COM AL QUEBEC: VOT ÈTNIC ESPANYOL, VOT REPUBLICÀ CATALÀ

Quan els fet et donen la raó, una vegada, i una altra, al final cansa. Però quin remei! És el que hi ha...

Hem derrotat els espanyols. Tant de dretes com d'esquerres. A tots ells. I ho hem fet, no perquè siguem collonuts, que ho som. Més aviat perquè pensem i actuem racionalment. I perquè ens hi va la vida!

I mira que fa anys que una servidora ho deia. I estic fart d'aguantar mestrestites, que gràcies a la seva obediència de ramat, han anat ascendint i ascendint, mentre que una servidora ho passava putes. Però, què cony, a cagar a la via! Al final qui guanya és qui guanya, i aquest és una servidora. Tot el radicalisme social de pa sucat amb oli, tot el dogmatisme filosòfic que no arriba ni a la sola de les sabates dels referents del pacifisme universal (Gandhi els penjaria!), tot el paternalisme social dels pobres-obrers-dels-barris-oblidats-que-acaben-votant-l'extrema-dreta, tota aquesta faramalla fastigosa i repugnant ha saltat pels aires. Voleu que repassem els resultats del cinturó roig? Ho voleu? Idiotes! L'herència del PSUC de marres... en tot cas serà del Frutos. O parlem de cinturó taronja? Ahahahah, la cara dels nens i nenes d'esquerres de tota la vida era una poema. Però no tingueu esperança, no n'aprendran mai, i mai dels mais demanaran perdó. És literalment impossible.

Com al Quebec

Ja ho he dit als darrers anys en les conferències que m'han convidat a fer. I he estat objecte de crítica. Que tampoc és dolent. Però sobretot, he estat objecte de silenci. Que és el pitjor. Però les noves generacions de politòlegs, ells tan progres i guais, tan mediàtics.... Patètics.

A veure, si ho tenim clar. Hem assistit a un Referèndum del Quebec 2, posat al dia, i amb final feliç. Hem estat a punt de caure en un abisme. I de fet, el risc encara existeix. No confio gens en els dirigents d'una força política que es pensava destinada a la glòria, i que ha fet el joc als serveis d'intel·ligència espanyols. Gens. Però sí que confio en la seva gent de carrer, perquè són normals. I per això, again, sóc optimista, tot i que penso que ja triga alguna a deixar pas a gent que no hagi fet el ridícul més espantós, en plena bombolla electoral.

Però, hi ha hagut final feliç. Suposo perquè hem vist les orelles al llop i la gent pot ser il·lusa, però idiota del tot, no. Que algú sortís amb un ciri trencat, seria un terrabastall de dimensions còsmiques. I he sentit algunes declaracions que em preocupen. Però penso que no gosaran (ai!, però han gosat a tantes coses, ja!).

Però tornem al Quebec. Com allà al 1995, fa un grapat d'anys, ja! Uns han votat en clau ètnica, i els altres en clau republicana. Ja ho va dir el gran patriota Jacques Parizeau, en un discurs pel qual els progres el van condemnar per la resta de la seva vida. 

Diguem-ho clar: a la Catalunya del 2017, els espanyols han votat en clau ètnica, res de tonteries ideològiques... esquerra? dreta? Connais pas!, ells a sac i sense manies, seguint les instruccions d'Aznar, de Gonzalez, de Monedero i de qui calgui. Sense complexos. Amb la inestimable i imprescindible col·laboració d'Antena 3, La Sexta, Cuatro, TVE, i tota la brunete mediàtica, com ja se sap. I el Borbó, beneint-ho tot, responsable de l'onada de violència feixista més bèstia de les darreres dècades, després del seu discurset donant barra lliure. Que els espanyols s'han comportat com a colons, i han intentat destruir-nos, espero que ja ningú no tingui mai més cap dubte. Tot i que tampoc tinc cap dubte que els missioners de la catalanitat telettubie continuaran fent el ridícul un cop més. Però com es pot confraternitzar amb el teu torturador i, en ple debat electoral, tractar-lo de "Miquel"?  Aquest "Miquel" de marres li va donar tants vots, al filo-GAL que li ha evitat una ensulsiada encara més gran. Si se n'ha de ser d'imbècil per tenir tanta poca dignitat, després de més de 1.000 ferits! I no poso l'exemple fàcil perquè encara muntaria un cristo.

Els espanyols han votat en termes ètnics, no democràtics. De guerra colonial. De contrainsurgència. Està clar.

I els catalans, en termes republicans, democràtics. Tenim els catalanets d'esquerres (moooolt d'esquerres, exageradament d'esquerres), i els suposats catalanets de dretes (més aviat poc o no gens, tret de quatre ximpleries). En una divisió que ha permès l'única alegria, pírrica, espanyola: afirmar que un partit espanyol ha estat el més votat en unes eleccions (trampa) al Parlament de Catalunya. Una alegria que dura el que dura la farra nocturna post-electoral. Hem actuat com si la República, proclamada el 27 d'octubre, i vigent de totes totes, no tingués enemics interiors. Som així de guais i cumbes! La manca de sentit d'estat és brutal. I no ens ho podem permetre.

Mai més

Tindrem ara la suficient intel·ligència per no tornar a cometre errors? La primera reacció espanyola ha estat la d'ampliar la repressió judicial. Què farem ara? No ensopegarem amb la mateixa pedra, espero. Hem de ser contundents. Hem de castigar els responsables colpistes. Una comissió sobre l'1 d'octubre per començar. Una presidència i una mesa del Parlament com cal, sense espanyols. I espero que ningú no tingui gaires manies. Tothom és necessari per fer efectiva la República, ja proclamada. Amb un President més que legitimat, i amb un govern amb ministres (res de consellers!) que saben quin pa es dona quan es va a per totes. Res de tikismiquis.

Per fi, al Parlament

I una darrera delicatessen. Per fi tenim un reagrupat al Parlament. Deixeu-me practicar una mica l'inside looking, m'ho he guanyat. Ha costat molt i estic segur que farà una tasca al servei del poble català, perquè s'ho val. Enhorabona, Quim!