EL PRIMER CONSELL NACIONAL

Ahir vaig assistir per primera vegada -sempre hi ha una primera vegada- al Consell Nacional de Convergència Democràtica de Catalunya. Ho vaig fer com a representant de  la delegació de Reagrupament Independentista, entitat associada, la qual cosa vol dir que que tenia dret a veu, però no a vot. La casualitat, o el destí, va fer que la meva primera assistència coincidís amb una votació històrica que els consellers que m'envoltaven van fer a favor de convocar un Congrés Extraordinari en forma de superdissabte on militants i simpatitzants, decidiran si es crea un partit nou o es renova l'actual CDC. No podia ser més històrica, aquesta primera assistència, més de quaranta anys en joc. 

Tanmateix, he de dir que no sé si serà la primera i darrera, i doncs, única, assistència. Tot dependrà del resultat de l'esmentada votació, i si, des de Reagrupament es constata la voluntat de CDC de realment fer foc nou. 

Em va agradar especialment la declaració que va fer el President Mas que "Sense Convergència no hi ha Independència!" , no per la seva originalitat, que no ho era, sinó pel fet que pronunciés "la" paraula, i no li agafés cap mal de panxa o es tallés la llengua, ja que sempre fins ara evitava pronunciar-la. Veus, Artur, com no passa res si la pronuncies en públic? El sol continua brillant i les estrelles no cauen damunt nostre... A veure si aquest desacomplexament se t'acaba consolidant i des d'ara la pronuncies més sovint.

Per altra banda, com determinar aquesta voluntat de fer foc nou que deia més amunt? Com a mínim hi ha alguns punts que són innegociables, perquè representen el nucli essencial de Reagrupament. Dos en concret.

Abans, però, dir que, lògicament, en la votació del superdissabte, em posicionaré a favor de formar un partit nou, al qual fins i tot ja l'hi he trobat un nom adient, molt poc orgànic, i inspirat precisament en l'actual logo: Gent de Catalunya (GdC, o GdCAT), que penso que recull el comú essencial compartit per centenars de milers de catalans i catalanes al llarg d'aquests 40 anys, la promoció de la catalanitat per damunt d'una ideologia o una altra, el seu caràcter, doncs, eminentment transversal.

Quant als punts innegociables als que em referia abans, són els següents:

a. La no renúncia en cap cas a la unilateralitat, és a dir a l'aprovació d'una Declaració Unilateral d'Independència, per part del nou partit, si, arribat el moment, aquesta es fa inevitable. La unilateralitat ha estat sempre la primera prioritat de Reagrupament, i de fet, a hores d'ara ja la podríem haver declarat, un cop constituït l'actual Parlament, atès que té una majoria independentista. Però, atès que no la podem fer efectiva des de Reagrupament per raons òbvies, acceptem que altres forces polítiques, i essencialment CDC i ara, JXSí, cerquin altres mecanismes per acumular forces, sempre i quan això no impliqui descartar totalment la DUI. De manera que una renúncia explícita i en qualsevol escenari (per exemple, fins i tot en el cas que Espanya gosés suspendre l'autogovern català), seria motiu suficient per desvincular-se de CDC. Per altra banda, també cal tenir clar, que aquesta acceptació d'altres mecanismes, no implica, ni de lluny, que els Reagrupats i Reagrupades deixem d'insistir en la necessitat d'aprovar una DUI el més aviat possible, de manera que ni callarem, ni, menys encara, ens faran callar.

b. La transparència, la regeneració i la qualitat democràtica del nou partit, amb l'objectiu de fer una organització horitzontal, participativa, oberta als catalans i catalanes, i que dificulti el màxim possible el risc de corrupció, abusos o qualsevol altra activitat que amenaci una vida política saludable i plena. Sense uns mecanismes clars, uns mandats limitats, una selecció de candidats democràtica, sense unes estructures de base participatives i dinàmiques, obertes a la societat, sense burocràcies ni comitès tancats, no hi haurà renovació possible. Naturalment, això ha d'implicar tolerància zero sobre aquells membres propis que violin aquests principis, així com no admetre a aquells amb un passat poc presentable en aquest sentit.

A partir d'aquí, penso que tot és negociable. En definitiva, el nou partit ha de representar una ruptura clara i sense embuts amb el passat... amb tot allò de rebutjable i negatiu que tenia aquest passat, sense que això impliqui mantenir o actualitzar, allò que tenia de bo, perquè és obvi que mai es comença de zero.

POST-CDC*

La transitologia és la branca de la ciència política que estudia les transicions polítiques, normalment aquelles que es donen entre un sistema o règim no democràtic a un de democràtic. Algunes de les aportacions que s’han fet al respecte distingeixen entre tres models teòrics (tipus ideals) de transicions polítiques: les completes, les parcials o moderades i les falses o incompletes.

