Pol Molas, expert militar: "Fa temps que a Catalunya patim atacs com els de Ceuta, però per part de l'Estat" (El Nacional, 5.09.2026)

Entrevistem el president de la Societat d'Estudis Militars per entendre millor la crisi de seguretat

Berto Sagrera

Barcelona. Dissabte, 5 de setembre de 2026. 

Pol Molas, expert militar: "Fa temps que a Catalunya patim atacs com els de Ceuta, però per part de l'Estat"

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, continua exonerant públicament el Marroc de cap responsabilitat en l'entrada massiva de migrants a Ceuta els passats dies 30 i 31 de juliol, però la resta del Congrés dels Diputats té molt clar que Rabat és rere la crisi. Encara més, dimecres es va conèixer un informe de la policia espanyola que responsabilitza els gendarmes marroquins de l'allau, mentre que un altre document parla de l'alta probabilitat de noves accions hostils a l'anomenada zona grisa, un concepte relacionat amb la idea de guerra híbrida i que es caracteritza per ser una mena d'espai ambigu entre la pau i la guerra en el qual és difícil atribuir l'autoria de l'agressió.

El president de la Societat d'Estudis Militars, Pol Molas (Barcelona, 1982), posa molt d'èmfasi en aquesta idea de zona grisa a l'hora de parlar de la crisi i recorda que no es tracta d'un concepte nou. Té clar que "a Catalunya fa temps que patim atacs a la zona grisa (com els de Ceuta), però per part de l'Estat", fent referència al dèficit fiscal i a la manca d'inversions. A ElNacional.cat l'entrevistem per videotrucada per intentar entendre una mica millor aquesta crisi de seguretat a Espanya, però també parlem del tema que més li interessa: el coneixement en matèria de política de defensa al servei de l'interès nacional català. Precisament, aquest estiu es va publicar l'últim número de la Revista de Catalunya, dedicat a aquesta qüestió i que ell ha coordinat.

Hi ha una fricció entre ministeris. És lògic que el govern espanyol no vulgui entrar en un xoc diplomàtic

Aquesta setmana ha estat notícia un informe de la policia espanyola segons el qual l’entrada massiva de migrants a Ceuta va ser cosa de gendarmes marroquins. L'informe afegeix que l’objectiu d’aquests gendarmes no era migratori, sinó més aviat de desestabilització. Creu que el Marroc és al darrere d'aquesta crisi?

És una hipòtesi força plausible. De la mateixa manera que hem vist que Turquia el 2015 i, posteriorment, Rússia i Bielorússia han fet de la immigració una eina de pressió en l'àmbit de la zona grisa, el govern del Marroc ho podria haver fet perfectament. I quadra, en el sentit que tot es desenvolupa de forma molt ràpida. La gendarmeria marroquina directament desapareix i, de sobte, comença a entrar tot de gent convocada per les suposades xarxes socials espontàniament. És força sospitós.

Entén les reticències que del govern espanyol a l'hora d'assenyalar el Marroc?

El govern espanyol es troba en una disjuntiva. Més que el govern espanyol, l'aparell de l'Estat i tres ministeris concretament. D'una banda, tenim el Ministeri de l'Interior, que depèn molt dels serveis de seguretat marroquins per proporcionar informació respecte a crim organitzat i jihadisme. D'una altra, tenim el Ministeri de Defensa i el d'Afers Exteriors, que també són ben coneixedors de les intencions hostils i potencialitats del Marroc. Per tant, hi ha una fricció entre ministeris. I és lògic que no vulguin entrar en un xoc diplomàtic, ja que el primer problema el tenen dins de l'aparell de l'Estat.

L'acció dels dies 30 i 31 de juliol podria haver estat un exercici de cara a quan facin l'entrada gran

Esmentaves la zona grisa. Recentment, ha sortit un altre informe sobre la probabilitat de noves accions hostils a Ceuta i Melilla dins d'aquesta zona grisa. Què podem esperar en els següents mesos?

En els pròxims mesos no esperaria gaire, però hi ha una hipòtesi més que plausible: que l’acció dels dies 30 i 31 de juliol fos un exercici de cara a quan facin l'entrada gran. És a dir, amb aquesta acció han aconseguit tres coses. D'una banda, informació de les forces disponibles per part de l’aparell de seguretat. No dels militars, que ja saben quants n’hi ha, sinó de les forces policials. D'una altra, informació dels temps de reacció. I, finalment, de les reaccions internes i externes a favor o en contra d'Espanya. Un cop tens tota aquesta informació pots preparar amb més garanties la següent acció, en cas que vulguis actuar. Fixa't: si el Marroc hagués volgut consolidar la posició, ja sigui una operació en la zona grisa o una acció militar, hi hauria hagut l’aspecte de la logística; en aquest cas, la gent que hi van enviar no anava amb gens de proveïments, de manera que el Marroc no pretenia controlar la posició. Si l'haguessin volgut aguantar, haurien enviat la gent amb proveïments, però anaven tots amb espardenyes, no tenien menjar per aguantar uns quants dies ni aigua. Aleshores, el que podem esperar és que en aquests moments l’aparell de seguretat de l’Estat marroquí estigui fent la seva revisió post acció de cara a futures accions.

De quina mena d'accions parlem? L'informe descarta una acció militar…

D'una acció similar, però més a gran escala, com la Marxa Verda. En el cas d’una acció militar, hi ha un aspecte molt delicat, que és que l’estret de Gibraltar és un espai molt transitat. Posar-s’hi a disparar pot tenir conseqüències que vagin més enllà dels dos potencials bel·ligerants. Imaginem que hi ha intercanvis de foc amb míssils contra objectius terrestres o antiaeris… És fàcil que, en un espai tan estret, algun impactés contra algun vaixell mercant. Per tant, ràpidament hi hauria una intervenció internacional per tal d’apaivagar la situació, tot i que Ceuta no entri en el marc de garanties de l’OTAN. El Marroc és conscient d'això, de manera que els és més pràctic atacar des de la zona grisa.

