L'ONU I LA INSIGNIFICÀNCIA D'ESPANYA*

L'ONU té nou Secretari General. Es tracta d'António Guterres, portuguès, antic Primer Ministre (1995-2002), antic President de la Internacional Socialista (1999-2005), i antic Alt Comissionat de l'ONU per als Refugiats (2005-2015). La notícia ha passat gairebé desapercebuda a l'Estat espanyol, com ja acostuma a passar amb tot el referit a Portugal. Recordo, la famosa foto de les Açores, on els mèdia espanyols van retallar convenientment ni més ni menys que l'organitzador de la cimera, el llavors primer ministre José Manuel Barroso, per només mostrar l'Aznar amb Tony Blair i George W. Bush. Poc després, el propi Barroso va ocupar el càrrec de President de la Comissió Europea, per cert, entre els anys 2004 i 2014. 

El menyspreu espanyol per Portugal és històric, i es remunta al fet que en el seu dia, Portugal es va alliberar del jou castellà. Com sempre fan els espanyols, quan surten escaldats de les seves fantasies imperialistes, la reacció immediata és esborrar-les del seu imaginari, com si no haguessin existit mai. 

Però el fet cert és que Portugal, és un altre exemple de com d'insignficant és Espanya en el context europeu i global, malgrat les seves ridícules manifestacions de grandiositat i fatxenderia cada cop que pot, i que, també cal dir-ho, França li dóna permís. 

A nivell de la Unió Europea, els espanyols pressumeixen de ser un dels estats grans, després d'Alemanya, França, el Regne Unit i en competència directa amb Itàlia. Però el fet cert és que els socis europeus no li tenen gaire confiança. Un exemple d'això, és que no hi ha cap espanyol en els llocs claus de la UE. Zero. 

En canvi, Itàlia està més que sobrerepresentada. Mario Draghi és el President del Banc Central Europeu. Un organisme on tampoc hi ha cap espanyol en el seu Comitè Executiu -i on sí que hi ha un altre portuguès. Per la seva banda, Federica Mogherini, és l'Alta Representant de la Unió per la Política Exterior i la Seguretat, i vice-presidenta de la Comissió Europea**. Per cert que Espanya no ocupa cap vice-presidència europea, cosa que sí que ho fan Holanda, Estònia, Letònia, Eslovàquia i Finlàndia, i no cal dir que el seu President, és luxemburguès, Jean Claude Juncker. 

Però encara hi ha més. El President del Consell Europeu, és un polonès -d'ètnia caixubi, per cert- Donald Tusk. Polònia té una demografia semblant a l'espanyola, però ara mateix, és la potència econòmica més important de l'Europa Oriental, la qual cosa li dóna un pes específic considerable. 

Per si no n'hi ha prou, un altre estat, Holanda, a més de tenir el primer vice-president de la Comissió Europea, com ja he dit, també compta amb la presidència de l'eurogrup, és a dir, la reunió dels ministres de finances de la zona euro, una instància estratègica per raons òbvies. El seu actual president és Jeroen Dijsselbloem. Precisament, aquest càrrec era molt cobejat per Espanya, tant que quan va tenir lloc la votació per escollir-lo, es va presentar com a alternativa a l'holandes -que volia i va aconseguir, ser reelegit- el propi Ministre d'Economia, Luís de Guindos, que va protagonitzar un episodi de vergonya aliena a l´hora de fer campanya perquè el votessin. 

En definitiva, a la Unió Europea, Espanya pinta ben poc. La confiança que rep dels seus socis és escassa. Però això també passa en altres nivells. 

Per exemple, el cas més cridaner, és el del G20, el fòrum internacional que aplega els vint governs i governadors de bancs centrals econòmicament més grans del món, més la Unió Europea. Doncs, bé, Espanya no n'és membre, mentre que sí que ho són estats com el Canadà, Mèxic o fins i tot Argentina o Turquia. El seu estatus és el de país convidat (guest country) de forma permanent, però no com a membre oficial. I és que el fet de ser la catorzena economia mundial (incloent l'aportació catalana, de moment), a nivell regional (això és, a nivell europeu), no és de les 4 economies més fortes, en canvi Mèxic i Argentina, sí que ho són, després del Brasil, de l'America del Sud. 

