LLIBRE LLEGIT: LA BÍBLIA ANDORRANA

Aquests darrers dies, he fet realitat un dels meus costums que, potser els lectors més fidels d'aquest humil bloc, ja coneixen. A l'estiu, llegir novel·la o ficció. Des que va sortir publicada, volia llegir La Bíblia Andorrana d'Albert Villaró. I ja ho he fet, ahir per la tarda la vaig acabar llegint el darrers cinc o sis capítols, no gaire extensos, per no dir no gens.

Suposo que en el seu moment ja van sortir les corresponents ressenyes. Lògicament, no les he llegides, atès que aparegueren fa dos anys i escaig, i ara no tenia temps ni ganes de recuperar-les. De manera que, obviant-les, passaré a dir-hi la meva.

És un text que atrau sobretot pel seu context. Andorra, i els seus instruments d'estat, el seu paisatge, etc. I lògicament perquè l'autor ha tingut l'encert de situar-la en ple pols entre el govern independentista català i el govern espanyol. Un pols que, també, es juga en territori andorrà. Qui podia resistir aquesta contextualització tan llèpola? Jo, no. 

Un cop llegida, he de dir, que en termes generals, m'ha agradat. T'enganxa i vols veure com acaba, quin és el desenllaç final, com a les bones pel·lícules d'acció. De manera que és entretinguda i permet al lector català no andorrà fer-se una composició de com ens veuen els uns i els altres.

També veure com es tracten bilateralment: el menyspreu espanyol cap al petítissim estat pirinenc, però també la capacitat de sobreviure, de pragmatisme dels andorrans que els ha permès sobreviure més de vuit-cents anys, i també davant els darrers intents espanyols de desplaçar el coprincep episcopal pel seu rei.

Que una part de l'acció transcorri a Madrid, m'ha resultat massa tevetresista, com si aquest cul món, fos una gran capital mundial. Posats a fer, m'hauria agradat més que es parlés de París o fins i tot de Tolosa, ciutat, dit sigui de passada que considero una aliada clau de la Catalunya independent, que ja s'apropa.

Ara bé, és en referència a ella que hi ha el fragment més deliciós de l'obra, amb una forta càrrega de mala llet, que no em resisteixo a reproduir:

"El palau dels borbons [atenció, amb minúscula!] era, a més, de la varietat quiero-y-no-puedo, si el comparàvem amb Versalles, o amb els emperadors austrohongaresos  que hi ha a Viena, Hofburg, em penso que es diu. O amb Buckingham (pg. 212)

Genial fragment. Que demostra que el seu autor no és espanyol, ni se'n sent. Però, sobretot, que no és un catalanet dat pel sac, d'aquells que escriuen a La Vanguardia o El Periódico de Catalunya, o a qualsevol mitjà del grup Planeta, o locuta a TV3, perquè qualsevol d'aquests hauria bavejat i n'hauria dit les excel·lències, la major part de les quals, lògicament, falses. Això ho pot escriure qualsevol persones amb dos dits de front, excepte algun catalanet que no para d'oferir noves glòries a Espanya, sigui des de Barcelona, de València o de Mallorca, estant. Però mai des d'Andorra la Vella. Perquè els alliberats de l'ofec espanyol, no combreguen amb rodes de molí, encara que siguin andorrans.

Dit això, literàriament, és cert que no excel·leix. És més aviat una obra de consum ràpid, industrial, que entreté però no enamora. La recordaré, sí, però queda molt lluny, i no sé si ho pretenia, d'altres com Les veu del Pamano o la pròpia Incerta Glòria que ja he ressenyat en aquest blog o en el seu antecessor.

Com passa també amb les sèries que t'han agradat, el final grinyola, no acaba de ser satisfactori, però reconec que probablement està fet a posta. Vull dir que no és un gran foc d'artifici amb sang i fetge com passa amb les pel·lícules d'acció on el prota es carrega tot déu. No, aquí no passa, aquí s'aplica la fórmula andorrana, on el desenllaç intenta no destarotar la vida quotidiana del Principat i de la seva gent, on no hi ha res espectacular, sinó que es permet continuar fent business as usual, i aquí pau i després glòria. Pot semblar molt tranquil·litzador o, com diuen els francesos, que també hi apareixen, i amb un cert protagonisme, rassurante, és a dir que permet tothom (bé quasi bé tothom) continuar vivint com si res hagués passat.

