L'EDITORIAL DEL NEW YORK TIMES: LA NOSTRA MOAB*

La publicació de l’editorial del New York Times sobre Catalunya del passat divendres ha desfermat un veritable terrabastall en la política catalana, en l’espanyola i, ben probablement, a l’europea.

Tot just quan els tertulians unionistes, comentaristes i analistes, com els que apareixen reiteradament en espais com el programa de Josep Cuní, celebraven efusivament la sentència al·lucinant del Tribunal Constitucional que esborrava el nom d’Afers Exteriors de la Conselleria i es feien un panxó de riure titllant Puigdemont, Mas, Romeva i Junqueras de fracassats pel nul reconeixement internacional assolit per la causa independentista, va i apareix l’editorial del diari més important, més influent del món i exigeix al govern espanyol que no impideixi el referèndum. A més de titllar-lo de feble, sota sospita i un munt de coses més. En definitiva, una autèntica Mother of All Bombs (MOAB), en forma d’editorial. Ningú no dubta ja que hi haurà un abans i un després del 23 de juny. El referèndum de l’1 d’octubre a Catalunya sobre la seva independència ha entrat en l’agenda global. Ningú ja ho pot negar.

Europa, llegeix el New York Times?

I un actor que ha de llegir seriosament l’editorial del diari novaiorquès és, naturalment, la Unió Europea. A partir d’ara ja no s’hi val amagar el cap sota l’ala, o fer la política de l’estruç, al·ludint al típic i tòpic, i covard, “que es tracta d’un afer interior d’un Estat Membre”. Afer Interior? I en parla el New York Times? A Brussel·les han de deixar de somniar truites. Sense cap mena de dubtes, la delegació del govern, els eurodiputats i els periodistes catalans faran valdre durant els propers dies aquest article per forçar algun tipus de posicionament que vagi més enllà. Si se’n parla des de Nova York, com es pot liquidar el tema amb la declaració de sempre? O és que des de fora els han de dir com gestionar un tema que és essencialment europeu?

Espanya i els unionistes, intoxiquen

Com sempre els passa, els espanyols, quan reben una garrotada des de Catalunya, i n’han rebut unes quantes en els darrers anys, triguen a reaccionar. Com si es palpessin per comprovar que estan sencers. I és que el MOAB novaiorquès els ha deixat morts, blancs, esmaperduts. I pràcticament no han dit ni fava.

Només quan han pogut refer-se, han articulat una intoxicació, pensant que els catalans i les catalanes no sabem anglès, com és el cas del senyor Rajoy. I així han intoxicat en referència al darrer fragment de l’editorial, traduint-lo amb mala fe, tergiversant-lo i fent-lo dir el que no diu. Concretament, han intentat difondre que el New York Times es mostra partidari que els catalans i les catalanes votem no a la independència, obviant, és clar que si voten és que hi ha d’haver un referèndum. Però el diari novaiorquès no diu això ni de bon tros.

Diu que, la millor solució “per Espanya” és que se celebri el referèndum i que els catalans votin no a la Independència com ja ho han fet en el passat els escocesos i els quebequesos.

Òbviament, el New York Times reclama a Madrid el coratge que no té, perquè són covards, i saben del cert que el resultat del referèndum no seria precisament com els anteriorment esmentats, perquè per començar, Espanya no és ni el Canadà, ni el Regne Unit. Catalunya ja està fins al capdamunt d’humiliacions, amenaces, menyspreus i supremacismes. Dinou respostes negatives a negociar en són moltes, massa. Prou de fer el ximple.

I a Catalunya, alguns mèdia es fan el distret

Resulta frustrant contrastar l’editorial del New York Times, amb l’actitud submissa de les dues principals capçaleres catalanes, tan avesades a seguir els dictats del ditet del govern de Madrid, i particularment de la vice-presidenta. No cal esmentar-les, són prou conegudes. L’actitud servil de llurs respectius directors, que sovint prenen posicions molt més radicals que el propi govern espanyol, demostra que la promiscuïtat entre el poder i la premsa a casa nostra és un fet. Àdhuc, la “nostra” televisiva, en els seus diferents canals, es va cobrir de deshonor, comprant la intoxicació espanyola sobre el fals “No” dels catalans. Quina vergonya!