En definitiva, estats amb una població o una economia inferior a l'espanyola (fins i tot incloent-hi l'aportació catalana) tenen una visibilitat i una presència internacional molt superior. És una dada que cal tenir en compte, sobretot quan afirmen que una Catalunya independent no tindria cap pes. En aquest sentit, i per acabar per on hem començat, bo està recordar que Catalunya té una economia més forta que estats de la Unió Europea com Grècia, Finlàndia i sí, també Portugal.

*(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, Núm. 63, Gener 2017)

** (NOTA: Amb posterioritat a la publicació d'aquest article, un altre italià, Antonio Tajani, va ser escollit President del Parlament Europeu)

DISCURS D'ÀLEX SALMOND/ALEX SALMOND SPEECH

Europe must see Scotland’s Brexit fate as unacceptable

THERE have been two fundamental shocks, turn-ups or surprises in European history in the last 1,000 years. The first was Leicester City winning the English Premier League last season. And the second was in 1297 when a rag-tag and bobtail army of Scottish peasants laid low the might of Plantagenet chivalry at Stirling Bridge.

This, it should be said, was not absolutely unique. The Flemish peasants did much the same to the French a handful of years later at Courtrai. However there is no doubt that Stirling Bridge was a turn-up for the books and the reverberations from it whistled around mediaeval Europe.

Rather like Leicester City, William Wallace came down to earth with a bump the following season at Falkirk. However, in the meantime how did he and his co-Guardian of Scotland, Andrew De Moray, celebrate their historic victory? I can see you are thinking a giant ceilidh is coming on. Well, no – they actually wrote a letter to Lübeck, the headquarters of the Hansiatic League and here I paraphrase from the Latin: “There has been a change, we are back in charge. Could we have our trading concessions back and, listen, be nice to our two merchants who are carrying this letter.”

The Hansiatic League was the mediaeval equivalent of the single marketplace and the Lubeck letter is the equivalent of the Scottish First Minister saying to today’s European Commission: “Look, we don’t like the idea of full English Brexit, we didn’t vote for it and we are not having it. We hope to be in charge soon.”

Wind the European time clock forward some 450 years, and we find a Scots gentleman, bored out of his mind tutoring a Scots nobleman, writing from Toulouse in France to his friend saying that he was starting to write a new book. The bored Scot was Adam Smith, the friend was David Hume and the book was the Wealth of Nations.

The point is that in the 18th century Scotland was at the centre of the development of European thought and the age of rationality represented by the Scottish Enlightenment ushered in both the French and American revolutions.

Wind that clock forward another century and a half. We find Scotland, 100 years ago, at the centre of European conflict. Our losses as a percentage of the population from the carnage of the Great War are only matched by those of Germany and France.

There are villages in the North East and the Highlands of Scotland where of young men of fighting age no less than half were killed or seriously injured.

And therefore more than most, we have huge interest in the peace to which Europe has contributed over the last 65 years.

The purpose of these three separate stories is to emphasis that Scotland has for a millennium been a European country. In trade, in cultural and scientific advance and development. In peace and in war Scotland has been at the heart of Europe.

Therefore to be told now that against the wishes of the Scottish people that these connections are to be severed, that we are to be reduced to the role of at best a bystander, is not just democratically unacceptable – it flies in the face of our history.

It should not just be unacceptable to Scotland – it should be unacceptable to Europe.

There are many negative things about the Brexit process. It will be intensely damaging to the United Kingdom. Brexit offers nothing but salt and vinegar, as President Tusk memorably put it.

However one of the worst aspects is how the time and effort of Europe will be preoccupied in dismantling part of the European project. What a waste when Europe’s eye should be on the challenges of the present and the future. Europe should be galvanising to repair the weaknesses in the project – a project which Robert Schuman pointed out 66 years ago will not be made all at once or in a single plan.

However, there is an aspect of Scotland’s story which should bring hope to the rest of the continent. We hear a great deal about how the established order is under siege from the forces of right-wing populism. How liberal values, progressive politics and respect for the judiciary are on the retreat across Europe, and indeed the planet.

