CIA LINKS FELIPE GONZALEZ WITH "GAL" DIRTY WAR GROUP

NO ACONSEGUIREU QUE EM SOLIDARITZI AMB EN PUJOL*

Hi estic més que temptat. Hi ha dies que dic, cony doncs si és un evasor fiscal, segurament és per que ho pot fer. Quants que ho poden fer, ho fan, al capdavall? Suposo que si volessin, com els altres, no veuríem mai el sol…

Em refereixo, és clar, a la campanya d’odi desfermada contra Jordi Pujol i la seva família. Una campanya que l’agafa com a excusa. Però que va  molt més allà. Amb l’excusa del tema Pujol es passen tres, quatre o mitja dotzena de pobles… Però tranquils. No aconseguiran que em solidaritzi amb Pujol. Ni de conya. Pujol ja no és Catalunya. Pujol ara és, i em temo que ho serà per sempre més, Espanya. Mal que el pesi. Pujol és l’exemple fefaent que Espanya perdona la corrupció, el frau i la delinqüència. Però el que no perdona, mai, és la traïció. I Pujol els ha traït. O ells ho veuen així. I l’odi els surt per tot arreu. Com va dir el seu cunyat, en Cabana, el destrossaran.

Pujol és Espanya. És l’Espanya del Borbó. La de Suárez, la de González, i la d’Aznar, pel cap baix. Amb tots ells va pactar. Amb tots ells se’n va anar al llit, i s´ho va passar pipa. Ara, però, quan de forma inesperada ha canviat de tren, o així ho deixava entreveure, els espanyols han tirat de la manta. És així com es funciona en els estats colonials: si el capo indígena fa el milhomes i vol anar  més enllà, l’autoritat colonial li llegeix la cartilla i si s’escau ventila els seus drapets bruts, que, amb el pas dels anys ha anat acumulant en compensació pels seus serveis a l’Imperi. “Tu”, diuen els  espanyols, “mentre tinguis el galliner tranquil, tira milles, que nosaltres no en volem saber res”. Però és clar, els espanyols no són babaus i, per si de cas,van acumulant dossiers, perquè en el fons saben que el galliner s’acabarà descontrolant.

Fa un parell de dies, es va arribar a comparar Pujol amb Gaddafi i Mubàrak. Exacte: la mateixa col-i-flor sinó que era un bròquil. Ho va fer un periodista que va de progre i que respon al nom d’Ignacio Escolar. Jo pensava que després de la frase del Pedro Sanchez comparant l’independentisme amb la violència de gènere, cap altra manifestació  dels progres espanyols (perquè van de progres) la podia superar. Però vet aquí que el tal Escolar va i la supera.

Molt bé, nens, ja podeu dir totes les bajanades que vulgueu. Però penseu que, per molt que us esforceu, no aconseguireu que em solidaritzi amb en Pujol. Entre d’altres raons perquè ha estat el nou escenari polític el que n’ha motivat l’esclat del cas. I a aquest nou escenari molts hi hem contribuït, en major o menor mesura. I solidaritzar-se amb ell, encara  que a vegades em vinguin temptacions, fóra com llançar pedres a la teva pròpia teulada o, com es diu darrerament, fer-se un Froilan. I ja som massa grandets per fer aquests errors de passerell.

*(NOTA: Post penjat al Nació Digital, 16.09.2014)

ZARZALEJOS ENS ASSENYALA EL CAMÍ*

Si la setmana passada era en Felipe Gonzalez qui ens assenyalava el camí, amb les seves declaracions favorables a un govern PP-PSOE que, per cert, uns dies després se les va haver d’empassar, si més no de cara a la galeria, ara és l’inefable José Antonio Zarzalejos, qui ens continua mostrant el camí. Mai agraïrem prou a aquesta gent que ens faciliti el camí cap a la Independència…

Que qui és en J.A. Zarzalejos? Un periodista nascut al Pais Basc, però espanyol espanyol hasta las catxas, amb vocabulari orteguià. Ex-director del diari ABC, és fill d’un governador civil i jefe provincial del Movimiento de Biscaia, amb la qual cosa ja està tot dit. El seu papà era una fatxa a Euskadi en els anys setanta. Vell guàrdia doncs. I el seu germanet, Francisco Javier, va ser Secretari General de la Presidència, durant els vuit anys de govern d’Aznar i ara és el director o secretari de la FAES. Aznarista 100%, doncs. Un angelets, aquesta família, com es pot veure.

