ÉS L'HORA DE L'INTCEN?*

Quan el passat mes de gener van tenir lloc els atemptats a París, la reacció d’alguns europolítics va ser reclamar la potenciació d’un servei d’intel·ligència europeu, i particularment del ja existent Centre d’Anàlisi de la Intel·ligència de la Unió Europea (EU INTCEN), que en l’actualitat depèn del Servei Europeu d’Acció Exterior (SEAE), encapçalat per la italiana Federica Mogherini. Naturalment, la reacció en calent no va rebre, que se sàpiga, una resposta per part de Brussel·les. Tanmateix, els darrers atemptats d’aquest novembre a la mateixa ciutat, podrien fer que algunes peces és movessin en aquest sentit.

Federica Mogherini

A hores d’ara, l’INTCEN és un òrgan administratiu, de fet no és una agència, ni té un reconeixement legal específic. Relativament petit, amb una setantena de membres, la meitat dels quals, són membres dels serveis d’intel·ligència dels diferents estats membres que hi són assignats. Té la seva seu al cor del complex de la Unió Europea a Brussel·les. El seu responsable directe és el finès Ilkka Salmi, antic cap del Supo (Servei de Seguretat i Intel·ligència de Finlàndia). Una de les divisions que el composen, la d’Anàlisi, per cert, la dirigeix un espanyol, José Miguel Palacios.

Ilkka Salmi

L’INTCEN no és un òrgan operacional. No recol·lecta dades, ni tracta amb informació personal, ni realitza operacions clandestines o encobertes. La seva tasca principal és per contra, la de l’anàlisi estratègica, que té com a objectiu aconsellar, avaluar i, si s’escau, alertar, de possibles riscos, als responsables de prendre decisions. Per fer-ho, es basa en la recerca d’informació en obert, en les xarxes socials, però també en tota aquella informació que li arriba de la presència d’instàncies de la UE arreu del món, o, naturalment, dels propis serveis d’Intel·ligència dels Estats Membres. També en el seu funcionament d’estar en alerta en mode 24/7, és a dir les 24 hores del dia, els set dies de la setmana.

José Miguel Palacios

El producte de tot plegat són uns 500 reports anuals, molts dels quals de caràcter confidencial, secret o molt secret que es difonen dins del SEAE i altres instàncies europees i d’aquells governs d’Estats Membres.

Però un hipotètic creixement o potenciació de l’INTCEN, no semblava gaire probable fins al moment actual, atès que s’encavalcaria funcionalment amb la tasca realitzada pel conjunt d’agències d’intel·ligència europees. Actualment, 27 dels Estats Membres de la UE disposen d’una o de diverses d’agències d’intel.ligència. És a dir tots tret d’un, i encara en aquest darrer cas no és ben bé segur. De totes elles, però, les que assumeixen un protagonisme singular, per història, i pel seu potencial actual són les britàniques, franceses i alemanyes. Unes agències que vetllen de forma molt gelosa per les seves competències i que cadascuna d’elles disposa d’uns canals d’informació, d’uns recursos, que difícilment els comparteixen per raons òbvies. A més, les relacions més que estretes d’algunes d’elles amb agències extra-europees, i singularment, amb les dels Estats Units -entre d’altres, es podria veure seriosament compromesa, si es decantessin per reforçar l’agència europea. I és que la confiança és la paraula clau en el món de la intel·ligència, i particularment, en l’àmbit de la col·laboració entre elles.

Superar unes cultures d’intel·ligència molt arrelades a cada estat membre, i també els llaços de confiança bastits al llarg del temps entre determinades agències europees entre elles i amb d’altres extra-europees, faria quasi impossible la preeminència de l’INTCEN respecte a les agències d’intel·ligència nacionals.

Però hi ha dos elements que poden modificar aquesta situació. La primera, la de la nova conjuntura de guerra amb el terrorisme gihadista. No debades, si ja arran dels atemptats de l’11 de setembre del 2001 als Estats Units, el President Bush va declarar l’inici de la Guerra contra el Terror, ara es pot dir que el President Hollande i el seu primer ministre, Manuel Valls, acaben de declarar, taxativament, que França està en guerra. I aquesta declaració pot arrossegar amb ella tota la Unió Europea i l’OTAN si, com es comença a parlar França decideix invocar diverses clàusules de solidaritat existents en llurs ordenaments respectius.

La segona és que no es tracta d’un procés immediat. Segurament caldria basar-se en la metodologia de les bones pràctiques. Aquesta consisteix, d’entrada, a renunciar a impulsar una agència des de dalt, ordenada i dirigida principalment pels responsables polítics. Per contra, es tractaria de treure les lliçons corresponents d’aquells casos on la col·laboració bilateral o multilateral ha estat exitosa i ha acabat donant lloc a un procés d’integració, en gran part perquè aquest ha respost a l’interès compartit i a la generació d’una confiança mútua fonamentada en l’expertesa dels actors directament implicats. A partir d’emular i adaptar, si s’escau, aquests casos, al voltant del món de la intel·ligència, es podria bastir una intel·ligència europea més sòlida i cohesionada. Un procés, però, que necessitaria un espai de temps considerable per madurar. I el problema és que, lògicament, el temps és el que més escasseja, si es vol evitar nous episodis d’atacs indiscriminats com els que acabem de patir al cor d’Europa, que ens fan comprendre que també haurien pogut tenir lloc a qualsevol altre racó de la Unió. Fins i tot, per descomptat, al nostre.

Cal dir que l’INTCEN no és l’únic instrument de què disposa la UE en el camp de la intel·ligència. Hi ha altres organismes tals com l’Estat Major de la Unió Europea (EUMS), format exclusivament per militars, i que col.laboraestretament amb l’INTCEN, i que també té la seu a Brussel·les. El Centre de Satèl·lits de la UE (EUSC), localitzat a Torrejón (Espanya). I, amb una presència cada cop més rellevant, l’agència policial EUROPOL, aquesta sí amb una personalitat jurídica pròpia i encarregada de temes de lluita contra la delinqüència, la criminalitat i la seguretat. Té la seu a La Haia.

Reunió de l'Europol

Fora de l’entramat de la UE, cal assenyalar també l’existència del Club de Berna, i del seu Grup Contra-Terrorista (CTG), format per tots els estats membres de la UE més Suïssa i Noruega, que actua com un àmbit d’intercanvi d’informació, i d’avaluació de situacions de riscos.

Michel Barnier visitant l'OTAN

Per acabar, cal afegir que ara fa uns mesos, el President de la Comissió Europea, Jean Claude Juncker, va sorprendre tothom nomenant el veterà polític francès, Michel Barnier, com a Assessor Especial de la Comissió per a la Seguretat i la Defensa. Una decisió que va ser llegida com un intent de tenir una certa veu des de la Comissió en aquesta àrea que, en principi, correspon gestionar a la ja esmentada Federica Morgherini en la seva qualitat d’Alta Representant de la Unió Europea per a Afers Exteriors i Política de Seguretat. Des del seu nomenament, Barnier, un polític amb molta experiència, i antic comissari de la mateixa UE, s’ha dedicat a viatjar i a reunir-se amb diverses responsables de l’àmbit de la seguretat i la defensa, a més a més d’aparèixer en diversos mitjans de comunicació internacional, afegint, doncs, una nova veu procedent d’una instància, com és la UE, que més aviat va sobrat, que mancat, precisament, de veus. Sobretot, en aquest àmbit competencial.

*(NOTA: Post penjat a Geopolítica.cat, el 17.11.2015)