However, in Scotland it is progressive pro-European forces who are in the ascendency. The protest against the establishment is expressed in liberal values, and the European Union for all its faults is regarded as a positive thing.

As President Juncker said himself, Scotland has earned the right to be heard. And, as he mentioned to me today, to be listened to in Brussels.

Scotland is not unique in this. In a number of countries forces of change have also emerged from the autonomist left. And yet how have European institutions responded? The answer is not well. When the reactionary vandals are at the gates of the Treaty of Rome then help from all progressive Europeans should be treasured and valued.

We need a Europe where dissent is channelled into fresh hope. We need to lift again the tattered flag of a social Europe. We need to fuel once again the idealist vision that propelled Maurits Coppieters himself – where self-determination of peoples, linguistic and cultural diversity, peace and democracy, could all find a home in a united Europe.

In the coming weeks, the Government of Scotland will be publishing a paper on Scotland’s way forward. How we can maintain our European connections, how the UK could accommodate this without countermanding to the Brexit process across England.

What we need now from the rest of this continent is not just goodwill and encouragement. We need vocal support and the realisation that we have to turn the tide away from all that Brexit represents if we are to build a European home with room for all its nationalities.

Or as Hamish Henderson once put it, in his great anthem, Freedom Come All Ye:

So come all ye at hame wi Freedom

Never heed whit the hoodies croak for doom

In your hoose a’ the bairns o Adam

Can find breid, barely-bree and painted room.

BREXIT AND CATALONIA

Brexit has become a colossal earthquake. It has provoked that two key events that occurred a few days later went almost unnoticed. I refer to the presentation of the EU Global Strategy document and the powerful NATO Warsaw summit. Both events seemed to concentrate much attention, until the unexpected outcome happened.

One of the key outcomes was Scotland's. If Brexit won by 51,9% in the whole UK, by nations, the reality was very different. In England (53,4%) and Wales (52.5%) Brexit triumphed, while in Scotland, with a brutal 62%, and in Northern Ireland (55.8%), Bremain won.

The Scottish result, needless to say, was the most striking. Less than two years after the referendum of self-determination, won by unionist, largely using the argument of fear and international isolation, the new scenario dooms Scotland to exit from EU, if it continues within the UK. A clear example of minorisation, since the democratic will of the Scottish Nation may end up being totally ignored.

Naturally, Scottish FM, Ms. Nicola Sturgeon considered this scenario totally unacceptable, and added that the possibility of a new indyref was worth to be studied carefully, taken into account the departure of the UK from the EU. And not only that, since she rushed to move to Brussels and met with two of the most important European politicians: the President of Parliament, and eternal chameleon, Martin Schulz, and the controversial and increasingly critized, President of the European Commission, Jean-Claude Juncker. In both cases she was received under a barrage of camera flashes that reached a worldy coverage. Ms Sturgeon, however, failed to meet with President of the European Council, Donald Tusk, who claimed scheduling problems.

Sturgeon proposed that, temporarily, until a new indyref takes place, a “Greenland in reverse” solution deserved to be analyzed. By this, she was referring to the fact that Greenland, an autonomous territory of Denmark, a EU member state, decided to get out, and since 1985, Greenland, even though under Danish sovereignty, is considered an EU associated territory. Thus, Scotland would remain a member of the EU, and at the same time, until a second indyref takes place, continue to be part of a non EU member UK.

This proposal and, in general, all the fuss that generated the Scottish theme, triggered all the alarms of the Spanish government, who show its fully opposition to this proposal, and particularly to the fact that Scotland remains in the EU once UK exited from it. The reason is obviously that this proposal opens a wide open door for the Catalonia case.

It must be stressed that the proposal of Scotland EU membership, received a surprisingly friendly reception in certain European circles: in France, Germany and Poland in particular. I do not mean official reactions at the highest level, but in certain political circles, in academic and research institutes. Something totally unexpected, showing that European politics is a game where pragmatism dominates well above the legal texts, considered by others as untouchables, almost sacred.

As expected, Scotland politicians resorted to the well-known argument, used in the Kosovo case, stating that its case is unique and not applicable to other cases, so as to disassociate themselves from the case of Catalonia, trying to avoid the more than certain Spanish veto to Scotland EU membership. A veto, however, that will never take place, because Spain is unable to veto anything in Europe once the major European partners are opposed, that is, without its permission.

