LLIBRE LLEGIT: LA BÍBLIA ANDORRANA

Aquests darrers dies, he fet realitat un dels meus costums que, potser els lectors més fidels d'aquest humil bloc, ja coneixen. A l'estiu, llegir novel·la o ficció. Des que va sortir publicada, volia llegir La Bíblia Andorrana d'Albert Villaró. I ja ho he fet, ahir per la tarda la vaig acabar llegint el darrers cinc o sis capítols, no gaire extensos, per no dir no gens.

Suposo que en el seu moment ja van sortir les corresponents ressenyes. Lògicament, no les he llegides, atès que aparegueren fa dos anys i escaig, i ara no tenia temps ni ganes de recuperar-les. De manera que, obviant-les, passaré a dir-hi la meva.

És un text que atrau sobretot pel seu context. Andorra, i els seus instruments d'estat, el seu paisatge, etc. I lògicament perquè l'autor ha tingut l'encert de situar-la en ple pols entre el govern independentista català i el govern espanyol. Un pols que, també, es juga en territori andorrà. Qui podia resistir aquesta contextualització tan llèpola? Jo, no. 

Un cop llegida, he de dir, que en termes generals, m'ha agradat. T'enganxa i vols veure com acaba, quin és el desenllaç final, com a les bones pel·lícules d'acció. De manera que és entretinguda i permet al lector català no andorrà fer-se una composició de com ens veuen els uns i els altres.

També veure com es tracten bilateralment: el menyspreu espanyol cap al petítissim estat pirinenc, però també la capacitat de sobreviure, de pragmatisme dels andorrans que els ha permès sobreviure més de vuit-cents anys, i també davant els darrers intents espanyols de desplaçar el coprincep episcopal pel seu rei.

Que una part de l'acció transcorri a Madrid, m'ha resultat massa tevetresista, com si aquest cul món, fos una gran capital mundial. Posats a fer, m'hauria agradat més que es parlés de París o fins i tot de Tolosa, ciutat, dit sigui de passada que considero una aliada clau de la Catalunya independent, que ja s'apropa.

Ara bé, és en referència a ella que hi ha el fragment més deliciós de l'obra, amb una forta càrrega de mala llet, que no em resisteixo a reproduir:

"El palau dels borbons [atenció, amb minúscula!] era, a més, de la varietat quiero-y-no-puedo, si el comparàvem amb Versalles, o amb els emperadors austrohongaresos  que hi ha a Viena, Hofburg, em penso que es diu. O amb Buckingham (pg. 212)

Genial fragment. Que demostra que el seu autor no és espanyol, ni se'n sent. Però, sobretot, que no és un catalanet dat pel sac, d'aquells que escriuen a La Vanguardia o El Periódico de Catalunya, o a qualsevol mitjà del grup Planeta, o locuta a TV3, perquè qualsevol d'aquests hauria bavejat i n'hauria dit les excel·lències, la major part de les quals, lògicament, falses. Això ho pot escriure qualsevol persones amb dos dits de front, excepte algun catalanet que no para d'oferir noves glòries a Espanya, sigui des de Barcelona, de València o de Mallorca, estant. Però mai des d'Andorra la Vella. Perquè els alliberats de l'ofec espanyol, no combreguen amb rodes de molí, encara que siguin andorrans.

Dit això, literàriament, és cert que no excel·leix. És més aviat una obra de consum ràpid, industrial, que entreté però no enamora. La recordaré, sí, però queda molt lluny, i no sé si ho pretenia, d'altres com Les veu del Pamano o la pròpia Incerta Glòria que ja he ressenyat en aquest blog o en el seu antecessor.

Com passa també amb les sèries que t'han agradat, el final grinyola, no acaba de ser satisfactori, però reconec que probablement està fet a posta. Vull dir que no és un gran foc d'artifici amb sang i fetge com passa amb les pel·lícules d'acció on el prota es carrega tot déu. No, aquí no passa, aquí s'aplica la fórmula andorrana, on el desenllaç intenta no destarotar la vida quotidiana del Principat i de la seva gent, on no hi ha res espectacular, sinó que es permet continuar fent business as usual, i aquí pau i després glòria. Pot semblar molt tranquil·litzador o, com diuen els francesos, que també hi apareixen, i amb un cert protagonisme, rassurante, és a dir que permet tothom (bé quasi bé tothom) continuar vivint com si res hagués passat.

En definitiva, una obra interessant, addictiva, però sense una pretensió de figurar en l'univers de la literatura mundial.

Fitxa del llibre

Albert Villaró (2015), La Bíblia Andorrana, Barcelona. Columna, ISBN 978-84-664-2027-3, Preu: 20 euros, Pgs.: 303.

MÉS DECIDITS QUE MAI!

Magnífic titular de L'Indépendant de Perpinyà. Efectivament, més decidits que mai! Aquest és el titular que segur que atraurà l'atenció de les cancelleries de molts estats, i principalment de la pròpia França.

Ni un pas enrere! Endavant, sempre endavant!

EL COMODÍ FRANCÈS*

Una de les primeres iniciatives del nou Ministre d'Afers Exteriors espanyol, ha estat impulsar un pseudo-crisi diplomàtica entre França i el Parlament de Catalunya. Arran l'aprovació d'una resolució d'aquesta Cambra a favor de la promoció de la identitat nordcatalana, els diplomàtics espanyols han fet tot el possible per magnificar mediàticament el malestar que a França ha generat aquest fet. Així França ha volgut deixar ben clar que no acceptarà cap intromissió en els seus afers interns.

Val a dir que l'origen de tot plegat l'hem de buscar en l'enorme menyspreu que ha representat el canvi de denominació de la regió on els nordcatalans es troben integrats, que s'ha aprovat en els darrers mesos. Concretament, la nova regió, que és el resultat de la fusió de les antigues Llenguadoc-Rosselló i del Migdia-Pirineus, passa a anomenar-se únicament Occitània. D'aquesta manera s'esborra tota referència a la catalanitat en la denominació oficial, i es fa un pas més en el procés d'assimilació, intentant acabar amb la cada cop més clara vinculació dels nordcatalans envers Barcelona i el sud. A més, la nova capital regional passa de Montpeller a Tolosa de Llenguadoc.

