dimarts, 17 de juliol de 2018

VÍDEO DE LA CRIDA NACIONAL PER LA REPÚBLICA

CRIDA NACIONAL PER LA REPÚBLICA

Tots els pobles tenen dret a la llibertat. Totes les nacions tenen dret a l’autodeterminació. Catalunya no és una excepció. L’article primer del Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics de Nacions Unides proclama que “tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació”. El fet que el Regne d’Espanya hagi incomplert sistemàticament aquest precepte, incorporat al seu ordenament jurídic intern des del 1978, no fa decaure el dret del poble de Catalunya a exercir-lo. La vigència d’un dret no decau pel fet que qui hauria de respectar-lo no ho faci d’una manera reiterada.
Gran part del poble català ha protagonitzat al llarg dels darrers anys, i més concretament en la darrera dècada, una sostinguda mobilització social, pacífica i democràtica a traves de multitudinàries manifestacions i de consultes populars, com la del 9 de novembre del 2014, i molt singularment la del referèndum de l’1 d’octubre de 2017. Un referent que ens obliga a mantenir-nos fidels al mandat expressat a les urnes per més de 2.300.000 persones.
El poble de Catalunya va decidir en el referèndum del primer d’octubre de 2017 esdevenir un Estat independent en forma de República, decisió que va ser ratificada pel Parlament de Catalunya el 27-O, i que va tornar a ser validada el 21-D amb la majoria sobiranista sorgida de les eleccions imposades per l’Estat. Malgrat els impediments de l’Estat espanyol, que hauria hagut de garantir l’exercici del dret a l’autodeterminació en lloc de reprimir-lo amb una gran violència policial, el referèndum va expressar el desig majoritari dels catalans de decidir lliurement el seu futur.
Des de llavors, Catalunya viu en l’excepcionalitat política, social i institucional, que ha anat acompanyada d’una llarga i dolorosa repressió contra l’autogovern i el sobiranisme. La situació actual exigeix, per part nostra, definir unes noves estratègies, disposar de nous instruments i renovar aliances per avançar eficaçment en el compliment del compromís sorgit del referèndum de l’1-O i de les eleccions del 21-D, amb l’objectiu de fer efectiu l’exercici del dret a l’autodeterminació. La repressió i les circumstàncies que envolten l’exili i la presó dels polítics sobiranistes no ens han d’impedir ser conscients d’aquesta necessitat i fer-la efectiva.
Per tot això fem una crida pública i oberta per definir plegats les estratègies socials i polítiques que ens han de permetre en un futur proper assolir la república de dones i homes lliures, en una Catalunya nacionalment sobirana. Aquesta és una Crida a favor de la unitat sobiranista i republicana per constituir una organització d’acció política basada en la radicalitat democràtica, la transversalitat ideològica, la transparència en la presa de decisions i en la bona gestió del benestar públic.
És una Crida compromesa amb els valors republicans de solidaritat entre persones i pobles per lluitar contra les desigualtats i les discriminacions, ja siguin individuals, ja siguin col·lectives o socials. És una crida a qui vulgui viure en un país de llibertats i no de repressió; d’inclusió i no de rebuig; de pau i no de violència; de prosperitat per a tothom i no de privilegis per uns pocs. Un país en el qual la paraula i el debat democràtic prevalguin sempre per damunt de les agressions, les amenaces i la censura, i on la pauta de conducta sigui l’imperatiu democràtic, amb cap límit més enllà del que determinen els Drets Humans.
És una crida que adrecem a tota aquella gent que comparteix la necessitat d’unir estratègies i esforços, de fer-ho des de la generositat i la pluralitat, renunciant als personalismes o a les estratègies de part, per tal que la nació catalana disposi d’un moviment sobiranista d’ampli espectre i transversal. És una crida a favor de la unitat per constituir un moviment per la república que esdevingui el veritable punt de trobada dels actors polítics i cívics del sobiranisme. És, per tant, una crida per aglutinar tantes sensibilitats polítiques i socials com sigui possible en una eina d’acció política que pugui participar en totes i cadascuna de les cites electorals que es produeixin fins a la plena instauració de la república.
  1. Per això, fem aquesta crida i proposem:
  2. Desplegar una estratègia destinada a convertir Catalunya en un Estat independent, en forma de república, nacionalment lliure.
  3. Constituir un moviment que cristal·litzi en un instrument polític organitzat que aplegui aquelles persones que comparteixin l’objectiu de proclamar la República Catalana mitjançant mètodes exclusivament pacífics i democràtics.
  1. Vertebrar aquest instrument polític a partir de la pluralitat ideològica i els valors de la llibertat, el benestar, la prosperitat, l’equitat, la justícia, la solidaritat, la sostenibilitat, la igualtat, la cultura, l’educació, el coneixement, la transparència, la participació i el compromís cívic.
  2. Propiciar els grans acords de país a nivell nacional i local, tant de tipus sectorial com electoral, per apoderar la ciutadania de Catalunya.
  3. Adquirir el compromís de dissoldre’s un cop assolit l’objectiu d’instauració de la República Catalana.
Per poder assolir aquest propòsit, emplacem aquelles persones que hi tinguin interès i vulguin participar directament en la definició d’aquestes fites a unir-se a aquesta crida, que culminarà la tardor vinent amb la celebració d’una convenció nacional constituent durant la qual s’acordarà la forma i el contingut d’aquest nou espai polític.
Barcelona, 16 de juliol de 2018

