EL DIA QUE PEDRO SÁNCHEZ VA DONAR PEL SAC ICETA

Nova lliçó de realpolitik dels espanyols envers els catalanets que ho volen ser, però no tenen ni idea de com fer-ho. Ahir, en Sànchez va dimitir com a diputat per evitar votar contra el sistema. D'aquesta manera deixava amb el cul enlaire els catalanets del PSC, que van acabar fent-ho, i ara hauran d'assumir les conseqüències. 

Aquest episodi ens recorda, per enèsima vegada, que mai un espanyol és de confiar en el tema de Catalunya. Tard o d'hora, per molt que digui que estima Catalunya, en el darrer moment, o quan ho consideri adient, deixarà tirats als seus amigos catalanes, fins i tot aquells que de tant arrossegar-se per terra, llepant culs i vores madrilenyes, mai, repeteixo, mai, comptaran amb la plena confiança dels seus amos espanyols.

Encara que aquesta reflexió sigui inútil per als Iceta de torn, penso que sí que pot ser-ho per aquells que no siguin totalment dogmàtics, i vegin que un espanyol mai serà de plena confiança, mentre que, ni que sigui subconscientment, continuï mantenint actituds supremacistes... per molt d'esquerres que es presentin. Està bé que ens estimin, però no que ens considerin una part seva, i no un alter ego amb qui negociar i arribar a pactes, d'igual a igual.

SERIA CONVENIENT NO PERDRE LA INICIATIVA QUE FINS ARA HEM PORTAT

A veure repetiu amb mi, que és molt fàcil: NO HI HA RES QUE S'ASSEMBLI MÉS A UN ESPANYOL DE DRETA QUE UN ESPANYOL D'ESQUERRA!.

Molt bé, ara que el Roger Palà dels collons ho copiï 45674432 vegades!

TROGLODITES!

Espanya està rabiosa després del gran èxit del 9N, i ens ho volen fer pagar. Són tan patètics!

Per una banda, ja tenim al troglodita amb uniforme, comparant una consulta popular amb una guerra colonial, la de Cuba, on per cert, els espanyols inventaren els camps de concentració per aïllar la població civil de les guerrilles independentistes.

De l'altra, tenim els polítics. Segur que em faré pesat, però repetiré el de sempre: no hi ha res que s'assembli més a un espanyol de dretes que un espanyol d'esquerres. És una frase que hauria d'estar gravada en el frontispici de tots els departaments de ciència política catalans. 

Vegeu si no, el cas de Pedro Sánchez, aquest ninot sociata. La primera que va dir va ser comparar l'independentisme amb la violència de gènere. I es va quedar tan ample. Troglodita i cafre, això és el que és. 

Però els del PP, òbviament no es queden enrere. El tal Floriano, que em sembla que és el número 3 del partit, acaba de referir-se a l'ambient de Catalunya com a "contaminat". En el més pur estil nazi. I es queda tan ample, el tio. 

Però sempre hi ha algú que ho pot superar. I aquest algú no és altre que la gran esperança espanyola, el Pablo Iglesias, que també recentment ha dit que Catalunya no té competències per fer la DUI... Ah no, i llavors qui la té? Tu, ninot? O el bisbe?. 

Si se n´ha de ser de cutre. Siguin d'un extrem o d'un altre, siguin de centre, un espanyol sempre serà un espanyol i el seu odi envers una Catalunya lliure, digna i sobirana no coneix frontera ideològica que valgui.