Raons al marge, l'episodi ens ha de fer reflexionar en un doble sentit. En primer lloc, demostra la desesperació dels espanyols, que, un cop constatat el seu total fracàs en l'ofensiva diplomàtica contra Catalunya, impulsada per l'anterior Ministre Garcia-Margallo, comencen a recórrer a estratègies més clàssiques com és l'ús del comodí francès, o si voleu en una expressió més mercadotècnica, el Primo de Zumosol del nord.

Que Espanya hi recorri és fins i tot normal. Sempre ha estat França qui els ha arreglat el tema. França, per activa o per passiva, com per exemple pel seu bloqueig a l'arribada d'armes durant la Guerra del 36-39, ha tingut un protagonisme clau en la història de Catalunya. Noti's, però que sempre hi ha recorregut en moments considerats de crisi, la qual cosa demostra que des de la percepció espanyola, la situació actual, és efectivament de crisi. I això malgrat les declaracions públiques que sempre tendeixen a banalitzar el procés independentista.

Hi ha però, una altra reflexió que cal fer. I és que en la política diplomàtica, i de seguretat, de la Catalunya independent, França ha d'ocupar un lloc preeminent. I això per múltiples raons: des de les geogràfiques, les econòmiques, les demogràfiques, àdhuc les culturals, etc. A més històricament, Barcelona i tota Catalunya, sempre havia tingut com a referent cultural París, fins a l'adveniment de la dictadura franquista, la qual es va encaparrar en fer de Madrid la ciutat referencial dels catalans via TVE, primer, el Pont Aeri després, i l'AVE, ara, sense oblidar el paper del futbol, i d'aquesta tonteria del Clásico que s'han inventat en els darrers anys.

Pot semblar paradoxal, en aquest sentit, que atesa l'hostilitat històrica dels governs francesos a la reivindicació nacional catalana, suggereixi ara que, precisament França sigui un dels principals referents. Però, és que no hi ha més cera que la que crema, i ens agradi o no la Independència de Catalunya ha de comptar amb el suport de França. Em direu que és impossible, això. Però no. En primer lloc, perquè els francesos no són espanyols. I històricament han sabut negociar quan veien que no podien mantenir les seves antigues colònies. Per contra, als espanyols, sempre se'ls han tret de sobre a base de garrotades, excepte al Sàhara, d'on van sortir per potes abans de rebre de valent. Per això París ha d'arribar a la conclusió que Catalunya va a per totes cap a la Independència i que no hi ha ni dubtes ni vacil·lacions al respecte. Això d'entrada.

I en segon lloc, ha de constatar que altres estats estan disposats a reconèixer la Independència de Catalunya. Siguin els que siguin, -òbviament, quant més poderosos, millor, lògicament. Si té aquesta certesa, també, és evident que no tolerarà que algun d'aquests estats treguin profit del reconeixement d'un nou estat del qual és fronterer, i que en conseqüència, modificarà el seu propi context geopolític. Per això, optarà per intervenir-hi des del primer moment, per controlar el desenvolupament dels fets, i això significarà que, paradoxalment, pot esdevenir el primer estat en reconèixer la Independència de Catalunya. Això, per una banda, deixarà els espanyols amb un pam de nas. I de l'altra obligarà, jo penso que de forma prou satisfactòria, a una entesa bilateral el més estreta possible entre París i Barcelona, fet que finalment, podria ajudar a llimar alguns dels desencontres històrics. Ben mirat els interessos comuns són molt importants des de tots els punts de vista. Serà clarament una relació win-win, i que em perdonin per l'anglicisme.

*(NOTA: Article aparegut a LA VEU DE REAGRUPAMENT, Núm. 62, Desembre 2016)

LA BÈLGICA DEL SUD?*

Els atemptats gihadistes a França del novembre, com també els anteriors del mes de gener, han desfermat un debat entorn la problemàtica que per a la seguretat europea en general, i per a França en particular, representa el cas de Bèlgica, i més concretament, algunes ciutats dormitori, com és el cas de Molenbeek, situada a pocs quilòmetres del cor del centre polític i administratiu de la Unió Europea, de Brussel.les. El fet que alguns dels autors dels atemptats esmentats, així com d'altres d'anteriors, que també van commocionar tota Europa, hi residien, la van convertir en l'objectiu d'interès mediàtic global. Des de França, sobretot, ja fa temps que es critica el model de seguretat pública existent al país veí, que es considera massa fragmentat políticament i que això incideix en una enorme descoordinació que afavoreix l'actuació dels gihadistes que volen atemptar al cor d'Europa. Fins i tot s'arriba al límit d'afirmar que en determinats barris d'aquesta, i d'altres ciutats de la connurbació brussel.lenca, la policia no gosa entrar, fet que provoca que siguin en la pràctica veritables ghettos on grups radicalitzats cada cop més esdevenen l'autoritat de facto.

Naturalment, en aquest descarregar les responsabilitats en el veí del nordest, per part de les autoritats franceses, molts analistes han vist un evident intent de fugida endavant per evitar assumir les responsabilitats pròpies en la incapacitat dels serveis d'informació (els famosos Renseignements généraux) d'avortar aquests atacs i evitar la mort de dotzenes de ciutadans que gaudien de la nit parisenca. Com a mínim, de forma parcial, si més no.

Bèlgica, com també el cas de moltes ciutats del Regne Unit, són a escala europea, els principals focus d'activisme gihadista. De tots dos països han marxat cap a Síria i Iraq, el major nombre de combatents forasters (foreign fighters) gihadistes procedents d'Europa. Però si en el cas del Regne Unit, la insularitat esdevé un obstacle important a l´hora de moure's, en el cas belga, aquest no existeix, i facilita els desplaçaments pel continent, travessant diversos dels territoris dels Estats membres. I això ha dut al retorn dels controls policials en les fronteres interiors, i al desplegament de l'exèrcit i de cossos paramilitars (tipus gendarmeria) en alguns dels països afectats.