En definitiva, a pocs dies del 4 de juliol, quan el govern donarà més detalls sobre els propers passos, i que, casualitat o no, coincideix amb el Dia de la Independència dels Estats Units, la MOAB del New York Times ha complert la seva funció: ha capgirat l’escenari polític i ha fet saltar pels aires els arguments antidemocràtics de Madrid. Ja res no serà igual. Els espanyols estan advertits.

*(NOTA: Publicat a l'Unilateral, 26.06.2017)

GRAN PUIGDEMONT, PATÈTIC CUNÍ

L'HOME DEL PALACE PLEGA... AT LAST!

Dedicat a tu
 

Finalment, quan ha vist que la seva estratègia carronyaire no tenia futur, Josep Antoni Duran i Lleida ha plegat. Al.leluia! L'home del Palace se'n va. Segurament, ara, els seus viatges a Cuba es multiplicaran exponencialment...

No passaré cap ànsia, us ho ben juro. La seva dimissió és el reconeixement de la derrota definitiva de la tan esmentada tercera via, de la Catalunya espanyola. En el seu discurs de comiat, ha fet referència a la premsa. Quines penques! Aquest individu ha viscut els darrers anys de l'oxigen mediàtic que li donava La Vanguardia i la resta dels grup. Eren antològiques les entrevistes que li feia en Josep Cuní. N'hi va haver alguna que pensava que s'estimarien davant de la càmera, amb llengua i tot, sense vergonya i sense complexos. El periodista es trobava davant del polític en una situació de descontrol eròtic que feia vergonya aliena. 

Ara, el futur d'un partit històric, patriota, com és Unió Democràtica de Catalunya, penja d'un fil. És una llàstima. Un amic meu, mal intencionat, va dir que acabarien pactant amb els C's, per continuar xuclant la mamella. La veritat, quan he vist que el nen Rivera s'ha assegut a l'escó que abans ocupava en Duran, al Congrés de Diputats, m'ha agafat un ensurt. Tindrà raó, el meu amic?

La seva darrera performance, el va enfonsar definitivament. Em refereixo, és clar, al debat cara a cara amb en Quico Homs, sorprenentment descorbatat. Va ser espectacular. L'odi envers l'osonenc li supurava per arreu. Descontrolat, cridant quasi bé, exhibint una prepotència inaudita, mentre que l'altre les clavava amb una delectació sàdica, i això encara encabronava més el Duran. Probablement va ser el moment més brillant de l´Homs, cosa no especialment difícil, per altra banda, atès que la campanya que va protagonitzar va ser de perfil més aviat baix -i tot i així, els resultats no van ser tan dolents.

A diferència d'Artur Mas, que encara té molta carrera política, i tornarà, perquè de fet no se n'h anat, la de Duran ja és un ocàs. Hauria tingut alguna possibilitat si el PP hagués reeditat la majoria absoluta, per convertir-se en el virrei de Catalunya, si els espanyols són tan bojos com per suprimir la Generalitat. Però amb els resultats del 20D, nastis de plastis.

Bé, podria tenir un revival com a dirigent del Junts pel No, si es fa un referèndum per la Independència formal. Però vaja, aquesta és una possibilitat més que llunyana.

No et trobarem a faltar, Josep Antoni. I en canvi, al Carib, segur que aviat estaran fins als nassos de tu.

UN GRAN, UN ENORME RIDÍCUL DEL DURAN I LLEIDA I DELS GODÓ BOYS

Què entremaliats i dolents que són la gent del Centre d'Estudis de l'Opinió (CEO)! 