L'Estat marroquí no necessita per a res ni a Rússia ni a Israel per a una acció d'aquesta mena

Les accions a la zona grisa poden ser executades per Estats, però també per agents no estatals. Descarta que hi hagi algun agent d'aquesta mena?

Quin agent no estatal hi pot tenir interès? Un agent no estatal en aquella zona seria un grup jihadista, i els grups jihadistes es dediquen a altres coses bastant més directes. Jo ho descartaria.

Sánchez evita assenyalar el Marroc, però sí que ha disparat contra Rússia i contra Israel. Hi juguen res?

Més enllà de les declaracions, diria que hi juguen ben poc. És a dir, l'Estat marroquí no necessita per a res ni a Rússia ni a Israel per a una acció d'aquesta mena. Una altra cosa és que l'Estat espanyol s'hagi antagonitzat amb Israel, però el Marroc no els necessita per a res. I Rússia està per a altres coses en aquest moment.

La zona grisa sempre ha existit i aquí no som aliens a un conflicte com aquest

Un mes després, quina lectura fa en matèria de defensa i seguretat del que va passar a Ceuta?

Els van agafar bastant per sorpresa. No des de la perspectiva de defensa, perquè en aquest aspecte tant Ceuta com Melilla disposen de guarnicions prou ben equipades per la dimensió que tenen, a banda dels reforços que arribarien ràpidament des de la Península en cas d’un conflicte obert. Però en l’aspecte d'accions de la zona grisa, no hi havia prou agents per respondre. Per la banda marroquina es van retirar els elements de seguretat auxiliar, així com la gendarmeria, i tant el Cos Nacional de Policia com la Guàrdia Civil es van veure desbordats. És un dels punts que suposo que reforçaran.

I Catalunya, què en pot aprendre?

A Catalunya, els atacs a la zona grisa fa temps que els patim, però directament per part de l'Estat. Quan es parla del dèficit fiscal, no es tracta d'una qüestió recaptatòria, sinó que és una eina per designar el poder econòmic que ha tingut el país, el pes que ha tingut des del segle XIX i fins ben entrat el XX. Tot això forma part d'una estratègia, la zona grisa sempre ha existit i aquí no som aliens a un conflicte com aquest.

La idea és que els catalans tinguem una visió i veu pròpia sobre defensa, que no estigui mediada per altres

Creu que aquest conflicte pot fer que a Catalunya ens replantegem tot un seguit de qüestions sobre defensa i seguretat?

No, això ja ve d'abans. Des de la Societat d'Estudis Militars encarreguem des del 2017 el baròmetre sobre política de defensa i preguntem sobre això, sobre si la gent estaria d’acord a tenir unes forces de defensa com les d'altres països d’Europa, sobre la pertinença o no a l'OTAN, sobre la participació en missions internacionals de les Nacions Unides… I la gent té una resposta normalitzada. Tot i que el context internacional s’ha endurit i la guerra convencional ha vingut a Europa amb la guerra russo-ucraïnesa, amb una influència clara, el cas és que la societat catalana ja tenia una visió més normalitzada del que sembla.

Justament, la crisi de Ceuta ha coincidit amb la publicació de l’últim número de la Revista de Catalunya, sobre la política de defensa, que vostè ha coordinat.

Aquest número de la Revista de Catalunya et dona una visió de 360 graus sobre la política de defensa. Arrels històriques, models comparats europeus i diferents àmbits concrets, com el de la indústria, el dels drons, les tecnologies de l'espai… Et dona una panoràmica general. La recomano a tothom, perquè hi tens de tot. Hi hem estat treballant durant un any i ha sortit un gran número. En paraules del mateix Frederic Porta, el número més ambiciós que s'ha fet fins ara. L'element subjacent a aquest número és que els catalans tinguem una visió i veu pròpia sobre defensa, que no estigui mediada per altres. Perquè si nosaltres no la tenim, algú la tindrà per nosaltres, i no necessàriament a favor dels nostres interessos.

REINDUSTRIALITZACIÓ I DEFENSA, A LA SOCIETAT D'ESTUDIS MILITARS

 

Acabar la feina per Pol Molas (Societat d'Estudis Militars)

Els instruments de l’ocupació romanents després de la independència han de ser eliminats metòdicament

Any 4 Núm. 88 — Especial d'Estiudiumenge, 30 de juliol de 2023

Durant anys hem hagut d’escoltar consignes com ara «la independència no es fa contra ningú» o «això va de democràcia». Ambdues, fins i tot sense processisme pel mig, denoten un desconeixement notable del que és ser un estat i del que implica. Evidentment, la independència es fa contra algú —l’Estat espanyol i els seus delegats d’ocupació— i això va d’existència, les consideracions democràtiques tot i ser importants, van darrera d’això. Alhora, cal recordar altre cop que el conflicte entre Catalunya i Espanya no es resoldrà amb la independència. El seu currículum històric, així com la por —fonamentada— que la resta dels Països Catalans segueixin el mateix camí, comportaran topades i interferències periòdiques.

L’objecte d’aquest article, doncs, és deixar clar que no es pot deixar marge d’actuació a cap serrell de l’aparell de l’Estat espanyol romanent a la Catalunya independent. El propòsit d’això és doble. En primer lloc cal assenyalar de forma inequívoca que no hi ha marxa endarrere. Més de tres segles d’ocupació requereixen fer net. El segon motiu és evitar qualsevol conat d’insurgència dirigit per aquests elements. Ara bé, això ha de ser acomplert de forma freda i metòdica, placant qualsevol intent de fúria venjativa. Dit d’una altra manera, això no serà com les 48 hores de «barra lliure» que Charles De Gaulle va autoritzar després que França fos alliberada dels nazis. Hi ha dues raons per operar d’aquesta manera. La repressió —sí, la paraula és repressió— indiscriminada acaba antagonitzant aquells elements que per caràcter no serien proclius a la insurgència. En segon lloc, ens interessa que en aquest conflicte no hi apareixin tercers actors que obliguin a una solució de compromís, que l’únic que aconseguirien seria perpetuar-lo. Hi ha d’haver guanyadors i perdedors.