diumenge, 15 de juliol de 2018

GRAN ENTREVISTA, I SOBRETOT, GRANS RESPOSTES, A LA SEM!*

Sense projecte en política de defensa l’independentisme no és creïble



Aquesta setmana parlem amb en Pol Molas analista del CEEC del 2008-2013 (a twitter @PolMolas_SEM) i en Daniel Soler (a twitter @DaniSolerSEM) sobre el projecte en política de defensa que hauria de tenir Catalunya si vol esdevenir un estat reconegut. Són membres fundadors de la sectorial de defensa de l’ANC (2012) i de la Societat d’Estudis Militars  (2014) (a twitter @estudismilitars)
Què és  la SEM? Qui en forma part? Quins són els seus orígens?
La Societat d'Estudis Militars (SEM) és jurídicament una associació, tot i que la nostra vocació és la d’exercir de think-tank amb l’objectiu de generar idees i debat sobre política de defensa, al servei del país. En formen part persones de trajectòries professionals i acadèmiques molt diverses, però amb aquest objectiu compartit. Els orígens de la SEM vénen de la continuació de l’antiga sectorial de Defensa de l’ANC, tot i que prenem el nom de l’entitat històrica fundada el 1924. 
Qui prepari la independència té la responsabilitat de tenir un projecte en política de defensa
Ens podrien explicar què va passar?
Exactament, vam estar treballant dins de l’ANC des de finals del 2012 fins al juliol del 2014. No volem entrar en polèmiques, però nosaltres no ens enganyem i entenem l’independentisme des de la ​realpolitik​. Sense projecte en política de defensa l’independentisme no és creïble. Qui prepari la independència té la responsabilitat de tenir un projecte en política de defensa, defugir aquesta qüestió és una mena d’autoengany. Sense política de defensa no hi ha Estat.
Han rebut pressions d’algun tipus?
La SEM és una entitat independent, des dels inicis hem volgut finançar-nos al marge dels pressupostos de les administracions per una qüestió de principis. El fet de ser una entitat que no viu del diner públic, fa irrellevants les pressions. 
Pensem que cal normalitzar el debat sobre política de defensa, perquè entenem que és cabdal per a Catalunya.
 Tenen alguna relació amb el govern de Catalunya?
No, som una entitat independent. La nostra funció és posar sobre la taula obertament informació i idees per a que arribin a tothom, igual com fan think-tanks civils en altres països. Pensem que cal normalitzar el debat sobre política de defensa, perquè entenem que és cabdal per a Catalunya. Naturalment, si se’ns demana la nostra visió de les coses, l’aportem. Però convé deixar clar que la nostra agenda no va lligada a la de les institucions ni, encara menys, dels partits.

