INTERVENCIÓ DEL PRESIDENT PUIGDEMONT EN LA COMISSIÓ D'INVESTIGACIÓ DEL 155 AL PARLAMENT

Veure el vídeo de la intervenció del President Puigdemont en la comissió d'investigació sobre l'aplicació de l'article 155 de la CE a Catalunya

INFORME DELS SERVEIS JURÍDICS DEL PARLAMENT SOBRE LA INHABILITACIÓ DEL PRESIDENT DE LA GENERALITAT

INFORME SERVEIS JURÍDICS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA SOBRE LA INHABILITACIÓ DEL PRESIDENT DE LA GENERALITAT

Read more publications on Calaméo

COM AL QUEBEC (2): L'ESTRATÈGIA PARTICIONISTA

Els espanyols es caracteritzen per (a) no tenir cap mena d'originalitat, (b) bé, tenir-ne una, la previsibilitat. 

En l'anterior post ja vaig esmentar la referència al Quebec. El vot ètnic espanyol, és un vot nacionalista, que obvia l'eix ideològic de dreta i esquerra. Ara ja sabem qui són els nacionalistes al Parlament de Catalunya. Com al Quebec en el referèndum del 1995, quan els anglòfons votaren en bloc contra la Independència. Ara, els espanyols han votat en bloc a favor del que des del primer moment es va establir que havia de ser el cavall guanyador espanyolista, i es van sacrificar els altres dos. Cal reconèixer que han actuat amb una disciplina prussiana.

Ara, també com al Quebec, els unionistes supremacistes tornen a la càrrega. Amb un nou recurs: el particionisme. És que no inventen res, els xavals! 

Tornen a copiar els anglòfons del Quebec, que també en el seu moment van jugar al particionisme, exigint la divisió de l'illa de Montreal: la part occidental pel Canadà i l'oriental pel Quebec Sobirà. 

I no es conformaven amb això, també demanaven l'Outaouais (regió quebequesa que limita amb Ontàrio, i més concretament amb la capital federal, Ottawa, on viuen molts funcionaris federals procedents de la resta de províncies canadenques) i l'Estrie, una altra regió quebequesa fronterera amb els Estats Units i on històricament els anglòfons han tingut un cert pes, i la capital de la qual és Sherbrooke.

Fins i tot n'hi ha que exigien una franja territorial que travessés el Quebec d'oest a est per tal de connectar Ontàrio amb les províncies atlàntiques.

Com podem veure, ja estava tot inventat. Però els espanyols, enrabiats com estan de les hòsties que els fotem cada 2 per 3, han tret la pols a una frikada que ja feia anys que corria amb més pena que glòria per la xarxa, i han decidit, en una operació perfectament coordinada, donar-li una empenta mediàtica i digital. Només així s'explica que la mateixa notícia aparegués en tots els mitjans de la brunete el mateix dia. El Mediastorm en estat pur.

Lògicament, no perdré ni un segon, en debatre la frikada, ni tan sols en esmentar-la. No sóc idiota. 

Però penso que l'episodi és rellevant, perquè demostra que no han pogut pair la derrota i que empraran tot el que sigui al seu abast per intentar fer-nos mal.

De fet, l'anècdota haurà de servir perque els partits republicans, prenguem consciència, que la possibilitat d'un diàleg amb aquesta gent, és impossible, si no tenen un ganivet al coll. O un revòlver al cap. No hi ha res a fer.

L'important: la Mesa del Parlament

Una resposta immediata és procedir a l'elecció d'una Mesa del Parlament purament republicana, amb la Presidenta Forcadell al capdavant si es veu amb cor de continuar. Ni un sòmines espanyol ha d'embrutar aquest òrgan. Penso que la proporció adient seria 2 membres del JxCAT, 2 membres d'ERC, 1 membre dels QWERTY i 1 de la CUP.

El dels QWERTY no ho acabo de tenir clar. Lògicament, no són de fiar. I malgrat l'hòstia electoral que han rebut, encara van de gallets. Alternativament, es podria substituir per un altre del JxCAT.

Pel que fa a la CUP, haurien de deixar d'anar de purs i celestials i assumir tasques de gestió parlamentària. Penso que aquest cop no es cauria en purismes estètics i acceptarien el repte.

Ara, els espanyols, ni en pintura, a la Mesa. Ha de quedar molt clar. I si es cedeix en això, serà un molt mal senyal. Penso que a aquestes alçades de la pel·lícula, fer-ho seria un enorme error que, atès el que ens hi juguem, i sobretot, el que es juguen els presos, no ens ho podem permetre.

La integritat de Catalunya és una realitat que està a prova de campanyes mediàtiques. De fet, allò que ens ha d'ocupar, és assolir una Pàtria completa, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Com diuen els clàssics.

QUÈ HEM DE FER AMB ELS LÍDERS PUTSCHISTES?