Les transicions completes són rupturistes, de manera que hi ha un canvi de règim polític i també un canvi de personal polític. Això permet passar comptes amb els responsables del règim anterior i el coneixement de la veritat, sobretot dels abusos i violacions comeses pels governants no democràtics. Es fa una taula rasa, i es comença de nou.

Les transicions parcials o moderades, acostumen a ser el producte d’un pacte entre algunes elits del règim anterior i algunes elits de l’oposició democràtica, de manera que s’arriba a un acord entorn un règim polític que per una banda conserva elements i personal del règim anterior, i de l’altra incorpora elements i personal nous. Es tracta d’un consens que explícitament, deixa a banda i banda, sectors al marge, que no entren en l’acord. En aquestes transicions, la idea-força que predomina és la de la reconciliació, amb un reconeixement genèric que en ambdós bàndols es va patir i es van cometre excessos.

Finalment, les transicions falses o incompletes, són aquelles que es porten a terme sota el control de les elits en el poder, és a dir, les no democràtiques, que veuen arribat el moment d’adaptar-se a un entorn, normalment, internacional, i d’assumir una apariència o un barnís, si es vol, més democràtic. Llavors impulsen uns canvis institucionals superficials, fins i tot arriben a cooptar determinades personalitats de l’oposició democràtica, però tot es fa des de d’adalt. És un canvi controlat en tot moment des del poder i que pretén que la societat en el seu conjunt oblidi el passat més recent.

Salvant totes les distàncies, podríem dir que Convergència Democràtica de Catalunya, es troba a hores d’ara, davant el dilema de quin model de transició escollirà en el pas des de la l’etapa de l’autonomia a la de la independència. O el que és el mateix, des de l’etapa de la seva negació com a subjecte polític a la de l’etapa de la seva actuació com a tal, que es va assolir arran dels resultats de les eleccions del 27S, i de l’aprovació de la moció del 9N.

En el moment d’escriure aquestes ratlles, la veritat és que CDC sembla optar més per un model de transició falsa o incompleta, atès que es pretenen fer canvis epidèrmics i que els aspirants a ocupar els màxims llocs de responsabilitat política, són tots ells i elles, vells coneguts, vells routiers, de l’etapa anterior. Fa la sensació que per poc que la base afluixi, determinats tics del putaramonisme i del peixalcovisme tornen a emergir a la superfície, tornen a ensenyar-nos la seva cara, bruta, ja prou coneguda.

A ningú no se li escapa que si la transició de CDC segueix aquest camí, serà un enorme fracàs, vorejant el ridícul.

Però sobretot serà una gran injustícia, per un doble motiu.

Per una banda perquè CDC és el partit amb més militants independentistes de Catalunya, de llarg, que aposten clarament per una Catalunya lliure sense complexos, i ho han fet des de fa molts anys, com és el cas del President Puigdemont i han esdevingut referents en els seus entorns territorials (local, comarcal) o sectorials, des de sempre.

Per altra banda, també serà una injustícia per a molts independentistes que no havent militat mai a CDC o, en alguns casos, havent-se allunyat en el seu moment per la seva dinàmica autonomista, hem vist com en els darrers anys, sota el lideratge d’Artur Mas, havia evolucionat cap a una dinàmica clarament independentista, amb l’afegit que no ha caigut en l’acomplexament ideològic d’altres formacions independentistes que dia sí i dia també semblen demanar perdó per ser-ho, al mateix temps que s’obsessionen en intentar posar tots els pals sota les rodes al procés, que només els interessa si s’adiu als seus plantejaments ideològics i no a uns de més transversals.

És per això que considero que CDC ha de fer un cop de cap i apostar per una transició sense complexos que, entre d’altres aspectes, ha de comportar una aposta orgànica i estratègica per la independència sense cap eufemisme ni mots crossa, incloent-hi naturalment, l’opció unilateral; un canvi més que substancial de personal polític executiu, una eliminació de qualsevol rastre dels elements més connotats de l’etapa autonomista-espanyolista, una transversalitat ideològica desacomplexada, que tingui com a base la llibertat, el benestar i la seguretat, que només es poden garantir amb la Independència. I last but not least una nova identitat, començant pel propi nom, i els seus referents corporatius. Hi ha molta feina a fer, però tot és possible. I si a més a més, és engrescador, molt millor.