Descrits doncs el propòsit i els principis rectors, hem de radiografiar els diferents components de l’ocupació espanyola a Catalunya, que podem dividir en tres grups: operatiu, socioeconòmic i polític. El primer d’aquests el formen elements de l’espanyolisme violent —grups d’extrema dreta i ultres del futbol— que són els instruments predilectes per les accions en la zona grisa, aquella que queda sota del llindar de la guerra i on l’estat pot negar qualsevol mena d’implicació. Cal sumar-hi també tots aquells comandaments de les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat (FCSE) al Principat, especialment aquells amb més coneixement d’aquest. El segon grup, els elements socioeconòmics, comprèn tots aquells dirigents de patronals, sindicats i mitjans de comunicació unionistes. No cal aturar-nos a enumerar el seguit d’accions de tots ells tant per legitimar l’ocupació, així com beneficiar-se’n. Finalment tenim el grup dels polítics unionistes. En aquest hi englobem tots aquells que s’hagin ocupat un càrrec institucional des de l’1 d’octubre del 2017 ençà.

Entenent que tots aquests grups tenen la seva pròpia naturalesa i funció, se’n desprèn que cal elaborar solucions a mida per cadascun d’ells. Anem doncs per ordre. El cas dels elements operatius és el que possiblement requerirà menys recursos. D’una banda, tots ells estan perfectament identificats i territorialitzats des de fa dècades. Cal tenir present alhora que l’unionisme violent i els ultres del futbol no són un grup monolític, sinó que tendeixen a rivalitzar per qüestions menors, i aquest és un punt que pot i ha de ser explotat. Un cop assolida la independència, ja no tindran la cobertura policial i jurídica, de forma que fins i tot sense ser il·legalitzats —quelcom recomanable— podran ser processats per la més mínima acció. Més enllà d’això, les mesures que emprengui l’aparell de seguretat de la República Catalana les deixem a la seva discrecionalitat i diligència.

Respecte als comandaments de les FCSE ens trobarem que, com la resta de funcionaris de l’Estat, es trobaran en un territori en el qual ja no tenen feina. És previsible que una part d’aquests marxi. Respecte als qui es quedin, per pura precaució hem de contemplar-los a tots com a una possibles operatius d’un veí hostil, i per això caldrà monitoritzar-los. Aquí aplica un mètode universal: «follow the money». En cas que aquests trobin feina en un període inferior a dotze mesos, hem de donar com a possible que segueixin cobrant de l’aparell de l’estat mitjançant empreses pantalla. En cas, però, que segueixin residint aquí i el seu tren de vida hagi baixat substancialment, pot interpretar-se que els han abandonat. Com en el cas del subgrup anterior, l’aparell de seguretat de l’estat tindrà marge d’actuació per fer el que més s’escaigui. Només un apunt: recordem la relativa facilitat amb la qual els comandaments espanyols poden ser comprats —recordem l’episodi en que la diplomàcia i la intel·ligència britànica va evitar que Espanya entrés a la IIGM subornant figures clau.

Passem ara al grup socioeconòmic, dins el qual hi agrupem patronals, sindicats, mitjans de comunicació unionistes. Com a punt de partida bàsic apostem per una eliminació general de qualsevol mena de subvenció, mitjançant una llei anticlientelisme. Una mesura que també liquidarà de pas tots aquells qui han viscut del catalanisme/processisme. Això però, no és suficient. És aquí on proposem una Comissió de Responsabilitats que assenyali què va fer cadascun dels actors socioeconòmics des de l’1 d’Octubre del 2017, data que emprem com a moment fundacional —hi va haver un referèndum i el vam guanyar. La Comissió de Responsabilitats elaborarà un informe exhaustiu a partir del qual se n’hauran de determinar les mesures pertinents. Però el principi general que les sobrevolarà en tot moment serà aquest: «el col·laboracionisme no us sortirà de franc.» En cas de no acudir a aquestes compareixences, el patrimoni dels directius d’aquestes organitzacions serà embargat i es presentaran ordres de detenció internacionals contra ells. Capítol apart mereix l’RCDE Espanyol. De la mateixa manera que a Polònia no hi ha cap club esportiu que es digui «Grossdeustchland», l’existència de l’Espanyol només s’entén com a instrument de la ocupació. La seva cobertura reiterada a grups d’ultradreta unionistes és suficient per a decretar-ne la dissolució.

Finalment ens queden els elements polítics. El mateix sistema de la Comissió de Responsabilitats hi és aplicable. Ara bé, no som partidaris d’il·legalitzar partits unionistes. Això és més per una qüestió pràctica que no pas democràtica. Qualsevol procediment contrainsurgent ha de comptar amb una «cartografia» de la població potencialment procliu a donar suport als insurgents. L’oficial i teòric contrainsurgent francès David Galula plantejava una divisió en tres «colors»: blanc per les zones pacificades, rosa per les que hi estiguessin en curs i vermell per les pendents. Repetim el que hem dit al principi: s’han d’evitar embats de fúria cega i operar de forma metòdica. En definitiva, una adaptació del sistema proposat per Galula.