Però tornem al José Antonio. Va sortir en globus de l’ABC i des de llavors s’arrossega per diversos mitjans escrits, audiovisuals, digitals, etc., escrivint columnes i participant en tertúlies. Per cert, escriu una columna a La Vanguardia, on naturalment tota la seva obsessió és carregar-se la transició cap a la Independència. Els seus articles ja són fins i tot reiteratius i sense cap interès.

Tanmateix, darrerament, ens ha regalat un petit tresor. Ha escrit que aquestes eleccions europees tenen importància cabdal si s’aconsegueix que ERC tregui més vots que CiU. I no perquè en Zarzalejos hagi patit un canvi sobtat d’ideologia, no. El seu argument és que un resultat com aquest afebliria definitivament a Artur Mas, i faria que els elements contraris a l’aposta independentista dins de CiU, es mobilitzessin per descavalcar-lo. I fent això, tocarien de mort el procés.

És evident que Artur Mas, pels espanyols, ha esdevingut l’objectiu a abatre. Mort el gos, morta la ràbia. És una visió molt antiga de la política. De quan els adversaris es liquidaven amb verins, tipus Game of Thrones, per entendre’ns. Artur Mas, encara que sembli mentida, ja ocupa un lloc en la història de Catalunya. No li ha calgut 23 anys de govern, ni proclamar cap República des del balcó de la Generalitat … encara. No, aquest lloc l’ocupa pel simple fet que és el polític català que en els darrers 300 anys ha aguantat més el pols amb Espanya,  i no sembla que tingui intenció d’afluixar. Més encara, és el polític català que ha posat més dels nervis els governants, els periodistes, les forces fàctiques espanyoles, i que està portant a terme una campanya internacional totalment exitosa. I tot això, no li ho perdonen.

Per això, el pla B alternatiu és un altre vell conegut. Fomentar que siguin els propis independentistes qui se’l carreguin. És un pla maquiavèlic, però acostuma a funcionar. Es tracta d’alimentar la gana de poder que tenen els competidors de Mas a ocupar el seu lloc. Una competició ben imbècil, perquè Mas ja ha dit per activa i per passiva que no té cap intenció de ser actiu en la post-independència. Però, naturalment, les llopades no estan per donar crèdit o peixet… si el pots destrossar avui, perquè esperar a demà?

No és d’estranyar, doncs, que aquells que frisen per ser Presidents de la República Catalana, puguin arribar a cometre l’error que Espanya, via Zarzalejos, els para. Hi ha qui s’ofereix com a garantia última de la celebració de la consulta. I no se n’adona que quan diu aquesta frase, està sembrant la desconfiança, el mal rotllo entre els independentistes, perquè posa en qüestió el compromís de l’única persona que té en les seves mans la capacitat legal de convocar-la. I això, suposant-li bona voluntat, que és molt suposar, tenint present que darrerament està més preocupat per la transversalitat ideològica, que per la transversalitat nacional. Precisament ara. O de passejar impúdicament persones malaltes com si fossin el Sant Cristo Gros, o fent el paripè en una processó típica del franquisme més garrulo, carca i fatxa que et pots tirar a la cara.

I naturalment, utilitzar com a arma llancívola el gran Satan, no adonant-se, o més aviat sí, que quant més se l’esmenta més creix.

En definitiva, els espanyols tenen entre cella i cella que d’aquestes eleccions, ha de sortir un Mas molt més afeblit. I criden fins i tot els propis independentistes a donar-li, així ho voldrien, el tret de gràcia. Naturalment, s’equivoquen, perquè el procés no depèn d’un sol home, però, si ho aconsegueixen, i a fe de Déu que n’hi ha que s’hi posen bé, tindran carnassa per una estoneta.

Del que es tracta és de no proporcionar-la. I que els Zarzalejos de torn corrin a amagar-se als seus cataus a purgar la ràbia que això els suposi.

Cal omplir les urnes europees de vots, com hem omplert els carrers de patriotes darrerament.

*(NOTA: Post penjat al DGS, el 21 de maig del 2014)

GONZÀLEZ ENS ASSENYALA EL CAMÍ*

Quan Felipe Gonzalez advoca per un govern d’unitat PP-PSOE, és un reconeixement del nivell d’alarma, de pànic que es registra a Madrid davant l’empenta del moviment independentista català. Estan, literalment, aterrits amb la perspectiva que es presenta en els propers mesos.

