cola.

Per altra banda, si llegim els Informes Anuals de Seguretat Nacional del 2013, 2014  i 2015, s'hi identifiquen fins a 12 àmbits de la Seguretat Nacional, però cap d'ells fa referència a la Independència de Catalunya, curiosament. Com sempre, en aquests negocis, allò interessant no és el que s'esmenta públicament, sinó el que no s'esmenta. I la prova d'això que dic, és que el govern espanyol, va aprovar el 2015 la Llei de Seguretat Nacional, que està pensada, clarament, per intervenir els poders de la Generalitat, sense recórrer ni a l'article 155 (entre d'altres raons, perquè no tenen ni punyetera idea de com aplicar-lo), ni tampoc als estats d'alarma, d'excepció i de setge, que apareixen a l'article 116 de la constitució espanyola. 

Per cert, tot això està dirigit des del Departament de Seguridad Nacional (DSN), creat el 2012, i que actua com a secretariat del totpoderós Consejo de Seguridad Nacional (CSN), que és qui pren les decisions claus en aquesta matèria, en tant que òrgan delegat del govern espanyol. Val a dir que són dos catalans, qui porten la veu cantant en aquest negociat: un és el Director del DSN, Alfonso de Senillosa Ramoneda (no fa falta afegir res més, foto), i l'altre, el seu protector i amic, el totpoderós Jorge Moragas Sanchez, cap de Gabinet de la Presidència del Govern, és a dir, la mà dreta de Rajoy. A aquests, naturalment, caldria afegir la Sorayita, el ja esmentat cap del CNI, Sanz Roldán, i la seva número 2 i virtual successora, segons diuen, Beatriz Méndez de Vigo, germana, per cert, del Ministre d'Educació espanyol.

Tota aquesta tarregada, i segurament algun més que em deixo, o fins i tot desconec, es van marcar, tres objectius per desactivar el procés català: decapitació, col.lapse i destrucció. Vegem-los amb més detall.

1. Decapitació: Aplicant tècniques bàsiques de la contrainsurgència, el primer pas era el de la decapitació del procés. I naturalment, l'objectiu era l'Artur Mas. Calia carregar-se'l, per tal d'eliminar el cap visible (no importa si és cert o no, importa la visibilitat). I ho van aconseguir, emprant els recursos al seu abast, que no concretaré, perquè són obvis. Val a dir que l'estratègia no va ser del tot reeixida, perquè l'astut Artur es va treure de la màniga la solució Puigdemont, que ha resultat ser francament competent, però tot i així, no es pot negar que el pas al costat de Mas va ser de fet, un pas enrere del procés. Si Mas hagués estat investit, seria un autèntic poder fàctic, enfront un afeblit Rajoy i l'incompetent Sánchez i els aspirants Iglesias i Rivera.

2. Col.lapse: Un cop neutralitzat (o semi-neutralitzat) Mas, el segon objectiu era aturar el procés, i particularment, els maleïts 18 mesos, que anaven avançant de forma inexorable. La declaració del 9N, no cal dir-ho, va fer saltar totes les alarmes. I calia col.lapsar l'acord JxSI-CUP. Bé, acabem d'assistir al seu col.lapse. I ho han aconseguit emprant els recursos al seu abast, que no concretaré, perquè són obvis. Tanmateix, el cost ha estat enorme: el seu asset  ha anat a parar a la paperera de la història, de manera que ha quedat totalment cremat per continuar oferint els seus serveis a la causa. I a més, de nou, l'estratègia no ha estat del tot reeixida: la resposta de Puigdemont (se suposa que amb el vist-i-plau de Mas i de Jonqueres), ha estat òbvia i intel·ligent. Fins i tot pot generar un nou impuls del procés en els propers tres o quatre mesos, i naturalment, l'11 de setembre serà emprat com una llançadora a tutti pleni. I el que és pitjor -per Espanya, és clar- és que o bé Puigdemont rep la confiança, o bé, la CUP es trenca i es convoquen noves eleccions, que en aquest cas es convertirien directament, amb un Referendum Unilateral d'Independència (RUI), que ara s'ha posat de moda. I si ens imaginem unes eleccions amb JxSI reforçats amb la incorporació de la meitat de la CUP que ja s'han cansat de perdre, tipus el sector Poble Lliure? Seria una candidatura imbatible, però hauria de treure una majoria absoluta en vots i en escons, sense dependre de ningú més.

