DEL SOFT AL HARD O LA DERROTA D'ESPANYA*

Aprofito l’avinentesa de l’aparició del meu darrer llibre, que porta per títol Del Soft al Hard. Catalunya, la Independència i els Afers Exteriors, i que naturalment us convido a llegir i si s’escau a fer-me arribar els vostres comentaris, per reflexionar sobre els darrers esdeveniments que s’han succeït en la dimensió internacional del procés cap a la Independència de Catalunya.

Bàsicament, aquests darrers esdeveniments es concreten en el fet que Espanya, o si voleu el Govern espanyol -per cert, sabeu que l’acrònim que utilitza la CIA per a referir-s’hi és el de GOS, per Government of Spain? i que li escau d’allò més, si no fos que és un atemptat contra l’honor caní- ha reconegut de facto, naturalment mai no ho farà de iure, el seu total i absolut fracàs en la seva contraofensiva diplomàtica per impedir la promoció de la independència de Catalunya que s’ha fet d’ençà el 2012 sota els mandats dels presidents Mas i Puigdemont, i que s’ha concretat encara més des de l’establiment explícit de la Conselleria d’Afers Exteriors, que literalment ha aixecat ampolles a Espanya, i els ha posat dels nervis. Una conselleria que ja va anunciar que es crearia, si guanyava la presidència, el llavors candidat Artur Mas, l’any 2003! Tretze anys després, feta realitat, i després d’uns pocs mesos de funcionament, el resultat, no cal dir-ho, és excel·lent. Així com també la feina desenvolupada, al llarg dels darrers anys, pel Diplocat, exemple paradigmàtic de diplomàcia pública qu ha anat arreu del món fent actes d’explicació i sensibilització de l’argumentari català pel dret a decidir, havent d’entomar constantment les provocacions de la diplomàcia espanyola, que s’ha comportat ben poc diplomàticament per cert, arribant a fer el ridícul en nombroses ocasions.

El corolari d’aquest fracàs permanent i continu dels espanyols s’ha concretat, lògicament, en el relleu del Ministre de torn, que és la demostració fefaent que Espanya no se n’ha ensortit. En Garcia Margallo, des del primer moment va encapçalar l’ofensiva diplomàtica -lògicament-, però també mediàtica, amb les seves patètiques i siderals declaracions, que volien provocar el pànic dins de Catalunya, i que no han fet més que reforçar l’independentisme transversal, cívic, democràtic i compromès amb el procés.

La caiguda de Garcia Margallo, és en definitiva, i principalment, el fracàs de Rajoy, malgrat que ell continuï en el càrrec, gràcies a la traïció dels socialistes. Un Rajoy totalment desprestigiat a la Unió Europea, on no pinta res i on el bandegen quan per exemple Alemanya, França i Itàlia es reuneixen en petit comité, per desencallar els grans temes. On Itàlia compta amb càrrecs claus al Banc Central Europeu (Mario Draghi) o a la Comissió Europea (Federica Mogherini), on fins i tot Polònia (Donald Tusk) i Holanda (Jeroen Dijsselbloem) pesen més que Espanya.

Tanmateix encara hi ha més. Si hi ha una prova encara més convincent de l’obsessió espanyola amb impedir l’èxit diplomàtic català, és la tria del nou titular del Ministeri. Es tracta del fins ara Representant Permanent del Regne d’Espanya davant de la Unió Europea, Alfonso Dastis. És a dir l’antagonista directe del Representant Permanent de Catalunya davant de la Unió Europea, l’Amadeu Altafaj. I és que el nomenament d’Altafaj va exaltar sobremanera Espanya, tant que la va portar al Tribunal Constitucional a fer el paripè. I és que aquesta tria, la del nou ministre, demostra ben a les clares, que els espanyols consideren que el camp de batalla se centrarà al cor de la Unió Europea, i d’on no seran absents temes com les conseqüències del Brexit i Escòcia, per exemple. I el fet que en els propers tant Alemanya com França tindran eleccions, per la qual cosa l’agenda prioritària serà més domèstica que europea. I si tenim present, que Espanya sempre ha utilitzat aquests dos països com a primos de Zumosol per advertir delperill que una Catalunya independent quedi fora de la UE, doncs resulta clar que aquest nomenament, que mediàticament ha passat força desapercebut, està tant o més pensat en clau catalana que el propi relleu de l’antecessor.

Per acabar, una Espanya derrotada per la diplomàcia catalana, s’ha vist obligada a canviar de titular d’Afers Exteriors. Paradoxalment, aquesta victòria no ha estat prou esbombada pels mèdia catalans, probablement perquè estan imbuïts del fatalisme dels que pensen que mai acabaran triomfant. Però el fet cert, és que anem pel bon camí. De victòria en victòria, fins a la victòria final. Naturalment.

*(NOTA: Post penjat al DGS, 8.11.2016)

LA DOCTRINA DEL XOC ESPANYOLA*

Tot manllevant el títol d’un exitós assaig polític, alerto que el govern espanyol està en plena implementació d’una estratègia que vol aconseguir els mateixos objectius. L’anonenada doctrina del xoc, consisteix en una allau de mesures que, argumentant una situació de crisi generalitzada, deconstrueixin una statu quo indesitjat des dels seus fonaments, per reconstruir un nou escenari molt més favorable pels seus interessos. En aquest cas, òbviament, el govern espanyol, aprofita la transició nacional impulsada des de Catalunya, i que és considerada des de Madrid, com una apocalipsi, o com si fos una catàstrofe natural, per enderrocar (deconstruir) l’Estat de les Autonomies, que ja els sobra, i construir ex novo, un nova planta territorial, amb Madrid com a km. 0 de tot, i on les comunitats autònomes o bé desapareguin, o bé es converteixin en mers apèndixs de les decisions centrals. 

Per aconseguir aquest objectiu, és imprescindible implementar un seguit de decisions el més radicals possibles, que deixin els seus contraris incapaços d’oposar-s’hi. I tot acompanyat amb una narrativa ben apocalíptica, amb un doble objectiu: el de crear terror i por, que és molt efectiva perquè porta a que la gent busqui la seguretat en els aparells de l’estat. I de l’altre, la de criminalitzar la dissidència, mitjançant la ser deshumanització i l’atribució de propòsits irracionals. 

Madrid, està jugant precisament a això. Ha posat tota la carn a la graella. Ja fa unes setmanes, i les properes encara més, que cada divendres, que és quan se celebren els Consells de Ministres espanyols, és una autèntica carnisseria. Allà s’hi aproven de forma repetitiva i obsessiva mesures per reforçar els poders centrals i afeblir els poders autonòmics, i, principalment, els poders de la Generalitat de Catalunya, sobretot de cara a la cosulta del 9N. És com si cada setmana, els arrenquessin una tira de pell, per immediatament, abocar-hi en la ferida un tou de sal, per a que la víctima es retorci de dolor. 

