divendres, 29 de desembre de 2017

COM AL QUEBEC (2): L'ESTRATÈGIA PARTICIONISTA

Els espanyols es caracteritzen per (a) no tenir cap mena d'originalitat, (b) bé, tenir-ne una, la previsibilitat. 

En l'anterior post ja vaig esmentar la referència al Quebec. El vot ètnic espanyol, és un vot nacionalista, que obvia l'eix ideològic de dreta i esquerra. Ara ja sabem qui són els nacionalistes al Parlament de Catalunya. Com al Quebec en el referèndum del 1995, quan els anglòfons votaren en bloc contra la Independència. Ara, els espanyols han votat en bloc a favor del que des del primer moment es va establir que havia de ser el cavall guanyador espanyolista, i es van sacrificar els altres dos. Cal reconèixer que han actuat amb una disciplina prussiana.

Ara, també com al Quebec, els unionistes supremacistes tornen a la càrrega. Amb un nou recurs: el particionisme. És que no inventen res, els xavals! 

Tornen a copiar els anglòfons del Quebec, que també en el seu moment van jugar al particionisme, exigint la divisió de l'illa de Montreal: la part occidental pel Canadà i l'oriental pel Quebec Sobirà. 

I no es conformaven amb això, també demanaven l'Outaouais (regió quebequesa que limita amb Ontàrio, i més concretament amb la capital federal, Ottawa, on viuen molts funcionaris federals procedents de la resta de províncies canadenques) i l'Estrie, una altra regió quebequesa fronterera amb els Estats Units i on històricament els anglòfons han tingut un cert pes, i la capital de la qual és Sherbrooke.

Fins i tot n'hi ha que exigien una franja territorial que travessés el Quebec d'oest a est per tal de connectar Ontàrio amb les províncies atlàntiques.

Com podem veure, ja estava tot inventat. Però els espanyols, enrabiats com estan de les hòsties que els fotem cada 2 per 3, han tret la pols a una frikada que ja feia anys que corria amb més pena que glòria per la xarxa, i han decidit, en una operació perfectament coordinada, donar-li una empenta mediàtica i digital. Només així s'explica que la mateixa notícia aparegués en tots els mitjans de la brunete el mateix dia. El Mediastorm en estat pur.

Lògicament, no perdré ni un segon, en debatre la frikada, ni tan sols en esmentar-la. No sóc idiota. 

Però penso que l'episodi és rellevant, perquè demostra que no han pogut pair la derrota i que empraran tot el que sigui al seu abast per intentar fer-nos mal.

De fet, l'anècdota haurà de servir perque els partits republicans, prenguem consciència, que la possibilitat d'un diàleg amb aquesta gent, és impossible, si no tenen un ganivet al coll. O un revòlver al cap. No hi ha res a fer.

L'important: la Mesa del Parlament

Una resposta immediata és procedir a l'elecció d'una Mesa del Parlament purament republicana, amb la Presidenta Forcadell al capdavant si es veu amb cor de continuar. Ni un sòmines espanyol ha d'embrutar aquest òrgan. Penso que la proporció adient seria 2 membres del JxCAT, 2 membres d'ERC, 1 membre dels QWERTY i 1 de la CUP.

El dels QWERTY no ho acabo de tenir clar. Lògicament, no són de fiar. I malgrat l'hòstia electoral que han rebut, encara van de gallets. Alternativament, es podria substituir per un altre del JxCAT.

Pel que fa a la CUP, haurien de deixar d'anar de purs i celestials i assumir tasques de gestió parlamentària. Penso que aquest cop no es cauria en purismes estètics i acceptarien el repte.

Ara, els espanyols, ni en pintura, a la Mesa. Ha de quedar molt clar. I si es cedeix en això, serà un molt mal senyal. Penso que a aquestes alçades de la pel·lícula, fer-ho seria un enorme error que, atès el que ens hi juguem, i sobretot, el que es juguen els presos, no ens ho podem permetre.

La integritat de Catalunya és una realitat que està a prova de campanyes mediàtiques. De fet, allò que ens ha d'ocupar, és assolir una Pàtria completa, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Com diuen els clàssics.

dissabte, 23 de desembre de 2017

COM AL QUEBEC: VOT ÈTNIC ESPANYOL, VOT REPUBLICÀ CATALÀ

Quan els fet et donen la raó, una vegada, i una altra, al final cansa. Però quin remei! És el que hi ha...