Els líders i els partits putschistes del 20-S poden sortir-se sense una rascada, després de la seva implicació en el cop d'estat contra la democràcia catalana? És més, pot la República catalana néixer amb el llast d'unes forces anti-democràtiques com són, ja a hores d'ara, el PSC, C's i el PP? Per Higiene democràtica i per salut pública republicana, aquests elements contrarevolucionaris, han de quedar exclosos, expulsats de la nova República, per tal que aquesta neixi neta com una patena. 

Patata Calenta

No només això, els seus responsables, així com tots els batlles que han atemptat contra els drets fonamentals dels seus ciutadans, negant-los el dret democràtic de votar, han de ser destituïts i processats per un tribunal internacional, si s'escau, per tal que no hi hagi cap dubte sobre la independència del procés. 

El mateix cal dir del representant del govern espanyol a Catalunya, i doncs màxim responsable sobre el terreny del cop d'estat del 20S, del qual s'ha d'investigar la seva pretensió d'assumir de forma violenta la Presidència de la Generalitat. Si es confirma, hauria també de ser processat per traïció i eventualment condemnat a la pena màxima. Els seus subordinats territorials (subdelegats), també haurien de ser sotmesos al procés corresponent.

El que ha de quedar clar, és que els 52 diputats colpistes, han de ser depurats, no poden continuar sent diputats per haver atemptat contra la democràcia catalana i han de ser processats. Aquests escons hauran de ser coberts, de manera proporcional, pels tres grups parlamentaris restants, és a dir Junts pel Sí, els QWERTY i la CUP, de manera que el Parlament depurat de morralla colpista, serà compost per 101 diputats juntistes, 18 QWERTY i 16 cupaires. Lògicament aquesta composició es mantindrà fins a la convocatòria de les eleccions constituents previstes per al març-abril del 2018.

No podem deixar que el càncer espanyol arreli en l'inici de la República. Si volem un estat sa i fort, hem d'eliminar els tumors que poden atacar-lo des del seu inici.

HI INSISTEIXO, NO PODEM DEIXAR-HO PASSAR

L'adveniment de l'apartheid descarat, on els catalans i les catalanes som tractats com a ciutadans de segona classe, no es pot deixar passar. Cal una declaració oficial i expressa de trencament amb la legalitat espanyola, de forma immediata.

No només hi ha un estatut no ratificat per la ciutadania, sinó que ara, tenim menys drets que la resta de ciutadans de l'Estat.

Ahir corria pel twitter quantes assemblees legislatives inclouen en el seu reglament el procediment de lectura única. Encara que ja és prou conegut, permeteu-me que les repeteixi:

El Congrés de Diputats (art. 150), el Senat (129), les assembles autonòmiques d'Andalusia (136), Astúries (165), Balears (145), Canàries (148), Cantàbria (139), Castella La Manxa (130),  Castella-Lleó (168), Extremadura (157), Galícia (134), Madrid (167), País Basc (163), País Valencià (135). 

Fins i tot, també, al propi Parlament Europeu, existeix el single reading.

De manera que ens trobem davant d'una situació d'una claríssima discriminació feta amb plena consciència, tipus Todo por la Patria, on els membres del Tribunal Constitucional han actuat sabent perfectament que vulneren la igualtat entre els ciutadans, i en aquest cas entre els diputats de les assemblees autonòmiques, En una paraula, els membres del Tribunal Constitucional han prevaricat, i ja s'hauria d'haver presentat, des del govern i des del Parlament de Catalunya, un querella contra ells, suposo que davant del Tribunal Suprem, ni que sigui per emprenyar, a banda, és clar de la declaració política abans esmentada. (Ja sé que ambdues mesures semblen contradictòries, però mentre els espanyols ens considerin compatriotes, bàsicament per espoliar-nos, hem d'aprofitar els mecanismes als quals podem accedir. A més, sempre es pot treure profit de la tradicional mala relació entre ambdues instàncies, que sempre estan a pinyes l'una amb l'altra, i l'altra amb l'una).

Avui, a dos mesos del referèndum, hem de prémer el pedal del gas. Endavant, compatriotes, cap a la victòria!

KRG Minister calls on Catalan Parliament to recognize ISIS crimes as genocide

Barcelona, (dfr.gov.krd)- Minister Falah Mustafa delivered a speech to the Parliament Intergroup for the Collective Rights of People of the Parliament of Catalonia to brief them about the history of Kurdistan and the challenges and opportunities facing the Kurdistan Regional Government. 

Minister Mustafa spoke in detail of the history of the Kurdistan Region outlining the complexity of the situation in the region and the difficulties facing ethnic and religious minorities in the Middle East. The minister also pointed out that since the beginning of Syria crisis, the Kurdistan Region has become a safe haven for members of different ethnic and religious groups fleeing ISIS brutality. 

The minister called on the parliament of Catalonia to recognize the ISIS crimes committed against Yezidis, Christians and others as acts of genocide. Following the speech, the Minister answered questions from the parliament members, NGO representatives and other participants regarding developments in Kurdistan and the broader region. 