La Guàrdia Civil fugint de Montroig del Camp

(1.10.2017)

En aquest article hem procurat exposar un objectiu —fer net dels instruments de l’ocupació— i uns principis rectors —fer-ho de forma sistemàtica i freda. Aquesta actuació s’emmarca també dins una estratègia nacional que cerqui garantir una dissuasió consistent. Tenint present que la carta de protegir les minories nacionals a l’exterior ha estat una excusa per l’agressió, no hem de descartar que l’Estat espanyol la jugui. Així doncs, desarticular qualsevol conat d’insurgència és cabdal. Aquesta estratègia però, s’ha de conduir amb la combinació de fermesa i finesa descrita. Per descomptat això corre en paral·lel amb la generació de la nostra dissuasió militar convencional, però no podem oblidar que aquesta s’empra contra les amenaces exteriors. No entendre-ho no només seria antidemocràtic, sinó maldestre i contraproduent.

Pol Molas @polmolas_semPol Molas és cofundador i president de la Societat d'Estudis Militars (SEM) i coautor de "Política de Defensa i Estat propi" (Editorial Base, 2017). La seva principal àrea d'estudi és la guerra naval.

NOTA: Fotos posades per J.S.

LA MILLOR LECTURA PER UN DIA COM AVUI: INFRAESTRUCTURA DUAL de POL MOLAS

Infraestructura dual

Cal prendre consciència de les infraestructures civils que poden tenir una capacitat militar.

Any 4 Núm. 85

diumenge, 18 de juny de 2023

El sistema de carreteres de l’imperi romà és ben conegut; amb calçades pavimentades, tot sovint amb una amplada per a fer-hi passar dos carros, permetia tant el comerç com el moviment ràpid de tropes allà on fossin requerides. El que no ho és tant són el seguit de dipòsits de gra i farratges que es situaven al costat de les vies. Així doncs, en cas d’alguna crisi als «limes», les legions trobaven abastiment sense necessitat d’aturar-se a les ciutats. No és que això fos quelcom fora de l’abast dels bàrbars tecnològicament parlant, però, tanmateix, pensar a situar d’avançada material per operacions militars quedava més enllà de la seva imaginació.

Aquest n'és només un exemple, però d'infraestructures duals —civils i militars— en trobem al llarg de la història. El ferrocarril n’és una de les més conegudes, i la seva qualitat o deficiència es va posar de relleu a la I Guerra Mundial. Mentre que els alemanys van arribar al pic d'un tren cada cinc minuts sobre els ponts del Rin l'agost de 1914, la magra xarxa ferroviària russa obligava a escollir entre fer passar municions o bé pinso pels cavalls alternativament, tot minvant el potencial ofensiu. Un altre exemple en són els ports. L'estrateg naval nord-americà Alfred Thayer Mahan comptava el nombre de ports de cada país —sense distinció entre si eren per naus mercants o de guerra— com un dels sis factors a tenir en compte a l'hora d'analitzar-lo. Un exemple més recent és el de la línia de continuïtat entre el desplegament de la xarxa de cable de telègraf submarí amb la fibra òptica actual, essent una pura formalitat intentar classificar-la com a militar o civil.

Tots aquests elements són al nostre entorn quotidià i, com passa amb la geografia, no en som gaire conscients. Anem doncs per parts. El primer que cal fer és veure les diferents categories d’infraestructures. Molt genèricament, aquestes es classifiquen entre (a) energètiques, (b) de transport/logístiques i (c) de telecomunicacions. El combustible i el plàstic que produeix la petroquímica de Tarragona, per exemple, pot ser igualment útil per a l'activitat civil com per a les forces militars. La xarxa viària i ferroviària, els ports i aeroports en són exemples fàcils de comprendre. Menys coneguts són però, els ports de cable submarí, com ara els de Barcelona, Sagunt i València. De tot això se’n desprèn que podrien ser també objectius militars en cas de conflicte. Només cal recordar l’Ofensiva Combinada de Bombardeig (1943-45), on britànics i nord-americans van atacar —amb resultats desiguals— la indústria i la producció i distribució energètica del III Reich. A l’actual guerra Russo-ucraïnesa hem vist quelcom similar contra les centrals energètiques ucraïneses —sense menystenir els casos en què s’ha apuntat deliberadament contra població civil.

Amb aquesta breu panoràmica hem de preguntar-nos doncs: quines potencialitats i vulnerabilitats té la nostra infraestructura dual? En primer lloc, tenim la xarxa viària i ferroviària, que ens permetria moure amb relativa rapidesa les nostres forces d’una situació de crisi. Justament per garantir la dissuasió en cas de remor de sabres des de l’oest, poder mobilitzar i desplegar les formacions de reservistes a Ponent de forma ràpida és cabdal. Aquesta mobilització ràpida prèvia és en el que va fallar Israel el 1973 —el Pla Shovach Yonim— on entre altres coses, s’havien desmuntat les línies de ferrocarril existents al Sinaí abans del 1967. Malgrat que tinguem línies de ferrocarril, aquestes haurien de ser millorades substancialment per generar redundàncies. Hem de donar per fet que en cas de conflicte aquestes seran danyades, destruïdes o col·lapsades per l’evacuació de civils. En aquest aspecte hem de tenir preparats equips de reparació ràpida, amb la corresponent formació i material en estoc. Un cas extrem d’especialització en són les tropes ferroviàries russes, però Suècia també ens pot aportar exemples exitosos de col·laboració estructurada entre civils i militars per situacions de guerra i emergències.

En el cas de les carreteres i autopistes, malgrat ser necessari disposar d’equips de reparació, l’aspecte de la planificació és imprescindible. L’evacuació de civils de les zones de combat pot deixar aquestes vies inutilitzables i cal saber compaginar aquesta tasca amb el moviment de tropes i material cap a les àrees de desplegament avançat. Un altre element a tenir a punt són els espais aprofitables per les forces aèries. D’una banda, les àrees de servei i polígons logístics són terrenys ideals per emplaçar heliports improvisats. La recàrrega d’armes i combustible, així com l’extracció ràpida de ferits serien algunes de les potencialitats. Un aspecte més complicat és el d’habilitar pistes d’envol i aterratge per l’aviació d’ala fixa. Un dels clàssics de la Guerra Freda a Alemanya i els Països Nòrdics era emprar les rectes llargues per aquesta funció, donant per descomptat que molts aeròdroms quedarien inutilitzats per la potència de foc terrestre i aèria dels soviètics. No farem esment dels ports i aeroports, ja que trobem que són infraestructures duals prou evidents.