Montserrat Aymamí, candidata de Reagrupament, amb el cap de llista, Ramon Tremosa

Aquestes declaracions han de ser aplaudides des de l’independentisme. Ens han de donar moral, si encara ens cal, que penso que no, per entomar les darreres etapes del procés. Anem bé, anem collonudament bé, si se’m permet. Gonzalez, no és un zero a l’esquerra. Té contactes arreu del món. I segur que li arriben inputs que el deixen matxacat. Tant que va fer ell per recuperar el nacionalisme espanyol! I ara veu com tota la seva feina, i la del seu successor, l’Aznar, se n’està anant en orris.

Té possibilitats de prosperar la proposta felipista? Tal qual, in strictu sensu, potser no. Però els resultats de les eleccions europees a Espanya és possible que els facin reaccionar d’alguna manera. A Espanya, tot sembla indicar, que hi haurà un big bang del bipartidisme que ha predominat des del 1977. Clar que es tracta d’unes europees. Però serà un senyal d’alarma, que combinat amb el frente catalán, usant, naturalment, terminologia militar, despertarà totes les pors. De fet, i pel que fa a la cultura política, l’espanyola no ha evolucionat des de l’alternança en el poder del segle XIX, entre dues castes polítiques, que tenen més interessos que els uneixen que no que els separen. I particularment un interès comú: l’estat, l’aparell d’estat espanyol.

Com ja vaig escriure en un post anterior, el President Mas ha jugat bé les cartes. No s’ha casat ni amb uns ni amb altres. Ni Espanya blava, ni Espanya roja.

Les seves paraules ens han d’afermar en el nostre capteniment. Guanyem, guanyem de carrer, i a més ho fem amb la col.laboració generosa d’aquests dos stakhanovistes que fabriquen independentistes cada cop que obren llurs boquetes de pinyó. Em refereixo, és clar, a la Sànchez Camacho i al Pere Navarro. Quins elementus! Quin perill que representen i quin benefici que ens aporten! Que no dimiteixin mai, si us plau. Que continuïn on són fins al 9 de novembre. Després ja no tindrà cap mena d’importància el que diguin o el que facin. Estaran amortitzats.

Anem bé, anem molt bé, el Felipe ho reconeix i es desespera. Bon senyal.

Catalunya i endavant!

*(NOTA: Post penjat al DGS, el 14.05.2014)

“LA DRETA ESPANYOLA NO DEIXARÀ QUE VOTEU” (GRAN WYOMING)

Típica frase, aquesta, per engalipar els catalanets que pensen que una de les dues Espanyes és de confiança. Precisament, d'aquest tema en parlo en el post anterior a aquest. El Gran Wyoming personifica aquest Frankenstein de l'Espanya guai, xula, enrotllada, amb la qual els catalans ens podem entendre. 

I un bé negre!

Primer. És possible que el Gran Wyoming sigui un tio enrotllat, com ens agradaria que fossin els nostres veïns, però, oi que no serà ell qui governarà? El seu discurs guai, serà aprofitat pels Rubalcaba, Valenciano, Jauregui, de torn per tornar a ensarronar a aquelles ànimes caritatives que tornen a donar un xec en blanc a Espanya.

Com al 1982, amb Gonzàlez. Com al 2004 amb Zapatero. I què vam obtenir: la LOHPA (LOAPA), i l'Estatut ribotat.

I el que és més greu: ensarronades com la Llei de la Dependència, que amb un argumentari ultraesquerranista, va fer que fins i tot l'ERC s'ho empassés, tot i que envaïa no sé quantes competències  de la Generalitat. Ah! però era d'esquerres, ergo era bona, de manera que pelillos a la mar, i vinga a caure en la demagògia espanyolista de l'esquerra.

Dos. Wyoming treballa a La Sexta, el canal progre espanyol de moda. Tothom qui vulgui ser guai i espanyol ha de mirar aquest canal. Que si Buenafuente, que si Berto, que si Jordi Évole. Sense oblidar l'Ana Pastor... el Fuentes, el Pedrerol... Què guais, què yupis... 

