LA INDEPENDÈNCIA DE GUINEA EQUATORIAL FA 50 ANYS

Ahir va fer 50 anys de la Independència de Guinea Equatorial. Una de les darreres pèrdues colonials d'Espanya. Lògicament l'efemèride ha passat totalment desapercebuda per part dels espanyols. Però no hauria de ser així per part dels catalans.

Ja fa mesos que estudio el cas, i em sembla més que interessant. Tant que fins i tot és susceptible de fer-se un estudi comparat, entre el cas guineà i el cas català. Lògicament hi ha grans diferències, com l'aspecte geogràfic, el context històric i polític, la sociodemografia, l'economia, etc. Però l'interessant és que també hi ha elements que ens poden ser útils pel nostre cas.

En aquesta independència hi va haver un motor central, val a dir. L'ONU, que va pressionar a la descolonització. Una pressió que, lògicament, Espanya no va poder aturar. No va ser l'únic factor, és clar. També les pròpies forces independentistes van tenir un paper important. Tanmateix, cal tenir en compte la complexitat geogràfica i ètnica del territori.

Esquemàticament, podem dir que l'evolució dels fets va ser la següent:

El primer pas va ser quan Guinea Equatorial va passar de ser una colònia (1926) a ser una província, el 1956. Per cert, en aquest any va ser quan es va proclamar la independència del Marroc. Ja llavors la pressió anticolonial era ben potent i els independentistes comptaven amb complicitats externes.

El 1959, es va crear la Regió Equatorial Espanyola, dividida en dues províncies: Fernando Poo i Riu Muni

Aquest mateix any, els espanyols van assassinar dos dels líders independentistes guineans, l'any 1959. Acacio Mañé, llençant-lo d'un vaixell en alta mar, i Enrique Nvo, tot just quan anava a viatjar a l'ONU per protestar pel nou estatus del territori que, lògicament, considerava insuficient.

El 1963, per fer front a la pressió independentista i internacional, el govern franquista va convocar un referèndum d'autonomia, en virtut del qual es va aprovar la Llei d'Autonomia de Guinea Equatorial. Un 62,52% votaren a favor i un 37,48% en contra, resultats que s'expliquen en gran mesura per les diferències que hi havia de tipus geogràfic i ètnic, fomentades descaradament pels funcionaris colonials espanyols.

Fixem-nos que el cas guineà, va ser una repetició del cas cubà i puerto-riqueny, territoris que van ser els primers que Espanya va concedir-los un estatut (carta) d'autonomia, l'any 1897, en un desesperat i, fracassat, intent d'evitar la Independència.

També a Guinea Equatorial, l'autonomia va fracassar. Pocs anys després, el 1967, es celebrà una Conferència Constitucional amb la participació d'autoritats espanyoles i representants guineans, de la qual sorgí una Constitució de Guinea Equatorial. Aquest document va ser sotmés a un nou referèndum, el 1968, organitzat pel règim franquista, però sota la supervisió de l'ONU.

Amb una participació del més del 91% del cens, el Sí guanyà pel 64,32% i el No obtingué el 35,68%. 

Això va fer que el 12 d'octubre de 1968, Guinea Equatorial accedís a la Independència. 

Per cert, en l'acte de signatura d'aquesta, el cap de la delegació espanyola, i doncs, qui la va signar, no va ser un altre que Manuel Fraga Iribarne (foto)

Quines voltes que fa la vida, oi? Franquistes espanyols signant independències, mentre que cinquanta anys després, "demòcrates" espanyols reprimint-ne d'altres.

CATALAN INDEPENDENCE: RABAT'S DIPLOMACY APATHY IS DAMAGING MOROCCO'S LONG TERM INTERESTS

Hassan Masiky, 25.09.2017

Washington DC –  Morocco needs an intense diplomatic campaign to draw  international attention  to the United Nations and European Union’s double standers in tolerating  Spain’s harsh crack down on Catalans rights to vote for independence while disparaging Morocco despite its more comprehensive attitudes in the western Sahara. An active Moroccan involvement in the Catalan conflict will not lessen Spain’s’ mistrust of its southern neighbor’s long-term intentions but will certainly dampen Madrid’s support of the Polisario.

Footage of The Guardia Civil raiding the Catalan local government’s offices and news reports of the militarization of the Catalane region are dangerous developments and a new escalation in Madrid’s response to Barcelona’s upcoming referendum on independence. Yet, Moroccan officials, news outlets and civil society remain absent from this scene that should be a fertile  theater  for Rabat to solidify  its positions in the Western Sahara conflict, the future of the occupied cities of Ceuta and Melilla, and the final demarcations  of Morocco’s territorial waters.