I això anirà a més a mesura que ens apropem a la data clau. No hi haurà vacances, pels espanyols, aquest estiu. Cada divendres aniran collant més, per tal de crear un veritable estat psicològic de terror que intenti immobilitzar la societat catalana i fer-la que demani a crits la fi del turment i que alci la bandera blanca de la rendició. La creació d’aquest clima psicològic de terror, comptarà naturalment amb l’ajuda entusiasta dels mitjans de comunicació afins, i molt concretament, del complex Fatxanet. L’agost, ja ho he dit en altres ocasions, serà clau. Com sempre, com ja feia el franquisme, i segurament abans també es feia, s’aprofitarà la canícula que deixa estabornida la gent, per fer-ne alguna de grossa. 

Això no obstant, els espanyols veuen amb por dues dates prèvies. La primera, òbviament, l’11 de setembre. El més que previsible èxit sense precedents de la V Catalana, serà un moment molt dur. Ja a hores d’ara no hi ha autocars per llogar de la gent de comarques perquè els portin a la Capital. Estan tots llogats. Jo fins i tot proposaria fer un VV és a dir, una doble be baixa, o, fins i tot, en homenatge a l’Internet, que tant ha fet per a la nostra victòria, una www, és a dir, una triple be baixa, i penso que encara quedarà gent per col.locar. Serà brutal. I atès que això també ho saben, i ho temen, els espanyols, caldrà donar la màxima importància al tema de la seguretat, bàsicament per evitar provocacions d’agents infiltrats. Això, però, en cap cas traurà el que ja és a hores d’ara, un èxit d’iniciativa, que farà veure arreu del món que els catalans n’hem tingut prou de provatures, i que ja ha arribat el nostre moment de ser lliures. 

L’altra data, serà el 18 de setembre. Referèndum a Escòcia. Els independentistes estan cada cop creixent més, i retallen les diferències respectes els unionistes. Si finalment, com espero, i desitjo, guanyen, l’efecte dominó serà impressionant, tot i que estic segur que immediatament sortiran veus que diran que Escòcia i Catalunya són tan diferents com un ou i una castanya. Fins i tot dels propis escocesos, que continuaran amb la seva estratègia d’allunyar-se tot el possible del referent català. I ben fet que fan, des de la seva perspectiva, per molt que ens fereixi a nosaltres. No debades, qui vol que l’associïn amb un estat pària com és l’espanyol… i nosaltres, fins que no declarem la independència (via DUI) encara sens considera dins d’aquest sac … de gemecs. 

Si Escòcia s’independentiza, ningú no dubta, ni tan sols el senyor Juncker, que immediatament començaran les negociacions amb la UE per al seu encaix institucional. I això, serà la victòria definitiva de la causa catalana, que desarmarà de forma definitiva tot l’argumentari espanyol que a manca d’una proposta pròpia engrescadora pels catalans -de fet, l’única que tenen és la del seu extermini- ho rifen tot a la impensable exclusió d’una Catalunya independent de la UE. 

En definitiva, i per anar acabant, hi ha un tema que hauria de ser innegociable. Per avortar la doctrina del xoc, la data del 9N és innegociable. Qualsevol cessió en aquest punt, faria molt més perillosa l’estratègia espanyola, per que allargaria les tortures que porten a terme els divendres. La data, més que fins i tot la pregunta, és un ganivet al coll que els catalans hem posat als espanyols. I no hem d’afluixar, fins i tot, si és necessari ferir-los i que se’ls escapi un petit rajolinet de sang, per veure que anem de debò. 

En canvi, el tema de la pregunta, en el sentit d’incoporar qualsevol oferta peregrina espanyola, no em preocupa tant, perquè tothom sap que aquestes ofertes són del tot inassumibles, i que seran derrotades amb tota contundència per la voluntat independentista catalana. Bromes a banda, com la de l’Iceta, que ja no sap què fer per no deixar de fer el ridícul.

LA DESAPARICIÓ DE LA CATALUNYA ESPANYOLA*

Progressivament, cada cop agafant una velocitat de creuer, el projecte de la Catalunya espanyola va desapareixent. És una gran notiícia. Naturalment, aquest projecte es va encetar en el moment que les tropes de Franco entraven per la Diagonal, el gener del 1939. Però ja molt abans s’havien donat passos en aquest sentit. Ja en els anys 10 i 20 del segle XX, els espanyols tenien per objectiu fomentar la “andalusització” de Catalunya, mitjançant estratègies d’enginyeria demogràfica consistent en promoure, provocar la mobilitat de centenars de milers de persones de les províncies meridionals de l’Estat cap a Catalunya. Això es pot comprovar documentalment, no és cap invenció. L’arribada d’aquests contingents de població, molts dels quals s’establiren a la zona del Paral.lel, Sants, Hostafrancs, la Torrassa i altres barris, no va ser en cap cas un fenomen natural, sinó clarament manipulat i amb uns objectius ben precisos. El de minoritzar la població autòctona, considerada totalment inassimilable, la major part d’ella, al projecte nacional espanyol. En aquest sentit, els espanyols, com és normal, no van inventar res, sinó que copiaven altres casos més o menys contemporanis que es van donar per exemple a Turquia, a Rússia, i també, més proper, el cas italià, sobretot amb l’arribada de Mussolini al poder.

L’impacte de la immigració procedent sobretot de Múrcia i Almeria, d’Aragó, i, menys de Castella, a banda del País Valencià, va ser enorme, des d’un punt de vista sociopolític. L’espanyolisme va utlitzar-la com a força de xoc per combatre el procés de nacionalització de Catalunya, com va dir en Rovira i Virgili, que es portà a terme, primer des de la Mancomunitat, i després des de la Generalitat. Naturalment, no tota la immigració va jugar aquesta carta. Molts dels seus membres, en integrar-se en el teixit econòmic, industrial, social, van apostar per fer-ho també políticament, i fins i tot culturalment, de manera que interioritzaren una doble adscripció la social i la nacional. D’altres, però, caigueren de ple en el discurs espanyolista o en tot cas en una reacció anti-catalana, molts d’ells perquè l’associaven a partits com la Lliga i a la seva visió de la burgesia.

En definitiva, i això és realment substantiu, i el que sovint es troba a faltar en moltes anàlisis sociodemogràfiques que encara avui en dia es fan quan s’estudia aquest període i el posterior de la dictadura franquista, és el fonament polític de tot aquest procés immigratori. Perquè hi havia, repeteixo, una clara voluntat política en aquest procés, que es va refermar en el període franquista.

Concretament, els anys del franquisme, la voluntat de minoritzar la població autòctona, es va convertir en una obsessió, a l’hora que, amb la col.laboració entusiasta de sectors autòctons, es va proposar crear un nou projecte polític, el de la Catalunya espanyola, o del 39, que, en paraules prou conegudes, desencaminés la falsa ruta, per tal d’emprendre la ruta correcta, que no era altra que la ruta espanyola.

