COMUNICAT DE REAGRUPAMENT INDEPENDENTISTA AL POBLE CATALÀ

Reunida la Junta Directiva Nacional de Reagrupament Independentista, sota la presidència de Josep Sort, a la ciutat de Barcelona, Capital Nacional de Catalunya, considera que:

des de la seva fundació, Reagrupament Independentista ha tingut per referent estratègic del seu programa, l'aprovació per part del Parlament de Catalunya, d'una Declaració Unilateral d'Independència (DUI).

Que, això no obstant, ha col·laborat lleialment amb altres forces polítiques per tal d'aconseguir un referèndum amb el suport més ampli possible, i si podia ser, pactat amb el govern espanyol.

Que aquesta estratègia del referèndum pactat ha estat dinamitada pel govern espanyol, davant l'astorament i la incomprensió internacionals.

Que el govern espanyol, sembla determinat a anar encara més lluny, i és per això que:

Si, al llarg de les properes hores o dies l'estat espanyol respongués al procés democràtic d'autodeterminació que està portant a terme el poble català, amb mesures inhabilitadores, de repressió de la voluntat popular, de qualsevol mesura que atempti contra la democràcia catalana,

Reagrupament fa una crida al President de la Generalitat, a la Presidenta del Parlament, i als partits independentistes, a aprovar solemnement una Declaració Unilateral d'Independència de Catalunya.

Igualment, Reagrupament es posa a les ordres de les autoritats legítimes de Catalunya i convidem la resta de forces polítiques i socials catalanes a fer el mateix.

Només la mobilització massiva podrà impedir les mesures anti-democràtiques del govern espanyol.

Catalunya, Endavant!

Barcelona, 3 de setembre 2017

PALLUSSES, ESCOLTEU EL MINUT 21!

Ja feia temps que volia veure aquests episodis sobre la Guerra del Vietnam. Avui, he tingut una mica de temps i m'hi he decidit. Sobretot, ho he fet després d'escoltar les declaracions d'en Margallo. Penso que ja està tot dit. Fins i tot, em qüestiono si cal seguir amb la comèdia del referèndum. Una Declaració Unilateral de la Independència i avall que fa baixada. Clar que també es pot tractar d'una fatxenderia d'aquest bocamoll. Jo tinc el convenciment que els espanyols no gosaran enviar els seus gossos a requisar urnes i tancar col·legis electorals. Això no es fa a l'Europa Occidental del segle XXI. L'objectiu és acollonir i acoquinar, per tal que siguem nosaltres qui ens autocensurem, per terror. Però això no passarà. El màxim és que a les últimes intentin alguna provocació, com el cas Scala, però res més. Si ho fan, hauran perdut, perquè la guerra bruta ja no té sentit. Ja no som en els vuitanta, amb els GAL. Ara qualsevol imbècil prem el gallet, o fa un click en un teclat, i tot déu se n'assabenta en trenta segons. I no aquí, si no a l'altra punta del món. I el que menys voldran els aliats d'Espanya, és tenir una baula feble al cor d'Europa, en una ciutat visitada per milions de turistes cada any. 

En definitiva, cal continuar ferms, sense pausa, acumulant forces. Els espanyols acabaran perdent els nervis, sobretot ara que Rajoy ja està al caire de l'abisme. De fet és la seva situació crítica la que el porta a apretar més contra el procés, perquè és l'únic que li permet agafar oxigen per respirar. Però li durarà poc. Un PP a la deriva, un PSOE en plena guerra civil, els Podemites, quatre gats (és a dir, cinc milions). Un govern basc que ha signat ser espanyol durant quinze anys més (si se n'ha de ser d'animal!). Un estat totalment desprestigiat. 

Només depenem de nosaltres i de la nostra habilitat en les relacions diplomàtiques (sí diplomàtiques). No podem cedir, hem d'anar fins al final.

Per cert, el vídeo del Vietnam, recomanaria a les nostres revolucionàries soviètiques de pa sucat amb oli, que escoltin molt atentament, el minut 21, en compte d'anar a televisions espanyoles de crios superenrotllats a fer el paripè. Igual aprendrien alguna cosa útil, que la vergonya aliena és infinita. 

ARA CAL SER-HI MÉS QUE MAI!

El proper 2 d'abril, Reagrupament Independentista (RCAT), celebrarem l'11a Assemblea Nacional. L'acte es farà en un moment clau de la història del nostre país. A pocs mesos de la nostra Independència. Però també de l'oposició més ferotge de l'espanyolisme més desacomplexat que es pensa que pot impedir-nos decidir el nostre futur com a país.