3. Destrucció: Per això, pels espanyols, és clau que en el cas que es convoquin noves eleccions, JXSÍ no es presenti. Si no que ho facin per separat ERC i el nou partit sorgit de les cendres de CDC. I òbviament, impedir la incorporació de sectors provinents de la CUP. Recordo en aquest sentit, l'enquesta publicada per un dels portaveus mediàtics del CNI, com és El Periódico de Catalunya, on ja donava per fet (és a dir, afavoria, propugnava) que JxSÍ no es tornava a repetir, i que, naturalment, ERC apallissava CDC (a veure si piquen). I és que la clau per a la liquidació definitiva del procés és la destrucció de JxSÍ, si aconsegueixen això, probablement hauran guanyat la partida... per als propers anys (esperem que pocs, però). Per això, les pressions per aconseguir-ho seran, de fet ja són, enormes, i caldrà veure si els implicats es mantindran ferms o acabaran cedint als cants de sirena espanyols. Per contra un JXSí reforçats amb els sectors normals de la CUP, repeteixo, pot arrassar. I en el cas que arrassés, i guanyés el RUI, llavors, sí que els espanyols haurien de decidir si apliquen la situació de seguretat nacional, a la que ens referíem més amunt, que probablement estaria en funció de la magnitud dels resultats, amb una zona grisa entre el 50-55%, probablement.

En definitiva, caldrà veure com evolucionen els fets en les properes setmanes.

MISSATGE DE MARIANO

ANÀLISI DEL 20D: LA DESCONNEXIÓ EN MARXA

Anem a analitzar acadèmicament els resultats de les eleccions del 20D, perquè ofereixen unes conclusions força interessants. Anem a pams:

1. El Front mediàtic. Els lectors d'aquest modest i humil bloc saben que una servidora no s'ha cansat, no es cansa ni es cansarà d'insistir en la importància d'aquest front. Doncs bé, el context mediàtic sota el qual s'ha desenvolupat aquesta campanya electoral ha estat caracteritzada per la monopolització en la visibilització mediàtica per part de quatre forces d'escala espanyola, amb la correlativa desaparició mediàtica dels partits catalans. Naturalment això no és cap casualitat, ni producte de l'atzar. És producte d'una estratègia política conscient i coherent. I en aquesta política d'invisibilització de les opcions catalanes, les dues que es presentaven (secta duranista al marge), el primer de la classe, com no podia ser altrament, ha estat el gran fill del Periodico de Catalunya, l'Enric Hernàndez, que va camí de batre tots els rècords de hooliganisme espanyol. Només vull recordar la portada del dia 20, però en podíem esmentar moltes més. 

Naturalment, aquesta política d'invisibilització va fracassar, com s'ha vist en els resultats, però va tenir un cert impacte, no es pot ignorar, sobretot en les dificultats de les opcions catalanes de fer arribar el seu missatge a la societat. Aquest fet, les dificultats afegides, paradoxalment, dóna més valor als resultats obtinguts, perquè es van obtenir en unes condicions extremamement difícils. 

La cultura democràtica espanyola és bàsicament televisiva. És una herència del franquisme, del paper de TVE durant la dictadura i que després va prosseguir amb la manipulació per part dels successius governs espanyols: la UCD, el PSOE i el PP, també n'han fet un ús a sac, si bé l'arribada de les privades (a partir de 1989) va modificar el panorama. Dir que la cultura democràtica espanyola és televisiva implica que qui controla la televisió té tots els trumfos per guanyar. I sobretot que qui no apareix a la televisió, ho té cardat. També implica que la qualitat de la democràcia és baixa, molt baixa, perquè la televisió és fonamentalment un canal unidireccional que va d'uns pocs cap a molts. 

L'única manera de combatre la televisió com a eina de mobilització política, és la presència damunt del territori. És a dir l'arrelament en tots i cadascun de les ciutats, pobles, comarques, regions, que possibilita contrarestar eficaçment les notícies que arriben centralitzades i, sovint esbiaixades o senzillament, errònies. I és gràcies a aquesta presència en el territori, a aquesta xarxa de gent, patriota, cívica, compromesa, implicada, digueu-li com volgueu, que es pot aconseguir combatre o, com es diu en la teoria del risc, mitigar, l'efecte manipulador de la televisió.

I per sort, si alguna cosa té el patriotisme català, més que recursos materials o tecnològics, és la gent, la bona gent. La gent que es mou, que viu, que sent el país, una xarxa de solidaritat brutal i a prova de tots els Enric Hernàndezs que es fan i es desfan. De tots els Màrius Carols, Joseps Cunís, Susannes Grisos, i altra fauna que ens volen mal. I per això, han fracassat, o com a mínim no han causat l'enfonsament descomunal que desitjaven causar a l'independentisme.

I és aquesta gent els que han donat una, enèsima, lliçó de patriotisme. L'estratègia de minorització de l'independentisme que consistia bàsicament en aconseguir el triomf de C's a Catalunya, ha fracassat de forma total. Una nova derrota de l'espanyolisme. 

