dimecres, 24 d’octubre de 2018

dissabte, 13 d’octubre de 2018

LA INDEPENDÈNCIA DE GUINEA EQUATORIAL FA 50 ANYS

Ahir va fer 50 anys de la Independència de Guinea Equatorial. Una de les darreres pèrdues colonials d'Espanya. Lògicament l'efemèride ha passat totalment desapercebuda per part dels espanyols. Però no hauria de ser així per part dels catalans.

Ja fa mesos que estudio el cas, i em sembla més que interessant. Tant que fins i tot és susceptible de fer-se un estudi comparat, entre el cas guineà i el cas català. Lògicament hi ha grans diferències, com l'aspecte geogràfic, el context històric i polític, la sociodemografia, l'economia, etc. Però l'interessant és que també hi ha elements que ens poden ser útils pel nostre cas.

En aquesta independència hi va haver un motor central, val a dir. L'ONU, que va pressionar a la descolonització. Una pressió que, lògicament, Espanya no va poder aturar. No va ser l'únic factor, és clar. També les pròpies forces independentistes van tenir un paper important. Tanmateix, cal tenir en compte la complexitat geogràfica i ètnica del territori.

Resultat d'imatges de colonialisme espanyol guinea
Esquemàticament, podem dir que l'evolució dels fets va ser la següent:

El primer pas va ser quan Guinea Equatorial va passar de ser una colònia (1926) a ser una província, el 1956. Per cert, en aquest any va ser quan es va proclamar la independència del Marroc. Ja llavors la pressió anticolonial era ben potent i els independentistes comptaven amb complicitats externes.

El 1959, es va crear la Regió Equatorial Espanyola, dividida en dues províncies: Fernando Poo i Riu Muni

Aquest mateix any, els espanyols van assassinar dos dels líders independentistes guineans, l'any 1959. Acacio Mañé, llençant-lo d'un vaixell en alta mar, i Enrique Nvo, tot just quan anava a viatjar a l'ONU per protestar pel nou estatus del territori que, lògicament, considerava insuficient.

El 1963, per fer front a la pressió independentista i internacional, el govern franquista va convocar un referèndum d'autonomia, en virtut del qual es va aprovar la Llei d'Autonomia de Guinea Equatorial. Un 62,52% votaren a favor i un 37,48% en contra, resultats que s'expliquen en gran mesura per les diferències que hi havia de tipus geogràfic i ètnic, fomentades descaradament pels funcionaris colonials espanyols.

Fixem-nos que el cas guineà, va ser una repetició del cas cubà i puerto-riqueny, territoris que van ser els primers que Espanya va concedir-los un estatut (carta) d'autonomia, l'any 1897, en un desesperat i, fracassat, intent d'evitar la Independència.
Resultat d'imatges de independence of guinea ecuatorial
També a Guinea Equatorial, l'autonomia va fracassar. Pocs anys després, el 1967, es celebrà una Conferència Constitucional amb la participació d'autoritats espanyoles i representants guineans, de la qual sorgí una Constitució de Guinea Equatorial. Aquest document va ser sotmés a un nou referèndum, el 1968, organitzat pel règim franquista, però sota la supervisió de l'ONU.

Amb una participació del més del 91% del cens, el Sí guanyà pel 64,32% i el No obtingué el 35,68%. 

Això va fer que el 12 d'octubre de 1968, Guinea Equatorial accedís a la Independència. 

Per cert, en l'acte de signatura d'aquesta, el cap de la delegació espanyola, i doncs, qui la va signar, no va ser un altre que Manuel Fraga Iribarne (foto)

Quines voltes que fa la vida, oi? Franquistes espanyols signant independències, mentre que cinquanta anys després, "demòcrates" espanyols reprimint-ne d'altres.

dijous, 4 d’octubre de 2018

BRUTAL VÍDEO, QUE NO CONEIXIA... FINS ARA!

https://historiasantcugat.wordpress.com/2016/12/05/documental/

L’Escola Militar de Barcelona (1639)*

Com tot poble derrotat, Catalunya ha hagut de veure com es reescrivia la seva història, amb l’objectiu d’esborrar qualsevol mena de rastre d’un passat que l’homologués a les nacions lliures que són aquelles que es consideren les úniques amb dret de presumir, elaborar i reinventar, quan cal i sense cap mena de pudor, el seu passat.

En aquesta reelaboració del passat ha tingut una importància especial l’ocultació de la història militar dels catalans, tema sensible per tal com, en l’imaginari popular, els afers militars estan reservats a les nacions-estat, la qual cosa significa que només tenen exèrcits els estats: les nacions, els clans, les tribus (o qualsevol altre fenòmen infraestatal i paranormal), tenen colles de bandolers, sometents o milícies gremials però no tenen, ni han tingut mai, exèrcits ni cap de les institucions que li són associades.

Cal dir que, en aquest cas concret, l’operació d’extirpació de la memòria històrica ha tingut èxit. Ja hem comentat alguna vegada la percepció, absolutament interioritzada pels catalans, de ser una nació de gent pacífica, sense cap interès per les qüestions militars; un país “sense místics ni grans capitans” que diria, amb orgull, la cançó.

De ben segur que, a l’assumpció d’aquesta percepció, hi han ajudat les derrotes militars i les posteriors repressions sagnants patides en els darrers tres-cents anys de la nostra història. De la imatge, anterior al 1714, dels catalans com a gent feréstega, amant de les armes i orgullosa del seu passat militar, de conquestes i fets d’armes, s’ha anat passant a una imatge de poble sense esperit militar, pacífic i pacifista, fins i tot covard (en trobem testimonis en les acusacions que alguns historiadors han fet per justificar les derrotes del bàndol republicà durant la guerra del 1936-1939).