BRUTAL DISCURS DEL PRESIDENT PUIGDEMONT

Avui en aquest ple hi ha una diputada que no hi pot assistir no pas per cap malaltia, ni per cap baixa. La nostra companya Irene Rigau està essent jutjada en aquests moments, conjuntament amb els qui van ser també companys de tots nosaltres i que van ocupar els llocs de màxima responsabilitat governamental del país: el president Artur Mas i la vice-presidenta Joana Ortega. Estan essent jutjats acusats del delicte d’haver estat fidels a l’encàrrec que els va fer aquest parlament, el qual va ser fidel, també, a l’encàrrec rebut dels ciutadans.

Per això avui aquest parlament, en la primera sessió plenària que s’ha convocat durant el judici pel 9 de novembre de 2014, no pot fer com si no passés res. No pot mirar cap a un altre costat, ni pot romandre indiferent al fet que en aquests moments s’està jutjant uns responsables polítics que van permetre que més de 2,3 milions de ciutadans participessin en aquella jornada i enviessin a qui ho volgués sentir un missatge nítid i clar que volíem resoldre el problema polític votant, a les urnes.

He demanat la paraula per deixar constància davant de la cambra que representa el poble de Catalunya d’aquesta situació excepcional, i per formular unes consideracions que van més enllà del moment i recullen la preocupació creixent que hi ha en el si de la societat catalana en general. La immensa majoria de la societat catalana, pensi el que pensi sobre quin han de ser el vincle entre Catalunya i Espanya, ha demostrat a bastament una actitud democràtica exemplar, i ha evidenciat també sempre, sempre, que quan ha calgut mobilitzar-se per defensar drets fonamentals ho ha fet com cap altra. Per rebutjar el terrorisme, per oposar-se a la guerra de l’Irac, per rebel·lar-se contra les mentides del govern en els atemptats de l’11-M, o, en aquests darrers cinc anys i d’una manera sense precedents a Europa, per demanar poder votar.

La deriva recentralitzadora, accelerada i agreujada per la sentència contra l’estatut de Catalunya, i la prèvia campanya de recollida de firmes orquestrada fa onze anys, confirmen que la democràcia espanyola té un problema estructural que la va deteriorant. Una democràcia que envia a judici els responsables polítics d’una jornada tan edificant i sana com la del 9-N, una jornada que crea un profund i noble sentit de ciutadania, és una democràcia que ha emmalaltit.

Ja ve de lluny.

No va fer net durant la transició i ara va perdent credibilitat en mans d’uns poders que ara sabem que sempre han estat allí, malgrat que durant uns anys va semblar o que s’havien apartat o que s’havien reconvertit. Avui la democràcia espanyola es permet un judici polític a l’ex-president de Catalunya i a dues membres del seu govern sense ruboritzar-se ni preguntar-se el que bona part de l’opinió pública internacional es pregunta. Una notícia en un mitjà de referència internacional assegurava ahir mateix que aquest judici ‘no és quelcom que un esperi veure a Europa’. Poques hores després era la influent Internacional Liberal qui s’expressava, ahir a la tarda, en termes molt contundents: aquest judici és una ‘farsa’ i un ‘teatre’. Eurodiputats de diferents països que expressen una enorme preocupació per la deriva que està seguint l’estat espanyol.

Però el sistema polític espanyol no passa ànsia. No hi ha res que l’inquieti. Té el primer partit de l’oposició completament entregat al partit que governa. En té un altre que ja actua com un corrent intern, avui liberal, ahir socialdemòcrata i demà el que faci falta, per acabar de garantir la placidesa del govern. Té els suports mediàtics, públics i privats, que s’encarreguen de falcar la seva posició si cal amb un mur de desinformació i a vegades de veritables manipulacions i mentides, per tal que la societat espanyola tingui dificultats a contrastar la propaganda que els és servida en diferents formats.

El president Mas, la vice-presidenta Ortega i la consellera Rigau són culpables d’haver cregut en el parlament i d’haver cregut en la idea que en democràcia, el primer que cal atendre i escoltar són els ciutadans que la fan possible. Sense ells hi pot haver govern, hi pot haver legalitat, hi pot haver tribunals, però ni hi ha democràcia ni hi ha llibertat. Una democràcia a la qual no li importi el que pensen i volen els seus ciutadans és incompleta, és mancada, és troquelada per uns límits que ja no són en mans de les persones. Un repàs del que va precedir al 9 de novembre confirma que fa anys que hem acreditat una majoria, a les urnes i al parlament, que vol decidir el seu futur; que l’apel·lació al diàleg per resoldre aquest conflicte és permanent; i que la voluntat d’arribar a acords és contínua:

A tot això, ni diàleg, ni pacte, ni propostes. Judicis i amenaces. I una democràcia d’intensitat variable, que es regula a conveniència de la majoria que governa.

