"ELS NOIS DE RIPOLL", L'ANÀLISI MALÈVOLA

Les darreres setmanes d'aquest estiu, vaig fer una marató de lectures sobre els recents canvis en la política catalama i, concretament, en l'aparició de nous partits polítics. En un dels quals, declaro obertament que milito, per tal que tot quedi clar des del principi d'aquest text. Concretament, vaig llegir els llibres del politòleg Xavier Torrens, Salvar Catalunya. La gestació del nacionalpopulisme català (2024) i el del periodista Xavier Rius i Sant, Aliança Catalana: els nostres ultres (2025).

Abans de continuar aquest post, també he de declarar que a en Xavier Torrens el conec de la nostra etapa com a estudiants de ciència política a la UAB, on vam competir en les eleccions d'estudiants, ell en una candidatura del que avui diríem que són de l'univers dels comuns i jo, lògicament, com a membre del Bloc d'Estudiants Independentistes (BEI), del qual, mal m'està el dir-ho, vaig ser fundador i president. Més endavant, també vam coincidir ambdós com a professors en el Departament de Ciència Política de la UB. 

Per contra, amb el Xavier Rius i Sant, no hi he parlat mai, i l'única referència que tinc d'ell són els seus articles periodístics, que llegeixo si em vaga, i les seves repetides entrevistes que li fan a la TV, concretament a TV 155 (abans TV3), on sempre se'l presenta com a especialista en l'anàlisi de la política ultra.

Pel que fa al llibre d'en Torrens, resulta interessant sobretot per la bibliografia que aporta, i per les preguntes que planteja, però hi trobo un detall preocupant. Malgrat ser un politòleg reconegut, penso que parteix d'un error metodològic sorprenent. Qualsevol treball acadèmic solvent, comença amb la definició exacta del fenomen que estudia. I en aquesta cas, aquest fenomen és el concepte "nacionalpopulisme" i, feta la definició se l'aplica al cas estudiat, en aquest llibre al partit Aliança Catalana. Doncs bé, en aquest llibre, no se segueix aquest esquema, no hi ha un capítol dedicat a la definició exacta del concepte en qüestió, sinó que es va definint de tastet en tastet al llarg de l'obra, i fins i tot sovint es dona per obvi moltes qüestions, com si ja es donessin per sabudes. Certament no es tracta d'un llibre estrictament acadèmic, de ciència política, sinó més aviat, com reconeix el propi autor és un llibre de "periodisme d'investigació" (pàg, 196), atès que bàsicament parteix d'entrevistes als dirigents del partit en qüestió. Dit això, reconec que incorpora una bibliografia politològica considerable, si bé en algun cas, de caràcter woke, en el pitjor sentit del concepte. Hi ha però, vull destacar, dos punts que m'han cridat l'atenció particularment, Un en sentit positiu i un altre en sentit molt negatiu.

El positiu és que Torrens, reconeix sense cap mena de dubte, que Aliança Catalana no és un partit neofeixista, sinó més aviat nacionalpopulista, si bé aquesta etiqueta no acaba d'estar ben definida en el llibre, com ja he dit anteriorment. Però el posicionament de Torrens es ben clar, així que contradiu totes les acusacions de neofeixisme que es llancen des de l'acadèmia, els partits del règim de Vichy, i sobretot des dels mass mèdia, començant, naturalment per TV155 (abans TV3). És claríssim, penso jo, que Aliança Catalana no fa un ús de la violència política, com sí que fan els partits neofeixistes, ni compta amb forces de xoc i d'assalt, com feien els nazis alemanys, els feixistes italians i els falangistes espanyols, entre molts d'altres. Més aviat és el contrari. N'és la víctima dels atacs de les esquadres cupaires en ple carrer, en un intent desesperat d'evitar el naufragi electoral que estan a punt de patir i de la seva desaparició parlamentària i municipal, afegeixo jo. En aquest sentit, cal reconèixer que Torrens no cau en el maniqueisme demagògic, tot i que en algunes frases, sovint s'hi acosta molt.