Duran i Lleida, l'artífes del 8,6% (ahahahaha)

Tres dies després que en Duran i Lleida s'esplaiés, orgasmés, a La Vanguardia sobre la tercera via i afirmés, en ple èxtasi,  badant boca i salivant per les comissures, que la tercera via estava més viva que mai, fet que va provocar crits de hooliganisme dels Carol, Cuní and company, va i la gent del CEO treu el Baròmetre d'Opinió Pública de la primera onada del 2014, i li fot un gec d'hòsties, i la cara li queda com un poema.

El Baròmetre en qüestió dóna un suport a la tercera via "més viva que mai", exactament del 8.6%.

Un 8.6%, ahahahahahah, quin tip de riure!

Vés fent el fatxenda, vés, que encara no has fet prou el ridícul!

Mira que no volia escriure més aquest mes d'abril. Però el ridícul dels terceresvies, m'ha empès a fer-ho i a acabar el dia amb un somriure d'orella a orella.

És hora que, els propis militants patriotes d'Unió,o si no tenen el coratge, la pròpia Convergència Democràtica de Catalunya, li diguin a aquest bufó d'en Duran que calli la boca d'una punyetera vegada.

No vull ni pensar quins rèdits electorals tindria una calbotada contundent per part d'uns o d'altres a aquest cadàver polític, que reneix gràcies a les transfusions de sang del Grup Godó.

LA PROMISCUÏTAT ENTRE DURAN I CUNÍ

En Salvador Cardús, en un dels seus llibres, imprescindibles, Política de Paper, en la introducció, denunciava la promiscuïtat entre els polítics i els mitjans de comunicació a la Catalunya de la transició i de la post-transició. 

Un exemple actual, que aquesta pràctica continua, la tenim en la relació sinergètica entre l'empleat del condecito Godó, en Josep Cuní, i l'esclau d'Espanya, Josep Antoni Duran i Lleida.

És una relació que es reforça mútuament, i que una servidora ja va denunciar en el seu moment.

Ahir era divendres, i naturalment, en Duran va penjar l'entradeta corresponent al seu bloc. I a en Cuní li va faltar temps i cames, per convertir-lo en la notícia referencial de la seva reflexió del dia, que reprodueixo, més que res com a exemple de les males pràctiques deontològiques que practica el senyor Cuní.

No sé si és abans l'ou o la gallina, però vaja, en la relació entre Cuní i Duran funciona la mateixa lògica: un es refereix a l'altre i l'altre es refereix a l'un. 

Posem-ho més clar: Cuní esmenta una entrada al bloc de Duran i en fa una notícia, i llavors Duran justifica el seus arguments dient que els mitjans de comunicació -bàsicament el grup Godó- diuen el que ell pensa. I d'aquesta manera, es crea una informació política virtual construïda en l'acció sinergètica i conxorxada, l'objectiu principal de la qual, no hi ha cap mena de dubte, és fer fracassar el procés cap a la Independència. 

Els propers dies, setmanes i mesos, aquesta estratègia es multiplicarà, sobretot a mesura que el suport a la Independència encara creixi més. No hem de dubtar en denunciar-la i afirmar que així no es fa informació, així es fa política per la bajini.

BRUTAL FRAME DE LA CONILLA!

Aneu a saber què deixonses pensava la Conilla quan aixecava el seu dit. Potser en la propera visita del seu estimat Duran i Lleida? Ep! Ara que penso, avui és divendres, i el cerillo penjarà la seva homilia setmanal. Segur que es relaxarà de ventre i dirà allò de "Mas tonto, Independència caca!", els fatxanet aplaudiran a rebentar, i en Junqueras dirà "Oh, veieu com no podem anar amb ells!" i els seus fans, il.luminats per les paràboles del profeta, no pararan de cridar "Junqueres President, Catalunya Independent!!!". I així fins a la setmana vinent.

Si us plau, digueu-me que hi ha algú més!!!!