Hem derrotat els espanyols. Tant de dretes com d'esquerres. A tots ells. I ho hem fet, no perquè siguem collonuts, que ho som. Més aviat perquè pensem i actuem racionalment. I perquè ens hi va la vida!
I mira que fa anys que una servidora ho deia. I estic fart d'aguantar mestrestites, que gràcies a la seva obediència de ramat, han anat ascendint i ascendint, mentre que una servidora ho passava putes. Però, què cony, a cagar a la via! Al final qui guanya és qui guanya, i aquest és una servidora. Tot el radicalisme social de pa sucat amb oli, tot el dogmatisme filosòfic que no arriba ni a la sola de les sabates dels referents del pacifisme universal (Gandhi els penjaria!), tot el paternalisme social dels pobres-obrers-dels-barris-oblidats-que-acaben-votant-l'extrema-dreta, tota aquesta faramalla fastigosa i repugnant ha saltat pels aires. Voleu que repassem els resultats del cinturó roig? Ho voleu? Idiotes! L'herència del PSUC de marres... en tot cas serà del Frutos. O parlem de cinturó taronja? Ahahahah, la cara dels nens i nenes d'esquerres de tota la vida era una poema. Però no tingueu esperança, no n'aprendran mai, i mai dels mais demanaran perdó. És literalment impossible.

Com al Quebec

Ja ho he dit als darrers anys en les conferències que m'han convidat a fer. I he estat objecte de crítica. Que tampoc és dolent. Però sobretot, he estat objecte de silenci. Que és el pitjor. Però les noves generacions de politòlegs, ells tan progres i guais, tan mediàtics.... Patètics.
A veure, si ho tenim clar. Hem assistit a un Referèndum del Quebec 2, posat al dia, i amb final feliç. Hem estat a punt de caure en un abisme. I de fet, el risc encara existeix. No confio gens en els dirigents d'una força política que es pensava destinada a la glòria, i que ha fet el joc als serveis d'intel·ligència espanyols. Gens. Però sí que confio en la seva gent de carrer, perquè són normals. I per això, again, sóc optimista, tot i que penso que ja triga alguna a deixar pas a gent que no hagi fet el ridícul més espantós, en plena bombolla electoral.
Però, hi ha hagut final feliç. Suposo perquè hem vist les orelles al llop i la gent pot ser il·lusa, però idiota del tot, no. Que algú sortís amb un ciri trencat, seria un terrabastall de dimensions còsmiques. I he sentit algunes declaracions que em preocupen. Però penso que no gosaran (ai!, però han gosat a tantes coses, ja!).

Però tornem al Quebec. Com allà al 1995, fa un grapat d'anys, ja! Uns han votat en clau ètnica, i els altres en clau republicana. Ja ho va dir el gran patriota Jacques Parizeau, en un discurs pel qual els progres el van condemnar per la resta de la seva vida. 
Diguem-ho clar: a la Catalunya del 2017, els espanyols han votat en clau ètnica, res de tonteries ideològiques... esquerra? dreta? Connais pas!, ells a sac i sense manies, seguint les instruccions d'Aznar, de Gonzalez, de Monedero i de qui calgui. Sense complexos. Amb la inestimable i imprescindible col·laboració d'Antena 3, La Sexta, Cuatro, TVE, i tota la brunete mediàtica, com ja se sap. I el Borbó, beneint-ho tot, responsable de l'onada de violència feixista més bèstia de les darreres dècades, després del seu discurset donant barra lliure. Que els espanyols s'han comportat com a colons, i han intentat destruir-nos, espero que ja ningú no tingui mai més cap dubte. Tot i que tampoc tinc cap dubte que els missioners de la catalanitat telettubie continuaran fent el ridícul un cop més. Però com es pot confraternitzar amb el teu torturador i, en ple debat electoral, tractar-lo de "Miquel"?  Aquest "Miquel" de marres li va donar tants vots, al filo-GAL que li ha evitat una ensulsiada encara més gran. Si se n'ha de ser d'imbècil per tenir tanta poca dignitat, després de més de 1.000 ferits! I no poso l'exemple fàcil perquè encara muntaria un cristo.

Els espanyols han votat en termes ètnics, no democràtics. De guerra colonial. De contrainsurgència. Està clar.
I els catalans, en termes republicans, democràtics. Tenim els catalanets d'esquerres (moooolt d'esquerres, exageradament d'esquerres), i els suposats catalanets de dretes (més aviat poc o no gens, tret de quatre ximpleries). En una divisió que ha permès l'única alegria, pírrica, espanyola: afirmar que un partit espanyol ha estat el més votat en unes eleccions (trampa) al Parlament de Catalunya. Una alegria que dura el que dura la farra nocturna post-electoral. Hem actuat com si la República, proclamada el 27 d'octubre, i vigent de totes totes, no tingués enemics interiors. Som així de guais i cumbes! La manca de sentit d'estat és brutal. I no ens ho podem permetre.

Mai més

Tindrem ara la suficient intel·ligència per no tornar a cometre errors? La primera reacció espanyola ha estat la d'ampliar la repressió judicial. Què farem ara? No ensopegarem amb la mateixa pedra, espero. Hem de ser contundents. Hem de castigar els responsables colpistes. Una comissió sobre l'1 d'octubre per començar. Una presidència i una mesa del Parlament com cal, sense espanyols. I espero que ningú no tingui gaires manies. Tothom és necessari per fer efectiva la República, ja proclamada. Amb un President més que legitimat, i amb un govern amb ministres (res de consellers!) que saben quin pa es dona quan es va a per totes. Res de tikismiquis.