In short, Brexit has opened a huge door for Catalonia. Probably the most significant impact is in a psychological scale. What seemed impossible is possible. It is a lesson that we must learn and remember. Catalonia President, Carles Puigdemont, proved right when he declared previously to the referendum day, that Catalonia must follow very close the campaing because it opened many expectations. 

BREXIT I CATALUNYA*

La sortida del Regne Unit de la Unió Europea ha esdevingut un terratrèmol de dimensions colossals. Tant que ha fet passar quasi de forma desapercebuda dos esdeveniments clau que es produïren pocs dies després. La presentació de l'Estratègia Global de la Política Exterior i de Seguretat de la Unió Europea, i la totpoderosa Cimera de Varsòvia de l'OTAN. Tots dos considerats claus fins que va saltar la sorpresa referendària.

Una de les derivades del resultat que de seguida va centrar l'atenció va ser Escòcia. Si en el conjunt del Regne Unit, el Brexit es va imposar pel 51,9%, a les quatre nacions, la realitat va ser molt diversa. Així a Anglaterra, amb un 53,4% i a Gal·les, amb un 52.5%, el Brexit triomfà, mentre que a Escòcia, amb un brutal 62% i al Nord d'Irlanda, amb un 55.8%, l'opció de continuar a la UE s'imposà.

El resultat escocès, no cal dir-ho, va ser el més cridaner. Menys de dos anys després del referèndum d'autodeterminació, en el qual els unionistes reeixiren, en gran part utilitzant l'argument de la por i de l'aïllament internacional, el nou escenari producte del referèndum europeu, deixa Escòcia condemnada a sortir de la Unió Europea si continua formant part del Regne Unit. Un exemple claríssim de minorització, on la voluntat democràtica de la nació escocesa pot acabant sent totalment ignorada.

Naturalment, la Primera Ministra escocesa, Nicola Sturgeon, va anunciar que aquest escenari era del tot inacceptable i que la convocatòria d'un nou referèndum d'autodeterminació, tenint en compte la sortida del Regne Unit de la Unió Europea, era una possibilitat que estava estudiant amb molta atenció. I no només això, sinó que li va faltar temps per traslladar-se a Brussel.les i entrevistar-se amb dos dels polítics europeus més importants: el President del Parlament, i etern camaleònic, Martin Schulz, i el polèmic, i cada cop més en la corda fluixa, President de la Comissió Europea, Jean Claude Juncker, que la reberen sota una pluja de càmeres i flaixos que donà la volta al món. Sturgeon, però, no va aconseguir entrevistar-se amb el President del Consell Europeu, Donald Tusk, que va al.legar problemes d'agenda.

Sturgeon en la seva visita, va proposar que, de forma transitòria, és a dir, fins que no se celebrés el nou referèndum d'autodeterminació, es podia aplicar l'opció “grenlandesa a la inversa”. Es referia al fet que Groenlàndia, territori autònom de Dinamarca, estat membre de la Unió Europea, va decidir sortir-ne, i des del 1985, n'és únicament un territori associat. Així, Escòcia podria continuar sent membre de la Unió Europea, i mentre no es fes el referèndum d'autodeterminació, continuar formant part d'un Regne Unit que ja no pertanyeria a la UE.

Aquesta proposta i en general, tot el rebombori que va generar el tema escocès, va disparar totes les alarmes del govern espanyol, que va sortir a sac per posicionar-se en contra de qualsevol possibilitat que Escòcia romangués a la Unió Europea. La raó, òbviament, és que aquesta possibilitat, obre una porta immensa per al cas de Catalunya.

Cal tenir molt present que la reacció a la proposta escocesa, de continuar formant part de la UE, va obtenir una acollida sorprenentment amable en determinats cercles europeus: a França, Alemanya i Polònia, particularment. No em refereixo a reaccions oficials al més alt nivell, però sí en determinats cercles polítics, acadèmics, d'instituts de recerca. Un fet totalment inesperat, que demostra que la política europea és un joc on el pragmatisme domina clarament per damunt dels textos jurídics, que alguns els volen convertir en textos sagrats, petris.