The argument that Rabat should stay away from this Spanish “internal affair” is nothing but an excuse and an easy way out for the Moroccan diplomacy to explain its apathy. The Moroccan embassy in Madrid and the consulate in Barcelona should be present and active in following events, issuing statements and disseminating information.  Rabat’s fears that its involvement would strain the relationship and push Madrid to take a harder stand in the Western Sahara conflict are overblown.

It is naïve if not negligent for the Moroccan officials to stay away from events in Barcelona. The developments in Catalonia have a direct impact on Morocco and on the future of Spanish-Moroccan relations.

From the final status of the two  occupied enclaves  to the boundaries of Morocco’s territorial waters in the Mediterranean and the Atlantic, the two nations have a dicey and complex list of outstanding issues that need to be negotiated  at one time or another. Thus, this is the ideal moment and a historic milestone for the Moroccans to engage the Spanish in talks over these crucial topics.

Making a stance for the right of the Catalans to vote for independence and following the developments of a political crisis in a neighboring country are normal diplomatic and political stands that are far from being interferences in the internal affairs of a sovereign state. Morocco could duplicate Spain’s approach to dealing with the Sahara affair and past crisis in Rabat.

It is a fact that the Spanish government and civil society have been instrumental in the advancement and expansion of the Algeria backed Sahrawi secessionist agenda in the Western Sahara. It would be hypocritical for Madrid that promoted the Polisario Front (Algeria supported guerilla movement fighting Morocco over the Western Sahara territory) drive for independence to condemn Morocco for calling out Madrid’s double standard in Catalonia.  The Spaniards have to decide if they are for or against the right to self-determination.

In the name of self-rule for the Western Sahara, dozens of Spanish lawyers have attempted to force their way into Moroccan courts to defend Sahrawis separatists’ right to protest and express their views. Today, we do not see these Spanish lawyers denouncing the arrests of Catalan politicians and activists.

Ironically, the Spanish courts’ position that a Catalan independence referendum is  illegal and unconstitutional  on the grounds that all Spaniards need to vote for a constitutional amendments is very similar to Morocco’s stand on the United National attempts to hold a referendum on the self-determination for the Western Sahara.

Nonetheless, past Spanish governments, Socialist and right wing, rebuffed the Moroccan government positions disputing the Polisario’ s justification for a referendum based on  the limited and unrepresentative voters’ lists established after the Spanish census of 1974.

Algeria and the Polisario may have gone too far in their endeavor for independence to negotiate effectively for a wider autonomy within Morocco. Yet, an autonomy plan for the Western Sahara remains the only viable resolution for the longest running conflict in Africa.  The Catalans in Spain have given Rabat an excellent opportunity to achieve this goal, now it is up to the Moroccan diplomats to substantiate and demonstrate this reality.

EL PROBLEMA DE LA INSIGNIFICANÇA INTERNACIONAL D'ESPANYA

La principal dificultat que Catalunya troba a l'hora de construir una estratègia internacional de suport a la independència és, paradoxalment, la insignificança internacional d'Espanya. Aquest fet fa que, com a mínim en les darreres dècades, a cap estat li importi el més mínim el que passa a Espanya. La visibilitat internacional d'Espanya, en els darrers dos-cents anys, ha estat igual a zero. Amb l'excepció puntual, és clar, de la guerra del 36-39, si bé ni tan sols llavors, va mobilitzar excessivament els governs del món. No fou, per exemple, l'excusa per iniciar un conflicte mundial, com sí que ho va ser l'assassinat de Francesc Ferran d'Àustria, el 1914, o l'agressió a Polònia, el 1939.

Enlloc del món, Espanya hi pinta res. A l'Amèrica Llatina, que de seguida ve a la memòria, és més que evident que països com Mèxic, Argentina o Colòmbia, tenen a hores d'ara més rellevància geopolítica i geoestratègica que no pas Espanya. Tota l'estratègia de cimeres iberoamericanes de les darreres dècades està en situació de mort terminal. Fins i tot, en àmbits com la llengua i la literatura, a hores d'ara, el protagonisme és Americà, mentre que Espanya no és res més que una reserva cada cop més carca i ultra, que no té cap mena d'interès pels llatinoamericans cultes i amb ambició. L'intent neocolonial de la Marca Espanya, ha fracassat lamentablement. 

A Europa, Espanya no té més pes que el que li vol donar França, que la té com una peça més en la seva estratègia de bloc llatí (juntament amb Itàlia i Portugal), que és aquella que utilitza quan vol marcar paquet després d'un atac de banyes quan s'emprenya amb Alemanya. Però per regla general, és un recurs circumstancial, ja que té molt clar que l'eix París-Berlin és el prioritari. Aquesta subordinació a França s'estén també als temes mediterranis i del Magrib, com s'ha demostrat en el darrer accident aeri on, malgrat que la tripulació era espanyola, tota la investigació ha anat a mans dels francesos, fent els espanyols el paper de mers comparses. Veure les imatges dels policies espanyols en mig del desert limitant-se a mirar el que feien i decidien els seus col.legues francesos, podia fer riure si no fos pel context de la notícia.

Pel que fa als Estats Units, quan hi ha hagut tensions hispano-marroquines, sempre s'ha inclinat a favor de Rabat. I no cal dir, respecte el cas de Gibraltar, on el suport a Londres és total, de manera que Espanya genera un pòsit d'anti-americanisme sense paral.lelisme en el cas europeu, que s'estén en altres temes, com en el cas del conflicte de l'Orient Mitjà o en la tolerància, per part espanyola, envers el feixisme. No debades, l'estat espanyol és l'únic estat del món, on el feixisme no ha estat derrotat militarment.

La pregunta

Així les coses, quan sentiu la pregunta "I què en diuen a Madrid?" podeu apostar a ulls clucs que la fa, de fet només la pot fer, un català. O més aviat un catalanet. I és que aquesta pregunta no té cap mena de sentit en el context mundial. Dient-ho en plata, a ningú l'importa una merda el que diuen -o pensen- a Madrid. Per dir-ho encara més clar: No one gives a shit about what Madrid (Spain) says. Tret d'un lloc: Barcelona. 

Només a Barcelona es pot sentir aquesta pregunta de forma recorrent. Em refereixo, és clar, a la Barcelona espanyola, la Barcelona del BOE, de l'Íbex 35, del Pont Aeri, de l'AVE, del Clásico, tota aquesta Barcelona provinciana, subordinada, tota aquesta Barcelona de TV3, de La Vanguardia i El Periódico de Catalunya... La que va permetre fer la viu-viu a Jordi Pujol...

L'euro

Sortosament, això està començant a canviar. Molts catalanets han vist que per molt bé que s'hi posin, Espanya ho vol tot per Madrid, de manera que o s'espanyolitzen o nastis de plastis. El projecte espanyol per a Catalunya, és el de ser una província de baix valor afegit al servei de les elits empresarials i financeres de Madrid. Punt. Tot el realment important s´ha de concentrar en l'hinterland de Madrid. I no cal dir que la frustració per la pèrdua de la seva hegemonia en el context lingüístic hispànic en benefici dels estats americans, com ja s'ha dit, se sublima amb les polítiques supremacistes que s'executen amb mà de ferro als Països Catalans, sobretot al País Valencià i a les Illes, i fan el que poden, a la Catalunya Central. 

L'altre element clau és l'euro. La pertanyença d'Espanya a la zona euro fa que per primera vegada en segles, les potències europees, i particularment, Alemanya, que és qui es juga més, hagi de fer un esforç per fixar-s'hi, tot i que, segurament, li fa una mandra enorme.

I és en aquest context, on Catalunya, a diferència del cas d'Escòcia, pot treure profit. Cal elaborar una estratègia que demostri fefaentment, que una Catalunya independent és un benefici per a la Unió Europea, en el sentit que, de la mateixa manera que altres estats de dimensions similars (Dinamarca, Finlàndia, Àustria...) pot convertir-se en un soci de confiança, i que no tindrà cap problema per retornar el deute pendent. Serà un actiu al sud d'Europa, en mig de tant PIGS, i un motor logístic en ple Mediterrani. 

En definitiva, que només una Catalunya independent, membre de la Unió Europea, pot fer aportacions al seu progrés i consolidació, actuant com un contribuent net i ajudant a la consolidació del benestar de milions de ciutadans europeus.

I en el contet extraeuropeu, o global, que una Catalunya independent serà un país clarament compromès amb la causa de la llibertat dels pobles, de la diversitat i sobretot de la democràcia.

ENCARA NO ETS INDEPENDENTISTA?

La majoria dels presos pels quals va intercedir Juan Carlos són narcotraficants

PEDERASTA i ESPIA ESPANYOL

*Ha desaparegut, possible nova adreça:

Avinguda Diagonal 666, Barcelona
Si el veieu, caceu-lo