HI INSISTEIXO, EL FRONT MEDIÀTIC

Ahir vaig acabar el dia veient-ho clar. El perill, com deia Joan Peiró, és a la reraguarda. El perill amagat, traidor, covard, pusil.lànime, derrotista, intoxicador. Diguem-ho clar: entre les tertúlies de TV3 pel matí i, encara que amb una audiència molt menor, però amb molta més mala llet, les del Cuní al vespre, els mitjans de comunicació nostres, estan intentant fer-nos el llit. Estan intentant capgirar l'opinió dels catalans i les catalanes, cosa que seria legítima fins a cert punt, a no ser, i aquí és on es troba la meva indignació, que sempre, sistemàticament, és cap a la mateixa direcció, cap a un reforçament de l'unionisme, de la catalanofòbia.

S'està arribant a extrems verament ridículs. Ahir a aquest despropòsit amb potes, aquest homenatge a la megalomania d'un home que es pensa que es Déu a la terra, que és 8aldia, un dels tertulians va fer la quadratura del cercle. Em refereixo a J.J.López Burniol, que va gosar comparar la figura de Mandela amb la unitat d'Espanya. Al.lucinant oi? Segons aquest individu, que amb el seu to notarial sembla que sedueix d'allò més, Mandela ens demostra que es pot arribar a pactar amb el teu més odiat enemic, i que llavors, en el cas del problema Catalunya-Espanya, se suposa, també hauria de ser possible arribar a un acord, i resoldre-ho en algun tipus de reforma constitucional arregladeta, i vinga tothom a menjar els torrons i les neules i qui dia passa any empeny.

Passa, que a diferència del cas africà: 

1. els espanyols no reconeixen que existeixi un poble català com a subjecte polític amb plens drets, inclòs, naturalment, el dret a l'autodeterminació. Aquest petit detall, és la clau de tot plegat. Per negociar amb el teu enemic, l'has de reconèixer. I això els espanyols no ho han fet. Ni ho faran. Si Mandela aixequés el cap simplement diria, que aquests espanyols, estan bojos.

2. els espanyols no tenen cap mena d'intenció de negociar res, més enllà d'algunes petites reformes que no seran més que pedaços que no resoldran l'statu quo i que continuaran ofenent la diginitat del poble català.

3. Si no et reconeixen, no existeixes. Si no existeixes, no pots decidir.

4. els espanyols parteixen d'una missió històrica que és la de sotmetre els catalans, espoliar-los i, com deia Ortega, amb la conllevància, anar-los assimilant. Darrerament hem assistit a dos episodis que no es poden descriure més que com experiments de laboratori al respecte: la destrucció de la immersió lingüística a les Illes, i la desaparició de Canal 9 al País Valencià. El problema d'aquestes missions històriques és que poden acabar de cop, com els va passar amb els Països Baixos, Portugal, a l'Amèrica Llatina, a Filipines, a la Guinea Equatorial....

5. Els espanyols parteixen de plantejaments supremacistes, segons els quals hi ha llengües de primera i llengües de segona, hi ha pobles i subpobles (llegiu les sentències del Tribunal Constitucional), naturalment, equiparar aquests plantejaments amb els de Mandela, és no només incorrecte, sinó una manipulació brutal, indigna, de la història.

6. Algú ha vist per enlloc de l'actuació dels espanyols, cap engruna de voluntat de crear comissions de la veritat i la reconciliació, que va ser la clau de volta de l'èxit de Mandela? Oi que no? Perquè no existeix ni se l'espera. Ben bé al contrari, cada dia que passa la catalanofòbia, atiada pels mitjans de l'odi, és més gran i més descarada. En la cultura política espanyola, respecte a Catalunya, només existeix el trágala. 

7. En definitiva, l'actitud de Mandela, com a polític és totalment antagònica a la dels espanyols respece Catalunya. En ell l'enemic era fonamentalment un altre jo. En el cas dels espanyols, els catalans no som un altre nosaltres, sinó que simplement, no som. L'únic que hi ha és un govern autonòmic, que com a tal està subordinat a la constitució. Catalunya és únicament una comunitat autonòmica, i s'ha de sotmetre a la llei suprema que la va crear que no és altra que la Constitució, i que pot ser modificada sense tan sols la seva intervenció. No hi ha reconeixement de l'existència del poble català.