En definitiva, els atacs terroristes han desfermat una certa temptació d'instrumentalitzar-los a nivell polític. Aquesta desagradable manipulació la podem veure corregida i augmentada en el cas espanyol, en referència a Catalunya, i més concretament, al procés independentista que, com és ben conegut, es va consolidar definitivament arran dels resultats electorals del 27S.

Concretament, un dels principals argumentaris de l'estratègia anti-independentista del govern espanyol, així com d'algun dels principals think tanks que els assessora, és el correlacionar sistemàticament el moviment independentista amb grups o faccions gihadistes, i alertar del perill que una “hipotètica” (des del seu punt de vista, és clar!) República Catalana seria una mena d'estat titella manipulat pels gihadistes. Aquesta associació es basa en l'existència d'un important nombre de població islàmica resident a Catalunya, i en el fet que, particularment, a l'àrea metropolitana de Barcelona és on s'han produït en els darrers anys més detencions de suposats o reals gihadistes, a nivell de tot l'estat espanyol, al marge, és clar, de Ceuta i Melilla.

A ningú no se li escapa, però, que aquí, també ens trobem en una matussera manipulació política i policial, que obvia el fet que va ser a Madrid on va tenir lloc l'atemptat més mortifer, com és ben conegut. També obvia el fet que el propi govern espanyol no té cap complex en difondre missatges que lluny de reforçar la seguretat entre els ciutadans, van adreçats a posar-la en qüestió, i a desfermar una guerra de competències sobre la lluita anti-terrorista amb la policia de la Generalitat, quan el que pertocaria és, no només una actuació conjunta en aquest àmbit, sinó una plena integració dels Mossos d'Esquadra en els organismes europeus i internacionals de lluita contraterrorista.

En definitiva, aquesta actuació irresponsable per part del govern espanyol, no és més que un argument més, per concloure definitivament el procés d'independència que, com ja s'ha dit, es va consolidar el 27S. Només d'aquesta manera, amb uns cossos policials que treballaran sense intromissions forasteres, i amb unes unitats militars encarregades de garantir la integritat nacional i, si s'escau, la pau al món, podrem gaudir d'una Catalunya el més segura possible.

*(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 53. DESEMBRE 2015)

FRANÇA MIRA A BÈLGICA

A mesura que passen les hores, després dels atemptats de París, i es comencen a conèixer, o a fer públics, els detalls, els investigadors i els mitjans de comunicació francesos tornen a centrar el seu interès en el seu estat veí, Bèlgica. 

La raó és ben clara: les pistes sobre la identitat dels jihadistes morts condueixen a una de les ciutats clau en el mapa europeu del jihadisme: la comuna de Molenbeek, situada a tot just 6 kilòmetres de distància de les principals institucions de govern de la Unió Europea, al cor, doncs de la Regió de Brussel.les Capital, una de les tres que formen el país (les altres dues són Flandes i Valònia). Allà hi tenien, suposadament, allotjament tres dels participants en els atemptats.

Mercat setmanala a Molenbeek

D'aquesta manera, aquesta comuna torna a aprèixer relacionada  en un atemptat terrorista. No és la primera vegada, precisament. Ben al contrari. Ens els darrers anys, d'ella han sortit alguns dels activistes que han comès alguns dels atemptats que han atret l'atenció mundial: un dels dos assassins talibans del Comandant Massud (2001), hi vivia; també ho feien tres dels cervells de l'atemptat de Madrid (2004); l'assassí del Museu Jueu de Brussel.les (2014), així com un dels implicats en els atemptats del gener d'enguany a la capital francesa, i fins i tot també, l'implicat en l'intent d'atemptat en un tren de gran velocitat, d'aquest passat mes d'agost.

Atesos aquests antecedents, resulta ben lògic preguntar-se el perquè aquesta població ha esdevingut un punt calent dels jihaddisme armat. 

El famós comandant Massoud assassinat per Talibans, un d'ells resident a Molenbeek

Molenbeek, és una comuna de només 5,9 km2, però amb una població de més de 94.000 persones, la qual cosa fa que la seva densitat demogràfica sigui de més de 16.000 habitants per km2, semblant, doncs a les de Barcelona o Santa Coloma de Gramenet, però inferior a la de L'Hospitalet. Amb un 27.7% de població estrangera, sobretot marroquina (25,5%), romanesa (11,8%), francesa i espanyola (8.1%, cadascuna), entre d'altres. La seva taxa d'atur és molt elevada, el 30.7%, que arriba al 41.6% entre els joves.

Oficialment, Molenbeek és una ciutat bilingüe (neerlandès/francès), com tota la Regió de Brussel.les Capital. En les darreres eleccions locals, del 2012, s'hi va presentar un partit acabat de constituir, Islam, que va aconseguir escollir un representant, Lhoucine Aït Jeddig, amb el 3,07% dels vots. Aquest partit defensa l'establiment d'una república islàmica a Bèlgica, així com la introducció de la xària, el restabliment de la pena de mort i la penalització de l'avortament i de l'eutanàsia, entre d'altres mesures. Es tracta d'un partit d'orientació xiïta, i doncs proper a l'Iran, i en conseqüència, mal vist per la majoria musulmana sunnita resident, i també per Aràbia Saudita i les monarquies del Golf. El fet que, immediatament després de la seva elecció, l'esmentat regidor fos convidat a Iran, va aixecar molts temors sobre una influència creixent d'aquest país al cor d'Europa.

Cartell del partit Islam a les eleccions locals del 2012

Molenbeek és considerada com una de les ciutats més perilloses de Bèlgica. Les guies turístiques desaconsellen anar-hi, i no són pocs els comentaris que es pengen a la xarxa alertant de la presència de gent armada amb pistoles i fins i tot AK-47, precisament l'arma que van utilitzar els escamots de divendres passat. En aquest sentit, les crítiques a les forces policials belgues han estat intenses, sobretot des de França, que consideren que l'organització policial del país veí es troba massa dividida entre les administracions locals, regionals i federal. En el cas concret de Molenbeek, es troba inclosa en la Zona Policial 5340 (Brussel.les Oest), i compta amb 806 agents que també donen servei a 4 comunes més. 