2. Una dada històrica. Hi ha una dada històrica que naturalment els espanyols la volen amagar, però que una servidora no es cansarà d'esmbombar a tort i a dret. Malgrat aquesta campanya de bombardeig sistemàtic de l'espanyolisme, per primera vegada en la història, la taxa de participació en unes eleccions espanyoles ha estat inferior, i encara diria més, significativament inferior, a la taxa de participació en unes eleccions catalanes. Això és d'una rellevància, repeteixo, històrica.

En les eleccions del 27S, es va registrar una participació del 77.44%, mentre que en les espanyoles del 20D, ha estat del 70.98%. Això és, senzillament brutal. Espectacular. Definitiu. En el sentit que és una demostració quantitativa fefaent del procés de desconnexió explícit dels catalans i les catalanes respecte la realitat política espanyola. Molts catalans han deixat de votar en eleccions espanyoles, perquè, lògicament ja ho consideren una pantalla passada. I això, repeteixo, malgrat les crides insistents dels mitjans espanyols a rebentar les urnes. Malgrat la propaganda més desaforada a favor de les 4 opcions espanyolistes. Jo diria que aquesta dada és la més rellevant, tant des d'una perspectiva històrica com de present. Brutal. Definitiva. La independència és ja una realitat... entre els ciutadans de Catalunya. 

3. Una altra dada fonamental. El primer partit a Espanya, el PP, és l'últim partit a Catalunya. Algú vol una dada més reveladora que aquesta? Més significativa del divorci de facto que existeix entre ambdues societats?  Qualsevol analista imparcial donaria a aquesta observació una importància transcendental. Penso que no cal afegir res més. Definitiu.

4. Una altra dada fonamental són els resultats obtinguts per l'opció guanyadora a Catalunya-Principat. En les eleccions espanyoles els QWERTY han obtingut 927.940 vots i el 24.75%, que han estat considerats una passada i quasi com una victòria apoteòsica. Però la veritat és que són uns resultats del tot allunyats dels 1.620.973 i el 39.54% obtinguts per JxSí, aconseguits el 27S. Un món de distància. Això no obstant, el relat mediàtic de l'espanyolisme no ha parat de considerar els primers un èxit i els segons un fracàs. Però és clar, ni un servidora, ni molts altres catalans combreguem amb rodes de molí. A més a més cal tenir en compte que els QWERTY van comptar amb el suport explícit d'un dels membres destacat de la CUP, en Quim Arrufat, i que ni així han aconseguit aproximar-se als resultats del 27S. 

La victòria dels QWERTY s'explica clarament pel fet que molts catalans independentistes van votar de forma estratègica per evitar una victòria dels fatxes de C's, que se les prometien molt felices. En aquí és interessant constatar que els catalans i catalanes més pragmàtics no els ha fet res abandonar les opcions més pròpies i apostar puntualment per una opció espanyolista-però-menys, com la dels Odiemos, que brandava el tema del referèndum, encara que tothom sap que és una camama, però que com a mínim, feia més suportable el tràngol de no votar un partit català. Aquest pragmatisme demostra la independència de criteri de molts ciutadans que, contràriament al que es predica des de l'espanyolisme visceral, no estan hipnotitzats per Artur Mas o Oriol Junqueras, si no que voten de forma racional i amb llibertat.

Naturalment, la implicació de la victòria pírrica dels QWERTY és que es pensen que són els reis del mambo, però la xerinola els durarà ben poca estona. De totes maneres, cal fixar-se en el paper jugat per la ni-ni Ada Colau. La seva intervenció en la campanya va anar de menys a més, protagonitzant episodis ben lamentables, com el de Madrid, però que demostren que la seva ambició va molt més enllà de Barcelona. Jo no descartaria que si, finalment hi ha eleccions al mes de març -una opció que cada cop veig amb més bons ulls, tot i que racionalment el lògic seria evitar-les- es presentés com a candidata a Presidenta de la Generalitat.

5. Per acabar, quatre reflexions marginals. 

• 5.1 Si aquestes eleccions han tingut quelcom de sublim és la liquidació de la figura de Josep Antoni Duran i Lleida. Ha estat orgasmàtic. Perquè es liquida no només un individu, si no tota una línia de pensament de submissió a Espanya. Es liquida el model de la Catalunya del 39, que servia només per oferir noves glòries a Espanya. La tercera via està morta, tot i que no descarto que els espanyols el recuperin i l'intentin convertir en una mena de virrei, tal i com ja vaig escriure en un post anterior. El patetisme serà total: intentar col.locar algú que els catalans i les catalanes hem rebutjat a les urnes.