Entenc doncs que tampoc tenen relació ni amb l’ANC ni amb Òmnium. I amb els Mossos?
Amb les dues primeres entitats no hi ha cap relació estructurada, tot i que tampoc cap antagonisme. En el cas del Cos de Mossos d’Esquadra, convé entendre que nosaltres treballem en un àmbit diferent. En qualsevol estat democràtic les polítiques de defensa i les d’interior estan diferenciades i és bo que així sigui. 
Malgrat els avenços, els partits polítics independentistes són encara lluny de generar projectes homologables internacionalment com va fer l’SNP a Escòcia.
 Quina és la posició dels polítics catalans en els temes de defensa?
És una bona pregunta, nosaltres veiem una evolució important, positiva, en els nostres polítics. En el darrer any, el Procés ha incrementat el contacte entre la política catalana i la internacional, especialment l’europea. En moltes ocasions als catalans se’ls ha demanat què pensaven fer en el camp de la defensa, i això ha comportat un bany de realitat. Davant d’un francès o un nord-americà que en una trobada informal et pregunta sobre la defensa no es pot fer el ridícul dient que aquest tema no és important, que no pensem disposar de recursos militars, o bé que subcontractarem militars d’altres països o fins i tot, que farem que se n’encarregui la policia. Si fas això automàticament tens credibilitat zero i el teu interlocutor interpreta que el cas per la independència és un afer de política interna, electoral. Malgrat els avenços, els partits polítics independentistes són encara lluny de generar projectes homologables internacionalment com va fer l’SNP a Escòcia. Anant al detall, el PDECAT procedia del “zero absolut” en propostes sobre defensa, però en els darrers tres anys ha anat generant-ne, incloent-hi una comissió especialitzada i emmarcant el seu projecte en l’àmbit OTAN. En el cas d’ERC, que partia d’un rebuig frontal a qualsevol política de defensa, sabem que hi ha un debat intern obert. Caldrà veure com evoluciona, tot i que si el seu referent és la socialdemocràcia escandinava, fora lògic apropar-se al seu model de defensa. En el cas de la CUP, no ens consta que hi hagi debat, tot i que pels seus plantejament d’empoderament ciutadà, democràcia radical i oposició a enquadrar-se a l’OTAN i la UE, el seu referent hauria de ser Suïssa, on els agrada dir que no tenen soldats, sinó ciutadans amb uniforme. 
És evident que caldria prevenir els riscos i dissuadir potencials agressors, però sense capacitats militars el principi de dissuasió no funcionaria i els riscos i amenaces, inevitablement, augmentarien.
Per tant, en una Catalunya independent unes forces armades son imprescindibles?
Sí. Si Catalunya esdevé un Estat haurà de ser capaç de controlar el seu espai aeri, marítim, terrestre i també les seves xarxes o espais cibernètics. Per a fer-ho calen unes forces de defensa amb capacitats militars. De no disposar-ne el nounat Estat tindria problemes davant d’actors, estatals o no que superessin la capacitat d’intervenció purament policial. És evident que caldria prevenir els riscos i dissuadir potencials agressors, però sense capacitats militars el principi de dissuasió no funcionaria i els riscos i amenaces, inevitablement, augmentarien. Es pot fer l’analogia amb les assegurances: no vols haver-les de fer servir mai, però està bé disposar-ne quan hi ha problemes, oi? Amb les forces de defensa passa el mateix: la dissuasió que et proporcionen potser no és mai una garantia al 100%, però sempre és bo comptar-hi, ja que ningú pot predir el futur.
Altrament, cap estat europeu voldrà tenir un “forat negre” de seguretat, un territori indefens prop de les seves fronteres. Pots adoptar diferents tipus de polítiques de defensa, però el que no pots fer és no tenir-ne cap. Una situació així seria una font de problemes que els altres estats es veurien obligats a solucionar. Si l’anticipen, podem dir adéu al reconeixement internacional. No voler disposar de forces de defensa essent independents és ja una contradicció en els termes. No és cap casualitat que no hi hagi cap país de la nostra dimensió demogràfica i marc geopolític que no disposi d’unes forces de defensa.
Saben si s’està treballant en aquest sentit?
Això no ens correspon de respondre-ho. El que és evident és que si no es deixa clara, si més no, la voluntat inequívoca de ser un soci fiable, amb unes polítiques –entre elles la de defensa– homologables a les dels estats del nostre entorn, no podem esperar reconeixements internacionals de cap mena.
Com es fa per tenir unes forces armades, què hauria de fer Catalunya? Qui ens pot ajudar en aquest sentit?
Anem per parts, com s’ha dit, cada procés d’independència té la seva pròpia casuística i el desenvolupament de la seva política de defensa no n’està pas desvinculat. No es van generar de la mateixa manera les forces de defensa de les repúbliques bàltiques que les d’Eslovènia, per posar dos exemples.