El projecte de la Catalunya espanyola va tenir els seus anys d’or entre 1940 i 1992, però sobretot entre els anys 50 i 70, quan l’hegemonia espanyola va ser total. L’arribada de noves onades immigratòries procedents d’Andalusia, de Castella, de Galícia, d’Extremadura, va ser contínua. I en aquest procés, les estructures polítiques del règim, van tenir un rol molt important. Començant pel propi Movimiento Nacional, que no es cansava de reclamar-ne més. Significativament, encara l’any 1981, el llavors President del govern espanyol, Leopoldo Calvo Sotelo, féu unes declaracions en el mateix sentit, és a dir, reclamant encara més immigració espanyola per minoritzar els autòctons.

Tanmateix, el procés d’espanyolització de Catalunya, malgrat que va canviar radicalment la fesomia d’una part molt important de Catalunya, i introduí unes dinàmiques lingúístiques i de tot tipus mai vistes abans, no ha aconseguit els seus objectius, si més no en la seva totalitat.

Les raons són múltiples. Una d’elles sense cap mena de dubte, és la voluntat de resistència dels catalans i les catalanes, que han plantat cara des des molts àmbits, i que també han sabut incorporar o ha atret a una part molt important d’aquesta immigració d’origen espanyol que s’ha arrelat en les lluites concretes i que a partir d’aquí han pres consciència de país i no han caigut en la trampa de la instrumentalització ètnica per part d’uns poders que sempre els ha tractat com a carn de canó.

Una instrumentalització que encara s’intenta, si ens fixem en els discursos dels dirigents espanyolistes actuals. I on s’utilitza com a element cohesionador el discurs de la catalanofòbia, farcit de típics tòpics, de prejudicis, estereotips, i sobretot d’un enorme sentit de supremacia, per exemple, en el vessant lingüístic de l’espanyol respecte del català.

Una segona raó, amb tots els clarobscurs que tingué, van ser els 23 anys de govern Pujol, amb el seu projecte de reconstrucció nacional, va actuar en molts àmbits com una contrapès a l’espanyolisme. Sovint per voluntat pròpia, i en d’altres com a conseqüència de la mobilització popular que es manifestava al carrer en múltiples manifestacions i campanyes i d’on s’estructurà un moviment independentista cada cop més potent i ampli.

Finalment, una tercera raó és d’escala global. L’adveniment del procés globalitzador, i l’arribada d’unes noves onades migratòries procedents d’arreu del món, han tornat a canviar la fesomia del país, l’han convertit en una realitat multilingüe, multicultural, multireligiosa. Els sectors espanyolistes, en aquest context, que en els anys 40 a 70 es pensaven que s’anaven a menjar el món, són cada cop menys rellevant, bunkeritzats en editorials, diaris i en el funcionariat , però que veuen com els nous catalans, procedents d’arreu del món no cauen en la temptació de la catalanofòbia, perque no l’han mamada, i a ningú se li passa pel cap odiar el seu veí. Avui, per exemple, hi ha més catalanoparlants que mai en la nostra història. I encara que llengua i opció nacional no sempre coincideixen, és simptomàtic que és ara quan de forma més desacomplexada l’independentisme és al carrer i constitueix la principal força política.

És per això, que amb l’augment de l’independentisme, amb les transformacions globals que estem assistint, el projecte de la Catalunya espanyola, la de la Catalunya del 39, és cada cop un element més residual i marginal. I està bé que així sigui. Més rapidament que lenta, l’espanyolisme es va extingint. I això és una bona notícia.

*(NOTA: Post penjat al DGS, el 25.06.2014)

CALIFÒRNIA, NO MADRID*

Aquest article no s’ha d’interpretar com una crítica o una censura al President Artur Mas, al qual, com és públic i notori pels meus darrers posts aquí i arreu, li dono tot el meu suport en el procés cap a la Independència. Faig aquest aclariment, perquè ja al Facebook, per exposar si fa no fa els arguments que exposo a continuació ja he rebut alguna calbotada, acusant-me d’anar contra el procés. Ja és allò, que mai s’escriu a gust de tothom. Però, vaja, atès que ningú m’obliga a fer-ho, he d’encaixar, el més esportivament, aquestes guitzes… o deixar d’escriure. Allò al.lucinant és rebre per totes bandes. Però sobretot, les que et cauen per darrere són les que no t’esperes (bé, quan arribes a una edat, ja saps, i jo ja sé, que més que vetllar per l’adversari, al qual, per altra banda, el tenim més que derrotat, cal vetllar pels dels treu propi bàndol, sobretot quan les perspectives de victòria, com és el cas, s’incrementen exponencialment).

Feta aquest, tal vegad, excessiva, introducció, passo al tema. El President Mas, en el moment d’escriure jo aquestes ratlles, es troba de viatge als Estats Units. Concretament, per fer contactes comercials i empresarials amb diferents empreses i per impulsar la presència empresarial catalana a l’altra banda de l’Atlàntic. A destacar, la visita a una instal.lació capdavantera de l’empresa Grifols, probablement la més important, en termes relatius i estratègics, avui en dia, de Catalunya. Sobretot pel seu fort arrelament als Estats Units. Una visita que concentrarà l’atenció mediàtica, sobretot, per les declaracions del seu president, fa unes setmanes, de suport incondicional a Mas en el procés. Unes declaracions que van enfurismar l’espanyolada de tots els colors i de fet ja s’han llançat demandes de boicot… Passa que per Grifols, el mercat espanyol, com ha de ser, és negligible, marginal, microscòpic. Una condició bàsica per a tenir èxit en el mercat global: Ignorar i passar olímpicament d’Espanya.

La visita del President Mas, inicialment, constava d’una segona part, a partir del dijous, que era anar a la coata oest, a Califòrnia, concretament, que per dir-ho en poques paraules, és l’avantguardia de l’economia mundial. El Top Ten. El màxim. Allà on estan anys avançats a la resta del món mundial. Era, doncs, una visita d’alt valor estratègic, i amb més que importants conseqüències econòmiques, de creació d’ocupació, de foment del R+D+I, de la universitat, etc, etc.

Doncs bé, no sé ben bé per quines raons, aquesta segona part del viatge presidencial s’ha suspès. La raó oficial és per anar a Madrid, capital d’Espanya. Un estat endeutat amb el món, per una quantitat d’un bilió, amb b de burro, d’euros. Una ciutat, on el president Mas serà rebut de forma hostil i on s’espera d’ell que s’agenolli davant del nou cap d’estat. D’un estat que, per més inri, ens espolia miliards d’euros, i que, com recentment ha dit el conseller d’Economia, ens frena, a Catalunya, econòmicament i en el nostre nivell de benstar. Un estat que ens nega el control de les nostres infrastructures vitals, com acaba de fer amb els aeroports, i fonamentalment, amb l’aeroport del Prat….