L'independentista Jan Jambon encaixa amb amb l'ultra unionista Jorge Fernàndez en una reunió de Ministres de l'Interior de la Unió Europea

L'actual ministre de l'interior belga, l'independentista flamenc Jan Jambon, va fer unes declaracions ahir dissabte d'una gran contundència en el sentit que cal acabar amb aquesta situació i posar-hi remei definitivament.

Sigui com sigui, el que és cert, és que els darrers atemptats a París condicionaran molt la seguretat a Europa.

ELS MILITARS ESPANYOLS HO TENEN CLAR: CATALUNYA INDEPENDENT

Més enllà de les parides que diguin els polítics de torn, els militars espanyols tenen clar que Catalunya serà independent. Per això, prefereixen que el futur Vehicle Blindat de Combat d'Infanteria (VBCI) 8x8 sigui italià i no pas l'opció del franco-catalana del Nexter, que suposaria que es construiria en la planta de GTD a Barcelona.

El VBCI que es pot fabricar a Barcelona i equipar l'Exèrcit Català

Els militars espanyols, doncs, veuen clar que Barcelona, i tota Catalunya, aviat deixarà de ser territorio nacional, i ja fan plans amb aquest escenari.

La notícia és excel.lent, des de molts punts de vista. Políticament perquè és la confirmació que la independència és a tocar, encara que pels independentistes se'ns fa molt llarg aquest esperar. 

Des de la perspectiva militar també és excel.lent, perquè obre les portes a la quasi certesa que l'Exèrcit Català serà l'usuari del VCBI de Nexter, i possiblement d'altres vehicles d'aquesta empresa, no descartant fins i tot, l'adquisició del tanc Leclerc, que seria, no hi ha cap mena de dubte, la joia de la corona de l'Exèrcit de Terra de Catalunya.

El Tanc Leclerc que pot equipar les forces acuirassades catalanes

Això, és clar, si els espanyols es neguessin a traspassar-nos el 20% dels seus Leopards, que ens corresponen legitimament en virtut del repartiment d'actius quan accedim a la Independència. Negativa que tindria, no cal dir, una immediata repercussió en el no reconeixement de la part corresponent del deute espanyol per part de la República Catalana, és clar.

Empresarialment i estratègicament, això reforçaria els lligams amb França, una relació que ha de ser privilegiada, un cop siguem independents, i que ha de permetre un diàleg cordial per tal de treballar en un ambient d'harmonia i col.laboració, entre dues Repúbliques, la Catalana i la Francesa, condemnades a entendre´s, sobretot atesa la situació que s'està donant al Magrib i al Mediterrani occidental.

BRUTAL MENYSPREU EUROPEU A ESPANYA!

Aquesta imatge i totes les notícies que s'hi refereixen, són un testimoni fefaent de fins a quin punt Espanya és menyspreada per la Unió Europea. En la cimera de Brussel.les d'aquests dies, els grans estats de la UE semblen decidits a negociar directament amb Grècia, per tal d'assolir un acord. Fixem-nos però, que a la taula hi ha polítics alemanys, francesos, italians, polonesos, no sé si n'hi ha d'anglesos (no seria lògic, atès que no formen part de l'eurozona), a banda, és clar, de grecs... Però els que no hi són, segur, són els espanyols. Tanta fatxenderia de pressumir que són una de les principals potències europees, i a l'hora de la veritat, a l'hora de tallar el bacallà, no només Itàlia, sinó que fins i tot la pròpìa Polònia, la de veritat, els passa la mà per la cara. Voleu algun exemple més paradigmàtic de menyspreu i bandejament?

Que aquesta reflexió sigui utilitzada pel President Mas, o la gent d'Afers Exteriors o del Diplocat, amb tota llibertat, si ho consideren necessari. O pels eurodiputats a Brussel.les i a Estrasburg. Que se senti que els espanyols, no pinten res de res a escala europea, ni, menys encara a escala mundial. Són un zero a l'esquerra. I Catalunya ha de desconnectar-hi el més aviat possible, perquè no podem continuant fent el ridícul d'estar espoliats per aquesta gentola. Com diu en Titot, més que solidaritat, despertem compassió. I ja n'hi ha prou, d'aquest color!

EL PROBLEMA DE LA INSIGNIFICANÇA INTERNACIONAL D'ESPANYA

La principal dificultat que Catalunya troba a l'hora de construir una estratègia internacional de suport a la independència és, paradoxalment, la insignificança internacional d'Espanya. Aquest fet fa que, com a mínim en les darreres dècades, a cap estat li importi el més mínim el que passa a Espanya. La visibilitat internacional d'Espanya, en els darrers dos-cents anys, ha estat igual a zero. Amb l'excepció puntual, és clar, de la guerra del 36-39, si bé ni tan sols llavors, va mobilitzar excessivament els governs del món. No fou, per exemple, l'excusa per iniciar un conflicte mundial, com sí que ho va ser l'assassinat de Francesc Ferran d'Àustria, el 1914, o l'agressió a Polònia, el 1939.

Enlloc del món, Espanya hi pinta res. A l'Amèrica Llatina, que de seguida ve a la memòria, és més que evident que països com Mèxic, Argentina o Colòmbia, tenen a hores d'ara més rellevància geopolítica i geoestratègica que no pas Espanya. Tota l'estratègia de cimeres iberoamericanes de les darreres dècades està en situació de mort terminal. Fins i tot, en àmbits com la llengua i la literatura, a hores d'ara, el protagonisme és Americà, mentre que Espanya no és res més que una reserva cada cop més carca i ultra, que no té cap mena d'interès pels llatinoamericans cultes i amb ambició. L'intent neocolonial de la Marca Espanya, ha fracassat lamentablement. 

A Europa, Espanya no té més pes que el que li vol donar França, que la té com una peça més en la seva estratègia de bloc llatí (juntament amb Itàlia i Portugal), que és aquella que utilitza quan vol marcar paquet després d'un atac de banyes quan s'emprenya amb Alemanya. Però per regla general, és un recurs circumstancial, ja que té molt clar que l'eix París-Berlin és el prioritari. Aquesta subordinació a França s'estén també als temes mediterranis i del Magrib, com s'ha demostrat en el darrer accident aeri on, malgrat que la tripulació era espanyola, tota la investigació ha anat a mans dels francesos, fent els espanyols el paper de mers comparses. Veure les imatges dels policies espanyols en mig del desert limitant-se a mirar el que feien i decidien els seus col.legues francesos, podia fer riure si no fos pel context de la notícia.

Pel que fa als Estats Units, quan hi ha hagut tensions hispano-marroquines, sempre s'ha inclinat a favor de Rabat. I no cal dir, respecte el cas de Gibraltar, on el suport a Londres és total, de manera que Espanya genera un pòsit d'anti-americanisme sense paral.lelisme en el cas europeu, que s'estén en altres temes, com en el cas del conflicte de l'Orient Mitjà o en la tolerància, per part espanyola, envers el feixisme. No debades, l'estat espanyol és l'únic estat del món, on el feixisme no ha estat derrotat militarment.

La pregunta

Així les coses, quan sentiu la pregunta "I què en diuen a Madrid?" podeu apostar a ulls clucs que la fa, de fet només la pot fer, un català. O més aviat un catalanet. I és que aquesta pregunta no té cap mena de sentit en el context mundial. Dient-ho en plata, a ningú l'importa una merda el que diuen -o pensen- a Madrid. Per dir-ho encara més clar: No one gives a shit about what Madrid (Spain) says. Tret d'un lloc: Barcelona. 

Només a Barcelona es pot sentir aquesta pregunta de forma recorrent. Em refereixo, és clar, a la Barcelona espanyola, la Barcelona del BOE, de l'Íbex 35, del Pont Aeri, de l'AVE, del Clásico, tota aquesta Barcelona provinciana, subordinada, tota aquesta Barcelona de TV3, de La Vanguardia i El Periódico de Catalunya... La que va permetre fer la viu-viu a Jordi Pujol...

L'euro

Sortosament, això està començant a canviar. Molts catalanets han vist que per molt bé que s'hi posin, Espanya ho vol tot per Madrid, de manera que o s'espanyolitzen o nastis de plastis. El projecte espanyol per a Catalunya, és el de ser una província de baix valor afegit al servei de les elits empresarials i financeres de Madrid. Punt. Tot el realment important s´ha de concentrar en l'hinterland de Madrid. I no cal dir que la frustració per la pèrdua de la seva hegemonia en el context lingüístic hispànic en benefici dels estats americans, com ja s'ha dit, se sublima amb les polítiques supremacistes que s'executen amb mà de ferro als Països Catalans, sobretot al País Valencià i a les Illes, i fan el que poden, a la Catalunya Central. 

L'altre element clau és l'euro. La pertanyença d'Espanya a la zona euro fa que per primera vegada en segles, les potències europees, i particularment, Alemanya, que és qui es juga més, hagi de fer un esforç per fixar-s'hi, tot i que, segurament, li fa una mandra enorme.

I és en aquest context, on Catalunya, a diferència del cas d'Escòcia, pot treure profit. Cal elaborar una estratègia que demostri fefaentment, que una Catalunya independent és un benefici per a la Unió Europea, en el sentit que, de la mateixa manera que altres estats de dimensions similars (Dinamarca, Finlàndia, Àustria...) pot convertir-se en un soci de confiança, i que no tindrà cap problema per retornar el deute pendent. Serà un actiu al sud d'Europa, en mig de tant PIGS, i un motor logístic en ple Mediterrani. 

En definitiva, que només una Catalunya independent, membre de la Unió Europea, pot fer aportacions al seu progrés i consolidació, actuant com un contribuent net i ajudant a la consolidació del benestar de milions de ciutadans europeus.

I en el contet extraeuropeu, o global, que una Catalunya independent serà un país clarament compromès amb la causa de la llibertat dels pobles, de la diversitat i sobretot de la democràcia.

CATALUNYA EN LA FRANCOFONIA*

Ara fa uns dies es va anunciar que Catalunya aspira a integrar-se en la comunitat de la Francofonia, és a dir en l’organització d’estats i pobles que tenen el francès com a llengua, diguem-ne, referencial. D’aquesta manera es reprèn la idea que en el seu moment ja va llançar el President Maragall, i que ara recupera el President Mas. És una idea totalment encertada. No només perquè Catalunya té uns lligams històrics amb la cultura francesa que són molt més antics que totes les colònies francòfones que també en formen part, sinó perquè des d’un punt de vista estratègic és d’una gran rellevància. Un cop assolida la Independència, el nostre referent internacional immediat serà, sense cap mena de dubte, França. No vull dir amb això que practiquem un seguidisme provincial de la política francesa, òbviament. Per exemple en política internacional que, com ja sabem, encara estan en l’etapa de la grandeur, una mica atrotinada.

 Però França, a diferència d’Espanya, és un important actor internacional. En tots els sentits. I resulta del nostre interès tenir-hi unes relacions el més estretes possibles en tots els àmbits: polític, econòmic, militar, cultural, d’infrastructures i logísitic, etc. Per això, el fet que ajudem a reforçar la francofilia a Catalunya, en un context d’auge de l’anglofília, sense dubte serà molt ben rebut a París, però sobretot en ciutats més properes com poden ser Tolosa, Marsella o Lió. I, cas a banda, naturalment, a Perpinyà.

No podem ser, però, naifs, i pensar que tot seran flors i violes. Històricament, les relacions franco-catalanes no han estat precisament un exemple de cordialitat i bona entesa. Però en el context actual, França sap, com la resta de la comunitat internacional, que Catalunya està resolta a esdevenir un actor internacional, en forma d’estat sobirà. I que els espanyols han fracassat miserablement en impedir-ho. El fet que Catalunya representi la part principal de la seva frontera meridional, fa que no se’n desentengui i, encara menys que accepti que alguna altra potència internacional intenti treure profit de la Independència de Catalunya. Abans que això passi, França jugarà la carta catalana, perquè no pot acceptar que un tercer potinegi en el seu pati del darrere. Per això és tan important que Catalunya mostri clarament la seva voluntat d’Independència i de mantenir excel.lents relacions amb França. I la iniciativa de la Francofonia va en aquesta direcció.

*(NOTA: Post penjat inicialment a LA VEU DE REAGRUPAMENT, Núm. 37, juny 2014)

UN CATALÀ A L'HOTEL MATIGNON

La notícia fa uns minuts que corre: un català, Manuel Valls, ha estat nomenat pel President de la República francesa, president del govern. Bufa! Es tracta d'una notícia bomba. I que a més té un impacte directe, desenganyem-nos, en el procés cap a la Independència que estem vivint.

Ja he escrit moltes vegades, que no tinc cap dubte que el primer país que ens reconeixerà com a estat independent, serà França. Per una raó molt senzilla, no pot tolerar que cap altre país intervingui en el que no deixa de ser la seva frontera meridional. Això les potències mundials no toleren que un tercer els toqui els nassos en el seu pati del darrere. Llavors si França arriba a la conclusió que els catalans, incloent naturalment, els seus dirigents, anem a per totes, i també que hi ha tercers països que estan disposats a reconèixer-nos, doncs llavors, i només llavors, ni un minut abans, però també ni un minut després, faran el pas de reconeixement. I no descarto que fins i tot intentin projectar la seva influència política i econòmica sobre la nova República.

És per això que, dins la lògica espanyola, segons la qual, un català és sempre un català, per molt que intenti amagar-ho o fer-se el simpàtic, a hores d'ara, en aquests mateixos minuts que escric aquestes linies, el govern espanyol i tota la seva patuleia, estan escagarrinats amb la notícia que procedeix de París. Vaja, cagats de por.

En tenen motius, objectius, més enllà de la paranoia catalanofòbica? Dit d'una altra manera, quin paper jugarà Manuel Valls en el 9 de novembre? 

Primer, segur que algun, en jugarà. A ningú se li escapa que no és el mateix un 9N amb Manuel Valls a Matignon, que un 9N sense Manuel Valls al Matignon.

Ara bé, cap a quin sentit? Valls, és socialista, com se sap. Això, pressuposa que molt probablement intentarà acompassar el seu posicionament amb el del PSOE. Si més no, en principi. Des d'aquesta perspectiva, pinten bastos.

Ara bé, fins a quin punt, en un context de crisi, aquesta coincidència ideològica predomina respecte els interessos nacionals de la Patrie? No penso que hi hagi aquest predomini o preeeminència. Valls és un tipus dur, i ja ha demostrat que no li tremola el pols. És un animal polític en el sentit més ple del concepte,

I no tinc cap dubte, que fins i tot 24 hores abans de reconèixer la independència de Catalunya, si això beneficia els interessos de França, encara declararà davant de qui l'escolta, la seva oposició total i rotunda a aquesta eventualitat.

Jo, dels espanyols, estaria molt amoïnat. Però molt, eh?

ELS INFORMES DEL CATN (4): L'INFORME NÚM. 3

L'informe núm. 3 del Consell Assessor per a la Transició Nacional, du com a títol Les relacions de cooperació entre Catalunya i l'Estat espanyol. La primera reacció que tens quan el llegeixes per primer cop, aquest títol, és que ens trobem davant d'un nou exemple de voluntarisme bonista. Qui l'ha escrit, pressuposa que hi haurà relacions d'aquest tipus. De cooperació, vull dir. Donant per descomptat que des de la República de Catalunya no ens farà res cooperar amb Espanya i a ajudar-la a sortir de la seva crisi econòmica, és evident que la càrrega de la prova la tenen els espanyols. Voldran els espanyols cooperar d'igual a igual amb Catalunya? El seu orgull ferit per haver perdut la seva joia de la corona, se l'empassaran? Jo, la veritat, felicito els redactors de l'informe, pel seu optimisme, atès que sembla que donen per suposat que ho faran. 

El problema és que quan acabes de llegir l'informe, per poc coneixement que tinguis del nacionalisme espanyol, condició que una servidora compleix, no pots deixar de pensar que la perspectiva d'una Espanya civilizada que tracta d'igual a igual a una seva antiga possessió, és una prova de wishful thinking, és pensar que els espanyols es comportaran com a europeus, de forma lògica i racional. I això és d'un optimisme que voreja el comportament naif. Vull que se m'entengui: l'informe eleva la categoria moral dels espanyols, els fa més bons, de manera que tornem a trobar un voluntarisme. Ells voldrien que els espanyols fossin com un poble europeu se suposa que ha de ser. Però això és demanar massa. És com en una relació de parella, que un dels membres s'entossudeix en canviar la manera de ser de l'altre. I ja se sap que, sobretot si l'intent es fa amb mala traça o directament amb mala folla, la cosa acaba com el rosari de l'aurora.

En definitiva, i com comentari general del text és que es tracta d'un document que des d'una perspectiva europea, culta, civilitzada, moderna, és perfecte. El problema és que és més una desiderata que un document que se situï en la realitat on vol actuar. I això el fa de poca aplicabilitat. 

Entrant més en el detall, el document pretén, explorar futures fórmules de cooperació. La inspiració, és clar bé d'Europa. Vull dir que les fonts d'inspiració són exemples europeus. I és clar el referent és el Consell Nòrdic. I d'aquí apareix el Consell Ibèric. Jo és que la veritat, això de l'iberisme em treu de polleguera. 

Primer, és posar-se de cul Portugal que, més conscient que ningú, per raons òbvies, que la torna de la seva Independència, va ser la submissió dels territoris catalans, no vol saber res, excepte honrades excepcions, de la Independència de Catalunya. I de cap mena de relació al mateix nivell entre les dues nacions, perquè automàticament suposa una degradació, cap a l'avern dels no-estats. Però no podeu deixar els portuguesos en pau? No els emprenyeu, que després es reboten i són més espanyolistes que l'Aznar i la Rosa Díez plegats, oi Durao Barroso?