Tots els obstacles que ens posin aquesta gent els superarem. Ja fa anys que els superem i el món sencer sap que anem a per totes. Som un exemple extraordinari a escala mundial. Mai s'havia vist aquesta capacitat de mobilització tant en termes relatius com en termes absoluts. Mai. N'hem de ser conscients i estar-ne orgullosos.

Però el poc que queda, ho hem de fer amb convicció i fermesa. I aquí el perill és que, quan ho vegin perdut, els espanyols intentaran, a la desesperada, oferir-nos alguna cosa. Ho faran, n'estic segur, perquè l'única alternativa que tenen serà enviar la policia o l'exèrcit a incautar urnes. I això, no s'ho poden permetre. No a l'Europa del 2017. Però poden, intentaran corrompre. Aquesta serà la seva estratègia final, agònica.

RCAT ha fet de la independència, la dignitat i el treball, les nostres consignes capdavanteres. No hem estat els protagonistes, certament, però n'hem estat els guionistes, i sabem com destriar el gra de la palla. 

RCAT sempre ha estat un partidari decidit de la Declaració Unilateral d'Independència (DUI). Tothom ho sap això. Però el nostre patriotisme ens ha fet acceptar que quanta més força tinguem, més definitiva serà la Independència.

Per això, ara cal reforçar-se i anar a per totes i fer-ho des del cor del moviment independentista, sense complexos ni dubtes. Ara sí que no podem badar. És massa important el que tenim davant. Els ho devem als que no ho podran veure, però que sense ells no hauríem arribat fins aquí. I encara els ho devem més als que vindran, perquè dels nostres actes dependrà en gran part el seu futur, i allò que fem nosaltres ja no ho hauran de fer ells, si ho fem com cal.

Espero que a partir del dia 2, l'empenta cap a la Independència sigui encara més forta i més contundent. És el nostre deure. És el nostre repte.

OPERACIÓ DIÀLEG O 7è DE CAVALLERIA AL RESCAT?

La nova operació Diàleg, llançada des de Madrid no és res més que una enganyifa de cara a la galeria, impulsada per tot l'aparell mediàtic habitual i amb la inestimable col.laboració dels mitjans catalans, i de forma ben especial, per TV3, com veurem més endavant.

La derrota de l'espanyolisme civil

First things first. Els enormes fracassos del 12O i del 6D, han certificat que l'espanyolisme civil que pretenia plantar cara al moviment cívic per la independència, ha estat derrotat amb total contundència. Aquí qui té el carrer és l'independentisme, Qui guanya a les urnes, democràticament, és l'independentisme. Els catalans i les catalanes que volem un país lliure, un país que no estigui sotmés i espoliat per una voluntat aliena. La derrota espanyola, una derrota democràtica, ha estat contundent. 

Per això, la gran operació d'estat que ha significat la reelecció de Rajoy com a President, amb el pacte entre PP, PSOE i C's té com a prioritat intentar capgirar aquesta dinàmica. I atesa la inutilitat de les forces espanyolistes sobre el terreny, és a dir, les delegacions catalanes d'aquests partits, s'ha recorregut a l'operació, diguem-ne, "7è de cavalleria", amb l'aterratge en paracaiguda de la vicepresidenta Sàenz de Santamaria a Barcelona, amb el seu despatxet de marres. 

Diguem-ho alt i clar: La sobrepresència de la vicepresidenta és una operació de rescat, a la desesperada, per evitar l'enfonsament moral, anímic, espiritual dels espanyolistes a Catalunya. És la demostració fefaent que, malgrat que voldríem que fos més imminent, estem guanyant la partida, que ja som al cap del carrer. Paradoxalment, el govern neo-fatxa del PP, amb la col·laboració plena del PSOE i dels palanganeros de C's, està seguint la mateixa lògica del govern republicà espanyol durant la guerra, particularment, quan es va traslladar a Barcelona, perquè temia que si no en perdria el control. 

L'espanyolisme ha estat derrotat electoralment, democràticament, civilment. I a Madrid desconfien totalment que els liders espanyolistes locals, l'Arrimadas, l'Iceta i en Garcia Albiol, siguin capaços de capgirar aquesta dinàmica. Possiblement, sí que tenen més confiança en els empresaris espanyolistes, tots sabem quins són, en la seva capacitat de fer xantatge i guerra psicològica. Però en els polítics, si més no, en els actuals, ni gota. Però els empresaris tenen diners, però, no tenen vots, o no suficients vots. Per això i només per això, la vicepresidenta espanyola, es disposa a fer servir el seu despatxet de marres com a contrapoder de la Generalitat sobre el terreny. 