Algú em pit explicar la lògica, des d’un punt de vista racional, autocentrat, d’abandonar Califòrnia per anar a aquest catau de corrupció, de caspa, de cutreria i de catalanofòbia que és la ciutat de Madrid?

Espero que, com a mínim, no es talli, i aprofiti les escasses hores que hi serà fent el paripè, les estrictament necessàries, per lligar contactes amb les delegacions internacionals, en el sentit d’informar-los sobre el procés per la Independència que es desenvolupa a Catalunya.

Així, com a mínim, la pèrdua de temps, no haurà estat completa.

*(NOTA: Post penjat al DGS, el 18.06.2014)

LA INDEPENDÈNCIA ÉS TREBALL*

La propera declaració d’Independència de Catalunya, i l’adveniment d’un estat republicà, laic, democràtic i social, és una gran oportunitat per a centenars de milers de catalans i catalanes que ho estan passant malament. Fa unes hores, una amiga em deia pel whatsapp, “Agonitzo”. Fa més d’un any que és a l’atur. I no es tracta d’una nini, precisament, ben al contrari.

Aquesta situació de subordinació a un règim corrupte. com és el Regne d’Espanya, s’ha de tallar en sec. Una corrupció que s’estén des de les seves màximes autoritats i va davallant fins a arribar a les capil.laritats més locals. No és un somni, ho he dit milers de vegades, en aquest bloc i arreu, no és un somni, un desig, la Independència. És pura i simplement una necessitat material urgent de primer ordre. Això els espanyols ho saben, i per això corrompren els sindicats, per evitar que aquests, els més rellevants, s’apuntin a la reivindicació independentista. Escoltar els màxims responsables dels dos sindicats catalans, i constatar que eviten sistemàticament fer un discurs independentista, quan no el fan explícitiament anti-independentista, és indignant. Les seves manifestacions contra les retallades, mancades de tot tipus de realisme i sense denunciar la submissió a Espanya i el caràcter depredador de la seva dominació, són veritables actes de marcianisme o de frikisme, en el sentit més negatiu, polític. Són zombies, que es tapen els ulls i les orelles per no veure ni sentir el que no volen veure o sentir.

I és que la Independència és treball. I això, si fossin sincers, ho reconeixerien. De forma immediata, la independència podria crear 100.000 llocs de treballs directes i indirectes. Bàsicament per cobrir les estructures d’estats que ens manquen. Des de l’exèrcit, que representarien entre 25.000 i 30.000 (certament no tots de cop, però en un termini de 4 a 5 anys, sí), passant per la Justícia (molts més jutges), la polícia (més Mossos, més Policia Local), la Marina Mercant, els afers socials, l’educació, la sanitat, per descomptat.

I naturalment, aquest increment de la inversió pública (que no despesa), que serà possible per la desaparició de l’espoli fiscal, actuarà com a dinamitzador de l’economia privada, de les empreses i de les famílies, que generaran més llocs de treball, molts més llocs de treball. La gent, en tenir sou, consumirà més, i el consum generarà més activitat, i més activitat generà més ocupació. I el cercle virtuós de la Independència farà incrementar el benestar, la cohesió, la seguretat de la gent.

La Independència és treball, és una idea força que hem de difondre. I fins i tot m’atreviria a dir que és “el” missatge que hem de disseminar arreu. No ens podem conformar amb les visions idíliques, somniadores, que habitualment són tingudes com a actituds romàntiques i utòpiques.

No, la Independència és un tema material, clau per a la seguretat, el benestar i el progrés de la nostra gent, de les nostres famílies, dels nostres amics, de les nostres empreses, dels nostres barris, pobles, ciutats i comarques. Això fa que en definitiva, la Independència és un deure.

*(NOTA: Post penjat al DGS, el 30.04.2014)

LA GIMNÀSTICA REFERENDÀRIA*

En els anys trenta, es va posar de moda l’expressió de la gimnàstica revolucionària. L’empraven bàsicament els grups d’acció anarquistes i consistia en portar accions armades o de mobilització obrera puntuals per tal de preparar-se per al que diríem ara el Big One, és a dir, el moment de portar a terme la Revolució, així, amb majúscules. Pressuposva doncs, un escenari en plena ebullició, l’esclat del qual semblava que es donaria a mig o fins i tot a curt termini. Per aquest motiu calia estar amatents, i sobretot preparats, amb tots els procediments i diríem que protocols interioritzats i assumits.

Salvant les distàncies, que admeto que són moltes, jo, en les darreres setmanes o mesos sempre havia pressuposat en virtut de com evolucionava la política sobiranista a casa nostra, que les eleccions europees serien un bon entorn per a practicar una mena de gimnàstica referendària. És a dir un reagrupament de totes -o quasi totes- les forces independentistes per treballar colze a colze en obtenir un esclatant èxit electoral d’una candidatura unitària o quasi del sobiranisme català al Parlament Europeu.

Amb l’experiència acumulada amb la campanya de les consultes fetes des del 2009, afegint la de la campanya unitària a les europees, pensava, arribarem al referèndum del 9 de novembre, fets uns catxes, Fet que quasi garantiria una victòria sense un excessiu o amb un moderat esforç.

Finalment, però, tot ho sembla indicar, no hi haurà candidatura conjunta a les europees. I en conseqüència, no hi haurà gimnàstica referendària. Cal tenir en compte que els entrenaments, la gimnàstica, ha de fer-se en l’entorn més proper possible a la realitat, I és evident que no és el mateix, participar en un campanya conjunta diversos partits, que que cadascun d’aquests partits facin la guerra per la seva banda, encara que comparteixin allà on es vol arribar.

Pressuposa això que tota la paradeta trontolla? No pas. No és de cap de les maneres definitiu. Senzillament pressuposa que la col.laboració independentista transversal serà una realitat molt tendra i que haurà de guanyar a la primera, sense cap dubte i vacil.lació. És possible, ho reconex. Però admeteu-me que serà més complicada que si ja existís el precedent de col.laborar conjuntament en una campanya d’àmbit europeu.

Però tingueu clar una cosa. El PP i el PSOE, recolzats pel complex Fatxanet, no tindran cap mania en col.laborar en la campanya referendària com ja han anunciat. Veurem actes conjunts? I tant qu sí, sense cap mania, repeteixo.

Veurem el mateix en el cas dels partdaris de la Independència? A hores d’ara i després dels darrers esdeveniments, se’m fa molt difícil de visualitzar-ho.

Probablement és la diferència entre tenir un estat que et va a favor, i tenir-ne un estat que et va en contra. Siguis blanc o roig.