Així, l’estat pot desobeir cínicament sentències dels tribunals, també del Constitucional, sense que hagi de rebre el més lleu requeriment per part de ningú. Incompleix 34 sentències, algunes en àmbits tan sensibles com les beques o el 0,7% de l’IRPF. No passa res: quan l’estat incompleix les sentències es veu que l’estat de dret en deu sortir reforçat.

El Parlament Europeu emet un informe, el 2016, on es denuncia que Espanya és el tercer estat amb més expedients oberts per incomplir la llei europea. No passa tampoc res.

Els ciutadans de Catalunya que es manifesten en suport de l’ex-president passen per ser uns coaccionadors de la justícia, i els volen amb menys drets que els que té un tertulià i ex-alt càrrec de l’estat que aconsella un bon afusellament per al president Mas o el director d’un diari que primer acusa i després afina el veredicte que hauria de donar el tribunal quan el judici encara no s’ha acabat. No cal dir que aconsellar l’afusellament del president de Catalunya no té condemna, i que pressionar la justícia des de la portada d’un diari és vist amb absoluta normalitat.

La normalitat de la impunitat. Perquè a Espanya es pot asseure a la banqueta dels acusats el president de la Generalitat per posar urnes, però es recol·loca el ministre responsable del Yak 42 al Consell d’Estat. Perquè es poden alterar resultats electorals amb informes falsos elaborats i pagats amb fons reservats per destruir la reputació del president Mas o de l’alcalde Trias, i ningú no en surt ni amb una trista multa. Perquè es revela la conspiració del ministre d’Interior i l’existència d’una policia política i tot queda arxivat. Perquè s’informa de comptes a l’estranger de responsables policials que acumulen patrimoni i diners que caldrien trenta vides d’assalariat policial per poder-los justificar, i cap fiscal ni cap unitat policial irromp a casa de ningú havent avisat prèviament els mitjans de comunicació.

Perquè es pot caure en la indecència de vincular la conferència de Brussel·les amb la mort d’una nena mentre el mateix partit impedeix que se sàpiga què s’ha pagat exactament amb els fons reservats de la vida privada de l’ex-cap d’estat. Diners que surten de les butxaques de famílies humils, dels aturats, dels autònoms, dels empresaris, dels funcionaris… diners públics que no sabem si s’han fet servir adequadament ni quants se n’han gastat amb finalitats dubtoses que res no tenen a veure amb el que ‘importa els ciutadans’ i ‘els problemes de la gent’.

Perquè es pot subvencionar la Fundación  Francisco Franco i es pot homenatjar la División Azul mentre s’acusa de nazi el president de la Generalitat per haver posat les urnes.

Perquè es pot anar a consolar i acompanyar convictes de terrorisme d’estat, però no es pot tolerar que s’acompanyi els acusats de permetre un procés participatiu pacífic i exemplar.

Diuen que tot això és legal. I diuen que com que és legal és democràtic. I que el 9-N, com que creuen que no era legal, ja no és democràtic. Amb aquests criteris, avui lluitar per l’objecció de consciència seria antidemocràtic, defensar els drets dels homosexuals a adoptar també, i oposar-se al desnonament judicial d’una família amb criatures i sense recursos, perfectament legal, seria considerat un acte de pressió a la justícia inadmissible.

Per això la democràcia espanyola ha emmalaltit. Potser pensen que la curaran a còpia d’amenaces i intransigències. Jo crec que és pitjor.

Aquest judici serà jutjat per la història, com ho va ser la sentència contra l’estatut i com ho serà la negativa obtusa a dialogar sobre el que passa entre Catalunya i Espanya. No voler-ne parlar és una decisió errònia i irresponsable, perquè és d’això que hem de dialogar. Dialogar demana voluntat per fer-ho. Si un es veu capaç de fer d’interlocutor entre Donald Trump i tot el que representa, amb l’Amèrica Llatina, Europa i l’Orient Mitjà hauria de ser encara més capaç de ser interlocutor actiu amb Catalunya.»

UNA ELEMENTAL LLIÇÓ DE PERIODISME...

Què s'ha votat avui al Parlament de Catalunya?

1. Lectura Catalana: "El Parlament obre la via cap a la Independència Unilateral"

2. Lectura Espanyola: "El Parlament desobeeix el Tribunal Constitucional"

Ara ja podeu jutjar quins mèdia fan una lectura i quins altres, l'altra. 

AIXÒ ESTÀ AL CAURE!

Aquest vídeo (mirar a partir del minut 40:14) de la roda de premsa del President del Parlament Europeu és la demostració fefaent que les institucions europees ja no aguanten més la pressió i que aquest front està a punt de caure... a favor de Catalunya, naturalment. Fixeu-vos com li costa trobar una resposta al president Martin Schulz, un polític camaleònic per definició. Quasi podem veure com es reprimeix les paraules immediates que li surten. I després d'uns segons interminables, professional com és, aconsegueix donar una resposta de rigor, de manual. Però el cert és que diu molt més amb els seus dubtes inicials que amb les seves paraules finals.