NO ACONSEGUIREU QUE EM SOLIDARITZI AMB EN PUJOL*

Hi estic més que temptat. Hi ha dies que dic, cony doncs si és un evasor fiscal, segurament és per que ho pot fer. Quants que ho poden fer, ho fan, al capdavall? Suposo que si volessin, com els altres, no veuríem mai el sol…

Em refereixo, és clar, a la campanya d’odi desfermada contra Jordi Pujol i la seva família. Una campanya que l’agafa com a excusa. Però que va  molt més allà. Amb l’excusa del tema Pujol es passen tres, quatre o mitja dotzena de pobles… Però tranquils. No aconseguiran que em solidaritzi amb Pujol. Ni de conya. Pujol ja no és Catalunya. Pujol ara és, i em temo que ho serà per sempre més, Espanya. Mal que el pesi. Pujol és l’exemple fefaent que Espanya perdona la corrupció, el frau i la delinqüència. Però el que no perdona, mai, és la traïció. I Pujol els ha traït. O ells ho veuen així. I l’odi els surt per tot arreu. Com va dir el seu cunyat, en Cabana, el destrossaran.

Pujol és Espanya. És l’Espanya del Borbó. La de Suárez, la de González, i la d’Aznar, pel cap baix. Amb tots ells va pactar. Amb tots ells se’n va anar al llit, i s´ho va passar pipa. Ara, però, quan de forma inesperada ha canviat de tren, o així ho deixava entreveure, els espanyols han tirat de la manta. És així com es funciona en els estats colonials: si el capo indígena fa el milhomes i vol anar  més enllà, l’autoritat colonial li llegeix la cartilla i si s’escau ventila els seus drapets bruts, que, amb el pas dels anys ha anat acumulant en compensació pels seus serveis a l’Imperi. “Tu”, diuen els  espanyols, “mentre tinguis el galliner tranquil, tira milles, que nosaltres no en volem saber res”. Però és clar, els espanyols no són babaus i, per si de cas,van acumulant dossiers, perquè en el fons saben que el galliner s’acabarà descontrolant.

Fa un parell de dies, es va arribar a comparar Pujol amb Gaddafi i Mubàrak. Exacte: la mateixa col-i-flor sinó que era un bròquil. Ho va fer un periodista que va de progre i que respon al nom d’Ignacio Escolar. Jo pensava que després de la frase del Pedro Sanchez comparant l’independentisme amb la violència de gènere, cap altra manifestació  dels progres espanyols (perquè van de progres) la podia superar. Però vet aquí que el tal Escolar va i la supera.

Molt bé, nens, ja podeu dir totes les bajanades que vulgueu. Però penseu que, per molt que us esforceu, no aconseguireu que em solidaritzi amb en Pujol. Entre d’altres raons perquè ha estat el nou escenari polític el que n’ha motivat l’esclat del cas. I a aquest nou escenari molts hi hem contribuït, en major o menor mesura. I solidaritzar-se amb ell, encara  que a vegades em vinguin temptacions, fóra com llançar pedres a la teva pròpia teulada o, com es diu darrerament, fer-se un Froilan. I ja som massa grandets per fer aquests errors de passerell.

*(NOTA: Post penjat al Nació Digital, 16.09.2014)

QUAN RAJOY REBI LA TRUCADA

Aquest post el volia escriure pel matí, un cop descansat d'un dia tan emotiu com el d'ahir. Però no he pogut esperar. De manera que això és el que vull dir, ara mateix.

Un cop victoriosos del repte de l'11S, un cop l'espanyolisme ha tornat a fer immensament el ridícul, aquest cop a la gloriosa ciutat de Tarragona, mil vegades massacrada pels espanyols al llarg de la història, per cert. Ara comença el darrer capítol de la història.

Primera consideració. Ja n´hi ha prou de happenings independentistes. N´hem fet tres, i tots tres ens han sortit bé. Però aquest és el darrer, si volem ser seriosos. Després del que hem fet aquesta Diada, un quart, per superar-ho, hauria de ser a l'espai, en mig dels satèl.lits i dels drons. I no penso que ho aconseguiríem. No. El poble s´ha mobilitzat en massa, hem batut tots els rècords i els guinness a batre. Ara anem a sac, sense més contemplacions. Aquesta que acabem de passar ha de ser, de fet, ja és a hores d'ara, la Diada definitiva, com molt bé va dir la Carme Forcadell.