*(NOTA: Post penjat a l'Unilateral, 27.04.2016)

CONSIDERACIONS SOBRE L'ENQUESTA DE CDC*

Soldats danesos a l'Afganistan

La formulació d'una política de defensa creïble és quelcom imprescindible per obtenir el reconeixement internacional. Ja ho hem dit en d'altres ocasions, però les recentsnotícies sobre una enquesta sobre la matèria entre la militància de CDC ens obliguen a fer unes observacions. Volem deixar clar d'entrada que ho fem amb ànim constructiu, però en cap cas podem ometre coses que creiem que caldria rectificar. Ens referim, òbviament, a les opcions que es plantejaven a la pregunta: "Davant l'entorn de la neceasitat de tenir exèrcit, creus que el nou país ha de tenir exèrcit?"

Les possibles respostes eren: 

• A-Sí, ha de tenir exèrcit propi.
• B-No ha de tenir exèrcit propi però ha de formar part d'un exèrcit supraestatal.
• C-No ha de tenir exèrcit propi ni formar part de cap altre

Comencem per la darrera de les opcions. Si en el context de tensions actual a Europa i la Mediterrània la tendència general és millorar les capacitats de defensa, podem esperar cap reconeixement si anunciem que serem un "forat negre"? El cas català pot despertar més o menys simpaties, però les relacions internacionals no funcionen per raons sentimentals, sinó per interessos. Si la independència del Principat suposa el més mínim risc per la defensa d'Europa, no en tinguem cap dubte, s'optarà per mantenir la situació actual. És a dir, seguir formant part d'Espanya.

Soldats estonians a l'Afganistan

Descartada doncs la opció C per qualsevol qui desitgi la independència, passem a la opció B. Hem de dir que un "exèrcit supraestatal" ni hi és ni se'l espera. La proposta formulada per Jean-Claude Junker fa un any topà, com amb la majoria d'àmbits de la Unió Europea, amb la qüestió de la sobirania nacional. Però imaginem que s'assolís un consens en aquest àmbit, i es formés una força de defensa europea a escala supraestatal. A tots els membres se'ls exigiria contribuir. No seria èticament acceptable pagar perquè d'altres estats posessin en risc la vida dels seus ciutadans per tal de protegir-nos, mentre nosaltres no aportem res. Així funcionen les aliances militars (les que siguin), com en una cooperativa: tothom hi contribueix en la mesura de les seves possibilitats, no pas pagant una quota i prou.

Soldats eslovens a Mali

Finalment queda l'opció A: disposar d'un exèrcit propi. Aquest és un missatge que hem de transmetre de forma inequívoca a la comunitat internacional. Ras i curt, que acceptarem els compromisos que ens pertoquin en defensa, tal com ho fan països de menor dimensió demogràfica que la nostra. Pensem en Noruega, Eslovàquia o Estònia, per exemple. Cap d'ells ha renunciat a la defensa, i contribueixen en operacions internacionals.

Soldats nord-catalans a Mali

Celebrem que CDC abordi un àmbit tan important com la política de defensa, i esperem que totes les forces independentistes ho facin. Però com hem dit en d'altres ocasions, podem debatre sobre el model de forces que tindrem, però no pas si n'hem de tenir.

*(NOTA: Post de la SEM, penjat el 15.03.2016)

ELS UNIONISTES ANTI-REAGRUPATS

Quan el 2 d'abril es va signar protocol.làriament l'acord d'associació entre Convergència Demcràtica de Catalunya i Reagrupament Independentista, en Joan Carretero en la seva intervenció va afirmar que malgrat que la seva opció primera era la Declaració Unilateral d'Independència, considerava que calia donar tot el suport al President Artur Mas, atès que era l'únic polític que podia portar a bon port tot el procés i perquè s'hi havia compromès a fer-ho.  Es tractava, i es tracta, doncs. de sumar esforços, i de donar suport de forma explícita, descarada, desacomplexada, al polític català que més ha plantat cara a Espanya en els darrers 300 anys. Que no és poc. No amb la boca petita, no utilitzant construccions elíptiques, fent circuml.loquis, o subjectes sobreentesos... La voluntat de Reagrupament, doncs era, i és, de reforçar el procés cap a la Independència i de contrabalancejar el sector duranista que juga un paper clarament quintacolumnista en aquest procés. Un paper que s´ha vist clarament, explícitament, en un dels darrers acords aprovats pel seu Consell Nacional, segons el qual, una de les tres línies vermelles que motivarien la seva oposició al procés és explícitament que es presentés una Declaració Unilateral d'Independència. És a dir, els duranistes clarament plantegen una actitud antagònica a la de Reagrupament. Es tracta d'una evident declaració d'intencions, que en el fons demostra el pànic que la DUI genera en l'espanyolisme.