Aquest vídeo em referma en la importància de continuar picant pedra, i fer-ho ara amb més força, amb més insistència, amb més resolució. 

No tinc cap dubte que el nou Conseller d'Afers Exteriors, que coneix molt bé Brussel.les, també haurà vist en aquest vídeo una gran, una enorme porta per on entrar. 

I, ho tinc claríssim, quan aconseguim penetrar la Unió Europea, ja tot farà baixada. De manera que a treballar i a per totes!

DESCONNECTATS D'ESPANYA!

Endavant! Sense pausa, fins al final. Visca Catalunya Lliure!

Som un Poble Lliure i Guanyarem!

HATE AND RAGE IN HER LOOK....

Yesterday was a very important day. A new President of the Parliament of Catalonia was elected. You can read about (1,2,3,4,5,6). 

But a detail has attracted criticisms. You can see the disrespect that the new Opposition Head, Ms Inés Arrimadas, a staunch oppositor to Independence, has to Catalonia's National Anthem.

While most MPs are singing, Ms. Arrimadas doesn't limit to be quiet, but she also opts to cross her arms. 

But what is even worst, look her eyes, and you can see hate and rage. Spaniards have not yet accepted that they were defeated in last month election. 

It's time to European Union to move in the Catalonia process to Independence. Catalans have voted a clear majority of parliament to go ahead. Spain keeps its total opposition to talk about it. Democracy will prevail. And peace and good government too. Europe has a problem, and it's call Spain.

(By the way, this pic was taken by photojournalist Jordi Borràs, recently under threat by far-right spaniards)

AQUESTS QUE MENYSPREEN....

Aquests que es creuen de braços, que no canten l'Himne Nacional de Catalunya, només tenen un nom, o diversos, basòfia, detritus, morralla, rebuig. En una paraula, merda. La que menjaran en els propers divuit mesos.

DISCURS DEL FIBLÓ JULIÀ DE JÒDAR (CUP), PRESIDENT DE LA MESA D'EDAT

Brutal discurs que hauria de ser ensenyat a les escoles. M'he emocionat i tot!

PERQUÈ CAP MÈDIA ESPANYOL TREU LA FOTO DEL FATXETA AL PARLAMENT?

Aixx als espanyols els fa mal la veritat. Espanya és feixisme, i no hi ha res que s'assembli més a un espanyol fatxa de dretes, que un espanyol fatxa d'esquerres. Ara es veu que està de moda dir que Espanya no ens roba, si no que ho fa el govern espanyol...

Vejam. Qui encapçala els atacs contra Catalunya? El govern espanyol? No pas. Ho fa el braç mediàtic. L'ABC, el País, el Mundo, i altres més folclòrics. Són govern espanyol? No pas.

Vejam. Qui compra i consumeix aquests mitjans de l'odi? Els ciutadans espanyols. Llavors què cony espereu que pensin, si només mamen que catalanofòbia???

Naturalment la imatge del fatxeta aixecant el braç al Parlament els posa davant del mirall. Tant als uns com als altres. Tant als de la dreta com als de l'esquerra.

I a Podemos no cal dir que també. Que no ens vinguin amb hòsties. Una pura invenció televisiva, que pensen exactament el mateix que la resta. 

Fins que no tingui la valentia de condemnar sense pal.liatius la catalanofòbia com una ideologia transversal espanyola, i reconèixer el dret a l'autodeterminació de Catalunya... a cagar a la via!

A veure si ho tenim clar d'una punyetera vegada!

DEMOCRACY SPANISH STYLE!

This fascist troglodyte, Miguel Bosch, is also against democracy in Catalonia. He has been expelled from the Parliament of Catalonia session after yelling fascists arguments (well, that´s too generous).

Are you aware of that, Frau Merkel and Monsieur Juncker? This is the kind of friends the Spanish People Party has in Catalonia. (In fact it seems pretty obvious that the troglodyte has accessed to the public area of the Parliament thanks to an invitation from this gang, sorry, I mean, party). 

(By the way, today is the anniversary of the foundation of Spanish Fascist party, known as Falange,in 1933. Of course, this is "pure" coincidence, isn´t it?)

DONCS NO HO VEIG TAN COMPLICAT

Aviso. Aquest post és un pur entreteniment. De manera que no us el prengueu seriosament. Però la veritat és que només fent un cop d'ull a la Constitució espanyola (CE), em sembla bastant senzill plantejar una referèndum plenament legal, i que els espanyols no poden boicotejar (si fossin demòcrates, que no ho són, ni tan sols civilitzats).

Anem a pams. L'article 166 CE diu que la iniciativa de la reforma constitucional s'exercirà en els termes previstos en els apartats 1 i 2 de l'art.87.

En l'apartat 2 de l'artice 87 CE, que és el que ens interessa, diu que les Assemblees Legislatives de les Comunitats Autònomes podran sol.licitar del Govern l'adopció d'un projecte de llei o remetre a la Mesa del Congrés una proposició de llei, delegant davant la dita cambra un màxim de 3 membres de l'Assemblea legislativa  encarregats de la seva defensa.