Aquesta visió ha estat molt útil per justificar i perpetuar una explicació determinista de la història segons la qual, un poble amb qualitats guerreres, valent i ardit (el castellà) estaria predestinat, gairebé per voluntat divina, a imposar-se, dominar i dirigir els destins de pobles mancats d’aquelles qualitats (catalans, indis, etc.). L’acceptació d’una realitat així fonamentada justificaria una actitud natural de submissió per part dels pobles conquerits.

Precisament per això, per continuar justificant una visió determinista del passat i del present, és perquè als pobles vencedors els cal reelaborar la història dels vençuts. Perquè si els vençuts recuperessin la seva història, potser trontollaria alguna cosa més que els manuals d’història que es fan servir a les escoles i a les universitats.

Prenem, com a exemple, els darrers grans enfrontaments entre Castella i Catalunya: la Guerra de Separació o dels Segadors (1640-1652), la Guerra de Successió (1702-1714) o la Guerra d’Espanya o Guerra Civil (1936-1939). En els dos darrers casos, la victòria castellana no s’hauria produït sense la intervenció decisiva d’aliats poderosos (França, Alemanya i Itàlia), acompanyada per l’abandonament o la inexistència d’un ajut d’aquesta mena a favor dels catalans. En el cas de la Guerra de Separació, la manca de suport exterior va fer palesa la ineficàcia dels castellans per sotmetre els catalans (amb la famosa victòria a la batalla de Montjuïc pel mig) i va dur a un final negociat del conflicte militar, no pas en el terreny polític en què els pactes posteriors entre França i Castella durien a la mutilació territorial de Catalunya (1659). O prenem l’exemple de l’administració i el control de l’imperi colonial, des del moment que esdevé un afer exclusivament castellà, durant el regnat de Felip I (II de Castella). És el moment en què s’assoleix el màxim apogeu amb la incorporació de Portugal i el seu imperi el 1580 i, al mateix temps, l’inici d’un declivi imparable, fruit de la incompetència política i militar que convertirà el que havia estat una potència europea i mundial, en un actor secundari de la política internacional, que anirà sumant fracàs rere fracàs fins a la dissolució més ignominiosa Així, assistim a les independències del Països Baixos i de Portugal i del seu imperi, a la pèrdua progressiva del control del comerç colonial, que començarà amb la ineficàcia en la lluita contra la pirateria, continuarà amb la cessió de drets de comerç amb Amèrica, com a conseqüència dels pactes de Felip V amb els anglesos, a canvi d’abandonar la causa catalana, i finalitzarà amb la independència dels diversos estats americans. O el trist paper en la Guerra del Francès, en què la conquesta de la península va ser un passeig per a l’exèrcit napoleònic que només va abandonar la colònia espanyola obligat per la derrota contra els aliats europeus. Sembla bastant evident que el mite de l’eficàcia militar castellana no té una base gaire sòlida.

Una altra prova de l’escassa tradició militar castellana la trobem en la història de les escoles militars, concretament de la desconeguda per la majoria de catalans Escola Militar de Barcelona.

L’Escola Militar de Barcelona és, possiblement, una de les més antigues d’Europa. Hi ha molt poques escoles militars anteriors al segle XVIII, moment en què la complexitat dels exèrcits europeus va fer veure als estats la necessitat de patrocinar escoles per formar oficials entrenats per dirigir-los.

Les notícies sobre escoles militars a Barcelona es remunten al segle XVI, quan tenim notícies de l’existència d’escoles d’artilleria. El 1575 es va crear una escola per a artillers al costat de les Drassanes, similar a l’Escola d’Artilleria de Milà, fundada per Carles I, el 1543, que continuava funcionant a l’inici del segle XVI sense cap mena de subsidi. I, des del 1626, tenim notícia de l’Escola Militar de Barcelona, vulgarment anomenada Laucata, que es trobava, almenys des del 1639, a l’indret on avui s’aixeca el vestíbul de l’estació de França. La Guerra de Separació va potenciar l’escola que uns anys abans havia absorvit l’Escola d’Esgrima, documentada des del segle XVI i que es trobava darrera la Taula de Canvi. 

És en aquella època que es publiquen obres destinades a la formació de tècnics militars com els Preludis Militars de Domènec Moradell (1640) o el Breu tractat d’artilleria de Francesc Barra (1642). Després , la bona fama dels estudis militars a Barcelona es va mantenir fins al punt que, l’any 1697, Carles II va fundar a Barcelona, seguint el model de l’Acadèmia Militar de Brusel·les, la Reial i Militar Acadèmia de Matemàtiques. Un experiment similar que s’havia intentat a Madrid havia estat un fracàs i, malgrat els recels de la Corona, es va optar per acceptar la realitat i es va escollir Barcelona per la seva sòlida tradició militar. L’escola va existir fins al 1705, tot i l’intent per part de Felip IV (V de Castellà) de tancar-la, l’any 1702. Acabada la Guerra de Successió,el 1720, la dinastia borbònica la va tornar a reobrir, obviant inexplicablement!!!, la sòlida tradició castellana.

De l’Escola Militar de Barcelona, només en queda l’escut i la inscripció que hi havia a la part superior de la porta d’entrada i que, avui, dorm el son dels justos al costat de la resta de la col·leció del difunt Museu d’Història de Barcelona, en un magatzem de la Zona Franca de Barcelona. Però aquest és un altre tema del qual ja tindrem ocasió de parlar.

Armand Sanmamed
*http://www.histocat.cat/index.html?msgOrigen=6&CODART=ART00559