Amb aquest post, faig públic que he presentat la meva candidatura a ocupar la presidència de Reagrupament Independentista (RCAT), en el marc de l'11a Assemblea Nacional que celebrarem aquest diumenge, 2 d'abril.
I ho faig al capdavant d'una candidatura Independència 2017, formada per gent amb la qual tinc plena confiança, perquè els conec de fa anys, i són gent de pedra picada, gent que han treballat i treballen per aconseguir precisament això, que Catalunya assoleixi la seva Independència. Gent que no aterren de nou a l'independentisme. Això lògicament no ens fa ni més bons ni més dolents. Simplement és una dada. Una dada que em permet tenir la certesa que amb ells i elles anirem fins al final, a assolir l'objectiu que en el seu moment ens va unir, ens va aplegar, procedint com procedíem d'entorns diferents. Per això, demano a tots els que participareu en l'Assemblea, que ens feu confiança i ens voteu.
Vivim i tenim l'honor i el repte, moments cabdals. La independència la tenim a tocar. Després d'anys de lluitar-hi, podem ara abaixar el ritme? Cansar-nos? Afluixar? Deixar-ho córrer? Ni de conya! Precisament ara és el moment de prémer més el gas, de donar-ho tot, perquè si no res tindria sentit. I perquè, naturalment, es donen les condicions. Ara sí. És per això que he decidit presentar aquesta candidatura. Ara, i en els propers mesos, setmanes, dies, hores, caldrà treballar més, fins a l'esgotament, si cal, fins a rebentar. No valen excuses. Si algú està cansat, que faci un pas al costat i que deixi que algú altre ocupi el seu lloc, que no destorbi.
Personalment, res del que he fet des que un dia del 1983, vaig entrar a la seu de la Crida, llavors al carrer Pelai, i va començar el meu compromís activista, tindria sentit, si ara, no fes aquest pas. Lògicament, molts altres havien començat abans, de manera que de medalles, les mínimes. Però tinc el sentiment que ara no puc deixar passar el moment. Per això faig el pas endavant.
El catalanisme és una revolució! és una frase que sempre m'ha agradat. No és meva, correspon al títol d'un discurs que va pronunciar en Manuel Cruells i Pifarrer, llavors secretari general de les Joventuts d'Estat Català, el 18 de març de 1937, a Reus. En plena guerra. Una frase que emociona, i que, traslladada al present, és més veritat que mai.
Qui pot dubtar que estem assistint a una revolució? Que estem trencant tots els esquemes? Que estem fent història? Que som un exemple a nivell mundial? Amb milions de persones mobilitzant-se de forma ininterrompuda els darrers anys? Mai dels mais s'havia vist pels nostres històrics carrers, de Barcelona i de la resta del país, tanta gernació manifestant-se. Ningú pot donar lliçons de res als catalanistes, és a dir, als independentistes d'ara. Ningú. Per això, hem de ser conscients que tenim davant nostra la construcció d'una República, d'un nou estat i que hem d'acabar aquesta feina.
És per això que en els propers mesos ens comprometem a treballar fins a la victòria. Sense pausa. I fer-ho també colze a colze amb la resta de forces polítiques i socials que participen en el procés. Sense exclusions.
Particularment, però, ho farem associats amb el Partit Demòcrata Europeu Català (PDeCAT), en la fundació i en el desplegament orgànic del qual ja hem participat, participem i participarem. Som conscients on ens fiquem, i les implicacions que això comporta, però la veritat és que a hores d'ara representa allò que sempre ha tingut Reagrupament per referent: la transversalitat ideològica. Construir un país en contra d'altri, és un mal inici. I en això no ens trobaran, sobretot si aquest altri també és independentista, encara que ideològicament distant.
I no amago l'ou: també ens empeny a participar-hi, la possibilitat de fer net, de destriar el gra de la palla que significa refundar una organització, que en bona part, en la seva forma anterior, havia traspassat, com també ho havien fet altres partits, ni més ni menys, l'ètica política i la dignitat. Pràctiques per les quals cal retre compte, sobretot davant la societat catalana, i la justícia catalana, que no sentenciï en funció si s'és o no independentista, com fa, per exemple, l'espanyola. Ens comprometem a ser inflexibles, en aquest sentit. Però, si atenem alguna decisió darrera, sembla indicar que no caldrà esforçar-se gaire, perquè la consciència d'aquest control, sembla estar ben arrelada, entre els associats de la nova formació. Fet que ens fa ser optimistes i, perquè no dir-ho, orgullosos.
Per altra banda, quin sentit té continuar mantenint una entitat com RCAT? La resposta és immediata. Com a mínim fins a finals de setembre, tota. Hem de treballar colze a colze amb tots els independentistes, però cal continuar cohesionats en els nostres valors, uns valors: la transversalitat, la dignitat i el treball, que nosaltres vam posar al centre del debat polític i que s'han demostrat claus en el canvi de l'opinió pública catalana. Ja ho hem dit sovint, segurament no hem estat protagonistes del procés (o una miqueta), però ningú ens pot negar que n'hem estat els guionistes. La societat catalana ha progressat cap als plantejaments que sempre hem defensat des d'RCAT. I això ens omple d'orgull, d'un orgull íntim, que dóna sentit a les moltes hores que hem dedicat al nostre activisme, al nostre compromís.
Per acabar, vull retre un record a tots els reagrupats que al llarg dels anys han contribuït a aquest projecte. Molts d'ells, en el seu moment, van optar per canviar d'aires, d'altres ens van deixar per sempre, desgraciadament, però tots formen part de la història d'RCAT, com la metàfora de l'arbre i les seves branques. Particularment, vull recordar els dos anteriors Presidents: Joan Carretero i Ignasi Planas. Ambdós han donat una part molt important de la seva vida per Reagruprament i per Catalunya. Aconseguir estar a la seva alçada, com a mínim, és el meu propòsit. Però lògicament, no em correspondrà a mi, valorar-ho.
Visca Catalunya Lliure!