Com no podia ser d'una altra manera, Escòcia ha recorregut a l'estratègia kosovar, d'afirmar que el seu cas és “únic” i no aplicable a altres casos, per desvincular-se del cas de Catalunya, i d'aquesta manera intentar evitar el vet espanyol. Un vet que, de totes maneres, mai arribarà a tenir lloc, atès que Espanya no està en condicions de vetar res a Europa, si els grans socis europeus s'hi oposen. 

En definitiva, el Brexit ha obert una immensa porta per a Catalunya. Probablement, l'impacte més rellevant és a escala psicològica. Allò que semblava impossible, és possible. És una lliçó que cal aprendre i recordar. En aquest sentit, va ser el propi President Puigdemont qui fa poques setmanes ja va afirmar que Catalunya seguia amb molta atenció la campanya referendària, perquè obria moltes expectatives. No hi ha cap mena de dubte que els fets li han donat la raó.

(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM.58, Juliol-Agost 2016)

PATEIX ESPANYA!

Petonejarà Juncker a Puigdemont?

ÉS L'HORA DE L'INTCEN?*

Quan el passat mes de gener van tenir lloc els atemptats a París, la reacció d’alguns europolítics va ser reclamar la potenciació d’un servei d’intel·ligència europeu, i particularment del ja existent Centre d’Anàlisi de la Intel·ligència de la Unió Europea (EU INTCEN), que en l’actualitat depèn del Servei Europeu d’Acció Exterior (SEAE), encapçalat per la italiana Federica Mogherini. Naturalment, la reacció en calent no va rebre, que se sàpiga, una resposta per part de Brussel·les. Tanmateix, els darrers atemptats d’aquest novembre a la mateixa ciutat, podrien fer que algunes peces és movessin en aquest sentit.

Federica Mogherini

A hores d’ara, l’INTCEN és un òrgan administratiu, de fet no és una agència, ni té un reconeixement legal específic. Relativament petit, amb una setantena de membres, la meitat dels quals, són membres dels serveis d’intel·ligència dels diferents estats membres que hi són assignats. Té la seva seu al cor del complex de la Unió Europea a Brussel·les. El seu responsable directe és el finès Ilkka Salmi, antic cap del Supo (Servei de Seguretat i Intel·ligència de Finlàndia). Una de les divisions que el composen, la d’Anàlisi, per cert, la dirigeix un espanyol, José Miguel Palacios.

Ilkka Salmi

L’INTCEN no és un òrgan operacional. No recol·lecta dades, ni tracta amb informació personal, ni realitza operacions clandestines o encobertes. La seva tasca principal és per contra, la de l’anàlisi estratègica, que té com a objectiu aconsellar, avaluar i, si s’escau, alertar, de possibles riscos, als responsables de prendre decisions. Per fer-ho, es basa en la recerca d’informació en obert, en les xarxes socials, però també en tota aquella informació que li arriba de la presència d’instàncies de la UE arreu del món, o, naturalment, dels propis serveis d’Intel·ligència dels Estats Membres. També en el seu funcionament d’estar en alerta en mode 24/7, és a dir les 24 hores del dia, els set dies de la setmana.

José Miguel Palacios

El producte de tot plegat són uns 500 reports anuals, molts dels quals de caràcter confidencial, secret o molt secret que es difonen dins del SEAE i altres instàncies europees i d’aquells governs d’Estats Membres.

Però un hipotètic creixement o potenciació de l’INTCEN, no semblava gaire probable fins al moment actual, atès que s’encavalcaria funcionalment amb la tasca realitzada pel conjunt d’agències d’intel·ligència europees. Actualment, 27 dels Estats Membres de la UE disposen d’una o de diverses d’agències d’intel.ligència. És a dir tots tret d’un, i encara en aquest darrer cas no és ben bé segur. De totes elles, però, les que assumeixen un protagonisme singular, per història, i pel seu potencial actual són les britàniques, franceses i alemanyes. Unes agències que vetllen de forma molt gelosa per les seves competències i que cadascuna d’elles disposa d’uns canals d’informació, d’uns recursos, que difícilment els comparteixen per raons òbvies. A més, les relacions més que estretes d’algunes d’elles amb agències extra-europees, i singularment, amb les dels Estats Units -entre d’altres, es podria veure seriosament compromesa, si es decantessin per reforçar l’agència europea. I és que la confiança és la paraula clau en el món de la intel·ligència, i particularment, en l’àmbit de la col·laboració entre elles.