La Declaració Unilateral d'Independència és la pedra angular

On la derrota espanyolista no s'ha produït, però, és en dos fronts claus. El front mediàtic i el front judicial. De fet, si encara respiren els espanyols és precisament perquè tenen aquests recursos al seu abast. Sobretot el segon, que el tenen quasi en monopoli, i dic quasi, perquè recordo que els fiscals de Catalunya es van oposar al processament de Mas i companyia, en el seu moment, i tots ells van ser liquidats, o se'ls va ignorar olímpicament. Però, si no és total, el seu control és pràcticament total. És el gran obstacle que cal superar, i, la veritat sigui dita, penso que és errònia l'estratègia de la desobediència que sembla imposar-se, i en la que la CUP sembla portar la veu cantant. Ho he dit milers de vegades i no em cansaré de dir-ho. Cal seguir l'estratègia de l'obediència al Poble Català i a les institucions catalanes, i no la de la desobediència a Espanya! I és que presentar com un atac a la democràcia el fet que es detingui un ciutadà o un càrrec electe perquè s'ha negat a comparèixer a una citació judicial, no s'entén, com a mínim d'entrada, i per això, es necessita explicar-ho, i això ho complica tot. Fins i tot, penso que ha arribat el moment que l'estratègia de l'obediència, faci un pas endavant i comenci a marcar paquet, i a marcar les línies vermelles, 

Per fer-ho però, hi ha una prèvia: els polítics no poden exigir obediència als ciutadans, és a dir, que es mullin per la independència, si ells abans, no són els primers en mullar-se. I l'instrument clau per a fer-ho és un i només un: l'aprovació al Parlament de Catalunya de la Declaració Unilateral d'Independència, acompanyada, si cal, de la signatura de tots els diputats i diputades que la votin amb expressa acceptació de la seva coresponsabilitat política. Només si hi ha aquest pas previ de trencament amb la legalitat espanyola, poden els polítics catalans independentistes exigir a la resta de catalans, inclosos els funcionaris, per descomptat, que obeeixin totes i cadascuna de les disposicions aprovades pel Parlament, el Govern i els Ajuntaments de Catalunya. I correlativament, procedir a la destitució, si s'escau, de tots aquells que es neguin a obeir les disposicions emanades de la nova legalitat i la nova legitimitat catalana, emanada de l'expressió democratica de les urnes. Punt.

La traïció de TV3 i els altres

L'altre front obert, i pel qual encara respiren els espanyols a Catalunya, és el mediàtic. Tot i només abastar una part petita de l'audiència catalana, que la podem situar entre el 15 i el 20%, TVC, amb els seus canals TV3 i 324, arriba a més del 30 o 40% pel que fa a la informació, als telenotícies, de manera que és la principal proveïdora de notícies, i particularment, de notícies polítiques a Catalunya. No pas l'única, naturalment, atès que tant la resta de cadenes de televisió, els diaris, les ràdios i Internet, també n'aporten. Doncs bé, en els darrers temps, i d'una manera descarada, estem presenciant en les seves tertúlies i en els seus telenotícies, un sobredimensionament de l'espanyolisme mediàtic que contrasta amb la seva presència real en la societat catalana. En moltes tertúlies de TV3 i el 324, fins i tot els espanyolistes tenen més presència no només que els independentistes, sinó també dels referendistes, és a dir, dels partidaris de fer un referèndum, siguin o no partidaris de la independència. És tan descarat, que cada cop fa més mandra seguir-les. 

Un altre sobredimensionament de l'espanyolisme a TV3 es dóna en la cobertura dels patètics actes celebrats per les seves organitzacions polítiques i civils que, malgrat convocar un nombre irrisori de torrentes gaudeixen de cobertures mediàtiques brutals en els TNs. Si per cada acte independentista on assisteixen 50, 100, 200 persones, els TNs dediquessins els 2 o 3 minuts que dediquen als actes espanyolistes amb aquests nombres, els TN haurien de durar 3 o 4 hores com a mínim.

No cal dir que la situació de sobredimensionament mediàtic de l'espanyolisme és encara més gran en la resta de canals, ràdios, diaris, excepte, potser a Internet. 

No vull acabar aquesta reflexió sense referir-me a altres actors claus en la societat catalana com són el Barça, la Caixa i el Banc de Sabadell. 