Respecte a la infraestructura energètica, cal reconèixer-ho, som extremadament vulnerables. A banda de la dependència energètica de l’exterior —prop de tres quartes parts de la producció d’energia primària— la poca producció elèctrica pròpia prové de la nuclear d’Ascó. Eliminar les principals estacions transformadores que en depenen seria suficient per deixar-nos sense energia elèctrica. Així doncs, a banda dels equips de reparació del material elèctric és imprescindible el desplegament d’una xarxa multinodal on la producció i el consum energètic siguin tan propers com sigui possible. Això passa, tant sí com no, per les renovables i, per descomptat, per liquidar el nimby nostrat. En el moment que entenguem que aquest perfil de gent —sumats a la incompetència de la Generalitat— no són només egoistes i il·luminats, sinó una amenaça per a la nostra seguretat nacional, anirem més per feina.

L’aspecte de les telecomunicacions, afortunadament és el que ens dona més opcions. La principal vulnerabilitat la trobem en l’atròfia creativa que ens han generat quinze anys de telèfons intel·ligents. En aquest camp, per exemple, radioaficionats i hackers podrien anar de bracet, talment com ho fan a les Forces de Defensa de Suècia. Aquest perfil d’especialistes alhora, són especialment indicats per «alfabetitzar» la població en l’aspecte de telecomunicacions d’emergència. Certament, però, el sistema de cables submarins de fibra òptica que ens connecten amb la resta del món són vulnerables. Això requerirà inversió en la vigilància i protecció aquests però, tanmateix, la tecnologia per fer-ho ja existeix. Més de dues dècades de desenvolupament en vehicles submarins no tripulats arreu del planeta ens permeten proveir-nos de solucions a preus raonables.

En aquest article hem procurat generar una presa de consciència de la infraestructura dual. Potenciar-la i protegir-la és imprescindible, ja que el futur no és previsible, i creure que més enllà de l’horitzó tot serà estable i civilitzat és una il·lusió perillosa —sinó, recordem que des de la fi de l'URSS fins a la invasió de Geòrgia amb prou feines van passar disset anys. Oimés quan, tal com assenyala en Frederic Porta, el conflicte entre Catalunya i Castella va més enllà de la independència. Les solucions esmentades requereixen en bona mesura la col·laboració entre la població civil i les forces de defensa, però aquest aspecte no és en absolut inassolible tenint present el grau de voluntarisme existent i la nostra tradició d’autoorganització, que ens connecta des del present fins a l’edat mitjana. Així doncs, la resta es resumeix en planificació, voluntat i constància.

Pol Molas és cofundador i president de la Societat d'Estudis Militars (SEM) i coautor de "Política de Defensa i Estat propi" (Editorial Base, 2017). La seva principal àrea d'estudi és la guerra naval.

ESTUDIAR LA GUERRA per POL MOLAS*

Les conseqüències que té la guerra obliga tant a civils com militars a estudiar-les per prendre decisions.

Any 3 Núm. 61

diumenge, 12 de juny de 2022

Napoleó observava l’evolució dels combats a Leipzig. Malgrat la contundència dels atacs francesos contra les línies prussianes, no havien aconseguit provocar caos i pànic com set anys abans a Jena. Aquell 16 d’octubre de 1813 —primer dels tres dies de la batalla— l’Emperador acabaria exclamant-se: «Aquests animals han après alguna cosa!». Tenia raó. La pràctica totalitat dels comandaments prussians —especialment aquells en posicions d’estat major— provenien de la Militärische Gesellschaft (Societat Militar). Aquesta organització privada s’havia dedicat a estudiar i debatre els canvis en la guerra des del 1801, tot mirant de cercar una alternativa a l’encarcarament de l’aristocràcia militar prussiana. La derrota de Jena-Auerstädt el 1806 obriria la porta a què comencessin les reformes que calia sota el lideratge de Scharnhorst.

El cas de les reformes prussianes és potser un dels més il·lustratius de com l’estudi de la guerra és cabdal per assolir la victòria. Com hem dit anteriorment, s’ha de procurar exercir una dissuasió efectiva per tal d’estalviar-se conflictes. Això, però, no és llicència per no preparar-se per lluitar i guanyar quan no hi hagi cap altra opció.

Assumit, doncs, la importància d’estudiar la guerra, hem de preguntar-nos en primer lloc: qui l’ha d’estudiar? Si observem la majoria de països occidentals, la resposta és evident: tant civils com militars. Un dels fonaments de qualsevol estat que es concebi com a democràtic és la subordinació de la institució militar al poder civil. Ara bé, tant el legislatiu com l’executiu —així com els servidors públics i aquelles associacions amb incidència institucional— han de tenir un coneixement profund de què és la guerra i la seva conducció per tal de prendre decisions fonamentades.

Si ens fixem en la literatura institucional europea i nord-americana (Canadà inclòs), hi trobem les estratègies de seguretat nacional i defensa que proveeixen unes línies mestres a partir de les quals se’n deriva la política de defensa. D’aquí en sortiran els programes d’adquisició de material, els dimensionaments de les forces i els criteris de selecció i retenció del personal. Un dels problemes habituals —més o menys greu en funció del país— és la competició entre les diferents branques militars pels recursos. L’exèrcit tendirà a voler més efectius mentre que la marina i la força aèria mai no tindran prou vaixells o avions. La tria mai és fàcil, i és per això que els decisors institucionals han de tenir un coneixement profund dels conflictes presents i potencials per trobar l’equilibri més escaient. Tal com exposava Colin S. Gray a Strategy and Defence Planning aquesta tasca sempre té un bon marge d’incertesa, però cap estadista la pot eludir.