I és que a més a més Catalunya té com a àrees de relació naturals França i Itàlia, i el Magrib. Històricament ha estat així, i sempre serà així. No entendre això, és no entendre res. 

Pel que fa al consell Catalanoespanyol, més val no dir, perquè simplement no s'aguanta per enlloc. Bé excepte en un tema, que paradoxalment no s'esmenta en l'informe, o jo no l'he sabut veure. La qüestió de la gestió de la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre. I no és una qüestió menor, atès que una part molt important del territori català del Principat s'hi troba inclòs. Amb la Independència, òbviament, la CHE passarà a ser un organisme internacional i no únicament espanyol. Això vol dir que el seu estatus jurídic haurà de canviar de dalt a baix. Caldrà adaptar-se al model existent en els casos del Tajo, del Duero (Espanya-Portugal) o per exemple al del Rin o el Danubi entre d'altres. M'aposto un pèsol que els directius de la CHE els costarà moltíssim de canviar el xip, però ho hauran de fer de grat o de grat.

Tres. Hi ha un apartat que realment el trobo força depriment. Em refereixo és clar al del futbol. És quan realment em queda un gust de franquisme sociològic en tot plegat. Realment algú es pensa que el futbol pot condicionar un país? Que el Barça i els equips catalans que juguen en les categories, professionals o no, espanyoles sigui un cas que mereixi l'estudi d'uns consellers em sembla excessiu. Jo ho tinc claríssim. Lliga catalana de futbol, i convidant els equips de la resta de la nació a participar-hi i avall que fa baixada. És que no mereix cap comentari més.

Quatre. Una altra decepció és l'adopció per part de l'informe de terminologia blavera. Això no és només frustrant sinó que és sobretot indignant. Què vol dir parlar de pancatalanisme? Pancatalanisme seria per exemple ocupar Saragossa i annexionar-la a Cataunya perquè la minoria catalana resident en aquesta ciutat així ho demanés al Govern de la República Catalana. Però parlar de pancatalanisme referint-se als territoris històrics catalans, només té un nom. Pur i dur blaverisme. Punt.

Això ens porta, naturalment al darrer punt de l'informe que és el referent a les relacions de la República Catalana amb els territoris de llengua i cultura catalana que romandran, inicialment, sota sobirania espanyola. Aquí tornem a caure en el wishful thinking bonista. Només cal veure com estan prement l'accelerador els espanyols en el seu procés de lingüicidi al País Valencià i a les Illes. La millor cooperació serà, òbviament la integració d'aquests territoris a la República Catalana el més aviat possible. Jo, particularment, estic convençut que als pocs anys de rutllar la independència de Catalunya i quan es vegi els primeres efectes, els ciutadans d'aquests territoris es bolcaran massivament cap a la Independència, com si es tractés d'una fruita madura. Naturalment, nosaltres hem de fer tot el possible per facilitar-ho i en cap cas posar-hi obstacles imbècils en nom d'una legalitat estatal. 

Finalment, i en coherència amb el que he dit més amunt, aprovo de totes totes, i felicito els redactors de l'informe per incloure la demanda d'ingrés a la francofonia de la República de Catalunya.

En definitiva, un informe voluntarista, ben intencionat, però que cau en una cert plantejament naif, que limita de forma molt considerable, excepte en alguns casos concrets, la seva hipotètica aplicabilitat.

ELS INFORMES DEL CATN (3): LA INSIGNIFICANÇA D'ESPANYA*

En l’informe número 4 que ha elaborat el Consell Assessor per a la Transició Nacional, s’insisteix en una idea força. Concretament al fet que l’independentisme català no ha de ser antiespanyol. Hi estic totalment d’acord. Bàsicament perquè és com preocupar-se d’una realitat que és totalment perifèrica en el món mundial. Dit d’una altra manera, qui es preocupa d’una realitat que és irrellevant o insignificant?

Espanya, fins i tot, si hi comptem Catalunya en el seu interior, és un estat que no compta en el món mundial per a res. Imagineu-vos després de la imminent independència de Catalunya. No va ser membre fundador de la ONU, perquè en aquell moment era un estat pària, arrenglerat amb les potències feixistes que acabaven de ser derrotades, i ocupades militarment per les potències aliades. Destí que malauradament no vam compartir. Conseqüentment, no ocupa cap cadira permanent en el Consell de Seguretat de l’ONU. Tampoc va participar en els inicis de la integració europea, ni tampoc ha aconseguit formar part del G-6, ni de les seves ampliacions posteriors. I, per més inri, no és un membre oficial del G-20, que aplega els països més desenvolupats conjuntament amb els anomenats països emergents, on sí que en són membres, l’Argentina i Mèxic, per exemple.

Les seves iniciatives internacionals es compten per fracassos. El més gran de tots ells és el de les Cimeres Iberoamericanes, la darrera de les quals celebrada recentment al Panamà, les ha deixades en un estat quasi catatònic. I és que cada cop més, el paper d’Espanya dins del muntatge iberoamericà, és menys rellevant, en benefici de Mèxic, de Colòmbia, d’Argentina, i naturalment, del Brasil.

L’altre àmbit tradicional, el del Mediterrani i el Magreb, els espanyols només pinten allò que França els deixa que pintin, i res més, atès que en el repartiment estratègic de les àrees d’influència entre Paris i Berlín, és territori d’hegemonia francesa. I punt. Als espanyols només els queda les engrunes… Algunes altres iniciatives, com el de l’Aliança de les Civilitzacions o el Fòrum de les Cultures, han tingut un ressò més aviat modest, sent magnànims. Naturalment, a dins de la UE, bàsicament, la seva funció és la parar la mà a veure què cau.

En definitiva, Catalunya, un cop independent, proposo que destini una partida d’ajuda solidària –aquesta sí que ho serà de debò- per tal que la societat espanyola no hagi de patir la inutilitat dels seus governs, la seva corrupció i la seva ineficàcia.