Superar unes cultures d’intel·ligència molt arrelades a cada estat membre, i també els llaços de confiança bastits al llarg del temps entre determinades agències europees entre elles i amb d’altres extra-europees, faria quasi impossible la preeminència de l’INTCEN respecte a les agències d’intel·ligència nacionals.

Però hi ha dos elements que poden modificar aquesta situació. La primera, la de la nova conjuntura de guerra amb el terrorisme gihadista. No debades, si ja arran dels atemptats de l’11 de setembre del 2001 als Estats Units, el President Bush va declarar l’inici de la Guerra contra el Terror, ara es pot dir que el President Hollande i el seu primer ministre, Manuel Valls, acaben de declarar, taxativament, que França està en guerra. I aquesta declaració pot arrossegar amb ella tota la Unió Europea i l’OTAN si, com es comença a parlar França decideix invocar diverses clàusules de solidaritat existents en llurs ordenaments respectius.

La segona és que no es tracta d’un procés immediat. Segurament caldria basar-se en la metodologia de les bones pràctiques. Aquesta consisteix, d’entrada, a renunciar a impulsar una agència des de dalt, ordenada i dirigida principalment pels responsables polítics. Per contra, es tractaria de treure les lliçons corresponents d’aquells casos on la col·laboració bilateral o multilateral ha estat exitosa i ha acabat donant lloc a un procés d’integració, en gran part perquè aquest ha respost a l’interès compartit i a la generació d’una confiança mútua fonamentada en l’expertesa dels actors directament implicats. A partir d’emular i adaptar, si s’escau, aquests casos, al voltant del món de la intel·ligència, es podria bastir una intel·ligència europea més sòlida i cohesionada. Un procés, però, que necessitaria un espai de temps considerable per madurar. I el problema és que, lògicament, el temps és el que més escasseja, si es vol evitar nous episodis d’atacs indiscriminats com els que acabem de patir al cor d’Europa, que ens fan comprendre que també haurien pogut tenir lloc a qualsevol altre racó de la Unió. Fins i tot, per descomptat, al nostre.

Cal dir que l’INTCEN no és l’únic instrument de què disposa la UE en el camp de la intel·ligència. Hi ha altres organismes tals com l’Estat Major de la Unió Europea (EUMS), format exclusivament per militars, i que col.laboraestretament amb l’INTCEN, i que també té la seu a Brussel·les. El Centre de Satèl·lits de la UE (EUSC), localitzat a Torrejón (Espanya). I, amb una presència cada cop més rellevant, l’agència policial EUROPOL, aquesta sí amb una personalitat jurídica pròpia i encarregada de temes de lluita contra la delinqüència, la criminalitat i la seguretat. Té la seu a La Haia.

Reunió de l'Europol

Fora de l’entramat de la UE, cal assenyalar també l’existència del Club de Berna, i del seu Grup Contra-Terrorista (CTG), format per tots els estats membres de la UE més Suïssa i Noruega, que actua com un àmbit d’intercanvi d’informació, i d’avaluació de situacions de riscos.

Michel Barnier visitant l'OTAN

Per acabar, cal afegir que ara fa uns mesos, el President de la Comissió Europea, Jean Claude Juncker, va sorprendre tothom nomenant el veterà polític francès, Michel Barnier, com a Assessor Especial de la Comissió per a la Seguretat i la Defensa. Una decisió que va ser llegida com un intent de tenir una certa veu des de la Comissió en aquesta àrea que, en principi, correspon gestionar a la ja esmentada Federica Morgherini en la seva qualitat d’Alta Representant de la Unió Europea per a Afers Exteriors i Política de Seguretat. Des del seu nomenament, Barnier, un polític amb molta experiència, i antic comissari de la mateixa UE, s’ha dedicat a viatjar i a reunir-se amb diverses responsables de l’àmbit de la seguretat i la defensa, a més a més d’aparèixer en diversos mitjans de comunicació internacional, afegint, doncs, una nova veu procedent d’una instància, com és la UE, que més aviat va sobrat, que mancat, precisament, de veus. Sobretot, en aquest àmbit competencial.

