Els instruments de l’ocupació romanents després de la independència han de ser eliminats metòdicament
Any 4 Núm. 88 — Especial d'Estiudiumenge, 30 de juliol de 2023
Durant anys hem hagut d’escoltar consignes com ara «la independència no es fa contra ningú» o «això va de democràcia». Ambdues, fins i tot sense processisme pel mig, denoten un desconeixement notable del que és ser un estat i del que implica. Evidentment, la independència es fa contra algú —l’Estat espanyol i els seus delegats d’ocupació— i això va d’existència, les consideracions democràtiques tot i ser importants, van darrera d’això. Alhora, cal recordar altre cop que el conflicte entre Catalunya i Espanya no es resoldrà amb la independència. El seu currículum històric, així com la por —fonamentada— que la resta dels Països Catalans segueixin el mateix camí, comportaran topades i interferències periòdiques.
L’objecte d’aquest article, doncs, és deixar clar que no es pot deixar marge d’actuació a cap serrell de l’aparell de l’Estat espanyol romanent a la Catalunya independent. El propòsit d’això és doble. En primer lloc cal assenyalar de forma inequívoca que no hi ha marxa endarrere. Més de tres segles d’ocupació requereixen fer net. El segon motiu és evitar qualsevol conat d’insurgència dirigit per aquests elements. Ara bé, això ha de ser acomplert de forma freda i metòdica, placant qualsevol intent de fúria venjativa. Dit d’una altra manera, això no serà com les 48 hores de «barra lliure» que Charles De Gaulle va autoritzar després que França fos alliberada dels nazis. Hi ha dues raons per operar d’aquesta manera. La repressió —sí, la paraula és repressió— indiscriminada acaba antagonitzant aquells elements que per caràcter no serien proclius a la insurgència. En segon lloc, ens interessa que en aquest conflicte no hi apareixin tercers actors que obliguin a una solució de compromís, que l’únic que aconseguirien seria perpetuar-lo. Hi ha d’haver guanyadors i perdedors.
Descrits doncs el propòsit i els principis rectors, hem de radiografiar els diferents components de l’ocupació espanyola a Catalunya, que podem dividir en tres grups: operatiu, socioeconòmic i polític. El primer d’aquests el formen elements de l’espanyolisme violent —grups d’extrema dreta i ultres del futbol— que són els instruments predilectes per les accions en la zona grisa, aquella que queda sota del llindar de la guerra i on l’estat pot negar qualsevol mena d’implicació. Cal sumar-hi també tots aquells comandaments de les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat (FCSE) al Principat, especialment aquells amb més coneixement d’aquest. El segon grup, els elements socioeconòmics, comprèn tots aquells dirigents de patronals, sindicats i mitjans de comunicació unionistes. No cal aturar-nos a enumerar el seguit d’accions de tots ells tant per legitimar l’ocupació, així com beneficiar-se’n. Finalment tenim el grup dels polítics unionistes. En aquest hi englobem tots aquells que s’hagin ocupat un càrrec institucional des de l’1 d’octubre del 2017 ençà.
Entenent que tots aquests grups tenen la seva pròpia naturalesa i funció, se’n desprèn que cal elaborar solucions a mida per cadascun d’ells. Anem doncs per ordre. El cas dels elements operatius és el que possiblement requerirà menys recursos. D’una banda, tots ells estan perfectament identificats i territorialitzats des de fa dècades. Cal tenir present alhora que l’unionisme violent i els ultres del futbol no són un grup monolític, sinó que tendeixen a rivalitzar per qüestions menors, i aquest és un punt que pot i ha de ser explotat. Un cop assolida la independència, ja no tindran la cobertura policial i jurídica, de forma que fins i tot sense ser il·legalitzats —quelcom recomanable— podran ser processats per la més mínima acció. Més enllà d’això, les mesures que emprengui l’aparell de seguretat de la República Catalana les deixem a la seva discrecionalitat i diligència.