El primer que ens hem de demanar és en quin marc geopolític ens trobem, en aquest cas Europa occidental i la Mediterrània. Amb els seus riscos i amenaces. Al llibre “Política de Defensa i Estat propi” (Ed. Base, 2017) trobareu tot un capítol dedicat a aquesta anàlisi. Alhora, hi ha la subsidiarietat del tractats internacionals, els compromisos heretats de ser un Estat successor. Si s’assumeixen aquests compromisos, vol dir que som membres de l’OTAN i la UE. Aquestes organitzacions permeten compartir recursos, i per tant estalviar, en l’àmbit d’una política de defensa coordinada. Si pel que fos, s’optés per no formar-ne part, cal ser conscients que no podríem mancomunar la nostra defensa i es requeriria un model de defensa més ampli, similar al de Finlàndia o Suïssa.

Quin ens pot ajudar? 
Catalunya té diverses opcions potencials, es poden discutir. Però cal ser conscients que sigui quin sigui el soci estratègic d’una Catalunya independent, la política de defensa serà vital en aquesta relació.
Pensen que pot ser un actiu diplomàtic?
No ho pensem, ho és. No hi ha cap país amb un capital diplomàtic elevat sense política ni forces de defensa, cap. Suïssa, Suècia, països capaços de mediar internacionalment en situacions complexes des de fa temps ho poden fer perquè la seva política de defensa els blinda d’influències de tercers. Altres països utilitzen intensament les seves forces armades com un actiu diplomàtic en operacions de pau, com Irlanda o en intervencions multinacionals, com Dinamarca, país que des del final de la Guerra Freda va enfocar les seves forces permanents cap a missions expedicionàries. 
Caldria esperar doncs, que qualsevol govern independentista establís alguna institució on es poguessin cursar estudis sobre defensa, geopolítica, etc. en el sentit de la veritable preparació d’estructures que són al nucli del que és un Estat.
Es poden seguir estudis militars a Catalunya?
Aquesta és una molt bona pregunta, ja que ens permet disseccionar el marc mental de l’autonomisme. L’oferta acadèmica en matèria de defensa al Principat la cobreixen: A – Organismes al servei de l’interès nacional espanyol B – Pacifistes que fan una esmena a la totalitat a qualsevol tipus de política de defensa homologable. Respecte als primers no cal ni entrar-hi, però en el cas dels segons, convé preguntar-se com és que els successius governs han donat cobertura a un discurs que mina la credibilitat de Catalunya a l’exterior.
Caldria esperar doncs, que qualsevol govern independentista establís alguna institució on es poguessin cursar estudis sobre defensa, geopolítica, etc. en el sentit de la veritable preparació d’estructures que són al nucli del que és un Estat.
L’exèrcit espanyol no sembla que tingui gaires partidaris a Catalunya, com haurien de ser les forces armades de l’estat català?
En qualsevol país, els seus militars acostumen a ser un bon reflex dels vicis i virtuts de les seves societats. Un dels principals problemes amb què ens topem, encara avui, és que molta gent associa “forces de defensa” a “exèrcit espanyol”. Això també ha estat molt nociu alhora de bastir el discurs independentista. De fet, ha estat explotat de forma irresponsable per bona part de la classe política catalanista durant molt de temps. Som capaços de dir que volem ser “com Àustria o com Dinamarca”, però desentenent-nos dels seus models de defensa.
Quin paper hi tindrien les dones?
El mateix que el dels homes, la nostra societat no entendria altra cosa. 
Mentre depenguem del comerç internacional i especialment del trànsit marítim per abastir les necessitats més bàsiques, caldrà disposar d’una força naval que permeti a Catalunya exercir la seva sobirania en les aigües territorials que li són pròpies, alhora que col·labori a mantenir segures les aigües internacionals.

