dijous, 28 de febrer de 2019

ELS "ÚLTIMS" DE CATALUNYA*

De forma cada cop més descarada, l’espanyolada i, particularment, els seus cabdills, van fugint a Espanya. No poden respirar l’atmosfera catalana. Ells i elles se’n van, en un reconeixement de la seva derrota. Només els més freakies continuen a casa nostra. Però és un lluita sentenciada. Són, si se’m permet la gosadia, els «últims» de Catalunya. Els que ja no tenen futur. Els hem derrotat de forma total. El seu nivell de desesperació és tan gran que ja fins i tot sospiten dels magistrats i jutges que exerceixen a Catalunya. Un espectacle per sucar-hi pa.
La derrota de l’espanyolisme civil ha estat definitiva. Cert. Però hem d’anar amb compte amb els propers passos que donem. Hi ha símptomes, més que evidents, que un determinat partit polític, abduït per un lideratge de tipus mil·lenarista i il·luminat, està rebaixant plantejaments a marxes forçades, per tal d’intentar atraure les «masses» espanyolistes desemparades. Per sort, hi ha sectors d’aquest partit, que ja han reaccionat, i espero que se’n surtin, tot i que el procés de desprogramació sectària sembla que pot anar per llarg.

Des de Reagrupament plantarem cara a qualsevol rebaixa nacional, lingüística, social, cultural que alguns plantejaran per «fer-se el simpàtic». De forma desacomplexada.

Estem construint una Catalunya, una República, que és lliure, forta i segura.

Lliure, perquè Espanya cada cop hi pinta menys, i menys que pintarà en els propers mesos. Una Espanya que ja és ingovernable políticament, i que econòmicament és un desastre, i més que ho serà en els propers mesos. Fet que hem d’aprofitar. L’evolució econòmica de la Catalunya sobirana ha estat molt positiva, si bé hi ha detalls, més o menys importants que hem de solucionar. Per exemple, el paper de Barcelona, d’importància cabdal. I el de la corona metropolitana, on encara pul·lulen batlles espanyols que hem de fer fora. No hem de tenir cap contemplació amb aquesta gentola. Són el pitjor del pitjor. Això es pot fer de moltes maneres, i no tingueu cap dubte que no ens tremolarà el pols.

Forta, perquè és evident que una República ens farà una nació més cohesionada, amb un atur que aviat baixarà del doble dígit i que s’allunya cada cop més de la xifra espanyola. Amb unes pensions i un salari mínim d’estàndards europeu. Amb un sindicalisme de país, com el que ha protagonitzat la darrera vaga general, i que no està a sou de l’estat espanyol. Amb polítiques socials pensades en clau de benestar, sostenibilitat, igualtat i justícia. On l’habitatge sigui no només un dret, sinó una realitat per a tots i totes aquells que el necessiten. Una República que equilibrarà demogràficament el país, promocionant moltes de les comarques que són autèntics deserts demogràfics, i promovent la qualitat de vida en molts barris i districtes urbans que, avui en dia, per la deixadesa espanyola, s’han convertit en ghettos de delinqüents i de violència.

I segura, perquè s’ha acabat el kumbaianisme. Des del moment u de la consolidació de la República, elements com l’ordre públic, la defensa i la intel·ligència, seran prioritaris. Sense complexos. El reforçament dels Mossos d’Esquadra, la policia local seran immediats. I si cal fer neteja d’elements de dubtosa lleialtat democràtica i republicana, que sembla que sí, doncs es farà sense contemplacions. I si cal dissoldre una unitat sencera, si s’arriba a la certesa que és necessari, es fa, i punt. També la posada en funcionament d’un exèrcit serà una de les tasques més agosarades i emocionants que tindrem per davant. No tinc cap mena de dubte que tindrà un impacte brutal en l’economia, el territori, en la societat i en la psicologia del país. I en la seva dimensió internacional. Per terra, mar i aire. I, naturalment, per la xarxa. I, last but not least, la posada en funcionament d’un servei d’intel·ligència modern, l’objectiu del qual serà avançar-se a les intencions malvades dels nostres enemics, neutralitzant-les, com per exemple la vintena d’organitzacions terroristes espanyoles ja ben identificades, o altres grups criminals internacionals. Uns serveis que comptarà amb els nostres recursos humans i tecnològics més capdavanters, que de faltar-nos no ens en falten, ans ben al contrari.

En definitiva, cal evitar el risc que l’adveniment de la victòria definitiva que suposa la fugida en massa dels líders de l’espanyolisme civil, activi una rebaixa de plantejaments, una veritable baixada de pantalons que ja estem veient que determinats sectors propugnen. Hem de ser ferms i bastir una República que sigui un referent a Europa i arreu. I fer-ho sense contemplacions.

*(NOTA: Publicat inicialment a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 86, Febrer 2019)

LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 86 (FEBRER 2019)

dissabte, 9 de febrer de 2019

CONTRA EL FRONTPOPULISME ESPANYOL!

Em sembla que ja he dedicat a aquesta qüestió altres posts en el passat. Però no puc evitar referir-m'hi de nou. I quantes vegades calgui.

Comencem pel que és bàsic. Què és el frontpopulisme? És l'estratègia emprada per Espanya, per dividir els catalans entre dretes i esquerres i evitar la consolidació d'un front patriòtic, transversal, que impulsi i consolidi la República de Catalunya. 

Lògicament, des del 27 d'octubre del 2017, el frontpopulisme ha fracassat, arran la declaració d'Independència votada democràticament al Parlament de Catalunya. Però tot i aquest fracàs, intenta aprofitar tots els dubtes i vacil·lacions que en determinats sectors del país existeixen per consolidar un Estat Català com deu mana, amb tots els atributs propis d'un estat normal.
Estem assistint en aquestes setmanes a un festival discursiu que posa l'èmfasi en l'amenaça de la "dreta" i de l'"extrema dreta", com si l'esquerra (espanyola, per suposat) fossin germanetes de la caritat, ong o partidaris del reconeixement del dret a l'autodeterminació. I no ho són pas, per descomptat. Tot el discurset sobre el perill de l'extrema dreta, obvia que el més beneficiat de la situació actual és, per descomptat, el PSOE, que no para d'apujar en les intencions de vot, o això diuen. 

L'estratègia és clara: fer que Catalunya assumeixi de nou, per enèsima vegada, el paper de baluard de l'esquerra espanyola, per aconseguir que aquesta es mantingui al poder a canvi de no res, perquè l'experiència ens demostra que quan això ha passat, el 1982, el 2004, el 2008, per no parlar del 1934 o el 1936, les esquerres espanyoles no agraeixen els serveis prestats. Encara pitjor, intenten fer-nos la pell.

L'esquerra és tant o més espanyola que la dreta. Felipe Gonzàlez, ZP i ara Pedro Sánchez, les han fetes de tots colors contra Catalunya. I ara, que aquest últim es troba entre l'espasa i la paret, intenta una nova ensarronada.

Ni cas. Tanmateix, hi ha sectors catalans que, moguts bé per un odi absolut, bé per una estultícia primària, encara cauen de quatre potes en l'ensarronada. I s'hi llancen de cap. Emprar, a aquestes alçades de la pel·lícula, el centre-dreta català per referir-se a determinades forces polítiques o a determinats líders polítics, per cert, els més votats pels catalans i catalanes, és d'una miopia, quant no una indecència, que fa caure d'esquena.

El camí a seguir, naturalment, el marca Waterloo. Com és lògic. Tenim un President amb plena legitimitat. Que va cometre un error. Cert. Però ho ha reconegut, i al marge d'ell, no hi ha ningú que tingui la mateixa legitimitat. Ni un. La resta, mindundis. Ha de quedar clar. Llavors cal jerarquia i organització, i decisió i empenta. I anar endavant. Si cadascú tira per una banda, tot costarà més. I deixem de donar peixet als frontpopulistes, que la història ens demostra que, així que poden, ens donen pel sac.