Passa, però, que aquest canal pertany al grup Atresmedia, dirigit o controlat pel senyor José Manuel Lara Bosch, amo de Planeta, i també, entre d'altres. del diari La Razón. Que vol dir en Marhuenda... I sense oblidar un tertulià habitual com és el Toni Bolanyo...

Veiem, doncs, com el grup en qüestió juga a dues bandes. Què llestos!

Jo, la veritat, no veig que estiguem immunes al cercle viciós de la discussió ideològica, i que no hi hagi la temptació de prioritzar-la a l'obtenció de la independència. No em refio dels que prioritzen la transversalitat ideològica (per cert, ben migrada) a la nacional. 

Repeteixo à la Pla, "no hi ha res que s'assembla més a un espanyol de dreta, que un espanyol d'esquerra". Aviso.

EL POLI BO AMENAÇA AMB 300.000 MORTS*

L’expresident Gonzalez, en un programa espanyol de televisió va amenaçar amb 300.000 morts. Així és com les gasten els polis bons. Els guais, són així. Ja Azaña, va assenyalar en el seu diari la conveniència i l’eficàcia de bombardejar Barcelona cada cinquanta anys. Compte que ja en portem 75, i la cosa es descontrola. No oblidem, tampoc, el simpàtic Rubalcaba que quan era ministre, va militaritzar els controladors aeris tot afirmant que “qui fa un pols a l’estat, perd”. Són així els polis bons, uns catxondos. La veritat, que hi hagi encara gent que se’ls empassi, és per fer un tractat de psiquiatria.

I els polis dolents? Darrerament, en Margallo ha fet una jugada hàbil. Ha trencat tot lligam entre el cas català i l’escocès, afirmant que probablement Espanya no vetarà l’entrada d’una Escòcia independent a la Unió Europea. És hàbil, perquè d’aquesta manera desactiva o pretén desactivar l’interès de l’opinió pública britànica, i en general l’anglòfona sobre el cas català. Margallo i el seu equip eren conscients que els mitjans de comunicació anglòfons tenen una rellevància enorme en la conformació de l’opinió pública mundial, i doncs una influència en els decisors polítics, els governs. Mentre existia un paral.lelisme entre els casos català i escocès, l’altaveu que això ha representat per l’independentisme català ha estat enorme. A partir d’ara, sense la crossa del paral.lelisme escocès, l’interès pel cas català, Margallo pensa, haurà de disminuir significativament. El primer ministre escocès, Alex Salmond deu estar encantat amb Rajoy. En certa mesura, és com una venjança. Estic segur que les paraules de Mas a la BBC elogiant i enyorant la “british mentality”, em sembla que va dir, no devien agradar gaire a Salmond. Qui segurament està com una mona, o ho hauria d’estar, és el Primer Ministre del Regne Unit, David Cameron. Desconec si Cameron les té totes, sobre el resultat del referèndum, però ara sap que no podrà brandar un dels principals arguments que fins ara emprava, l’amenaça del vet espanyol.

Margallo, a més, en els darrers dies ha fet un pas més. Ha posat al mateix nivell una Catalunya independent amb tots aquells estats que actualment es troben en el llimb en el conjunt de la comunitat internacional dels estats. És a dir, aquells estats que s’han autoproclamat independents, però que no són reconeguts per pràcticament cap altre estat del món. La tirallonga és coneguda: Somaliland, Ossètia del Sud o Abkhazia…

El noi s’haurà d’esforçar una mica més i deixar de prendre la comunitat internacional com a imbècils. Catalunya està a anys llum d’aquests casos aberrants. Catalunya forma part d’Europa, i representa una potència econòmica, social, política, immensament superior a la dels casos esmentats. Aixó ho sap Margallo, ho sabem nosaltres i, sobretot, ho sap el món mundial, per la qual cosa, l’individu queda força retratat i el seu prestigi, que és el d’Espanya, molt i molt tocat. Les cancelleries del món mundial, si és que l’han escoltat, segur que hauran pensat que aquest individu s’ha begut l’enteniment.

En definitiva, poli bo o poli dolent, als catalans hem de fer via, de la millor manera possible, i passar pantalla d’Espanya. 

Game Over.