Pel que fa al primer, és públic i notori que l'actual Junta és plena d'espanyolistes i, no en tinc cap dubte, d'agents del CNI. El Barça és la marca catalana més global. Això li dóna una dimensió estratègica que a més es va associar amb la de la catalanitat desacomplexada de la mà del President Joan Laporta (2003-2010). Això va aixecar totes les alarmes, i es va portar a terme una campanya d'assetjament i enderrocament, amb la col·laboració entusiasta dels poders mediàtics tradicionals (La Vanguardia, El Periódico). De totes maners, el caràcter eminentment popular del club, el fet que no s'hagi convertit en una societat anònima, ha impedit, que hagi esdevingut una eina contra la independència. Però les juntes post-Laporta, han aconseguit mantenir un perfil baix en la seva catalanitat.

Pel que fa a les dues entitats financeres, és públic i notori el seu borbonisme desacomplexat, sobretot en el cas de la primera, i en el suport que la segona ha donat a la consolidació dels C's, des dels seus primers anys. No hem d'oblidar que el seu actual cap de comunicació, relacions institucionals i subdirector general, és el periodista Ramon Rovira, que durant la seva etapa com a conductor del programa d'anàlisi i debat polític Àgora, al Canal 33, entre els anys 2002 i 2007, ja destacava per sobredimensionar mediàticament els impulsors d'aquesta, llavors naixent, formació.

REFLEXIONS SOBRE EL PDECAT

La celebració del primer Consell Nacional del PDECAT, ens brinda la primera oportunitat per fer una reflexió sobre com va evolucionant aquesta nova formació política, assenyalant-ne els punts forts i, potser més important les seves mancances, no per ser un mestretites, sinó perquè des d'una perspectiva honesta, sempre és millor un comportament crític que no pas l'autocomplaença, atès que aquesta darrera porta al conformisme i sovint a l'immobilisme.

Faig aquesta anàlisi des d'una perspectiva clarament individual, però, com no podia ser d'una altra manera, condicionada per la trajectòria sociopolítica que s'inicia el 1983, quan vaig entrar a La Crida, que continua el 1986 quan ho vaig fer al MDT, i el 1989 a Catalunya Lliure, abans d'obrir (1990) un parèntesi força llarg que es tancà quan la proposta de Reagrupament (RCAT), llavors liderada per Joan Carretero, em va tornar a engrescar (2009), i hi he continuat fins al present, la qual cosa vol dir, que també he participat en la fundació de l'actual PDECAT. 

1. El PDECAT, és una formació nova. Les darrers dades així ho confirmen. La meitat o, segons algunes fonts, més de la meitat, dels antics militants de CDC no han fet el pas d'entrar a associar-s'hi. Per altra banda, entre un 20 i un 25% dels seus membres, no provenen -no provenim- de CDC. Aquestes dades haurien de ser suficients per canviar determinats xips, tant els situats a dins de la nova formació, com els situats a fora d'ella. Particularment interès tinc en els primers. Al llarg del procés d'elecció dels quadres territorials, s'ha constatat que encara continuen donant-se comportaments típicament convergents, que destriaven els candidats que es presentaven a elecció entre si eren dels nostres o no, és a dir, de si procedien de l'antiga CDC o, per exemple, de Reagrupament, o si eren outsiders que anaven per lliure, as quals calia impedir que fossin escollits. 

Segurament, aquesta actitud sectària, deriva del malson que molts exconvergents tenen de les seves relacions amb UDC i el tema de les maleïdes quotes. Impedir que això es repetís en la nova formació, ara amb RCAT, era considerat prioritari, malgrat que des d'aquesta formació mai s'havia arribat a plantejar. Tant és així que dels deu consellers nacionals amb veu però sense vot, que en els darrers temps de CDC teníem la gent d'RCAT, en virtut de l'acord d'Associació, s´ha passat a que només un reagrupat, si la info que tinc és correcta, ha estat escollit al nou consell nacional del PDECAT. Aquest, però, amb veu i vot. La qual cosa, vés per on, igual es pot considerar un pas endavant,

Acabar amb aquests comportaments típicament convergents, però, hauria de ser prioritari. En aquest sentit, és molt important, per a la salut de la formació, i per extensió per a la salut del procés cap a la independència, saber destriar el gra de la palla. És a dir, determinar quins dels quadres i dirigents de la nova formació són i actuen com a convergents de tota la vida, prioritzant la menjadora al país, d'aquells altres, que espero i desitjo, siguin clarament majoritaris, que són patriotes i treballaran per a la consecució del nou Estat, de la Catalunya independent.

En aquest sentit, i permeteu-me la falta de modèstia, en aquest triatge, la gent de Reagrupament dins del PDECAT, estem clarament qualificats, atès que ningú ens pot donar lliçons d'independentisme, perquè no som nouvinguts, sinó que el tenim en el nostre ADN polític. En d'altres paraules, que a independentistes, ningú no ens guanya.

En els propers mesos, fins a la celebració del referèndum al setembre, no ens podem permetre cap dubte i cap vacil·lació al respecte. Anem a per totes, i el PDECAT ha de ser una de les forces que tiri del procés. I afegiria que fins i tot abans del referèndum, seria idoni, aprovar una Declaració Unilateral d'Independència (DUI), si els espanyols es posessin molt de cul i accentuessin la seva política de pals a les rodes, com ho estan fent ara mateix. Una DUI que seria ratificada, perquè no tinc cap dubte que guanyarà el SÍ, amb el referèndum ja anunciat pel President Puigdemont. Tècnicament, fer la votació de la DUI per part de la majoria parlamentària independentista, es pot preparar en poques hores. 

2. La direcció del PDECAT, en els darrers dies, sembla haver canviat el discurs estratègic. S'ha passat de la transversalitat a la centralitat, He de dir que no m'agrada, perquè és un retorn a pujolejar. La transversalitat és, en un context de camí cap a la Independència, l'aposta guanyadora. Sobretot si tenim en compte que la resta de formacions polítiques estan en un procés de superideologització que fa feredat. Tant ERC com la CUP cada cop semblen més obertes al discurs del front d'esquerres que no només no porta a la Independència, sinó a implicar-se en fer un canvi de govern...a Espanya, de la mà dels seus compañeros podemites, colauites, i tota aquesta faramalla, si no que està pensat explícitament per desallotjar la dreta, equiparant el PDECAT, en tant que hereu de CiU amb el PP. 

Jo personalment, em sento molt còmode en la definició de transversalitat que es va aprovar en el congrés fundacional, en la ponència de bases ideològiques on es donava la benvinguda a gent d'ideologia progressista o socialdemòcrata fins a gent d'adscripció liberal, passant pels humanistes, republicans, etc. 

Si la centralitat inclou aquest ventall plural, hi estic totalment a favor. Ara, si per centralitat, s'entén fer seguidisme de l'estil d'emmotllar-se a allò que realment preocupa a la gent, això no. Els partits no poden caure en el parany sociologista de ser un simple mirall de la societat. Han de ser alguna cosa més. Han de marcar perfil propi i proposar polítiques que millorin el benestar, la seguretat i la llibertat dels ciutadans. Els partits, i els seus dirigents, han d'anar per davant de la societat, o si voleu uns passos per davant. Això és de calaix.

3.Una altra de les qüestions que més m'ha amoïnat al llarg de les darreres setmanes o mesos, és que de vegades, la preocupació d'alguns companys no sigui la imminent convocatòria del referèndum d'Independència del mes de setembre, sinó la celebració de les properes eleccions locals, que si seguim el calendari electoral espanyol, haurien de tenir lloc el 2019. Us fixeu en la contradicció? Això denota una manca de rigor que fa feredat. No hi ha d'haver cap dubte que allò prioritari és preparar el més seriosament possible la victòria referendària, perquè sigui la més contundent possible. Si podem arribar al 56% o al 60%, millor que arribar al 51% o a 53%. Els reagrupats, per exemple, tenim molt clar que la feina principal, prioritària i diríem que única és preparar-lo, i no estalviarem esforços al respecte.

Lògicament, no podem ser ingenus, i sabem que altres formacions ja estan a tota màquina preparant aquelles eleccions, entre d'altres raons perquè no contemplen la celebració d'un referèndum o bé d'altres que, afavorits com estan per les enquestes, prefereixen posar-se de perfil, i no fer res, esperant que la victòria els arribi suaument a les mans. Una actitud ben irresponsable, que avantposa la victòria del partit, a la consecució definitiva de la Independència.

4. I queda la prova del cotó. Naturalment, És preocupant que el tema de les incompatibilitats es deixi com a darrer a ser abordat. No es farà fins al mes de gener. Quan hauria de ser el primer! Sobretot pel desastre que aquesta xacra ha provocat en els darrers temps. A l'igual que amb la Independència, la Transparència i la lluita contra els abusos dels governs, és un segell de la marca Reagrupament, De manera que no deixarem passar una. Contra la corrupció, i contra les acumulacions de càrrecs, serà una obsessió, Tenint present que, de nou, als reagrupats ningú no ens pot donar lliçons de transparència, ni les acceptarem..

Bé, m'ha sortit un text força llarg. Però eren coses que tenia al pap i les he abocades  ara. Com he dit abans, es tracta de fer una eina millor per la independència.