Quins són els punts més importants perquè Catalunya estigui ben protegida?
La política de defensa s’ha de desenvolupar partint del nostre marc geopolític, i alhora assumint que no es pot predir el futur. D’una banda caldrà protegir els interessos vitals i estratègics. Per exemple, som deficitaris en la producció d’aliments i produïm un 40% dels que consumim, per tant cal tenir en compte que cereals i proteaginoses ens arriben principalment per via marítima. Respecte del subministrament energètic, el gas i el petroli suposen tres quartes parts de les fonts d’energia que emprem, i també entren majoritàriament per mar. Així, mentre depenguem del comerç internacional i especialment del trànsit marítim per abastir les necessitats més bàsiques, caldrà disposar d’una força naval que permeti a Catalunya exercir la seva sobirania en les aigües territorials que li són pròpies, alhora que col·labori a mantenir segures les aigües internacionals.
Catalunya també depèn fortament del trànsit aeri. Una potència turística ha d’assegurar a empreses i estats que exerceix un control estricte del seu espai aeri, pel que caldria una petita però professional força aèria combinada amb un eficient sistema de control basat en terra.
D’altra banda, estem veient com proliferen conflictes asimètrics i híbrids, on agents no-estatals (patrocinats o no per Estats), poden causar perjudicis greus de forma inesperada. Cal disposar de forces de caràcter convencional que permetin reduir aquest risc a zero i alhora aportar tropes en operacions internacionals. Ser recíprocs amb socis i aliats, és un factor en l’equació de la pròpia seguretat.
Quins són els passos que hauria de seguir el govern, en matèria de defensa, si realment es creuen que serem un estat?
En el context actual, el pas més important és estar ben informat i disposar de la capacitat de generar les idees necessàries per bastir un projecte sòlid i homologable en política de defensa. Sense aquest projecte la independència no és creïble i no obtindrà suports internacionals. Per a desplegar aquesta política de defensa calen eines d’Estat, de les que ara no disposem, i aquest serà un context molt diferent.
*(NOTA: Entrevista penjada a CANAL REPÚBLICA, l'11 de juliol del 2018)

dimarts, 10 de juliol de 2018

POSICIONAMENT DE REAGRUPAMENT INDEPENDENTISTA DAVANT L'ASSEMBLEA NACIONAL DEL PDECAT

Davant la celebració de la Primera Assemblea Nacional del Partit Demòcrata Europeu Català, (PDECAT), Reagrupament Independentista (RCAT), entitat que hi està associada, fa públic el seu posicionament al respecte.
Reagrupats a l'assemblea fundacional del PDECAT (2016)
En primer lloc, considerem clau que el PDECAT s'arrengleri sense separar-se ni un mil·límetre amb el posicionament polític que el President legítim de Catalunya, el Molt Honorable President Carles Puigdemont, manté des de l'exili, des d'on està desenvolupant una estratègia d'internacionalització com mai Catalunya havia portat a terme. Aquest arrenglerament cal que sigui no només real, sinó també percebut per la immensa majoria del moviment republicà català, perquè no hi hagi dubtes al respecte. A ningú no se li escapa que si no hi ha cap dubte que el PDECAT ocupa un paper preeminent en aquest moviment, la figura del President Puigdemont aporta un plus que arriba a sectors socials i polítics als quals el PDECAT té dificultats de fer-ho, per raons diverses. Cal tenir en compte, a més a més, que l'espanyolisme està fent tots els possibles per obrir una escletxa de desconfiança en el bloc republicà, i en gran part, aquesta consisteix en enfrontar els diversos sectors i, particularment, en deslegitimar el propi President Puigdemont. Intent que, per descomptat, està condemnat al fracàs.
En segon lloc, és per això cabdal que el resultat d'aquesta Assemblea Nacional, deixi molt clar i sense cap gènere de dubtes que la nova direcció del PDECAT estigui formada per companys i companyes que la ciutadania republicana vegin totalment arrenglerats amb el President Puigdemont i, naturalment, també amb el President Torra i decidits i decidides a arribar fins a la victòria definitiva. Això implica que cal eliminar qualsevol ombra de dubte al respecte, qualsevol veleïtat neo-autonomista o possibilista, en cap de les instàncies del partit, tant a nivell de direcció com en l'actuació en instàncies polítiques com, per exemple, el Congrés de Diputats. Cal tenir molt en compte que, allò que es mirarà amb lupa al final d'aquesta Assemblea, és de si realment hi ha hagut una renovació efectiva que esborri qualsevol dubte de marxa enrere en el compromís amb la República. A més, la deriva d'altres formacions, fa més rellevant el rol central del Partit, i doncs, la seva responsabilitat en no caure en cap temptació espanyolista. En aquest sentit, RCAT considera bàsic que es produeixi una clara renovació en la presidència, vice-presidència i en la coordinació general del Partit, perquè únicament d'aquesta manera es donarà un senyal inequívoc que s'està profundament compromès amb el nou escenari polític derivat de l'1 d'octubre, del 27 d'octubre i del 21 de desembre. 
 