Una DUI que abans o després de la consulta caldrà aprovar i que redimirà de tots els seus pecats una institució com el Parlament de Catalunya que, la veritat sigui dita, no té una història excessivament gloriosa.

L'ACORD D'ASSOCIACIÓ IMMORTALIZAT

Laura Soler, badalonina, reagrupada i pintora, ha fet donació a Reagrupament d'un quadre del moment de la signatura de l'Acord d'Associació entre RCAT i Convergència Democràtica de Catalunya.

Així, d'aquí 100, 200 anys, els catalans de llavors podran contemplar aquella escena immortalitzada artísticament.

Moltes gràcies, Laura!

ENDAVANT, CAP A LA INDEPENDÈNCIA!

Avui, en un acte envoltat d'una gran solemnitat i desenvolupat en un edici de l'Escola Industrial, la Torre del Rellotge, que per cert, desconeixia totalment, s'ha signat definitivament l'acord d'associació entre Reagrupament i Convergència Democràtica de Catalunya.

Com es pot veure en aquesta magnífica foto del company Josep Lluís Gonzàlez, l'escenari imposava i feia patxoca. Comencem a treballar bé les coses i a tenir sentit d'Estat, d'Estat Català, naturalment.

Naturalment, l'acte ha estat protagonitzat pels dos màxims dirigents de sengles organitzacions. El Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, i President de CDC, Artur Mas, i l'Honorable senyor i President de Reagrupament Independentista, Joan Carretero, acompanyats tots dos pels seus més estrets col.laboradors i militants i associats, respectivament,

Carretero i Mas, per aquest ordre, han pronunciat unes paraules, que han atret una més que nodrida representació dels mitjans de comunicació. 

En Carretero, ha promès una lleialtat indestructible a l'única persona que pot liderar el procés cap a la Independència, en les condicions actuals.

Per la seva banda, el President Mas, ha posat l'èmfasi en el compromís de la celebració de la consulta i ha alertat d'aquells que volen que tot plegat fracassi.

L'acte també ha comptat amb la presència del Molt Honarable senyor Jordi Pujol i Soley que fidel al seu estil personal, s'ha pres el seu temps per conèixer tots i cadascun dels membres de la delegació de Reagrupament, amb els quals ha encaixat i parlat un cop l'acte s'havia acabat.

En definitiva, un acte molt important, que pel seu impacte mediàtic, es pot ben bé dir, que ha reforçat la moral de molts catalans i catalanes, i que no tinc cap dubte que donarà una empenta al procés en marxa.

Avui, més que mai, endavant cap a la Independència!

PD. Més info a RCAT i CDC. Més fotos

IRONIES DE LA HISTÒRIA (1a part)

Aquest dilluns està prevista la celebració de l'acte formal, oficial i jo diria que solemne, de la signatura de l'acord d'associació entre Reagrupament (RCAT) i Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). Hi participaran, naturalment, els seus dos màxims dirigents: Joan Carretero i Artur Mas.

Aquest, acte coincidirà -i espero que no ho interfereixi- amb l'agonia o, diuen, més que probable traspàs d'Adolfo Suarez, al qual se li oferirà un funeral d'estat. 

Ironies de la història. La mort d'Adolfo Suarez, considerat el protagonista clau de la transició al règim polític actual, s'esdevindrà, si fa no fa, el mateix dia que, un dels principals partits que han protagonitzat aquesta transició, la ja esmentada CDC, signi per primera vegada un document que la compromet explícitament a assolir la Independència. 

És un senyal evident que amb la més que imminent mort del Sr. Suàrez, se tanqués un experiment fracassat, com ha estat clarament les darreres dècades de conllevancia, que han degenerat en un procés de recentralització del poder del tot inassumible per una immensa majoria dels catalans i les catalanes.

Per cert, recordo que Suàrez va ser aquell que va dir, en plena negociació dels primers traspassos de competències a la Generalitat, que era impensable ensenyar química en català. Doncs si es descuida...

I el que em satisfà molt, és que en aquesta ironia històrica, un dels agents detonadors, ha estat Reagrupament, que per molt que en el seu moment va criticar, començant pel propi Carretero, les postures autonomistes de CiU, ha sabut entendre que, en la situació actual, la raó d'estat, d'estat català, s'entèn, passa per defensar i promoure el President de la Generalitat de Catalunya que ha decidit fer el pas endavant i, no només donar la veu al poble, per tal que decideixi el seu futur polític, sinó que també s'ha pronunciat favorable a la Independència.

Això converteix Mas, nova ironia de la història, en el forjador d'un nou canvi de règim, però d'un règim, en aquest cas, català, republicà i profundament democràtic. Una versió actualitzada, i europea, del Suàrez dels setanta.