(NOTA: Post penjat al DGS el 29.01.2014)

CONTRA L'ESTRATÈGIA DE LA TENSIÓ*

Els espanyols estan del nervis. En la seva desesperació, han començat a implementar una estratègia de la tensió més vella que l’anar a peu. Atacs nocturns a locals, robatoris i atemptats contra banderes estelades, que, com ja he dit en multitud d’ocasions, el Parlament de Catalunya les hauria de dotar d’una protecció legal, de manera que la seva destrucció fos considerada un delicte i doncs els seus autors detinguts, processats i condemnats.

Aquesta estratàegia de la tensió vol fer realitat la ruptura de la societat catalana que és l’objectiu que en el seu moment va esmentar Aznar, i que de fet és el full de ruta de la FAES, (Per cert, suposo que ja sabeu, que les sigles FAES coincideixen amb les de Falange Espanyola, oi?). Es vol provocar, enfrontar, i si és possible que hi hagi batusses i, encara pitjor, agressions físiques. Llavors, l’estratègia serà la de sempre. L’agressió serà presentada davant del jutge corresponent com una baralla entre dos grups, i el més probable és que se’n surtin de rositas. Repeteixo, més vell que l’anar a peu.

Ara bé, hi ha dues coses que han canviat. La primera és que els terroristes espanyols, que és així com cal denominar-los, juguen en camp contrari, i han d’anar de clandestins, si bé, relativament, car estic segur que compten amb totes les connivències possibles que li garanteixen una seguretat i una impunitat que demostra que realment no és un moviment de base, de la gent, sinó una instrumentalització dels serveis d’intel,ligència. No hi ha res que m’animi més que veure quatre panolis espanyols pressumint de les seves activitats en fotos cutres, quasi clandestines. Òbviament no tenen valor de fer-ho a plena llum del dia. És la demostració fefaent que actuen en territori apatxe. Apatxe per ells, és clar.

Dos, el discurs ètnic cada cop més ferm dels ideòlegs espanyolistes i del complex Fatxanet. Al.lucinant i no me l’esperava pas, Recordo els Onze de Setembre dels anys 80, quan després de la gresca, els diaris informaven de la detenció de 30, 40 o 50 o més manifestants independentistes. Particularment el diari El País llavors fidel col.laborades del PSOE em el poder, tenia la paciència d’anar concretant de quina edat eren els detinguts. Per exemple, deia “3 de 14 anys, 8 de 15, 10 de 16, etc.” i així anar fent. L’objectiu és clar era demostrar que l’independentisme era una qüestió d’acné, que es curava amb l’edat. El que no explicava pràcticament ningú, és que en més d’una o de dues ocasions, la policia nacional espanyola -llavors els Mossos eren als inicis- separava els detinguts per cognoms, i als que tenien espanyols, els apallissaven amb més ràbia por traidores. Doncs bé, aquest plantejament etnicista, torna a emergir com a darrera trinxera, atès que l’econòmica, o la internacional, les han perdudes i les han abandonades davant l’empenta de bloc independentista. El fracàs de la visita a Obama, per part de Rajoy, així ho testimonia.

Apel.lar als nascuts a la resta de l’estat, per tal de mobilitzar el vot espanyolista és una demostració més de la ignorància enorme que aquests paios tenen de Catalunya. En primer lloc, el discurs ètnic espanyol basat en laraza espanyola, no és més que un cuento xino. No existeix cap raza espanyola. Els espanyols, mal que els pesi a alguns d’ells, no són cap raça. Però és que en segon lloc, els destinataris d’aquest discurs ètnic, en la seva major part opten pel projecte polític català basat en el benestar i la promoció social, cultural i econòmica. Els únics que poden ser receptius són bàsicament el típic home madur, sovint ex-legionari, alcohòlic, masclista, sense entorn familiar, o amb un entorn degradat. O bé els ni-nis, si bé aquests poden ser gestionats, tan bon punt es compti amb els recursos corresponents quan, amb la independència, desaparegui l’espoli fiscal.

Hi ha una darrera diferència. Els discurs espanyolista del PSC, està donant cobertura als grups violents espanyols. Ja hem vist com l’alcaldesa Marín, de l’Hospitalet, fins i tot ha coincidit en alguna votació amb Plataforma per Caralunya, de l’Anglada, És realment repugnant veure com aquesta tolerància amb el terrorisme espanyol, que pot comportar dolor, i que això no obstaculitzi la seva actitud, Ben al contrari, segur que si passa algun episodi rellevant, n’intentaran treure profit polític, La minimització dels incidents al Centre Blanquerna de Madrid, per part d’algun responsable socialista, també va en el mateix sentit.

Oimés si recordem que la creació de la Unió Socialista de Catalunya, es va esdevenir en plena dictadura de Primo de Rivera, com a conseqüència de la indignació de Rafael de Campalans, Serra Moret i d’altres pel suport del PSOE, i la UGT, al reègim dicatorial, i fermament catalanòfob.

Per sort, estic més que convençut que aquesta xarxa undergound espanyola està més que controlada pels Mossos i que mentre no hi hagi un perill imminentíssim no els trincaran, perquè la histèria espanyola se sentiria a l’altra punta del món.

Cal doncs, continuar treballant, no caure en les provocacions i sobretot, a nivell informatiu i policial per quan arribi el moment de tallar-los la iniciativa i desarticular-los. La millor resposta als intolerants, com va dir el President Mas en el discurs d’obertura del Tricentenari a Lleida, és la de “mobilització, democràcia i vots“. I això és el que cal fer.

*(NOTA: Post penjat al DGS el 22.01.2014)

GEO-LOCALITZATS*

A hores d’ara, el votant espanyolista està perfectament localitzat. Sabem on viuen, encara que, òbviament, no sabem qui són. Però sabem perfectament a quin barri resideixen, a quines botigues compren, a quins CAPs van, a on porten a escola els seus fills. Ho sabem tot, absolutament tot d’ells. Fins i tot sabem quins canals de televisió miren. El cotxe. Tot. Ho sabem tot. És convenient i necessari que això se sàpiga. Perquè en altres raons, si ens hem de fer el xulo i el milhomes, nosaltres també ho sabem fer.

Els espanyols utilitzen la tàctica de l’acolloniment (del acojono, que diuen ells), per amenaçar al personal. Que si la Guàrdia Civil entrant per la Diagonal, que si Hisenda, que si tal, que si qual. Bé, cap novetat en aquest front. As Usual.  La novetat és que nosaltres també podem jugar a aquest joc, però d’una manera més subtil i, espero, més intel.ligent. Més de trenta anys de gestió de la cosa pública en àmbits com la sanitat, les polítiques socials, l’educació, el trànsit, etc, etc., dóna per molta informació. Moltíssima.

I a mesura que s’acosta el 9 de novembre -falten menys de 10 mesos!- potser caldrà que fiquem tota la carn a la graella. Espero que no, espero que, per exemple, la Unió Europea, haurà hàbilment convençut el govern espanyol que deixi de fer l’imbècil i permeti que el poble català voti lliurement. Penso que caldria aprofitar alguns dels Consells Europeus que se celebraran en aquest primer semestre, en els mesos de març, maig o el juny, sota la presidència grega, per deixar clar aquest tema. A partir de juliol, que comença la presidència italiana, potser seria massa just.