Segona consideració. Aquesta mobilització monstre probablement no farà modificar la negativa del govern espanyol, i particularment del seu President, Mariano Rajoy, a autoritzar o a no impugnar la consulta del 9N. Més aviat al contrari. Seria un suïcidi polític si mostrés qualsevol feblesa. No només el cafre del Sánchez i la faraona d'Andalusia se li tirarien a la jugular, sinó sobretot tota la brunete,els presidents autonòmics peperos i els aznaristes. No en quedaria ni les engrunes.

Tercera consideració. Si és evident que per molt que ens mobilitzem, no farem canviar l'opinió d'un President del Govern espanyol, en el sentit que és electoralment rendible per a ell fotre canya a Catalunya, i sobretot no cedir en res ni per res, llavors el que cal fer és fixar-se en quines circumstàncies anteriors s´ha aconseguit que un President espanyol canviï els seus posicionaments inicials i baixi del burro o de la muntanya, com més us agradi.

I la resposta a aquesta consideració, si més no, en els darrers o immediats anys, és que un President del Govern espanyol baixa del burro o de la muntanya quan rep una trucada. Ho hem vist en temes de política internacional, de justícia universal o d'afers monetaris europeus. És rebre la trucada i, per art de màgia, donde dije digo... I tan frescos.

Quarta consideració. Si això ho tenim clar, és evident que tota l'estratègia de les properes setmanes i fins al dia abans del 9N ha d'anar dirigida a que aquesta trucada es produeixi. I des d'aquesta perspectiva, la Diada d'enguany ha estat un gran èxit. Cal que qui ha de fer la trucada, la vegi com a necessària i imprescindible, i que la prefereixi a qualsevol altra alternativa.

Cinquena consideració. Qui ha de fer la trucada, concretament, ha d'estar convençut que els líders polítics catalans, i particularment els dos principals, van a per totes. I que no jugaran de farol o s'escaquejaran en el darrer minut, malgrat totes les fatxenderies de Madrid. Naturalment, també ha de tenir la certesa, que aquests dos líders són de confiança i no optaran per sortides de bombero com la de no formar part de la UE, o de l'OTAN, o la de no tenir exèrcit, perquè no és seriós. 

Només quan tingui aquestes certeses, és a dir, que el poble català és seriós (que ja la té,després de la Diada d'enguany), i que els líders polítics catalans, sobretot els dos principals, també ho són, llavors, només llavors, despenjarà el telèfon o premarà el teclat i dirà allò de "Senyor Rajoy, hem de parlar...". I llavors, només llavors, haurem guanyat.

AIXÒ ÉS EL FUTUR D'ESPANYA (I AQUEST VA DE POLI BO!)

PEDRO SANCHEZ, "EL CAFRE"

Equipara independentisme amb violència de gènere i atur

BALMON APLAUDEIX AMB LES ORELLES

La imatge s´ha vist fugaçment per la televisió. En Balmón i en Montilla aplaudint com a hooligans els acudits de papà Pedro Sanchez. El new kid in the block, promet fer-nos riure. Per començar ja ha comparat l'independentisme amb la violència de gènere i amb l'atur. Molt bé nen, au té una galeteta. El xaval no s´hi posa per poc. 

Mira, nen, d'aquí a pocs mesos, et menjaràs aquests acudits amb patates. Sembla que vol superar en Navarro com a nou fabricant stakhanovista d'independentistes. Feel free!, continua obrint aquesta boqueta de pinyó i no paris de desbarrar, que ens donaràs uns quants titulars de glòria!

Per cert al sòmines del Navarro, ja l´han recol.locat a la Mesa del Parlament i a l'executiva del PSOE. Es deu creure un homenet. 

Bé, en definitiva, no cal donar-los gaire més importància. Són el passat, i també són carn de justícia. En la República Catalana, no pintaran res. Tot i que em jugo un pèsol que n'hi haurà que gosaran presentar-se més independentistes que una servidora. 

Paciènciaaaaa!