En el negatiu, i això m'ha sorprès molt, venint d'un politòleg consolidat, és la part dedicada a la figura, sempre polèmica, de Carl Schmitt (pgs.133 i ss). Sincerament, és una falta de delicadesa, per dir-ho suaument, no fer cap referència a l'impacte que el nazi Schmitt ha tingut en la "politologia" espanyola franquista, des dels anys quaranta, sobretot en base al paper de l'Instituto de Estudios Políticos, creat el 1939, en plena etapa totalitària i pro-nazi i pro-feixista, i que es va anar desenvolupant al llarg de la dictadura franquista, i que va comptar entre els seus directors, al propi Manuel Fraga Iribarne, que al seu torn va tenir un gran protagonisme en la transició postfranquista, com a autor principal d'una de les Leyes Fundamentales del règim dictatorial, concretament, la Ley Orgànica del Estado, de l'any 1967, i que va tenir un impacte en l'elaboració de la Constitució de 1978, alguns articles de la qual són pràcticament calcats a l'anterior. Com per exemple, la que es refereix a l'Exèrcit espanyol com a garant de la unitat de l'Estat. En aquest sentit, la ditxosa Constitució espanyola té més de neonazi, però, molt més, diria que unes 250 vegades més, per entendre'ns, que la pròpia Aliança Catalana, que no en té gens.

Pel que fa al llibre de Xavier Rius Sant, és tota una altra història. És un exemple claríssim d'Old School, és a dir de la vella escola periodística que ha crescut en els diaris del règim de les darreres dècades. Certament, és un treball periodístic, amb molta informació detallada, producte d'un periodista de raça, però com tots els de la seva classe, amb una mala llet que tomba d'esquena, i sobretot, escrita des de l'odi a l'independentisme, de la mateixa manera que també passa amb la historiografia, on persones com Enric Ucelay da Cal ha dedicat tota la seva obra a malparlar-ne i a sobredimensionar la importància d'una felació rebuda per uns dels capdavanters independentistes en els anys 30.

És un llibre que traspua odi, i no s'està de titllar Aliança Catalana de neonazi, des del començament fins al final. Per acabar-ho d'adobar, barreja AC amb altres formacions polítiques com Plataforma par Catalunya, CEDADE, VOX, o fins i tot amb plataformes esquifides com el MIC, i fins i tot amb els Boixos Nois més polèmics. Un calaix de sastre considerable. En definitiva, no es pot esperar d'aquest llibre la més mínima rigorositat acadèmica. I és que no la vol tenir pas. Vol malparlar d'Aliança Catalana i ho fa sense embuts.

Per acabar-ho d'adobar, Rius Sant incorpora una anàlisi malèvola, en referència a un fet cabdal que va condicionar la dinàmica política i social catalana dels darrers anys. Em refereixo, és clar, als atemptats islamistes de Barcelona i Cambrils del mes d'agost del 2017, pocs dies abans del Referèndum d'Autodeterminació de l'1 d'octubre que va ser àmpliament guanyat per l'independentisme, malgrat la repressió espanyola que va donar la volta al món mediàtic. Doncs, bé, en el context d'aquests atemptats, crida l'atenció que Rius Sant es refereix, sistemàticament, als seus autors, amb el qualificatiu tendre i fins i tot un pèl paternalista, dels "nois de Ripoll" (pàg. 147, entre moltes d'altres)... Us imagineu un analista de les SS, i dels camises negres feixistes, definint-los com a "nois de les SS", o "nois de camises negres"? Oi que no? Doncs es veu que en Rius Sant, sent com un tendresa pels individus que van fer una carnisseria en aquells atemptats, tu! De fet, és la típica anàlisi que els considera com una mena de gent, bona gent, però una mica passada de voltes, però bona gent... Em sembla que analitzar aquest episodi des d'aquesta perspectiva, ja ho diu tot del seu autor, que per altra banda, no perd ocasió de defensar els partits del règim i fins i tot, en la darrera frase del llibre, dedicar un calbot a la figura benemèrita de Daniel Cardona, patriota exemplar i gran referent de la pròpia Sílvia Orriols....