UNA ELEMENTAL LLIÇÓ DE PERIODISME...

Què s'ha votat avui al Parlament de Catalunya?

1. Lectura Catalana: "El Parlament obre la via cap a la Independència Unilateral"

2. Lectura Espanyola: "El Parlament desobeeix el Tribunal Constitucional"

Ara ja podeu jutjar quins mèdia fan una lectura i quins altres, l'altra. 

LA DUI COM A PÒLISSA D'ASSEGURANÇA*

La Declaració Unilateral d'Independència (DUI) ha tornat a agafar protagonisme politicomediàtic en els darrers dies. És una bona notícia. Tenim un president independentista. Un govern independentista i un parlament amb una sòlida majoria independentista. Una DUI, per definició, només la pot implementar un parlament, una assemblea legislativa o un òrgan format per càrrecs electes, que de tot ha passat en la història de les Independències que s'han donat al llarg dels darrers anys i dècades. En el cas de Catalunya, de la Catalunya-Principat, l'òrgan encarregat d'aprovar-la és, naturalment, el Parlament de Catalunya. Amb això, vull dir que la DUI, per definició, no és una competència dels ciutadans. Els ciutadans, en tot cas, la poden ratificar, si s'escau, en un referèndum posterior, però la DUI és una competència exclusiva dels càrrecs electes, i més concretament, dels membres del Parlament.

Amb això, vull dir que els parlamentaris independentistes, els 72 que n'hi ha, pel cap baix, i fins i tot gosaria dir que n'hi ha algun o alguna més, tenen a la punta dels seus dits, si es fa per votació electrònica, declarar la Independència de Catalunya de forma unilateral. Ningú més. Són ells i elles les que en tenen l'exclusiva competència. Això, naturalment, els suposa una enorme responsabilitat, i fins i tot, una enorme pressió.

Hem assistit, els primers dies del govern Puigdemunt, a un seguit de declaracions que, tanmateix, tendeixen a descartar-la, si més no de forma immediata. Alguna consellera, fins i tot, s'ha passat fins i tot en aquesta voluntat de degradar-la o de bandejar-la. I això és un símptoma preocupant, però, a aquestes alçades, no d'una excessiva gravetat. De moment.

Certament, la DUI és un recurs que els diputats independentistes del Parlament, i, repeteixo, només els diputats independentistes del Parlament, tenen al seu abast. S'ha dit, també, que només s'hi recorreria en cas que el govern espanyol, apostés per la supressió de l'autogovern català, o per la repressió pura i dura. Llavors, actuaria com una mena de bomba nuclear per confirmar una ruptura política i legal amb el Regne d'Espanya. Si voleu, la DUI la podem considerar, en aquest sentit, com una pòlissa d'assegurança. El President Puigdemont va declarar, per televisió, que la independència seria un procés que aniria “de la llei a la llei”, de manera que no es perdria en cap moment la continuïtat i la seguretat jurídica. I ho considero una declaració encertada.

Tanmateix, ha de quedar molt clar que, davant les amenaces, els exabruptes, els insults, i, perquè no dir-ho, els favors, que el govern espanyol, i el búnquer tripartit que actua de forma cada cop més coordinada amb l'objectiu d'entorpir el procés polític i l'adveniment de la República de Catalunya, fan dia sí i dia també, els 72 diputats catalans independentistes, i el govern i, per descomptat, el President, no vacil.laran ni un segon, ni una micromil.lèssima de segon, que, arribat el cas, aprovaran una DUI com una casa de pagès, per entendre'ns.

Aquesta fermesa, aquest compromís, per descomptat, ha de quedar ben palès en tots els actes que es facin. La marxa sempre serà cap endavant i només cap endavant. I els ciutadans, en aquest sentit, els passarem comptes al respecte.

Naturalment, repeteixo, la DUI és un recurs en cas de necessitat. Però hi és i hi serà. I és molt convenient que no només els ciutadans ho tinguin clar. Sinó també el govern espanyol. I, encara més important, la comunitat internacional. Els nostres veïns i, en general les grans potències globals, tant estatals com civils, econòmiques, militars o mediàtiques, han de rebre un missatge clar i inequívoc. I és el que anem a per totes. Punt.

Finalment, afegir que, per descomptat, l'estratègia d'eixamplar la base de suport a la independència, és ben lògica i coherent. Però, cal tenir clar que, a hores d'ara, el que sí que sabem del cert, és que una majoria clara de diputats del Parlament de Catalunya són independentistes. Per contra, dir que a Catalunya només hi ha un 48% d'independentistes, és falaç. No en sabem quants n´hi ha, perquè no se'ls ha preguntat explícitament. Ha de quedar molt clar que el 48% no és més que un artifici estadístic, que pot variar molt clarament en funció, per exemple, de la participació.

Per això, la pilota està en el sostre dels diputats independentistes i només en el seu. Si el full de ruta que s'està dissenyant, i al qual, per descomptat, se li ha de donar tot el suport possible... i l'impossible, es veiés agredit de forma intolerable, la DUI entrarà en acció. I això, repeteixo, tothom ho ha de tenir clar. Aquí i al Món.

*(NOTA: Post penjat al Nació Digital, el 25.01.2016)

REAGRUPAMENT I EL PROCÉS CAP A LA INDEPENDÈNCIA*

La situació política del nostre país sembla estar, de moment i a grans trets, ben encaminada. Tenim un Parlament amb majoria absoluta independentista i un Govern que mirarà de dirigir el Procés Constituent cap a la independència. Una fita ineludible per a la consecució de la nostra llibertat i del marc de benestar social, espoliats juntament amb els nostres recursos econòmics per l'Estat Espanyol amb l'ajuda dels partits unionistes de casa nostra i d'aquells altres que, sota l'aparença del progressisme, encara amb mentalitat autonomista i partidista, miren de posar pals a les rodes del nostre camí cap a la plena sobirania.

No obstant això, també entre els partits independentistes que configurem aquesta majoria en el nostre Parlament apareixen diferències en la interpretació del full de ruta. El que per uns és una Declaració d'Independència ha passat a denominar-se i entendre's per d'altres com a Declaració d'Intencions. Òbviament els significats d'ambdues expressions són netament diferents en quant a la voluntat i la fermesa del tempo polític i desconcerten la nostra ciutadania, que veu com creix la incertesa i s'allarguen els terminis davant la possibilitat d'innombrables votacions futures. Què tindrem al final dels 18 mesos de legislatura amb el mandat democràtic sorgit de les urnes el 27S?

Tenim encara molta feina com a país i els Reagrupats hem d'estar sempre a punt en la defensa del nostre propi full de ruta, la DUI, la Declaració Unilateral d'Independència, últimament qüestionada, clau de volta de les nostres aspiracions com a poble.

És aquest el motiu pel qual el nostre President, l'Ignasi Planas, farà una conferència oberta a tota la ciutadania a Reus, a l'auditori de l'antic Hospital del carrer de Sant Joan, sobre com hem d'encarar els propers mesos des de la perspectiva de la situació política actual i com entenem nosaltres que s'haurien de conduir les regnes en el camí de la independència per a avançar en un procés que considerem vital, inevitable i ineludible.

*(NOTA: Article extret del web nacional de Reagrupament Independentista)

DECLARACIÓ D'INDEPENDÈNCIA, ARA SÍ!

Un cop Espanya ha consumat l'enèsim atac a la democràcia catalana, la resposta immediata només pot ser una. Convocatòria urgent d'un Ple del Parlament de Catalunya i aprovació de la Declaració d'Independència de Catalunya. Tot mantenint, naturalment, la convocatòria de la consulta i declarant que la constitució espanyola ha deixat de tenir força de llei en el territori català. 

ELS UNIONISTES ANTI-REAGRUPATS

Quan el 2 d'abril es va signar protocol.làriament l'acord d'associació entre Convergència Demcràtica de Catalunya i Reagrupament Independentista, en Joan Carretero en la seva intervenció va afirmar que malgrat que la seva opció primera era la Declaració Unilateral d'Independència, considerava que calia donar tot el suport al President Artur Mas, atès que era l'únic polític que podia portar a bon port tot el procés i perquè s'hi havia compromès a fer-ho.  Es tractava, i es tracta, doncs. de sumar esforços, i de donar suport de forma explícita, descarada, desacomplexada, al polític català que més ha plantat cara a Espanya en els darrers 300 anys. Que no és poc. No amb la boca petita, no utilitzant construccions elíptiques, fent circuml.loquis, o subjectes sobreentesos... La voluntat de Reagrupament, doncs era, i és, de reforçar el procés cap a la Independència i de contrabalancejar el sector duranista que juga un paper clarament quintacolumnista en aquest procés. Un paper que s´ha vist clarament, explícitament, en un dels darrers acords aprovats pel seu Consell Nacional, segons el qual, una de les tres línies vermelles que motivarien la seva oposició al procés és explícitament que es presentés una Declaració Unilateral d'Independència. És a dir, els duranistes clarament plantegen una actitud antagònica a la de Reagrupament. Es tracta d'una evident declaració d'intencions, que en el fons demostra el pànic que la DUI genera en l'espanyolisme.

Una DUI que abans o després de la consulta caldrà aprovar i que redimirà de tots els seus pecats una institució com el Parlament de Catalunya que, la veritat sigui dita, no té una història excessivament gloriosa.

GOVERNAR SENSE PASSAR PER LES URNES*

L’estratègia espanyola a Catalunya és cada cop més clara. L’objectiu és deslegitimar les eleccions del 2012, com si no existissin i inhabilitar el President Mas. A continuació imposaran un govern titella directament controlat des de Madrid, i ben segurament amb polítics del PP al seu capdavant. Bé, això és el que somnien. Però a ningú se li escapa que els voluntaris per aquesta administració collabo sortirien de sota les pedres. Naturalment, caldria veure si ho aconseguirien, perquè la resposta popular hauria de ser immediata i fins al final, és a dir, fins a la victòria. No allò de passar un festiu i després tornar a la normalitat quotidiana,no.

L’actitud dels diputats espanyols al Parlament de Catalunya és de bronca diària. I cada dia que passa, la seva actitud fatxenda va pujant de to. No hi ha res a fer amb aquesta gent. De fet, ja haurien d’haver estat sancionats de forma reiterada per les seves actituds entorpidores del normal funcionament parlamentari.

Hem de ser molt estrictes amb aquesta gent. No els podem deixar passar una. El Parlament actual, està plenament legitimat, arribat el moment, per fer una Declaració Unilateral d’Independència. Sense manies. Ni darrer recurs ni comèdies, Quant abans millor.

La Camacho, el Rivera i companyia saben que mai guanyaran unes eleccions, però això els importa un rave. Volen governar i ho volen fer el més aviat possible.

Per sort, l’independentisme cada cop va guanyant més espai. Això ens porta a una alta responsabilitat. No ens ha de tremolar el pols quan sigui el moment de prendre mesures contundents, si volem que els Catalans, com  a poble tinguem un futur.

*(NOTA: Post penjat al DGS, 19.03.2014)

AU, PRESIDENT, JA NOMÉS LI FALTA UN PAS!

OEEEEEEE OEEEEEEE!

I després hi ha gent que diu que res no ha canviat, que tot continua igual...

LA DUI I EL DRET A DECIDIR SÓN PERFECTAMENT COMPATIBLES!

Avui a la tertúlia de RAC1, l’Andreu Mayayo l’ha tornada a dir ben grossa. Obcecat en contra de la possibilitat, contemplada pel propi Consell Assessor de la Transició Nacional, que el Parlament de Catalunya, opti per aprovar la Declaració Unilateral d’Independència, ha dit una gran barrabassada. Concretament que els partidaris de la DUI volen evitar el dret a decidir dels ciutadans. És a dir, que si s’aprovés, els parlamentaris el que estarien fent és privar els ciutadans que exercissin el seu dret a decidir… Si se n’ha de ser d’animal o de mala persona per dir això!

Plantejar que la DUI vol privar els ciutadans del seu dret a decidir és literalment fals. Fals de tota falsedat. És ben bé el contrari. No conec cap partidari de la DUI que no sigui favorable a que un cop aprovada, es pugui portar a terme un referèndum ratificatori d’ella. De fet, ben mirat, és el procediment lògic.

Primer els polítics, que per això estan, són els que donen el pas i aproven una DUI, perquè és obvi que amb l’actual correlació de forces parlamentàries, s’aprovaria. I després, en el marc d’una legislació catalana sobirana, es realitza el referèndum ratificatori, que assenyalarà clarament si els ciutadans aproven o rebutgen el pas donat pels polítics, que són els que s’han de jugar el tipus, o dedicar-se  a altres negocis. De manera que amb la DUI no només els ciutadans tenen plenament el dret a decidir, sinó que a més a més, poden jutjar amb el seu vot allò que els legisladors han aprovat prèviament.

Potser, aquesta mena d’enfant terrible que és en Mayayo, martell de separatistes per excel.lència, pensa que fer un referèndum sota una legislació espanyola és més democràtic que fer-ho sota una legislació catalana. Si fos així, el nen quedaria ben retratat, i no caldria dir res més.

Però vaja, cal respondre sempre a les intoxicacions i manipulacions, i aquesta n’era una i per això he dedicat uns minuts a escriure aquestes ratlles, el contingut de les quals és d’una obvietat que només poden posar en dubte aquells que actuen amb mala fe.