Ja som de fet, en uns mesos clau. I ha de quedar clar, tan a nivell domèstic, com a nivell internacional, que anem a per totes i que cap amenaça ens impedirà decidir. Perquè el que està claríssim és que aquest 2014, serà el Poble Català qui decidirà el seu futur.

*(NOTA: Post penjat al DGS, el 15.01.2014)

MAMA, EL TETE EM PEGA*

A aquestes alçades de la pel.lícula la situació està molt clara. A Catalunya hi ha una opció que treu 2 milions de persones al carrer a toc de xiulet. Impressionant. I hi ha una altra opció, que a tot estirar, quan xiula, amb prou feines en treu 15.000, i la meitat són forasters que van de Primosdezumosol.

Si això és tan clar, i ho és, no sé on hi ha el problema, des d’una perspectiva democràtica de tot plegat. Enlloc! diria. En un sistema democràtic consolidat, la situació actual que viu Catalunya, amb una immensa majoria dels seus ciutadans decantats cap a participar en una presa de decisió col.lectiva en forma de consulta, es fa i punt. I en tot cas s’informa a la resta del món mundial, per a que se n’assabentin. Però no es negocia amb la voluntat de decidir el propi futur. O és que som esclaus que no tenim capacitat d’autogovernar-nos. Les lleis estan al servei dels pobles, sempre. I mai a l’inrevès. I quan un poble decideix emprendre el camí, de forma democràtica i amb totes les garanties d’un sistema de drets i llibertats, doncs ningú no s’hi pot oposar.

Llavors, això que sembla tan obvi, com és que costa tant d’entendre? Doncs perquè hi ha una confusió que és un element clau per comprendre l’actual situació. De fet, no sé si és santa innocència o pur i dur cinisme. Però en la cultura política de les darreres dècades a Catalunya, s’ha fet de la unanimitat un referent sagrat. I en democràcia la unanimitat és l’excepció, no la norma. Intentar que tots els partits polítics acabin per passar per l’adreçador de la consulta és fer volar coloms. No ho aconseguirem mai. No podrem convèncer mai, als que perceben Espanya com a única pàtria dels espanyols, que Catalunya pot decidir per ella mateixa. És com si els talléssim un braç -això els il.lusos, perquè els cínics ho veuen com la pèrdua de la principla mamella de l’estat espanyol, durant molts segles.

De manera que, i això és el tema clau, la confrontació, el xoc, és inevitable. En algun moment haurem de plantar-nos i dir que nosaltres iniciem el nostre camí com a poble igual que el poble espanyol i la resta de pobles del món mundial. No podem aspirar a que els espanyols entenguin o comprenguin aquest pas. S’hi oposaran, naturalment. I naturalment faran les marranades que el context els permeti fer. I per això no podem quedar en evidència i davant d’una cleca dels espanyols, no podem lamentar-nos i anar a la mama denunciant que “el Tete em pega“. És clar que et pegarà. Només faltaria que no ho fes.

Sortosament, el món actual no permet que aquesta violència espanyola es onverteixi en una agressió a la integritat física de ningú, i per descomptat, del propi President de la Generalitat. Ja no hi ha ni Hitlers, ni Mussolinis. Ni Inquisicions ni Reis Sols. Ara manen les paraules, la negociació. La democràcia.

I per això ens hem de demostrar el més contundentment possibles per donar una imatge inequívoca que anem a totes. Que no pararem fins aconseguir els nostres objectius. I que quan cal plantar clara, es planta.

Perquè només faltaria que, en ple segle XXI, el vot d’uns valgués més que els vots d’altres. Que la minoria s’imposés a la majoria.

*(NOTA: Post penjat al DGS, 28.11.2013)

ARA ÉS EL MOMENT*

No calia haver esperat a l’akelarre del 12-O per saber que el moment ha arribat per tallar amarres amb el llast espanyol. Ja fa mesos que és evident que cal fer-ho, i que cada minut que passa, cada hora, dia o mes que passa són oportunitats perdudes de donar més benestar, més seguretat, més qualitat a la nostra gent. I contràriament, és afegir més càrregues, més deutes, més mal rotllos…

Sempre he dit que els espanyolistes a Catalunya no plantejaran cap problema. La meitat no sortiran al carrer, perquè saben del cert que amb una Catalunya independent ells també viuran més bé, i en tot cas, sempre podran seguir oferint noves glòries a Espanya des de la seva privacitat, o amb els seus acòlits, en els seus caus. Pel que fa a l’altra meitat, hauran de fer un pensament, perquè nosaltres no farem cap pas enrere, entre d’altres raons, perquè no el podem fer, hem cremat les naus i ara només queda tirar endavant fins a la victòria. En tot cas, sempre els quedarà, als més obtusos, la possibilitat de comprar els pisos que el Pocero va construir a les rodalies de Madrid, i que avui en dia encara estan buits. Si volen Espanya, que se n’hi vagin i no tornin.

Naturalment, i com ja vaig insistir en una sèrie de cinc articles, un dels elements que dificulten el fer el pas és el front mediàtic. Mentre que segons les enquestes, la societat catalana està abassagadorament favorable a la consulta, en una proporció del 7 a 3 o fins i tot del 8 a 2, en totes les tertúlies o espais de debat mediàtic, com tenen el complex d’agafar-se-la amb paper de fumar, la proporció és paritària, és a dir, hi ha tants tertulians favorables com contraris a la consulta. Aquesta distorsió de la realitat social, naturalment beneficia al bàndol espanyolista, perquè el sobredimensiona mediàticament. I si això es va mantenint amb el pas de les setmanes i dels mesos, a ningú se li escapa que a qui beneficia és a aquesta gentussa, que van de demòcrates, quan de fet pretenen negar el dret a votar del poble català… Entre d’altres raons, perquè no reconeixen l’existència d’un poble català, i menys encara, d’un poble català com a subjecte polític.

Fixem-nos, per exemple, que a les tertúlies espanyoles, la proporció sempre és de 8 a 2 o de 9 a 1, o fins i tot de 10 a 0, sempre beneficiant a la postura contrària a la consulta.

Naturalment, quan dic això, segur que immediatament, saltarà el típic catalanet, producte de 300 anys de baixades de cap i de pantalons que dirà que el nostre tarannà és més ètic i cívic i que així donem exemple davant els intolerants.