*(NOTA: Post penjat al DGS, 05.02.2014)

ESPANYA EN ESTAT PUR: ISLAMOFÒBIA, JUDEOFÒBIA, CATALANOFÒBIA

En els darrers dies hem presenciat exemples demolidors d'allò que és Espanya en estat pur: l'apogeu de l'odi com a ideologia nacional. Com es nota que no hi ha hagut una depuració del totalitarisme feixista que, recordem-ho, mai ha estat derrotat militarment, a diferència d'Alemanya, d'Itàlia i dels seus estats satèl.lits. 

Anem a pams.

Prèvia: De Cospedal i Gonzalez

Com a prèvia, ja fa uns dies que la secretaria general del PP, Maria Dolores de Cospedal, ja feia referència als machetazos que segons ella l'independentisme usa per aconseguir el seu propòsit. La frase, òbviament, portava el record dels 800.000 morts a la zona dels Llacs de l'Àfrica als anys 90.

Pocs dies després li tocava el torn al poli bo. I clar atès que és un poli bo, el senyor Gonzalez, ex president del govern espanyol, va dir-li al President Mas i a una més que notable audiència televisiva que hi havia el risc d'anar cap als, només, 300.000 morts, com va passar també als anys 90, per a l'escenari balcànic. Cal agrair-li al senyor Gonzalez la rebaixa? Vosaltres mateixos.

A sac: Aguirre i Monago

Un cop convenientment escalfat l'ambient, és l'hora dels protagonistes principals. En el program dels Matins de TV3, la-periodista-que-sap-el-que-realment-preocupa-la-gent-i-no-és-la-independència, la Lídia Herèdia, entrevistava al plató a l'Esperanza Aguirre. Curiosa tria, atès que uns pocs dies abans en el mateix plató havia entrevistat al seu patró, el senyor Luís Conde, un personatge que no es cansa de dir quan li posen un micro davant que el català és un destorb per l'arribada d'executius a Catalunya. Bé, doncs a l'Esperanza, Grande de Espanya, ella, no se li va acudir res més que posar un exemple didàctic per justificar els seus arguments. I es va referir a una hipotètica expulsió de milers de musulmans de no sé ben bé on. Aixxx, el subconscient com traeix, eh? Esperanzita. Com xalen els espanyols expulsant col.lectius diversos: siguin musulmans, indígenes o catalans. Mira que podia haver triat altres exemples, però com diuen ells, "es que me lo pedía el cuerpo" això de carregar el neulers sobre els musulmans. I, naturalment, es va quedar tan fresca, la tia. Com si fos la cosa més normal del món. I això que pressumeix de liberal i de demòcrata, tu!

Però això no és tot. El seu company de partit, el Bellotari Monago, ni curt ni peresós, dos o tres dies després reblava el clau, referint-se que no podia ser que la política espanyola es convertís en un mercado de judíos. Fot-li, que és de Reus, nen. Ai la puresa de sang, com d'interioritzada està en el pensament i en la idiosincràsia espanyola. Siguin moros, musulmans, jueus o el que calgui, el hidalgo espanyol ha d'anar de milhomes i tractar-los com a éssers inferiors. Per desgràcia del Sr. Monago, els jueus ara tenen un estat que els empara, i tinc per segur que l'expressioneta li costarà cara. Tard o d'hora.

L'objectiu actual: la Catalanofòbia

I, naturalment, roman la ideologia nacional per excel.lència dels espanyols: la Catalanofòbia. Vehiculada a través dels mitjans de l'odi i dels tribunals de justícia. Ara ja van a sac, seguint les instruccions d'Aznar i la Faes de provocar una ruptura de la societat catalans. L'ofensiva judicial contra la immersíó lingüística, no pot ser més que titllada d'una croada catalanòfoba, digna de les més dures èpoques de la Inquisició.

Tot i que encara no tenim un estat propi, com els jueus tenen Israel, penso que amb les engrunes que tenim, per poc temps, ja es podria aprovar algunes mesures legislatives contra la catalanofòbia. Per exemple, proposo processar pel delicte de catalanofòbia, entès com un delicte xenòfob tots aquells ciutadans que tractin d'impedir la immersió lingüística, atès que òbviament és un menyspreu total i absolut envers la cultura i la llengua catalanes. Tots aquests que pretenen boicotejar-la, han de ser multats i condemnats, perquò fomenten l'odi, la divisió, la fractura, O com a mínim ho pretenen, Cal ser durs, cal ser molt durs amb aquesta gentussa. No els hem de deixar passar una. Qualsevol intent d'afeblir, de coartar el normal desenvolupament i promoció de la llengua catalana ha de ser contundentment castigat per l'administració i pels tribunals. Sense cap mena de contemplacions.