L’estudi de la guerra entre els professionals de la milícia pot semblar un imperatiu, però no sempre ho han trobat evident. Davant les exigències físiques i morals del fenomen bèl·lic, la necessitat de cultivar l’intel·lecte sovint ha quedat en un segon pla —i a voltes s’ha topat amb actituds hostils. Però qualsevol força mínimament competent valora i nodreix l’educació del seu personal. Tal com diu el general —i ex-Secretari de Defensa dels EUA— Jim Mattis, «Si no has llegit centenars de llibres, ets un analfabet funcional i seràs un incompetent, perquè les teves experiències personals no són prou àmplies per sostenir-te».

L’estudi de la guerra dins de la institució militar té àmbits i nivells. Mentre els sotsoficials i oficials júnior (tinents i capitans) es centraran en el lideratge, tàctiques i la literatura més tècnica, els comandaments intermedis (majors, tinents coronels i coronels) abordaran l’estratègia i les operacions. Els alts comandaments (generals), en tant que node entre la direcció política i les forces militars, estudien la naturalesa i el caràcter de la guerra per tal de formular els cursos d’actuació més escaients en cada cas. Per la seva visió panoràmica de la guerra, acostumen a treballar conjuntament amb els corresponents ministeris de defensa per elaborar les propostes de disseny de força sobre les quals han de decidir el legislatiu i l’executiu.

Exposat qui ha d’estudiar la guerra, passem, doncs, al com. La via principal és la institucional —universitats i acadèmies militars— però en cap cas es pot negligir la via informal —de la mateixa manera que no s’ha de confondre títols amb formació. En totes i cadascuna de les democràcies occidentals en les quals Catalunya ha buscat referents es disposen de centres de formació acadèmica. En la majoria dels casos es troben a les facultats de ciències polítiques, però la pròpia complexitat de l’estudi de la guerra requereix combinar disciplines. De fet, el King’s College de Londres va ser pioner, tot fundant el War Studies Department sota el lideratge de l’historiador —i veterà de la II GM— Sir Michael Howard. De fet, tot i ser centres civils, també hi acostuma a haver-hi alumnes d’uniforme, cosa que alhora evita la generació de compartiments estancs entre la institució militar i la seva societat. Això en cap cas va en detriment dels centres de formació específicament militar —sigui per la formació d’aspirants a oficial, estat major, etc. Senzillament són vies que es complementen.

L’altra vessant —aquella que no és reglada— tot sovint ha fet aportacions cabdals en l’estudi de la guerra i el servei d’armes. El cas de la Militärische Gesellschaft n’és un. Però en podem trobar més, com ara el Naval Institute als Estats Units, fundat el 1873 per un seguit d’oficials preocupats pel declivi de la US Navy després de la Guerra Civil. Aquesta mena d’espais són imprescindibles per l’intercanvi intel·lectual —no confondre amb aplecs de divagadors—, tot situant-se al marge de les cadenes de comandament o la possible ossificació acadèmica.

Arribats a aquest punt, ens hem de preguntar com es pot estudiar la guerra des del nostre país. D’una banda vam quedar privats de les institucions militars pròpies —així com la noblesa d’espasa— després del 1714. Hi ha hagut algunes excepcions, però la realitat és la que és. Tanmateix, l’absència d’aquests estudis en les nostres universitats és quelcom —com a mínim— sospitós. Hom ho pot comparar amb la ubiqüitat de departaments d’estudis per la pau. Que des dels successius governs proclamats independentistes no s’hagi abordat aquesta qüestió també és més que simptomàtic. La manca de cap «llibre blanc» sobre política de defensa per part del Govern, també. Sols ens resta —de moment— iniciatives no reglades com la Societat d’Estudis Militars actual, o bé formar-se a l’estranger. Sigui com sigui, estudiar la guerra és un deure indefugible de qualsevol societat adulta. Passat el nostre Jena particular l’octubre 2017, ara toca preparar-nos assolir Leipzig. Com diu en Frederic Porta, tenim un marge de temps per preparar-nos.

*NOTA: Publicat a Esperit, núm. 61, 12.06.2022

POL MOLAS, PRESIDENT DE LA SOCIETAT D'ESTUDIS MILITARS SOBRE UCRAÏNA

 

GRAN ENTREVISTA, I SOBRETOT, GRANS RESPOSTES, A LA SEM!*

Sense projecte en política de defensa l’independentisme no és creïble

Aquesta setmana parlem amb en Pol Molas analista del CEEC del 2008-2013 (a twitter @PolMolas_SEM) i en Daniel Soler (a twitter @DaniSolerSEM) sobre el projecte en política de defensa que hauria de tenir Catalunya si vol esdevenir un estat reconegut. Són membres fundadors de la sectorial de defensa de l’ANC (2012) i de la Societat d’Estudis Militars  (2014) (a twitter @estudismilitars)

Què és  la SEM? Qui en forma part? Quins són els seus orígens?

La Societat d'Estudis Militars (SEM) és jurídicament una associació, tot i que la nostra vocació és la d’exercir de think-tank amb l’objectiu de generar idees i debat sobre política de defensa, al servei del país. En formen part persones de trajectòries professionals i acadèmiques molt diverses, però amb aquest objectiu compartit. Els orígens de la SEM vénen de la continuació de l’antiga sectorial de Defensa de l’ANC, tot i que prenem el nom de l’entitat històrica fundada el 1924. 

Qui prepari la independència té la responsabilitat de tenir un projecte en política de defensa

Ens podrien explicar què va passar?

Exactament, vam estar treballant dins de l’ANC des de finals del 2012 fins al juliol del 2014. No volem entrar en polèmiques, però nosaltres no ens enganyem i entenem l’independentisme des de la ​realpolitik​. Sense projecte en política de defensa l’independentisme no és creïble. Qui prepari la independència té la responsabilitat de tenir un projecte en política de defensa, defugir aquesta qüestió és una mena d’autoengany. Sense política de defensa no hi ha Estat.

