Ahir vaig assistir per primera vegada -sempre hi ha una primera vegada- al Consell Nacional de Convergència Democràtica de Catalunya. Ho vaig fer com a representant de la delegació de Reagrupament Independentista, entitat associada, la qual cosa vol dir que que tenia dret a veu, però no a vot. La casualitat, o el destí, va fer que la meva primera assistència coincidís amb una votació històrica que els consellers que m'envoltaven van fer a favor de convocar un Congrés Extraordinari en forma de superdissabte on militants i simpatitzants, decidiran si es crea un partit nou o es renova l'actual CDC. No podia ser més històrica, aquesta primera assistència, més de quaranta anys en joc.
Tanmateix, he de dir que no sé si serà la primera i darrera, i doncs, única, assistència. Tot dependrà del resultat de l'esmentada votació, i si, des de Reagrupament es constata la voluntat de CDC de realment fer foc nou.
Em va agradar especialment la declaració que va fer el President Mas que "Sense Convergència no hi ha Independència!" , no per la seva originalitat, que no ho era, sinó pel fet que pronunciés "la" paraula, i no li agafés cap mal de panxa o es tallés la llengua, ja que sempre fins ara evitava pronunciar-la. Veus, Artur, com no passa res si la pronuncies en públic? El sol continua brillant i les estrelles no cauen damunt nostre... A veure si aquest desacomplexament se t'acaba consolidant i des d'ara la pronuncies més sovint.
Per altra banda, com determinar aquesta voluntat de fer foc nou que deia més amunt? Com a mínim hi ha alguns punts que són innegociables, perquè representen el nucli essencial de Reagrupament. Dos en concret.
Abans, però, dir que, lògicament, en la votació del superdissabte, em posicionaré a favor de formar un partit nou, al qual fins i tot ja l'hi he trobat un nom adient, molt poc orgànic, i inspirat precisament en l'actual logo: Gent de Catalunya (GdC, o GdCAT), que penso que recull el comú essencial compartit per centenars de milers de catalans i catalanes al llarg d'aquests 40 anys, la promoció de la catalanitat per damunt d'una ideologia o una altra, el seu caràcter, doncs, eminentment transversal.
a. La no renúncia en cap cas a la unilateralitat, és a dir a l'aprovació d'una Declaració Unilateral d'Independència, per part del nou partit, si, arribat el moment, aquesta es fa inevitable. La unilateralitat ha estat sempre la primera prioritat de Reagrupament, i de fet, a hores d'ara ja la podríem haver declarat, un cop constituït l'actual Parlament, atès que té una majoria independentista. Però, atès que no la podem fer efectiva des de Reagrupament per raons òbvies, acceptem que altres forces polítiques, i essencialment CDC i ara, JXSí, cerquin altres mecanismes per acumular forces, sempre i quan això no impliqui descartar totalment la DUI. De manera que una renúncia explícita i en qualsevol escenari (per exemple, fins i tot en el cas que Espanya gosés suspendre l'autogovern català), seria motiu suficient per desvincular-se de CDC. Per altra banda, també cal tenir clar, que aquesta acceptació d'altres mecanismes, no implica, ni de lluny, que els Reagrupats i Reagrupades deixem d'insistir en la necessitat d'aprovar una DUI el més aviat possible, de manera que ni callarem, ni, menys encara, ens faran callar.
b. La transparència, la regeneració i la qualitat democràtica del nou partit, amb l'objectiu de fer una organització horitzontal, participativa, oberta als catalans i catalanes, i que dificulti el màxim possible el risc de corrupció, abusos o qualsevol altra activitat que amenaci una vida política saludable i plena. Sense uns mecanismes clars, uns mandats limitats, una selecció de candidats democràtica, sense unes estructures de base participatives i dinàmiques, obertes a la societat, sense burocràcies ni comitès tancats, no hi haurà renovació possible. Naturalment, això ha d'implicar tolerància zero sobre aquells membres propis que violin aquests principis, així com no admetre a aquells amb un passat poc presentable en aquest sentit.
A partir d'aquí, penso que tot és negociable. En definitiva, el nou partit ha de representar una ruptura clara i sense embuts amb el passat... amb tot allò de rebutjable i negatiu que tenia aquest passat, sense que això impliqui mantenir o actualitzar, allò que tenia de bo, perquè és obvi que mai es comença de zero.