*(NOTA: Post penjat al ND, el 06.01.2014)

LA FALLIDA OFENSIVA ESPANYOLA*

Ahir els mitjans d’informació es feien ressò d’un nou fracàs del govern espanyol, en aquest cas del seu ministre d’Afers Exteriors, quan no va aconseguir una declaració del seu col.lega alemany en contra de la independència de Catalunya. L’home es va quedar amb un pam de nas. Ja fa uns mesos, va passar si fa no fa el mateix amb el cas francès. De manera que els dos pesos pesants de la Unió Europea, per boca dels seus responsables d’Afers Exteriors s’han negat a participar en el joc que els proposava Espanya. Són duess solemnes desautoritzacions que, cal reconèixer-ho, el ministre espanyol va encaixar amb una cara de pòker considerable. Cal tenir una capacitat d’encaix notable per rebre aquestes clatellades tan monumentals i aguantar de totes maneres el tipus, si més no de cara enfora.

Per altra banda, les declaracions dels Ministres d’Afers Exteriors dels estats, són molt rellevants perquè com és sabut qui en definitiva talla el bacallà a la UE són els estats, i que els dos estats més poderosos, amb diferència, de la UE, no es vulguin mullar en un tema tan relativament “petit” com sempre recorda Rajoy, com és la independència de Catalunya, assenyala la magnitud de la desconfiança que tenen envers Espanya, i l’enorme autopista que s’obre a Catalunya per tirar milles cap a la nostra llibertat. De veritat que els catalans, i en particular, el govern, i encara amb més precisió, el seu President, no ha de tenir cap dubte sobre la resposta dels socis europeus a un procés democràtic d’accessió a la Independència, que no serà altra que el seu suport entusiasta. Els fets parlen per ells mateixos.

L’únic perill que hi ha, ja ho he dit manta vegades, és que es detectin dubtes o hesitacions respecte el procés cap a la Independència bé per part d’ell o bé per part del govern. Per part del poble és impossible, perquè setmana rere setmana, mes rere mes, el suport popular a la Independència no para d’incrementar-se, d’eixamplar-se, i això malgrat els vols dels voltors que volen aprofitar qualsevol feblesa per treure profit.

Cal anar endavant, acabar amb la comèdia aquesta de la pregunta, que per descomptat ha de ser clara i ha de deixar ben establert, perquè ningú en dubti, què passarà immediatament després de la rotunda victòria pro-Independència.

*(NOTA: Post penjat al DGS el 10.12.2013)

EL PRESIDENT MAS AMB EL MINISTRE DE DEFENSA FRANCÈS: ANEM BÉ

D'aquí a unes hores, el President de la Generalitat, Artur Mas, es reunirà amb el Ministre de Defensa de França, el bretó Jean-Yves Le Drian. Anem bé. I de rebot, els espanyols s'han posat dels nervis.

Ja he escrit en anteriors posts, que el primer país que ens reconeixerà la Independència serà França, tot i que costi de creure. 

Si no us ho creieu, és que no sou estadistes. Però estadistes de l'estat català, de la República Catalana, naturalment. No d'aquells altres dels que parla el sòmines d'en Lucena, que per cert, amb el nom ja paga.

Us ho repetiré perquè quedi clar. França es farà el suec amb el tema de la independència de Catalunya, fins que vegi que algun altre estat ja tingui decidit reconèixer-la. És a dir, que sigui imminent el reconeixement per part de membres de la comunitat internacional. Llavors, i atès que França considera Catalunya el seu backyard, és a dir, el seu pati del darrere, amb la qual li uneix una frontera terrestre i marítima, naturalment no tolerarà que cap altre estat s'avanci i obtingui qualsevol tipus d'avantatge d'ordre econòmic, militar, estratègic, d'infrastructures, etc. Llavors, davant la inevitabilitat, serà la primera en reconèixer-la per així intentar aconseguir uns acords avantatjosos i evitar qualsevol sorpresa desagradable. 

A més, històricament, França sempre ha volgut emparar-se de Catalunya, ja des de l'època dels francs, passant per l'edat mitjana, la moderna i la contemporània. L'únic que va aconseguir, però, és amputar el nord del país, i recordo que en el segle XVII, Perpinyà era la segona ciutat més important de Catalunya, poca broma. I, naturalment, Napoleó, amb l'annexió efectiva, que va durant uns pocs anys, però que ha deixat una forta empremta.

Llista de compra, o liste d'èpicerie, si voleu

Suggereixo que el President Mas es porti una llista de compra ambiciosa i que si més no, demani pressupostos del tanc AMX 56 Nexter Leclerc, per si els espanyols es fan el ronso i es neguen a cedir-nos el 18% de Leopards que ens corresponen, en virtut de la divisió dels actius que tindrà lloc amb la independència. Segons la Wikipedia, avui en dia els espanyols tenen 108 Leopard 2A4 i 219 Leopard 2E, això vol dir que ens pertocarien 20 i 40, respectivament.  

Si es posen tontos, doncs, res, pre-ordenem una comanda de 60 Leclercs, que a més a més, porta el nom del comandant de la unitat de combat on molts catalans van lluitar durant la Segona Guerra Mundial i amb la qual van alliberar, entre d'altres, la ciutat de París.

Una altra comanda, naturalment, ha de ser el VBCI, o vehicle blindat de combat d'infanteria, un 8x8 en la fabricació del qual, per cert, participa una empresa catalana. 

Pel que fa a la resta, de sistemes d'armament, aeris, navals, C4, drones, etc, ja ho anirem trobant, President.

Pensi amb en Valls, també

Per cert, posats a fer, també pot preparar l'entrevista amb el Ministre de l'Interior de França, el català Manuel Valls, que encara que sociata, segur que el seu grau de degradació moral i política no ha arribat al nivell dels seus col.legues catalans, que darrerament ja fins i tot, en la seva histèria anti-independentista, voten amb els xenòfobs de Plataforma per Catalunya. Us imagineu, sr. Valls, pactar amb el Front National lepenista?