Han rebut pressions d’algun tipus?

La SEM és una entitat independent, des dels inicis hem volgut finançar-nos al marge dels pressupostos de les administracions per una qüestió de principis. El fet de ser una entitat que no viu del diner públic, fa irrellevants les pressions. 

Pensem que cal normalitzar el debat sobre política de defensa, perquè entenem que és cabdal per a Catalunya.

 Tenen alguna relació amb el govern de Catalunya?

No, som una entitat independent. La nostra funció és posar sobre la taula obertament informació i idees per a que arribin a tothom, igual com fan think-tanks civils en altres països. Pensem que cal normalitzar el debat sobre política de defensa, perquè entenem que és cabdal per a Catalunya. Naturalment, si se’ns demana la nostra visió de les coses, l’aportem. Però convé deixar clar que la nostra agenda no va lligada a la de les institucions ni, encara menys, dels partits.

Entenc doncs que tampoc tenen relació ni amb l’ANC ni amb Òmnium. I amb els Mossos?

Amb les dues primeres entitats no hi ha cap relació estructurada, tot i que tampoc cap antagonisme. En el cas del Cos de Mossos d’Esquadra, convé entendre que nosaltres treballem en un àmbit diferent. En qualsevol estat democràtic les polítiques de defensa i les d’interior estan diferenciades i és bo que així sigui. 

Malgrat els avenços, els partits polítics independentistes són encara lluny de generar projectes homologables internacionalment com va fer l’SNP a Escòcia.

 Quina és la posició dels polítics catalans en els temes de defensa?

És una bona pregunta, nosaltres veiem una evolució important, positiva, en els nostres polítics. En el darrer any, el Procés ha incrementat el contacte entre la política catalana i la internacional, especialment l’europea. En moltes ocasions als catalans se’ls ha demanat què pensaven fer en el camp de la defensa, i això ha comportat un bany de realitat. Davant d’un francès o un nord-americà que en una trobada informal et pregunta sobre la defensa no es pot fer el ridícul dient que aquest tema no és important, que no pensem disposar de recursos militars, o bé que subcontractarem militars d’altres països o fins i tot, que farem que se n’encarregui la policia. Si fas això automàticament tens credibilitat zero i el teu interlocutor interpreta que el cas per la independència és un afer de política interna, electoral. Malgrat els avenços, els partits polítics independentistes són encara lluny de generar projectes homologables internacionalment com va fer l’SNP a Escòcia. Anant al detall, el PDECAT procedia del “zero absolut” en propostes sobre defensa, però en els darrers tres anys ha anat generant-ne, incloent-hi una comissió especialitzada i emmarcant el seu projecte en l’àmbit OTAN. En el cas d’ERC, que partia d’un rebuig frontal a qualsevol política de defensa, sabem que hi ha un debat intern obert. Caldrà veure com evoluciona, tot i que si el seu referent és la socialdemocràcia escandinava, fora lògic apropar-se al seu model de defensa. En el cas de la CUP, no ens consta que hi hagi debat, tot i que pels seus plantejament d’empoderament ciutadà, democràcia radical i oposició a enquadrar-se a l’OTAN i la UE, el seu referent hauria de ser Suïssa, on els agrada dir que no tenen soldats, sinó ciutadans amb uniforme. 

És evident que caldria prevenir els riscos i dissuadir potencials agressors, però sense capacitats militars el principi de dissuasió no funcionaria i els riscos i amenaces, inevitablement, augmentarien.

Per tant, en una Catalunya independent unes forces armades son imprescindibles?

Sí. Si Catalunya esdevé un Estat haurà de ser capaç de controlar el seu espai aeri, marítim, terrestre i també les seves xarxes o espais cibernètics. Per a fer-ho calen unes forces de defensa amb capacitats militars. De no disposar-ne el nounat Estat tindria problemes davant d’actors, estatals o no que superessin la capacitat d’intervenció purament policial. És evident que caldria prevenir els riscos i dissuadir potencials agressors, però sense capacitats militars el principi de dissuasió no funcionaria i els riscos i amenaces, inevitablement, augmentarien. Es pot fer l’analogia amb les assegurances: no vols haver-les de fer servir mai, però està bé disposar-ne quan hi ha problemes, oi? Amb les forces de defensa passa el mateix: la dissuasió que et proporcionen potser no és mai una garantia al 100%, però sempre és bo comptar-hi, ja que ningú pot predir el futur.

Altrament, cap estat europeu voldrà tenir un “forat negre” de seguretat, un territori indefens prop de les seves fronteres. Pots adoptar diferents tipus de polítiques de defensa, però el que no pots fer és no tenir-ne cap. Una situació així seria una font de problemes que els altres estats es veurien obligats a solucionar. Si l’anticipen, podem dir adéu al reconeixement internacional. No voler disposar de forces de defensa essent independents és ja una contradicció en els termes. No és cap casualitat que no hi hagi cap país de la nostra dimensió demogràfica i marc geopolític que no disposi d’unes forces de defensa.

Saben si s’està treballant en aquest sentit?

Això no ens correspon de respondre-ho. El que és evident és que si no es deixa clara, si més no, la voluntat inequívoca de ser un soci fiable, amb unes polítiques –entre elles la de defensa– homologables a les dels estats del nostre entorn, no podem esperar reconeixements internacionals de cap mena.

Com es fa per tenir unes forces armades, què hauria de fer Catalunya? Qui ens pot ajudar en aquest sentit?

Anem per parts, com s’ha dit, cada procés d’independència té la seva pròpia casuística i el desenvolupament de la seva política de defensa no n’està pas desvinculat. No es van generar de la mateixa manera les forces de defensa de les repúbliques bàltiques que les d’Eslovènia, per posar dos exemples.