*(NOTA: Post penjat a Geopolítica.cat, el 17.11.2015)

SCHULTZ INVESTIGARÀ EL #WQGATE

El maquiavèlic President del Parlament Europeu, el socialista alemany Martin Schultz, s'ha compromès a investigar l'escàndol de la manipulació de la resposta del President de la Comissió Europea, el luxemburguès i democratcristià, Jean-Claude Juncker, a la pregunta sobre la Independència de Catalunya.

Com es recordarà, en plena campanya electoral, van ser transmeses al Parlament Europeu dues respostes a la mateixa pregunta, una en anglès i l'altra en espanyol. La versió anglesa era curta i molt en la línia de les respostes habituals sobre el mateix tema. La versió espanyola, per contra, era molt més llarga i incloia un paràgraf no existent en l'anterior. De manera que de cap de les maneres es podia considerar una la traducció de l'altra. 

Martin Schultz, President del Parlament Europeu

Les explicacions donades pels portaveus de la Comissió es van limitar a parlar d'un "error humà", i més concretament, burocràtic, fet que encara va augmentar més la indignació perquè semblava que més aviat se'n fotien. 

El President Juncker, però, sembla que s'ho va prendre molt malament. Ell va reconèixer que l'única versió que havia escrit i signat era l'anglesa i no l'espanyola, que per altra banda, semblava clarament redactada, per un hispanòfon habituat al vocabulari de la política espanyola. I era lògic, que s'ho prengués malament, perquè havia quedat públicament com un tontaina al qual qualsevol subordinat li pot manipular les seves preses de posicions.

Jean-Claude Juncker, President de la Comissió Europea

Els eurordiputats catalans, i molt particularment, en Ramon Tremosa, l'Ernest Maragall i en Josep Maria Terricabras, naturalment, no es van donar per satisfets amb l'explicació dels portaveus, i han continuat clavant la banya en el tema, i fent que el cas tingui un ressò mediàtic en determinats mitjans europeus que segueixen l'actualitat de la UE molt d'aprop. 

Ara el darrer pas en aquest afer, l'ha donat el President del Parlament Europeu, Martin Schultz, que s'ha compromès ha investigar el cas. Esperem que se'n surti, tot i que l'experiència ens demostra que Schultz és un maquiavèlic que li agrada jugar amb Catalunya, donant-li una freda i una de calenta depèn de com bufa el vent. Tot i això, no hi ha cap mena de dubte que la carta que apareix a la foto és una bona notícia, que pot permetre anar més al fons de la qüestió.

Clara Martínez Alberola, sospitosa habitual

Una servidora, mal m'està el dir-ho, ja va advertir, fins i tot abans de l'esclat d'aquest escàndol, del paper anti-català exercit per la Subcap de Gabinet de Juncker, la valenciana, però espanyola, Clara Martínez Alberola, que ha estat l'encarregada de curt-circuitar tots els intents catalans d'aproximar-se a Juncker o, en general, de les demandes catalanes a Europa. 

Martínez Alberola, és la número 2 de l'staff del President Juncker, immediatament rere del també maquiavèlic i ambiciós Martin Selmayr. Aquesta posició li dóna, naturalment, accés directe, tant d'entrada com de sortida, a les declaracions i correspondència de Juncker, fet que, combinat amb les característiques ja esmentades de l'autor o de l'autora de la versió en espanyol, manipulada, de la resposta, la situen en una posició, com a mínim, delicada. 

A twitter, el cas se segueix aquí.

MORE ON JUNCKER ANSWER MANIPULATION

Above you can read the two documents. In english (left), and spanish (right).

More, after reading this piece, now we know: 

First, President Juncker only read, and approved, the English version.

Two, the author of the extra text in the Spanish version, must be Spanish, because of the reference to the Autonomous Parliament (instead of the standard "regional" used in EU ), 

Three, he or she must be a very high ranked individual to dare to manipulate the statement.