Tenint en compte, doncs, que el Parlament de Catalunya, és una part integrant de la Generalitat de Catalunya, segons consta en l'Estatut vigent, és evident que aquesta té competència en la reforma de la Constitució, a través del Parlament. Efectivament, el Parlament de Catalunya pot sol.licitar al Govern espanyol o pot remetre a la Mesa del Congrés, una proposta de reforma constitucional. Atès que és una reforma de la constitució, el contingut d'aquesta reforma no té cap limitació. Com si vol impulsar una reforma que declari que els elefants volen. La constitutció espanyola no té parts intangibles (que no es poden modificar). Per això, pot, per exemple, impulsar una reforma que plantegi la independència de Catalunya. És a dir, que s'afegeixi un article on consti explícitament la Independència de Catalunya.

Llavors, atès que la reforma constitucional és una competència de la Generalitat, que s'exerceix a través del Parlament de Catalunya, és evident que la Generalitat pot convocar un referèndum per preguntar als catalans i a les catalanes si estan d'acord amb la possibilitat que el Parlament de Catalunya presenti aquesta iniciativa de reforma constitucional. Jurídicament parlant és impecable, això, per la qual cosa, el Govern o el Congrés de Diputats, ara no sé a qui li correspon, haurien d'autoritzar aquest referèndum que es manté dins la més estricta legalitat espanyola.

La pregunta referendària podria ser aquesta: Estàs d'acord que el Parlament de Catalunya impulsi una iniciativa de reforma constitucional que declari la Independència de Catalunya? Sí o No.

No debades, del que es tracta, en definitiva, és de votar, a decidir, a saber la voluntat dels catalans i les catalanes-

Però com deia a l'inici, això és un pur entreteniment. A aquestes alçades de la pel.lícula no jugarem a fer reformisme espanyol, oi?

L'AUDIÈNCIA NACIONAL ÉS XULA, ÉS GUAI!*

La sentència absolutòria per als terroristes espanyols que van intentar assaltar el Parlament de Catalunya, té tota la seva lògica… espanyola. És la seva manera de dir que, a l’igual que en el seu moment van matar el President de Catalunya i a centenars i milers de patriotes catalans, a hores d’ara, més de 60 anys després, res no ha canviat. Vull dir que agredir, insultar, un parlamentari català, és gratis. Barra lliure. Que comenci el segon assalt.

A veure si ens entenem. Tenir sentit d’estat, d’estat català, naturalment, pressuposa que un parlamentari no pot ser agredit impunement, perque representa la nació. La nació catalana, naturalment. Això ho saben fins a la Xina Popular. Mai dels mais, un revolucionari de l’esquerra més esquerrana de França o d’Itàlia, per no parlar dels Estats Units, o de Suècia, acceptaria que els seus parlamentaris fossin agredits. Mai. Només aquells que no tenen sentit d’estat, aquells que són uns indigents polítics, o pitjor encara, uns agents a sou d’un país estranger, poden aplaudir amb les orelles que s’agredeixin uns representants del poble, i que aquesta agressió quedi impune.

Amb aquesta absolució, no cal dir-ho, i això és el realment rellevant, se sentencia els parlamentaris catalans a ser perseguits, amenaçats, colpejats, a ser insultats, menyspreats, fustigats…

I el més al.lucinant de tot plegat, és que la instància que ha dictat sentència, és un òrgan tan democràtic, com l’Audiència Nacional. Un òrgan repressor per excel.lència, un òrgan d’excepció, que ha passat per alt centenars, milers de denúncies de tortures. Jo no puc arribar a pensar, què deuen sentir ara tots i totes aquelles persones que han estat les seves víctimes, en veure com ara individus sospitosos de ser agents del CNI i del servei d’Informació de la Guàrdia Civil s’alegren d’aquest cop de puny a la democràcia catalana.

Però encara hi ha una cosa pitjor. En plena pèrdua del sentit del ridícul, ERC, el partit del President Màrtir, el partit de dotzenes de batlles afusellats, de centenars de militants assassinats, aquest partit, ara encapçalat per l’Oriol Junqueras, en comptes de tenir un posicionament digne, de defensa de les institucions catalanes -que en cap cas pressuposa connivència amb les malifetes dels seus titulars temporals- opta per abstenir-se en el recurs contra la sentència de marres.

Què patètic, déu méu. Fins on arriba el ridícul, l’ànsia de poder. La fam de destrossar l’adversari, que no enemic. Potser he de deixar-ho aquí, perquè si continuo, m’enfilaré i perdré la compostura.

Patètic. Qui ho hauria dit que els nostres revolucionaris de pa sucat amb oli acabarien elogiant un tribunal que té el seu origen en el franquista TOP…

*(NOTA: Post penjat al DGS, el 09.07.2014)

FER-SE UN FROILAN ... I TAN FRESCOS!