Sóc conscient que això només es podrà portar a terme de forma plena en el context d'un estat català independent, i amb l'existència d'uns tribunals i uns jutges al servei del país i no de l'enemic. Però faig una crida a cercar vies creatives per castigar contundentment i legalment, aquells que vehiculen el seu odi catalanòfob envers el sistema educatiu, amb el propòsit gens amagat de crear divisions entre els infants i els joves, És a dir la llavor de l'odi ètnic.

Europa: un afer intern?

I fer-ho sobretot, perquè a la Unió Europea se n'assabentin d'una vegada, que el que està passant ara, en aquesta conjuntura, no és de cap manera un afer intern espanyol. Això és legitimar l'atac espanyol, perquè es basa en la creença que les institucions polítiques espanyoles ho resoldran elles mateixes, Quan és exactament el contrari!! Són aquestes institucions, els tribunals, el govern espanyol, el Tribunal Suprem, el Tribunal Constitucional, el Congrés i el Senat, el Defensor del Pueblo, l'Exèrcit, la Policia i la Guàrdia Civil, les que estan pressionant més per l'enfrontament: amb amenaces quasi explícites, L'estratègia espanyola ha estat la d'etnicitzar el conflicte, fent la crida als catalans amb orígens personals o familiars en altres territoris de la resta de l'estat, intentant convertint-los en veritables colons, que liquidin o minimitzin la cultura catalana. 

L'estratègia catalana ha de centrar els seus objectius en el fet que la Unió Europea arribi al convenciment que la seva actuació és inajornable, per evitar mals majors. I quan això passi, quan la Unió Europea intervingui, la victòria serà nostra, perquè haurem aconseguit que hi hagi un tractament d'igual a igual. Deixarem de ser un objecte, una comunitat autònoma que se la tracta a puntades, a ser un subjecte, amb drets i tractats d'igual a igual amb els espanyols.

Cal fer molta feina, però es veu que hi ha alguns que prefereixen fer el mico cada setmana, i d'altres, més preocupats en reconstruir espais ideològics que els afavoreixin pels seus interessos sectaris.

És el país que tenim. I amb el que hem de treballar, Però jo, malgrat tot, sóc optimista. Guanyarem!!!

ENCARA NO ETS INDEPENDENTISTA?????

Imagineu-vos com està el pati. En un programa d'un canal espanyol de televisió, el Felipe Gonzàlez que va de poli bo, quan perd els nervis amenaça amb 300.000 morts. I va de  poli bo! De bon rotllet...

Imagineu-vos el que diuen que va de poli dolent....

La veritat, encara no ets independentista???

IMPOSSIBLE, DIUEN*

Els dos diplodocus de la política espanyola, Felipe Gonzalez i Alfonso Guerra, han coincidit en els darrers dies en afirmar que la independència de Catalunya és “impossible”. De debò? He de confessar, malgrat que aquesta pràctica fa molts anys, com uns 39, que la tinc rovellada per desús, que em sorprèn que uns individus pretesament d’esquerres, gosin parlar d’impossibles. Si en política hi haguessin impossibles, encara hi hauria feudalisme a Europa, i els drets no existirien, només els malsusos i les obligacions cap al senyor feudal. O potser és que qui pensa en impossibles és que no és d’esquerres. O també que “ser d’esquerres” ja no és el que era abans. Per cert, què és ser d’esquerres?

No va ser en Gonzalez que va dir allò que no feia res si el gat era blanc o negre, mentre cacés els ratolins? Algú vol una prova més fefaent de pragmatisme i en definitiva de funcionalisme en estat pur, que va portar-lo a ser el principal avalador del guàrdia civl Rodriguez Galindo, ascendint-lo fins i tot a general, en plena crisi del GAL? Un individu, aquest últim, per cert, poc sospitós de ser d’esquerres. Val a dir, que la frase tenia copyright, naturalment, al cap i a la fi, Gonzalez és espanyol, i en conseqüència, no inventa res. Concretament, si no m’erro, de Deng Xiaoping… sí, qui va haver de dimitir com a màxim dirigent de la República Popular de la Xina, després de la matança de Tiananmen…

I  què dir de Guerra, inesgotable font de frases cèlebres, com aquella de qui es mou no surt a la foto, o que preferia un minut de televisió que no sé quantes hores de mítings, o alguna cosa per l’estil. I és que van haver de patir la TVE de Suarez de la Transició, i això els va marcar molt.