Now time to European Commission to clarify this incident before Sunday, to avoid the accusation of interfering a democratic election.

JUNCKER'S REPLY MANIPULATION

Since manipulation comes from the inner circle of President Juncker staff, it is legitimate to ask about Deputy Head of Cabinet, Ms. Clara Martínez Alberola role in all this affair. She is known as clear firewall against all Catalonia initiatives in Europe, first under Mr. Durao Barroso, and now under Mr. Juncker presidencies...

I think Ms. Martinez Alberola (picture) must be interrogated at least for one reason: the spanish manipulated version includes the concept "Parlamento autonómico" (Autonomous Parliament), that indicates that the author of this sentence is Spanish, since any other author from any other Member State would have used the more common or standard form of "Regional Parliament". 

Then since Mr. Juncker's top staff member from Spain is Ms. Martinez Alberola, she is the one, in principle, with more chances to access to the document. As a consequence, the inquiry must start with her interrogation in order to clear her responsabilities.

EL BÚNQUER ESPANYOL A EUROPA

Ara que es pot dir clarament que el fracàs de la diplomàcia espanyola en mobilitzar els suports internacionals contra la Independència de Catalunya ha estat total i absolut, atès que només ha obtingut mers declaracions vagues, diplomàticament ordinàries (algú es pensava que Obama parlaria d'una Espanya feble davant dels morros del Borbonet?), arriba el moment de la pantomima i fer el ridícul més espantós. I per aconseguir-ho, en un atac de desesperació, han recorregut als seus sospitosos habituals. Em refereixo, és clar al Partit Popular Europeu, que ha estat habitualment una eina poderosa d'intervenció dels espanyols en la política europea. Però que, tot sembla indicar, aviat deixarà de ser-ho.

En els darrers dies, s'ha sabut que la muller del portaveu de la Comissió Europea, no és altra que una destacada militant del PP espanyol, la qual cosa demostra de fins a quin punt de desesperació arriben els espanyols a tenir, que fa fins i tot recorren als marits propis per intentar aturar el tsunami català.

Malgrat comptar amb una representació diplomàtica brutal a Brussel.les, composta per 300 membres -enfront els aproximadament 20 de la representació catalana- encapçalada per un ambaixador que no para d'intentar tapar els forats que generem els catalans amb el nostre activisme europeu, penso que no podem deixar de banda, un altre personatge clau que, segons va informar el diari El Punt-Avui ja fa uns quants mesos "s'encarrega d'incterceptar i de tallar de soca-rel qualsevol intent català de buscar el suport" tant del President de la Comissió Europea, com de la resta d'eurocomissaris. 

Martínez Alberola, a segona fila, entre Juncker i Selmayr

Em refereixo a la Subcap de Gabinet del President de la Comissió Europea, Clara Martínez Alberola, valenciana però espanyola, i que és la número 2 de l'staff del President, Jean Claude Juncker, immediatament rere de la seva mà dreta, el maquiavèlic i ambiciós Martin Selmayr. 

Resulta curiós que d'un personatge tan important, membre del cos d'eurofuncionaris, no se'n parli gaire. Potser és perquè assumeixen el rol d'una mena de Sir Humphrey de la sèrie inolvidable Sí, Primer Ministre, que ho volen controlar tot, però sense donar la cara.

En una recerca ràpida, només he trobat un article on la titllen de lampista de Juncker, la qual cosa no deixa de ser una mica preocupant, sobretot si tenim en compte que qui ho va escriure era un periodista de Las Províncias, diari blavero per excel.lència. 

Per cert, durant la seva carrera eurofuncionarial, va arribar a ser la màxima responsable dels afers relacionats amb la Indústria farmacèutica europea... Després va passar a ser col.laboradora estreta de l'anterior President de la Comissió, José Manuel Durao Barroso, que com tothom sap no era més que un noi dels encàrrecs del PP, per després saltar a l'equip de Juncker.

En definitiva, davant l'expectativa que s'obre en els propers 18 mesos, caldrà estar molt amatents als moviments dels principals actors espanyols a Brussel.les, tant a nivell del Parlament, com de la Delegació a Brussel.les i també en els budells de la Comissió. No s'hi valdrà a badar.