És això el que realment deia Mandela? 

La pregunta realment clau és si sabrem, els catalans i les catalanes, sobreposar-nos a aquests intents mediàtics de capgirar un procés que va clarament cap a la nostra Independència?  No tinc cap dubte que sí. És una pregunta retòrica, però que cal fer-la i cal respondre-la, perquè ho tinguin clar qui ho ha de tenir clar.

I no només ens sobreposarem. Si no que a més a més, tindrem, tenim de fet, memòria.

ADVERSARIS

Retorno al tema Duran. Però és que és molt fort el que va dir l'altre dia al programa del seu íntim, Josep Cuní, en una escena de sofà que només va faltar un petó. 

Recordo que Duran va afirmar de forma molt vehement que "ERC és el meu adversari", i que no coincidien en el model social, i també es va referir a que militants erkis els agrada el xavisme i el castrisme i que és clar, amb ells ni a la cantonada. Van ser unes declaracions específicament realitzades per fer saltar qualsevol aproximació entre Mas i Junqueras, o com a mínim per a deturar el seu procés d'aproximació, i si s'escau per engegar tot a dida, i fer que ens oblidem de la transició nacional, el dret a decidir, la consulta, i, naturalment, la independència.

Sovint els catalans ens en fotem dels espanyols. És una actitud molt poc meditada. Si tan curtets són, com és que portem 300 anys de resistència i encara no ens hem alliberat? Cert que els espanyols no ens han trencat encara l'espinada, però no podem dir que siguem uns cracks, tot i que resistir 300 anys no és a l'abast de tothom.

Però en aquesta ocasió, els espanyols ens han passat la mà per la cara. I això ho dic perquè precisament quan en sòmines d'en Duran deia pestes i malparlava d'ERC en una televisió amiga (8TV), de manera que intentava una polarització partidista que fes impossible qualsevol cooperació per aconseguir la Independència, el mateix dia, els mèdia anunciaven que Rajoy i Rubalcaba, consensuaven la seva posició de cara al proper Consell Europeu. 

És a dir, els espanyols es posaven d'acord mentre que els catalans ens enfrontàvem fins a treure'ns els ulls. I no em direu que la distància ideològica entre CiU i ERC és superior a la que hi ha entre PP i PSOE, perquè no és veritat.

Però els espanyols tenen un bé preciós que tot ho matisa: em refereixo, és clar, a l'estat espanyol, que tant ha beneficiat els uns com els altres. 

S´ha de ser veritablement una mala persona per, davant la situació política, nacional, econòmica, social, etc. que estem patint, en comptes d'apostar per una unitat de tots els partits catalans, ni que sigui retòrica i de cara a la galeria, s'aposta per exacerbar les diferències, per crear desànim entre la gent, per la polarització ideològica, etc. Repeteixo, s'ha de ser molt mala persona.

O bé s´ha de ser un home que treballa fent d'espanyol.

DOS ZOMBIES ENTREN A ESCENA

Avui assistirem, aquesta tarda vespre, a una nova operació autonomista per intentar capgirar la transició nacional des de les ones. I l'executor implacable d'aquesta operació serà, per variar, en Josep Cuní, la Cunilla, per a nosaltres. Des de la seva trona de 8TV i amb el vist-i-plau, naturalment, del seu amo, el Condecito, portarà davant de les càmeres a dos veritables zombies, dead men walking com són en Miquel Roca i en Felipe Gonzàlez, per tal que alliçonin la massa sobre quin és el camí correcte i no vagin pel camí del pedregar.