Passa, però, que s’ha acabat el bròquil. I ara o guanyem o … guanyem. I no hi ha espai per cap més alternativa. Els espanyols van a per totes, encara que fotin el ridícul arreu on vagin. I, la veritat, no penso que derrotar uns bufons com els espanyols costi gaire. El que més costa, ho reconec, és treure’s la mandra de tacar-se amb la seva llafiscoseria, perquè haver de seure a negociar amb ells a veure si ens quedem el 20% del Museo del Prado o el 20% dels seus tancs Leopard o dels seus avions F18, és només apte per a massoques.

Per cert, de submarins espanyols no en volem ni un, que ni tan sols suren i s’enfonsen i encara tindríem una desgràcia.

*(NOTA: Post penjat al DGS, el 16.10.2013)

HI ESTÀS CONVIDAT!

Aquest dijous, a les 19.30 h, us espero a la tertúlia Cròniques Crítiques del camí cap a la Independència, que ja fa mesos organitzem conjuntament Reagrupament i el Diari Gran del Sobiranisme. Se celebrarà, com sempre, a la seu nacional de Reagrupament, c. Roger de Llúria, 5, 2n 2a, de Barcelona.

Aquest cop es parlarà sobre la tasca d'internacionalitzar el pleit català que, a ningú se li escapa, ha esdevingut un dels principals camps de batalla darrerament. La tertúlia porta per títol Catalunya Lliure, un món millor

En aquesta ocasió, a banda del gran moderador Vallfosca, i una servidora, com a responsable d'Internacional de Reagrupament, ens acompanyaran tres dones que estan treballant, cadascuna en el seu àmbit molt intensament en aquest front.

L'Anna Aroca, és la impulsora del bloc HelpCatalonia, escrit en anglès i en altres llengües, que ha fet una tasca espectacular de promoure la causa independentista arreu del món, a través de la xarxa. He de confessar que des d'un principi. l'Anna em va convidar a participar-hi, i jo no vaig satisfer-la per una raó ben ximple que ara no ve al cas. Ella va tenir visió, jo no.

L'Anna Aqué, figura mediàtica dels darrers anys, ha treballat en múltiples iniciatives independentistes, i a hores d'ara ho fa en la coalició interncional European Partnership for Independence (EPI) que promou la causa independentista en el context europeu i internacional.

Finalment, l'Isabel-Helena Martí i Castell, vicepresident de l'associació Sobirania i Justícia, ha estat la personal directament responsable d'organitzar les, fins ara, tres conferències internacionals Building a New State (BNS), que han aplegat a especialistes internacionals sobre el tema de la secessió i ha aixecat el nivell del debat polític sobre aquest tema.

Com podeu veure, un estol ben armat de gent que segur que tindrà moltes coses a dir, en el moment actual, quan l'ofensiva del govern espanyol, i particularment del Ministeri d'Afers Exteriors, és constant i per tots els mitjans.

Us hi espero!

SER-NE CONSCIENTS*

A mi m’agradaria comprovar que les eleccions del 2012, foren les darreres eleccions autonòmiques. Les següents eleccions al Parlament de Catalunya o bé han de ser plebiscitàries, de manera que els partits patriotes formaran un bloc compacte i derrotarem el bloc espanyolista-negacionista, de manera que immediatament declararem la Independència i si s’escau convocarem un referèndum ratificatori. O bé seran unes eleccions constituents, de Constitució Catalana, s’entén. En aquest cas, voldrà dir que prèviament ja s’haurà declarat la independència de forma unilateral, i ja anirem cara a la construcció d’un estat propi. No hi ha cap altra possibilitat… en el camí cap a la Transició Nacional, òbviament. No em cansaré de dir que l’actual Parlament, ja podria declarar perfectament la independència, de forma unilateral. N’està plenament legitimat. De fet seria la via més ràpida per deslliurar-nos del llast espanyol. 

Però posem que volem ser més papistes que el papa, i llavors convoquem eleccions, bé en un dels sentits exposats més amunt, bé en l’altre. Hi ha el risc que, convocant eleccions, els nostres enemics mortals, les vulguin convertir en autonòmiques. I això s’ha d’evitar de totes totes. Sovint els propis independentistes caiem en les trampes que ens fan els espanyols. Corregeixo: molt sovint hi caiem, perquè si no, ja fóssim lliures, no? I encara més, sovint els independentistes caiem en les nostres pròpies trampes, la qual cosa ja té mèrit…

Posaré un exemple que se’m va fer avinent aquest diumenge passat, tot assistint, com a convidat, a la Conferència Nacional d’Esquerra. Però ben pensat, el que ara diré és generalitzable a tots els partits, no només a la venerable formació republicana.

En les properes eleccions, que si no podem evitar-ho, se celebraran en el seu moment, i que com he dit abans, només poden ser o bé plebiscitàries o bé constituents, qui cridi “Oriol, president!”, o qui cridi “Artur, president!”, o qui cridi “Joan i Dolors, co-presidents! (ai mare!)”, estarà fent, objectivament, el joc a l’autonomisme. És a dir, estarà convertint les eleccions en un nova contesa autonòmica.

I la raó és ben clara, en les properes eleccions, si són plebiscitàries, no hi ha Arturs, Oriols, Joans i Dolors que valguin. L’única consigna que s’ha de sentir és el d’Independència!, per activa i per passiva. La independència com a garantia per a la supervivència i l’expansió de la identitat catalana. Hem d’omplir el carrer d’Independències i d’estelades… i, naturalment, de gent.

Qui no sigui conscient d’això, segur que posarà tots els seus esforços en obtenir un màxim nombre de diputats … autonòmics, per molt independentistes que se’n diguin. La història i la política ens ensenyen que dir-se d’una determinada ideologia, no garanteix que la segueixis, si no que te’n surts com pots per anar tirant de beta. La política independentista, no és la que fan els diputats independentistes. És la que ens porta a la independència per la via més ràpida. Perquè és urgent assolir-la.

En les properes eleccions, sobretot si aquestes són plebiscitàries, cal deixar-se de partits i llistes i votar per la Independència, que a poder ser, ha d’estar la més reforçada  possible. Si, com a mi m’agradaria, fossin unes eleccions constituents, és evident que l’escenari seria molt més delicat. Llavors caldria que els dos principals partits es posessin d’acord, fet molt difícil, en el relat de les eleccions. Aquestes eleccions, llavors es tractaria de saber quin país volem o desitgem, i els candidats haurien d’anar a per totes, perquè els deures ja s’haurien acabat.

*(NOTA: Post penjat al DGS, el 10.07.2013)

CRÒNIQUES CRÍTIQUES 1, EL VÍDEO

Cròniques Crítiques-1 from DGS on Vimeo.

Aquí podeu seguir la primera tertúlia que es va celebrar a la seu nacional de Reagrupament, en el marc dels "Dijous a Reagrupament", organitzat pels companys de Barcelona i amb la col.laboració de l'amic Vallfosca, del Diari Gran del Sobiranisme.

Amb aquest vídeo, en Vallfosca enceta també les Cròniques Crítiques, les quals, amb una periodicitat bisetmanal, aplegarà tertulians que discutiran sobre el camí cap a la Independència.