Per sort, nosaltres no som d’eixe món. La qual cosa no vol dir que no veiem les seves malifetes. Com a l’antigor, quan els condemnats a mort se’ls penjava als afores de la població, prou lluny per no ensumar la fortor del cadàver, però suficientment a prop per que els vilatans el veiessin del poble estant i els servís d’advertiment.

La independència de Catalunya impossible? Va home, va, i un bé negre!

Si realment hi ha una cosa no només possible, sinó també probable, en la geopolítica del món, i més concretament, a l’Europa d’avui en dia, és la independència de Catalunya. Per moltes raons.

Una primera és que no serà la primera vegada que Espanya veu com s’independitza un territori. De fet, hi ha, segons sembla 23 precedents. No pas pocs. En la majoria d’ells, Espanya s’hi ha posat de cul, i ha sortit amb el cul escaldat, quan no s’ha escapat cames ajudeu-me! En el cas de Catalunya, i en el context de la Unió Europea, no caldrà ni tan sols recórrer a l’ús de mesures contundents. És tan gran la feblesa espanyola, que no està en condicions d’oposar-s’hi seriosament, més enllà d’algun posat melodramàtic, que ratllarà, inevitablement, en el patetisme, com ja acostuma a passar.

Una segona, és la voluntat del Poble Català d’assolir-la el més aviat possible. Després de tres-cents anys de resistència a l’anihilació, les condicions són favorables a fer el pas que ens permeti esdevenir un poble lliure, de decidir el nostre futur en el context de les nacions lliures del món. No només és la nostra voluntat. És que és urgent l’aconseguir-ho, si volem continuar existint com a poble.

En definitiva, parlar d’impossibles, sobretot en l’àmbit sociopolític, denota un pensament profundament conservador, que ratlla en el ridícul quan s’obvien les condicions concretes, objectives, que diu el marxisme, per tal que un esdeveniment succeeixi. En el cas de la Independència de Catalunya, no només és donen aquestes condicions objectives, sinó que, tant o més important, també n’hi ha de subjectives, que són les que sorgeixen dins de cadascun de cada cop més catalans i catalanes. De centenars de milers, de milions, de catalans i catalanes. Amb l’estat espanyol no hi ha res a fer des de la subordinació. La independència no només no és una impossibilitat, és una certesa que estem a molt poc de fer realitat. Assolim-la i comencem a treballar per fer que aquest país esdevingui un lloc que ens permeti, a nosaltres i als nostres fills, viure amb dignitat i amb orgull.

(NOTA: Post penjat al ND, 02.10.2013)

DOS ZOMBIES ENTREN A ESCENA

Avui assistirem, aquesta tarda vespre, a una nova operació autonomista per intentar capgirar la transició nacional des de les ones. I l'executor implacable d'aquesta operació serà, per variar, en Josep Cuní, la Cunilla, per a nosaltres. Des de la seva trona de 8TV i amb el vist-i-plau, naturalment, del seu amo, el Condecito, portarà davant de les càmeres a dos veritables zombies, dead men walking com són en Miquel Roca i en Felipe Gonzàlez, per tal que alliçonin la massa sobre quin és el camí correcte i no vagin pel camí del pedregar.

Naturalment, amb aquest post corro el risc de fer-ne propaganda, i llavors em tiro pedres a la meva teulada. Algú diria que el millor és ignorar-los. Però no, penso que el millor, i sobretot, el més urgent i necessari, és denunciar, cridar l'atenció, assenyalar qui són aquells enemics de Catalunya que estan fent tots els esforços per evitar que sigui lliure i plena. I en aquesta estratègia cal emmarcar el programa d'avui d'en Cuní i l'actuació dels dos maromos que avui ens diran que el poble català, l'11 de setembre passat va agafar... no ho endevineu? Va agafar, naturalment, una falsa ruta, la de la independència i la construcció nacional, en comptes de la correcta, que és la subordinació a Espanya.

Estem arribant a uns moments claus i no podem badar, avui el Cuní, el Condecito i tota la patuleia espanyola des de 8TV intentaran capgirar la dinàmica política dels darrers mesos. Cal que en siguem conscients.