SOCIATA-STYLE

Passat el darrer cap de setmana, ara tota l’atenció política i mediàtica se centra en les properes eleccions del 25N. Unes eleccions que ja ho puc dic ara, sense cap temor a equivocar-me, centraran l’atenció mundial. No només catalana, no només espanyola, fins i tot, no només europea, sinó també de la resta del món mundial. Al·lucinant. És el que passa quan en un país del primer món, el 20% de la seva població surt al carrer a manifestar-se dient que ja en té prou d’aquest color.

Així com hi ha gent que encara no ha assimilat que el Barça és el millor equip del món, i manté incorruptes els signes del culer patidor, també trobem molta gent que encara no ha entès que ens trobem davant d’un escenari que moltes generacions dels nostres avantpassats, envejarien. Tenim la independència, per primera vegada, com a mínim des del juliol del 36, a tocar dels dits. Ho assumim i actuem amb conseqüència o bé, ens dediquem a tirar-nos pedres a la nostra teulada.

És el que fan alguns, seguint la política del sociata-style, que és intentar minar, afeblir, soscavar la persona que ha acceptat el repte que li va proposar el poble de Catalunya el passat 11 de setembre: encapçalar un procés d’autodeterminació, que ha de culminar en un referèndum sobre la Independència, encara que es digui amb altres paraules. No, els que practiquen el sociata-style, es dediquen ara mateix a fer tot tipus de demagògia quasi bé ultra-esquerranosa, que no té cap mena de sentit en el moment actual, perquè sense estat propi, no hi ha recursos per fer res, no hi ha veu per a dir la nostra en el concert de les nacions del món, i també, no hi ha manera de cooperar per a construir un món millor. És tan elemental que fa angúnia haver de perdre temps i un mínim esforç mental -no cal més- per aclarir-ho. Però, bé, són així. En comptes d’estar al costat del President, no separant-se d’ell ni per anar al lavabo, convertint-se en la seva ombra, fins al punt que el pobre home s’embafi de la seva presència i demani a crits que el deixin una mica d’aire per respirar, en comptes d’això, dic, no han fet més que deixar-lo com un drap brut, a l’alçada del betum, penjant-li totes les llufes possibles i les que no, també. Però la veritat és que ja s´ho faran, el poble els passarà la factura pels serveis prestats. Les primeres enquestes ja ho comencen a deixar clar. Només és el començament. Les enquestes, i ho dic per experiència pròpia i col.lectiva, no s’equivoquen, sobretot si les posem una al costat de l’altra.

Però deixem els sociata-style, que ja prou pena que tenen. I centrem-nos en el que val la pena: el món. Sobretot, com va dir el poeta, “allà on la gent és culta, rica, desvetllada i feliç” i veiem com sigui a Suècia, sigui a Àustria, sigui a Holanda, etc, la gent es comença a moure. El poble català no està sol, la qual cosa no vol dir que ningú ho farà per nosaltres. Però si nosaltres ho fem, ells hi seran. Alguns per solidaritat, altres per interès, però hi seran, no tinc cap dubte. Però qui ho ha de fer som nosaltres, i ningú més. El primer pas és responsabilitat nostra, i només nostra.

I que els espanyols amenacin, insultin, fatxendegin, és el seu style, també. En aquest sentit, molt bona la iniciativa dels eurodiputats de recordar que l’article 7 del Tracta de la Unió Europea, estableix que a un Estat Membre se li pot treure el vot, si viola els principis nuclears del cabal comunitari, entre els quals, òbviament, no figura, que els generals de la guàrdia civil siguin enviats a les províncies rebels. Ara ja podem dir que si ells tenen el seu famós article 8, calcat quasi directe d’un article de la Ley Orgánica del Estado del règim franquista, de l’any 1966, per cert, nosaltres tenim l’article 7 del TUE. De manera que per a xulos, nosaltres, que som més i més forts.

I no podem acabar aquí. Ja va sent hora que el govern o el parlament, denunciï les autoritats espanyoles per crims contra els drets humans, que ja està cometent, quan ni tan sols ha passat un mes des de l’anunci de la convocatòria electoral i de la celebració d’un referèndum. Si amb tot just quatre setmanes hem sentit el que hem sentit, què podrem sentir en les setmanes i mesos que s’acosten? Una barbaritat de coses, ja us ho dic ara.

Per això és necessari que ja des d’ara portem el govern i l’estat espanyol a totes les instàncies jurisdiccionals que protegeixen els drets humans. I d’arguments no en falten, més aviat en sobren: obstacles en el dret de vot dels catalans que viuen a l’exterior; desplegament de forces militars, de moment per terra i per aire; inicis de ciberguerra, amb atacs informàtics a webs de partits, ajuntaments i mitjans de comunicació; prevaricació claríssima del govern de Madrid que no transfereix diners a les institucions catalanes, posant en perill els sous de milers de funcionaris públics i la viabilitat de molts proveïdors privats, crida a la rebel·lió contra les autoritats catalanes, intoxicació informativa, amb l’ús dels mitjans de l’odi (hate media), ús il·legítim del poder judicial per aconseguir objectius polítics -no debades la seguretat jurídica espanyola està al nivell d’Uganda, segons diuen…

Però tot i això, no ens aturaran. Cal que el 25N a la nit, el suport massiu al President sigui la notícia més difosa arreu del món. No ens podem permetre el luxe de fallar. Ara no. I de fet no fallarem. N’estic segur.

(NOTA: Publicat al DGS el 24.10.2012)