En aquest vídeo hi intervenim, a banda d'en Vallfosca com a moderador, els amics Enric Canela, catedràtic de la Universitat de Barcelona, en Jordi Bages-Querol, en representació del Cercle Català de Negocis, i una servidora.

Espero que us agradi.

TERTÚLIA POLÍTICA... HI ESTÀS CONVIDAT!

Avui a les 19.30 hores, a la seu nacional de Reagrupament, participaré en una tertúlia política organitzada en col.laboració amb el Diari Gran del Sobiranisme, i que serà gravada en vídeo per després ser penjada en el seu web. 

L'acte també forma part de les activitats que realitza RCat Barcelona, en el cicle de conferències, Els dijous a Reagrupament.

Els companys que participaran seran dos referents de l'independentisme civil com són el catedràtic Enric Canela i l'empresari i impulsor del Cercle Català de Negocis, Ramon Carner. 

Com a moderador de la tertúlia hi haurà l'incansable Vallfosca o altrament dit Xavier Garcia Pujol.

Segur que serà una activitat entretinguda i més que necessària en els moments actuals.

Us hi espero!

ENTREVISTA A JOAN CARRETERO

J Carretero (extracte) from DGS on Vimeo.

Entrevista a Joan Carretero, President de Reagrupament, per al Diari Gran del Sobiranisme

SOCIATA-STYLE

Passat el darrer cap de setmana, ara tota l’atenció política i mediàtica se centra en les properes eleccions del 25N. Unes eleccions que ja ho puc dic ara, sense cap temor a equivocar-me, centraran l’atenció mundial. No només catalana, no només espanyola, fins i tot, no només europea, sinó també de la resta del món mundial. Al·lucinant. És el que passa quan en un país del primer món, el 20% de la seva població surt al carrer a manifestar-se dient que ja en té prou d’aquest color.

Així com hi ha gent que encara no ha assimilat que el Barça és el millor equip del món, i manté incorruptes els signes del culer patidor, també trobem molta gent que encara no ha entès que ens trobem davant d’un escenari que moltes generacions dels nostres avantpassats, envejarien. Tenim la independència, per primera vegada, com a mínim des del juliol del 36, a tocar dels dits. Ho assumim i actuem amb conseqüència o bé, ens dediquem a tirar-nos pedres a la nostra teulada.

És el que fan alguns, seguint la política del sociata-style, que és intentar minar, afeblir, soscavar la persona que ha acceptat el repte que li va proposar el poble de Catalunya el passat 11 de setembre: encapçalar un procés d’autodeterminació, que ha de culminar en un referèndum sobre la Independència, encara que es digui amb altres paraules. No, els que practiquen el sociata-style, es dediquen ara mateix a fer tot tipus de demagògia quasi bé ultra-esquerranosa, que no té cap mena de sentit en el moment actual, perquè sense estat propi, no hi ha recursos per fer res, no hi ha veu per a dir la nostra en el concert de les nacions del món, i també, no hi ha manera de cooperar per a construir un món millor. És tan elemental que fa angúnia haver de perdre temps i un mínim esforç mental -no cal més- per aclarir-ho. Però, bé, són així. En comptes d’estar al costat del President, no separant-se d’ell ni per anar al lavabo, convertint-se en la seva ombra, fins al punt que el pobre home s’embafi de la seva presència i demani a crits que el deixin una mica d’aire per respirar, en comptes d’això, dic, no han fet més que deixar-lo com un drap brut, a l’alçada del betum, penjant-li totes les llufes possibles i les que no, també. Però la veritat és que ja s´ho faran, el poble els passarà la factura pels serveis prestats. Les primeres enquestes ja ho comencen a deixar clar. Només és el començament. Les enquestes, i ho dic per experiència pròpia i col.lectiva, no s’equivoquen, sobretot si les posem una al costat de l’altra.

Però deixem els sociata-style, que ja prou pena que tenen. I centrem-nos en el que val la pena: el món. Sobretot, com va dir el poeta, “allà on la gent és culta, rica, desvetllada i feliç” i veiem com sigui a Suècia, sigui a Àustria, sigui a Holanda, etc, la gent es comença a moure. El poble català no està sol, la qual cosa no vol dir que ningú ho farà per nosaltres. Però si nosaltres ho fem, ells hi seran. Alguns per solidaritat, altres per interès, però hi seran, no tinc cap dubte. Però qui ho ha de fer som nosaltres, i ningú més. El primer pas és responsabilitat nostra, i només nostra.

I que els espanyols amenacin, insultin, fatxendegin, és el seu style, també. En aquest sentit, molt bona la iniciativa dels eurodiputats de recordar que l’article 7 del Tracta de la Unió Europea, estableix que a un Estat Membre se li pot treure el vot, si viola els principis nuclears del cabal comunitari, entre els quals, òbviament, no figura, que els generals de la guàrdia civil siguin enviats a les províncies rebels. Ara ja podem dir que si ells tenen el seu famós article 8, calcat quasi directe d’un article de la Ley Orgánica del Estado del règim franquista, de l’any 1966, per cert, nosaltres tenim l’article 7 del TUE. De manera que per a xulos, nosaltres, que som més i més forts.

I no podem acabar aquí. Ja va sent hora que el govern o el parlament, denunciï les autoritats espanyoles per crims contra els drets humans, que ja està cometent, quan ni tan sols ha passat un mes des de l’anunci de la convocatòria electoral i de la celebració d’un referèndum. Si amb tot just quatre setmanes hem sentit el que hem sentit, què podrem sentir en les setmanes i mesos que s’acosten? Una barbaritat de coses, ja us ho dic ara.

Per això és necessari que ja des d’ara portem el govern i l’estat espanyol a totes les instàncies jurisdiccionals que protegeixen els drets humans. I d’arguments no en falten, més aviat en sobren: obstacles en el dret de vot dels catalans que viuen a l’exterior; desplegament de forces militars, de moment per terra i per aire; inicis de ciberguerra, amb atacs informàtics a webs de partits, ajuntaments i mitjans de comunicació; prevaricació claríssima del govern de Madrid que no transfereix diners a les institucions catalanes, posant en perill els sous de milers de funcionaris públics i la viabilitat de molts proveïdors privats, crida a la rebel·lió contra les autoritats catalanes, intoxicació informativa, amb l’ús dels mitjans de l’odi (hate media), ús il·legítim del poder judicial per aconseguir objectius polítics -no debades la seguretat jurídica espanyola està al nivell d’Uganda, segons diuen…

Però tot i això, no ens aturaran. Cal que el 25N a la nit, el suport massiu al President sigui la notícia més difosa arreu del món. No ens podem permetre el luxe de fallar. Ara no. I de fet no fallarem. N’estic segur.

(NOTA: Publicat al DGS el 24.10.2012)