Ahir va fer 50 anys de la Independència de Guinea Equatorial. Una de les darreres pèrdues colonials d'Espanya. Lògicament l'efemèride ha passat totalment desapercebuda per part dels espanyols. Però no hauria de ser així per part dels catalans.
Ja fa mesos que estudio el cas, i em sembla més que interessant. Tant que fins i tot és susceptible de fer-se un estudi comparat, entre el cas guineà i el cas català. Lògicament hi ha grans diferències, com l'aspecte geogràfic, el context històric i polític, la sociodemografia, l'economia, etc. Però l'interessant és que també hi ha elements que ens poden ser útils pel nostre cas.
En aquesta independència hi va haver un motor central, val a dir. L'ONU, que va pressionar a la descolonització. Una pressió que, lògicament, Espanya no va poder aturar. No va ser l'únic factor, és clar. També les pròpies forces independentistes van tenir un paper important. Tanmateix, cal tenir en compte la complexitat geogràfica i ètnica del territori.
Esquemàticament, podem dir que l'evolució dels fets va ser la següent:
El primer pas va ser quan Guinea Equatorial va passar de ser una colònia (1926) a ser una província, el 1956. Per cert, en aquest any va ser quan es va proclamar la independència del Marroc. Ja llavors la pressió anticolonial era ben potent i els independentistes comptaven amb complicitats externes.
El 1959, es va crear la Regió Equatorial Espanyola, dividida en dues províncies: Fernando Poo i Riu Muni
Aquest mateix any, els espanyols van assassinar dos dels líders independentistes guineans, l'any 1959. Acacio Mañé, llençant-lo d'un vaixell en alta mar, i Enrique Nvo, tot just quan anava a viatjar a l'ONU per protestar pel nou estatus del territori que, lògicament, considerava insuficient.
El 1963, per fer front a la pressió independentista i internacional, el govern franquista va convocar un referèndum d'autonomia, en virtut del qual es va aprovar la Llei d'Autonomia de Guinea Equatorial. Un 62,52% votaren a favor i un 37,48% en contra, resultats que s'expliquen en gran mesura per les diferències que hi havia de tipus geogràfic i ètnic, fomentades descaradament pels funcionaris colonials espanyols.
Fixem-nos que el cas guineà, va ser una repetició del cas cubà i puerto-riqueny, territoris que van ser els primers que Espanya va concedir-los un estatut (carta) d'autonomia, l'any 1897, en un desesperat i, fracassat, intent d'evitar la Independència.
També a Guinea Equatorial, l'autonomia va fracassar. Pocs anys després, el 1967, es celebrà una Conferència Constitucional amb la participació d'autoritats espanyoles i representants guineans, de la qual sorgí una Constitució de Guinea Equatorial. Aquest document va ser sotmés a un nou referèndum, el 1968, organitzat pel règim franquista, però sota la supervisió de l'ONU.
Amb una participació del més del 91% del cens, el Sí guanyà pel 64,32% i el No obtingué el 35,68%.
Això va fer que el 12 d'octubre de 1968, Guinea Equatorial accedís a la Independència.
Per cert, en l'acte de signatura d'aquesta, el cap de la delegació espanyola, i doncs, qui la va signar, no va ser un altre que Manuel Fraga Iribarne (foto)
Quines voltes que fa la vida, oi? Franquistes espanyols signant independències, mentre que cinquanta anys després, "demòcrates" espanyols reprimint-ne d'altres.