Per fi, al Parlament
I una darrera delicatessen. Per fi tenim un reagrupat al Parlament. Deixeu-me practicar una mica l'inside looking, m'ho he guanyat. Ha costat molt i estic segur que farà una tasca al servei del poble català, perquè s'ho val. Enhorabona, Quim!

dilluns, 4 de desembre de 2017

INDEPENDÈNCIA I VIOLÈNCIA ESPANYOLA*

El 27 d’octubre, el Parlament de Catalunya aprovava la Declaració d’Independència. S’acomplia així el mandat obtingut arran del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre. El President Puigdemont i el seu govern, però, optà per no aprovar els decrets, més de quaranta, segons algunes fonts, que ja estaven preparats per fer realitat la República. Amb el pas dels dies s’ha anat sabent quins van ser els motius per aquesta decisió: l’amenaça del govern espanyol d’una actuació armada que, per dir-ho, ràpidament, no filaria prim i no dubtaria en emprar no bales de goma, sinó de foc, amb la perspectiva que es provocaria un autèntic «bany de sang».  Certament, quan un espanyol amenaça amb el recurs a la violència, no el podem prendre a la lleugera, ni que sigui per raons històriques. Haver-ho fet, ignorar-ho, probablement hauria comportat que en la consciència de Puigdemont i dels seus ministres, hauria caigut la mort d’un nombre indeterminat de compatriotes, malgrat que ells no haurien disparat ni un sol tret. I viure amb aquest llegat, hauria estat insuportable, lògicament. Per això es va optar per no entrar en el joc dels espanyols, que volien que entréssim a drap i d’aquesta manera seguir la seva lògica perversa. Així Puigdemont i els seus ministres van optar per una estratègia que combina la denúncia internacional i la judicial, per posar contra les cordes el govern espanyol, i els detalls de la qual, lògicament, a hores d’ara no coneixem, si més no, en el meu cas, ni una centèssima part. Una estratègia que ha triomfat, malgrat que el preu que s’està pagant és altíssim en termes d’empresonaments, i totes les barbaritats judicials que els espanyols són capaços de cometre, sense immutar-se.
Una estratègia, però, que ha deixat que el govern espanyol apliqui l’article 155, i entri a sac a la Generalitat, provocant un espectacle dantesc. Sense cap mesura i passant-se mil pobles, no ha perdut el temps en intervenir els Mossos d’Esquadra, el Parlament, els Ministeris, en un intent desesperat d’anul·lar i fer com si no hagués existit la declaració d’independència. Però la pressió europea, sense cap dubte, l’ha obligat a una mesura com la convocatòria electoral immediata, quan era conegut que, la seva opció era mantenir la intervenció de la Generalitat durant molts més mesos.  I ara s’enfronta a una nova, i encara més contundent, victòria independentista, que posarà les coses a lloc.

Tant és així, que ja els polítics colpistes, els líders espanyolistes, ja alerten d’una possible manipulació dels resultats electoral per suposats hackers forasters (russos?) a favor dels partits republicans (abans independentistes). Es posen, doncs, ja, la bena, abans que tinguin la ferida.

Per intentar aturar aquesta allau republicana, els espanyols recorren també a un clàssic. La violència feixista. En les darreres setmanes, les agressions feixistes en ple carrer s’han multiplicat com mai abans. Van començar després del llum verd donat pel discurs del cap de l’estat, que va indignar no només a Catalunya, si no a l’opinió pública mundial. I han continuat i incrementat, arran de l’aplicació del 155 i la destitució del Major Trapero al capdavant dels Mossos d’Esquadra. L’estratègia de la por, és el recurs dels espanyols davant la més que cantada victòria electoral dels republicans, i el retorn victoriós del President Puigdemont, que desfermarà una onada d’entusiasme que deixarà petita la de Tarradellas.

Això no obstant, la qüestió de la violència, del terrorisme espanyol, tard o d’hora s’ha d’enfrontar i plantar cara. No podem anar amb els lliris a la mà. Tots els estats del món desenvolupen polítiques d’autodefensa i de seguretat. I no només per interès propi, sinó també per exigències dels seus veïns i aliats, si és el cas. Ningú no vol tenir un baula feble, en matèria de seguretat, a la seva frontera.

La defensa i la promoció de la Pau, de la qual, Catalunya ha estat sempre una capdavantera, no és incompatible, ans ben al contrari, amb la implementació de polítiques de seguretat i de defensa, que vetllin per les nostres famílies, els nostres pobles, en definitiva, la nostra gent. Cal posar-s’hi de debò, i sense complexos. Per que hi haurà un moment que no fer-ho, serà una irresponsabilitat.

*(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, Núm. 72, Novembre 2017)