El Parlament de Catalunya acaba d'aprovar una moció on es demana la celebració d'un referèndum consultiu sobre Monarquia o República...

Anem a pams. La moció és un autèntic despropòsit i demostra que hi ha coses que no es tenen clares.

Primer. A nivell estratègic és un error colossal. Permeteu-me que empri un símil militar. És com obrir un segon front en un conflicte. La lògica militar, que en aquest cas, seguint Sun Zu, també és d'aplicació política, aconsella que fins que no s'han aconseguit tots els objectius en una guerra, no iniciar-ne una altre o no obrir un nou conflicte, perquè llavors, els problemes de tot tipus es multipliquen de forma exponencial. Llavors, si ens trobem en ple procés cap a la Independència, procés que necessita tots els recursos i atenció per triomfar, a què treu cap ara embolicar-nos amb un altre procés que, com s'ha demostrat històricament, no aporta res al primer, ans més aviat al contrari. La fantasmada aquesta del neo-republicanisme espanyol, fa riure, o potser fa plorar, si pensem que el candidat obvi a President de la República espanyola, és en José Maria Aznar.

Segon. A nivell tàctic, un autèntic gol per l'esquadra li han clavat a ERC i, també de passada a CDC, que la molt tòtila s'ha abstingut. Però no hi ha ningú en aquests dos partits que no sàpiga una mica de política constitucional? Ei, si us sembla m'ofereixo, si tan fotuts esteu de gent amb dos dits de front. Perquè ho dic això?

Molt senzill. En el punt 3 de la moció de marres, es redueix el procés cap a la Independència, a un simple problema territorial, no nacional o de plurinacionalitat, si voleu. És a dir, es retorna al llenguatge dels anys 70 i 80, on el tema autonòmic era un simple tema territorial. Com si es tractés d'un municipi, una província...

Però com es pot ser tan curt? 

Emmerdar-se en el debat de la forma d'estat ... espanyol, és fer el joc a ... Espanya. Jo comprenc que els d'ICV-EUiA intentin guanyar visibilitat en aquest tema, atès que ocupen una posició secundària, en el del procés cap a la Independència. Ara que als d'ERC els aixequin la camisa ja es indignant. No és més que l'enèssim exemple del seu complex d'inferiorita en l'àmbit ideològic, és a dir, de "no sé prou d'esquerres"... que hem de patir la gent normal.

Pel que fa a CiU, i sobretot a CDC, i encara més, al President Mas, suggereixo que no tingui mandra de mostrar-se el més contundent possible i no caure en una actitud flowerpowe o bonista, com la del seu col.lega a l'Ajuntament de Barcelona, que això va de debò, i no podem permetre que alguns carronyaires intentin desviar l'objectiu primer que cal aconseguir, el de la Independència.

Finalment, amb la CUP, la veritat, jo ja no sé què dir. Després de fer el paper d'estrasssa amb el tema dels atacs espanyolistes de Can Vies, i de veure el seu portaveu convertint-se cada cop més en un profeta bíblic - que ja té dallonses-  se m'escapa la capacitat racional d'entendre'ls.

En definitiva, i per enllaçar amb el títol, avui el Parlament de Catalunya s'ha fet un Froilan, és a dir, s'ha disparat un tret al seu propi peu, perquè ha obert un nou front, que encara que sembli menor, segur que els carronyaires l'aprofitaran per intentar desviar l'atenció al nostre objectiu principal, que no és altre que el de la Independència.

Seria molt demanar una mica de seny?

LA FIEC AL PARLAMENT DE CATALUNYA

El proppassat 4 d'abril va tenir lloc la compareixença de tres representants de la Federació Internacional d'Entitats Catalanes (FIEC) davant de la Comissió d'Afers Exteriors del Parlament de Catalunya. Davant la rellevància del seu contingut, he optat per penjar els tres videos respectius.

En el primer, el Secretari General de la FIEC, el senyor Xavier Tudela, fa una presentació general.

En el segon, el senyor Antoni Montserrat, durant molts anys President del Casal Català de Luxemburg, i un dels eurofuncionaris catalans més importants, explica detalladament la situació i els canvis de la Catalunya Exterior en els darrers anys.

I en el tercer, el senyor Oriol Vicente, President del Casal de Santo Domingo, a la República Dominicana, fa una valoració de la proposta d'elaborar un Registre Voluntari de Catalans i Catalanes residents a l'estranger.

Penso que és interessant escoltar aquestes tres intervencions, per comprendre la magnitud de la tragèdia del que estem vivint avui en dia, i de la importància de la Catalunya Exterior per a la supervivència de la Catalunya Interior.

Per la resta d'intervencions, la dels grups parlamentaris -alguns ben galdosos, per cert- i les rèpliques dels assistents, podeu trobar-les aquí.