• 5.2. Aquesta tindrà una gran importància si finalment es compleix. És possible que Mariano Rajoy no sigui escollit President del Govern. Si això fos així, seria un altre cap tallat gràcies a la tossuderia i l'astúcia d'Artur Mas. Un més en la seva col.lecció particular, en la qual, per cert, ja figuren un President de la Caixa, un Rei d'Espanya, i dos sociates rellevants (un espanyol i un català), entre d'altres. Ara bé, el sentit d'estat farà, molt probablement que això no passi. El pacte o acord entre PSOE-PP-C's s'activarà, i si es posen tontos, el propi cap de l'Estat, els farà quadrar, fins i tot si cal fent que els militars estosseguin una mica. Amb una estossegada, calculo, n'hi haurà prou.

• 5.3. Erc, ha jugat amb foc presentant un candidat que ha fet la campanya majoritàriament en llengua espanyola. L'aposta li ha sortit relativament bé, o fins i tot bastant bé. Però no tant pel tema de la llengua, sinó per la personalitat del candidat. Un tio tranquil i un pèl crescudet, sobradet, que si del que es tracta és de tenir-se-les amb els espanyols, és ideal, perquè no té el complex del catalanet que vol fer-se el simpàtic. Ara, ha de quedar clar que la llengua republicana és una i només una: la catalana, al marge de les més de dues-centes llengües que en el terreny privat es parlen a Catalunya. 

• 5.4. Pel que fa a CDC, amb la coalició DiL, jo diria que ha ensopegat una altra vegada en la mateixa pedra que va ensopegar la patètica candidatura a les eleccions de Barcelona del Xavier Trias. Bé, potser no tant, però déu n'hi do. Em refereixo al fet que malgrat esbombar per tot arreu el tema de la coalició, i particularment, perquè m'ateny, el nom de Reagrupament, -em sembla que mai havia sentit esmentar-lo tant en una campanya electoral-, la llista que va presentar, tret d'algunes excepcions, era de consum propi -com la de Trias- sense cap fitxatge que obrís el camp i donés més joc a gent de fora "de la casa". No entendre, això, com no ho va entendre en Trias, es paga. Tanmateix, la decidida intervenció d'en Mas en la campanya, va salvar els mobles al candidat, que només va tenir un moment de glòria quan es va enfrontar al Duran i Lleida a Can Cuní, on el va destrossar dels nervis. Allò va ser realment gloriós.

NOBODY LIKES MARIANO RAJOY!

Read it!

Time to playing the victim

L'OPERACIÓ VIRREI QUE ES PREPARA

El fet que el desitjat i ja enyorat, David Fernàndez, sense cap mena de dubte, s'hagi inspirat en la meva proposta de vot de la CUP al President Mas, que he penjat tot just fa unes poques hores, en el post anterior, m'ha animat a escriure un altre post que em rondava pel cap els darrers dies.

Es tracta de la que anomeno Operació Virrei, i que consisteix, essencialment, en el fet que molt probablement, en el proper govern espanyol, sobretot si és del PP, però també podria passar amb el PSOE, hi participarà com a Ministre plenipotenciari pels afers catalans en J.A. Duran i Lleida. Serà com a Catalan lieutenant, copiant al model canadenc, on sempre hi ha un ministre que és el referent pels afers quebequesos (el Quebec lieutenant, doncs). D'aquesta manera s'intentaran matar diversos ocells d'un sol tret.

En primer lloc, es llançarà una xarxa de salvació a l'interessat, perquè és evident que el seu xiringuito no traurà cap diputat, Llavors, en tant que ministre independent, Duran podrà continuar fent la viu-viu, i fins i tot tornar al Palace, a la seva suite estimada.

En segon lloc, la seva funció serà anul.lar políticament el President de la Generalitat, l'Artur Mas, per suposat, assumint el lideratge de Catalunya, i repartint inversions, subvencions, a tort i a dret, i creant doncs una xarxa d'interès per a la qual comptarà amb el suport entusiasta de tots els Fomentos, Circulos, Vanguardias, El Periódico, etc.

En tercer lloc, la seva especialitat, esdevenir el gestor dels interessos econòmics catalans a Madrid, amb els contactes amb els Ibex 35, i tots els poders fàctics madrilenys.

I, en quart lloc, esdevenir el referent del Bloc del No a la Independència, en els propers 18 o 16 mesos que queden abans de la seva declaració formal. Rere seu, naturalment, tots els partits del búnquer, la brunete mediàtica, i la xarxa corrupta d'entitats espanyolistes de tot pelatge.

En definitiva, Duran es pensa que pot capgirar la truita i esdevenir l'únic representant de Catalunya. D'una Catalunya submissa i sotmesa a Espanya, com la volia el seu referent, en Samaranch, a les darreries dels setanta,

Però no se n'adona que la Cataluña del 1939, ja no existeix, i no tornarà mai més. 

QUATRE GOLS COM LES QUATRE BARRES!

Definitivament, hem passat pantalla d'aquesta gentussa!

 

"Eeeeehhhhh, al TC, al Consejo de Estado, váis!"