Naturalment, amb aquest post corro el risc de fer-ne propaganda, i llavors em tiro pedres a la meva teulada. Algú diria que el millor és ignorar-los. Però no, penso que el millor, i sobretot, el més urgent i necessari, és denunciar, cridar l'atenció, assenyalar qui són aquells enemics de Catalunya que estan fent tots els esforços per evitar que sigui lliure i plena. I en aquesta estratègia cal emmarcar el programa d'avui d'en Cuní i l'actuació dels dos maromos que avui ens diran que el poble català, l'11 de setembre passat va agafar... no ho endevineu? Va agafar, naturalment, una falsa ruta, la de la independència i la construcció nacional, en comptes de la correcta, que és la subordinació a Espanya.

Estem arribant a uns moments claus i no podem badar, avui el Cuní, el Condecito i tota la patuleia espanyola des de 8TV intentaran capgirar la dinàmica política dels darrers mesos. Cal que en siguem conscients.

UN GRANDE DE ESPANYA AMB DUES PALANGANES

El Grande de Espanya, i Comte, l'estrafet Javier de Godó, té dues palanganes. Es diuen Josep Cuní i Jordi Basté. Tots dos semblen proposar-se enfonsar la Transició cap a la Independència. Es pensen que amb el seu oligopoli informatiu, podran tombar la decisió i la fermesa del poble català. Però què s'han tornat bojos, aquesta gent?

De lluny, qui ataca amb més ganes, i es veu com gaudeix, pràcticament com ejacula davant les càmeres quan carrega les tintes contra el govern és en Cuní. Ja fa molt temps, molt, que li té ganes a CiU, de quan el van fer fora de Catalunya Ràdio i van posar en el seu lloc a l'altre escolanet, l'Antoni Bassas, més domesticable, sense cap mena de dubte.

En Cuní s'envolta de la guàrdia de corps espanyolista: que si el Lluís Foix, que si el Juanjo López Burniol, que si tal, que si qual. Tots van en una mateixa direcció: trencar-li les cames a l'Artur Mas i desactivar el procés iniciat el darrer 11 de setembre. Cada dia que el veig, al Cuní, està més assedegat de sang independentista. Fins i tot hi ha dies que perd els papers tant, que fa angúnia veure´l. Pateixo fins i tot per la seva salut, perquè algun dia li donarà un patatús davant de les càmeres. No et preocupis Cuní, no ens espanten els teus monòlegs sobreactuats i plens d'autosuficiència. Per sort a tu no t'ha escollit ningú. Els catalans i les catalanes ja n'estan fins al capdamunt de tot plegat. I si tens audiència, segur que molts és per veure la pinya que en qualsevol moment et fotràs i veure en directe la teva cara de tonto que posaràs immediatament després.

El cas d'en Basté és una altra història. Bàsicament és de (manca) de quoficient intel.lectual. On no hi ha no es pot fer res, Fi de la història. En Basté mai hauria d'haver de deixat de fer esports. Allà es troba més o menys realitzat, però no se li pot demanar més. Quan la cosa es complica, no dóna la talla o fa, directament el ridícul. L'entrevista que va fer ahir a l'Ester Quintana, va ser de jutjat de guàrdia. Servil fins al bavovisme, jo al.lucinava com podia baixar-se tant els pantalons davant i a l'hora com donava canya als dolents, que gràcies a la imputació judicial ara són molt i molt dolents. La veritat he de dir que la Quintana va fer una explicació dels fets més que pobra, amb escassíssima informació. Realment, jo estic en contra de les pilotes de goma, naturalment, però també ho estic dels muntatges dels serveis d'intel.ligència espanyols. Per això no acabo de veure clar (perdó per l'expressió) tot aquest tema. Que jo sàpiga o bé hi ha una confessió de la persona imputada o s'ha de demostrar més enllà de qualsevol dubte raonable que aquesta persona ha comès un delicte. No s'hi valen suposicions. I no hi ha cap prova, cap, física que demostri, per la informació que tinc, que van ser els mossos qui van agredir a la Quintana.

Per altra banda, quan entre 1,5 i 2 milions de persones es manifesten per la Independència, no hi ha ni un sol incident, ni un sol atac. En canvi, quan ho fan d'altres, ja sabem com s'acaba sempre. Casualitat?

ARTUR MAS A CAN CUNILLA