En definitiva, una obra interessant, addictiva, però sense una pretensió de figurar en l'univers de la literatura mundial.

Fitxa del llibre

Albert Villaró (2015), La Bíblia Andorrana, Barcelona. Columna, ISBN 978-84-664-2027-3, Preu: 20 euros, Pgs.: 303.

CONFIRMAT: CATALUNYA HA FORÇAT L'ABDICACIÓ DEL BORBÓ

Els mèdia es fan ressò avui, del que una servidora, ja va dir a principis de setmana: que Catalunya, que els catalans i les catalanes, hem estat clau en l'abdicació del Borbó. Una decisió covarda, pròpia d'un individu que no ha demostrat res en aquesta vida, més que una actitud infantiloide, pusil.lànime, llefiscosa, bagassa, corrupta, Bé, en la seva decrepitud física, ni ha tingut el coratge d'entomar el seu destí i veure com sota el seu regnat, Catalunya s'alliberava. Ha preferit passar-li el mort al sòmines del seu fill, un ninot que, tot ho sembla indicar serà instrumentalitzat, per la seva consort. O si no al temps.

Un Almirall que va aprendre a volar, acompanya Franco i Juan Carlos

Si llegim els mèdia, concretament, ens trobem el següent. 

A La Vanguardia, si més no,en la versió digital, ni mu, del tema, of course. Al Periódico de Catalunya-CNI, juga amb l'eufemisme de la tardor calenta. Al Singular Digital, peca de moderat i afirma que Catalunya ha influït en l'abdicació, citant fonts de la Zarzuela. Per la seva banda, al Vilaweb, no s'estan per minúcies i diu clarament que ha estat l'independentisme el causant de la fugida reial. En el pamflet orgànic que porta per nom el Directe, s'afirma que la causa és el 9N2014, això sí basant-se en informacions de l'ACN. Al mitjà yuppie per excel.lència, és a dir, l'Ara, retorna també amb l'argument de la influència del 9N en l'abdicació. Finalment, el més clàssic, El Punt-Avui, també esmenta La Zarzuela, com les seves fonts.

En definitiva, ens hem carregat un Borbó! Penso que és un fet que cal remarcar. És una victòria que ens hem d'apuntar i que ens ha de servir per prendre forces de cara als propers mesos, i particularment, al 9N que ja s'acosta.

Per cert, il.lustro aquest post amb algunes fotos que no trobareu aquests dies en els mitjans publicats. Em refereixo a les fotos del Borbó amb el seu mentor polític, el dictador Francisco Franco. I és que de vegades, la manipulació és tan gran com una casa de pagès.

CATALUNYA S'HA CARREGAT EL BORBÓ

L'abdicació covarda del Borbó és una demostració de la força de Catalunya. De la Catalunya que lluita per la seva lliberta, la seva Independència, i la seva República. La República Catalana, per suposat.

Sense la fermesa del Poble Catalå, i sense la determinació d'arribar fins al final, del President Mas, el Borbó no hauria pres la decisió que ha pres. 

La seva abdicació és una demostració fefaent de la desesperació per on naveguen els espanyols, que veuen Catalunya perduda, i volen canviar alguna cosa, perquè res canviï de debò.

Però no ho aconseguiran. Fins i tot els voltors han tornat a aparèixer a veure si proclamant la Tercera, obtenen algun protagonisme que la democràcia catalana els ha negat. Ni Tercera ni punyetes. I una bandera espanyola és una bandera espanyola sigui dels uns o dels altres. No les volem veure ni en pintura.

Els espanyols estan llançant una ofensiva per a recuperar la iniciativa. Tan els uns com els altres. Ja us ho dic ara, que fracassaran.

Com tan bé va declarar el President Mas, les estratègies de pa sucat amb oli -bé, això ho dic jo- no ens faran distreure ni un microsegon del nostre objectiu principal immediat: la votació del 9N. I per arribar-hi, és molt important no perdre el pols del carrer. No hem de deixar el carrer a mans dels espanyols, ni dels uns, ni dels altres, que de fet, són el mateix, perquè volen la continuació de la submissió de Catalunya a Espanya. Com va dir Àngel Guimerà, uns ho volen amb cadenes, i els altres amb garlandes, però ambdós coincideixen en la nostra supeditació. I no ho permetrem!

Adéu Borbó, i recorda, vam ser els catalans qui et vam obligar a plegar, en el fons perquè ets un covard, i no vols passar a la història com el cap d'Estat espanyol que va perdre Catalunya. Per això, li passes el mort al teu fill, i que s'espavili. Quina herència més enverinada. 

Segur que ara anirà a buscar els braços de la Corinna de marres, que m'ensumo que no estarà gaire pel tema ... ara que ha deixat de ser el que fins ara. Quina una!  (Però ben mirat, a qui diantre l'interessa el que faràs a partir d'ara...).

COMPLOT DURAN?

La indignació popular amb l'actitud del senyor Duran i Ecspanya arran de la seva negativa a dimitir després de demostrar-se fefaentment que és el màxim dirigent d'un partit que he reconegut haver-se finançat il.legalment, és ben comprensible i raonable. I no seré jo qui la critiqui, naturalment.

Però vull llançar un senyal d'alerta al respecte. Per fer-ho, recorreré a la saviesa oriental, de les arts marcials, quan diu que la millor estratègia per derrotar l'adversari és emprar la seva força i embranzida en contra seu. Penso que estem assistint a una mena d'operació o complot clarament dissenyat per fer esclatar pels aires l'estratègia soberanista inclosa en el Pacte per la Llibertat. I es tracta d'una estratègia, on qui fa la feina, és paradoxalment, l'independentisme. És com aquell que es cava la seva pròpia tomba. O que li fan cavar a punta de pistola, abans de ser-hi assassinat. Vegem-ho.

L'estratègia espanyola passa per afeblir CiU, fent que la federació es trenqui, i que els 13 diputats unionistes passin  al bàndol espanyolista o es desmarquin de l'estratègia del Pacte per la Llibertat. Això ja és un fet prou conegut, i fins i tot anunciat. Des de La Vanguardia ja s'ha dit que el trencament succeirà en els propers mesos. Des d'aquest punt de vista, és evident que calia un motiu per escenificar-lo que no fos directament l'oposició al dret a decidir i a la creació d'un nou estat a Europa, atès que els 13 diputats unionistes estan electoralment compromesos amb el programa pel qual es van presentar com a candidats i van sortir escollits.

Llavors, la demanda del cap de Duran que s'està multiplicant a la xarxa, pot ser l'excusa perfecta per legitimar el trencament de la federació, acusant CDC d'estar darrere de la campanya, acusant-la, doncs, de manca de lleialtat. És en aquest sentit, que dic, que els espanyols traurien profit d'una campanya impulsada per l'independentisme real o induït, atès que el trencament de CiU al Parlament, posaria en moltes dificultats el manteniment de l'estratègia sobiranista.

A més, tot plegat lliga amb els darrers moviments polítics que estem observant. Alguns dels quals són els següents:

1. Una pressió incessant per a l'abdicació de Joan Carles de Borbó, un personatge nefast i totalment desacreditat, i per la seva substitució pel seu fill (qui si no...), Felip de Borbó. En aquest sentit, resulta particularment significativa l'actuació d'aquest últim en el paripé de la inauguració de l'AVE (que no TGV) dels darrers dies, en la qual, el nen Felip va escenificar un paper de persona dialogant i fins i tot va fer ús de la llengua catalana. Com sempre ha passat en la història del Borbons, segur que la lluita entre pare i fill deu ser ja a hores d'ara, a mort. I alerta, no menystinguem el paper de la nena Letícia, que no és més que una agent aznarista col.locada al cor de la Zarzuela.

2. El pacte cada cop més clar entre Rajoy i Rubalcaba, per tal de bloquejar el procés, que fins i tot es concreta en la creació d'una entitat que aplega els antics ministres de tots els governs des del 1978, siguin del partit que siguin, per actuar com a  lobby de pressió. Els impulsors de la cosa aquesta? Uns no nacionalistes, anomenats José Bono i Eduardo Zapalana. Rubalcaba, a més sembla que vol actuar com a arrossegador de la UGT i CC.OO., si bé és del tot cert, que pel que fa a l'espanyolisme, certament no cal que als dos sindicats els arrosseguin gaire.

3. No podem oblidar, tampoc, el paper de Felipe González i José Maria Aznar. El primer sembla estar darrere del que he explicat en el punt 1. El segon ja ha apostat per iniciar el conflicte ètnic a dins de Catalunya, és a dir, que es trenqui la cohesió del país i s'enceti la lluita intercomunitària i es fomenti la revolta dels espanyols contra la Generalitat de Catalunya. Aquesta estratègia seria perfecta a escala global per a justificar la intervenció del govern de Madrid com a pacificador, de la mateixa manera que els russos van fer a Abkhàzia i a Ossètia del Sud.

4. La pimpolla Carme Chacón, ja està fent quadrar a Pere Navarro i els seus boys and girls, i ja ha fet que passin de l'abstenció al vot contrari a la propera Declaració de Sobirania que es presentarà properament al Parlament de Catalunya. Navarro no és més que un mamporrero de la Chacón, i el seu únic objectiu és que la pimpolla sigui escollida secretaria general del PSOE i candidata a President del Govern espanyol. Des d'allà intentaria emular la política anti-independentista que va promoure el seu enyorat referent polític, Pierre Elliot Trudeau, entre els anys seixanta, setanta i vuitanta del segle XX, i on fins i tot va recórrer a l'exèrcit canadenc per acabar amb l'independentisme quebequès (Crisi d'Octubre del 1970), i a la Policia Muntada, per infiltrar-se en el Partit Quebequès. És evident que Chacón no pot aspirar a dirigir el PSOE, si el PSC no es posiciona ferm contra la Independència. Ni abstencions ni punyetes.

5. Qui faltava pel duro. En Gaspar Llamazares ja ha dit que IU dóna suport a la consulta, però que votarà no a la Independència. Com sempre, al.ludint a un fantasmagòric federalisme, que no se'l creu ni ell. Realment, és patètica aquesta esquerra pijo-progre de manual. El problema és saber com encaixarà aquesta veritable declaració de guerra al Poble de Catalunya, que viu a hores d'ara una situació d'emergència nacional, els companys d'ICV-EUiA. Ai, ai, ai, quina por!!!!

6. I falta saber el paper de La Caixa i el Banc de Sabadell en tot aquest procés. El seu silenci és totalment inacceptable. S'haurien de posar al servei del país per treure´l de la situació en què es troba i ajudar les finances de la Generalitat. Però naturalment prefereixen servir a Espanya. Com també ho fa la part més coent dels empresaris espanyolistes a Catalunya, que han declarat la guerra total i absoluta, al Pacte per la Llibertat, i sobretot a Artur Mas.

Bé, com podeu veure, el panorama és força complex. En aquest entorn, la crisi de CiU, repeteixo, tindria un impacte directe en el procés que es va iniciar l'11 de setembre.

 

En aquest sentit, penso que no hauríem de donar arguments a en Duran per fer el pas del trencament, que per altra banda no farà fins que no sàpiga del cert que tindrà una bona recompensa si el fa per a ell (Ambaixador espanyol a Roma, per exemple?) i per als seus seguidors. I entre aquests, cal parar compte amb el paper del flamant nou conseller d'interior, Ramon Espadaler, un individu poc recomanable. 

De totes maneres sí que és inevitable una pèrdua del seu pes a dins del Govern Català, tant en l'àmbit de la interlocució amb Madrid (presidència de les comissions bilaterals, quatre, per ser exactes), i sobretot, en la política exterior que encara a hores d'ara s'està muntant.

En definitiva, hem d'anar amb compte en no caure en les provocacions dels espanyols. I aquesta és la primera. Segur que en vindran d'altres.