 Aquesta renovació també és necessària de cara a les properes eleccions locals, on no tenim cap dubte que els votants demòcrates i republicans passaran factura a aquells que caiguin en els paranys espanyolistes que tenen per objectiu acabar amb les victòries republicanes esmentades. Els governs locals han d'estar en mans de la majoria republicana, perquè està claríssim que, els que no hi estiguin, els espanyols els convertiran en trinxeres contra la República i els faran servir en la seva estratègia de divisió territorial, d'enfrontament civil i violent.

És per això que RCAT també fa una crida al PDECAT a no tenir cap mena de rebuig a participar en les primàries republicanes que des de l'ANC i altres instàncies s'han proposat per escollir els caps de llista. La unitat republicana serà indestructible i derrotarem sense cap mena de dubte les opcions espanyolistes o les falses terceres vies, particularment a les grans ciutats, i de forma destacada, a la nostra Capital Nacional, Barcelona. El PDECAT és el gran partit del món municipal de Catalunya, i no tenim cap dubte que, si sap mantenir-se lleial als principis republicans, tornarà a encapçalar molts governs locals, però a les grans ciutats, cal un plantejament molt més obert i ambiciós, i és per això que cal sumar tots els esforços en una mateixa direcció, sense generar cap dubte, repetim-ho.
 Pel que fa a la política nacional, és a dir, la que es fa al Parlament de Catalunya, RCAT, en coherència amb el que s'ha dit més amunt, crida al PDECAT a establir un lligam indestructible amb la candidatura de Junts per Catalunya, de la qual és el seu nucli central, el seu rovell de l'ou. En les eleccions del 2017, JXCAT va aconseguir capgirar els pronòstics electorals d'una manera impressionant i amb molt poques setmanes de marge. Va ser un enorme motiu d'orgull, i a ningú no se li escapa que en aquest procés, de nou, la figura del President Puigdemont, va ser cabdal. Vam derrotar els espanyols que se les prometien molt felices. Doncs bé, ara, cal afermar sense cap dubte la unió o l'associació indestructible entre les dues instàncies, i fins i tot intentar ampliar-la a altres organitzacions i entitats que no avantposin el seu dogmatisme ideològic a la consolidació de la República, ja declarada el 27 d'octubre, que és l'única forma d'estat que pot garantir el benestar, la seguretat, la justícia i la prosperitat al poble català.
En definitiva, RCAT crida al PDECAT a seguir liderant el moviment republicà, fent-ho d'una manera clara, diàfana, sense cap hesitació, i per descomptat sense cap temptació de fer passos enrere. Aquells i aquelles que vulguin tornar a pantalles passades, han de comprovar que el seu moment ja ha passat, que només hi ha una sola direcció, la que marca de forma democràtica el poble català, i aquesta és la de la consolidació de la República de Catalunya com un membre més de la comunitat internacional.

diumenge, 8 de juliol de 2018

VOLEN UN ULSTER*

Malgrat tots els 155 que es fan i es desfan, ningú no pot negar que l'1-O, el 27-O i el 21-D, van colpejar durament l'espanyolisme, que va recórrer a la suspensió de l'autogovern i a diverses onades repressives i d'assetjament que, també, s'han demostrat debades. Ara sabem que va ser la pressió internacional la que va evitar un bany de sang, l'1-O.