El primer que ens hem de demanar és en quin marc geopolític ens trobem, en aquest cas Europa occidental i la Mediterrània. Amb els seus riscos i amenaces. Al llibre “Política de Defensa i Estat propi” (Ed. Base, 2017) trobareu tot un capítol dedicat a aquesta anàlisi. Alhora, hi ha la subsidiarietat del tractats internacionals, els compromisos heretats de ser un Estat successor. Si s’assumeixen aquests compromisos, vol dir que som membres de l’OTAN i la UE. Aquestes organitzacions permeten compartir recursos, i per tant estalviar, en l’àmbit d’una política de defensa coordinada. Si pel que fos, s’optés per no formar-ne part, cal ser conscients que no podríem mancomunar la nostra defensa i es requeriria un model de defensa més ampli, similar al de Finlàndia o Suïssa.

Quin ens pot ajudar? 

Catalunya té diverses opcions potencials, es poden discutir. Però cal ser conscients que sigui quin sigui el soci estratègic d’una Catalunya independent, la política de defensa serà vital en aquesta relació.

Pensen que pot ser un actiu diplomàtic?

No ho pensem, ho és. No hi ha cap país amb un capital diplomàtic elevat sense política ni forces de defensa, cap. Suïssa, Suècia, països capaços de mediar internacionalment en situacions complexes des de fa temps ho poden fer perquè la seva política de defensa els blinda d’influències de tercers. Altres països utilitzen intensament les seves forces armades com un actiu diplomàtic en operacions de pau, com Irlanda o en intervencions multinacionals, com Dinamarca, país que des del final de la Guerra Freda va enfocar les seves forces permanents cap a missions expedicionàries. 

Caldria esperar doncs, que qualsevol govern independentista establís alguna institució on es poguessin cursar estudis sobre defensa, geopolítica, etc. en el sentit de la veritable preparació d’estructures que són al nucli del que és un Estat.

Es poden seguir estudis militars a Catalunya?

Aquesta és una molt bona pregunta, ja que ens permet disseccionar el marc mental de l’autonomisme. L’oferta acadèmica en matèria de defensa al Principat la cobreixen: A – Organismes al servei de l’interès nacional espanyol B – Pacifistes que fan una esmena a la totalitat a qualsevol tipus de política de defensa homologable. Respecte als primers no cal ni entrar-hi, però en el cas dels segons, convé preguntar-se com és que els successius governs han donat cobertura a un discurs que mina la credibilitat de Catalunya a l’exterior.

Caldria esperar doncs, que qualsevol govern independentista establís alguna institució on es poguessin cursar estudis sobre defensa, geopolítica, etc. en el sentit de la veritable preparació d’estructures que són al nucli del que és un Estat.

L’exèrcit espanyol no sembla que tingui gaires partidaris a Catalunya, com haurien de ser les forces armades de l’estat català?

En qualsevol país, els seus militars acostumen a ser un bon reflex dels vicis i virtuts de les seves societats. Un dels principals problemes amb què ens topem, encara avui, és que molta gent associa “forces de defensa” a “exèrcit espanyol”. Això també ha estat molt nociu alhora de bastir el discurs independentista. De fet, ha estat explotat de forma irresponsable per bona part de la classe política catalanista durant molt de temps. Som capaços de dir que volem ser “com Àustria o com Dinamarca”, però desentenent-nos dels seus models de defensa.

Quin paper hi tindrien les dones?

El mateix que el dels homes, la nostra societat no entendria altra cosa. 

Mentre depenguem del comerç internacional i especialment del trànsit marítim per abastir les necessitats més bàsiques, caldrà disposar d’una força naval que permeti a Catalunya exercir la seva sobirania en les aigües territorials que li són pròpies, alhora que col·labori a mantenir segures les aigües internacionals.

Quins són els punts més importants perquè Catalunya estigui ben protegida?

La política de defensa s’ha de desenvolupar partint del nostre marc geopolític, i alhora assumint que no es pot predir el futur. D’una banda caldrà protegir els interessos vitals i estratègics. Per exemple, som deficitaris en la producció d’aliments i produïm un 40% dels que consumim, per tant cal tenir en compte que cereals i proteaginoses ens arriben principalment per via marítima. Respecte del subministrament energètic, el gas i el petroli suposen tres quartes parts de les fonts d’energia que emprem, i també entren majoritàriament per mar. Així, mentre depenguem del comerç internacional i especialment del trànsit marítim per abastir les necessitats més bàsiques, caldrà disposar d’una força naval que permeti a Catalunya exercir la seva sobirania en les aigües territorials que li són pròpies, alhora que col·labori a mantenir segures les aigües internacionals.

Catalunya també depèn fortament del trànsit aeri. Una potència turística ha d’assegurar a empreses i estats que exerceix un control estricte del seu espai aeri, pel que caldria una petita però professional força aèria combinada amb un eficient sistema de control basat en terra.

D’altra banda, estem veient com proliferen conflictes asimètrics i híbrids, on agents no-estatals (patrocinats o no per Estats), poden causar perjudicis greus de forma inesperada. Cal disposar de forces de caràcter convencional que permetin reduir aquest risc a zero i alhora aportar tropes en operacions internacionals. Ser recíprocs amb socis i aliats, és un factor en l’equació de la pròpia seguretat.

Quins són els passos que hauria de seguir el govern, en matèria de defensa, si realment es creuen que serem un estat?

En el context actual, el pas més important és estar ben informat i disposar de la capacitat de generar les idees necessàries per bastir un projecte sòlid i homologable en política de defensa. Sense aquest projecte la independència no és creïble i no obtindrà suports internacionals. Per a desplegar aquesta política de defensa calen eines d’Estat, de les que ara no disposem, i aquest serà un context molt diferent.

*(NOTA: Entrevista penjada a CANAL REPÚBLICA, l'11 de juliol del 2018)