EL PARLAMENT HA DE PARAR ELS PEUS AL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL

A veure si ens entenem, perquè resulta que el tema és elemental. El Tribunal Constitucional no és un tribunal de justícia ordinari. No forma part del Poder Judicial espanyol. Els seus membres no són obligatòriament membres de la carrera judicial. De fet, no cal ni tenir la carrera de dret, per ser membre del Tribunal Constitucional.

No, el tribunal constitucional espanyol és un òrgan constitucional, és a dir, polític. Els seus membres són escollits per òrgans tots d’àmbit estatal: el Congrés, el Senat, el Govern espanyol i el Consejo General del Poder Judicial. Les anomenades comunitats autònomes no hi tenen cap participació en el seu procés de selecció i de nomenament, fet que resulta ben curiós, atès que entre les seves atribucions, el TC ha de sentenciar els conflictes entre els òrgans d’àmbit estatal i els òrgans d’àmbit “autonòmic“. Tot plegat pressuposa que el TC és en mans, de facto, dels dos principals partits de l’estat, sempre i quan, el seu pes parlamentari conjunt arribi a les 3/5 parts del Congrés i del Senat. Condició aquesta que sempre s’ha complert i que sempre s’acomplirà.

El Tribunal Constitucional espanyol pateix d’una manca de prestigi crònica, que afecta clarament a la seva legitimitat. El propi govern espanyol sovint fa cas omís de les seves sentències. En molts moments de la seva història, els seus membres han continuat sent-ne membres malgrat que el seu mandat legal havia expirat, perquè no hi havia la majoria requerida per nomenar-ne el substitut. Cosa que implica que els dos principals partits espanyols no es posaven d’acord, naturalment.

En definitiva, ens trobem davant d’un organisme en plena crisi, que va sense rumb.

O això és el que pensàvem fins ara. Perquè d’ençà de la interlocutòria que suspèn la Declaració sobre la Sobirania del Poble de Catalunya del 23 de gener, a instàncies del Govern espanyol, el Tribunal Constitucional ha patit com un rejoveniment, un lífiting que li ha donat una segona joventut: reconvertir-se en el martillo de herejes del procés de Transició cap al dret a decidir impulsat pel President Mas, i més en general, pel Poble de Catalunya. En certa mesura, a partir d’ara el TC es disfressarà d’una de les pitjors tradicions de la història espanyola, el de la Inquisició. Ja avanço que en aquest paperot que, de forma increïble, assumirà amb tot orgull digne de millor causa, reconvertirà la seva ben guanyada fama d’ineficàcia, en una eficàcia inquisitorial pròpia dels millors temps d’en Torquemada. Veure la cara d’en Rajoy, de la pimpolla Sáenz de Santamaría o del propi Ministre de Justíca, bavejant arran l’èxit de l’estratègia impugnadora, ens indica que aniran a més i que aniran a sac.

Enfront aquest escenari, és evident que el Parlament de Catalunya, i el propi Govern, han de parar-li els peus. No es poden quedar de braços creuats, o amagant el cap com els estruços. La història, i el més elemental sentit comú, ens ensenya que els espanyols no es cansen mai de tocar els nassos si pensen que tenen les de guanyar. El seu problema és que sistemàticament es pensen que sempre tenen les de guanyar. I en algunes ocasions, molt poques, se n’han sortit. Però en la immensa majoria han rebut de valent. No em cansaré mai de dir que si hi ha alguna nació dissoluble al món, contràriament al que diu la Constitució de 1978, és la nació espanyola. Només cal llegir el que deia la Constitució de 1812, i comprovar com pocs anys després, la immensa majoria dels suposats ciutadans espanyols, ho havia deixat de ser.Però en el cas català, se n’han sortit raonablement bé… tret que no han aconseguit fer-nos espanyols. I això per ells és una taca de la qual se n’enfoten la resta d’estats. Començant per França.

Per això el Parlament de Catalunya, i el Govern de Catalunya, i el Poble de Catalunya a través de la seva societat civil, ha de parar els peus, de nou, a l’atzagaiada espanyola.

El Parlament de Catalunya, per exemple, ha de declarar-se sobirà i aprovar una moció que consideri que la jurisdicció del Tribunal Constitucional espanyol no l’ateny, de manera que res del que aprovi aquest l’afecta.

El Govern de Catalunya, amb el seu President al capadavant, ha de denunciar l’estratègia inquisitorial espanyola a totes les instàncies mundials i cercar els suports necessaris per al reconeixement de Catalunya com a nou estat d’Europa i de la comunitat d’estats del món.

I el Poble de Catalunya s’ha de mobilitzar arreu per fer un darrer esforç per aconseguir deslliurar-se del jou que representa un estat que espolia, menysprea, insulta, prohibeix, odia, la seva identitat i el seu dret democràtic a autogovernar-se.

Hi ha molta feina a fer, i la derrota dels espanyols que volen acabar amb Catalunya, és cada cop més necessària.

(NOTA: Post penjat al DGS, el 15.05.2013)