Però, a mesura que la República es refà de l'atzagaiada, l'histerisme espanyol es desferma cada cop més. No només no retrocedim, sinó que cada cop som més i més forts. Com ho demostra el fet que ara no tenim un sol President, sinó com aquell qui diu, en tenim dos. I ambdós ben conjuntats i en harmonia. No vols caldo...
La prova més fefaent, és que el govern espanyol ha saltat pels aires. No ha resistit la pressió internacional de regenerar-se, que sorgia de la necessitat de presentar-se com una democràcia avançada, sobretot arran de l'ofensiva catalana a Europa, a l'ONU, que deixava Espanya com un drap brut. Que és el que és.

Ja fa uns anys, sota la presidència d'Artur Mas, ens vam carregar el seu cap de l'estat, Joan Carles de Borbó, que va tirar milles quan va veure la que se li apropava. De pressa i corrents, va abdicar en el seu fill, que ni s'ho esperava, ni probablement ho desitjava.

Ara, sota la “co-presidència” de Puigdemont i Torra, ens hem carregat el president del govern espanyol. L'individu que es feia el milhomes així que podia, d'haver-nos derrotat. Anava pavonejant-se i lliurant medalles i doctorats honoris causa a aquells que considerava que l'havien ajudat a anul·lar l'enèsima “revolta catalana”. Tan cregudet ho tenia, que de cop i de sobta, s'ha vist escombrat per una situació que la seva supèrbia havia provocat. Bon vent!

L'ensorrament del règim, lògicament, s'ha vist en gran part accelerat per les sentències contundents dels tribunals de Bèlgica, Alemanya, Suïssa, Escòcia. També per la pròpia ONU i pel Consell d'Europa. Fins i tot el sancta sanctorum dels seus aliats, la Comissió Europea, ha començat a arrufar el nas. I això que encara no s'ha pronunciat el Tribunal Europeu de Drets Humans.... Serà un Big Bang espectacular.

Per això, des de les seves entranyes ja n'hi ha que comencen a reprendre la idea de muntar un Ulster, que ja en el seu moment havia proposat un tarat considerable, el cognom del qual comença per Ca i acaba per ñas.

Què vol dir muntar un Ulster? Molt senzill: fomentar l'enfrontament civil, per tal de crear la percepció que s'està en una guerra civil, i llavors desplegar l'exèrcit espanyol i altres forces paramilitars, en missió de preservar “la pau” i separar els “bàndols” en conflicte. I així posar-se la medalla de ser un exèrcit apaivagador i humanista.

Naturalment, tot és fals. I com sempre, els espanyols no inventen res de nou. Ja es va utilitzar al nord d'Irlanda, per part del Regne Unit i també s'ha utilitzat a Ossètia i a Crimea, en aquest cas per part de Rússia.

No hi ha “enfrontament civil”, sinó una continuada i pura agressió violenta per part dels espanyolistes, que intenten provocar la societat catalana amb atacs cada cop més desacomplexats. Tant que ja apareixent pintades als carrers on es demana que se superi l'única línia roja que encara no han travessat: la de matar.

No tinc cap mena de dubte que, a mesura que el nostre triomf sigui encara més contundent, més la seva paranoia s'incrementarà. I l'apel·lació a la intervenció militar no serà, lògicament, per preservar la pau, sinó per intentar acabar amb la República. D'això, no en tinc cap mena de dubte. No faran d'apaivagadors, ni de bon tros. Aniran a per nosaltres, tal i com ja cridaven el passat mes d'octubre.

Per això, és necessari fer una crida a plantar cara. No farem cap pas enrere. I, ben al contrari, anirem cap endavant, peti qui peti. És una crida que faig a tots els patriotes. I que també fa Reagrupament, lògicament. Tenim una jove república i cal protegir-la de totes totes. Però sobretot cal consolidar-la i fer-la arrelar-se en tots els pobles i viles d'aquest país nostre. Som-hi?

*(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM 79, JUNY 2018)