Respecte als comandaments de les FCSE ens trobarem que, com la resta de funcionaris de l’Estat, es trobaran en un territori en el qual ja no tenen feina. És previsible que una part d’aquests marxi. Respecte als qui es quedin, per pura precaució hem de contemplar-los a tots com a una possibles operatius d’un veí hostil, i per això caldrà monitoritzar-los. Aquí aplica un mètode universal: «follow the money». En cas que aquests trobin feina en un període inferior a dotze mesos, hem de donar com a possible que segueixin cobrant de l’aparell de l’estat mitjançant empreses pantalla. En cas, però, que segueixin residint aquí i el seu tren de vida hagi baixat substancialment, pot interpretar-se que els han abandonat. Com en el cas del subgrup anterior, l’aparell de seguretat de l’estat tindrà marge d’actuació per fer el que més s’escaigui. Només un apunt: recordem la relativa facilitat amb la qual els comandaments espanyols poden ser comprats —recordem l’episodi en que la diplomàcia i la intel·ligència britànica va evitar que Espanya entrés a la IIGM subornant figures clau.
Passem ara al grup socioeconòmic, dins el qual hi agrupem patronals, sindicats, mitjans de comunicació unionistes. Com a punt de partida bàsic apostem per una eliminació general de qualsevol mena de subvenció, mitjançant una llei anticlientelisme. Una mesura que també liquidarà de pas tots aquells qui han viscut del catalanisme/processisme. Això però, no és suficient. És aquí on proposem una Comissió de Responsabilitats que assenyali què va fer cadascun dels actors socioeconòmics des de l’1 d’Octubre del 2017, data que emprem com a moment fundacional —hi va haver un referèndum i el vam guanyar. La Comissió de Responsabilitats elaborarà un informe exhaustiu a partir del qual se n’hauran de determinar les mesures pertinents. Però el principi general que les sobrevolarà en tot moment serà aquest: «el col·laboracionisme no us sortirà de franc.» En cas de no acudir a aquestes compareixences, el patrimoni dels directius d’aquestes organitzacions serà embargat i es presentaran ordres de detenció internacionals contra ells. Capítol apart mereix l’RCDE Espanyol. De la mateixa manera que a Polònia no hi ha cap club esportiu que es digui «Grossdeustchland», l’existència de l’Espanyol només s’entén com a instrument de la ocupació. La seva cobertura reiterada a grups d’ultradreta unionistes és suficient per a decretar-ne la dissolució.
Finalment ens queden els elements polítics. El mateix sistema de la Comissió de Responsabilitats hi és aplicable. Ara bé, no som partidaris d’il·legalitzar partits unionistes. Això és més per una qüestió pràctica que no pas democràtica. Qualsevol procediment contrainsurgent ha de comptar amb una «cartografia» de la població potencialment procliu a donar suport als insurgents. L’oficial i teòric contrainsurgent francès David Galula plantejava una divisió en tres «colors»: blanc per les zones pacificades, rosa per les que hi estiguessin en curs i vermell per les pendents. Repetim el que hem dit al principi: s’han d’evitar embats de fúria cega i operar de forma metòdica. En definitiva, una adaptació del sistema proposat per Galula.
(1.10.2017)
En aquest article hem procurat exposar un objectiu —fer net dels instruments de l’ocupació— i uns principis rectors —fer-ho de forma sistemàtica i freda. Aquesta actuació s’emmarca també dins una estratègia nacional que cerqui garantir una dissuasió consistent. Tenint present que la carta de protegir les minories nacionals a l’exterior ha estat una excusa per l’agressió, no hem de descartar que l’Estat espanyol la jugui. Així doncs, desarticular qualsevol conat d’insurgència és cabdal. Aquesta estratègia però, s’ha de conduir amb la combinació de fermesa i finesa descrita. Per descomptat això corre en paral·lel amb la generació de la nostra dissuasió militar convencional, però no podem oblidar que aquesta s’empra contra les amenaces exteriors. No entendre-ho no només seria antidemocràtic, sinó maldestre i contraproduent.
NOTA: Fotos posades per J.S.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada