LA REPÚBLICA EN CONSTRUCCIÓ

Sense pausa, la nostra República Catalana es va construint, i aquest diumenge tenim l'oportunitat, molt important, de fer dos passos més. 

Un en el front internacional, o més aviat, europeu. Un front clau, que és on hem assolit, fins ara, les més grans victòries, sobretot, gràcies al paper dels Presidents Mas, Puigdemont i Torra. I on esperem assolir-ne més, fins i tot de definitives, quan es produeixi el seu reconeixement per part de la comunitat d'estats independents i de les organitzacions internacionals i multilaterals.

Les eleccions europees, seran, doncs, primordials per certificar un camí ple d'èxits i successos. A més, el fet que superarem, més del 50% dels vots, farà tremolar el govern espanyol, i farà veure a Europa, a la Unió Europea, que ha de prendre alguna iniciativa al respecte. Fins i tot, és probable que estats menys condicionats per la seva no pertanyença a la Unió, comencin a obrir el camí del reconeixement. Cal perseverar i reforçar el paper i la força d'una entitat que ja comença a destacar com és el Consell per la República, creat precisament per no estar supeditat a la legislació espanyola.

Les eleccions locals, també seran, no cal dir-ho, claus. Sobretot la joia de la corona, Barcelona, però també en tots i cadascun dels municipis. Que Barcelona torni a tenir un govern capdavanter en la consolidació de la República, que actuï i es comprometi com a Capital Nacional, sense subordinacions psicològiques a tercers, és estratègic. Qualsevol solució que impliqui que partits espanyols entrin en aquest govern, serà un perill mortal en aquest sentit. Cal foragitar, a Barcelona i a arreu, l'existència de governs locals espanyolistes, que sense cap mena de dubte, serien emprats com a trinxeres per oposar-se a la República i fomentarien estratègies de divisió territorial del país.

Però més enllà de les eleccions de demà, en les darreres setmanes, el país ha donat mostres de com, sense pausa, repetim-ho, la República es construeix, i qui no ho vegi, és realment idiota, aquest sí.

En l'àmbit sindical, per exemple, el creixement de la Intersindical-CSC, enfront l'oposició de Foment, i sobretot, de la màfia sindical representada per CC.OO. i UGT, és d'una importància cabdal. Literalment, el creixement del sindicalisme nacional i de classe, està fent trontollar el model social, econòmic i laboral que sorgeix dels Pactes de la Moncloa, i que té arrels clarament en la corrupció sindical franquista, no debades, els sindicats esmentats, no són més, històricament, que un negociat del Ministerio de Trabajo del govern de torn, del qual reben el principal finançament, i les instruccions polítiques corresponents. El creixement i consolidació del sindicalisme català, és una realitat, i el paper de collabo de la màfia sindical amb el Regne d'Espanya, no fa més que passar-li factura. En el sector públic, la I-CSC i altres sindicats, ja estan aconseguint bandejar els mafiosos. En el sector privat, en l'àmbit de les pimes, els èxit se succeeixen dies sí i dies també. Lògicament, la lluita més dura serà, no és cap sorpresa, en les empreses mitjanes i sobretot en les grans, on l'oposició espanyolista serà enorme, perquè si cauen bastions com la SEAT, Nissan o d'altres, implicaria la fi definitiva del model sindical post-franquista.

L'altre èxit espectacular, que confirma que estem en plena fase de construcció de la República, és la victòria en les eleccions a la Cambra de Comerç de Barcelona. Brutal, senzillament. Aquest fet, a més, destaca perquè s'ha aconseguit des de la societat civil, i amb el suport únic, amb una aposta a tot o res, de l'Assemblea Nacional Catalana, encapaçalada per la seva presidenta Elisenda Paluziè, que representa un puntal en el manteniment de l'estratègia unilateral, davant qualsevol vacil·lació al respecte. La derrota de l'establishment empresarial espanyolista, monàrquic, autonomista, oligàrquic, etc. ha estat total i absoluta, i, per la seva novetat, representa, probablement, un pas definitiu en el canvi social, polític, econòmic en el país. A partir d'aquí, el control de la Fira de Barcelona, del Port de Barcelona i d'altres instàncies cabdals de l'economia del país és més proper. I la devaluació dels sospitosos habituals com són el Foment Nacional, el Cercle d'Economia, la Caixa, el Banc de Sabadell, et altri, que cada cop pinten menys en la societat catalana, no s'atura. Cal que les empreses capdavanteres en la construcció de la República, assumeixin el liderat que ja han abandonat aquelles que en les darreres dècades no han viscut més que del BOE i de l'IBEX 35, empreses que se centren en la tecnologia punta, el servei al país, i que de forma inexorable van abandonant sectors de poc valor afegit (turisme de baixa qualitat) i aposten per l'exportació i per una governança no hereva del model franquista.

Finalment, no podem deixar de remarcar el discurs que el President Quim Torra va fer en el lliurament de les Creus de Sant Jordi d'enguany. L'adreça va ser un elogi a la societat civil catalana, a la qual va definir com a estructura d'estat fonamental, en el sentit que ha estat imprescindible per a la resistència catalana en aquests darrers 300 anys. Quanta raó que té, el President, sense ella, i amb un estat-o dos- en contra, ara no existiríem. Amb aquest discurs, el President enllaça amb una tradició nostrada que ha fet de les entitats culturals, educatives, econòmiques, socials, incloent els sindicats, les cooperatives, les mútues, els ateneus, etc, l'autèntica columna vertebral que ha permès eixamplar el nostre país, la nostra cultura i la nostra llengua. I és que, molt sovint, ni sabem que és el que tenim per avançar i triomfar. Gràcies, President, per recordar-nos-ho!

VOLEN UN ULSTER*

Malgrat tots els 155 que es fan i es desfan, ningú no pot negar que l'1-O, el 27-O i el 21-D, van colpejar durament l'espanyolisme, que va recórrer a la suspensió de l'autogovern i a diverses onades repressives i d'assetjament que, també, s'han demostrat debades. Ara sabem que va ser la pressió internacional la que va evitar un bany de sang, l'1-O.

Però, a mesura que la República es refà de l'atzagaiada, l'histerisme espanyol es desferma cada cop més. No només no retrocedim, sinó que cada cop som més i més forts. Com ho demostra el fet que ara no tenim un sol President, sinó com aquell qui diu, en tenim dos. I ambdós ben conjuntats i en harmonia. No vols caldo...

La prova més fefaent, és que el govern espanyol ha saltat pels aires. No ha resistit la pressió internacional de regenerar-se, que sorgia de la necessitat de presentar-se com una democràcia avançada, sobretot arran de l'ofensiva catalana a Europa, a l'ONU, que deixava Espanya com un drap brut. Que és el que és.

Ja fa uns anys, sota la presidència d'Artur Mas, ens vam carregar el seu cap de l'estat, Joan Carles de Borbó, que va tirar milles quan va veure la que se li apropava. De pressa i corrents, va abdicar en el seu fill, que ni s'ho esperava, ni probablement ho desitjava.

Ara, sota la “co-presidència” de Puigdemont i Torra, ens hem carregat el president del govern espanyol. L'individu que es feia el milhomes així que podia, d'haver-nos derrotat. Anava pavonejant-se i lliurant medalles i doctorats honoris causa a aquells que considerava que l'havien ajudat a anul·lar l'enèsima “revolta catalana”. Tan cregudet ho tenia, que de cop i de sobta, s'ha vist escombrat per una situació que la seva supèrbia havia provocat. Bon vent!

L'ensorrament del règim, lògicament, s'ha vist en gran part accelerat per les sentències contundents dels tribunals de Bèlgica, Alemanya, Suïssa, Escòcia. També per la pròpia ONU i pel Consell d'Europa. Fins i tot el sancta sanctorum dels seus aliats, la Comissió Europea, ha començat a arrufar el nas. I això que encara no s'ha pronunciat el Tribunal Europeu de Drets Humans.... Serà un Big Bang espectacular.

Per això, des de les seves entranyes ja n'hi ha que comencen a reprendre la idea de muntar un Ulster, que ja en el seu moment havia proposat un tarat considerable, el cognom del qual comença per Ca i acaba per ñas.

Què vol dir muntar un Ulster? Molt senzill: fomentar l'enfrontament civil, per tal de crear la percepció que s'està en una guerra civil, i llavors desplegar l'exèrcit espanyol i altres forces paramilitars, en missió de preservar “la pau” i separar els “bàndols” en conflicte. I així posar-se la medalla de ser un exèrcit apaivagador i humanista.

Naturalment, tot és fals. I com sempre, els espanyols no inventen res de nou. Ja es va utilitzar al nord d'Irlanda, per part del Regne Unit i també s'ha utilitzat a Ossètia i a Crimea, en aquest cas per part de Rússia.

No hi ha “enfrontament civil”, sinó una continuada i pura agressió violenta per part dels espanyolistes, que intenten provocar la societat catalana amb atacs cada cop més desacomplexats. Tant que ja apareixent pintades als carrers on es demana que se superi l'única línia roja que encara no han travessat: la de matar.

No tinc cap mena de dubte que, a mesura que el nostre triomf sigui encara més contundent, més la seva paranoia s'incrementarà. I l'apel·lació a la intervenció militar no serà, lògicament, per preservar la pau, sinó per intentar acabar amb la República. D'això, no en tinc cap mena de dubte. No faran d'apaivagadors, ni de bon tros. Aniran a per nosaltres, tal i com ja cridaven el passat mes d'octubre.

Per això, és necessari fer una crida a plantar cara. No farem cap pas enrere. I, ben al contrari, anirem cap endavant, peti qui peti. És una crida que faig a tots els patriotes. I que també fa Reagrupament, lògicament. Tenim una jove república i cal protegir-la de totes totes. Però sobretot cal consolidar-la i fer-la arrelar-se en tots els pobles i viles d'aquest país nostre. Som-hi?

*(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM 79, JUNY 2018)

POSAR-SE EN LA PELL DE L'ENEMIC

Catalunya té un dèficit quant a la comprensió del que implica tenir un Estat propi i actuar com a tal. És lògic i natural. Portem més de 300 anys lluitant contra un Estat que ens vol anihilar. Però hem arribat a un punt que aquesta mancança ha de ser subsanada.

Una primera lliçó que hem d'aprendre, que és de calaix, és que Espanya ens vol derrotar, perquè per ella és un deshonor davant la comunitat internacional que existim i que desprestigiem la Marca Espanya. Ens vol derrotar i fer-ho en termes militars. És allò del cautivo y desarmado. O per dir-ho en terminologia esportiva (que no deixa de ser un succedani de la militar), vol guanyar per 10-0. 

I això ho hauríem de tenir clar. Però sembla que no ho tenim clar. O com a mínim hi ha gent important que no ho té clar.

L'exemple més fefaent d'aquesta manca d'intel·ligència, és l'actitud de Teletubbie, que he batejat, modestament. Em refereixo a aquella actitud que consisteix a abraçar el teu enemic, com a mostra de fraternitat... quan el teu enemic ni vol que l'abracis, sino que vol liquidar-te. El teletubista està tan convençut dels seus arguments que té l'esperança que acabarà convencent el seu enemic amb la bondat d'aquells. Però no té en compte que a aquest l'importen un rave. I no ho té en compte perquè no fa cap esforç per conèixer què pensa aquest enemic. Dit en altres paraules, renuncia d'antuvi a posar-se en la pell de l'enemic. En conseqüència no té ni punyetera idea de com pensa ni de què vol. Amb aquesta manca d'informació, d'intel·ligència, el més probable és que la vessi.

Pels espanyols, el procés ha estat el perill més gran de les darreres dècades. Més gran que ETA i que el 23F. Però molt més gran, eh? Tinguem-ho clar. 

Ho ha dit avui -o ahir- el propi Borbó en el seu discurs adreçat al Cos Diplomàtic acreditat a Madrid. No ho doc jo. Ho diu ell.

Si no teniu clar aquesta perspectiva espanyola del procés, només fareu que equivocar-vos. Per això, intentar abraçar, estimar, pactar, negociar amb els espanyols... sense posar-los, eufemísticament, un ganivet al coll, o una pistola al cap, com podria ser una prima de risc a més de 500, o un Aeroport del Prat ocupat, o un Port bloquejat, per exemple, és literalment perdre el temps i fer el ridícul.

Els espanyols no negociaran per les bones. Perquè els hem fet un mal immens. El ridícul d'Espanya al món i el seu desprestigi és brutal. I tant els presidents Mas com Puigdemont han excel·lit, en aquest sentit. 

Per això el més lògic és que si poden, ens ho facin pagar. I a hores d'ara, aquells que tenen tots els números per rebre són els que estan en les seves mans, en presons espanyoles, als quals intentaran condemnar a molts anys de presó...

I dic intentaran, perquè depèn de nosaltres que ho facin. De nosaltres, vull dir del poble català, de la nostra capacitat de mobilització, ja més que acreditada.

Però per a ser efectius i eficients, hi ha una altra lliçó que tots els Estats tenen molt clara. Només lluites si vols guanyar i derrotar l'enemic. I la pregunta és, volem derrotar Espanya? O la volem reformar? Els no independentistes, lògicament, la volen reformar. Els republicans, volem derrotar-la i que deixi d'emprenyar dia sí i dia també. 

Per això l'única estratègia vencedora és la que parteix de la premissa que per desempallegar-nos de la mosca collonera espanyola, cal derrotar-la i que només des d'una posició com a mínim d'igual a igual, podem tenir oportunitat de negociar. Si a més a més aconseguim que la Unió Europea o els Estats Units pressionin els nostres enemics, llavors ho tindrem bastant apamat.

Però si algú es pensa que acceptant les mesures repressives espanyoles i fent de bons minyons, els espanyols ens respectaran més i els convencerem, s'equivoquen de mig a mig. Tot al contrari, ens menysprearan més i apretaran encara més fort i castigaran més a la gent que tenen a les seves mans. No podem oblidar això.

Només quan tinguem alguna cosa que considerin rellevant, hi haurà opcions de negociar. Mostrar submissió i obediència és la millor recepta per no aconseguir res, o per perdre-ho tot.

A LA LLISTA DEL PRESIDENT, AMB JUNTS PER CATALUNYA

M'omple d'orgull anunciar-vos que formaré part de la candidatura Junts per Catalunya, en les eleccions il·legítimes del 21D, que encapçala el President legítim de la República, en Carles Puigdemont. 

Vull agrair-li i, també, als companys del Partit Demòcrata, la visió àmplia, transversal, patriòtica amb què s'enfronten a una conjuntura molt delicada, caracteritzada per l'ofensiva colpista i feixista dels partits del bunker que volen esclafar-nos. No ho aconseguiran, ben al contrari, nosaltres ens imposarem i guanyarem de carrer. I és en aquest context que també vull reconèixer que molta gent, per patriotisme, ha acceptat, com en el seu moment va fer el President Mas, fer un pas al costat, en aquesta ocasió, començant pels màxims dirigents orgànics del PDeCAT. Demostren que saben copsar quan el País està per damunt del partit. 

I, com no podia ser d'una altra manera, també vull agrair el suport, la feina feta, dels companys i companyes de Reagrupament Independentista (RCAT), el qual tinc l'honor de presidir des de fa uns mesos. Ells i elles, m'han ajudat a complir la promesa que vaig fer el passat mes d'abril, quan m'escolliren. Ni més ni menys que deixar-me la pell, pel país, i per tots nosaltres. 

Doncs, ara toca de nou, fer-ho, encara un cop més. Sí, ja hem declarat la Independència, però només cal mirar la història de moltes independències anteriors i ens adonarem que les coses són més complexes del que semblen des de la distància. Per això, tenim l'obligació de tornar a la càrrega, sense por, per aconseguir una nova victòria més. Per deixar ben clar als ulls de la comunitat internacional que ens en sortirem, que la Independència ha arribat per quedar-s'hi, i que el President Carles Puigdemont és el President legítim de Catalunya, sense una engruna de dubte al respecte.

De fet, ja no som independentistes. Cal canviar el xip. Ara som demòcrates i patriotes que volem netejar implementar un nou estat, una República, on s'ha de fer net de la morralla deixada pels antics inquilins.

I guanyarem, ja podeu pujar de peus, que ho farem. Amb un somriure, sí, però amb una determinació total i absoluta. Només d'aquesta manera aconseguirem, també la llibertat dels presos polítics. I només així, construïrem un país del que ens sentirem orgullosos. Sabem que quan ens hi posem, som imparables. Ho hem demostrat després de 300 anys de resistència. Som un exemple i un referent. Guanyarem. Tots i totes sabem el que ens hi juguem. No cal que us ho recordi!

Endavant!

EL GOVERN PUIGDEMONT PREN FORMA DEFINITIVAMENT*

Una de les tesis més compartides en la política catalana era que, quan el mes de gener del 2016, el llavors President Artur Mas va proposar a Carles Puigdemont, substituir-lo per fer viable una sessió d’investidura i evitar així unes noves eleccions (el famós dilema d’O Mas o març), i aquest darrer acceptà el repte, i hi reeixí, es trobà amb un govern fet, pactat per les cúpules dels dos partits centrals de Junts Pel Sí.

Doncs bé, podríem dir que els esdeveniments dels darrers dies, fins a la renúncia ahir mateix del Director General dels Mossos d’Esquadra, un polític que havia quedat totalment en fals atesa l’evolució dels fets, certifiquen que a poques setmanes de l’1 d’octubre, ja es compta amb un govern Puigdemont amb tots els ets i uts. O si més no, amb un govern on els consellers en representació del partit presidencial, el PDeCAT, es troben cohesionats rere el President, després dels cessaments d’aquells que per activa o per passiva exhibiren dubtes o hesitacions envers la celebració del referèndum, o bé no es veieren amb prou empenta per acceptar-ne les conseqüències de la pressió espanyola.

Podem dir, doncs, que Puigdemont ha aconseguit fer quadrar el seu propi partit, i això ho ha fet des d’una posició d’aparent feblesa, atès que en el seu moment ja va anunciar que no es presentaria a la reelecció, generant immediatament un efecte lame duck (literalment ànec mullat o xop), que fa que els candidats a rellevar-lo, normalment se’n desmarquin i, d’aquesta manera l’afebleixin i converteixin els darrers mesos del seu mandat en un veritable malson.

I ho ha aconseguit amb el suport del propi Artur Mas, que cada cop es veu més clar que hi ha tingut un paper clau. L’astut, ha hagut de veure com alguns dels seus col·laboradors més estrets sota la seva presidència, com els consellers Baiget o la pròpia Neus Munté, eren cessats, i d’altres, com Germà Gordó, arranconats i exclaustrats del partit. Però, malgrat el dolor que això ha generat, Mas té una cosa clara: el PDeCAT només podrà arrelar, créixer i expandir-se en el marc d’una Catalunya independent, mai dels mais en una Catalunya autonòmica, on la seva data de caducitat seria immediata. De manera que el destí del nou partit està íntimament lligat a la consecució de la Independència, que li donaria un amplíssim camp per córrer, sense cap competència ideològica, al contrari del que passa en l’àmbit del centre-esquerre on hi ha una acumulació de partits i partidets, que no paren de ficar-se els uns amb els altres, enmig de crides frontistes, que sonen més falses que un duro sevillano.

Puigdemont, en aquest sentit, amb la seva determinació total envers la celebració del referèndum és instrumental pel projecte d’un PDeCAT que es veurà clarament beneficiat per l’adveniment de la Independència i que no té cap futur dins l’Espanya i la Catalunya autonòmica.

L’entrada al govern de dirigents com Jordi Turull,  a la conselleria de Presidència, i de Joaquim Forn, a la d’Interior, deixa ben a les clares que es va a per totes. Difícilment s’hagués pogut trobar polítics que posessin més dels nervis l’establishment espanyol, tant polític, com també mediàtic, aquest últim cada cop més extremista anti-independentista.

Però la jugada mestra dels darrers canvis, pot ser la tria de la nova consellera d’Ensenyament, Clara Ponsatí, pel fet de ser una independent, procedent del sobiranisme civil i no de l’antiga CDC, ni tan sols del PDeCAT, en una aposta clau pel procés de desconvergencialització, que demostra una visió clarament oberta, i que recull també altres qualitats molt ben valorades per la ciutadania catalana, com és l’excel·lència acadèmica i com la internacionalització. Un procés en el qual haurà d’aprofundir per tallar amb un passat immediat que encara genera més d’un maldecap.

En aquest context, Puigdemont ja compta amb un govern, que si més no pel que fa al seu component demòcrata, li és totalment fidel, i del qual se n’ha desempallegat d’algun element aberrant que, atesa l’evolució de les circumstàncies havia quedat en fora de joc i que només va caldre una petita pressió des de sectors independentistes sòlids, perquè caigués com una fruita madura. No tenia cap sentit exigir molt a la primera línia i desentendre’s de la segona.

*(NOTA: Publicat a l'UNILATERAL, 18.07.2017)

L'EDITORIAL DEL NEW YORK TIMES: LA NOSTRA MOAB*

La publicació de l’editorial del New York Times sobre Catalunya del passat divendres ha desfermat un veritable terrabastall en la política catalana, en l’espanyola i, ben probablement, a l’europea.

Tot just quan els tertulians unionistes, comentaristes i analistes, com els que apareixen reiteradament en espais com el programa de Josep Cuní, celebraven efusivament la sentència al·lucinant del Tribunal Constitucional que esborrava el nom d’Afers Exteriors de la Conselleria i es feien un panxó de riure titllant Puigdemont, Mas, Romeva i Junqueras de fracassats pel nul reconeixement internacional assolit per la causa independentista, va i apareix l’editorial del diari més important, més influent del món i exigeix al govern espanyol que no impideixi el referèndum. A més de titllar-lo de feble, sota sospita i un munt de coses més. En definitiva, una autèntica Mother of All Bombs (MOAB), en forma d’editorial. Ningú no dubta ja que hi haurà un abans i un després del 23 de juny. El referèndum de l’1 d’octubre a Catalunya sobre la seva independència ha entrat en l’agenda global. Ningú ja ho pot negar.

Europa, llegeix el New York Times?

I un actor que ha de llegir seriosament l’editorial del diari novaiorquès és, naturalment, la Unió Europea. A partir d’ara ja no s’hi val amagar el cap sota l’ala, o fer la política de l’estruç, al·ludint al típic i tòpic, i covard, “que es tracta d’un afer interior d’un Estat Membre”. Afer Interior? I en parla el New York Times? A Brussel·les han de deixar de somniar truites. Sense cap mena de dubtes, la delegació del govern, els eurodiputats i els periodistes catalans faran valdre durant els propers dies aquest article per forçar algun tipus de posicionament que vagi més enllà. Si se’n parla des de Nova York, com es pot liquidar el tema amb la declaració de sempre? O és que des de fora els han de dir com gestionar un tema que és essencialment europeu?

Espanya i els unionistes, intoxiquen

Com sempre els passa, els espanyols, quan reben una garrotada des de Catalunya, i n’han rebut unes quantes en els darrers anys, triguen a reaccionar. Com si es palpessin per comprovar que estan sencers. I és que el MOAB novaiorquès els ha deixat morts, blancs, esmaperduts. I pràcticament no han dit ni fava.

Només quan han pogut refer-se, han articulat una intoxicació, pensant que els catalans i les catalanes no sabem anglès, com és el cas del senyor Rajoy. I així han intoxicat en referència al darrer fragment de l’editorial, traduint-lo amb mala fe, tergiversant-lo i fent-lo dir el que no diu. Concretament, han intentat difondre que el New York Times es mostra partidari que els catalans i les catalanes votem no a la independència, obviant, és clar que si voten és que hi ha d’haver un referèndum. Però el diari novaiorquès no diu això ni de bon tros.

Diu que, la millor solució “per Espanya” és que se celebri el referèndum i que els catalans votin no a la Independència com ja ho han fet en el passat els escocesos i els quebequesos.

Òbviament, el New York Times reclama a Madrid el coratge que no té, perquè són covards, i saben del cert que el resultat del referèndum no seria precisament com els anteriorment esmentats, perquè per començar, Espanya no és ni el Canadà, ni el Regne Unit. Catalunya ja està fins al capdamunt d’humiliacions, amenaces, menyspreus i supremacismes. Dinou respostes negatives a negociar en són moltes, massa. Prou de fer el ximple.

I a Catalunya, alguns mèdia es fan el distret

Resulta frustrant contrastar l’editorial del New York Times, amb l’actitud submissa de les dues principals capçaleres catalanes, tan avesades a seguir els dictats del ditet del govern de Madrid, i particularment de la vice-presidenta. No cal esmentar-les, són prou conegudes. L’actitud servil de llurs respectius directors, que sovint prenen posicions molt més radicals que el propi govern espanyol, demostra que la promiscuïtat entre el poder i la premsa a casa nostra és un fet. Àdhuc, la “nostra” televisiva, en els seus diferents canals, es va cobrir de deshonor, comprant la intoxicació espanyola sobre el fals “No” dels catalans. Quina vergonya!

En definitiva, a pocs dies del 4 de juliol, quan el govern donarà més detalls sobre els propers passos, i que, casualitat o no, coincideix amb el Dia de la Independència dels Estats Units, la MOAB del New York Times ha complert la seva funció: ha capgirat l’escenari polític i ha fet saltar pels aires els arguments antidemocràtics de Madrid. Ja res no serà igual. Els espanyols estan advertits.

*(NOTA: Publicat a l'Unilateral, 26.06.2017)

DON'T MISS IT!

FRIDAY, 14th of July, 13.00 h

FIATC AUDITORIUM

EUROPA POSA SOTA SOSPITA EL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL ESPANYOL*

Com era de preveure, el Tribunal Constitucional espanyol es troba sota sospita a Europa. Aquesta és la conclusió que s’extreu d’una opinió emesa pel Consell d’Europa, (CoE), el màxim organisme que vetlla pels drets humans, la democràcia i l’estat de dret, als 47 estats que formen el continent. Concretament, ho ha fet un dels seus òrgans, la Comissió de Venècia, un òrgan consultiu en afers constitucionals i més específicament en institucions democràtiques, drets fonamentals, justícia constitucional i justícia ordinària, eleccions, referèndums i partits polítics. En un comunicat que s’ha fet públic avui, però el contingut del qual ja era conegut fa uns dies.

Un TC no neutral

L’opinió sosté que la reforma del Tribunal Constitucional impulsada pel govern espanyol, aprovada per les Corts Generals i considerada constitucional pel propi TC (si bé amb tres vots contraris) i que permet suspendre polítics que desobeeixin les seves sentències, com passa amb el cas dels responsables polítics independentistes catalans, va en contra del funcionament de tota instància de justícia constitucional, que per definició ha de ser neutral, i només jutjar la constitucionalitat de les lleis. De fet, el converteix en un òrgan de justícia ordinari, assumint competències que li corresponen a altres instàncies (els tribunals ordinaris, per exemple, els tribunals superiors i, en darrer terme, el Tribunal Suprem). En conseqüència es viola el principi de separació de poders. Cal recordar que els membres del TC són escollits 2 pel govern, 4 pel Congrés, 4 pel Senat i 2 pel Consell General del Poder Judicial, i que no forma part del Poder Judicial. De fet, a la constitució espanyola, el poder judicial és tractat en el Títol 6, mentre que el TC ho és al Títol 9, de manera que són òrgans de l’estat ben diferenciats.

La Comissió de Venècia, també qüestiona que el TC pugui actuar per iniciativa pròpia, d’ofici,  a l’hora de sancionar, atès que el principi bàsic del seu funcionament és el d’actuar a instància de part, és a dir, quan una part capacitada li ho demana.

I el Tribunal d’Estrasburg, aviat

En definitiva, la més important instància d’Europa pel que fa a la defensa dels drets humans, ha donat una immensa repassada a un estat espanyol que en la seva ofensiva contra el procés democràtic independentista català, està perdent tots els papers.

Cal recordar, a més, que en cas de ser condemnats, els polítics jutjats per la consulta participativa del 9N, és a dir, Artur Mas, Joana Ortega, Irene Rigau i Francesc Homs, un cop esgotada la via jurisdiccional  dels tribunals espanyols, ja han anunciat que recorreran al Tribunal Europeu dels Drets Humans,(TEDH), amb seu a Estrasburg. Aquest tribunal entèn sobre les denuncies de violacions de drets reconeguts a la Convenció Europea dels Drets Humans, adoptada precisament pel Consell d’Europa, l’any 1950.

L’estat espanyol ja ha estat condemnat en diverses ocasions per aquest tribunal, pel que fa a violacions dels drets humans, com per exemple, per practicar la tortura. El 2004, per exemple, va condemnar-lo per no haver investigat de forma efectiva, i en profunditat, les denúncies de tortures als 15 independentistes detinguts poc abans dels Jocs Olímpics de Barcelona.

Suspensió de drets polítics a la Unió Europea

Per altra banda, a ningú no se li escapa que si Espanya persevera en aquesta actitud de violació continuada dels drets humans, i fins i tot decideix d’una manera o una altra (articles 155, 116, llei de seguretat nacional, etc.) intervenir o fins i tot suprimir l’autogovern de Catalunya i reemplaçar-lo per autoritats no democràticament escollides, tot plegat podria portar a l’aplicació de l’article 7 del Tractat de la Unió Europea que preveu la suspensió dels drets polítics d’Espanya (el dret de vot) a les instàncies de la UE, per violació dels valors que figuren en l’article 2, que són el respecte a la dignitat humana, la llibertat, democràcia, igualtat, estat de dret, així com el respecte als drets de l’home, inclosos els drets de les persones que pertanyen a les minories, etc. Altres valors igualment preservats són el pluralisme, la no-discriminació, la tolerància, la justícia, la solidaritat i la igualtat entre les dones i els homes.

Portar el “currículum polític” dels membres del TC a Europa

El ple del Parlament de Catalunya, en la seva propera sessió, votarà una moció de la CUP, que insta el Govern a fer en 20 dies un informe dels membres que formen l’alta judicatura, la fiscalia general i el propi TC, per a enviar-lo a diferents tribunals i instàncies internacionals.

Concretament pel que fa als membres del TC, la CUP afirma que dos són escollits directament pel govern, un dels quals és un ponent habitual de la Faes (think tank fins fa poc vinculat al PP i presidit per José Maria Aznar); dos més són antics militants del PP, un dels quals va ser durant 17 anys diputat al Congrés d’aquest partit. A més quatre altres magistrats van iniciar la seva carrera judicial sota el règim franquista, és a dir, van ser jutges franquistes. En definitiva, la composició del TC presenta importantíssimes mancances que qüestionen clarament la seva neutralitat política.

Igualment la CUP demana en la moció referida, informar a les instàncies internacionals de la politització de la Fiscalia General, que actua com a corretja de transmissió del govern, fet que va portar fins i tot a la dimissió d’un Fiscal General, per les constants ingerències del Ministeri de Justícia. En aquest sentit, demana que el Parlament reprovi el Ministre de Justícia, Rafael Català, per “l’evident utilització política del poder judicial en el conflicte democràtic contra Catalunya“.

Finalment, també demana al Parlament que requereixi al TC que “davant la seva evident politització i dependència partitocràtica“, s’abstingui de resoldre en relació a aquells processos que tinguin a veure amb decisions preses pel Parlament de Catalunya.

Aquest informe es demana que s’enviï al propi CoE, al Consell de Drets Humans de la ONU de Ginebra, a la Comissària de Justícia de la UE, al ja esmentat TEDH, a la Cort Internacional de Justícia de La Haia, al Tribunal Russell, a Amnistia Internacional i a Human Rights Watch.

*(NOTA: Post penjat a l'Unilateral, 13.03.2017)

ARTUR MAS AFIRMA QUE CATALUNYA COMPLIRÀ AMB L'OTAN*

El President Artur Mas ha portat a terme en els darrers dies una gira internacional al llarg de la qual ha pronunciat conferències, en dues de les universitats més selectes del món: Oxford al Regne Unit i Harvard als Estats Units. I això malgrat els intents de boicot llançats per la diplomàcia espanyola i elements de l’espanyolisme civil.

En el marc de les Jornades The European Conference 2017 at Harvard University, Artur Mas ha participat en la taula rodona que duia per títol The Future shape of Europe: Accessions and Secessions, celebrada a la Harvard Kennedy School of Government, una de les escoles de govern i política més prestigioses.

La seva intervenció ha volgut tenir un caràcter eminentment contundent, conscient que la seva audiència té un enorme poder d’influència en la primera potència mundial.

En aquest sentit, ha afirmat que “Catalunya està preparada per participar en institucions multilaterals” i “ser un aliat sòlid pels reptes globals d’Occident i del Sud d’Europa”. 

Més concretament, ha afegit que “l’Estat català complirà els compromisos de l’OTAN perquès és i continuarà sent el nostre principal instrument de seguretat”.

No als comportaments naïfs
Així mateix ha afegit que “les polítiques antiterroristes i de seguretat són bàsiques per assegurar el nostre futur i la manera de viure d’Occident”. Per això ha alertat que no s’ha de caure en comportaments “naïfs” perquè Catalunya, Europa i els Estats Units, “estem davant d’amenaces reals i per això l’Estat Català serà un aliat de confiança per l’OTAN al Mediterrani”.

Quant a la situació geoestratègica de Catalunya, ha remarcat que ha de contribuir al desenvolupament del nord d’Àfrica: “També som un aliat clau per ajudar a estabilitzar la riba sud, incrementant les nostres relacions econòmiques i comercials i promovent que Europa s’involucri més en països com Marroc i Tunísia”

Les urnes més importants que les armes
Mas ha qualificat el procés català “d’oportunitat per demostrar com els conflictes territorials es poden solucionar democràticament”. “Europa pot evidenciar que els vots i la democràcia són més importants que les antigues fronteres decidides en guerres”. En definitiva, que avui a “Occident, les urnes són més importants que les armes”.

Pax Americana i les nacions petites
Mas ha recordat que des del 1945, amb l’adveniment de la Pax Americana, han nascut gairebé un centenar d’estats nous, la major part dels quals de mides petites. Aquests estats, gràcies a la globalització, han tingut accés als mercats, i en aquest context ha recordat que Catalunya és “el 19% del PIB de l’estat espanyol, el 25% de les exportacions i el 28% de les importacions; no som una economia tancada i aïllada, el Financial Times destaca que som líders en inversió estrangera”. I a rematat dient que “si els catalans podem somiar en el nostre propi Estat és perquè no necessitem Espanya per accedir als mercats”

Arrel democràtica i europeista del sobiranisme
Mas ha recordat l’arrel democràtica i europeista del catalanisme sobiranista i ha reclamat que “l’únic que demanem és que se’ns deixi votar. Votar mai pot perjudicar la democràcia” i ha recordat que “al Parlament de Catalunya hi ha majoria a favor de la Independència”

Quant a la solidaritat, ha afirmat que quan esdevingui Estat independent, “complirà els compromisos amb les regions més pobres de la Unió Europea i transitòriament amb l’Estat espanyol”. 

Ha conclòs amb una expressió que ja forma part de la seva retòrica política “aquest procés ha de ser win win sense que ningú en surti perjudicat”.

*(NOTA: Post penjat a l'Unilateral, 06.03.2017)

UN RÉFÉRENDUM POUR LA CATALOGNE

PAX AMERICANA, GLOBALIZATION AND CATALONIA INDEPENDENCE

PAX AMERICANA, GLOBALIZATION AND CATALONIA INDEPENDENCE

Read more publications on Calaméo

Discurs d'Artur Mas a Harvard, 4.03.2017

ACTE A DONOSTI. ENJOY!

CATALOGNE: PROCÈS CONTRE FORCADELL ET MAS. HONTE À L'ESPAGNE!

Mario Beaulieu et Rhéal Fortin, députés du Bloc Québécois

Ceux qui s’opposent au droit à l’auto-détermination des peuples sont prêts à bien des bassesses. Le nouvel ambassadeur du Canada en Allemagne, Stéphane Dion, nous l’a montré avec son odieuse Loi sur la clarté qui prétend que les Québécois ne peuvent décider seuls d’une éventuelle question référendaire.

Pire, cette loi, toujours en vigueur, faut-il le rappeler, avec l’assentiment des partis fédéralistes à Ottawa renie un principe phare de la démocratie, celui du 50% plus un. Ottawa veut un résultat référendaire qu’il considère clair sans préciser ce que ça signifie exactement.

Bref, le départ de Stéphane Dion est l’occasion pour les démocrates du Québec de se rappeler le mal qu’il a fait à notre droit fondamental comme peuple de décider seul de notre avenir.

Mais même Stéphane Dion n’aurait pas été jusqu’à vouloir emprisonner le président de l’Assemblée nationale qui aurait permis le vote sur un projet de loi sur la tenue d’un référendum. Même lui n’aurait pas été jusqu’à vouloir interdire au premier ministre du Québec de siéger pendant dix ans s’il proposait un référendum aux Québécois sur l’indépendance. C’est pourtant ce qui se passe en Espagne.

La présidente du parlement catalan, un poste non-partisan dans un parlement, rappelons-le, Carme Forcadell, est accusée d'avoir permis le débat et le vote qui ont débouché sur la nouvelle stratégie devant mener à un référendum sur l'indépendance de la Catalogne en 2017. Un vote évidemment suspendu par le tribunal constitutionnel à la demande du gouvernement espagnol.

Parallèlement, aujourd’hui, s’ouvre le procès contre l’ex-président de la Catalogne, Artur Mas, accusé de désobéissance civile parce qu’il a consulté la population catalane sur l’indépendance en novembre 2014. Résultat : 80% des Catalans ont dit oui à l’indépendance. S’il devait être reconnu coupable, Artur Mas serait passible de 10 ans d'inéligibilité et de l'interdiction d'exercer une fonction publique.

Le gouvernement espagnol a donc décidé d’utiliser les tribunaux pour faire destituer la présidente de l’assemblée nationale catalane parce qu’elle a permis un débat démocratique dans son parlement et pour tuer la carrière politique d’Artur Mas parce qu’il a consulté la population. Ces deux procès sont des procès contre la démocratie et contre la volonté du peuple catalan. Une véritable honte.

On ne peut prétendre être démocrate, on ne peut prétendre défendre le droit des peuples à leur souveraineté, sans s’indigner du geste du gouvernement espagnol. Est-ce que le gouvernement du Québec et celui du Canada vont condamner l’attaque du gouvernement espagnol contre le droit des Catalans à décider de leur avenir? Ou est-ce qu’ils vont se taire, dans un silence complice, préférant voir la démocratie attaquée en Espagne plutôt que de paraître soutenir les Catalans?

On connaît déjà la réponse. Face à la volonté d’indépendance des peuples, Ottawa est prêt à sacrifier un peu de démocratie. On l’a vu avec la Loi sur la clarté, on l’a vu avec le love-in et le scandale des commandites et on le voit avec le silence face à l’accusation contre Carme Forcadell et Artur Mas.

Pas nous. Le Bloc Québécois condamne le geste du gouvernement espagnol contre la démocratie catalane et réitère que tous les peuples ont droit à l’autodétermination.

L’indépendance d’un peuple, décidée par ce peuple, est toujours légale et légitime. C’est vrai pour la Catalogne et c’est vrai pour le Québec.

*(NOTE: Publié dans L'Autjournal, 08.02.2017)

REMARKS IN PARLIAMENT BY THE PRESIDENT OF CATALONIA GOVERNMENT ON THE 9N TRIAL

Barcelona, 8 February 2017

Today, there is a Member of Parliament who is not able to attend this plenary session, and itis not due to an illness nor has she taken leave. In these moments, our companion, Irene Rigau, is being tried together with our former colleagues who held the highest positions of governmental responsibility in our country: President Artur Mas and Vice President Joana Ortega. They are being tried, accused of the crime of being faithful to the instructions of this Parliament, which was also faithful to the instructions given by the citizens.

Therefore this Parliament, in its first plenary session called and held since the trial of November 9th of 2014, cannot proceed as though nothing has happened. It cannot look the other way or remain indifferent about the fact that, at this moment, there are political leaders being prosecuted for allowing 2.3 million citizens to take part in that event, and who conveyed a loud and clear message of wanting to solve a political problem by voting, through the ballot.

I have requested the floor so that this exceptional situation is put on record in the Chamber that represents the people of Catalonia, and also to convey some considerations that go beyond this moment in time as I express the growing concerns that are at the centre of Catalan society as a whole. An immense majority of Catalan society, whatever their thoughts are on what the relationship between Catalonia and Spain should be like, has visibly shown an exemplary democratic attitude. We have also made evident our will to protect fundamental rights and we have done so on every occasion, like no one other: In the rejection of terrorism, opposing the war in Iraq, rebelling against the government’s lies about the 11-M attacks, and, in these last five years, in a manner that has no precedent in Europe, in the demand for the right to vote.

This recentralising drift, accelerated and worsened by the ruling against the Statute of Catalonia, and the previous campaign eleven years ago that collected signatures against it, confirm the structural problem deteriorating Spain’s democracy. A democracy that sends to the courtroom the people responsible for such an edifying and healthy event like the 9-N, a day which created such deep and noble sense of citizenship, is a democracy that has fallen ill.

And this goes far back.

It did not come out unscathed during the transition and now it is losing credibility at the hands of forces that we know have always been there, despite that for many years we thought they had left or had been reconverted. Today, Spain’s democracy has allowed itself a political trial against the former president of Catalonia and two members of his government without blushing or asking itself what the global public opinion is asking. Yesterday, an article of a leading media outlet assured that the trial “is not something one would expect to see in Europe”. A few hours later, the influential Internacional Liberal expressed, yesterday afternoon, in very blunt terms: this trial is a “farce” and a “spectacle”. MEPs from different countries have also expressed enormous concern about the path the Spanish state is following.

Yet, as you can see, the Spanish political system is not in distress. There is nothing that worries it. It has the main opposing party completely submitted to the governing party. It has another party that already acts at its behest, yesterday liberal, today social democrat, and tomorrow, whatever is necessary to guarantee the placidity of the government. It has the support of the media, public and private, who, if necessary, take care of wedging its position with a wall of disinformation and, at times, actual manipulations and lies to make it difficult for Spanish society to contrast the propaganda they are being served.

President Mas, Vice President Ortega and Minister Rigau are guilty of having trusted in Parliament, and believing in the idea that in democracy the first thing is to serve and listen to the citizens that make it possible. Without them, there may be government, there may be legality, there may be tribunals, but there is no democracy or liberty. A democracy that doesn’t care what its citizens think or want is incomplete, it is lacking, it is confined to limits that are out of the people’s hands. Looking back at the events prior to November 9th one can see that for many years now there has been a majority in the polls and in Parliament that wants to decide its own future. It also confirms that there is an appeal for dialogue in order to resolve this conflict permanently as well as a willingness to reach agreement.

To all of this, there is neither dialogue, nor proposals. Instead, trials and threats. And a democracy of a variable intensity, regulated at the convenience of the ruling majority.

Consequently, the State can cynically disobey court rulings, including the Constitutional Court’s, without even the slightest of injunctions. It violates up to 34 rulings, some very sensitive such the ones relating to school grants or the 0.7% in personal income tax ruling, yet nothing happens: When the State breaches these rulings, it seems the rule of law is strengthened.

In 2016, the European Parliament issued a report that denounces Spain as the third Member State with the most open cases of European Law infringements. But nothing happens.

The citizens of Catalonia that exhibit their support for the former president are considered coercers of justice and seem to have fewer rights than a former talk-show guest and former senior official of the State who recommends a good execution by firing squad for President Mas, or than a newspaper director, who first accuses and then sets a verdict the courts should give despite the trial not being over. Needless to say, recommending execution by firing squad for the President of Catalonia isn’t even condemned, and putting pressure on the courts with a front page of a newspaper is seen with absolute normality.

The normality of impunity. Because in Spain the President of the Catalan Government can go on trial for providing the ballots boxes, but the minister responsible for the Yak-42 is relocated to State Council. Because one can alter election results with false reports produced and paid for with reserve funds to destroy the reputation of President Mas or Mayor Trias, and yet no one gets even a miserable fine. How is it that a conspiracy from the Minister of Interior and the existence of political police are revealed but everything gets dismissed in court? How come there are heads of police with foreign bank accounts to their name with assets and money that you would need thirty lifetimes of police wages to justify them, and yet no prosecutor or police unit bursts into anyone’s house with the media warned of it beforehand?

How can you fall into indecency by associating the conference in Brussels with the death of a child while the same party prevents anyone from knowing exactly what personal expenses have been paid for with the former Head of State’s reserve fund? This is money that comes from the pockets of modest families, the unemployed, the self-employed, business owners, civil servants… Public funds that we don’t even know if they have been used properly, or how much has been used on suspicious expenses that have nothing to do with “what the people concerned about” or “the people’s issues”.

How is it that you can sponsor the Francisco Franco Foundation and pay tribute to the Blue Divison, while you accuse the President of the Catalan Government of being a Nazi for providing the ballots?

Why can you console and accompany a convict of State terrorism, but will not tolerate the accompaniment of those accused of allowing a pacific and exemplary participative process?

They say all of this is legal. And because it is legal it is democratic. However, the 9-N, because they believe it wasn’t legal, then it is not democratic? With these standards, being a conscientious objector would be antidemocratic, so would defending the rights of homosexuals to adopt, and to oppose the, perfectly legal, evictions of families with children but no means would be considered an inadmissible act to pressure the courts.

It is for this reason that Spain’s democracy has fallen ill. Maybe they think they will cure it through threats and intransigencies. I think this makes it worse.

This trial will be judged by history, just as the ruling against the Statute was and just as this obtuse rejection to discuss about what is happening between Catalonia and Spain will be, because things are happening. To not want to talk about it is a mistake and an irresponsible decision, because it is this that we need to talk about. Dialogue requires willingness. If one can be an interlocutor between Donald Trump and everything Latin America, North Africa and the Middle East represents, one should be even more capable of be an active interlocutor with Catalonia.

Members of Parliament, let us talk. Now that that we can and want to. Will you?

Carles Puigdemont Casamajó

President of the Government of Catalonia